25

PUNT ZENITAL

Gràcies sobretot a la influència italiana, que podem resumir en un partit de masses, molt obert doncs, i el compromís històric, el PSUC va ser un actor principal en la Transició. Hi arribava amb la definició oficial de partit comunista més oberta jamai pensada:

L’Assemblea de Catalunya era un tou gruixut de relacions interpartidàries i intrasocials. Amb la solidesa d’aquests fonaments, cavats i estintolats durant anys, va ser possible un cicle de conferències anomenat Les terceres vies a Europa, en el qual els partits de l’oposició van exposar els seus programes, i després els van posar en comú en un gran acte celebrat al Col·legi d’Advocats de Barcelona, el 12 de juny del 1975. Hi van parlar Anton Cañellas, d’UDC; les dues branques del socialisme, amb Josep Pallach i Joan Reventós, i les dues branques també de la dreta, la liberal de Trias Fargas i la socialdemòcrata de Pujol. El PSUC hi era representat amb Josep Solé Barberà, que va titular la seva ponència El compromís històric.

Allò va ser possible per la força que anava consolidant l’oposició democràtica, en la qual ja afloraven ideologies i partits que havien estat en hibernació durant els anys durs de la dictadura de la por. Però ara el risc ja era relatiu, Franco s’estava morint i la majoria de l’últim franquisme apostava per la democràcia, fos perquè se la creien, fos perquè pensaven que en el futur era l’única fórmula magistral per sobreviure políticament.

Martín Villa, un cop més, n’era l’arquetip, i com a governador de Barcelona va autoritzar el cicle de conferències que es feien gràcies, també un cop més, al parallamps de l’Església. Les terceres vies van néixer aixoplugades per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), que teledirigia l’arquebisbe i flamant cardenal Narcís Jubany.

Podríem dir que amb Les terceres vies a Europa començava el compte enrere d’unes eleccions que encara trigarien dos anys a convocar-se; era com l’assaig general d’un debat electoral televisiu… De fet, hi havia tanta gernació que es va haver d’habilitar un circuit intern de retransmissió a diversos espais del Col·legi d’Advocats.

Quan va començar la campanya de debò, el PSUC, que acabava de ser legalitzat —la legalització exprés en un Dissabte Sant a tots els efectes inhàbil, del 1977— va aconseguir convocatòries que eren més aviat de concert de rock que de polítics pràcticament desconeguts, i alguns d’ells presos fins feia quatre dies.

Cobrir la primera campanya des de la redacció de Treball era talment com escriure la història que s’estava gestant nedant dins del seu úter. Actes arreu del territori, i taquicàrdia de victòria, perquè presentar-se a unes eleccions per als comunistes ja era guanyar-les. Moltes entrevistes als candidats, als del PSUC i als del PCE.

Aquells dies em van passar coses tan inversemblants com anar a sopar i de copes amb Rafael Alberti i Santiago Carrillo… I dir-los pel nom, entrant així a formar part de la minoria selecta de la pedanteria. Era tot mentida, me’n vaig adonar amb el temps. Quan, anys després, vaig tractar-los a tots dos des de La Vanguardia, m’hi dirigia de vostè i no em van dir pas que els tutegés; «call me Tony».

El millor de l’Alberti era escoltar-lo. Parlava com si tot fos en vers, entonant les síl·labes, i al damunt tenia tantes coses a dir! Va beure en barra lliure i no parava d’anar al lavabo; aprofitant l’avinentesa va evocar la cèlebre pixarada a la porta de la Real Academia Española, el 27 de maig del 1927, acte fundacional d’aquella generació literàriament tan elevada.

Escoltar narrar aquella micció que s’ha fet un lloc a la història de les lletres espanyoles per un dels seus protagonistes tenia un punt d’emocionant. Quan va recitar directament els versos dedicats a López Raimundo, amb ell al davant, el restaurant —era Casa Leopoldo perquè en Vázquez feia de mestre de cerimònies— quasi s’ensorra. Quan va emproar Marinero en tierra, aleshores directament vaig treure el mocador, conscient que estava vivint un privilegi.

En Carrillo va dir coses molt gruixudes d’en Jorge Semprún, conegut potser més pel seu àlies de Federico Sánchez. Acusacions innecessàries perquè estaven agafades amb pinces i inflades. No seria just reproduir-les, i encara menys perquè, també amb els anys, amb en Semprún hi vaig lligar una bona relació. Era exquisit i culte, en aquests dos aspectes en Santiago no podia competir-hi.

L’entrevista a Cipriano García va ser, tanmateix, la més especial. En Cipri no era un vip, era un obrer que tenia cara i mans d’obrer, torrat per la solana de la Manxa i castigat per haver entomat les feines més dures tota la vida, amb una estada de sis anys al Penal de Burgos en els pitjors anys d’aquella presó morbosa. Una de les detencions i condemnes de consell de guerra va ser la referida de solidaritzar-se amb Jordi Pujol, demostrant allò que caldrà demostrar tediosament fins a la consumació dels segles: que a Catalunya no hi ha problema nacional, que si de cas és un problema espanyol.

El dia de l’entrevista, en Cipri m’estava esperant al bar del davant de la redacció de Treball, la de la gran foto de Puig Pidemunt al pantocràtor. Eren les nou del matí, endrapava uns ous ferrats amb cansalada amb un quinto. Em va dir que havia arribat a l’estació de Sants, allà al costat, feia una hora, perquè havia vingut amb l’exprés nocturn.

S’estava a Madrid fent campanya, però havia fet cap expressament per a l’entrevista de Treball i tornava a marxar tan bon punt l’enllestíssim. Havia vingut només per a l’entrevista! Aquest era el gran valor que donaven a Treball aquells comunistes que sí, aquests sí, que militaven al partit de la classe obrera.

El PSUC va demostrar on podria arribar en el primer míting d’envergadura que va convocar. No hi havia enquestes ni se sabia què podia donar de si una formació política que havia passat quaranta anys al desert de la persecució i la clandestinitat. Si fa no fa com els jueus pel Sinaí.

La Vanguardia qualificava de «Multitudinario mitin del PSUC» l’acte que va aplegar, al Parc de la Ciutadella, dues-centes mil persones, segons el seu càlcul a la baixa, el 31 de maig del 1977: no feia ni un mes que havia estat legalitzat.

Els oradors van ser triats en funció dels missatges i del target al qual es dirigien. Significatiu que hi parlés Alfonso Comín, sociòleg original i compromès, però que allà no hi era com a expert en les conseqüències del latifundisme a Andalusia, que havia treballat bé. Era allà com a representant d’uns cristians afiliats i a la recerca de l’electorat catòlic, que podia quedar encara escaldat per votar uns comunistes que durant la República i en la Guerra Civil van ser pel cap baix còmplices passius en alguns dels pogroms que van patir.

Comín va dir en aquest sentit que «la dreta ja no monopolitza la fe», però va anar més enllà del guió establert i va deixar anar una definició ajustadíssima del que representava el PSUC en aquell moment: «Un gran partit nacional, català, obrer, marxista i revolucionari, un partit de masses». Nacional i català en primera instància; la resta, afegida. La gent va cridar «Volem l’Estatut!», res de visca el comunisme.

La intervenció estel·lar en continguts ideològics de profunditat va ser la de Comín. Antoni Gutiérrez va parlar de política; José Luis López Bulla de sindicalisme i del contingut de classe que imprimia caràcter; López Raimundo va recollir la gran estima que la seva honestedat s’havia conreat; Santiago Carrillo diguem que venia a representar l’internacionalisme proletari en un acte que podia perfectament haver passat per una convocatòria catalanista d’esquerres. Ell mateix va parlar força estona en català.

El míting de cloenda de campanya es va fer a la plaça Monumental, el dissabte 11 de juny, també amb tot l’aforament ple. Van fer ús de la paraula els caps de llista per les quatre circumscripcions: López Raimundo (Barcelona), Solé Barberà (Tarragona), Pere Ardiaca (Lleida) i Carles Caussa (Girona).

Va cloure Paco Candel, candidat al Senat, i havia presentat el responsable del Comitè de Barcelona, Jordi Conill, l’exmilitant de les Joventuts Llibertàries condemnat a la pena capital per haver participat en un atemptat contra Franco. No va dir gaire, però va demanar la llibertat per a l’anarquista Josep-Lluís Pons Llobet, que complia cinquanta-un anys de presó havent passat pel tràngol de la mort dels seus dos companys, Oriol Solé Sugranyes, tirotejat per la Guàrdia Civil, i Salvador Puig Antich, executat a garrot.

Els comunistes demanant la llibertat d’un anarquista donaven a entendre de retruc que no només s’acabava la guerra amb els feixistes, sinó també el sagnant enfrontament dels Fets de Maig del 1937. Sumant-hi el factor polític d’intentar arreplegar vots en un espai que havia estat un dels performadors del concepte català de les esquerres.

La banda sonora del míting de la Monumental la van compondre L’estaca, de Llach, i T’he conegut sempre igual, de Raimon, que sonava quan López Raimundo feia acte de presència en llaor de santedat, en tant que glossava perfectament la seva vida clandestina, que l’havia inspirada. Al final, dos himnes, un en català i l’altre en castellà, que encara no se sabia ningú tret de les tornades —«bon cop de falç», «agrupémonos todos…»— perquè feia una quarantena d’anys que no es cantaven: Els Segadors i La Internacional.

L’endemà del míting, La Vanguardia en destacava una foto a portada i publicava el manifest Nosaltres també votem PSUC, que dóna la mesura d’aquell partit contenidor, en el seu moment de màxim contingut. Ningú més que el PSUC podia aleshores concitar tantes sinergies.

A les eleccions, el PSUC va batre tots els rècords de votants de la seva història, i la candidatura unitària al Senat, Entesa dels Catalans, consagrava el «Pacte per la llibertat» i el «Compromís històric». El PSUC hi aportava Josep Benet com a cap de llista per Barcelona, un democratacristià que va ser el senador més votat de tot Espanya, Josep Anton Baixeras, Pere Portabella i Paco Candel: cap d’ells amb militància de carnet. Després es van afegir al grup parlamentari els electes de CDC i Lluís Maria Xirinacs, que concorria com a independent.

En López Raimundo va fer el 18,31 per cent del share, dos punts per sobre de Jordi Pujol, només superat per Joan Reventós, del PSC (PSC-PSOE), i molt per davant de la força guanyadora a Espanya, la UCD d’Adolfo Suárez, que aquí encapçalava el periodista Carles Sentís.

El paper que la història reservava a Sentís per la seva rehabilitació va ser la intermediació en el restabliment de la Generalitat i el retorn de Josep Tarradellas de l’exili. Aquesta operació política absolutament transcendental va culminar la tossuda acció unitària del PSUC: el 5 de desembre del 1977, el president Tarradellas formava un govern de concentració nacional.

Hi havia cinc consellers sense cartera, representant les grans opcions polítiques que li donaven suport: Gutiérrez Díaz (PSUC), Jordi Pujol (CDC), Joan Reventós (PSC), Carles Sentís (UCD) i Josep Maria Triginer (PSOE). I set més en funcions: Frederic Rahola, Governació; Pere Pi-Sunyer, Ensenyament i Cultura; Joan Josep Folchi, Economia; Ramon Espasa, Sanitat; Narcís Serra, Política Territorial i Obres Públiques; Josep Roig, Agricultura; Joan Codina, Treball.

El president es va instal·lar a la Casa dels Canonges, i els departaments estaven situats als despatxos que donen al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Els vaig entrevistar tots, i conservo una foto de família que segurament no té ningú més. Gràcies al Guti, que seguia ben considerat per uns i altres, i especialment per Tarradellas. En un partit del Barça, m’explicava el Guti que li va comentar que en Zuviría era un jugador massa marrullero. El president el va agafar de bracet i li va dir rient: «Marrulleros vostè i jo, Gutiérrez».

A les eleccions a ajuntaments del 1979, la força del PSUC es va percebre a tot el territori: 20,6 per cent de l’electorat, 549 regidors, 116 alcaldes. No s’entendria la renaixença del municipalisme a Catalunya sense grans batlles encapçalant les llistes del partit.

Antoni Farrés, de Sabadell. Lluís Hernández, de Santa Coloma de Gramenet. Francesc Baltasar, de Sant Feliu de Llobregat. Màrius Díaz, de Badalona. Lluís Tejedor, del Prat. Joan Domènech, de Porrera. Joan Sanjuan, de Martorelles. Lluís Medir, de Palafrugell. Anna Bosch, de Mollet. Josep M. Campos, de Montcada i Reixac. Gregori Gallego, de Balaguer. Josep Gil, d’Amposta. Frederic Prieto, de Cornellà…

Cobrir les eleccions municipals i entrevistar els principals alcaldes va ser la meva última feina a Treball, ja remunerada, i com a tal consta a l’Informe de Vida Laboral. Tot un honor que el meu primer patró fos el PSUC.