13

Brunetti es va prendre temps per tornar a la questura. Tenia el cap ocupat amb les coses que no havia preguntat i els enigmes persistents dels Pedrolli… Ni tan sols sabia com anomenar-ho: cas?, situació?, dilema?, confusió?

Sense informació sobre altres adopcions, i davant del silenci continuat de Pedrolli, Brunetti sabia tan poca cosa sobre els detalls de l’adquisició del nadó del metge com sobre la dels altres. No tenia ni idea de si les mares eren italianes, ni on havien donat a llum els seus nadons, ni com o on prenien possessió dels nadons, ni quina era la tarifa. Aquesta darrera frase el va horroritzar. També hi havia el tema burocràtic: quanta paperassa calia per donar proves de paternitat? En una capsa metàl·lica taronja que al seu dia havia contingut galetes de Nadal, Paola i ell guardaven els certificats de naixement dels seus fills, els carnets de vacunació i els informes mèdics, la fe de baptisme i el certificat de la primera comunió i alguns informes escolars. Si no li fallava la memòria, la capsa era al prestatge superior de l’armari del dormitori, mentre que els passaports eren en un calaix de l’estudi de Paola. No recordava què havien hagut de fer per obtenir els passaports dels nens: de ben segur que els devien haver demanat els certificats de naixement, que segurament també devien haver estat necessaris per apuntar-los al col·legi.

Tota la informació oficial sobre els naixements i les defuncions a Venècia, a més a més dels canvis de residència oficial, es guardava a l’Ufficio Anagrafe. Així doncs, quan Brunetti va sortir de l’hospital va decidir passar per aquesta oficina: cap moment millor per parlar amb algú d’allà sobre el procés burocràtic que duia a la creació de la identitat legal.

Va seguir una lenta serp de turistes que creuava el Ponte del Lovo, va passar el teatre i va girar la cantonada, però quan va arribar a l’Ufficio Anagrafe, entaforat entre el munt d’oficines municipals de la Calle Loredan, el seu pla es va veure frustrat per la més banal de les raons: aquell dia els empleats municipals feien vaga per protestar pel retard en la signatura del seu contracte, que havia expirat feia disset mesos. Brunetti es va preguntar si la policia, al cap i a la fi empleats municipals, tenia dret a manifestar-se i, en decidir que sí que en tenia, va entrar a l’antic Rosa Salva per fer un cafè i després a Tarantela a veure quins llibres nous els havien arribat. No hi havia res que li cridés l’atenció: les biografies de Mao, Stalin i Lenin de ben segur que el desesperarien. Havia llegit una crítica desfavorable sobre una nova traducció de Pausànies, de manera que no la va comprar. Com que tenia la norma de no sortir mai d’una llibreria sense comprar res, va agafar una llarga traducció descatalogada impresa a Torí el 1977 dels viatges que havia fet per Rússia l’any 1839 el marquis de Custine: Lettere dalla Rússia. El període era més proper al present del que habitualment li hauria interessat, però era l’únic llibre que l’atreia, i a més tenia pressa, hi hagués vaga o no.

Brunetti se sentia ben afortunat d’haver de tornar a la questura a treballar ara que sabia que hi havia vaga i que això li donaria l’oportunitat de marxar a casa a començar el llibre. En canvi, animat pel seu autocontrol, va deixar el llibre damunt la taula i va agafar els papers que s’hi havien acumulat. Va intentar concentrar-se tant com va poder en les llistes i recomanacions, però la seva atenció anava cap a les preguntes sense resposta al voltant de Pedrolli. Per què Marvilli no havia volgut divulgar més informació? Qui havia autoritzat la batuda dels carabinieri a casa d’un ciutadà venecià? Quin poder havia convocat el vicequestore a l’habitació d’hospital de Pedrolli quan encara no havia passat ni mig dia de la seva arribada? I, en qualsevol cas, com era que els carabinieri havien tingut notícia del nen de Pedrolli?

Les seves reflexions es van veure interrompudes pel timbre del telèfon.

—Brunetti.

—Baixa ara mateix. —I la veu de Patta va desaparèixer.

Mentre s’aixecava, li va cridar l’atenció la contraportada del llibre que acabava de comprar: «… imposició arbitrària de poder que caracteritzava…».

—Ah, Monsieur le Marquis —va dir en veu alta—, si en sabessis ni que fos la meitat…

A baix no va trobar cap indici de la signorina Elettra. Va picar a la porta i va entrar al despatx de Patta sense esperar que li’n donessin permís. El funcionari públic, que treballava massa, era al seu escriptori amb els papers escampats al davant. Fins i tot el bronzejat estival havia començat a esvair-se-li, la qual cosa contribuïa a l’efecte total de dedicació cansada davant les moltes obligacions de l’oficina.

Abans que Brunetti anés cap a la taula de Patta, el vicequestore va preguntar:

—En què estàs treballant, Brunetti?

—En els despatxadors d’equipatges dels aeroports, senyor, i en el Casino —va respondre, com si hagués d’informar un dermatòleg sobre els fongs del peu que continua agafant a la feina.

—Tot això pot esperar —va dir Patta, amb un sentiment que Brunetti compartia de tot cor. Llavors, quan Brunetti es va quedar dempeus davant d’ell, Patta va preguntar—: Suposo que has sentit a parlar d’aquest embolic amb els carabinieri, oi?

—Un embolic?, això era?

—Sí, senyor.

—Molt bé. Seu, Brunetti. Em poses nerviós aquí dret.

Brunetti va fer el que li deien.

—Els carabinieri es van excedir en la seva reacció i tindran sort si l’home de l’hospital no interposa càrrecs contra ells.

—L’apunt de Patta va fer que millorés el concepte de Brunetti sobre l’home que havia quedat amb el vicequestore davant la porta de l’habitació de Pedrolli. —Després de reflexionar un moment, Patta va temperar la seva opinió i va dir—: Però dubto que ho faci. Ningú no vol aquesta mena de problemes legals.

I tant que no. Brunetti es va veure temptat a preguntar si l’home dels cabells blancs que hi havia a l’hospital estaria implicat en cap assumpte legal que se’n derivés, però el bon seny li va suggerir que mantingués el coneixement d’aquella reunió amb Patta per a ell mateix, de manera que va preguntar:

—Què vol que faci, senyor?

—Sembla que hi ha incertesa respecte a la naturalesa de les comunicacions que es van mantenir entre els carabinieri i nosaltres —va començar Patta. Va mirar fixament Brunetti, com per inquirir si rebia el missatge codificat i sabia què fer-ne.

—Ja ho veig, senyor —va dir Brunetti. De manera que els carabinieri podien obtenir proves d’haver informat la policia de la batuda projectada, mentre que la policia no podia trobar cap prova d’haver rebut aquesta informació. La ment de Brunetti va tornar a les regles de la lògica que havia estudiat amb tant d’interès feia dècades, a la universitat. Hi havia alguna cosa sobre la dificultat (o era la impossibilitat?) de provar una negació. Això significava que Patta intentava decidir què seria menys arriscat: culpar els carabinieri per sobrepassar-se en l’ús de la força o trobar algú de la questura que pagués els plats trencats per no haver transmès el missatge dels carabinieri.

—En vista del que li ha passat a aquest metge, m’agradaria que et mantinguessis a l’aguait i vetllessis perquè se’l tracti decentment perquè no passi res més.

Brunetti es va retenir per no completar la frase del vicequestore afegint: «… i em porti problemes».

—Per descomptat, vicequestore. Estaria bé que parlés amb ell? Potser amb la seva dona?

—Sí —va respondre Patta—. Fes el que vulguis. Només mira que això no se’ns escapi de les mans i provoqui algun problema.

—Per descomptat, vicequestore —va dir Brunetti.

Patta, un cop la responsabilitat va quedar transferida de manera efectiva a una altra persona, va dirigir la seva atenció als papers que tenia a sobre la taula.

—El mantindré informat, senyor —va dir Brunetti, i es va aixecar.

Sens dubte massa ocupat amb els assumptes del despatx per respondre, Patta li va fer adéu amb la mà i Brunetti va marxar.

Com que Paola havia acceptat ajudar-lo indagant sobre Bianca Marcolini, Brunetti es va armar de valor i va baixar a l’ordinador de la sala de guàrdia, va aconseguir sorprendre els seus col·legues per la facilitat amb què va connectar a Internet i va teclejar les lletres d’«infertilità», només va haver de tornar enrere per corregir errors dues vegades.

Durant l’hora següent, Brunetti es va convertir en el centre d’un esforç d’equip de la branca uniformada per contribuir a la investigació. Tot i que cap dels homes més joves no el va fer fora del lloc, sí que de tant en tant lliscava una mà per sota de la seva per escriure una paraula o dues. Amb tot, Brunetti no va abandonar la possessió del teclat ni del ratolí. El fet que insistís a imprimir tot el que li resultava d’interès li feia tenir la impressió, encara que falsa, que estava implicat en la mateixa mena de recerques que duia a terme a la biblioteca de la universitat.

Quan va haver acabat i va anar a la impressora a recollir la pila de papers que s’havia acumulat, el van assetjar dos pensaments: va ser tot molt ràpid, gairebé instantani, però no tenia ni idea de fins a quin punt eren certs o no. Què feia que una pàgina web fos més fiable que una altra? I, per l’amor de Déu, què era «Il Centro per le Ricerche sull’Uomo»? O «Istituto della Demografia»? Pel que sabia Brunetti, darrere de totes les fonts que havia consultat hi podia haver tant l’Església catòlica com la Hemlock Society.

Feia molt que havia acceptat que la majoria del que llegia als llibres, diaris i revistes era només una aproximació de la veritat, sempre inclinada cap a la dreta o cap a l’esquerra. Però com a mínim era conscient dels prejudicis que tenien la majoria de periodistes, de manera que amb el pas dels anys havia après a llegir amb voracitat i gairebé sempre podia trobar algun granet dels fets (no guardava cap il·lusió de trobar la veritat) en el que llegia. Però amb Internet, desconeixia el context, de tal manera que totes les fonts tenien el mateix pes per a ell. Brunetti anava a la deriva en el que bé podia ser un mar de mentides i distorsions d’Internet, i a més a més es trobava desproveït de la brúixola que havia après a utilitzar en el mar més familiar de les mentides periodístiques.

Quan finalment va tornar al seu despatx i va començar a llegir el que havia imprès, el va sorprendre la coherència de les diverses pàgines web. Tot i que els membres i els percentatges diferien mínimament, no hi havia cap dubte del marcat declivi de les taxes de naixement a la majoria de països occidentals, com a mínim entre la població nativa. Els immigrants tenien més fills. Sabia que hi havia alguna forma políticament correcta d’expressar aquesta veritat estadística essencial: «variació cultural», «expectatives culturals diferenciades». S’expressés com s’expressés, el fet era que la gent pobra tenia més fills que la rica, perquè la gent pobra sempre havia tingut més fills que la rica. En el passat, n’havien mort més a causa de les malalties i la pobresa, però ara, a Occident, en sobrevivien molts més.

Al mateix temps que el nombre de fills d’immigrants augmentava a tot Europa, els europeus tenien dificultats per reproduir-se. Ara les dones europees tenien el seu primer fill a una edat més avançada que una generació enrere. Hi havia menys gent que es preocupés de casar-se. El cost de l’habitatge havia augmentat moltíssim, fet que limitava l’oportunitat dels joves que treballaven a establir una llar pròpia. I qui podia permetre’s en l’actualitat tenir un fill amb un sol sou?

Brunetti sabia que totes aquestes coses només creaven opcions que la gent podia triar, no impediments físics que no es poguessin superar. Amb tot, el declivi constant del nombre d’esperma viable no era una casualitat. La contaminació? Algun canvi genètic? Una malaltia no detectada? Les pagines web feien referència repetidament a un grup de substancies químiques, presents en tota mena de desodorants i menjar empaquetat: semblava haver-hi una relació inversament proporcional entre la seva presència a la sang d’un home i un nombre més baix d’esperma. Tot i que era comuna la clara implicació que aquestes substàncies eren responsables de mig segle de disminució del nombre d’esperma, cap d’aquests articles gosava assenyalar-les com a causa directa. Brunetti sempre havia estat del parer que l’augment de les expectatives econòmiques devia haver exercit una influència tan forta en la taxa de naixement com la disminució del nombre d’esperma. Fet i fet, si al passat hi havia hagut milions d’esperma, encara en quedava la meitat, i amb això segurament n’hi hauria d’haver prou.

Un informe afirmava que el nombre d’esperma dels homes immigrants començava a disminuir després d’haver viscut uns quants anys a Europa, la qual cosa donaria veracitat a la teoria que la contaminació mediambiental n’era la causa. No es deia que les canonades de plom havien contribuït a la disminució de la salut i la fertilitat de la població de l’imperi romà? Això ara ja no té importància, però, com a mínim, els romans no tenien ni idea d’aquesta possible connexió. En canvi, en èpoques posteriors en què s’havien descobert les possibles causes del problema, ningú no feia res per mitigar-les.

L’arribada de Vianello va tallar en sec la reflexió històrica. Quan va entrar, amb un ampli somriure als llavis i uns quants papers a la mà, va dir:

—Abans odiava els delictes de guant blanc però, com més en sé, més m’agraden. —Va col·locar els papers sobre la taula de Brunetti i va seure.

Brunetti es va preguntar per un moment si Vianello planejava un moviment en la seva carrera; no va dubtar ni per un instant que la signorina Elettra estava implicada en el canvi que havia tingut lloc en l’opinió de Vianello.

—Agradar-te? —va preguntar Brunetti assenyalant els papers, com si fossin els instruments de la conversió de Vianello.

—Bé —va respondre Vianello més aplacat, conscient de la sorna de Brunetti—, en el sentit que no has d’anar perseguint-los ni passar-te hores sotjant-los sota la pluja a la porta de casa seva, esperant que surtin per poder-los seguir.

Davant del silenci perllongat de Brunetti, l’inspector va continuar.

—Abans em semblava avorrit, estar sense fer res, llegir declaracions fiscals i financeres, comprovar relacions de targetes de crèdit i registres bancaris.

Brunetti es va abstenir d’observar que, tenint en compte que la majoria d’aquelles activitats eren il·legals si no es duien a terme amb una ordre judicial, potser era millor que un policia les trobés, com a mínim, avorrides.

—I ara? —va inquirir Brunetti amb lleugeresa.

Vianello va arronsar les espatlles i va somriure al mateix temps.

—I ara sembla que em comença a agradar. —No va necessitar que Brunetti l’incités a explicar-se—. Suposo que és l’emoció de la persecució. Sents l’olor del que es porten entre mans: xifres que no quadren o que són massa grans o massa petites, i llavors comences a buscar en altres registres o trobes els seus noms en algun altre lloc on no te’ls esperaves o on no haurien de ser. I llavors continuen arribant números i es fan cada cop més estranys, i veus què és el que es porten entre mans i com pots vigilar-los o seguir-los la pista a altres llocs.

Sense adonar-se’n, Vianello havia aixecat la veu amb apassionament.

—I seus allà, a la teva taula, i aviat saps tot el que fan perquè has après a seguir-los la pista, de manera que t’arriba tot el que fan. —Vianello va fer una pausa i va somriure—. Suposo que així és com es deu sentir una aranya. Les mosques no saben que la xarxa és allà, no poden veure-la ni notar-la, o sigui que comencen a donar voltes i fan el que sigui que fan les mosques, amb el seu zumzeig, i tu seus allà esperant que aterrin.

—I llavors t’hi llances al damunt? —va preguntar Brunetti.

—Suposo que podríem dir-ho així —va respondre Vianello, que semblava igualment complagut amb ell mateix i amb la seva extensa metàfora.

—Més concretament? —va preguntar Brunetti, mirant en direcció als papers—. Els teus metges i els seus servicials farmacèutics?

Vianello va fer que sí amb el cap.

—He donat un cop d’ull als registres bancaris dels metges que va esmentar el meu… el meu contacte. Des de fa sis anys. —Fins i tot davant de la il·legalitat patent d’aquell «cop d’ull», Brunetti va romandre com una esfinx.

—Viuen molt bé, per descomptat: són especialistes. —I per aquest motiu segur que obtindrien bona part dels seus ingressos en metàl·lic: Que potser existia algun especialista que fes factura per a una visita privada?—. Un d’ells va obrir un compte bancari a Liechtenstein fa quatre anys.

—Va ser llavors quan van començar les visites? —va preguntar Brunetti.

—No n’estic segur, però el meu contacte em va dir que fa anys que dura.

—I els farmacèutics?

—Això és el que és estrany —va dir Vianello—. Només hi ha cinc farmacèutics a la ciutat que estiguin autoritzats a programar visites: crec que té a veure amb la seva capacitat amb els ordinadors. He començat a mirar els seus registres.

De nou, Brunetti el va deixar fer.

—Cap dels que he comprovat ha augmentat els seus estalvis bancaris mitjans ni la despesa amb la seva targeta de crèdit en aquest període —va dir un Vianello decebut. Llavors, com per donar-se ànims a si mateix, va afegir—: Però això no els exclou necessàriament.

—Quants n’has comprovat? —va preguntar Brunetti.

—Dos.

—Mmm… —va dir Brunetti—. Quant trigaràs a comprovar els altres?

—Un parell de dies.

—Hi ha cap dubte de l’existència d’aquestes visites fantasma?

—Cap ni un. Encara no sé quins farmacèutics hi estan implicats.

Brunetti va revisar ràpidament les possibilitats.

—Sexe, drogues i joc. Aquestes acostumen a ser les raons per les quals la gent està disposada a prendre riscos legals per fer diners.

—Bé, si aquestes fossin les úniques raons, els que ja he comprovat quedarien exclosos —va dir Vianello amb poc convenciment.

—Per què?

—Perquè un d’ells té setanta-sis anys i l’altre viu a casa amb la seva mare.

Brunetti, que era de l’opinió que cap d’aquestes dues coses no impedia que un home estigués interessat en el sexe, les drogues o el joc, va preguntar:

—Qui són?

—El vell és Gabetti. Té una afecció cardíaca, va a la farmàcia només dos cops per setmana, no té fills, només un nebot a Torí a qui ho deixarà tot.

—I l’exclous? —va preguntar Brunetti.

—Algunes persones ho farien, però jo no —va dir Vianello amb una calor sobtada—. Es el típic avar. Va heretar la farmàcia del seu pare fa uns quaranta anys i des de llavors no hi ha fet res: m’han dit que si entres a la rebotiga tens la sensació de ser a Albània o a un lloc per l’estil. I també m’han dit que val més no veure el lavabo. No s’ha casat mai i mai no ha viscut amb ningú: es limita a fer diners, invertir-los i veure com creixen. Els diners són la seva única alegria a la vida.

—I creus que faria una cosa així? —va preguntar Brunetti sense intentar amagar el seu escepticisme.

—La majoria de les visites programades per als tres metges a través d’una farmàcia es van fer des de la de Gabetti.

—Ja ho veig —va dir Brunetti, tot deixant que la informació filtrés al seu cap—. Què me’n dius, de l’altre?

Vianello va canviar de cara i va assentir involuntàriament, com expressant acord amb la teoria de Brunetti.

—Aquest és molt religiós; encara viu amb la seva mare, a la qual sembla consagrat. No hi ha gaires tafaneries sobre ell, res que indiqui que estigui especialment interessat en els diners. No he trobat res als seus registres bancaris.

—Normalment hi ha alguna cosa, sobretot si són religiosos —va dir Brunetti: si Vianello podia sospitar d’un home cobdiciós, llavors podia reservar-se el dret a tenir dubtes sobre un de religiós—. Si no està interessat en sexe ni en drogues, en què està interessat?

—En l’Església, ja l’hi he dit —va respondre Vianello, divertit per la sorpresa de Brunetti—. Es membre d’un d’aquells grups catecumènics: reunions de pregària dos cops per setmana, res d’alcohol, ni tan sols vi amb els àpats, res de res, pel que sembla.

—Com t’has assabentat de tot això? —va preguntar Brunetti.

—He preguntat a unes quantes persones sobre ell —va respondre Vianello per la tangent—. Però creu-me, no hi ha res a descobrir sobre aquest home. Viu per a la seva mare i per a l’Església. —Vianello va callar una moment i després va prosseguir—: I, pel que he sentit, per pregar per dur una vida virtuosa i per lamentar que els altres no ho facin. Tòt i que probablement sigui ell qui defineix personalment la virtut.

—Per què ho dius?

—Perquè no vol vendre preservatius a la seva farmàcia.

—Què?

—No pot oposar-se a vendre medicaments prescrits, com ara píndoles anticonceptives o la píndola de l’endemà, però té dret a oposar-se a vendre condons, i és el que ha triat.

—Al tercer mil·lenni? —va preguntar Brunetti, i va enfonsar la cara entre les mans durant un moment.

—Com he dit, és ell qui defineix la virtut.

Brunetti va apartar les mans.

—I els altres? Els que encara no has investigat.

—En conec un, Andrea, de San Bortolo, i mai no faria una cosa així.

—Els continuaràs comprovant tots? —va preguntar Brunetti.

—Es clar —va dir Vianello, ofès per la pregunta.

Per canviar de tema, Brunetti va preguntar:

—Però com ho vas fer per descobrir que les visites provenien d’aquestes farmàcies?

Vianello no va intentar disfressar l’orgull que sentia per poder explicar-ho.

—Els arxius de l’hospital es poden ordenar en llistes de visites per data, per pacient, per metge o per qui les ha programat. Només vam haver d’ordenar —va dir, sense preocupar-se d’explicar qui eren «ells» ni com havien aconseguit aquells registres— totes les visites d’especialistes del darrer any per qui les havia programat i vam treure una llista de les que s’havien fet des d’aquelles farmàcies. Després vam fer una llista de les visites fetes en les darreres dues setmanes, vam trucar a aquests pacients i els vam dir que estàvem fent una enquesta sobre el grau de satisfacció dels clients amb la ULSS. —Va esperar a veure quin grau de perplexitat mostrava Brunetti davant la improbabilitat d’això i, com que el seu superior no va dir res, va continuar—: De fet, la majoria d’ells s’havien visitat amb el metge que tenien programat, però nou van dir que no sabien res de cap visita. Immediatament vam dir que devia tractar-se d’un error informàtic (fins i tot vam fingir que ho comprovàvem i que llavors ens sentíem avergonyits en haver d’admetre que era un error) i ens vam disculpar per haver-los molestat. —Va somriure i va dir—: Totes les visites van ser programades per Gabetti.

—No tenies por que un d’ells esmentés la teva trucada a la farmàcia? —va preguntar Brunetti.

Vianello va esvair el suggeriment amb la mà.

—Això és el millor de tot —va dir, no sense admiració—. Cap d’aquestes persones tenia idea de quina mena d’embolic podia haver-se produït, i crec que tots ens van creure quan vam dir que es tractava d’un error del sistema informàtic.

Brunetti va deixar córrer les possibilitats per la seva imaginació uns instants i llavors va preguntar:

—Però i si un d’ells s’hagués posat malalt de debò i li haguessin hagut de programar la mateixa visita, però l’ordinador deia que ja se l’havia fet? —va preguntar.

—Llavors suposo que haurien fet el que faria qualsevol de nosaltres: insistir que no els havien visitat i culpar l’ordinador. I com que la persona amb qui tractaven hauria estat algun administratiu de la ULSS, probablement s’ho devia creure.

—I llavors programarien de nou la visita?

—Probablement —va respondre Vianello—. A més, la possibilitat que algú sospités d’això és pràcticament nul·la.

—I si ho feien, tant era. Al cap i a la fi, el que es gastaven eren diners de l’Estat, oi?

—Temo que sí. Només seria un altre cas d’errors de funcionaris.

Tots dos homes es van quedar en silenci durant una estona, i després Brunetti va preguntar:

—Però encara no has trobat cap farmacèutic que tingui els diners.

—Han de ser en alguna banda —va insistir Vianello—. Demà podem començar a mirar-nos-ho més de prop.

—Sembla com si res no hagués de fer-te canviar de parer —va dir Brunetti amb certa aspror.

—Potser —va respondre Vianello ràpidament, gairebé a la defensiva—. Però la idea és massa bona per no utilitzar-la. La ULSS és un blanc fàcil.

—I si t’equivoques? —va preguntar Brunetti amb certa contundència.

—Llavors estaré equivocat, però hauré après moltes noves maneres de buscar coses amb l’ordinador —va dir Vianello, i la bona voluntat va tornar a entrar a l’habitació.