16

Tres mil bitllets… bé, en tenia prou per a començar a buscar Greenleaf. Durant els dies i les nits que durà la meva recuperació, no vaig pensar en cap altra cosa. Ajaçat sobre el llit de la meva cambra d’hotel, pensava en ell, mirant d’imaginar-me la seva cara. No ho vaig aconseguir mai, ni ho podia pretendre. Veia la seva figura, el cos d’un home amb un rostre buit. Em recordava les nines retallades de paper que tenen vestits amb mans i peus… però sense cara. Si poses els vestits sobre el cos nu amb cara, ja tens la nina completa.

Només hi havia una persona que hagués vist Greenleaf. Era el vell Will Shaw, i era mort. Només una persona que jo havia conegut hauria pogut reconèixer la seva veu: Tally. I també era morta.

Des del llit, veia com la cambra s’anava enfosquint. Més avall, les llums de la ciutat s’enfilaven per la façana de l’edifici i, esmunyint-se fins l’ampit de la finestra, s’obrien pas lentament per les parets. Podia veure les ombres voleiant i tremolant sobre el sostre, mentre la resta de la cambra restava a les fosques. La meva ment mirava de descobrir la identitat de Greenleaf, esgarrapant una i altra vegada els bocins d’informació que posseïa d’ell. Al començament, no em podia concentrar gaire; els meus pensaments s’esvaïen i només restava el so de «Greenleaf… Greenleaf…» un cop rera l’altre. Però no significava res, perquè la paraula en si no tenia substància. Hauria pogut estar pensant perfectament «Atlàntic… Atlàntic», o «Pacífic… Pacífic». Sobtadament, alguna cosa petava en el meu cap i durant uns instants podia concentrar-me i pensar amb claredat. La bola de l’odi em regirava l’estómac fins que no ho podia suportar més. Havia deixat de beure, de manera que anava a la cambra de bany i omplia un got amb aigua que bevia lentament mentre fumava un cigarret. En la fosca, el cigarret perdia tot el gust i només la punta encesa em deia que seguia consumint-se. La seva lluor incandescent s’aparellava al meu odi.

En escolar-se els dies, i les setmanes, algunes coses començaren a encaixar. No totes alhora, sinó de mica en mica. Òbviament, Greenleaf no era el seu veritable nom, sinó un àlies. I un àlies, malauradament, que havia adoptat especialment durant les seves relacions amb l’oncle de Tally. Greenleaf era un estafador… del més selecte, de l’aristocràcia del món del crim. Era molt més intel·ligent, més astut, més llest que la majoria dels delinqüents. Greenleaf era un nom absolutament nou que no apareixia per a res als arxius de la policia.

En segon lloc, era extremadament despietat… un assassí oportunista més que premeditat. Possiblement, l’acte de matar li desagradava. Això podria explicar la seva preferència per la mort accidental més que l’assassinat amb qualsevol arma mortífera. Sobre aquest punt, és clar, no podia estar segur. Era una mera conjectura.

Finalment, tenia el pressentiment que Greenleaf treballava sol. La majoria dels estafadors ho prefereixen així, llevat del cas que necessitin un còmplice per a solucionar una determinada situació. Algun cop, mitja o una dotzena d’homes treballen plegats per dur a terme una gran estafa. Però això és excepcional. Amb el vell i confiat Will Shaw, no necessitava ajuda.

Indubtablement, però, Greenleaf havia de tenir un home per algun lloc… un impressor. Havia de tenir un impressor, i un bon impressor, per a imprimir les falses planxes. Això, no obstant, tampoc no era estrany. Tots els estafadors tenen contactes amb impressors il·legals en un lloc o un altre. Els necessiten perquè els facin les capçaleres de les cartes i de les factures, els bons falsos, i tots els documents falsificats que fan servir. De manera que Greenleaf tenia un impressor: algú que imprimia per a ell els flamants bitllets de cinc, deu i vint dòlars.

Hi havia un altre punt que era difícil de determinar. Era el mateix Greenleaf qui passava els bitllets falsos, o ho feia fer a uns tercers? Un comprador a l’engròs de bitllets falsos en pagaria deu centaus per dòlar; els revendria a minoristes amb un cert guany, i aquests, finalment, els passarien com a diners bons embutxacant-se la diferència. Si Greenleaf seguia aquesta tàctica, no el trobaria mai. Però si estava passant ell mateix els bitllets, l’acabaria enganxant. Després de pensar-hi una bona estona, vaig concloure que Greenleaf els estava passant personalment. Tot i que vendre a l’engròs és més ràpid i es fan diners més fàcilment, també és molt més perillós! Perquè enormes quantitats de bitllets falsificats arriben alhora a diferents ciutats, i en passar per més bancs i ser vistos per més caixers, les possibilitats que els detectin augmenten. També s’ha d’afegir que per aquest procediment els bitllets són detectats més ràpidament pels agents del Tresor. Amb les planxes tan perfectes que tenia Greenleaf, podria anar fent sense perill durant molts anys, passant els bitllets ell mateix. Si vigilava i no inundava el mercat, podria viure sempre més… com un milionari. Només havia de donar una part al seu impressor, i Greenleaf no havia de témer que enxampessin altres còmplices, venedors a l’engròs o minoristes, per delictes completament diferents, posant així la policia sobre la pista. Em semblà lògic que passés els bitllets ell mateix, personalment.

Amb els diners que havia guanyat jugant al pòquer, vaig anar a veure Dave Sherz. Dave dirigia una agència de detectius. Abans havia estat capità d’un esquadró de guardes privats de seguretat que protegia una casa de joc de Nevada. Jo hi havia treballat una temporada, feia molt de temps, i coneixia Sherz d’aleshores.

Em recordà i m’estrenyé la mà amistosament.

—Seu, Lew —digué—. Com van les coses?

—Així, així, Dave —vaig mirar al meu voltant—. On són les parets folrades, les secretàries sexy i els cadàvers?

Dave rigué.

—Has vist massa pel·lícules —badallà, s’estirà i s’enfonsà al seu seient, posant els peus sobre la taula—. Aquesta feina és tranquil·la —digué—, vaig a missa per buscar-hi emocions.

—No hi ha crims? —vaig preguntar simulant sorpresa.

—Què dimoni! A més, els policies ens treuen la feina. Només tenim marits que sospiten de les seves dones, dones que sospiten dels seus marits i algunes investigacions d’assegurances…

—Bé —vaig suggerir calmosament—, potser estaries interessat a mirar d’aclarir una cosa per a mi.

—Estic interessat a aclarir el que sigui —respongué.

—Segueixes en contacte amb la xusma?

A Reno, una de les feines de Sherz era estar en contacte amb la purrialla, els estafadors i tots els delinqüents coneguts, per mantenir-los allunyats del club.

—Una mica —digué—. Quan vaig deixar Reno, em van contractar a Las Vegas i fa uns anys que treballo pel meu compte. Estàs interessat particularment en algú?

—Un tipus —vaig dir-li—. Es diu Greenleaf, el nom pot ser autèntic, però ho dubto. No sé quin aspecte té, d’on ve, quins són els seus antecedents, ni res que et pugui ajudar.

—No és gaire —digué Dave.

—L’única cosa que sé d’ell és que va passar per Filadèlfia fa aproximadament un any i que encara hi era fa uns mesos. Tenia un compte corrent en un banc d’allà, quin banc, no ho sé. Firmà uns talons amb el nom de Greenleaf. I no tinc idea d’on s’allotjava ni com s’hi va inscriure.

—Res més?

—Res més.

—No localitzo el nom. No he sentit parlar mai d’un Greenleaf entre la xusma. Però puc mirar als arxius de la policia si tenen registrat algú amb aquest nom o si és un àlies.

—D’acord —vaig fer.

—A més, tinc algunes bones relacions gràcies a les meves investigacions per a companyies d’assegurances. Potser a través d’això pugui esbrinar alguna cosa del compte corrent de Filadèlfia, encara que no puc garantir res. Et serà d’algun ajut?

—Qualsevol cosa m’ajudarà —vaig assegurar-li.

—Faré els possibles —digué Dave. Tragué els peus de damunt la taula, i colpejà un paquet de cigarrets per treure’n un. Encenent-lo, preguntà—: Podria saber la raó per la qual estàs interessat en Greenleaf?

—No —vaig respondre—, no hi ha cap raó.

Arronsà les espatlles.

—Tan aviat com sàpiga alguna cosa, et trucaré.

Vaig treure uns quants bitllets de la cartera i els vaig posar sobre la taula.

—Ja em diràs quant és.

Dave somrigué.

—Pels vells temps, Lew. Amb això n’hi ha prou. A no ser que hagi de llogar un trineu a Alaska.

Hi havia un altre punt en el qual havia estat pensant. Podia significar alguna cosa, o res. Però, en tot cas, no era res que Dave m’hagués pogut aclarir. No obstant, un professor de la Universitat de Colúmbia sí que podia fer-ho. Es deia Thurman Simons i parlava amb fluïdesa l’italià, l’espanyol, el francès, i el portuguès. A part d’això, se’n sortia amb l’alemany i l’holandès i coneixia diversos dialectes. Vaig telefonar al professor i vam quedar que ens veuríem l’endemà, després de les classes.

Sorprenentment, Simons era un home relativament jove, baix, rabassut, amb els cabells d’un castany descolorit. Portava ulleres de sol de color verd amb muntura de plàstic rosa i semblava absolutament incapaç d’estar-se quiet a la cadira. Mentre parlava, es passava els dits pel coll de la camisa, s’allisava els cabells amb la mà, s’ajustava nerviosament les ulleres, creuava i descreuava les cames, fumava sense parar i, quan semblava que no hi havia res més a fer, anava donant copets a terra amb el peu.

Un cop asseguts per parlar, vaig deixar ben clar que volia pagar-li alguna cosa pels seus serveis. Rebutjà la meva oferta.

—Si puc ajudar-vos, n’estaré molt content. —Picant de mans nerviosament, afegí—: Si tant insistiu, féu una donació al meu nom a la Creu Roja. Però potser, després de tot, no us puc ajudar.

—Bé —vaig respondre calmosament—, en realitat no és res d’important… excepte a un nivell estrictament personal, professor —mirava de semblar tan sincer com podia. Era impossible endevinar la seva expressió darrera les ulleres de sol—. La meva dona morí fa uns mesos. Abans de morir… delirava, i no deixava de repetir una cosa com «l’han ulot». No significava res per a nosaltres i potser senzillament eren sons… sense cap sentit, però d’alguna manera semblava voler dir alguna cosa. Com és natural, una mort deixa molt impressionada la família, i tots ens preguntàvem si no mirava de dir-nos quelcom.

—Molt trist, Mr. Mountain —digué Simons, commogut—, ho sento molt. No sé si us podré ajudar, però faré el que pugui. Digueu-me, la vostra dona sabia alguna altra llengua, a part de l’anglès?

—No, que jo sàpiga…

—Hmmm… —el professor flexionà els dits, ajuntant-los per les puntes i formant com una tenda; després els separà—. Potser estudià alguna altra llengua quan anava a escola.

Vaig sacsejar el cap.

—Francament, no ho sé, professor. Potser durant el batxillerat, però mai no me’n parlà. —Vaig fer una pausa i vaig afegir—: La millor explicació potser és que «l’han ulot» eren sons sense significat.

—«L’han ulot»… «l’han ulot»?

El professor Simons acotà el cap, repetint la frase, intercalant-hi interjeccions i sons guturals. Hauria jurat que darrera les seves ulleres mirava cap amunt, escoltant-se a si mateix. Després d’una bona estona, digué:

—Aquesta frase molt possiblement havia estat distorsionada per la pronunciació. Potser la vostra dona la pronunciava amb un accent erroni i potser… sense saber-ho… l’heu distorsionada encara més —bellugà les mans—. Se m’acudeixen diverses possibilitats; el més probable és que vingui del francès. En francès hi ha una frase que significa literalment «l’un o l’altre».

—Quina és aquesta frase? —vaig preguntar.

—L’un ou l’autre —respongué el professor Simons—; us és d’algun ajut?

Un altre cop vaig poder sentir la veu de Tally explicant-me la seva conversa amb Greenleaf. Havia trucat després del funeral de Will Shaw, exigint les planxes falsificades, Tally, espantada i alhora enutjada, negà saber-ne res i amenaçà Greenleaf amb lliurar-les al Departament de Tresoreria si mai les trobava. Greenleaf rigué i li recordà que havia firmat els rebuts dels seus talons. Aleshores li havia dit: «Us pagaré per les planxes… o potser preferiríeu un altre accident a la família?». Després, possiblement afegí «L’un ou l’autre». El significat de la frase en el context d’aquesta conversa era lògic. L’un o l’altre… una cosa o l’altra… pots escollir.

—No sé si mai entendrem el que volia dir —vaig dir, adreçant-me a Simons—. De tota manera, gràcies per la vostra ajuda.

—He fet ben poca cosa —respongué Simons fent un gest de desaprovació—. Hi pensaré una mica més i potser se m’acudirà alguna altra cosa. Truqueu-me d’aquí a una setmana.

—Gràcies —vaig respondre. I, estrenyent-li la mà, vaig dir—: Ja enviaré un taló a la Creu Roja.

Però no vaig tornar a telefonar al professor. Després de pensar en el seu suggeriment respecte a la frase, vaig arribar a la conclusió que m’havia donat la resposta correcta.

Van passar uns quants dies abans de saber res de Dave Sherz. Després que em truqués a l’hotel, vaig deixar-me caure pel seu despatx. No semblava haver-se bellugat de la cadira d’ençà que l’havia vist per darrer cop. Fent-me senyal que segués, m’allargà la fotocòpia d’un taló.

—No ha quedat molt clara —digué—. L’hem treta del negatiu d’un microfilm, però el taló deu ser del tipus que estàs buscant.

Vaig examinar-la. El taló era del Mercantile Bank & Trust Company de Filadèlfia. Era al portador, per l’import de trenta-cinc dòlars, i estava signat per Derek A. Greenleaf.

—Vam investigar a tots els bancs —explicà Sherz—, i topàrem amb això. D’altres comptes a nom de Greenleaf, que també trobàrem, no ens conduïren enlloc. Alguns feia temps que havien estat oberts, d’altres eren de residents permanents. Aquest compte en particular, el de Derek Greenleaf, havia estat obert feia menys d’un any.

—Quan el cancel·là? —vaig preguntar.

—No ha estat cancel·lat. El compte fou obert amb un dipòsit en efectiu de mil dòlars, i tots els mesos firmava quatre talons, de trenta-cinc dòlars cadascun. Finalment, després d’uns sis mesos, deixà de firmar talons. Un dia, cobrà un taló pel valor total del compte. Res més.

—Quina adreça donà?

—Un número del carrer Spruce… —Sherz consultà un quadern, i després me’l passà—. N’has sentit a parlar mai? —preguntà.

—D’aquesta adreça no, però conec el carrer. És un carrer de pensions barates amb una població de pas.

—Bé —explicà Sherz—, vam buscar aquest número de Spruce. Era la típica pensió de mala mort. La dispesera no havia sentit mai a parlar d’algú anomenat Greenleaf.

—Però el banc devia enviar-li un saldo mensual —vaig dir—. On han anat a parar? Els retornaren?

Dave arronsà les espatlles impacientment.

—Ja hi vaig pensar —digué—. Però suposo que en una pensió com aquella, on la dispesera té tants hostes, tampoc no els pot recordar tots. Deuen llençar les cartes que ningú no recull.

—Què vas esbrinar dels arxius de la policia?

—Res que encaixi —respongué Sherz amb franquesa—. L’àlies Greenleaf és completament desconegut. Derek, com a nom de pila ha estat emprat un parell de cops, però les dates i els llocs no coincideixen. Un autèntic criminal anomenat Eddie Jackson, àlies Derek Moore, l’emprà a San Francisco. Aquest encara és a la garjola, a Califòrnia, i hi és des de fa tres anys. L’altre, un tal Fred Hoskins, un cop emprà el nom Derek Tone, però… dimoni, Hoskins té vora setanta-cinc anys, i duu una vida honesta a Birmingham, Alabama. Hi viu amb un fill casat…

Vaig agafar el barret i vaig anar cap a la porta.

—Bona feina —vaig dir. Estava deprimit.

—Lew —digué Sherz—, lamento no haver trobat res més. Vols que continuï buscant?

Vaig sacsejar el cap.

—És un tipus molt especial —vaig dir—. Potser hem arribat a un cul de sac. De tota manera, si necessito ajuda, t’ho faré saber.

Vaig tornar a les nines de paper. Aquí i allà entrellucava alguna cosa, un fragment d’un dibuix, però cap home, cap persona, cap rostre. Un home que emprava el nom de Derek Greenleaf, un estafador amb un compte de mil dòlars al banc, un home que deia frases en francès, un home capaç de matar un vell i una dona jove. Avui, ara mateix, un home amb els mitjans i l’oportunitat de fer un grapat de milions de dòlars.

Però seguia sense rostre!

En algun moment durant la nit, mentre dormia, la idea m’assaltà. Inconscientment vaig donar-li voltes, perquè al matí, en despertar-me, ja tenia la solució. Vaig saltar del llit, em vaig vestir a corre-cuita i em vaig dirigir a l’estació de Pennsilvània. Allà vaig agafar un tren cap a Filadèlfia. Mentre esmorzava al tren, no deixava de perfilar la idea mentalment. Sherz m’havia dit que Greenleaf emprà una adreça del carrer Spruce quan obrí el compte bancari. Greenleaf sabia, naturalment, que el banc tenia microfilms de tots els talons, com a part del seu sistema de comptabilitat, però a Greenleaf li interessava recuperar els rebuts dels seus talons. Els necessitava per a la seva pròpia protecció… per a utilitzar-los contra Will Shaw i Tally. És a dir que, quan donà l’adreça del carrer Spruce, sabia que d’alguna manera els podria anar a buscar allà.

Dave Sherz havia apuntat la teoria que la dispesera llençava el correu si ningú no el reclamava. Això era sens dubte possible, i, en cas de ser així, era fàcil per a Greenleaf recuperar la seva correspondència. Tot el que havia de fer era recollir-la. En conseqüència, Greenleaf vivia a la mateixa pensió, sota un altre nom, o bé en vivia a prop, en el veïnat, des d’on podia passar a recollir el correu sense comentaris.

Un cop a Filadèlfia, des de l’estació del carrer Trenta, vaig telefonar al Mercantile Bank i vaig demanar que em posessin amb el departament de comptes corrents. M’informaren que els extractes de comptes eren enviats el quatre de cada mes. Sortint de l’estació, vaig agafar un taxi cap al carrer Spruce. En acostar-m’hi, vaig dir al taxista que continués fins a la cantonada, on vaig baixar. Vaig retrocedir caminant i vaig parar davant de la pensió. Era una casa tronada, de quatre pisos, amb la façana d’un material que imitava totxos. Una porta, que necessitava una capa de pintura, duia directament del carrer a un corredor estret i fosc. Del sostre penjava una bombeta dins un globus verd i marró. Contra la paret, hi havia una taula pesant darrera la qual hi havia un mirall ovalat esberlat. Sobre la taula, una pila de fulls de propaganda, diaris, factures i cartes esperaven que algú passés a recollir-los. El corredor es bifurcava en forma de Y. Un passadís fosc duia al fons de la casa, i l’altre formava unes escales de graons alts i estrets que anaven als pisos de sobre. En aquell moment, se sentiren unes passes acostant-se des del fons del passadís i una dona grassa, amb les galtes vermelles, que duia un vestit d’una roba brillant força brut, aparegué esbufegant. Em mirà amb suspicàcia, i amb veu estrident em preguntà si estava buscant algú.

—Sí —vaig dir educadament—, m’agradaria veure la dispesera.

—Sóc jo —respongué—, i no vull comprar res. I no queda ni una cambra lliure. Així que, adéu!

—Perdoneu —vaig dir-li—. Un amic em recomanà la vostra pensió. Es deia Derek Greenleaf…

—Que em preneu el pèl? —preguntà, bel·ligerant—. Qui us penseu que sóc? Fa poc un altre individu rondava per aquí preguntant pel mateix. Li vaig dir que no havia sentit mai a parlar de cap Greenleaf. I el mateix us dic.

Havia estat Dave Sherz o algun dels seus homes.

—Senyoreta —vaig dir, mirant de no perdre els estreps davant d’aquella malcarada donassa—, necessito la vostra ajuda. Escolteu-me, si us plau.

—No m’agrada que els polis fiquin el nas en els meus assumptes —respongué—. La meva pensió és una casa respectable, i tinc tot el dret a viure en pau.

—Sí… és clar —vaig admetre—, però no sóc un poli. Es tracta d’un afer estrictament personal entre Greenleaf i jo.

—Ja us he dit que no conec cap Greenleaf! —girà i se’n tornà pel passadís.

—Espereu! —vaig dir, traient de la cartera dos bitllets de vint dòlars. Els vaig sostenir de manera que els veiés—. Us pagaré pel temps que perdeu, si m’ajudeu. Sou una dona de negocis —vaig afegir ràpidament—, i m’imagino que algun desaprensiu deu marxar sense pagar-vos.

—Això mai! —etzibà—. Sempre em paguen per endavant!

Potser m’ho vaig imaginar, però la sospita dels seus ulls s’esborrà una mica.

—Aquest Greenleaf em deu diners, i els necessito —vaig dir, improvisant una història convincent—. Li vaig fer un préstec …i ha guillat amb els calés.

—És culpa vostra! —digué.

—No del tot —vaig explicar-li—. Fou culpa del meu soci. Ell li avançà els diners. I morí la setmana passada. Des de llavors estic buscant Greenleaf.

—Aquí no ha vingut ningú que es digués així —respongué—. Quina pinta tenia?

—No ho sé, no el vaig arribar a veure mai.

—Redéu! Com espereu que us pugui ajudar?

—Bé… penseu-ho bé. Durant un període de sis o set mesos, cada mes, cap al dia cinc o sis, arribava una carta per a ell en aquesta adreça. Anava dirigida a Derek A. Greenleaf. Recordeu haver-la vist?

—Sempre era la mateixa carta? —preguntà.

—No. Cada mes n’era una de diferent, però sempre arribava el mateix dia del mes. Anava dins un sobre gran i gruixut, de color marró… com els que fan servir als bancs.

—I era per a un tipus que es deia Greenleaf? —aclucà una mica els seus ullets de porc mentre s’ho pensava—. Ha hagut de rebre alguna carta darrerament? —preguntà.

—No ho crec —vaig dir-li—. Sempre hi ha alguna possibilitat, és clar. Però em sembla que deixaren d’arribar fa cinc o sis mesos.

—Fa quinze anys que sóc aquí —digué—, i arriba molt de correu per a gent que no puc recordar. M’he acostumat a repassar les cartes mirant només si veig el meu nom. Després ho deixo tot sobre la taula, i els hostes ja s’encarreguen de triar les que són per a ells —s’apropà a la taula, esbufegant per l’esforç, i remenà entre la pila de cartes, diaris i paperassa vella—. Aquí no hi ha res per a cap Greenleaf —anuncià.

—Això demostra que passava a recollir la seva correspondència —vaig dir-li—. Altrament, encara seria aquí al damunt… o recordaríeu haver-la vist. Particularment, si tots els sis o set sobres s’hi haguessin acumulat… —Vaig fer una breu pausa i vaig afegir distretament—: Si no s’allotjava aquí sota un altre nom, aleshores devia passar per aquí per a recollir les cartes. No recordeu algú, que no vivia aquí, però que s’hi deixava caure regularment? Un home, és clar, i amb una bona excusa si mai li preguntàveu res. Segurament sempre passava durant la primera setmana de cada mes.

Sempre hi havia la possibilitat que Greenleaf conegués algun dels hostes de la pensió i que fos aquest qui li lliurés el correu. No obstant, dubtava que Greenleaf revelés a ningú la seva identitat, si podia evitar-ho.

—No recordo ningú en particular —digué la dispesera—. Els hostes, aquí, sempre tenen visites, i jo veig molta gent. L’únic home que recordo no pot ser el que busqueu perquè era francès…

—Què? —Vaig oferir-li un cigarret que ella rebutjà. Encenent el meu, vaig dir—: Un francès es deixava caure ocasionalment per aquí? Què hi venia a fer?

Prement els llavis, es concentrà un moment.

—Ara que hi penso, es deixava caure per aquí amb força regularitat… i generalment després de primers de mes. Me’n recordo perquè sempre buscava una cambra… i em preguntava si no en tenia cap de lliure. Els meus hostes normalment marxen a finals de mes, o el dia u… si se’n van a algun altre lloc. Aquest francès passava per aquí dos o tres dies massa tard cada cop. Ara sí que me’n recordo; vaig dir-li que vingués l’última setmana del mes, en lloc de la primera, però no ho féu mai. No vaig arribar a llogar-li cap cambra.

Vaig reflexionar. Encaixava prou bé. Evidentment, Greenleaf sabia francès. Un estafador és sempre un bon actor, i Greenleaf podia imitar l’accent prou bé, sens dubte, per a enganyar aquella dispesera estúpida. La visitava just a temps per a recollir la seva carta, i preguntava si no hi havia una cambra lliure… però només ho feia quan estava segur que no n’hi hauria cap. Indubtablement, Greenleaf no tenia cap desig de veure’s relacionat amb el carrer Spruce si mai fallaven els seus plans.

—Quin aspecte tenia aquell home? —vaig preguntar.

—Era alt… més alt i més prim que vós —la dispesera arrufà el nas, recordant unes faccions que el temps havia esborrat—. La veritat és que no m’hi vaig fixar gaire. Però diria que era vora dels cinquanta… I d’una cosa sí que em recordo, tenia el nas gros —bellugà el cap per emfasitzar les seves paraules—. Sí, la cara prima i el nas gros… i llarg, i tenia els cabells grisos. Vestia francament bé.

Vaig allargar-li els bitllets de vint dòlars.

—Gràcies —vaig dir—. M’heu ajudat molt. Ara, si voleu venir amb mi a la comissaria i identificar unes fotografies, us en pagaré cinquanta més.

Els seus dits rabassuts doblegaren els bitllets fent-ne un paquet petit, i se’ls entaforà a l’escot. La sospita li havia tornat als ulls i es bellugà de malhumor.

—No vull tractes amb la bòfia —respongué—. Ja us he ajudat prou, però, amb la bòfia, no vull veure-m’hi embolicada!

Caminant carrer Spruce avall, estava content. Cara prima, nas gros i llarg, cabells grisos, uns cinquanta anys, prim i alt… tot de detalls que podia afegir al ninot de paper.

Algun dia, tallaria el cap a aquell ninot!