12

ASSEMBLEA DE CATALUNYA

El primer intent va fallar, però no el segon. Sis mesos després, el dia 7 de novembre del 1971, a l’església de Sant Agustí de Barcelona se celebrava per fi la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya, on exercia de mestre de cerimònies Antoni Gutiérrez Díaz, àlies el Guti.

La política d’acumulació de forces per tenir alguna probabilitat de debilitar la dictadura és deguda essencialment a Santiago Carrillo, quan ja era secretari general del PCE. El seu home per endegar aquesta qüestió essencial a Catalunya era el Guti, dotat per la natura per implementar la política de consens.

Com que entrava i sortia de la presó i la clandestinitat, tenia tres mig centres que arribaven a tota la legalitat i, per tant, a tota la societat, a la qual ell no podia allargar els seus tentacles, encara que el cap del calamar sempre dirigia i deixava anar la tinta convenient per difuminar-se i esfumar-se, rodolí de l’auca del Guti. Els homes que estenien aquesta política, el «Pacte per la llibertat», que s’establia des de la «Comissió d’Unitat» del partit, eren sobretot Josep Solé Barberà, Pere Portabella i Xavier Folch.

En Solé ostentava el voltairià nom de guerra de Pangloss; només a ell se li va permetre un àlies literari, que estaven prohibits perquè del que es tractava amb els noms de guerra era de no despertar sospites, i batejar-te com un personatge de novel·la era fer tot el contrari. Quan em vaig voler dir Carvalho, pel comissari d’en Manolo, la camarada responsable de política basàltica gairebé em deporta al gulag.

En Solé Barberà era un advocat però amb la personalitat d’un playboy. Tenia accions al Panams, casa de barrets sofisticada al costat d’on l’estàtua de Colom assenyala els dòlars, i alhora era la cara més pública del PSUC. Dotat d’un morro que més que trepitjar-se’l era una catifa vermella que el precedia, perquè hi caminés amb el seu elegant xassís, tenia una oratòria brillant que lluïa en els judicis difícils, perquè els fàcils acostumava a perdre’ls per pura desídia. Una retòrica llampant que anys després va captivar el Congrés dels Diputats. La seva simpatia i empatia, rodolí a l’auca d’en Solé, el feien un seductor encara que no es proposés seduir.

No oblidaré el dia que el vaig conèixer, a través de l’Andreu Claret. Vam anar a casa seva quan acabava de defensar com a lletrat l’etarra Josu Abrisketa al Procés de Burgos, trenta anys de cangrí. Ens va explicar aquell consell de guerra històric a la Capitania General, sense poder preparar les defenses amb sis acusats de matar el comissari torturador Melitón Manzanas, a Irun, que ja estaven condemnats abans que s’emetés sentència. La tancada de Montserrat es va fer per salvar-los de la pena capital.

Parlàvem asseguts a una taula braser que donava als finestrals oberts al carrer de Pàdua. La seva alçada corpulenta anava amunt i avall i gesticulava, a voltes histriònic, sempre vehement. Ens va deixar escoltar alguns enregistraments de la vista oral, sobretot quan aquells guerrillers amb excedents de testosterona bilbaïna van plantar cara als militars del tribunal, van cantar l’himne dels soldats bascos, Eusko gudari gera, en el moment que el fiscal va desembeinar l’espasa i les pistoles van aflorar de les cartutxeres.

En Pere Portabella ja era un director de cine conegut, sempre estava darrere les càmeres ocultes que filmaven allò que no es podia filmar, i tenia la censura i la bòfia alenant-li el clatell des que el 1961 va produir Viridiana, de Luis Buñuel. Era una de les pel·lícules més maleïdes pel dictador cinèfil, que es va fer instal·lar un cine al Palau d’El Pardo i fins i tot va gosar de fer el guió d’una pel·lícula amb un títol que ja parla per ell mateix: Raza. L’espanyola, por supuesto.

En Pere té molt cinema al darrere, però els penúltims llargmetratges que ha dirigit voregen la bellesa mística, Pont de Varsòvia i sobretot El silenci abans de Bach. Com en Solé, també és un seductor nat, encantador, conversa fàcil sobre qualsevol tema, que el van fer excepció excepcional, redundància o tautologia, en les pastures de les tertúlies radiofonicotelevisives on belen ovelles convertides en persones pel mag Merlí.

Va ser en Pere qui em va assegurar que la idea de plasmar el «Pacte per la llibertat» en l’Assemblea de Catalunya era original d’en Gutiérrez Díaz. M’ho va dir al pis estil Bauhaus que tenia al carrer de Muntaner, a sobre del Bocaccio: només havia de baixar les escales per transfigurar-se en la gauche divine. Aquesta versió l’he anada contrastant amb altres persones alienes al PSUC, com ara l’altra ànima de la mesa de l’Assemblea, en Miquel Sellarès, que hi representava l’emergent nucli que s’anava articulant entorn de l’emergent lideratge de Jordi Pujol.

En aquella unitat d’acció que es construïa en el primer lustre dels anys setanta del segle XX, Pujol i el PSUC es necessitaven recíprocament. La burgesia catalana estava abonada a «fer país», representat sobretot en Edicions 62, Òmnium Cultural, la Nova Cançó, el diari El Correo Catalán, la revista Destino… I Banca Catalana! Els comunistes respectaven Pujol perquè era de la poca dreta que havia passat per la tortura i la presó, i li atorgaven el mèrit de fer perceptible el catalanisme. A Cipriano García, líder obrer de Terrassa, del PSUC i de CCOO, el van empresonar per demanar la llibertat de Pujol.

Els arxius del PSUC demostren que consideraven que treure el catalanisme dels salons era més vital per a la unitat d’acció que un partit socialista, al qual aleshores el PSUC li estava menjant l’espai, o que comunismes a la seva esquerra molt minoritaris i desconnectats de «les masses». Sobrevolaven la realitat.

Però aquella dreta moderna, més europea que espanyola, inspirada en la socialdemocràcia i en la democràcia cristiana més oberta, també estava interessada a confluir tàcticament amb els comunistes, que serien els seus millors avaladors per entrar a «fer política», que era el salt qualitatiu que argumentava Pujol. Primer construïm les estructures del país, i quan el tinguem ja hi farem política, era la seva metodologia.

Jordi Pujol i Gutiérrez Díaz només es portaven un any, havien coincidit a la Facultat de Medicina, eren metges, tots dos passats per comissaria i per la presó. Atès que les confluències personals també ajuden, tenien tots els trumfos per fer un «Compromís històric» a la catalana, la gran coalició que els comunistes italians volien per tirar el país endavant alliberant-lo de cicles electorals massa febles i efímers.

Pujol i el Guti van tenir les seves coses i les batusses que el guió de la política exigeix, però sempre es van respectar. D’aquesta relació fluida en el terreny personal, en va sorgir la iniciativa del retorn de les restes de Joan Comorera de Burgos a Barcelona, amb un acte solemne, un funeral civil per a un exconseller, oficiat per Pujol quan era president de la Generalitat.

L’Assemblea de Catalunya, fos de qui fos el copyright, estava controlada —alguns prefereixen dir que «manipulada»— pel PSUC, que tenia majoria a través de la munió de satèl·lits locals i sectorials, però, a més a més, li ampliava l’espectre de l’antibiòtic de ser molt més que el partit de la classe obrera. Amb l’Assemblea de Catalunya, el PSUC impregna la societat catalana definitivament, i sense ella no s’explicaria tampoc l’allau de vots que va conrear a les primeres cites amb les urnes.

Vaig ser part d’aquesta història, perquè estava ben ficat en el cistell des que es van començar a trenar els vímets, i la vaig escriure al cap dels anys. Però en el moment i en el lloc, no era conscient que allò fos tan important i acabés per agafar la transcendència que va assolir. Tenia vint anys, i per tant la meva contribució va ser modestíssima en el còmput global, però l’Assemblea no hauria estat sense la suma de petits sumands.

Els que érem estudiants preparàvem el gran acte en cases diverses, on els pares ho consentien, per exemple a casa de les germanes Bonet Agustí, la Mercè i la Montserrat. La Mercè era del PSUC, però els seus pares eren catalanistes de pedra picada: l’arquitecte Jordi Bonet Armengol, que va afrontar el repte d’interpretar Gaudí a la Sagrada Família —el seu pare n’era deixeble—, i la Mariona Agustí Badia, filla de la gran soprano Conxita Badia.

Una mica més enllà en el parentesc, un tiet, mossèn Lluís Bonet Armengol, va ser una peça important de l’escoltisme, i després rector de la Sagrada Família i promotor de la beatificació d’Antoni Gaudí. Un altre tiet, Josep Maria Ainaud de Lasarte, un dels teòrics i activistes més sòlids del catalanisme, es movia molt i apareixia aquí i allà; el seu amic Espriu se’n fotia citant Sèneca en llatí: «Numquam est qui ubique est», qui és a tot arreu, no és enlloc.

Aquella família, educada, culta, encantadora, benestant però austera, era una metàfora del Pacte per la llibertat: catalanisme, catolicisme, comunistes i democratacristians, en la confluència dels quals es va fundar Comissions Obreres a l’església de Sant Medir de la Bordeta, obra arquitectònica d’en Bonet. Vivien en una torre al carrer de Vallmajor, i ens trobàvem en una sala d’estar àmplia, amb moltes coses, totes de valor, presidida pel piano de cua que tocava pràcticament tota la família però que excel·lia per ser el piano de la diva.

Potser heretada de la Badia, la Mercè tenia una veu de soprano lleugera molt delicada, cantava a la Coral Sant Jordi, i jo procurava arribar abans de les reunions per tocar el piano i fer-la cantar. És per això que faig una associació mental estranya o no tan estranya entre l’Assemblea de Catalunya i el Verbum caro, passatge del Pange lingua musicat per Bach. La memòria sempre me’l porta amb la veu de la Mercè, i quan el toco tot sol, la sento a ella.

El dia dels fets, aquell 7 de novembre del 1971, jo anava amunt i avall coordinant amb Rafael Macau els universitaris que estaven a l’operatiu logístic de premsa, i al final del dia ens vam trobar a l’Ateneu Barcelonès, que en Macau, àlies la Puta, feia servir de meublé polític, noblesse oblige. Vam verificar que no hi havia cap detingut i també vam activar tots els nostres contactes amb periodistes demòcrates. Un cop comprovat que les nostres gestions amb la premsa havien tingut èxit, gràcies sobretot a la feina d’en Pere Fages, vam rematar el dia amb uns dry martini a can Boadas.

A en Fages, però, el van anar a buscar i el van detenir. Les autoritats es van cabrejar, primer perquè tota l’oposició catalana aconsegueix de reunir-se deixant en ridícul la policia, i segon perquè l’operatiu de premsa d’en Fages va fer que l’Assemblea de Catalunya entrés a les rotatives de tot el món com el cop democràtic més fort contra la dictadura. Pere Fages, però, home decidit i de recursos segurament apresos de la seva professió de productor de cine, aconsegueix protagonitzar ell mateix una fuga de pel·lícula.

Quan els policies el porten a casa seva per efectuar un escorcoll, el seu gos rondina, la dona de fer feines els entorpeix el pas constantment i ell aprofita per despistar els agents i sortir per cames, els tanca amb clau per fora i s’amaga a la casa veïna de Tomàs Roig i Llop, tot just al tombar la primera cantonada; el número 700 de la Gran Via, can Fages, i el número 41 del carrer de Bailèn, on vivia en Roig.

L’atestat policial per justificar-se del fracàs és una peça còmica dels Monty Python. Que si el gos bordava, la minyona tenia un atac d’histèria, ell arrencava a córrer… Després d’allò, Tomàs Roig i la seva filla, Montserrat Roig, escriptora militant del PSUC que vivia al portal del costat del seu pare, van tenir cura d’en Fages fins que Xavier Folch va vetllar per la seva seguretat, el va amagar en diverses cases de persones del món intel·lectual, i després Portabella i Folch el van deixar a Donostia. Allà, membres del Partit Comunista Francès es van fer càrrec de fer-li passar la frontera, i és a París que esdevé secretari de Santiago Carrillo.

Xavier Folch tenia en aquell àmbit un gran paper, molta influència en els ambients intel·lectuals i artístics, el «partido comunión» segons nomenclàtor sardònic degut a Vázquez Montalbán, fotent-se del «Movimiento comunión» que pregonaven els franquistes. En Folch era el vaixell insígnia d’un bon nombre de «submarins», que era com també s’anomenava les persones que estaven al fons marítim del PSUC. Folch trucava a telèfons inversemblants que sempre l’atenien i a portes que sempre se li obrien, perquè en Folch és cultíssim, educat i tan bon conversador com bons conversadors són només els que saben que tan important com dir la seva és escoltar la que diuen els altres.

La presència de Tàpies en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) és de la seva autoria. A mi em va connectar amb Salvador Espriu per arrencar-li unes declaracions a favor de la legalització del PSUC, i Espriu va esplaiar-se dient obertament que estimava molt en Folch.

Intel·lectuals com Folch, Portabella i Fages van fer molta feina en aquest transcendir-se del PSUC a ell mateix, eixamplar-lo a sensibilitats democràtiques en general i motivar la pregunta retòrica que pot derivar de tota aquesta navegació: però érem comunistes?

L’Assemblea de Catalunya va demostrar una gran capacitat de mobilització, s’estenia poble per poble i feia convocatòries multitudinàries, desafiant obertament la dictadura. Va ser especialment maca la celebració del primer aniversari, a Ripoll, on Guifré el Pelós va començar a bastir la nació catalana, pintant un Miró amb quatre dits untats en la seva pròpia sang, segons que conta la llegenda. Podríem afegir en to irònic que, si se li hagués acudit pintar-lo només amb l’índex i el xic, li hauria sortit la bandera espanyola.

A Ripoll ens hi vam concentrar unes tres mil persones, un èxit: 12 de novembre del 1972. Ens vam asseure a l’esplanada del monestir, on onejava el Miró de Guifré, després de dinar, i vam començar a cantar cançons de lluita. La Guàrdia Civil va prendre posicions rodejant-nos com si fossin el Setè de Michigan i nosaltres els sioux de Wounded Knee.

Van fer els tres avisos prescriptius de dispersió no a toc de corneta sinó de megàfon, mentre nosaltres ens quedàvem quiets i entonàvem els dos himnes de la resistència, Diguem no i L’estaca. Les campanes tocaven sometent i la Benemèrita —i com es pot dir a una força armada Benemèrita!— va començar a dispersar-nos a cops de culata de fusell, que obrien boques de crits i ferides de sang. Ens canalitzaven cap a l’estació de tren, demanaven algun carnet d’identitat dels «yo a ti te conozco», i es van quedar mossèn Xirinacs encanonant-lo amb un CETME.

És clar que vam passar por!

La por és un sentiment complex i difícil de descriure, però resulta que era una de les tonalitats d’aquells paisatges llòbrecs del franquisme. Aquelles porres del comissari Polo, que es guardaven en una intimidatòria vitrina i que, només de veure-les, alguns ja s’ho feien tot al damunt i cantaven fins i tot les estrofes que no sabien del repertori operístic: noms, telèfons, cites, pisos… D’altres callaven, com en Jordi Dagà, i els policies es fotien d’ells tornant-los la tornada, quiasme: «Què et creus, que ets Miguel Núñez?». I els feien passar tots els turments que se sabien de memòria mecànica.

Jordi Dagà, Dani, va ser un dels líders amb més carisma de la universitat i la va representar a l’Assemblea. Va ser l’únic estudiant «alliberat», encara que fos a mitja jornada, tot i que després el van purgar per la singular patologia d’«evolucionista democràtic». Extravertit, xerraire, simpàtic, ràpid de reflexos mentals, emotiu i amb aquella seguretat en ell mateix que transmet seguretat als que l’acompanyen: et podia dir que «noooooooooo, noooooooooo, noooooooooo tens raó», allargassant les «o» i aprimant la veu fins al límit de l’acuïtat.

Es va guanyar el respecte de tothom des que es va encarar als escamots antidisturbis a punt de dissoldre manu militari una assemblea a Bellaterra. Però sobretot per aquells vint-i-quatre dies d’aguantar maltractaments i cinquanta-un més en cel·les de càstig sense cantar absolutament res.

Detinguts joves com en Dagà, que no es creien que eren Miguel Núñez penjat per les manilles dels tubs alts de la calefacció, però que, tanmateix, a la seva manera ho eren. La dictadura anava encongint-se perquè la societat democràtica anava creixent, i anava creixent també perquè el PSUC ja era més un gran contenidor de demòcrates de totes les tendències que no pas un partit comunista.