9

Un Brunetti ben alimentat va sortir de casa de seguida després de dinar i va tornar caminant a la questura, però va parar pel camí a fer un cafè amb l’esperança d’esbandir-se la mandra produïda pel menjar i la bonança de la tarda. Un cop al seu despatx, es va treure la gavardina i la va penjar, va anar a la seva taula a veure què havia arribat durant la seva absència. Com s’esperava, l’informe de l’autòpsia ja hi era, l’oficial, no, però sí el que devia haver picat la signorina Elettra amb les dades dictades per telèfon.

La pistola que havia mort Trevisan era d’un calibre petit, una 22 de pràctiques de tir, no una arma pesant. Com havien deduït abans, una de les bales li havia seccionat l’artèria del cor, la qual cosa li havia provocat la mort gairebé instantàniament. L’altra s’havia allotjat a l’estómac. Pels orificis de l’entrada semblava que qui li havia disparat era dretà i que ho havia fet a poc més d’un metre de distància i en angle. Semblaria també que Trevisan estava assegut quan li havien disparat, i el seu assassí, dret, i a la seva dreta.

Trevisan havia pres un sopar abundant poc abans de la seva mort, amb una quantitat d’alcohol moderada, però no tant com per afectar les seves reaccions. Fora d’un lleuger sobrepès, Trevisan gaudia de bona salut. No s’apreciaven símptomes de malaltia greu, tot i que li havien extirpat l’apèndix i li havien fet una vasectomia. El forense considerava que l’home podria haver viscut, fora del cas d’una malaltia greu o un accident, vint anys més pel cap baix.

—Li han pres dues dècades —va dir Brunetti baixet quan ho va llegir, i va pensar en la quantitat de coses que un home pot fer en vint anys de vida: veure madurar un fill, fins i tot veure créixer un nét, tenir èxits professionals, escriure un poema… Però Trevisan no podria fer res d’allò mai més, no podria fer res de res. Un dels aspectes més brutals de l’assassinat per Brunetti era la forma com estroncava sense pietat totes les possibilitats de la víctima i li impedia que pogués aconseguir res en la vida. A ell l’havien pujat com a catòlic, i també era conscient que, per a molts, el pitjor dels horrors era que la víctima no s’hagués pogut penedir dels seus pecats. Va recordar el passatge de l’Inferno en què Dant parla amb Francesca da Rimini i escolta com ella diu que va ser «llançada sense confessió a la meva perdició». Tot i que no era creient, no deixava de commoure’l la màgia de la fe i entenia perquè per a molta gent aquella era una perspectiva aterridora.

El sergent Vianello va trucar a la porta i va entrar, amb una de les carpetes blaves de la questura a la mà dreta.

—Aquell home estava net —va dir sense preàmbuls, posant la carpeta a la taula de Brunetti—. Pel que fa a nosaltres, és com si no hagués existit. L’única constància que en tenim és la seva sol·licitud de passaport, que va renovar… —Vianello va obrir la carpeta per comprovar la data— …fa quatre anys. Fora d’això, res de res.

De fet, no era tan estrany. Hi havia molta gent que vivia molts anys sense atraure l’atenció de la policia, fins que un dia eren víctimes d’un acte de violència: conductors borratxos, robatori i agressió, o un atracament. Però molt poques d’aquestes persones eren les víctimes del que semblava tan clarament l’obra d’un assassí professional.

—He quedat amb la seva vídua aquesta tarda —va dir Brunetti—. A les quatre.

Vianello va moure el cap afirmativament.

—Tampoc hem trobat res a la família més propera.

—Es estrany, no li sembla?

Vianello s’ho va rumiar i va respondre.

—Es prou normal que hi hagi persones, fins i tot famílies senceres, que no tinguin antecedents.

—Llavors per què sembla tan estrany? —va preguntar Brunetti.

—Perquè la pistola era del calibre 22?

Tots dos sabien que era l’arma més utilitzada pels assassins professionals.

—Hi ha alguna possibilitat d’identificar-la?

—Fora del model, cap ni una —va dir Vianello—. He enviat còpia de la informació de les bales a Roma i a Ginebra. —Els dos sabien que era poc probable que això aportés informació útil.

—I a l’estació?

En Vianello va repetir el que havien descobert els agents la nit anterior.

—No ens ajuda gaire, oi, dottore?

Brunetti va moure el cap, i va preguntar:

—Com ha anat pel seu gabinet?

—Quan hi he arribat, la majoria dels empleats havia sortit a dinar. He parlat amb una secretària, que plorava com una magdalena, i amb l’advocat que s’havia fet càrrec de tot plegat —va dir Vianello; va callar un moment i va afegir—: i que no plorava gens.

—No plorava? —va preguntar Brunetti, mirant-lo amb interès.

—Gens. De fet, no semblava gens afectat per la mort de Trevisan.

—I per les seves circumstàncies?

—Que l’haguessin assassinat?

—Sí.

—Això l’havia trasbalsat. M’ha fet l’efecte que no sentia gaire estima per Trevisan, però que l’haguessin assassinat l’ha impressionat.

—Què li ha dit?

—Tot plegat res —va contestar Vianello i després va explicar—: L’important ha estat el que no m’ha dit, totes aquelles coses que diem quan es mor algú, encara que no li tinguem simpatia: que ha estat un pèrdua enorme, que ens sap greu per la família, que ningú no el podrà substituir…

Ell i Brunetti havien sentit aquestes frases infinitat de vegades i ja no els sorprenia la seva falta de sinceritat. El que era sorprenent era que algú no es prengués la molèstia de dir-les.

—Res més? —va preguntar Brunetti.

—No. La secretària ha dit que demà tots els empleats anirien a treballar. Es veu que els han dit que aquesta tarda no tornessin, pel dol, o sigui que tornaré demà per parlar amb ells. —Abans que Brunetti ho pogués preguntar, Vianello va dir—: He trucat a Nadia i li he demanat que miri d’esbrinar alguna cosa. No el coneixia, però creu que Trevisan havia redactat el testament d’un home que tenia la sabateria de la Via Garibaldi, deu fer cinc anys. Trucarà a la seva vídua. I m’ha dit que preguntaria pel barri.

Brunetti va moure el cap satisfet. Tot i que la dona de Vianello no estava en nòmina, sovint era una excel·lent font d’informació, d’una mena que no constava mai als expedients oficials.

—M’agradaria que es comprovés l’estat de les seves finances —va dir Brunetti—. El de sempre: comptes bancaris, declaracions de renda, patrimoni… I si es pot, una aproximació del que ingressa a l’any el seu gabinet.

Tot i que eren qüestions de rutina, Vianello va prendre nota de tot.

—Li dic a Elettra que s’hi posi? —va preguntar en Vianello.

Aquesta pregunta sempre evocava a Brunetti la imatge de la signorina Elettra embolicada en una llarga túnica i un turbant al cap —el turbant sempre era de puntes i adornat amb incrustacions de pedres precioses al front— amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador, de la qual pujava una fina columna de fam. Brunetti era incapaç d’entendre com s’ho feia, però ella sempre aconseguia extreure informació financera, com també personal, de víctimes i sospitosos, fins a un punt que sorprenia fins i tot les mateixes famílies o socis. Brunetti estava convençut que ningú no la podia esquivar i de vegades es preguntava —o potser el preocupava?— si feia servir els seus considerables poders per tafanejar les vides privades de les persones amb les quals i per a les quals treballava.

—Sí, que busqui una mica. També voldria una llista dels seus clients.

—De tots?

—Sí.

Vianello va fer un cop de cap afirmatiu i va prendre nota, tot i que sabia que seria molt difícil: era gairebé impossible fer que els advocats donessin els noms dels seus clients. Les úniques persones que donaven més maldecaps a la policia en aquest aspecte eren les prostitutes.

—Res més, senyor?

—No. Aniré a veure la vídua… —va mirar el rellotge— …d’aquí a mitja hora. Si em diu alguna cosa que pugui servir-nos, tornaré; si no, ja ens veurem demà.

Prenent-s’ho com un comiat, Vianello es va guardar el bloc de notes a la butxaca, es va posar dret i va baixar al segon pis.

Brunetti va sortir de la questura cinc minuts després i va dirigir-se cap a la Riva degli Schiavoni, on va agafar el vaporetto número u. Va baixar a Santa Maria del Giglio, va girar a la dreta a l’Hotel Ala, va travessar dos ponts, va tornar a girar a l’esquerra per un petit carrer que conduïa al Gran Canal, i es va parar davant de l’última porta a l’esquerra. Va trucar al timbre que deia Trevisan i quan es va obrir la porta, va pujar al tercer pis.

Al final de les escales hi havia una porta oberta, i al llindar, un home de cabells grisencs amb una panxa considerable, sàviament dissimulada pel bon tall del seu vestit. Quan Brunetti arribava a dalt de les escales, l’home va preguntar, sense oferir-li la mà:

—Commissario Brunetti?

—Sí. El signor Lotto?

L’home va fer que sí amb el cap, però va continuar sense donar-li la mà.

—Passi. La meva germana l’espera.

Tot i que Brunetti arribava tres minuts abans, l’home ho va dir com si el comissari hagués fet esperar la vídua una bona estona.

Les parts del rebedor eren tan plenes de miralls que creaven la il·lusió que el petit espai estava atapeït de duplicats de Brunetti i el germà de la signora Trevisan. El terra de rajoles alternes de marbre blanc i negre resplendia, i Brunetti se sentia com si ell i els seus reflexos es moguessin sobre un tauler d’escacs i l’altre home fos el seu adversari.

—Agraeixo a la signora Trevisan que em rebi —va dir Brunetti.

—Jo li he aconsellat que no ho fes —va dir el seu germà bruscament—. No hauria de veure ningú. Això és espantós.

La mirada que l’home va dirigir a Brunetti el va deixar amb el dubte si es referia a l’assassinat de Trevisan o a la presència de Brunetti en una casa de dol.

Passant per davant de Brunetti, l’altre home el va guiar per un altre passadís cap a una saleta que hi havia a l’esquerra. Era difícil endevinar quina utilitat tenia aquella habitació: no hi havia llibres, ni televisió, i les úniques cadires eren de respatller recte i estaven col·locades a les cantonades. Dues finestres d’una paret estaven tapades amb cortines verd fosc. Entre elles hi havia una taula rodona amb un gerro de flors seques al centre. Res més, i cap indici del seu objectiu o funció.

—Esperi’s aquí —va dir Lotto i va sortir de la cambra.

Brunetti es va quedar quiet un moment, després es va acostar a una finestra i va apartar la cortina. Davant d’ell hi havia el Gran Canal, que lluïa sota el sol, i a l’esquerra, el Palazzo Dario. Les peces daurades del mosaic que cobrien la seva façana reflectien la reverberació de la llum a l’aigua, l’esmicolaven i la tornaven a esquitxar sobre l’aigua del canal. Passaven barques i els minuts les acompanyaven.

Va sentir que s’obria la porta a la seva esquena i es va girar per saludar la vídua Trevisan. Però la que havia entrat a l’habitació era una noieta amb els cabells foscos fins a les espatlles que, en veure Brunetti davant de la finestra, va sortir tan de pressa com havia entrat i va tancar la porta. Uns minuts després es va tornar a obrir la porta i va entrar una dona d’uns quaranta anys. Portava un vestit senzill de llana negre i sabates amb uns talons que la posaven gairebé a l’alçada de Brunetti. La forma de la cara era igual a la de la noia i els cabells, també llargs fins a les espatlles, tenien el mateix to castany, tot i que els de la dona delataven una certa ajuda del tint. La dona tenia els ulls grans i expressius, com els del seu germà, però els seus brillaven amb una espurna que semblava més curiositat que llàgrimes reprimides.

Va travessar l’habitació cap a Brunetti i va estendre la mà.

—Commissario Brunetti?

—Sí, signora. Em sap greu que ens coneguem en aquestes circumstàncies. Li agraeixo molt que hagi acceptat rebre’m.

—Vull fer el que sigui necessari per trobar l’assassí de Carlo. —Tenia una veu suau, amb la mica d’aspiració exagerada de l’accent de Florència.

La dona va mirar al seu voltant, com si fos la primera vegada que veiés aquella habitació.

—Per què l’ha portat aquí Ubaldo? —va preguntar i va afegir, anant cap a la porta—. Vingui amb mi.

Brunetti la va seguir pel passadís, on ella va girar cap a la dreta i va obrir una altra porta. L’habitació en què van entrar era molt més gran que la primera i tenia tres finestres, que donaven al campo San Maurizio. Semblava un despatx o una biblioteca. La dona el va portar cap a dues butaques flonges, va seure en una i va indicar l’altra a Brunetti amb un gest.

Brunetti va seure, anava a creuar les cames, però de seguida es va adonar que la butaca era massa baixa perquè aquesta postura fos còmoda. Va repenjar els dos colzes als braços de la butaca i va plegar les mans davant de la panxa.

—Què vol que li expliqui, commissario? —va preguntar la signora Trevisan.

—Voldria que em digués si, aquestes darreres setmanes, o potser els darrers mesos, el seu marit li va semblar neguitós o preocupat o si el seu comportament havia canviat d’alguna manera estranya.

Ella va esperar per estar segura que ell havia acabat de formular la pregunta, s’ho va pensar i va dir:

—No, que jo recordi. Carlo sempre estava molt pendent de la seva feina. Amb els canvis polítics dels últims anys, l’obertura de nous mercats, estava molt ocupat. Però, no, durant aquests darrers mesos no estava especialment nerviós, no pas més del que normalment el posava la feina.

—Va parlar amb vostè d’algun cas en què treballés, o d’un client, que l’absorbís o que el preocupés més del normal?

—No, la veritat és que no.

Brunetti va esperar.

—Tenia un client nou —va dir ella finalment—. Un danès que volia obrir un negoci d’importació, formatges i mantegues, em penso, i que tenia dificultats amb la normativa de la Unió Europea. Carlo li buscava una manera perquè pogués transportar els seus productes per França, en comptes d’Alemanya. O potser era al revés. Això el tenia molt enfeinat, però no diria que l’angoixés.

—I a la feina? Quina relació tenia amb els seus empleats? Tranquil·la? Bona?

La dona va plegar les mans a la falda i se les va mirar.

—Em sembla que sí. Mai no em va dir que tingués problemes amb els seus empleats. I estic segura que m’ho hauria dit.

—Es veritat que l’empresa era només seva, que els altres advocats eren empleats assalariats?

—Dispensi? —va preguntar ella amb cara de perplexitat—. Em sembla que no l’entenc.

—Els altres advocats participaven dels beneficis de l’empresa o només hi treballaven com a empleats?

Ella va aixecar la vista i va mirar Brunetti.

—Em sap greu no poder contestar la seva pregunta, dottor Brunetti. Gairebé no sé res dels assumptes de Carlo. Haurà de parlar amb el seu gestor.

—Qui és el seu gestor, signora?

—Ubaldo.

—El seu germà?

—Sí.

—Entesos —va contestar Brunetti. Després d’una breu pausa, va continuar—. Voldria fer-li unes quantes preguntes sobre la seva vida privada, signora.

—La nostra vida privada? —va repetir, com si fos la primera vegada que sentia aquesta expressió. Com que ell no va contestar, la dona li va fer un gest perquè continués.

—Em podria dir quant temps feia que eren casats?

—Dinou anys.

—Quants fills tenen, signora?

—Dos. Claudio té disset anys i Francesca, quinze.

—Van a l’escola a Venècia, signora?

Ella el va mirar fixament després d’aquesta pregunta.

—Per què ho vol saber?

—La meva filla Chiara té catorze anys, o sigui que potser es coneixen —va respondre el comissari i va somriure per demostrar que era una pregunta ben innocent.

—Claudio va a l’escola a Suïssa, però Francesca és aquí. Amb nosaltres, vull dir… —es va corregir, fregant-se el front amb la mà— …amb mi.

—Diria que el seu era un matrimoni feliç, signora?

—Sí —va contestar ella immediatament, molt més de pressa del que Brunetti hauria contestat la mateixa pregunta, tot i que hauria donat la mateixa resposta. Sigui com sigui, no va donar més explicacions.

—Sap si el seu marit tenia amics íntims o socis?

Ella va aixecar la mirada, però va tornar a abaixar-la cap a les mans.

—Els nostres millors amics són els Nogare, Mirto i Graziella. Ell és arquitecte i viuen al campo Sant’Angelo. Són els padrins de Francesca. No conec els seus socis; ho haurà de preguntar a Ubaldo.

—Altres amics, signora?

—Per què ho vol saber? —va dir ella, amb la veu una mica aguda.

—He de saber més coses del seu marit, signora.

—Per què? —Se li va escapar la pregunta, gairebé contra la seva voluntat.

—Fins que no entengui com era, no podré entendre per què va passar el que va passar.

—Un robatori? —va preguntar ella, amb un pèl de sarcasme.

—No va ser un robatori, signora. El que el va matar ho va fer deliberadament.

—Ningú no podia tenir motius per matar Carlo —va insistir ella.

Brunetti, que ho havia sentit més vegades de les que podia recordar, no va dir res.

De sobte, la signora Trevisan es va posar dreta.

—Té altres preguntes? Si no, m’agradaria tornar amb la meva filla.

Brunetti es va posar dret i va allargar la mà.

—Una altra vegada, signora, li agraeixo que m’hagi rebut. Sóc conscient del trasbals que estan passant vostè i la seva família, i espero que tinguin forces per superar-lo. Encara no havia acabat de dir aquestes paraules que les fórmules ja li sonaven buides, com la mena de paraules que es deien a manca d’un dolor autèntic, com en aquest cas.

—Gràcies, commissario —va dir ella, encaixant ràpidament i va anar cap a la porta. La va aguantar oberta perquè passés ell, i després el va guiar pel passadís cap a la porta del pis. No hi havia indicis d’altres membres de la família. Brunetti va saludar la vídua amb una inclinació del cap i va començar a baixar l’escala mentre a la seva esquena la porta es tancava amb suavitat. Semblava estrany que, al cap de gairebé vint anys de matrimoni, una dona no sabés res dels negocis del marit. I més estrany encara quan el seu propi germà n’era l’apoderat. De què parlaven durant els menjars familiars? De futbol? Totes les persones que Brunetti coneixia odiaven els advocats. Brunetti odiava els advocats. Per tant, no podia creure que un advocat no tingués enemics, especialment si era famós i ric. L’endemà en parlaria amb Lotto, que potser seria més explícit que la seva germana.