2

La polizia stradale va tardar més de mitja hora a arribar, i quan els agents van presentar-se al lloc de l’accident, van haver de col·locar cons lluminosos i dirigir el trànsit dels cotxes que havia acumulat un quilòmetre de retenció en els dos sentits de la marxa. Els conductors, que ja anaven amb compte per l’estat de la carretera, alentien encara més la velocitat per fer un cop d’ull al forat de la barana de metall i veure el cos del camió accidentat. Entre altres cossos.

Tan bon punt el primer agent que va baixar, que no sentia res del que li cridaven els camioners, va veure les figures escampades al voltant de la ferralla, va tornar a pujar i va trucar per ràdio als carabinieri de Tarvisio. Aquests van respondre a la seva crida immediatament i el trànsit va empitjorar encara més amb l’arribada de dos cotxes amb sis carabinieri uniformats. Van deixar els cotxes patrulla aparcats al voral de la carretera i van baixar de seguida cap al camió. Quan van descobrir que la dona que tenia les cames atrapades entre els taulons encara era viva, els carabinieri van perdre tot l’interès pel trànsit.

L’escena que es va produir a continuació hauria pogut ser còmica de tan confusa si no hagués estat tan tràgica. Les piles de taulons que atrapaven les cames de la dona al terra del camió feien ben bé dos metres d’altura; s’haurien pogut moure fàcilment amb una grua, però era impossible baixar una grua fins allà. Els podien retirar a mà, però això volia dir enfilar-s’hi al damunt i afegir-hi més pes.

El més jove dels agents es va arrossegar cap al fons del camió, tremolant pel fred punyent del capvespre alpí. Amb l’anorac de l’uniforme va embolicar la part visible del cos de la dona atrapada. Les cames de la dona desapareixien a l’alçada de les cuixes, sota una sòlida pila de fusta, com si fos el tema d’una capritxosa composició de Magritte.

L’agent veia que la noia era jove i rossa, però també veia que cada vegada estava més pàl·lida. Estava estirada de costat, amb la galta premuda contra el terra ondulat del camió. Tenia els ulls tancats, però encara respirava.

El jove va sentir que darrere seu alguna cosa feixuga queia al terra del camió. Els seus cinc companys s’havien enfilat pels costats de la pila i després d’estirar i empènyer havien deixat anar els taulons de la part superior. Feien caure un tauló al terra del camió, baixaven i el treien per darrere, passant cada vegada pel costat de la noia i el jove Monelli.

A cada camí que feien pel costat del jove, veien que el bassal de sang que sortia per sota els taulons s’acostava més als genolls de l’agent; però ells continuaven estirant taulons, destrossant-se les mans en el seu desfici per alliberar la noia. Fins i tot després que Monelli hagués tapat la cara de la noia amb la seva jaqueta i s’hagués posat dret, n’hi va haver dos que van continuar estirant taulons de la pila i llançant-los a l’exterior cada vegada més fosc. Ho van fer fins que el sergent se’ls va acostar i els va col·locar les mans a les espatlles per fer-los entendre que ja podien parar. Aleshores es van calmar i van tornar a la rutina de la investigació de l’accident. Quan van acabar i van demanar ambulàncies a Tarvisio per transportar els cadàvers, havia caigut més neu, s’havia fet de nit i la retenció de trànsit arribava fins a la frontera austríaca.

No s’hi podia fer res més fins l’endemà, però els carabinieri van deixar dos guàrdies, conscients de la fascinació que un accident mortal exerceix sobre molta gent i per por que es destruïssin o robessin proves si es deixava el vehicle accidentat sense custòdia tota la nit.

Com passa sovint en aquesta època de l’any, l’endemà al matí va ser serè i clar, i a les deu la neu només era un record. Però el camió sinistrat continuava allà, com ho feien també les profundes ferides que havia obert en la muntanya. Durant el dia el van buidar i van amuntegar els taulons en piles en una zona una mica apartada de l’accident. Mentre els carabinieri treballaven, rondinant pel pes dels taulons, les estelles i el fang que se’ls enganxaven a les botes; un equip de forenses va iniciar una minuciosa investigació de la cabina del camió, espolsant les superfícies i ficant tots els papers i objectes en bosses de plàstic etiquetades i numerades. El seient del conductor havia estat arrencat del bastidor per la força de l’impacte final. Els dos homes que treballaven a la cabina el van acabar d’arrencar i van treure’n la funda de plàstic i l’entapissat, buscant alguna cosa que no van trobar. Tampoc van trobar res sospitós darrere els panells de plàstic de la cabina.

En canvi sí que van trobar una cosa insòlita a la caixa del camió: vuit bosses de plàstic, de les que donen als supermercats, i cada una contenia una muda de roba femenina i en un dels casos, un llibret d’oracions imprès en una llengua que un dels tècnics va identificar com a romanès. S’havien eliminat totes les etiquetes de la roba, tal com després comprovarien que s’havia fet amb la roba que duien les vuit dones mortes a l’accident.

Els papers que es van trobar al camió eren estrictament els que hi havia d’haver: el passaport i el permís del conductor, els formularis de l’assegurança, els documents de duanes, les factures de la càrrega i un albarà amb el nom del proveïdor a qui s’havia de lliurar la fusta. Els documents del conductor eren romanesos, els papers de la duana estaven en ordre, i la càrrega havia d’anar a un serrador de Sacile, una petita ciutat a uns cent quilòmetres cap al sud.

No es va descobrir res més a partir de la ferralla del camió que, finalment, amb moltes dificultats i provocant un gran embús de trànsit, es va hissar fins a la carretera amb unes politges enganxades a tres camions grua. A continuació el van carregar en un camió remolc i el van tornar al seu amo de Romania. La fusta es va lliurar a la serradora de Sacile, que es va negar a pagar les despeses addicionals.

L’estranya mort de les dones va sortir a la premsa austríaca i italiana, en articles amb títols tan variats com «Der Todeslaster» i «Il Camion della Morte», és a dir, «El camió de la mort». Els austríacs havien aconseguit tres fotografies dels cadàvers escampats per la neu i les havien publicat. Hi va haver moltes especulacions: eren refugiades? Eren treballadores il·legals? L’esfondrament del comunisme havia eliminat la que antigament hauria estat una conclusió segura: eren espies. Fet i fet, el misteri no es va aclarir mai i la investigació va decaure davant la incapacitat de les autoritats romaneses per respondre preguntes o tornar papers i la falta d’interès dels italians. Els cadàvers de les dones, com el del conductor, van tornar amb avió a Bucarest, on els van enterrar a la seva terra natal i sota el pes feixuc de la burocràcia.

La notícia va desaparèixer de la premsa, desplaçada per la profanació d’un cementiri jueu a Milà i l’assassinat d’un altre jutge. Tanmateix, abans que desaparegués, la va llegir la professoressa Paola Falier, adjunta de literatura anglesa a la Universitat de Cà Pesaro de Venècia i, el que és més important per a aquesta història, esposa de Guido Brunetti, commissario de policia d’aquesta ciutat.