34

LA MORT DEL MARQUÈS

Un succés va sacsejar l’opinió pública quan les turbulències de la Transició s’havien acabat. Hi havia governs estables a Catalunya i Espanya, s’havia superat o havia donat el resultat esperat un intent de cop d’estat, l’UCD i el PCE i el PSUC estaven acabats. La situació política entrava en els paràmetres convencionals d’unes dretes i esquerres homologades.

El 14 de juny del 1983 Santiago Trallero Oferil apareixia mort a la banyera de casa seva, a Barcelona. La premsa més fiable i solvent, no pas el sensacionalisme, ho relacionava amb la CIA.

A l’atestat policíac, arxivat al Sumari 86/83 instruït pel Jutjat número 5 de Barcelona, s’apunta com a causa de la mort l’explosió d’una bombeta plena de líquid inflamable, detonada al prémer l’interruptor. Un còctel molotov en el qual la bombeta feia d’ampolla i l’electricitat de metxa d’encesa. Segons l’autòpsia, Santiago Trallero arriba a l’exitus laetalis per «asfíxia, intoxicació per monòxid de carboni i cremades de tercer grau». Eren les 14.12 hores. No va tenir temps de celebrar el trenta-sisè aniversari de la seva companya, que s’esqueia aquell dia.

Va morir despullat, sortint del bany, i els danys materials només van afectar el lavabo: una explosió neta i localitzada, perpetrada sens dubte per un professional. Els policies que van investigar el cas —seu és el símil del còctel molotov— ho consideraven un crim perfecte de l’espionatge, sabien que ni trobarien ningú, ni els seus superiors farien res perquè el cas no s’arxivés per falta de proves i de pistes.

Sí que van fer constar per escrit la fundada sospita que la víctima fos un agent secret, concretament de la CIA, però sense assegurar-ho del tot, fent un gir copernicà de l’adscripció: també podia ser del KGB. Fins i tot van anotar, per acabar de cobrir-se, que es podia haver suïcidat. Però ni ells mateixos es creien aquesta versió: ningú se suïcida amb tanta logística.

Santiago Trallero Oferil era un personatge. Va néixer el 1926 i va viure on el Poblenou i l’Eixample conflueixen, a prop del Parc de la Ciutadella. Tenia uns orígens difuminats, no va conèixer el pare, va haver de treballar als catorze anys, d’aprenent de matricer. Va festejar amb una noia de la residència femenina de les religioses de l’Amor de Déu, aixoplugada per la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, a la plaça Virrei Amat.

Allà feia una certa vida lúdica, que va impulsar un centre parroquial que s’omplia per vermuts dominicals de matí i balls de tarda: els nois que més es feien mirar eren ell i un altre jove que embadalia tothom quan recitava poemes, i que tenia la fama de formar part del quadre escènic de Ràdio Barcelona: Adolfo Marsillach. Al pati de l’església, el mossèn hi feia la benedicció del Diumenge de Rams, però el que més convocava era un equip de bàsquet amb pretensions, el SESE (Secció Esportiva Santa Eulàlia), del qual en Santiago va tenir carnet de soci.

Aquella vida de barri a Vilapicina estava prou documentada, fins i tot tenien el nom del senyor rector, dels presidents del centre parroquial i del bàsquet, i programes del grup de teatre afeccionat. La policia va trobar allò, que no era res, i ho va estirar com un xiclet per engruixir l’atestat pel cantó que no tenia cap interès.

La vida de barri li va quedar petita i la xicota també. Va deixar la seva feina a Foneria Torres, l’any 1965. En aquella època va començar a introduir-se en els grups de teatre independent, farcits de gent del PSUC, i va arribar a interpretar-hi petits papers secundaris. Potser seria la seva primera feina com a espia.

Durant deu anys, no es va saber res més de Santiago Trallero. Els va passar als Estats Units. En tornar, va reencarnar-se en diferents ectoplasmes identitaris: Jaume Planas, Santiago Fitó, Jaime Orofil. El que usava en societat era Jaume Oferil Planas, reclamant-se d’una ascendència aristocràtica irlandesa que li canviaria el segon cognom: marquès d’O’Feril. Identificat amb aquest paper, imprès en les targetes de visita, com a bon irlandès abominava els anglesos. De nom de pila feia servir el català, Jaume, i per validar-lo també era catalanista i del Barça.

El vaig conèixer en els seus anys més actius, quan cobria la cinquantena. Cabells blancs ondulats, massa gras perquè li pogués fer patxoca l’esportiva elegància en el vestir, sempre amb un mocador estampat al coll. Estava abonat a la temporada de més catxet del Palau de la Música, i també anava molt al teatre, perquè li agradava i per conrear les múltiples relacions que havia trenat en aquest ambient, primer ell i després també la seva companya.

Era educadíssim, fins i tot a vegades tan llepissosament educat per besar la mà a les senyores i acompanyar-les amb mitja reverència quan els obria una porta per deixar-les passar. Aquesta sobreactuació li acabava d’arrodonir una flaire modernista, que podia haver estat pintat per Ramon Casas i estar penjat a la meravellosa sala dedicada al pintor del Cercle del Liceu, on naturalment també es deixava veure després de passejar-se pel Saló dels Miralls amb una copa de cava a la mà durant els entreactes.

Freqüentava aquests ambients i era conegut, i l’ajudava que la seva parella, Teresa Conill, fos l’agregada cultural del consolat dels Estats Units a Barcelona. Tan elegant i simpàtica com ell, però moderna més que jove al seu costat, la Teresa tenia una bona agenda de relacions. Jo hi vaig parlar en diferents ocasions, alguna al seu despatx consular.

El marquès es vantava de tenir amistats a les altures de l’Administració nord-americana, entre elles el senador demòcrata i en acabat vicepresident Hubert Humphrey, i l’ambaixador a Espanya, Terence Todman, que hauria conegut en la seva estada iniciàtica als Estats Units. Una d’aquestes amistats perilloses era Henry Kissinger: va estar al seu costat en una de les recepcions oficials que li van fer quan va venir a Barcelona pel campionat mundial de futbol, l’estiu del 1982. Era només un afeccionat al futbol en viatge privat, però es va entrevistar amb totes les autoritats catalanes, començant pel president Pujol i l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, que després seria ministre de Defensa.

Contribuïa a aquesta connexió americana de Trallero Oferil la seva adscripció al lobby Lions Club International, una societat filantròpica fundada a Illinois i constituïda a Dallas que té com a lema We serve. La policia estava segura que tenia un compte a Delaware, que és el paradís fiscal que permet que els americans no hagin ni de creuar el canal de Panamà per cobrir-se dels impostos, però no van poder acreditar ni això ni que fos maçó.

L’última visita que va fer el marquès abans de morir va ser a la seva tieta octogenària, al carrer Pere IV número 49 del Poblenou. Meitat pel vincle familiar que sempre va alimentar, meitat perquè era el seu pis franc. En l’escorcoll efectuat després de la seva mort, hi van trobar tot el material documental que el consagraria com a funcionari dels serveis d’intel·ligència.

Retalls de premsa dels anys disc dur de la Transició, 1976-1981. Set mil fotografies, de les quals dues-centes setanta-cinc eren americanes. Fitxers classificats on constava la llista de persones que havien estat convidades als Estats Units i els diners que s’havien destinat a cadascuna d’elles: viatges, allotjament, dietes i subvencions per feines no acreditades, des d’estudis a assessoraments. I tres paquets de papereria oficial en blanc amb el distintiu del consolat USA a Barcelona, en disposició de ser usats.

A la casa on vivia amb Teresa Conill, València 101, 5è 3a, on el van matar, no hi havia cap material incriminatori: només llibres, una bona biblioteca amb molta cultura i uns tres-cents volums de publicacions sobre defensa. Els papers compromesos —escassos a aquell domicili— els van cremar amb alcohol. Si el marquès no hagués mort d’aquella manera, mai no s’hauria descobert que, al modest piset d’una iaia inofensiva, un agent secret hi tenia el centre logístic.