Dissabte

En D’Intino era al llit 14 de l’habitació 3 de la secció de traumatologia de l’Umberto Parini. Tenia el nas embenat i un trenc a la part dreta del front que la tintura de iode encara feia més esfereïdor. Respirava lentament amb els ulls tancats. El metge de guàrdia havia acompanyat el viceqüestor al capçal del desventurat.

—Fractura del nas i un parell de costelles trencades —li havia dit.

En Rocco mirava el pacient. El va sorprendre adonar-se que sentia alguna cosa que recordava perillosament la compassió. Fins el dia abans l’hauria enviat volant a una prefectura de la Maiella, però ara veure’l indefens en aquell llit d’hospital gairebé l’entendria.

—Quant s’hi haurà d’estar, doctor?

—Aquí uns quants dies, i després a casa ben quiet. Les costelles s’han de soldar.

En aquell moment en D’Intino va obrir els ulls.

—Viceqüestor… —va dir amb un fil de veu—, ha vist què m’ha passat?

—Sí que ho he vist, sí. Ara almenys et quedaràs a casa a reposar. Vau estar molt bé ahir, tu i en Deruta.

—Gràcies. Però els van agafar?

—Només un. Recordes alguna cosa del que et va agredir?

En D’Intino va voler canviar de posició i li va aparèixer una ganyota de dolor a la cara deformada.

—No gaire res, dottó. Se’m va tirar a sobre i em va clavar un cop de cap directe al nas. Un mal que vaig veure totes les estrelles.

—Vols dir, totes?

—No en faltava ni una. I aleshores vaig caure i em sembla que va ser quan em vaig trencar les costelles. Perquè també les tinc trencades, sap?

—I li vas veure la cara?

—Amb prou feines. Era molt fosc. Quan és fosc tothom és igual. Duia caputxa. No s’hi veia res. Diria que era una mica negre.

—Què vol dir una mica negre?

—Que no era negre. Però tampoc era blanc.

En D’Intino l’estava duent a una conversa sense cap ni peus, de manera que el viceqüestor va canviar de rumb i es va dirigir al metge.

—Aquest tall al front? —I va indicar l’esvoranc d’uns deu centímetres.

—Doncs, què vol que li digui? És un tall net, com si algú li hagués fet amb un objecte metàl·lic.

—Un ganivet?

—Podria ser.

En Rocco va fer petar els dits davant de la cara d’en D’Intino perquè li fes cas.

—Ei, D’Intino, mira’m! L’agressor duia un ganivet?

—No. Un ganivet no. Va fugir.

—Això ja ho he entès.

—Ràpid, era ràpid. Tenia foc als peus. Foc als peus, sí.

I es va adormir com si li hagués agafat un atac sobtat de narcolèpsia. D’aquell home, ja no se’n podia treure res.

En Rocco va estrènyer la mà del metge, va dir «gràcies», i va deixar l’habitació que en D’Intino compartia amb dos nois amb la cama penjada.

—Amunt i crits! —va dir en Rocco als dos adolescents, que li van contestar ensenyant-li clarament el dit del mig.

Mentre baixava les escales, li va venir al cap que no havia trucat a la Nora. Fer-ho ara hauria estat un error perquè l’hauria trobat feta una fúria. No fer-ho encara seria pitjor, significaria el trencament definitiu. Mentre estava empantanegat en aquest dubte shakespearià, va sonar-li el mòbil. No era la Nora, era el número del despatx.

—Sí?

—Sóc l’Italo. Tenim una mica de sort.

—Què vols dir?

—Ahir a la nit la càmera d’una farmàcia va gravar l’escena d’en D’Intino i en Deruta. La tenim aquí.

—Vinc.

—Sí, però prepara’t.

—Per què?

—Mai de la vida havia rigut tant.

En blanc i negre i sense so, així es presentava el vídeo enregistrat per la càmera de la farmàcia a la pantalla del PC del viceqüestor.

Exterior de nit.

Fosc. Un carrer. Unes tanques protegeixen una excavació. Obres. Al fons, una paret baixa amb dos nois asseguts xerrant. Un tercer seu sobre una motocicleta.

—Para un moment —va dir en Rocco. La Caterina va prémer pausa—. Els nostres són al cotxe?

—Miri —va dir la Caterina tocant a la dreta de la pantalla amb la punta del bolígraf—. Els veu? Són aquí, darrere d’aquestes mates.

—Ah, sí —va assentir en Rocco. Rere la negror de les branques dels arbustos del costat del carrer s’entreveien dues ombres—. Semblen dos que s’ho estiguin muntant.

—A la seva edat… —va afegir l’Italo.

—Vaig dir que no cridessin l’atenció i es posen a deu metres dels nois. Sí, és clar, de què m’estranyo? Són en Deruta i en D’Intino. Va, Caterina, tira.

—Ara apareixen en Righetti i companyia.

La Caterina va prémer la tecla de retorn i el vídeo es va tornar a engegar.

Exterior de nit, igual.

Pel fons del carrer arriben dues ombres. Encaputxades.

Els dos nois s’acosten al tercet, que es gira cap a ells. Se saluden entrexocant els punys i després les mans obertes. En Righetti i el soci es fiquen les mans a les butxaques i en treuen unes paperines.

—Alerta, és ara —va fer la inspectora Rispoli.

De la mata que amaga en D’Intino i en Deruta, en surt el flaix d’una màquina fotogràfica.

—Però, què coi…? —va dir en Rocco.

—Van fer servir el flaix —va admetre tristament la Caterina.

L’Italo sacsejava el cap.

—Estan grillats, el flaix.

Els cinc nois es giren alhora cap a l’amagatall dels polis.

Han descobert que els vigilen.

Els tres que xerraven tranquil·lament fugen com conills, dos amb la moto i l’altre a peu, mentre en D’Intino i en Deruta surten disparats de l’amagatall.

En Righetti i el seu amic s’han quedat quiets, drets a la vorera mirant aquells dos homes que surten de darrere el llorer. En Deruta empunya la pistola. En D’Intino, en canvi, branda la màquina fotogràfica com si fos una escopeta d’aire comprimit.

En Righetti salta cap al costat i comença a córrer pel carrer perseguit per en Deruta, que carrega els seus cent trenta quilos esbufegant. L’altre, en canvi, s’acosta a en D’Intino i li tira a terra la màquina.

En Righetti aleshores ensopega amb les tanques de les obres, en Deruta darrere seu fa el mateix i rodola com una bitlla, perd l’arma i va a parar sobre el camell.

El còmplice mentrestant està en plena lluita. Clava un cop de cap sec al nas d’en D’Intino. Quan l’agent s’ensorra, l’agressor es doblega i es toca la cara.

Li fa mal. No se sent res, però és evident que renega. El cop de cap també l’ha ferit a ell.

En Deruta, indomable, ha aferrat en Righetti pels pantalons i, des de terra, mentre l’altre espeternega, intenta arrossegar-lo cap a ell. Al final els texans amb butxacasses laterals del camell se li escorren cames avall i en Righetti es troba assegut al mig del carrer en calçotets.

A l’altra banda del carrer, el còmplice, que continua doblegat pel mal que li fa el front, comença a fugir mentre en D’Intino es retorça a terra com un cuc.

Ara en Righetti en calçotets s’ha posat dret. També ha perdut una sabata. En Deruta fa giravoltar els pantalons de l’adversari com si fos un llaç amb boles argentí i els tira al fugitiu. Els texans se li fiquen entre les cames, el fan ensopegar i torna a caure.

L’agent de policia agafa embranzida, es llança a vol d’àngel estil Rey Mysterio, el famós lluitador americà, i aterra amb els seus més de cent quilos sobre el pobre camell, que queda esclafat per tot aquell pes.

L’agent Deruta comença a botar amb el cul sobre l’estómac d’en Righetti, que en evident estat d’asfíxia intenta inútilment treure’s l’elefant de sobre.

En D’Intino finalment s’ha pogut aixecar amb la cara plena de sang. Ha recuperat la màquina de fer fotos i s’acosta a en Deruta i en Righetti amenaçant el noi amb la Canon. I aleshores, en un tancar i obrir d’ulls, desapareix engolit pel terra.

Ha caigut al forat de les obres i se’n perd el rastre.

En Deruta, aprofitant que té el noi mig desmaiat, ha recuperat la pistola. Se la passa de mà a mà com si fos un peix acabat de pescar. De sobte, en el blanc i negre del vídeo, una flamarada surt de la Beretta i el vidre d’un portal cau fet miques.

En Righetti ha quedat gelat de la por. En Deruta ara està sol, al mig del carrer, i apunta la pistola contra un noi en calçotets mentre finalment a la imatge comença a aparèixer gent. Curiosos que s’acosten per ajudar els policies. Darrere d’en Deruta i del noi en calçotets, lentament dues mans comencen a sortir del clot de les obres. Les mans duen enganxats uns braços i al final apareix el cap d’en D’Intino, que ha aconseguit escalar aquell avenc urbà. Quan ja està dret a la superfície trontolla endavant i endarrere com si fos al pont d’una barca i finalment cau rodó.

Sense sentits.

Fosa en negre.

En Rocco, la Caterina i l’Italo es van quedar immòbils mirant la pantalla.

—Aquest vídeo el guardem i no ha de sortir mai de la prefectura, entesos? —va dir severament el viceqüestor.

—Com vostè digui, dottore.

—I si ha de sortir, en vull una còpia. És una de les coses més maques que aquesta ciutat m’ha regalat, des que sóc aquí. El Gras i el Prim al costat d’això són una pel·lícula de Bergman.

I tots tres es van clavar a riure.

—Si us plau, Caterina, torna al moment en què l’agressor d’en D’Intino fuig.

La Rispoli va fer córrer el ratolí i va tornar a posar el vídeo en marxa.

Van tornar a veure en D’Intino cargolat i l’agressor que fugia.

—Torna-ho a posar, Caterí, i mireu-li els peus.

L’Italo i la inspectora Rispoli es van concentrar en la pantalla.

—Centellegen —va fer en Pierron.

—Sí. Aquí, ho veieu? En D’Intino em va dir que tenia foc als peus i realment, si ho mireu bé…

Era veritat. Semblava que al fugitiu li sortissin guspires de les sabates.

—Són aquestes vambes que ara estan de moda —va dir la Caterina—. Americanes, es veuen a les fosques, per quan es fa jòguing pel carrer, per exemple.

—Sí, per exemple.

En Rocco es va aixecar. Assentia en silenci. L’Italo i la inspectora estaven quiets mirant-lo.

—Vinga! —va dir tot d’una—. Ara espavilem-nos. Caterina, vés a parlar una mica amb els veïns del pis dels Baudo. Mira d’assabentar-te dels seus costums, de les visites, de tot el que puguis d’aquella pobra dona. Emporta’t en Scipione, sembla un bon element.

—Entesos, hi vaig.

—Tens roba de civil? —li va preguntar.

—Per què?

—Perquè si la gent et veu de civil parla més fàcilment. No ho sabies?

—La tinc a baix al vestidor.

—Doncs canvia’t i vés-hi.

—Sempre s’aprenen coses noves —va fer la inspectora somrient, i va sortir del despatx del viceqüestor.

—Tu i jo què fem, Rocco? —va preguntar l’Italo tan bon punt van quedar sols.

—Nosaltres anem a veure en Fumagalli a l’hospital.

—D’acord. Em podré quedar a fora del dipòsit?

—No. T’hi has d’acostumar.

—Per què?

—Perquè és part de la teva feina, coi, no deus voler que t’ho expliqui cada cop, no?

L’Italo va assentir poc convençut mentre en Rocco anava fins a la finestra. Va encreuar els dits darrere l’esquena i es va posar a mirar.

—Què? No hi anem? —va preguntar l’Italo amb la mà a la maneta de la porta.

—Espera cinc minuts.

Havia parat de nevar i en aquell moment el vent també havia amainat. Els núvols, però, continuaven ajocats entre els cims de les muntanyes i el sol devia ser per allà en algun lloc, tot i que no aconseguia travessar aquella capa espessa i tofuda. En Rocco Schiavone mirava la gent que caminava tranquil·la per les voreres, amb el pas despreocupat d’un dissabte al matí. Hi havia uns nois que carregaven els esquís sobre un quatre per quatre i un setter que un home d’uns cinquanta anys duia lligat amb la cadena movia els narius amb el cap alt. Anava amb la cua estirada i quieta, havia flairat alguna cosa. El viceqüestor va somriure pensant com s’assemblava ell a aquell gos de caça. Es passaven la vida identificant les olors fora de lloc, els detalls que no quadraven i esforçant-se a entendre per què.

Finalment l’espera va donar resultat. Va veure sortir del portal de la prefectura primer l’agent Scipioni i darrere seu la Caterina Rispoli. Faldilla sobre genoll i sabates de taló a pesar del fred, un elegant abric negre obert. Els ulls del viceqüestor s’havien convertit en dos làsers penetrants. La inspectora tenia uns pits durs que empenyien orgullosament el jersei, i els turmells fins. El tou de les cames ben dibuixat, llarg, afusat.

Va mirar com pujava al cotxe fins que el moviment va mostrar generosament la cuixa.

Tenia raó, ho havia encertat. Sota el desairós uniforme de la policia, s’hi amagava una dona per treure’s el barret. Llàstima que l’abric li tapava el darrere, però fins i tot amb els pantalons de l’uniforme ja se n’havia fet una idea força concreta. Per aquella banda la Caterina Rispoli també tenia tot el que havia de tenir.

—Rocco? —va fer l’Italo—. Què mires?

—Tu a la teva, Italo. Bé, ara que la vida ens ha concedit un parèntesi de bellesa, baixem als inferns a parlar amb el dimoni Caront.

—Ara també em toca treballar dissabte —havia remugat l’Alberto Fumagalli mentre es cordava el davantal verd i tacat de rovell, que no era rovell.

—Què us penseu vosaltres? Que no tinc mai res a fotre? Dos morts per enverinament més un accident a Verres i com si no n’hi hagués prou l’Ester Baudo. Sabeu que jo el dissabte, per exemple, podria anar a veure la família a Livorno, en comptes d’estar-me aquí congelant-me els ous?

—Alberto, tens alguna cosa a dir-me o només m’has de tocar els pebrots? —va fer en Rocco mentre s’asseia a la butaqueta de la sala d’espera del dipòsit.

—No t’asseguis que ara entrem a veure-la. Ell ve amb nosaltres? —I va assenyalar l’Italo amb un somriure.

—I tant —va fer en Rocco.

L’Alberto es va acostar a la màquina de cafè i va ficar-hi la clau.

—Vinga, a veure si aquesta vegada aguanta i no treu les tripes per la boca.

—No em fa riure, doctor —va dir l’Italo.

—És que no és cap broma —va respondre el metge—. Et ve de gust un cafè, Rocco? —Va prémer un piu i la maquinària es va posar en marxa—. El vols o no?

—Un cafè d’aquest trasto? —va dir en Rocco—. Ets boig? Després m’hauries de fer l’autòpsia per veure què m’ha enverinat. Prefereixo estalviar-te la feina. —I el viceqüestor es va aixecar—. Afanya’t a beure aquesta porqueria i anem.

Feia l’habitual olor barreja d’ous podrits, desinfectant i orina vella. Una aixeta llunyana gotejava i marcava el temps, una unitat de mesura que en aquell lloc només concernia en Rocco, l’Italo i el doctor Fumagalli. Per als altres, ficats als calaixos del dipòsit com roba de fora de temporada, el temps ja no tenia cap sentit i havia perdut el valor.

A la taula central, tapat, hi havia el cos de l’Ester Baudo. Un relleix d’alumini corria al llarg del perímetre de la sala. A sobre hi havia tres bacines d’alumini plenes de coses sangonoses. Els policies observaven aquell mostrari i l’Alberto va sentir que els havia de donar alguna explicació.

—Tot això no és de l’Ester Baudo, és dels dos desgraciats que van morir enverinats al costat d’una depuradora. Les coses normals, fetge, cervell, pulmons…

L’Italo va empal·lidir.

—Perdoneu, no puc.

I tapant-se la boca va sortir corrents de la sala d’autòpsies. L’Alberto Fumagalli va mirar el rellotge.

—Vint-i-tres segons. Ha millorat. L’altra vegada no en va resistir ni deu.

—Sí, el noi progressa.

L’Alberto va indicar els tres bols metàl·lics.

—Li hauria d’haver dit que només són draps bruts?

—Hauria estat igual. Hauria vomitat encara que aquí hi hagués hagut la Scarlett Johansson despullada.

—Home, tard o d’hora la Scarlett Johansson també hi serà despullada en un lloc com aquest.

En Rocco el va mirar molt seriós.

—Quin coi d’idees són, aquestes?

—No són idees, és deformació professional.

—A veure si ho entenc, tu veus la Scarlett Johansson amb les tetes a l’aire, què sé jo, en una revista, i penses en el dia que jaurà a la llitera d’una sala d’autòpsies?

En Fumagalli hi va pensar.

—No. De vegades no. Però si t’he de dir la veritat, per a mi no hi ha res menys eròtic que un cos despullat. Saps aquell poeta francès que deia que no podia fer un petó a la galta d’una noia sense pensar que sota aquella pell hi havia el crani que un dia reposaria escurat pels cucs a la caixa?

—Em sona.

—Doncs a mi el nu em fa el mateix efecte. —I el metge d’un glop es va empassar tot el cafè, amb una ganyota de fàstic—. Ostres, quina merda! —va murmurar.

—Per què te’l beus si et fa fàstic?

—Per recordar-me que la vida és dura i plena de problemes.

—I necessites aquesta porqueria? No en tens prou mirant el que t’envolta?

—Per què, què té aquest lloc de dolent? —va preguntar seriosament el metge.

Es van acostar al cos de l’Ester. Tenia la cara com un mapa. El llavi partit, l’ull dret inflat i al pòmul de sota, un blau gros com el palmell d’una mà. Al voltant del coll se li veia clarament el senyal de la corda que li havia tret la vida.

—Anem al gra —va començar l’Alberto Fumagalli—. No va morir per asfíxia sinó per la compressió del nervi vague, amb la consegüent bradicàrdia i aturada cardíaca. —El tall del tòrax del cadàver demostrava que el patòleg ja n’havia extret els òrgans—. I, a més, tenim una fissura al pòmul dret i al mateix costat li falten dos molars.

En Rocco assentia mirant la cara de la dona. Tenia els cabells deixats anar sobre la llitera de metall. Mirada des de dalt semblava que surés a l’aigua.

—Va rebre una pallissa —va concloure en Rocco.

L’Alberto va assentir en silenci.

—Ara escolta’m bé perquè la cosa es posa interessant. Mira, normalment l’estrangulació deixa al coll la marca de la corda, sota la tràquea i tot al voltant, gairebé fins al clatell.

—Però?

—Però aquí la marca la tenim només a la part anterior. Al voltant del coll només hi ha una certa vermellor. Això em fa pensar que va morir penjada. M’explico millor?

—Si ho vols.

—Per què contestes? No es contesten les preguntes retòriques.

—Jo sempre he pensat que les preguntes retòriques no s’haurien de fer. No serveixen de res —va fer en Rocco.

—Tu en fas.

—Jo també m’equivoco, però vaig mirant de treure’m el vici. Vols continuar? I no és cap pregunta retòrica.

—Continuo. Quan algú es mor penjat, el que provoca la mort per estrangulació és el pes del cos. És a dir, el propi pes és el que estira el cos i la marca de la corda només queda al davant. En canvi, si t’estrangulen, el que provoca la mort és la força de l’assassí. La corda o el que sigui encercla tot el coll i, per tant, deixa una marca circular de la tràquea fins al clatell.

—Així m’estàs dient que va morir penjada?

—Aquesta ha estat la primera hipòtesi. Però després hi he reflexionat. I saps què he pensat? Concentra’t en l’escena: apallissen l’Ester Baudo. Es desmaia. Quan és a terra, l’assassí va més enllà i l’escanya. Veus l’escena, Rocco?

—És clar que la veig, és la meva feina.

L’Alberto va deixar anar un esbufec.

—Parlar amb tu em treu anys de vida.

—A qui ho dius!

—Continuem —va fer l’Alberto—. Què tenim, doncs? Una víctima a terra sense sentits que no es pot defensar. I aleshores el fill de puta l’escanya. I com l’escanya? Tingues en compte que l’Ester està de bocaterrosa. Només cal que amb una cama aguanti l’esquena de la víctima inerme mentre li estreny l’esòfag i la tràquea amb una corda i ja està! Te l’ha jugada! La mata escanyant-la sense deixar la marca a tot el coll, sinó només al davant.

—I després la penja per muntar l’escena?

L’Alberto hi va pensar.

—Mira, no vull dir que l’assassí ho sabés, això que les marques del coll d’un penjat i d’un estrangulat són diferents, diguem que podria haver actuat així i tenir llet. Sí, pot haver tingut llet, m’explico?

—Doncs així no excloguem ni una cosa ni l’altra.

—Després de tants anys d’experiència, no, no exclouria res. Perquè els cops que aquesta pobra dona va rebre a la cara no són cap broma. Em sorprèn que no es morís de la pallissa.

La cara de l’Ester era allà, testimoni mut de la tesi del patòleg.

—Amb què la va estrangular?

—Malauradament no he trobat cap resta. Ni de cuir, ni fils, res de res. En tot cas devia ser una corda força gruixuda, almenys així. —I va ensenyar dos dits a en Rocco.

—De cordes tan gruixudes, no en corren pas tantes, oi que no?

—No, diria que no.

—Un cinturó?

—Per exemple. O una corbata.

El viceqüestor va tapar el cadàver amb un gest delicat.

—I després l’escena de la dona penjada amb la corda d’estendre la roba.

—Potser la corbata o el cinturó eren massa curts. El que és segur és que la marca del cinturó o de la corbata de dos dits de gruix és clara, i després l’altra de la corda d’acer recoberta de plàstic és més tènue.

—Vols dir que la van penjar dos cops? És estrany Albé, és tot molt estrany.

—Això és problema teu. Com de costum, jo només et dic com es van morir i quan…

—Ja ho sé! El perquè és cosa meva. I això, exacte, quan?

—No més tard de les set.

—Gràcies per l’ajuda. Adéu. —I el viceqüestor va anar cap a la porta.

—Si féssim apostes, m’hi jugaria un bitllet de cent que va ser una corbata —va afegir en Fumagalli, pensatiu.

En Rocco es va aturar a la porta.

—Per què?

—Perquè la marca que hauria deixat un cinturó seria més neta. És de cuir. En canvi la corbata és de seda.

—Una corbata… et faig arribar les corbates de la casa i te les mires?

—I tant. Si alguna la van fer servir per escanyar la dona, hauria de tenir fragments de pell.

—Sí, tot i que suposo que qui la va fer servir la va fer desaparèixer. Però per intentar-ho que no quedi…

—Molt bé. Envia’m les corbates d’en Baudo. I els cinturons també, a veure si perdo el bitllet de cent. A ella me la deixes? —va dir l’Alberto.

—Com?

—A l’Ester Baudo? Almenys fins demà?

En Rocco va mirar el patòleg amb cara de preocupat.

—Si te la deixo? Què vols dir?

—Res. Vull acabar de visitar-la bé. Com que m’han arribat dos pacients més de l’accident de Verres, i a més tinc els enverinats de la depuradora, la deixo i hi torno aquest vespre.

—Pacients?

—Jo els dic així. I t’asseguro que vist tot el que els faig, són molt pacients.

—Albé, són morts. No poden queixar-se.

—Ells no. Però si escoltes bé, de vegades els sents. T’ho demanen si us plau, amb una mena d’exhalació, que vagis amb compte.

En Rocco es va mossegar els llavis. Va sortir sense dir res però amb el convenciment que l’Alberto Fumagalli necessitava seriosament unes vacances. Una pausa, quinze dies de sol en una platja li tornarien les proporcions de les coses i l’ajudarien a ressituar el límit que hi ha entre la vida i la mort.

S’havia preparat un discurs. Més ben dit, s’havia preparat una excusa creïble per explicar a la Nora. A través de l’aparador de la botiga de vestits de núvia intentava veure l’interior, però el model sumptuós amb la faldilla plena de perles brodades li tapava la vista. Havia d’entrar i afrontar-ho. Però no aconseguia decidir-se. I es trobava estúpid. Tot aquell camí fins a la botiga per després no entrar-hi. Però no s’hi veia amb cor. Perquè en el fons, a més, no se sentia tan culpable. Ell amb la Nora havia deixat de seguida les coses clares. Res de preguntes, perfil baix i veure’s només quan se’n tenen ganes o necessitat.

I així per què era allà al davant?

No podia ser un remordiment? Des de quan tornava enrere per un remordiment? Sempre havia seguit únicament l’instint. I l’instint l’altra nit li havia suggerit que es quedés a casa. Encara que fos l’aniversari de la Nora. Encara que ella tingués tantes ganes d’estar amb ell aquella nit. S’hi havia d’excusar. I després? Què hi guanyaria? La reconciliació, potser. Però realment era això el que volia? Reconciliar-se? Dos dies més i la ignoraria o tornaria a tractar-la malament perquè es ficaria un altre cop de peus a la galleda. En canvi podia aprofitar-ho i anar-se’n d’allà, a l’acte, sense demanar perdó. Si no donava senyals de vida, s’estalviaria una discussió de trencament que de totes maneres no trigaria a arribar. Una d’aquelles discussions esgotadores, infinites, on tantes vegades es diuen coses que val més que no surtin. I en comptes de deixar que les coses s’extingissin amb una eutanàsia dolça i silenciosa, hauria d’afrontar una topada que no té mai vencedors ni vençuts.

«Val més així, val més deixar-ho córrer», va pensar. Perfil baix i res de preguntes. Va donar l’esquena a la botiga i es va allunyar a grans gambades sense girar-se. Si ho hagués fet, s’hauria adonat que la Nora, dreta a la porta del bar del davant amb una tasseta de cafè a la mà, l’observava des que s’havia aturat davant de l’aparador, i així que havia vist que s’esquitllava com un lladre cap a la cantonada, se li havien omplert els ulls de llàgrimes.

—Viu al barri de Cogne —va fer l’Italo engegant tan bon punt el semàfor es va posar verd.

—On és?

—Aquí al darrere. Cinc minuts i ja hi som.

El vent havia parat d’envestir la ciutat i els núvols, tranquils, s’havien ajagut sobre les muntanyes i cobrien tota la vall. El color era un gris uniforme i en Rocco sospitava que amb un parell de graus menys es tornaria a posar a nevar.

—Si torna a nevar, em deixes la pistola i em foto un tret —va fer mirant per la finestreta.

—Tranquil, Rocco, que no neva —va respondre l’Italo—. Ha pujat la temperatura, si de cas farà un ruixat.

—N’estem segurs, que és a casa?

—Segurs. Et sembla que haurem acabat per dinar?

—Quina hora és?

—Dos quarts.

—I tant. Màxim a les dues som al carrer.

—Així, adéu dinar.

—Aquest costum de dinar a dos quarts d’una com als hospitals te l’has de treure. A Roma a les dues encara és hora de dinar.

—Aquí a les dues prenem el te.

I va reduir la marxa.

—Saps què? També plou a Roma, pel març… —va fer en Rocco.

L’Italo va alçar els ulls al cel. Era el moment de la cançó nostàlgica d’en Rocco Schiavone. Va sospirar mirant la calçada i va parar les orelles. No podia fer res més.

—Però ja no és una pluja freda. És tèbia. Bona per a les flors i els prats. N’hi ha prou amb un raig de sol i s’omplen de margarides. T’has d’abrigar, però és bonic anar per Roma al març. És com quan de petit esperaves un regal. Saps que falta poc i aquells minuts d’espera són els més macos. Vas abrigat però notes als ossos que tot està a punt de canviar. Que falta poc perquè sigui primavera. I aleshores et gires i t’adones que les dones ja l’han sentit. La primavera. La perceben molt abans que tu. Un bon dia et despertes, surts de casa i ho veus. Per totes bandes. T’agafa torticoli de mirar-les. No entens on s’havien ficat fins aleshores. Són com les erugues i les papallones. Hivernen i de cop exploten i a tu et roda el cap. Quan arriba la primavera se’t trenquen tots els esquemes. Ja no hi ha primes, grasses, lloros i guapes. A Roma a la primavera només cal que observis l’espectacle en silenci. I que en gaudeixis. T’asseus en un banc i les mires passar. I dónes gràcies a Déu de ser un home. Saps per què? Perquè tu a aquells nivells de bellesa no hi arribaràs mai i quan et facis vell no tindràs gaire res a perdre. En canvi, elles sí. Tots aquells colors un dia s’apagaran, s’evaporaran, com el cel d’aquest coi de ciutat que no es veu quasi mai. I és terrible, la vellesa. La vellesa és la venjança dels lletjos. Perquè és una passada de vernís que mata tota la bellesa i redueix totes les diferències a zero. I mentre les mires des del teu banc, penses que totes aquelles criatures un dia ja no es reconeixeran al mirall. Saps una cosa, Italo? Les dones no haurien d’envellir mai.

I es va encendre un cigarret.

L’Italo havia aturat el cotxe davant del portal de la Irina Oligova. Al 33 del carrer Volontari del Sangue.

Van baixar del cotxe. En Rocco va llençar el cigarret.

—I això és un barri degradat? —va dir mentre tancava la porta del BMW.

—Diguem que és un barri amb alguns problemes.

En Rocco es va posar a riure pensant en Tor Bella Monaca, en el Laurentino 38, en l’hidroport d’Òstia. En comparació amb aquells barris, el de Cogne era una residència de famílies nobles.

Van pujar a peu els quatre pisos i van trobar la Irina que els esperava davant de la porta. A l’escala s’hi barrejaven les olors, però sobretot triomfava la de curri, que l’Italo havia pres per pudor de suat, i que era indici inequívoc que a la casa hi vivia una majoria d’extracomunitaris.

—Irina Oligova, em recorda? Viceqüestor Schiavone.

La Irina va fer un petit gest amb el cap, li va donar la mà i el va fer passar.

El pis era petit. Una saleta amb un sofà que també devia servir de llit perquè tenia un llumet enganxat al braç i un mòdul en forma de cub amb una pila de còmics al damunt. La cuina era una dent de la sala. Dues portes donaven, presumiblement, al dormitori i al bany. A terra una catifa marró florejada, i a les parets una rajola blava amb una frase en àrab i unes quantes fotografies. Les piràmides, un soc, una parella de vells nord-africans i un poblet cobert de neu que semblava sorgit d’un conte de Txékhov.

«Com si no n’hi hagués prou amb la neu que hi ha aquí», va pensar en Rocco observant la capa immaculada que cobria el teulat d’una esglesieta de fusta. Després una foto d’un home i un noi davant d’una parada de fruita. L’home amb bigoti i cara jovial somreia, el noi en canvi estava seriós i duia un pírcing a la cella.

La Irina s’havia pentinat i s’havia posat una tireta al genoll. Estava nerviosa i no parava de torturar-se les mans.

—Ara que s’ha calmat una mica, m’explica què va passar ahir?

La Irina va agafar una cadira de fòrmica i es va asseure davant del sofà.

—A les deu vaig entrar a casa i…

—Alto. Primera pregunta. La porta era tancada?

—Sí, però no amb clau. Estrany, perquè jo sempre trobo tancat amb clau. La senyora torna a les onze, que va a comprar. Vol saber, com es diu… convivència?

—Convivència?

—Coincidència, perdoni. Volia dir «coincidència»?

—Digui.

—Va a comprar al mercat on el meu marit Ahmed té parada de fruita.

—L’Ahmed és el de la foto? —I va assenyalar l’home i el noi.

—Sí, sí. Amb el seu fill, Helmi.

—Continuï.

—Aleshores entro. Trobo tot desordre. Tot a la cuina, tot desastre. I penso lladres, no? I surto corrents. A baix hi havia el senyor…

—L’alferes —va fer l’Italo.

—Sí, i vam trucar a vostès.

En Rocco va mirar la Irina.

—D’on és vostè?

—Sóc de Bielorússia. Vol veure permisos?

—Gràcies, però tant se me’n fot. El seu marit?

—Egipci. Però no és meu marit. Vivim junts, però no estem casats. Ell és de l’islam, jo ortodoxa. Una mica de problema.

—Mentre hi hagi amor —va dir inopinadament l’Italo, que es va guanyar una ullada severa d’en Rocco.

Entretant el viceqüestor s’havia aixecat i la Irina el seguia amb la mirada.

—Quant de temps fa que treballa a casa dels Baudo?

—Fa quasi un any. Dilluns, dimecres i divendres.

Just quan acabava de pronunciar la paraula la porta del pis es va obrir de bat a bat. Va entrar un noi d’uns divuit anys, prim, amb una caçadora sobre una dessuadora, pantalons amples amb grans butxaques als costats i calçat amb vambes fosforescents, americanes, perfectes per treballar de nit com a operari al mig d’una autopista. Un gran esparadrap a la cella esquerra. Quan va veure l’uniforme de l’Italo es va quedar blanc. En Rocco, en canvi, amagat pel batent de la porta del pis, el podia mirar tranquil·lament.

—Ah. Aquest és Helmi, el fill d’Ahmed.

El noi va empassar saliva i va mirar l’Italo amb els seus ulls negres i grossos de llop afamat.

—Molt de gust, Helmi. Em dic Schiavone.

Com si algú li hagués fet esclatar un petard al darrere, el noi va fer un bot i es va girar. Finalment va veure en Rocco, que enfundat dins de l’abric, recolzat a la paret sota la frase àrab de la rajoleta blava, l’observava de cap a peus.

—Què hi ha? Què ha passat? —va preguntar el noi—. Què he fet?

—Tu? Res. Per què, has fet alguna cosa? —va preguntar en Rocco.

El noi va fer que no convençut amb el cap.

L’Italo va indicar la Irina.

—Hem vingut a parlar amb la teva mare.

—No és la meva mare. És la dona del meu pare —va precisar el noi.

—La dona del teu pare no t’ha explicat res?

En Helmi va arronsar les espatlles. De mica en mica anava reprenent el control de les seves reaccions. Va tancar la porta i va anar cap al racó de la cuina.

—Què m’hauria hagut d’explicar?

«Mira-te’l —va pensar en Rocco—. Ja s’ha tornat a posar la màscara de gàngster despietat».

—Que va trobar una dona morta al pis on va a netejar.

En Helmi va mirar la Irina, que va fer que sí.

—Qui era? La senyora Marchetti?

—No, la senyora Baudo.

—Ah —va fer en Helmi tot posant-se un got d’aigua.

—La coneixies? —va preguntar en Rocco.

—Jo? No. Només faltaria que hagués de conèixer totes les senyores de les cases on va a fer d’esclava. I, a més, per què l’hauria de conèixer? Se me’n refot, a mi…

—Tens tota la raó, i tant. Sempre val més cuidar-se només d’un mateix. —I finalment es va separar de la paret—. Què hi diu aquí? —va fer indicant la rajoleta blava.

—És un vers de l’Alcorà.

—Em pots dir què hi diu?

—No ho sé. No sé llegir l’àrab. El parlo una mica i prou.

—Diu: «La nit del destí és millor que mil mesos» —va intervenir la Irina—. Ho sé perquè m’ho va dir Ahmed.

—Vas a l’institut, Helmi? —va preguntar en Rocco.

El noi va fer una rialleta sarcàstica i va respondre:

—Ho provo.

En Rocco també va respondre amb una rialleta.

—Prefereixes treballar?

—Prefereix no fer res —va respondre la Irina—. Espera que li caiguin els diners del cel.

—Tu cuida’t de tu. —I el noi va clavar-li una mirada incendiària.

—I tu recorda que si menges ho fas gràcies al teu pare i a mi.

—Vés a prendre pel cul!

Es va girar i va anar per sortir.

En Rocco el va agafar per un braç i el va frenar.

—Qui t’ha dit que pots sortir? No hem acabat.

—Tu, deixa’m! —va fer en Helmi.

Però en Rocco encara el va agafar més fort.

—Primer, em tractes de vostè, que jo no sóc ni el teu pare ni el teu amic. I segon, t’asseus al sofà i m’escoltes. Entesos?

En Helmi es va passar una mà pels cabells, que duia tallats quasi al zero, va alliberar el braç amb una estrebada i va anar a asseure’s al sofà amb les cames ben separades. Mirava a terra: ja no pensava tenir més contacte amb la resta del món. Es gratava l’avantbraç, per on despuntava un tatuatge maori. Movia nerviosament un peu, cosa que feia centellejar les amples vambes taronges.

—És un homicidi —va dir en Rocco al cap d’uns segons.

La Irina va obrir molt els ulls. En Helmi, en canvi, va continuar mirant les flors de la catifa marró.

—Volia que ho sabés. A la senyora Baudo, la van matar. Me’n sap dir alguna cosa? Amistats? Visites?

—Per què la van matar? —va preguntar la Irina, trasbalsada per la notícia.

—Això encara no ho sabem —va intervenir l’Italo—, però hi estem treballant.

—A veure si em pot dir alguna cosa que em pugui ser útil. Tenia alguna amiga? Parents? Germanes?

—Parents no. La senyora Baudo era òrfena. M’ho va dir ella. Parlàvem poc. Jo netejava i ella a l’habitació a llegir o mirar la tele.

—No treballava?

—No. Només marit treballa. De representant. De coses d’esport.

En Rocco va anar a mirar per la finestra.

—Quina merda de temps, eh?

—Ha de veure el meu país —va fer la Irina.

—I el teu país com és? —va preguntar a en Helmi, que continuava amb el cap cot rascant-se l’avantbraç amb el tatuatge.

—No ho sé. Hi vaig anar tres vegades quan era petit. Fa molta calor, és ple de gent i fa pudor.

—Carai, quin amor patri.

En Helmi va alçar la cara de cop.

—Per què estaria vostè orgullós d’una merda de país com el meu?

—No, si no em dius quin és.

—Egipte.

—No ho sé si n’estaria orgullós. Calcula que quan a Egipte feien les piràmides per aquí no havien descobert ni el foc. I tu, per què no ets a l’institut? —va canviar radicalment de tema en Rocco.

—Vaga… —va remugar el noi.

—I digui, Irina, alguna amiga, la senyora Baudo, bé devia tenir-ne, no?

—Sovint parlava per telèfon amb Adalgisa. Era la seva amiga.

—Sap dir-me alguna cosa més?

—No, senyor. Res més.

—Doncs gràcies. Pierron… —L’agent es va posar dret d’un bot i va anar cap a la porta—. M’ha estat molt útil.

—Voldria saber qui va fer això a senyora Baudo.

—Jo mateix l’hi faré saber el dia que li posem les mans al damunt. Adéu, Helmi.

El noi no va respondre. I els policies van deixar el pis. La Irina va respirar fondo, va tornar la cadira al seu lloc i es va girar cap al noi:

—Tens gana? Et faig alguna cosa?

—No. Dino a fora.

En Rocco i l’agent Pierron van sortir del bloc de pisos on vivia la Irina Oligova.

—He d’anar a parlar amb aquesta Adalgisa —va dir en Rocco.

—Amb qui?

—L’Adalgisa, l’amiga de l’Ester Baudo. Me’n torno a la prefectura.

L’Italo el va mirar amb les claus del cotxe a la mà.

—I no véns amb mi?

—No. Tu no vas a la prefectura. Et quedes a estalonar el noi.

—Qui, l’egipci?

—Exacte. Segueix-lo. I explica’m què fa.

L’Italo feia que sí amb el cap.

—Puc saber per què?

—L’has vist, l’esparadrap que duia a la cella, o ets cec? Si en comptes de dir bestieses fessis funcionar el cervell, o miressis una mica el que tens al voltant, sabries igual que jo que a la cella hi duia un pírcing.

—I què?

—Torna a mirar el vídeo de l’agressió a en D’Intino i sabràs de què parlo.

—Et sembla que hi té alguna cosa a veure?

—No m’ho sembla. Ho sé.

—Veus com tenia raó? —va fer l’Italo anant cap al cotxe.

—Sobre què?

—El dinar. Sabia que ens el saltaríem.

—Parla per tu. Jo que sóc el cap primer me’n vaig a fer uns espaguetis i després busco aquesta Adalgisa.

No va ser gens difícil. Només va haver de trucar a en Patrizio Baudo, que li va donar l’adreça d’on treballava l’Adalgisa. Tot i que, i no va ser una sensació, entre en Patrizio Baudo i l’Adalgisa no hi havia bona sintonia. En efecte, només va caldre esmentar el nom de la dona al vidu per sentir una mena de corrent d’aire gelat pel telèfon. Fos com fos, la dona treballava en una llibreria del centre, a prop de la plaça on hi havia l’erari.

L’edifici de l’erari, que havia estat construït durant el vintenni feixista, a Aosta hi desentonava com un gra a la pell d’un nadó. Segons la mentalitat dels arquitectes feixistes, el rellotge de l’administració havia de substituir el campanar. No havien de ser les campanes de Crist les que regulessin les hores de feina i les alarmes, sinó el rellotge del representant del poder polític. Però aquella tifarada geomètrica tenia una qualitat. Marcava l’hora exacta. Les tres i deu. En Rocco va obrir la porta de fusta de la llibreria. Semblava un refugi de muntanya. Fusta a les parets i a vessar de volums amb els lloms de mil colors diferents. Cada cop que entrava en una llibreria se li disparaven els sentiments de culpa. Perquè cada vegada es tornava a proposar, tal com passa amb els règims, que un dia d’aquests es tornaria a posar a llegir. Ho hauria pogut fer quan tornava a casa, al carrer Piave, en aquell pis sense nom, sense color i sense ni rastre d’amor ni de dona. Però no ho feia. Tan bon punt tancava la porta, arribaven els comptes que tenia pendents amb el passat. El pis es poblava de pensaments densos com l’oli que no li deixaven cap possibilitat de posar-se a llegir un llibre i ni tan sols de mirar cap pel·lícula de trama gaire complicada. La nostàlgia, el passat, la vida que ja no tenia s’ensenyoria de tot i els llibres es quedaven a la tauleta de nit o als prestatges, intactes, i el miraven cada dia més plens de pols i més grisos.

A la taula de les novetats també hi havia un exemplar de La Stampa obert per la pàgina de successos. Ben a la vista, l’article sobre la misteriosa mort de l’Ester Baudo. Senyal que el qüestor ja havia començat a parlar amb els gasetillers, com en deia ell, i també senyal que l’Adalgisa ja estava al corrent de la mort de la seva amiga, encara que ho hagués sabut per una notícia freda i impersonal publicada anònimament en el diari. Va veure venir una dona d’uns trenta-cinc anys. Alta i robusta, amb un nas pronunciat, però que en aquella cara hi anava bé. Els cabells llargs fins a les espatlles.

—El puc ajudar?

Tenia uns ulls grossos i negres que desprenien aquella tristesa que només saben emanar els actors russos a les pel·lícules en blanc i negre.

—Em dic Rocco Schiavone. Sóc el viceqüestor de la policia judicial d’Aosta.

La dona va empassar saliva i es va quedar en silenci, escoltant.

—Busco l’Adalgisa.

—Sóc jo —va dir amb un petit cop de cap. I va allargar la mà—. Adalgisa Verratti. Ha vingut per l’Ester, oi?

—Sí.

L’Adalgisa es va girar cap a l’interior del local.

—Surto un moment! —va cridar—. Torno de seguida. —I va tornar a mirar en Rocco—. Anem a prendre un cafè, si no hi té inconvenient.

L’Adalgisa mirava fixament la tasseta mentre remenava amb la cullera.

—L’Ester i jo érem companyes de l’institut. Sempre vam ser amigues. Sempre.

Va tirar els mocs amunt. Ràpidament va agafar un tovalló de paper i es va eixugar els ulls.

—Quan va ser l’última vegada que hi va parlar?

—Dijous al vespre.

—Alguna cosa estranya?

—No, res. Vam xerrar normal. La volia convèncer que vingués amb mi a fer pilates.

En Rocco va beure cafè. Aigua bruta. Va deixar la tasseta mig plena sobre el platet.

—Anem al gra. Què és el que no rutllava a la vida de l’Ester?

L’Adalgisa va somriure estirant la boca cap als costats en una ganyota.

—A part que estava insatisfeta de la seva vida i del seu matrimoni? I que no volia tenir fills encara que en Patrizio hi insistís? Res, tot bé.

—No anaven bé les coses amb el marit?

—Amb el marit les coses no anaven ni amb rodes. En Patrizio és un imbècil.

«Ja hi som», va pensar en Rocco.

—Per què? —li va preguntar.

—Gelós, possessiu, li va fer deixar la feina. I vol saber per què vaig deixar de saludar-lo? Se li va ficar al cap que jo la pervertia.

—En quin sentit?

—Ara ja no estic casada i diguem que gestiono la meva vida com a mi em sembla.

—I això què vol dir?

—Quan no vaig poder més del meu marit, vaig demanar el divorci i cadascú per la seva banda. Ara visc com vull i surto amb qui em ve gust, disposo del meu temps i, cregui’m, és una sensació agradabilíssima. I fins i tot tinc dos gats, que amb el pesat del meu marit era impossible. A mi m’agraden els animals, els llibres, el cine. No m’interessen els cotxes, el futbol i els mòbils d’última generació.

—De manera que en Patrizio estava convençut que vostè volia arrossegar l’Ester fora del matrimoni?

—Es podria dir així. I si ho hagués aconseguit, ara no seríem aquí parlant, no?

—No. Potser seríem a la llibreria, parlant de llibres.

L’Adalgisa va mossegar un terròs de sucre.

—Vostè està casat?

—Sí.

—I estima la seva dona?

—Més que a mi mateix.

La dona es va ficar a la boca l’altra meitat de terròs.

—L’envejo.

—Impossible, cregui’m.

—Per què? Vostè estima la seva dona i és feliç amb ella, no?

En Rocco va somriure i va assentir ràpidament un parell de cops. Va donar una ullada circular al bar, com si volgués assegurar-se que no els sentia ningú. Però no va dir res. A les arrugues del costat dels ulls d’en Rocco, o potser a la mirada o qui sap si al somriure apagat, l’Adalgisa hi va veure un abisme de tristor sense fons. Es va sentir els batecs del cor i va deixar de fer preguntes al viceqüestor. En silenci, li va agafar una mà.

—Com va morir l’Ester, digui’m la veritat.

—Penjada, tal com diu el diari.

—Un dia o altre havia de passar.

Una llàgrima ràpida li va travessar la cara. No se la va eixugar. La va deixar relliscar fins que va desaparèixer rere la galta.

—La meva pobra amiga…

—No es va treure la vida. Ho va fer algú altre.

L’Adalgisa va obrir molt els ulls.

—Com? La van matar?

—Sí.

La dona es va quedar amb la boca oberta.

—No ho entenc… penjant-la?

—Un muntatge per dissimular l’homicidi.

—I qui pot haver…

—És el que he de descobrir.

—No… —va sortir dels llavis de l’Adalgisa com un xiulet—. No, no, no. Així no. És massa. —I es va tapar els ulls amb les mans.

En Rocco no va dir res, va esperar que l’Adalgisa desfogués el plor. El cambrer que els havia dut els dos cafès mirava el policia amb cara de retret. En Rocco hauria volgut cridar-li la seva innocència. No era ell qui la feia plorar. Però el vell sacsejava el cap i no li treia els ulls de sobre. Fins que el viceqüestor amb un gest de la mà li va suggerir que se n’anés a pastar fang. Finalment la dona es va calmar. Es va tornar a eixugar els ulls, que ara eren dos punts negres.

—Déu meu, segur que ara semblo un ós rentador… —va dir amb una alegria forçada.

—Una mica —va fer en Rocco—. Si la tornés a necessitar?

—Què? —va fer la dona, sortint dels seus pensaments.

—Dic, si la tornés a necessitar?

—Em trobarà a la llibreria. Hi sóc sempre, horari continu. Però al matí arribo a les onze. Primer vaig a l’hospital.

—Espero que no sigui res greu.

—No. La meva mare. El fèmur. Li faig una estona de companyia.

—Que es millori —va dir en Rocco. Va agafar el tiquet, va llegir el total i va deixar un bitllet de cinc euros sobre la taula—. Adalgisa, no m’amaga res, oi?

—Com vol que ho faci? —va respondre tornant a tirar els mocs amunt—. Vostè, senyor Schiavone, és un bon policia, hi ha coses que se saben. No li amagaria mai res, cregui’m.

Però en Rocco continuava mirant-la de dalt a baix, sense dir res.

—Senyor Schiavone, li sembla que sóc una d’aquelles persones que amaga coses? En menys de cinc minuts li he explicat detalls de la meva vida tan íntims que no els sap ni la meva mare.

—I què? És la seva mare. Jo només sóc un desconegut. És molt més fàcil obrir-se amb els desconeguts, no ho sabia?

Caminava com un gat vagabund arran dels edificis del centre intentant aixoplugar-se de la pluja que tornava a caure. No hi havia cap taxi, havia d’anar fins a la prefectura a peu.

El singalès sota el porxo va aparèixer com una benedicció.

—Quant valen?

—Cinc euro un, set euro dos.

—I què vols que en faci de dos?

En Rocco va pagar i va triar el paraigua menys cridaner, vermell amb pics negres. El va obrir i va continuar caminant cap al despatx. Es va posar la mà a la butxaca i en va treure el mòbil.

—Ei, Farinelli? Sóc l’Schiavone.

—Ah, mira, et buscava. Escolta… —El subinspector de la científica tenia la veu alterada, senyal que estava a punt d’engegar un sermó al viceqüestor.

—Heu deixat un bon merder aquí al pis dels Baudo.

—Ja ho sé, ja ho sé, però t’he de demanar una cosa urgent.

—Digues.

—Pots enviar a en Fumagalli els cinturons i les corbates que hi trobis?

—Puc saber per què?

«Quin torracollons», va pensar en Rocco.

—Perquè els ha d’examinar. Probable arma del delicte.

En Farinelli va riure amb ganes. Era la primera vegada que en Rocco el sentia riure.

—No hi veig la gràcia, Fariné!

—De debò creus que l’assassí haurà deixat l’arma del delicte al pis?

—I, tu, de debò creus que no cal que ho comprovi?

La rialla es va trencar a la gola del subinspector de la científica.

—Sí, és clar, tens raó.

—Sobretot, que el metge ho espera. I ja saps que és molt emprenyador.

—Aquell? Aquell valdria més que es retirés, t’ho dic jo. Ara escolta’m bé…

—Te… pam… nas… per primavera? —va dir en Rocco.

—Què dius?

—No… sent… dius! Hol? Hol? —I va apagar el mòbil. Va somriure i va accelerar el pas.

Les gotes de pluja regalimaven pel vidre de la finestra. Si més no, desfarien tota la neu apilonada a voreres i teulats. Mentre observava com tamborinava l’aigua a l’asfalt, el telèfon de sobre la taula va sonar i li va fer fer un bot.

—Qui és?

—Viceqüestor? Sóc en De Silvestri.

De Silvestri. El vell agent de la comissaria Cristòfol Colom de l’EUR, a Roma. L’home amb qui sempre podia comptar, el que sempre ho feia tot abans que se li digués, una peça important de totes les que li faltaven d’una vida passada.

—De Silvestri? Quina alegria sentir-te la veu!

—Com li va a Aosta?

En Rocco va mirar el despatx, va mirar el vidre moll.

—Una altra pregunta?

—No el destorbaria si no fos molt important. Malauradament, hauríem de parlar d’una cosa.

—De la teva jubilació? —va fer en Rocco amb un somriure.

A l’altra banda del fil la rialla gruixuda i amical d’en De Silvestri va sonar com des de dins d’una cova.

—No, encara no em toca. M’he d’esperar uns quants anys. Però a hores d’ara ja he entès que em jubilaré quan em posin a la caixa.

—No diguis aquestes coses.

—Hi ha una cosa que ha de saber. El seu substitut, aquí, és de Rovigo, es diu Mario Busdon.

—Molt bé.

—Sí, però no entén res. No se sap moure. Hi ha un problema que s’hauria de resoldre.

En Rocco es va asseure. El to d’en De Silvestri tot d’una s’havia fet greu.

—En pots parlar per telèfon?

—No. Val més que no. Demà és diumenge, acompanyo el meu fill a l’estadi. És el Juve-Lazio.

—Per què el portes a veure un carnatge? Ets cruel, De Silvestri.

—No és tan segur, no es pensi.

—I tant que és segur, i tant, si us plau… us treuen tres targetes i us en torneu a Formello.

—Com les que van ensenyar als seus ahir a Milà?

—No et facis el graciós, De Silvestri, encara que sigui a Aosta, continuo essent un superior. Però deies que vas a Torí i…?

—I continuo. Ens veiem a mig camí?

—D’acord. Tens alguna idea?

—Vinc amb avió. Sap Ciriè?

—Què coi és?

—Un poblet no gaire lluny de Torí. Quedem allà. Jo hi aniré amb un cotxe que llogaré a l’aeroport.

—I per què justament Ciriè?

—Perquè vaig a veure una persona estimada, i a més per anar i tornar de l’aeroport hi ha vint quilòmetres, no hauré ni de posar gasolina al cotxe.

—Penses en algun lloc?

—Sí. Al carrer Rossetti hi ha un bar. Allà.

—A quina hora?

—Què li sembla a les dotze. L’esperaré a dins.

—De Silvestri, no em penso moure si no em dius qui és la persona estimada que vas a veure en aquest poblet del costat de Torí.

—Per què ho vol saber?

—Perquè sí. Una amant?

En De Silvestri va tornar a riure de gust.

—Sí, una amant de vuitanta-quatre anys. És la meva tia, la germana de la meva difunta mare. L’única que queda viva de la família.

—Tens un gran cor, De Silvestri.

—No, dottor Schiavone, simplement és que la tia s’ha tornat a casar i vol que conegui el seu marit.

—S’ha tornat a casar a vuitanta-quatre anys?

—El marit en té noranta-dos.

En Rocco es va quedar pensant.

—Pregunta què mengen a Ciriè, em sembla que deu ser la millor dieta per viure molts anys.

—Ho faré. Fins demà.

—Fins demà.

Quin problema hi devia haver? Alguna cosa relacionada amb vells casos de Roma, potser algun amic seu s’havia ficat en un embolic? Però aleshores no hauria estat en De Silvestri qui li hauria dit res. Hauria rebut una trucada d’en Seba o d’en Furio. Alguna cosa que l’afectava? No havia deixat res penjat. Havia resolt deutes i crèdits, i si el problema era el seu compte al banc li hauria trucat en Daniele, el seu gestor, no pas en De Silvestri. Havia d’esperar fins a l’endemà a les dotze per saber la veritat. La tarda s’anava apagant i amb ella la llum del despatx. Volia tornar-se’n al pis calent, passar per la rostidoria a comprar alguna porqueria per sopar, banyar-se i mirar una mica la tele.

S’havia descuidat completament de l’Italo Pierron, de qui no sabia res des de les dues de la tarda, des que l’havia enviat a estalonar en Helmi, el fill egipci de la Irina.

En això pensava mentre sortia de la pizzeria on havia comprat sis euros de pizza rància de mozzarella. En aquell moment la pluja concedia una petita treva a la ciutat i les voreres eren un poti-poti d’aigua i fang. De poc no envesteix una dona que li venia de cara.

—Perdoni.

—Senyor Schiavone!

Era l’Adalgisa. Estava bé fins i tot amb texans i botes, dins d’un anorac Monclear llarg fins a sobre el genoll. La llibretera va observar el paquet de la pizza. En Rocco el va fer voltar entre les mans i, qui sap per què, li van venir ganes d’amagar aquell testimoni de solitud.

—Tornava a casa —va fer la dona—. Però no es pensi que el meu sopar serà millor que aquest que porta. Cap novetat… suposo, no?

—Suposa bé. I vostè?

—La trobo a faltar. No puc ni esborrar el seu nom del mòbil —va fer l’Adalgisa—. Avui li hauria trucat. Avui toca club. Sap? A la llibreria fem trobades de lectors. Al començament l’Ester venia puntual, amb la seva llibreta, prenia apunts, parlava. Després va deixar de venir. En Patrizio no li ho permetia. Estava segur que al grup hi havia algú més interessat en la seva dona que en l’Edgar Allan Poe.

—Per què l’Edgar Allan Poe?

—Ens agrada. A vostè no?

—I digui? Hi havia algú més interessat per l’Ester que per la literatura?

—Sí. Un comptable de setanta-dos anys que acabava de passar un ictus, i en Federico, de trenta-cinc anys, company des d’en fa set d’en Raul, un ballarí de tango.

—De manera que es va acabar el club.

L’Adalgisa va fer dos passos mirant a terra.

—Sí. Es va acabar el club. L’Ester volia escriure. Era el seu somni. Per dir la veritat, era el nostre somni, des de l’època de l’institut. Començava un relat, però sempre el deixava a mitges. El seu impuls creatiu era ciclotímic. S’alternava amb la depressió. No hi havia lloc per a totes dues coses.

—I vostè? Escriu?

—Des que visc tota sola. Potser em publicaran una novel·la.

—Autobiogràfica?

—No sóc tan interessant. No, policíaca. M’agraden les policíaques. Qui sap, si li dono la meva novel·la potser em pot oferir algun consell. Vostè en deu haver vist de tots colors, no?

L’Adalgisa somreia. Però només amb la boca. Els ulls continuaven tristos, velats, com si un pinzell hi hagués passat per sobre una capa de gris.

—Sí. N’he vist bastantes.

—El meu llibre va d’un crim perfecte.

—No hi ha crims perfectes. I saps per què? Perquè han estat comesos. I ja n’hi ha prou. Si de cas, hi ha culpables amb molta sort.

L’Adalgisa va assentir.

—Vostè llegeix?

—M’agradaria. No tinc temps. De vegades al vespre. Qui llegia era la meva dona —va fer en Rocco.

—Aquest imperfecte no m’agrada.

—Doncs imagina’t a mi.

—És un home carregat de nostàlgia. Com hi conviu?

—Molt malament. Tu en tens?

La dona es va limitar a arronsar les espatlles i tot seguit va indicar un portal.

—Jo ja he arribat. Puc tractar-te de tu?

—És clar que sí. Jo he començat a fer-ho sense permís.

—Ara saps on visc. Fa sis mesos que ets aquí, m’agradaria que em consideressis una amiga.

En Rocco va mirar la casa. Era de dos pisos, elegant.

—Com és que saps que fa sis mesos que sóc aquí?

L’Adalgisa va somriure un altre cop i va anar cap al seu portal, escortada pel viceqüestor.

—Perquè llegeixo els diaris. Vaig seguir tot el cas de Champoluc, al febrer. T’he dit que m’agraden les històries policíaques i els successos, no? Vas estar brillant. Qui sap, potser un dia m’explicaràs com és que has vingut a parar aquí a Aosta.

—Vacances pagades.

Tots dos van riure. L’Adalgisa només amb la boca, igual que abans. Mai amb els ulls.

—Si saps tantes coses de mi, també deus saber on visc.

—No. Això és vida privada. Jo sé les coses de la vida pública. Del carrer. El que surt als diaris. Ja t’he dit que llegeixo molt. I observo.

—Però tens un club de lectura o una perruqueria?

—Tots els aspirants a escriptors, en el fons, són grans curiosos.

—A Roma d’aquesta mena de gent en diem d’una altra manera.

—Xafarders?

En Rocco va somriure.

—No podies fer res per l’Ester. No et sentis culpable. I sobretot no tinguis remordiments.

—És molt més complicat que això, Rocco.

—Com és, doncs, digues?

—No val la pena. És una història llarga i complexa. Potser quan siguem més amics… —I va treure les claus de casa—. Fins aviat, Rocco Schiavone.

—Espero tenir més bones notícies, el pròxim cop.

—Troba qui ho ha fet. Si us plau.

—Tranquil·la, que enxamparé el malparit.

—Diries que és un home?

—Sí. Per pujar un cos al ganxo del llum s’ha de ser fort, no trobes?

—No és fàcil —va fer l’Adalgisa, i els ulls se li van entristir i velar.

S’imaginava l’escena. La seva amiga penjada com un quarter de bou a la nevera d’una carnisseria.

—Com et sembla que ho devia fer?

S’havia quedat recolzada al batent de fusta obert del portal. La llum clara de les escales li il·luminava una quarta part de la cara.

—No tinc ganes d’imaginar-m’ho.

—Deies que escrius novel·la negra. Doncs digues.

L’Adalgisa va respirar fondo.

—Potser faria com els alpinistes a les parets. Amb un mosquetó, i estiraria per hissar-la.

—Sí, aquí entre aquestes muntanyes em sembla la imatge més apropiada. O sigui que devia fer servir un mosquetó. O una corriola?

—Sí. Alguna cosa així.

—Molt bé. És l’única manera.

—Ho va fer així? —va preguntar la dona amb un fil de veu.

—Sí. Va fer servir una corda ancorada a un moble.

El Nokia d’en Rocco va sonar. El viceqüestor es va dur la mà a la butxaca. Era de la prefectura.

—Perdona, l’he d’agafar. —I es va acomiadar de l’Adalgisa amb un gest—. Fins aviat —va dir.

La dona va entrar i va tancar el portal.

—Agent Pierron.

—Ara mateix pensava en tu, Italo. Què expliques?

—Que he vingut aquí a la prefectura però vostè no hi era. Convindria que parléssim una estona. Vinc a casa seva?

—Ets boig? Vine al centre, t’espero al bar de la plaça Chanoux.

—Deixo un parell de papers a en Deruta i vinc.

Aleshores l’Italo va penjar malament l’auricular de manera que en Rocco va poder sentir un tros de la conversa entre els dos agents.

—Deruta, he d’anar a veure el viceqüestor. Els acabes tu, aquests papers?

—Jo? Per què jo? A més, no em trobo gaire bé.

—És un favor que et demano. Estem darrere una cosa important.

—Tu i la Rispoli us feu els superiors, cul i merda amb el viceqüestor, i a mi em deixeu les coses més pesades. Però un dia d’aquests pujaré a veure el qüestor i posaré els punts sobre les is.

—Fes el que vulguis. Després l’hi expliques tu, a l’Schiavone. I si vols un consell, de la Caterina, com menys en parlis millor.

—Vés a prendre pel cul.

—Vés-hi tu, sac de greix.

Aleshores es va sentir soroll de paperam, un cop de porta i un sospir. Era evident que en Pierron havia tallat la conversa i se n’havia anat.

En Rocco es va guardar el mòbil a la butxaca i es va posar en marxa cap al bar tot mirant el paquet de la pizza que duia a la mà. La va llançar a la primera paperera que va trobar. Ja devia estar freda. I si hi havia una cosa que no necessitava de cap de les maneres era estar-se a casa rosegant una pizza gomosa com un xiclet.

—Italo, em vols explicar una cosa? —va preguntar en Rocco tan bon punt l’agent es va asseure a la tauleta de davant de la finestra—. Avui és dissabte a la nit. On són els joves? —I va indicar el bar mig buit.

—No t’entenc.

—Això és el centre. Amb prou feines hi ha aquest bar, que tancarà d’aquí a poc. Després un pub i prou. Què fan el dissabte a la nit?

—No ho sé.

—Tu què feies?

—Jo no sóc d’Aosta. Sóc de prop de Verres, i per a mi la conya era venir a Aosta.

En Rocco va mirar per la finestra. La pluja tornava a martellejar el carrer. Algú passava per sota la porxada, un parell de paraigües, a part d’això semblava una plaça metafísica de De Chirico.

—Potser baixen a Torí.

Li va agradar molt dir això de «baixar a Torí».

—Sí, a Torí hi ha més vida. Locals, pubs, discoteques, cines i teatres. I a propòsit de Torí. En Farinelli de la científica ha trucat tres cops. L’última vegada ha deixat un missatge a la Caterina. Se n’ha tornat a Torí, però sembla que ha de parlar amb tu.

—Sí, ja ho sé. Segur que em vol tocar els ous. Era per això que em volies veure?

En aquell moment l’Ugo va portar dues copes de vi blanc. En Rocco va somriure per donar-li les gràcies i l’home va tornar a la barra per servir tres jubilats concentrats en una discussió en la seva llengua incomprensible.

—No —va dir l’Italo jugant amb la copa—. He seguit el noi, aquest Helmi, tal com m’has dit. I he descobert una cosa interessant.

—Digues.

—Ha entrat mitja hora en una sala de jocs i després ha pujat a Arpuilles.

—On?

—A sobre d’Aosta, un bon tros de carretera, set o vuit quilòmetres de revolts.

—I què hi ha anat a fer?

—Ha entrat en una mena de magatzemet. Hi ha estat uns vint minuts i després ha tornat a baixar cap a Aosta.

En Rocco es va acabar el vi. L’Italo encara no l’havia ni tastat.

—I la notícia on és?

—Al magatzem. És d’un que es diu Gregorio Chevax. Rajoles i sanitaris.

—Continuo sense veure-la.

—Perquè no ets d’aquí. En Chevax ara té cinquanta-tres anys i en els noranta en va complir cinc per estafa i receptació. Va vendre tres pintures robades d’una església d’Asti.

—Ara sí, Italo. Això és una notícia que obre moltes perspectives. Bravo.

I en Pierron finalment es va beure d’un glop la copa de vi blanc. Va somriure i es va eixugar els llavis.

—Què fem?

—És dissabte a la nit —va dir en Rocco—. Anem a divertir-nos una mica.

Eren les nou quan en Rocco, protegit per un paraigua negre, va trucar a l’intèrfon d’una torreta del veïnat d’Arpuilles.

—Qui hi ha? —va respondre una veu dura i contrariada.

—Busco en Gregorio Chevax.

—Sí, però qui és?

—Viceqüestor Rocco Schiavone.

Silenci. Només la pluja que picava histèricament la tela impermeable del paraigua.

—Passi.

Un ronc electrònic i la reixa es va obrir. En Rocco va travessar un jardí de pocs metres quadrats per un caminet de pedra que duia a la casa. Es va encendre un llum a la planta baixa, poc després es va obrir la porta. A contrallum va aparèixer una figura d’aproximadament un metre setanta-cinc, en mànigues de camisa.

—Passi…

—Gràcies, Schiavone. Perdoni l’hora però la meva feina no té horaris.

L’home no va somriure. Li va estrènyer la mà i es va apartar per deixar-lo entrar. Va agafar el paraigua d’en Rocco i el va ficar en un gerro. Ara, sota els tres halògens encastats al sostre fals, en Rocco li va poder veure bé la cara. La semblança amb els peixos ballesta era impressionant. Aquells peixets de colors que viuen a les aigües càlides de les barreres coral·lines i tenen una mena de morro gegantí quasi elefantíac i uns ulls petitons situats al mig del cos. La boca minúscula en forma de cor estava separada d’un nas enorme per una distància de més de quatre dits, un espai tan ampli que no hauria pogut cobrir ni el bigoti d’en Magnum. Els ulls rodons i inexpressius, massa allunyats de l’arrel del nas, semblava que li haguessin sortit a les temples. Tenia l’expressió sorpresa del petit Rhinecanthus aculeatus, que tanmateix és famós entre els seus companys de la barrera per com queixala les preses.

—En què el puc ajudar?

—En una cosa molt senzilla.

No li podia treure els ulls de sobre. La monstruositat d’aquella cara, humanitzada per una barba de tres dies, l’hipnotitzava. Havia d’esborrar les imatges de l’enciclopèdia d’animals perquè, si no, es passaria mitja hora contemplant-la.

—Necessito un cop de mà. Vostè l’any noranta-cinc va tenir algun problema amb la llei, si no m’equivoco.

En Gregorio va somriure.

—Deute saldat.

—I tant, ja ho sé, no vinc pas per això. I sé que ara comercia amb rajoles i sanitaris. Té un magatzem maco i el negoci rutlla, no?

—No em puc queixar, sóc un empresari honrat.

—També ho sé. Però amb una mica de sort igualment em podrà donar un cop de mà. Vostè potser no ho sap, però últimament a la zona hi ha hagut bastants robatoris en esglésies i col·leccions privades.

—No ho sabia.

—Ara ja ho sap —va precisar en Rocco—. I mirem de localitzar els objectes robats.

En Rocco va callar i el va mirar als ulls. En Gregorio esperava la resta en silenci.

—Vostè coneixia aquest món i potser ens pot donar algun nom que ens ajudi, m’equivoco?

En Gregorio es va recolzar en una paret d’on penjava una marina napolitana.

—Sí, s’equivoca. Jo no conec ningú i no sé ni de què coi em parla.

—Per què de cop es posa tan agressiu? —va preguntar amablement en Rocco.

—Perquè són les nou del vespre, perquè estava a punt d’anar a sopar, perquè amb tota aquesta merda ja no hi tinc res a veure i perquè si vol parlar amb mi com Déu mana, convoqui’m a la prefectura.

—Em sap greu haver-lo molestat, senyor Cheval.

—Chevax.

—Com vulgui. Però, miri, jo he de portar resultats com sigui, si no el qüestor em fa la vida impossible.

—I a mi què m’importa?

En Rocco va riure. I la seva rialla va descol·locar l’exconvicte.

—Exacte, bona resposta. Molt bona. Però ja veurà, juguem al joc del «si», hi sap jugar?

—No, no en sé. I no tinc ganes de jugar a res.

—Si jo li digués: he robat unes joies en un pis i les he de vendre, on vaig? Amb qui puc parlar?

—Una altra vegada? Ja li he dit que no en tinc ni idea, està abusant de la meva paciència.

—Però s’hi ha fixat? Jo sóc amable. —En Chevax se’l va mirar sense entendre’l—. En canvi vostè continua fent de gallet. Molt malament, no?

—Ara…

—Ara tu calles i escoltes. —Els ulls del viceqüestor s’havien tornat dues escletxes—. No em crec gens les teves històries, tot plegat fa una pudor de socarrim que empesta. I no m’equivoco mai. O sigui que ara ja no jugo i canviem de to.

—Si es pensa que…

—Muts, parlaràs quan jo acabi, tros d’ase.

En Gregorio Chevax va empassar saliva.

—No m’has ajudat i això no està bé, gens bé. Demà torno amb una ordre del jutge i et regiro fins i tot els calçotets. Aquí a casa teva, al magatzem de sanitaris dels nassos, tot! Un sol objecte que faci pudor i te’n tornes a dins. —El viceqüestor va recollir ràpid el paraigua. La velocitat del gest va espantar en Chevax, que es va apartar com si s’hagués de defensar d’un cop a la cara—. A partir de demà viuràs a l’infern.

—No tinc res a amagar i vostè no em fa por.

—No sóc aquí per fer-te por. Només per dir-te que t’has guanyat un enemic. I no en podies haver trobat cap de pitjor. Creu-me.

El viceqüestor va obrir la porta, va desplegar el paraigua i va sortir amb pas decidit. En Chevax va mirar com travessava el jardí sota la pluja. Va esperar que passés la reixa i tot seguit es va tancar a casa.

En Rocco, així que va ser fora de la torre, va agafar el mòbil:

—Italo? Sou a lloc, la Caterina i tu?

—Sí, som aquí. Només ens faltava aquesta pluja.

—Doncs sí. Jo ara me’n vaig a casa, que estic destrossat. Sobretot, tingueu sempre els llums apagats i quedeu-vos a dins. I cap flaix.

—Tranquil, tranquil.

—Així a ull, us hi haureu d’estar una bona estona. Aquest malparit esperarà que sigui de nit per moure’s. Paciència.

—Entesos.

—M’ha trucat en De Silvestri, m’ha d’explicar alguna cosa de Roma —li dic, però la Marina no em contesta—. On ets? Hi ets?

No és a l’habitació, no és a la sala ni tampoc a la cuina. El llit intacte i la pluja que continua picant als vidres. Aquesta ciutat té una cosa sorprenent: la capacitat de suportar aigua i neu com si no s’hagués d’acabar mai. Si una dècima part de tot això caigués a Roma, t’imagines les ribes del Tíber? Morts, ferits, una apocalipsi bíblica. La pizza, l’he llençat, i la nevera està tan buida que si parlo mirant-hi a dins fa eco. Hi ha mitja llimona, una paperina amb alguna cosa a dins que no vull saber ni què és (potser d’aquí a una mica es començarà a moure i sortirà a fer una volta), mitja aigua mineral i una ampolla de Moët. Per què coi la vaig comprar? Què he de celebrar? Què oblido? El meu aniversari no, és a l’agost. El de la Marina que és el dia 20? Impossible. Per a aquest dia li vaig fer una promesa que he de mantenir. Pobre xampany! Doncs per recordar el pare? El pare se’n va anar al novembre. La mare en canvi va ser a començament d’octubre. Però, a més, no podia ser per a això una ampolla de Moët. No s’obre xampany per recordar els morts.

—Per què la vaig comprar, amor?

—On tens el cap? El nostre aniversari —em respon la Marina.

No veig on és.

—El nostre… hòstia! És veritat! El dos de març…

—Ja ha passat —m’ajuda la Marina.

—I no ho hem celebrat?

—Que sí que ho vam celebrar, Rocco. Però n’havies comprat dues, d’ampolles.

El 2 de març de 1998. A l’Ajuntament de Bracciano, el poble dels pares de la Marina. Mai de la vida havia begut tant. La festa al llac. Hi ha gent que encara se’n recorda. Jo no. Els meus records d’aquell dia s’aturen més o menys a les nou. Sembla que fins i tot vaig fer una cursa de «dos sense timoner» amb un patí de la platja.

—Què vaig beure, Marina?

—Farem més via si preguntes què no vas beure. —I ara sento el seu perfum. Em giro i la veig, recolzada a la porta de la sala—. Has de menjar alguna cosa.

—No he anat a comprar.

—Fes-te pasta.

—Sense ni tan sols parmesà?

—Però vés al supermercat, home, compra alguna cosa, després la pots posar al congelador i almenys de tant en tant tindràs alguna cosa per menjar.

—Saps què faig? Fumo setze cigarros, em faig tres cafès, bec xampany i la gana em passa.

—Això sí que és viure amb uns principis nutricionals sans! —I riu, la Marina. Quantes dents té? Més que jo. Són tan blanques que costa de creure—. Hi has tornat a anar?

Sé de què parla, la Marina. D’anar a la Provença a mirar cases. El nostre somni. Anar-hi a acabar les nostres vides, com vells elefants amb els ossos al sol.

—Hi has anat o no? Des d’aquí no hi deu haver ni un parell d’hores.

—No, no hi he anat. Si t’he de dir la veritat, no he ni mirat per internet els masos d’Aix.

M’assec al sofà i no la miro. Però igualment m’ho pregunta.

—Per què?

—Per què no hi he anat?

—Exacte. Per què?

I ara com l’hi dic?

—Són massa cars, Marina.

—No has tingut mai cap problema, amb els diners.

—I a més a la Provença… Parlen francès.

—Sí, és força lògic, no?, vist que és França. Deies que en sis mesos n’aprendries. Què ha passat? Ja no t’agrada?

No ho sé.

—No ho sé, Marina. Ja no és com abans.

—Però has de tenir un lloc on anar, Rocco. Si no, què faràs?

Em giro a mirar-la però ja ha desaparegut. Segur que ha anat a l’habitació a buscar la llibreta per apuntar-hi alguna paraula difícil.

—«I, tal vegada, els pals, que conviden les tempestes, són d’aquells que un vent vincla sobre els naufragis, perduts, sense pals, sense pals, ni fèrtils illots… Però, oh, cor meu!, escolta el cant dels navegants!».

Em giro. Ha tornat a la sala. Té un llibre a la mà.

—Maco. De qui és?

—És un llibre teu. Ho hauries de saber. —I me n’ensenya la coberta. Només veig els colors, però l’autor, no.

—No ho sé, no me’n recordo.

Se l’amaga a l’esquena.

—Me n’he subratllat tots els versos, amor. Són preciosos.

La miro. Es passa la mà per la cara, em regala un altre somriure i desapareix. Em quedo al sofà sense força per anar a buscar ni el xampany ni el comandament a distància. Sento que m’enfonso en un llit de sorra. M’hi abandono. I penso. Potser morir-se és així. Tancar els ulls i deixar-ho anar tot, per sempre, enfonsar-se en una massa negra i sense llum, dolça i càlida com la panxa d’una mare, tornar a la posició fetal, tancar els ulls i tornar al que eres abans de néixer. Una nota indistinta que a poc a poc torna a harmonitzar-se amb les altres…