33

TRES EN RATLLA

«És o ha estat membre del Partit Comunista alguna vegada?». Aquesta pregunta del formulari «U.S. Citizenship and Immigration Services» va ser el principi de tot. Si no l’hagués contestada afirmativament, jo no hauria entrat en contacte amb l’agent C5, tal com va dir ell mateix. Però si no l’hagués contestada afirmativament, i en conseqüència no l’hagués conegut a ell, no hauria relacionat mai de la vida la història del final del PSUC amb els serveis secrets nord-americans. Detesto les teories conspiratòries.

Per posar ordre a la recerca que portava a la balisa procedent de Wichita, vaig operar conforme a la metodologia periodística: màxim nombre de fonts possible que o ampliessin o desmentissin que els Estats Units havien posat el PSUC en cerca i captura. PSUC: Wanted dead or alive.

A l’interior del PSUC hi tenia un bon confident, en Pere Prados Pérez, àlies PPP. Tenia accés als budells de l’aparell orgànic i una feina administrativa que el feia passar desapercebut. Ningú no li donava importància, era un noi gris que per dir bon dia s’havia d’esforçar. Li costava parlar no se sabia ben bé si perquè era tímid, perquè no tenia res a dir o per totes dues coses.

Aquesta tasca lliure de responsabilitats i un pedigrí de, diguem, bona família comunista, obrera, immigrada i del Baix Llobregat, feien que fos un treballador exemplar d’absoluta confiança, que li passés pel davant la quotidianitat del partit lliscant-hi d’una manera absolutament natural el que era confidencial. Fet i fet, un secretari és el que administra secrets i a en PPP la naturalesa l’havia dotat de totes les característiques.

En PPP seria una bona font, n’hi hauria prou de preguntar ingènuament, fent bo allò que només creuant-ho amb altres inputs que ell desconeixia podia ser significatiu de cara a la meva enquesta. Aïlladament, si algun dirigent se n’havia anat als Estats Units o s’havia trobat o reunit amb qui fos, ni volia dir res ni era la violació de cap secret.

Tot el que li passava per davant només d’estar assegut a la seva cadira, de trucades telefòniques a correspondència, suposava ingents quantitats d’informació. I encara n’acumulava més com a conseqüència que es feia molt amb una noia que treballava com ell a la secció administrativa, i que era la que gestionava directament els viatges i les relacions internacionals: tenia estudis superiors i un bon anglès. La vaig veure només un parell de vegades, semblava una persona extremadament discreta i molt monja en el vestir, com si s’avergonyís de la seva bellesa i volgués dissimular-la.

Al final de la meva cerca, mig en broma mig seriosament, l’amic PPP em va insinuar que aquella noia tan figaflor podia ser una espia. Em va dir que no ho creia —ningú al partit creia en els espies reals, només en els de les pel·lícules— però que a partir d’aquell moment l’observaria amb uns altres ulls, a veure si alguna cosa li grinyolava. Però no li va grinyolar res, simplement era una noia introvertida.

La segona font va ser un agent de la CIA destinat a Barcelona, que em va filtrar molta documentació sobre la trama catalana dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), que es va enfrontar a ETA amb les armes a la mà. També va ajudar-me amb bones pistes sobre tràfic d’armes a través de diversos ports de la Península, i sobre l’intent de penetració de la màfia a Espanya. Tenia substancials contactes amb les policies de Palerm i Nàpols, i va aplanar-me el camí: a Nàpols va venir a rebre’m a l’aeroport el comandant dels carabinieri en un cotxe patrulla!

L’intent d’establir un cap de pont de la màfia a Espanya, aquells anys vuitanta del segle passat, es va desmantellar. Però fent-me pagar el preu altíssim de l’episodi d’amenaces i escorta que la CIA tenia al dossier que em va estampar pels morros l’agent C5 en desembarcar a Wichita.

Es feia dir Manuel Girona —suposo que no se’n deia— i com que sempre enraonava en castellà, pronunciava Gi a la castellana. Es presentava sistemàticament amb la mateixa credencial: «Manuel Girona, como el de la calle, el fundador del Banco de Barcelona, todo queda entre capitales de provincia». Aleshores reia la seva gracieta que no tenia cap gràcia. Naturalment, don Manuel no deia que era un agent secret, encara que jugava al gat i la rata amb insinuacions que semblaven destinades a no desmentir-ho tampoc.

Es feia passar per un financer dedicat a l’exportació, molt preocupat per la política internacional i la història. Tenia el despatx empaperat amb títols que jo sabia que eren tots fake perquè havia fet un reportatge sobre el negoci de tràfic de graduacions acadèmiques falses, expedides per universitats inexistents i escoles d’alts estudis d’especialitats estrambòtiques gens homologades.

Girona i la seva circumstància lluïen una elegància tronada, com el mobiliari de l’amplíssim pis del carrer de Llúria on rebia, en una sala de visites d’aquelles que es van extingir quan el segle XIX va claudicar amb cinquanta anys de retard. A la sala hi havia un joc de sofà i dues butaques amb orelles, entapissats d’estampat caixmir, i al mig una catifa persa; quan m’hi feia esperar perquè havia de «despachar unos asuntos», imaginava que, allà on jo era, algun descendent dels esclavistes del Banc de Barcelona hi havia oficiat la cerimònia de petició de mà de la pubilla.

Aquell pis típic de l’Eixample, amb balconera al carrer i galeria al pati d’illa amb vitralls de coloraines emplomats, estava parat com una llar familiar, però mai no hi havia ningú tret d’ell. La buidor humana ho emplenava tot, tan atapeït com estava de calaixeres, taules i tauletes, secreters, armaris, ceràmica xinesa, ceràmica castellana, espases de Toledo i espases samurais en un pany de paret —«son de hacerse el harakiri»—, rellotges de taula, pintures a l’oli de menys interès que la marqueteria…

L’únic artefacte que no era una andròmina era un secràfon, un telèfon que modifica el timbre de la veu i es fa impossible identificar-la. Era a joc amb la decoració, perquè estava incorporat en un maletí de caoba rosa que semblava una caixa de puros.

La tercera font va ser el comissari Adolfo Martínez, que formava part de la meva cartera imprescindible: si fas periodisme d’investigació i no ets amic d’algun bòfia, no ets ningú. Tenia un cosí germà que era diputat del PSOE, el que li avalava la imatge de policia demòcrata que es va anar conreant durant els anys de la Transició.

Com que els torturadors de la BIS van ser reciclats sense cap mena de problema, com un dels més vergonyosos peatges de l’amnistia de doble recorregut, l’ombra de la recança planava sobre qualsevol policia. S’invertia l’amnistia com s’invertia la presumpció d’innocència: eren els polis el que havien de demostrar-la.

En aquest sentit, no tenia cap dubte que el comissari Martínez no era un torturador franquista. Ho havia verificat amb boníssimes fonts del Govern Civil de Barcelona, aleshores en mans dels socialistes del primer PSC, algun dels quals procedia del PSUC i un dels quals era i és amic meu.

L’Adolfo tenia comandament en tropa i em va filtrar molt bones informacions. Gràcies a ell vaig guanyar el meu primer guardó de periodisme, el Premi Avui, atorgat a la Festa Literària de Santa Llúcia del 1986, compartit amb el col·lega i amic Jesús González Albalat, amb el qual ja ens coneixíem des del Diari de Barcelona. Una sèrie de reportatges sobre el que aleshores va ser considerat el robatori del segle, un rififí de llibre al Banco Hispano Americano del carrer de Fontanella.

Després, l’Adolfo em va facilitar l’accés a l’enorme magatzem on reposaven els lligalls de la BIS abans de ser enviats a Alcalá de Henares per ser enterrats a l’Archivo Histórico de la Policía, degudament esporgats. Esporgats fins al paroxisme perquè hi va desaparèixer la gruixuda fitxa de Miguel Núñez, segons que va poder comprovar ell mateix quan la va demanar al Ministeri de l’Interior en escriure les seves memòries. Van tenir la descaradura de comunicar-l’hi per escrit! Em va fotocopiar aquell document que deixa ben clar que fàcil que és falsificar la història des d’un simple tràmit administratiu.

Aquells munts de papers s’enfilaven en piles, gairebé columnes, i feia veritable impressió tant veure’ls com olorar-los: metres i metres cúbics de paper amb tota la repressió franquista allà! Eren els baixos de l’antiga Casa Vilardell, a Via Laietana 49, a tocar de la Jefatura; per aquesta proximitat la Direcció General de la Seguretat de l’Estat va llogar temporalment l’edifici. Casa Vilardell era un magatzem de les primeries del segle XX, a imitació del Harrods de Londres, on podies trobar una mica de tot, sobretot roba. La secció de Vázquez Montalbán al diari Tele-Exprés es deia Del alfiler al elefante per l’eslògan de Harrods.

Va ser la primera vegada a la vida, i l’última, que em vaig fer passar per policia, perquè l’Adolfo m’introduïa en aquell magatzem dient que jo era «un compañero de Madrid». Era la paraula d’un comissari, que el policia nacional ras que franquejava la porta —el «número» o el «mono», com s’hi referia despectivament ell— no hauria posat mai en qüestió.

A partir d’aquest Triangle de les Bermudes, vaig contrastar tot el que m’havia explicat C5 amb el resultat no de desmentir-lo sinó de verificar-lo.

Per PPP i la seva amiga, vaig corroborar que dirigents del PSUC havien fet estades als Estats Units via el consolat, i en alguns casos derivats a altres organismes, com ara l’Institut d’Estudis Nord-americans.

Manuel Girona tenia molt d’interès per convèncer-me que la CIA només pretenia estar al corrent i molt ben informada de tot el que passava a Catalunya i a Espanya, i que qui realment tenia punxat el PSUC era el KGB. Va dir que Josep Serradell, Roman, i alguns dels que l’envoltaven, eren agents soviètics, i que van ser ells els que van tensionar el partit fins a trencar-lo i escindir-se’n.

Serradell a l’URSS tenia un tractament diplomàtic superior al de Gregorio López Raimundo, va dir, i ho vaig comprovar: Miguel Núñez contava que en un viatge que van fer plegats, a Roman l’esperava un cotxe oficial a peu d’avió, mentre que ell i en Gregorio van anar al centre de Moscou amb el metro. Tant l’un com l’altre, en López Raimundo i en Núñez, tenien més rang al partit que en Roman, però a l’URSS ell era qui tenia més rang.

Manuel Girona va mostrar documentació que provava que el PSUC i el PCE tenien una relació molt fluida amb tota l’Europa de l’Est, molt especialment amb la Romania de Ceaucescu, res de nou. Sí que eren nous uns informes sobre uns cursos militars adreçats a comunistes espanyols i catalans per si de cas la Transició registrava episodis violents. Aquests cursos es van fer la primavera del 1973 a Snagov, a les rodalies de Bucarest.

El comissari Martínez em va facilitar els resultats de les investigacions de la Brigada d’Informació de la policia espanyola sobre la mort de Santiago Trallero Oferil. Un cas que havia trasbalsat l’opinió pública i que van investigar per ordre judicial, tot i que tenien ordres policials de no aclarir res.

Amb les informacions de PPP, Manuel Girona i el comissari Martínez, estava en condicions de jugar al tres en ratlla.