26

La signora Trevisan es va apartar de Brunetti tan bon punt va obrir la porta, com si reaccionés davant la implacable acusació que desprenia i ho embolcallava tot. El comissari va entrar al pis i va tancar la porta de cop, i gairebé es va alegrar de veure que la dona s’estremia amb el cop sec.

—Ja n’hi ha prou, signora —va dir Brunetti—. Ja n’hi ha prou d’evasives, ja n’hi ha prou de mentides sobre el que sabia i el que no sabia.

—No sé de què em parla —va dir ella, alçant la veu amb una còlera tan falsa que no dissimulava la por que portava a dins—. Ja he parlat amb vostè i…

—I em va mentir i mentir, i no ha fet res més que mentir-me —va dir Brunetti, abandonant-se a la ira—. Prou de mentides, o els porto a vostè i el seu amant a la questura i faré que Hisenda examini totes les transaccions que han fet durant els últims deu anys. —Va fer un pas cap a ella, i ella va retrocedir, allargant una mà endavant per aturar la seva ràbia.

—Encara no entenc… —va començar, però Brunetti la va tallar aixecant una mà amb tanta força que es va espantar ell i tot.

—Ni se li acudi mentir-me, signora. La meva filla ha vist la cinta, la de Bòsnia —el comissari va aixecar la veu per sobre de les protestes que ella començava a fer—. La meva filla té catorze anys, i ha vist la cinta. —Implacable, mentre ella retrocedia, el comissari la seguia pel passadís—. M’explicarà tot el que sàpiga, i prou de mentides, ni una més, o se’n penedirà tots els dies que li quedin de vida.

Ella el va mirar amb els ulls tan aterrits com els de la dona de la cinta, però ni aquesta semblança va estovar el comissari.

El que es va obrir a l’esquena de la dona no van ser les calderes de l’infern, sinó una cosa tan prosaica com una porta, per la qual va treure el cap la seva filla.

—Què passa, mammà? —va preguntar la Francesca i va mirar Brunetti. El va reconèixer de seguida però no va dir res.

—Torna a la teva habitació, Francesca —va dir la seva mare, sorprenent Brunetti amb la fredor de la seva veu—. El commissario Brunetti m’ha de fer unes quantes preguntes.

—Sobre el papà i el zio Ubaldo? —va preguntar ella, sense dissimular el seu interès.

—Et dic que haig de parlar amb ell, Francesca.

—Ja ho crec que hi parlaràs —va dir la noia i va sortir, tancant la porta suaument.

Amb la mateixa veu tranquil·la, la signora Trevisan va dir:

—Entesos —i va anar cap a la saleta on havien tingut les converses anteriors.

Un cop a dins, la dona va seure, però Brunetti es va quedar dret, movent neguitosament el pes del cos d’un peu a l’altre mentre ella parlava o caminant amunt i avall, massa excitat per estar-se quiet.

—Què vol saber? —va preguntar, tan bon punt ella va estar asseguda.

—Les pel·lícules.

—Les fan a Bòsnia. A Sarajevo, em penso.

—Això ja ho sé.

—Aleshores què vol saber? —va preguntar ella, fingint ignorància, però sense sortir-se’n.

—Signora —va dir ell, quedant-se quiet un moment—, li adverteixo que l’ensorraré si no em diu tot el que vull saber. —Va observar l’efecte de les seves paraules—. Les cintes. Expliqui-m’ho.

Ella va aconseguir que la seva veu sonés com el d’una amfitriona que està a punt de perdre la paciència per culpa d’un convidat pesat.

—Les fan allà, i n’envien algunes a França perquè en facin còpies. D’altres van als Estats Units i aquí també. Després les venen.

—On?

—A les botigues. O per correu. Hi ha llistes.

—Qui té les llistes?

—Els distribuïdors.

—Qui són els distribuïdors?

—No sé com es diuen. Els màsters de les pel·lícules s’envien a apartats de correus de Marsella i Los Angeles.

—Qui fa els originals?

—Algú de Sarajevo. Em penso que treballa per a l’exèrcit serbi, però no n’estic segura.

—Ho sabia el seu marit? —Va veure que la dona anava a contestar i va afegir—: Vull la veritat, signora.

—Sí que ho sabia.

—De qui va ser la idea de fer les pel·lícules?

—No ho sé. Em sembla que Carlo n’havia vist una. Li agradaven aquestes coses. I llavors se li va acudir la idea de distribuir-les. Ja distribuïa altres coses per correu i a botigues d’Alemanya.

—Quines coses?

—Revistes.

—Quines revistes?

—Pornogràfiques.

—Signora, les revistes pornogràfiques es poden trobar a tots els quioscos de la ciutat. Quina mena de pornografia?

La dona va parlar en veu tan baixa que Brunetti es va haver d’inclinar per sentir-la.

—Nens. —No va dir res més, només aquella paraula.

Brunetti no va dir res, esperant que ella continués.

—Carlo deia que allò no era il·legal. —Brunetti va trigar una estona a comprendre que ho deia seriosament.

—Com van arribar les cintes a mans de la seva filla?

—Carlo guardava les cintes originals al seu estudi. Li agradava mirar les noves abans d’enviar-les. —La veu se li va tornar més aspra i disgustada quan va dir—: Suposo que va entrar i en va agafar una. No hauria passat si Carlo encara fos aquí.

Brunetti no creia estar interferint en el dolor d’una vídua i per això va preguntar:

—Quantes cintes s’han gravat?

—Doncs, no ho sé. Una dotzena, potser vint.

—Totes iguals?

—No ho sé. No sé què vol dir amb això d’«iguals».

—Cintes on es violen i assassinen dones.

Ella el va mirar amb un immens retret perquè hagués gosat parlar de coses tan desagradables.

—Em sembla que sí.

—Li sembla o ho sap?

—Em sembla que ho sé.

—Qui més hi participava?

Ella va respondre immediatament.

—Jo, no.

—Fora del seu marit i el seu germà, qui més hi participava?

—Em sembla que aquell home de Pàdua. —Favero?

—Si.

—Qui més?

—En les cintes, ningú més que jo sàpiga.

—I en les altres coses, amb les prostitutes, qui més?

—Em sembla que hi havia una dona. No sé qui era, però sé que Carlo la utilitzava per ajudar a traslladar les noies. —Brunetti s’adonava de la naturalitat amb què contestava ella les seves preguntes sobre les prostitutes, «les noies», admetent com si res conèixer el tràfic de blanques que feia el seu marit.

—D’on?

—De tot arreu. No ho sé.

—Qui era ella?

—No ho sé. No en parlaven gaire, d’ella.

—Què deien?

—Res, res.

—Què deien d’ella?

—No ho recordo. Ubaldo va dir una vegada alguna cosa, però no ho recordo ben bé.

—Què va dir?

—La va anomenar «l’eslava» però no sé què volia dir. Per Brunetti, estava claríssim el que havia volgut dir Ubaldo.

—Era eslava la dona?

Ella va abaixar la veu i va apartar la vista abans de contestar:

—Em sembla que sí.

—Qui és ella? On viu?

El comissari va observar que la dona sospesava la pregunta abans de contestar, com preveia els maldecaps que li comportaria una resposta sincera. Es va apartar d’ella fent dues passes, es va girar de cop i es va situar al seu davant.

—On és la dona?

—Em sembla que viu aquí.

—A Venècia?

—Sí.

—Què més en sap?

—Que té una feina.

—Signora, gairebé tothom té una feina. Quina feina fa?

—Organitza, és a dir, organitzava els viatges d’Ubaldo i Carlo.

—La signora Ceroni? —va preguntar Brunetti, sorprenent la signora Trevisan amb la pregunta.

—Em penso que sí.

—Què més feia per a ells?

—No ho sé —va dir ella, però abans que Brunetti se li acostés més, va dir—: De veritat que no ho sé. Els vaig sentir parlar amb ella per telèfon un parell de vegades.

—Sobre bitllets d’avió? —va preguntar Brunetti, sense dissimular el seu sarcasme.

—No, sobre altres coses. Noies. Diners.

—La coneix?

—No, no l’he vista mai.

—Va sentir mai el seu nom quan ells parlaven de les cintes?

—No parlaven mai de les cintes. La veritat és que no. Només deixaven anar alguna cosa i jo entenia de què parlaven.

El comissari no es va prendre la molèstia de discutir. Estava segur que aquella seria la veritat sobre la qual ella construiria el seu futur: una cosa és sospitar i una altra, saber-ho, i el que no sap no és culpable, no és responsable del que passa. Això era clar als ulls de Brunetti i li repugnava tant aquella actitud que es va sentir incapaç de seguir ni un minut més a la mateixa habitació que aquella dona. Tampoc tenia forces per parlar amb la noia i se’n va anar del pis, i va deixar les dues dones dedicades a la tasca de construir-se un futur convenient.

La foscor i el fred que van rebre Brunetti al carrer van servir per calmar-lo. Va mirar el rellotge i va veure que eren més de les nou. Hauria hagut de tenir gana i set, però la indignació l’havia saturat.

No recordava l’adreça particular de la signora Ceroni, tret que era a San Vio i que havia pensat que podia ser a prop de l’església de La Salute. La va buscar a la guia telefònica d’un bar, i va agafar la barca número u fins a la parada de Salute, al Gran Canal. No és que la casa estigués a prop de l’església sinó que estava davant de la façana lateral, separada d’ella només per un canal estret. Va veure el nom al costat del timbre, el va prémer i, al cap d’un minut, una veu de dona va preguntar qui hi havia. Ell va dir el seu nom, la dona no li va preguntar res més i la porta es va obrir amb un espetec.

Brunetti no es va fixar en la porteria, en l’escala ni en la manera com ella el saludava a la porta. La dona el va portar a una sala gran que tenia una paret coberta de llibres. La il·luminació era suau i procedia d’uns llums que devien estar amagats entre les bigues que travessaven el sostre. Res d’això va interessar el comissari. Com tampoc la bellesa de la dona i la discreta elegància de la seva roba.

—No em va dir que coneixia Carlo Trevisan —va dir ell quan van estar asseguts.

—Ja li vaig dir que era un client meu.

A mesura que es calmava, Brunetti es començava a fixar en ella, en el vestit de color beix, els cabells perfectament pentinats i les sivelles platejades de les sabates.

—Signora —va dir Brunetti movent el cap amb cansament—, no em refereixo al fet que fos el seu client. Em refereixo al fet que feia negocis amb ell o treballava amb ell.

Ella va aixecar la barbeta, va obrir una mica la boca i va mirar cap a un costat de la sala, com si ell li hagués demanat que prengués una decisió difícil. Després d’una bona estona, va dir:

—L’última vegada que vam parlar li vaig dir que no volia veure’m-hi involucrada davant les autoritats.

—I jo li vaig dir que ja ho estava.

—Ja ho veig —va dir ella sense humor.

—Què feia per al signor Trevisan?

—Si sap que treballava per a ell, llavors potser no cal que m’ho pregunti.

—Respongui a la pregunta, signora Ceroni.

—Recollia diners per a ell.

—Quins diners?

—Els diners que li donaven una sèrie d’homes.

—Diners de les prostitutes?

—Sí.

—Sap que és il·legal viure dels guanys d’una prostituta?

—Es clar que ho sé —va dir emprenyada.

—Però ho feia igualment?

—Li acabo de dir que ho feia.

—Què més feia per a ell?

—No sé per què li hauria de facilitar la feina, commissario.

—Tenia alguna cosa a veure amb les cintes? —va preguntar ell.

Si li hagués clavat una bufetada, la seva reacció no hauria estat més violenta. Es va mig aixecar de la cadira i aleshores, recordant on era i qui era ell, es va tornar a asseure. Brunetti va seure i la va mirar, fent mentalment una llista de les coses que s’havien de fer: trucar al metge de la dona per saber si li havien receptat mai Rohipnol; ensenyar la seva foto a la gent que hi havia al tren amb Trevisan per si la reconeixien; comprovar els registres telefònics del seu despatx i el seu domicili; enviar el seu nom, la seva foto i les seves empremtes a la Interpol; comprovar els rebuts de les targetes de crèdit per veure si havia llogat un cotxe i, per tant, sabia conduir. Ras i curt, fer totes les coses que hauria hagut de fer tan bon punt va saber de qui eren les ulleres.

—Tenia alguna cosa a veure amb les cintes? —va tornar a preguntar.

—Ha vist les cintes? —va preguntar ella, i després, conscient que la seva pregunta era redundant, va preguntar—: Com les va descobrir?

—La meva filla en va veure una. La filla de Trevisan li va donar i va dir que allò explicaria per què algú havia volgut matar el seu pare.

—Quants anys té la seva filla? —va preguntar la dona.

—Catorze.

—Em sap greu —va dir la signora Ceroni i va mirar-se les mans—. Em sap greu de debò.

—Sap de què són les cintes? —va preguntar el comissari.

—Sí.

Ell no va dissimular el fàstic de la seva veu.

—I ajudava Trevisan a vendre-les?

—Commissario —va dir ella, posant-se dreta—, no en vull parlar més. Si em vol interrogar formalment, pot fer-ho a la questura, en presència del meu advocat.

—Els va matar vostè, oi? —va preguntar ell, sense pensar-s’ho.

—No sé de què em parla, ho sento —va dir ella—. Si no té més preguntes, li desitjo bona nit.

—La dona de la gorra de pell que anava al tren era vostè, oi?

Ella havia començat a anar cap a la porta, però quan ell li va preguntar això, va vacil·lar i va haver de repenjar-se en el peu esquerre, però de seguida es va refer i va continuar caminant. Va obrir la porta i la va sostenir perquè ell sortís.

—Bona nit, commissario.

Ell es va aturar davant d’ella a la porta, però la mirada de la dona era serena i freda. El comissari va marxar sense afegir res.

Es va allunyar de l’edifici sense girar-se a mirar cap a on suposava que hi havia les finestres de la dona. Va travessar el pont i es va ficar pel primer carrer. Allà es va aturar i com tantes altres vegades, va desitjar tenir un telèfon mòbil. Va fer memòria fins que va veure mentalment el plànol de la ciutat que tots els venecians porten imprès al cap. Aleshores va entendre que havia de baixar fins al segon carrer i després torçar a l’esquerra, per un carreró estret que discorria per darrere de la casa, per situar-se on volia: en una punta del carrer en què vivia ella, des d’on podria veure bé el portal.

Feia dues hores que Brunetti era allà, repenjat a la paret, quan ella va sortir de la finca. Va mirar en totes direccions, però el comissari estava ocult en la foscor. Ella va tirar aleshores cap a la dreta i ell la va seguir, content de portar les sabates marrons, que tenien sola i taló de goma i no feien remor. Per contra, els talons alts de la dona repicaven sorollosament sobre el paviment i constituïen un rastre fàcil de seguir, com si la tingués a la vista tota l’estona.

Al cap de pocs minuts, ell va veure que la dona anava en direcció a l’estació de trens o al Piazzale Roma, per carrerons interiors, lluny dels vaporetti del Gran Canal. Al campo Santa Margherita va tallar cap a la dreta, en direcció al Piazzale Roma i els autobusos que anaven al continent.

Brunetti es mantenia tan allunyat com li era possible, sense perdre el so dels seus talons. Eren més de les onze, hi havia poca gent als carrers i gairebé cap soroll ofegava el seu taloneig ferm i decidit.

En sortir del Piazzale Roma, la dona el va desconcertar, perquè, en lloc de dirigir-se a les parades dels autobusos, va travessar la plaça, va pujar les escales de l’aparcament municipal i va desaparèixer per l’enorme porta oberta. Brunetti va travessar corrent el piazzale però es va aturar a la porta, mirant cap al fosc interior.

Dins de la garita, situada a la dreta de la porta, hi havia un vigilant, que va aixecar la mirada quan se li va acostar Brunetti.

—Ha entrat una dona amb un abric gris?

—Que es pensa que és un policia vostè o què? —va preguntar l’home, llançant una mirada a la revista que tenia oberta al davant.

Brunetti va treure la cartera de la butxaca, va agafar la seva acreditació i la va deixar caure sobre la pàgina de la revista.

—Ha entrat una dona amb un abric gris?

—La signora Ceroni —va dir el vigilant, tornant el document a Brunetti.

—On guarda el cotxe?

—A la planta quatre. Baixarà de seguida.

El so d’un motor que arribava de la rampa circular d’accés a les plantes superiors del pàrquing va corroborar les seves paraules. Brunetti es va apartar de la garita i va anar cap a la porta que donava a la carretera del continent. Es va situar al centre del llindar i es va esperar amb els braços una mica separats del cos.

El cotxe, un Mercedes blanc, va baixar per la rampa i va girar cap a la porta. Els fars il·luminaren de ple Brunetti, el van enlluernar i el van obligar a tancar una mica els ulls.

—Ep, què fa? —va cridar el vigilant, baixant del tamboret i sortint de la cabina. Va fer un pas cap a Brunetti, però en aquell moment va sonar la botzina del cotxe, amb un estrèpit eixordador en aquell local tancat, i el vigilant va saltar enrere i va topar contra el marc de la porta. Va veure que el cotxe recorria els últims deu metres cap a on era el policia. El vigilant va tornar a cridar, però Brunetti no es va moure. El vigilant va pensar que havia de córrer i treure d’allà el policia, però era incapaç de moure’s.

Va tornar a sonar la botzina i el vigilant va tancar els ulls. Els hi va fer tornar a obrir un aspre xerric de frens i va veure que el cotxe derrapava pel terra greixós intentant esquivar el policia, que no s’havia mogut. El Mercedes va fregar un Peugeot gran aparcat a la plaça disset, va girar bruscament cap a la porta i va parar a menys d’un metre del policia. El vigilant va veure aleshores com aquest obria la porta del passatger, deia unes paraules a la dona i, uns segons després, pujava al cotxe. El Mercedes va sortir al carrer amb una arrencada brusca i va torçar a la dreta, camí del pont. I al vigilant no se li va acudir res millor que trucar a la policia.