7

«ALIANÇA DE LES FORCES DEL TREBALL I LES FORCES DE LA CULTURA»

Als anys cinquanta, el PSUC havia iniciat les seves activitats entre intel·lectuals i universitaris i havia aconseguit formar una cèl·lula, que seria mimada per la direcció. El partit lluitava contra la dictadura d’una manera organitzada, de la manera més organitzada dins la clandestinitat, cosa que li va comportar allò de ser considerat «el» partit per excel·lència.

Defensava un programa captivador d’emancipació social des del respecte per l’emancipació nacional. Una revolució relativament tranquil·la, no assaltant cap Palau d’Hivern a mata-degolla sinó guanyant escons a les urnes. Amb la postulació d’una Espanya plurinacional, federal però des del reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya, apostant per la seva cultura i llengua, presents en la seva premsa.

El 1956, el PSUC registrava prop de tres-centes persones del món intel·lectual, que abastaven des de la militància fins a la simpatia, els organitzats i els companys de viatge. El científic Jaume Josa va fer un símil del seu gremi: el PSUC era un àtom, amb un nucli pesant de militants, i diversos electrons que hi giraven a l’entorn i que, a més a més, eren capaços d’ampliar el radi d’acció amb enllaços covalents amb altres ideologies. L’espai quàntic dels electrons són els orbitals i, en conseqüència, les persones que s’hi desenvolupaven s’anomenaven satèl·lits, paraula de moda des que els russos van fer girar sobre la terra l’enginy Sputnik, últim crit de la ciència. Per tot plegat, conclusió del teorema de Josa: «El PSUC era el partit que aglutinava gent honesta d’ideologia de progrés». Quod erat demostrandum.

Saltor empenyia l’obertura del partit a nous fronts; Manuel Sacristán, que va arribar a tenir cinc noms de guerra, era el màxim dirigent sectorial i desenvolupava una activitat frenètica. Octavi Pellissa va ser el primer estudiant militant i el responsable polític de la primera cèl·lula universitària, constituïda aquell any 1956.

La policia el va detenir i fitxar ràpidament. Era un veritable perill que el comunisme es filtrés entre els estudiants:

Octavi Pellissa era un home polifacètic de la cultura que va fer de tot sense estar en nòmina de gairebé res, vinculat al cine de Pere Portabella i «traductor» segons el seu DNI, encara que els seus sempre cordials enemics el postil·laven com el traductor que mai no va traduir res. Vázquez Montalbán li va fer la justícia de fer-lo ser el que realment era: un personatge de novel·la, el Marcos Núñez de La soledad del manager.

A l’entorn imantat de Sacristán i Pellissa, s’hi van anar sumant noms que el temps faria excel·lir al parnàs de la nostra cultura, com ara els citats Vicens i Fontana, Jordi Solé Tura, Salvador Giner, Arnau Puig, Joaquim Jordà, August Gil Matamala, Josep Termes, Xavier Folch, Giulia Adinolfi, Joaquim Marco i els germans Juan i Luis Goytisolo. Juan Goytisolo evoca literàriament aquella gent i aquell temps a Coto vedado, i el seu germà Luis a Recuento i Cosas que pasan.

Francesc Vicens i Francesc Vallverdú feien una revista prohibidíssima però d’obligada lectura en aquests cercles, Nous Horitzons, que tenia entre el seu mig miler de subscriptors Joan Brossa, Josep Maria Castellet, Joaquim Molas, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Paco Candel, Fabià Estapé, Jaime Gil de Biedma, Antoni de Senillosa, Antoni Tàpies… L’ona expansiva del PSUC era molt gran perquè cadascun d’aquests noms era ell mateix un altaveu de gran predicament social.

Antoni Tàpies m’explicava la seva vinculació al PSUC d’una manera clara i extensible als entorns d’intel·lectuals i artistes, de les forces de la cultura.

Entre el 1956 i el 1966, el PSUC es consolida en els ambients intel·lectuals, artístics i universitaris. Es comprometen en manifestos, vagues i manifestacions, com tota la campanya contra la pena de mort arran de l’afusellament del dirigent comunista Julián Grimau, l’abril del 1963. Encara li feien pagar la Guerra Civil.

Són uns anys decisius perquè el franquisme supera l’autarquia i modernitza les estructures econòmiques gràcies al desgel de les relacions amb els Estats Units, i la incorporació de tècnics molt ben preparats, que l’Opus Dei va saber captar per raons variades que abasten des d’una manera religiosa de traslladar l’esperit monàstic a la vida seglar, fins a l’aproximació al poder facilitada per la influència del lobby. Quan aquí això no se sabia ben bé què era.

En aquests temps d’una certa obertura cosmètica, els conjunts pop i la indústria de l’espectacle en puixança, el PSUC troba en les forces de la cultura el punt de suport que havia tingut i no ha perdut en les forces del treball. Teoritza que unes i altres són una aliança estratègica, que a les parets urbanes quedava pintada amb broc gros: «estudiants amb obrers, policies amb banquers».

Era el pacte que demanaven els nous temps i les noves generacions que, superada la lluita per la supervivència, es podien permetre comprar un Seat 600, hipotecar-se per un pis i esforçar-se per modernitzar els costums relaxant les cotilles. La classe mitjana anava agafant cos i a l’esquerra obrera se li afegeix la gauche divine.

Durant aquests anys i gràcies a aquesta estratègia, la influència comunista, vehiculada a través del PSUC, surt de les reduïdes dimensions de la caixa negra de l’aparell i la vida orgànica. El teatre era aleshores el gran mitjà de comunicació de masses; n’hi ha prou de veure les cartelleres del moment. El PSUC hi dirigeix la seva atenció i aconsegueix que, a través de l’art, la ideologia revolucionària penetri a la societat pel sempre reeixit mix de l’ètica i l’estètica, el binomi que Màxim Gorki, el cronista literari de la revolució russa, havia convertit en consigna: «L’estètica és l’ètica del demà».

A Catalunya, el teatre permet també una vida pública a la llengua catalana, circumscrita al gueto domèstic, com també ho farà d’una manera molt especial la Nova Cançó. Són fites d’envergadura en aquesta dimensió les posades en escena de textos de Josep Maria de Sagarra, que era sens dubte el que millor connectava amb les capes populars, i de Salvador Espriu, que hi va connectar precisament a través de les cançons de Raimon i el teatre de Salvat.

La Primera història d’Esther és un monument viu a la riquesa de la llengua catalana, i gràcies al teatre d’esquerres és representada el 1962. El muntatge Ronda de mort a Sinera recrearà textos d’Espriu a través d’una lectura mediàtica de Ricard Salvat, a qui el poeta agrairà de per vida la contribució a la difusió de la seva obra, que, fins que van arribar ell i Raimon, havia trigat molt a sortir de les lleixes de les llibreries dels més iniciats. Espriu em va dir que la Ronda era «el millor muntatge que s’ha fet fins ara en el teatre català…, potser li puc dir que de sempre».

El partit va tenir molta gent involucrada en la revolució teatral, des de la militància o la simpatia i l’àrea d’influència, i finalment fins i tot es va aconseguir de fer una insòlita cèl·lula de teatre, que els ortodoxos defensors de l’organització per territoris veien com un crim de leninisme, una satrapia de les elits a qui queien els anells per seure al costat de la classe obrera. Una mena de cèl·lula al bell mig de la torre de marfil: anathema sit.

Joan de Sagarra coneixia de primera mà tot allò, perquè ho havia mamat a casa i perquè es va moure en els ambients de la faràndula fent-hi gairebé tots els papers de l’auca: va pertànyer a grups escènics, va tenir un càrrec institucional i sobretot va escriure sobre aquell tema, amb verb fluid, segons com sensible, segons com gamberro, sempre erudit i culte. Ell mateix va ressaltar:

El PSUC va assolir protagonisme estratègic quan un grup vinculat directament al partit decideix anar un pas més enllà de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i crear el Grup de Teatre Independent (GTI), que, com després la cançó d’autor, serà més o menys copiat a Espanya.

Tenen el precedent del Grup de Teatre Popular Gil Vicente, que, dirigit per Feliu Formosa, va estendre l’art dramàtic a espais de barris, fàbriques i universitats. Les seves traduccions de Bertolt Brecht són obres mestres literàries, Formosa domina la versificació clàssica, i amb elles es difonia un teatre d’agitprop que promovia la conscienciació política.

En el nucli fundador del Gil Vicente, Formosa era militant, més tard també se’n faria Fabià Puigserver. Pere Uyà estava en l’àrea dels companys de viatge i més endavant estaria més connectat amb el PSUC a través de la seva dona, Yris Juncadella. Estava organitzada al sector de l’ensenyament, tutelat políticament per Jordi Solé Tura i Rafael Ribó, que tenien cura dels intel·lectuals i artistes.

Una de les primeres obres que munta el Grup de Teatre Popular Gil Vicente és de Màxim Gorki, Els baixos fons.

El teatre va ser un viver de militància. Van girar en les òrbites electròniques del PSUC, a més a més dels esmentats Formosa i Puigserver i en major o menor grau en algun moment: Pepa Arenós, Pilar Aymerich, Maria Josep Gomara, Alfred Lucchetti, Enric Majó, Ovidi Montllor, Montserrat Roig i Jordi Teixidor, entre d’altres. Entre els escenògrafs, també hi militava el pintor Guinovart i era company de viatge el també pintor Armand Cardona Torrandell, que saludava tothom en veu alta i des del tracte comunista per excel·lència: Company! No van militar mai, però van estar sempre molt a prop, els autors Terenci Moix i Josep Maria Benet i Jornet, també a través del vincle de la seva dona, Assumpta Cros.