9

—Sempre és tan murri? —va preguntar Vianello mentre sortien al carrer.

—Murri? —va preguntar Brunetti.

—Llest, com vulgui dir-ne. —Per explicar el to que havia fet servir, que gairebé era de ràbia, Vianello va dir—: Sap qui era aquell home. Qualsevol se n’hauria adonat i, tot i així, li surt amb evasives dient-li que ha de parlar amb certa gent abans de poder-li explicar res. —Empipat, va esbufegar i es va formar un núvol d’aire que tots dos van poder veure enmig d’aquell fred—. Si el coneix o, més ben dit, si el coneixia, l’hi ha d’explicar —va insistir Vianello—. Això és el que diu la llei.

Sorprès perquè, d’entre tota la gent, fos precisament Vianello qui pensés en termes tan legals, Brunetti va intercedir:

—Home, ho ha de fer i no ho ha de fer.

En comptes de donar-li una resposta directa, Brunetti es va desviar i va creuar el carrer per encaminar-se cap a un bar.

—Necessito un cafè —va explicar mentre empenyia la porta del local. L’aire excessivament calent els va embolcallar i, com fet expressament, la màquina de fer expressos va deixar anar un raig de vapor que va imitar l’esbufec de ràbia que Vianello havia fet pocs moments abans.

Un cop a la barra, Brunetti va mirar Vianello i, en veure que assentia, va demanar dos cafès.

Mentre esperaven, Brunetti va explicar:

—No m’ho ha d’explicar si pensa que el que em pot dir posarà algú en perill. —Abans que Vianello li pogués recordar què deia la llei, Brunetti va afegir—: Es a dir, legalment, sap que ho ha de fer, però això no significa res per a ell, no si pensa que la informació podria perjudicar algú.

—Però vostè li ha promès que no acudirà a la policia d’immigració —va insistir Vianello—. Que no se’l creu?

—El perill podria venir d’alguna altra banda —va explicar Brunetti.

—D’on? —va preguntar Vianello.

Van arribar els cafès, i tots dos es van concentrar a esquinçar els sobres de sucre i buidar-ne el contingut en dues tasses minúscules. Després de fer un primer xarrup, Brunetti va tornar a deixar la tassa sobre el plat i va contestar:

—No en tinc ni idea. Però, de moment, l’únic que puc fer és esperar i veure què m’explica o què no m’explica. I si no m’explica res, aleshores hauré de descobrir el motiu pel qual no ho fa.

Vianello es va limitar a aixecar la tassa cap a Brunetti a tall de pregunta.

Brunetti va continuar parlant.

—Faci el que faci, em doni una resposta o no, continuarà donant-me informació. I ara que ja la tinc, puc començar a pensar què he de fer.

Vianello va arronsar les espatlles i van sortir junts del bar per tornar cap a la llanxa.

El pilot havia deixat el motor engegat mentre havien estat fora, de manera que van trobar la cabina confortablement calenta. Brunetti no sabia si era l’escalfor o l’energia que li havia proporcionat el cafè i el sucre, però alguna cosa li havia apujat la moral i li va permetre gaudir de la bellesa del viatge de tornada a la questura. Hi havia palazzi a banda i banda de la llanxa, i la promiscuïtat etílica dels seus estils rivalitzava per cridar la seva atenció: a un costat tenia una finestra gòtica d’estil sever, a l’altre una façana amb un mosaic multicolor; a l’esquerra, veia l’atri inundat de Ca’d’Oro, i al davant, l’espai enorme, ara desert, on Paola havia comprat peix aquell matí.

Aquella idea va fer que tornés a pensar en la seva família i en la tensió que l’havia afectat durant el dinar. Què havia de fer amb Chiara? Durant alguns instants, va pensar en la possibilitat de duria amb ella al dipòsit de cadàvers de l’hospital i mostrar-li el cos de l’home negre perquè veiés amb els seus propis ulls què podia passar quan la gent pensava en aquells immigrants com «només» uns vu cumprà. Però allò no hauria estat res més que un melodrama barat, i tampoc no tenia cap garantia que Chiara estigués d’acord que una cosa era producte de l’altra. A més, sabia ell —sabia del cert— que una cosa havia estat producte de l’altra? Allò, al seu torn, el va fer pensar en Don Alvise.

Pel costat esquerre s’acostava el Palazzo Ducale, i la seva bellesa el va fer posar dret.

—Som-hi —va dir a Vianello, i van tornar a pujar a coberta. El fred era com una bufetada i el vent li va arrancar llàgrimes dels ulls, deformant la seva visió i transformant el palazzo en una forma tremolosa i borrosa penjada enmig de la llum que reflectien les onades dansaires.

Vianello va pujar l’escala i es va col·locar al costat de Brunetti. Les banderes al capdamunt dels llarguíssims pals que hi havia davant de la basílica s’agitaven violentament a causa del vent; les llanxes i les góndoles lligades a les amarres es balancejaven amunt i avall i de costat a costat, provocant un seguit de brams tan forts que ni tan sols el vent els podia silenciar. La Piazza semblava plena de formes ajupides i inclinades; els turistes mantenien el cap cot, com si volguessin protegir-se de la seva esplendor de la mateixa manera que ho feien del vent.

Es va preguntar si havia estat millor en el passat, quan tot allò era nou i La Serenissima controlava els mars. O en aquell temps havia resultat tan senzill arranjar l’assassinat d’algun moro desconegut, amb la seguretat que la insignificança i l’anonimat servirien per protegir els assassins? Va tancar els ulls durant un instant i, quan els va tornar a obrir, el palazzo havia deixat pas al Pont dels sospirs i a les façanes dels hotels que s’amuntegaven a la riva. El fred se li havia ficat dins del cos i, ara que eren a mar obert, encara era pitjor, però Brunetti es va quedar a coberta fins que van amarrar a la questura, moment en què va donar les gràcies al pilot i va demanar a Vianello que pugés al despatx.

La darrera part del viatge havien sentit el fred en el moll dels ossos, i van passar més de cinc minuts abans que tots dos notessin prou escalfor per treure’s els abrics. Mentre desava l’abric a l’armari, Brunetti va exclamar:

—És horrible. Fa més fred del que recordo que hagi fet mai en aquesta època de l’any!

—L’escalfament global —va explicar Vianello, mentre llançava l’abric sobre el respatller d’una de les cadires que hi havia davant la taula de Brunetti i s’asseia en l’altra.

Completament desconcertat, Brunetti va esperar fins que Vianello va estar també assegut per preguntar:

—Què vols dir amb escalfament global? No se suposa que hauria de fer més calor?

Vianello, que encara es fregava les mans per entrar en calor, va respondre:

—Així és o, més ben dit, així serà. Però també canviarà tot això de les estacions. Recorda com va ploure durant la tardor i la primavera passades? —En veure com Brunetti assentia, Vianello va explicar—: Tot està relacionat. Té a veure amb els corrents oceànics i d’aire.

Veient que Vianello semblava molt convençut, Brunetti va preguntar:

—D’on ha tret tota aquesta informació?

—He llegit l’informe de Nacions Unides sobre l’Escalfament Global. Bé, una part. Tot és allí. La guinda del pastís és que l’últim lloc que en rebrà les conseqüències (bé, si més no, si tots aquests científics saben de què parlen), sap quin país, bé, quin continent patirà menys i patirà el darrer?

Brunetti estava completament perdut i va fer que no amb el cap per admetre el seu desconeixement.

—Amèrica del Nord, això vol dir els americans. Estan protegits a banda i banda per dos enormes cossos d’aigua, i els corrents els són favorables, de manera que mentre la resta del món ens ofeguem amb els seus gasos o morim de calor, ells podran continuar vivint com sempre.

Brunetti es va alarmar en sentir el to de Vianello, que va trobar extraordinàriament acalorat.

—No estàs sent una mica catastrofista, Lorenzo?

—Catastrofista quan m’estan escurçant la vida i m’estan matant els fills?

Brunetti va comprendre massa tard que havia tornat a treure i s’havia assegut en el cavall de batalla preferit de Vianello: l’ecologia del planeta. Mantenint un to de veu suau, va dir:

—De moment no s’ha pogut demostrat res d’això, Lorenzo.

—Ja ho sé. Però tampoc no s’ha demostrat que, si tornés a fumar i em fumés tres paquets al dia, em moriria d’un càncer de pulmó, tot i que les possibilitats són força elevades.

—De debò ho creus? En aquest cas?

La sinceritat de la pregunta de Brunetti era tan evident que Vianello va contestar amb un to de veu més reposat:

—No ho sé. No sóc un expert en aquesta mena de coses. Simplement sé el que llegeixo i sé que aquest informe el va encarregar Nacions Unides, i que la gent que el va redactar eren climatòlegs d’arreu del món. Per tant, jo hi crec, si més no fins que no llegeixi alguna altra cosa més convincent.

—Creus que hi podem fer res? —li va preguntar Brunetti. Les celles arrufades de Vianello van obligar Brunetti a aclarir el que volia dir i va haver d’afegir—: Sobre això, vull dir.

—No ho sembla pas. Segurament, és massa tard.

—Massa tard per a què? —va preguntar Brunetti, que de sobte estava molt interessat en el que explicava l’inspector.

—Per evitar les conseqüències del que hem fet al llarg de l’últim mig segle.

—Això no són perspectives gaire optimistes —va opinar Brunetti, a qui sorprenia que Vianello parlés de manera tan seriosa d’aquell assumpte.

Durant anys, la gent de la questura havia pres el pèl a Vianello per l’interès que mostrava pel medi ambient, però Brunetti sempre s’havia pres tan seriosament aquell interès com la insistència als seus fills perquè no beguessin aigua mineral en ampolles de plàstic o perquè recollissin metòdicament tots els papers i els portessin als bidons ecològics que hi havia a Rialto. No obstant això, aquella era una visió molt més negativa que les que sempre havia sentit a Vianello.

—De debò que no hi podem fer res? —va preguntar Brunetti.

Vianello va arronsar les espatlles.

Durant un moment, va semblar que Vianello estava a punt de posar-se dret i marxar; Brunetti va tenir por que ho fes. Sentia molta curiositat per sentir la resposta de Vianello, així que el va burxar.

—I bé?

—Suposo que viure la vida i intentar fer la nostra feina —va respondre Vianello al cap d’una estona. Aleshores, com si mai no hagués sortit el tema, va preguntar—: Què me’n diu de l’home negre? Com esbrinarem qui és si Don Alvise decideix no explicar-nos-ho?

Acceptant que el tema de l’escalfament global quedava tancat, Brunetti va respondre la pregunta de Vianello.

—Gravini diu que coneix un dels africans; viu al mateix carrer que la seva mare, a Castelio. L’anirà a visitar a veure si li pot treure alguna cosa. I he demanat a la signorina Elettra que provi de trobar la gent que els lloga pisos.

—Ben pensat. Aquell home bé devia viure en algun lloc. —Aleshores, adonant-se de l’estupidesa d’aquella frase, Vianello va afegir—: Vull dir aquí, a la ciutat, si no duia res més al damunt que un parell de claus.

—Que ha llegit l’informe de l’autòpsia? —li va preguntar Brunetti, sorprès perquè no s’havia recordat de preguntar a Vianello sobre aquell fet mentre anaven a casa de Don Alvise.

—No.

—Explica que la víctima tenia uns trenta anys i bona salut, i que va rebre dos trets que tot sols l’haurien matat.

—Redéu, en quin món vivim! —es va exclamar Vianello. Va mirar Brunetti de fit a fit, va tancar els llavis en un gest de desconcert i va afegir—: Es estrany que no en sapiguem res d’ells o de l’Àfrica, no troba?

Brunetti va assentir però no va dir res.

—En tenim prou de saber que són negres, oi? —va preguntar Vianello aixecant les celles en un gest irònic.

Brunetti no va fer cas del to de Vianello i va afegir:

—Nosaltres no ens assemblem als alemanys i els finesos no s’assemblen als grecs, però tots semblem europeus.

—I? —va preguntar Vianello, clarament poc impressionat pel comentari de Brunetti.

—Hi ha d’haver algú que en sàpiga més coses —va explicar Brunetti.

Aleshores la signorina Elettra va entrar al despatx, duent un full que Brunetti confiava que aportés una mica de llum a l’assumpte de la identitat del vu cumprà. Tot i que dins del seu cervell es repetia aquell nom, es va dir que l’havia de substituir pel d’ambulante.

—N’he trobat dos —va anunciar, assentint en senyal de reconeixement cap a Vianello. L’agent es va posar dret i li va oferir la seva cadira, va estirar l’altra per situar-la al costat, va deixar l’abric al respatller i va tornar a seure.

—Dos què? —va preguntar Brunetti, impacient.

—Propietaris de pisos —va respondre, abans d’explicar—: He trucat a un amic meu que treballa a La Nuova —va veure la cara que feien en sentir aquell nom i es va justificar—: Ja ho sé, ja ho sé. Però som amics des de l’escola primària i Leonardo necessitava la feina. —Després d’haver excusat l’elecció d’empresa que havia fet el seu amic, va afegir—: A més, li permet veure alguns famosos que viuen a Venècia. —Allò ja va ser massa per a Vianello, que va esclafir a riure. La secretària va callar uns quants segons i també va fer una rialleta—. Es patètic, oi? Famosos per viure aquí? Com si la fama en aquesta ciutat fos una malaltia contagiosa…

Brunetti havia reflexionat sovint sobre aquella qüestió, i trobava especialment estranya la creença dels estrangers que l’adreça dels venecians els atorgava alguna mena de caixet, com si viure al Dorsoduro o tenir un palazzo al Gran Canal pogués elevar el to del seu discurs o la qualitat dels seus cervells, convertir les seves vides en experiències interessants o transformar la misèria dels seus passatemps en l’or més pur.

Quan hi pensava, se sentia feliç de ser venecià, però no orgullós. No havia escollit on havia nascut o el dialecte que parlaven els seus pares: quin orgull es podia extreure d’aquestes coses? No era el primer cop que sentia llàstima davant la frivolitat dels desitjós humans.

—… a prop de Santa Maria Masterdomini —va sentir que deia la signorina Elettra quan es va tornar a centrar en la conversa que la secretària tenia amb Vianello.

—Bertolli? —va preguntar Vianello—. El que treballava a l’ajuntament?

—Sí, Renato. Es advocat —va explicar la signorina Elettra.

—I l’altre? —va voler saber Vianello.

—Cuzzoni, Alessandro —va respondre abans d’esperar a veure si aquell nom els deia res—. Va néixer a Mira, però ara viu a Venècia i hi té una botiga.

—Quina mena de botiga?

—Ell és joier, però la major part d’articles que ven són de fàbrica —va explicar la secretària mostrant el rebuig d’una dona que mai no duria una joia feta per una màquina.

—On té la botiga? —va preguntar Brunetti, no pas perquè li interessés especialment sinó per demostrar-los que els escoltava.

—A prop del carrer Ventidue marzo. En aquell carrer que puja cap a la Fenice, baixant el pont.

Brunetti va fer mentalment el trajecte fins al campo San Fantin, baixant pel carrer estret fins al pont i pel costat de la botiga d’antiguitats.

—Davant del bar? —va preguntar.

—Em sembla que sí —va contestar ella—. No he mirat l’adreça, però em sembla que és l’única que hi ha en aquella zona.

—I aquests dos homes lloguen pisos a extracomunitari? —va preguntar Brunetti.

—Això és el que m’ha dit Leonardo. No els fan contractes llargs, ni tampoc pregunten quanta gent acabarà vivint al pis i els ho paguen tot en efectiu.

—Són pisos moblats o sense moblar? —va demanar Vianello.

—De totes dues menes, em sembla —va respondre la signorina Elettra—. Si és que d’allò se’n pot dir moblat. Leonardo m’ha explicat que una vegada va escriure un article, d’això deu fer uns dos anys, sobre un dels pisos en els quals vivia aquesta gent. M’ha dit que era increïble: a la mateixa habitació hi dormien set immigrants i el lloc estava infestat d’escarabats. M’ha explicat que mai no havia vist una cuina i un lavabo com aquells i quan li he demanat que me’ls descrigués, m’ha deixat molt clar que no m’interessava saber-ho.

—I el propietari era un d’aquests dos homes? —va demanar Brunetti.

—No ho sé, i ell no m’ho ha volgut dir. Però Leonardo m’ha explicat que era probable que lloguessin pisos a extracomunitari.

—Sap on són aquests pisos? —va preguntar Brunetti.

—No. Com he dit, no està del tot segur que els lloguin a extracomunitari, però m’ha dit que, si algunes persones a la ciutat ho feien, ells dos devien trobar-se entre aquestes persones.

—Aquesta és l’adreça del seu despatx? —va preguntar Brunetti, mirant l’adreça que figurava al costat de Renato Bertolli i mirant de calcular on podia ser.

—Sí. L’he mirada a Calli, Campielli e Canali, i crec que ha de ser just davant del fabbro, aquell home que fa claus. —Amb allò Brunetti ja en tenia prou. Hi havia estat uns quants cops, uns cinc anys abans, perquè li fessin un passamans metàl·lic per al tram final d’escales que duia al seu pis. Coneixia la zona, tot i que li semblava estranyament mal situada per a un despatx d’advocat.

—No estic segur de la manera com abordar-los —va confessar Brunetti, agafant el full i agitant-lo suaument—. Si els preguntem pels pisos, tindran por que n’informem a la Finanza. Qualsevol persona tindria por. —Ni per un sol instant li va passar pel cap que aquells dos homes poguessin declarar el lloguer que cobraven d’aquells pisos i, per tant, que paguessin impostos per aquells ingressos—. Se li acut algú que els conegui o que pugui aconseguir que parlin amb nosaltres?

—Tinc alguns amics que són advocats —va explicar la signorina Elettra prudentment, com si estigués confessant un vici secret—. Els puc preguntar si el coneixen.

—I vostè, Vianello?

L’inspector va fer que no amb el cap.

—I de l’altre, de Cuzzoni? —va preguntar Brunetti.

Aquest cop tant la signorina Elettra com Vianello van fer que no. En veure la decepció que allò causava a Brunetti, ella va dir:

—Ho puc consultar a l’Ufficio del Catasto i veure quins pisos tenen. Un cop sapiguem on viuen, només haurem de mirar si hi ha contractes de lloguer per a la resta de pisos.

L’oncle de Brunetti, que vivia a prop de Feltre, solia anar de cacera acompanyat de Diana, un setter anglès el màxim plaer de la qual era, a més d’observar amb ulls adoradors el seu oncle mentre aquest li acaronava les orelles, caçar ocells. A la tardor, quan l’aire canviava i començava la temporada de caça, una agitació salvatge s’apoderava de Diana, que no es tranquil·litzava fins al dia que l’oncle de Brunetti agafava finalment l’escopeta i obria la porta que conduïa als boscos que hi havia darrere la casa.

Observant la signorina Elettra asseguda a la punta de la cadira, a Brunetti el va sobtar la gran similitud que tenia amb Diana: els mateixos ulls foscos i aquosos, els narius inflats i l’agitació a penes controlada en pensar en la presa que calia agafar i tornar.

—Ho pot descobrir tot amb aquella cosa? —va preguntar sense necessitat d’esmentar l’ordinador de la secretària.

La noia es va tombar cap a ell i va seure amb l’esquena recta.

—Potser tot no, senyor, però sí que puc descobrir moltes coses.

—Don Alvise Perale? —va preguntar ell. Va notar, més que va veure, com Vianello començava a sorprendre’s, però quan es va tombar per mirar-lo, Brunetti va veure que l’inspector havia aconseguit dissimular aquella sorpresa. Brunetti es va permetre un mig somriure i, al cap d’uns quants segons, Vianello es va veure obligat a fer que no amb el cap, adonant-se amb tristor que Brunetti era incapaç de confiar en algú plenament.

El commissario va recordar que Diana no necessitava ànims ni explicacions: un lleuger moviment i ja corria com el vent. La signorina Elettra no va perdre el temps amb preguntes o aclariments.

—L’antic sacerdot, senyor?

—Sí.

La secretària es va posar dreta amb un únic moviment elegant.

—Vaig a veure què puc esbrinar.

—Són gairebé les vuit, signorina —li va recordar el commissario.

—Només hi faré una ullada ràpida —va contestar ella i va sortir.

Quan la porta es va tancar darrere d’ella, Vianello va explicar:

—No s’amoïni, senyor. Aquí no hi té cap llit; tard o d’hora haurà de marxar a casa.