26

LA RECONCILIACIÓ

Viure la Transició a Treball em va permetre veure-la com es veia des del comunisme, és a dir, des dels ulls dels qui més havien combatut el franquisme al qual començaven a donar la mà. L’encaixada social entre el franquisme i el comunisme era la culminació de la «Reconciliació nacional» que havia promulgat el partit a partir des del 1956, amb un document històric que defensava «enterrar los odios y rencores de la Guerra Civil, porque el ánimo de desquite no es un sentimiento constructivo».

El manifest per la reconciliació nacional és degut principalment a Santiago Carrillo i Fernando Claudín; el promouen amb motiu del vintè aniversari de l’aixecament feixista. Dos anys després organitzarien una jornada amb aquest motiu i el PCE i el PSUC anirien desenvolupant la idea, que després anirà prenent forma en diverses plataformes unitàries.

La línia editorial de Treball, sota la direcció de Joan Busquet, va fer molt per fer créixer la llavor de la reconciliació, i per encàrrec d’ell jo vaig fer moltes entrevistes inspirades en aquesta idea. Era molt ben rebuda en els sectors que o bé militaven obertament en el franquisme, o sense ser franquistes n’eren políticament descendents o se situaven en la seva herència dretana, i des d’aquelles posicions també empenyien per confluir cap a un sistema democràtic.

Ells feien semblantment des de les seves posicions, i són especialment significatius, perquè ho feien des de mitjans públics de molta audiència, Luis del Olmo a Ràdio Nacional d’Espanya i Ricard Fernández Déu a Televisió Espanyola i després com a director de RNE a Catalunya. Van començar a donar veu als proscrits comunistes, l’entrevista de Del Olmo amb el Guti va ser sonada, hi vaig fer d’intermediari, i en Fernández Déu no només informava en el primer noticiari televisiu en català de tot el que feia el PSUC, sinó que va donar feina a periodistes del partit.

El vaig entrevistar a Treball. Quan va entrar a la redacció i va veure la gran foto de Puig Pidemunt i va preguntar qui era, li vaig dir que un comunista afusellat pels que l’havien nomenat a ell per dirigir el diari que estava a punt de fer-li una entrevista. Portava un loden, és com si l’estigués veient, va estar uns segons mirant-se aquella foto de trama alta.

Al cap dels anys, Ricard Fernández Déu entraria en política i seria diputat pel PP; amb les llicenciatures complementàries de Dret i Periodisme, esdevindria un dels parlamentaris més preparats de la cambra. En la distància ideològica, sempre hem sabut que ens unia aquella foto i ens hem mantingut en el reconeixement mutu i l’afecte.

Una entrevista altament significativa en aquesta tessitura va ser la que vaig fer a Antonio Tovar, que havia estat dels primers falangistes propagandistes del règim i rector de la Universidad de Salamanca als anys cinquanta, però que, a poc a poc, se’n va anar distanciant fins a situar-se obertament en posicions democràtiques. Aquella entrevista va ser la lectura del manifest de Carrillo i Claudín vista des d’un mirall. Si aquell miracle de lectura inversa funcionava, la Guerra Civil es podia donar per tancada.

Tovar, de Valladolid, era filòleg i el català va ser una de les seves especialitats. La conversa va ser en català, al seu pis molt lluminós del carrer Príncipe de Vergara, a Madrid, i va acabar al piano. Tovar era molt bon pianista, ens vam intercanviar algunes peces i, amb el temps, algunes cartes; les seves sempre plenes de saviesa i bonhomia i sempre en un català d’alçada. Ell va tocar Granados, una deferència a la meva catalanitat. Jo vaig tocar Falla en justa correspondència.

La Transició espanyola va saber no mirar endarrere per mirar endavant, i Santiago Carrillo, secretari general del PCE aleshores, va ser un arquetip d’això: ni se li van exigir explicacions per un passat fosc durant la Guerra Civil, ni ell va demanar-les als feixistes que s’havien acarnissat amb el partit. Tots van compartir escó al Parlament, temple ecumènic de la democràcia, i Carrillo va acabar sent amic personal d’un falangista, que, a més a més, havia estat ministre de l’Interior i que li va fer el favor de detenir-lo per legalitzar-lo: Rodolfo Martín Villa.

Vaig estar amb Carrillo i Martín Villa plegats, fins i tot els vaig fer compartir una entrevista. Martín Villa i Carrillo s’havien començat a acostar molt abans de conèixer-se personalment, quan eren a les trinxeres oposades, lluitant tots dos per sortir dels seus totalitarismes de diferent signe, per retrobar-se en el consens de les eleccions lliures, que ni franquistes ni comunistes volien en els seus orígens. Van parlar d’això més o menys així.

La tesi de la «Reconciliació nacional» va ser una pedra angular de l’obertura del partit, i els seus dos autors, Carrillo i Claudín, van esdevenir un exemple d’aquesta concepció de transversalitat: comencen i acaben la seva vida política a l’àrea socialista. Però la màxima intensitat l’assoleixen a la gran orquestra de múltiples cordes del Partit Comunista.

He vist bellíssims episodis personals en els quals la generositat apaivaga l’odi, i l’ànsia de venjança cedeix a l’acostament i la deferència.

Els comunistes que van liderar la Transició tenien en aquell moment entre cinquanta-cinc i vuitanta-cinc anys, agafant els extrems de la forquilla, és a dir, una mitjana d’edat en la seixantena. Molts venien de la guerra i tots de la postguerra i la repressió. Amb la Transició acabaven la Guerra Civil, la lluita entre germans, i la lluita entre germans es resol amb la reconciliació.

El PCE i el PSUC promulgaven la «Reconciliació nacional»: la tenien argumentada, documentada i extensament escrita i difosa, i fins i tot l’havien treta al carrer en forma de vagues i manifestacions. Per això no volien enviar a la presó els franquistes, sinó seure al seu costat al Parlament! És més, quantes vegades no els van defensar davant dels que els volien linxar. En Candel explica molt bé aquell rostre humà de la Transició en el seu llibre memorialístic Un charnego en el Senado.

La Transició era l’amistat entre Carrillo i Martín Villa; era en Solé Barberà prenent cafè al bar del Congrés amb Blas Piñar, que era el number one dels fatxes en la legislatura del 1977; era en Portabella negociant transaccionals amb Torcuato Fernández Miranda, que havia estat president del govern franquista; era en Solé Tura parlant amb Fraga Iribarne de com feien una Espanya on se sentissin còmodes tots dos.

A l’extrem més tens del cap que llaça el norai de la tensió, Miguel Núñez em va confessar que si hagués pogut hauria matat el comissari Creix, a qui responsabilitzava de les tortures que quasi el maten a ell, però al final de la seva vida em va dir que l’odi havia desaparegut. El fill del comissari acompanyant en Josa, detingut pel seu pare, en l’últim i difícil tram d’una malaltia irreversible, certificaven que l’humanament més important potser de tot el que propugnava el PSUC, la reconciliació, era un fet.

A escala reduïda, en puc parlar en primera persona. L’apartat més surrealista de la història del Diari de Barcelona, degà de la premsa continental, va ser posar-lo sota el poder absolut d’un staff de la ultradreta feixista en aquells moments tan delicats. Una de les primeres decisions que van prendre va ser fer-me fora, quan la feina a El Brusi era el meu primer peu sòlid a la premsa diària i un recurs econòmic imprescindible per tirar endavant la família que tot just es formava amb una filla petita.

Quan el director va dir en una reunió decisòria «hay que echar a Toni Batista porque es comunista», Juan Segura Palomares, que era un falangista de pota negra, però que em tenia afecte i respecte, va dir en el llenguatge casernari que aquells brètols podien entendre: «Antes tendréis que pasar por encima de mi cadáver». Va ser el principi d’una bella amistat.

L’amnistia va ser de doble recorregut: els franquistes amnistiaven les esquerres, i les esquerres amnistiaven els franquistes. A la ponència de la Llei d’amnistia hi havia, nogensmenys, Marcelino Camacho, líder de CCOO, dirigent comunista amb molts anys de presó a les espatlles… Tot un símbol! Xirinacs, el defensor més notable de la llibertat de tots els presos, va votar-hi a favor.

El llast d’aquella amnistia de doble recorregut va ser que no era paritària. Els franquistes no van amnistiar delinqüents, van amnistiar demòcrates. Els demòcrates van amnistiar feixistes, que si que eren delinqüents. La justícia internacional, i qui sap si també la nostra, haurà de posar on pertoca aquest gran i greu dèficit del passat. Per fer net amb la història, no pas per un ànim de revenja dels joves que no van tenir els seus pares i avis, que eren, si de cas, els que el podien haver tingut.

Potser si tots els que tenien edat per lluitar haguessin sortit al carrer s’hauria fet la revolució, o s’hauria posat algun topall a l’amnistia i s’hauria, com a mínim, inhabilitat els polítics, els militars i els policies amb delictes de sang. Però no hi havia massa crítica per fer més del que es va fer. Feia quatre dies hi havia hagut cinc execucions i van sortir en llibertat un miler de presos, en números rodons.

Passar d’execucions a abolició de la pena de mort, de presos polítics a amnistia, d’estat confessional a estat laic amb divorci, despenalització de la contracepció, d’estat centralista a autonomies, de català proscrit a cooficial… Tot això aleshores era un gran salt cap endavant respecte d’on venien. La Constitució va ser progressista en el seu moment, perquè era un avenç respecte del franquisme precedent. Tant, que José María Aznar la va posar a parir amb un seguit d’articles al diari La Nueva Rioja, quan començava a temptejar la política. Que la defensi al cap dels anys és prova a contrario sensu del seu envelliment i obsolescència.

El tema més delicat en la ponència constitucional va ser el reconeixement de Catalunya, perquè el passat de la dreta en aquest capítol era molt clar, com sentenciava el seu líder màrtir José Calvo Sotelo: «España, antes roja que rota». A la ponència hi havia Miquel Roca Junyent, de Convergència, que va donar per bo l’articulat final; els bascos no van voler ser-hi; al PSOE el model autonòmic, que en aquell moment es podia considerar quasi federal, ja els feia peça; la dreta no podia anar més enllà, i els comunistes catalans vam rebre bé que de la Constitució en sortís un Estatut perquè, subscrivint el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, l’Estatut era un pas en el camí de l’autodeterminació.

El PSUC, els socialistes i els pujolistes van demanar el vot a favor, i ERC i el PSAN en contra. Els sí catalans a la Constitució del 1978 van arribar al 90,46 per cent, per un 4,62 de no, sobre un 67,91 per cent de participació.