17

Brunetti va decidir passar la resta de la tarda a la Biblioteca Marciana, però se’n va anar de la questura sense molestar-se a dir a ningú cap a on es dirigia. Abans de llicenciar-se en dret a la Universitat de Pàdua, Brunetti s’havia passat tres anys estudiant a la facultat d’història de Cà Foscari, on s’havia convertit en un investigador força competent. Se sentia tan a casa entre aquella quantitat ingent de llibres com pels corredors tortuosos de l’Archivio di Stato.

Quan Brunetti va enfilar la Riva degli Schiavoni, la Biblioteca de Sansovino va entrar dins del seu camp de visió, a la llunyania, i com sempre li havia passat, la seva arquitectura anàrquica va omplir-li de joia el cor. Els grans constructors de la Serena República només havien tingut a la seva disposició la força de la mà d’obra: barques de rems, cordes i politges. I amb tot, havien aconseguit crear un miracle com aquell. Brunetti va pensar en alguns dels edificis terribles amb què els venecians moderns havien desfigurat la seva ciutat: l’Hotel Bauer Grunwald, la Banca Cattolica, l’estació de ferrocarrils. I també va pensar, i no era el primer cop que ho feia, en el preu que s’havia de pagar per la cobdícia humana.

Va travessar el darrer pont i aleshores va entrar a la piazza. Totes les cabòries van desaparèixer gràcies a la bellesa que només l’home hauria pogut crear. El vent primaveral jugava amb les enormes banderes que voleiaven davant de la Basílica, i Brunetti va somriure en veure que el lleó de San Marco, rugint per sobre del camp escarlata, imposava molt més respecte que les tres barres paral·leles de la bandera d’Itàlia.

Va travessar la piazza i, després de passar per sota de la Loggetta, va entrar a la biblioteca, un lloc on gairebé no es podia veure ni un sol turista, malgrat els seus nombrosos atractius. Va passar entre les dues estàtues gegantines, va ensenyar la tessera a la finestreta de recepció i va entrar a la sala de consulta. Va buscar «Opus Dei» en els catàlegs principals i un quart després havia trobat la referència de quatre llibres i set articles a diferents revistes.

Quan va donar-li a la bibliotecària el paper on havia apuntat el que volia consultar, ella va somriure i li va demanar que anés a seure, perquè trigaria al voltant de vint minuts per recollir tot aquell material. Brunetti va anar a seure a una de les taules llargues mentre intentava caminar sense fer soroll en aquell lloc on fins i tot passar una pàgina es considerava una intromissió. Mentre esperava, completament a l’atzar va agafar d’una de les prestatgeries un volum de la Loeb Classical Library i va començar a llegir el text en llatí, encuriosit per comprovar si encara quedava avui dia alguna cosa d’aquella llengua. Havia escollit les cartes de Plini el Jove i va anar passant les pàgines del llibre a poc a poc per poder trobar la carta en què descrivia l’erupció del Vesubi, en la qual l’oncle de l’escriptor havia perdut la vida.

Brunetti ja havia arribat a la meitat del relat, meravellat pel poc interès que semblava mostrar l’escriptor pel que s’havia acabat considerant un dels grans esdeveniments de l’antiguitat i per tot el llenguatge d’aquell món que l’autor havia aconseguit retenir, quan la bibliotecària va apropar-se-li i va deixar una pila de llibres i revistes al seu costat.

Brunetti va donar-li les gràcies amb un somriure, va retornar Plini al seu retir entre la pols i va centrar la seva atenció en els llibres que li acabaven de portar. Dos semblaven tractats escrits per membres de l’Opus Dei o, si més no, per gent predisposada a parlar favorablement tant de l’organització com de la seva missió. Brunetti va fullejar-los per sobre. Va trobar que la seva retòrica entusiasta i tota aquella xerrameca sobre la seva «sagrada missió» no feien sinó posar-li els cabells de punta, de manera que va deixar-los a part. Els altres dos semblaven tenir opinions més contraposades, i potser per això, també semblaven més interessants.

Nascut a Espanya el 1928 per obra de Don José Maria Escrivà, un capellà que deia que tenia sang noble, l’Opus Dei pretenia que l’Església catòlica recuperés el seu domini polític. Un dels seus propòsits més clars era l’expansió dintre del món secular dels principis cristians i, amb aquests, del poder cristià. Per tal que es complís aquest objectiu, els membres de l’orde s’havien de dedicar a escampar les doctrines de l’Església i de l’orde religiós a la feina, a la llar i, en general, a la societat on vivien.

Perquè aquest objectiu fos més fàcil d’assolir, l’orde estava jerarquitzat com una organització militar, amb el poder concentrat en els rangs més alts. D’altra banda, un llenguatge semi-militar completament inventat contribuïa a crear aquest sentiment d’unitat i, Brunetti no en tenia cap dubte, de superioritat. Semblava que a tots els membres solters se’ls animava a donar totes les seves possessions a l’orde, mentre que els casats només calia que fessin «obsequis». De totes maneres, a tots se’ls donava un formulari testamentari que els facilitava la donació de tot el que posseïen a l’orde. Quan Brunetti va llegir que normalment es desaprovava la pràctica del sexe, va haver d’apartar els ulls del llibre un moment. Sempre era alguna cosa relacionada amb el sexe, els diners o el poder: treure’ls els diners i privar-los del sexe. Semblava prou obvi de què anava l’Opus Dei.

Ser membre de l’orde era una cosa que s’havia de mantenir en secret. Malgrat que els seus màxims representants, i tots ells eren homes, en tot moment negaven acaloradament que això convertís l’Opus Dei en una societat secreta, es mantenia una certa impenetrabilitat quant als seus objectius i les seves activitats, i no es podia fer cap descripció acurada del que volia dir ser-ne membre. Brunetti va pensar que la justificació més normal de tot això devia tenir a veure amb l’existència d’alguna mena d’«enemic» que buscava la destrucció de la societat, per no dir de l’ordre moral de l’univers. Per culpa del poder polític de molts dels seus membres i de la protecció i el suport que els donava el papa actual, l’Opus Dei no pagava impostos, així com tampoc no era objecte de cap tipus d’investigació legal en cap dels països on normalment portava a terme la seva sagrada missió. D’entre els innumerables misteris d’aquesta societat, les finances havien demostrat ser el més impenetrable.

Va acabar de fullejar de pressa el que li quedava del primer llibre, amb les seves discussions sobre «numeraris», «fidelitats» i «electes», i a continuació va passar a llegir el segon. Estava ple d’especulacions, i encara hi havia més sospites, però hi havia pocs fets verificables i ni una sola prova que s’hagués comès algun crim. Aquells llibres semblaven l’altra cara de la moneda, brillant i lluminosa, que oferien els defensors de l’orde: molta passió però poca substància.

Va desviar la seva atenció cap a les revistes, però a l’instant va quedar desconcertat en descobrir que tots els articles havien estat arrencats de les revistes. Va portar-los a la sala de lectura principal. La bibliotecària encara era al taulell i dos estudiosos polsosos s’endormiscaven a la frontera dels cercles lluminosos creats pels llums de les taules.

—Algú ha arrencat algunes pàgines d’aquestes revistes —va dir mentre les deixava al davant seu.

—Un altre cop els de la lliga antiavortament? —va preguntar la bibliotecària sense fer cap mostra de sorpresa però amb força recança.

—No, la gent de l’Opus Dei.

—Pitjor, llavors —va dir amb molta calma, i va allargar els braços per agafar les revistes. Quan les va anar obrint una per una, totes ho van fer en el punt on havien estat arrencades les pàgines. La bibliotecària movia el cap davant aquells signes de vandalisme, i alhora estava sorpresa de la cura que havien tingut en fer-ho.

—No crec que tinguem prou pressupost per comprar còpies de recanvi de totes —va dir mentre apartava les revistes amb molta cura, com si no volgués causar-los més mal.

—Passa sovint, això?

—Només des de fa uns quants anys —va dir—. Suposo que s’ha convertit en l’última forma de protesta. Destrueixen qualsevol article que contingui informació amb la qual no estan d’acord. Em sembla que hi havia una pel·lícula que anava del mateix, fa temps, sobre gent que cremava els llibres.

—Almenys això no ho fem —va dir Brunetti intentant, amb un somriure als llavis, donar-li aquest mínim consol.

—Encara no —va dir ella, i va desviar la seva atenció cap a un dels estudiosos que s’havia apropat al taulell.

Fora, a la piazza, Brunetti va aturar-se un moment, va observar detingudament el Bacino de San Marco, i seguidament va girar-se per examinar les ridícules cúpules de la Basílica. Algun cop havia llegit sobre un lloc de Califòrnia on les orenetes tornaven sempre cada any a la mateixa data. Era el dia de Sant Josep? A Venècia, passava més o menys el mateix: semblava que tots els turistes reapareguessin a la segona setmana de març, guiats per algun tipus de brúixola interior que els portava cap a aquelles aigües i no pas cap a altres. Cada any, n’hi havia més, i cada any la ciutat es tornava més hospitalària per a ells que per als seus habitants. Els fruiters tancaven les parades, els sabaters abandonaven el seu ofici, i es convertien en venedors de màscares, de blondes fetes a màquina i de góndoles de plàstic.

En fer-se càrrec d’aquella situació, Brunetti es va posar de molt mal humor, sense cap dubte accentuat perquè s’havia topat amb l’Opus Dei en el seu camí, i sabia que, per contrarestar aquell estat d’ànim, el millor que podia fer era posar-se a passejar. Va agafar la Riva degli Schiavoni, l’aigua a la seva dreta, els hotels a l’esquerra. Quan va arribar al primer dels ponts amb un pas apressat, sota el sol de darrera hora de la tarda, ja se sentia millor. Aleshores, quan va veure les gavines capbussant-se gràcilment a l’aigua, va notar que se li aixecava la moral, i va fer cap a San Giorgio seguint la cresta de l’ona d’un vaporetto que passava.

El rètol que indicava la direcció de l’Ospedale San Giovanni e Paolo el va fer decidir, i al cap de vint minuts ja hi era. La infermera que estava al càrrec de la planta on Maria Testa havia estat traslladada el va informar que no s’havia produït cap canvi en el seu estat, i va dir-li que l’havien portada a una habitació individual, la número 317, just al final del passadís a mà dreta.

Fora de l’habitació 317, Brunetti es va trobar una cadira buida amb el darrer número del còmic Topolino, cap per avall. Sense pensar-s’hi, sense picar a la porta, Brunetti va obrir-la i va entrar a l’habitació. Instintivament, va enretirar-se amb un moviment veloç cap al costat de la porta mentre encara es tancava, i va examinar l’habitació d’un cop d’ull.

Una figura coberta per una flassada estava estirada al llit, hi havia tubs que corrien d’un costat a l’altre connectats a tot d’ampolles de plàstic que hi havia arreu. La bena gruixuda que li embolcallava l’espatlla encara era al seu lloc, així com la que tenia al cap. Però la persona que Brunetti va veure quan va apropar-se al llit li va semblar una altra: semblava que li haguessin esmolat el nas fins a convertir-lo en un bec prim, els ulls se li havien enfonsat a les conques, i gairebé no se li distingia la forma del cos sota les mantes. Tan prima com això s’havia tornat en aquell període de temps tan curt.

Brunetti, tal com ja havia fet el darrer cop, va escrutar-li el rostre, amb l’esperança de poder-hi descobrir alguna cosa. La dona respirava molt a poc a poc, les pauses entre alenada i alenada eren tan llargues que Brunetti no podia evitar témer cada cop que la següent respiració seria la darrera.

Va donar una ullada a l’habitació i va veure que no hi havia ni flors, ni llibres, ni cap signe de vida humana. Brunetti ho va trobar estrany i tot seguit va quedar colpit per la tristesa d’aquell fet. Maria Testa era una dona jove a la flor de la vida, atrapada al llit d’un hospital i incapaç de fer res més que respirar, i no hi havia ni una sola evidència que ningú al món en fos conscient, ni tampoc ni una sola ànima que patís per la idea que potser mai no s’arribaria a despertar d’aquell son.

Alvise, de nou absort en la lectura, ja tornava a estar assegut a la cadira fora de la cambra, i ni tan sols va molestar-se a aixecar la mirada quan Brunetti va aparèixer de dins.

—Alvise —va dir Brunetti.

L’agent va aixecar els ulls amb un aire absent i, en reconèixer Brunetti, va posar-se dempeus d’un bot i va saludar-lo sense deixar anar el còmic.

—Sí, senyor?

—On era?

—M’estava quedant adormit, senyor, així és que he baixat a fer un cafè. No volia quedar-me adormit i deixar que algú pogués entrar a la cambra.

—I mentre era fora, Alvise? No se li ha ocorregut que algú podia entrar mentre era fora?

Si Alvise hagués estat el valerós Cortés, que va emmudir en veure per primer cop el Pacífic des del cim de Darien, no s’hauria sorprès més en sentir aquell suggeriment.

—Però aleshores aquest algú hauria d’haver sabut en quin moment pensava no ser-hi.

Brunetti va preferir no dir res.

—No troba, senyor?

—Qui l’ha assignat de venir aquí?

—S’ha fet una llista a l’oficina, senyor. Venim per torns.

—Quan el vénen a rellevar?

Alvise va deixar el còmic a la cadira i va mirar-se el rellotge.

—A les sis, senyor.

—I qui el substitueix?

—No ho sé, senyor. Només em fixo en les meves missions.

—No vull que torni a marxar abans no vingui el seu relleu.

—Sí, senyor. Vull dir, no, senyor.

—Alvise —va dir Brunetti acostant la cara tan a prop de la d’Alvise que va poder apreciar la fortor de cafè i grappa que li feia l’alè—, si torno aquí i el trobo assegut o llegint, o no el trobo davant d’aquesta porta, serà destituït del seu càrrec tan de pressa que ni tindrà temps de parlar amb els sindicats. —Alvise va obrir la boca per replicar, però Brunetti no va deixar-l’hi fer—. Un sol mot, Alvise, un sol mot més i tot s’haurà acabat per vostè.

Brunetti va girar-se i va marxar. No va adonar-se de la salutació que va fer l’agent ni tampoc va sentir com murmurava, atemorit:

—Sí, senyor.

Brunetti va esperar fins després de sopar per explicar a Paola que l’Opus Dei havia entrat dins la investigació. No va ser perquè no estigués del tot segur de la discreció de la seva dona, sinó perquè temia tota la «pirotècnia» amb què inevitablement respondria en sentir mencionar aquell nom. Els focs d’artifici no van arribar fins força estona després de sopar, quan Raffi ja se n’havia anat a la seva habitació a acabar els deures de grec i Chiara a llegir, però, pel fet que arribessin amb aquell retard, no van ser menys explosius.

—L’Opus Dei? L’Opus Dei? —La salva de sortida de Paola va travessar tota la sala d’estar, on estava asseguda cosint un botó a una de les camises del seu marit, i el cop va agafar per sorpresa Brunetti, tranquil·lament enfonsat al sofà amb els peus encreuats sobre la tauleta baixa que tenia al davant—. L’Opus Dei? —va tornar a cridar, per si de cas cap dels seus fills no l’havia sentida encara—. Aquestes residències tenen alguna cosa a veure amb l’Opus Dei? No em sorprèn que la gent gran s’hi mori. Segur que els maten per poder utilitzar els seus diners per convertir els bàrbars pagans a la Santa Mare Església. —Les dècades de convivència amb Paola havien acostumat Brunetti a l’extremisme de la majoria de les seves postures. Tot aquell temps li havia ensenyat també que, amb el tema de l’Església, s’encenia immediatament i perdia tota lucidesa. Però mai no s’equivocava.

—No sé si hi estan barrejats, Paola. Tot el que sé és que el germà de Miotti li va dir que havia sentit a dir que un capellà n’era membre.

—Bé, i amb això no n’hi ha prou?

—Prou per què?

—Per arrestar-lo.

—Arrestar-lo per què, Paola? Perquè no està del tot d’acord amb tu en el tema de la religió?

—No et passis de llest amb mi, Guido —va amenaçar-lo, ensenyant-li l’agulla que tenia a les mans per demostrar-li que parlava seriosament.

—No m’estic passant de llest. Ni tampoc no intento ser-ho. No puc anar i arrestar un capellà tan sols perquè corre el rumor que pertany a una organització religiosa.

Pel seu silenci, va quedar clar que Paola acceptava que el que ell deia era veritat, però el vigor amb què clavava l’agulla a la màniga de la camisa provava fins a quin punt ho feia de mala gana.

—Saps perfectament que són uns assassins assedegats de poder —va dir Paola.

—Potser sí. Sé que hi ha molta gent que ho creu, però no tinc proves de primera mà que sigui cert.

—Oh, vinga, Guido, tothom sap què és l’Opus Dei.

Brunetti es va redreçar a la cadira i va encreuar les cames.

—No, no n’estic tan segur.

—De què? —va preguntar Paola, engegant-li una mirada d’enuig.

—Penso que tothom creu que sap què és l’Opus Dei, però, amb tot, es tracta d’una societat secreta. Dubto que ningú de fora sàpiga gaires coses sobre l’organització o sobre les persones que en formen part. O, si més no, alguna cosa que sigui mínimament fiable.

Brunetti va examinar Paola mentre considerava el que li acabava de dir, l’agulla immòbil a la seva mà, els ulls encara clavats a la camisa. Tot i que parlar del tema de la religió l’encenia, Paola n’era una experta, i per això va alçar els ulls i va clavar-li la mirada.

—Potser tens raó —va dir Paola fent una ganyota, i tot seguit va afegir—: Però no trobes estrany que se’n sàpiga tan poques coses, d’ells?

—Tan sols he dit que són una societat secreta.

—El món és ple de societats secretes, però la majoria no te les pots prendre seriosament: el maçons, els rosicrucians, tots aquests cultes satànics que els americans no paren d’inventar-se. Però la gent tem de debò l’Opus Dei. De la mateixa manera que temíem les SS, la Gestapo.

—Paola, no trobes que això és una postura molt extrema?

—Saps que no puc ser gaire racional en aquest tema, de manera que no em demanis que ho sigui, entesos? —Cap dels dos no va dir res per una estona, i aleshores ella va afegir—: Però això és estrany de veres, la manera com han aconseguit crear-se una reputació pròpia i al mateix temps han aconseguit restar gairebé en secret. —Va deixar de banda la camisa i va clavar l’agulla al coixinet de costurer que tenia al seu costat—. Què volen?

—Sembles el mateix Freud —va dir Brunetti entre rialles—. «Què volen les dones?».

Paola va riure per l’acudit: el menyspreu per Freud i tota la seva obra i pompa era part del joc intel·lectual que els mantenia units com a parella.

—No, de debò. Què creus que volen?

—Es una cosa que em sobrepassa —es va veure obligat a admetre Brunetti. Tot seguit, després d’haver-hi pensat una mica, va respondre—: Poder, suposo.

Paola va parpellejar insistentment i va fer que no amb el cap.

—Es una idea que em fa tanta por, que algú només vulgui poder…

—Això és perquè ets una dona. Es l’única cosa que les dones creieu que no va amb vosaltres. Però a nosaltres, els homes, sí que ens va.

Paola va aixecar els ulls, amb un mig somriure als llavis, com si cregués que Brunetti havia tornat a fer un acudit, però ell, impassible, va continuar:

—Ho dic de debò, Paola. No crec que les dones entengueu com és d’important, per a nosaltres, els homes, tenir poder. —Brunetti va veure com ella anava a posar-hi alguna objecció, però va interrompre-la—. No, no té res a veure amb tot això que diuen que us envegem l’úter. Bé, almenys jo no crec que hi tingui res a veure… Saps?, tot això que ens sentim imperfectes perquè no podem tenir fills i ho hem de contrarestar d’altres maneres… —Brunetti va callar. Mai no havia expressat en veu alta aquell pensament, ni tan sols a Paola—. Potser és només per això que els homes som més corpulents, per poder anar trepitjant l’altra gent impunement.

—Això és terriblement simplista, Guido.

—Ho sé. Però això no vol dir que m’equivoqui.

Paola va tornar a fer que no amb el cap.

—Simplement no ho puc entendre. Al final, no importa quant poder tenim, ens fem vells, ens afeblim i el perdem tot.

Brunetti va sorprendre’s de cop en adonar-se que semblants que sonaven les seves paraules a les de Vianello: el seu sergent argumentava que les riqueses materials eren una il·lusió i ara la seva dona li deia que el poder no era una cosa real i tangible. I això en quina posició el deixava, a ell, tot un materialista atrapat entre dos anacoretes?

Cap dels dos no va dir res durant el que va ser una llarga estona. Finalment Paola va donar una ullada al rellotge, va comprovar que eren les onze passades i va dir:

—Demà tinc classe a primera hora del matí. —Però abans que no pogués posar-se dempeus, el telèfon va sonar.

Paola va anar a agafar-lo, però Brunetti va ser més ràpid, segur que seria Vianello o algú de l’hospital.

—Pronto —va dir mantenint la veu calmada, amb un clar domini perquè no traspués ni el temor ni l’agitació que sentia.

—Es el signor Brunetti? —va preguntar una veu de dona estranya.

—Sí.

—Signor Brunetti, he de parlar amb vostè —va engegar de cop. Però aleshores, com si se li hagués desinflat l’ànim, va deturar-se i va dir—: No, podria parlar amb la signora Brunetti, si de cas?

La tensió en la veu era tan gran que Brunetti no va gosar preguntar amb qui parlava, per por que pogués penjar.

—Un moment, sisplau. Vaig a avisar-la —va dir, i va deixar el telèfon sobre la taula. Va girar-se cap a Paola que, encara asseguda al sofà, el mirava fixament.

—Qui és? —va preguntar en veu baixa.

—No ho sé. Vol parlar amb tu.

Paola va anar fins a la taula i va agafar l’auricular.

—Pronto —va dir.

Sense saber què fer, Brunetti va girar-se per sortir de l’habitació, però aleshores va sentir com Paola allargava la mà i l’agafava pel braç. Ella va clavar-li una mirada ràpida, però aleshores la dona a l’altre costat de línia va dir alguna cosa i Paola va desviar l’atenció del seu marit i va treure-li la mà del braç.

—Sí, sí. Es clar que pot trucar. —Paola, com era habitual, va començar a jugar amb el cable enrotllat, posant-se’l al voltant dels dits en diversos anells—. Sí, la recordo de les reunions de pares amb els professors. —Va alliberar els dits de la mà esquerra del cable i a continuació va començar a envoltar els dits de la dreta—. Estic contenta que hagi trucat. Sí, crec que és el millor que podia fer.

Paola va parar de moure les mans de sobte.

—Si us plau, signora Stocco, intenti tranquil·litzar-se. No li passarà res de res. Però ella està bé? I el seu marit? Quan tornarà? L’important és que Nicoletta estigui bé.

Paola va mirar Brunetti, que aixecava les celles interrogativament. Ella va assentir amb el cap un parell de cops, tot i que ell no tenia ni idea de què se suposava que volia dir amb allò, i tot seguit va canviar-se el pes de costat per inclinar-se cap a ell. Brunetti va passar-li una mà al voltant del cos i va seguir escoltant la seva veu i els espetecs aguts que venien de l’altre costat de la línia.

—Es clar, ja l’hi diré al meu marit. Però no crec que pugui fer-hi res, tret que vostè… —La veu va interrompre-la. Va seguir parlant durant una estona llarga.

—Ho entenc, ho entenc perfectament. Si Nicoletta està bé. No, no crec que hagi de parlar amb ella d’aquest tema, signora Stocco. Sí, parlaré amb ell aquesta nit i demà li truco. Em pot donar el seu número de telèfon, si us plau? —Va separar-se una mica d’ell i va prendre nota del número, i després va preguntar—: Hi ha res que pugui fer per vostè aquesta nit? —Va callar un moment i després va afegir—: No, és clar, si no hi ha cap problema. Estic molt contenta que m’hagi trucat.

Una altra pausa, i a continuació Paola va dir:

—Sí, he sentit alguns rumors, però res de concret, res com això que em diu. Sí, sí, estic d’acord amb vostè. Parlaré amb el meu marit i li truco demà al matí. Si us plau, Signora Stocco, estic contenta de poder ajudar-la de qualsevol manera.

Més sorolls des de l’altre costat de la línia.

—Intenti dormir una mica, signora Stocco. L’important és que Nicoletta estigui bé. Això és tot el que importa. —Després d’una pausa, Paola va dir—: Es clar que pot tornar a trucar si vol. No, tant se val l’hora. Serem aquí. Es clar, és clar. De res, signora. Bona nit.

Va penjar l’auricular i va girar-se cap a ell.

—Era la signora Stocco. La seva filla Nicoletta va amb Chiara a classe. A la classe de religió.

—El mossèn Luciano? —va demanar Brunetti preguntant-se quin altre llamp li havia de caure sobre el cap provinent de les forces de la religió.

Paola va fer que sí.

—Què ha passat?

—No m’ho ha dit. O no ho devia saber. Aquesta nit estava ajudant Nicoletta amb els deures… El seu marit és tota la setmana a Roma per negocis… I m’ha dit que Nicoletta s’ha posat a plorar quan ha vist el llibre de religió. Quan li ha preguntat què li passava, la nena no li ha volgut dir res. Però després d’una estona, li ha explicat que el mossèn Luciano li havia dit coses al confessionari i que després l’havia tocada.

—Tocada a on? —va preguntar Brunetti, i ho feia tant en qualitat de pare com de policia.

—No l’hi ha volgut dir. La signora Stocco ha decidit no donar-hi gaire importància, però em sembla que està força alterada. S’ha posat a plorar mentre parlàvem. M’ha demanat que parlés amb tu.

Brunetti estava abstret, en algun altre lloc. Pensava en què havia de passar abans no pogués separar el pare del policia i entrar en acció.

—La nena ens ho hauria d’explicar —va dir Brunetti.

—Ho sé. Però pel que deia la mare, em sembla que no hi ha gaires possibilitats.

Brunetti va assentir amb un cop de cap.

—Si no fa una declaració, no es pot fer res.

—Ho sé —va dir Paola. Va restar en silenci una estona i després va afegir—: Però jo sí que puc fer-ho.

—Què vols dir? —va demanar Brunetti, sorprès per la força i la brusquedat amb què li havia entrat la por davant les paraules de la seva dona.

—No et preocupis, Guido. No el tocaré. T’ho prometo. Però m’encarregaré que rebi el càstig que es mereix.

—Ni tan sols saps què ha fet —va dir Brunetti—. Com pots parlar de càstig?

Paola va recular unes quantes passes i va clavar-li la mirada. Estava a punt de parlar però tot seguit va canviar d’idea. Després d’una pausa en què ell va veure com intentava obrir la boca i s’hi repensava tot seguit, Paola va avançar cap a ell i va posar-li la mà sobre el braç.

—No et preocupis, Guido. No faré res que estigui fora de la llei. Però faré que rebi el seu càstig i, si és necessari, el destruiré. —Paola va veure com l’expressió al rostre del seu marit canviava de la perplexitat al convenciment i tot seguit va dir—: Em sap greu. Sempre m’oblido que no suportes els melodrames. —Va mirar quina hora era al rellotge i va tornar a alçar la mirada cap a ell—. Com ja he dit abans, és tard, i demà tinc classe a primera hora.

Després de deixar-ho estar així, Paola va sortir al passadís, va entrar a la seva habitació i es va ficar al llit.