37

EL POST PSUC. MIGUEL NÚÑEZ «IN MEMORIAM»

Quan moria el Guti, començava a morir Saltor. L’any 2006 Miguel Núñez em va trucar per dir-me que els problemes pulmonars que arrossegava s’havien agreujat, i que tot era qüestió de temps. Va ser una conversa telefònica llarga, un diumenge d’estiu a la nit, passejant pel Barri Gòtic. En penjar, vaig plorar.

El vaig anar a veure a Madrid, i em va voler fer una tourné pels indrets que niaven al seu cor. Lavapiés, la infantesa, la Ciudad Universitaria, la guerra. Els xurros de la Chocolatería San Ginés, a tocar d’Arenal. El cocido de La Bola. Els àpats al que era llavors el seu restaurant preferit, la Taberna Carmencita, al carrer Libertad, molt a prop d’on el PCE va obrir la primera seu legal de la recuperada democràcia. S’estava acomiadant abans de retornar a Barcelona, perquè, al Madrid governat per la dreta ultramuntana, els tràmits del testament vital suposaven un munt d’entrebancs administratius.

Un dels dirigents comunistes que més pes va tenir en l’eixamplament del partit va ser ell, Miguel Núñez. Tenia autoritat moral perquè venia de la guerra, de la tortura i de les presons, i podia enfrontar-se a les veus més dogmàtiques i tancades de l’aparell.

Tota la seva vida va ser exemplar, com ho va ser la seva mort.

Miguel Núñez González, àlies Saltor, va morir el 12 de novembre del 2008 a la residència geriàtrica Amma de la Vall d’Hebron. Va tenir temps de celebrar el seu vuitanta-vuitè aniversari amb els militants de la generació que vam entrar al PSUC després del Maig francès del 1968, quaranta anys abans.

Li vam fer un dinar amb la majoria de la direcció i aparell universitari, a la masia Can Cortada d’Horta, en una taula on es veia perfectament la transversalitat del PSUC que ens va unir i l’amistat que ens mantenia. Una exministra del PP, dos directors generals del Govern Catalanista i d’Esquerres de la Generalitat, un independentista i un socialista, professors universitaris i alts executius financers.

Hi érem: Marga Arboix, Madame Curie; Antoni Batista, Humbert; Raimon Belenes, Borés; Anna Birulés; Jordi Dagà, Dani; Josep Rafael Macau, la Puta; Carles Martí, Pelucas; Ramon Mas, el Nen de Primera Comunió; Miquel Molins, Fortuny; Blanca Moll; Albert Ribas, Fitti; Xavier Urtasun, el Catòlic.

Li vam regalar emmarcat el primer número de la renovada revista Universitat, amb el títol a portada «Dues penes de mort i un indult», referit a les execucions de Puig Antich i Heinz Ches. Hi havia totes les nostres firmes, i el va penjar al costat del llit que el va veure morir amb l’última xutada de metasedín.

La transversalitat del PSUC devia molt a aquell home valent, simpàtic i irònic, a qui se li atiplava la veu quan més alta era la rialla. Em va quedar una abraçada llarga entre Miguel Núñez i Jordi Dagà com a imatge gràfica de tot allò. Una abraçada silenciosa, emotiva, recordant que entre un i l’altre hi havia una fossa sèptica de vint anys de tortura. Això els unia per damunt que en Núñez seguís militant a l’esquerra de l’esquerra i, desafiant la malaltia i la senectut, hauria tingut coratge per anar-se’n a Bolívia a assessorar Evo Morales, i en Dagà hauria tingut un càrrec de l’economia institucional pel qual el va nomenar el PP i hauria fet carrera en el món de les finances.

Vaig freqüentar en Núñez els últims anys i els últims dies de la seva vida, fins i tot va voler que estigués present en algunes converses amb els metges de cures pal·liatives que li administraven la morfina per al dolor i cortisona per facilitar-li la respiració, perquè amb l’oxigen al qual estava connectat no n’hi havia prou. Quina enteresa al recordar-los el testament vital que havia signat, per demanar-los que li traguessin els antibiòtics si és que ja no li feien res perquè els bacteris els havien guanyat la batalla.

Va preguntar a la doctora quin pronòstic tenia: «Un mes per fer una crisi forta». Quan la doctora va marxar, em va mirar dient: «Esto se acaba». Vaig oposar que el veia prou bé i que potser podia donar més temps a l’antibiòtic, però aleshores, per un moment, va recuperar la duresa del dirigent polític que ha de prendre una decisió que no agradarà a ningú: «No és el que veieu vosaltres, és el que vegi jo. És la meva decisió».

Un altre dia va fer una reflexió molt serena sobre l’eutanàsia, deia que era una opció lliure de cada persona, perquè la llibertat és el do més gran del qual gaudim les persones.

El dia de Tots Sants del 2008, en Miguel era al llit, ja no es va llevar. Amb l’oxigen i la morfina s’anava apagant, però repuntava en moments de lucidesa. Va voler que ens acomiadéssim. Li vaig oposar que ni parlar-ne, que mai no s’ha de fer res pensant que és la darrera vegada que ho fas, perquè la vida dóna molts tombs i jo, a diferència d’ell, crec en la providència. Em va fer cas i vam pactar un comiat quotidià: fins demà.

Encara va tenir temps per fer broma sobre les reunions que teníem en aquella redacció de Treball al pis de l’orinal del carrer del Montseny. Allà em vaig trobar amb els pesos pesants del PSUC, i va somriure: «I tan pesants!». Em va explicar el cas d’Irene Falcón, que va ser tota la vida la secretària i confident de la Pasionaria, i la van acabar expulsant del PCE per tenir relacions amb un sospitós de dissident a l’URSS.

Gràcies a persones com l’Antoni Gutiérrez de cara enfora, i Miguel Núñez, de portes endins, la meva generació va poder militar al PSUC sense aquella llosa d’intolerància.

Acabo el llibre en memòria de Miguel Núñez González, àlies Saltor, i amb ella la dels que van lluitar amb generositat per un futur millor.