10. Extracte del diari del doctor Watson

Fins ara he pogut anar citant els informes que enviava els primers dies a Sherlock Holmes. En aquest moment, però, he arribat a un punt del meu relat on em sento forçat a abandonar aquest mètode i refiar-me un cop més dels meus records, ajudat pel diari que he anat escrivint en cada ocasió. Llegint-ne uns quants extractes, aniré agafant el fil fins a aquelles escenes que han quedat fixades de forma indeleble en el meu pensament en els més mínims detalls. Vaig començar, doncs, pel matí que va seguir la nostra persecució fallida del criminal i les nostres altres estranyes experiències a l’erm.

16 d’octubre.

Fa un dia rúfol i roineja. La casa és coberta de núvols rinxolats que s’alcen de tant en tant per mostrar les corbes monòtones de l’erm, dibuixant primes venes d’argent per les vessants dels turons i resseguint la lluentor de les pedres allà on la llum topa amb les seves cares humides. Tot és malenconia a fora i a dins. El jove baró passa per una forta reacció després de l’excitació de la nit. Jo mateix noto un pes al cor i pressento un perill imminent —un perill omnipresent— que em sembla encara més terrible pel fet de no poder-lo definir.

I, de fet, és que no tinc motius per experimentar un sentiment d’aquesta mena? Analitzem la llarga rècula d’incidents tots encaminats cap a una influència sinistra que s’abat sobre nosaltres. Hi ha la mort del darrer resident de la mansió, complint d’una manera tan exacta les condicions de la llegenda familiar, hi ha els repetitius informes dels camperols referint-se a una estranya criatura que habita l’erm. Jo mateix he sentit dues vegades amb les meves orelles un so que s’assembla a l’udol distant d’un gos. És increïble, impossible, que estigui realment al marge de les lleis de la natura. No es pot pas imaginar que un gos espectral deixi empremtes materials a terra i ompli l’aire amb el seu udol. Potser Stapleton i Mortimer s’hagin inclinat davant de la superstició, però jo, si em puc vanar d’alguna qualitat en aquest món, és del meu sentit comú i ningú no em convencerà d’aquesta bestiesa. Si ho fes, em rebaixaria a la condició d’aquests pobres camperols que, no contents amb un simple gos endimoniat, l’han de descriure traient foc de l’infern per la boca i els ulls. Holmes no es creuria pas aquestes fantasies i jo sóc el seu representant. Però els fets són els fets i jo he sentit l’udol dues vegades a l’erm. Suposem que hi hagués realment algun gos enorme rondant sol per aquí; això ho explicaria tot. Ara bé, on podria amagar-se un gos com aquest, d’on trauria el seu aliment, d’on hauria sortit, com s’ho hauria fet perquè ningú no l’hagués vist de dia? He de confessar que l’explicació lògica presenta tantes dificultats com l’altra. I, a més, a part del gos, hi ha el fet de la conxorxa contra el baró a Londres, l’home del taxi i la carta que advertia Sir Henry dels perills de l’erm. Això, si més no, és real, però pot haver estat tant l’obra protectora d’un amic com la d’un enemic. I on és ara aquest amic o enemic? Es va quedar a Londres o ens ha seguit fins aquí? Pot ser que es tracti del foraster que vaig veure al turó?

És ben cert que només vaig llançar-li un cop d’ull i malgrat tot hi ha certes coses que m’atreviria a jurar. No és ningú que jo hagi vist aquí baix perquè, a hores d’ara, ja conec tot el veïnat. La figura era bastant més alta que la de Stapleton, força més prima que la de Frankland. Hauria pogut ser en Barrymore, però l’havíem deixat prou enrere i estic segur que no ens podia pas haver seguit. Així, doncs, un estrany ens segueix de ben a prop de la mateixa manera que ho va fer a Londres. No ens l’hem tret del damunt. Si pogués posar-li les mans a sobre, aleshores, finalment, aconseguiríem acabar amb les nostres dificultats. D’ara endavant esmerçaré totes les meves energies en aquest fi.

El meu primer impuls fou de contar-li tots els meus plans a Sir Henry. El meu segon impuls, molt més prudent, fou fer el meu joc i parlar tan poc com fos possible. Ell està silenciós i distret. Té els nervis a flor de pell a causa del crit que hem sentit allà a l’erm. No vull dir res que pugui venir a afegir-se a la seva ansietat; però prendré les mesures necessàries per tal d’arribar a la meva fita.

Aquest matí, després d’esmorzar, hem tingut una petita escena. Barrymore havia demanat permís per tal de parlar amb Sir Henry i s’han tancat al seu estudi una bona estoneta. Assegut a la sala de billar, més d’una vegada he sentit que s’alçaven la veu i m’he pogut adonar perfectament de quin era el punt de la discussió. Al cap d’una estona, el jove baró ha obert la porta i m’ha fet cridar.

—Barrymore considera que li hem fet un greuge —digué—. Creu que és poc noble per part nostra haver anat en persecució del seu cunyat quan ell, per pròpia voluntat, ens havia confiat el secret.

El majordom estava dret davant nostre amb la cara molt pàl·lida però molt resolut.

—Potser li ho he dit d’una manera una mica exaltada, senyor —digué—, i si ho he fet li’n demano perdó. Però m’he quedat molt sorprès quan els he sentit tornar aquest matí a tots dos, cavallers, i he sabut que havien estat perseguint en Selden. El pobre home ja en té prou amb tot allò en contra del qual ha de lluitar sense necessitat que jo posi més gent darrera la seva pista.

—Si vostè ens ho hagués dit realment de bon grat, hauria estat tota una altra cosa —respongué el jove baró—. Vostè només ens ho va dir o, millor dit, la seva dona només ens ho va dir, quan s’hi va veure forçada i vostè no ho podia evitar.

—Mai no hauria dit que vostè podia aprofitar-se d’aquesta situació, Sir Henry, de fet encara no m’ho crec.

—Aquest home és un perill públic. Hi ha ple de cases escampades per l’erm i aquest subjecte no té escrúpols. Només hauria volgut veure-li la cara per comprovar-ho. Prengui per exemple la casa de Stapleton que ningú, llevat d’ell, no pot defensar. Ningú no podrà estar tranquil fins que ell no estigui tancat amb pany i clau.

—Ell no hauria forçat mai una casa, senyor. Li’n dono la meva paraula. I mai més no tornarà a causar problemes a ningú de la contrada. Li puc assegurar, Sir Henry, que d’aquí a uns quants dies, quan s’hagin fet les gestions necessàries, estarà de camí cap a Sud-amèrica. Per l’amor de Déu, senyor, li prego que no faci saber a la policia que encara és a l’erm. Ja han abandonat la persecució aquí i podrà reposar tranquil·lament fins que el vaixell estigui a punt per a endur-se’l. Vostè no pot comunicar-ho a la policia sense implicar-nos a la meva dona i a mi. Li ho prego, senyor, no en digui res a la policia.

—Què me’n diu, Watson?

Vaig arronsar les espatlles.

—Si és segur que se n’ha d’anar del país, tots els ciutadans ens traurem un pes de sobre.

—Però, i si de cas assaltés algú abans de marxar?

—Ell no faria mai una bogeria com aquesta, senyor. Li hem proporcionat tot allò que pot necessitar. Cometre un crim significaria descobrir el lloc on s’amaga.

—Això és cert —digué Sir Henry—. Bé, Barrymore…

—Que Déu el beneeixi, i gràcies de tot cor! Si l’haguessin agafat altre cop això hauria destrossat el cor de la meva pobra dona.

—Em sembla que estem ajudant i fent-nos còmplices d’un criminal, oi, Watson? Però, després de tot el que hem escoltat, no em sentiria pas capaç de lliurar l’home a la policia; així és que donem-ho per acabat. Molt bé, Barrymore, se’n pot anar.

Després d’adreçar-nos unes paraules de gratitud amb veu entretallada, l’home es girà, però dubtà i tornà cap on érem.

—Vostè ha estat tan amable amb nosaltres que m’agradaria poder fer quelcom per retornar-li el favor. Sé una cosa, Sir Henry, que potser li hauria d’haver dit abans, però ho vaig descobrir molt després de la investigació. Mai no n’he gosat dir una sola paraula a cap mortal. És sobre la mort del pobre Sir Charles.

Al jove baró i a mi ens fa ver un salt el cor.

—Vostè sap com va morir?

—No, senyor, això no ho sé pas.

—Aleshores, què sap?

—Sé per quin motiu era davant del portal a aquelles hores. Era allà per tal de trobar-se amb una dona.

—Amb una dona! Ell?

—Sí, senyor.

—I com ho sap, això, Barrymore?

—Bé, el seu oncle rebé una carta aquell matí. Normalment rebia una gran quantitat de cartes, car era un home públic i conegut per la seva bondat de cor, de manera que qualsevol persona que es trobava amb problemes l’anava a veure. Però aquell matí va succeir que per casualitat només hi havia una carta, per això m’hi vaig fixar més. La lletra venia de Coombe Tracey i l’adreça era escrita amb lletra de dona.

—I bé?

—Doncs, senyor, que no vaig tornar a pensar en l’assumpte ni hi hauria pensat més si no hagués estat per la meva muller. No fa gaires setmanes, mentre netejava el despatx de Sir Charles —no l’havíem tocat des de la seva mort— es va trobar les cendres d’una carta cremada al fons de la llar de foc. La carta era gairebé consumida per les flames, però en restava un bocinet, un final de pàgina sencer que encara es podia llegir, tot i que era fumat. Semblava una postdata on deia: «Si us plau, li ho prego, com que és un cavaller, cremi aquesta carta i sigui al portal a les 10 en punt». Signat amb les inicials L.L.

—Conserva encara aquest paper vostè?

—No, senyor, se’ns va desfer a les mans.

—Sap si Sir Charles havia rebut cap altra carta amb la mateixa lletra?

—Bé, senyor, li he de dir que no acostumo a fixar-me massa en les cartes. No hi hauria pas parat atenció si no s’hagués escaigut que era l’única d’aquell dia.

—I té alguna idea de qui és aquesta L.L.?

—No, senyor. No pas més que vostè. Però crec que si aconseguim localitzar aquesta dona, sabrem més coses de la mort de Sir Charles.

—No entenc, Barrymore, com ha pogut amagar una informació tan valuosa.

—Li ho diré, senyor, fou immediatament després que va succeir i estàvem aclaparats per la desgràcia. I, a més, senyor, tots dos apreciàvem molt Sir Charles, considerant tot el que ell havia fet per nosaltres. Donar a conèixer aquesta qüestió no podia ajudar el nostre pobre amo i és bo ser prudent quan hi ha una dona per entremig. Fins i tot…

—Creu que això podria perjudicar la seva reputació?

—Bé, senyor, no crèiem que en pogués sortir res de bo de tot això. Però ara, com que vostè s’ha comportat tan bé amb nosaltres, em semblaria injust no confiar-li tot el que sé sobre aquest assumpte.

—Molt bé, Barrymore, pot retirar-se.

Quan el majordom se n’hagué anat, Sir Henry es girà cap a mi i digué:

—Bé, Watson, que me’n diu d’aquesta nova pista?

—Sembla que encara ens deixa més a les fosques que abans.

—Això és el que jo penso. Però si almenys poguéssim seguir la pista d’aquesta L.L., tot s’aclariria. Tot això que hem guanyat. Sabem que hi ha algú que coneix els fets, si és que aconseguim trobar-lo. Què creu que podem fer?

—Deixi’m que li ho comuniqui tot seguit a en Holmes. Potser això li doni la pista que ha estat cercant. Aniria molt errat si aquest fet no el fa venir cap aquí.

Em vaig dirigir immediatament a la meva cambra per tal d’escriure amb Holmes el meu informe sobre la conversa d’aquest matí. Sabia que havia estat molt ocupat darrerament, perquè les notes que rebia de Baker Street eren escasses i curtes sense cap comentari sobre la informació que jo li havia fornit, ni gairebé cap referència a la meva missió. No hi ha dubte que el cas de xantatge està absorbint totes les seves facultats. Tot i així, confio que aquest nou factor aconseguirà captar la seva atenció i renovar el seu interès. M’agradaria que fos aquí.

11 d’octubre

Tot el dia que no ha parat de ploure a bots i barrals, fent cruixir l’heura i gotejant a terra des del ràfec. Vaig pensar en el criminal confinat a la fredor inhòspita de l’erm. Pobre tipus! Siguin quins hagin estat els seus crims, està sofrint per ells en la mateixa mesura. I aleshores m’ha vingut al cap l’altre —el rostre que vàrem veure dins del cotxe de lloguer, la imatge que es dibuixà contra la lluna—. També era fora, sota aquell diluvi, l’home de la foscor?

En vesprejar, em vaig posar l’impermeable i vaig caminar força enllà per l’erm amarat, amb el cap ple d’obscures imaginacions, la pluja a la cara i el vent xiulant-me a les orelles. Déu ajuda aquells qui passegen pels voltants del Gran Fangar, ara que fins i tot les terres més fermes s’estan convertint en un pantà. Vaig trobar el Turó Negre sobre el qual havia vist l’observador solitari i des del seu cim dentat, vaig contemplar també jo les seves malenconioses vessants. Les ràfegues de pluja s’abatien sobre la seva superfície rogenca i els núvols feixucs de color pissarra planaven sobre el paisatge com garlandes grises arrossegant-se per les carenes d’unes muntanyes fantàstiques. En la fondalada llunyana de la dreta, mig amagades entre la boira, es dreçaven per damunt dels arbres, les dues torres bessones de la Mansió dels Baskerville.

Eren els únics senyals de vida humana que vaig poder veure, tret de les nombroses cabanes prehistòriques que s’estenien per les vessants dels turons. Enlloc no hi havia cap senyal d’aquell home solitari que havia vist al mateix lloc dues nits abans.

De tornada, em va atrapar el doctor Mortimer, que anava en el seu carruatge per un dels camins abruptes de l’erm que condueix a l’apartada granja de Foulmire. Havia estat molt atent amb nosaltres, i a penes si passava dia que no hagués vingut a veure com seguíem. Insistí que pugés al seu carro, i m’acompanyà a casa. Me’l vaig trobar molt preocupat per la desaparició del seu cadell d’espàniel. Se n’havia anat a voltar per l’erm i no havia tornat. Vaig procurar consolar-lo tant com vaig poder, però recordava el poni que havia estat xuclat pel Fangar de Grimpen i no podia pas imaginar-me que tornés a veure el seu gosset altra vegada.

—A propòsit, Mortimer —vaig dir-li, mentre avançàvem trontollant pel camí pedregós—, suposo que no hi deu haver ningú d’aquí que visqui a una distància en carro que vostè no conegui?

—Gairebé ningú, crec jo.

—Pot dir-me si hi ha cap dona que porti les inicials L.L.?

Va rumiar uns instants i respongué:

—No, hi ha un grup de gitanos i de camperols de qui no puc respondre, però ni entre els grangers ni entre l’altra gent no hi ha ningú que… Esperi un moment, ara que hi caic —afegí després d’una pausa—. Hi ha la Laura Lyons, les seves inicials són L.L. Però viu a Coombe Tracey.

—Qui és? —vaig preguntar.

—És la filla d’en Frankland.

—Com? La filla del vell Frankland, l’excèntric?

—Exactament. Es va casar amb un artista anomenat Lyons que vingué a dibuixar l’erm. Va demostrar ser una mala peça i la va abandonar. Però la culpa, pel que he pogut esbrinar, no va ser completament seva. El seu pare es negà a saber res d’ella, perquè s’havia casat sense el seu consentiment, i potser també per algunes altres raons. Així és que entre el vell pecador i el jove, la pobre noia ho va passar prou malament.

—Com viu ara?

—M’imagino que el vell Frankland li deu fer arribar quatre calés, però res més perquè els seus negocis no li van pas gaire bé. Tot i que ella l’hagués abandonat, no se la podia pas deixar caure en la perdició sense donar-li una mà. La història es va saber, i alguna gent d’aquí la van ajudar a guanyar-se la vida honestament. Stapleton n’és un i Sir Charles un altre. Jo mateix també li vaig donar una petita ajuda, per tal que muntés un negoci de mecanografia.

Ell volia saber l’objecte de les meves preguntes, però m’ho vaig fer venir bé per tal de satisfer la seva curiositat sense dir-li gairebé res, ja que no hi ha cap raó per la qual ningú hagi de passar a ser de la nostra confiança. Demà al matí em dirigiré cap a Coombe Tracey i, si puc arribar a veure aquesta Missis Laura Lyons de reputació dubtosa, haurem fet un gran pas cap a l’aclariment d’un incident en aquesta cadena de misteris. Certament, estic agafant l’astúcia de la serp, perquè quan en Mortimer em forçà fins a un límit embarassós amb les seves qüestions, vaig preguntar-li, com aquell que res, a quin tipus pertanyia el crani de Franklin i amb això no va parlar d’altra cosa que de craniologia la resta del nostre viatge. I és que no he pas estat durant anys vivint amb Sherlock Holmes en debades.

Només em resta un altre incident del qual informar en aquest dia tempestuós i malenconiós.

Aquesta és la conversa que he mantingut amb en Barrymore fa només una estona, la qual em dóna, si cal, una carta més per jugar quan sigui el moment adient.

En Mortimer es va quedar a sopar i ell i el jove baró se n’anaren a parlar a part. El majordom em portà el cafè a la biblioteca i vaig aprofitar per fer-li unes preguntes.

—Bé —vaig començar— ja ha marxat el seu estimat parent o encara s’amaga per aquí?

—No ho sé pas, senyor. Prego a Déu que se n’hagi anat, perquè no ha fet altra cosa que portar-nos problemes aquí! No n’he sabut res de la darrera vegada que li vaig portar menjar, i d’això fa tres dies.

—El va veure aquesta vegada?

—No senyor, però l’endemà, quan hi vaig tornar, el menjar ja no hi era.

—Aleshores vol dir que hi era, ell?

—Així deu ser, senyor, llevat que l’altre home s’emportés el menjar.

Vaig seure amb la tassa de cafè a mig camí de la boca, mirant en Barrymore, astorat.

—Així, vostè sap que hi ha un altre home, doncs?

—Sí, senyor, hi ha un altre home a l’erm.

—I l’ha vist, vostè?

—No, senyor.

—Aleshores, com ho sap?

—En Selden me’n va parlar fa una setmana o més. Ell també s’amaga, però no és un criminal pel que he pogut saber. No m’agrada això, doctor Watson. Li ho dic de veres, no m’agrada gens això.

Parlava amb una sinceritat sobtada per la passió.

—Ara escolti’m, Barrymore! No tinc cap altre interès en aquest afer, llevat del que hi té el seu amo. No he vingut aquí amb cap altre objectiu que el d’ajudar-lo. Digui’m, amb franquesa, què és això que no li agrada.

Barrymore dubtà per un instant, com si lamentés haver deixat entreveure la seva emoció, o si li fos difícil expressar els seus sentiments en paraules.

—Són tots aquests tripijocs, senyor —exclamà finalment, dirigint la mà cap a la finestra que la pluja esgarrapava i assenyalant l’erm—. En algun lloc s’està tramant alguna malifeta, s’està covant alguna obscura infàmia, ho juraria! Seria molt feliç, senyor, de veure Sir Henry retornar altre cop a Londres!

—Però, què és això que tant l’alarma?

—La mort de Sir Charles. Ja n’hi va haver prou amb tot el que va dir el jutge de primera instància. Recordi els sorolls que se senten a l’erm de nit. Cap home no gosaria passar-hi de fosc encara que li donessin diners a sobre. Pensi en aquell estranger amagant-se per allà, observant i esperant! Què espera? Què significa? No representa res de bo per a ningú que dugui el nom de Baskerville, i estaré ben content el dia que pugui deslliurar-me d’aquesta tasca quan els nous servents de Sir Henry vinguin a fer-se càrrec de la Mansió.

—Però; pel que fa a aquest estranger —vaig dir-li—, pot dir-me’n quelcom? Què li’n va dir en Selden? Sabia ell, on s’amagava i què hi feia?

—L’havia vist una o dues vegades, però és un home molt tancat i no deixa anar cap paraula. De primer es va pensar que era policia, però ben aviat es va adonar que era de la seva mateixa mena. És el que va poder veure, era una mena de cavaller, però no va pas poder esbrinar què feia.

—I on deia que vivia?

—Entre les cases velles de la vessant del turó, en les construccions de pedra on vivien els homes prehistòrics.

—Però, què menjava?

—Selden va poder comprovar que era un tipus d’aquells que treballen per a ells mateixos i aconsegueixen allò que els cal. Gosaria dir que anava a Coombe Tracey a cercar allò que necessitava.

—Molt bé, Barrymore, en tornarem a parlar algun altre dia.

Quan el majordom s’hagué retirat, vaig atansar-me a la finestra negra, per tal de mirar a través del vidre entelat, els núvols que avançaven i el perfil canviant dels arbres moguts pel vent. Feia una nit molt dolenta, fins i tot per a estar a casa. Com devia ser per als qui estaven ficats dins d’una cabana al bell mig de l’erm? Quin odi tan intens podia arribar a portar un home per amagar-se en un lloc semblant en un moment com aquell? I quin propòsit tan profund i tan seriós el podia haver cridat a una tal prova? Allà, en aquella cabana al mig de l’erm, semblava raure el mateix centre del problema que m’ha estat trasbalsant d’una forma tan pregona. Juro que no ha de passar cap més dia sense que no hagi fet tot el que un home pot fer per esbrinar l’arrel del misteri.