8

LA CAPUTXINADA

El mateix any efervescent que es crea el GTI, la intel·lectualitat pren un compromís seriós d’acció protagonista. A les quatre de la tarda del dimecres 9 de març del 1966, en una sala dels frares caputxins de Sarrià, arrencava l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Els seus organitzadors, estudiants i professors, en litúrgica sintonia amb l’espai que els acollia, van planificar l’acte tenint cura d’uns factors simbòlics que havien d’acompanyar l’element nuclear de la mobilització en dos eixos: millores del sistema universitari i lluita contra el feixisme.

El doctor Jordi Rubió, Joan Oliver i Salvador Espriu, a la presidència, connectaven amb la universitat republicana i palesaven la reivindicació catalanista. Rubió, de vuitanta anys, primer director de la Biblioteca de Catalunya de la Mancomunitat. Oliver, el Pere Quart poeta de sàtira mordaç, que havia estat cap de publicacions de la Generalitat de Companys i tot just tornava de l’exili. Espriu, acreditat ja com el poeta nacional que maldava per salvar la llengua perseguida i havia gosat de dirigir-se amb un tu a tu retòric a Espanya, amb la publicació de La pell de brau, un dels llibres més fitxats per la policia franquista. La maldat del poemari, a ulls de la policia, era el text en ell mateix però també que fos ressenyat per Horitzons, logotip dels primers números de Nous Horitzons:

Completaven la llista de patums assistents als caputxins: Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Antoni de Moragas, Josep Maria Martorell, Francesc Vallverdú, Albert Ràfols-Casamada i Agustín García Calvo. Aquest últim arribat de la Universidad Complutense de Madrid, depurat un any abans per prendre part en protestes antifranquistes, que a la Universitat de Barcelona havien acabat amb el balanç de dues mil vuit-centes setanta-dues sancions: el deu per cent dels matriculats!

El nom de més ressò internacional era Antoni Tàpies, que ja havia exposat al MOMA de Nova York i acabava de signar amb el marxant Maeght, un dels de més predicament internacional. Tàpies donava a la protesta una freqüència exterior d’ona llarga que per a la dictadura era insuportable, en un annus horribilis de cent cinquanta vagues obreres, i vint-i-cinc mil treballadors demanant llibertat sindical.

Però Tàpies va fer força més que d’antena mediàtica; Tàpies va tenir un paper en el complex operatiu de la Caputxinada.

Aconseguir una assemblea de molta gent, i de gent policialment estigmatitzada, no era fàcil en un sistema que prohibia els drets de reunió i d’associació i els penava amb presó. El recinte eclesiàstic, inviolable pel concordat vigent entre Franco i la Santa Seu, era una primera garantia. Les mesures estrictes de seguretat, la segona. El Mercedes de Tàpies, la tercera.

Una policia que seguia l’esquema que els rics eren intrínsecament franquistes per convicció de classe, compra corrupta o por, no hauria de sospitar del cotxe d’importació més luxós, matriculat a Madrid com manaven els reglaments: M-339043. L’estudiant Joaquim Viaplana i el professor Xavier Folch van ser els encarregats del contacte amb Tàpies, i a bord del seu llampant cotxàs van carregar Espriu i Rubió. Folch era un dels trenta-tres professors que van assistir a l’acte, entre els quals hi havia pesos pesants comunistes com Oriol Bohigas, Manuel Sacristán i Jordi Solé Tura.

El Sindicat Democràtic va sorgir com a alternativa al Sindicato Español Universitario (SEU), d’infausta memòria des dels seus inicis, en prendre part alguns dels seus membres en batudes contra els demòcrates que accedien a la universitat als anys quaranta. Colant-se per les escletxes de la legalitat del SEU, seguint l’estratègia que acabava de definir el PSUC, majoritari als moviments obrer i estudiantil d’aleshores, els estudiants progressistes de la Universitat de Barcelona van aconseguir majoria en les eleccions de delegats i van formar una junta: Paco Fernández Buey, el deixeble estimat de Sacristán, de Filosofia, n’era el líder indiscutible.

Després d’un període llarg de reunions, el network va aconseguir d’aplegar, segons l’atestat policial, cinc-centes setanta-set persones: quatre-cents dotze estudiants, cent professors, trenta-tres intel·lectuals, tres «estrangers» (sic) i set periodistes.

Paco Fernández Buey va llegir el text fundacional, titulat Manifest per una universitat democràtica, d’elaboració coral, sobre les idees de participació dels estudiants en la gestió acadèmica des d’organismes representatius, creació de comissions mixtes entre professors i alumnes i compromís de programar dos congressos generals de l’Estat, un d’estudiants i un altre de totes les universitats. El redactat definitiu va ser de luxe: Espriu, Sacristán i Vallverdú; el poeta, el filòsof marxista més prestigiós i el sociolingüista i també poeta.

Joaquim Boix va llegir els estatuts, que van ser ratificats per aclamació. S’hi van adherir els catedràtics Fabià Estapé, Àngel Latorre, Josep Antoni González Casanova, Manuel Jiménez de Parga i Ramon Trias Fargas, entre d’altres, que sumaven l’Opus, els socialistes, els democratacristians i els catalanistes.

Només el PSUC podia aconseguir aquella unitat, respectant-ne la diversitat de tal manera que tothom s’hi va sentir còmode sense deixar de sentir-se com era. Com recordava un dels assistents, quan va aparèixer la policia van cantar La escoba, cançó consumista de Los Sírex, no pas l’himne comunista La Internacional.

La moguda va ser d’entrada un gol per l’escaire de la porteria de la Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana, però, més enllà, un cop important al franquisme, que començava d’acostumar-se a contracor a les vagues obreres, que menystenia i reprimia sense miraments. Però temia els sibil·lins moviments de la intel·lectualitat, l’altaveu exterior que encenien, i els primers símptomes de desafecció dels fills dels afectes i en general de les noves generacions d’una elit que no volien perdre.

La notícia va arribar a les agències internacionals —els periodistes van fer bé la seva feina— i a la policia sincrònicament. Vicente Juan Creix, segon cap de la Brigada Social que manava el seu germà Antonio, va arribar als Caputxins a les sis de la tarda, amb tots els agents disponibles i un batalló de la Policia Armada, els tristament cèlebres grisos.

Vicente Creix tenia ordres de prudència, perquè en la transició d’Antonio Ibáñez Freire a Tomás Garicano Goñi al Govern Civil de Barcelona, aquest era dels que tenien fills universitaris i havia començat a defensar als òrgans del Movimiento que calia anar-se preparant per evolucionar. Garicano no volia entrar a Catalunya enemistant-se amb els que tenia planificat amistançar-se, i s’adonava perfectament que calia molta mà esquerra per solucionar amb el menor soroll possible un problema en el qual estaven implicades l’Església i una Universitat on tenia bons amics.

Vicente Creix no era un home de tacte, i va respondre com un baladrer a prohoms com Jordi Rubió i Antoni de Moragas, que no devia saber que eren el president de l’Institut d’Estudis Catalans i el degà del Col·legi d’Arquitectes, mentre com a alíquota resposta els estudiants decidien tancar-se al convent i no sortir si no es garantia que no hi hauria represàlies.

El governador el va rellevar pel seu germà Antonio, la llegenda de dur del qual el precedia i, per tant, intimidava, però que, a més a més de ser l’inequívoc expert en el PSUC, tenia preocupacions culturals, era molt llegit, mantenia contactes discrets amb intel·lectuals comunistes, com Juan Goytisolo i Paco Candel, i podia negociar. Si calia, també al més alt nivell, parlant amb el Guti, de qui es volia guanyar la confiança des que el va detenir, permetent-li visites diàries de la seva dona i tenint-lo en un despatx per estalviar-li els calabossos.

Antonio Juan Creix va dirigir el cordó policial que encerclava el convent, mentre els tancats organitzaven la intendència per poder menjar i passar-hi, com a mínim, una o les dues nits que finalment van fer-hi. El veí Liceu Francès, territori no nacional com si fos una ambaixada, va donar suport logístic, llançant entrepans per sobre del mur de separació, i amagant els estudiants i professors fitxats, que haurien anat a petar directament a la Model. La imaginació i la gosadia de l’estudiant Joan Busquet el van portar a cenyir-se un hàbit de framenor i sortir quan va veure una camioneta de la Danone, que feia repartiments a la plaça, i avituallar de làctics.

Albert Batiste i Pere Riera, d’Arquitectura, amb el temps fundadors de l’Orquestra Plateria, i Jaume Josa, de Biologia, van engiponar un conjunt musical en plena eufòria del pop a quatre veus de The Beatles i les seves traduccions. Van incautar els instruments d’un grup del barri que assajava allà i li van posar el nom de Los Constituyentes.

El canvi generacional anava paral·lel a la lluita, començava una rebel·lió també contra una moral fonamentalista des del ludisme, els costums, la moda i l’alliberament sexual; Dani Freixas, estudiant d’Arquitectura que seria dissenyador del bar musical Zeleste, que l’aixoplugaria, també era allà dintre. Però a fora feia molt de fred polític i la tensió es tensava.

Tres catedràtics es van desplaçar al convent, amb el vicerector Martí de Riquer al davant: el més granat de la Universitat pressionant perquè allò no acabés malament. En Creix hi va parlamentar fins que al ministre de la Governació, el general Camilo Alonso Vega, conegut per don Camulo per les seves formes quadrúpedes, se li va acabar la corda perquè el Caudillo s’havia enfurismat. El governador li va donar una ordre que a Creix no li feia cap gràcia perquè era catòlic i sabia que l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, s’hi oposaria.

Garicano, que encara no havia pres possessió del càrrec però l’exercia in pectore, va anotar a mà, sobre el paper de l’ordre oficial d’entrar: «Con el menor ruido posible, sólo en los espacios donde estuviera la reunión en aquel momento y sin entrar en la clausura». El comissari va aplicar el que en clau policial defineixen com a «mínima força indispensable», va requisar tots els carnets d’identitat i es va permetre alguna broma amb Tàpies i Barral. Quan els va citar a declarar, va ser Joan Oliver qui li va fer a Creix una broma que no devia agradar-li gens i que ha entrat curiosament a la història per la via de l’anècdota: «Creix però no et multipliquis».

Espriu, ple de sarcasme però sense perdre la circumspecció que l’abillava, va dir als policies que ell no podia signar una declaració tan mal redactada, especialment per la profusió de gerundis, i la va refer gramaticalment convertint els gerundis en oracions de relatiu, i també esporgant-la d’adverbis i ordenant el tràfic il·legal d’hipèrbatons.

Quan, en el darrer tram de tancar el cicle de la seva obra, que el tenia obsessionat, va fer-hi correccions gramaticals i sintàctiques, va canviar la majoria de gerundis per oracions de relatiu. «Des que vaig estar a la Jefatura —ningú no deia “prefectura”, ni l’Espriu!— que detesto els gerundis», em va dir amb aquella rialla de trapella que sabia dosificar.

Una pacífica asseguda de pares als voltants del convent va encrespar els ànims de les forces policials, que van carregar a cavall sense miraments, amb tan mala fortuna davant la prevenció del règim a la reacció internacional, que va ser filmada per un equip de la televisió francesa que era a Barcelona.

Feien un reportatge sobre Raimon, un avant-match de l’actuació que faria a l’Olympia de París tres mesos després, el 7 de juny, on va dedicar Inici de càntic, poema de Salvador Espriu, als activistes dels Caputxins, que van anar sent detinguts, multats amb un global de tres milions de pessetes, se’ls van retirar els passaports i molts van ser expulsats de la universitat i castigats a fer llargs serveis militars al Sàhara.

Un d’aquells multats va ser Jaume Josa, amb tan mala fortuna que només un mes després tornava a ser detingut en una manifestació, i li aplicaven com a circumstància agreujant la seva participació en la Caputxinada. Josa va tenir un comportament exemplar a Via Laietana, i amb una retòrica que ja començava a adornar-lo, va confondre totalment els socials que l’interrogaven, amb un relat definitivament surrealista: no coneixia ni els que l’acompanyaven i van ser detinguts amb ell i dintre del seu cotxe, en una manifestació a la qual tampoc anava!

Es va permetre recomanar un antiàcid, el Masigel, a un dels inspectors que el van interrogar i tenia problemes gàstrics. Fins que va aparèixer Antonio Creix. En veure’l, a Josa li va agafar el pànic. Però es va desfer ràpidament. Creix li va donar conversa, li va recomanar que no es fiqués en més trifulgues polítiques i que estudiés. I el va enviar a casa.

Josa era el prototip d’aquell entorn del PSUC, dels seus «satèl·lits», i molt significatiu en un univers de la ciència pura que semblava un castell inexpugnable habitat per follets que no tocaven de peus a terra. Sense la seva recerca per llibreters de vell, col·leccionant tota la bibliografia d’història de la ciència que trobava, no hauria estat possible la seva enorme contribució a la humanització del cientifisme.

Va ser el principal expert català en Darwin, internacionalment reconegut, va prologar i anotar els seus textos i va deixar com a llegat una extraordinària compilació il·lustrada de totes les edicions peninsulars de la bibliografia de Darwin. També va ser cap de publicacions i delegat a Catalunya del CSIC, una feina institucional també activíssima.

Quan li faltaven dies per morir, i sabia que es moria, em va donar un dossier amb el que volia que digués a la seva missa de difunts, la música que hi havia de sonar, i em va llegir l’últim paràgraf de L’origen de les espècies, en l’edició commemorativa del centenari de la publicació, anotada i prologada per ell. Després de llegir me’l va regalar:

A la parròquia de la Concepció, davant una feligresia majoritàriament no creient, un dels metges que li va diagnosticar la malaltia i amb qui va establir una relació cordial, el fill del comissari Creix, vaig complir la paraula donada al meu amic. Vaig ressaltar que el doctor Josa llegava a Barcelona la recuperació del Jardí Botànic, un Consell Superior d’Investigacions Científiques a Catalunya revifat i amb vida pròpia, i vaig afegir-hi la lectura de la seva fitxa policíaca des del faristol epistolar.

Les seves últimes voluntats van ser donar el cos a la ciència i que celebrés l’ofici religiós un frare caputxí.