10

A fora, Brunetti va trobar la signorina Elettra confabulada en silenci amb el seu ordinador. En veure Brunetti, va girar-se i va somriure, com si li fes una declaració silent que estava disposada a perdonar-lo pels comentaris provocatius que li havia fet amb referència als seus comptes secrets a Suïssa.

—I doncs? —va preguntar ella.

—Doncs que em toca portar el cap de la policia de Berna a fer una volta per la ciutat. Suposo que m’he de considerar prou afortunat perquè no m’ha demanat d’allotjar-lo a casa meva.

—Què li ha demanat que faci amb ell?

—No en tinc ni idea. Ensenyar-li la ciutat. Tenir-lo aquí i deixar-lo que faci una mirada a tot. Potser li hauria de deixar donar una ullada a la gent que espera en fila davant de l’Ufficio Stranieri per demanar un permís de residència. —Tot i que es va sentir una mica culpable d’haver-ho dit, Brunetti no podia deslliurar-se d’aquell sentiment de desassossec davant les hordes de gent que s’aplegaven cada matí en aquella llarga filera, la major part d’ells homes joves de països que no tenien lligams comuns amb la cultura europea. Fins i tot quan es posava a pensar en aquestes coses, disfressant les seves idees amb el llenguatge més sofisticat, s’adonava que en el fons aquells eren els mateixos sentiments que fonamentaven els deliris més xenòfobs dels membres de les diverses Leghe que prometien reconduir Itàlia a la seva puresa ètnica i cultural.

La signorina Elettra el va desvetllar d’aquells pensaments foscos.

—No anirà tan malament, dottore. Els suïssos ens han ajudat força vegades en el passat.

Brunetti va somriure.

—Potser podrà esgarrapar-li unes quantes contrasenyes informàtiques, signorina.

—Oh, no crec que ens facin falta, senyor. Els codis policials són molt fàcils d’aconseguir. Però els que són veritablement útils, els que serveixen per entrar als bancs… Ni jo mateixa em molestaria a perdre el temps intentant aconseguir-los.

Sense saber d’on li havia vingut la idea, Brunetti va dir:

—Signorina, voldria que em fes un favor.

—Sí, senyor —va dir al mateix temps que agafava un bolígraf, actuant com si abans Brunetti no li hagués fet cap broma sobre els comptes bancaris a Suïssa.

—Hi ha un capellà que s’està a San Polo, mossèn Luciano i no sé què més. No sé quin és el seu cognom. Voldria que intentés descobrir si mai ha causat cap problema.

—Problema, senyor?

—Si l’han detingut o l’han acusat per alguna cosa. O si sovint l’han hagut de traslladar d’un destí a un altre. De fet, miri si pot descobrir quina és l’última parròquia on va estar i per quina raó el van canviar de destí.

Gairebé en veu baixa, la signorina Elettra va dir:

—Als bancs suïssos seria més fàcil.

—Perdó?

—Es molt difícil, aconseguir aquest tipus d’informació.

—Fins i tot si ha causat algun problema?

—Coses com aquestes tenen la seva manera de desaparèixer, senyor.

—Coses com què? —va preguntar Brunetti, interessat per la lleugeresa amb què ho deia.

—Coses com quan un capellà és detingut. O fins i tot quan atrauen l’atenció pública. Només cal que recordi allò de la sauna de Dublín. Sap amb quina rapidesa va desaparèixer dels diaris?

Brunetti recordava la història que havia aparegut l’any anterior, tot i que només va aparèixer al Manifesto i a l’Unità. Els diaris parlaven d’un capellà irlandès que havia mort d’un atac de cor en una sauna per a homosexuals de Dublín i que un parell de capellans, que casualment també eren al mateix lloc, li havien donat l’extremunció. La història, una font inesgotable de divertiment per a Paola, havia desaparegut l’endemà, i això que es tractava de la premsa d’esquerres.

—Però els expedients de la policia són diferents —va afirmar Brunetti.

La signorina Elettra va alçar els ulls i va dedicar-li una mirada de compassió força semblant a les que Paola li feia per acabar una discussió.

—Trobaré el cognom i hi donaré un cop d’ull, senyor. —Va passar pàgina—. Res més?

—No, em sembla que no —va dir Brunetti, i va sortir d’aquell despatx per tornar al seu.

Durant els pocs anys que feia que la signorina Elettra treballava a la questura, Brunetti ja s’havia familiaritzat amb el seu sentit de la ironia, però encara hi havia coses que ella deia que el deixaven completament perplex i, al mateix temps, prou avergonyit per no demanar cap aclariment. Mai no havia parlat de religió o del clergat amb la signorina Elettra, però, pel que havia pogut observar, havia arribat a la conclusió que l’opinió que en devia tenir devia ser igual d’obtusa que la de Paola.

De tornada al seu despatx, es va treure de sobre els pensaments sobre la signorina Elettra i la Santa Mare Església i va despenjar el telèfon. Va marcar el número de Lele Bortoluzzi i quan al segon truc el pintor va respondre, Brunetti va explicar-li que trucava per tornar-li a fer unes quantes preguntes sobre el dottor Messini.

—Com sabies que ja havia tornat, Guido? —va preguntar-li Lele.

—Tornat d’on?

—D’Anglaterra. Tenia una exposició a Londres i tot just vaig arribar ahir al vespre. Et volia trucar avui.

—Trucar-me? Per què? —va preguntar Brunetti, massa interessat en això per molestar-se a fer preguntes educades sobre si l’exposició li havia anat bé.

—Sembla que a Fabio Messini li agraden les dones —va respondre Lele.

—Al contrari que a tots nosaltres, que no ens agraden, Lele?

Lele, la reputació del qual, en la seva joventut, era prou coneguda a la ciutat, va esclafir a riure en sentir-ho.

—No, el que vull dir és que li agrada molt la companyia de dones joves i que està disposat a pagar per aconseguir-ho. I pel que sembla, en té dues.

—Dues?

—Dues. Una aquí, a la ciutat, en un pis, un pis de quatre habitacions a prop de San Marco, i ell mateix en paga el lloguer. I després, en té una altra al Lido. Cap de les dues no treballa, però totes dues vesteixen molt bé.

—Ell és l’únic?

—Es l’únic què?

—L’únic home que va a visitar-les —va dir Brunetti eufemísticament.

—Mmmm, no he pensat a preguntar-ho, això —va dir Lele en un to de veu que demostrava que lamentava haver-se’n descuidat—. Totes dues són molt maques, segons diuen.

—Ah sí? I qui ho diu?

—Amics meus —va respondre Lele crípticament.

—I què més diuen?

—Que va a visitar-les dos i tres cops a la setmana.

—Quants anys té, ell? M’ho vas dir?

—No t’ho vaig dir, però deu tenir la meva edat.

—La meva, la meva —va dir Brunetti en un to de veu neutre i tot seguit, després d’una pausa, va dir—: Per casualitat, aquests amics teus no diuen res de la residència?

—Les residències —va corregir-lo Lele.

—Quantes n’hi ha?

—Sembla que ara n’hi ha cinc, la que té aquí a la ciutat i quatre d’escampades per la regió. —Brunetti va restar en silenci tanta estona que Lele finalment va preguntar—: Guido, que encara hi ets?

—Sí, sí, Lele, sóc aquí. —Va rumiar un moment i després va preguntar—: Els teus amics no sabien res més de la residència?

—No, només que el mateix orde religiós col·labora en totes.

—Les Germanes de la Santa Creu? —Era el nom de l’orde que s’encarregava de la residència on tenia ingressada la seva mare i de la qual Maria Testa ja no era membre.

—Sí. A totes cinc.

—Aleshores com és que n’és el propietari?

—Jo no ho he dit, això. No sé si ell n’és el propietari, de fet, o si només n’és el director. Però està al càrrec de totes cinc.

—Entesos —va dir Brunetti, que ja començava a planejar la propera jugada—. Gràcies, Lele. No t’han dit res més?

—No —va respondre Lele en un to sec—. El puc ajudar en res més, commissario?

—Lele —va dir Brunetti—, no pretenia ser tan brusc. Em sap greu. Ja saps com sóc.

Lele, que coneixia Brunetti des que havia nascut, sabia perfectament com era.

—No pateixis, Guido. Vine a visitar-me algun cop, entesos?

Brunetti va prometre que ho faria, va acomiadar-se afectuosament, va penjar l’auricular, va oblidar immediatament la promesa, i va tornar a despenjar el telèfon. Va demanar al telefonista de la policia que trobés el telèfon de la Casa di Cura San Leonardo, en algun lloc a prop de l’Ospedale Giustinian, i que li passés la trucada.

Uns quants minuts més tard, parlava amb la secretària del dottor Massini, el director de la residència, i va demanar hora amb ell aquella mateixa tarda a les quatre per tal de discutir el trasllat de la seva mare, Regina Brunetti, a la seva institució.