25

Brunetti es va posar a repassar els papers que se li havien acumulat a la taula els darrers dos dies. Va descobrir que la vídua de Lotto, havia dit en l’interrogatori que la nit que havien mort el seu marit ella era a l’hospital, amb la seva mare, que estava malalta de càncer. Les dues infermeres de guàrdia havien confirmat que s’hi havia passat tota la nit. L’havia interrogat Vianello que, amb la seva habitual meticulositat, li havia preguntat on era les nits de les morts de Trevisan i Favero. La primera nit era a l’hospital i la segona, a casa. Però totes dues nits havia estat amb la seva germana de Torí, raó per la qual la signora Lotto va deixar d’ocupar un lloc en la imaginació de Brunetti.

Tot d’una, es va preguntar si Chiara continuaria entestada en el seu esbojarrat propòsit d’obtenir informació de Francesca, i només de pensar-hi li va agafar una sensació que, si no era fàstic, se li assemblava. Ell s’havia permès el luxe de sentir una virtuosa indignació contra els homes que prostituïen les adolescents i no havia tingut manies a l’hora de convertir la seva pròpia filla en espia. Fins ara.

Va sonar el telèfon i ell va contestar dient el seu nom. Era Paola, amb una veu estrident i descontrolada, que el cridava pel nom. Al fons se sentien sons encara més aguts i desgavellats.

—Què passa, Paola?

—Guido, vine a casa. És Chiara —va cridar Paola, aixecant la veu per fer-se sentir per sobre els udols que venien d’alguna part de la casa.

—Què ha passat? Està bé?

—No ho sé Guido. Era a la sala i s’ha posat a xisclar. Ara és a la seva habitació i ha tancat la porta. —Brunetti notava el pànic en la veu de Paola, com un corrent subterrani que l’arrossegués ara també a ell.

—Què té? S’ha fet mal? —va preguntar.

—No ho sé. Però ja la sents. Està histèrica, Guido. Vine a casa, sisplau. Sisplau. De seguida.

—Vinc ara mateix —va dir i va penjar el telèfon. Va arreplegar la gavardina i va sortir corrent del despatx, pensant ja en quina seria la via més ràpida per arribar a casa. No hi havia cap llanxa de la policia amarrada a l’embarcador de davant de la questura i va córrer cap a l’esquerra, amb la gavardina voleiant a la seva esquena. Després de trencar per l’estret carrer lateral no sabia si tirar pel pont de Rialto o agafar una góndola pública. Davant d’ell caminaven tres nois de bracet.

—Attenti —va cridar tot acostant-s’hi, i infonent a la veu una potència que n’ofegava tota la cortesia. Els nois es van apartar i Brunetti va passar pel seu costat com una tromba. Quan va arribar al campo Santa Maria Formosa estava sense alè i va haver de reduir la marxa. A prop del Rialto es va encallar entre la multitud i, gairebé sense adonar-se’n, per obrir-se pas va apartar bruscament una turista clavant-li una empenta a la motxilla i va sentir per darrere una irada protesta en alemany, però va continuar corrent.

Va sortir del pas subterrani al campo San Bartolomeo i va tallar cap a l’esquerra, decidit a agafar la góndola per evitar el pont, congestionat pel trànsit de mitja tarda. Afortunadament, hi havia una góndola a la parada, amb dues velletes dretes a la part de darrere. Brunetti va córrer per l’embarcador de fusta i va saltar a la góndola.

—Som-hi —va cridar al gondoliere que era a popa, repenjat al rem—. Policia, porti’m a l’altra banda.

Amb naturalitat, com aquell que ho fa cada dia de la setmana, el gondoliere de proa es va donar impuls amb la baraneta de l’escala i l’embarcació va lliscar cap al Gran Canal. L’home de popa es va incorporar i va accionar el rem i la góndola va girar cap a l’altra riba. Les velletes, que eren estrangeres, es van abraçar atemorides i es van asseure al banc de la part de darrere.

—Em pot deixar a l’extrem de la Calle Tiepolo? —va preguntar Brunetti a l’home que anava davant.

—De veritat és policia?

—Sí. —Brunetti li va ensenyar la credencial.

—D’acord —el gondoliere de proa va dir a les dones en venecià—: haurem de fer volta, signore.

Les dones estaven massa espantades per contestar.

Brunetti anava dret, sense veure les embarcacions ni la llum, insensible a tot el que no fos la lenta travessia del canal. A la fi, passat el que li havien semblat hores, van arribar a la Calle Tiepolo, i els dos gondolieri van sostenir l’embarcació mentre Brunetti s’enfilava a l’embarcador. Va posar deu mil lires a la mà de l’home de proa i va entrar al carrer corrent.

Brunetti, que havia recuperat l’alè a la góndola, va córrer pel carrer cap a casa i va pujar els tres primers pisos a tota velocitat. En arribar al quart panteixava i tenia les cames fluixes i, al cinquè, va sentir que s’obria la porta del pis, va aixecar el cap i va veure que Paola l’esperava.

—Paola…

Sense deixar-lo acabar, ella va cridar des de dalt:

—Estaràs content amb el que t’ha portat la teva petita detectiu. Estaràs content de veure a quin món l’empenys amb les teves preguntes i les teves investigacions. —Estava vermella, a punt d’esclatar de fúria.

Brunetti va entrar i va tancar la porta mentre Paola s’allunyava pel passadís. La va cridar, però ella es va ficar a la cuina clavant un cop de porta. Ell es va acostar a la cambra de Chiara i es va aturar davant de la porta. Silenci. No se sentien plors ni sons que indiquessin que la noia era a dins. Llavors va anar a la cuina i va trucar a la porta. Paola va obrir i el va fulminar amb la mirada.

—Explica’m què passa —va dir ell.

Havia vist Paola enfadada moltes vegades, però mai com ara que tremolava d’ira o per alguna forta emoció que no podia definir.

Instintivament, Brunetti es va mantenir a distància i, amb la veu serena, va insistir:

—Digue’m què ha passat.

Paola va serrar les dents i va aspirar aire a través de les escletxes. Se li transparentaven els tendons tibats al coll. Ell esperava.

Quan va parlar, la veu de Paola era tan tensa que gairebé no se sentia.

—Chiara ha arribat a la tarda i ha dit que portava un vídeo que volia veure. Jo tenia feina a l’estudi i li he dit que el posés, però no gaire fort. —Paola va parar d’enraonar un moment i el va mirar fixament. Brunetti no va dir res.

Ella va agafar més aire i amb les dents serrades va continuar:

—Al cap d’un quart si fa no fa, s’ha posat a xisclar. Quan he sortit de l’estudi, Chiara era al passadís, histèrica. Ja l’has sentida. L’he volgut abraçar, hi he volgut parlar, però ella no podia parar de xisclar. Ara és a la seva cambra.

—Què ha passat?

—Ha portat una cinta i l’ha mirat.

—D’on ha tret la cinta?

—Guido —va començar ella, respirant feixugament però ara més a poc a poc—. Em sap greu el que t’he dit.

—No té importància. D’on ha tret la cinta?

—De Francesca.

—Trevisan?

—Sí.

—L’has vista?

Ella va fer que sí amb el cap.

—Què és?

Aquesta vegada ella va bellugar el cap d’un costat a l’altre. Matusserament, va aixecar una mà i va indicar la sala.

—Chiara està bé?

—Sí. Fa un parell de minuts que m’ha deixat entrar. Li he donat una aspirina i l’he feta estirar. Vol parlar amb tu. Però primer t’has de mirar la cinta.

Brunetti va moure el cap afirmativament i va anar cap a la sala, on hi havia el televisor i el vídeo.

—No hauries d’estar amb ella, Paola?

—Sí —va dir i va anar cap a la cambra de Chiara.

A la sala, Brunetti va trobar el televisor i el vídeo encesos, i una cinta dins del vídeo, passada fins al final. Va prémer el botó de rebobinar i es va incorporar, esperant i escoltant aquell soroll com de serp de la màquina. No pensava en res, concentrant-se a buidar la ment de totes les possibilitats.

Un lleuger espetec el va fer tornar de la seva abstracció. Va prémer el botó d’inici, es va allunyar de la pantalla i es va asseure en una cadira. No hi havia crèdits, ni logotip, ni so.

Quan es va apagar el gris lluminós, va aparèixer a la pantalla una habitació amb dues finestres situades a molta alçada, tres cadires i una taula. La il·luminació venia de les finestres i semblava que també d’algun punt de darrere de la persona que sostenia la càmera, perquè era evident, per la lleugera oscil·lació de la imatge, que s’utilitzava una càmera manual.

Va arribar un so del televisor i la càmera va enfocar una porta que es va obrir i van entrar tres noiets que reien i feien broma clavant-se empentes. L’últim es va girar, va treure un braç per la porta i va fer entrar una dona a l’habitació. Darrere d’ella van entrar tres homes.

Els tres primers devien tenir de quinze a setze anys, uns altres dos devien tenir l’edat de Brunetti, l’últim que havia entrat era una pèl més jove que aquests, d’uns trenta i pocs anys. Tots duien camisa i pantalons de tall militar i botes gruixudes de mitja canya amb cordons.

La dona aparentava uns quaranta anys, any amunt any avall, i duia una faldilla fosca i un jersei. No duia maquillatge i tenia els cabells llargs i despentinats, com si se li hagués desfet un monyo o un mocador. La pel·lícula era en color, però no s’apreciava el dels ulls de la dona, només que eren foscos i estaven aterrits.

Brunetti sentia parlar els homes, però no entenia el que deien. Els més joves van riure d’alguna cosa que va dir un dels grans, però la dona es va girar cap a ell, com si no pogués creure el que havia sentit. Amb un moviment maquinal de pudor, va plegar les mans sobre el pit i va abaixar el cap.

Durant una bona estona, ningú no va parlar ni es va moure, fins que va sonar una veu molt a prop de la càmera. Cap dels que eren a la pantalla havia parlat, i Brunetti va tardar un moment a comprendre que era la veu del càmera. Pel to, devia ser una ordre o un discurs. Quan l’home va parlar, la dona va girar el cap en direcció a la càmera, però no mirava l’objectiu sinó una mica cap a l’esquerra, a la persona que la sostenia. Es va tornar a sentir la veu prop de la càmera, i aquesta vegada els homes van entrar en acció.

Dos dels joves es van situar a cada costat de la dona i li van agafar els braços. El de trenta anys es va acostar i li va dir alguna cosa. Ella va moure el cap de dreta a esquerra i ell li va pegar. No va ser una bufetada sinó un cop de puny a l’orella. A continuació, amb força calma, es va treure una navalla del cinturó i va esquinçar el jersei de la dona de dalt a baix. Ella va cridar i ell va tornar-li a pegar i li va arrencar el jersei, deixant-la nua de cintura en amunt. L’home va trencar-li una màniga del jersei i, quan ella anava a dir alguna cosa o a cridar, li va embotir a la boca.

Aleshores l’home va donar una ordre als que subjectaven la dona i aquests la van col·locar sobre la taula. Després va fer un gest als dos grans, que la van agafar dels peus i li van empresonar les cames a la taula. El de la navalla la va tornar a fer servir, ara per tallar la faldilla, de la vora a la cintura, i després la va obrir, com si fos un llibre, per les pàgines centrals.

L’home de la càmera va tornar a parlar i el de la navalla es va situar a l’altre costat de la taula, per no tapar l’objectiu amb el seu cos. Va deixar la navalla en un racó de la taula, es va treure el cinturó i es va abaixar la cremallera dels pantalons. Després es va enfilar a la taula i es va col·locar sobre la dona. Els que la subjectaven per les cames es van haver d’apartar una mica, perquè ell no els colpegés amb els peus en penetrar-la. Al cap d’uns minuts, l’home va baixar de la taula i un dels joves va ocupar el seu lloc i després els altres dos.

El so era confús, els homes cridaven i reien, el de la càmera els esperonava i, com en un continu greu, s’endevinaven més que sentien els gemecs ofegats de la dona.

Els últims que en van abusar van ser els dos homes de mitjana edat. Un d’ells es va parar al costat de la taula i va moure el cap negativament, però els altres el van esbroncar i aleshores ell també es va enfilar a la taula. L’últim, el més gran, estava tan ansiós que va treure l’altre d’una empenta per pujar-hi ell.

Quan els sis homes van acabar, la càmera es va moure per primera vegada i es va acostar a la dona. Va recórrer lentament el seu cos, aturant-se aquí i allà, on hi havia sang i en arribar a la cara es va detenir. Ella tenia els ulls tancats, però la veu que Brunetti atribuïa a l’home de la càmera la va cridar suaument i ella va obrir els ulls, a pocs centímetres de la càmera. Va tenir un sobresalt i va picar el cap a la taula per la violència amb què va intentar amagar-se de la càmera.

L’objectiu va retrocedir i a la pantalla va tornar a aparèixer el cos de la dona. Quan l’home de la càmera va tornar a la seva posició original, va donar una ordre i el primer home va agafar la navalla. El de la càmera va tornar a parlar i el de la navalla, amb la mateixa indiferència amb què prepararia un pollastre per al sopar, va passar la fulla pel coll de la dona. Un doll de sang li va tacar la mà i el braç, i els seus companys van riure veient-lo saltar enrere amb una expressió idiota. Encara reien mentre la càmera feia un últim recorregut pel cos. Ara ja no s’havia d’aturar, perquè pertot arreu hi havia sang. La pantalla es va enfosquir.

La cinta continuava passant, però només emetia una lleugera vibració. També se sentia un soroll sord que Brunetti, després d’un moment de desconcert, va descobrir que sortia de la seva gola. Va parar de fer-ho i va intentar aixecar-se, però les mans, que no deixaven anar les vores de la cadira, l’hi impedien. Se les va mirar, fascinat, mirant de relaxar els dits. Finalment ho va aconseguir i es va posar dret.

Havia reconegut prou paraules per saber que aquells homes parlaven serbocroata. Feia uns quants mesos havia llegit al Corriere della Sera un breu article sobre aquestes cintes, gravades en les trampes mortals en què s’havien convertit les ciutats de Bòsnia, que després eren reproduïdes i venudes a l’exterior. En aquell moment havia preferit no donar crèdit al que llegia, malgrat tot el que havia vist durant les últimes dècades, no podia —o no volia— admetre que els seus semblants fossin capaços de tanta maldat. I ara, igual que sant Tomàs, havia enfonsat la mà en la ferida i no tenia més remei que creure.

Va apagar el televisor i el vídeo i va anar a la cambra de Chiara. La porta era oberta i va entrar sense trucar. Chiara era al llit, amb molts coixins a l’esquena, i amb un braç agafava Paola, que seia a la vora del llit, i amb l’altre estrenyia un gosset de drap, mossegat i deteriorat, que tenia des dels sis anys.

—Ciao, papà —va dir. El mirava però no somreia.

—Ciao, angelo —es va aturar al costat del llit—. Em sap molt de greu que ho hagis vist. —Se sentia tan inútil com les seves paraules.

Chiara el va mirar fixament, buscant un retret a les seves paraules, però no en va trobar gens, només un profund remordiment que encara era massa petita per detectar.

—La van matar de veritat, papà? —va preguntar ella, destruint l’esperança de Brunetti que no hagués acabat de veure el vídeo.

Ell va fer que sí amb el cap.

—Em temo que sí, Chiara.

—Per què? —va preguntar Chiara, amb la veu plena de confusió i horror.

Brunetti va fugir mentalment de la cambra. Va intentar invocar pensaments nobles, va intentar pensar en alguna cosa tranquil·litzadora per dir a la seva filla, per convèncer-la que, per molt pervers que fos el que havia vist, el món era un lloc on aquestes coses eren insòlites i la humanitat era bàsicament bona.

—Per què, papà? Per què li havien de fer allò?

—No ho sé, Chiara.

—Però la van matar de debò? —va preguntar.

—No en parlis més —va interrompre Paola, abraçant-la més fort i fent-li un petó a la templa.

Chiara va insistir sense fer-li cas:

—La van matar, papà?

—Sí, Chiara.

—Es va morir de veritat?

Paola el va mirar, intentant fer-lo callar amb la mirada, però Brunetti va contestar:

—Sí, Chiara, es va morir de debò.

Chiara es va posar l’atrotinat gos a la falda i se’l va mirar.

—Qui t’ha donat la cinta, Chiara? —va preguntar Brunetti.

Ella va estirar una de les llargues orelles del gos, però no gaire fort, perquè recordava que era la que estava estripada.

—Francesca —va contestar finalment—. Me l’ha donat aquest matí abans de les classes.

—Te n’ha dit alguna cosa?

Ella va agafar el gos dret sobre les potes de darrere. Va tardar a contestar:

—Ha dit que havia sentit que jo feia preguntes sobre el que li havia passat al seu pare. Que creia que ho feia perquè tu ets policia. Llavors m’ha dit que mirés la cinta si volia saber per què algú hauria volgut matar el seu pare —va inclinar el gos d’un costat a l’altre i el va fer caminar cap a ella.

—T’ha dit res més, Chiara?

—No, papà, només això.

—Saps d’on ha tret la cinta?

—No. Només m’ha dit això, que veuria per què algú voldria matar el seu pare. Però què hi té a veure el seu pare amb això?

—No ho sé.

Paola es va posar dreta, tan bruscament que Chiara va deixar anar el nino, que va caure a terra. Paola es va inclinar, el va recollir i es va quedar amb el nino atrotinat a la mà, prement-lo com si el volgués ofegar. Després, molt a poc a poc, es va inclinar, el va deixar a la falda de Chiara, va acaronar el cap de la seva filla i va sortir de la cambra.

—Qui eren aquells homes, papà?

—Em sembla que eren serbis, però no n’estic segur. Algú que conegui aquesta llengua s’ho haurà d’escoltar, i ho sabrem.

—Què faràs, papà? Els arrestaràs i els ficaràs a la presó?

—No ho sé, filla. No serà fàcil localitzar-los.

—Però haurien d’anar a la presó, oi que sí?

—Sí.

—Què creus que devia voler dir Francesca amb allò del seu pare? —A Chiara se li va acudir una possibilitat i va preguntar—: No era ell el que aguantava la càmera, oi que no?

—No, segur que no ho era.

—Llavors què volia dir?

—No ho sé. És el que haig d’esbrinar —va observar com la seva filla intentava lligar les orelles del gos—. Chiara?

—Sí, papà? —El va mirar, convençuda que ell diria alguna cosa que ho solucionaria tot, que ho posaria tot al seu lloc i seria com si res no hagués passat.

—Em sembla que seria millor que no parlessis més amb Francesca.

—I que no faci més preguntes?

—No, això tampoc.

Ella ho va assimilar i va preguntar dubtosa:

—No estàs enfadat amb mi, oi?

Brunetti es va ajupir al costat del llit.

—No, no estic enfadat amb tu en absolut. —No estava segur de poder-se controlar la veu o sigui que va callar un moment, i després va dir, assenyalant el gos—: Vigila que no li arrenquis les orelles al Bark.

—Es un gos molt lleig, oi? —va dir Chiara—. On s’és vist un gos mig calb?

Brunetti va passar un dit pel morro del gos.

—Als gossos normalment no els mosseguen, Chiara.

Ella va somriure i va treure les cames de sota el cobrellit.

—Haig de fer els deures —va dir, posant-se dreta.

—Entesos. Jo vaig a parlar amb la teva mare.

—Papà? —va dir ella quan ell ja s’allunyava.

—Digues —va dir ell.

—La mare tampoc està enfadada amb mi, oi?

—Chiara —va contestar ell, amb la veu una mica insegura—, ets la nostra alegria. —Abans que ella pogués dir res, va afegir, amb la veu més greu—: I ara fes els deures. —Brunetti va esperar a veure-la somriure abans de sortir de la cambra.

A la cuina, Paola era davant de la pica, fent rodar la centrifugadora de l’enciam. Quan ell va entrar, ella el va mirar i va dir:

—Per molt que s’enfonsi el món, nosaltres hem de sopar. —Brunetti va observar alleujat que ella somreia—. Està bé Chiara?

Brunetti va arronsar les espatlles.

—Fa els deures. No sé com està. Tu què en penses? La coneixes millor que jo.

Ella va deixar anar la centrifugadora i el va mirar. El so de la roda ressonava a la cuina i quan va baixar de volum, va dir:

—T’ho creus de debò?

—Si crec què?

—Que la conec millor que tu?

—Ets la seva mare —va dir Brunetti com si això ho deixés claríssim.

—Oh, Guido, de vegades ets més soca. Si tu fossis una moneda, Chiara seria l’altra cara.

Sentint dir això a Paola es va sentir curiosament esgotat. Va agafar una cadira i va seure davant de la taula.

—Vés a saber. Es jove. Potser se n’oblidarà.

—Ho oblidaràs tu? —va preguntar Paola, asseient-se davant d’ell.

Brunetti va fer que no amb el cap.

—Oblidaré els detalls de la pel·lícula, però no oblidaré mai el que he vist, no oblidaré mai el que vol dir.

—Això és el que no entenc —va dir Paola—. Per què ho hauria de voler veure la gent? Es pervers —va callar un moment i va afegir, sorpresa ella mateixa de sentir-se utilitzar aquella paraula—. Es malvat. Això és el més horrible de tot; em sento com si hagués mirat per una finestra i hagués vist la maldat humana observant-me. —Després d’un moment, va preguntar—: Guido, com poden fer uns homes una cosa així? Com poden fer una cosa així i continuar considerant-se humans?

Brunetti no tenia mai respostes per al que ell considerava les Grans Preguntes. No ho va ni provar i va plantejar la seva:

—I el càmera, i les persones que paguen per veure-ho?

—Paguen? —va preguntar Paola—. Paguen?

Brunetti va fer que sí amb el cap.

—Em sembla que es tracta d’això, d’un vídeo per vendre. Els americans en diuen snujf movies. Hi maten la gent de debò. N’he llegit alguna cosa. La Interpol va enviar un informe fa uns quants mesos. En van trobar alguna als Estats Units, a Los Angeles, em sembla. En un estudi de filmació, en feien còpies i les venien.

—D’on vénen? —va preguntar Paola, ara més horroritzada que sorpresa.

—Ja has vist els homes amb uniforme. Em sembla que parlaven serbocroat.

—Que Déu ens ajudi —va murmurar Paola—. I aquella pobra dona. —Es va tapar la boca amb una mà—. Guido, Guido.

Brunetti es va posar dret.

—Haig de parlar amb la seva mare —va dir.

—Ho sabia?

Brunetti no en tenia ni idea. Només sabia que estava fart, fastiguejat de la signora Trevisan, el seu menyspreu mal dissimulat i les seves pretensions d’ignorància. Ja que Francesca havia donat la cinta a Chiara, era evident que la noia distingia millor la realitat de la ficció que la seva mare. Quan va pensar que la noia havia de saber el que hi havia a la cinta, el va angoixar la idea d’haver d’interrogar-la, però només va haver de recordar la mirada de la dona quan obria els ulls i es veia la lent de la càmera a sobre, i va tenir clar que empaitaria mare i filla sense repòs fins a descobrir què sabien.