14

En el món de simulació i il·lusió del mag, el que no es veu sempre és allà… el que passa és que no ho veiem fins que el prestidigitador creu convenient mostrar-nos-ho. Les sedes estan entatxonades dins l’ou buit, les flors closes en el palmell de la mà, les cartes amagades darrera els dits. Però la Mort és el nigromàntic més gran de tots. En un moment d’inatenció, amb el seu joc de mans, fa fonedissa una vida. I no ens adonem que aquell cos que respirava ha desaparegut.

La il·lusió de la vida persisteix. Encara sentim la veu a la cambra del costat; esperem sentir les passes pujant les escales, aquelles passes conegudes, estimades; ens confon un perfil en un restaurant ple de gent, escoltem el dringar d’una rialla en un bar, reconeixem el suau moviment d’unes cames entre la multitud del carrer. La il·lusió perdura; l’ahir encara no s’ha tornat avui, i l’avui no s’ha de tornar mai demà, perquè demà serà massa tard.

L’esperança, però, triga a marxar, com l’última brisa en els arbres abans de l’hivern, com l’últim acord musical abans del silenci. És allà abans que la desesperació marceixi completament el darrer pom de flors d’artifici, i que la Mort faci la reverència final abans que el negre teló de vellut caigui.

Els llavis delicats, tan presents a la memòria, et freguen la galta de nits quan ets al llit, però en arribar el dia només veus els llençols rebregats al teu costat. Al teu cap, resta la veu. I tan sols darrera els ulls mig adormits, el rostre esdevé realitat. En la tristesa de les nits infinites, en l’angoixa dels dies sempre iguals, l’esperança s’esvaneix. És aleshores quan es completa la il·lusió! Perquè només aleshores la persona que estimaves ha marxat per sempre…

No vaig perdre Tally al carrer de davant del McAndrews aquella tarda, ni al carrer Locust… ni a cap altre carreró de Filadèlfia. Desaparegué una nit, mesos més tard, a Nova York. Estava ajagut a la voravia, davant d’un bar de la Vuitena Avinguda. Jeia allà perquè m’havien fet fora del bar. M’havien fet fora del bar perquè no tenia diners per a pagar les meves consumicions, i no podia pagar-les perquè des de Filadèlfia no havia treballat. Pensant entre mi, sense indignació, com podia ser que em fessin fora d’un bar tan desgraciat com aquell, vaig restar allà durant una estona, mirant cap al cel. No hi podia veure ni el blau ni els estels ni el firmament. Només una boirina tèrbola, mig translúcida mig opaca… de neons blaus i neons vermells, de fluorescents grocs i fluorescents verds, de bombetes blanques i focus àmbar. Tots els llums eren allà entre la boira del carrer, barrejant-se en una dansa de colors tremolosos. Fent rodolar lentament el cos sobre el meu estómac, vaig posar-me dret i vaig tentinejar fins a arribar a la paret de l’edifici. Recolzant-m’hi, vaig vomitar tot el licor barat que havia begut.

Fou en aquell moment que vaig decidir de matar Greenleaf.

L’endemà vaig anar a veure el meu agent. Feia una setmana que no em canviava de roba ni per dormir. La camisa estava arrugada i feta un fàstic; necessitava una bona afaitada, i no havia menjat res d’ençà… no ho sé… tres o quatre dies. Vaig haver d’anar caminant fins al seu despatx perquè no tenia ni els diners per a pagar el metro. Pel camí, no creia que hi arribés pas. Cada cent metres, havia de parar per descansar una mica. Assegut a la voravia, panteixant d’esgotament, els vianants em passaven amb cura pel voltant dibuixant un arc antisèptic. No sé com, però finalment vaig arribar al seu despatx i vaig esperar-me a fora fins que sortí.

—Sol —vaig dir-li—, he de parlar amb tu.

Bellugà el cap i obrí el seu cubicle, tot ajudant-me a entrar-hi. És un home petit amb una panxa rodona i compacta. Em féu seure en una cadira al costat del seu escriptori i m’allargà un cigarret. El fum m’enrogallà la veu.

—M’has d’ajudar —vaig dir.

—És clar, Lew —respongué compassivament—. Ja sé el que va passar a Filadèlfia, ho sento…

—Necessito diners. Estic arruïnat.

—És clar, és clar, me’n faig càrrec —els seus ulls recorregueren el meu vestit tot rebregat per acabar mirant-me a la cara—. Et trobes bé, Lew?

—Sí —vaig respondre—. Ara estic millor.

—Feies un bon espectacle, Lew. És una llàstima llençar-ho tot per la borda. Fins i tot… tu sol… Puc fer que te’n surtis prou bé. Hauries de deixar de beure, però.

—Sol —vaig dir-li amb impaciència, mentre el despatx em donava voltes davant dels ulls i l’estómac se’m regirava—, no vull consells. Només vull que em donis diners per a poder-me’n anar d’aquí!

—Quants en vols, Lew?

Es ficà la mà a la butxaca i en tragué un talonari prim i ben conservat.

—No ho sé… el que vulguis deixar-me. Els necessito molt, i no per a beure.

—És clar, és clar —acceptà Sol comprensivament. Omplí un taló i me’l passà—. En tindràs prou amb dos-cents?

—Gràcies —vaig dir, doblegant el taló i ficant-me’l a la butxaca. Em vaig aixecar, sostenint-me a l’escriptori—. Ara ja puc tornar a l’hotel.

—Quan tornaràs a treballar? —preguntà.

—No ho sé —vaig dir-li amb franquesa—, he de fer una cosa important, primer. Però, en el cas que no torni, et faré arribar els diners.

—No cal, Lew —respongué Sol—. És a compte dels vells temps…

Una dutxa calenta esborra molts pecats…, almenys els pecats de la brutícia, l’engrut i el greix. De nou a l’hotel, vaig dutxar-me, vaig afaitar-me i vaig dormir vint-i-quatre hores. El matí següent, havent-me canviat de roba, vaig obligar el meu estómac rebel a acceptar una mica d’esmorzar. Tot i que encara estava una mica marejat i no em podia concentrar gaire, vaig començar a planejar com atrapar Greenleaf. I tots els dies que seguiren, vaig continuar pensant-hi, sospesant-ne les probabilitats, considerant-ne les possibilitats. De mica en mica, dia rera dia, la idea començà a configurar-se. El meu problema més urgent eren els diners que necessitava per a dur a terme els meus plans.

I els necessitava de pressa. El préstec que m’havia fet Sol, després de pagar la factura de l’hotel, minvà considerablement.

Només hi havia un camí ràpid per a aconseguir fons, i vaig decidir de seguir-lo, tot i que era perillós i arriscat. Així que em vaig trobar millor, i les mans em deixaren de tremolar, vaig cercar Max, el grum de l’hotel. Passant-li una propina, vaig dir:

—Un amic meu del teatre vindrà d’aquí a un parell de dies, i vol una mica d’acció. Saps on es pot jugar?

—Daus?

—No. Pòquer…

Max no es féu pregar gaire.

—Segur que és amic vostre?

—Absolutament.

—Sé un lloc, però un desconegut pot sortir-ne malparat. Particularment si es juga fort. El tipus que porta el local no és gaire amic de la beneficència.

Vaig arronsar les espatlles.

—No puc garantir la moral del meu amic —vaig respondre—. Però ja sap de què va. Un cop allà, s’espavilarà —vaig mirar-lo als ulls.

Max encengué un cigarret i digué:

—Que dimoni! A mi me la porta fluixa. Com es diu el tipus?

—Tom Murphy —vaig dir—. El seu pare es deia Tom Murphy, i el seu avi…

—Sí, ja ho sé —interrompé Max—, també es deia Tom Murphy.

—No entenc com t’ho has fet, però ho has endevinat.

—D’acord. Digueu a Tom Murphy que pregunti per Jack a la botiga de tabac. Que digui que va de part meva —Max descrigué una petita botiga de tabac, prop de Times Square—. Ha de preguntar per Jack abans de dos quarts de deu de la nit. La partida comença a les deu… sempre en un lloc diferent. Jack li dirà on ha d’anar cada cop.

La nit següent vaig contactar amb Jack. Amb els darrers cinquanta dòlars a la butxaca, vaig seure en una taula de jugadors de segona fila a la rebotiga d’una sabateria. Era la típica partida de poca categoria. La dirigia un grec tísic i agressiu que es deia Steve i que s’enduia un modest percentatge de cada juguesca. Els altres jugadors eren un venedor de cotxes usats del Bronx, el propietari d’un petit restaurant, dos viatjants de comerç, un director de ràdio i un representant de vendes.

Vaig jugar amb prudència… perquè no podia permetre’m grans pèrdues, i vaig jugar net. Quan s’interrompé la partida, cap a les quatre de la matinada, tenia setanta dòlars a la butxaca. D’acord amb els meus propòsits, la quantitat estava prou bé. No era gaire…, però suficient per a suscitar comentaris… i Steve s’hi fixà.

Durant les dues setmanes que seguiren vaig seure a la taula de Steve cada nit; jugàvem a cambres d’hotel, garatges, rebotigues, barberies, antiquaris, restaurants i qualsevol altre lloc el propietari del qual volgués guanyar-se uns bitllets simplement cedint el local. Els jugadors venien i marxaven; cada nit hi havia cares noves, llevat de la meva. Al grec, és clar, no li feia res qui guanyés, ja que ell s’enduia el seu tant per cent fix de cada juguesca. No obstant, per precaució, vaig perdre deliberadament petites quantitats en dues ocasions i, indirectament, vaig fer-li-ho notar. Al final de les dues setmanes, havia guanyat uns cinc-cents dòlars.

Una nit, quan s’acabà la partida, vaig dir a Steve:

—Què et sembla si anéssim a prendre alguna cosa al self-service?

Acceptà i caminàrem per Broadway fins a Times Square. Un cop a taula, vaig presentar-li les coses clarament.

—Vull fer-me una pasta ràpidament. M’agradaria participar en una partida gran…

Steve es menjà el tros de pastís sense dir res. Quan se l’hagué acabat, s’eixugà els llavis amb un tovalló de paper.

—Jugues força bé. Ja t’has fet una pasta. Per què la vols perdre?

—No crec que la perdi.

Steve arronsà les espatlles.

—Potser no. Però això és el que pensen tots.

—D’acord —vaig dir—, doncs la perdré. És la meva pasta. Però, si guanyo, un deu per cent serà per a tu.

Els ulls del grec miraren al voltant abans de trobar-se amb els meus. Em fitaren un instant, després els abaixà amb indiferència.

—Ets ambiciós —comentà.

Li vaig donar la raó.

—Hi ha un local que podria comprar a la costa oest. No estarà sempre en venda. Si no aconsegueixo pasta aviat, me n’hauré d’oblidar —la meva veu mancava de tota expressió—. Tu tens contactes, saps on hi ha partides importants… introdueix-m’hi. Me’n sortiré bé.

—Has dit un deu per cent.

—Exacte.

Mirà per sobre de la meva espatlla, sense veure’m.

—Potser podria fer alguna cosa —digué. Bruscament, tornà a fixar la seva atenció en mi—. Quanta pasta tens ara mateix?

—Cinc-cents.

—No n’hi ha prou.

Aquí havia d’entrar en joc el meu enginy. Era una basa important. Steve tenia raó. Amb cinc-cents dòlars no podia entrar en una partida de primera classe, no en tenia ni per a començar.

—D’acord, Steve —vaig dir—. Necessito diners. Tu em deixes cinc-cents dòlars més i jo et dono un altre deu per cent.

—De cap manera. Els meus cinc-cents en el fons, sense jugar-se’ls.

Volia dir que em jugués els meus cinc-cents dòlars i els seus els deixés sobre la taula, per ensenyar. Si perdia els meus, havia de canviar les fitxes pels seus diners i tornar-los-hi.

—D’acord —vaig acceptar de mala gana—, per ensenyar i no per jugar. Però aleshores només et donaré un cinc per cent.

Steve s’aixecà de la taula apartant la cadira metàl·lica.

—Ja veuré què puc fer —digué.

Tres nits després, el grec em passà la contrasenya per a la partida. Se celebrà a la suite d’un hotel del centre, situat a la part més elegant de l’East Side. Steve era amb mi per una sèrie de raons. Per introduir-m’hi, per vigilar els seus diners i per recollir el quinze per cent dels meus guanys. La sala d’estar de la suite estava decorada amb un gust impersonal, però distingit. Hi havia una falsa llar de foc, grans miralls antics i llums de colors d’un disseny molt modern. Una gran taula rectangular era al mig de l’habitació, coberta amb un tapet verd. Al voltant de la taula hi havia cinc jugadors, sense comptar-me. Steve no jugava, i restà assegut, molt atent, a un costat, una mica apartat de la taula, de manera que no podia veure les cartes dels jugadors, llevat de les meves. Mitja dotzena d’homes d’expressió dura es passejaven per la cambra, seguint el joc. Després d’una estona, l’atmosfera de la sala es tornà blanca pel fum, tot i que l’aparell d’aire condicionat funcionava a ple rendiment.

Era una partida estricta de cinc cartes, canviant de baralla i de mà a cada joc. Les fitxes eren de vint-i-cinc, cinquanta i cent dòlars. Qui eren els altres jugadors, no ho sé. Ningú no s’identificà. Però tots eren experts.

A mesura que s’escolaven les hores, em vaig anar tranquil·litzant. Cap a les dues, ja dúiem tres hores jugant, just el temps necessari perquè tothom se sentís una mica fatigat, amb els ulls una mica cansats i una mica lents de reflexos.

Des del començament del joc, vaig parar molta atenció i no vaig detectar cap truc ni cap trampa. Sense que se n’adonessin, havia comprovat les cartes, a cada oportunitat, i no vaig trobar-hi manques de cap mena. Les baralles, sis en total, eren alternades regularment, seguint un ordre concret. La partida em semblà perfectament estricta. Hi havia hagut alguna expectació amb juguesques de tres o quatre dels grans. Alguns dels jugadors inicials havien perdut grans quantitats i s’havien retirat. Havien estat substituïts per alguns dels que miraven el joc en silenci.

Fins aleshores jo havia jugat sense arriscar-me gaire, guanyant una mica, i continuava retenint les meves fitxes, tot esperant una oportunitat. A totes les partides, en algun moment, arriba aquesta oportunitat, sigui per bé o per mal.

Un dels jugadors inicials era un home amb molta papada, el nas trencat i els cabells negres pentinats amb la clenxa al mig. Havia guanyat algunes mans bones durant la partida, fent juguesques prudents, i retirant-se sovint. A mesura que avançava la nit, no podia deixar de pensar que l’havia vist i no sabia on. Vaig continuar mirant-lo, les seves mans eren ràpides i segures, el seu rostre, impassible.

Llavors arribà!

El Papades barrejà les cartes i féu escapçar per la dreta. Agafant-les distretament amb l’esquerra, la seva mà dreta cobrí un instant la baralla, i en aquesta fracció de segon, amb una mà, realitzà el canvi Ednase. Ho féu literalment en un tres i no res… i ni jo mateix hauria pogut jurar que ho havia fet. L’Ednase és un dels trucs més ràpids i segurs de les cartes, i consisteix a tornar a la posició original la baralla després d’haver-la tallada, i significa una sola cosa: el jugador ha trucat les cartes.

Era el que estava esperant. En recollir la meva mà, vaig trobar-me amb tres vuits i una parella de reines. Un full. S’obrí la juguesca, que donà la volta a la taula amb quatre puges. El Papades havia fet una bona feina. Mentre seguia la puja, vaig mirar d’imaginar-me les cartes que el Papades podia tenir. Arribà el moment de descartar-se… El jugador de la seva esquerra demanà dues cartes, cosa que indicava que en tenia tres d’iguals; el següent jugador no en demanà cap, això significava que tenia un full, una escala o color; el jugador de la meva dreta en demanà una… probablement per lligar-la amb dues parelles. Una cosa era segura: en una baralla trucada, la seqüència està determinada; si trenques la seqüència, tot se’n va en orris. Em vaig descartar dels tres vuits i vaig demanar tres cartes. Vaig notar que el Papades s’estremia lleugerament, de manera gairebé imperceptible: havia projectat que jo tampoc no demanés cap carta. El jugador de la meva esquerra en demanà dues.

El Papades estudià la jugada. En aquest punt, vaig creure que ja l’havia enganxat. Tenia quatre cartes iguals i probablement no s’havia preocupat a tenir-ne quatre de molt altes… no era necessari si es tractava de vèncer un full o un color.

Agafant les meves noves cartes, vaig trobar-me amb una reina, un sis i un nou de piques. La reina i el sis sens dubte eren per al jugador de la meva esquerra, ja que no estava previst que jo demanés cap carta.

El Papades sabia que jo tenia tres reines, un sis i un nou de piques, que era una mà pitjor de la que tenia originàriament. Estàvem fent servir una baralla Bicycle blava.

Per regla general, els jocs utilitzats a les partides entre professionals són cartes de la marca Bicycle, amb el dors blau o vermell. Aquestes cartes són tradicionals… probablement perquè són molt difícils de marcar sense que es vegi. Havia anat a l’hotel amb una baralla vermella i una de blava amagades sota la jaqueta, amb les cartes distribuïdes d’acord amb una successió preparada. Era senzill, ho havia estat fent a les meves actuacions durant molts anys.

Vaig treure la quarta reina del joc blau que duia amagat i vaig dissimular el sis en el palmell de la mà, mentre el primer jugador feia la seva juguesca. El segon jugà i pujà. El que tenia la mà es retirà. L’home assegut a la meva dreta féu el mateix, i jo vaig tornar a pujar. El jugador de la meva esquerra abandonà i el Papades augmentà la juguesca.

Això ens deixà sols al Papades, al segon jugador a la seva esquerra i a mi. Òbviament, el Papades tenia quatre cartes iguals, i l’home de la seva esquerra, color des del començament. Tornàrem a pujar l’aposta i el color es retirà. El Papades i jo ens miràrem a traves de la taula. Ara jo tenia set-cents dòlars dels meus diners sobre el tapet. Tot el meu capital era al centre de la taula. El Papades pujà dos-cents cinquanta; jo el vaig igualar. Darrera meu, vaig sentir la respiració pesada de Steve, enfadat perquè havia agafat dos-cents cinquanta dòlars de les seves fitxes.

El Papades tenia quatre cincs.

Jo, quatre reines!

Impassiblement, empenyé els diners cap a mi. Ho sabia… i jo també, però no es podia permetre de dir res. En reunir les cartes, vaig amagar-me la reina sobrera al palmell de la mà i vaig restituir el sis que faltava, després ho vaig barrejar tot amb la resta dels descarts. El Papades encengué un cigarret.

—La vostra cara m’és familiar —digué—. Sou amic de Bill? —el seu to fou mal educat.

—Sí —vaig dir—, el conec molt bé.

Això era una advertència, és clar, una consigna entre jugadors professionals.

El Papades arronsà les espatlles.

—Fa temps que no l’he vist —digué.

La partida s’acabà una hora més tard. No vaig intentar cap altre truc, vaig jugar net, mirant de protegir els meus guanys. En sortir de l’hotel, tenia tres mil cinc-cents dòlars més que en entrar-hi. En vaig separar set-cents… eren el vint per cent per al grec i els cinc-cents que m’havia deixat per ensenyar. Rondinà i se’ls embutxacà.

—No m’ha agradat gens que et juguessis els meus diners —digué.

—No estàs content, ara? —vaig preguntar-li.

—Sí, però no formava part del tracte.

Es posà el barret gris de feltre i féu senyal a un taxi. Durant un moment, vacil·là abans d’obrir-ne la porta.

—Ha estat una bona nit —digué en veu baixa. Després s’enfilà al cotxe i afegí—: Però els malabaristes de cartes no viuen gaire.

—Ja ho sé —vaig dir.

El vehicle s’allunyà carrer avall.

A la butxaca, entre els guanys i el meu capital inicial, tenia una mica més de tres mil dòlars.

Prou pasta per atrapar Greenleaf.