9

—Signora Gina, perdoni, però podria utilitzar el telèfon?

La infermera li va dedicar un minúscul somriure i li va dir:

—Marqui el nou primer.

Brunetti va agafar el telèfon que les infermeres guardaven darrere el mostrador i va marcar el número de casa seva.

—Sí? —va sentir dir a Paola.

—Encara no estàs massa cansada per parlar? —va preguntar, sense poder-s’hi resistir.

—I és clar que no —va respondre ella—. On ets?

—A l’hospital.

—Cap problema?

—Pel que sembla, els carabinieri s’han excedit en un arrest i l’home és aquí. És metge, o sigui que com a mínim té assegurada una bona assistència.

—Els carabinieri han atacat un metge? —va estranyar-se ella, incapaç d’apartar la sorpresa de la seva veu.

—Jo no he dit que l’hagin atacat, Paola —va replicar ell, tot i que el que havia dit ella era força a prop de la realitat—. He dit que s’han excedit.

—I això què vol dir? Que han corregut massa portant-lo a l’hospital? O que potser han fet massa soroll i han despertat els veïns quan tiraven la porta a terra?

Encara que Brunetti tendia a compartir l’escepticisme de Paola sobre la competència dels carabinieri, en aquells moments, en l’estat d’excitació induït per la cafeïna i el sucre, no ho volia pas sentir de boca de la seva dona.

—Vol dir que ell es va resistir a l’arrest i que li va trencar el nas a un dels homes que l’havien de detenir.

La dona estava alerta com un falcó.

—Un dels homes? Quants n’hi havia?

—Dos —va decidir mentir Brunetti, meravellant-se de la rapidesa amb què havia maniobrat per defensar els homes que havien agredit Pedrolli.

—Armats? —va insistir ella, emfasitzant la paraula.

Cansat del rumb de la conversa, Brunetti va dir:

—Paola, ja t’ho explicaré tot quan ens veiem, d’acord?

—D’acord —va dir ella—. El coneixes?

—No. —Brunetti es va dir a ell mateix que haver escoltat prou coses sobre el metge per poder-se’n formar una opinió favorable no comptava com a conèixer-lo.

—Per què l’arrestaven? —va preguntar Paola.

—Perquè va adoptar un nadó ara farà un any i mig, però sembla que ho va fer il·legalment.

—I què ha passat amb l’infant?

—Se l’han endut —va respondre Brunetti amb veu neutral.

—Se l’han endut? —va replicar Paola, recuperant tota la seva bel·ligerància anterior—. I això què se suposa que vol dir?

—Se n’han fet càrrec.

—Se n’han fet càrrec tornant el nen a la seva mare biològica o se n’han fet càrrec enviant-lo a un orfenat?

—Temo que la segona opció —va admetre Brunetti.

Es va fer una llarga pausa després de la qual Paola, com si parlés per a ella mateixa, va dir:

—Un any i mig… Déu meu, mira que són cabrons despietats!

Davant trair l’Estat donant la raó a la seva dona o trair la humanitat no pronunciant-se, Brunetti va considerar les opcions que se li presentaven i li va donar l’única resposta que podia donar:

—Sí.

—Ja en parlarem quan arribis a casa, d’acord? —va dir una Paola sobtadament conciliadora.

—Sí —va dir ell, i va penjar.

Brunetti es va alegrar de no haver parlat a Paola de l’altra gent, dels qui havien estat sota vigilància des de feia dos anys. Alvise, i fins i tot Brunetti, s’havien fixat en ells i en l’any i mig que les autoritats havien permès conscientment que els nous pares tinguessin els nens. En aquell temps és quan un home es converteix en pare, i Brunetti ho sabia, o si més no, recordava que va ser durant el primer any i mig quan els seus propis fills van passar a formar part de la seva ànima. Si els hi haguessin pres, fos pel que fos, després d’aquell temps, hauria anat per la vida amb una part essencial de la seva persona irreparablement malmesa. Abans que aquella convicció prengués del tot forma dins el seu cap, Brunetti es va adonar que, si li haguessin pres algun dels seus fills després de veure’ls per primer cop, el seu patiment no hauria estat diferent del que hauria sentit tant després de divuit mesos com de divuit anys.

De nou a la cadira, va tornar a pensar en la paret i en com havia trobat d’estranya la presència de Patta a l’hospital. Al cap de vint minuts més, la signora Marcolini va sortir al passadís i va caminar cap a ell. Semblava molt més cansada que quan havia entrat a l’habitació.

—Encara és aquí? —va dir—. Em sap greu, però he oblidat el seu nom.

—Brunetti, signora. Guido —va dir ell, mentre s’alçava. Li va tornar a somriure, però no li va allargar la mà—. He parlat amb les infermeres i sembla que el seu marit està en bones mans. Estic segura que en tindran bona cura.

S’esperava una resposta tallant i la dona no el va decebre.

—Doncs podrien començar per mantenir els carabinieri ben lluny d’ell.

—És clar. Veuré què hi puc fer —va assegurar-li Brunetti, preguntant-se si seria possible fer-hi alguna cosa. I canviant de tema, va preguntar—: El seu marit l’entén quan parla?

—Sí.

—Bé. —Els coneixements de Brunetti sobre el funcionament de la ment eren força rudimentaris, però li semblava que, si l’home podia entendre la llengua amb què se li parlava, potser hi hauria alguna possibilitat que recuperés la parla. Hi havia alguna manera de provar l’estat de Pedrolli? Què som sense el llenguatge?

—… lluny de la premsa —va sentir que deia la dona.

—Disculpi, signora, però no l’he sentida: pensava en el seu marit.

—Hi ha alguna manera de mantenir tot això lluny de la premsa? —va repetir-li.

Segurament es referia a les acusacions de falsa adopció que els imputarien, però el cervell de Brunetti va topar amb la brutalitat de les tàctiques dels carabinieri. De ben segur que l’Estat tindria força interès a mantenir-ho lluny de la premsa. Però, en el cas que les detencions passessin a ser de domini públic, i el record de les notícies emeses al matí li deia que ja ho eren, el millor per als Pedrolli seria que el tractament rebut a mans dels carabinieri també ho fos.

—Si jo fos al seu lloc, signora, esperaria a veure com decideixen presentar el tema.

—Què vol dir? —va preguntar ella.

—Vostè i el seu marit han actuat per amor, o això és el que em sembla a mi —va començar Brunetti, conscient que advertia un testimoni o potser fins i tot ajudava un sospitós. Tanmateix, com que es referia només al comportament de la premsa, no veia res de dolent en qualsevol cosa que pogués dir o qualsevol advertiment que li pogués llançar—. Potser decidiran tractar-los amb comprensió.

—No pas si els carabinieri hi parlen abans —va replicar ella, denotant una notable clarividència pel que feia al funcionament del món—. Només els cal esmentar l’agent ferit i ja ens hauran passat al davant.

—Potser no, signora, quan sàpiguen com han tractat el seu marit… I a vostè, és clar.

De vegades, a Brunetti el preocupava la creixent ferocitat de la seva ira contra els mitjans. De vegades li semblava que a un delinqüent només li calia fer-se la víctima perquè el seu crit se sentís a Roma. Si havia posat una bomba, robat un banc o tallat un coll: això amb prou feines comptava. Un cop la premsa decidia que l’acusat havia estat maltractat o tractat injustament, fos de la manera que fos i fes el temps que fes, el o la delinqüent passava a convertir-se en protagonista de llargs articles, editorials i fins i tot entrevistes. I ves per on, ara ell estava induint una sospitosa a presentar-se d’aquesta manera.

Brunetti es va arrossegar tot sol ben lluny d’aquelles idees. I va tornar a concentrar-se en la signora Marcolini.

—… amb el meu marit —va sentir-la dir.

—Es clar. Podré tornar a parlar amb vostè, signora? —va preguntar, sabent que tenia plena autoritat per dur-la a la questura i retenir-la allà un munt d’hores, si volgués.

—Primer voldria veure un advocat —va dir ella, complint les expectatives de Brunetti. Coneixent el nom de la família que li donaria suport i la protegiria, Brunetti no tenia cap dubte que la seva representació legal seria la millor disponible.

Brunetti es va plantejar preguntar-li per l’home que havia dominat tan clarament Patta en la breu escena que havia presenciat a la porta de l’habitació del seu marit, però va pensar que potser valdria més guardar-s’ho per a ell mateix.

—Es clar, signora —va dir, traient-se una de les seves targetes de la cartera per donar-l’hi—. Si la puc ajudar en res, sisplau, truqui’m.

La dona va agafar la targeta, se la va ficar a la butxaca de la faldilla sense mirar-la i va assentir abans de tornar a entrar a l’habitació del marit.

Brunetti va abandonar la sala d’espera i l’hospital, i va tornar a la questura, tot repassant la seva darrera conversa amb la signora Marcolini. Brunetti va pensar que la preocupació que sentia pel seu marit semblava vertadera. Amb això, els seus pensaments es van centrar en Salomó i la història de les dues dones que deien ser mares del mateix nadó. La mare de debò va renunciar a tota demanda, per amor al seu fill, quan es va haver d’enfrontar a la decisió de Salomó: tallar el nen en dos perquè cada una d’elles en tingués una part. La mare falsa, però, no hi havia posat cap objecció. Aquella història s’havia explicat infinites vegades i havia passat a formar part de la memòria col·lectiva.

Però, per què la signora Marcolini no havia mostrat cap curiositat pel destí del nen?