14

Brunetti va tornar a baixar amb Vianello i va continuar fins al despatx de la signorina Elettra, on la va trobar enfeinada al telèfon. Li va fer el gest perquè passés, li va dir que no marxés, mentre ella continuava amb el que semblava una sèrie de respostes monosil·làbiques a la fluïdesa verbal de l’altra banda de la línia.

—Sí. No. Es clar. Sí. Sí —va dir, cadascuna de les respostes separada de la següent per llargs silencis durant els quals es dedicava a apuntar coses—. Ja ho entenc —va dir—. El signor Brunini està impacient per veure el metge i sí, ell i la seva companya vindrien com a pacients privats. —De nou va seguir un silenci que a Brunetti li va semblar fins i tot més llarg ara que havia sentit el nom i es preguntava què estava fent la signorina—. Sí, me n’adono, és clar. Sí, espero. —La signorina es va separar l’auricular de l’orella i se la va fregar; se’l va tornar a enganxar en sentir una veu de dona—. De veritat? Tan aviat? Ai, signora, és vostè meravellosa. El signor Brunini estarà encantat. Sí, ho tinc. Divendres a dos quarts de quatre. Ara mateix li truco. Moltes gràcies.

La signorina Elettra va penjar el telèfon i va mirar Brunetti; després va escriure alguna cosa en un paper que tenia al davant.

—Que puc preguntar? —va dir Brunetti.

—La clínica Villa Colonna, de Verona —va respondre—. On van anar.

Tot i que la transmissió era fins a cert punt telegràfica, Brunetti no va tenir problemes per entendre-ho.

—I això la va portar a… —va començar Brunetti, i llavors es va adonar que li faltava el verb adequat—: especular? —va concloure.

—Sí, podríem dir-ho així —va respondre ella, clarament satisfeta amb la tria de la paraula que havia fet—. Sobre tota mena de coses, però principalment sobre la coincidència que força persones que es van visitar en aquesta clínica van entrar en contacte amb la persona o persones que tenien un nadó per vendre.

La seva franquesa era admirable.

—Està posant diners seus a la clínica?

—Va aixecar l’arc de la cella un mil·límetre, però aquest moviment deixava obertes moltes possibilitats.

Brunetti va tornar a un territori encara més incert:

—Signor Brunini? —va inquirir.

—Ah, sí —va dir—. El signor Brunini. —Brunetti va esperar fins que, finalment, la signorina Elettra va continuar—. Em va semblar que seria interessant portar a la clínica una altra parella desesperada per tenir un fill i prou rica per pagar el que fos per tenir-lo.

—Però signor Brunini? —va preguntar Brunetti, recordant que a les pel·lícules de crims sempre s’advertia als impostors que triessin un nom prou semblant al propi que els permetés respondre-hi de manera automàtica.

—Això no té importància.

—I la signora Brunini? —va preguntar—. ¿Tens algú en ment per al paper?

—He pensat que l’hauria d’acompanyar algú que estigués familiaritzat amb la investigació perquè fossin dues les persones que es poguessin formar una opinió del lloc.

—Algú ha de venir amb mi? —va preguntar Brunetti, encara que l’èmfasi no calia.

—Divendres a dos quarts de quatre —va dir—. Hi ha un Eurocity cap a Munic que surt a les 13:29. Això vol dir que arribarem a Verona a les tres.

I la persona que vingui amb mi serà la signora Brunini?

La signorina Elettra va dubtar un moment, sospesant la pregunta, tot i que Brunetti la coneixia prou bé per saber-ne la resposta.

—He pensat que potser semblaria que el signor Brunini tenia més urgència per tenir un fill si la dona era la seva… la seva companya. Més jove, i amb moltes més ganes de tenir una criatura.

Brunetti es va agafar a la primera branqueta que va veure.

—I què me’n diu dels historials mèdics? Un metge no voldria examinar-los abans de veure’ns… a tots dos?

—Ah, això —va dir ella, com si ja estigués cansada dels detallets—. El dottor Rizzardi ha demanat a un amic de l’Ospedale que els prepari.

—Per al signor Brunini i la seva… companya?

—Exactament. Ja deuen estar acabats, i l’amic del dottor Rizzardi només els ha d’enviar per fax a Verona.

Tenia cap alternativa? La pregunta era absurda.

El dia i mig abans que Brunetti adoptés el paper del signor Brunini no va passar gaire cosa. Les parelles que havien estat detingudes a Verona i Brescia havien tornat a casa, i els jutges de totes dues ciutats havien refusat la demanda de la policia que romanguessin sota arrest domiciliari. Segons afirmaven dos articles, els serveis socials es feien càrrec dels infants. El jutge venecià assignat al cas també va dir al dottor Pedrolli que podia tornar a casa i a la feina, però seguint el consell del dottor Damasco, va preferir quedar-se a l’hospital. Els carabinieri havien decidit imputar-li només càrrecs relacionats amb la falsa adopció del nadó; es va deixar d’esmentar la resistència en el moment de la detenció i l’agressió a un oficial de policia en acte de servei. Ni ell ni la seva dona van intentar posar-se en contacte amb Brunetti, que va prendre la precaució de demanar un informe escrit als carabinieri encara que hi havia ben poca cosa a informar.

Així doncs, urgit pel desig incansable de fer que passés alguna cosa, el que fos, Brunetti va arribar a l’estació divendres al migdia a temps d’agafar l’Eurocity a Munic de les 13:29, que tenia programada una parada a Verona a les 14:54.

—Si vol encara ho podem deixar córrer, ja ho sap —va dir Brunetti quan el tren va entrar a l’estació de Verona.

La signorina Elettra va aixecar la vista del seu exemplar d’Il Manifesto, va somriure i va respondre:

—Però llavors hauria de tornar al meu despatx, oi que sí, commissario?

El seu somriure era càlid, però no va trigar a marxar quan va tancar el diari i es va aixecar. Va deixar el diari al seient, va agafar l’abric i se’l va penjar al braç. En veure-la sortir al passadís i avançar, Brunetti va agafar el diari i la va cridar.

—Es deixa això.

—No, millor deixi’l allà. Dubto que els pacients d’aquesta clínica llegeixin altra cosa que Il Giornale. No voldria fer saltar les alarmes per portar un diari comunista.

—Un tendeix a oblidar que es mengen els nens —va dir Brunetti en to familiar mentre avançaven fins a la cua del vagó.

—Els comunistes? —va inquirir ella tot girant-se cap a ell des de dalt de les escales.

—Això és el que creia la meva mare —va dir Brunetti, i després va afegir—: Probablement encara ho creu. —Va baixar les escales darrere d’ella i van caminar junts cap a l’escala que duia al nivell inferior i a la sortida de l’estació.

Hi havia uns quants taxis aturats en filera. Brunetti va obrir la porta de darrere del primer i es va esperar fins que la signorina Elettra hi va entrar. Va tancar i va fer la volta al cotxe fins a l’altra banda. Va donar al conductor, que semblava indi o pakistanès, el nom i l’adreça de Villa Colonna i l’home va fer que sí amb el cap, com si li fos familiar.

Ni Brunetti ni la signorina Elettra van dir res mentre el taxi s’afegia al trànsit, girava a l’esquerra davant de l’estació i marxava en direcció al que Brunetti va calcular que devia ser l’oest. El va sorprendre, com tantes altres vegades, la quantitat de cotxes que hi havia als carrers i com de sorollós era tot plegat, fins i tot amb les finestretes pujades. Era com si els cotxes sortissin de totes direccions, alguns fent sonar la botzina, un so que a Brunetti sempre li havia semblat especialment agressiu. El conductor murmurava alguna cosa en una llengua que no era l’italià, i anava frenant i accelerant en funció dels espais que es tancaven o s’obrien davant seu. Per molt que ho intentés, Brunetti mai no aconseguia comprendre la relació de causa-efecte entre el que un conductor veia i el que feia: potser no n’hi havia cap.

Es va tirar enrere al seient i va estudiar les fileres interminables d’edificis nous que li quedaven a mà esquerra, tots baixos i lletjos; semblava que venien alguna cosa.

En veu baixa, la signorina Elettra va dir:

—Tirem endavant amb el que hem planejat?

—Em penso que sí —va respondre Brunetti, tot i que havia estat ella, no tots dos, ni encara menys ell sol, qui havia planejat els seus papers—. Em farà semblar més que desesperat i suggerirà que estic disposat a fer qualsevol cosa per fer-la feliç.

—I em deixarà a mi un paper interessant.

Abans no pogués respondre, el taxi es va aturar en sec, van sortir disparats cap endavant i es van veure obligats a agafar-se als seients de davant per no xocar-hi. El conductor va renegar i va donar uns quants cops de puny contra el volant del cotxe mentre continuava mormolant per sota el nas. Davant d’ells hi havia un camió amb els llums de fre il·luminats. Quan s’hi van fixar, van veure que de sota el camió sortia fum negre. En qüestió de segons, el taxi va quedar atrapat en un núvol negre i l’interior va començar a omplir-se d’una pudor acre d’oli cremat.

—Que ha d’explotar, aquest camió? —va preguntar Brunetti al conductor, sense preocupar-se de preguntar-se com podia saber-ho l’home.

—No, senyor.

Estranyament reconfortat, Brunetti va tornar a tirar-se enrere i va mirar la signorina Elettra, que es tapava la boca i el nas amb la mà.

Brunetti estava traient-se el mocador per oferir-l’hi quan el taxi va avançar a batzegades i va esquivar el camió. Llavors van sortir d’allà a prou velocitat per quedar enganxats al respatller del seient. Quan Brunetti va mirar, no hi havia ni rastre del camió.

—Déu meu —va dir la signorina Elettra—, com pot viure així la gent?

—No en tinc ni idea —va respondre Brunetti.

Es van quedar en silenci i aviat el taxi va alentir la marxa i va tombar per una entrada ovalada davant d’un edifici de tres plantes fet de vidre i metall.

—Dotze euros cinquanta —va dir el conductor quan es van aturar.

Brunetti li va donar un bitllet de deu i un de cinc i li va dir que es quedés amb el canvi.

—Vol tiquet, senyor? —va preguntar el taxista—. L’hi puc fer per la xifra que vulgui.

Brunetti li va donar les gràcies i va dir que no era necessari, va sortir del cotxe i li va donar la volta per obrir la porta a la signorina Elettra. La jove va treure els peus del cotxe i es va posar dempeus; després li va agafar el braç i es va inclinar cap a ell.

—Es hora de l’espectacle, commissario —va dir, i li va oferir un ampli somriure, tot picant-li l’ullet.

Les portes automàtiques es van obrir i van passar a una zona de recepció que podia haver estat d’una agència de publicitat, potser fins i tot d’uns estudis de televisió. Quedava clar que allà hi havia diners: no cridaven ni xiulaven, ni intentaven cridar l’atenció de cap manera vulgar; però eren allà, al parquet, a les miniatures perses de les parets i a les cadires i al sofà de pell clara que hi havia al voltant de tres dels costats d’una taula de marbre quadrada sobre la qual hi havia un ram de flors més esplèndid que cap que a la signorina Elettra se li hagués acudit demanar per a la questura.

Una dona jove tan bonica com les flors, tot i que d’alguna manera més restringida en la tria de colors, seia darrere d’una taula amb el taulell de vidre. No s’hi veia cap paper ni res amb què escriure, només un ordinador amb pantalla plana i un teclat. A través del taulell, Brunetti va veure que la jove seia amb les cames pulcrament juntes i que per sota apareixien un parell de sabates marrons amb el que semblaven uns pantalons de seda negres.

La jove els va somriure a mesura que s’hi acostaven, revelant clotets a banda i banda d’una boca perfecta. Semblava rossa natural, encara que Brunetti havia abandonat la idea que ell ho pogués jutjar, i tenia els ulls verds, encara que un semblava ser mínimament més gran que l’altre.

—En què els puc ajudar? —va preguntar, fent-ho sonar com si aquest fos el seu únic objectiu a la vida.

—Em dic Brunini —va dir ell—. Tinc visita a dos quarts de quatre amb el dottor Calamandri.

De nou, aquell somriure.

—Ara l’hi miro, un moment. —Es va girar cap al costat i va teclejar unes lletres a l’ordinador, amb cura, amb la punta de les ungles tallades planes. Va esperar un segon, els va tornar a mirar i va dir—: Si són tan amables de seure allà, el doctor els rebrà en cinc minuts.

Brunetti va assentir i va començar a tombar-se. La jove va donar la volta al taulell per acompanyar-los als seients, gairebé com si dubtés que fossin capaços de fer aquells dos metres sense ajut.

—Volen alguna cosa per beure? —va preguntar-los, amb aquell somriure que no volia esvair-se.

La signorina Elettra va sacsejar el cap, sense molestar-se a dir gràcies. Al capdavall, era la companya consentida d’un home ric, i aquesta mena de dones no somreien als seus inferiors. Tampoc no somreien a les dones més joves que elles, especialment quan es trobaven en companyia d’un home.

Van seure i la jove va tornar a la seva taula, on va començar a fer coses a l’ordinador, la pantalla del qual Brunetti no arribava a veure. El comissari va mirar les revistes que hi havia sota les flors: AD, Vogne, Focus. Res tan vulgar com Gente, Oggi o Chi, la mena de revistes que un desitjava poder llegir a la sala d’espera del metge.

Va agafar Architectural Digest, però la va deixar abans d’obrir-la en recordar que el motiu de ser allà era estar atent als desitjós de la seva companya, així que es va inclinar cap a ella i li va preguntar:

—Estàs bé?

—Ho estaré quan tot això hagi acabat —va dir, mirant-lo amb un somriure.

Cap dels dos no va dir res durant una estona, i l’atenció de Brunetti va tornar a les portades de les revistes. Va sentir que s’obria una porta i quan va aixecar la vista va veure una altra dona, més gran que la del taulell i menys atractiva, que se’ls acostava. Duia els cabells castanys tallats just per sota les orelles, amb ratlla al mig, i li queien endavant a banda i banda de la cara. Portava una bata blanca sobre una faldilla de llana grisa. Tenia les cames primes i ben musculades; eren les cames d’una dona que jugava a tennis o que corria, però no per això menys maques.

Brunetti es va alçar. La dona va allargar la mà i va dir:

—Bona tarda, signor Brunini.

Brunetti es va mostrar encantat de conèixer-la. Es va adonar del motiu del tallat de cabells: una capa gruixuda de maquillatge intentava, sense èxit, cobrir unes marques profundes d’acne o d’alguna altra malaltia de la pell. Les cicatrius, als costats de les galtes, quedaven gairebé del tot amagades pels cabells.

—Sóc la dottoressa Fontana, l’ajudant del dottor Calamandri. Els portaré amb ell.

La signorina Elettra, segura en presència de molta menys competència de la que oferia la dona del taulell, es va permetre un somriure elegant. Es va agafar del braç de Brunetti, suggerint que podia necessitar ajut per fer la distància que hi hagués fins al despatx del doctor Calamandri, fos quina fos.

La doctora Fontana els va guiar passadís avall, on la sala d’espera tenia una elegància tal que no deixava lloc al sentit pràctic d’una institució mèdica: el terra era de rajoles grises quadrades, i les làmines de les parets eren vistes de la ciutat en blanc i negre. Les cames de la doctora tenien igual de bon aspecte per darrere que per davant.

La doctora Fontana es va aturar davant d’una porta que hi havia a la dreta, va trucar i la va obrir. Va deixar que Brunetti i la signorina Elettra passessin davant d’ella i va tancar la porta un cop dins.

Hi havia un home una mica més gran que Brunetti assegut darrere d’una taula sobre la qual regnava el caos. Hi havia piles d’arxius i papers pertot arreu, fullets, revistes, capses de medecines prescriptibles, llapis, bolígrafs, una navalla suïssa, exàmens mèdics abandonats com si qui els estigués llegint hagués hagut de marxar precipitadament.

El mateix desordre es manifestava en l’aspecte del metge, al qual se li veia la corbata afluixada sota el coll de la bata. A la butxaca del pit, on duia brodat el nom, hi tenia un llapis i el que semblava un termòmetre. Tenia un aire distret, com si no estigués gaire segur de com s’havia acumulat el desordre que tenia al davant. Ben afaitat i de cara rodona, va aixecar la vista i va somriure, i a Brunetti li va fer recordar els metges de quan era jove, uns homes disposats que els truquessin a la nit per anar a visitar pacients per les cases, uns homes per als quals la salut dels pacients valia qualsevol temps o esforç.

Brunetti va fer una ullada ràpida a l’habitació i va veure les coses habituals: títols mèdics emmarcats a les parets, armariets amb la porta de vidre plens de capses de medecines, i l’extrem d’un llit d’exàmens cobert de paper que sobresortia per darrere d’una pantalla portàtil.

Calamandri es va aixecar i es va inclinar per sobre de la taula per oferir-los la mà, primer a la signorina Elettra i després a Brunetti. Va dir bona tarda i els va assenyalar dues cadires davant la taula. La doctora Fontana va seure al lloc que quedava lliure, a la dreta d’ells.

—Tinc aquí la seva història —va dir Calamandri amb veu d’anar per feina. Va agafar una carpeta marró d’una pila, amb ànim infal·lible. Va apartar uns papers cap a una banda per fer espai i va obrir la carpeta. Va col·locar la mà dreta oberta sobre el contingut i s’ho va mirar—. He vist els resultats de totes les seves proves i exàmens i crec que el millor que puc fer és dir-los la veritat. —La signorina Elettra va fer el gest de dur-se la mà a la boca, però el va deixar a mig camí. Calamandri va continuar—: M’adono que no són les notícies que esperaven rebre aquí, però és la informació més sincera que els puc donar.

La signorina Elettra va deixar anar un lleu sospir i la mà va caure sobre la seva falda, on es va trobar amb l’altra, agafada a la bossa. Brunetti la va mirar i li va posar una mà reconfortant sobre el braç.

Calamandri va esperar que ella o Brunetti parlessin, però com que cap dels dos no ho feia, va continuar:

—Els podria suggerir que es tornessin a fer les proves.

La signorina Elettra el va tallar sacsejant violentament el cap.

—No, no vull més proves —va dir amb veu dura. Llavors es va girar cap a Brunetti i va dir amb una veu més dolça—: No ho puc tornar a fer, Guido.

Calamandri va aixecar una mà tranquil·litzadora i va dir a Brunetti:

—Temo que estic d’acord amb la seva… —Com que no trobava la paraula que descrigués la seva connexió amb Brunini, Calamandri va tornar a dirigir la seva atenció a la signorina Elettra directament i va repetir—: Temo que estic d’acord amb vostè, signora. —Ella va respondre amb un petit somriure de dolor.

Mirant alternativament Brunetti i la signorina Elettra per deixar clar que el que havia dit anava per tots dos, Calamandri va afegir:

—Les proves que tenen tots dos són definitives. Se les han fet dues vegades, de manera que no té cap sentit molestar-los per fer-les un altre cop. —Va mirar els papers que tenia al davant, després Brunetti—: A la segona prova, el recompte és encara més baix.

Brunetti va pensar a abaixar el cap avergonyit davant d’aquell revés a la seva masculinitat, però es va resistir a la temptació i va continuar mirant el metge als ulls, encara que amb nerviosisme.

A la signorina Elettra, Calamandri li va dir:

—No sé què li han dit els altres metges, signora, però pel que llegeixo aquí jo diria que gairebé no hi ha cap probabilitat de concebre. —Va passar full, va mirar el que fos que Rizzardi i el seu amic del laboratori havien inventat i després la va tornar a mirar a ella—. Quina edat tenia quan va passar això? —va preguntar.

—Divuit —va respondre ella, mirant-lo als ulls.

—Si em permet preguntar-ho, per què va trigar tant de temps a tractar-se la infecció? —va preguntar intentant fer fora de la seva veu qualsevol senyal de reprovació.

—Llavors era més jove —va respondre ella, i va arronsar les espatlles, com per distanciar-se d’aquella persona més jove.

Calamandri no va dir res, i el seu silenci va acabar fent que es justifiqués a si mateixa.

—Em pensava que seria alguna altra cosa. Ja sap, infecció d’orina o alguna cosa per l’estil; un d’aquests fongs que s’agafen. —Es va girar cap a Brunetti i li va agafar la mà—. Però quan vaig anar al metge la infecció ja s’havia estès.

Brunetti es va preocupar de mirar-la en tot moment com si estigués recitant un sonet o cantant una cançó de bressol al nen que no podrien tenir, no parlant d’una malaltia venèria. Esperava que Calamandri tingués prou experiència per reconèixer un home embadalit per l’amor. O per la luxúria. Brunetti n’havia vist prou de tots dos tipus per creure que els signes eren idèntics.

—Li van dir llavors quines podien ser les conseqüències de la infecció, signora? Que probablement no podria tenir fills?

—Ja li he dit que era jove —va dir, sense intentar disfressar la ràbia que hi havia sota la seva vergonya. Va sacsejar el cap diverses vegades i va deixar anar la mà de Brunetti per eixugar-se les llàgrimes. Després va mirar Brunetti i, amb una intensitat que feia pensar que a la sala no hi havia ningú a part d’ells dos, va dir—: Això va ser abans de coneixe’t, caro, abans de voler tenir un fill. El nostre fill.

—Ja ho veig —va dir el metge, i va tancar la carpeta. Després va entrecreuar els dits i va col·locar les mans a sobre de l’arxiu. Va mirar la seva col·lega i va dir:

—Té res a afegir, dottoressa?

La dona es va inclinar endavant i es va dirigir a Brunetti, que seia a l’altra banda de la signorina Elettra.

—Abans de veure la seva història, pensava que potser seria possible la fecundació assistida, però després de veure els raigs X i llegir l’informe dels metges de l’Ospedale Civile, ja no crec que sigui factible.

—No em culpi —va deixar anar la signorina Elettra.

Com si no l’hagués sentit, la dottoressa Fontana va continuar, aquest cop amb l’atenció posada en el seu col·lega.

—Com ha dit, dottore, el recompte d’esperma és massa baix, de manera que no crec que hi pugui haver fecundació per la via habitual, independentment de la condició de la signora. —Llavors es va tombar cap a la signorina Elettra i va dir fredament—: Nosaltres som metges, signora. No culpem la gent; només intentem tractar-los.

—I això què significa? —va demanar Brunetti abans que la signorina Elettra tingués oportunitat de parlar.

—Temo que significa que no els podem ajudar —va dir Calamandri tibant lleugerament la boca.

—Però això no és el que m’havien dit —va fanfarronejar Brunetti.

—Qui, signore?

—El meu metge de Venècia. Em va dir que vostès feien miracles.

Calamandri va somriure i va sacsejar el cap.

—Temo que només il signore pot fer miracles, signor Brunini. I fins i tot ell necessita alguna cosa amb què fer-los: el pa i els peixos, o l’aigua a les bodes.

Va mirar les seves cares i es va adonar que la referència, que Brunetti va reconèixer amb un assentiment, havia passat per alt a la seva companya.

—Però tinc diners —va dir Brunetti—. Hi ha d’haver alguna cosa que puguin fer.

—Temo que l’única cosa que puc fer, signore, és suggerir-los que considerin la possibilitat de l’adopció —va dir Calamandri mirant el rellotge—. El procés és llarg i potser no el més senzill, però en les seves circumstàncies crec que és l’únic camí que els queda obert.

Com s’ho feia per posar-se vermella?, va preguntar-se Brunetti. Com diantre aconseguia la signorina Elettra que tota la cara, fins i tot les orelles, se li posessin d’aquell vermell brillant i se li quedessin així durant una bona estona mentre es mirava la falda i començava a obrir i tancar la bossa?

—No estem casats —va dir Brunetti per acabar amb aquell silenci que ningú més no podia o volia trencar—. Estic separat de la meva dona. Bé, no legalment, aquest és el problema. I ara fa més d’un any que Elettra i jo estem junts. —La seva dona, l’alegria de la seva vida, era a Venècia i ell era a Verona, o sigui que sí que estava separat d’ella. No hi havia cap separació legal entre ells i, sisplau, que aquella possibilitat continués sempre sent tan absurda com ho era en aquells moments. I la signorina Elettra feia deu anys que treballava a la questura, de manera que sens dubte portaven més d’un any junts. Independentment de la profunda decepció que tenien, totes aquelles afirmacions eren bastant certes.

Va mirar de reüll la signorina Elettra i va veure que encara es mirava la falda fixament, tot i que ara tenia les mans quietes i la cara se li havia quedat d’un blanc fantasmagòric.

—O sigui que ja veu que no podem adoptar —va afegir Brunetti, tornant a mirar Calamandri—. Per això teníem l’esperança de poder tenir un fill. Junts.

Després d’una estona una mica llarga, Calamandri va dir:

—Ja ho veig. —Va tancar la carpeta de Brunetti i la va apartar cap a la dreta. Va mirar la dottoressa Fontana, però ella no tenia res a dir. Calamandri es va aixecar i la dottoressa Fontana va fer el mateix, seguida de Brunetti. En veure que la signorina Elettra continuava asseguda, Brunetti es va inclinar i li va passar la mà per sobre l’espatlla.

—Au va, cara. Aquí ja no hi podem fer res més.

Ella va girar la cara, plena per les llàgrimes, i va dir amb veu implorant:

—Però tu vas dir que tindríem un fill. Vas dir que faries el que calgués.

Brunetti es va agenollar al seu costat i va atreure la cara plorosa de la signorina cap a la seva espatlla. Llavors va dir en veu baixa, però no prou perquè els altres dos no el sentissin:

—T’ho vaig prometre. T’ho juro per la meva mare. Faré el que calgui.

Va mirar Calamandri i Fontana, però aquests ja marxaven. Quan van haver tancat la porta darrere d’ells, Brunetti va ajudar la signorina Elettra a aixecar-se i li va passar la mà al voltant de les espatlles.

—Au, va, Elettra. Ara anem a casa. Aquí ja no hi fem res.

—Però m’ho promets? Em promets que faràs alguna cosa? —va pregar-li.

—El que calgui —va repetir Brunetti, i va conduir la dona plorosa cap a la porta.