11

L’endemà, Il Gazzettino treia en primera plana el suïcidi de Rino Favero, un dels assessors financers més importants de la regió del Vèneto. Es deia que Favero havia ficat el seu Rover al garatge de dues places de casa seva, havia tancat la porta del garatge, havia deixat el motor en marxa i s’havia ajagut al seient del davant. La seva dona, que havia passat la nit a l’hospital amb la seva mare moribunda, l’havia trobat en tornar a la casa al matí. Corria el rumor que el nom de Favero sortiria aviat en relació amb un escàndol que havia esclatat al Ministeri de Sanitat. Tot i que a hores d’ara tot Itàlia estava al corrent de l’acusació que l’exministre de Sanitat havia acceptat incalculables suborns de diversos laboratoris farmacèutics i, a canvi, els havia permès apujar els preus dels medicaments que produïen, no se sabia que Favero havia estat el gestor que portava les finances personals del president del laboratori més important. Els que sí que ho sabien donaven per fet que l’home havia decidit imitar molts dels homes esmentats en la xarxa cada vegada més extensa de corrupció, i havia decidit mantenir el seu honor eliminant la possibilitat de ser acusat i condemnat. A gairebé ningú no se li va acudir qüestionar que l’honor es mantingués d’aquesta manera.

Tres dies després de la mort de Favero, i cinc després de l’assassinat de Trevisan, Brunetti va arribar al seu despatx i va sentir sonar el telèfon.

—Brunetti —va contestar, aguantant el telèfon amb una mà i descordant-se la gavardina amb l’altra.

—Commissario Brunetti, sóc el capitano Della Corte de la policia de Pàdua.

A Brunetti li sonava vagament el nom, i tenia la sensació que el que havia sentit d’aquell home era favorable.

—Bon dia, capità, en què el puc servir?

—Em pot dir si el nom de Rino Favero ha aparegut en la investigació de l’assassinat que va haver-hi al tren.

—Favero? L’home que es va suïcidar?

—Suïcidar? —va preguntar Della Corte—. Amb quatre mil·ligrams de Rohipnol a la sang?

Brunetti es va alertar immediatament. Amb aquella quantitat de barbitúric, no es podia caminar i encara menys conduir.

—Quina relació té amb Trevisan? —va preguntar.

—No ho sabem. Però hem repassat tots els telèfons que vam trobar a la seva agenda. Es a dir, tots els que no duien nom. I el de Trevisan n’era un.

—Tenen ja els comprovants? —No calia que aclarissin que els comprovants a què es referia Brunetti eren els de les trucades fetes des del telèfon de Favero.

—No hi ha constància que hagués trucat ni al despatx ni a la casa de Trevisan, si més no amb els seus telèfons.

—Aleshores per què havia de tenir el seu número? —va preguntar Brunetti.

—Això és precisament el que ens amoïna —va dir Della Corte secament.

—Quants números més hi havia sense nom?

—Vuit. Un és el telèfon d’un bar de Mestre, un altre és un telèfon públic de l’estació de ferrocarril de Pàdua, i la resta no existeixen.

—Què vol dir que no existeixen?

—Que no són números de la regió del Vèneto.

—Han buscat en altres ciutats i províncies?

—Sí que ho hem fet. O bé tenen massa dígits o no corresponen a cap número d’aquest país.

—Estrangers?

—Per força.

—No hi ha cap indici del codi de país?

—Dos sembla que siguin de l’Europa oriental, i dos podrien ser de l’Equador o Tailàndia, i no em pregunti com ho saben els que m’ho han dit —va contestar Della Corte—. I tampoc va trucar a cap d’aquests números des dels seus telèfons, ni als estrangers ni als del Vèneto.

—Però els tenia —va dir Brunetti.

—Sí, els tenia.

—Podia trucar des d’una cabina —va proposar Brunetti.

—Ja ho sé, ja ho sé.

—I les trucades internacionals? Trucava sovint a algun país?

—Trucava sovint a molts països.

—Clients internacionals? —va preguntar Brunetti.

—Algunes de les trucades eren a clients, sí. Però moltes no corresponen a persones per a les quals treballava.

—Quins països? —va preguntar Brunetti.

—Àustria, Holanda i la República Dominicana —va començar Della Corte. Però va afegir—: Esperi’s, que buscaré la llista. —Va deixar el telèfon amb un cop sec i Brunetti va sentir que remenava papers i altre cop la veu de Della Corte—. I a Polònia, Romania i Bulgària.

—Amb quina freqüència hi trucava?

—A alguns dues vegades la setmana.

—Sempre al mateix número o números?

—No sempre.

—Els han localitzat?

—El número austríac és d’una agència de viatges de Viena.

—I els altres?

—Commissario, no sé si coneix els països de l’Europa de l’Est, però no tenen ni guies de telèfons i encara menys telefonistes que t’informin del titular d’un número determinat.

—I la policia?

Della Corte va fer una rialleta sarcàstica.

—Ha provat de trucar als números? —va preguntar Brunetti.

—Sí. No contesten.

—Cap?

—Cap.

—I el telèfon de l’estació de trens i el bar? —va preguntar Brunetti.

Com a resposta, va rebre una altra rialleta sarcàstica, però després Della Corte va explicar:

—Encara sort que em van donar permís per localitzar els números. —Della Corte va callar una bona estona i Brunetti va esperar que li fes la petició que s’esperava—. He pensat que, com que vostè és més a prop, podria fer vigilar el telèfon del bar.

—On és? —va preguntar Brunetti, agafant un bolígraf de la taula, però sense comprometre’s a res.

—Això vol dir que hi enviarà algú?

—Ho provaré —va contestar Brunetti; era l’únic que podia fer—. On és?

—Només tinc un nom i una adreça. No conec Mestre per saber on és.

Per Brunetti, Mestre era una ciutat que no valia la pena conèixer prou bé per saber on eren les coses.

—Es diu Bar Pinetta. Via Fagare, 16. Sap on és? —va preguntar Della Corte.

—La Via Fagare és a prop de l’estació, em sembla. Però no he sentit parlar mai d’aquest bar. —Com que en certa manera havia acceptat ajudar, Brunetti va considerar que podia demanar més informació a canvi—. Se li acut quina relació podien tenir?

—S’ha assabentat del cas dels laboratoris farmacèutics? —va preguntar Della Corte.

—I qui no? Creu que els dos hi podrien estar implicats?

En lloc de contestar-li directament, Della Corte va dir:

—Es una possibilitat. Però volem començar per comprovar tots els seus clients. Treballava per a moltes persones del Vèneto.

—Gent com cal?

—De la millor. Els últims dos anys es feia anomenar «assessor» en lloc de gestor.

—Era bo?

—Ell diria que era el millor.

—Això vol dir prou bo per desxifrar el formulari de la declaració de renda —va proposar Brunetti, amb el desig de crear un vincle de complicitat amb Della Corte. Era conscient que tots els italians estaven units en el seu odi a Hisenda, però aquell any, que hi havia un formulari de trenta-dues pàgines que el mateix ministre d’Economia s’havia manifestat incapaç d’entendre o omplir, l’odi havia assolit cotes més altes.

Della Corte va renegar amb veu baixa, deixant clars els sentiments que li inspirava l’oficina tributària, però no traspuava gaires sentiments de camaraderia.

—Sí, es veu que era bo fins i tot per a això. La seva llista de clients faria posar verds d’enveja els seus col·legues, cregui’m.

—Hi sortia Medi-Tech? —va preguntar Brunetti, esmentant el laboratori més important involucrat en l’actual escàndol de fixació de preus.

—No. Sembla que no tenia res a veure amb els seus marros amb el Ministeri. I la feina que feia per al president sembla totalment privada, és a dir, dels seus ingressos personals.

—No estava involucrat en l’escàndol? —va preguntar Brunetti, cada vegada més interessat.

—Que nosaltres sapiguem, no.

—Cap altre motiu per a… —Brunetti va callar un moment fins que va trobar l’expressió adequada— …la seva mort?

Della Corte va callar un moment abans de contestar.

—No hem trobat res. Feia trenta-set anys que era casat, sembla que feliçment. Tenia quatre fills, tots amb títols universitaris, i cap li ha donat maldecaps, que nosaltres sapiguem.

—Un assassinat, doncs?

—Segurament.

—Ho comunicarà a la premsa?

—No, fins que no esbrinem alguna cosa més o algun periodista tingui accés a l’informe del forense —va contestar Della Corte, en un to que feia pensar que es considerava capaç d’impedir-ho durant una bona temporada.

—I quan ho descobreixin? —Brunetti temia la premsa i les moltes llibertats que es prenia en nom de la veritat.

—Ja m’hi amoïnaré quan passi —va dir Della Corte bruscament—. M’informarà del que descobreixi del bar?

—Per descomptat. Li puc telefonar a la questura?

Della Corte li va donar el número directe del seu despatx.

—Brunetti, si descobreix res, no parli amb ningú encara que agafi el meu telèfon, entesos?

—Entesos —va acceptar Brunetti, tot i que la petició li va semblar estranya.

—Li trucaré si ens torna a aparèixer el número de telèfon de Trevisan. A veure si descobreix de quina manera podien estar relacionats. Un número de telèfon no és gaire.

Brunetti hi va estar d’acord, però era alguna cosa i pel que fa a la mort de Trevisan era força més del que tenien.

El comiat de Della Corte va ser brusc, com si el reclamessin assumptes més importants.

Brunetti va penjar el telèfon i es va asseure a la cadira, intentant imaginar alguna connexió que pogués relacionar l’advocat venecià amb el gestor de Pàdua. Els dos homes es devien moure en els mateixos cercles socials i professionals, o sigui que es podia donar per fet que es coneixien i tenien els números de telèfons l’un de l’altre. Tanmateix, sí que era curiós que el número aparegués anotat sense el nom, i que la seva companyia a la llista fossin dos números de telèfons públics i altres que semblaven inexistents. Encara més curiós era el fet que el número estigués anotat a la llibreta d’adreces d’un home que havia estat assassinat la mateixa setmana que Trevisan.