1

L’ÚLTIM DIA QUE VAIG VEURE ANTONI GUTIÉRREZ DÍAZ, EL GUTI

Vaig veure Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, una setmana abans de la seva mort, l’any 2006. Era un típic matí tardorenc de finals de setembre, fosc encara. El terra relliscós per la humitat de la nit, però encara més per l’aigua de les mànegues dels escombriaires, va amplificar el soroll de la frenada del seu cotxe al meu davant, i em vaig sobresaltar.

Érem a la plaça de Sant Jaume, davant per davant de l’embocadura del carrer del Bisbe. Jo estava a punt d’entrar al Palau de la Generalitat, quan treballava al Govern Catalanista i d’Esquerres de Pasqual Maragall, dit tripartit, i ell sortia de casa, allà al costat. Lluïa un morè estimulant, va ancorar el fre de mà, va arriar el vidre entelat i en veure-li la cara em vaig tranquil·litzar. Va baixar, em va fer una abraçada i em va dir:

—He pensat molt en el que em vas explicar sobre la teoria conspiratòria del final del PSUC. Vaig a Santiago de Compostel·la, i quan torni, en parlem.

A Santiago va fer una aturada cardíaca, ell, metge que prenia una aspirina diària per prevenir l’infart, i va morir el 6 d’octubre, als setanta-set anys i a setanta exactes de la proclamació de l’Estat Català. Just allà on teníem la nostra darrera conversa, quan al campanar de l’església del Pi tocaven les vuit.

El Guti va excel·lir com un dels grans polítics de l’antifranquisme, va començar a treballar amb traça la unitat democràtica contra la dictadura, i així va eixamplar el PSUC a ser més aviat una plataforma dels qui lluitaven contra aquell Estat totalitari que un partit comunista de tall ortodox. Carme Molinero i Pere Ysàs demostren amb rigor acadèmic que el PSUC va ser «el partit de l’antifranquisme».

Feia realment política, diria que gairebé en el sentit professional de la paraula que avui tenim, mentre els seus companys més aviat eren o ideòlegs o activistes o romàntics, o una mica de cada cosa. Després de diverses detencions, un consell de guerra l’envia al penal de Burgos amb una condemna de vuit anys; és a la presó on un any després, en homenatge al comunista Julián Grimau, executat el 20 d’abril del 1963, adopta el nom de guerra de Julià.

Fill de treballadors però metge de prestigi, era d’aquesta classe mitjana il·lustrada, ni alta ni baixa, que respon per burgesia catalana, a grat per a alguns i a desgrat per a d’altres, com ell mateix. Va arribar a secretari general del PSUC, conseller de la Generalitat de Tarradellas i vicepresident del Parlament Europeu.

El PSUC va néixer el 1936 com el partit de la classe obrera, però en evolucionar a gran partit de masses va ser, almenys al final de trajecte, més important la seva transversalitat com a pedrera de quadres demòcrates de tot l’espectre que com a organització comunista stricto sensu. Entre el PSUC de la guerra i el de la restauració democràtica, havien passat generacions, modes i polítiques. I el comunisme mundial ja no estava en ascens, sinó en caiguda lliure pel precipici de la història.

Jo vaig tenir la sort de conèixer el Guti de ben jove, perquè la meva militància i ascens fàcil —no per mèrit propi sinó per demèrit de la por de molts i la curtedat de molts altres— em va fer tocar la direcció enclaustrada quan tenia vint-i-dos anys. Em van posar a dirigir la revista del partit, Universitat, i de seguida em van cooptar a l’òrgan central, Treball.

No érem allò que es diu amics, però ens teníem afecte i una relació fluida. Quan jo ja feia de periodista a La Vanguardia, allunyat de la militància, li vaig explicar una història que havia anat reconstruint, aplegant testimonis. Tot just havia estat elegit vicepresident del Parlament Europeu, l’any 1995, i no va donar crèdit a la teoria que jo li vaig exposar sobre el final del PSUC per la via del complot dels serveis d’intel·ligència. Però hi va rumiar, com certifica que gairebé deu anys després, uns quants dies abans de morir, em digués que en volia tornar a parlar. Perquè era una història que cada any que passava esdevenia més versemblant.