17

Cannon, mentre anava teixint el cas, seguia preocupat per la falta de mòbil. Estava segur d’haver impressionat el jurat respecte al corpus delicti. Les proves eren, en part, circumstancials, però, segons la seva opinió, indiscutibles. En algun moment de la nit del vint-i-dos de novembre o a la matinada del vint-i-tres, un criat anomenat Isham Reddick havia estat assassinat, el seu cos desmembrat i la major part d’aquest destruïda, cremada a la caldera de la casa situada al carrer Vuitanta-nou Est. No obstant, no totes les proves havien estat eliminades i restaven un tros de dit amb l’empremta dactilar identificable, una dent, un grapat de cendres, taques de sang per terra, un bocí de lona, un tros del banc de fuster i un os humà mig cremat. A més de totes aquelles proves hi havia la possible arma mortífera, una pistola amb una bala disparada, i un instrument tallant, una destral amb restes de sang.

Cannon estava convençut que havia establert el fet del crim, i havia identificat la víctima. Faltava trobar, però, el mòbil. Per què l’acusat havia matat Isham Reddick?

Cap assassinat es comet sense un mòbil, a no ser que l’assassí sigui un boig, i en aquell cas, l’acusat no es trobava en aquest estat. Faltava resoldre, doncs, el motiu de l’homicidi, i Cannon creia que era el xantatge. El xofer-majordom havia estat fent xantatge al seu patró. Cannon tenia proves que indicaven que Reddick havia reunit gairebé vint-i-quatre mil dòlars… possiblement més. Molts crims es cometen per menys diners! No veient el final d’aquella sagnia econòmica, l’acusat havia optat per matar el seu xantatgista.

Mirant d’aclarir aquest punt, buscant la clau que ho expliqués tot, Cannon havia perdut molt de temps i molt d’esforç per tal de reforçar la seva teoria. Presentà tres testimonis més. El primer que pujà a l’estrada fou Miss Beatrice Hyman, venedora d’una joieria de la Cinquena Avinguda de la ciutat de Nova York.

—Miss Hyman —digué Cannon—, entre els efectes i béns d’Isham Reddick, trobats a la seva cambra, també hi havia un rebut…, una nota de caixa que identificàreu com a feta per vós.

—Sí, senyor. Era un rebut de tres-cents cinquanta dòlars per un rellotge de polsera que li vaig vendre jo mateixa.

—Quan fou això?

—Segons els arxius de la botiga, fou el disset d’octubre de l’any passat.

—Ara, Miss Hyman —continuà Cannon—, us ensenyaré una fotografia.

Li allargà una fotografia en blanc i negre.

Beatrice Hyman, una dona prima i eficient, examinà la fotografia amb cura.

—És el mateix home a qui vaig vendre el rellotge —afirmà.

—Donà el seu nom?

—Digué que es deia Isham Reddick. I aquest és el nom que consta al nostre arxiu de vendes.

—Bé, heu declarat que Isham Reddick comprà un rellotge de polsera de tres-cents cinquanta dòlars. El considereu un rellotge car?

—Protesto —digué Denman, posant-se dret—. Això duu a una opinió personal.

El tribunal acceptà la protesta.

—Miss Hyman —continuà Cannon, impassible—, veneu molts rellotges de tres-cents cinquanta dòlars?

—No gaires —respongué la venedora.

—Molts dels vostres clients es gasten el sou d’un mes i mig en un rellotge de polsera?

Denman tornà a protestar, però aquest cop Cannon argumentà la seva pregunta.

—No crec que la resposta a la meva pregunta sigui una opinió personal —digué, adreçant-se al jutge—. Miss Hyman ha estat venent rellotges en aquella joieria durant molts anys. Com a venedora, és part de la seva feina determinar, dins d’uns certs límits, què pot gastar-se un comprador eventual.

—Però no pot saber la situació financera de cada client —objectà Denman.

El jutge considerà els arguments de les dues parts. Finalment, digué:

—Continueu, Mr. Cannon, però aneu amb compte.

Cannon es girà cap a la testimoni.

—La majoria dels vostres clients… de les persones que van a la joieria… són rics, o almenys benestants?

—Sí, em sembla que sí.

—Teniu molts clients que tinguin pocs diners?

—No, senyor.

—Ara, si us plau, digueu-me, si un home guanyés dos-cents cinquanta dòlars el mes, i us comprés un rellotge de polsera de tres-cents cinquanta dòlars, pensaríeu que està comprant un rellotge car?

—En aquestes circumstàncies, sí.

—Veneu d’altres rellotges més econòmics, oi, Miss Hyman?

—Tenim rellotges des de setanta-set dòlars; aquests són els més econòmics, però són excel·lents.

—Vau ensenyar algun dels rellotges de setanta-set dòlars a Isham Reddick?

—Recordo que sí. També vaig ensenyar-li els de cent cinquanta dòlars i els de dos-cents setanta-cinc, però ell volia el que en valia tres-cents cinquanta.

—El pagà al comptat?

—Sí. I a més devia fer-ho amb bitllets grans.

—Per què us sembla que eren bitllets grans?

—Bé —explicà Miss Hyman—, la majoria dels nostres clients tenen compte obert a la joieria. Ocasionalment, alguns paguen al comptat, i en aquest cas sempre ho fan amb bitllets grans. Si Mr. Reddick hagués pagat tres-cents cinquanta dòlars en bitllets petits, n’hi hauria hagut una bona pila a la caixa i ho recordaria.

—I no recordeu que Isham Reddick us donés un munt de bitllets?

—No, senyor, no ho recordo. Fou una transacció ordinària per a nosaltres. —Féu una pausa, després afegí—: Eren mitja dotzena de bitllets com a màxim.

—Una darrera pregunta —digué Cannon—. Veneu gaires rellotges de tres-cents cinquanta dòlars a xofers?

—Diria que no —respongué Miss Hyman.

Cannon autoritzà la testimoni a retirar-se, però Denman li pregà que es quedés a l’estrada per tal de contrainterrogar-la.

—Miss Hyman —li digué cortesament— acostumeu a preguntar als vostres nous clients, quan entren a la joieria, com es guanyen la vida?

—És clar que no!

—Si jo entrés a la vostra botiga, i resultés que sóc… suposem… conductor de metro, em preguntaríeu com em guanyo la vida?

—No, senyor.

—O potser, Miss Hyman, podeu endevinar a simple vista a què es dedica la gent que entra a la joieria, i us hauríeu dit: «Aquest home és conductor de metro».

—No, no ho hauria fet —respongué Miss Hyman, ofesa.

—Aleshores, com vau saber que Isham Reddick era xofer? Duia posat l’uniforme?

—No, senyor. No duia posat l’uniforme, i jo no sabia a què es dedicava. No hi estava particularment interessada, tampoc.

—Com vau saber, doncs, que era xofer?

—Mr. Cannon m’ho digué quan parlà amb mi.

—De manera que, fins que no vau parlar amb Mr. Cannon, no sabíeu res sobre Isham Reddick. Això vol dir que podeu haver venut rellotges, diamants i d’altres peces valuoses de joieria a xofers, sense saber-ho! —I afegí—: Sempre que no portessin l’uniforme, correcte?

—Su… suposo que sí.

Havent aconseguit el que volia, Denman seguí cap a una altra direcció.

—Heu dit, Miss Hyman, que el rellotge més econòmic de la joieria val setanta-set dòlars. Ara, digueu-me quin és el més car de tots… els rellotges d’home.

—No puc estar-ne completament segura, però podria dir que val uns quants milers de dòlars.

—Si algú ho desitgés, podria comprar-ne algun d’encara més car?

—Sí… si fes un encàrrec especial.

—Em sembla que un rellotge d’uns dos mil dòlars ja ha de ser prou bo —observà Denman secament—. Però, tornant a Isham Reddick, en comprà un de tres-cents cinquanta. Si volia un bon rellotge i havia estalviat per comprar-se’l, hi ha alguna raó per la qual no hauria pogut comprar-se’n un de tres-cents cinquanta dòlars?

—No, cap raó —admeté Miss Hyman.

Denman la regracià i la testimoni abandonà l’estrada.

Mr. Dann, de Dann & Glend, Alta Sastreria, impecable amb el seu vestit de franel·la gris, una camisa que hi feia joc i la corbata d’un to delicadament més clar, s’identificà amb tota precisió com a soci fundador de la sastreria de models exclusius que servia els novaiorquins més distingits, així com a personatges de relleu nacional.

—La vostra sastreria està situada a l’avinguda Madison? —preguntà Cannon.

—Sí —respongué Dann—, som a la mateixa adreça fa més de trenta anys.

—Tant vós com Mr. Glend… el vostre soci… ateneu personalment els clients?

—Com és natural tenim sastres que tallen els patrons, prenen mides i fan els acabats dels vestits, però Mr. Glend i jo som els qui ens ocupem directament dels clients. El tracte amb el client ha de ser personal. Ens semblaria poc adient que se n’ocupés un dependent.

Dann llançà una ullada al vestit de Cannon, i el que veié, aparentment, no mereixia del tot la seva total aprovació.

—Recordeu haver venut tres vestits a un home que es feia dir Isham Reddick? —Cannon allargà una fotografia a Dann—. És aquest home? —Dann l’identificà, i Cannon continuà—. Podeu explicar-nos, amb les vostres paraules, què succeí?

Dann creuà curosament les cames, mirant que no se li arruguessin els pantalons.

—El… ah …l’individu vingué a la botiga i jo el vaig atendre. Em digué que estava interessat a comprar uns vestits. Vaig informar-lo que només fèiem vestits a mida. El vestit que duia posat era de confecció i d’una roba de qualitat dubtosa. No esperava que comprés res. De vegades, entra gent a la botiga, evidentment pensant-se que… potser tenim algun vestit rebaixat, cosa que no ha succeït mai. Normalment, quan els diem els nostres preus, se’n van ben de pressa.

—Quins són els vostres preus, Mr. Dann?

—Els nostres vestits valen de dos-cents dòlars en amunt. Els preus varien en funció de la roba escollida i altres detalls.

—Quan diguéreu això a Isham Reddick, què us respongué?

—Respongué que volia fer-se tres vestits. Aquell mateix dia, escollí les robes que volia, una de color gris fosc, una de més clareta i una franel·la blau marí. Mr. Mat li prengué les mides. Vaig dir al client que, com que encara no tenia compte obert a la botiga, havia de pagar per endavant l’import de la roba i del tall… la resta s’havia de pagar quan els vestits estiguessin acabats.

—Reddick es mostrà d’acord?

—Completament. Ens pagà tot seguit quatre-cents dòlars.

—En aquella primera visita us pagà quatre-cents dòlars. Ho féu al comptat?

—Sí, just abans de marxar —respongué Mr. Dann—, em donà quatre bitllets de cent dòlars.

—Recordeu el vestit que duia el primer cop que entrà a la botiga?

—Recordo haver pensat que era mediocre, però no puc especificar cap més detall. De fet, suposo que no hi havia cap detall per recordar… Ja us podeu afigurar quina mena de vestit era —Mr. Dann ensumà despectivament.

—Heu dit que era un vestit «mediocre»… Volíeu dir que era barat?

—Tots aquests vestits de confecció no valen més de cinquanta dòlars —replicà Dann amb promptitud.

—Us sorprengué que Isham Reddick comprés els vostres costosos vestits?

—Sí —digué Dann—, realment no semblava pas que pogués pagar-los!

—Protesto! —Denman es posà dempeus, i el jutge acceptà la seva protesta.

—Sense conclusions ni opinions, si us plau, Mr. Dann —advertí al sastre.

De tota manera, Cannon havia acabat d’interrogar el testimoni, i l’advocat defensor es disposà a fer-li més preguntes.

—Mr. Dann —començà Denman—, m’agradaria que us fixéssiu en el vestit que porto. El considereu un vestit barat?

Denman féu una volta sobre si mateix davant del testimoni, després caminà d’un costat a l’altre lentament.

—Puc veure’l de més a prop?

Denman s’hi atansà. Dann examinà ràpidament les solapes, i els botons de les mànigues.

—Bé? —preguntà Denman, somrient.

—El vostre vestit, senyor —respongué Dann amb dignitat—, és de Meade & Thomas, sastres de gran reputació, i competidors meus des de fa vint anys. —Arronsant les espatlles, afegí—: En vau pagar com a mínim dos-cents cinquanta dòlars… i n’hauríeu pogut pagar menys.

Se sentiren rialles a la sala. Denman somrigué i féu una reverència al testimoni.

—Ho heu encertat, senyor —respongué—. El pròxim cop aniré a la vostra sastreria —Mr. Dann bellugà el cap, en senyal d’aprovació—. Tornem als vestits d’Isham Reddick… que per dos-cents dòlars devien ser una ganga… Esteu d’acord que eren una bona compra, Mr. Dann?

—Naturalment —opinà.

—No veieu res d’estrany en el fet que un home pagui dos-cents dòlars per un vestit?

—Ho veig cada dia —puntualitzà el sastre.

—Fins i tot tres vestits de dos-cents dòlars us semblen una bona compra?

—Excel·lent… una compra excel·lent. Aquests, vestits duren més, i guarden un millor aspecte si te’ls canvies sovint. Tothom hauria de tenir-ne, com a mínim, catorze.

—Sí, estic d’acord —Denman interrompé el seu testimoni—. Si ho he entès bé, Isham Reddick pagà quatre-cents dòlars a compte. Us pagà mai la resta?

—No, senyor —respongué Dann—. Va venir a totes les proves, però després no vaig saber-ne res més. Quan feia unes setmanes que els vestits ja estaven acabats, vam telefonar al número que Reddick ens havia donat. Quan preguntàrem per ell, un policia agafà l’encàrrec. Dies més tard, les autoritats em vingueren a veure.

—I encara creieu que els vestits eren una bona compra?

—Absolutament! —exclamà Dann amb convicció.

Aleshores Denman acomiadà el sastre. L’advocat defensor se sentia cada cop més deprimit. Tot i que Dann opinés que comprar-se roba de qualitat era raonable, sabia que el jurat no sentia simpatia per un xofer que es gastés dos-cents dòlars per un vestit, i que se’ls comprés de tres en tres.

Anthony Gillick, un empleat de l’Agència de Viatges Monterey, tenia la veu cridanera. Identificà la fotografia de Reddick com l’home que l’havia visitat la tarda del dotze de novembre de l’any anterior, al seu despatx de l’agència.

—Què volia Isham Reddick? —preguntà Cannon.

—Volia reservar un bitllet d’avió per anar a París el vint-i-quatre de novembre.

—Podíeu fer-li la reserva amb tan poc de temps?

—No era gaire difícil —xisclà Gillick—. En aquesta època de l’any hi ha poc turisme. A més, volia anar en primera classe.

—Quina és la diferència de preu dels bitllets?

—Un bitllet de classe turista val aproximadament cent cinquanta dòlars menys que el de primera classe.

—Quan pensava tornar Isham Reddick?

Gillick sacsejà el cap.

—No ho sé. Només comprà un bitllet d’anada. Li vaig dir que li sortiria més econòmic si el comprava d’anada i tornada, sempre que fos en el termini d’un any. Em digué que no pensava tornar.

—Voleu dir que no pensava tornar en el termini d’un any?

—No —respongué Gillick, amb la veu cada cop més estrident. Fent un esforç, semblà dominar-la una mica—. Isham Reddick digué que no pensava tornar mai.

—Us digué això.

—Sí, senyor, això és el que em digué.

—Per cert, Mr. Gillick, quin era el preu del seu bitllet per a París?

—Cinc-cents setanta-cinc dòlars.

—Us el pagà?

—Sí, senyor. Al comptat.

—Vau tornar mai a veure Isham Reddick?

—No, senyor. Vint-i-quatre hores abans de la sortida del vol, telefonàrem a la seva residència per confirmar la reserva… com de costum —Gillick féu una pausa i s’empassà saliva ràpidament. La nou del coll se li bellugà amunt i avall—. Digueren… bé… m’informaren que Mr. Reddick era mort.

—Sembla ser que Isham Reddick era un home molt ocupat —medità Cannon en veu alta, mirant intencionadament el testimoni—, cinc-cents setanta-cinc dòlars pel bitllet… quatre-cents dòlars pels vestits… tres-cents cinquanta dòlars per un rellotge… això fa mil tres-cents vint-i-cinc dòlars.

Denman l’interrompé.

—Què és això, un monòleg o un interrogatori?

Exagerant lleugerament el seu moviment, Cannon es tombà cap a l’advocat defensor.

—Oh! Ho sento —digué—. Aquí teniu el testimoni.

Denman, feixugament, començà a interrogar Mr. Gillick.