Dimecres

Havia tornat a nevar tota la nit. En Rocco no havia aclucat l’ull. No aconseguia acostumar-se al silenci d’aquella ciutat. No passaven cotxes, no sentia la tele dels veïns, cap veu que cridés i ni tan sols un tren de lluny.

Res.

Al matí, quan va sortir del llit i va descórrer les cortines per fer una mirada a fora, va veure que havia parat de nevar i que les màquines de l’Ajuntament ja havien netejat els carrers. Quan ho havien fet? Per què no les havia sentit? Que potser duien un silenciador al motor? Com sempre, el cel era un mar de núvols.

Un altre fàstic de dia.

Acabava d’entrar al cotxe i va sonar el mòbil. Estava perdent pistonada. Era el segon dia que es descuidava d’apagar-lo. Un error imperdonable.

—Qui emprenya?

—Sóc l’Alberto. Ets al despatx?

Era el forense.

—No. Encara no hi he arribat.

—On ets?

—A tu què t’importa. Què vols?

—Què et vaig dir ahir? Hem de parlar urgentment.

—Així que arribi al despatx et truco.

—Pensa que és una cosa de l’Ester. Em sembla que t’interessa.

—Et juro que et truco. Compta-hi.

—No vols que t’avanci res? —En Rocco va alçar els ulls al cel—. No saps que els morts expliquen moltes coses?

—Però no de viva veu.

—És clar. Però amb la seva presència en tenen prou, i si pares bé les orelles te les expliquen. Creu-me, l’Ester Baudo abans-d’ahir em va dir una cosa molt lletja.

—Està bé. Doncs quedem a la prefectura d’aquí a vint minuts?

—No. Vine tu.

—Has vist que ha nevat tota la nit?

—A Aosta passa tot sovint, que no te n’havies adonat? Què passa? Tens por de trencar-te un fèmur?

—Almenys espera que netegin els carrers, no?

—Ei tu, sòmines, que jo sóc aquí a l’hospital des de les set i els carrers ja eren nets. I, a més, a veure si t’entenc, jo puc anar amunt i avall amb la neu i tu no?

—Ja n’ets, d’emprenyador, Alberto.

—Mira, Rocco, he treballat tot dissabte i diumenge perquè havien d’enterrar aquesta pobra dona. Saps què és un enterrament?

—Sí, desgraciadament hi vaig sovint. Està bé, ara miro si se m’engega el cotxe i vinc.

—Tens un Volvo XC60 amb tracció a les quatre rodes, cent seixanta-tres cavalls, de menys d’un any i em vols fer creure que no s’engega? Vinga, espavila’t.

Però en Rocco se’n va anar de dret al despatx. No tenia cap intenció de passar per l’hospital. Ja trobaria alguna manera per fer anar en Fumagalli a la prefectura. No era mandra, ni tampoc desinterès. Al contrari, volia sentir les novetats del metge toscà. Però no es veia amb cor d’anar una altra vegada a l’hospital, al dipòsit de cadàvers. Sentir aquella pudor, mirar aquelles lliteres de metall i tots aquells grans calaixos per conservar els cossos de gent que ja no hi era.

Començava a tenir els ous plens de gent que ja no hi era.

Mentre s’afanyava pel passadís de la prefectura, com sempre per mirar de no trobar-se un Deruta matiner, li va cridar l’atenció una cosa estranya a l’oficina de passaports. La porta estava mig ajustada. S’hi va acostar silenciosament gràcies a les soles de goma i va mirar a dins. El que va veure no li va agradar gens.

L’Italo Pierron estava explorant amb la llengua la cavitat oral de la Caterina Rispoli. S’estaven allà, abraçats com dos pops, amb els ulls tancats. Al seu cervell no eren a la prefectura sinó en alguna platja del Carib o potser fins i tot a la seva habitació. En Rocco va tenir la temptació d’estossegar per veure les cares d’incomoditat dels dos amants, però s’hi va repensar.

«La venjança és un plat que se serveix fred —es va dir—, o per ser més exactes, atès que som a Aosta, congelat».

Encara no havia acabat d’entrar al despatx i ja va cridar:

—Pierron!

Una fressa de passos i el jove agent va arribar bufant.

—Sóc aquí. Què hi ha?

En Rocco el va mirar. Duia el coll de la camisa obert, la corbata fluixa i els llavis encesos com si s’hi hagués passat paper de vidre.

—On coi t’havies ficat? —li va preguntar.

—Revisava les denúncies per robatori.

—Vés a l’hospital a buscar en Fumagalli. Diu que ha de parlar amb mi. Segur que insistirà per no venir, però tu li dius que el qüestor m’ha retingut.

—D’acord. Escolta, Rocco…

—A la prefectura em tractes de vostè.

—Ah sí. És que no hi havia ningú i m’he pensat… d’acord, escolti, en Farinelli de la científica li ha trucat un munt de vegades.

—Ara li trucaré. M’has de dir alguna altra cosa?

—No.

—Doncs vés a fer això que t’he dit, collons.

I en Rocco va tancar de cop la porta davant del nas de l’agent especial Italo Pierron. Que va quedar gelat. Després va pensar que el seu superior es devia haver llevat amb el peu esquerre. O que encara no s’havia fumat el porro i per això estava de tan mal humor. Quan tornés, segur que el trobaria relaxat i amistós com sempre.

—Has de saber, Rocco, que els receptors del cànnabis són els nuclis basals, que estan connectats amb el cerebel, que dirigeix els teus moviments nerviosos. Amb l’hipocamp, que és el que controla la memòria i l’estrès. I també amb el còrtex cerebral, i aquí parlem del que penses i de la teva activitat cognitiva i etcètera.

—Què intentes dir-me, Alberto?

—Que si continues fumant no et fas cap favor. I a tot això hi pots afegir la taquicàrdia!

En efecte, l’olor de maria que surava pel despatx d’en Rocco feia absolutament inútil intentar amagar la veritat a l’Alberto Fumagalli.

—Fumo poc i només al matí. Ho necessito.

—Per què?

—Em calma i m’obre la ment. Em desperta la creativitat i fins i tot suporto mirar els caps de cony com tu.

—És un miracle.

—El què?

—Que tu a la vida hagis trobat dona.

—Aquesta tecla preferiria no tocar-la, si no et fa res. Perdo la ironia.

—Tens raó, perdona. Però ara, entre nosaltres, deixa de fer-te porros. I t’ho dic com a amic.

—Tu no ets amic meu.

—Doncs com a metge.

—No ets ni metge. Els metges curen malalties.

—I doncs?

—A veure quina esperança de curació tenen els teus pacients.

—Fes el que et sembli.

—I què hi havia de tan extraordinari?

—Es pot prendre un cafè?

—No. Aquesta màquina és pitjor que la que tens al teu hospital. Però espera, per què no? —Es va aixecar i va obrir la porta del despatx—. Pierron! —va cridar.

L’agent va treure el cap per una porta lateral.

—Digui.

—Pots anar a buscar-nos dos cafès al bar?

L’Italo va mirar en Rocco sense entendre’l. No li havia demanat mai una cosa així.

—Què és el que no has entès?

—No ho pot demanar a en Deruta? —va dir amb un somriure.

—No. T’ho demano a tu. Espera! —Es va girar cap a l’Alberto—. Vols alguna cosa per menjar, també?

—No, gràcies, el cafè i prou.

—Doncs només dos cafès, Italo, i no triguis una eternitat. —Va tancar la porta.

Va tornar a la seva butaca, davant d’en Fumagalli.

—Així què has descobert?

—Primer m’hauries d’explicar per què no estàs reunit amb el qüestor. El teu agent m’ha dit que t’havia retingut.

—És veritat. Però al final ho he despatxat de pressa perquè sabia que venies.

—A veure, les coses clares. Jo per venir no he trigat ni deu minuts. I tu estaves reunit amb el qüestor. Després fins i tot has tingut temps per fumar-te un porro, diguem cinc minuts més. Però per la poca olor que fa aquí dins, diria que el porro te l’has acabat almenys fa set o vuit minuts. De manera que l’has començat a fumar en el moment que l’agent Pierron sortia per venir a buscar-me. I, per acabar el raonament, tu amb el qüestor hi has parlat, en cas que ho hagis fet, màxim un minut. Per tant, saps què penso? Que al qüestor no l’has ni vist, que t’has inventat una excusa per no venir a l’hospital. O sigui que la conclusió és que ets un mentider que no vol moure el cul.

—Ja estàs?

—Només si admets que tinc raó.

—Tens raó. Passem a les coses serioses?

L’Alberto va assentir. Va treure’s una llibreteta de la butxaca. La va obrir. Va mirar els apunts.

—Escolta’m bé. Parlem de l’Ester Baudo.

—Digues.

—Ja he enviat tots els papers al jutge, però amb tu hi vull parlar de viva veu. Hi ha coses que no quadren.

En Rocco va agafar un cigarret del paquet que tenia sobre la taula.

—Si fumes, em molestes.

—A mi em molestes tu si no fumo. Continua. Què hi ha d’estrany?

—Les fractures.

La cara d’en Rocco es va convertir en un interrogant.

—No les provocades pels cops al pòmul, te’n recordes? No. Jo parlo de fractures velles. N’he identificat una al cúbit i una altra al radi del braç dret. Un parell de costelles esquerdades, també de fa temps. Igual que el pòmul dret. Una fractura lletja que es deu remuntar… mira, a ja fa uns quants anys.

En Rocco va fer una pipada lenta. Va expulsar el fum cap al sostre.

—Què en penses?

—Dues coses: o la senyora practicava un esport extrem…

—No, no ho crec.

—Doncs aleshores només queda l’accident de cotxe. Si no, no sé com explicar-ho. Per quedar amb els ossos així…

En Rocco va apagar el cigarret al cendrer. Es va aixecar i va fer un parell de passos cap a la finestra. Però no va mirar la vista. Es va posar la mà davant dels ulls.

—És molt bèstia això, ho saps?

—Trobes?

—I tant.

L’Italo Pierron va entrar al despatx amb dos gotets de plàstic. Els va posar sobre la taula.

—Quant sucre? —va preguntar amb un somriure irònic a l’Alberto, que no va respondre i es va empassar el cafè d’un glop.

L’agent es va adonar que aquell silenci, com un retolador fluorescent en una pàgina en blanc, subratllava alguna cosa molt important que acabava d’ocórrer.

—Què passa? —va preguntar mirant en Rocco.

—Vine amb mi, Italo. —Tot seguit el viceqüestor va mirar en Fumagalli i va afegir—: En Deruta t’acompanyarà a l’hospital. Gràcies, Alberto, has fet una gran feina. Com sempre.

I quan li va passar pel costat li va tustar l’esquena.

—El cafè no te’l beus?

Però en Rocco, seguit per l’Italo, ja havia sortit del despatx. El patòleg també es va beure l’altre got.

—On anem? —va preguntar l’Italo.

—A Charvensod, a casa la mare d’en Patrizio Baudo.

—Què passa?

—Hi ha moltes coses que no quadren.

—No, volia dir què passa entre tu i jo.

En Rocco va somriure.

—Per què m’ho preguntes?

—Perquè estàs estrany.

—Ah, estic estrany? Tu t’ho fas amb la Rispoli i jo sóc el que està estrany?

—No, perdona, què hi pinta aquí la Rispoli?

—Us he vist a l’oficina de passaports.

L’Italo va reduir la marxa i va accelerar.

—I què?

—Italo, saps que me la mirava.

—I què, que tens dret de cuixa?

—I si el tingués?

Van continuar en silenci durant un parell de revolts.

—Va ser quan vigilàvem en Gregorio Chevax, l’altra nit.

—La iniciativa va ser teva o seva?

—Diguem que m’ho vaig manegar perquè comencés ella.

—Vull detalls.

L’Italo va respirar fondo.

—Jo agafo i dic: «I si en Chevax ens veu?». Ella em contesta: «Impossible». Jo aleshores dic: «Fem com a les pel·lícules? Fem veure que som dos amants que es morregen i així no despertem sospites». Ella em mira i diu: «Oh, merda, he vist l’ombra d’en Chevax!». I m’abraça. I ens vam fer un petó. I vam riure.

—I ja està?

—I ja està.

—Hòstia —va fer en Rocco—, quina imaginació. Tècnicament el tema el vas treure tu, però la iniciativa la va prendre ella.

—Sí, però jo sabia que li agradava. Ja feia temps.

—I no m’ho podies dir?

L’Italo va frenar davant de la casa de la mare d’en Patrizio Baudo. En Rocco va obrir la reixa.

—De totes maneres no et pensis. T’ho faré pagar.

—No ets gens esportiu —va replicar l’Italo darrere seu.

—I qui ha dit mai que ho fos?

Quan només havien fet dos passos cap a la torreta va aparèixer la senyora Baudo a la porta. Els havia vist arribar. Amb cara preocupada. Estrenyia un drap entre les mans just davant del ventre.

—Dottore, li ha passat alguna cosa al meu fill? —va ser la primera cosa que va dir.

Un pilot de neu al costat de la vorera va clavar mossegada a la Clark esquerra del viceqüestor.

—La mare… no, senyora, que jo sàpiga no. Per què?

—Pateixo. Aquest matí volia pujar a Pila amb el telefèric i té el mòbil apagat.

—A Pila?

—Ha dit que necessitava estar entre muntanyes, lluny de tot això… —I amb la mà dreta va fer un gest circular que incloïa tot el que tenia al davant.

—No, senyora, només devia voler estar una mica sol. Nosaltres hem vingut per un altre motiu.

—Volen passar? Puc oferir-los alguna cosa?

L’Italo ja tirava cap a la casa. En Rocco el va aturar pel braç.

—Potser vostè ens ho podria dir. Només és una pregunta: l’Ester havia tingut algun accident greu de cotxe?

—L’Ester? No. Una vegada una topada per darrere, però van fer la declaració amistosa i tot va anar bé. Per què? Hi ha algun problema amb l’assegurança?

—No, senyora —va fer l’Italo—, no es preocupi.

—Només era una formalitat —va dir en Rocco mirant-se la sabata, que ja havia canviat de color.

—Segur que no volen un cafè? Hauria de trobar unes sabates millors per a quan neva.

En Rocco va mirar la dona.

—Sap, senyora? No és la primera que m’ho aconsella.

I amb un somriure va tornar cap al cotxe. L’Italo es va acostar la mà al front de pressa per saludar-la i va seguir el seu superior.

—Què vol que li digui? Hauria d’anar a rebuscar als arxius!

Antipàtic, parlava de pressa, volia treure’s de seguida del davant aquella visita inesperada de la policia.

—S’adona del temps que necessitaria?

El director administratiu de l’hospital semblava de tot menys un director administratiu d’un hospital. Jersei de caixmir de coll rodó i pantalons de pana blava. Portava ulleres de vista amb els vidres tenyits de blau, com una estrella de Hollywood. Els cabells blancs i abundants contrastaven amb la cara rodona i grassoneta. S’estava dret recolzat amb els artells a la taula i no havia convidat en Rocco, i encara menys l’agent Pierron, a seure còmodament a les dues butaquetes de pell.

—No té una secretària, senyor Trevisi? —va preguntar el viceqüestor.

—És dimecres. És un dia horrorós. Entre les visites i l’ambulatori hi ha un enrenou que no es pot ni imaginar. Miri, fem una cosa, deixi’m la nota i li juro que en menys de… —Va mirar el rellotge— …sis hores li diré això que busca.

—Diguem tres.

—Cinc.

—Quatre, vinga! —I en Rocco va allargar la mà que el directiu va estrènyer sense entendre per què.

Aleshores va agafar un paper i es va posar a escriure.

—Digui viceqüestor, per favor, recordi’m…

—És clar. Vull saber si van tenir ingressada aquí o a urgències la senyora Ester Baudo, i quan. Baudo és el cognom de casada. De soltera es deia…

—Sensini —va córrer a respondre l’Italo.

En Trevisi ho apuntava sense alçar els ulls del paper, murmurant amb la boqueta les paraules que escrivia:

—… urgències, Sensini, de casada Baudo…

—Si em permet, jo buscaria a traumatologia. Vull saber quan, com i per què.

—… com i per què… perfecte! —El director va alçar els ulls—. Aleshores, si no necessita res més…

—Sí, una altra cosa.

—Digui, senyor Schiavone.

—Provi de no donar-me notícies abans de quatre hores i tornaré amb una ordre firmada pel jutge.

—I puc saber què hi diria en aquesta ordre?

—Senyor Trevisi, no es pensi que he vingut a veure’l perquè no tinc res a fotre. Es tracta d’un homicidi. Espero haver-li deixat la cosa ben clara. Passi-ho bé.

Es va girar i va sortir del despatx amb l’Italo al darrere. En Trevisi va agafar immediatament el telèfon:

—Annamaria? Al meu despatx… Has de buscar una cosa… Exacte, ara, quan si no, per Cap d’Any? I què n’he de fotre jo de si és dimecres!

—Anem a veure en D’Intino? —va preguntar l’Italo quan baixaven les escales de l’hospital.

—Però què és aquesta obsessió d’anar a veure’l?

—No té ningú aquí a Aosta. Hi anem per torns a portar-li aigua i galetes, ens ho repartim.

En Rocco es va aturar.

—I normalment hi vas amb la Caterina o hi vas sol?

L’Italo es va posar vermell.

—Escolta, Rocco, això de la Caterina…

—Et sóc sincer? La idea era venjar-me, amb mala llet. Una cosa com ara fer una nota negativa i enviar-la al qüestor perquè et traslladessin. Però després et miro. Ets un pobre desgraciat amb una boca que sembla el forat d’una guardiola i vés a saber quan te’n podries trobar una altra.

—I aleshores?

—I aleshores et perdono. En el nom del pare…

—Vés a prendre pel sac.

—Però almenys una vegada m’has de dir com ho fa.

—Això és íntim.

—Has sentit a parlar mai de Scampia? Macomer? Sacile del Friuli?

—Començo des del moment que ens vam despullar?

—Perfecte. Mentre anem cap al centre, que hem de fer una visita. I encara que sigui zona de vianants, hi vas igualment amb el cotxe. Que som la policia, hòstia!

—Tu no em fas la nota negativa al qüestor perquè, sense mi, qui et quedaria a la prefectura? —va fer l’Italo amb un somriure d’entesa.

—Em quedaria la Caterina. Més que de sobres.

—Que malparit.

—No saps fins a quin punt. Va, vinga, comença pels mugrons.

L’agent Italo Pierron va entrar a la botiga Tomei darrere el seu superior com un perdiguer seguint el caçador. Només que el perdiguer sap què ha de fer, sap què se n’espera. Buscar els ocells i fer que aixequin el vol. L’Italo, en canvi, es limitava a mirar al seu voltant i observar desconcertat el preu d’un parell de Church’s.

Amb el seu impecable vestit Príncep de Gal·les, el senyor Tomei, amo de l’homònima botiga de roba masculina d’estil british, va anar cap als dos policies amb passets ràpids.

—Viceqüestor Schiavone! M’alegro que hagi vingut. Tal com li vaig dir ahir per telèfon, la meva dona té una cosa a dir-li.

I amb un gest teatral va introduir en escena la seva dona Finola. La dona amb la barbeta més prominent que en Rocco havia vist a la vida. Semblava el canaló d’una teulada.

—Bon dia, comissari. —L’accent anglès en traïa els orígens.

—Viceqüestor —va dir en Rocco.

—Sí —va fer la dona—. Tenia ganes de parlar amb vostè perquè… vaig recordar una cosa important.

—Sóc tot orelles.

—El meu marit em va dir… i jo em vaig posar a pensar. Penso i penso i al final ho vaig recordar. A tie!

—No l’he entès.

—La senyora que es va morir… va venir a comprar una corbata per al seu marit. A tie. Això és el que hi havia a la bossa.

En Rocco va mirar l’Italo, que no entenia res però feia veure que estava interessat en la conversa.

—La puc veure?

—Naturalment. Va comprar una corbata regimental. Una bona corbata. Caixmir i seda.

—Corregeixi’m si m’equivoco, les regimentals són les que tenen les ratlles diagonals?

—Exacte! —va dir la Finola, que entretant havia agafat tres corbates lluents d’un expositor—. Veu? Són aquestes…

—I si li demanés que reconegués la corbata, podria?

—I tant —va intervenir a l’acte el senyor Tomei—. Les nostres corbates les reconeixeria a quilòmetres de distància. Sap per què? —va fer amb un somriure insinuant. Va agafar una corbata i la va girar—. Veu? Al darrere porten el logo de la botiga. Molt fàcil!

Una petita etiqueta blanca, també de seda, cosida a la corbata, portava efectivament el logo «Tomei» brodat dins d’un oval de fulles de llorer.

—És la nostra marca. Són corbates exclusives. Vénen d’Irlanda. Bé, en realitat les fan a l’Índia, però el disseny i tot és irlandès.

—Però Irlanda és la Gran Bretanya o és Irlanda? —Aquesta va ser l’única cosa que va sortir de la boca de l’Italo, que, qui sap per què, s’havia sentit amb el deure de manifestar sonorament la seva inútil presència a la botiga. Tot el que hi va guanyar va ser una mirada desdenyosa d’en Rocco i sobretot una de la Finola, que no podia deixar córrer una cosa semblant.

—Irlanda és Irlanda, senyor, i es diu Éire. L’Ulster, la Irlanda del Nord, és Gran Bretanya. La capital d’Irlanda és Dublín. Belfast és la de l’Ulster. Si vol saber-ne més coses, ha de llegir un llibre sobre Michael Collins.

En Rocco va tornar a la conversa de la corbata.

—Un últim detall. Me’n pot dir el preu?

—De la corbata? No és cap broma… —va fer el senyor Tomei.

—És a dir?

—Uns setanta euros. Però sap, és de seda i és una peça quasi única. Veu, el caixmir barrejat amb la seda és un procediment que…

—No m’ha de convèncer perquè la compri, senyor Tomei, només necessito la informació.

—Deformació professional.

—M’ho imagino. Senyora Finola, ha estat una gran ajuda.

La Finola Tomei va somriure i va ensenyar una dentadura espacialista. En el sentit que a l’arc superior li faltava un ullal i a l’inferior, dues incisives. Si a això s’hi afegia que tenia unes dents enormes i clavades a les genives sense ordre precís, la boca de la Finola Tomei semblava el resultat del xoc frontal amb un tramvia. En Rocco es va quedar embadocat mirant-la. Va haver de ser l’Italo que el fes baixar de la figuera.

—Anem? —li va dir sacsejant-lo pel braç.

En Rocco va somriure, va picar l’ullet al matrimoni i va marxar de la botiga escortat per l’agent Pierron.

—Una gàrgola. Ho has vist, Italo? Semblava una gàrgola, com les de Notre-Dame de París.

L’Italo somreia.

—Impressionant. Però més que això que dius de la gàrgola, trobo que s’assembla a un d’aquells peixos abissals. Saps aquells transparents amb el cos petit i una boca gegant?

—Saps que tens raó?

—En vaig veure uns a Animal Planet que feien por de veritat.

—És veritat, un peix abissal. És la primera vegada que em passa.

—Què?

—Relacionar la cara d’una dona amb un animal. No m’havia passat mai.

—Això és perquè no has vist mai la meva tia —va fer l’Italo—. Un dia te la presentaré. Però t’has de preparar. Pensa que té vuitanta-dos anys i no surt de casa des del 1974.

—No camina?

—No, no, i tant que camina. Però ha decidit que ja no tenia ganes de sortir. Que a fora tothom és boig. Tia Adele, es diu. Fa un metre i mig i només parla de nits. Si la veus, t’espantes.

—I per què me l’hauries de presentar?

—Perquè en tota la vall no hi ha ningú que cuini com ella, creu-me!

—Doncs saps què farem, Italo? Avui anem tu i jo a sopar al Pam Pam, et convido. I porta la Caterina, també.

—I aquesta generositat, per què?

—Perquè estic trist, és vint-i-u de març, primer dia de primavera, i és una data important i no tinc ganes de sopar tot sol. En tens prou?

Al final sempre es trobava igual. Cansat i fastiguejat. El sopar amb l’Italo i la Caterina no havia servit de gaire res. Havia rigut, havia begut, havia mirat de distreure’s. Però no se n’havia sortit. Al final de tot, el buit de la mort li pesava més que una responsabilitat. Perquè ara en Rocco Schiavone ja havia vist qui era el culpable. Amb pocs dies n’havia tingut prou per entendre, seguir i anar a buscar l’assassí, l’idiota, la persona que havia trencat l’equilibri natural. Que havia destrossat una vida per què? Per egoisme? Ràbia? Bogeria?

Però per entendre l’egoisme, la ràbia o la bogeria, en Rocco s’hi havia d’identificar, igual com fan els bons actors abans d’interpretar un personatge. I per identificar-s’hi havia d’entrar en la ment malalta d’aquella gent, posar-se en la seva fastigosa pell, adaptar-se i baixar a les clavegueres, per buscar la part més indigna i bruta d’un ésser humà. I un cop al fons de la claveguera, del pantà, havia de quedar-se a l’aguait fins que el culpable, el bastard, no es posés a tret. Aleshores, finalment, podia tornar a pujar a l’aire lliure i rentar-se. Però per treure’s tota aquella porqueria trigava dies, de vegades mesos. I sempre n’hi quedava alguna mica enganxada a la pell.

Sabia que, si continuava fent aquell ofici, al final no es podria treure el llot de sobre.

—Saps que vaig passar per casa? Els mobles estan tapats amb llençols.

La Marina fa una riallada.

—Els corcs s’hi posen igual —em diu i es repenja al vidre de la finestra.

—I també vaig anar a veure’t.

Em mira i no diu res.

—Et vaig portar margarides. De les grosses que t’agraden.

—Te’ls vas trobar, eh que sí?

—Sí —li dic, però al cap d’una mica, no pas de seguida.

—Tots dos?

—Tots dos.

—No et van dir res, oi?

—No, Marina, no em parlen. Si em diuen alguna cosa, només és per recordar-me que no ho faran més.

La Marina assenteix i va a seure al sofà.

—Els has d’entendre.

—És clar que els entenc. No sóc burro. Però tenia esperances. Ja fa cinc anys.

—Com està Roma?

—Hi vaig estar poc. No ho sé. Fa pudor.

—Què hi vas anar a fer?

—Havia de resoldre coses amb el gestor.

—Quantes vegades t’ho he dit? En saps molt de descobrir mentides, però per dir-ne ets un desastre.

Com pot ser que no me’n surti mai amb la Marina?

—D’acord, coses de la feina.

—La doble vida d’en Rocco Schiavone! —I es posa a riure.

—Què dius de doble vida? La vida i prou, Marina.

Em poso vi blanc. Des del dia que l’Ugo me’l va fer tastar, només compro aquest Blanc de Morgex.

—Com estan els pares?

—Prims.

La Marina assenteix.

—Recorda’m una cosa. Aquell set de juliol… quina hora era?

—Dos quarts de quatre.

—Dos quarts de quatre. I feia calor?

—Molta. Els núvols tapaven el sol però feia molta calor.

—I on érem?

—Al carrer Nemorense, davant de la pastisseria.

—Què hi fèiem?

—Prendre un gelat.

S’aixeca del sofà i se’n va a l’habitació.

—Marina?

S’atura. Es gira i em mira.

—Jo també vinc al llit. No tinc ganes de quedar-me aquí.

—Tampoc no aclucaràs l’ull.

—Però tu continua parlant.

Quan apagava el llum de la sala va sonar el mòbil.

—Schiavone, sóc el doctor Trevisi, de l’hospital Parini d’Aosta. Perdoni l’hora.

—No passa res, perquè quina hora és?

—Les dotze.

—I encara és a l’hospital?

—Ja li he dit que el dimecres és un mal dia. Miri, ha estat una mica complicat. El cas és que l’Ester Baudo va entrar dues vegades a urgències, una el dos mil set i una el dos mil nou. La segona vegada va estar ingressada a traumatologia.

—Molt bé.

—Després, el dos mil deu, a urgències també li vam posar uns punts a l’interior de la boca i… llegeixo aquí que el dos mil onze va patir una fractura al pòmul.

En Rocco va sospirar.

—I mai no se’ls va acudir que tot plegat era una mica estrany?

—Miri, jo sóc aquí només des del dos mil deu i la veritat és que la senyora sempre pretextava accidents de cotxe, per a les fractures. Excepte l’última vegada, que almenys aquí diu «accident domèstic».

—Domèstic. Sí. Diria que es podria anomenar així. Moltes gràcies, doctor Trevisi. M’ha estat molt útil.

—Només faltaria, a disposar.

—Què? Véns al llit —em diu la Marina.

Aquesta nit tampoc no aclucaré l’ull.