23

Més tard, van atribuir la infecció al braç de Brunetti a les fibres del jersei Harris de xeviot que li havien entrat a la ferida i que per culpa d’una negligència mèdica s’hi havien quedat dins. És clar que això no és el que van dir a l’Ospedale Civile. El cirurgià va insistir que havia estat causada per un augment dels estafilococs del tot usual i previsible immediatament després d’haver-se fet una ferida tan greu com aquella. El seu amic Giovanni Grimani, però, li va explicar més tard que havien rodat caps a la plantilla d’urgències de resultes de l’incident, i que fins i tot un ordenança de cirurgia havia estat traslladat a les cuines de l’hospital. Grimani no li va arribar a dir, si més no explícitament, que el cirurgià n’havia tingut la culpa per haver volgut fer massa de pressa l’operació, tot i que pel seu to, va ser el que Brunetti i Paola van entendre. Tanmateix, res de tot això no es va saber fins molt temps després que la infecció s’hagués agreujat i el caràcter de Brunetti s’hagués enrarit fins al punt que finalment havien hagut de portar-lo a l’hospital.

Per la generositat que sempre havia mostrat el seu sogre per aquella institució, Brunetti, en el seu deliri, va ser ingressat a l’Ospedale Giustinian. El van acomodar en una habitació individual, i la plantilla al complet, un cop van saber de qui era parent, el va tractar de la manera més atenta i correcta. Els primers dies, mentre perdia i tornava a recuperar la consciència, els doctors es van esforçar per trobar l’antibiòtic que pogués aplacar aquella infecció, i quan finalment van trobar-lo i van tenir la infecció sota control i després van aconseguir que desaparegués, Brunetti no va demostrar cap interès a saber qui en tenia la culpa.

—No hi fa res —va dir-li Brunetti a Grimani, i d’aquesta manera destruïa la gran satisfacció que el doctor havia sentit en demostrar-li que era més fidel a l’amistat que a la professió.

Durant el temps que va estar ingressat, almenys durant els períodes de lucidesa, Brunetti va preguntar insistentment per Maria Testa, però ningú no li va saber dir res més a part que encara era a l’hospital, recuperant de mica en mica les forces. Brunetti no parava de repetir que era absurd que el retinguessin a l’hospital i, el dia que li van treure els tubs del braç, va insistir perquè el deixessin tornar a casa. Paola va ajudar-lo a vestir-se i li va dir que a fora feia tan bon temps que no calia que es posés el jersei, tot i que li havia portat una jaqueta perquè es posés sobre l’espatlla.

Quan l’afeblit Brunetti i l’alleujada Paola van sortir al passadís, van trobar-se Vianello esperant-los.

—Bon dia, signora —va dir-li a Paola.

—Bon dia, Vianello. Que amable ha estat de venir —va dir amb una sorpresa que va sonar del tot fingida. Brunetti va somriure en veure l’intent frustrat de la seva dona perquè aquella trobada semblés fortuïta, segur com estava que havia estat ella qui havia demanat a Vianello que hi anés, de la mateixa manera que estava segur que Bonsuan tindria la llanxa de la policia esperant a l’entrada lateral, amb el motor engegat.

—Se’l veu força bé, senyor —va saludar-lo Vianello.

Quan s’havia vestit, Brunetti s’havia sorprès en veure que amples que li anaven els pantalons. Pel que semblava, la febre havia cremat bona part dels quilos que havia anat acumulant al llarg de l’hivern, i la poca gana que tenia també hi devia haver ajudat.

—Gràcies, Vianello —va dir, i tot va quedar en això. Paola va començar a anar passadís avall i Brunetti va girar-se cap al sergent per preguntar, sense que calgués cap altra explicació—: Com es troba?

—Ja no hi és. Cap de les dues no hi és.

—Com?

—A la signorina Lerini, la van traslladar a una clínica privada.

—A on?

—Roma. Si més no, això és el que se’ns va dir.

—Ho heu comprovat? —va preguntar Brunetti.

—La signorina Elettra ho ha confirmat. —I abans que Brunetti ho pogués preguntar, va explicar—: La porta l’Orde de la Santa Creu.

Brunetti no sabia quin nom utilitzar:

—I Maria Testa? —va preguntar finalment, optant per anomenar-la pel nom que era conseqüent amb la decisió que havia pres.

—Ha desaparegut.

—Què vol dir, que ha desaparegut?

—Guido —va dir Paola tornant al seu costat—, tot això no pot esperar? —Va girar-se i va tornar a anar-se’n passadís enllà, en direcció a la sortida lateral de l’hospital i la llanxa de la policia que els estava esperant.

Brunetti va anar darrere seu i Vianello va seguir-lo una passa enrere.

—Parli —va dir-li Brunetti.

—Vam seguir mantenint-hi la vigilància els primers dies després que vostè fos ingressat.

Brunetti va interrompre’l.

—Algú va intentar anar-la a veure?

—Aquell capellà, però li vaig dir que hi havia ordres de no deixar passar cap visita. Va anar a parlar amb Patta.

—I què?

—Patta va rumiar-s’ho tot un dia però després va decidir que li preguntéssim a ella directament si volia veure’l.

—I ella què va dir?

—Mai no l’hi vaig arribar a preguntar. Però li vaig dir a Patta que ella no volia veure’l.

—I aleshores què va passar? —va preguntar Brunetti. Però ja havien arribat a la porta de l’hospital.

Paola els esperava just a fora, aguantant-los la porta oberta, i quan Brunetti va posar els peus a fora, va dir-li:

—Benvingut a la primavera, Guido.

I tenia tota la raó. Al llarg dels deu dies que havia estat ingressat, la primavera havia guanyat terreny d’una manera màgica i havia conquerit la ciutat. La plenitud i la bonança es flairaven a l’aire, que s’omplia amb els crits d’aparellament dels ocells que volaven per sobre dels seus caps, i l’aroma d’uns rosers en flor es feia camí des de darrere d’unes reixes de ferro en un mur de maons a l’altre costat del canal. Tal com Brunetti havia predit, Bonsuan era al timó de la llanxa de la policia al costat de les escales que portaven al canal. Els va rebre amb una salutació amb el cap i amb el que Brunetti va sospitar que es tractava d’un somriure?

—Buon giorno —va murmurar mentre ajudava Paola a pujar a bord. Tot seguit, també va ajudar a Brunetti, que gairebé va entrebancar-se, encegat per l’explosió de la llum del dia. Vianello va deslligar la corda de l’amarrador i va pujar a la llanxa, i Bonsuan els va dirigir cap al Canal de la Giudecca.

—I aleshores què? —va preguntar Brunetti.

—Aleshores una de les infermeres que estava a càrrec d’ella va dir-li que el capellà l’havia volguda veure però que no l’havien deixat entrar. Vaig parlar amb la infermera més tard, i em va dir que ella, és a dir, la Testa, estava inquieta perquè el capellà la volia veure, i que estava força contenta que no l’haguessin deixat entrar.

Una llanxa motora els va avançar a gran velocitat per la dreta, i l’onada que va crear en passar va anar a picar contra ells.

Vianello va apartar-se, però l’aigua va anar a petar contra el costat de la llanxa sense esquitxar-los.

—I aleshores? —va preguntar Brunetti.

—Aleshores va desaparèixer. Ja li havíem tret la vigilància de l’habitació, tot i que els nois i jo es podria dir que l’anàvem a visitar de nit, per mirar que no passés res.

—Quan va ser això?

—Ara fa dos dies. El metge va entrar per veure com estava una tarda i ja no hi era. La roba també havia desaparegut i ella no havia deixat cap rastre.

—I què van fer?

—Vam preguntar per tot l’hospital, però ningú no l’havia vista. Havia desaparegut.

—I el seu confessor?

—Va trucar l’endemà de la seva desaparició… això va ser abans que ningú a part de nosaltres no sabés res de la desaparició… i es va queixar que no li deixàvem veure la noia. Patta encara es pensava que era a l’hospital, de manera que finalment va cedir i li va dir que s’encarregaria personalment que la pogués veure. Em va trucar per dir-me que el capellà l’havia de veure, i aleshores va ser quan li vaig dir que ja no hi era.

—Què va fer? O què va dir?

Vianello va pensar una estona abans no va respondre.

—Crec que la notícia el va deixar alleujat, senyor. Quan li vaig dir que havia desaparegut, gairebé va semblar que s’alegrés de sentir-ho. De fet, ell mateix va trucar al capellà mentre jo encara hi era. Jo mateix vaig haver de parlar-hi per dir-li que havia desaparegut.

—Que té idea d’on pot haver anat? —va preguntar Brunetti.

—No. —La resposta de Vianello va ser instantània.

—Ha trucat a aquell home del Lido? Sassi?

—Sí. És el primer que vaig fer. Em va dir que no em preocupés per ella, però que no em podia dir res més.

—Creu que ell sap on és? —va preguntar-li Brunetti. No volia donar pressa a Vianello, i va girar-se per veure Paola, que era al timó de la llanxa parlant amb Bonsuan d’una manera distesa.

Finalment, Vianello va respondre:

—Jo crec que sí, però que no confia prou en ningú per dir-ho, ni tan sols en nosaltres.

Brunetti va assentir amb el cap i va deixar de mirar el sergent, i va passejar els ulls per sobre les aigües, en direcció a San Marco, que acabava d’entrar dins del seu camp de visió a la seva esquerra. Va recordar el darrer cop que havia vist Maria Testa, va recordar la furiosa determinació que hi havia a la seva veu i, en recordar-ho, va sentir-se alleujat de saber que finalment havia decidit fugir. Brunetti intentaria trobar-la, però tenia l’esperança que fos una tasca impossible, tant per a ell com per a qualsevol altra persona. Que Déu la mantingués sana i estàlvia i li donés forces per a la seva vita nuova.

Paola, en veure que ja havia acabat de parlar amb Vianello, va baixar dins la cabina amb ells. En aquell moment, justament, una ràfega de vent va bufar i va fer que els cabells li anessin a parar davant de la cara, els rínxols rossos embolcallant-la per tots dos costats.

A Paola va escapar-se-li el riure. Va portar-se les mans a la cara per apartar-se els cabells, i tot seguit va moure el cap d’un costat a l’altre, com si sortís a la superfície després d’una capbussada llarga. Quan va obrir els ulls, va veure que Brunetti l’estava mirant i va tornar a riure, aquest cop més fort. Va passar-li el braç bo per l’espatlla i va apropar-la cap a ell.

Com si l’efervescència de l’amor l’hagués tornat a l’adolescència, Brunetti va preguntar-li:

—M’has trobat a faltar?

Seguint-li el joc, Paola va respondre:

—M’he consumit de desesperació. Els nostres fills s’han mort de gana. Els meus alumnes estan desmoralitzats per manca d’estímuls intel·lectuals.

Vianello els va deixar sols amb els seus jocs i va pujar a fer companyia a Bonsuan.

—Què has fet aquests dies? —va preguntar Brunetti, com si no sabés que els darrers deu dies s’havia passat la major part del seu temps amb ell a l’hospital.

Brunetti va adonar-se que, amb el cos, la seva dona demostrava un canvi d’humor i va girar-la fins a tenir-la cara a cara.

—Què et passa? —va preguntar.

—No et vull aigualir la tornada a casa —va dir Paola.

—Res no ho faria, Paola —va dir, i va dedicar-li un somriure que demostrava que el que deia era la pura veritat—. Digues, si us plau.

Paola va escrutar-li el rostre per un moment i tot seguit va dir:

—Et vaig dir que li demanaria ajuda al meu pare.

—Pel tema del mossèn Luciano?

—Sí.

—I què?

—I ha parlat amb certa gent, amb amics seus de Roma. Em sembla que ha trobat una resposta.

—Digues.

I l’hi va dir.

La casera va respondre a la porta de la rectoria després que Brunetti hagués trucat al timbre per segon cop. Era una dona senzilla, d’uns cinquanta anys llargs, amb la pell suau i impecable que sovint es pot veure a les cares de les monges i d’altres dones que han preservat durant molt de temps la seva virginitat.

—Sí? —va demanar—. De quina manera puc ajudar-lo?

—Algun cop, temps enrere, devia haver estat bonica, amb els ulls d’un marró fosc i una boca grossa, però el temps li havia fet oblidar aquest tipus de coses o li havia mancat la voluntat per preservar aquella bellesa, i així el seu rostre s’havia pansit i tornat flàccid i apagat.

—Voldria parlar amb Luciano Benevento —va dir Brunetti.

—Sou un feligrès de la parròquia? —va preguntar-li, sorpresa en veure que feia servir el nom del capellà sense el seu títol.

—Sí —va respondre Brunetti, després de dubtar un segon, donant-li una resposta que, si més no, era geogràficament certa.

—Si voleu venir a l’estudi, aniré a cercar el mossèn Luciano. —Va girar-se i va allunyar-se de Brunetti, que va tancar la porta d’entrada i va seguir-la a través del vestíbul, amb el terra de marbre. Va obrir la porta d’una petita cambra i després va desaparèixer passadís enllà per anar a cercar el capellà.

A dins, hi havia dues butaques, a prop l’una de l’altra, potser per facilitar la intimitat de la confessió. Hi havia un petit crucifix penjat en una de les parets, i davant per davant un quadre de la Mare de Déu de Cracòvia. En una tauleta baixa, hi havia uns quants exemplars de Famiglia Cristiana i uns formularis per fer contribucions per correu per tots aquells que volguessin fer un donatiu a la Primavera Missionaria. Brunetti va ignorar les revistes, les imatges, les cadires. Va quedar-se dempeus al mig de l’habitació, amb el cap clar, i va esperar que el capellà arribés.

La porta va obrir-se després d’uns quants minuts i un home alt i prim va entrar a la cambra. Vestit amb la sotana llarga i el collet blanc propis del seu ministeri, semblava més alt del que era en realitat, sobretot pel seu posat estirat i per les passes llargues que feia en caminar.

—Sí, fill meu? —va dir en entrar. Tenia els ulls d’un color gris fosc, al costat dels quals li naixien tot de petites arrugues degudes, segurament, a l’hàbit de riure amb freqüència. Tenia la boca grossa i un somriure que invitava a la confidència i la confiança. Va somriure a Brunetti, va avançar i va oferir-li la mà en senyal de germanor.

—Luciano Benevento? —va preguntar Brunetti, sense apartar les mans del costat del cos.

—Mossèn Luciano Benevento —va corregir-lo amb un somriure lleuger.

—He vingut a parlar-li sobre el seu nou destí —va dir Brunetti, negant-se conscientment a adreçar-se a aquell home pel seu títol.

—Em temo que no l’entenc. Quin nou destí? —Benevento feia que no amb el cap.

Brunetti va treure un sobre blanc llarg de la butxaca interior de la jaqueta i, en silenci, el va atansar a l’altre home.

El capellà va agafar-lo, va abaixar els ulls i va veure el seu nom escrit al davant. Es va sentir alleujat en veure que, si més no, en el sobre sí que feien servir el seu títol. Va obrir-lo, va aixecar els ulls un moment per mirar Brunetti, que seguia en silenci, i va treure de dins del sobre un full de paper. Va separar-se’l una mica fins a una certa distància dels ulls i va posar-se a llegir el que hi deia. Quan va haver acabat, va mirar Brunetti i tot seguit va tornar a abaixar els ulls cap al paper, i va tornar a llegir-ho un segon cop.

—No ho entenc —va dir. Va deixar caure a un costat la mà dreta, la que aguantava el paper.

—Em sembla que queda prou clar.

—Però no ho entenc. Com és que em traslladen? Se suposa que m’ho han de consultar, han de demanar-me el consentiment, abans de prendre una decisió com aquesta.

—No crec que a ningú li interessi el que vostè vulgui, ara ja no.

—Però fa vint-i-tres anys que sóc capellà. Es clar, han d’escoltar les meves raons. No m’ho poden fer, això, enviar-me fora sense ni tan sols dir-me on. —El capellà va alçar el paper amb un moviment de la mà—. Ni tan sols em diuen a quina parròquia he d’anar, ni a quina província. No em donen ni una petita pista d’on he d’anar. —Va alçar el braç i va posar-li el full a un pam de la cara—. Miri això. Tot el que em diuen és que em traslladen. Podria ser a Nàpols. Per l’amor de Déu, podria ser a Sicília.

Brunetti, que coneixia perfectament el contingut de la carta, ni es va molestar a donar-hi una ullada.

—Quin tipus de parròquia serà? —va prosseguir Benevento—. Quin tipus de feligresos tindré? Que no es pensin que els deixaré fer. Parlaré amb el mateix bisbe. Em queixaré d’aquest tracte i m’encarregaré que s’esmeni. No em poden enviar a la parròquia que els doni la gana, no d’aquesta manera, no després de tot el que he fet per l’Església.

—No és una parròquia —va dir Brunetti tranquil·lament.

—Com? —va preguntar Benevento.

—Que no és una parròquia —va repetir Brunetti.

—Què vol dir, que no és una parròquia?

—Justament el que li he dit. No se’l trasllada a una altra parròquia.

—Això és absurd —va dir Benevento, indignat de veres. El silenci de Brunetti va portar Benevento a preguntar—: Qui és vostè? Què en sap, de tot això?

—Tant se val el meu nom. Sóc algú que viu a la seva parròquia —va dir Brunetti—. I la meva filla és una de les alumnes de la seva classe de catecisme.

—Qui és?

—Una de les seves alumnes de secundària —va dir Brunetti sense trobar cap raó per haver de revelar el nom de la seva filla.

—I això què hi té a veure? —va demanar Benevento en un to de veu que cada cop demostrava més ràbia.

—Hi té molt a veure —va dir Brunetti i amb un cop de cap va assenyalar la carta.

—No tinc ni la més remota idea de què em parla —va dir Benevento, i tot seguit va repetir la mateixa pregunta—: Qui és vostè? Per què és aquí?

—He vingut per portar-li la carta —va dir Brunetti sense perdre la calma—, i per dir-li a on el traslladen.

—Per què hauria d’enviar algú com vostè, el bisbe? —va preguntar Benevento emfatitzant el «vostè» en un to sarcàstic.

—Perquè l’han amenaçat —va explicar Brunetti com si res.

—Amenaçat? —va repetir Benevento en un to de veu apagat, i va mirar Brunetti amb un nerviosisme que amb prou feines podia amagar. Ja no quedava gairebé res del capellà beatífic que havia entrat a la cambra tan sols feia uns quants minuts—. Com poden amenaçar el bisbe?

—Tres nenes. Alida Bontempi, Sarafina Reato i Luana Serra —va dir senzillament Brunetti, informant-lo dels noms de les tres nenes les famílies de les quals s’havien queixat al bisbe de Trento.

Benevento va tirar el cap enrere com si li hagués clavat tres bufetades a la cara.

—No sé de què… —va començar a dir, però aleshores va veure la cara de Brunetti i va callar un moment.

El capellà va dedicar a Brunetti el somriure de tot un home de món.

—De debò es creu les mentides d’unes nenes histèriques com aquestes? Contra la paraula d’un capellà?

Brunetti no es va molestar a respondre.

Benevento es va enrabiar encara més.

—De debò vol dir que ha vingut aquí per dir-me que es creu les històries horribles que aquestes nenes s’han inventat contra meu? Es creu que un home que ha consagrat tota la seva vida al servei de Déu podria arribar a fer les coses de les quals aquestes nenes l’acusen? —En veure que Brunetti encara no es dignava a respondre, va picar amb força amb la mà que portava la carta contra la cama i va girar-se fins a donar-li l’esquena. Va anar fins a la porta, va obrir-la però tot seguit va tornar-la a tancar, i va girar-se cap a Brunetti—: A on em pensen enviar?

—A Asimara —va dir Brunetti.

—Com? —va cridar Benevento.

—A Asimara —va repetir Brunetti, segur que qualsevol persona, fins i tot un capellà, reconeixeria el nom de la presó de màxima seguretat que hi havia al bell mig del mar Tirrè.

—Però això és una presó. No m’hi poden enviar, a una presó. No sóc culpable de res. —Va fer un parell de passes llargues a través de la cambra, com si volgués exigir a Brunetti algun tipus de gràcia, ni que fos utilitzant la ràbia que portava a dins. Brunetti va aturar-lo amb una mirada—. Què volen que hi faci, allà? Jo no sóc un criminal.

Brunetti va clavar-li els ulls en sentir aquella afirmació, però no va badar boca.

Benevento va cridar d’impotència davant el silenci que li dedicava Brunetti.

—Jo no sóc un criminal. No m’hi poden enviar, allà. No em poden castigar d’aquesta manera; mai no m’han portat als tribunals. No em poden enviar a la presó tan sols pel que diuen unes nenes, sense un judici ni una sentència.

—No se’l sentencia per res. Se l’ha assignat com a capellà.

—Què? Com a capellà?

—Sí. Perquè tingui cura de les ànimes dels pecadors.

—Però allà hi ha homes molt perillosos —va dir Benevento esforçant-se a mantenir la calma.

—Precisament.

—Què?

—Que només hi ha homes. No hi ha nenes, a Asimara.

Benevento va passejar els ulls per tota la cambra, com si cerqués un testimoni que hagués sentit el que li anaven a fer.

—Però això no m’ho poden fer. Me n’aniré. Me n’aniré a Roma! —En la darrera frase, Benevento ja s’havia posat a xisclar desesperadament.

—Se l’espera allà a la primeria del mes vinent —va dir Brunetti amb una calma de ferro—. El Bisbat li facilitarà una llanxa i més tard un cotxe per arribar fins a Civitavecchia, i s’asseguraran prou que pugi al vaixell que cada setmana va a la presó. Abans no arribi aquest dia, no pot sortir de la rectoria. Si ho fa, l’arrestaran.

—M’arrestaran? —va esclatar Benevento—. Per quina raó?

Brunetti no va respondre-li la pregunta.

—Li queden dos dies per deixar-ho tot a punt.

—I què passa si decideixo no anar-hi? —va preguntar Benevento en el to que normalment fan servir aquells que ocupen llocs de molta influència. Brunetti tampoc no va respondre, de manera que va repetir la pregunta—: Què, si no hi vaig?

—Aleshores els pares d’aquestes nenes rebran unes cartes anònimes on se’ls informarà d’on s’amaga. I de què ha estat fent.

La perplexitat de Benevento era palesa, i també la seva por, tan immediata i palpable que no es va poder estar de preguntar:

—I què faran?

—Si té sort, es posaran en contacte amb la policia.

—Què vol dir, si tinc sort?

—Exactament el que he dit. Si té sort. —Brunetti va callar durant un llarg silenci i tot seguit va dir—: Serafina Reato va penjar-se l’any passat. Durant un any havia buscat algú que la cregués, però no va trobar ningú. Va dir que ho havia fet perquè ningú no volia creure el que deia. Però ara sí que la creuen.

Benevento va obrir molt els ulls un moment i va fer boca de pinyó. La carta i el sobre li van caure a terra, però no se’n va adonar.

—Qui és vostè? —va preguntar.

—Li queden dos dies —va ser la resposta de Brunetti. Va passar per sobre dels dos trossos de paper que hi havia oblidats a terra i es va dirigir cap a la porta. Les mans li feien mal d’haver-les tingudes massa estona en tensió, tancades en un puny, a banda i banda del cos. No es va molestar a mirar Benevento darrere seu quan va sortir. Ni tampoc a tancar la porta.

A fora, Brunetti va allunyar-se de la rectoria i va girar per un carrer estret, la primera que va trobar que el portés directament al Gran Canal. Al final, quan l’aigua li va tallar el pas, va quedar-se un moment passejant la mirada pels edificis que hi havia a l’altre costat. Una mica cap a la dreta hi havia el palazzo on un cop havia viscut Lord Byron, i al costat el palazzo on havia viscut la primera xicota de Brunetti. Els vaixells passaven i s’emportaven el dia i els seus pensaments.

Brunetti no sentia cap mena de triomf per aquella victòria tan senzilla: si alguna cosa sentia només podia ser una profunda tristesa per aquell home i la seva vida, miserable i esguerrada. Havien aconseguit aturar aquell capellà, si més no pel temps que estigués retingut a l’illa, gràcies al poder i les influències del comte Orazio. Brunetti va pensar en l’advertència que li havia fet l’altre capellà, i del poder i les influències que s’amagaven darrere d’aquella amenaça.

De cop i volta, fent una esquitxada que va anar a parar a les sabates de Brunetti, un parell de gavines de cap negre van llançar-se a l’aigua just als seus peus i es van posar a lluitar per un tros de pa. Es barallaven, bec contra bec, picotejaven el pa i xisclaven. Aleshores una va aconseguir empassar-se el crostó, i a l’instant totes dues van tranquil·litzar-se i es van posar a xipollejar plàcidament l’una al costat de l’altra.

Va quedar-se allà durant un quart, fins que la tensió li va desaparèixer de les mans. Va ficar-se-les a les butxaques de la jaqueta i, després d’acomiadar-se de les gavines, va tornar a enfilar el carrer en direcció a casa.