6. La mansió dels Baskerville

Sir Henry de Baskerville i Mortimer eren a punt el dia acordat, i vàrem sortir cap a Devonshire tal com havíem dit. Míster Sherlock em va acompanyar en el cotxe fins a l’estació per tal de donar-me les darreres instruccions i consells.

—No vull pas influenciar-lo suggerint-li teories o sospites, Watson —digué—. Desitjo simplement que vostè m’informi dels fets de la manera més exhaustiva possible i que deixi per a mi la feina de teoritzar.

—Quina mena de fets? —vaig preguntar.

—Qualsevol cosa que sembli tenir una relació amb el cas, per indirecta que sigui, i sobretot les relacions entre el jove Baskerville i els seus veïns o qualsevol notícia referent a la mort de Sir Charles. He fet algunes investigacions jo mateix els darrers dies però els resultats, em sembla molt, que són negatius. Només una cosa sembla certa: que James Desmond, que és el següent hereu, és un home ja gran de disposició afable, per la qual cosa aquesta persecució no ve pas d’ell. Crec realment que podem descartar-lo de totes totes dels nostres càlculs. Resta tota la gent que envolten Sir Henry Baskerville a l’erm.

—No seria recomanable, primer de tot, desfer-nos d’aquest matrimoni Barrymore?

—De cap de les maneres. No podria pas cometre un error més lamentable. Si són innocents seria una cruel injustícia i si són culpables perdríem tota oportunitat de demostrar-ho. No, de cap manera, continuarem tenint-los en la nostra llista de sospitosos. A part, hi ha un mosso d’establa a la casa, si no recordo malament, i dos pagesos a l’erm. Tenim el nostre amic el doctor Mortimer que considero totalment honest, i també la seva dona de la qual no en sabem res; hi ha el naturalista Stapleton i la seva germana de qui es diu que és una jove dama plena d’atractiu. També hi ha míster Frankland del Mas Lafter que és un factor desconegut, i un o dos veïns més. Aquestes són les persones que vostè ha d’estudiar més detalladament.

—Ho faré tan bé com pugui.

—Porta armes, suposo?

—Sí, jo també vaig pensar que calia portar-les.

—Naturalment. Porti el revòlver a mà nit i dia, i no estalviï mai les precaucions.

Els nostres amics ja havien reservat un vagó de primera classe i ens esperaven a la plataforma.

—No tenim notícies de cap mena —digué el doctor Mortimer en resposta a les preguntes del meu amic—. Només puc jurar una cosa i és que no ens han seguit aquests dos darrers dies. Mai no hem sortit sense mantenir prèviament una forta vigilància, i ningú no pot haver-nos passat desapercebut.

—Sempre deuen haver estat junts, suposo?

—Tret d’ahir a la tarda. Sempre dedico un dia a divertir-me quan vinc a la ciutat, de manera que vaig passar el dia al Museu del Col·legi de Cirurgians.

—I jo vaig anar a mirar la gent al parc —digué Baskerville—. Però no vàrem tenir problemes de cap tipus.

—Ha estat una imprudència, tot això —reptà Holmes tot movent el cap i amb un posat molt greu—. Li prego, Sir Henry, que no torni a sortir sol. Pot passar-li qualsevol desgràcia si ho fa. Ha trobat l’altra bota?

—No, senyor, l’he perduda definitivament.

—De fet, és ben interessant. Bé, adéu-siau —afegí mentre el tren lliscava per la plataforma avall—. Tingui ben present, Sir Henry, una de les frases d’aquella estranya llegenda antiga que el doctor Mortimer ens va llegir i eviti de passejar per l’erm en hora foscant, quan els poders malèfics són puixants.

Vaig tornar a mirar la plataforma quan ja l’havíem deixada molt enrera i vaig veure l’esprimatxada i austera figura d’Holmes dreta i immòbil que ens mirava mentre ens allunyàvem.

El viatge fou ràpid i agradable i el vaig passar intimant una mica amb els meus dos companys i jugant amb el gos del doctor Mortimer. En molt poques hores la terra marronosa havia esdevingut rogenca, els maons s’havien convertit en granit i les vaques roges pasturaven en camps acuradament encerclats per tanques on l’herba exuberant i la vegetació més ufanosa ens parlava de riquesa, d’un clima més humit. El jove Baskerville s’abocà per la finestra i cridà en veu alta, delitat en reconèixer els trets del paisatge de Devon que li eren familiars.

—He estat viatjant per bona part del món des que vaig deixar aquestes terres, doctor Watson —digué—, però mai no he vist cap lloc que se li pugui comparar.

—Mai no he vist cap home de Devonshire que no juri solemnement en nom d’aquest comtat —vaig remarcar.

—Depèn tant de la casta d’homes com del comtat —puntualitzà el doctor Mortimer—. D’un cop d’ull ja se li veu el crani rodó dels celtes, al nostre amic, que duen ben endins l’entusiasme i el fort lligam amb la terra. El pobre cap de Sir Charles era d’un tipus ben estrany: mig gaèlic, mig ivernès pel que fa a les seves característiques. Però vostè era molt jove quan va veure la Mansió dels Baskerville per darrera vegada, veritat?

—Era un adolescent quan va morir el meu pare, i mai no vaig veure la casa perquè nosaltres vivíem en una caseta de camp a la costa sud. Des d’allí vàrem anar a viure a casa d’un amic a Amèrica. Li confesso que tot és per a mi tan nou com ho és per al doctor Watson, estic tan frisós per veure l’erm com es pugui imaginar.

—De veritat? Doncs el seu desig ha estat ben fàcilment concedit, car aquesta és la seva primera vista de l’erm —digué el doctor Mortimer assenyalant amb el dit per la finestra del compartiment.

Sobre els quadrats verds dels camps i la corba suau d’un bosc es dreçava en la llunyania un turó gris i malenconiós amb un cimadal estranyament oscat, tènue i vague en la distància, com el paisatge fantàstic d’un somni. Baskerville romangué assegut una llarga estona amb ells ulls fixos i vaig llegir, en l’entusiasme que traslluïa el seu rostre, tot el que significava per a ell aquella visió de l’indret insòlit on els homes de la seva sang havien mantingut el seu prestigi durant tant de temps i hi havien deixat una empremta tan fonda. I allà s’estigué amb el seu vestit de xeviot i el seu accent americà, assegut en el racó d’un prosaic vagó de tren; i, tot i així, com més em mirava el seu rostre bru i expressiu més m’adonava que era el veritable descendent d’una nissaga d’homes dominants, vehements i de llinatge il·lustre. Hi havia orgull, coratge i força en les seves celles gruixudes, en els seus narius sensibles, en els seus grans ulls castanys. Si en aquest erm prohibit ens esperava una recerca difícil i perillosa, ell era si més no un company per al qual hom podria aventurar-se a córrer un risc amb la certesa que el compartiria amb coratge.

El tren arribà fins a un baixador i tots en descendírem. Al defora, darrera la tanca baixa pintada de color blanc, esperava un brec amb dues hacanees. La nostra vinguda era evidentment un gran esdeveniment, perquè tant el cap d’estació com els mossos s’apinyaren al voltant nostre per tal de portar-nos les maletes. Era un indret de camp bonic i senzill, però em va sorprendre veure que darrera la reixa hi havia dos soldats vestits amb uniformes foscos que s’arrepenjaven en els seus fusells curts i ens miraven fixament mentre passàvem. El cotxer, un home petit de rostre sever, saludà Sir Henry Baskerville i, en uns pocs minuts, davallàvem a tota velocitat per l’ampla carretera blanca. Les terres de pastura serpentejaven a banda i banda i les velles cases amb el frontó triangular, treien el cap per entre l’espès fullatge verd; però darrera els plàcids camps il·luminats s’alçava, imponent, obscura sota el cel vespertí, la llarga i tenebrosa corba de l’erm trencada pels sinistres turons oscats.

El brec s’anà enfilant per una carretera lateral que serpentejava ascendint per camins desgastats durant segles per les rodes, amb marges alts, coberts de molsa a vessar, i falgueres de llengua de cérvol carnoses. Sota la llum crepuscular lluïen falgueres de color bronze i esbarzers jaspiats. Pujant encara progressivament, passàrem sobre un pont estret de granit i ranejàrem un torrent sorollós que borbollava pendent avall, escumejant i rondinant entre els còdols. Tant la carretera com el torrent recorrien, fent ziga-zagues, una vall densament poblada amb roures de bosc baix i avets. A cada revolt, Baskerville deixava anar una exclamació de joia mirant al seu entorn àvidament i fent innombrables preguntes. Als seus ulls, tot semblava molt bell, però per a mi un deix de tristor recobria tot el paisatge i mostrava la marca inequívoca de la decadència. Les fulles grogues formaven una estora damunt dels camins i giravoltaven en passar nosaltres. El trontoll de les nostres rodes s’extingia mentre travessàvem munts de vegetació putrefacta: eren presents ben tristos els que la Natura oferia als peus del carruatge de l’hereu Baskerville que tornava.

—Carat! —exclamà el doctor Mortimer—. Què és això?

Una corba pronunciada en el bruguerar, esperó prominent de l’erm, s’estenia davant nostre. Al cim, dret i visible com una estàtua eqüestre sobre el seu pedestal, es dreçava un soldat a cavall, fosc i sever, amb el fusell col·locat en posició sobre el seu avantbraç. Vigilava la carretera per la qual havíem viatjat.

—Què és això, Perkins? —preguntà el doctor Mortimer.

El nostre cotxer girà el cap sense moure’s del seient.

—S’ha escapat un presoner de Princetown, senyor. Ara farà tres dies que va fugir i els guardians vigilen totes les carreteres i estacions però encara no se l’ha vist enlloc. Als camperols de la contrada no els agrada gens, senyor, ve-t’ho aquí.

—Bé, tinc entès que els donaran cinc lliures si aconsegueixen informació.

—Sí, senyor, però la possibilitat d’obtenir cinc lliures és ben poca cosa comparada amb la possibilitat que et tallin el coll. Sap, no és com els criminals ordinaris. És un home sense escrúpols.

—Qui és, doncs?

—És Selden, l’assassí de Notting Hill.

Recordo molt bé el cas, car Sherlock Holmes hi prengué un interès especial atesa la feresa peculiar del crim i la desenfrenada brutalitat que havia marcat totes les accions de l’assassí. La commutació de la sentència de mort fou deguda a alguns dubtes que existien sobre la seva salut mental fundats en la seva conducta tan atroç. El nostre carruatge havia arribat al cim de la pujada i davant nostre s’alçava la immensa extensió de l’erm, jaspiada amb turons rocallosos i malgirbats. Una ventada d’aire glaçat s’aixecà del lloc i ens féu estremir. En algun racó d’aquella desolada plana s’encauava aquell home diabòlic, amagat en un catau com una bèstia salvatge, amb el cor ple de malvolença contra la casta que l’havia foragitat. Només mancava això per completar la llòbrega suggestió de la terra erma, el vent glaçat i el cel que s’anava enfosquint. Fins i tot Baskerville esdevingué silenciós i s’acotxà encara més l’abric que duia posat.

Havíem deixat la terra fèrtil a baix, darrera nostre. Ara la miràvem i els raigs esbiaixats del sol horabaixenc convertien els corrents d’aigua en fils d’or que lluïen sobre la terra rogenca llaurada de poc i l’ampli laberint dels boscos. La carretera de davant nostre esdevingué desèrtica i solitària damunt els pendents rogencs i olivacis, esquitxats d’enormes pedres de riu. De tant en tant, passàvem davant d’un mas de parets i sostre de pedra, sense plantes enfiladisses que en trenquessin l’aspre perfil. De sobte, distingírem, en una depressió en forma de copa, un grup de roures i avets desnerits que la fúria d’anys de tempesta havia recargolat i torçat. Damunt dels arbres s’albiraven dues torres altes i estretes. El cotxer assenyalà amb la punta del seu fuet.

—La Mansió dels Baskerville —digué.

El seu amo s’havia aixecat i sotjava amb les galtes rosades i els ulls encesos. Uns minuts més tard arribàrem a les reixes de la casa del guarda, un laberint amb un fantàstic disseny en ferro forjat i columnes malmeses pel temps a cada banda cobertes de líquens i coronades amb els caps de senglar dels Baskerville. La casa del guarda era un munt de runes de granit negre i unes bigues com costelles pelades, però davant s’alçava un edifici nou, mig reconstruït, el primer fruit de l’or que Sir Charles guanyà a Sud-Àfrica.

Passada la tanca entràrem en una avinguda on les fulles s’enredaven amb les rodes, i els vells arbres estiraven llurs branques bastint un túnel llòbrec damunt dels nostres caps. Baskerville s’estremí en mirar al capdavall del llarg camí obscur, la casa que brillava amb llum trèmula, com si fos un fantasma.

—Fou aquí? —preguntà amb veu baixa.

—No, no, el Passeig dels Teixos és a l’altra banda.

El jove hereu donà una llambregada al seu voltant amb un posat trist.

—No és gens estrany que el meu oncle sentís com si la desgràcia li anés a caure al damunt en un lloc com aquest —digué—. N’hi ha ben bé prou per espantar qualsevol home. D’aquí a sis mesos ja hauré col·locat una filera de llànties elèctriques i no el reconeixeran, amb un miler de bombetes de les de l’Edison i Swan aquí, davant de la porta principal.

L’avinguda anava a parar a una extensió àmplia d’herba, i allà davant nostre s’alçava la mansió. A la llum tènue vaig poder veure que el centre el constituïa el bloc pesat de l’edifici del qual sortia un porxo. Tota la façana de la casa era revestida d’heura, amb clapes buides aquí i allà en els llocs on una finestra o un escut d’armes trencaven el vel negre. Del bloc central sorgien les torres bessones amb els seus merlets, perforades amb nombroses espitlleres. A la dreta i a l’esquerra de les torretes hi havia les ales més modernes de l’edifici bastides amb granit negre. A través dels nombrosos trencallums dels vidres, brillava una llum somorta i de les altes xemeneies que es dreçaven dalt de la inclinada teulada, emergia una única columna de fum negre.

—Benvingut, Sir Henry! Benvingut a la casa dels Baskerville!

Un home alt s’havia avançat des de l’ombra del porxo per obrir la porta del carruatge. La figura d’una dona es perfilava contra la llum groga de la casa. Ella va sortir-ne i ajudà l’home a baixar l’equipatge.

—Li fa res que vagi directament a casa, Sir Henry? —digué el doctor Mortimer—. La meva dona m’espera.

—Es deurà quedar a sopar una mica, però?

—No, me n’he d’anar. Probablement trobaré feina que m’espera. Em quedaria per ensenyar-li la casa però Barrymore serà més bon guia que jo mateix. Adéu-siau i no dubti a cridar-me tant si és de nit com de dia si m’ha de menester.

El soroll de les rodes s’allunyà mentre Sir Henry i jo entràvem dins la casa i la porta es tancava estrepitosament darrera nostre. Ens trobàvem en una llar acollidora, àmplia i noble, sota un sostre amb pesats cabirons de roure ennegrits pels anys. La gran llar de foc antiquada, darrera uns gossos de ferro forjat, on el foc crepitava i cruixia. Sir Henry i jo vàrem acostar les mans a la llar, car les teníem balbes després del llarg viatge. Aleshores vàrem començar a mirar les altes finestres de vidre descolorit i vell, els plafons de roure, els caps de cérvol, els escuts d’armes a les parets, tots ells obscurs i tenebrosos a la llum somorta de la llàntia central.

—És tal com m’ho imaginava —digué Sir Henry—. No li sembla el retrat fidel d’una antiga casa familiar? I pensar que aquesta és la mateixa casa en la qual durant cinc-cents anys han viscut els meus! Tan sols de pensar-hi ja em fa posar solemne!

Vaig veure com el seu rostre s’il·luminava amb un entusiasme adolescent mentre esguardava al seu voltant. La llum anava a parar on era ell, però les llargues ombres s’arrossegaven per les parets, penjades, com un pal·li negre. Barrymore ja havia tornat de col·locar el nostre equipatge a les habitacions. Ara, el teníem al davant amb l’actitud submisa dels servents ben educats. Era un home de bon aspecte, alt, bell amb una barba negra quadrada i uns trets poc marcats.

—Vol que servim el sopar de seguida, senyor?

—És a punt?

—Ho estarà en pocs minuts, senyor. Trobaran aigua calenta a les seves habitacions. La meva dona i jo ens sentirem satisfets de restar al seu servei fins que hagi fet les noves gestions, però comprendrà que, en aquestes noves condicions, la casa necessitarà un personal de servei considerable.

—Quines noves condicions?

—Només vull dir, senyor, que Sir Charles portava una vida molt retirada i que nosaltres sols podíem satisfer les seves necessitats. Vostè, naturalment, potser desitjarà de tenir més companyia i això farà que calgui canviar la manera de portar la casa.

—Vol dir que vostè i la seva dona pensen marxar?

—Només quan a vostè li vagi bé.

—Però la seva família ha estat amb nosaltres durant generacions, veritat? Lamentaria molt començar la meva vida aquí trencant un antic lligam familiar.

Em semblà entreveure alguns signes d’emoció en el rostre pàl·lid del majordom.

—Això és el que pensem, senyor, la meva dona i jo. Però per ser-li franc, senyor, ens sentim tots dos tan lligats a Sir Charles i la seva mort ha representat per a nosaltres un cop tan fort que ara aquest entorn ens és dolorós. Temo que ja no tornarem a sentir-nos emocionalment a pler a la Mansió dels Baskerville.

—I quins projectes tenen?

—Segurament, senyor, aconseguirem muntar un negoci propi. Sir Charles, molt generosament, ens en va donar els mitjans. I ara, senyor, potser fóra millor que els mostrés les seves habitacions.

Una galeria quadrada amb una balustrada recorria els dalts de la casa, als quals s’arribava per dues escales. A partir d’aquest punt central sortien dos llargs corredors que resseguien tot el llarg de l’edifici i portaven a les habitacions. La meva era a la mateixa ala que la de Baskerville i gairebé porta per porta. Aquestes cambres semblaven ser més modernes que la part central de la casa i el paper lluent així com les nombroses espelmes que les il·luminaven contribuïren a treure’ns la llòbrega impressió que ens donà la casa en arribar-hi.

No obstant això, el menjador que hi havia fora del vestíbul era un lloc tenebrós i ple d’ombres. Es tractava d’una sala llarga amb un graó que separava l’estrada on s’asseia la família, de la part més baixa reservada als seus subalterns. Un extrem donava a una tribuna per al joglar. Damunt dels nostres caps, negres bigues travessaven de punta a punta un sostre fumat. Ni una filera de torxes enceses ni el color i la grollera hilaritat d’un banquet dels vells temps no haurien pogut suavitzar la sinistra impressió. Ara, però, quan els dos homes vestits de negre s’assegueren sota el petit cercle de llum que projectava la llàntia entelada, les veus s’apaivagaren i l’esperit se sotmeté. Una tènue línia d’ancestres, en totes les varietats de vestit, des d’un cavaller de la reina Elisabeth fins a un dandi del temps de la Regència ens sotjaven de dalt a baix intimidant-nos amb la seva callada companyia. Parlàrem un xic i, si més no, jo em vaig alegrar que s’hagués acabat l’àpat i ens poguéssim retirar a una moderna sala de billar a fumar una cigarreta.

—Per Déu que no és pas un lloc gaire acollidor! —digué Sir Henry—. Suposo que hom acaba avesant-s’hi però de moment m’hi sento una mica fora de lloc. No m’estranya gens que el meu oncle estigués una mica delicat del cor si vivia tot sol en una casa com aquesta. Malgrat tot, si li sembla bé, aquesta nit ens retirarem d’hora i potser demà al matí veurem les coses d’una altra manera.

Abans d’anar-me’n a dormir vaig descórrer les cortines per mirar a fora. La finestra s’obria davant l’espai cobert de gespa al davant de la porta principal. Més enllà, els arbres d’un bosquet gemegaven balancejant-se al compàs del vent. Una mitja lluna emergí per entre les clarianes que deixaven els núvols en passar, veloços. La seva llum freda em permeté de veure, més enllà dels arbres, el perfil oscat de les roques i la corba suau i allargassada de l’erm malenconiós. Vaig córrer la cortina amb la sensació que la meva última impressió s’avenia amb la resta.

Malgrat això, no fou la darrera. Em sentia esgotat però estava ben desvetllat, i donava voltes al llit sense parar, intentant de trobar el son que tant trigava. En la llunyania, una campana repicava els quarts d’hora; llevat d’això, un silenci de mort embolcallava la vella casa. De sobte, al pic de la nit, m’arribà a les orelles un so clar, ressonant i inconfusible. Era el sanglot d’una dona, el bleix apagat d’algú que està desfet per un dolor incontrolable. Em vaig incorporar dintre el llit i vaig escoltar atentament. El soroll no podia venir de gaire lluny, de segur que provenia de la casa mateixa. Durant mitja hora vaig estar a l’aguait amb els nervis tensos, però no se sentí res, tret del repiqueig de la campana i el cruixit de l’heura refregant-se pels murs de la casa.