13. Tot parant les xarxes

Sir Henry estigué més content que no pas sorprès de veure Sherlock Holmes, perquè feia dies que esperava que els darrers esdeveniments aconseguissin fer-lo venir de Londres. El que sí que el sorprengué fou que el meu amic no portés equipatge ni donés explicacions de la seva absència. Entre els dos ben aviat cobrirem les seves necessitats d’informació i, després d’un sopar tardà, comunicàrem a Sir Henry tot allò que consideràvem convenient que sabés. Primer de tot em correspongué la desagradable tasca d’informar de la mort de Selden a en Barrymore i la seva dona. Per a ell tal vegada fou un gran alleujament, però ella es posà a plorar amargament eixugant-se les llàgrimes amb el davantal. Per a tothom era un home violent mig animal i mig dimoni, però per a ella mai no va deixar d’ésser el vailet entremaliat de la seva adolescència, el nen que ella duia sempre agafat de la mà. Molt dolent ha de ser un home que no tingui cap dona que plori per ell.

—He estat romancejant per la casa tot el dia des que Watson se n’ha anat aquest matí —digué Sir Henry—. M’imagino que em mereixo tota la confiança per haver mantingut la meva promesa. Si no hagués promès no sortir sol m’hauria passat una tarda molt més animada, perquè he rebut un missatge de Stapleton en el qual em convidava a casa seva.

—Estic segur que hagués tingut una tarda molt més moguda —digué Holmes molt sec—. Per cert, suposo que no s’ha adonat que hem estat lamentant que s’hagués trencat el cap.

Sir Henry obrí els ulls.

—Com ha estat això?

—Aquell pobre desgraciat anava vestit amb la seva roba. Tinc por que el seu majordom, que la hi havia donada, no tingui ara problemes amb la policia.

—No és probable. No tenen cap mena de marca, que jo sàpiga.

—És una sort per a ell; de fet, és una sort per a tots vostès, ja que estan tots fora de la llei en aquest assumpte. No estic segur que, com a detectiu, el meu primer deure no fos arrestar tota la gent de la casa. Els informes de Watson són documents summament comprometedors.

—Però, què hi ha del cas? —preguntà Sir Henry—. N’ha pogut treure l’entrellat? No crec pas que Watson i jo sapiguem gaire més que quan vam arribar.

—Crec que estaré en disposició d’aclarir-li més la situació abans que no passi gaire temps. És un assumpte extremadament complicat i dels més difícils que m’hagi trobat. Encara hi ha alguns punts foscos, però de tota manera estem arribant al fons de la qüestió.

—Hem tingut una experiència, com li haurà dit Watson, sens dubte. Hem sentit el gos per l’erm, de manera que no puc jurar que tot es tracta de vana superstició. Vaig treballar una mica amb gossos quan era a l’Oest i, quan en sento un, el reconec. Si vostè és capaç de posar un morrió a aquest i encadenar-lo, estic disposat a jurar que vostè és un dels més grans detectius de tots els temps.

—Crec que podré posar-li el morrió i una cadena al coll si vostè m’ajuda.

—Faré el que vostè em mani.

—Molt bé; i a més li demanaré que ho faci cegament, sense demanar-me’n la raó.

—Com vostè vulgui.

—Si ho fa així, crec que tenim moltes probabilitats que el nostre petit problema es resolgui. No dubto que…

Parà de cop mirant fixament enlaire, per damunt del meu cap. La llàntia li il·luminava el rostre amb tanta intensitat que hauria pogut ser una estàtua clàssica, la personificació de l’estat d’alerta i expectació.

—Què és això? —cridàrem els dos.

En mirar avall vaig adonar-me que reprimia alguna emoció interna. Els seus trets eren encara assossegats, però en els seus ulls brillava un divertit entusiasme.

—Disculpi l’admiració d’un afeccionat —digué mentre assenyalava la filera de retrats que cobrien la paret del davant—. Watson no admetrà que jo entengui gens d’art, però és enveja, perquè els nostres punts de vista sobre el tema difereixen. Ara bé, aquesta és una col·lecció de retrats realment formidable.

—Bé, m’encanta sentir-li-ho a dir —respongué Sir Henry, mirant el meu amic amb una certa sorpresa—. No vull pas dir que sigui gran coneixedor en la matèria, i seria millor jutge d’un cavall o d’un vedell que no pas d’un quadre. No sabia que vostè tingués temps per a aquesta mena de coses.

—Reconec quan una cosa és de qualitat només de veure-la, i ara la veig. Això és un Kneller i juraria que aquesta dama vestida de seda blava d’allà baix i el fornit cavaller que porta perruca és un Reynolds. Deuen ser retrats de família, suposo?

—Sí, tots.

—En sap els noms?

—Barrymore me’ls ha fet aprendre i em penso que sabré recitar la lliçó força bé.

—Qui és el cavaller del telescopi?

—És el contraalmirall Baskerville, que va servir amb Rodney a les índies Occidentals. L’home de la jaqueta blava i el rotlle de paper és Sir William Baskerville, que fou president dels Comitès de la Cambra dels Comuns amb Pitt.

—I aquest cavaller que tinc just al davant, el del vellut negre i la corbata de llaç?

—Ah! Té dret a conèixer-lo. Aquest és el causant de tots els mals, el malvat Hug que despertà el gos dels Baskerville. No crec que arribem a oblidar-lo.

Vaig mirar-me el seu retrat amb interès i una certa sorpresa.

—Déu meu! —digué Holmes—, sembla un home prou assossegat i de costums tranquil, però gosaria dir que hi ha un dimoni amagat en els seus ulls. L’hauria fet una persona més robusta i d’aspecte més rufià.

—No hi ha dubte de la seva autenticitat, car el nom i la data, 1647, són darrera la tela.

Holmes afegí ben poca cosa més, perquè el retrat del vell bergant semblava exercir una gran fascinació sobre ell, i se l’estigué mirant fixament durant tot el sopar. No fou fins més tard, quan Sir Henry ja s’hagué retirat a la seva habitació, que se sentí capaç de seguir el fil del seu pensament. Em conduí altre cop a la sala dels banquets, amb l’espelma de l’habitació a la mà, i l’alçà davant del retrat de la paret, deteriorat pel temps.

—No veu res?

Em vaig mirar l’ample capell emplomat, el seu cabell rinxolat, el coll blanc brodat i el rostre llarg i sever que s’hi emmarcava. No era pas una fesomia brutal, sinó més aviat afectada, dura i severa, amb una boca ferma, de llavis prims i un esguard fred i intolerant.

—Li recorda algú que vostè conegui?

—Per la mandíbula s’assembla una mica a Sir Henry.

—Una mera suggestió, potser. Però, esperi un moment!

Pujà dalt d’una cadira i, tot aguantant el llum amb la mà esquerra, cobrí amb la dreta l’amplada dels cabells i els rínxols llargs.

—Déu del cel! —exclamà amb sorpresa.

El rostre de Stapleton havia sorgit del quadre.

—Ahà! Ho veu, m’han entrenat a examinar les cares i no els seus guarniments. La primera qualitat d’un investigador criminal és veure darrere una disfressa.

—Però això és meravellós! Podria ser el seu retrat.

—Sí, és un exemple interessant de regressió tant física com espiritual. L’estudi dels retrats de família és suficient per a convertir un home a la doctrina de la reencarnació. L’individu és un Baskerville, això és evident.

—Amb designis sobre la successió.

—Exactament. Aquesta troballa del retrat ens ha fornit una de les anelles perdudes de la cadena més òbvies. El tenim, Watson, el tenim, i juraria que abans de demà a la nit s’estarà debatent en la nostra xarxa tan indefens com una de les seves papallones. Una agulla, un tros de suro i una etiqueta, i ja el podrem afegir a la nostra col·lecció de Baker Street!

Es girà i esclatà en un dels seus rars atacs de riure. No l’he sentit a riure gaire i la seva rialla ha estat sempre presagi de desgràcia per a algú.

Em vaig llevar molt d’hora al matí, però Holmes encara s’havia llevat abans que jo, perquè el vaig veure pujant pel camí mentre jo em vestia.

—Sí, avui tindrem un dia molt enfeinat —remarcà fregant-se les mans amb l’alegria de l’acció— les xarxes són totes al seu lloc i estem a punt de recollir-les. Sabrem, abans no comenci el dia, si hem caçat el nostre gran espet bocatort, o bé si s’ha esmunyit per les malles.

—Ja ha estat a l’erm?

—He enviat un informe des de Grimpen a Princetown sobre la mort de Selden. Crec que puc prometre que cap de vostès no es veurà implicat en l’assumpte. I també m’he posat en contacte amb el meu fidel Cartwright, que s’hauria quedat com un clau a la porta de la meva cabana com un gos sobre la tomba del seu amo, si no l’hagués tranquil·litzat comunicant-li que estic bé.

—Quin és el següent moviment?

—Veure Sir Henry. Ah! mira-te’l!

—Bon dia, Holmes —digué Sir Henry— sembla un general preparant els plans de la batalla amb el seu cap d’estat major.

—Aquesta és justament la situació. Watson estava demanant les meves ordres.

—I jo també!

—Molt bé. Vostè està convidat, si ho he entès bé, a sopar amb els nostres amics, els Stapleton, aquesta nit.

—Espero que vostè també vingui. Són gent molt hospitalària i estic segur que els alegraria molt de veure’l.

—Em sembla que Watson i jo haurem d’anar a Londres.

—A Londres?

—Sí, crec que, tal com estan les coses, serem més útils allà.

El rostre del jove baró s’allargà perceptiblement.

—Confiava que em protegirien en tot aquest assumpte. La mansió i l’erm no són pas llocs gaire agradables quan s’està sol.

—Estimat amic, vostè ha de confiar en mi sense reserva i fer exactament el que li dic. Ha de dir als seus amics que ens hauria agradat molt de venir amb vostè, però que assumptes de màxima urgència ens requerien a ciutat. Esperem tornar ben aviat a Devonshire. Se’n recordarà de donar-li aquest missatge?

—Si insisteix…

—No hi ha altra alternativa, li ho asseguro.

Pel seu front arrufat, vaig adonar-me que el baró se sentia profundament ferit pel que considerava un abandó.

—Quan volen marxar? —preguntà fredament.

—Immediatament després d’esmorzar. Anirem amb cotxe fins a Coombe Tracey, però Watson deixarà aquí les seves coses com a penyora que tornarà. Watson, vostè enviarà una nota a Stapleton per dir-li que lamenta no poder-hi anar.

—M’estan entrant ganes d’anar a Londres amb vostès —digué Sir Henry—. Per què m’hauria de quedar sol aquí?

—Perquè aquest és el seu lloc de combat. Perquè m’ha donat la seva paraula que faria allò que li digués, i jo li dic que resti aquí.

—D’acord, llavors em quedaré.

—Una altra cosa! Vull que vagi amb cotxe a Merripit House. Però després faci tornar el cotxe, i procuri que s’assabentin que pensa tornar a peu.

—A peu per l’erm?

—Sí.

—Però si això és precisament el que tan sovint m’havien advertit que no fes!

—Aquesta vegada ho pot fer amb tota seguretat. Si no tingués completa confiança en els seus nervis i coratge, no li ho suggeriria, però és fonamental que ho faci.

—Aleshores ho faré.

—I si valora la seva vida, no travessi l’erm en cap altra direcció que no sigui el camí recte que va de la Mansió Merripit al camí de Grimpen, que és la seva ruta natural de retorn.

—Faré exactament tal com diu.

—Molt bé. M’agradaria sortir de casa immediatament després d’esmorzar, si és possible, a fi de ser a Londres a la tarda.

Estava absolutament astorat davant d’aquell pla, tot i que recordava que Holmes havia dit a Stapleton, la nit anterior, que la seva visita acabaria l’endemà. No m’havia passat pel cap, però, que volgués que jo l’acompanyés, ni tampoc comprenia que haguéssim de ser absents els dos en un moment que ell mateix declarà que era crític. No hi havia res a fer, no obstant, llevat d’obeir sense reserva. De manera que ens acomiadàrem del nostre entristit amic i, al cap d’un parell d’hores, ja ens trobàvem a l’estació de Coombe Tracey i havíem enviat el cotxe de retorn. Un petit vailet ens esperava a la plataforma.

—Mana res, senyor?

—Agafaràs aquest tren cap a la ciutat, Cartwright. Tan bon punt arribis, telegrafiaràs a Sir Henry Baskerville en nom meu, dient-li que, si troba la meva llibreta de notes que he perdut, me l’enviï per correu certificat a Baker Street.

—Sí, senyor.

—I pregunta a l’oficina de correus de l’estació si hi ha cap missatge per a mi.

El xicot tornà amb un telegrama, que Holmes em donà. Deia així:

«Telegrama rebut. Vinc amb una ordre judicial en blanc. Arribo a les cinc quaranta. LESTRADE».

—Això és en resposta al meu telegrama d’aquest matí. És el millor dels professionals i penso que podem necessitar la seva ajuda. Ara, Watson, crec que no podem utilitzar millor el nostre temps que anant a veure la nostra coneguda Missis Laura Lyons.

El seu pla de campanya se’m començava a fer evident. Utilitzaria Sir Henry per convèncer els Stapleton que realment havíem marxat, mentre que el que realment faríem seria tornar a l’instant precís en què probablement seríem necessaris. El telegrama des de Londres, si Sir Henry en parlava als Stapleton, dissiparia els últims recels de les seves ments. Ja em semblava veure les nostres xarxes atrapant el gran espet bocatort.

Missis Laura Lyons era al seu despatx, i Sherlock Holmes inicià la seva entrevista amb franquesa i anant al gra de tal manera que la sorprengué considerablement.

—Estic investigant les circumstàncies que convergiren en la mort del difunt Sir Charles Baskerville —digué ell—. El meu amic aquí present, el doctor Watson, m’ha informat de tot allò que vostè li havia explicat i també de tot el que ha amagat en relació amb el tema.

—I què he amagat, jo? —preguntà desafiant.

—Vostè ha confessat que demanà a Sir Charles que fos al portal a les deu en punt. Nosaltres sabem que aquests foren el lloc i l’hora de la seva mort. Vostè ens ha amagat quina relació hi ha entre aquests esdeveniments.

—No hi ha cap relació.

—En aquest cas, doncs, és una extraordinària coincidència. Però crec que finalment aconseguirem establir-hi una relació. Vull ser-li absolutament franc, Missis Lyons. Considerem que aquest és un cas d’assassinat, i les proves poden implicar-hi no solament el seu amic míster Stapleton, sinó també la seva dona.

Missis Lyons es tornà a seure. Amb les mans esgarrapava els braços de la butaca, i em vaig adonar que les seves ungles rosades s’havien tornat blanques de tan fort com premia.

—La seva dona! —repetí—. La seva dona! No era pas un home casat, ell!

Sherlock Holmes arronsà les espatlles.

—Demostri-m’ho! Demostri-m’ho! I si ho aconsegueix…

L’espurneig ferotge dels seus ulls deia més que cap paraula.

—He vingut preparat per això —digué Holmes traient-se uns papers de la butxaca—. Aquí té una fotografia de la parella feta a York fa quatre anys. Al darrera posa Mr. y Mrs. Vandeleuer, però no tindrà cap dificultat en reconèixer-lo, i a ella també, si és que la coneix de vista. Aquí porto tres descripcions escrites per testimonis de confiança de quan Mr. i Mrs. Vandeleur regentaven l’escola privada de St. Oliver. Llegeixi-les, i digui’m si dubta de la identitat d’aquestes persones.

Missis Lyons se les mirà, i després alçà els ulls cap a nosaltres amb el rostre rígid d’una dona desesperada.

—Míster Holmes —digué ella—, aquest home m’ha proposat el matrimoni a condició que em divorciés del meu marit. M’ha mentit, el malvat, de totes les maneres concebibles. No m’ha dit mai una paraula que fos veritat. I per què? Per què? Jo m’imaginava que ho feia tot per mi. Però ara m’adono que no he estat altra cosa que un instrument en les seves mans. Per què hauria de ser lleial amb ell, que mai no ho ha estat amb mi? Per què hauria de protegir-lo de les conseqüències de les seves malvestats? Pregunti’m el que vulgui, que no li amagaré res. Una cosa li juro, i és que quan vaig escriure la carta, mai vaig ni tan sols somniar en fer-li cap mal al vell Sir Charles que havia estat el més afable dels meus amics.

—Confio completament en vostè, senyora —digué Sherlock Holmes—. El relat d’aquests esdeveniments seria menys dolorós i potser ho faria més fàcil si jo li contés el que ha passat i vostè verifiqués que no faig cap error. L’enviament d’aquesta carta fou Stapleton qui la hi suggerí.

—Ell me la va dictar.

—Suposo que la raó que devia donar fou que vostè rebria ajuda de Sir Charles per cobrir les despeses legals relacionades amb el seu divorci.

—Exactament.

—I després d’haver enviat la carta la va dissuadir d’acudir a la cita?

—Em digué que feria el seu amor propi que cap altre home trobés els diners per a aquest fi, i que, tot i que ell era un home pobre, sacrificaria fins a l’últim penic per tal d’apartar tots els obstacles que ens separaven.

—Sembla un caràcter molt ferm. I després no en va saber res més fins que va llegir la notícia de la mort al diari.

—No.

—I li va fer jurar que no diria res sobre la seva cita amb Sir Charles.

—Exactament. Digué que la mort era molt misteriosa, i que jo seria sospitosa si se sabien aquells fets. Em va espantar per tal que callés.

—Molt bé, però vostè tenia les seves sospites?

Vacil·là, i abaixà els ulls.

—El coneixia —digué— però si ell hagués estat lleial amb mi, jo hauria fet el mateix amb ell.

—Crec que, amb tot això, vostè se n’ha sortit prou bé —digué Sherlock Holmes—. Ha tingut Stapleton a les seves mans sabent-ho ell, i tot i així està viva. Ha estat caminant a la vora del precipici durant uns quants mesos. Ens hem d’acomiadar, ara, Missis Lyons, i és probable que ben aviat tingui notícies nostres.

—El nostre cas a poc a poc es va arrodonint, i les dificultats van esvaint-se davant nostre —digué Holmes, mentre esperàvem drets l’arribada de l’exprés de la ciutat—. Ben aviat estaré en posició de narrar en un sol relat continu un dels crims més sensacionals i singulars dels temps moderns. Els estudiants de criminologia el recordaran al costat dels incidents anàlegs de Grodno, a la Petita Rússia, l’any 1866, i naturalment els assassins d’Anderson a Carolina del Nord, però aquest cas té alguns trets propis que el diferencien dels altres. Fins i tot ara no tenim cap prova clara en contra d’aquest home tan astut. Però em sorprendria molt que no s’hagués aclarit tot abans d’anar-nos-en a dormir.

L’exprés de Londres entrà a l’estació rugint i un home de baixa estatura, que recordava un buldog esprimatxat, saltà d’un compartiment de primera classe. Els tres ens donàrem les mans i de seguida em vaig adonar, per la manera reverencial amb què Lestrade mirava el meu company, que havia après molt des dels temps en què treballaren junts per primer cop. Podia recordar molt bé el despreci amb què aquell home pràctic escoltava les teories d’un raonador.

—Hi ha res interessant? —preguntà.

—És l’assumpte més interessant de fa anys —respongué Holmes—. Disposem de dues hores abans de marxar. Penso que hauríem d’aprofitar-ho per sopar, i després, Lestrade, li traurem el mal gust de boca de la boira de Londres amb una mica de l’aire pur de la nit a Dartmoor. Mai no ha estat allà? Ah! bé, no crec pas que mai oblidi la seva primera visita.