22

LA «GAUCHE DIVINE»

La gauche divine era un paradigma d’una esquerra amplíssima. Seria inexacte adjudicar-la al patrimoni del PSUC, però seria igualment inexacte afirmar que sense el PSUC i els seus satèl·lits hauria estat possible. El partit comunió de Vázquez Montalbán feia tanta nit al Bocaccio com ell mateix.

Era un local en el qual tot estava pensat. No acabava de ser ben bé res des del punt de vista estètic, tot i que tirava volgudament al kitsch, però per reivindicar-lo. Seients confortables de vellut color bordeus, una zona a planta baixa per xerrar amb les copes, i a baix, ball discoteca per rematar la nit els que havien lligat.

M’havia explicat en Pere Portabella que en Regàs va organitzar la intendència de la tancada de Montserrat. Tot estava tancat en cap de setmana i va optar per requisar les neveres del seu restaurant de luxe, el Via Veneto: pularda, salmó, caviar… Com que la Guàrdia Civil el va interceptar abans d’arribar al monestir, va portar aquells menjars caríssims al Cottolengo, hospital per a pobres, amb gran sorpresa de les monges. També m’havien posat en antecedents que entre els seus socis hi havia gent del PSUC de les «forces de la cultura», com en Ricard Bofill, però tot i això em feia mandra anar-li a demanar un compromís més alt.

Quan vaig anar a veure l’Oriol Regàs al seu despatx de Tuset Street estava una mica encorregut, sí. Em feia respecte: un estudiant que es plantava davant del senyor que dirigia la nit vip, la sala de festes Bocaccio, la discoteca Maddox de Platja d’Aro, el restaurant més tocat i posat de Barcelona, que organitzava campionats de golf i de trials per a tot el pijerío… Estava nerviós i vaig demanar a Robert Blasco que m’acompanyés; en Robert era aleshores un cavaller alt, americana i corbata, d’edat madura i que amb el seu tarannà facilitaria les coses.

Va resultar que en Regàs, aquell home totpoderós, era una persona senzilla i aparentment tímida, però decidida, i va acceptar col·laborar amb els comunistes. Després d’haver trencat el gel gràcies a Robert Blasco, em va citar a una primera reunió per treballar al seu mas de Llofriu.

Hi anava amb la Georgina Cisquella, i vam quedar primer sorpresos, perquè a la porta hi tenia una vaca de cartó pedra de mesures naturals, i després bocabadats, en entrar a aquella casa. Un amplíssim loft que era una de les primeres obres d’Òscar Tusquets i Lluís Clotet, que després restaurarien amb molt de gust el Palau de la Música.

No hi havia ni una paret, disposava de catorze llits de matrimoni perfectament parats, cadascun en un espai acollidor arrecerat només per mobles i estris decoratius, i hi havia dos cuiners permanentment als fogons, per tal que es pogués menjar a qualsevol hora i els convidats, que sovintejaven, poguessin anar al seu aire. Una passada.

La Comtessa, que començava a fer de reportera i ja li agradava més la imatge que la lletra, portava sempre una càmera, i em va fer una fotografia que conservo perquè no em va retratar a mi sinó a la meva expressió de felicitat, escarxofat en un sofà. El loft de l’Oriol, ple de llum i orientat per aprofitar-la al màxim, i per protegir-se de la tramuntana, aconseguia que hi haguessin compartiments individualitzats en un enorme open space.

Gràcies a Oriol Regàs vam tenir cobertura legal per fer alguns dels recitals mobilitzadors i recaptatoris, la caixa dels quals ingressàvem a les arques del PSUC. I va ser al Bocaccio que, amb provocació i agosarament, però amb el salconduit d’en Saltor, s’hi va fer una festa del quarantè aniversari del partit, el 23 de juliol del 1976. Un grup anarquista francès, La Fanfare Bolchevique, va cloure l’acte amb una versió discogràfica xarona de La Internacional, que va provocar que uns quants summes sacerdots s’esquincessin les vestidures com Caifàs; això seria menor, però no va ser menor que militants honestos marxessin ofesos.

Vaig aprendre que els símbols tenen el valor que tenen per a molta gent de bé, i encara que conciti valuoses polèmiques d’afectes i desafectes exercir la iconoclàstia, xiular himnes o cremar banderes, mofar-se de les creences religioses o polítiques, jo no ho practico.

Em vaig fer amic de l’Oriol, una gran persona que regalimava gentilesa i l’expressava agafant-te el braç, estrenyent-te en una abraçada i, en el meu cas, encaixant-me la mà en el primer vol que vaig fer, que va ser amb ell, anant a reclamar còmplices a Madrid també per a un projecte del PSUC. A mi se m’ha de donar la mà quan l’avió s’enlaira, quan aterra i quan hi ha turbulències. Tot i que quan es podia fumar als avions feia una xineta per relaxar-me, i quan no es va poder fumar m’administrava un orfidal sublingual.

El seu llibre de memòries, Los años divinos, hauria de ser una de les lectures preceptives per acabar el batxillerat sabent bé en quin país vivim i d’on venim, que a vegades sembla que només vinguem de les runes de la Ciutadella. Allà hi explica el valor del PSUC en la seva extensió plural, i anota la nostra amistat just en aquest paràgraf, la qual cosa m’afalaga:

L’Oriol manifestava l’afecte tocant, i sempre he trobat que el contacte corporal és una bonica manera d’acostar-se a la gent que vols propera; Lo más profundo es la piel, títol inspirat en Paul Valéry d’un tango amb lletra de Vázquez Montalbán. L’Oriol era un dels arquetips que expressen sociològicament la transversalitat del PSUC, el transcomunisme. Sense aquells transcomunistes, res del que estic relatant hauria pogut passar.

Antoni Gutiérrez li va escriure un text molt sentit, quan es va fer una exposició que explicava tot el que es va arribar a moure en el mític Bocaccio. En oposició simpàtica a la gauche divine, reclamant l’autoritat que ell tenia com a gauche diabolique, destacava el compromís antifranquista de l’Oriol Regàs.