16

Entre els documents que tenia sobre l’escriptori, va trobar el número de la casa del dottor Fabio Messini. Va marcar-lo a l’aparell i va demanar de parlar amb el metge. La persona que va respondre, una dona, va dir que el metge estava massa enfeinat per posar-se al telèfon, i va demanar qui preguntava per ell.

—La policia —va ser l’únic que va dir Brunetti. En sentir-ho, aquella veu, amb no poca mala gana, va cedir a preguntar al metge si podia dedicar-li un moment.

Va passar una estona abans que una veu masculina digués:

—Sí?

—Dottor Messini?

—Es clar. Amb qui parlo?

—Amb el commissario Brunetti. —Brunetti va fer una pausa perquè pogués fer-se càrrec del seu grau—. Voldria fer-li unes quantes preguntes, doctor.

—Sobre quin tema, commissario?

—Les seves residències per a avis.

—Què en vol saber? —va preguntar Messini en un to de veu que va semblar més impacient que curiós.

—Coses d’alguna gent que hi treballa.

—No en sé res, dels temes de personal —va dir Messini sense voler donar gaire importància a aquell tema. A l’instant, Brunetti no va poder evitar sospitar de com devien tenir els papers d’immigració les infermeres filipines que treballaven a la residència on estava ingressada la seva mare.

—Preferiria no parlar d’aquests temes per telèfon —va dir Brunetti; sabia que amb un to de misteri n’hi havia prou per donar agilitat a la jugada i incitar la curiositat de la persona amb qui es parlava.

—Bé, no deu esperar que em presenti en persona a la questura, oi? —va preguntar Messini, amb la veu enriquida pel sarcasme que només saben tenir els qui tenen un cert poder.

—Sí, si no vol que es pertorbi la pau dels seus pacients amb una visita intempestiva de la Guardia di Frontiere quan vinguin a interrogar les seves infermeres filipines… —Brunetti va fer una pausa mínima abans no va afegir—: dottore.

—No sé de què em parla —va insistir Messini amb una veu que denotava tot el contrari.

—Com vulgui, dottore. Tenia l’esperança de poder discutir aquests temes amb vostè de cavaller a cavaller, i així aclarir-ho, potser, abans no es converteixi en alguna cosa compromesa, però, pel que sembla, no és possible. Em sap greu haver-lo molestat —va dir Brunetti amb una veu que es va esforçar perquè sonés terminant però educada.

—Esperi un moment, commissario. Potser m’he precipitat i segurament el millor serà que ens veiem.

—Dottore, entenc perfectament que estigui tan ocupat que no pugui perdre el temps en una cita —va respondre al moment.

—Bé, estic ocupat, però sí que puc trobar algun forat per vostè, potser aquesta tarda. Deixi’m consultar l’agenda un moment. —El so va quedar esmorteït quan Messini va cobrir l’auricular amb la mà i va parlar amb algú altre a l’altre costat del telèfon. Després d’una pausa, la veu va tornar—. Em diuen que la cita que tenia per dinar s’ha cancel·lat. El puc convidar a dinar, commissario?

Brunetti no va dir res. Esperava escoltar el nom del restaurant per poder saber a quant pujava el suborn que Messini creia que havia de pagar.

—Da Fiori? —va proposar Messini convidant-lo al millor restaurant de la ciutat. Això demostrava també que Messini era prou important per tenir sempre una taula a la seva disposició. El que era més interessant, però, era que, gràcies a això, Brunetti sabia que no s’equivocava pel que feia als passaports i els permisos de treball de les infermeres estrangeres que tenia contractades a les residències.

—No —va dir Brunetti amb la veu d’un funcionari que no tenia l’hàbit de deixar-se comprar per un dinar. Només per un dinar.

—Em sap greu, commissario. Havia pensat que podia ser un ambient ben agradable per començar-nos a conèixer.

—Potser ens podem començar a conèixer al meu despatx de la questura. —Brunetti va esperar mig segon; tot seguit, va deixar anar una rialla d’home de món, com si li fes gràcia el que acabava de dir, i després va afegir—: Si ho troba oportú, dottore.

—Es clar. Li va bé que ens veiem a dos quarts de quatre, commissario?

—Ho trobo perfecte.

—Espero veure’l aleshores, commissario —va dir Messini, i va penjar.

Tres hores més tard, a l’hora en què s’havia citat amb el dottor Messini, ja havia recopilat una llista de les infermeres estrangeres que treballaven a les seves residències. Tot i que la majoria, tal com Brunetti havia recordat, eren filipines, n’hi havia dues del Pakistan i una de Sri Lanka. Totes elles eren al sistema informatitzat que feia servir Messini per al pagament de les nòmines, un sistema en el qual era tan senzill entrar que la signorina Elettra va dir que fins i tot el mateix Brunetti hauria pogut trucar a Messini i haver-se introduït dins del sistema des del mateix telèfon. Com que els misteris que amagava la signorina Elettra al seu ordinador eren tan impenetrables per a ell, Brunetti mai no sabia quan feia broma. Com de costum, no es va molestar a preguntar-li, ni tan sols a especular, si les seves invasions eren legítimes o no.

Després d’aconseguir aquella llista de noms, va baixar a parlar amb Anita de l’Ufficio Stranieri, i en menys d’una hora va pujar-li els expedients al seu despatx. En tots els casos, les dones havien entrat al país com a turistes i posteriorment havien aconseguit pròrrogues dels seus visats en demostrar que estaven estudiant a la Universitat de Pàdua. Brunetti va somriure en veure les diverses facultats en què es deia que estaven matriculades, sense cap dubte escollides per evitar l’atenció de la policia: història, dret, ciències polítiques, psicologia, agronomia. Va riure sorollosament per la inventiva que demostrava aquella darrera opció, justament uns estudis que no es cursaven a la universitat. Potser encara acabaria descobrint que el dottor Messini era un home d’una gran imaginació.

El metge va arribar puntual a la cita. Riverre va obrir la porta del despatx de Brunetti quan passaven dos minuts de dos quarts i va anunciar:

—El dottor Messini l’ha vingut a veure, senyor.

Brunetti va aixecar els ulls dels informes de les infermeres, va saludar Messini amb un cop de cap i, tot seguit, com si no hi hagués pensat abans, va alçar-se i va assenyalar amb la mà la cadira que hi havia davant del l’escriptori.

—Bona tarda, dottore.

—Bona tarda, commissario —va dir Messini, i va asseure’s a la cadira tot donant una mirada general al despatx de Brunetti per fer-se una idea del lloc i, segurament, de l’home que havia anat a veure.

Messini hauria pogut ser un noble del Renaixement, un dels rics, un dels corruptes. Robust, havia arribat a aquell punt de la vida d’una persona en què els músculs ràpidament comencen a decaure i, amb la mateixa celeritat, es converteixen en greix. La boca era el seu tret més distintiu, amb els llavis carnosos i molt dibuixats. A les comissures, els llavis s’alçaven sense cap mena d’afectació en un somriure que suggeria bon humor. En comparació de la grandària del cap, tenia el nas més curt del que es podia esperar, i els ulls estaven un xic massa junts.

La roba que portava parlava d’opulència, i la brillantor de les sabates transmetia aquesta mateixa idea. Així que va acabar d’examinar l’habitació, va mirar Brunetti i va ensenyar-li les dents en un somriure amical.

—M’ha dit que volia fer-me diverses preguntes sobre certa gent que treballa per a mi, oi, commissario? —La veu de Messini sonava relaxada i despreocupa.

—Sí, dottor, és cert. Tinc certes preguntes a fer-li sobre algunes de les infermeres que té en plantilla.

—I quines són aquestes preguntes?

—Com és que treballen a Itàlia?

—Com li he dit aquest matí per telèfon, commissario … —va començar a dir Messini al mateix temps que es treia un paquet de tabac de la butxaca interior de la jaqueta. Sense demanar permís, va encendre’s un cigarret, va buscar amb la mirada un cendrer i, com que no en va trobar cap, va deixar el llumí que havia fet servir a la punta de l’escriptori de Brunetti—. Jo no m’encarrego dels temes de personal. Això és feina dels meus administradors. Per això els pago.

—I estic segur que els deu pagar generosament —va dir Brunetti amb el que esperava que fos un somriure carregat de segones intencions.

—Molt generosament —va dir Messini prenent nota tant del comentari com del to amb què ho havia dit. Tot seguit va armar-se de valor—: Quin se suposa que és el problema?

—Sembla que un bon nombre de les seves empleades no tenen els permisos que els permetrien treballar legalment al país.

Messini va alçar les celles en el que podia passar per una demostració de perplexitat.

—Ho trobo molt difícil de creure. Estic segur que s’han formalitzat tots els permisos corresponents i que s’han emplenat tots els formularis. —Va mirar fixament Brunetti, que somreia lleugerament a l’altre costat de l’escriptori, mentre es mirava els papers que tenia al davant—. Es clar, commissario, que si és el cas que ens hagi passat alguna cosa per alt, que s’hagin d’emplenar més formularis i que —va deturar-se per buscar les paraules més correctes i les va trobar al moment— encara s’hagin de pagar algunes taxes per omplir la sol·licitud, vull assegurar-li que, de bon grat, farem tot el que calgui per tal de normalitzar la nostra situació. —Brunetti va somriure impressionat pel do que tenia Messini per l’ús dels eufemismes.

—Dottore, és molt generós.

—I vostè és molt amable de dir-ho, però crec que això és simplement el més correcte. La meva intenció és fer tot el que estigui en el meu poder per seguir tenint el favor de les autoritats.

—Com ja li he dit, és molt generós —va repetir Brunetti amb un somriure que va intentar que semblés venal.

Aparentment va ser un intent fructuós, ja que Messini va dir-li:

—Només cal que em faci saber quines són aquestes taxes.

—De fet —va dir Brunetti al mateix temps que deixava els papers sobre la taula i mirava fit a fit Messini, que començava a tenir alguns problemes amb la cendra del cigarret—, no és de les infermeres que vull parlar amb vostè. Es sobre un membre de l’Orde de la Santa Creu.

Brunetti sabia, per experiència, que la gent falsa rarament aconseguia semblar innocent, però Messini semblava tan innocent com confós.

—La Santa Creu? Vol dir les monges?

—També hi ha monjos, em sembla oi?

Va semblar que fos la primera vegada que sentia allò.

—Sí, em sembla que sí —va dir Messini després d’una pausa—. Però només són les monges les que treballen a les residències. —El cigarret s’havia consumit gairebé fins al filtre. Brunetti va veure com mirava a terra, descartava la idea i, finalment, amb molt de compte, el deixava en vertical, recolzat en el filtre, al costat del llumí que havia deixat abans sobre l’escriptori.

—Ara fa més o menys un any, una de les germanes va ser traslladada.

—Ah, sí? —va preguntar Messini amb poc interès, òbviament confós pel canvi de tema.

—La van traslladar de la residència que hi ha a Dolo a la que hi ha a la ciutat, la de San Leonardo.

—Si vostè ho diu, commissario. Sé tan poques coses dels temes de personal.

—A part del de les infermeres estrangeres?

Messini va somriure. Amb el tema de les infermeres, es tornava a trobar en un terreny segur.

—M’agradaria saber per quina raó va ser traslladada. —Abans que Messini pogués respondre, Brunetti va afegir—: Podria considerar la resposta com una mena de taxa, dottor Messini.

—No estic segur d’acabar-ho d’entendre.

—Es igual, dottore. M’agradaria que em digués tot el que sàpiga del trasllat d’aquesta germana. Dubto que pogués ser traslladada d’una residència a una altra sense que vostè no en sentís a dir res.

Messini va considerar les seves paraules un moment i Brunetti va observar el joc d’emocions al seu rostre mentre intentava entendre quin tipus de perills s’amagaven al darrere de cadascuna de les possibles respostes que podia donar. Finalment va dir:

—No tinc ni idea de quina informació està buscant, commissario, però sigui el que sigui, no l’hi puc facilitar. Tots els temes de personal els porta la infermera en cap. Cregui’m, si el pogués ajudar en això, ho faria, però no és un tema que estigui sota la meva responsabilitat directa.

Tot i que normalment quan algú demanava que se’l cregués, volia dir que, de fet, estava mentint, Brunetti es va creure que Messini li deia la veritat. Brunetti va fer un gest amb el cap i va dir:

—Aquesta mateixa germana va deixar la residència ara deu fer unes quantes setmanes. No ho sabia?

—No. —Un altre cop, Brunetti el va creure.

—Per quina raó l’Orde de la Santa Creu col·labora en el funcionament de les seves residències, dottore?

—Es una història llarga i força complicada —va dir Messini amb un somriure als llavis que, segurament, qualsevol altra persona hauria trobat del tot encantador.

—Jo no tinc pressa, dottore. I vostè, que en té? —El somriure que li va dedicar Brunetti no es podia dir que fos encantador.

Messini va tornar a agafar el paquet de tabac, però aquest cop va ser per tornar-lo a guardar a la butxaca de la jaqueta sense treure’n cap cigarret.

—Quan vaig acceptar entrar a la direcció de la primera residència, ara fa vuit anys, l’orde era l’encarregat de tot el funcionament de la institució, i jo tan sols vaig ser llogat com a director mèdic. Però amb el temps, era cada cop més evident que, si continuaven portant la residència com una organització benèfica, es veurien obligats a tancar-la. —Messini va mirar Brunetti llargament—. La gent és tan poc generosa…

—No cal que ho digui —va ser tot el que Brunetti es va permetre de dir.

—En tot cas, vaig considerar les dificultats econòmiques de la institució… jo aleshores ja estava força implicat a ajudar els vells i els malalts… I per mi era obvi que el projecte només podia ser viable si es convertia en una institució privada. —Després de comprovar que Brunetti seguia la seva explicació, va continuar—: De manera que hi va haver una reorganització… el que en el món dels negocis segurament s’anomenaria una privatització… i jo em vaig convertir en l’administrador al mateix temps que seguia fent les funcions de director mèdic.

—I l’Orde de la Santa Creu? —va preguntar Brunetti.

—La principal missió de l’orde sempre ha estat la cura de la gent gran, de manera que es va decidir que les monges de l’orde restessin com a part integral de la plantilla de les residències, però a partir d’aleshores, es convertirien en empleades a sou.

—I els seus salaris?

—Serien pagats a l’orde, és clar.

—Es clar —va repetir Brunetti a tall d’eco, però abans que Messini pogués demostrar cap objecció al seu to, va preguntar—: I qui rep aquests salaris?

—No en tinc ni idea. La mare superiora, segurament.

—A nom de qui es fan els xecs?

—De l’orde.

Tot i que Brunetti seguia parlant amb un somriure als llavis, Messini estava del tot desconcertat. Per ell, res d’allò ja no tenia sentit. Va encendre’s un altre cigarret i va deixar el segon llumí al costat del filtre consumit.

—Quantes monges de l’orde treballen per a vostè, dottore?

—Això és una cosa que haurà de preguntar al meu administrador. Em penso que deuen ser una trentena.

—I quant cobren? —Abans que Messini pogués tornar a mencionar el seu administrador, Brunetti va repetir la pregunta—: I quant cobren?

—Suposo que pels volts de les cinc-centes mil lires al mes.

—És a dir, més o menys una quarta part del que guanyaria una infermera.

—La majoria d’elles no són infermeres —va afirmar Messini—. Són auxiliars.

—I com que són membres d’un orde religiós, m’imagino que vostè no ha de pagar al govern cap tipus d’impost en concepte de seguretat social.

—Commissario —va dir Messini, i en el seu to es filtrava per primer cop un xic de ràbia—, pel que sembla, ja està informat de tot això, de manera que no veig per què m’ha fet venir a respondre totes aquestes preguntes. A més, si pensa continuar per aquest camí, em sembla que el millor serà que el meu advocat hi sigui present.

—Només li vull fer una pregunta més, dottore. I li asseguro que la presència del seu advocat no serà necessària. No sóc un membre de la Guardia di Finanza, ni tampoc de la Guardia di Frontiere. A quines persones contracta i el poc que els pagui és cosa seva i prou.

—Pregunti.

—Quants pacients seus li han deixat diners a vostè o a la residència?

Tot i que la pregunta va agafar-lo per sorpresa, Messini va respondre a l’instant:

—Tres, em sembla, i en tots tres casos vaig refusar el donatiu. Vaig intentar dissuadir-los. Les poques vegades que he sabut de gent que tenia pensat de fer-ho, he parlat amb els seus familiars i els he demanat que intentessin convèncer el pacient perquè no ho fes.

—Es molt generós, dottore. Fins i tot diria que és noble.

Messini s’havia cansat de jocs, de manera que va explicar-li el que era la veritat i ho va fer sense embuts:

—Si algú acceptés una cosa semblant, estaria sonat. —Va llançar el cigarret a terra i va apagar-lo amb la punta del peu—. Pensi quina imatge ens donaria. Així que se sabés, la gent fins i tot faria cua per treure els seus familiars de la residència i ingressar-los a qualsevol altre lloc.

—En el cas de les donacions que va refusar d’acceptar, què se’n va fer, dels diners?

—No en tinc ni idea.

—Pot ser que anessin a parar a qualsevol altra persona de la residència?

—No pas de la nostra plantilla. Si més no de la plantilla que no és de l’orde. Amb això, n’hi hauria prou per un acomiadament immediat.

—Pot ser que anessin a parar a mans d’algú de l’orde?

—Han fet un vot de pobresa. Si més no les dones.

—Es clar —va dir Brunetti—. Em podria donar el nom d’algunes de les persones que va dissuadir? O dels seus parents, vull dir.

—Què és el que vol fer?

—Trucar-los.

—Quan?

—Així que vostè se n’hagi anat, dottore. Abans no tingui temps d’arribar a un telèfon.

Messini ni es va molestar a fer l’ofès.

—Caterina Lombardi. La seva família viu a Mestre. El nom del seu fill és Sebastiano.

Brunetti va prendre’n nota. Va aixecar els ulls i va dir:

—Em sembla que això és tot, dottore. Gràcies per dedicar-me part del seu temps.

Messini va posar-se dempeus però no va donar-li la mà. Sense dir res, va travessar el despatx fins a la porta i se’n va anar. En sortir, no va tancar la porta amb un cop sorollós.

Abans que Messini pogués sortir de la questura i així utilitzar el seu telèfon mòbil, Brunetti ja havia parlat amb la dona de Sebastiano Lombardi. La senyora va confirmar la història del dottor Messini. Ell mateix els havia aconsellat que convencessin la mare del seu marit perquè no canviés el testament en favor de la residència. Abans de penjar, la signora Lombardi va lloar el dottor Messini i va parlar-li de l’amor i la humanitat amb què es preocupava dels seus pacients. Brunetti va donar-li tota la raó d’una manera tan efusiva com falsa. I després d’aquell comentari, la conversa va acabar.