Haruki Murakami
1Q84
Primera edició: febrer del 2011
Títol original: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon)
© Haruki Murakami, 2009
© de la traducció: Jordi Mas López, 2011
Aquest és un món d’espectacle,
tot hi és fals de cap a peus,
però no seria una enganyifa,
si tu creguessis en mi.
It’s a Barnum and Bailey world,
Just as phony as it can be,
But it wouldn’t be make-believe
If you believed in me.
«It’s Only a Paper Moon»
(E. Y. Harburg i Harold Arlen)
1Q84
llibre 1
(abril-juny)
1
AOMAME
Que no l’enganyin les aparences
A la ràdio del taxi sonava un programa de música clàssica d’una emissora d’FM. Posaven la Sinfonietta de Janacek. No es pot dir que sigui la música ideal per escoltar a dins d’un taxi aturat enmig d’un embús de trànsit. Tampoc no semblava pas que el taxista hi parés especialment l’orella; l’home, de mitjana edat, es limitava a contemplar la filera ininterrompuda de cotxes que tenia al davant sense badar boca, com un vell pescador que, plantat a la proa de la barca, intentés interpretar els sinistres senyals de la marea. L’Aomame escoltava la música ben recolzada al seient del darrere, amb els ulls mig aclucats.
¿Quantes persones hi deu haver, al món, que així que senten el començament de la Sinfonietta de Janacek siguin capaces d’endevinar de quina peça es tracta? Segurament, en total deuen ser entre «molt poques» i «gairebé cap». Resulta, però, que l’Aomame sí, que n’era capaç.
Janacek va escriure aquesta petita simfonia l’any 1926. El moviment inicial va ser creat originalment com a fanfara per a una trobada esportiva. L’Aomame va imaginar-se com devia ser Txecoslovàquia l’any 1926: acabada la Primera Guerra Mundial, per fi s’havia alliberat del llarg domini de la dinastia dels Habsburg, i la gent bevia cervesa Pielsen als cafès, fabricava metralladores realment impressionants i efectives i assaboria el breu període de pau que visitava el centre d’Europa. Malauradament, Franz Kafka havia deixat el món feia dos anys. No faltava gaire temps perquè Hitler sorgís del no-res i devorés aquell país tan bell i acollidor en un obrir i tancar d’ulls, però en aquell moment ningú no sospitava, encara, que pogués arribar a passar una cosa tan terrible; potser el més important que ens ensenya la història és allò de «llavors ningú no sabia què passaria, després». Tot escoltant la música, l’Aomame va imaginar-se el vent solcant lliurement les planures de Bohèmia i va rumiar sobre la naturalesa de la història.
L’any 1926 va morir l’emperador Taishô i es va iniciar l’era Shôwa. També al Japó estava a punt de començar una època fosca i execrable: s’acabava el breu interludi de la modernitat i la democràcia, i el feixisme desplegava les veles.
La història era, juntament amb l’esport, una de les passions de l’Aomame. No llegia gaires novel·les, però en canvi podia llegir tot el que tingués a veure amb la història. El que li agradava de la història era que, per principi, tots els fets estaven lligats a un any i a un lloc. No li costava gaire recordar les dates més significatives: encara que no se les aprengués de memòria, si veia la relació entre els diversos esdeveniments que integraven un moment històric, li quedaven gravades automàticament. Tant a la secundària obligatòria com a la superior, sempre treia la nota més alta als exàmens d’història, i cada vegada que es trobava amb algú que tenia problemes per memoritzar dates històriques, quedava parada que no fos capaç de fer una cosa tan senzilla.
Aomame era el seu nom real. El seu avi patern era originari de Fukushima, i en algun petit poble o ciutat de les muntanyes d’aquella prefectura hi havia unes quantes persones que tenien aquest cognom. Ella, però, encara no hi havia anat mai. El seu pare ja no es feia amb la seva família quan va néixer l’Aomame, cosa que també passava amb la seva mare, i ella no havia vist els seus avis ni una sola vegada. Gairebé no viatjava mai, però, tot i així, tenia per costum, les poques vegades que se li presentava l’ocasió, d’obrir la guia telefònica de les habitacions dels hotels i comprovar si hi havia algú que tingués aquest cognom. En cap de les ciutats ni dels pobles que havia visitat fins al moment, però, no havia trobat ningú que es digués Aomame, i cada vegada se sentia com un navegant desemparat, perdut tot sol enmig de l’oceà.
Sempre era una murga, haver de dir el seu nom. Així que el pronunciava, l’altre se la mirava amb ulls de sorpresa, o bé de confusió. ¿Aomame? Això mateix: s’escriu amb els caràcters de verd i de mongeta, i es pronuncia Aomame. A l’empresa on havia treballat havia de portar targetes de presentació, i això feia que tot plegat encara fos més enutjós. Quan donava la targeta, l’altre se la quedava mirant fixament, com si li hagués lliurat una carta que anunciés una mala notícia totalment inesperada. De vegades, en dir el seu nom per telèfon, sentia que reien a l’altra banda. Quan la cridaven pel nom a la sala d’espera d’una oficina pública o d’un hospital, la gent alçava el cap per mirar-se-la, com si es preguntessin quina cara devia fer, una persona que tingués un cognom com el d’Aomame.
De vegades hi havia qui s’equivocava i li deia Edamame. També se li adreçaven com a Soramame. [1] En aquestes ocasions, ella els corregia: «No, no em dic Edamame (Soramame), sinó Aomame, encara que no hi hagi gaire diferència». Aleshores l’altre es disculpava amb un somriure sardònic: «Quin nom més poc freqüent, però, ¿no?». ¿Quantes vegades havia hagut de sentir aquesta frase, en els seus trenta anys de vida? ¿Quantes vegades li havien fet les mateixes bromes dolentes, per la qüestió del nom? Potser la seva vida hauria seguit un curs diferent, si no hagués tingut aquest cognom. Si s’hagués dit Satô, o Tanaka, o Suzuki, o un altre d’aquests cognoms tan corrents, potser hauria pogut tenir una actitud més relaxada davant la vida, i mirar-se el món amb més indulgència. Potser.
L’Aomame va aclucar els ulls i va escoltar la música. La bella ressonància de l’uníson dels metalls li omplia el cap. Aleshores, de sobte, es va adonar d’una cosa: la qualitat del so era massa bona, per a la ràdio d’un taxi. O, més exactament, tot i que el volum era baix, el so era profund i els harmònics se sentien amb gran nitidesa. Va obrir els ulls, va inclinar el cos cap endavant i va mirar el radiocasset encastat al quadre de comandaments. Era un aparell negre que resplendia amb una mena d’orgull. No en va poder llegir el nom del fabricant, però per l’aspecte era evident que es tractava d’un producte de gamma alta. Tenia un munt de comandaments, i els nombres de color verd destacaven amb elegància al panell. Segurament era un dels millors models del mercat, un aparell de música magnífic que no t’esperaries trobar instal·lat al vehicle d’una empresa de taxis normal i corrent.
L’Aomame es va tornar a mirar l’interior del cotxe. Des que havia pujat al taxi no havia parat de pensar en les seves coses i no se n’havia adonat, però, es mirés com es mirés, aquell no era un taxi corrent. Els acabats interiors eren de molta qualitat, i la comoditat dels seients també era excepcional. I, sobretot, era molt silenciós. L’aïllament acústic devia estar molt cuidat, perquè gairebé no se sentien els sorolls de fora: era com estar en un estudi insonoritzat. Potser el taxista era autònom: n’hi ha alguns que no s’estalvien cap despesa per equipar l’interior dels vehicles que condueixen. L’Aomame va buscar la fitxa del conductor movent només els ulls, però no la va saber veure. No semblava, però, que es tractés d’un taxi il·legal. Hi havia instal·lat el taxímetre reglamentari, que anava comptant amb tota precisió l’import de la cursa: ara indicava la quantitat de 2.150 iens. Però, en canvi, la fitxa del conductor amb el seu nom no era enlloc.
– És molt bo, aquest cotxe. I molt silenciós -va dir adreçant-se a l’esquena del conductor-. ¿Com es diu, aquest model?
– És el Toyota Crown Royal Saloon -va respondre concisament el conductor.
– Se sent molt bé, la música.
– És un cotxe molt silenciós. Aquesta és una de les raons per les quals el vaig escollir. En insonorització de vehicles, la tecnologia de la casa Toyota és líder a tot el món.
L’Aomame va assentir i es va tornar a reclinar al seu seient. Hi havia alguna cosa que li cridava l’atenció, en la manera de parlar del conductor. Parlava com si sempre deixés de dir alguna cosa important. Com si, per exemple -i només per exemple-, volgués dir que en el cas dels Toyota fos impossible queixar-se de la insonorització, però que en canvi tinguessin problemes d’una altra mena. I quan acabava de parlar, feia un breu silenci molt evident que semblava implicar alguna cosa, que surava com un diminut núvol imaginari al reduït habitacle del cotxe.
– És veritat, que és silenciós -va fer ella, com per dissoldre el petit núvol-. I, a més a més, també sembla força bo, l’equip de música.
– El vaig haver d’escollir quan vaig comprar el cotxe -va dir el conductor amb el to de veu que faria servir un empleat jubilat en parlar d’una operació del seu passat professional-. Ja que m’hi passo tantes hores, m’estimo més escoltar un so de bona qualitat, i a més a més…
L’Aomame va esperar la continuació, però no n’hi va haver cap. Va tornar a tancar els ulls i va parar l’orella a la música. No sabia com havia estat, Janacek, com a persona, però el que era segur, com a mínim, era que no es va imaginar mai que algú sentiria la seva composició l’any 1984, a Tòquio, al silenciós interior d’un Toyota Crown Royal Saloon, al mig d’un terrible embús de trànsit a l’autopista.
L’Aomame es va preguntar com era possible que hagués sabut immediatament que la música que sonava era la Sinfonietta de Janacek i que havia estat escrita l’any 1926. No és que tingués cap record personal sobre Janacek, però, igualment, així que va sentir el motiu d’entrada del primer moviment, li van aparèixer sense voler tot de dades al cap, com si un estol d’ocells entrés en una habitació per una finestra oberta. A més a més, la música li va produir una sensació una mica estranya, com de distorsió. No es tractava de dolor o malestar, sinó tan sols de la sensació que li espremien físicament i de manera gradual tots els elements del cos. No entenia res de res: ¿com podia ser, que la Sinfonietta li provoqués una sensació tan incomprensible?
– Janacek -va pronunciar l’Aomame mig sense adonar-se’n. Així d’haver-ho dit, se’n va lamentar.
– ¿Perdó?
– Janacek. La persona que va escriure aquesta peça.
– Ah, doncs no el conec.
– Un compositor txec -va dir l’Aomame.
– Ah -va fer el conductor, com si estigués impressionat.
– ¿Que és seu, aquest taxi? -va preguntar l’Aomame, per canviar de tema.
– Sí -va dir el conductor, i va fer una pausa-. Sóc autònom. Aquest és el segon cotxe que tinc.
– És molt còmode, el seient.
– Moltes gràcies. Ah, per cert -va dir el conductor, girant el cap una mica cap enrere-, ¿no deu tenir pressa, per casualitat?
– He quedat amb una persona a Shibuya. És per això, que li he demanat que passéssim per l’autopista.
– ¿A quina hora ha quedat?
– A dos quarts de cinc -va dir l’Aomame.
– Ara són tres quarts de quatre. No crec pas que hi arribi.
– ¿Tan greu és, l’embús?
– Hi deu haver hagut un accident força important. Aquest embús no és normal: gairebé no hem avançat gens, des de fa una estona.
A l’autopista hi havia un embús monumental, i estaven totalment aturats. Normalment, un taxista hauria sintonitzat una emissora de ràdio especialitzada en el trànsit per obtenir informació.
– ¿No li cal sentir la informació sobre el trànsit, per saber-ho? -li va preguntar l’Aomame.
– No te’n pots fiar, de la informació del trànsit -va dir el conductor, amb una veu una mica inexpressiva-. La meitat del que diuen és mentida. L’únic que fa la Corporació de Trànsit és donar les notícies que li convenen. Per saber què ha passat, ara, aquí, l’únic que pots fet és mirar-ho amb els teus propis ulls i jutjar-ho tu mateix.
– ¿O sigui que, a parer seu, aquest embús no es desfarà fàcilment?
– De moment, no -va respondre el conductor, tot negant amb el cap-. Això l’hi puc assegurar. Quan es posa així, l’autopista metropolitana es converteix en un infern. ¿És important, la cita que tenia?
L’Aomame va reflexionar un moment.
– Sí, molt. He quedat per parlar amb un client.
– O sigui que no hi pot faltar. Em sap greu, doncs, però potser no hi arribarà a temps.
Després de dir això, el conductor va moure lleugerament el coll uns quants cops a banda i banda com si se’n volgués alleujar la rigidesa. Els plecs del clatell se li movien com els d’una criatura primitiva. Sense mirar ni deixar de mirar aquests moviments, l’Aomame va pensar de sobte en un objecte punxegut que portava al fons de la bandolera. Tenia els palmells de la mà una mica suats.
– Així, doncs, ¿què podem fer?
– No hi podem fer res. Com que som a l’autopista, ens hem de quedar de braços plegats fins que arribem a la pròxima sortida. Si fóssim en una altra mena de via, podria baixar aquí mateix i anar a agafar el tren a l’estació més propera, però no és el cas.
– ¿Quina és, la pròxima sortida?
– La d’Ikejiri, però potser ja serà de nit, quan hi arribem.
¿De nit? L’Aomame va imaginar-se a si mateixa tancada a dins del taxi fins a la nit. Encara sonava la música de Janacek: les cordes amb sordina havien passat a primer pla, com si volguessin rebaixar la intensitat emocional. La sensació de distorsió que havia experimentat uns moments abans ja s’havia apaivagat força. ¿Què devia haver estat, allò?
L’Aomame havia agafat el taxi a Kinuta, i havien entrat a l’Autopista Metropolitana 3 a Yôga. Al començament, el trànsit era fluid, però abans de Sangen-jaya s’havien trobat de sobte que començava l’embús, i al final havien quedat pràcticament aturats. En el sentit de sortida el trànsit era fluid; tan sols en el d’entrada hi havia un embús de proporcions dramàtiques. Normalment, passades les tres no hi havia embussos a l’Autopista Metropolitana 3 en el sentit d’entrada, i era precisament per això que l’Aomame havia indicat al conductor que l’agafés.
– El comptador no corre, a l’autopista -va dir el conductor, mirant al retrovisor-. O sigui que no cal que s’amoïni pel preu de la cursa. Però no pot fer tard a la reunió, ¿oi?
– És clar, que no hi puc fer tard, però tampoc no hi puc fer res, ¿no?
El conductor va fer un cop d’ull a l’Aomame pel retrovisor. Portava unes ulleres de sol clares, i, des d’on era, els reflexos impedien a l’Aomame copsar-ne l’expressió.
– Bé, de fet, no és que no hi hagi cap manera d’arribar-hi. Potser es tracta d’una solució una mica dràstica, però des d’aquí es pot anar a Shibuya en tren.
– ¿Una solució una mica dràstica?
– Una manera d’arribar-hi que no es pot anar explicant a tothom.
Sense dir res, l’Aomame va esperar-se amb els ulls entretancats que el conductor continués.
– Miri, ¿veu aquell espai que hi ha allà al davant, per poder-hi aturar els cotxes? -va dir el conductor, assenyalant cap endavant-. A prop d’on hi ha aquell rètol tan gros d’Esso.
En concentrar la mirada, l’Aomame va veure un espai habilitat perquè s’hi poguessin aturar els cotxes avariats, a l’esquerra del segon carril de l’autopista. Com que les autopistes de Tòquio no tenen vorals, de tant en tant hi ha unes zones per a casos d’emergència, amb unes cabines grogues amb telèfons que permeten posar-se en contacte amb el Centre d’Autopistes. En aquell moment no hi havia ni un sol cotxe aturat en aquell espai. Al terrat de l’edifici del davant del carril contrari hi havia un gran rètol publicitari d’Esso: el tigre que hi somreia alegrement tenia a la mà una mànega de gasolina.
– Doncs, resulta que allà hi ha una escala per baixar fins a terra. Aquestes escales estan pensades perquè quan hi hagi un incendi, o un terratrèmol, els conductors puguin abandonar els cotxes i baixar de l’autopista. Normalment les fan servir els treballadors que s’encarreguen del manteniment de l’autopista. Si baixa per aquesta escala, pot anar fins a una estació que hi ha aquí a prop, on passa la línia Tôkyû, i ser a Shibuya en un tres i no res.
– No sabia que hi hagués escales d’emergència, a les autopistes de Tòquio -va dir l’Aomame.
– Gairebé no ho sap ningú, entre la gent que no es dedica a conduir.
– Però, ¿no podria tenir problemes, si fes servir aquesta escala sense permís, en un cas que no és d’emergència?
El conductor va fer una petita pausa.
– No sé què dir-li. Jo tampoc no els conec, els detalls de la normativa de la Corporació de Trànsit. Però, si no molesta a ningú, ¿vol dir que no farien els ulls grossos? De fet, ningú no s’entreté a vigilar-los, aquesta mena de llocs. La Corporació de Trànsit és famosa perquè té un munt de treballadors, però n’hi ha molt pocs que treballin de debò.
– ¿Com és, l’escala?
– Bé, doncs, s’assembla a una escala d’incendis, com aquelles que hi ha a la part del darrere dels edificis vells. No és especialment perillosa. Deu tenir l’alçada d’un tercer pis, i es pot baixar caminant normalment. A l’entrada hi ha una tanca, però no és gaire alta i es pot saltar sense problema, si es vol.
– ¿Vostè n’ha fet servir mai cap, d’escala d’aquestes?
El conductor no li va tornar resposta; es va limitar a somriure lleugerament a dins del retrovisor, amb una expressió que es podia interpretar de diverses maneres.
– Al capdavall, és decisió seva -va dir el conductor, picant lleugerament el volant amb les puntes dels dits al ritme de la música-. Si vol quedar-se aquí, escoltant bona música i descansant, a mi no em fa res. Per molt que fem no podem anar enlloc, o sigui que ens hem de resignar a quedar-nos aquí. Però si hi ha un assumpte que li corre realment molta pressa, jo li explico que no és que no pugui prendre cap mesura dràstica.
L’Aomame va arrufar una mica les celles, va mirar-se el rellotge de polsera i va alçar el cap per mirar els cotxes del voltant. A la banda dreta hi havia un Mitsubishi Pajero negre cobert amb una capa fina de pols blanca; al seient de l’acompanyant hi havia un home jove que havia abaixat la finestra i fumava amb aire avorrit. Tenia els cabells llargs, estava moreno i portava posat un paravent granat. Al portaequipatge s’amuntegaven diverses taules de surf brutes i atrotinades. Aturat davant seu hi havia un Saab 900 de color gris; els vidres fumats de les finestres estaven completament apujats, i des de fora no es podia veure qui hi havia a dins. Estava molt ben encerat: qualsevol que hi fos al costat es podria veure el rostre reflectit a la superfície del vehicle.
Al davant del taxi de l’Aomame hi havia un Suzuki Alto vermell amb un distintiu de conductor aprenent amb relleu. Agafada al volant hi havia una mare jove, i al darrere, un nen que s’havia posat dret perquè s’avorria i no parava de moure’s. La mare el renyava amb cara de fastiguejada. A través dels vidres se li podien llegir els moviments dels llavis. Era exactament la mateixa vista dels darrers deu minuts, durant els quals el cotxe no devia haver avançat ni deu metres.
L’Aomame va rumiar un moment. Mentalment, va anar ordenant per prioritat els diversos factors que havia de tenir compte. No va trigar gaire a arribar a una conclusió. Com si volgués sincronitzar-se amb la seva decisió, la música de Janacek estava a punt d’entrar al darrer moviment.
Després de treure de la bandolera unes petites ulleres de sol Ray-ban i posar-se-les, l’Aomame va agafar tres bitllets de mil iens de la cartera i els va allargar al conductor.
– Baixaré aquí. No puc arribar tard de cap manera -va dir.
El conductor va assentir i va agafar els diners.
– ¿Vol el rebut?
– No, no cal. I es pot quedar el canvi.
– Moltes gràcies -va dir el conductor-. Vagi amb compte, que em sembla que fa bastant vent. I vigili de no relliscar.
– Sí, aniré amb compte -va dir l’Aomame.
– A més a més -va afegir el conductor parlant cap al retrovisor- voldria que tingués present una cosa: les coses no són el que semblen.
L’Aomame es va repetir aquestes paraules mentalment: les coses no són el que semblen. Va arrugar una mica les celles.
– ¿Què vol dir, amb això?
El conductor li va dir, escollint les paraules amb cura:
– Bé, el que vull dir és que ara farà una cosa que no és «normal». Tinc raó, ¿oi? Per començar, això de baixar per una escala d’emergència de l’autopista metropolitana de Tòquio és una cosa que no fa la gent, normalment. Sobretot, una dona.
– Sí, té raó -va dir l’Aomame.
– Per tant, si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés… no ho sé, una mica diferent de com l’ha vist sempre. Jo l’he tinguda, aquesta experiència. Però que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.
L’Aomame va pensar en el que havia dit el conductor. Mentre ho feia es va acabar la música de Janacek i l’audiència va començar a aplaudir sense esperar ni un sol instant. ¿O sigui que la gravació que havien emès havia estat feta en un concert? L’aplaudiment va ser llarg i encès; de tant en tant fins i tot se sentia algun bravo. Feia venir a la ment la imatge del director somrient, girat envers el públic, que s’ha posat dempeus, i fent una reverència rere l’altra. Aixeca el cap, alça les mans, estreny la mà del cap de l’orquestra, es gira d’esquena i felicita tots els membres de l’orquestra aixecant totes dues mans, es gira un altre cop cap al públic i torna a fer una profunda reverència. Si s’escolten els aplaudiments durant una llarga estona, arriba un moment que es deixen de sentir. És una sensació semblant a la d’escoltar una interminable tempesta de sorra al planeta Mart.
– En qualsevol moment, de realitat, n’hi ha només una -va repetir el conductor a poc a poc, com si subratllés un passatge important d’un llibre.
– És clar -va respondre l’Aomame. Un objecte només pot existir en un sol moment en un sol lloc; ho va demostrar Einstein. La realitat sempre és, al capdavall, dura i solitària.
L’Aomame va assenyalar l’equip de música:
– És molt bo, el so.
El conductor va assentir:
– ¿Com ha dit que es deia, el compositor?
– Janacek.
– Janacek -va repetir el conductor, com si memoritzés una contrasenya important. Tot seguit, va estirar la palanca per obrir la porta automàtica del darrere.-Vagi amb compte. Tant de bo pugui arribar a l’hora que havia quedat.
L’Aomame va baixar del cotxe amb la gran bandolera de pell a la mà. Mentre sortia, encara se sentien els aplaudiments a la ràdio del cotxe. Va caminar parant molta atenció al costat de l’autopista metropolitana en direcció a l’espai d’emergència que hi havia deu metres més endavant. Cada vegada que passava un camió de gran tonatge pel carril del sentit contrari, sentia tremolar el ferm sota els seus talons alts. Més que no pas una tremolor, feia l’efecte que es tractava d’onades: era com caminar per la coberta d’un portaavions que ha de fer front a la maregassa.
La nena petita del Suzuki Alto vermell va enganxar la cara a la finestra de l’acompanyant i es va mirar l’Aomame amb la boca oberta. Després, es va girar cap a la mare i li va preguntar:
– Ei, ¿què fa, aquella dona? ¿On va? Jo també vull sortir i caminar per fora. Ei, mare, jo també vull sortir! Va, mare! -insistia, tossuda, en veu alta. La mare va callar i va fer que no amb el cap, i tot seguit va dirigir una mirada de censura a l’Aomame. Però aquesta va ser l’única veu que va fer alçar i l’única reacció que va provocar l’Aomame: la resta de conductors es van limitar a fumar, a arrufar les celles i a seguir amb la mirada la dona que caminava amb pas decidit entre els cotxes i el mur com si es tractés d’un ésser d’un altre món. Per molt que els cotxes estiguessin aturats, no era un fet habitual, veure algú caminant pel ferm de l’autopista metropolitana: calia un cert temps per assimilar que una visió com aquella era real, sobretot si la persona en qüestió era una dona jove amb minifaldilla i talons alts.
L’Aomame va serrar les dents, va clavar la vista al davant, va posar l’esquena recta i va començar a caminar amb pas ferm mentre sentia les mirades de la gent a la pell. Els talons de les sabates marrons Charles Jourdan produïen un soroll sec sobre l’asfalt, i el vent li movia els baixos de l’abric. Tot i que ja havia començat l’abril, el vent encara era fred i tenia un deix punyent. Damunt del vestit de dues peces de Junko Shimada, de llana verda no gaire gruixuda, portava un abric d’entretemps de color beix i una bandolera de pell negra. Duia els cabells, que li arribaven fins a l’espatlla, ben tallats i molt cuidats. No portava ni un sol accessori. Feia un metre i seixanta-vuit centímetres d’alçada, i gairebé en cap part del cos li sobrava gens de carn: tots els músculs estaven treballats a consciència, per bé que això no se li notava, amb l’abric posat.
Examinant-li els detalls de la cara des del davant es veia que la forma i la mida de les dues orelles era diferent. L’orella esquerra era força més grossa que la dreta, i estava torçada. Tanmateix, ningú no se n’adonava, d’entrada, perquè gairebé sempre la duia amagada sota els cabells. Els llavis tancats formaven una línia recta que suggeria que no li era fàcil agafar confiança amb les altres persones. El nas prim i petit, els pòmuls una mica prominents, el front ample i les celles llargues i rectes confirmaven, cadascun a la seva manera, la mateixa impressió. El conjunt de la cara, però, tenia una forma ovalada que la feia agradable i fins i tot es podria dir que bonica. El problema era l’extrema pobresa d’expressió: els llavis, fermament tancats, no somreien mai si no era en cas de gran necessitat; els ulls eren freds i vigilants com els del capatàs de la coberta d’un vaixell. Per sort, el seu rostre no produïa una impressió gaire vívida a la gent; la majoria de vegades, el que desperta l’atenció o l’interès de la gent no és la bellesa o la lletjor dels trets en repòs, sinó la naturalitat i la gràcia dels moviments d’expressió.
La major part de la gent no aconseguia retenir gaire bé la cara de l’Aomame: així que n’apartaven els ulls, eren incapaços de descriure-la. Tot i que en principi tenia un rostre força singular, per alguna raó els seus detalls no quedaven a la memòria. En aquest sentit, s’assemblava als insectes que empren el mimetisme de manera tan efectiva. Canviar de forma i de color per confondre’s amb el paisatge de fons, cridar l’atenció tan poc com fos possible i no ser recordada amb facilitat: aquests eren els objectius de l’Aomame. Era així, com s’havia protegit des de petita.
Tanmateix, quan per alguna raó feia una ganyota, en l’expressió distant de l’Aomame es produïa un canvi impressionant: cadascun dels músculs de la cara s’estirava amb força en una direcció diferent, la asimetria de les dues bandes es feia extremament palesa, sorgien arrugues profundes pertot arreu, els ulls s’enfonsaven de sobte, el nas i la boca es torçaven amb violència, les barres es desencaixaven i els llavis es replegaven i deixaven a la vista unes dents blanques i grosses. Era com si, en trencar-se’n el cordill, hagués caigut la màscara: en un instant, l’Aomame es convertia en una persona completament diferent. Qui ho veia quedava mort de por davant d’una transformació tan ferotge: era com trobar-se a una banda o a l’altra d’un abisme al fons del qual havien caigut una infinitat de saltadors anònims. Per això, ella s’esforçava a no fer mai cap ganyota davant de desconeguts. Només en feia quan estava sola o bé quan volia intimidar un home que no li agradava.
En arribar a l’espai per als estacionaments d’emergència, l’Aomame es va aturar i va mirar al voltant, buscant l’escala. Aviat la va trobar: tal com li havia dit el conductor, a l’entrada hi havia una tanca amb un cadenat que li quedava una mica per sobre de la cintura. Seria una mica molest, haver-la de saltar amb aquella minifaldilla estreta, però, si no feia cas de les mirades de la gent, no li costaria gaire. Sense dubtar, es va treure les sabates de taló alt i se les va ficar a la bandolera. Anant descalça, segurament es trencaria les mitges, però en podia comprar unes altres en alguna botiga.
La gent va observar com es treia les sabates i l’abric sense dir res. De fons, se sentia la veu aguda de Michael Jackson cantant Billie Jean que sortia de la finestra oberta d’un Toyota Celica negre que hi havia una mica més endavant. Sembla que sigui a l’escenari d’un club d’striptease, va pensar. Però era igual: que miressin tant com volguessin. Segur que s’avorrien, allí, aturats en aquell embús. Però que no es pensessin que es trauria més roba: avui, només les sabates i l’abric. Llàstima…
Es va penjar la bandolera al davant perquè no li caigués. Veia el Toyota Crown Royal Sallon negre, totalment nou, on havia estat fins feia un moment, lluny, a l’altra banda. El vidre del davant reflectia la llum del sol de la tarda com si fos un mirall i li impedia veure la cara del conductor. Segurament ell se l’estava mirant, però.
Que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.
L’Aomame va inspirar profundament i va deixar anar tot l’aire. Va saltar la tanca metàl·lica escoltant la melodia de Billie Jean. La minifaldilla se li va arregussar fins a la cintura. És igual, va pensar: que la miressin tant com volguessin, si en tenien ganes. Tampoc no descobririen res sobre ella, a partir del que li poguessin veure a sota la faldilla. A més a més, aquelles cames belles i esveltes eren la part del seu cos de què estava més orgullosa.
En ser a l’altra banda de la tanca, es va posar bé la minifaldilla, va espolsar-se les mans, va tornar-se a posar l’abric i es va penjar la bandolera a l’espatlla. Es va tirar el pont de les ulleres endarrere. Tenia l’escala d’emergència al davant. Era una escala metàl·lica pintada de color gris en la qual s’havia buscat la simplicitat, l’eficiència i la funcionalitat, sense pensar que hi pogués baixar una dona amb els peus descalços, a excepció de les mitges i una minifaldilla ajustada. La Junko Shimada tampoc no havia dissenyat el seu vestit per baixar per una escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana 3 de Tòquio. Quan passava un camió de gran tonatge pel carril contrari, tota l’escala tremolava. El vent xiulava en escolar-se pels forats de l’estructura metàl·lica. Fos com fos, però, l’escala era allí: ja només quedava baixar fins a peu pla.
Finalment, l’Aomame es va girar amb el posat de qui es troba a la tarima després de fer una conferència i espera les preguntes dels assistents i va mirar d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra els cotxes que se succeïen sense solució de continuïtat. Les fileres de vehicles no havien avançat gens ni mica en tota aquella estona. Sense res més a fer, la gent que hi havia aturada observava tots els seus moviments: ¿què deu voler fer, aquesta dona?, semblaven preguntar-se divertits. Des de l’altra banda de la tanca queien damunt l’Aomame mirades que barrejaven interès i desinterès, enveja i menyspreu, i els sentiments no acabaven d’inclinar-se a cap banda, com si fossin en una balança poc segura que vacil·lés. Ho omplia tot un silenci pesant que ningú no gosava trencar aixecant la mà per fer una pregunta -una pregunta a la qual, és clar, l’Aomame no tenia cap intenció de respondre, encara que li fos formulada-: tots esperaven sense dir res una oportunitat que no arribaria a presentar-se mai. L’Aomame va abaixar una mica la barbeta, va mossegar-se el llavi de sota i els va observar des de darrere les ulleres de sol de color verd fosc.
Va dir-se, mentalment, que segur que aquella gent no s’imaginava pas qui era, ella, ni on anava, ni què estava a punt de fer. Ells eren allí, atrapats, i no podien anar enlloc. Gairebé no avançaven gens, però tampoc no podien recular. Aquest, però, no era el seu cas: ella tenia una feina per fer, una missió per acomplir. Per això havia d’anar passant.
Tenia ganes de plantar-se davant de tota aquella gent i fer una ganyota, però va aconseguir contenir-se. No tenia temps per perdre amb una cosa tan innecessària; un cop feta la ganyota, li costava molt recuperar l’expressió d’abans.
Es va girar d’esquena a aquella audiència silenciosa i va començar a baixar per l’escala d’emergència amb molta precaució, sentint la superfície rugosa del metall a la planta dels peus. El vent fred de principi d’abril li movia els cabells i de tant en tant li descobria l’orella torta de l’esquerra.
2
TENGO
Una idea una mica diferent
El primer record d’en Tengo era de quan tenia un any i mig: la seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants dels sostenidors i deixava que un home que no era el seu pare li xuclés els mugrons. Al llitet hi havia un nen, que devia ser en Tengo, que els observava fent de tercera part. ¿O potser es tractava del seu germà bessó? No: el nen que hi havia allí devia ser en Tengo mateix, d’un any i mig. Això l’hi deia la intuïció. El nen tancava els ulls i dormia respirant profundament. Aquest era el primer record de la vida d’en Tengo. Aquesta visió, que havia durat uns deu segons, li havia quedat gravada vívidament a la memòria. Ni abans ni després no hi havia res. Aquest era l’únic record isolat que s’alçava a la seva ment sobre les aigües tèrboles de l’oblit, com la torre d’una ciutat coberta per les onades d’una inundació.
Cada vegada que en tenia l’ocasió, en Tengo preguntava a la gent que coneixia a partir de quina edat es pot conservar el primer record. La majoria deia que era a partir dels quatre o els cinc anys, o a partir dels tres, com a molt d’hora: no hi havia ni un sol cas de record més antic. Això passa perquè no és com a mínim fins als tres anys que els nens tenen prou enteniment per observar els fets que passen al seu voltant i ser-ne conscients. Tot el que els passa en els estadis anteriors ho veuen com una mena de caos impossible de desxifrar. Per a ells, el món és una mena de pasta informe i relliscosa, sense cap estructura, que no es pot agafar per enlloc i no deixa records al cervell, sinó que passa volant per davant de la finestra.
Òbviament, un infant d’un any i mig no pot ser conscient de què implica que un home que no és el seu pare li xucli els mugrons a la seva mare: això és indubtable. Per tant, suposant que el record d’en Tengo fos real, ¿caldria pensar que potser aquesta escena que va veure li va quedar gravada a la retina sense que en fes cap judici, com si es tractés d’una càmera que es limita a captar la combinació de llums i ombres d’un objecte i l’enregistra mecànicament a la pel·lícula? ¿I que després, a mesura que la seva capacitat de raonament augmentava, anés analitzant aquella imatge fixa emmagatzemada i conferint-hi sentit? Però, ¿pot passar, realment, una cosa així? ¿És possible, que el cervell d’un lactant pugui guardar una imatge com aquesta?
¿O potser es tractava, senzillament, d’un record fals? ¿Potser se l’havia inventat més tard la seva pròpia consciència, per alguna raó? Un record fictici: en Tengo havia reflexionat a bastament sobre aquesta possibilitat. Finalment, però, va arribar a la conclusió que no devia ser el cas: era un record massa viu i massa convincent perquè es tractés d’una invenció. La llum, l’olor, els batecs del cor: tot tenia un realisme tan aclaparador que no podia ser mentida. A més a més, la hipòtesi que realment aquesta escena havia tingut lloc permetia explicar un seguit d’altres coses, tant des del punt de vista lògic com emocional.
Aquesta pel·lícula tan real, que no durava més de deu segons, arribava sense solució de continuïtat: sense cap avís previ, ni ajornament possible. No trucava a la porta: visitava en Tengo de sobte quan anava en tren, quan escrivia una fórmula a la pissarra, quan menjava, quan parlava amb algú -com, per exemple, ara-. Irrompia amb la força aclaparadora d’un tsunami silenciós, i quan se n’adonava ja la tenia plantada davant dels ulls i perdia la força de braços i cames. El temps quedava aturat, l’aire perdia densitat i li costava respirar. Totes les persones i coses del seu voltant deixaven de tenir cap relació amb ell, i aquella pantalla líquida li engolia tot el cos. Tanmateix, la sensació que el món quedava sumit en la penombra no li feia perdre gens de consciència: senzillament avançava per un altre carril, i en alguns aspectes els seus sentits encara estaven més esmolats que abans. No tenia por, però no podia mantenir els ulls oberts perquè les parpelles se li tancaven amb força, i sentia els sons del voltant com si li arribessin de lluny. Veia aquella pel·lícula tan familiar projectada una vegada i una altra sobre la pantalla de la consciència. Totes les parts del cos li començaven a suar, i notava que la camisa se li humitejava sota les aixelles. Es posava a tremolar de cap a peus, i els batecs del cor se li acceleraven i es feien més forts.
Quan estava acompanyat, en Tengo feia veure que es marejava. Realment, allò s’assemblava a un rodament de cap: només calia deixar passar un moment perquè tot tornés a ser com sempre. Es treia el mocador de la butxaca, es tapava la boca i es quedava quiet, aixecant només la mà per indicar a l’altra persona que no era res, que no es preocupés. De vegades li passava al cap de trenta segons i altres s’allargava més d’un minut. Mentrestant, es repetia la mateixa pel·lícula mecànicament, com si algú hagués posat un reproductor de vídeo en mode de repetició. La mare es treia els tirants dels sostenidors i un home que no se sabia d’on havia sortit li xuclava els mugrons durs. Havia tancat els ulls i deixava anar un sospir profund. A l’aire surava, lleu, l’olor nostàlgica de la llet materna. En un infant, l’olfacte és el sentit més desenvolupat. L’olfacte ensenya moltes coses: en alguns moments, ho ensenya tot. L’aire es convertia en un líquid espès i no sentia res, llevat del so amortit del seu propi cor.
Mira això, li deien ells dos. Mirà només això, li deien. Tu ets aquí i no pots anar a cap altre lloc, li deien. I li repetien aquest missatge un cop, i un altre, i un altre.
Aquesta vegada, l’«atac» va durar força. En Tengo va tancar els ulls, es va posar com sempre el mocador a la boca i va serrar les dents. No sabia quant de temps podia durar: l’únic que podia fer era mirar de calcular-ho, un cop acabat, a partir del grau de cansament del seu cos. I ara estava completament esgotat: mai no s’havia cansat d’aquesta manera. Va trigar força estona a poder obrir els ulls. Intentava recuperar la consciència al més aviat possible, però els músculs i els òrgans interns s’hi resistien, com si fos un animal que hagués errat el moment de l’any i es despertés de la hibernació abans d’hora.
– Ei, Tengo! -el cridava algú des de feia una estona. La veu li arribava molt apagada, com si l’estigués sentint des de les profunditats d’una cova. Va encertar a recordar que Tengo era el seu nom.- ¿Què passa? ¿T’ha tornat a passar allò? ¿Estàs bé? -li demanava la veu. Aquesta vegada la sentia una mica més a prop.
Finalment va tornar a obrir els ulls, va enfocar la vista i es va observar la mà dreta, que aferrava l’extrem de la taula. Va comprovar que el món existia, que no s’havia desintegrat, i que ell era allí i continuava sent ell mateix. Se sentia olor de suat, una olor una mica punyent, com la que es percep davant de les gàbies d’alguns animals del zoo. No hi havia cap dubte, però, que era ell qui l’emanava.
Tenia set: va allargar la mà per agafar el got d’aigua que hi havia damunt la taula i se’n va beure la meitat, amb compte de no vessar-la. Un cop va haver descansat i va tornar a respirar amb un ritme regular, en va beure la meitat que quedava. A poc a poc la consciència anava recuperant el lloc que li pertocava, i els sentits físics tornaven a la normalitat. Va deixar el got buit sobre la taula i es va eixugar els llavis amb el mocador.
– Perdó. Ja estic bé -va dir. Va confirmar que la persona que tenia asseguda al davant era en Komatsu; havien quedat en una cafeteria de prop de l’estació de Shinjuku per parlar de feina. Ara ja sentia les veus de la gent del voltant a un volum normal. La parella que tenien asseguda a la taula del costat els mirava amb cara de curiositat. La cambrera estava dreta a prop seu, amb una expressió d’inquietud: potser tenia por que aquell client li vomités damunt el seient. En Tengo va alçar el cap i va assentir somrient, com si volgués dir-li que no hi havia cap problema, que no es preocupés.
– ¿Vols dir que no és un atac d’alguna cosa, això? -li va preguntar en Komatsu.
– No, no és res important. Només és una mena de mareig, encara que bastant fort -va respondre en Tengo. Encara se sentia la veu com si no fos la seva, però ja s’hi assemblava una mica més.
– Pots tenir un bon disgust, si et ve un atac d’aquests mentre condueixes -va remarcar en Komatsu mirant en Tengo als ulls.
– No condueixo.
– Val més així. Tinc un conegut que és al·lèrgic al pol·len que un dia, conduint, va començar a esternudar i es va encastar a un pal d’electricitat. Però això que tens tu no són només esternuts, Tengo. La primera vegada vaig quedar glaçat, encara que a partir de la segona ja t’hi comences a acostumar una mica.
– Em sap greu.
En Tengo va agafar la tassa de cafè i en va fer un glop. No tenia cap gust: tan sols era un líquid calent que li baixava gola avall.
– ¿Vols que demanem un altre got d’aigua? -li va demanar en Komatsu.
En Tengo va fer que no amb el cap.
– No, no cal. Ja estic més tranquil.
En Komatsu es va treure un paquet de Marlboro de la butxaca de l’americana, es va posar un cigarret a la boca i el va encendre amb un dels llumins de la cafeteria. Tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge.
– ¿I de què era, doncs, que parlàvem? -va preguntar en Tengo, que volia tornar a la normalitat tan aviat com fos possible.
– Sí, ¿de què parlàvem, nosaltres dos? -va dir en Komatsu, aixecant una mica la vista i pensant un moment, o bé fent veure que pensava; ni en Tengo no ho hauria sabut dir. En la manera de moure’s i de parlar d’en Komatsu hi havia una part que era, com a mínim, teatral.- Ah, sí, parlàvem d’aquella noia, la Fukaeri. I també de Crisàlide d’aire.
En Tengo va assentir: sobre la Fukaeri i Crisàlide d’aire. En Komatsu n’havia començat a parlar, però la conversa havia quedat interrompuda quan s’havia produït l’«atac». En Tengo va treure de la cartera un plec de fotocòpies del text i el va deixar damunt la taula; va posar-hi la mà al damunt per tornar-ne a sentir el tacte.
– Ja t’ho vaig explicar per sobre quan vam parlar per telèfon: bàsicament, el més interessant de Crisàlide d’aire és que no imita ningú. Tractant-se de l’obra d’una principiant, és insòlit que no hi hagi cap part que vulgui assemblar-se a cap altra cosa -va dir en Tengo, triant les paraules amb cura-. És veritat, que la redacció és molt descuidada i l’elecció de paraules, molt pobra. Per començar, el títol ja confon «crisàlide» amb «capoll», i, si ens hi poséssim, trobaríem tots els exemples que volguéssim, com aquest. Però, com a mínim, hi ha alguna cosa, en la història, que t’enganxa. Tot i que l’argument general té un caràcter fantàstic, els detalls de les descripcions són increïblement realistes, i aquest equilibri és molt interessant. No sé si s’hauria de dir que aquesta combinació és fruit de l’originalitat o bé de la fatalitat, i és possible que el text no arribi a tenir el mínim de qualitat exigible. Però al final, quan te l’acabes de llegir, et provoca una mena de reacció silenciosa, encara que només sigui una mena d’incomoditat, una sensació estranya impossible d’explicar.
En Komatsu va mirar en Tengo sense dir res, mentre ell tornava a buscar les paraules adequades.
– No volia deixar aquesta obra fora del procés de selecció només perquè la redacció no sigui gaire bona -va continuar en Tengo-. Durant els anys que fa que treballo he llegit un fotimer d’originals que ens han enviat. Bé, potser seria més exacte dir que me’ls he mirat en diagonal, més que no pas que me’ls he llegit. Algunes obres estaven relativament ben escrites, mentre que altres, no cal dir que la immensa majoria, no hi havia per on agafar-les. Però, sigui com sigui, de tot aquest munt d’obres que m’he mirat, Crisàlide d’aire és la primera que m’ha provocat una reacció, ni que sigui momentània. Aquesta és la primera vegada que quan acabo de llegir un text em vénen ganes de tornar-lo a llegir des del començament.
– Vaja -va fer en Komatsu. Va treure el fum del cigarret amb expressió d’indiferència i va cloure els llavis. En Tengo feia força temps que tractava en Komatsu, però, i no es va deixar enganyar per aquest posat. Sabia que molt sovint aquest home mostrava uns sentiments que no tenien cap relació, o que eren totalment contraris, amb els que sentia realment, i per aquest motiu va esperar pacientment que continués parlant.
– Jo també me l’he llegida -va dir en Komatsu, després de fer una pausa-. Quan em vas trucar, me la vaig llegir immediatament. Però, realment, és un desastre. Hi ha frases que no tenen ni cap ni peus, que no s’acaba d’entendre ni què volen dir. Abans d’escriure una novel·la, potser s’hauria de començar pel començament i aprendre a escriure frases.
– Però te la vas llegir fins al final. ¿Oi que sí?
En Komatsu va somriure, amb un somrís que semblava arrencat del fons d’un calaix que no se sol obrir.
– Sí, tens tota la raó. Me la vaig llegir fins al final. Jo mateix vaig quedar de pedra: en principi, les obres que presenten els autors nous no me les llegeixo mai del tot, fins al final. I en vaig rellegir algunes parts i tot. És un fet tan insòlit com una alineació de planetes: això t’ho reconec.
– Per tant, aquesta obra té alguna cosa, ¿no?
En Komatsu va deixar el cigarret al cendrer i es va fregar l’aleta del nas amb el dit del mig de la mà dreta, però no va respondre a la pregunta que li havia fet en Tengo.
– Aquesta noia només té disset anys i encara va a l’institut -va dir en Tengo-. L’únic que passa és que no té la pràctica de llegir i escriure històries. És veritat, que amb aquesta obra és impossible que guanyi el premi per a nous autors, però valdria la pena que la incloguéssim entre els finalistes. Tu tens prou poder de decisió per poder-ho fer, ¿no? Així, segur que n’escriuria una altra.
– Vaja -va tornar a fer en Komatsu, badallant amb posat avorrit. Va fer un glop d’aigua del seu got.- Escolta, Tengo, pensa-hi bé, què passaria si incloguéssim una obra tan barroera entre els finalistes. Quedarien esparverats, els membres del jurat; potser s’enfadarien i tot. Per començar, no se la llegirien fins al final. Tots quatre són escriptors en actiu, i tots estan molt ocupats. Es mirarien per sobre les dues primeres pàgines i la llançarien a la paperera sense contemplacions, pensant que això ho podria haver escrit un alumne de primària. ¿Et penses que em farien cap cas, si els expliqués, mentre em fregava les mans, que això és un diamant en brut que només cal polir? Potser sí, que tinc prou poder de decisió per influir-hi, però aquesta influència m’estimo més reservar-me-la per quan tinguem una obra amb més suc.
– ¿O sigui que prefereixes que la descartem, i ja està?
– Això no ho he dit -va fer en Komatsu, fregant-se l’aleta del nas-. Tinc una idea una mica diferent, per a aquesta obra.
– Una idea una mica diferent… -va repetir en Tengo, que percebia un matís un pèl sinistre en aquests mots.
– Dius que el que hem de fer és confiar que la seva pròxima obra serà millor -va continuar en Komatsu-. És clar que a mi també m’agradaria confiar-hi: una de les coses que ens fa més feliços als editors és dedicar el nostre temps a formar autors joves. És molt emocionant observar el cel nocturn quan s’ha aclarit i descobrir una estrella nova abans que ningú. Però, si et dic la veritat, em costa molt pensar que aquesta noia escriurà res més. Ja fa vint anys que m’hi guanyo la vida, en aquest negoci, i durant aquest temps he vist començar i acabar les carreres d’uns quants autors. He après a distingir entre els autors que tenen futur i els autors dels quals no es pot esperar res. I, si em permets que t’ho digui, crec que, malauradament, d’aquesta noia no se’n pot esperar res. Ni una obra, ni dues, ni tres. Per començar, en aquesta novel·la res no fa pensar que amb temps i esforç pogués arribar enlloc. Per molt que esperéssim, no en trauríem res: ens quedaríem amb un pam de nas. I ho penso perquè l’autora no sembla tenir, ni remotament, cap desig d’escriure un bon text, o d’aprendre a redactar bé. Els qui saben escriure, o bé tenen un talent innat, o bé s’esforcen com bèsties fins que n’aprenen, i jo diria que aquesta Fukaeri no és ni dels uns ni dels altres. Pel que he llegit, ni té un talent natural ni sembla tenir cap desig d’esforçar-se. Per què, no ho sé, però no sembla tenir, d’entrada, cap interès per l’escriptura. El que sí que té és ganes d’explicar una història, unes ganes molt grans. Això t’ho reconec: amb un text sense polir ha aconseguit atreure la teva atenció i que jo em llegís la història fins al final, i, s’hi t’hi pares a pensar, això no és pas poca cosa. Però, igualment, com a novel·lista no té futur: menys futur que una cigala a l’hivern. Em sembla que t’estic decebent, però si t’he de ser franc, això és el que penso.
En Tengo va reflexionar sobre el que havia sentit: en Komatsu tenia una part de raó, i el que no es podia negar era el seu instint com a editor.
– Però, ¿no estaria malament, oi, donar-li una oportunitat? -va preguntar.
– ¿Vols dir llançar-la a l’aigua i comprovar si és capaç de nedar o si s’enfonsa?
– Sí, simplificant una mica.
– Jo ja he provocat unes quantes morts literàries sense necessitat, i no tinc ganes de veure ofegar-se a ningú més.
– ¿I què me’n dius, del meu cas, doncs?
– Tu, com a mínim, treballes -va dir en Komatsu mesurant les paraules-. Pel que jo veig, no hi estalvies esforços, i tens una actitud molt humil, envers l’ofici d’escriure. ¿I per què? Doncs perquè escriure t’agrada. Això també ho valoro molt, de tu. El do més important que ha de tenir algú que aspiri a ser novel·lista és l’amor per l’escriptura.
– Però amb això no n’hi ha prou.
– No, és clar, amb això no n’hi ha prou: hi ha d’haver «alguna cosa especial». A mi, com a mínim, m’ha d’oferir alguna cosa que jo no sigui capaç d’esgotar en la lectura. En les novel·les, el que valoro més és que tinguin alguna cosa que se m’escapa. Quan ho entenc tot, no m’interessen gens ni mica. De fet, no cal ni dir-ho: és un fet elemental.
En Tengo va callar un moment, abans de tornar a parlar:
– I en això que ha escrit la Fukaeri, ¿hi ha alguna cosa que se t’escapi?
– Sí que hi és, és clar. Aquesta noia té alguna cosa important a dir: quina cosa, no ho sé, però la té. Ella ho sap, tu ho saps, i jo també ho sé. Això és evident per a tothom, tan evident com el fum que s’alça d’una foguera encesa una tarda sense vent. Però escolta, Tengo: potser això que aquesta noia té entre les mans és massa gros, per a ella.
– No podem esperar que nedi, si la llancem a l’aigua.
– Això mateix -va dir en Komatsu.
– ¿O sigui que no la deixarem entre els finalistes?
– Exactament -va respondre en Komatsu. Va torçar els llavis i va posar totes dues mans damunt la taula.- Ara hauré de triar molt bé les paraules, per dir-te el que et vull dir.
En Tengo va agafar la tassa de cafè, va mirar el que hi quedava i la va tornar a deixar. En Komatsu encara no deia res. Va ser en Tengo qui va parlar:
– Ara m’explicaràs quina era aquesta «idea una mica diferent» que deies, ¿oi?
En Komatsu va entretancar els ulls com un professor que tingués un alumne brillant davant seu. Va fer que sí amb el cap, a poc a poc.
– Això mateix.
En Komatsu era un home força impenetrable. No era fàcil endevinar què pensava o què sentia, a partir de la seva expressió o el seu to de veu. D’altra banda, ell mateix no semblava divertir-se pas poc creant cortines de fum per amagar-se de l’interlocutor. Tenia una ment molt àgil, i era de la mena de persones que prenen decisions amb independència de les expectatives dels altres i després els n’informen. Tampoc no feia ostentacions innecessàries, però havia llegit una gran quantitat de llibres i tenia coneixements profunds en disciplines molt diverses. I no solament tenia molts coneixements, sinó també molta intuïció a l’hora de valorar autors i obres. Potser també tenia algun prejudici, però considerava que els prejudicis constituïen un element important de la veritat.
No era, en principi, home de gaires paraules i no li agradava donar explicacions, però quan calia era capaç d’exposar la seva opinió amb lògica i intel·ligència. Quan volia, podia arribar a ser molt mordaç: apuntava al punt feble del rival i l’atacava amb un comentari breu i ben dirigit. Tenia uns gustos personals molt marcats sobre les persones i les obres, i les que no suportava eren molt més nombroses que les que li agradaven. Naturalment, també hi havia molta més gent que no li tenia gens de simpatia que gent que n’hi tenia. Fins a cert punt, però, ell mateix ho buscava: en Tengo pensava que, de fet, li agradava la soledat, i que fins i tot es divertia fent que els altres s’allunyessin d’ell o, directament, caient-los malament. Una de les seves màximes era que els esperits penetrants no sorgeixen en ambients favorables.
En Komatsu tenia quaranta-cinc anys, setze més que en Tengo. Es dedicava en cos i ànima a la seva feina d’editor d’una revista literària i era força conegut en el món editorial, però ningú no sabia res de la seva vida personal, perquè a la feina no parlava amb ningú de qüestions privades. En Tengo no sabia absolutament res sobre on havia nascut, on s’havia criat o on vivia actualment. Per estona que parlessin, aquests temes no sortien mai a la conversa. La gent s’estranyava que algú tan poc afable, que defugia el tracte amb els altres i que tenia una actitud de menyspreu envers el món literari, rebés tants originals, però això, a ell, no semblava molestar-lo gaire, i quan en necessitava aconseguia textos d’autors famosos. Ja havia passat diverses vegades que un número de la revista havia pogut sortir gràcies a ell. Per això, encara que no caigués bé, tothom el tenia en compte.
Corria el rumor que durant les protestes contra la renovació del Tractat de Seguretat entre el Japó i els Estats Units de l’any 1960, quan en Komatsu era alumne de la Facultat de Literatura de la Universitat de Tòquio, formava part del grup que va dirigir la revolta dels estudiants, i que era molt a prop de la Michiko Kanba a la manifestació en què ella va morir a causa de la violència de les forces policials, i que ell mateix va acabar amb una ferida força greu. En Tengo no sabia si això era veritat o no, però en sentir aquest rumor va pensar, senzillament, que era plausible. Era alt i molt prim, tenia la boca exageradament grossa i el nas exageradament petit, les cames i els braços molt llargs, i taques de nicotina a la punta dels dits: recordava una mica els antics revolucionaris reconvertits en intel·lectuals que surten a les obres de la literatura russa del segle xix. No somreia gaire, però quan ho feia, el somriure li omplia tota la cara, sense que, tanmateix, se’l veiés especialment divertit: semblava només un bruixot molt experimentat que somreia sardònicament mentre es preparava per fer una profecia ominosa. Anava net i ben vestit, però sempre portava roba semblant, potser per mostrar al món que la roba no li interessava. Una americana de pota de gall, una camisa blanca de cotó d’Oxford o bé un polo gris clar sense corbata, uns pantalons grisos i unes sabates de vellut integraven una mena d’uniforme que duia sempre, i que feia venir a la ment la imatge de l’armari que devia tenir a casa seva, amb mitja dotzena d’americanes de pota de gall de tres botons, només lleugerament diferents pel que fa al color, el teixit i la mida, meticulosament raspallades i penjades; potser fins i tot posava un número a cada jaqueta, per no confondre-les.
Tenia els cabells durs com filferros, i els de la part del davant li començaven a venir una mica blancs. Els duia tan esbullats que li tapaven les orelles, sempre d’una llargada que demostrava que ja feia una setmana que hauria d’haver anat al barber: en Tengo no ho entenia, com s’ho feia. De vegades, la seva mirada es tornava penetrant com la llum dels estels d’una nit d’hivern. Quan, per alguna raó, quedava callat, el seu silenci era tan inescrutable com la cara fosca de la lluna: perdia tota l’expressió, i fins i tot semblava que li baixés la temperatura del cos.
En Tengo coneixia en Komatsu des de feia uns cinc anys. Havia presentat una obra al concurs de nous autors de la revista que editava en Komatsu, i havia quedat entre els finalistes. En Komatsu li va trucar i li va dir que volia quedar amb ell per parlar-hi. Es van trobar en una cafeteria de Shinjuku -la mateixa on eren ara-, i en Komatsu li va anunciar que era probable que amb l’obra que havia presentat no guanyés aquella edició del concurs -efectivament, no la va guanyar-, però que a ell, personalment, li havia agradat molt. «No és que et vulgui fer sentir en deute amb mi, però és molt estrany, que jo li digui això a algú», li va comentar. (En Tengo encara no ho sabia, llavors, però realment era així.) I li va demanar que li deixés llegir la pròxima obra que escrivís abans que a ningú altre. En Tengo li va dir que ho faria.
En Komatsu també volia saber quina mena de persona era, en Tengo: com l’havien educat i què feia, actualment. En Tengo li va explicar, amb la màxima sinceritat possible, tot el que hi havia per explicar. Va créixer a Ichikawa, a la prefectura de Chiba. La seva mare havia mort pocs anys després que ell nasqués, a causa d’una malaltia, o com a mínim això era el que li havia explicat el seu pare. No tenia germans. El pare no es va tornar a casar, i va pujar en Tengo tot sol. El seu pare treballava de recaptador de l’impost de l’NHK, però ara tenia Alzheimer i vivia en una residència geriàtrica que hi havia a l’extrem sud de la península de Bôsô. En Tengo s’havia graduat en una institució de la Universitat de Tsukuba que duia el curiós nom d’Institut de Matemàtiques de la Facultat de Ciències de la Vida del Primer Clúster de Facultats, i compaginava l’escriptura de narrativa amb la feina com a professor en una acadèmia de Yoyogi. Després de graduar-se hauria pogut intentar ser professor de matemàtiques als instituts de la seva prefectura d’origen, però es va estimar més fer classes en acadèmies, perquè això li permetia, fins a cert punt, tenir més llibertat d’horaris. Vivia sol en un petit apartament del barri de Kôenji.
Ni ell mateix hauria sabut dir si volia convertir-se en novel·lista professional. Tampoc no sabia si tenia talent per a la narrativa: l’únic que sabia amb tota certesa és que no podia passar sense escriure històries. Per a ell, escriure era una cosa molt semblant a respirar. En Komatsu no li va fer cap comentari especial: va limitar-se a escoltar atentament el que li explicava en Tengo.
No hauria sabut dir per què, però semblava que en Komatsu tenia un interès personal per en Tengo. En Tengo tenia un cos força robust -des de la secundària obligatòria fins a la universitat va ser un dels lluitadors més importants del club de judo-, i uns ulls que recordaven els d’un pagès matiner. Duia els cabells tallats molt curts, sempre se’l veia moreno a causa del seu to de pell, tenia les orelles rodones i arrugades com coliflors i no tenia l’aspecte ni de jove escriptor ni de professor de matemàtiques; això, aparentment, també li agradava a en Komatsu. Així que acabava una història nova, en Tengo la portava a en Komatsu i ell se la llegia i li deia què en pensava. Llavors, en Tengo la revisava tenint en compte els seus consells. Quan li donava la versió revisada, en Komatsu li tornava a donar indicacions noves, com si fos un entrenador que a poc a poc va apujant el llistó.
– Potser, en el teu cas, necessitaràs força temps -li deia en Komatsu-, però no has de tenir pressa: tingues paciència i escriu cada dia, sense descans. I guarda tot el que puguis, del que hagis escrit, perquè algun dia et podria ser útil. -I en Tengo li deia que sí.
En Komatsu també passava a en Tengo petits treballs d’escriptura, textos que apareixien sense signar en una revista femenina que publicava la seva editorial. Duia a terme qualsevol encàrrec que li donava, des d’articles que s’havien de reescriure i petites ressenyes sobre pel·lícules estrenades o llibres acabats de publicar, fins a prediccions astrològiques. Aquestes prediccions, que escrivia a l’atzar, tenien molt bona acollida, perquè sovint les encertava. Un cop va escriure: «Compte amb un terratrèmol que hi pot haver a primera hora del matí», i, efectivament, hi va haver un gran terratrèmol a primera hora. Aquests encàrrecs li proporcionaven entrades puntuals de diners que li anaven molt bé, i també li servien com a exercicis de redacció. Sempre s’alegrava quan veia els textos que havia escrit, fossin de la mena que fossin, impresos en les publicacions exposades a les llibreries.
Al cap d’un temps va encomanar-li la tasca de fer una primera lectura de les obres presentades al concurs de nous autors de la revista. Era una mica estrany que algú que es podria haver presentat al concurs de nous autors llegís les obres d’altres candidats, però a en Tengo no li amoïnava especialment la situació en què es trobava, i feia una valoració justa de les obres. Llegir muntanyes de novel·les avorrides i mal escrites li va permetre tenir un íntim coneixement de què era una novel·la avorrida i mal escrita. A cada edició, d’entre el centenar d’obres presentades, n’escollia un màxim de deu que semblaven tenir un cert sentit i les duia a en Komatsu, acompanyades, cadascuna, d’un informe que descrivia la impressió que li havien fet. Finalment, s’escollien cinc finalistes entre els quals els quatre membres del jurat seleccionaven el nou autor guanyador.
A més d’en Tengo, hi havia altres persones que cobraven per fer les primeres lectures de les obres, i diversos editors, a més d’en Komatsu, que en feien la primera selecció. Es volia que el procés fos just, però tampoc no hi havia necessitat que els editors llegissin personalment totes les obres. Per alt que fos el nombre d’obres presentades, com a màxim n’hi havia dues o tres que tenien algun interès, i no havia manera que passessin inadvertides, les llegís qui les llegís. Les obres que en Tengo havia presentat havien quedat entre les finalistes en tres ocasions. Evidentment, no va ser mai en Tengo mateix qui va fer passar la seva obra, sinó els dos altres encarregats de fer les primeres lectures, i en Komatsu, com a cap de la redacció. Cap d’aquestes obres no va aconseguir el premi, però en Tengo no es va desanimar, en part perquè tenia gravades a la ment les paraules d’en Komatsu, que li havia dit que era qüestió de dedicar-hi temps, i en part perquè ell mateix no tenia una pressa especial per convertir-se en novel·lista.
Si organitzava bé els continguts de les classes, podia quedar-se a casa fent el que volgués quatre dies a la setmana. Feia set anys que treballava de professor a la mateixa acadèmia, però tenia força bona reputació entre els alumnes, perquè ensenyant anava al gra, no es perdia en disquisicions i era capaç de respondre a l’instant a qualsevol pregunta. Per a sorpresa seva, tenia talent per parlar davant dels alumnes: explicava bé, tenia bona veu i sabia fer acudits per animar la classe quan calia. Fins que va començar a treballar de professor pensava que no servia per parlar davant de la gent. Fins i tot ara, quan havia de parlar cara a cara amb algú, de vegades es posava nerviós i no li sortien les paraules. Quan es trobava en una reunió de poques persones, acabava fent totalment el paper d’oïdor. Tanmateix, quan pujava a la tarima i es trobava davant d’un nombre indeterminat d’estudiants, el cap se li aclaria de sobte i podia parlar tranquil·lament tota l’estona que calgués. Realment, els éssers humans som una cosa ben incomprensible, pensava sempre.
No tenia queixa del sou. No es pot dir que fos gaire alt, però l’acadèmia pagava d’acord amb el grau de competència de cada professor. Cada cert temps es feien enquestes als alumnes per saber-ne el grau de satisfacció respecte dels professors, i com més alt era, més ben retribuït estava el professor. Això era per evitar que altres acadèmies s’enduguessin els millors. (De fet, en Tengo havia rebut unes quantes propostes de caçadors de talents.) Això no passava en les acadèmies normals: el sou depenia de l’antiguitat, i eren els caps els qui prenien decisions sobre la vida de la gent, sense tenir gens en compte la seva capacitat o popularitat. Ell fins i tot s’ho passava bé, amb la feina de l’acadèmia: la majoria dels alumnes assistien a les classes tenint molt clar l’objectiu d’aprovar els exàmens d’ingrés a la universitat, i les seguien amb moltíssim interès. No calia que el professor fes res, a banda de la classe estricta. Això era molt d’agrair, per a en Tengo: no tenia cap necessitat de molestar-se amb problemes com ara la mala conducta dels alumnes o les infraccions de les regles de l’escola: n’hi havia prou de plantar-se a la tarima i ensenyar a resoldre els problemes de matemàtiques. I en Tengo tenia un talent innat, per resoldre exercicis purament conceptuals que exigien fer servir els nombres com a eina.
Quan era a casa, solia llevar-se d’hora i escriure fins ben entrada la tarda. Una ploma Montblanc, tinta de color blau i paper pautat per escriure: això era tot el que necessitava per sentir-se completament satisfet. Un cop a la setmana venia una amiga seva, una dona casada, a l’apartament i passaven la tarda junts. Era evident que aquella relació amb una dona deu anys més gran que ell no anava enlloc, la qual cosa li donava una informalitat que no feia que perdés, però, gens de substància. Als vespres feia llargues passejades, i quan queia la nit llegia un llibre tot sol mentre escoltava música. No mirava la televisió: quan venia el cobrador de l’NHK es negava educadament a pagar-li argumentant que no tenia televisor: «No en tinc, de debò. Si vol, pot entrar i comprovar-ho vostè mateix». Però mai no entraven al seu apartament: als cobradors de l’NHK no els està permès, entrar a les cases.
– Jo estic pensant en una cosa una mica més gran -va dir en Komatsu.
– ¿En una cosa més gran?
– Sí. No dic que un premi per a nous autors sigui poc, però vull aspirar a alguna cosa més.
En Tengo va callar. No sabia què es proposava, en Komatsu, però es va adonar que allò era una mica tèrbol.
– El premi Akutagawa -va dir en Komatsu, després d’una pausa força llarga.
– El premi Akutagawa -va repetir en Tengo, com si escrivís les paraules del seu interlocutor amb caràcters molt grossos, fent servir un bastó, a la sorra molla de la platja.
– El premi Akutagawa. Fins i tot tu, que saps tan poc del món, el deus conèixer, ¿no? Llavors sortiria als titulars dels diaris i a les notícies de la televisió.
– Perdona, Komatsu, és que no sé si et segueixo. ¿Que encara parlem de la Fukaeri?
– Sí: parlem de la Fukaeri i de Crisàlide d’aire. No ha sortit cap altre tema de conversa, a part d’aquest, ¿no?
En Tengo es va mossegar el llavi i va intentar deduir el fil lògic que hi devia haver darrere d’aquestes paraules.
– Però, ¿que no m’has estat dient que aquesta obra no era prou bona per guanyar el concurs de nous autors? ¿Que tal com està no va enlloc?
– Això mateix: tal com està, no va enlloc. Això és una veritat com un temple.
En Tengo va necessitar temps per pensar.
– És a dir, m’estàs dient que s’ha de refer el text que s’ha presentat.
– No s’hi pot fer cap altra cosa. N’hi ha molts, de casos d’obres prometedores que s’han presentat a un concurs i que s’han refet seguint els consells de l’editor. No és pas res d’insòlit. Però aquesta vegada no serà la mateixa autora qui la reescrigui, sinó una altra persona.
– ¿Una altra persona? -es va sorprendre en Tengo, però ja sabia la resposta a aquesta pregunta abans de fer-la. Només l’havia plantejada per si de cas.
– La reescriuràs tu -va dir en Komatsu.
En Tengo va buscar les paraules adequades, però no les va trobar. Va fer un sospir i va dir:
– Però escolta, Komatsu: no hi ha prou temps, per refer l’obra per al concurs. S’ha de tornar a escriure pràcticament des de zero, de cap a peus, perquè tingui una mica de sentit.
– És clar, s’ha de refer de cap a peus. S’ha de deixar l’estructura de la història tal com està, i també s’ha de mantenir el to estilístic tant com es pugui, però pràcticament s’han de canviar totes les frases. És a dir, se n’ha de fer una adaptació. Tu t’encarregaràs de reescriure-la. I jo faré de productor de tot el procés.
– ¿Vols dir, que serà tot tan fàcil? -va dir en Tengo, com si parlés per a ell mateix.
– Escolta’m -va dir en Komatsu, agafant la cullereta de cafè com si fos la batuta amb què un director d’orquestra dirigeix un solo i apuntant-la cap a en Tengo-: aquesta noia, la Fukaeri, té alguna cosa molt especial: n’hi ha prou de llegir Crisàlide d’aire per adonar-se’n. Té una imaginació impressionant. Però, malauradament, la seva redacció no va enlloc, t’ho miris com t’ho miris. En canvi, tu sí que saps escriure: saps organitzar els continguts i tens bon gust; els teus textos són llargs, però escrius frases intel·ligents i delicades. També tens força. Però la Fukaeri, per contra, encara no sap ni com s’hi hauria de posar, a escriure, i de vegades no s’entén ni de què va, la seva història. En principi, se suposa que quan comences a escriure has de tenir molt clar què és, el que vols explicar, però aquesta noia és com una bestioleta poruga que s’ha amagat en un cau molt profund i que no s’atreveix a sortir-ne. Sabem que està amagada al fons del cau, però no tenim manera de fer que en surti. És això a què em refereixo, quan dic que es tracta de dedicar-hi temps.
En Tengo, incòmode, va canviar de posició a la cadira de plàstic sense dir res.
– És molt senzill -va continuar en Komatsu agitant lleument la cullereta de cafè-: el que hem de fer és combinar-vos a tots dos per crear un sol nou novel·lista. Vestirem la història en brut de la Fukaeri amb frases ben escrites teves. La combinació és ideal. Tu n’ets capaç, de fer-ho. ¿Que no és per això, que t’he donat suport personalment fins ara? ¿Oi que sí? De tota la resta, ja me n’encarrego jo. Si uniu els vostres talents, el premi per a nous autors us queda curt: podeu aspirar perfectament a l’Akutagawa. No és en va, que fa anys que visc d’aquesta feina: me’n conec tots els trucs, del primer a l’últim.
En Tengo es va quedar un moment mirant la cara d’en Komatsu amb la boca entreoberta. En Komatsu va deixar la cullereta de cafè damunt del platet; el soroll que va fer va ser estranyament fort.
– ¿I què farem, després, si aconseguim el premi Akutagawa? -va demanar en Tengo quan es va haver recuperat de la sorpresa.
– Si guanyeu l’Akutagawa, us fareu famosos. La majoria de la gent és incapaç de valorar si una novel·la és bona o no, però ningú no es vol quedar al marge del que passa, i per això, si una novel·la guanya un premi i es converteix en notícia, la gent la compra i se la llegeix, i més encara si l’autora és una noia que tot just va a l’institut. Si el llibre es ven bé, en podem treure força diners, i els beneficis ens els podem repartir com vulguem, entre tots tres. Ja ho arreglaria jo, això.
– Tant és, ara, com ens repartiríem els diners -va dir en Tengo amb la gola seca-. ¿Vols dir que una cosa com aquesta no viola l’ètica de la teva professió? Si el que hem fet s’arriba a descobrir, ens ficarem en un bon embolic. Tu no podries continuar treballant a l’editorial, ¿oi?
– No és tan fàcil, que es descobreixi. Puc ser molt discret, jo, quan vull. I, a més a més, si s’arriba a fer públic, deixaré l’editorial amb molt de gust. No els caic gaire bé, als caps, i sempre m’han tractat força malament. La puc trobar molt de pressa, una altra feina. El que vull, jo, és riure’m del món literari. Vull burlar-me d’aquesta colla d’inútils que es reuneixen en cellers foscos per alabar-se els uns als altres, llepar-se les ferides i fer-se mútuament la traveta sense parar de donar-se importància dient bajanades sobre la missió de la literatura. Vull fer servir els mecanismes ocults del sistema per fer-los quedar com uns idiotes. ¿No ho trobes divertit?
En Tengo no ho trobava especialment divertit. Pràcticament no en tenia cap experiència, encara, del món literari. A més a més, veure un home competent com en Komatsu a punt d’embarcar-se en una empresa tan perillosa per uns motius tan infantils li havia fet perdre momentàniament la parla.
– A mi, això que dius, em sona com una mena de frau.
– No són pas infreqüents, les obres a quatre mans -va dir en Komatsu arrufant les celles-. La meitat de les sèries de còmics que es publiquen en revistes es fan així. Els membres de la plantilla busquen una idea i desenvolupen la història, el dibuixant en fa uns esborranys senzills i els ajudants hi afegeixen els detalls i el color: el procés no és tan diferent del de fabricar despertadors. I en l’àmbit de la novel·la hi ha exemples semblants. Les romàntiques, per exemple: l’editorial, que és qui sap com es fan, contracta un escriptor, que l’únic que ha de fer és crear una història que segueixi les directrius que li donen. O sigui, que és com treballar en cadena, perquè si no es fa així no es pot produir en massa. El que passa és que el món de l’alta literatura és més estricte i aquest sistema no es pot fer servir obertament. Per això, l’estratègia que nosaltres haurem de fer servir, en realitat, és la de presentar la Fukaeri com a única autora del llibre. Si se sabés, potser es produiria un cert escàndol, però no infringiríem cap llei. És cap aquí, cap on va la nostra època. No estem parlant de Balzac o de Murasaki Shikibu, sinó solament de retocar l’obra d’una noia d’institut que fa aigües pertot arreu i convertir-la en una obra molt millor. ¿Què hi ha de dolent, en això? ¿No estaria bé que, un cop millorada l’obra, en poguessin gaudir molts més lectors?
En Tengo va reflexionar en el que havia dit en Komatsu i va escollir les paraules amb molta cura:
– Hi ha dos problemes. Un és si la Fukaeri, que és l’autora, estarà d’acord o no que una altra persona reescrigui la seva obra. Si ella diu que no, és evident que s’ha acabat el bròquil. L’altre, si ella diu que sí, és la qüestió de si jo sóc realment capaç de reescriure la seva història. És una feina molt delicada, la d’escriure una obra a quatre mans, i pot ser que no tot vagi tan rodat com et penses.
– Tu ho pots fer -va deixar anar en Komatsu sense fer cap pausa, com si ja hagués anticipat l’objecció d’en Tengo-. N’estic completament segur. Això és el primer que em va venir al cap quan vaig començar a llegir Crisàlide d’aire: aquesta història l’ha de reescriure en Tengo. Dit d’una altra manera: aquesta història és perfecta, perquè la reescriguis tu; està esperant que tu la refacis. ¿No t’ho sembla?
En Tengo va fer que no amb el cap. No li venien les paraules.
– No hi ha cap pressa -va dir en Komatsu en veu baixa-. És una decisió important. Pensa-hi amb calma dos o tres dies. Torna’t a llegir Crisàlide d’aire i pensa bé en la proposta que t’acabo de fer. Ah, sí: queda-t’ho tu, això.
En Komatsu es va treure un sobre marró de la butxaca de l’americana i el va donar a en Tengo. A dins hi havia dues fotografies en color de mida estàndard. Totes dues eren d’una noia: la primera, un retrat de pit cap amunt, i l’altra, una instantània de cos sencer. Semblaven fetes al mateix moment: la noia estava dreta davant de la mateixa escala, molt àmplia. Els seus trets tenien una bellesa clàssica, i els cabells eren llargs i llisos. Era prima i menuda, i portava una brusa blanca. Els llavis s’esforçaven a somriure, però els ulls, uns ulls molt seriosos que semblaven buscar alguna cosa, s’hi resistien. En Tengo va observar una estona les dues fotografies alternativament. Sense saber per què, mentre les mirava va recordar l’època que ell tenia la mateixa edat i va sentir un lleu dolor al pit, un dolor especial que feia molt temps que no sentia. La imatge d’aquella noia tenia alguna cosa que el desvetllava.
– Aquesta és la Fukaeri -va explicar en Komatsu-. És força bonica, ¿oi? I té una bellesa molt natural. Té disset anys. És perfecta. El seu nom real és Eriko Fukada, però no el farem servir: la presentarem com a Fukaeri. ¿No et sembla, que se’n parlarà molt, si guanya el premi Akutagawa? Els mitjans de comunicació se li tiraran a sobre com un estol de ratpenats quan cau la nit. Ens prendran el llibre de les mans.
En Tengo es va preguntar, estranyat, d’on devia haver tret aquelles fotografies, en Komatsu; per presentar-se al concurs no calia donar-ne cap. Però va decidir que valia més no fer cap pregunta: en part s’estimava més no saber-ne la resposta, la qual, d’altra banda, no aconseguia imaginar-se.
– Queda-te-les tu, les fotos. Potser et serviran d’alguna cosa -va dir en Komatsu. En Tengo va tornar a guardar les fotografies dins del sobre i les va deixar damunt de la còpia de Crisàlide d’aire.
– Komatsu, jo no en sé pràcticament res, de com funciona el món editorial, però, fent servir el sentit comú normal i corrent, diria que aquest pla és molt arriscat. Un cop has dit una mentida en públic, has de continuar mantenint aquesta mentida per sempre, has de ser coherent amb el que has dit, i això no em sembla gens fàcil, ni des del punt de vista psicològic ni des del pràctic. Només cal que algú cometi un sol error per arruïnar les vides de tots. ¿No t’ho sembla?
En Komatsu va agafar un altre cigarret i el va encendre.
– Tens raó. L’objecció que em fas té sentit i és encertada: és veritat, que aquest pla és arriscat. Ara mateix, encara hi ha massa punts que no són prou clars, i no podem saber què passarà. Pot ser que fracassem i ens trobem tots en una situació no gens agradable; això ho sé prou bé. Però mira, Tengo: després d’haver pensat en tot, el meu instint em diu que tiri endavant. Perquè una oportunitat com aquesta no te la trobes mai. Jo, fins ara, no me l’he trobada mai, i a partir d’ara segurament no me la tornaré a trobar. Potser no és gaire oportú comparar-ho amb una aposta, però tenim tants bitllets, i tantes monedes per donar propines, com vulguem. Tot lliga. Si ara deixem escapar aquesta oportunitat, ens en penedirem, més endavant.
En Tengo observava sense dir res el somriure profundament sinistre dibuixat al rostre d’en Komatsu.
– I el més important de tot és que el que nosaltres volem és convertir Crisàlide d’aire en una obra millor del que és ara. Ha de ser bo per força, que aquesta història estigui més ben escrita. Hi ha alguna cosa molt important, en aquesta obra, alguna cosa que ha d’extreure algú que sigui prou hàbil per fer-ho. Estic segur que tu, en el fons, també penses el mateix. ¿M’equivoco? Per això hem d’unir les nostres forces. Hem de fer un pla i aportar-hi cadascun les nostres habilitats. No ens hem d’avergonyir davant de ningú, tenint una motivació com aquesta.
– Però escolta, Komatsu: per moltes raons que em donis i molts principis morals que enarboris, t’ho miris com t’ho miris, això és fraudulent. Potser no ens hem d’avergonyir davant de ningú, de la motivació que ens hi empeny, però la veritat és que no podem deixar que ningú se n’assabenti. Hem d’actuar d’amagat, entre bastidors. I si et sembla que el terme «frau» no és prou adequat, pots parlar de mala fe. Potser sí, que no va en contra de la llei, però planteja un problema moral. Que un editor refaci una obra presentada al concurs de nous autors que convoca la seva revista és com si, en el camp de les finances, algú fes servir informació privilegiada per fer tractes. ¿O no?
– No es poden comparar, la literatura i les finances: són dues coses completament diferents.
– ¿I en què són diferents, per exemple?
– Bé, doncs, per exemple, deixes de banda una cosa molt important -va respondre en Komatsu. La seva boca s’havia fet insòlitament grossa i s’obria amb un aire divertit.- O, més que deixar-la de banda, t’estàs esforçant per no veure-la. I és que tu mateix ja tens ganes de fer-ho. En el fons, ja has decidit que reescriuràs Crisàlide d’aire; ho sé perfectament. Tot això del risc i de la moral només són excuses. Tengo: tu, ara, et mors de ganes de ser tu qui reescrigui Crisàlide d’aire. Et mors de ganes de ser tu qui extregui això que hi ha a l’obra de la Fukaeri. És aquesta la diferència entre la literatura i les finances. Tant si està bé com si està malament, et mou una motivació més important que la dels diners. Torna a casa i examina amb calma què sents. Planta’t davant del mirall i estudia’t la cara atentament: hi portes escrit que ho vols fer.
Li va semblar que de sobte l’aire s’havia fet menys dens. Va mirar un moment al voltant. ¿Tornaria a veure la pel·lícula de feia un moment? No hi havia cap indici que ho fes pensar, però. Aquell aire enrarit havia vingut d’algun altre lloc. Es va treure el mocador de la butxaca i es va eixugar la suor del front. ¿Per què sempre tenia raó, en Komatsu?
3
AOMAME
Diversos fets alterats
L’Aomame va baixar per aquella escala estreta amb els peus protegits tan sols per les mitges. L’escala estava exposada per totes bandes i el vent xiulava en passar-hi a través. Tot i que duia la minifaldilla ajustada, de tant en tant el fort vent que bufava l’hi inflava per baix com si fos la vela d’un iot i havia d’esforçar-se a mantenir l’equilibri contra la força que l’alçava. Es va subjectar bé al tub de ferro que feia de barana amb les mans blanques i boniques i va començar a baixar els graons d’esquena, d’un en un. De tant en tant s’aturava, es treia alguns cabells del serrell que li havien anat a la cara i es posava bé la bandolera a l’espatlla.
A sota hi passava la Nacional 246. L’envoltaven tots els sorolls característics d’una gran ciutat: els motors, els clàxons i les alarmes antirobatori dels cotxes, les antigues marxes militars de la megafonia dels camions dels grups d’ultradreta, un martell pneumàtic que destrossava ciment en alguna banda… Els sons li arribaven des dels 360 graus al seu voltant, de dalt i de baix, l’assetjaven per totes bandes a cavall del vent que els feia dansar. Sentint-los -no és que tingués cap interès a sentir-los, però no podia perdre temps tapant-se les orelles-, va començar a tenir un cert malestar, una sensació semblant a la del mareig que provoca un vaixell.
Al cap d’una estona de baixar, va trobar una passarel·la que tornava cap a la zona del centre de l’autopista i unes altres escales que baixaven directament cap avall.
A l’altra banda de la carretera que hi havia al costat de l’escala d’emergència s’alçava un petit edifici residencial de cinc plantes, un edifici de rajoles marrons força nou. Tots els pisos tenien terrasses que miraven cap a aquella banda, però totes les finestres estaven tancades i tenien les cortines o els estors passats. ¿A quina mena d’arquitecte se li devia acudir, molestar-se a fer terrasses en una façana que era a tocar de l’autopista metropolitana? Ningú no devia pas estendre-hi els llençols, en un lloc com aquell, ni hi devia haver ningú que sortís al vespre a contemplar l’embús de trànsit tot gaudint d’un gintònic. Però, tot i així, en algunes terrasses hi havia cordills de niló per estendre-hi roba, com si fos obligatori. En una, fins i tot hi havien col·locat unes cadires de terrassa i un test amb un ficus del cautxú. El ficus tenia les fulles gastades i descolorides, en molt mal estat i plenes de taques marrons. L’Aomame no va poder evitar compadir-se’n: si mai es reencarnava, almenys esperava no fer-ho en una cosa com aquella.
Semblava que aquella escala d’emergència no es fes servir gairebé mai, perquè hi havia teranyines a tot arreu, amb petites aranyes negres que esperaven, pacients i alerta, les seves petites preses. Les aranyes, però, no devien ser gaire conscients de la seva pròpia paciència. Una aranya no té cap habilitat especial, a banda de fer teranyines, ni la possibilitat d’escollir cap estil de vida que no sigui quedar-se allà, quieta: s’instal·la en un lloc i es dedica a caçar preses fins que es fa vella, es mor i s’asseca. Tot està prefixat en els seus gens. No vacil·la, no té desitjos, ni recances; segurament, tampoc no té dubtes metafísics ni conflictes morals. Però aquest no era el cas de l’Aomame: ella s’havia de moure perseguint un objectiu, i per això baixava tota sola aquella escala d’emergència absurda de l’Autopista Metropolitana Número 3, en un barri qualsevol, com ara el de Sangen-jaya, es feia malbé les mitges, s’espolsava les teranyines i guaitava aquella terrassa ridícula amb el ficus del cautxú brut.
Es movia; per tant, existia.
Mentre baixava per l’escala, l’Aomame va pensar en la Tamaki Ootsuka. No tenia pas intenció de pensar-hi, però un cop li va venir al cap, no va poder parar. La Tamaki era la seva millor amiga quan anaven a l’institut, i formaven part de l’equip de softbol. Com a companyes d’equip van anar plegades a molts llocs i van fer moltes coses juntes. Un cop, també havien mantingut una mena de relació lèsbica. Unes vacances d’estiu, mentre viatjaven totes dues soles, van haver de dormir al mateix llit, perquè només van poder aconseguir una habitació amb llit de matrimoni. En aquell llit es van tocar, l’una a l’altra, diverses parts del cos. No és que fossin lesbianes: només eren dues noies que, empeses per la seva pròpia curiositat, van atrevir-se a provar una cosa com aquesta. En aquella època, cap de les dues no tenia xicot ni la més mínima experiència sexual. Vist des d’ara, el que va passar aquella nit li havia quedat a la memòria tan sols com un d’aquells episodis «estranys però molt interessants» de la vida. Tanmateix, mentre baixava aquella escala de ferro exposada als quatre vents pensant en les carícies que s’havien fet amb la Tamaki aquella vegada, l’Aomame va començar a sentir una mena de lleu escalfor per tot el cos. Encara en recordava amb una claredat sorprenent els mugrons ovalats, el pèl públic esclarissat, la bella rodonesa de les natges, la forma del clítoris.
Mentre seguia el fil d’aquests records tan vius, al cap de l’Aomame encara ressonava el festiu uníson dels metalls de la Sinfonietta de Janacek, com si en fos la música de fons. Els palmells de les seves mans havien acariciat suaument les concavitats del cos de la Tamaki Ootsuka. Al començament, ella semblava que tenia pessigolles, però al cap de poc havia deixat de riure i li havia canviat el ritme de la respiració. Aquella música, originalment, havia estat escrita com a fanfara per a una trobada atlètica. Al ritme de la música, el vent solcava dolçament les planures verdes de Bohèmia. Es va adonar que de sobte els mugrons de la Tamaki s’havien endurit i que ella també els tenia durs, i llavors va irrompre el complex ritme de la timbala.
L’Aomame es va aturar i va fer uns quants cops que no amb el cap. No podia pensar en això, en un moment com aquell. Havia de concentrar-se a baixar l’escala. Però no podia deixar de pensar-hi: aquella escena li apareixia una vegada i una altra al fons del cervell, amb molta intensitat. La nit d’estiu, el llit estret, l’olor lleu de la suor; les coses que es van dir; les sensacions que no van expressar amb paraules; les promeses que van oblidar; els desitjos que no es van fer realitat; els anhels irremissibles. Un cop de vent li va aixecar els cabells i els hi va tornar a llançar contra les galtes. El dolor li va humitejar els ulls; el cop de vent següent els hi va eixugar.
¿Quan havia passat, allò?, es va preguntar l’Aomame. Però el temps se li desdibuixava, a la memòria, i s’enredava com un manyoc de fils. Perdia l’eix que el mantenia ordenat linealment i tot hi quedava confús. Els compartiments canviaven de posició i, per alguna raó, no aconseguia recordar allò que hauria hagut de poder recordar. Ara eren a l’abril del 1984. L’Aomame havia nascut el 1954. Fins aquí, se’n recordava. Però aquest moment que tenia tan clarament gravat anava perdent entitat molt de pressa en la seva ment. Davant els ulls li va aparèixer la imatge d’una pila de targetes amb números d’anys escrits que un vent molt fort escampava en totes direccions. Corria per intentar agafar-ne tantes com pogués, ni que fos una de sola, però el vent era massa fort i les targetes que perdia, massa nombroses: 1954, 1984, 1645, 1881, 2006, 771, 2041… Totes les dates, una rere l’altra, anaven desapareixent. L’ordre es perdia, les experiències desapareixien i l’escala del raonament se li enfonsava sota els peus.
L’Aomame i la Tamaki eren al mateix llit. Tenien disset anys i gaudien de la llibertat de què disposaven. Per a totes dues, aquell era el primer viatge que feien amb una amiga, i això les omplia d’emoció. Es van banyar a les aigües termals, van compartir les llaunes de cervesa que hi havia a la nevera i es van ficar al llit després de tancar el llum. Al començament només feien comèdia, i ajuntaven els cossos mig en broma, però en cert moment la Tamaki va estirar els braços i va pessigar lleugerament els mugrons de l’Aomame per damunt de la samarreta prima que s’havia posat com a pijama. Pel cos de l’Aomame va passar una mena de corrent elèctric, i al final totes dues es van treure les samarretes i la roba interior i van quedar despullades. Era una nit d’estiu. ¿On era, que havien anat? No se’n recordava. Bé, tant era. Sense que cap de les dues digués res van començar a examinar-se mútuament els cossos. Es miraven, es tocaven, s’acariciaven, es feien petons, es llepaven, mig en broma i mig seriosament. La Tamaki tenia un cos petit i més aviat ple, i els pits grossos; l’Aomame era més aviat alta i prima, fibrada, i no tenia els pits gaire grossos. La Tamaki sempre deia que havia de fer règim, però l’Aomame trobava que ja era preciosa, tal com era.
La Tamaki tenia la pell suau i tendra, i uns mugrons molt bonics, ovalats i sortints com una oliva. Tenia el pèl púbic llarg i esclarissat, com el brancatge delicat d’un salze. L’Aomame, en canvi, el tenia tosc i dur, i totes dues van riure del contrast. Van tocar-se meticulosament cadascuna de les parts del cos, i van intercanviar-se informació sobre quines eren les més sensibles: en algunes van coincidir; en altres, no. Després, van acariciar-se el clítoris l’una a l’altra. Totes dues hi tenien experiència, i molta, en la masturbació, i totes dues van pensar que el plaer que sentien llavors era força diferent de quan ho feien elles mateixes. El vent solcava les planures verdes de Bohèmia.
L’Aomame es va tornar a aturar i a fer que no amb el cap. Va sospirar profundament i es va agafar un altre cop ben fort al tub de l’escala. Havia de deixar de pensar en allò i concentrar-se a baixar-la. Ja en devia haver baixat més de la meitat. Però no entenia com era que els sorolls fossin tan forts, que el vent fos tan fort. Feia la sensació que l’estiguessin recriminant, que la castiguessin.
Però ara tant era. ¿Què se suposava que havia de dir, si es trobava amb algú quan arribés a baix i se li dirigia per preguntar-li què hi feia, allí, i quin motiu tenia per baixar per aquella escala? ¿N’hi hauria prou d’explicar que a l’Autopista Metropolitana 3 hi havia un embús i que, com que havia de resoldre un assumpte urgent, havia baixat per l’escala d’emergència? Potser es trobaria en un embolic. I l’Aomame no es volia ficar en cap mena d’embolic; com a mínim, aquell dia, no.
Per sort, no va trobar ningú que li preguntés res, quan va arribar a peu pla. El primer que va fer en ser a terra va ser treure les sabates de la bandolera i posar-se-les. Al capdavall de l’escala, a sota del pas elevat i entre els carrils de tots dos sentits de la Nacional 246, hi havia una parcel·la buida que es feia servir com a dipòsit de materials. Estava envoltada per una tanca metàl·lica i hi havia tot de posts de ferro ajagudes damunt el sòl sense asfaltar; potser havien sobrat en algun treball de construcció i les havien deixat rovellant-se allí. En un dels angles hi havien fet un sostre de plàstic, i a sota s’hi guardaven tres sacs de roba apilats. No es veia què contenien els sacs, però els havien cobert amb plàstic perquè no es mullessin amb la pluja. També hi havia materials que semblaven haver sobrat de l’últim treball de construcció; els devien haver deixat escampats allà per estalviar-se la molèstia d’haver-los de treure. Sota el sostre també hi havia unes quantes capses de cartró trencades, i unes revistes de manga llençades per terra. No s’hi veia res més, a part d’això: només una bossa de plàstic que dansava al vent, sense cap objectiu.
Hi havia una porta de malla metàl·lica, però estava tancada amb una cadena que hi feia unes quantes voltes i un gran cadenat. Era força alta, i, a més a més, a la part de dalt hi havien posat filferro espinós. No semblava pas que la pogués saltar, i encara que pogués, la roba li quedaria destrossada. Va empènyer i estirar la porta per si de cas, però no es va moure gens ni mica. No hi havia ni una escletxa prou grossa perquè hi pogués passar un gat. Però, ¿per què havien de ser tan escrupolosos, per tancar aquella parcel·la? No hi havia pas res important que els poguessin robar. Va arrugar el front, va deixar anar uns renecs i fins i tot va escopir a terra. Quin desastre! Matar-se a baixar de l’autopista per trobar-se tancada en un dipòsit de material de construcció! Va mirar-se el rellotge: encara hi era a temps. Però no podia quedar-se perdent el temps en un lloc com aquell. Ni podia tornar a l’autopista, és clar, a hores d’ara.
Les mitges se li havien esquinçat als talons de tots dos peus. Després de comprovar que no la veia ningú es va treure les sabates, es va aixecar la faldilla, es va abaixar les mitges, se les va treure i es va tornar a posar les sabates. Va ficar les mitges foradades a la bandolera. Això la va calmar una mica. Va començar a caminar pel dipòsit de material, examinant-ho tot amb molta atenció. Ocupava la mateixa superfície, més o menys, que una aula de primària. No es trigava gens a fer-hi la volta. Tal com havia pensat, només hi havia una entrada: la de la porta de malla tancada amb el cadenat. La tanca metàl·lica del voltant era d’un material força prim, però estava collada a terra molt sòlidament. No en podria treure els cargols, sense cap eina. S’havia de rendir.
Va anar a mirar els cartrons que hi havia sota el sostre de plàstic i es va adonar que estaven posats com per fer de llit. També hi havia unes mantes enrotllades, totes esparracades. No semblava que fes gaire temps, que tot allò fos allí; potser alguns vagabunds hi anaven a passar la nit. Per això hi havia revistes i ampolles de plàstic escampades pertot arreu; no n’hi havia cap dubte. L’Aomame va fer treballar el cap: si venien a dormir aquí, volia dir que en alguna banda hi havia d’haver un forat per on es pogués entrar i sortir. Aquesta gent hi tenia la mà trencada, a trobar llocs on protegir-se del vent i de la pluja sense cridar l’atenció, i s’asseguraven que ningú fora d’ells conegués la seva entrada secreta, tal com fan els animals salvatges amb els seus camins de pas.
L’Aomame va examinar amb molta atenció totes les parts de la tanca metàl·lica. Empenyia la malla amb la mà i comprovava que no es mogués. Tal com esperava, va trobar un punt on la tanca oscil·lava força perquè algú n’havia tret un cargol. Va intentar moure-la en totes les direccions, i en canviar una mica l’angle de la força i estirar-la cap endins va aconseguir crear una escletxa per on es podia esmunyir una persona. Segurament, els vagabunds entraven per allí quan ja era fosc i podien dormir tranquil·lament sota el sostre. Com que podrien tenir problemes si els trobaven allí, segur que mentre era clar s’estaven a fora buscant menjar i recollint ampolles buides per guanyar unes quantes monedes. L’Aomame va sentir-se agraïda envers aquells hostes nocturns sense nom: ella era companya seva, en el sentit que també s’havia de moure de manera anònima i secreta per la cara oculta de la gran ciutat.
Va passar per l’escletxa recargolant tot el cos i parant molta atenció que aquell vestit tan car que duia no se li enganxés en alguna punxa i se li esquincés; no pas perquè fos el seu vestit preferit, sinó perquè era l’únic que tenia. Normalment, no portava vestits, ni tampoc sabates de taló alt. Tanmateix, per fer aquella feina, de vegades havia de dur roba formal. Aquell vestit era important i no el podia fer malbé.
Per sort, tampoc no s’hi veia ningú, a fora. Després de revisar-se la roba i recompondre l’expressió de la cara, l’Aomame va caminar fins al lloc on hi havia un semàfor per travessar la Nacional 246. Va veure un drugstore i hi va entrar a comprar-se unes mitges noves, que es va posar en una habitació que hi havia al fons després de demanar permís a la dependenta. Llavors es va trobar més bé: la lleu sensació de malestar, semblant a un mareig, que tenia a la zona de l’estómac també havia desaparegut completament. Va donar les gràcies a la dependenta i va sortir.
El trànsit a la Nacional 246 era més dens del normal, potser perquè s’havia escampat la notícia que a causa d’un accident hi havia un gran embús a l’autopista i totes dues anaven paral·leles. Per això, l’Aomame va renunciar a agafar un taxi i va decidir agafar el tren de la línia Shin-Tamagawa de la companyia Tôkyû a l’estació que hi havia a prop. No es volia arriscar a tornar-se a quedar tancada en un taxi al mig d’un embús.
A mig camí de l’estació de Sangen-jaya es va creuar amb un policia alt i jove que es dirigia amb passos ràpids cap a alguna banda. Per un instant es va posar nerviosa, però el policia semblava que tenia pressa, perquè caminava recte, mirant cap endavant, i ni tan sols va desviar la mirada cap a ella. Just abans que es creuessin, l’Aomame es va adonar que la roba del policia no era la de sempre. No era l’uniforme que estava acostumada a veure. La jaqueta era del mateix color blau marí, però tenia una forma una mica diferent, amb un disseny més informal. No era tan ajustada com les d’abans. La roba també havia canviat, i era més suau. El coll era més petit, i d’un blau marí una mica més clar. I la pistola també era diferent: la que ell portava penjada al cinturó era un model semiautomàtic força gros. Normalment, la policia japonesa portava revòlvers. Com que al Japó es cometien poquíssims delictes amb armes de foc i hi havia molt poques ocasions en què els policies es veiessin involucrats en tirotejos, en tenien prou amb els antics revòlvers amb tambor de sis bales. Els revòlvers tenien un mecanisme més senzill, eren més barats, s’espatllaven poc i necessitaven poc manteniment. ¿Com era, doncs, que aquest policia portava una pistola semiautomàtica d’últim model, amb un carregador de setze bales de nou mil·límetres, potser de la marca Glock o Beretta? ¿Què devia haver passat? ¿Havia canviat la reglamentació sobre l’uniforme i l’armament sense que ella se n’assabentés? No, això no podia ser: l’Aomame comprovava puntualment els articles de la premsa, i si s’hagués produït un canvi com aquest, se n’hauria informat bé. A més a més, ella sempre parava molta atenció, quan veia un policia. Fins a aquest matí, unes quantes hores abans, els policies anaven vestits amb el mateix material bast de sempre, i duien al costat els mateixos revòlvers toscos: se’n recordava perfectament. Era estrany…
L’Aomame, però, no tenia temps per pensar-hi a fons: tenia una feina per fer.
Va deixar l’abric als armariets de l’estació de Shibuya i, només amb el vestit, va enfilar amb passos ràpids la pujada que portava a l’hotel. No era un establiment especialment luxós, però tenia totes les comoditats, era net i no hi anaven hostes de reputació dubtosa. A la planta baixa hi havia un restaurant i un petit quiosc. Estava molt ben situat, a prop de l’estació.
Així que va entrar a l’hotel va anar directament al lavabo. Per sort, no hi havia ningú. Primer, es va asseure a la tassa del vàter i va orinar. S’hi va estar molta estona. Va tancar els ulls i, sense pensar en res, va escoltar el so de l’orina com si fos la remor llunyana de les onades. Tot seguit, va anar cap a la pica i es va rentar les mans amb cura, es va raspallar els cabells i es va mocar. Va treure un raspall de dents i es va rentar les dents de pressa, sense fer servir dentífric. Com que no tenia gaire temps, no es va passar el fil dental. Tampoc no feia falta que fos tan escrupolosa: no tenia cap cita. Va mirar-se al mirall i es va posar una mica de pintallavis. També es va arreglar les celles. Es va posar bé les barnilles del sostenidor, va allisar-se les arrugues de la brusa blanca i es va olorar les aixelles: no feien olor de suat. Després va tancar els ulls i, com sempre, va dir una oració. L’oració mateixa no significava res; tant li feia, què volgués dir. L’important era el fet de dir-la.
En acabar l’oració, va obrir els ulls i va observar la seva imatge reflectida al mirall. Perfecta. Es mirés per on es mirés, res no desentonava: semblava ben bé una dona de negocis eficient. Tenia l’esquena recta i els llavis tesos. L’únic que no acabava de lligar-hi era la bandolera plena. Potser hauria estat millor portar un maletí petit, però llavors potser hauria ofert una imatge massa professional. Per si de cas, va tornar a comprovar el que duia a la bandolera. Tot estava en ordre: hi havia tot el que hi havia d’haver, i tot estava posat de manera que ho pogués treure sense haver-ho de mirar.
Ara ja només quedava posar en pràctica el que estava planejat. Havia de dirigir-se cap al seu objectiu amb una fe i una falta de compassió inamovibles. Va descordar-se el botó de dalt de la brusa de manera que quan s’inclinés cap endavant se li veiés la regatera. Es va lamentar de no tenir una mica més de pit. Tan útil que li hauria estat!
Sense que la veiés ningú, va pujar amb l’ascensor fins a la quarta planta i després de caminar una mica pel passadís va trobar l’habitació 426. Va treure un classificador de paper que tenia preparat a dins de la bandolera, se’l va posar davant del pit i va trucar a la porta, amb un cop suau i concís. Va esperar un moment i va tornar a trucar, només una mica més fort, amb més contundència. Es va sentir una veu que remugava a dins i la porta es va obrir una mica. Va aparèixer la cara d’un home d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, vestit amb una camisa blau marí i uns pantalons de franel·la grisa, amb aire d’home de negocis que s’ha tret l’americana i la corbata. Semblava de mal humor i tenia els ulls vermells, com si no hagués dormit prou. En veure l’Aomame amb aquell vestit formal va fer una cara una mica sorpresa; potser es va imaginar que era una cambrera que venia a omplir la nevera de l’habitació.
– Perdoni que el molesti. Em dic Itô, i formo part de l’administració de l’hotel. Hem tingut un problema amb el sistema d’aire condicionat, i venia a revisar-lo, si em permet. Només seran cinc minuts -va dir l’Aomame, amb un gran somriure i un to de veu professional.
L’home va cloure una mica els ulls amb aire d’incomoditat.
– Estic fent una feina important, que corre pressa. ¿Li faria res esperar-se fins d’aquí a una hora, més o menys, que és quan deixaré l’habitació? De moment, diria que no hi ha cap problema, amb aquest aire.
– Em sap greu, però sembla que el problema té a veure amb la instal·lació elèctrica. Estem fent una revisió de seguretat d’urgència i la voldríem acabar tan aviat com fos possible. Estem passant per totes les habitacions. Si em deixa entrar, només trigaré cinc minuts.
– Què hi farem, doncs -va dir l’home, fent petar la llengua-. Però si he llogat aquesta habitació, ha estat precisament per poder treballar sense que em molestin.
Va assenyalar els documents que hi havia damunt de l’escriptori. Eren papers impresos amb ordinador amb tot de taules detallades. Devia estar preparant les dades que necessitava per a la reunió d’aquella nit. Tenia una calculadora i fulls plens de xifres.
L’Aomame sabia que aquell home treballava en una empresa relacionada amb el petroli: era especialista en inversions en infraestructures de l’Orient Mitjà, i, segons la seva informació, era molt competent en aquest àmbit. Això s’evidenciava en les seves maneres: havia tingut una bona educació, guanyava un bon sou i conduïa un Jaguar nou. De petit havia estat un nen consentit, havia estudiat a l’estranger, parlava bé l’anglès i el francès i tenia una autoconfiança que no trontollava davant de res. Era la mena de persona que no suporta, en cap circumstància, que els altres li demanin res, ni tampoc que el critiquin, especialment quan això ve d’una dona. En canvi, no li costava gens exigir coses als altres, i no es va sentir malament quan va pegar a la seva dona amb un pal de golf i li va trencar unes quantes costelles. Anava pel món com si ell en fos el centre, i es devia pensar que la Terra deixaria de girar, si ell no existís. S’enfadava si algú li feia nosa o el contradeia; s’enfadava terriblement, fins al punt de perdre els estreps.
– Amb permís -va dir l’Aomame amb un alegre somriure professional als llavis. I com si es tractés d’un fet consumat va avançar enèrgicament per entrar a mitges a l’habitació i, tot aguantant la porta amb l’esquena, va obrir el classificador i hi va escriure alguna cosa amb el bolígraf.- Vostè és… el senyor Miyama, ¿oi? -li va preguntar. Recordava la seva cara d’haver-la vist un munt de vegades en fotografies, però no es perdia res per comprovar que no es confonia de persona. Si s’equivocava, no hi havia marxa enrere.
– Sí, sóc en Miyama -va respondre ell en un to aspre, i va fer un sospir com si ho deixés córrer, com si digués que d’acord, que fes el que volgués. Després es va girar cap a l’escriptori amb el bolígraf a la mà i va tornar a agafar els documents que estava llegint. Damunt del llit doble sense desfer hi havia, llançades de qualsevol manera, l’americana i una corbata de ratlles; totes dues peces semblaven molt cares. L’Aomame va anar directament cap a l’armari encastat amb la bandolera a l’esquena: ja li havien explicat amb antelació que els controls de l’aire condicionat eren allí. A dins hi havia penjades una trinxera confeccionada amb un material molt suau i una bufanda de caixmir de color gris clar. L’equipatge es reduïa a un maletí de pell per portar-hi documents; no hi havia muda de roba ni necesser; potser no tenia la intenció de quedar-se a passar la nit. Damunt de l’escriptori hi havia una cafetera que havia fet portar al servei d’habitacions. L’Aomame va fer veure que comprovava els controls durant trenta segons i es va tornar a dirigir a en Miyama.
– Li agraeixo molt la seva col·laboració, senyor Miyama. No hi ha cap problema, a la instal·lació d’aquesta habitació.
– Però, ¿que no l’hi he dit d’entrada, que no hi havia cap problema a l’aire condicionat? -va dir en Miyama amb veu arrogant, sense ni tal sols girar-se.
– Perdoni… -va dir l’Aomame tímidament-. Si em permet, em sembla que té una cosa al clatell.
– ¿Al clatell? -va preguntar en Miyama, tot posant-se la mà a la part posterior del coll. Se la va fregar una mica i es va mirar el palmell amb desconfiança.- Jo diria que no hi tinc res.
– Si no li fa res -va dir l’Aomame acostant-se a l’escriptori-, ¿em deixa que l’hi miri de prop?
– Sí, miri -va respondre en Miyama, amb cara de no entendre res-. ¿Què és, això que hi tinc?
– Sembla com pintura, d’un color verd clar.
– ¿Pintura?
– No ho sé. Pel color, jo diria que és pintura. ¿Li fa res, si l’hi toco? Potser l’hi podré treure.
– Sí -va dir en Miyama; es va abocar cap endavant i va girar el clatell cap a l’Aomame. S’acabava de tallar els cabells i tenia el clatell rasurat. L’Aomame va inspirar i va retenir l’aire, es va concentrar i amb els dits va localitzar aquell punt en un moment. El va prémer lleument amb la punta del dit, com si volgués fer-hi una marca. Va tancar els ulls i va comprovar, fent servir el tacte, que no s’equivocava. No, era allí. Li hauria agradat poder-ho fer amb més calma, per assegurar-se’n, però no tenia temps. Ho havia de fer tan bé com pogués, en les condicions en què es trobava.
– Perdoni, ¿es pot quedar un moment en aquesta posició, sense moure’s? Trauré un bolígraf amb llanterna de la bossa. És que no ho veig bé, amb la llum de l’habitació.
– Però, ¿com pot ser, que tingui pintura aquí? -va dir en Miyama.
– No ho sé. Ara l’hi miro.
Sense deixar de tocar lleument aquell punt del clatell de l’home, l’Aomame va treure una funda de plàstic dur de la bandolera, en va obrir la tapa i en va extreure una cosa embolicada amb una tela fina. La va desembolicar molt hàbilment amb una sola mà i va aparèixer un objecte que semblava un punxó de gel petit. Feia uns deu centímetres de llarg, i la part del mànec, de fusta, era petita i compacta. Però no era cap punxó de gel: només s’hi assemblava per la forma. No servia pas per trencar gel. L’havia fet i dissenyat ella mateixa. La part davantera era fina i punxeguda com una agulla de cosir, i, perquè no es trenqués, a la punta hi havia clavat una petita peça d’un suro fet especialment perquè fos suau com el cotó. En va enretirar el suro amb molta cura fent servir les puntes dels dits, se’l va ficar a la butxaca i va posar l’extrem de l’agulla descoberta en aquell punt del clatell d’en Miyama. Va, calma’t, que ara ve la part més important, es va dir a si mateixa. No et pots desviar ni una dècima de mil·límetre. Si et desvies ni que sigui una mica, tot l’esforç se n’anirà en orris. Ara, el més important és concentrar-se.
– ¿Que encara no acaba? ¿Fins quan m’hi he d’estar, així? -va dir l’home amb veu irritada.
– Perdoni, ja acabo -va respondre l’Aomame.
Tranquil, acabo en un tres i no res, va dir-li a l’home mentalment. Només serà un moment. Després, ja no hauràs de pensar en res. Ni en els sistemes de refinament del petroli, ni en els moviments del mercat del cru, ni en els informes trimestrals per als grups inversors, ni en les reserves de vols a Bahrain, ni en els suborns per als funcionaris, ni en què li regalaràs a la teva amant: no hauràs de pensar en res de res. Deu haver estat molt dur, haver hagut de pensar en tantes coses, ¿oi? Doncs ho sento, però t’hauràs d’esperar una miqueta més. Ara m’estic concentrant per fer bé la meva feina, o sigui que no em molestis; ara no, sisplau.
Un cop va tenir la posició ben agafada i es va haver decidit, va alçar la mà dreta amb el palmell ben obert, va contenir la respiració i, després de fer una petita pausa, la va deixar caure en picat en direcció al mànec de fusta. No ho va fer gaire fort, perquè si ho feia amb massa força l’agulla es trencaria sota la pell, i no en podia deixar la punta allí. Va deixar caure la mà sense fer força, com si ho fes amb afecte, en l’angle precís, amb la força justa; en picat, sense contrarestar la força de la gravetat, de manera que la fina punta de l’agulla penetrés en aquell punt amb la màxima naturalitat, com si la xuclessin. Profundament, com si llisqués; i fatalment. L’important era trobar l’angle i la força adequats. O no: més aviat, l’absència de força. Si paraves prou atenció en això, la resta era tan senzill com clavar una agulla en un tros de tofu. La punta de l’agulla travessava la carn, es clavava en un punt precís de la part posterior del cervell i els batecs del cor s’aturaven com quan es bufa una espelma. Tot s’acabava en un sol instant, massa de pressa i tot. Això només ho podia fer l’Aomame: ningú més no era capaç de trobar amb els dits aquell punt tan precís. Ella, però, podia: els seus dits estaven dotats d’aquest tacte extraordinari.
Va sentir que l’home feia una inspiració sobtada, i se li van contreure tots els músculs del cos. Després de confirmar-ho, va treure de pressa l’agulla i immediatament, per evitar l’hemorràgia, va prémer la ferida amb una petita gasa que tenia preparada a la butxaca. L’agulla era molt prima i només havia estat clavada uns segons; encara que hi hagués hemorràgia, seria molt petita. Però, tot i així, calia prendre totes les precaucions possibles. No podia deixar cap rastre de sang: una sola gota podria ser fatal. L’escrupolositat era la màxima credencial de l’Aomame.
Al cap d’una mica que el cos d’en Miyama es tensés completament, la força se’n va anar escolant a poc a poc, com quan una pilota de bàsquet perd aire. Mantenint el dit pressionant aquell punt del seu clatell, l’Aomame el va recolzar damunt l’escriptori. Va quedar mirant a un costat, amb els documents per coixí. Tenia els ulls oberts, amb una expressió de sorpresa, com si al darrer moment hagués presenciat una cosa estranya, inimaginable. No era de por, ni de dolor, sinó tan sols de pura sorpresa, com si s’hagués adonat que al seu cos hi passava alguna cosa anormal però no fos capaç d’entendre què: dolor, picor, plaer o fins i tot alguna mena de revelació. Hi ha moltes maneres de morir, en aquesta vida, però poques deuen ser tan poc doloroses com aquesta.
Potser aquella havia estat massa fàcil per a ell, va pensar l’Aomame arrufant les celles; massa fàcil. Potser hauria hagut de fer servir un ferro 5 per trencar-li dues o tres costelles, fer-lo patir de valent i, després, matar-lo per pietat, perquè una rata com aquella es mereixia una mort miserable; allò, en realitat, era el que ell li havia fet a la seva dona. Però, malauradament, l’Aomame no tenia prou llibertat per poder prendre una decisió com aquesta. La missió que li havien encomanat era enviar aquell home a l’altre món de manera ràpida i discreta però totalment efectiva, i ara l’acabava d’acomplir. Fins feia un moment, aquell home era viu; ara era mort. Havia traspassat el llindar que separa tots dos estats sense ni tan sols adonar-se’n.
L’Aomame va mantenir la gasa damunt la ferida durant cinc minuts exactes, pacientment, amb el grau just de força perquè no hi quedés la marca del dit. Durant aquest temps no va apartar els ulls de l’agulla dels segons del seu rellotge de polsera. Van ser cinc minuts molt llargs; semblava que no s’havien d’acabar mai. Si ara algú entrava a l’habitació i la veia amb aquella arma tan fina en una mà i prement el coll de l’home amb un dit de l’altra, s’hauria acabat tot, no podria justificar-ho de cap manera. Però aquests cinc minuts eren molt importants, i no se’ls podia saltar. Respirava profundament, en silenci, per tal de calmar-se. No podia precipitar-se, no podia perdre els nervis; havia de ser l’Aomame de sempre, tan segura de si mateixa.
Se sentia els batecs del cor i, seguint el ritme dels batecs, la fanfara inicial de la Sinfonietta de Janacek li ressonava a dins del cap. El vent suau solcava les planures verdes de Bohèmia sense cap soroll. Sabia que estava dividida en dues meitats: una continuava pressionant el clatell d’un home mort sense perdre el control; l’altra, però, sentia una por terrible, i ho volia deixar estar tot, sortir immediatament d’aquella habitació i fugir corrents. Era allí però alhora no era allí; es trobava en dos llocs al mateix temps. ¿Què hi podia fer, si allò contradeia la teoria d’Einstein? Allò era el zen de l’assassí.
Per fi van passar els cinc minuts, però l’Aomame en va afegir un altre per precaució. Un altre minut: com més urgent és una feina, amb més calma s’ha de fer. Va aguantar sense moure’s gens ni mica aquell minut que semblava no acabar-se mai, que pesava tant. Després va enretirar el dit lentament i va examinar la ferida amb el bolígraf amb llanterna: només hi havia una marca com la picada d’un mosquit.
La raó per la qual emprava una agulla tan fina per arribar fins a aquell punt especial de la part posterior del cervell era que la mort semblava natural. A ulls d’un metge corrent, allò, per molt que s’ho mirés, no seria sinó un atac de cor. Pensaria que de sobte, mentre estava assegut a l’escriptori treballant, havia tingut un atac de cor i havia deixat de respirar. Esgotament i estrès: no hi hauria res que no semblés normal, ni cap raó per fer una autòpsia.
Aquest home era molt competent, però treballava massa. Guanyava un bon sou, però no el podria gastar, ara que era mort. Portava un vestit d’Armani i conduïa un Jaguar, però la seva vida, al capdavall, havia estat com la d’una formiga: treballar, treballar i una mort sense sentit. Arribaria un moment que ningú no recordaria que havia viscut. Potser la gent diria que quina llàstima, que encara era tan jove. O potser no.
L’Aomame es va treure el suro de la butxaca i el va clavar a l’agulla. Va tornar a embolicar aquella eina tan delicada amb la tela, la va guardar a la funda i la va desar al fons de la bandolera. Va agafar una tovallola de mans del lavabo i va netejar totes les empremtes digitals que havia deixat a l’habitació. Només havia tocat els controls de l’aire condicionat i el pom de la porta. Va tornar a deixar la tovallola al seu lloc. També va posar la cafetera i la tassa a la safata del servei d’habitacions i la va deixar al passadís: així, quan el grum vingués a recollir-les no hauria de trucar a la porta i descobririen el cadàver més tard. Amb sort, no el trobarien fins l’endemà, després de l’hora fixada per deixar l’habitació, quan la cambrera vingués a fer-la.
Quan ell no aparegués a la reunió del vespre, potser els altres li trucarien a l’habitació, però ningú no agafaria el telèfon. I potser se sorprendrien i demanarien al cap de la recepció que els obrís la porta. O potser no l’hi farien obrir. Això dependria de com anessin les coses.
L’Aomame es va posar davant del mirall del lavabo i va comprovar que tingués la roba en ordre. Es va cordar el botó de dalt de la brusa; al final no li havia calgut deixar entreveure la regatera, perquè aquella rata miserable no s’havia molestat ni a mirar-se-la. Quina manera de tractar la gent! Va arrufar una mica les celles. Després es va arreglar els cabells, es va fer un massatge lleu amb els dits per relaxar els músculs de la cara i va dibuixar un gran somriure afectuós en direcció al mirall. Va ensenyar les dents blanques, que el dentista li acabava de netejar. Au, ja era hora de sortir de l’habitació on hi havia el mort i tornar al món real. Havia de treure’s una mica de pressió de sobre. Ja no era una assassina que ho tenia tot sota control, sinó una dona de negocis riallera, eficient, que duia un vestit fantàstic.
L’Aomame va obrir una mica la porta de l’habitació, va mirar enfora i, quan va veure que no hi havia ningú al passadís, va sortir discretament. No va fer servir l’ascensor, sinó que va baixar caminant per l’escala. Tampoc no hi va haver ningú que es fixés en ella, quan travessava el vestíbul. Caminava a pas viu, amb l’esquena dreta i mirant cap endavant, però no tan de pressa com per cridar l’atenció: era una professional, una professional que fregava la perfecció. Si hagués tingut els pits una mica més grossos, podria haver arribat a ser una professional absolutament perfecta, es va lamentar, i va arrufar una mica les celles. Però no hi podia fer res: se n’hauria de sortir amb el que tenia.
4
TENGO
Si això és el que vols
En Tengo es va despertar amb el so del telèfon. Les agulles fosforescents del rellotge marcaven la una passada. No cal dir que tot estava a les fosques. De bon principi va saber que la trucada era d’en Komatsu: no coneixia ningú més que pogués trucar més tard de la una de la matinada, ni que fos capaç de fer sonar el telèfon amb tanta insistència, sense deixar-ho córrer, fins que l’altre l’hi agafés. A en Komatsu, el concepte d’horari li era aliè; així que tenia alguna idea, agafava el telèfon i trucava, sense pensar en quina hora era. En aquell cap en forma d’ou no hi havia lloc per a pensaments prosaics, com que la trucada podria ser inoportuna perquè era de nit, perquè era massa d’hora, perquè era la nit de noces d’algú o perquè hi havia un cadàver de cos present.
No, però no era de suposar que ho fes amb tothom: en Komatsu no deixava de guanyar-se el sou treballant en una empresa, i no podia ser que fes una cosa amb tant poc sentit comú indiscriminadament. Si ho feia, era precisament perquè era a en Tengo. Per a en Komatsu, en Tengo era una mena d’extensió de la seva pròpia persona, igual que els braços o les cames, i no feia distinció entre ell i l’altre. Per tant, si ell estava despert, assumia que en Tengo també ho estava. Si no hi havia cap novetat, en Tengo se n’anava a dormir a les deu i es llevava a les sis. En general, feia una vida molt ordenada i dormia profundament, però, si per alguna raó el despertaven, després es posava nerviós i li costava molt tornar-se a adormir. Li havia demanat moltes vegades a en Komatsu que, sisplau, fes el favor de no trucar-li a mitjanit, com el pagès que prega a Déu que no enviï una plaga de llagostes abans de la collita. «Molt bé, ja no et trucaré més, de nit», deia en Komatsu, però aquesta promesa no arrelava gens profundament en la seva consciència, i el primer ram de pluja l’arrencava d’arrel i se l’enduia.
En Tengo va sortir del llit i va anar ensopegant fins al telèfon de la cuina. Durant el temps que va trigar, el telèfon va sonar sense treva.
– He parlat amb la Fukaeri -li va dir en Komatsu. Com sempre, res que s’assemblés a una salutació o a un preàmbul: ni un «¿que dormies?» ni un «perdona que et truqui tan tard». Déu n’hi do: mai no deixava d’admirar-se’n.
En Tengo va quedar callat, arrufant les celles en la foscor. Quan el despertaven bruscament durant la nit, el cap li trigava una estona a funcionar.
– Ei, ¿que em sents?
– Sí que et sento.
– Ha estat per telèfon, però ja hem parlat. Bé, de fet gairebé només he parlat jo i ella s’ha dedicat a escoltar el que jo deia, o sigui que no es pot dir que hagi estat una conversa gaire normal, en el sentit corrent de la paraula. És una noia molt callada, i té una manera de parlar una mica especial; ja ho veuràs quan hi parlis tu. Bé, en tot cas, li he explicat una mica per sobre el meu pla a veure què li semblava, això de refer Crisàlide d’aire a tres bandes per convertir-la en una obra més bona i que pugui aspirar a guanyar el premi de nous autors. Com que parlàvem per telèfon, per precaució només l’hi he explicat a grans trets. I li he preguntat si estava interessada a quedar per parlar dels detalls i acabar de decidir-ho. Una mica indirectament, això sí: jo podria tenir problemes, si parlés massa obertament d’una cosa com aquesta.
– ¿I què ha dit?
– Cap resposta.
– ¿No t’ha donat cap resposta?
En Komatsu va fer una pausa tàctica, durant la qual va agafar un cigarret i el va encendre amb un llumí. N’hi havia prou de sentir els sorolls a través del telèfon per imaginar-se’l. Ell no feia servir encenedor.
– La Fukaeri diu que primer vol parlar amb tu -va dir en Komatsu exhalant el fum-. No ha dit ni si li interessava ni si no, ni si volia que ho féssim o no. Sembla que el més important, per a ella, és veure’t i parlar amb tu cara a cara. Ens dirà què vol fer quan hagueu parlat. ¿No trobes que és una gran responsabilitat?
– ¿I què, doncs?
– ¿Estàs lliure, demà al vespre?
Les classes de l’acadèmia començaven a primera hora del matí i s’acabaven a les quatre. Per bona o mala sort, després no tenia cap compromís.
– Sí que estic lliure -va respondre en Tengo.
– Doncs vés al Nakamuraya, a Shinjuku, a les sis del vespre. He reservat una taula força tranquil·la del fons a nom meu. Ho paga l’empresa, o sigui que podeu menjar i beure tot el que vulgueu. I parleu tots dos tranquil·lament.
– ¿És a dir que tu no vindràs?
– La Fukaeri ha posat la condició que parléssiu vosaltres dos sols. Es veu que no cal que parli amb mi, de moment.
En Tengo va callar.
– En resum -va dir en Komatsu amb veu alegre-: a veure si t’hi llueixes, Tengo. Potser és perquè ets grossot, però caus força bé a la gent. A més a més, com que fas de professor en una acadèmia, estàs acostumat a parlar amb noies d’institut crescudetes. Tu ho faràs més bé que jo. Convenç-la amb bones paraules i fes que confiï en tu. Espero bones notícies!
– Un moment. ¿Que no vas ser tu, de bon començament, qui va fer aquesta proposta? Jo encara no t’havia dit ni que sí ni que no. Ja et vaig dir l’altre dia que a mi, aquest projecte, em sembla força arriscat, i que dubto que sigui tan fàcil dur-lo a terme. Fins i tot podríem tenir problemes des del punt de vista social. ¿Com vols que convenci aquesta noia, tot d’un plegat, si encara no m’he decidit jo mateix?
En Komatsu va quedar una estona callat a l’auricular. Després va tornar a parlar:
– Escolta, Tengo, això ja està en marxa: ara ja no podem aturar el tren, per baixar-ne. Jo ja ho tinc decidit, i estic segur que tu ja ho tens mig decidit, també. Ja hi estem tots dos embarcats.
– Però, ¿que no em vas dir que m’ho pensés amb calma, l’altre dia?
– D’això fa cinc dies. ¿Què has decidit, després de pensar-hi amb calma?
En Tengo no va saber què dir.
– Encara no he pres cap decisió -va admetre amb franquesa.
– Doncs, de moment, ¿per què no et trobes amb la Fukaeri i en parleu? Ja ho decidiràs després, què vols fer.
En Tengo es va prémer fort el pols amb les puntes dels dits. El cap encara no li rutllava bé.
– D’acord, de moment parlaré amb la Fukaeri. Demà a les sis al Nakamuraya, a Shinjuku. Li explicaré la situació general jo mateix. Però no et puc prometre res més: jo l’hi puc explicar, però el que no puc fer és convèncer-la.
– És clar, ho entenc perfectament.
– ¿I què en sap, ella, de mi?
– Li he explicat una mica qui ets. Que tens vint-i-nou o trenta anys, que ets solter i que fas de professor en una acadèmia de Yoyogi. Que ets molt robust i que no ets mala persona, que no vas pel món devorant noietes. Que vius modestament i que tens uns ulls molt bondadosos. I que t’agrada molt la seva obra. Això, més o menys.
En Tengo va sospirar. Quan intentava pensar, els fets semblaven acostar-se i allunyar-se alternativament.
– Escolta, Komatsu: ¿que me’n puc tornar al llit, ja? Són gairebé dos quarts de dues, i a mi, almenys, m’agradaria dormir una mica, abans que es fes de dia. Demà tinc tres classes, al matí.
– Molt bé. Bona nit. Somia coses maques -va dir, i va penjar el telèfon sense cap cerimònia.
En Tengo va mirar un moment l’auricular que tenia a la mà, i després va penjar. Si pogués dormir, voldria adormir-se tan aviat com fos possible, i si pogués somiar coses maques, li agradaria somiar-les, però sabia que li costaria agafar el son, després d’haver-se hagut de despertar tant sí com no a aquella hora i haver hagut d’escoltar tota aquella història. Podia fer servir el recurs de beure alcohol per adormir-se, però no en tenia ganes. Al final, va beure un got d’aigua, va tornar al llit, va encendre el llum i va començar a llegir un llibre. Pensava llegir fins que li vingués son, però no es va adormir fins abans de l’alba.
Després de fer les tres classes a l’acadèmia es va dirigir a Shinjuku en tren. Es va comprar uns llibres a la llibreria Kinokuniya i va anar cap al Nakamuraya. Quan va donar el nom de Komatsu a l’entrada el van portar a una taula força tranquil·la que hi havia al fons. La Fukaeri encara no havia arribat, i va dir al cambrer que s’esperaria fins que arribés l’altra persona. El cambrer li va preguntar si volia prendre res mentre s’esperava, i en Tengo li va respondre que estava bé, per tant el cambrer se’n va anar després de deixar l’aigua i la carta damunt la taula. En Tengo va obrir un dels llibres que acabava de comprar i el va començar a llegir. Era un llibre sobre embruixos que considerava quina funció havien tingut els encanteris en la societat japonesa. A l’antiguitat, havien tingut un paper molt important dins la comunitat: servien per dissimular i compensar les mancances i incoherències del sistema social. Devia ser una època força entretinguda.
A un quart de set la Fukaeri encara no havia aparegut. En Tengo no hi va donar importància i va continuar llegint. No es va sorprendre especialment que fes tard. Aquella història no tenia cap mena de sentit, i per tant no podia pas queixar-se si els esdeveniments tampoc no en tenien. No seria estrany que ella hagués canviat d’opinió i no es presentés. O, fins i tot, potser s’estimava més que no es presentés. Seria millor així, més fàcil. Informaria en Komatsu que havia esperat la tal Fukaeri durant una hora i que ella no havia vingut. Després, passés el que passés, no seria assumpte seu. Menjaria tot sol i se’n tornaria a casa. Així hauria complert el seu deure amb en Komatsu.
La Fukaeri es va presentar a les sis i vint-i-dos minuts. Va arribar a la taula guiada pel cambrer i es va asseure davant seu. Va posar dues petites mans damunt la taula i, sense treure’s l’abric, va mirar fixament en Tengo. No va dir ni «perdó per haver fet tard» ni «em sap greu haver-te fet esperar»; ni tan sols un «encantada» o un «bona tarda». Es va limitar a mirar en Tengo directament a la cara, com si observés de lluny un paisatge que no havia vist mai. Déu n’hi do, va pensar en Tengo.
La Fukaeri era menuda. Totes les parts del seu cos eren delicades, i els trets del rostre eren més bells que a la fotografia. El que més cridava l’atenció, de la seva cara, eren els ulls, uns ulls profunds i memorables. En Tengo es va sentir intranquil, sota la mirada d’aquell parell de ninetes llustroses com laca negra. Ella gairebé no parpellejava. Semblava que ni tan sols respirés. Tenia els cabells llisos, com si algú els hi hagués ordenat amb un regle d’un en un, i la forma de les celles s’hi adeia molt bé. I, com passa amb la majoria de noies adolescents boniques, la seva expressió no estava maculada per la quotidianitat. Alhora, s’hi percebia alguna mena de desequilibri, potser perquè les dues ninetes tenien una profunditat força diferent, la qual cosa feia sentir incòmoda la persona que les observava. Era impossible endevinar què pensava. En aquest sentit, la seva bellesa no era la de les models de les revistes o les cantants famoses. Per això mateix, però, hi havia en ella alguna cosa provocadora i atractiva.
En Tengo va tancar el llibre i el va deixar en un extrem de la taula, va posar-se bé, amb l’esquena recta, i va fer un glop d’aigua. Tenia raó, en Komatsu: si aquella noia guanyava el premi literari, no es podria treure de sobre els mitjans de comunicació. Sens dubte, crearia força rebombori. No els seria pas senzill, dur a terme el seu pla.
Va venir el cambrer i va deixar la carta i un got d’aigua davant de la Fukaeri, però ni així no es va moure: va continuar mirant la cara d’en Tengo sense ni tan sols tocar la carta. Va ser ell, resignat, qui va saludar-la. Davant d’ella, se sentia el cos cada vegada més gros.
La Fukaeri no li va tornar la salutació, i va continuar mirant en Tengo.
– A tu, et conec -va dir, finalment, amb veu fluixa.
– ¿Em coneixes? -va preguntar en Tengo.
– Ets professor de matemàtiques.
– És veritat -va reconèixer en Tengo.
– He vingut dues vegades.
– ¿A les meves classes?
– Sí.
Hi havia diverses peculiaritats, en la seva manera de parlar: la concisió de les frases, la manca crònica d’entonació, la limitació -o, com a mínim, la impressió que tenia l’interlocutor de la limitació- del vocabulari. Tal com li havia dit en Komatsu, aquella noia era realment una mica estranya.
– ¿O sigui que ets alumna de la meva acadèmia? -va preguntar en Komatsu.
La Fukaeri va fer que no amb el cap.
– Només vaig venir a escoltar.
– Se suposa que sense carnet d’alumne no pots entrar a la classe.
La Fukaeri solament va arronsar les espatlles, com si se sorprengués que un adult fes una pregunta tan estúpida.
– ¿I què et van semblar, les classes? -va demanar en Tengo. Una altra pregunta sense solta ni volta.
La Fukaeri va beure un glop d’aigua sense desviar la mirada. No va respondre. Bé, si va venir dues vegades, la primera no devia tenir una impressió gaire dolenta, va suposar en Tengo; si no li hagués interessat, ho hauria deixat després de la primera classe.
– ¿Fas l’últim any d’institut, oi? -va preguntar en Tengo.
– De moment.
– ¿Prepares els exàmens per a la universitat?
Ella va fer que no amb el cap.
En Tengo no va saber si volia dir que no volia parlar dels exàmens d’ingrés a la universitat o si no els pensava fer. Va recordar que en Komatsu li havia dit que era una noia molt callada.
El cambrer va venir a agafar-los la comanda. La Fukaeri encara no s’havia tret l’abric. Va demanar amanida i pa.
– Només això -va dir, i va tornar la carta al cambrer. I com si hi hagués pensat de sobte, va afegir:- I un got de vi blanc.
El cambrer, força jove, va estar a punt de dir alguna cosa sobre la seva edat, però sota la mirada fixa de la Fukaeri es va posar vermell i es va empassar les seves paraules. Déu n’hi do, va tornar a pensar en Tengo. Ell va demanar linguine de marisc i, d’acord amb la seva acompanyant, una copa de vi blanc.
– Ets professor i escrius novel·les -va dir la Fukaeri. Allò devia ser una pregunta dirigida a en Tengo: semblava que un dels trets característics de la seva parla consistia a no posar signe d’interrogació a les preguntes.
– De moment, sí -va respondre en Tengo.
– No sembles ni una cosa ni l’altra.
– Potser no -va dir en Tengo. Va intentar fer un somriure, però no li va sortir.- Tinc el títol per fer de professor i faig classes en una acadèmia, però no es pot dir que sigui professor oficialment. I escric novel·les però encara no me n’han publicada cap, o sigui que encara no sóc novel·lista, tampoc.
– No ets res.
En Tengo va assentir.
– Tens raó: de moment, no sóc res, jo.
– T’agraden les matemàtiques.
En Tengo va afegir el signe d’interrogació a les paraules de la Fukaeri i li va tornar a respondre:
– Sí que m’agraden. M’han agradat des de sempre, i encara m’agraden.
– Què t’agrada.
En Tengo va completar la frase: «¿Què t’agrada, de les matemàtiques?».
– Bé, doncs, quan dónes prioritat a les xifres, pots arribar a assolir una sensació de gran tranquil·litat. Pots simplificar les coses en la mesura que es poden simplificar.
– Va ser divertit, el que vas dir sobre les integrals.
– ¿A la classe de l’acadèmia, vols dir?
La Fukaeri va fer que sí.
– ¿A tu t’agraden, les matemàtiques?
La Fukaeri va fer una mica que no amb el cap: les matemàtiques no li agradaven.
– Però, ¿et va agradar el que vaig dir sobre les integrals? -va preguntar en Tengo.
La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.
– Parlaves com si les integrals fossin importants.
– ¿Ah, sí? -va dir en Tengo. Era la primera vegada que algú li deia una cosa com aquella.
– Era com si parlessis d’una persona important -va dir ella.
– Potser encara puc ser més apassionat parlant de les progressions -va dir en Tengo-. Personalment, les progressions són la part que m’agrada més del temari de matemàtiques de la secundària superior.
– T’agraden les progressions -va tornar a preguntar la Fukaeri sense fer servir el signe d’interrogació.
– Per a mi, són com El clavecí ben temperat de Bach: mai no te’n canses, sempre hi pots descobrir alguna cosa nova.
– Conec El clavecí ben temperat.
– ¿T’agrada Bach?
La Fukaeri va assentir.
– El Professor sempre l’escolta.
– ¿El professor? -va preguntar en Tengo-. ¿Vols dir un professor del teu institut?
La Fukaeri no va respondre. Va mirar en Tengo amb una expressió que semblava voler dir que encara era massa aviat per parlar d’aquell tema.
Tot seguit es va treure l’abric, com si hi acabés de pensar: va moure el cos per fer-lo lliscar, com un insecte que fa la muda, fins a sortir-ne i deixar-lo, sense molestar-se a plegar-lo, al respatller de la cadira. Sota l’abric duia un jersei prim de coll alt, d’un color verd pàl·lid, i texans de color blanc. No duia accessoris, ni anava maquillada, però tot i així cridava l’atenció. Era prima, però en proporció tenia uns pits grossos que atreien irresistiblement la mirada. També tenien una forma molt bonica. En Tengo s’havia d’esforçar a no dirigir-hi la vista, però igualment els ulls se li n’anaven cap allà, com se’n van cap al centre d’un gran remolí quan l’observem.
Van portar-los les copes de vi blanc. La Fukaeri en va fer un glop i va deixar la seva copa damunt la taula guaitant-la com si rumiés alguna cosa. En Tengo només hi va posar els llavis, a manera de senyal: ara havien de parlar de coses importants.
La Fukaeri es va posar les mans als cabells negres i llisos i se’ls va pentinar una mica amb els dits. Els seus moviments eren meravellosos, els seus dits eren meravellosos. Cadascun d’aquells dits prims semblava que es movia seguint un propòsit i unes directrius pròpies, i feien sentir la presència d’alguna mena d’encanteri.
– ¿Què m’agrada, de les matemàtiques? -va tornar-se a preguntar en Tengo en veu alta, parant atenció a no dirigir la mirada als dits i als pits de la Fukaeri-. Les matemàtiques són com un corrent d’aigua -es va respondre-. Evidentment, hi ha un munt de teories força complicades, però l’explicació bàsica sempre és molt simple. Igual que l’aigua, que va d’un punt més alt a un de més baix recorrent la distància més curta possible, també hi ha un sol curs possible, per als nombres. Si te’ls quedes observant, aquest curs es fa evident tot sol. Només cal que te’ls miris fixament. No cal que facis res. Si et concentres i afines la vista, tot es torna clar per si sol. No hi ha res, en aquest món tan gran, que sigui tan amable amb nosaltres com els nombres.
La Fukaeri es va quedar un moment pensant en això.
– Per què escrius novel·les -va preguntar ser fer cap entonació.
En Tengo va desenvolupar aquella pregunta en una frase molt més llarga:
– Si t’ho passes tan bé amb les matemàtiques, no tens cap necessitat d’esforçar-te tant a escriure novel·les, ¿no? Continua amb les matemàtiques per sempre, i ja està. ¿És això, el que vols dir?
La Fukaeri va fer que sí amb el cap.
– Bé, doncs… La vida real és diferent, de les matemàtiques. Les coses no sempre recorren per força la distància més curta. Per a mi, les matemàtiques… ¿Com ho podria explicar? Són massa naturals. Per a mi, són com mirar un paisatge molt bonic. Són només el que tens allà davant. No cal canviar-hi res. Per això, quan sóc al món de les matemàtiques, hi ha cops que tinc la sensació d’anar-me tornant transparent. I de vegades això em fa por.
La Fukaeri mirava en Tengo directament als ulls, sense desviar gens la vista, com qui ha enganxat els ulls als vidres de la finestra d’una casa deshabitada i n’observa l’interior.
– Quan escric una novel·la -va continuar en Tengo-, faig servir paraules per canviar les coses que hi ha al meu voltant i fer que el paisatge sigui més natural, per a mi. És a dir, el reestructuro. D’aquesta manera, confirmo que jo, com a persona, existeixo en aquest món sense cap mena de dubte. Aquesta operació és molt diferent de les que faig en el món de les matemàtiques.
– Confirmes que existeixes -va dir la Fukaeri.
– Tot i que no puc dir que ho hagi aconseguit, encara -va dir en Tengo.
No semblava que la Fukaeri hagués entès l’explicació d’en Tengo, però no va dir res més: es va limitar a posar-se la copa als llavis i a xuclar-ne el vi, com si begués amb una palla, sense fer gens ni mica de soroll.
– Si em permets que t’ho digui, jo crec que tu, a la pràctica, fas el mateix que jo: reestructures el paisatge que veus amb els ulls fent servir les teves pròpies paraules, i d’aquesta manera comproves quina és, la teva existència com a persona -va dir en Tengo.
La Fukaeri va aturar la mà que sostenia la copa de vi i va pensar un moment en aquesta afirmació. Com era d’esperar, però, no va dir què en pensava.
– I dónes forma a aquest procés i així el conserves: com a obra -va dir en Tengo-. I si aconsegueixes que hi hagi molta gent que estigui d’acord amb aquesta obra, o que li inspiri simpatia, això voldrà dir que aquesta obra literària té un valor objectiu.
La Fukaeri va negar enèrgicament amb el cap.
– No m’interessa, la forma.
– No t’interessa, la forma -va repetir en Tengo.
– La forma no vol dir res.
– Així, doncs, ¿per què vas escriure aquesta obra i la vas presentar al concurs de nous autors?
La Fukaeri va deixar la copa de vi damunt la taula.
– Jo, no.
En Tengo, per tal de calmar-se, va agafar el got i va fer un glop d’aigua.
– ¿O sigui, que tu no vas presentar l’obra al concurs de nous autors?
La Fukaeri va fer que no amb el cap.
– Jo no la vaig enviar.
– Així, doncs, ¿qui va enviar l’original de la teva obra per participar al concurs?
La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles i va callar durant uns quinze segons. Després va dir:
– Qui fos.
– Qui fos -va repetir en Tengo, i va deixar anar lentament un sospir amb els llavis tancats. No hi havia manera d’avançar, en aquesta conversa. Tal com s’esperava.
En Tengo ja havia mantingut unes quantes relacions personals amb noies que havien estat alumnes seves a l’acadèmia. Tanmateix, sempre havia estat quan elles havien deixat d’anar a l’acadèmia i eren a la universitat. Havien estat elles qui li havien trucat i li havien dit de quedar. Havien parlat i havien sortit junts. El mateix Tengo no sabia què hi havia, en ell, que les pogués atreure, però, de tota manera, ell era solter i elles ja no eren alumnes seves: no hi havia cap motiu per rebutjar-les, si li proposaven una cita.
Només havia arribat dues vegades a estar-hi embolicat, després de la cita, però la relació no havia durat gaire temps i s’havia anat dissolent a poc a poc, sense que ni se n’adonés. En Tengo no s’acabava de relaxar, amb aquelles noies joves, tan plenes d’energia, que tot just acabaven d’entrar a la universitat; no s’hi sentia còmode. Era com tenir un gatet juganer: al principi, tot era molt espontani i divertit, però després, a poc a poc, acabava esgotat. I les noies amb qui havia sortit també semblaven una mica decebudes, en descobrir que en realitat el seu caràcter era completament diferent quan era el professor de matemàtiques que parlava apassionadament a dalt de la tarima de quan no l’era. Ell mateix entenia que se sentissin així.
Era quan estava amb dones més grans que ell, que en Tengo es relaxava. Quan pensava que no tenia per què ser ell qui prengués la iniciativa, sentia que li treien un pes de sobre. A més, solia agradar a la majoria de dones més grans. Per això, des que feia un any havia començat una relació amb una dona casada deu anys més gran que ell, havia deixat completament de banda les cites amb noies joves. Es veia amb la seva amiga una vegada a la setmana, al seu apartament, i amb això n’hi havia prou per eliminar gairebé tot el desig -o necessitat- físic pel sexe femení que sentia. Després es quedava tancat a casa per escriure novel·les, llegir o escoltar música, o de vegades anava a nedar a una piscina coberta que hi havia al seu barri. A banda de les poques converses que mantenia amb els companys de l’acadèmia, gairebé no parlava amb ningú. I no sentia cap insatisfacció especial envers aquest estil de vida. O, més exactament, aquest estil de vida s’acostava molt al seu ideal.
Tanmateix, davant de la Fukaeri, que era una noia de disset anys, en Tengo sentia una agitació violenta, molt especial, al cor. Era la mateixa sensació que havia experimentat en veure-la per primera vegada en fotografia, però en tenir-la al davant de carn i ossos l’agitació s’havia fet molt més intensa. No era amor, ni desig sexual, ni res per l’estil. Era, potser, com si alguna cosa hagués penetrat per una petita escletxa i volgués omplir el buit que tenia a dins: aquest era l’efecte que li feia. Aquest buit no el creava pas la Fukaeri: ja era a dins seu abans. Ella tan sols hi projectava una llum especial i en feia més evident l’existència.
– A tu no t’interessa escriure novel·les i no vas enviar l’obra al concurs -va dir en Tengo, per comprovar el que havia sentit.
La Fukaeri va assentir sense desviar gens la mirada de la cara d’en Tengo i va arronsar una mica les espatlles, com si volgués protegir-se del vent fred de l’hivern.
– No vols ser novel·lista -va preguntar en Tengo, que es va adonar, astorat, que ell també havia eliminat el signe d’interrogació: segur que era contagiosa, aquella manera de parlar.
– No -va respondre la Fukaeri.
Llavors van arribar els plats. Per a la Fukaeri, un gran bol ple d’amanida i panets de Viena; per a en Tengo, els linguine de marisc. La Fukaeri va remoure diverses vegades les fulles d’enciam amb la forquilla, amb els ulls de qui comprova els titulars d’un diari.
– Però, sigui com sigui, algú va enviar una còpia de Crisàlide d’aire, que havies escrit tu, perquè participés al concurs de la revista. I jo vaig fer una primera lectura de l’obra i m’hi vaig fixar.
– Crisàlide d’aire -va dir la Fukaeri, i va entretancar els ulls.
– Crisàlide d’aire: és el títol de l’obra que vas escriure tu -va dir en Tengo.
La Fukaeri no va respondre: va mantenir els ulls migs aclucats, i prou.
– ¿Que no li vas posar tu, aquest títol?
La Fukaeri va negar lleugerament amb el cap.
En Tengo tornava a estar una mica confós, però va decidir no continuar indagant sobre la qüestió del títol, de moment. Abans que res, havia de fer-li la proposta.
– Bé, això tant és. No em sembla un mal títol, per ara. És evocador, i crida l’atenció. Fa que et preguntis: «¿què deu ser, això?». Independentment de qui l’hi hagi posat, no em sembla malament. Jo no acabo d’entendre quina és la diferència entre «crisàlide» i «capoll», però bé, no és un problema gaire greu. El que et vull dir és que aquesta obra em va agradar moltíssim, quan la vaig llegir, i que l’hi vaig comentar a en Komatsu. I a ell també li va agradar, Crisàlide d’aire. El que passa, però, és que ell és de l’opinió que, si realment volem que aspiri a guanyar el premi de nous autors, caldria revisar-ne el text. En comparació amb la força de la història, la redacció és una mica fluixa. I ell vol que sigui jo, i no pas tu, qui reescrigui el text. Jo encara no he pres cap decisió, sobre aquest tema; no li he dit si ho faré o no perquè no tinc clar si està bé o no.
En Tengo va deixar de parlar i va esperar la reacció de la Fukaeri. No n’hi va haver cap.
– El que m’agradaria saber, ara, és què et semblaria, a tu, si fos jo, en lloc teu, qui reescrivís Crisàlide d’aire. Perquè per molt decidit que hi estigui, jo no ho puc fer, això, sense la teva aprovació i la teva col·laboració.
La Fukaeri va agafar un petit tomàquet amb els dits i se’l va menjar. En Tengo també va agafar un musclo amb la forquilla i se’l va cruspir.
– Fes-ho -va respondre, senzillament, la Fukaeri. Va agafar un altre tomàquet.- Refés-ho com vulguis.
– ¿Vols dir que no seria millor que t’ho acabessis de rumiar, amb tot el temps del món? És una qüestió força important -va dir en Tengo.
La Fukaeri va fer que no amb el cap: no calia.
– Així, doncs, jo reescriuré la teva obra. En milloraré la redacció, parant molt de compte a no canviar-ne la història. Potser l’hauré de modificar molt. Però, de tota manera, tu en seràs l’autora. Aquesta novel·la l’haurà escrita una noia de disset anys que es diu Fukaeri: això no canviarà, passi el que passi. I si aquesta obra guanya el premi de nous autors, hauràs guanyat tu: tu en seràs l’única guanyadora. I si es publica, tu apareixeràs com a única autora. Serem un equip: tu, jo i aquest Komatsu, que és l’editor. Tots tres. Però el nom que apareixerà públicament serà només el teu. Nosaltres dos ens quedarem a l’ombra, sense dir res, com si fóssim els attrezzistes d’una obra de teatre. ¿Ho entens, el que t’estic dient?
La Fukaeri es va posar un tros d’api a la boca amb la forquilla. Va assentir una mica amb el cap.
– Sí.
– La història de Crisàlide d’aire continuarà sent només teva. Jo no me l’apropiaré. Jo, al capdavall, l’únic que faré serà ajudar-te des del punt de vista tècnic. I, passi el que passi, hauràs de mantenir en secret que jo t’he ajudat. És a dir, que estem conspirant per dir una mentida a tot el món. I això d’haver de guardar sempre un secret no serà gens fàcil, t’ho miris com t’ho miris.
– Si ha de ser així -va dir la Fukaeri.
En Tengo va enretirar la closca del musclo cap a una banda del plat i quan ja havia agafat els linguine amb la forquilla s’hi va repensar. La Fukaeri va agafar un tros de cogombre i el va mossegar amb molta cura, com si assaborís una cosa que no havia vist mai.
En Tengo va parlar amb la forquilla encara la mà:
– T’ho torno a preguntar: ¿no t’importa, que jo reescrigui la història que has escrit tu?
– Fes el que vulguis -va dir la Fukaeri quan es va haver acabat el cogombre.
– ¿No t’importa, com la reescrigui?
– No.
– Però, ¿com pots pensar així? No en saps res, de mi.
La Fukaeri va arronsar les espatlles sense dir res.
Durant una estona, tots dos van menjar sense parlar. La Fukaeri estava concentrada en l’amanida. De tant en tant, menjava una mica de pa que havia untat amb mantega i estirava la mà per agafar la copa de vi. En Tengo es posava mecànicament els linguine a la boca i pensava sobre les diverses possibilitats que hi havia.
– Al principi -va dir en Tengo, deixant la forquilla damunt la taula-, quan en Komatsu em va venir amb aquesta idea, em vaig pensar que feia broma, que no ho podia dir de debò. Estava més o menys decidit a dir que no, perquè em semblava que no es podia fer. Però quan vaig tornar a casa i vaig començar a pensar en la seva proposta, cada vegada tenia més ganes d’intentar-ho. Deixant de banda si era ètic o no, tenia moltes ganes d’intentar donar, dins les meves possibilitats, una forma nova a aquesta història, Crisàlide d’aire, que havies escrit tu. No sé com explicar-ho: era una mena d’impuls molt natural, molt espontani.
No, seria més exacte dir que era una necessitat, més que no pas un impuls, va afegir-hi en Tengo mentalment. Era tal com l’hi havia dit en Komatsu. I cada vegada li era més difícil reprimir aquesta necessitat.
La Fukaeri, sense dir res, observava en Tengo des del fons d’aquells ulls bells i neutres. Semblava esforçar-se a comprendre mínimament les paraules que havia pronunciat ell.
– Tu la vols reescriure -va preguntar la Fukaeri.
En Tengo va mirar-la directament als ulls.
– Sí que ho vull.
Els ulls completament negres de la Fukaeri van brillar lleugerament, com si reflectissin alguna cosa. O, com a mínim, això és el que li va semblar a ell.
En Tengo va posar les dues mans com si sostingués una capsa imaginària que estigués suspesa a l’aire. El gest no tenia cap significat especial, però, per alguna raó, necessitava aquell objecte imaginari per transmetre el que sentia.
– No sé com explicar-ho, però a força de rellegir Crisàlide d’aire vaig tenir la sensació d’arribar a veure alguna cosa que havies vist tu. Sobretot, quan surt la gent petita. Sens dubte, la teva imaginació té una força molt especial. ¿Com ho diria? Una qualitat mítica, arquetípica.
La Fukaeri va deixar la cullera al plat sense fer soroll i es va netejar els llavis amb el tovalló.
– La gent petita existeix de debò -va dir en veu baixa.
– ¿Existeix de debò?
Després de fer una pausa, la Fukaeri va dir:
– Igual que tu i que jo.
– Igual que tu i que jo -va repetir en Tengo.
– Si vols, tu també els pots veure.
L’estil concís de la Fukaeri tenia un poder de convicció sorprenent: feia l’efecte que davant de cadascuna de les paraules que pronunciava hi hagués un sagnat d’una mida exactament proporcional. Tanmateix, en Tengo encara no hauria sabut dir fins a quin punt la Fukaeri era honesta. Hi havia alguna cosa, en ella, que no acabava de funcionar, que no era normal. Potser el que en Tengo observava en aquell precís moment era un do diví, un talent autèntic en estat pur. O bé, potser, no passava de ser una mera aparença. De vegades, les adolescents intel·ligents fan comèdia d’una manera instintiva: fan veure que són excèntriques, fan servir paraules suggerents per confondre la persona que tenen al davant. En Tengo n’havia conegudes unes quantes, de noies com aquestes, i de vegades era difícil distingir què era autèntic i què era fingit. Va decidir fer tornar la conversa cap a la realitat. O, com a mínim, cap a un punt més acostat a la realitat.
– Si tu hi estàs d’acord, m’agradaria començar a reescriure Crisàlide d’aire demà mateix.
– Si això és el que vols.
– És el que vull -va respondre en Tengo concisament.
– Hi ha una persona que vull que coneguis -va dir la Fukaeri.
– He de conèixer aquesta persona -va preguntar en Tengo.
La Fukaeri va assentir.
– ¿Quina persona? -li va demanar ell.
– Has de parlar amb aquesta persona -va dir la Fukaeri, obviant la seva pregunta.
– Si et sembla que això és necessari, no em fa res, anar-la a veure -va dir en Tengo.
– Diumenge al matí estàs lliure -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogació.
– Sí que estic lliure -va respondre en Tengo. Sembla que parlem fent senyals amb banderes, va pensar.
En Tengo i la Fukaeri es van separar en acabar de sopar. En Tengo va posar unes quantes monedes de deu iens al telèfon de color rosa del restaurant i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. En Komatsu encara hi era, però va passar força estona fins que s’hi va posar. En Tengo l’havia estat esperant, amb l’auricular a l’orella.
– ¿Com ha anat? ¿Ha anat bé? -va preguntar d’entrada la veu d’en Komatsu.
– Bàsicament, la Fukaeri ha estat d’acord que jo reescrigui Crisàlide d’aire. Crec que vindria a ser això.
– Que bé, ¿no? -va exclamar en Komatsu. La seva veu es va animar.- És fantàstic. Si et dic la veritat, no ho veia gaire clar. ¿Com t’ho diria? Em feia por que el teu caràcter no fos l’adequat, per a una negociació com aquesta.
– No és que hagi negociat res, de fet -va dir en Tengo-. Ni l’he haguda de convèncer. Jo li he explicat el nostre projecte i després ella ha decidit tota sola el que ha volgut.
– Tant me fa, com hagi anat. Si te n’has sortit, no en tinc cap queixa. Ara ja podem continuar amb el nostre pla.
– Abans, però, m’he de trobar amb algú.
– ¿Amb qui?
– No sé qui és, però la Fukaeri vol que m’hi trobi i que hi parli.
En Komatsu va quedar uns segons callat.
– ¿I quan hi has quedat?
– Diumenge. M’hi portarà la Fukaeri.
– Una cosa molt important, sobre el nostre secret -va dir en Komatsu amb veu seriosa-: com menys persones el coneguin, millor. Ara, només hi ha tres persones, al món, que coneguem el nostre pla: tu, jo i la Fukaeri. Vull mantenir aquesta xifra tan baixa com sigui possible. ¿Ho has entès?
– En principi, sí -va dir en Tengo.
Després, la veu d’en Komatsu es va tornar a suavitzar.
– Però, sigui com sigui, la Fukaeri ha dit que està d’acord que tu refacis el seu original. Això és el més important de tot. La resta, ja ho anirem solucionant.
En Tengo es va canviar l’auricular a la mà esquerra i es va passar lentament l’índex de la dreta pel pols.
– Escolta, Komatsu, no acabo d’estar tranquil. No és que en tingui cap prova clara, però no puc evitar tenir la sensació que ens estem embolicant amb una cosa que no és normal. Quan he estat amb la Fukaeri no l’he notada, però des que ens hem separat cada vegada és més forta. No sé si dir-ne pressentiment o si dir-ne intuïció, però, sigui el que sigui, aquí hi ha alguna cosa estranya, alguna cosa que no és normal. No m’ho diu el cap, sinó el cos.
– ¿Tens aquesta sensació perquè has parlat amb la Fukaeri?
– Potser sí. Diria que la Fukaeri és autèntica, tot i que és clar, això no és res més que una intuïció meva.
– ¿Vols dir que el seu talent és autèntic?
– No sé si és qüestió de talent: l’acabo de conèixer -va dir en Tengo-. El que vull dir és que potser ella veu realment coses que nosaltres no veiem. Potser té algun sentit especial. És això, el que em fa ballar el cap.
– ¿Vols dir que no hi acaba de tocar?
– És veritat, que és una mica excèntrica, però jo no diria que no hi toca. De moment, ens hem anat entenent -va dir en Tengo, i va fer una petita pausa-. Però hi ha alguna cosa que em preocupa.
– Sigui com sigui, tu li has interessat, com a persona -va dir en Komatsu.
En Tengo va buscar les paraules adequades, però no les va trobar.
– No ho sabria dir, això -va respondre.
– Ha parlat amb tu i, com a mínim, ha pensat que eres capaç de reescriure Crisàlide d’aire. És a dir: que li has caigut bé. És tot un èxit, Tengo. Jo tampoc no ho sé, què passarà més endavant. És clar, que ens arrisquem, però el risc és el que fa que la vida tingui gràcia. Ja pots començar a revisar Crisàlide d’aire ara mateix. No tenim temps. Hem de tornar el text revisat a la pila de les obres que s’han presentat tan aviat com sigui possible, i canviar-lo per l’original. ¿En tindràs prou, amb deu dies?
En Tengo va deixar anar un sospir.
– És molt just.
– No cal que sigui la versió final. Abans de la fase següent el pots tornar a revisar una mica. De moment, l’has de deixar en condicions perquè passi.
En Tengo va fer una estimació mental aproximada de la feina.
– Així, potser me’n puc sortir, més o menys, en deu dies. Però continua sent una feinada.
– Tu fes-ho -va dir en Komatsu amb veu alegre-. Mira el món amb els seus ulls. Tu seràs l’intermediari que unirà el món de la Fukaeri amb el món real. Tu ho pots fer, això, Tengo. Tu…
Les monedes de deu iens es van acabar en aquest punt de la conversa.
5
AOMAME
Una professió que exigeix destresa i preparació
Un cop enllestida la feina, l’Aomame va caminar una estona i després va agafar un taxi i es va dirigir a un hotel d’Akasaka. Abans de tornar a casa i posar-se a dormir li calia prendre una mica d’alcohol per calmar els nervis. Perquè no s’havia d’oblidar que feia tot just un moment havia enviat un home a l’altre món. Per molt que fos una rata que no tenia dret ni a queixar-se, al capdavall una persona era una persona. Encara sentia a les mans la sensació de quan havia acabat amb la seva vida: l’últim sospir, l’ànima que se separava del cos. L’Aomame hi havia anat unes quantes vegades, al bar d’aquell hotel. Era al pis més alt de l’edifici, tenia molt bona vista i a la barra s’estava molt bé.
Quan va entrar al bar passaven una mica de les set. Un duo de piano i guitarra de nois joves tocava Sweet Lorraine. Imitaven la versió que n’havia fet Nat King Cole en una de les seves gravacions més antigues, però no estava malament. Com sempre, es va asseure a la barra i va demanar un gintònic i uns pistatxos. Encara no hi havia gaire gent: una parella jove que mirava la vista nocturna mentre prenia un còctel, un grup de quatre homes amb vestits formals que semblava parlar de negocis i un matrimoni d’estrangers de mitjana edat amb vasos de Martini a la mà. Ella va fer durar el seu gintònic. No es volia emborratxar gaire de pressa: la nit encara era llarga.
Va treure un llibre de la bandolera i es va posar a llegir. Tractava sobre els Ferrocarrils de Manxúria a la dècada de 1930. Els Ferrocarrils de Manxúria (Ferrocarrils del Sud de Manxúria, SL) van néixer l’any després que acabés la guerra russojaponesa, quan les vies de ferrocarril i els seus drets d’explotació van ser transferits de mans russes a japoneses i van experimentar un creixement a gran escala. L’avantguarda de l’Imperi japonès els va emprar durant l’ocupació de la Xina, i el 1945 van ser desmantellats per l’exèrcit soviètic. Fins a l’any 1941, quan va esclatar la guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica, la connexió d’aquestes vies amb les de Sibèria permetia anar de Shimonoseki a París en tretze dies.
A l’Aomame se li va acudir que a una dona jove, vestida amb roba de negocis, bevent sola a la barra d’un bar amb una gran bandolera al seient del costat i llegint un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxúria amb enquadernació en rústica, la podien prendre per una prostituta de luxe que buscava clients. De fet, però, ni tan sols sabia quina pinta solien tenir, les prostitutes de luxe de debò. Suposant que ella fos una prostituta que busqués algun home de negocis ric, potser intentaria no semblar una prostituta, tant per no posar nerviós el client com perquè no la fessin fora del bar. Per exemple, es posaria un vestit formal de la Junko Shimada i una brusa blanca, es maquillaria poc, portaria una gran bandolera d’aspecte professional i tindria un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxúria obert al davant. Pensant-hi bé, a la pràctica no hi havia cap diferència entre el que ella feia ara i el que faria una prostituta que esperés algun client.
A mesura que passava el temps, el bar s’omplia a poc a poc. Quan se’n va adonar, tot el seu voltant era ple de converses animades, però no apareixia cap client com el que buscava ella. Va demanar un altre gintònic i bastonets de verdura, perquè encara no havia sopat, i va continuar llegint. Al cap de poc va entrar un home i es va asseure a la barra. Anava sol. Estava força moreno i portava un vestit blau grisós ben confeccionat, i una corbata no gens mal triada, ni massa ostentosa ni massa discreta. Devia tenir uns cinquanta anys, els cabells se li havien aclarit força i no duia ulleres. Devia haver vingut a Tòquio per feina, havia enllestit els assumptes del dia i li havien vingut ganes de fer una copa abans de ficar-se al llit. Igual que l’Aomame: volia calmar l’excitació dels nervis introduint en el seu cos la quantitat justa d’alcohol.
La majoria dels treballadors que venien a Tòquio per motius de feina no passaven la nit en establiments de tanta categoria, sinó en hotels de negocis on l’estada sortia més barata, d’aquells que eren a prop de l’estació, el llit ocupava gairebé tot l’espai de l’habitació, per la finestra només es veia la paret de l’edifici del costat, no et podies dutxar sense picar com a mínim dues vegades la paret amb el colze i al passadís de cada pis hi havia màquines expenedores de begudes i productes d’higiene personal. Això era o bé perquè les dietes que els donaven només els permetien pagar-se aquest tipus d’hotel, o bé perquè quedar-se en hotels barats els permetia embutxacar-se part de les dietes. Anaven a fer una cervesa en alguna taverna de la zona abans de dormir i l’endemà per esmorzar menjaven un bol d’arròs amb vedella al restaurant del costat.
Els qui es quedaven en aquell hotel, però, eren una altra mena de persones. Quan havien d’anar a Tòquio per motius de feina, només viatjaven als vagons verds del Shinkensen, i passaven la nit en determinats hotels d’alta categoria. Quan acabaven una feina, es relaxaven a l’hotel prenent licors de bona qualitat. La majoria eren executius de les empreses més importants, o bé tenien la seva pròpia empresa, o eren professionals especialitzats, com ara metges o advocats. Havien arribat a la meitat de la vida i tenien llibertat econòmica. I, més o menys, sabien passar-s’ho bé. Aquest era el tipus d’home que l’Aomame tenia al cap.
Des que tenia una mica més de vint anys, l’Aomame, sense saber per què, s’havia sentit atreta per homes d’edat mitjana que començaven a tenir els cabells esclarissats. Li agradaven els que encara tenien uns quants cabells, més que no pas els que ja estaven força calbs. Però no n’hi havia prou que tinguessin pocs cabells: el cap també havia de tenir una forma bonica. El seu ideal era una calvície com la de Sean Connery: un cap sexi amb una forma ben bonica, que li disparava el cor només de mirar-la. La forma del cap de l’home que seia a la barra a dos seients d’ella tampoc no estava gens malament. Evidentment, no era tan guapo com Sean Connery, però tenia el seu encant. La línia on li naixien els cabells s’havia enretirat molt més enrere del front, i els pocs que quedaven en aquella zona recordaven un prat gebrat de final de tardor. L’Aomame va aixecar una mica els ulls de la pàgina del llibre i va apreciar durant un moment la forma del cap de l’home. Els trets de la cara no eren especialment impressionants. No era gras, però la pell de sota la barra li començava a penjar una mica, i tenia bosses a sota dels ulls. Un home de mitjana edat, es mirés com es mirés. Però, igualment, la forma del cap li agradava.
Quan el bàrman li va portar la carta i la tovallola humida, l’home, sense ni tan sols mirar la carta, va demanar un whisky amb soda.
– ¿Vol alguna marca de whisky en especial? -li va preguntar el bàrman.
– No, tant me fa. Posi’m el que vulgui -va dir l’home. Tenia una veu calma i reposada, amb un deix d’accent de Kansai. Després, com si li acabés de venir al cap, li va preguntar si tenien Cutty Sark, i el bàrman va respondre que sí. No està malament, va pensar l’Aomame: li havia agradat que no demanés un Chivas Regal o un whisky de malta poc conegut. Personalment, i sense saber ben bé per què, era de l’opinió que els homes que es mostraven massa primfilats amb les marques de begudes quan eren al bar solien ser poc apassionats al llit.
L’accent de Kansai li agradava. Sobretot, la manera incongruent de parlar, poc afavoridora, dels homes que, havent nascut i crescut a Kansai, quan eren a Tòquio intentaven inútilment adoptar-ne la parla. El desajust entre el vocabulari i l’entonació li agradava una cosa de no dir: curiosament, aquell so tan particular la feia sentir tranquil·la. Va decidir intentar-ho amb aquell home. Volia passar-li els dits pels cabells que li quedaven a la closca fins a tenir-ne prou. Quan el bàrman li va portar el whisky amb soda, l’Aomame el va retenir:
– Un Cutty Sark amb gel -li va demanar amb un to de veu deliberadament fort perquè l’home la pogués sentir.
– Ara mateix -va respondre el bàrman, sense immutar-se.
L’home es va descordar el botó de dalt de tot de la camisa i es va afluixar una mica la corbata de color blau marí estampada amb motius petits. El vestit també era blau marí; la camisa, d’un blau llis més clar. L’Aomame va continuar llegint, tot esperant que li portessin el Cutty Sark. Mentrestant, com qui no fa res, es va descordar un botó de la brusa. El duo interpretava It’s Only a Paper Moon. El pianista només cantava la tornada. Quan li van portar el whisky amb gel, l’Aomame se’l va dur a la boca i en va fer un glop. Es va adonar que l’home se la mirava de tant en tant. Va aixecar els ulls de la pàgina i els va dirigir cap a ell amb tota naturalitat, com si ho fes expressament. Quan les seves mirades es van trobar, ella va somriure d’una manera gairebé imperceptible i tot seguit va dirigir la vista cap endavant, con si mirés el paisatge de la finestra.
Era el moment perfecte perquè ell li digués alguna cosa: ella havia creat expressament les condicions que ho feien possible. L’home, però, no li va dir res. Va, home, però què esperes, va pensar l’Aomame: ja no ets un marrec inexpert, i aquests petits senyals els hauries d’entendre. Va preguntar-se si és que no era prou valent, si li devia fer por que, tenint ell cinquanta anys i ella menys de trenta, ella no li fes cas si li deia res, o es rigués d’un vell calb com ell. Quin pal; no havia entès res de res.
Va tancar el llibre, el va ficar a la bandolera i es va dirigir a l’home.
– ¿T’agrada, el Cutty Sark? -li va preguntar.
L’home se la va mirar com si estigués sorprès, fent cara de no entendre de què anava, allò. Després va canviar d’expressió.
– Ah, sí, el Cutty Sark -va dir, com si se n’acabés de recordar-. Sempre me n’ha agradat l’etiqueta, i en prenc tot sovint. Per la imatge del veler.
– ¿O sigui que t’agraden els vaixells?
– Sí, m’agraden els velers.
L’Aomame va alçar el got, i l’home també va aixecar, tan sols una mica, el seu whisky amb soda, com si fessin un brindis.
Tot seguit, l’Aomame es va penjar a l’espatlla la bandolera que havia deixat al costat, va agafar el seu whisky amb gel i es va córrer dos llocs, fins a quedar asseguda al seu costat. L’home semblava una mica sorprès, però s’esforçava perquè no se li notés a la cara.
– Havia quedat aquí amb una companya de l’època de l’institut, però diria que m’ha deixat plantada -va dir l’Aomame, mirant-se el rellotge-. No s’ha presentat ni m’ha dit res.
– ¿Vols dir que no s’ha equivocat de dia, la teva companya?
– Podria ser; sempre ha estat una noia molt despistada -va dir l’Aomame-. L’esperaré una estoneta més. ¿Et fa res, si parlem una mica, mentrestant? ¿O t’estimes més quedar-te sol?
– No, és clar que no. En absolut -va respondre l’home, d’una manera una mica confusa. Es mirava l’Aomame amb les celles arrufades, com si estigués fent una inspecció de seguretat, no fos cas que es tractés d’una prostituta que buscava clients. Però l’Aomame no ho semblava pas: es mirés com es mirés, no era cap prostituta. El seu nivell de tensió es va relaxar una mica.
– ¿Que t’estàs en aquest hotel? -va preguntar a l’Aomame.
– No -va respondre ella, fent que no amb el cap-. Visc a Tòquio, jo. Només havia quedat aquí amb la meva amiga. ¿I tu?
– Sóc aquí per feina -va respondre ell-. He vingut d’Osaka, per assistir a una reunió. Ha sigut una reunió avorridíssima, però com que la central és a Osaka, els d’aquí van demanar si hi podia assistir algú d’allà.
L’Aomame va somriure educadament. «Però, ¿que no ho veus, que la teva feina m’interessa una merda?», va pensar; «a mi, l’únic que m’interessa, de tu, és la forma del teu cap». Però, evidentment, això no l’hi va dir.
– He acabat una feina i m’han vingut ganes de fer una copa. Demà al matí n’he d’enllestir una altra i després me’n torno a Osaka.
– Jo també he acabat una feina important, fa un moment -va dir l’Aomame.
– ¿Ah, sí? ¿Quina és, la teva professió?
– No tinc gaires ganes de parlar de la meva professió, però bé, és una professió especialitzada.
– Una professió especialitzada -va repetir l’home-. Una professió que exigeix destresa i preparació, que no pot fer qualsevol.
«¿Que ets un diccionari amb potes, tu?», va pensar l’Aomame. Però s’ho va callar i es va limitar a esbossar un somriure.
– Sí, una cosa així.
L’home va fer un altre glop de whisky amb soda i va picar un pistatxo.
– Estic una mica intrigat, però no tens gaires ganes de parlar de la teva professió.
– De moment -va assentir l’Aomame.
– ¿No deu ser pas una professió en què calgui fer servir les paraules? Com, per exemple, editora o professora d’universitat.
– ¿Per què t’ho sembla?
L’home es va posar la mà al nus de la corbata i se’l va tornar a estrènyer. També es va cordar el botó de la camisa.
– Perquè sí, perquè m’ha semblat que estaves molt concentrada, llegint aquell llibre tan gruixut.
L’Aomame va picar lleugerament la vora del got amb les ungles.
– El llibre, el llegeixo perquè m’agrada. No té a veure amb la feina.
– Em rendeixo, doncs. No m’ho imagino.
– No ho crec, que t’ho imaginis -va dir l’Aomame. Ni que t’ho poguessis imaginar mai, va afegir-hi mentalment.
L’home examinava el cos de l’Aomame dissimuladament. Ella va fer veure que li havia caigut alguna cosa per inclinar-se cap endavant i deixar-li veure la regatera tant com volgués. També devia haver vist una mica la forma dels mugrons, i els sostenidors blancs de puntes. Després va tornar a alçar el cap i va beure whisky amb gel; els glaçons del got, grossos i de forma rodona, van fer un so sec.
– ¿En vols un altre? Jo sí que en demanaré un altre -va dir l’home.
– Sí, sisplau -va respondre ella.
– L’aguantes bé, l’alcohol.
L’Aomame va fer un somriure ambigu, i de sobte es va posar seriosa.
– Ai, ara me n’he recordat: volia preguntar una cosa.
– ¿Quina cosa?
– ¿Que els han canviat, últimament, els uniformes de la policia? ¿I el tipus de pistola que porten?
– ¿Quan vols dir, últimament?
– Aquesta última setmana, més o menys.
L’home va fer una cara una mica estranyada.
– Sí que els van canviar, els uniformes i les pistoles de la policia, però ja en fa uns quants anys, d’això. Els uniformes eren més ajustats i els van fer més informals, més com jerseis, i les pistoles d’ara són un model nou, automàtic. Em sembla que no hi ha hagut cap més canvi important, a part d’aquests.
– Però, ¿els policies japonesos portaven tots revòlvers amb tambor dels antics, no, fins la setmana passada?
L’home va negar amb el cap.
– No. Ja fa força temps que tots porten pistoles automàtiques.
– ¿N’estàs segur, del que dius?
L’home va quedar una mica parat en sentir el seu to de veu. Li va aparèixer una arruga entre les celles mentre procurava recordar-ho exactament.
– Bé, tampoc no ho recordo exactament, però diria que va sortir als diaris, que s’havien canviat les pistoles de tota la policia. Hi va haver una mica de polèmica, en aquell moment. Algunes organitzacions no governamentals van protestar perquè deien que les pistoles noves eren massa sofisticades.
– ¿I en fa uns quants anys, d’això? -va preguntar l’Aomame.
L’home va cridar un bàrman d’una certa edat i li va demanar quan va ser, que havien renovat els uniformes i les pistoles dels policies.
– Va ser la primavera de fa dos anys -va respondre el bàrman sense pensar-s’ho gens.
– ¿Ho veus? Els bàrmans dels hotels de primera categoria ho saben tot -va comentar l’home, rient. El bàrman també va riure.
– No, no és pas veritat. Però resulta que el meu germà és policia, i me’n recordo molt bé. Al meu germà no li agradava, la forma que tenia l’uniforme nou, i no parava de queixar-se’n. I també deia que la pistola nova pesava massa. Encara se’n queixa ara. És una Beretta automàtica de nou mil·límetres, i té un pestell que permet que funcioni com a semiautomàtica. Ara, Mitsubishi té la llicència de fabricació per a tot el país. Aquí, al Japó, gairebé no hi ha mai enfrontaments armats, i no hi ha necessitat de fer servir unes pistoles tan eficients. De fet, la preocupació més gran que tenen és que no els les robin. Però les directius del govern deien que s’havia de millorar l’eficiència de la policia.
– ¿I què va passar, amb els revòlvers vells? -va preguntar l’Aomame intentant controlar el to de veu.
– Se suposa que els van recollir tots i els van desmuntar i destruir -va respondre el bàrman-. Ho vaig veure a les notícies de la televisió, com els desmuntaven. És una feina impressionant, destruir tants revòlvers i retirar-ne la munició.
– ¿I per què no els venen a l’estranger? -va dir l’home dels cabells esclarissats.
– La constitució prohibeix l’exportació d’armes -li va fer notar el bàrman amb humilitat.
– ¿Ho veus, com els bàrmans dels hotels de primera categoria…?
– És a dir, que des de fa dos anys, la policia japonesa no fa servir mai revòlvers, ¿oi? -va preguntar l’Aomame al bàrman, interrompent l’home.
– Pel que jo sé, no.
L’Aomame va arrugar una mica el front. Aquell mateix matí havia vist policies que anaven vestits amb els uniformes de sempre i que portaven els mateixos revòlvers que abans. No n’havia sentit res, que tots els revòlvers antics, fins a l’últim, haguessin estat eliminats. Però era impensable que tant l’home de mitjana edat com el bàrman s’equivoquessin alhora, o que mentissin. La qual cosa volia dir que era ella qui estava equivocada.
– Moltes gràcies. Ja n’hi ha prou, de parlar d’això -va dir al bàrman, que va fer un somriure professional, com un signe de puntuació ben posat, i va tornar a la feina.
– ¿Que t’interessa, la policia? -li va preguntar l’home de mitjana edat.
– No és que m’interessi -va dir l’Aomame, amb una certa ambigüitat-; només és que tinc els records una mica confusos.
Els van portar els Cutty Sark amb soda i amb gel i tots dos van beure. L’home va parlar de iots. Tenia un petit iot de propietat amarrat al port esportiu de Nishimiya. Així que tenia un dia de festa, sortia al mar amb aquest iot. Va descriure amb passió quin sentiment tan meravellós experimentaves quan eres damunt l’aigua, tot sol, i senties el vent sobre el cos. L’Aomame no tenia gens de ganes de sentir tota aquella xerrameca sobre iots. S’hauria estimat més, fins i tot, parlar de la història dels coixinets de boles o de la distribució dels recursos minerals d’Ucraïna que no pas d’allò. Va fer un cop d’ull al rellotge de polsera.
– Ja és força tard. ¿Et fa res, que et faci una pregunta directa?
– No, és clar que no.
– Bé, és que, de fet, és una pregunta relativament personal.
– Si la puc contestar…
– ¿Tens la tita més aviat grossa?
L’home va obrir lleugerament la boca, va tancar una mica els ulls i es va quedar mirant la cara de l’Aomame; feia l’efecte que no s’acabava de creure el que havia sentit. Però l’Aomame estava completament seriosa, i no semblava que fes broma: n’hi havia prou de veure-li els ulls.
– Bé, doncs… -va respondre ell seriosament-, no ho sé, però suposo que és normal, més o menys. No sé gaire què dir, així, de sobte…
– ¿Quants anys tens? -va preguntar l’Aomame.
– El mes passat en vaig fer cinquanta-un -va dir l’home amb veu insegura.
– ¿M’estàs dient que malgrat que tens un cervell normal, has viscut durant més de cinquanta anys, fas una feina normal, tens un iot i tot, no saps dir si la teva tita és més grossa o més petita que l’estàndard general?
– Bé, potser és una mica més grossa del normal -va dir, com si li costés, després de pensar-hi una mica.
– ¿Segur?
– ¿Per què t’interessa, això?
– ¿Que m’interessa? ¿Qui t’ho ha dit, a tu, que m’interessa?
– No, no ho ha dit ningú… -va dir l’home, arrupint-se una mica damunt del tamboret-. Però com que ara sembla que s’ha convertit en un problema…
– No s’hi ha convertit gens ni mica, en un problema -va saltar l’Aomame-. L’únic que passa és que a mi, personalment, m’agraden les tites grosses. Per una qüestió visual. No perquè si no són grosses no sento res. Però tampoc en tinc prou, que siguin grosses. Només dic que em solen fer més contenta si són més aviat grosses. ¿Que passa res? Tothom té els seus gustos, ¿no? Però si són exageradament grosses, no m’agraden: fan mal i prou. ¿Ho entens?
– Doncs, amb sort, potser sí que t’agradaria. Em sembla que la tinc una mica més grossa del normal, però tampoc no és una exageració. O sigui, és moderadament…
– No m’estàs mentint, ¿oi?
– ¿De què em serviria, mentir en una cosa com aquesta?
– Mm… Molt bé, doncs, potser que me l’ensenyis.
– ¿Aquí?
L’Aomame va fer una ganyota, intentant controlar-se.
– ¿Aquí? ¿Vols dir que hi toques, tu? Ja tens edat, per tenir una mica d’enteniment! T’estàs aquí, amb aquest vestit tan car, i la corbata, i no tens gens ni mica de seny! ¿Per què me la vols ensenyar, la tita, en un lloc com aquest? Rumia una mica què pensaria, tota aquesta gent. Anem a la teva habitació, t’abaixes els calçotets i me l’ensenyes. Tots dos sols. Això és de sentit comú!
– ¿I què faràs, quan te l’ensenyi? -va preguntar l’home, amb aire preocupat.
– ¿Que què faré quan me l’ensenyis? -va repetir l’Aomame, contenint la respiració i fent una ganyota força atrevida-. Follar amb tu. ¿Què vols que faci, si no? ¿Vols que vingui fins a la teva habitació, et miri la tita, et digui «Moltes gràcies, molt agraïda. Quina cosa més maca que he vist! Au, bona nit», i que me’n torni a casa? ¿Vols dir que no et falta un bull, a tu?
L’home es va quedar sense respiració en veure el canvi dramàtic que havia sofert el rostre de l’Aomame davant els seus nassos. La majoria d’homes s’arronsaven, quan ella feia una ganyota, i un nen petit potser es faria pipí a sobre: fins a tal punt era xocant, la seva cara contreta. «Potser m’he passat una mica», va pensar l’Aomame. «No l’he d’espantar tant; abans he de fer una altra cosa». Va afanyar-se a recompondre la seva expressió, va forçar un somriure i l’hi va repetir:
– És a dir: anem a la teva habitació, ens fiquem al llit i follem. No deus ser gai, o impotent, o una cosa d’aquestes, ¿no?
– No, crec que no. Tinc dos fills…
– Perdona, però ningú no t’ho ha preguntat, quants fills tens. No estem fent el cens, o sigui que no cal que m’expliquis la teva vida fil per randa. El que jo t’he preguntat és si ja se t’aixeca, la tita, quan te’n vas al llit amb una dona. Això i prou.
– Em sembla que no m’ha passat ni una sola vegada, en moments importants, que no em funcionés -va dir l’home-. Però, tu, ¿ets una professional? El que vull dir és… ¿Tu ho fas per feina, això?
– No. Però, ¿què dius? Jo no sóc cap professional. Ni cap pervertida. Només sóc una ciutadana qualsevol, una ciutadana qualsevol que té ganes de mantenir una relació heterosexual senzilla i directa. No cap relació especial, sinó una de molt normal. ¿Què hi ha de dolent, en això? He acabat una feina difícil, s’ha fet de nit, he begut una mica i tinc ganes de follar amb un desconegut per esbravar-me. Vull calmar-me els nervis. Ho necessito. Si ets un home, la deus entendre, aquesta sensació.
– Sí, és clar, que l’entenc…
– No els vull per res, els teus diners. Si em deixes ben satisfeta, ni tan sols m’importaria pagar-te jo. I porto condons, o sigui que no t’has de preocupar per les malalties venèries. ¿Ho has entès?
– Sí que t’he entès, però…
– Em sembla que això no acaba de rutllar. ¿Que potser no t’agrado?
– Sí que m’agrades. L’únic que no entenc és com pot ser, que si tu ets jove i bonica i jo podria tenir l’edat del teu pare…
– ¿Vols parar de dir bestieses d’una vegada? Sisplau! Per molt diferents que siguin les nostres edats, ni jo sóc el teu cony de filla ni tu ets el meu cony de pare. Això sí que ho deus tenir clar! O sigui que deixa de fer generalitzacions sense solta, perquè si no tindré un atac de nervis. A mi, senzillament, m’agrada la teva calba, i la forma del teu cap. ¿Ho entens?
– Sí, però no es pot dir que sigui calb, encara. És veritat, que ara els cabells em comencen una mica…
– ¿Vols callar d’una vegada? -el va interrompre l’Aomame intentant contenir les ganes de fer una ganyota. Després va suavitzar una mica la veu: no l’havia d’espantar més del que era necessari.- Tant me fa, això. Va, sisplau, para de dir absurditats.
«Ja pot dir el que vulgui, que això és una senyora calba», va pensar l’Aomame. «Si al cens hi hagués un apartat per als calbs, tu t’hi hauries d’inscriure. Si vas al cel, aniràs al cel dels calbs, i si vas a l’infern, a l’infern dels calbs. ¿Ho entens? Doncs si ho entens, para de negar la realitat. Va, anem. Penso enviar-te directament al cel dels calbs, ara mateix».
L’home va pagar el compte del bar i van anar tots dos a la seva habitació.
El seu penis va resultar ser, certament, força més gros que l’estàndard, però tampoc massa gros: el que havia declarat era exacte. L’Aomame el va grapejar oportunament fins que se li va posar gros i dur. Es va treure la brusa i la faldilla.
– Penses que tinc els pits petits, ¿oi? -li va dir fredament, mirant-lo des de dalt-. Te’n rius perquè tu tens la tita força grossa i en canvi jo tinc els pits petits. Tens la sensació que has fet un mal negoci, ¿oi?
– No, no ho penso pas, això. No tens els pits especialment petits. I tenen una forma molt bonica.
– Vés a saber -va dir l’Aomame-. Però, mira, t’ho dic només perquè ho sàpigues: no sempre porto aquests sostenidors amb puntes tan aparatosos. Només els porto perquè m’hi obliga la feina. Per ensenyar la regatera un moment, quan calgui.
– Però, ¿quina mena de feina és, aquesta que fas?
– ¿Que no ho he deixat ben clar, abans, que no tenia gens de ganes de parlar de la meva feina? Però, sigui quina sigui la meva feina, ser una dona és força dur, per diverses raons.
– Tampoc no és gens fàcil, la vida dels homes.
– Però no teniu cap necessitat de portar sostenidors amb puntes sense tenir-ne ganes, ¿no?
– No, això no, però…
– Doncs no cal remenar més el tema, si ja ens hem entès. Les dones ho tenim molt més difícil. ¿Tu has hagut de baixar mai una escala molt dreta amb sabates de taló alt? ¿Has hagut de saltar mai una tanca amb una minifaldilla ajustada?
– Perdona -es va disculpar l’home de cor.
L’Aomame es va posar la mà a l’esquena per treure’s els sostenidors i els va llençar a terra. Es va enrotllar les mitges i també les va llençar a terra. Després es va estirar al llit i va tornar a grapejar el penis de l’home.
– Ei, déu n’hi do, això que tens. Estic impressionada: té una forma bonica, la mida és ideal i se t’ha posat dura com l’arrel d’un arbre.
– M’agrada molt, que em diguis això -va dir l’home, com si estigués alleujat.
– Ja ho veuràs, quins bons tractes que li faré. Saltarà de contenta!
– ¿No ens hauríem de dutxar, abans? És que estic suat…
– ¿Vols callar? -va dir l’Aomame, i li va pessigar una mica la banda dreta del gland com per avisar-ho-. Mira: jo he vingut a follar, aquí, no a dutxar-me. ¿D’acord? Primer ho fem. Ho fem a sac. Tant me fa, la suor. No sóc cap alumna tímida, jo.
– D’acord -va dir l’home.
Un cop acabat el sexe, mentre passava els dits pel clatell nu de l’home, que jeia de bocaterrosa com si estigués esgotat, l’Aomame va sentir un desig molt fort de clavar l’agulla punxeguda en aquell punt especial, fins al punt de preguntar-se si ho havia de fer. El punxó de gel era a la bossa, embolicat amb la tela. Aquella agulla tan fina, en la qual havia invertit tant de temps, estava clavada en aquell suro tan suau fabricat expressament. Li seria molt fàcil, si volgués fer-ho. Deixaria caure en picat el palmell de la mà dreta damunt del mànec de fusta. L’home seria mort abans d’entendre què passava, i no sentiria cap dolor. Es consideraria una mort natural. Però, evidentment, no ho va posar en pràctica. No hi havia cap motiu per eliminar aquell home de la societat, a banda que la seva existència no tenia cap raó de ser, per a ella. Va fer que no amb el cap i es va treure aquesta idea perillosa de la ment.
Es va dir que aquell home no era especialment dolent. S’havia esperat que ella s’escorregués per ejacular; la forma del seu cap i la seva calba li agradaven força; la grandària del penis també era la justa. Era educat, es vestia amb gust i no era massa persistent. Tampoc no devia haver tingut una mala educació. Era veritat, que la seva conversa era increïblement avorrida i et crispava els nervis, però això no era un delicte prou greu com per matar-lo, segurament.
– ¿Et fa res, que encengui el televisor? -va preguntar l’Aomame.
– No -va dir l’home, de bocaterrosa.
Tal com estava, despullada al llit, va mirar fins al final les notícies de les onze. Com sempre, a l’Orient Mitjà, l’Iran i l’Iraq continuaven la seva guerra sagnant, que s’havia convertit en un fangar del qual res no feia sospitar que hi hagués cap sortida. A l’Iraq, per donar exemple, penjaven dels pals d’electricitat els joves que intentaven escapar-se perquè no els reclutessin, i el govern de l’Iran denunciava que Saddam Hussein feia servir armes químiques i biològiques. Als Estats Units, Walter Mondale i Gary Hart es disputaven la candidatura demòcrata per a la presidència del país. Cap dels dos no semblava la persona més desperta del món, però potser era a posta, que s’intentava evitar al màxim que les persones amb una ment brillant es convertissin en presidents, perquè els presidents més espavilats solien ser víctimes d’intents d’assassinat.
Continuava la construcció de la base científica permanent a la Lluna; tal com havien fet en la construcció de la base científica permanent al continent antàrtic, els Estats Units i la Unió Soviètica hi treballaven plegats, cosa no gens freqüent. ¿Una base a la Lluna?, es va estranyar l’Aomame. No n’havia sentit a dir res. Però, ¿què estava passant? De tota manera, va decidir no trencar-s’hi el cap, perquè hi havia problemes més importants i immediats. Per exemple, l’accident de les mines de carbó de Kyûshû, que havia provocat un gran nombre de morts i que el govern investigava per descobrir-ne les causes. El que més sorprenia l’Aomame era que en una època en què l’home podia construir bases a la superfície de la Lluna encara continués extraient carbó. Els Estats Units exigien al Japó que liberalitzés el seu mercat monetari. Companyies com Morgan Stanley i Merrill Lynch intentaven acostar-se al govern per trobar noves fonts d’ingressos. Van ensenyar un gat de la prefectura de Shimane que obria la finestra per sortir a fora de casa, però que, a més a més, la tancava, després de sortir; l’hi havia ensenyat a fer el seu amo. L’Aomame va quedar impressionada en veure les imatges d’aquell gat negre i prim que es girava, estirava la pota i tancava la finestra a poc a poc mirant amb uns ulls que semblaven voler dir alguna cosa.
Hi havia tota mena de notícies, però cap sobre un cadàver descobert en un hotel de Shibuya. Quan va haver acabat l’informatiu, l’Aomame va apagar el televisor amb el comandament a distància. L’habitació va quedar en silenci; només se sentien els roncs apagats de l’home de mitjana edat que jeia al seu costat.
L’home encara devia estar en la mateixa posició, de bocaterrosa damunt l’escriptori, i devia semblar profundament adormit, com l’home que hi havia al costat de l’Aomame. Però no se’n sentia la respiració: no hi havia ni la més mínima possibilitat que aquella rata es despertés i s’aixequés. Mirant al sostre, l’Aomame se’n va imaginar el cadàver i va fer una ganyota tota sola, negant lleugerament amb el cap. Després va sortir del llit i va recollir d’una en una les peces de roba escampades per terra.
6
TENGO
¿Anirem gaire lluny?
Eren les cinc passades de la matinada de divendres quan va rebre la trucada d’en Komatsu. En aquell moment somiava que travessava a peu un pont de pedra molt llarg. Anava a buscar no sabia quins documents importants que s’havia deixat a l’altra riba. Era l’única persona que caminava pel pont. El riu era gran i bonic, amb bancs de sorra de tant en tant. El corrent baixava a poc a poc, i als bancs creixien alguns salzes; a l’aigua es distingien les elegants siluetes dels misgurns del Japó. Les fulles, d’un verd brillant, penjaven calmosament damunt la superfície. Era com els paisatges pintats als plats xinesos. Llavors es va despertar i en la densa foscor de l’habitació va fer un cop d’ull al rellotge de la tauleta de nit. Evidentment, abans de despenjar el telèfon ja havia endevinat qui podia trucar, a aquella hora.
– Tengo, ¿que tens processador de textos? -va preguntar en Komatsu; ni un «bon dia» o un «¿ja estaves llevat?». Si a aquella hora estava despert, segur que no era perquè s’havia llevat d’hora per veure sortir el sol, sinó perquè no havia dormit en tota la nit i abans d’anar-se’n al llit s’havia recordat que li havia de dir una cosa a en Tengo.
– És clar, que no -va respondre en Tengo. Tot era a les fosques, encara, i ell continuava caminant per aquell pont tan llarg. Era poc freqüent que en Tengo tingués somnis tan vívids.- No ho dic per presumir, però jo no tinc tants diners com per comprar-me una cosa així.
– ¿En saps fer servir?
– Sí que en sé. Sé fer anar un ordinador o un processador de textos, quan en tinc. A l’acadèmia n’hi ha, i sempre el faig servir.
– Doncs avui vés a algun lloc a mirar processadors de textos i te’n compres un. Jo no en tinc ni idea, d’ordinadors i tot això, o sigui que tria la marca i el model que vulguis, i després em passes la factura. El fas servir per començar a reescriure Crisàlide d’aire tan aviat com sigui possible.
– Molt bé, però segur que em sortirà per uns dos-cents cinquanta mil iens, com a mínim.
– Tant me fa, que costi això.
En Tengo va fer un gest d’estranyesa amb l’auricular a la mà.
– O sigui que em compres un processador de textos.
– Sí, rascant-me els pocs diners que tinc a la butxaca. Per a aquesta feina hem de fer aquesta inversió; no anirem enlloc, si som del puny estret. Ja ho saps, que l’original de Crisàlide d’aire ens va arribar escrit amb processador de textos, i si nosaltres no el reescrivim amb processador de textos, no s’ho empassaran. Fes que s’assembli tant com puguis a l’original. ¿Hi podràs començar a treballar avui?
En Tengo hi va pensar un moment.
– Sí, m’hi puc posar quan vulgui, així que ho decideixi. Però per donar-nos permís per refer l’obra la Fukaeri ens va posar la condició que diumenge parlés amb no sé quina persona, i encara no hi he parlat. I si quan la veig no ens entenem, haurà estat una pèrdua de temps i de diners.
– No hi fa res; segur que ens posem d’acord. No et preocupis pels detalls, ara, i comença a treballar immediatament. Anem contra rellotge.
– Estàs molt segur, que l’entrevista anirà bé.
– Tinc una intuïció -va dir en Komatsu-. En tinc molta, jo, d’intuïció. De res que s’assembli al talent sembla que no en tinc gaire, però d’intuïció en tinc per donar i per vendre. Modèstia a part, és gràcies a la intuïció que he arribat fins on sóc ara. ¿Tu saps quina és la diferència més gran entre el talent i la intuïció, Tengo?
– Ni idea.
– Tenir molt talent no t’assegura que menjaràs cada dia, però si tens intuïció, pots estar tranquil, que no et moriràs de gana.
– M’ho apuntaré -va dir en Tengo.
– O sigui que no et preocupis gens ni mica. Comença a treballar-hi avui mateix.
– A mi no em fa res, si això és el que vols. Només t’ho deia perquè no voldria haver-me de lamentar d’haver treballat per no res, si pugem a un tren que encara no sabem si va enlloc.
– Jo n’assumeixo la responsabilitat, d’això.
– Molt bé. A la tarda he quedat amb una persona, però després estic lliure. Al matí aniré a mirar botigues, per comprar el processador de textos.
– Sí, sisplau. Confio en tu. Capgirarem el món, nosaltres dos junts.
Passades les nou li va trucar l’amiga casada amb qui es veia. Acabava d’acompanyar el marit i els nens a l’estació. Havien quedat que ella aniria a l’apartament d’en Tengo aquella tarda. Els divendres era el dia que sempre es veien.
– No acabo d’estar fina -li va dir ella-. Em sap greu, però avui no podré venir. ¿Ens veiem la setmana que ve?
«No acabo d’estar fina» era un eufemisme per dir que tenia la regla. L’havien educada per fer servir aquests eufemismes tan elegants. Al llit, ella no era especialment elegant, ni feia servir eufemismes, però això era una altra qüestió.
– A mi també em sap greu que no ens puguem veure- va dir en Tengo-, però bé, no s’hi pot fer res.
De fet, però, aquella setmana, precisament, no li sabia tan greu, no poder-la veure. En Tengo s’ho passava bé, al llit amb ella, però ja estava pensant en com refer Crisàlide d’aire. Tenia diverses idees per reescriure-la, que li apareixien i li desapareixien a la ment com les primeres molècules vives al brou primitiu en ebullició. Va pensar que feia igual que en Komatsu: abans que tot estigués lligat formalment, el cap anava a la seva i ja s’havia posat a treballar.
A les deu va anar a Shinjuku i es va comprar un processador de textos Fujitsu amb la targeta de crèdit. Era un dels models més nous, força més lleuger que els anteriors de la mateixa sèrie. També va comprar fulls i una cinta de recanvi. Va carregar-lo fins al seu apartament, el va deixar damunt de l’escriptori i el va endollar. A la feina també feia servir un processador Fujitsu dels grossos, i les funcions bàsiques d’aquest, tot i que era petit, no eren gaire diferents. En Tengo va començar a treballar en Crisàlide d’aire mentre anava descobrint com es feia servir.
No tenia res que es pogués considerar un pla definit per reescriure la novel·la; tan sols unes quantes idees sobre detalls concrets. No havia pensat en cap mètode o principi de treball coherent. Ni tan sols estava segur que fos possible reescriure d’una manera lògica una novel·la tan fantàstica i sensorial com Crisàlide d’aire. Tal com deia en Komatsu, era evident que en caldria modificar dràsticament la redacció, però, ¿com ho havia de fer, llavors, per evitar perdre l’atmosfera i les qualitats del text original? ¿No era el mateix que introduir un esquelet en una papallona, el que estava a punt de fer? Pensant-hi, en Tengo es va sentir perdut, i cada cop més nerviós. Però tot estava en marxa, ja, i tenia un temps limitat: no es podia permetre quedar-se amb els braços plegats, pensant. L’únic que podia fer, de moment, era començar arreglant d’un en un tots els elements que anés trobant. Podia ser que mentre feia aquest treball artesanal i minuciós sorgís per si sola una imatge de conjunt.
«Tu ho pots fer, n’estic completament segur», havia afirmat en Komatsu, ple de confiança. I, sense saber com, en Tengo havia estat capaç d’empassar-se el que li havia dit. En Komatsu era una persona conflictiva, tant pel que feia com pel que deia, i bàsicament només pensava en ell mateix. Sens dubte, si s’hi veiés obligat, deixaria en Tengo a l’estacada, sense ni pensar-hi. No obstant això, com deia ell mateix, tenia una intuïció molt especial, com a editor. Mai no dubtava: passés el que passés, prenia immediatament una decisió i passava a l’acció, sense preocupar-se pel que pogués pensar la gent. Era una qualitat imprescindible per ser un bon comandant al front de guerra; una qualitat que de ben segur no posseïa en Tengo.
Eren dos quarts d’una quan en Tengo es va posar de debò a reescriure el text. Va introduir al processador les primeres pàgines de Crisàlide d’aire, sense modificar-les, fins a un punt on anava bé de tallar. Va decidir començar treballant amb aquest bloc de text fins que en quedés satisfet, arreglant completament la redacció però sense tocar gens el contingut, com si redecorés un pis. Mantindria l’estructura exactament tal com estava, perquè no hi havia cap problema; tampoc no canviaria la instal·lació de l’aigua. Tota la resta d’elements que es poguessin reemplaçar -el paviment, el sostre, les parets, els envans…-, els arrencaria i els faria nous. «Sóc un bon mestre constructor que es farà càrrec de tot», es va dir a si mateix. No disposava de cap plànol que li servís d’orientació: hauria d’aplicar la seva intuïció i experiència per resoldre els problemes a mesura que se’ls anés trobant.
Va afegir explicacions als passatges que costaven d’entendre en una primera lectura i va fer que les frases fossin més fàcils de seguir. Va eliminar les parts sobreres i les expressions repetides i va afegir les que hi faltaven. De tant en tant canviava l’ordre d’algunes frases o fragments. El nombre d’adjectius i adverbis de l’original era extremament baix i va respectar aquesta peculiaritat, però quan sentia que faltava alguna expressió adjectiva, triava les paraules oportunes i les hi afegia. Tot i que, en conjunt, l’expressió de la Fukaeri era força infantil, tenia les seves virtuts i les seves mancances, i la feina de destriar entre unes i altres li va ocupar més temps del que havia previst. Hi havia parts difícils d’entendre o de llegir perquè l’estil resultava infantil, però, d’altra banda, hi havia expressions que et deixaven bocabadat de tan vives que eren, precisament pel seu infantilisme. Les primeres les arrencava sense contemplacions i les substituïa per unes altres, i les segones les deixava tal com estaven.
Mentre hi treballava, en Tengo va tornar a pensar que la Fukaeri no havia escrit aquest text amb intenció de deixar una obra literària per a la posteritat. S’havia limitat a emprar paraules per deixar constància, provisionalment, d’una història que tenia al cap -o, segons ella, que era real-. No tenia l’obligació d’haver fet servir paraules, necessàriament, però no havia trobat cap altre mitjà d’expressió adequat. Senzillament això. O sigui, que, des de bon començament, no havia tingut cap mena d’ambició literària. I com que tampoc no tenia la intenció de fer-hi negoci, tampoc no li havia calgut parar gaire atenció a l’expressió. Dient-ho en termes de construcció, havia pensat que n’hi havia prou de tenir parets i un sostre per protegir-se del vent i la pluja. Per tant, a la Fukaeri no li importava, fins a quin punt en Tengo modifiqués les seves frases, perquè ella ja havia aconseguit el seu objectiu. Segurament, quan va dir «fes el que vulguis», deia exactament el que pensava.
I, això no obstant, les frases que integraven Crisàlide d’aire no estaven pas escrites amb l’únic objectiu que les entengués la pròpia autora. Si l’objectiu de la Fukaeri hagués estat solament enregistrar informació sobre coses que havia vist o imaginat, n’hauria tingut prou escrivint notes com les que algú s’escriu per a ell mateix; no li hauria calgut prendre’s la molèstia de donar-hi la forma de relat. Era evident, però, que aquell text estava escrit a partir de la premissa que «algú altre» l’agafaria i el llegiria. Era per això que, tot i que no aspirés a ser una obra literària, i que la redacció fos tan infantil, Crisàlide d’aire arribava amb tanta força al lector. Tanmateix, aquest «algú altre» no semblava pas ser el «nombre indefinit de lectors» a què va dirigida, en principi, la literatura contemporània. En Tengo no podia evitar tenir aquesta sensació, mentre la llegia.
Així, doncs, ¿quina mena de lector pressuposava?
Evidentment, en Tengo no ho sabia.
L’únic que sabia era que Crisàlide d’aire era una obra de ficció excepcional que combinava grans virtuts amb grans defectes, i que en la seva raó de ser hi havia un altre objectiu especial, que desconeixia.
Després de reescriure’l, l’extensió del text era d’unes dues vegades i mitja la de l’original. Atès que les parts en què faltava text eren, de llarg, molt més nombroses que aquelles en què sobrava, era inevitable que l’extensió total fos més gran, si havia de ser comprensible; la primera versió era molt esquemàtica. En Tengo va fer que el discurs tingués un desenvolupament lògic i que el punt de vista fos coherent, i amb això va aconseguir que el text fos més llegidor. Tanmateix, el ritme del conjunt quedava una mica enfarfegat. La lògica havia passat massa al primer pla, i s’havia afeblit una mica la punyent intensitat del text original.
El pas següent va consistir a eliminar d’aquell text hipertrofiat tot allò que «no calia que hi fos», a treure’n tot el greix inútil. La feina d’eliminar era molt més senzilla que la d’afegir, i, un cop acabada aquesta tasca, el text s’havia reduït fins a un setanta per cent, aproximadament. Era una mena de joc mental: en Tengo tenia un temps determinat per introduir-hi tot el que hi calia introduir i un temps determinat per eliminar-ne tot el que en calia eliminar. A mesura que duia a terme, de manera alternativa i pacient, tots dos processos, el grau d’oscil·lació s’anava reduint, fins que de manera natural l’extensió del text acabava sent l’oportuna: en Tengo arribava al punt que no hi podia treure ni afegir res més. N’eliminava l’ego, en treia les floritures sobreres i tancava els raonaments massa evidents a l’habitació del fons. Ell tenia un talent natural, per a aquesta tasca, n’era un especialista innat: tenia un poder de concentració tan gran com el de l’ocell que plana pel cel buscant aliment, tanta paciència com la de l’ase que tragina aigua i un respecte indestructible envers les regles del joc.
Va continuar treballant sense parar, completament concentrat en la feina, i quan es va aturar per descansar un moment i va mirar el rellotge ja eren gairebé les tres. Va pensar que encara no havia dinat. Va anar a la cuina, va posar aigua a bullir i, mentrestant, va moldre cafè. Va menjar galetes salades amb formatge, va fer unes quantes mossegades a una poma i, quan l’aigua va haver bullit, va fer cafè. Mentre se’l bevia en una tassa grossa es va esbargir una mica pensant en el sexe amb la seva amiga. En principi, ara ho hauria d’haver estat fent amb ella: ¿què faria, ell?; ¿què faria, ella? Va tancar els ulls i, de cara al sostre, va deixar escapar un sospir profund carregat de possibilitats i suggeriments.
Tot seguit, va tornar a posar-se davant de l’escriptori, va canviar el xip i va rellegir a la pantalla del processador el bloc de Crisàlide d’aire que havia reescrit, amb la mateixa actitud amb què el general es passeja comprovant les trinxeres a la primera escena de Camins de glòria, de Stanley Kubrick. Va assentir davant el que veia. No estava malament. El text era millor; la cosa anava progressant. Però encara no estava prou bé, encara s’hi havien de fer moltes coses: allà hi havia un sac de sorra esquinçat; no hi havia prou munició per a les metralladores; en alguns punts faltava filat.
Va imprimir el fragment en paper. Després, el va gravar, va apagar el processador i el va deixar en una banda de l’escriptori. Aleshores es va posar el text imprès al davant i el va tornar a llegir amb un llapis a la mà, per si de cas. Va eliminar uns quants fragments més que semblaven innecessaris, va expandir uns passatges que sentia que no quedaven prou clars i va reescriure les parts que no acabaven d’encaixar fins a quedar-ne satisfet. Com qui escull les rajoles adequades per a un racó del lavabo, seleccionava amb cura les paraules necessàries per a cada lloc i comprovava des de tots els angles que encaixessin amb el conjunt. Si no hi encaixaven prou bé, les retocava. Un sol lleu matís dissonant feia que una frase fos basta i perjudiqués el text.
L’efecte que produïa la mateixa frase exacta a la pantalla del processador o al full imprès era lleugerament diferent. La sensació també canviava quan l’escollia per escriure-la amb llapis damunt del paper o per picar-la amb el teclat del processador. Calia comprovar-la des de tots dos punts de vista. Va tornar a encendre el processador de textos i va introduir d’una en una les correccions que havia escrit amb llapis als fulls impresos. Després, va tornar a corregir el nou text llegint-lo a la pantalla. Va pensar que no estava malament: cadascuna de les frases tenia el pes adequat i totes, en conjunt, generaven un ritme natural.
Sense aixecar-se de la cadira, en Tengo va estirar l’esquena, va mirar cap al sostre i va deixar anar un gran sospir. Evidentment, encara no havia acabat del tot. Quan ho tornés a llegir al cap d’uns dies trobaria més coses per corregir. Però de moment ja estava bé; ja se li havia esgotat la capacitat de concentració. Necessitava deixar descansar el cap. L’agulla de les hores s’acostava a les cinc, i s’havia començat a fer fosc. L’endemà reescriuria el bloc següent. Havia trigat gairebé tot el dia, només per refer les pàgines del primer bloc de text; no havia previst que seria tan entretingut. Però ara que ja s’havia posat en marxa, quan agafés el ritme avançaria més de pressa. A més a més, el començament sempre era la part més difícil, la que exigia més esforç. Quan aconseguís deixar-la enrere…
Tot seguit, a en Tengo li va venir al cap la cara de la Fukaeri i va pensar en com se sentiria, ella, si llegís el text revisat. Però no s’ho podia ni imaginar, què, o com, devia sentir la Fukaeri. Era ben bé com si no en sabés res, d’ella: res a part que tenia disset anys, anava a tercer de secundària superior però no tenia cap interès a fer els exàmens d’ingrés a la universitat, parlava d’una manera una mica estranya, li agradava el vi blanc i els seus trets tenien un tipus de bellesa que torbava la gent.
Tanmateix, en Tengo tenia la sensació que a poc a poc anava assolint una comprensió correcta, o alguna cosa semblant a la comprensió, del món que la Fukaeri havia imaginat, o potser descrit, a Crisàlide d’aire. El fet de reescriure amb molta cura i atenció les escenes que ella havia intentat descriure amb el seu vocabulari tan restringit, les hi feia veure amb molta més vivesa i claredat que abans. D’allà n’estava sorgint un corrent, i en Tengo ho sabia. Tot i que al capdavall ell només col·laborava en el text en l’aspecte tècnic, les frases li fluïen amb naturalitat i senzillesa, com si el text hagués estat seu des del principi, i la història de Crisàlide d’aire intentava sorgir-ne amb un gran ímpetu.
Això és el que feia més content en Tengo. La feina de refer el text l’obligava a estar concentrat durant molt de temps, i això el deixava físicament exhaust però, d’altra banda, amb una sensació d’eufòria. Després d’apagar el processador de textos i d’apartar-se de davant de l’escriptori, va trigar una estona a reprimir les ganes de continuar amb la feina. Gaudia de tot cor reescrivint la novel·la. Si continuava així, potser no decebria la Fukaeri. Encara que no aconseguia imaginar-se la Fukaeri alegrant-se o decebent-se; de fet, ni tan sols la podia visualitzar esbossant un somriure o amb una lleu ombra de neguit al rostre. La seva cara no tenia expressió, no sabia si perquè no experimentava cap emoció o si perquè les seves emocions no anaven lligades amb la seva expressió. Va pensar que, fos el que fos, es tractava d’una noia ben curiosa.
Potser la protagonista de Crisàlide d’aire era la Fukaeri del passat.
Tractava d’una nena de deu anys que vivia en una comuna, o una mena de comuna, molt particular i cuidava una cabra cega. Aquesta era la feina que li havien assignat, perquè tots els nens tenien una tasca assignada. La cabra era vella, però tenia un simbolisme especial per a la comunitat, i l’havien de vigilar perquè no li passés res. No se la podia perdre de vista ni un moment: això era el que li havien dit. La nena, però, se’n descuidava, la perdia de vista un instant i la cabra es moria. Per això, la protagonista rebia un càstig: la tancaven amb la cabra morta en un magatzem, i durant deu dies hi havia de viure totalment isolada, sense poder-ne sortir. També tenia prohibit parlar amb ningú.
La cabra feia de via d’entrada al món per a la gent petita. La nena no sabia si la gent petita era bona o dolenta -evidentment, en Tengo tampoc-. Durant la nit, la gent petita venia al nostre món a través del cadàver de la cabra, i quan es feia de dia se’n tornava al seu. La nena hi podia parlar, i ells li ensenyaven a fer la crisàlide d’aire.
El que deixava en Tengo admirat era la precisió i la concreció amb què es descrivien els hàbits i el comportament de la cabra cega. ¿Devia haver cuidat realment alguna cabra cega, la Fukaeri? ¿I devia haver viscut realment en alguna comuna al mig de les muntanyes com la que descrivia? Sí, suposava en Tengo: si no n’hagués tingut una mínima experiència, hauria volgut dir que posseïa un talent natural realment insòlit, com a narradora.
Va pensar que la pròxima vegada que la veiés -diumenge, en principi- li preguntaria sobre la cabra i la comuna. És clar que no sabia si la Fukaeri respondria a les seves preguntes. Quan havien parlat només li havia respost les que havia volgut; les que no volia contestar, o no en tenia intenció, les havia ignorat directament, com si no les hagués sentit. Igual que en Komatsu. En aquest aspecte, s’assemblaven, aquell parell. En Tengo era diferent: quan li preguntaven alguna cosa, fos la que fos, ell donava una resposta com cal. Segur que era una qüestió de caràcter.
A dos quarts de sis va trucar la seva amiga.
– ¿Què has fet, avui? -li va preguntar.
– M’he passat tot el dia treballant en una novel·la -va respondre en Tengo. Era mig veritat i mig mentida, perquè la novel·la no era seva, però no li podia pas explicar tots els detalls.
– ¿I has avançat gaire?
– Déu n’hi do.
– Em sap greu no haver pogut venir, a darrera hora. La setmana que ve ens podrem veure, em sembla.
– En tinc moltes ganes -va dir en Tengo.
– Jo també -va fer ella.
Després es va posar a parlar sobre les seves filles. En parlava sovint, amb en Tengo, de les seves dues filles petites. Ell no tenia germans ni, evidentment, fills, i no tenia gaire idea de com eren els nens petits. Ella, però, ho passava per alt i li parlava de les seves. En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, més que res perquè li agradava escoltar el que deia la gent, i per això se l’escoltava amb interès. L’amiga li va explicar que a la filla gran, que feia segon de primària, li feien assetjament a l’escola. La nena no li havia dit res, però la mare d’una companya de classe li havia comentat el que estava passant. Òbviament, en Tengo no coneixia la nena; només l’havia vista una vegada, en una fotografia, i no s’assemblava gaire a la seva mare.
– ¿I per què li fan assetjament? -li va preguntar en Tengo.
– Com que de vegades té atacs d’asma, no pot fer el mateix que fan totes les altres, i potser és per això. Però té bon caràcter, i no va malament, al col·legi.
– No ho acabo d’entendre -va dir en Tengo-. Si una nena té atacs d’asma, haurien d’estar per ella, no assetjar-la.
– No és tan senzill, el món dels nens -va dir l’amiga, amb un sospir-. N’hi ha prou que un nen sigui diferent perquè els altres l’excloguin. Entre els adults també passen coses semblants, però els nens ho fan d’una manera més directa.
– ¿De quina manera, concretament?
Ella li va donar uns quants exemples concrets: li amagaven coses, no li parlaven, en feien imitacions amb mala bava… Per separat, no tenien gaire importància, però si un nen s’hi havia d’enfrontar cada dia, a la llarga li acabaven pesant.
– ¿A tu t’havien fet mai assetjament, de petit?
En Tengo va pensar en quan era nen.
– Em sembla que no. Podria ser que me n’haguessin fet, però no me’n vaig adonar.
– Si no te’n vas adonar, vol dir que no t’hi vas trobar mai. ¿Que no ho veus, que l’objectiu dels assetjadors és que la víctima se n’adoni, que l’estan assetjant? No hi pot haver un assetjament en què el nen a qui assetgen no se n’adoni.
Des de petit en Tengo havia estat alt i fort, i tots anaven amb compte amb ell: potser era per això, que no havia sofert assetjament. Però, en aquella època, tenia un problema més greu que aquest.
– ¿A tu t’havien assetjat mai? -va preguntar.
– No -va respondre ella enèrgicament. Després va semblar que dubtés.- Però sí que vaig participar en un assetjament.
– ¿Amb altres nens?
– Sí. Quan feia cinquè de primària. Ens vam posar d’acord per deixar de parlar amb un alumne. Però no recordo per què ho vam fer. Devia passar alguna cosa que ho provoqués, però, si no me’n recordo, no podia ser gaire important. Sigui com sigui, ara penso que vam fer una cosa dolenta, vergonyosa. Em pregunto per què ho devíem fer; ni jo mateixa ho entenc.
Parlant d’això, en Tengo es va recordar de sobte d’un incident. Havia passat feia molt de temps, però encara ara li tornava a la memòria de tant en tant. No se’n podia oblidar. Això no obstant, no ho va treure a la conversa: hauria estat massa llarg, de parlar-ne. A més a més, era un d’aquells fets que, posats en paraules, perden els matisos més importants. Encara no n’havia parlat mai, fins aleshores, i segurament tampoc no en parlaria, més endavant.
– És a dir -va dir l’amiga-, que tots estan més tranquils si formen part de la majoria que fa l’assetjament que no pas de la minoria que el pateix. Pensen: «Ah, quina sort que tinc, de no ser un d’ells». És bàsicament igual en totes les èpoques i societats: si estàs amb la majoria, no tens tants problemes per trencar-t’hi el cap.
– Per tant, si estàs amb la minoria, t’has de trencar el cap amb tot de problemes.
– Això mateix -va dir ella amb una veu que semblava trista-. Però, com a mínim, si et trobes en aquesta situació, potser aprens a fer servir el cap per tu mateix.
– Potser aprens a fer servir el cap per trencar-te’l amb tot de problemes.
– Sí, aquest és l’inconvenient.
– Val més que no hi pensis gaire -va dir en Tengo-. Al final no serà tan greu. Segur que hi ha uns quants nens que saben fer servir el cap com cal, a la seva classe.
– Sí -va dir ella, i va quedar-se una estona rumiant tota sola. En Tengo va esperar pacientment que acabés d’ordenar els seus pensaments amb l’auricular a l’orella. Al cap d’una mica va tornar a parlar.- Moltes gràcies. Estic més tranquil·la, ara que he parlat amb tu. -Semblava haver arribat a alguna conclusió.
– Jo també m’he quedat més tranquil.
– ¿Per què?
– Perquè he pogut parlar amb tu.
– Ens veiem divendres que ve -va dir ella.
Després de penjar l’auricular, en Tengo va anar a un supermercat del barri a comprar menjar. Va tornar a l’apartament carregant les bosses de paper, va embolicar les verdures i el peix per separat, amb film transparent, i els va guardar a la nevera. Després, mentre preparava el sopar escoltant un programa de música de la ràdio, va sonar el timbre del telèfon. Era força insòlit que el telèfon sonés quatre vegades en un sol dia: els dies a l’any que li passava es podien comptar amb els dits. Aquest cop era la Fukaeri, qui trucava.
– És sobre el pròxim diumenge -va dir ella, sense cap preàmbul.
Se sentia el clàxon d’un cotxe que no parava de sonar a l’altre extrem del telèfon. El conductor semblava molt enfadat. La Fukaeri li devia estar trucant des d’un telèfon públic que es trobava en un carrer força gran.
– Vam quedar que diumenge que ve, o sigui demà passat, ens veuríem i que tu em portaries a conèixer una persona -va dir en Tengo, expandint l’afirmació d’ella.
– A les nou del matí, a l’estació de Shinjuku, al primer vagó del tren que va a Tachikawa -va dir ella: tres dades en filera.
– O sigui, que quedem al vagó del davant de tot del tren de la línia Chûo que surt de Tòquio.
– Sí.
– ¿Fins on l’he de comprar, el bitllet?
– Fins on vulguis.
– Compro el bitllet que em sembli i quan arribem pago la diferència -va afegir en Tengo, temptativament. Era com reescriure Crisàlide d’aire.- ¿Que anirem gaire lluny, doncs?
– ¿Què feies? -va demanar la Fukaeri, passant per alt la seva pregunta.
– Feia el sopar.
– ¿I què fas?
– Com que estic sol, no gran cosa. Couré lluç sec i hi posaré rave japonès ratllat; faré sopa de miso amb cibulet i petxines i me la menjaré amb tofu, i també cogombre i algues wakame amb vinagre. I després una mica d’arròs i verdures adobades. I ja està.
– Sona bé.
– No ho sé pas. No hi ha res com el menjar acabat de fer. Sempre menjo coses així -va dir en Tengo.
La Fukaeri no va dir res; semblava que no li importava, quedar-se callada durant molta estona. Però aquest no era el cas d’en Tengo.
– Ah, és veritat: avui he començat a reescriure Crisàlide d’aire -va dir en Tengo-. Encara no me n’has donat el permís definitiu, però com que no tenim gaires dies, si no començo ara, no l’acabaria a temps.
– T’ho va dir en Komatsu.
– Sí, en Komatsu em va dir que la comencés a reescriure.
– Sou amics, amb en Komatsu.
– Sí, potser sí que som amics. -Potser no hi havia ningú, a tot el món, que pogués arribar a ser amic d’en Komatsu, però la conversa s’hauria allargat massa, si l’hi hagués dit.
– Va bé, la reescriptura.
– Més o menys, de moment.
– Que bé -va dir la Fukaeri. A en Tengo li va fer l’efecte que no ho deia només per dir: semblava que se n’alegrava força, que la feina anés bé, tot i que la seva expressió limitada dels sentiments no ho arribava a demostrar del tot.
– Espero que t’agradi, com quedarà -va dir en Tengo.
– Segur que sí -va dir la Fukaeri, sense fer cap pausa.
– ¿Per què ho penses? -li va demanar en Tengo.
La Fukaeri no li va respondre; es va limitar a quedar-se callada a l’auricular. Era un silenci deliberat, potser per fer que en Tengo pensés alguna cosa. Però, per molt que s’espremés el cervell, ell no tenia ni la més mínima idea de per què la Fukaeri confiava tant en ell.
– Escolta, et volia preguntar una cosa -va dir en Tengo, per trencar el silenci-. ¿Tu hi has viscut de debò, en una comuna, i has cuidat una cabra? És molt realista, com descrius totes dues coses. Per això volia saber si havien passat de veritat.
La Fukaeri va tossir una mica.
– No vull parlar de la cabra.
– D’acord -va dir en Tengo-. No em fa res, no parlar-ne, si no vols. Només t’ho volia preguntar. No et preocupis. Per a un escriptor, l’obra ho és tot: no cal afegir-hi explicacions sobreres. Ja ens veurem diumenge. ¿Hi ha alguna cosa que hauria de saber, per quan em presentis aquesta persona?
– No t’entenc.
– Doncs, si és millor que vagi vestit més o menys formalment, si li hauria de portar algun detall, i tot això. És que no tinc cap pista per imaginar-me quina mena de persona deu ser.
La Fukaeri va tornar a quedar callada. Aquesta vegada, però, el silenci no era deliberat: la noia només mirava d’entendre per què en Tengo li demanava allò. I la pregunta no va trobar lloc per aterrar a la seva consciència i es va perdre per sempre més enllà dels límits del sentit, a dins del no-res, com un coet solitari enviat a l’espai per estudiar els planetes que continués avançant més enllà de l’òrbita de Plutó.
– No passa res, tampoc no és gaire important -ho va deixar córrer en Tengo. El fet mateix de preguntar-li això a la Fukaeri havia estat un error de càlcul. Tant era, però: compraria fruita en alguna banda i llestos.- Diumenge a les nou, doncs.
La Fukaeri es va esperar uns segons i va penjar sense dir res: ni «adéu», ni «fins diumenge». Va penjar l’auricular i prou.
O potser havia fet que sí amb el cap i després havia penjat. Per desgràcia, però, el llenguatge corporal sol perdre efectivitat per telèfon. En Tengo va penjar l’auricular, va fer dues respiracions profundes, i va deixar de pensar-hi per tornar a un món més real, en el qual va continuar preparant el seu modest sopar.
7
AOMAME
Sense fer gens de soroll per no despertar la papallona
Dissabte, passada la una de la tarda, l’Aomame va fer una visita a la «vil·la dels salzes». A la mansió hi havia plantat un grup de salzes força antics, de grans dimensions, que treien el cap per sobre el mur de pedra i quan bufava el vent tremolaven sense fer soroll, com un estol d’ànimes que no tingués on anar. Per això, els veïns de la zona sempre havien anomenat aquella antiga mansió d’estil occidental la «vil·la dels salzes», com si fos evident que es deia així. Es trobava al final d’una costa molt pronunciada d’Azabu. Es veien ocells lleugers aturats al capdamunt de les branques dels salzes, i, ajagut a la teulada assolellada, hi havia un gat molt gros, amb els ulls mig tancats, prenent el sol. Els carrers del voltant eren estrets i plens de revolts, i gairebé no hi passaven cotxes. Com que hi havia molts arbres alts, fins i tot al migdia la mansió feia la impressió de ser un xic fosca. Així que es posava el peu en aquell racó, fins i tot es tenia la sensació que el temps avançava una mica més a poc a poc. Al veïnat hi havia unes quantes ambaixades, però no hi havia gaire tràfec de gent. Normalment era molt silenciós, però quan arribava l’estiu la situació canviava completament i el cant de les cigales era eixordador.
L’Aomame va prémer el timbre de la porta d’entrada i va dir el seu nom mirant cap a l’intèrfon; després va mostrar la cara, esbossant un somriure molt lleu, a la càmera que tenia damunt del cap. Quan es va obrir lentament la porta de ferro automàtica va entrar i la porta es va tancar darrere seu. Com sempre, va travessar el jardí caminant, en direcció cap a l’entrada de la mansió. Com que sabia que les càmeres de seguretat estaven enfocades cap a ella, va caminar com si fos una model, amb l’esquena dreta, la barbeta abaixada i avançant cap endavant amb passos petits. Aquell dia anava vestida de manera informal, amb un paravent blau marí fosc, una parca grisa i texans. Portava unes vambes de bàsquet blanques i la bandolera penjada a l’espatlla. A dins no hi tenia el picador de gel: quan no el necessitava, el deixava reposant tranquil·lament dins d’un calaix del moble on desava la roba.
Davant de l’entrada hi havia unes quantes cadires de jardí de teca, i en una, assegut amb cara d’avorriment, un home força imponent. No era excessivament alt, però se li notava que tenia la part superior del cos extraordinàriament desenvolupada. Devia tenir uns quaranta i pocs anys, duia el cap rapat i lluïa un bigoti molt cuidat sota el nas. Portava un vestit gris d’espatlles molt amples, una camisa blanca i una corbata de seda de color gris fosc; les sabates, d’un negre immaculat, eren de cordovà. Duia una arracada de plata a cada orella. No tenia pinta de funcionari de la tresoreria del districte, ni de venedor d’assegurances; a primer cop d’ull, semblava un guarda de seguretat professional, i, realment, aquesta era la seva professió. De vegades també feia la funció de conductor. Tenia un dan molt alt de karate i, quan calia, també era capaç de fer servir armes amb eficiència, així com d’ensenyar les dents i tornar-se més violent que ningú. Normalment, però, era tranquil i pacífic, i fins i tot intel·ligent. Si el miraves fixament als ulls -suposant, és clar, que ell hi consentís-, també s’hi percebia una llum càlida.
En l’àmbit personal, les seves aficions eren manipular diversos tipus de màquines i col·leccionar discos de rock progressiu de les dècades dels seixanta i setanta, i vivia, com era d’esperar, en alguna banda d’Azabu amb la seva parella, un noi jove i guapo que feia de perruquer. Es deia Tamaru. No se sabia si això era el seu nom o el seu cognom, així com tampoc amb quins caràcters l’escrivia, però la gent li deia així.
Sense aixecar-se de la cadira, en Tamaru va mirar l’Aomame i va assentir.
– Bon dia -va dir l’Aomame, i es va asseure a la cadira que hi havia al davant de la d’ell.
– Es veu que en un hotel de Shibuya es va morir un home -va dir en Tamaru, mentre comprovava la brillantor de les seves sabates de cordovà.
– No ho sabia -va dir l’Aomame.
– Perquè no és un fet prou important per sortir a les notícies. Sembla que va tenir un atac de cor. Tenia poc més de quaranta anys; una llàstima.
– S’ha de vigilar, el cor.
En Tamaru va assentir.
– És molt important, el ritme de vida que portem. Una vida desordenada, amb estrès i falta de son, mata la gent.
– Però més tard o més d’hora, sempre ens acaba matant alguna cosa.
– En teoria, sí que és així.
– ¿Que li van fer l’autòpsia? -va preguntar l’Aomame.
En Tamaru es va inclinar cap endavant i es va espolsar una brosseta pràcticament invisible de la sabata.
– Està molt ocupada, la policia, i té un pressupost limitat: no té temps per dedicar-se a fer l’autòpsia a tots els cadàvers que troben sense cap ferida visible. I, encara que es tracti d’un peix gros, quan algú s’ha mort sense fer soroll, no tenen ganes d’anar-lo esbocinant perquè sí.
– Sobretot, si penses en la vídua que ha deixat.
En Tamaru es va quedar un moment callat i després va allargar la mà dreta, gruixuda com un guant, cap a l’Aomame. Ella la va agafar i van fer una encaixada ferma.
– Deu haver estat dur. Ara et toca descansar una mica -va dir ell.
L’Aomame va estirar una mica la boca cap a totes dues bandes, com sol fer la gent quan somriu, però en realitat no somreia: només transmetia el senyal d’estar-ho fent.
– ¿Com està, la Bun? -va preguntar ella.
– Ah, està molt bé -va respondre en Tamaru. La Bun era una femella de pastor alemany que tenien a la mansió. Tenia bon caràcter, i era intel·ligent, però també uns costums una mica estranys.
– ¿Encara menja espinacs? -va preguntar l’Aomame.
– Molts. I és un inconvenient, perquè últimament els espinacs sempre van molt cars. És que en menja molts.
– No havia vist mai un pastor alemany a qui li agradessin els espinacs.
– No es pensa que és un gos, ella.
– Doncs, ¿què es pensa que és?
– Un ésser especial, que està per sobre d’aquestes classificacions.
– ¿Un supergos?
– Potser sí.
– ¿És per això que li agraden els espinacs?
– No hi té res a veure: els espinacs li agraden i prou, des que era petita.
– Però potser és per culpa d’això, que ara té aquestes idees tan perilloses.
– Podria ser -va dir en Tamaru, i tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge-. Per cert: la cita d’avui era a dos quarts de dues, ¿oi?
L’Aomame va assentir.
– Sí, encara falta una mica.
En Tamaru es va aixecar a poc a poc.
– Espera’t un moment aquí. Potser la podríem avançar una mica -i va desaparèixer a l’entrada.
L’Aomame es va quedar esperant allà mentre contemplava els magnífics salzes. No hi havia vent, i les branques penjaven calmosament cap a terra, com lliurats a una meditació sense fi.
Al cap d’una mica va tornar en Tamaru.
– Anem pel darrere. Avui et rebrà a l’hivernacle.
Van passar pel jardí, deixant enrere les branques dels arbres en direcció a l’hivernacle, que era al darrere de l’edifici principal. Al voltant no hi havia arbres, per tal que pogués rebre molt sol. En Tamaru va obrir una mica la porta de vidre, amb molt de compte que no s’escapessin les papallones que hi havia a dins i va fer que l’Aomame hi entrés primer. Després s’hi va escolar ell i va tancar la porta immediatament. No era la mena d’acció que sol fer bé una persona grossa, però els seus moviments van ser directes i concisos. Senzillament, aquella no era una destresa que ell presentés com a tal.
Al gran hivernacle de vidre hi regnava una primavera perfecta, sense reserves. Era ple a vessar de tota mena de flors boniques. La majoria de plantes que hi havia eren força corrents: als prestatges hi havia testos posats en filera amb plantes i flors que es troben a tot arreu: gladiols, anemones, margarides… Entre elles també hi havia plantes que a ulls de l’Aomame només eren males herbes. No se’n veia ni una de sola que es pogués considerar ostentosa, com ara orquídies valuoses, roses insòlites o flors de la Polinèsia de colors primaris. No és que a l’Aomame li interessessin especialment, les plantes, però tot i així li agradava força, aquell hivernacle tan poc pretensiós.
Per contra, l’hivernacle acollia un gran nombre de papallones. Semblava que, en aquella gran sala de vidre, a la mestressa li interessava més criar papallones exòtiques que no pas cultivar plantes exòtiques. La majoria de flors havien estat escollides perquè eren riques en el nèctar que agradava a les papallones. Per criar papallones en un hivernacle cal una atenció, uns coneixements i un esforç fora de l’habitual, però l’Aomame no tenia ni la més mínima idea d’on anava dirigida, aquesta atenció.
De vegades, excepte quan era estiu, la mestressa feia passar l’Aomame a l’hivernacle i hi parlaven totes dues soles. A dins de la construcció de vidre no hi havia perill que ningú sentís què deien: les coses de què parlaven no eren de la mena que es poden dir en veu alta a qualsevol banda. A més a més, el fet d’estar envoltat de flors i papallones també tenia un efecte relaxant: n’hi havia prou de veure l’expressió de la mestressa. A dins de l’hivernacle hi feia una mica massa de calor, per a l’Aomame, però es podia aguantar.
La mestressa era una dona menuda d’entre setanta i setanta-cinc anys. Tenia els cabells blancs, molt bonics, tallats curts. Portava una camisa de treball de màniga llarga, uns pantalons de cotó de color crema i unes vambes de tenis brutes. Tenia posats uns guants de treball blancs i regava els testos d’un en un amb una regadora de ferro molt grossa. Feia l’efecte que totes les peces de roba que duia li anaven una talla massa gran, però, tot i així, se li havien adaptat al cos i se la veia còmoda. Cada vegada que s’hi trobava, l’Aomame no podia evitar sentir una mena de respecte per aquesta elegància natural, tan poc pretensiosa.
La mestressa era filla d’una família d’origen noble que abans de la guerra havia posseït un gran grup empresarial molt conegut, però no produïa en absolut una impressió de feblesa o floritura. Va perdre el marit poc després de la guerra i va començar a treballar en la direcció d’una petita empresa d’inversions d’uns parents propers, en la qual va demostrar un talent extraordinari per a la compravenda d’accions: hi tenia una capacitat natural, evident per a qualsevol persona. Gràcies al seu esforç, l’empresa d’inversions va créixer molt ràpidament, i també ho va fer el capital propi que li havia quedat a ella. A partir d’aquesta base, va comprar diverses propietats urbanes de gran valor que pertanyien a antics membres de la noblesa i de la família imperial. S’havia retirat feia uns deu anys, després d’estudiar el mercat i vendre a molt bon preu les accions que posseïa, amb la qual cosa la seva fortuna encara va augmentar més. La seva extrema reticència a deixar-se veure en públic la feia molt poc coneguda, en general, però en l’àmbit econòmic no hi havia ningú que no sabés qui era. També es deia que tenia molts contactes en el món de la política. Però, com a persona, era una dona franca i intel·ligent, i no sabia què era, la por. Confiava en el seu instint, i un cop havia pres una decisió, la duia fins a les últimes conseqüències.
Quan va veure l’Aomame va deixar la regadora i li va fer un senyal perquè s’assegués en una de les petites cadires de jardí de ferro que hi havia a prop de la porta. Quan l’Aomame s’hi va asseure, tal com li havia indicat, ella es va asseure a la del davant. Fes el que fes, pràcticament no produïa cap soroll, com una guineu femella, molt astuta, que travessés un bosc.
– ¿Voldran beure alguna cosa? -va preguntar en Tamaru.
– Una infusió -va dir ella. Després va mirar l’Aomame:- ¿I tu?
– El mateix -va respondre l’Aomame.
En Tamaru va assentir lleument i va sortir de l’hivernacle: després de mirar al voltant per comprovar que no hi hagués papallones, va obrir una mica la porta, va sortir corrents i la va tornar a tancar. Semblava que fes balls de saló.
La mestressa es va treure els guants de cotó i els va deixar delicadament, un damunt de l’altre, a la taula, com si assistís a una soirée i els guants fossin de seda. Després va dirigir els ulls negres i lluents cap a l’Aomame, uns ulls que en el passat havien estat testimonis de nombrosos fets. L’Aomame li va aguantar la mirada en la mesura que l’educació ho permetia.
– És una llàstima, aquesta pèrdua -va dir la mestressa-. Es veu que era força famós, aquest home, en el món del petroli. Encara era força jove, però diuen que era molt capaç.
La mestressa sempre parlava en veu baixa, en un to que faria que un cop de vent una mica fort s’endugués les seves paraules. Això provocava que l’interlocutor sempre hagués de parar molta atenció al que deia. De vegades l’Aomame tenia ganes d’allargar la mà i fer girar cap a la dreta el control del volum; però, evidentment, no n’hi havia cap, de control, i l’únic que podia fer era esforçar-se a sentir què deia.
– Però encara que aquest home hagi mort de sobte -va dir l’Aomame-, no sembla que hi hagi hagut cap daltabaix. El món continua funcionant.
La mestressa va somriure.
– Per començar, no hi ha ningú que sigui insubstituïble, en aquest món. Per molts coneixements i molta capacitat que tingui una persona, sempre, en alguna banda, n’hi ha alguna altra que la pot substituir. Tindríem un bon problema, si el món estigués ple de persones que no poguessin ser reemplaçades. És clar que… -va continuar, tot aixecant l’índex de la mà dreta cap enlaire, ben dret-, em costaria molt, trobar algú que et pogués substituir a tu.
– Encara que li costés molt de trobar qui em pogués substituir a mi, no li seria gaire difícil, trobar una altra manera de fer el que faig jo.
La mestressa va observar l’Aomame en silenci. Tenia un somriure de satisfacció als llavis.
– Potser no -va dir-. Però, suposant que fos així, segurament, en aquesta altra manera no hi trobaria això que totes dues estem compartint, ara i aquí. Tu ets tu, i no hi ha ningú més com tu. T’estic molt agraïda; tant, que no ho podria expressar amb paraules.
La mestressa es va inclinar cap endavant, va allargar la mà i la va posar damunt la de l’Aomame. L’hi va deixar durant uns deu segons. Després la va enretirar i va recolzar l’esquena al respatller, mantenint la mateixa expressió a la cara. Va venir una papallona voleiant per l’aire i se li va aturar a l’espatlla, damunt la camisa de treball blava. Era blanca i petita, amb uns motius vermells. Es va quedar adormida allà, com si no sabés què era, la por.
– Segurament no l’havies vista mai, una papallona com aquesta -va dir la mestressa, fent-se un cop d’ull a l’espatlla. Es percebia un lleuger sentiment d’orgull, en la seva veu.- Ni tan sols a Okinawa, se les troba fàcilment. Només s’alimenten d’un sol tipus de flor, d’una flor especial que solament floreix a les muntanes d’Okinawa. Per tenir aquestes papallones, primer he hagut de portar fins aquí aquestes flors i cultivar-les. Ha estat un esforç força gran. I també una despesa força gran, és clar.
– Sembla que li té molt d’afecte, aquesta papallona.
La mestressa va somriure.
– Aquesta personeta em considera una amiga.
– ¿Et pots fer amic, de les papallones?
– Per fer-se amic de les papallones, primer t’has de convertir en una part de la naturalesa. Has d’eliminar els indicis que revelen que ets una persona i t’has de quedar quieta aquí, pensant que ets com un arbre, o un bri d’herba, o una flor. Trigues temps, però un cop t’han acceptat, te’n fas amiga d’una manera natural.
– ¿Els posa nom, a les papallones? -va preguntar l’Aomame per curiositat-. Vull dir, a cadascuna, com si fossin gats o gossos.
La mestressa va negar lleugerament amb el cap.
– No els poso nom, a les papallones. Encara que no en tinguin, es poden distingir totes, per la forma i les taques. A més a més, encara que els posessis nom, es moren al cap de poc. Tan sols són amics ocasionals, persones que no arriben a tenir un nom. Jo vinc aquí cada dia, les saludo i hi parlo una estona, però quan arriba el moment les papallones desapareixen sense dir res. Encara que pensi que segur que s’han mort, no en trobo mai els cadàvers. S’esvaneixen sense deixar cap rastre, com si les xuclés l’aire. No hi ha cap ésser que tingui una gràcia tan efímera com la de les papallones. No se sap d’on sorgeixen, busquen sense fer soroll alguna cosa molt petita i limitada i se’n van discretament cap a alguna altra banda. Potser a un món diferent del nostre.
L’aire de l’hivernacle era calent i humit, ple de l’olor de les plantes, i aquí i allà apareixien i desapareixien tot de papallones com signes fortuïts que puntuessin el flux sense principi ni fi de la consciència. Cada vegada que hi entrava, l’Aomame tenia la sensació de perdre la noció del temps.
En Tamaru va arribar amb una safata de metall amb una tetera de ceràmica celadont molt bonica i dues tasses que hi feien joc. També hi havia dos tovallons de roba i un platet petit amb galetes. L’aroma de la infusió es va barrejar amb la de les flors del voltant.
– Gràcies, Tamaru. Ja ens n’encarreguem nosaltres, ara -va dir la mestressa.
En Tamaru va deixar la safata damunt la taula de jardí, va fer una petita reverència i se’n va anar sense fer soroll. En sortir de l’hivernacle, va fer els mateixos passos de ball per obrir i tancar la porta. La mestressa va aixecar la tapa de la tetera, va olorar la infusió i, un cop va comprovar que ja estava a punt, la va abocar lentament a les tasses, parant molta atenció que quedés igual d’intensa a totes dues.
– Potser no ho hauria de preguntar, però, ¿com és, que no posa una pantalla a l’entrada? -va demanar l’Aomame.
La mestressa va aixecar el cap i va mirar l’Aomame.
– ¿Una pantalla?
– Sí. Si posés una pantalla a la part de dins i hi hagués dues portes, no caldria anar amb tant de compte que no s’escapin les papallones, en entrar o sortir.
La mestressa es va posar el platet damunt la mà esquerra, va agafar la tassa amb la dreta, se la va acostar als llavis i en va prendre un glop sense fer soroll. El va assaborir i va assentir una mica. Va tornar a posar la tassa al platet i el platet damunt de la safata. Després de fregar-se una mica els llavis amb el tovalló, el va deixar damunt els genolls. Per dur a terme aquestes accions va trigar, sense exagerar gens ni mica, unes tres vegades més que el que hauria trigat qualsevol altra persona. Semblava una fada que xuclés el rou del matí al mig del bosc per alimentar-se.
Després la mestressa va tossir una mica.
– No m’agraden les xarxes -va dir.
L’Aomame va esperar en silenci que continués, però no hi va haver cap continuació. El seu comentari es va acabar sense deixar clar si les xarxes no li agradaven perquè estava en contra, en general, de tot allò que limitava la llibertat, si es tractava d’una preferència estètica o si, senzillament, era una qüestió de gust i no hi havia cap raó especial. Però tampoc no es tractava d’una qüestió important; l’Aomame només l’hi havia preguntat perquè li havia passat pel cap.
Tal com havia fet la mestressa, l’Aomame va agafar la tassa d’infusió amb el platet i en va prendre una mica sense fer soroll. No li agradaven gaire, les infusions; el que li agradava era el cafè fort i calent com un dimoni, però potser no era una beguda gaire adequada per prendre en un hivernacle a primera hora de la tarda. Per això, quan era allí, sempre prenia, per principi, el mateix que la mestressa. També es va menjar, a poc a poc, una de les galetes que li havia recomanat. Eren de gingebre, acabades de coure, i se’n notava molt el gust. L’Aomame va recordar que la mestressa havia viscut una temporada a Anglaterra, abans de la guerra. La seva interlocutora també va agafar una galeta i va començar a menjar-se-la molt a poc a poc, sense fer gens de soroll per no despertar la papallona tan rara que dormia a la seva espatlla.
– Quan te’n vagis, en Tamaru et donarà la clau, com sempre -va dir la mestressa-. Quan acabis ens la tornes per correu. Com sempre.
– D’acord.
Va seguir un silenci tranquil. Els sorolls del món exterior no arribaven a l’interior tancat de l’hivernacle. La papallona continuava dormint, com si se sentís segura.
– No fem res dolent, nosaltres -va dir la mestressa, mirant directament l’Aomame.
Ella es va mossegar una mica el llavi, i després va assentir.
– Ja ho sé.
– Mira el que hi ha dins d’aquest sobre -li va dir la mestressa.
L’Aomame va agafar un sobre que hi havia damunt la taula i va arrenglerar les set fotografies de dins, fetes amb una Polaroid, al costat de l’elegant tetera de ceràmica celadont, com si disposés les cartes d’una tirada dolenta de tarot. Eren de parts del cos d’una dona jove que estava despullada, i les havien fet de prop: l’esquena, els mugrons, les natges, les cuixes, fins i tot les plantes dels peus. L’única que faltava era la de la cara. A totes les parts la violència havia deixat un rastre de nafres i blaus. Semblava que havien fet servir un cinturó. El pèl púbic estava afaitat, i a prop d’aquella zona hi havia una marca que semblava feta amb un cigarret encès. L’Aomame va fer una ganyota involuntària. Havia vist altres fotografies com aquesta, abans, però mai de tan terribles.
– ¿És la primera vegada que les veus, oi? -va preguntar la mestressa.
L’Aomame va assentir amb el cap, sense dir res.
– M’ho havia explicat, però és la primera vegada que veig les fotografies.
– Ho va fer aquell home -va dir l’anciana-. Li han arreglat les tres costelles trencades, però sembla que té dificultats per sentir-hi d’una orella, i no saben si l’hi podran curar. -El volum era el mateix que abans, però ara la veu era més freda i més dura. Com si el canvi en la veu l’hagués espantada, la papallona que dormia a la seva espatlla es va despertar, va obrir les ales i se’n va anar voleiant. La mestressa va continuar:- No els podem deixar estar, els qui fan unes coses tan terribles. Sigui el que sigui, el que haguem de fer.
L’Aomame va recollir les fotografies i les va tornar a guardar al sobre.
– ¿No t’ho sembla?
– Sí que m’ho sembla -va coincidir l’Aomame.
– Hem fet el que era correcte -va dir la mestressa.
Va aixecar-se de la cadira i, potser per calmar-se una mica, va agafar la regadora que tenia al costat com qui agafa una arma sofisticada. Estava força pàl·lida, i tenia la vista clavada en un racó de l’hivernacle. L’Aomame va mirar en la mateixa direcció, però no hi va veure res estrany: només uns testos amb cards.
– T’agraeixo molt que hagis vingut -li va dir la mestressa, amb la regadora buida encara a la mà. Semblava que s’havia acabat l’entrevista.
L’Aomame es va alçar i va agafar la bossa.
– Moltes gràcies pel te.
– T’ho torno a dir: gràcies.
L’Aomame va somriure només una mica.
– No t’has de preocupar de res -va dir la mestressa. En algun moment la seva veu havia recuperat la calma de sempre, i als ulls hi brillava una llum càlida. Va posar una mà damunt del braç de l’Aomame.- Hem fet el que havíem de fer.
L’Aomame va assentir. La conversa sempre acabava amb la mateixa frase. Potser era perquè la dona s’ho repetia a si mateixa, pensava l’Aomame, com si fos un mantra o una pregària: «No t’has de preocupar de res. Hem fet el que havíem de fer».
Després de comprovar que no hi hagués papallones al voltant, l’Aomame va obrir una mica la porta de l’hivernacle, va sortir i la va tancar. Va deixar la mestressa amb la regadora a la mà. A fora de l’hivernacle, l’aire era fresc i punyent. Se sentia l’olor dels arbres i de la gespa. Aquest era el món real; el temps hi transcorria com sempre. L’Aomame es va omplir els pulmons d’aquell aire real.
En Tamaru l’esperava a l’entrada de l’edifici, assegut a la mateixa cadira de teca, per donar-li la clau de la caixa.
– ¿Ja heu acabat? -li va preguntar ell.
– Em sembla que sí -va respondre l’Aomame. Se li va asseure al costat, va agafar la clau que li donava i la va ficar en un compartiment de la bandolera.
Es van quedar tots dos sense dir res, observant els ocells que venien al jardí. Continuava sense haver-hi gens de vent, i les branques dels salzes penjaven silencioses cap a terra; n’hi havia unes quantes que estaven a punt de tocar-lo.
– ¿Està bé, la dona? -va preguntar l’Aomame.
– ¿Quina dona?
– La dona d’aquell que va tenir l’atac de cor a l’hotel de Shibuya.
– De moment no es pot dir que estigui gaire bé -va dir en Tamaru, arrugant el front-. Encara està en estat de xoc i no parla gaire. Li caldrà temps.
– ¿Com és, aquesta dona?
– Passa dels trenta anys. No té fills. És guapa, i agradable, i també té molt d’estil. Però, per desgràcia, em sembla que aquest estiu no es podrà posar banyador. Ni el de l’any que ve, potser. ¿Has vist les fotografies?
– Sí, fa un moment.
– És espantós, ¿no?
– Déu n’hi do -va respondre l’Aomame.
– És un patró força freqüent -va dir en Tamaru-. L’home, públicament, és una persona competent. Té bona reputació entre qui el coneix, una bona educació i un bon expedient acadèmic. I també una bona posició social.
– Però quan torna a casa, canvia completament -va continuar l’Aomame-. Es torna violent, sobretot quan beu. Però, igualment, és de la mena que només fa servir la violència contra les dones: només pega a la seva. Amb els de fora és molt amable: els qui el coneixen, el tenen per un bon marit, tranquil i agradable. Encara que ho jurés, la seva dona no trobaria ningú que es cregués la terrible situació en què es troba. I, com que ho sap, l’home, a l’hora de maltractar-la, tria els llocs que fan de mal ensenyar a la gent. O bé ho fa de manera que no li quedin marques. És això, més o menys, ¿oi?
En Tamaru va fer que sí amb el cap.
– Més o menys. Però no bevia ni una gota d’alcohol, aquest: tirava pel dret, sobri i a ple dia. Tenia un caràcter terrible. Ella li va demanar el divorci, però ell s’hi va negar fermament, potser perquè ella li agradava, o perquè no volia deixar escapar una víctima que tenia tan a mà. O potser perquè li agradava fer servir la força contra ella, per violar-la.
En Tamaru va aixecar una mica el peu per tornar a comprovar el llustre de la sabata. Després va continuar parlant.
– Evidentment, si presentes proves que hi ha hagut violència domèstica, pots obtenir el divorci, però per a això cal temps i diners. I si l’altre té un bon advocat, et pots trobar en una situació força incòmoda. Els tribunals familiars tenen molta feina, i els falten jutges. A més a més, encara que aconsegueixis el divorci, obtinguis una pensió de manteniment i se’n determini l’import, la majoria d’homes no la paguen quan toca, donant qualsevol excusa. Al Japó no passa gairebé mai, que un exmarit vagi a la presó per no haver passat la pensió: si fa veure que té la intenció de pagar i li dóna uns quants diners a l’exdona, el tribunal fa els ulls grossos.
– Però fa uns dies -va dir l’Aomame-, aquest marit tan violent va tenir un atac de cor molt ben trobat, en aquella habitació de l’hotel de Shibuya.
– «Molt ben trobat» em sembla una expressió una mica massa directa -va dir en Tamaru, fent petar la llengua-. Jo prefereixo dir que va ser «justícia divina». No hi havia res d’estrany, en la causa de la mort, i la quantitat a cobrar per l’assegurança de vida no és tan alta que faci sospitar res a l’asseguradora. Suposo que pagarà sense dir ni una paraula. Però igualment és una quantitat considerable: amb l’import de l’assegurança ella podrà fer els primers passos d’una nova vida. I, per sort, s’estalviarà el temps i els diners que li hauria costat la demanda de divorci. Ha evitat aquells procediments legals tan complicats i absurds, i tots els problemes que li hauria provocat el dolor psicològic.
– I, a més a més, ja no ens hem de preocupar perquè aquell desgraciat vagi pel món buscant alguna nova víctima.
– Justícia divina -va dir en Tamaru-. Gràcies a l’atac de cor, s’ha arreglat tot. Tot va bé si acaba bé.
– Si es pot dir que hi hagi res que s’acabi -va dir l’Aomame.
En Tamaru va convertir els seus llavis en una curta arruga que recordava un somriure.
– Sempre s’acaben, les coses, en algun moment. El que passa és que no vas trobant rètols que et diuen: «Això s’acaba aquí». ¿Que trobes un rètol que digui: «L’escala s’acaba aquí. No continueu pujant», quan ets al capdamunt d’una escala de mà?
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Doncs és el mateix -va dir en Tamaru.
– Si fas servir el sentit comú -va dir l’Aomame- i tens els ulls ben oberts, te n’adones tu mateixa, de quan s’acaba una cosa.
En Tamaru va assentir.
– I encara que no te n’adonis… -va fer un gest cap avall amb els dits-, la cosa s’acaba igualment.
Es van quedar un moment callats, escoltant el cant dels ocells. Era una tarda tranquil·la d’abril, sense rastre de maldat o violència.
– ¿Quantes dones s’estan aquí, ara? -va preguntar l’Aomame.
– Quatre -va respondre en Tamaru immediatament.
– ¿Totes es troben en la mateixa situació?
– Semblant -va dir en Tamaru, i va arrugar els llavis-. Però no és tan greu, en els altres tres casos. Com sempre, els seus homes són tots uns desgraciats que no serveixen per a res, però no són tan males peces com aquest de qui parlàvem. Són uns fatxendes i prou. No t’haurem de molestar a tu, per ells; ens en podem encarregar nosaltres.
– ¿Respectant la llei?
– Respectant la llei, més o menys, encara que potser els haurem d’intimidar una mica. És clar que un atac de cor és totalment legal, però.
– És clar -va reblar l’Aomame.
En Tamaru es va quedar un moment callat, amb totes dues mans damunt dels genolls, observant les branques del salzes que penjaven en silenci.
L’Aomame va trencar el silenci després de dubtar una mica:
– Escolta, Tamaru: et voldria fer una pregunta.
– ¿Quina?
– ¿Quants anys fa, que van canviar els uniformes i les armes que porta la policia?
En Tamaru va arrufar una mica les celles: en el to de veu de l’Aomame hi havia alguna cosa que l’havia fet posar en guàrdia.
– ¿Per què em preguntes això, de sobte?
– Per no res. M’acaba de passar pel cap.
En Tamaru va mirar els ulls de l’Aomame. Els seus eren totalment neutres, sense cap expressió: un recipient buit que es podria decantar en qualsevol sentit.
– A mitjan octubre de 1981, a prop del llac Motosu, hi va haver un gran enfrontament armat entre la policia de la prefectura de Yamanashi i un grup extremista, i l’any següent es van fer reformes importants a la policia. Va ser fa dos anys.
L’Aomame ho va escoltar sense canviar d’expressió. No se’n recordava gens ni mica, d’aquest incident, i l’únic que podia fer era seguir el corrent a en Tamaru.
– Va ser un incident amb molta sang. Cinc kalàixnikovs AK-47 contra vells revòlvers de sis bales: no es pot dir ni que hi hagués un enfrontament. Hi van morir tres policies, que van quedar destrossats, pobres, com si els haguessin trinxat. Se’ls va endur immediatament una unitat d’helicòpters de les Forces d’Autodefensa. La policia va quedar en evidència, i poc després el primer ministre Nakasone va començar a treballar per reforçar les forces policials. Se’n va reformar en profunditat l’organització, es va crear una força armada especial i es va decidir que tots els policies portessin una pistola semiautomàtica més eficaç, la Beretta 92. ¿N’has disparada mai cap?
L’Aomame va fer que no amb el cap. És clar, que no! No havia disparat ni una pistola d’aire comprimit!
– Jo sí -va continuar en Tamaru-. Pot disparar quinze trets automàticament, i fa servir munició Parabellum de 9 mil·límetres. És una arma molt ben considerada, i la fan servir les forces armades dels Estats Units. No és barata, però surt menys cara que la Sig o la Glock. El problema és que no és una pistola fàcil de fer servir, per a un aficionat. Els revòlvers d’abans només pesaven 490 grams, i aquesta en pesa 850. Per a una policia tan poc entrenada com la japonesa, no serveix de res, una pistola com aquesta. I en un país amb tanta gent, hi ha el perill que la població en surti escaldada, si en comencen a córrer.
– ¿On la vas disparar, aquesta pistola?
– Ah, m’ho pregunten molt, això. Una vegada estava tocant l’arpa al costat d’una font quan va aparèixer una fada del no-res, em va donar una Beretta 92 i em va dir que per què no disparava a un conill blanc que corria per allí, per provar-la.
– ¿Ho dius de debò?
L’arruga dels llavis d’en Tamaru es va fer una mica més profunda.
– Jo, tot el que dic, ho dic sempre de debò -va afirmar-. Sigui com sigui, va ser a la primavera de fa dos anys, que van canviar els uniformes i l’arma reglamentària. Just en aquesta època. ¿Respon a la teva pregunta, això?
– Fa dos anys -va dir l’Aomame.
En Tamaru va dirigir una altra mirada penetrant a l’Aomame.
– Escolta, si hi ha alguna cosa que et preocupa, val més que me l’expliquis. ¿Tens cap problema amb la policia?
– No, no en tinc cap -va respondre l’Aomame, mentre agitava a l’aire els dits de totes dues mans, com si voleiessin-. Estava donant voltes a això de l’uniforme. No aconseguia recordar-me’n, de quan l’havien canviat.
Va seguir un moment de silenci, i la conversa es va acabar allí, de manera natural. En Tamaru va tornar a allargar la mà dreta.
– És una sort, que tot hagi sortit bé -va dir.
L’Aomame li va donar la mà. Aquell home ho sabia, que després d’acabar una feina dura que implica vides de persones necessites el contacte d’un cos humà perquè t’animi en silenci, càlidament.
– Fes uns quants dies de festa -va continuar en Tamaru-. De vegades ens cal aturar-nos un moment, respirar fondo i deixar la ment en blanc. ¿Per què no vas a Guam amb el teu xicot?
L’Aomame es va alçar, va penjar-se la bandolera a l’espatlla i es va posar bé la caputxa del paravent. En Tamaru també es va posar dempeus. No era tan alt com això, però quan es posava dret semblava que fos un mur de pedra. L’Aomame sempre se sorprenia, que li produís aquest efecte.
En Tamaru la va seguir fixament amb la mirada mentre se n’anava. L’Aomame la notava a l’esquena mentre avançava, i per això va caminar amb pas ferm, amb la barbeta abaixada i l’esquena ben dreta, com si seguís una línia recta. No parava de trobar coses que no li sonaven de res. Fins feia ben poc, el món era a les seves mans, sense fissures ni contradiccions. Però ara tot començava a desgavellar-se.
¿Un enfrontament armat al llac Motosu? ¿La Beretta 92?
¿Què devia estar passant? No podia ser, que l’Aomame no s’hagués assabentat d’unes notícies tan importants. El món començava a tornar-se boig. Mentre avançava, hi anava donant tombs sense parar. Tant era, el que hagués passat: havia de tornar a relligar el món com fos perquè n’hi hagués un de sol, sense donar-se excuses ni perdre temps. Si no, podia passar alguna cosa terrible.
Segurament, en Tamaru devia notar l’agitació que envaïa l’Aomame. Era un home pacient, amb un instint excepcional; i també un home perillós. Sentia un profund respecte per la mestressa, i li seria fidel fins a les darreres conseqüències. Faria qualsevol cosa, per protegir-la. L’Aomame i en Tamaru es respectaven mútuament, i es tenien un cert afecte, o, com a mínim, una cosa semblant a l’afecte. Però si en Tamaru pensés que, per alguna raó, l’Aomame podria perjudicar la seva mestressa, no dubtaria a tallar qualsevol vincle amb ella i a desfer-se’n amb la màxima eficiència. Tanmateix, no se’l podia criticar, per això: al capdavall, aquella era la seva feina.
La porta d’entrada es va obrir quan l’Aomame va haver travessat el jardí. Va mirar cap a la càmera de seguretat i va fer un somriure tan agradable com va poder, movent una mica la mà, com si no hagués passat res. Quan va ser a fora, la porta es va tancar a poc a poc darrere seu. Mentre baixava la pronunciada costa d’Azabu va organitzar mentalment totes les coses que tenia pendents i en va fer una llista amb molt detall, i molta astúcia.
8
TENGO
Anar a un lloc desconegut a conèixer un desconegut
Per a la majoria de la gent, els diumenges al matí són el símbol per excel·lència del descans, però des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al matí tinguessin res d’alegre. Els diumenges sempre el deprimien. Quan arribava el cap de setmana se sentia el cos pesant, perdia la gana i tot li feia mal. Per a ell, els diumenges tenien una qualitat perversa, com la cara de la lluna que sempre roman a les fosques. Quan era petit, pensava sovint que tant de bo no arribés, el diumenge, que divertit que seria que sempre hi hagués classe i no tanquessin mai l’escola. Fins i tot havia resat perquè el diumenge no arribés -evidentment, les seves pregàries mai no van ser escoltades-. Fins i tot ara, que era adult i els diumenges ja no eren una amenaça real, quan es despertava un diumenge al matí, de vegades se sentia trist sense motiu, i fins i tot se sentia grinyolar algunes parts del cos i tenia basques. El seu cos havia assimilat aquestes reaccions, potser a un nivell inconscient.
Quan encara era petit, el pare d’en Tengo, que era cobrador de l’impost de l’NHK, se l’enduia els diumenges a fer els cobraments. Va començar a fer-ho quan ell encara anava a pàrvuls, i ho va continuar fent, sense ni una sola excepció, llevat de quan hi havia algun esdeveniment especial a l’escola, fins a cinquè de primària. Quan es llevaven, a les set, li feia rentar la cara amb sabó, comprovava que tingués les orelles i les ungles ben netes, li feia posar una roba tan polida com podia -però no gaire vistosa- i li prometia que després anirien a menjar alguna cosa ben bona.
En Tengo no sabia si els altres cobradors de l’NHK també treballaven, els dies de festa, però pel que recordava el seu pare mai no havia deixat de treballar els diumenges, sinó que, ben al contrari, treballava encara amb més energia que els altres dies, perquè aquell dia potser podia pescar la gent que els dies de diari no era a casa.
Hi havia diverses raons per les quals el seu pare s’enduia el petit Tengo a fer els cobraments. Una raó era que no podia deixar-lo sol a casa perquè encara era petit. Els dies de cada dia i els dissabtes podia deixar-lo a la llar d’infants, o al parvulari, o a l’escola, però els diumenges aquests llocs estaven tancats. Una altra raó és que creia necessari que el seu fill sabés quina feina feia el seu pare, perquè des de petit fos conscient de què vivien, tots dos, i sabés en què consistia treballar. Ell mateix, des que en tenia record, havia anat al camp a treballar els diumenges sense ni plantejar-s’ho, i quan hi havia molta feina als camps deixava d’anar a escola. Per al seu pare, aquest era l’estil de vida normal.
La tercera i última raó era calculada, i per això va ser la que va causar la ferida més profunda en l’esperit d’en Tengo. El seu pare sabia perfectament que li seria més fàcil fer els cobraments si anava per les cases amb un nen. Era més difícil dir-li a un cobrador que arrossegava un nen petit agafat de la mà: «No penso pagar, o sigui que vagi-se’n». Encara que no tinguessin la intenció de pagar, la majoria de la gent ho acabaven fent quan veien un nen que se’ls mirava fixament des de baix. Per això, els diumenges el seu pare feia les rutes on hi havia més llars que no volien pagar. Des del principi en Tengo va sentir que aquesta era la tasca que s’esperava d’ell, i se li va fer insuportable. Al mateix temps, però, per fer content el seu pare, feia servir tot el seu enginy per representar el paper que li tocava, com si fos un mico de fira. Si aconseguia fer-lo content, aquell dia ell el tractava més bé.
L’únic que salvava en Tengo era que la zona que corresponia al seu pare quedava a una certa distància d’on vivien. Casa seva era en una zona d’habitatges dels afores d’Ichikawa, mentre que el seu pare havia de fer els cobraments al centre mateix de la ciutat. El districte escolar també era diferent. Així, almenys, no havien d’anar a cobrar a les cases dels seus companys de guarderia o de primària. Igualment, de vegades s’havien creuat amb algun company mentre caminaven per la zona comercial del centre. En aquestes ocasions ell corria a amagar-se darrere del seu pare i procurava que no el veiessin.
Gairebé tots els pares dels companys d’en Tengo eren assalariats que anaven cada dia a treballar al centre de Tòquio, i per a algunes coses veien la ciutat d’Ichikawa, i la prefectura de Chiba a la qual pertanyia, com una part de Tòquio. Els dilluns al matí els companys parlaven apassionadament d’on havien anat el diumenge i què havien fet: al parc d’atraccions, al zoològic, a l’estadi de beisbol… A l’estiu anaven a la platja a Minamibôsô, i a l’hivern, a esquiar. Havien fet sortides amb el cotxe del seu pare, o fins i tot havien anat a escalar muntanyes. Parlaven amb passió sobre aquestes experiències i s’intercanviaven informació sobre llocs diversos. Però en Tengo no tenia res de què parlar: no havia anat a cap lloc turístic, ni a cap parc d’atraccions. Ell i el seu pare s’havien passat el diumenge, del matí al vespre, tocant el timbre de cases de desconeguts, s’havien inclinat davant la persona que havia sortit i n’havien agafat els diners. Si hi havia algú que no volia pagar, l’amenaçaven. Si algú els donava excuses, hi discutien. De vegades els insultaven com si fossin gossos vagabunds. No podia pas explicar aquestes experiències als seus companys.
Quan feia tercer de primària, a la classe es va saber que el seu pare feia de cobrador de l’NHK. Potser algú l’havia vist pel carrer anant a cobrar a les cases, perquè es passava tots els diumenges, del matí al vespre, caminant per tot el centre de la ciutat, darrere del seu pare; era normal que algú els veiés (ja era massa gran per poder-s’hi amagar al darrere). El que era sorprenent, més aviat, era que no s’hagués sabut fins llavors.
Per això van començar-lo a anomenar amb el sobrenom d’NHK. Era inevitable que en un ambient social format per nens de classe mitjana, fills d’administratius, ell es convertís, d’alguna manera, en «el diferent». Moltes de les coses que per als altres nens eren òbvies, per a ell no ho eren. Vivia en un món diferent del seu i tenia una vida diferent. En Tengo treia molt més bones notes que els altres, i també tenia facilitat per als esports. Era gran i fort, i els professors es fixaven en ell. Per això, encara que fos «el diferent», la classe no el bandejava, sinó que més aviat era el centre d’atenció. Tanmateix, quan algú el convidava a fer alguna sortida el diumenge, o a anar a casa seva, mai no podia acceptar la invitació. Sabia d’entrada que així que digués al seu pare: «Diumenge que ve fan una festa a casa d’un amic», el seu pare no se l’escoltaria. L’únic que podia fer era excusar-se, dient que el diumenge no podia. A força de dir que no va anar deixant de rebre invitacions. Quan se’n va adonar, no formava part de cap colla i sempre estava sol.
Passés el que passés, els diumenges, del matí al vespre, havia de fer la ruta per cobrar l’impost amb el seu pare. Era una regla absoluta, que no admetia canvis ni excepcions. Encara que estigués refredat i no pogués parar de tossir, encara que tingués més o menys febre, encara que tingués l’estómac malament, el seu pare no l’hi perdonava. En aquestes ocasions anava fent tentines darrere seu, sovint pensant que tant de bo es desmaiés i es morís allà mateix, perquè així, com a mínim, el seu pare hauria de reflexionar sobre el que havia fet i potser s’adonaria que havia estat massa dur amb el seu fill. Però, per bona sort o mala sort, en Tengo era fort de naixement, i encara que tingués febre, o mal d’estómac, o ganes de vomitar, mai no va caure ni es va desmaiar, i va fer a peu tota la llarga ruta dels cobraments, sense queixar-se ni una sola vegada.
L’any que va acabar la guerra, el pare d’en Tengo va tornar de Manxúria sense ni un cèntim a la butxaca. Era el tercer fill mascle d’un pagès de Tôhoku, i havia anat a Manxúria amb altres nois del seu poble com a part dels grups de colonització de Manxúria i Mongòlia. No perquè s’hagués empassat la propaganda del govern, que deia que Manxúria era un paradís, amb grans extensions de terra molt fèrtil on es podia menar una vida d’abundància: ja sabia, de bon principi, que els paradisos no existeixen enlloc. Només hi va anar perquè era pobre i es moria de gana. A la seva terra només podia aspirar a viure mig mort de gana, i a tot arreu la situació econòmica era terrible i hi havia molts aturats. Si hagués anat a la ciutat, no hauria sabut on començar a buscar feina. Per tant, l’única manera de sobreviure era emigrar a Manxúria. Va fer la formació bàsica sobre l’ús d’armes de foc que rebien els colonitzadors, va aprendre les quatre coses que els ensenyaven sobre les condicions agrícoles a Manxúria, va deixar enrere el seu poble i les festes de comiat que li van fer i va anar amb tren des de Dalian fins a prop de la frontera amb Manchukuo. Allà li van donar terrenys, eines per cultivar-los i fusells i va començar a fer de pagès amb els seus companys. La terra era pobra i plena de pedres, i a l’hivern s’hi glaçava tot. Van arribar a menjar-se gossos salvatges, a falta de cap altra cosa. Tanmateix, els primers anys el govern els donava ajudes, i gràcies a això van poder sobreviure.
L’agost de 1945, quan per fi la seva vida començava a donar senyals d’anar-se assentant, la Unió Soviètica va trencar l’acord de pau i va ocupar tot Manchukuo. Un cop estabilitzats els fronts d’Europa, la Unió Soviètica havia traslladat amb els ferrocarrils de Sibèria la major part del seu exèrcit a l’Extrem Orient i començava els preparatius per atacar la frontera. El pare d’en Tengo, que sabia quina era la situació imminent gràcies a l’avís que discretament li havia fet un funcionari amb qui s’havia tractat, esperava l’ocupació. El funcionari li havia aconsellat que estigués preparat per marxar amb el que portés a sobre i que fugís tan de pressa com pogués, perquè les forces japoneses de Manxúria estaven molt afeblides i no podrien respondre a l’atac. Per això, així que va sentir la notícia que l’exèrcit soviètic estava a punt d’atacar la frontera va sortir corrents cap a l’estació de ferrocarril amb un cavall que tenia preparat i va pujar a l’antepenúltim tren que va sortir cap a Dalian. Va ser l’únic de tots els seus companys que va arribar al Japó sa i estalvi aquell mateix any.
Després de la guerra va anar a Tòquio i va fer algunes feines, com ara treballar al mercat negre i fer d’aprenent de fuster, però no en va trobar cap d’estable. A penes va aconseguir mantenir-se ell mateix. El 1949, quan feia de repartidor d’una taverna d’Asakusa, va trobar-se al carrer, per casualitat, el conegut de Manxúria, aquell funcionari que l’havia avisat que estava a punt d’esclatar la guerra entre el Japó i la Unió Soviètica. En aquella època l’havien enviat a treballar al Ministeri de Correus i Telecomunicacions de Manchukuo, però ara havia tornat a la seva feina de sempre, al Ministeri de Telecomunicacions. Potser perquè eren de la mateixa zona del Japó, o perquè sabia que era un bon treballador, li tenia força afecte al pare d’en Tengo i el va convidar a menjar.
Quan va saber que el pare d’en Tengo no trobava cap feina amb cara i ulls i ho estava passant força malament, el funcionari li va preguntar si no tindria ganes de treballar de cobrador de l’impost de l’NHK. Com que tenia coneguts que treballaven en aquest departament del Ministeri, el podia recomanar. El pare d’en Tengo li va respondre que li n’estaria molt agraït. No tenia gaire idea de quina mena de lloc devia ser, l’NHK, però qualsevol feina amb un salari fix li anava bé. El funcionari li va escriure una carta de recomanació i fins i tot li va fer de garant. Gràcies a això, el pare d’en Tengo va poder aconseguir la feina de cobrador de l’NHK amb facilitat. Va fer el curs de formació i li van donar un uniforme i una ruta a seguir. La gent per fi es començava a recuperar del xoc que havia suposat la derrota i, dins de la duresa de les condicions de vida, tenia ganes de divertir-se. La música, l’humor i els esports de la ràdio eren la forma de diversió més propera i barata, i els aparells de ràdio s’havien estès fins a un punt que no es podia comparar amb el d’abans de la guerra. Hi havia una gran necessitat de treballadors que anessin per les cases a cobrar l’impost de les emissores de l’NHK.
El pare d’en Tengo va dur a terme la feina amb una diligència extrema. La seva màxima virtut era que tenia molt bona salut i molta paciència. En tota la seva vida, eren comptades les vegades que havia menjat fins a tenir-ne prou, i per a una persona així la feina de cobrador de l’NHK no era especialment dura. Per molt que l’insultessin no se sentia afectat, i, a més, el fet de pertànyer a una gran organització, per bé que fos a l’escalafó més baix, li produïa una satisfacció enorme. Va treballar de cobrador a comissió i sense assegurança durant un any, però la seva actitud i els seus resultats eren excel·lents, i l’NHK el va contractar oficialment com a cobrador. Aquest no era el procediment de contractació habitual a l’NHK, però, evidentment, hi va ajudar la influència del funcionari del Ministeri de Telecomunicacions que li feia de garant. Va començar a cobrar un sou base fix i dietes, li van donar un pis de l’empresa i una assegurança de salut. Hi havia una gran diferència, amb les condicions que tenien els cobradors que anaven a comissió, que eren tractats gairebé com si fossin d’un sol ús. Era la sort més gran que havia tingut en tota la seva vida. Per fi havia aconseguit trobar el seu lloc sota el tòtem que el protegiria.
En Tengo va sentir aquesta història del seu pare fins a estar-ne tip. El pare no li cantava cançons de bressol, ni li llegia contes assegut al costat del llit: li repetia una vegada i una altra les experiències reals que havia viscut fins al moment. Que era d’una família molt pobra de petits pagesos de Tôhoku, que va créixer treballant i rebent pallisses com si fos un gos, que havia emigrat a Manxúria amb els grups de colonització, que havia conreat uns terrenys on feia tan fred que el pixum es glaçava abans d’arribar a terra i d’on n’havien de fer fora els grups de bandits i de guineus amb rifles, que va salvar la vida en aconseguir fugir pels pèls de les tropes soviètiques, que va poder evitar que l’enviessin als camps de treball de Sibèria i va tornar al Japó, que encara que passés molta gana va sobreviure durant els confusos anys de la postguerra, que va passar fins que va tenir la gran sort de convertir-se, per casualitat, en cobrador oficial de l’NHK. En la seva història, convertir-se en cobrador de l’NHK era un final feliç immillorable. I d’aquesta manera tan alegre s’acabava tot.
El seu pare l’explicava molt bé, aquesta història. Era impossible dir fins a quin punt s’ajustava a la realitat, però com a mínim era coherent. Potser no es podia considerar que contingués cap lliçó moral, però els detalls eren molt vius, i la manera com els explicava, molt expressiva. Hi havia moments divertits, moments emotius i moments de violència. Hi havia també moments excessius, que et deixaven glaçat, i moments que no s’acabaven d’entendre, per vegades que els expliqués. Si la vida d’una persona s’hagués de valorar per la varietat dels episodis que conté, segurament la seva s’hauria d’haver considerat força rica.
Tanmateix, quan arribava el moment que l’havien contractat oficialment com a cobrador de l’NHK, la història del pare perdia de sobte tota la vivesa i el realisme. Al relat hi faltaven detalls i coherència, com si fos una mena d’epíleg que no pagués la pena explicar: va conèixer una noia, s’hi va casar i va tenir un fill -en Tengo-. Al cap d’uns mesos que el fill hagués nascut, la mare es va posar malalta i es va morir. Després el pare no es va tornar a casar i va pujar en Tengo tot sol mentre treballava de cobrador de l’NHK. I fins llavors. Fi.
Quan hi arribaven, el pare d’en Tengo pràcticament no deia res sobre com va conèixer la seva mare i van decidir casar-se, quina mena de persona era ella, quina va ser la causa de la seva mort -¿potser havia tingut a veure amb el naixement d’en Tengo?-, o si la seva mort va ser relativament fàcil o bé va estar plena de dolor. Si en Tengo li feia preguntes, fugia d’estudi per no respondre. La majoria de les vegades es posava de mal humor i es quedava callat. No tenia ni una sola fotografia de la mare, ni tampoc del casament. Li explicava que no s’havien pogut permetre organitzar un casament, i que no tenien càmera de fotos.
Tanmateix, en Tengo, bàsicament, no es creia aquesta història: el pare li amagava la veritat i la canviava. No era possible que la seva mare s’hagués mort uns mesos després de tenir-lo: en el record que en conservava, havia viscut amb ells fins que en Tengo tenia un any i mig i s’abraçava amb un home que no era el seu pare al seu costat, mentre ell dormia.
La seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants del sostenidor i deixava que un home que no era el seu pare li xuclés els mugrons. En Tengo dormia al seu costat, respirant profundament. Al mateix temps, però, en Tengo no dormia. Mirava la seva mare.
Aquesta era la fotografia que en Tengo conservava com a record de la seva mare. L’escena, de deu segons de durada, li havia quedat gravada clarament al fons del cervell. Era l’única informació concreta que en posseïa. La consciència d’en Tengo arribava fins a la seva mare a través d’aquesta imatge, com si hi estigués unit per un hipotètic cordó umbilical. La seva consciència surava pel líquid amniòtic i sentia els ecos del passat. Però el pare d’en Tengo no sabia que ell tenia gravada aquesta escena tan vivament al cervell; no sabia que rumiava aquest fragment de l’escena com si fos una vaca en un prat, i que en treia un aliment molt important. Tant el pare com el fill guardaven molt endins foscos secrets.
Era un matí de diumenge molt clar i agradable, però el vent que bufava contenia un fred punyent que demostrava que a mitjan abril és ben fàcil que l’estació es faci enrere. Damunt d’un jersei prim negre de coll rodó, en Tengo portava una jaqueta de punt que tenia des que era estudiant, uns pantalons xinesos de color beix i unes sabates Hush Puppies de color marró relativament noves. Aquesta era la imatge més polida que podia donar.
Quan en Tengo va arribar a la part del davant de l’andana dels trens de la línia Chûo que anaven cap a Tachikawa, a l’estació de Shinjuku, la Fukaeri ja hi era. Estava asseguda sola en un banc, sense moure’s gens ni mica, mirant a l’espai amb els ulls mig tancats. Damunt d’un vestit d’una sola peça estampat que no es podia considerar sinó d’estiu s’havia posat un càrdigan verd clar d’hivern, molt gruixut, i portava unes vambes grises sense mitges: una combinació una mica estranya, per a l’època de l’any en què es trobaven. El vestit era massa prim, i el càrdigan, massa gruixut. Tanmateix, no es feia especialment estranya, vestida així. Amb aquest arranjament tan «fora de lloc» potser volia expressar la seva pròpia visió del món; almenys ho podia semblar. També podia ser, però, que hagués escollit la roba tal com li havia vingut, sense pensar-hi.
La Fukaeri no llegia el diari, no llegia cap llibre, no escoltava música amb cap walkman: senzillament, s’estava asseguda allà, en silenci, mirant fixament cap endavant amb aquells grans ulls negres. Tant podia ser que mirés alguna cosa com que no mirés res en absolut, que pensés alguna cosa com que no pensés absolutament res. Vista de lluny, semblava una estàtua realista feta amb algun material especial.
– ¿T’has esperat gaire? -li va preguntar en Tengo.
La Fukaeri el va mirar i va negar amb el cap, movent-lo tan sols uns quants centímetres a banda i banda. Els seus ulls negres tenien una lluïssor molt viva, com la de la seda, però, igual que l’altra vegada que s’havien vist, eren totalment inexpressius. Ara semblava que no tingués gaires ganes de parlar amb ningú. Per això, en Tengo va renunciar a fer l’esforç d’intentar mantenir-hi una conversa i es va asseure al banc, al seu costat, sense dir res.
Quan va arribar el tren la Fukaeri es va aixecar en silenci i tots dos van pujar al vagó. Aquell dia era festiu, i al tren exprés que anava en direcció a Takao no hi havia gaires passatgers. En Tengo i la Fukaeri es van asseure l’un al costat de l’altra i van mirar sense dir res el paisatge de la ciutat que anaven deixant enrere per la finestra que tenien al davant. La Fukaeri continuava sense badar boca, i en Tengo va respectar el seu silenci. Ella, mirant endavant, es va posar bé el coll del càrdigan i va mantenir els llavis tancats formant una línia recta, com si es preparés per suportar un fred intens que estigués a punt d’arribar.
En Tengo va treure un llibre de butxaca que havia portat i el va començar a llegir, però va perdre el fil i ho va deixar. Es va tornar a ficar el llibre a la butxaca i, per fer com la Fukaeri, es va posar les mans damunt dels genolls i es va dedicar a mirar cap endavant, sense fixar-se en res d’especial. Va decidir pensar en alguna cosa, però no se li va acudir res per pensar. Com que s’havia concentrat a reescriure Crisàlide d’aire, semblava que el seu cap es negava a pensar en res concret: li feia l’efecte que a dins hi tenia una mena de cabdell de fils enredat.
En Tengo mirava el paisatge que s’escolava per la finestra i escoltava el so constant de les rodes del tren a la via. La línia Chûo continuava directament cap endavant, ben bé com si fos una línia recta infinita traçada amb un regle sobre el mapa. No, de fet, no calia dir «ben bé» o «com si»: sens dubte, la gent de l’època la va construir realment d’aquesta manera. En aquella zona de la plana de Kantô no hi havia cap element topogràfic que es pogués considerar un obstacle, i per això va ser possible traçar una línia de ferrocarril en la qual no hi havia ni revolts ni desnivells que notessin els passatgers, ni tampoc ponts o túnels. N’hi va haver prou amb un regle: el tren només havia d’avançar en línia recta cap a la seva destinació.
Sense adonar-se’n, en algun moment del recorregut en Tengo es va quedar adormit. Quan les vibracions el van despertar, el tren reduïa la velocitat i començava a aturar-se a l’estació d’Ogikubo. Havia estat un son curt. La Fukaeri continuava mirant fixament cap endavant en la mateixa posició que abans. En Tengo no sabia què era el que mirava, en realitat, però per l’aire de concentració que tenia suposava que encara trigarien una mica a baixar del tren.
– ¿Quina mena de llibres llegeixes, normalment? -li va preguntar en Tengo, incapaç de suportar l’avorriment, quan el tren va haver deixat enrere Mitaka. Era una pregunta que havia pensat que li faria quan en tingués l’ocasió.
La Fukaeri va fer un cop d’ull cap a en Tengo i després va tornar a mirar cap endavant.
– No llegeixo llibres -va respondre concisament.
– ¿Mai?
La Fukaeri va negar breument amb el cap.
– ¿Que no t’interessen, els llibres? -va preguntar en Tengo.
– Trigo molt de temps a llegir-los -va dir la Fukaeri.
– ¿No llegeixes llibres perquè trigues molt temps? -va tornar a preguntar en Tengo, sense acabar-ho d’entendre.
La Fukaeri va continuar mirant cap endavant, sense donar-li cap resposta concreta. Aquesta actitud semblava voler dir que no calia prendre’s la molèstia de dir que no.
Evidentment, en general cal un cert temps per llegir un llibre, a diferència del que passa amb la televisió i amb els còmics. La lectura és una activitat que implica un esforç sostingut durant un període de temps relativament llarg. Tanmateix, aquell «trigo molt de temps» que havia fet servir la Fukaeri semblava contenir un matís diferent del de l’afirmació general.
– Això que trigues molt temps…, ¿vols dir que trigues moltíssim temps? -va preguntar en Tengo.
– Moltíssim -va afirmar la Fukaeri.
– ¿Molt més que el que normalment triga la gent?
La Fukaeri va fer que sí taxativament.
– ¿I no tens problemes, a l’escola? Deveu haver de llegir molts llibres, a les classes, ¿no? I si trigues tant de temps…
– Faig veure que llegeixo -va dir ella com si fos la cosa més natural del món.
En Tengo va sentir el so sinistre d’un truc en alguna porta del cervell. Li hauria agradat fer veure que no havia sentit res i passar de llarg, però no s’ho podia permetre. Havia de saber la veritat.
Li va fer una altra pregunta.
– O sigui: el que dius no deu ser pas que tens dislèxia, ¿oi?
– Dislèxia -va repetir la Fukaeri.
– Dificultat per llegir.
– Alguna vegada m’ho han dit. Dis…
– ¿Qui, t’ho ha dit?
Va arronsar una mica les espatlles.
– O sigui… -va dir en Tengo, buscant les paraules per expressar-se-, ¿això et passa des que eres petita?
La Fukaeri va fer que sí.
– Per tant, fins ara gairebé no has llegit mai cap novel·la, ni res que s’hi assembli.
– Jo sola -va dir la Fukaeri.
Això explicava que a Crisàlide d’aire no hi hagués influència d’altres autors. Era una explicació coherent, formidable.
– No n’has llegit tu sola -va dir en Tengo.
– Me les han llegides -va dir la Fukaeri.
– ¿El teu pare i la teva mare t’han llegit llibres en veu alta?
La Fukeari no va respondre a aquesta pregunta.
– Però encara que no puguis llegir, per escriure no tens problema, ¿oi? -va preguntar en Tengo, mort de por.
La Fukaeri va fer que no.
– Per escriure també trigo molt temps.
– ¿Trigues moltíssim temps?
La Fukaeri va tornar a arronsar una mica les espatlles: sí.
En Tengo es va asseure bé i va corregir la posició del cos.
– O sigui que, potser, el text de Crisàlide d’aire no el vas escriure tu mateixa.
– No el vaig escriure jo.
En Tengo va fer una pausa d’uns quants segons; uns quants segons que van pesar com una llosa.
– Doncs, ¿qui el va escriure?
– L’Azami -va dir la Fukaeri.
– ¿Qui és, l’Azami?
– Té dos anys menys.
Hi va haver un altre breu espai en blanc.
– Aquesta noia va escriure Crisàlide d’aire en lloc teu.
La Fukaeri va fer que sí com si fos evident.
En Tengo feia treballar el cap tan de pressa com podia.
– O sigui, que tu li vas explicar la història, i l’Azami la va escriure. ¿És això?
– La va escriure amb el processador i la va imprimir -va dir la Fukaeri.
En Tengo es va mossegar el llavi, va comptar mentalment tots els fets que acabava de descobrir i va mirar d’organitzar-los. Després va dir:
– O sigui que va ser l’Azami qui va enviar el text imprès al concurs de nous autors de la revista, ¿oi? Potser posant-hi el títol de Crisàlide d’aire, sense dir-te’n res a tu.
La Fukaeri va inclinar el cap en un angle que no era ni que sí ni que no, però no va dir res. Segurament, en Tengo ho havia encertat, més o menys.
– Aquesta Azami, ¿és una amiga teva?
– Vivim juntes.
– ¿És la teva germana petita?
La Fukaeri va fer que no.
– És la filla del Professor.
– El Professor -va dir en Tengo-. ¿Això vol dir que aquest «Professor» viu amb tu?
La Fukaeri va fer que sí, com si se sorprengués que li preguntés allò, a hores d’ara.
– Segur que aquest Professor és la persona que ara coneixeré, ¿oi?
La Fukaeri es va girar cap a en Tengo i el va mirar un moment com qui observa la cursa llunyana dels núvols o mira un gos difícil d’ensinistrar pensant per a què el pot fer servir. Després va fer que sí.
– Ara anem a veure el Professor -va dir amb veu inexpressiva.
La conversa es va acabar allí, de moment. En Tengo i la Fukaeri van quedar una estona callats mirant el paisatge de la finestra, asseguts l’un al costat de l’altra. En aquell terreny tan pla s’arrengleraven, fins on arribava la vista, edificis sense trets característics que els distingissin. En sobresortien un nombre incomptable d’antenes de televisió que recordaven les dels insectes. ¿Devia pagar puntualment l’impost de l’NHK, la gent que vivia aquí? Els diumenges, qualsevol cosa podia fer recordar l’impost de l’NHK, a en Tengo. No tenia gens de ganes de pensar-hi, però tampoc no ho podia evitar.
Aquell dia, un diumenge al matí de mitjan abril de cel clar, havien sortit a la llum uns quants fets que no es podia dir que fossin gaire còmodes. En primer lloc, que no havia estat la mateixa Fukaeri qui havia escrit Crisàlide d’aire. Si el que ella deia era cert -i a en Tengo no se li acudia, en aquell moment, cap raó per no creure-se-la-, la Fukaeri només havia explicat la història, i havia estat una altra noia qui l’havia posada per escrit. El sistema de composició havia estat el mateix que en obres de literatura oral com ara el Kojiki o El conte dels Heike. Això feia que fins a cert punt en Tengo se sentís menys culpable de retocar Crisàlide d’aire, però, vista en conjunt, la situació encara es feia més complicada. Dient-ho clarament, deixava de tenir cap mena de sortida.
A més a més, la Fukaeri tenia un problema de lectura i era incapaç de llegir un llibre amb profit. En Tengo va intentar organitzar els coneixements que tenia sobre la dislèxia. A l’assignatura de pedagogia que havia cursat a la universitat els havien fet una conferència sobre aquest tema. Teòricament, els dislèctics no tenien cap problema intel·lectual i eren capaços de llegir i escriure. Però trigaven molt temps. Llegien frases curtes sense problema, però quan n’havien de llegir una rere l’altra, formant un text llarg, no tenien temps de processar tota la informació: al seu cap, els signes i el seu significat no acabaven d’unir-se. Aquest era el símptoma general de la dislèxia. La causa encara no quedava del tot clara, però no era en absolut d’estranyar que en una classe hi hagués un o dos alumnes dislèctics. Einstein n’era, i Edison, i també Charlie Mingus.
En Tengo no sabia si, en general, les persones amb dislèxia tenien les mateixes dificultats quan havien d’escriure que quan havien de llegir. Però, pel que semblava, aquest era el cas de la Fukaeri: a ella, escriure li costava tant com llegir.
¿Què diria, en Komatsu, quan ho sabés? En Tengo va sospirar sense voler. Si aquesta noia de disset anys tenia un problema de dislèxia, era molt difícil de creure que llegís llibres o que hagués escrit un text llarg. Fins i tot quan parlava -si no era que ho fes expressament- només solia dir una frase cada cop. Encara que tot fos només un muntatge, era totalment impossible fer-la passar per novel·lista professional. Potser en Tengo podria refer Crisàlide d’aire de manera que aconseguís el premi per a nous autors i es publiqués l’obra i fos un èxit, però no podrien enganyar tothom durant gaire temps. Potser primer aniria bé, però al cap de poc la gent començaria a pensar que allà passava alguna cosa estranya. I quan l’assumpte es fes públic tots els implicats se n’anirien de cap a l’aigua. I la carrera d’en Tengo com a novel·lista -una carrera que ni tan sols havia començat de debò- s’hauria acabat per sempre.
Era impossible posar en pràctica un projecte amb tants punts febles. Ja de bon començament en Tengo havia pensat que era com caminar sobre una capa fina de gel, però a hores d’ara aquesta expressió quedava curta. Abans de posar-hi el peu, ja sentia els espetecs del gel que s’esquerdava. L’únic que podia fer era trucar a en Komatsu, quan tornés a ser a casa, i dir-li: «Perdona, Komatsu, però jo me’n rento les mans, de tot això. És massa perillós». Això seria el que faria una persona que tingués una mica d’enteniment.
Però així que pensava en Crisàlide d’aire, en Tengo se sentia terriblement confós, partit en dos. Per perillós que fos el pla d’en Komatsu, en Tengo, ara, no es veia capaç de deixar de treballar en el text. Si encara no hagués començat a reescriure’l, potser ho podria haver fet, però ara ja era impossible. Ja s’havia submergit totalment en l’obra: respirava l’aire del seu món, l’atreia la seva gravetat, l’essència de la història l’havia penetrat fins a les entranyes. La història li exigia urgentment que la modifiqués, i ell se sentia intensament seduït per aquesta exigència. Només ho podia fer ell, pagava la pena de fer-ho, ho havia de fer.
Assegut al seient del tren, en Tengo va tancar els ulls i va intentar decidir què havia de fer davant d’aquella situació. Però no va decidir res. Una persona confosa, partida en dos, no pot prendre cap decisió coherent.
– ¿L’Azami escriu el que tu dius tal com ho dius? -va preguntar en Tengo.
– Tal com ho dic -va respondre la Fukaeri.
– ¿Tu parles i ella escriu el que dius? -va preguntar en Tengo.
– Hem de parlar en veu baixa.
– ¿Per què hem de parlar en veu baixa?
La Fukaeri va passejar la mirada pel vagó. Gairebé no hi havia passatgers: només una mare amb dos nens, asseguda en un seient una mica apartat, a l’altra banda. Feien pinta d’anar tots tres a algun lloc divertit. També hi havia persones felices com aquelles, al món.
– Perquè ells no ens puguin sentir -va dir la Fukaeri en veu baixa.
– ¿Ells? -va dir en Tengo. Era evident que no es referia a la mare amb els dos nens que hi havia al vagó, perquè dirigia la mirada al buit. La Fukaeri parlava d’unes persones concretes que no eren allà, que ella coneixia bé i que en Tengo no coneixia.
– ¿Qui vols dir, «ells»? -li va preguntar en Tengo. El seu to de veu s’havia fet més baix.
La Fukaeri no va dir res, però li va aparèixer una petita arruga entre les celles. Tenia els llavis fermament tancats.
– ¿Vols dir la gent petita? -va demanar en Tengo.
Com era d’esperar, no hi va haver resposta.
– ¿Et sembla que s’enfadaran, ells, si la teva història es publica i tothom els coneix i en parla?
La Fukaeri no li va respondre. La seva mirada no es dirigia a cap lloc determinat. En Tengo va esperar un moment i, un cop confirmat que no li responia, li va fer una altra pregunta.
– ¿No em podries parlar una mica d’aquest professor de qui parles? ¿Quina mena de persona és?
La Fukaeri va mirar en Tengo amb cara d’estranyesa, com si se sorprengués de què preguntava, ara, aquell home. Després va dir:
– Ara el veuràs.
– Tens raó -va dir en Tengo-. Tens tota la raó. Ara el veuré, i quan el vegi en persona ja ho decidiré.
A l’estació de Kokubunji va pujar un grup de gent gran que anava d’excursió. Eren deu en total, cinc homes i cinc dones, i per l’aspecte devien estar entre els seixanta-cinc i els setanta-cinc anys, més o menys. Tots portaven motxilla i barret i estaven tan contents i animats com un grup d’escolars fent una sortida. Portaven cantimplores al cinturó o a les butxaques de les motxilles. En Tengo va pensar si quan fos gran seria capaç d’estar tan alegre com ells. Després va fer una mica que no amb el cap. Segurament no. Es va imaginar el grup de gent gran al capdamunt d’algun cim, bevent l’aigua de les cantimplores amb aire expert.
Tot i que eren molt menuts, la gent petita bevia molta aigua. I l’aigua que els agradava no era la de l’aixeta, sinó l’aigua de pluja, o la que corria en un rierol que hi havia allà a prop. Per això, durant el dia, la nena anava a buscar aigua al rierol amb una galleda i la donava a la gent petita. Quan plovia posava la galleda sota el canaló per guardar-ne l’aigua, perquè, tot i ser també aigua natural, a la gent petita l’aigua de la pluja els agradava més que no pas la del rierol. Estaven molt agraïts a la nena perquè era tan amable amb ells.
En Tengo es va adonar que li costava concentrar-se en una sola línia de pensament. No era un bon senyal. Potser li passava perquè era diumenge. A dins seu havia sorgit una mena de confusió: en algun lloc de la plana de les seves emocions s’alçava una tempesta de sorra. De vegades li passava, els diumenges.
– Què passa -li va demanar la Fukaeri sense signe d’interrogació. Semblava que havia notat el nerviosisme d’en Tengo.
– No sé si podré -va dir en Tengo.
– Què.
– ¿Vols dir que em sabré explicar?
– Et sabràs explicar -va respondre la Fukaeri. Feia l’efecte que no acabava d’entendre què volia dir, en Tengo.
– Amb el Professor -va dir en Tengo.
– Si et sabràs explicar amb el Professor -va repetir la Fukaeri.
En Tengo va dubtar un moment, i després va confessar el que sentia.
– Vull dir que em fa l’efecte que no ho sabré explicar tot, i que ho espatllaré.
La Fukaeri va canviar de posició per girar-se cap a en Tengo i el va mirar directament a la cara.
– Què et fa por -va preguntar.
– ¿Que què em fa por, em preguntes? -va dir en Tengo, reformulant la pregunta de la Fukaeri.
La Fukaeri va assentir sense dir res.
– Potser tinc por de conèixer una persona nova. Sobretot, un diumenge al matí.
– Per què, un diumenge -va preguntar la Fukaeri.
A en Tengo li van començar a suar les aixelles. Sentia una opressió al pit. Conèixer una persona nova i trobar-se davant d’alguna cosa que no coneixia suposava una amenaça per a la seva existència actual.
– Per què, un diumenge -va tornar a preguntar la Fukaeri.
En Tengo va recordar els diumenges de la seva infantesa. Després de passar-se tot el dia resseguint la ruta de cobrament prevista, el pare el portava a un restaurant que hi havia al davant de l’estació i li deia que demanés el que volgués. Era com una mena de premi. En la vida modesta que feien, aquestes eren pràcticament les úniques ocasions que menjaven a fora de casa. El pare, excepcionalment, demanava una cervesa -gairebé mai no bevia alcohol-. Però, tot i així, en Tengo no tenia gens de gana. Ell, que sempre en tenia, els diumenges era l’únic dia que, mengés el que mengés, mai no ho trobava bo. Havia de fer un gran esforç per acabar-se el que havia demanat -el pare no li hauria permès de cap manera que no s’ho acabés-. De vegades, li venien moltes ganes de vomitar. Això eren els diumenges, per a en Tengo, quan era petit.
La Fukaeri va mirar la cara d’en Tengo, buscant alguna cosa dins dels seus ulls. Després va allargar la mà i va agafar la d’ell. En Tengo es va sorprendre, però va intentar que no se li notés.
La Fukaeri li va continuar agafant la mà amb suavitat fins que van arribar a l’estació de Kunitachi. La mà d’ella era més dura i més llisa del que s’havia imaginat. No era ni freda ni calenta. Només devia fer la meitat de la d’en Tengo, més o menys.
– No has de tenir por. No sempre és diumenge -va dir la noia, com si fos una veritat que tothom sabés.
En Tengo va pensar que potser aquesta era la primera vegada que li havia sentit dir dues frases seguides.
9
AOMAME
Ha canviat el paisatge i han de canviar les regles
L’Aomame va anar a la biblioteca de districte que li quedava més a prop de casa. Va donar al taulell la referència de les microformes dels diaris que buscava: els tres mesos que anaven del setembre de 1981 fins al novembre del mateix any. La bibliotecària li va dir que tenien l’Asahi, el Yomiuri, el Mainichi i el Nikkei, i que quin volia. Era una dona de mitjana edat amb ulleres, que semblava més una mestressa de casa que treballés a mitja jornada que no pas una treballadora en plantilla de la biblioteca. No és que estigués gaire grassa, però tenia els canells inflats com pernils.
L’Aomame li va dir que tant li feia; tots eren més o menys iguals.
– Potser sí, però n’ha de triar un -li va dir la dona amb un to taxatiu que no admetia discussió. L’Aomame tampoc no tenia cap intenció de discutir-hi, i va triar el Mainichi sense cap motiu especial. Després va seure en una taula amb pantalles, va obrir la llibreta i va començar a mirar els articles publicats al diari amb el bolígraf a la mà.
Al principi de la tardor de 1981 no hi havia hagut incidents gaire greus. El juliol d’aquell any s’havia celebrat el casament entre el príncep Carles i Diana, i aquesta notícia encara en generava altres: on havien anat tots dos, què havien fet, què s’havia posat Diana i quins accessoris duia. Òbviament, l’Aomame sabia que Carles i Diana s’havien casat, però això no li interessava especialment: era absolutament incapaç d’entendre per què la gent de tot el món s’havia d’interessar tant per la vida del príncep Carles i la princesa Diana d’Anglaterra. Per l’aspecte, Carles, més que no pas un príncep, semblava un professor de física amb problemes d’estómac.
A Polònia s’agreujava el conflicte entre el govern i el sindicat Solidaritat, que presidia Lech Walesa, i el govern soviètic declarava que això era «motiu de preocupació». El que volien dir, en realitat, era que si el govern polonès no era capaç de controlar la situació, hi entrarien amb els tancs, tal com havien fet a la primavera de Praga de l’any 1968. D’això, l’Aomame també se’n recordava, en línies generals, i sabia que al final la Unió Soviètica va renunciar a intervenir-hi. No hi havia, doncs, cap necessitat de llegir l’article en profunditat. Només una part: que el president Reagan, dels Estats Units, havia declarat, segurament a fi d’influir en les qüestions internes del bloc soviètic, que «esperava que la tensió a Polònia no es convertís en un obstacle per a la cooperació russoamericana en la construcció de bases permanents a la superfície de la Lluna». ¿Construcció de bases permanents a la Lluna? D’això no n’havia sentit a parlar. Però, ara que hi pensava, li semblava que feia poc n’havia sentit alguna cosa a les notícies de la televisió. Va ser la nit que se’n va anar al llit amb l’home de mitjana edat una mica calb de Kansai, a l’hotel d’Akasaka.
El dia 20 de setembre, a Jakarta s’havia celebrat l’exhibició d’estels més gran del món: s’hi van reunir més de deu mil persones que en feien voleiar. L’Aomame no la coneixia, aquesta notícia, però no tenia res d’estrany. ¿Qui es recordava d’una notícia de feia tres anys sobre una exhibició d’estels celebrada a Jakarta?
El dia 6 d’octubre el president d’Egipte, Anwar al-Sadat, havia estat assassinat per un grup islamista radical en una acció terrorista. L’Aomame recordava aquest incident, i es va tornar a posar trista pel president Al-Sadat: li agradava força, la calvície d’Al-Sadat, i sentia un odi sense fissures pels fonamentalistes religiosos. Només de pensar en la visió del món tan intolerant d’aquella colla, el seu sentiment de superioritat i la insensibilitat amb què imposaven els seus principis als altres, sentia que s’encenia de ràbia, d’una ràbia que no aconseguia controlar. Tanmateix, aquest no era un problema amb el qual s’hagués d’enfrontar, ara mateix. L’Aomame va fer unes quantes respiracions profundes per calmar-se una mica i va passar a la pàgina següent.
El dia 12 d’octubre, en una zona d’habitatges del districte d’Itabashi, a Tòquio, un cobrador de l’impost de l’NHK, de cinquanta-sis anys, havia començat a discutir amb un estudiant universitari que es negava a pagar i li havia provocat una ferida de gravetat en clavar-li a l’estómac un ganivet de cuina que portava a la cartera. La policia, que havia trigat molt poc a arribar-hi, havia detingut el cobrador allà mateix. El cobrador continuava dret al mateix lloc, amb el ganivet ple de sang encara a la mà i la ment completament en blanc, i no havia oposat cap resistència quan la policia el va detenir. Un company de residència del cobrador havia explicat que feia sis anys que treballava formalment en aquella feina, que era molt diligent en la seva tasca i que els seus resultats eren excel·lents.
L’Aomame no sabia que hi hagués hagut aquell incident. Estava subscrita al Yomiuri i cada dia se’l mirava de principi a final, i es llegia els articles de la secció de notícies nacionals -especialment les relacionades amb delictes- fins a l’últim detall. I aquesta notícia ocupava gairebé la meitat de la secció nacional de l’edició del vespre. Per començar, era impensable que li hagués passat per alt un article tan llarg, per bé que, evidentment, no era impossible que no l’hagués pogut llegir per alguna raó. Semblava extremament improbable, però no es podia concloure que fos impossible.
Va arrugar el front i va estar una estona pensant en aquesta possibilitat. Després en va apuntar la data i el contingut més rellevant al quadern.
El cobrador es deia Shinnosuke Akutagawa: un nom magnífic, com d’escriptor il·lustre. No hi havia cap fotografia seva: només la d’Akira Tagawa, de vint-i-un anys, l’estudiant apunyalat. En Tagawa feia tercer de dret a la Universitat del Japó, i era segon dan de kendo. Si hagués tingut una espasa de bambú no l’hauria apunyalat tan fàcilment, però normalment la gent no surt a parlar amb el cobrador de l’NHK amb una espasa de bambú a la mà, ni els cobradors de l’NHK van per les cases amb un ganivet de cuina a la bossa. L’Aomame va buscar atentament els articles que feien el seguiment de la notícia els dies següents, però cap no deia que l’estudiant apunyalat hagués mort; segurament, n’havia sortit amb vida.
El dia 16 d’octubre havia tingut lloc un gran accident en una mina de carbó a la ciutat de Yûbari, a Hokkaidô. S’havia produït un incendi en una galeria que s’estava excavant a mil metres de profunditat i hi havien mort asfixiats més de cinquanta homes que hi treballaven. L’incendi s’havia propagat fins a arribar gairebé a la superfície, i hi havien mort deu persones més. Per evitar que es continués escampant el foc, la companyia havia fet inundar les galeries amb unes canonades, sense comprovar si els operaris que quedaven eren vius o morts. La xifra de morts havia arribat a noranta-tres. Havia estat un incident molt dolorós. El carbó és una font d’energia bruta, i la feina d’extreure’l, perillosa. Les empreses mineres hi inverteixen poc, i les condicions de treball són molt dolentes. Hi ha molts accidents i la salut dels pulmons queda arruïnada. Tanmateix, el carbó és barat, i per això hi ha persones i empreses que en necessiten. L’Aomame se’n recordava bé, d’aquest accident.
El fet que l’Aomame buscava havia tingut lloc el dia 29 d’octubre, quan encara no s’havia deixat de parlar de l’accident de la mina de Yûbari, i no en sabia absolutament res -o no en sabia res fins que en Tamaru li n’havia parlat, feia unes quantes hores, cosa que resultava completament inexplicable, perquè ocupava el titular de la primera pàgina de l’edició del matí. Estava escrit en uns caràcters tan grossos que era impossible no veure’ls:
enfrontament armat entre radicals i policia a les muntanyes de Yamanashi
tres policies morts
També hi havia una gran fotografia aèria de la zona on s’havia produït l’incident, a prop del llac Motosu, així com un mapa esquemàtic. Era una zona que es trobava al mig de les muntanyes, més enllà d’uns terrenys on havia crescut una urbanització residencial. Hi havia fotografies dels rostres dels tres policies de la prefectura de Yamanashi que hi havien mort. S’hi havia emprat una unitat especial d’helicòpters de les Forces d’Autodefensa, uniformes de camuflatge, franctiradors i rifles automàtics de canó curt.
Durant un moment, l’Aomame va fer una gran ganyota; per descriure-la amb exactitud, caldria dir que va estirar tots els músculs de la cara tant com es podien estirar. Tanmateix, ningú no va veure la violenta transformació que havia sofert el seu rostre, perquè l’Aomame tenia pantalles a totes dues bandes. Després va respirar profundament: va inspirar amb energia l’aire que l’envoltava i el va expulsar de manera igualment enèrgica, exactament igual com fan les carpes quan renoven l’aire dels seus grans pulmons en emergir a la superfície. L’estudiant d’institut que estava assegut esquena amb esquena amb l’Aomame es va sorprendre en sentir aquests sorolls i es va girar lleument cap a ella, però evidentment no va dir res; només es va espantar una mica.
Després de mantenir la ganyota durant un moment, l’Aomame va mirar de relaxar tots els músculs de la cara i va recuperar l’expressió habitual. En acabat es va estar picant les dents durant força estona amb l’extrem del bolígraf. Després va intentar organitzar els pensaments. Hi devia haver alguna raó, per a tot això. O, més aviat, hi havia d’haver una raó. ¿Com podia ser que li hagués passat per alt un incident tan important, que havia sacsejat tot el Japó?
No, no era només aquell incident: tampoc no sabia que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari. Era molt estrany: no podia ser, que se li haguessin escapat dos incidents tan importants seguits. Ella era una persona metòdica i curosa: notava fins i tot un error d’un sol mil·límetre. També confiava en la seva memòria. Era precisament per això que havia estat capaç d’enviar uns quants homes a l’«altre món» sense cometre ni un sol error ni deixar-hi la pell. Cada dia llegia el diari amb molta atenció, i quan deia que el «llegia amb molta atenció» volia dir que no se li escapava cap notícia que tingués una mínima importància.
Òbviament, l’incident del llac Motosu havia ocupat un espai considerable de les pàgines del diari durant força dies. Les Forces d’Autodefensa i la policia de la prefectura havien dut a terme una persecució a gran escala per les muntanyes per capturar els deu membres del grup extremista que havien fugit, n’havien matat tres, n’havien ferit dos més de gravetat i n’havien detingut quatre més, un dels quals, una dona. Un altre estava en parador desconegut. Tot el diari estava ple de notícies sobre aquest incident i, a causa d’això, n’havia desaparegut el que feia referència a l’estudiant universitari d’Itabashi apunyalat pel cobrador de l’NHK.
Sens dubte, tot i que no es pogués demostrar, l’NHK s’havia sentit molt alleujada: si no s’hagués produït l’incident del llac Motosu, de ben segur que els mitjans de comunicació haurien qüestionat vivament el sistema de cobrament de l’impost de l’NHK o fins i tot la seva institució. A principi d’aquell any, membres del Partit Democràtic Liberal s’havien queixat d’un programa de l’NHK centrat en l’escàndol dels suborns de Lockheed amb la intenció de fer-ne canviar el contingut. L’NHK havia explicat detalladament el contingut del programa a uns quants polítics del partit governant abans d’emetre’l i els havia demanat educadament si els semblava bé que s’emetés. I, per increïble que pogués semblar, aquest procediment era habitual. L’NHK necessitava que el parlament aprovés els seus pressupostos, i els seus directius tenien por de perdre el favor del govern i del partit dirigent si donaven segons quines notícies. Quan aquest estat de coses va sortir a la llum, molts ciutadans van començar a dubtar de la independència dels programes de l’NHK i de l’honestedat dels polítics, i el moviment a favor de no pagar l’impost de recepció va guanyar força.
A part de l’incident del llac Motosu i el del cobrador de l’impost de l’NHK, l’Aomame recordava perfectament tots els fets, els esdeveniments i els desastres que s’havien produït en la mateixa època. La llacuna de la seva memòria només afectava aquests dos. Recordava clarament haver llegit els altres articles en el seu moment; tan sols el del llac Motosu i el del cobrador havien desaparegut per complet del seu record. ¿Per què devia ser? Encara que al seu cervell hi hagués alguna cosa que no acabés de funcionar, ¿era possible que s’hagués saltat només els articles relacionats amb aquests dos incidents, o bé que hagués esborrat de manera avinent tan sols els records que hi tenien a veure?
L’Aomame va tancar els ulls i es va pressionar fort els polsos amb els dits. Sí, potser també podia ser: que en el seu cervell hagués aparegut una mena de funció que canviés la realitat, tot posant una mena de vel negre damunt de determinades notícies perquè no les percebés i no li’n quedés cap rastre a la memòria. Notícies com ara que la policia havia canviat les armes i els uniformes reglamentaris, que els Estats Units i la Unió Soviètica col·laboraven per construir bases permanents a la superfície de la Lluna, que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari amb un ganivet de cuina, o que hi havia hagut un greu enfrontament armat entre un grup d’extremistes i les Forces d’Autodefensa al llac Motosu.
Però, ¿què hi havia, en comú, entre tots aquests fets?
Per molt que hi pensés, no trobava que hi tinguessin res, en comú.
L’Aomame va continuar picant-se les dents amb l’extrem del bolígraf i fent treballar el cervell.
Potser podia pensar, per exemple, una altra cosa: que el problema no era d’ella, sinó del món que l’envoltava. Que no s’hagués produït alguna alteració en la seva consciència, o en els seus nervis, sinó que una força desconeguda s’hagués posat en funcionament i el món que l’envoltava hagués sofert algun canvi.
Com més hi pensava, més tenia la sensació que aquesta hipòtesi era la més natural, per a ella. No li feia en absolut l’efecte que hi hagués cap error o cap distorsió en la seva consciència.
Per aquest motiu, va continuar desenvolupant aquella hipòtesi.
«No sóc jo, qui s’ha tornat boja, sinó el món».
Sí, li semblava bé.
En algun moment, el món que ella coneixia havia desaparegut, o bé s’havia retirat, i havia estat reemplaçat per un altre món, com si algú hagués canviat les agulles d’una via de tren. És a dir: la seva consciència, que ara es trobava aquí, pertanyia al món d’abans, però el món en si ja era un altre. Els fets que havia alterat aquest fenomen encara eren limitats: la major part d’aquest món nou estava integrada per la realitat transvasada intacta del món original que ella coneixia. Per això encara no trobava -o gairebé no trobava, de moment- cap obstacle important en la nova realitat i podia viure normalment. Tanmateix, potser a mesura que passés el temps s’anirien produint canvis cada cop més grans en la part que havia resultat alterada. Els errors anirien creixent a poc a poc i es podria donar la situació que el desfasament fes que les seves accions deixessin de tenir lògica i ella acabés cometent un error fatal, en el sentit literal de la paraula.
Un món paral·lel.
L’Aomame va fer una ganyota com si s’hagués posat una cosa terriblement àcida a la boca. Tanmateix, no era una ganyota tan extrema con la d’abans. Després va tornar-se a picar fort les dents amb l’extrem del bolígraf i va fer un gemec greu des del fons de la gola. L’estudiant que tenia al darrere la va sentir, però aquesta vegada va fer veure que no s’adonava de res.
«Això sembla una història de ciència-ficció», va pensar l’Aomame.
¿O potser s’havia inventat una hipòtesi egoista per protegir-se a si mateixa? Potser és que s’havia tornat boja, senzillament. Estava assumint que el seu cervell funcionava perfectament, que no hi havia cap alteració en la seva consciència. Però, tanmateix, ¿que no era això, el primer que deien la majoria de malalts mentals? ¿Que ells estaven perfectament bé i que era el món, el que s’havia tornat boig? ¿Què feia, sinó reforçar encara més la seva bogeria, la hipòtesi de trobar-se en un món paral·lel que s’havia tret de la màniga?
Necessitava una segona opinió distanciada.
Però tampoc no podia anar a un psicoanalista a fer-s’ho mirar. La situació era massa complicada, i hi havia massa coses que no podia explicar. Per exemple, la feina a què es dedicava actualment era contrària a la llei, sense cap mena de dubte: havia mort uns quants homes amb un picador de gel que havia fabricat ella mateixa. Això no ho podia pas explicar, al metge, per molt que les víctimes fossin una colla de degenerats miserables sense cap dret a queixar-se.
Suposant que pogués evitar parlar d’aquesta part il·legal de la seva vida, però, tampoc no es podia dir que la que complia la llei fos per enorgullir-se’n. Era com una mena de maleta plena de roba bruta amb què calia fer mans i mànigues per poder-la tancar: a dins hi havia prou ingredients per provocar problemes mentals a qualsevol persona. O a dues o tres, fins i tot. La seva vida sexual, per exemple, no era un tema per parlar-ne gaire alegrement davant la gent.
No podia anar al metge, va pensar l’Aomame: això ho havia de resoldre tota sola.
Va decidir continuar desenvolupant aquella hipòtesi fins on pogués.
Si realment havia passat això, és a dir, si era veritat que el món en què es trobava ara no era el mateix que el d’abans, ¿en quin punt concret, on, quan i com, es devia haver produït el canvi?
L’Aomame es va tornar a concentrar i va examinar els seus records.
La primera vegada que es va adonar que hi havia hagut una alteració va ser feia uns quants dies, quan s’havia encarregat de l’especialista en desenvolupament de plantes petrolíferes a l’hotel de Shibuya. Havia sortit del taxi a l’Autopista Metropolitana 3 de Tòquio, havia baixat per l’escala d’emergència fins a la carretera 246, s’havia canviat les mitges i es dirigia cap a l’estació de la línia Tokyû de Sangen-jaya. A mig camí es va creuar amb un policia jove i per primera vegada es va adonar que el seu aspecte era diferent. Això va ser el principi. Per tant, el punt en què els dos mons es van canviar es devia produir una mica abans, perquè el policia que havia vist aquell matí a prop de casa seva portava l’uniforme de costum i el revòlver de sempre.
L’Aomame es va recordar de l’estranya sensació que havia tingut en sentir el primer moviment de la Sinfonietta de Janacek quan era a dins del taxi, enmig de l’embús de trànsit. Havia estat com una mena de «distorsió», la sensació que li espremien tots els components del cos, com si fos una baieta. Després, el conductor li havia explicat que a l’Autopista Metropolitana hi havia escales d’emergència i ella s’havia tret les sabates de taló i havia baixat per aquella escala tan perillosa. Mentre baixava descalça per l’escala i resistia els embats del vent no havia deixat de sentir de manera intermitent la fanfara, el primer moviment de la Sinfonietta. Potser allò havia estat el començament, va pensar l’Aomame.
El conductor del taxi també li havia produït una impressió estranya; encara ho tenia ben present. Va intentar recordar les paraules que li havia dit el conductor amb la màxima precisió possible.
Si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés una mica diferent de com l’ha vist sempre. Però que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.
«Quines coses més estranyes que diu, aquest taxista», havia pensat l’Aomame en aquell moment, però no havia acabat d’entendre què li havia volgut dir, ni hi havia donat gaire importància. Tenia pressa i no podia parar-se a pensar en totes les coses molestes amb què es trobava. Però, pensant-ho ara, s’adonava que aquelles paraules havien estat estranyes i del tot inesperades. Es podien prendre com un consell o bé com una mena de missatge secret. ¿Què li devia haver volgut dir, el taxista?
I la música de Janacek.
¿Com era que havia sabut a l’instant que aquella música era la Sinfonietta de Janacek? ¿Per què sabia que havia estat composta l’any 1926? La Sinfonietta de Janacek no era una composició tan popular perquè la reconegués qualsevol que sentís el principi del primer moviment. I, a més a més, no és que ella hagués escoltat mai música clàssica amb gaire passió: ni tan sols seria capaç de distingir Händel de Beethoven. ¿Com podia ser, doncs, que quan va començar a sonar a la ràdio del taxi la Sinfonietta de Janacek ella havia sabut immediatament quina peça era? ¿I per què aquesta música l’havia commoguda d’una manera tan íntima i intensa?
Sí, perquè l’emoció que havia sentit era d’una naturalesa molt íntima. Havia estat com si un record inconscient que feia temps que dormia dins seu s’hagués despertat de sobte per efecte d’una crida que no tenia res a veure amb el pensament, com si l’agafessin per les espatlles i la sacsegessin. Això voldria dir que en algun moment de la seva vida aquesta música havia tingut una relació molt estreta amb ella. Potser quan havia sentit la música s’havia activat automàticament un mecanisme que havia fet sorgir de sobte, de dintre seu, el record d’alguna cosa. La Sinfonietta de Janacek. Però, per molt que escorcollés tots els racons de la memòria, no se li acudia res.
L’Aomame va mirar al seu voltant, es va mirar els palmells de les mans, va comprovar la forma de les ungles i es va examinar, per si de cas, la forma dels mugrons pessigant-los amb els dits de totes dues mans per damunt de la camisa. No havien canviat, ni en grandària ni en forma. Ella era la mateixa de sempre, i el món era el mateix de sempre. Però hi havia alguna cosa que estava començant a canviar: ho notava. Era com buscar els errors en un dibuix. Hi havia dos dibuixos, i encara que els enganxessis costat per costat en una paret per comparar-los, semblaven completament idèntics. Però si en comparaves tots els detalls amb molta atenció, anaves constatant que hi havia diferències mínimes.
Per asserenar-se una mica, l’Aomame va començar a passar les pàgines de les microformes i a apuntar els detalls de l’enfrontament armat del llac Motosu a la llibreta. Se suposava que els cinc kalàixnikovs AK-47 automàtics de canó curt fabricats a la Xina havien estat introduïts de contraban des de la península de Corea. Segurament eren armes que l’exèrcit havia venut de segona mà, i estaven en bon estat. Els radicals també tenien molta munició. La costa del mar interior del Japó era molt extensa, i no era gaire difícil portar armes i municions per mitjà de vaixells aparellats perquè semblessin de pescadors, aprofitant la foscor de la nit. Els contrabandistes portaven armes i drogues al Japó i se’n tornaven amb un bon feix de iens japonesos.
La policia de Yamanashi, que no sabia que el grup extremista disposava d’un arsenal tan ben proveït, havia obtingut un permís d’inspecció per investigar un delicte -presumpte, això és- d’agressió, i s’havia dirigit en dos minibusos, amb l’equipament habitual, a la «granja» anomenada Akebono on el grup tenia la base. Oficialment, es tractava d’una explotació d’agricultura orgànica, i els radicals no havien permès que els policies hi entressin per fer-hi una inspecció. Havia començat un estira-i-arronsa entre totes dues parts i finalment, per alguna raó, havia esclatat l’enfrontament armat.
Tot i que no les havien arribat a fer servir, els extremistes fins i tot tenien preparades granades molt sofisticades de fabricació xinesa. Si no les havien emprat en cap atac havia estat perquè feia poc que les tenien i encara no havien tingut temps d’entrenar-s’hi. Això havia estat una gran sort, perquè si les haguessin fet servir, els danys que havien rebut la policia i les Forces d’Autodefensa haurien estat molt més importants. Al començament, els policies ni tan sols havien tingut a punt les armilles antibales, la qual cosa va fer evident que la policia de Yamanashi havia estat molt ingènua en analitzar les dades de què disposava, i que els seus equips estaven molt antiquats. Tanmateix, el que més havia esgarrifat el públic general havia estat el fet que els moviments extremistes encara continuessin tenint unitats preparades per a la lluita i que, sota la superfície, estaven molt actives. Tothom pensava que la «revolució» que tan soroll havia fet a la segona meitat de la dècada dels seixanta ja era cosa del passat, i que els grups extremistes que quedaven havien desaparegut per complet amb l’incident de la vil·la del mont Asama.
Quan va haver acabat d’apuntar-ne totes les dades, l’Aomame va tornar les microformes del diari al taulell, de la secció de música va escollir un llibre gruixut titulat Compositors de tot el món, i va tornar al seu seient. El va obrir a la pàgina de Janacek.
Leos Janacek va néixer l’any 1854 en un poble de Moràvia i va morir l’any 1928. Al llibre hi havia una fotografia de quan era gran. No era calb, sinó que tenia el cap cobert de cabells blancs espessos com l’herba d’un prat; la forma del cap no se li veia. Va compondre la Sinfonietta l’any 1926. Janacek havia tingut un matrimoni poc feliç, sense amor, però l’any 1916, quan tenia seixanta-tres anys, va conèixer una dona casada que es deia Camila i se’n va enamorar. Va ser un amor tardorenc entre dues persones que ja havien estat casades. Janacek, que havia passat una mala època, va recuperar la forma gràcies a la coneixença amb Camila i va tornar a tenir ganes de compondre, i en els seus últims anys va crear un seguit d’obres mestres.
Un dia, mentre passejaven tots dos per un parc, van veure que se celebrava un concert en un quiosc a l’aire lliure i es van aturar a escoltar-lo. En aquell moment, Janacek va sentir que li envaïa tot el cos una felicitat sobtada i va tenir la idea de compondre la Sinfonietta. Segons va explicar, en aquell instant li va semblar que alguna cosa li esclatava dins el cap i va experimentar un èxtasi molt intens. Casualment, en aquella època li van encarregar que escrivís una fanfara per a una gran trobada atlètica. La Sinfonietta va sorgir en combinar el motiu de la fanfara amb la idea compositiva que havia tingut al parc. El llibre explicava que, tot i el títol, l’obra no té la forma de la simfonia tradicional, i que la seva atmosfera tan particular sorgeix de la combinació del so brillant i festiu dels metalls de les fanfares amb el refinat dels conjunts de corda de l’Europa central.
Per si de cas, l’Aomame va prendre nota de les dades biogràfiques i de l’explicació musical. Tanmateix, l’explicació del llibre no li donava cap pista sobre quina relació hi havia entre la Sinfonietta i ella mateixa, o bé sobre quina relació hi podria haver. En sortir de la biblioteca va caminar sense objectiu pels carrers on ja queia el vespre, de vegades parlant sola, de vegades fent que no amb el cap.
Evidentment, tot plegat no era més que una hipòtesi, pensava l’Aomame. Tanmateix, de moment aquella hipòtesi era l’explicació que li resultava més convincent, i li semblava que calia continuar actuant d’acord amb el que n’havia deduït fins que no en sorgís una altra de més convincent. Si no era correcta, sempre se’n podria desfer, arribat el cas. Per la mateixa raó era millor que posés un nom adequat a la nova situació en què es trobava. També necessitava donar-hi una denominació pròpia per distingir-la del món d’abans, aquell en el qual els policies portaven els revòlvers de sempre. Fins i tot els gats i els gossos necessitaven un nom: no podia ser que aquest món nou transformat no en necessités cap.
«1Q84: així és com em referiré a aquest món nou», va decidir l’Aomame.
La lletra q feia referència al signe d’interrogació, a la qüestió que es plantejava.
Va fer que sí amb el cap, tot caminant.
Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. Ara era al 1Q84. L’aire havia canviat, i també havia canviat el paisatge. Havia d’adaptar-se tan aviat com fos possible a les regles d’aquell món ple d’interrogants, igual que un animal quan l’alliberen en un bosc que no coneix. Havia d’entendre les regles d’aquell lloc sense perdre ni un moment per tal de poder-s’hi emmotllar i ser capaç de protegir-se i sobreviure.
L’Aomame va anar a una botiga de discos que hi havia a prop de l’estació de Jiyugaoka i va buscar la Sinfonietta de Janacek. Janacek no és un compositor gaire popular, i al seu apartat hi havia pocs discos, entre els quals només en va trobar un que contingués la Sinfonietta, amb l’Orquestra de Cleveland dirigida per George Szell. A la cara A hi havia el Concert per a orquestra de Bartók. No en coneixia els intèrprets, però com que no n’hi havia cap més per escollir, va comprar aquell elapé. En arribar a casa, va treure una ampolla de Chablis de la nevera, en va llevar el tap, va col·locar el disc al tocadiscos i hi va posar l’agulla. Va parar atenció a la música mentre bevia el vi, que era a la temperatura justa. Va començar a sonar la brillant fanfara que ja coneixia, sens dubte la mateixa música que havia sonat a l’interior del taxi. Va tancar els ulls i es va concentrar en la música. La versió no estava malament, però no va passar res: sentia la música i prou. No va notar cap distorsió al cos, ni cap transfiguració.
Després d’escoltar la peça fins al final va tornar a posar el disc a la solapa, va seure a terra i es va beure el vi recolzada a la paret. Gairebé no hi va trobar cap gust, bevent-se’l tota sola, pensant. Va anar al lavabo, es va rentar la cara amb sabó, es va arreglar les celles amb una tisoreta i es va netejar les orelles amb un bastonet amb els caps de cotó fluix.
O bé ella estava estranya o bé era el món, el que estava estrany: no sabia qui dels dos era. El pot i la tapa tenien mides diferents. No sabia si la culpa era del pot o de la tapa. El que era segur era que no encaixaven.
Va obrir la nevera i va comprovar què hi havia. Com que feia dies que no havia anat a comprar no hi havia gran cosa. En va treure una papaia madura, la va partir en dues amb un ganivet de cuina i se la va menjar amb cullera. Després en va treure tres cogombres, els va rentar amb aigua i se’ls va menjar amb maionesa. Els va mastegar amb calma, prenent-se tot el temps. Va beure un got de llet de soia. Això va ser tot el que va menjar per sopar. Un àpat molt simple, però ideal per evitar el restrenyiment. Estar restreta era una de les coses que l’Aomame odiava més del món: tant com els miserables que maltracten les seves dones o els fonamentalistes religiosos estrets de mires.
En acabar el sopar, es va treure la roba i es va dutxar amb aigua calenta. En sortir de la dutxa es va eixugar tot el cos amb una tovallola i se’l va mirar, completament despullada, al mirall de la porta. Tenia el ventre llis i els músculs fibrats, uns mugrons que no acabaven de ser iguals i un pèl públic que feia pensar en un camp de futbol no gaire ben cuidat. Mentre es mirava el cos despullat va recordar de sobte que al cap d’una setmana faria trenta anys. Un altre aniversari no gaire benvingut. Déu n’hi do, haver de celebrar el seu trentè aniversari en aquell món sense solta ni volta, va pensar. I va arrufar les celles.
L’any 1Q84.
Era allà, on es trobava.
10
TENGO
Una revolució autèntica, que vessés sang de debò
– Canviem de tren -va dir la Fukaeri, i va tornar a agafar la mà d’en Tengo. Estaven a punt d’arribar a l’estació de Tachikawa.
Mentre baixaven del tren i pujaven i baixaven l’escala per canviar d’andana, la Fukaeri no va deixar anar ni un moment la mà d’en Tengo. Als ulls de la gent que els envoltava semblaven, sens dubte, una parella ben avinguda. Es portaven força anys, però en Tengo més aviat semblava més jove del que era. La diferència de mides també devia fer gràcia als qui se’ls miraven de cua d’ull. Una alegre cita un diumenge de primavera al matí.
Tanmateix, en Tengo no va notar cap sentiment d’afecte envers l’altre sexe en la mà amb què la Fukaeri agafava la seva. En aquells dits hi havia una precisió eficient, com la d’un metge que comprovés el pols d’un malalt. Potser a través del contacte dels dits i els palmells de les mans la noia intentava intercanviar una informació que no es podia transmetre amb paraules, se li va acudir a en Tengo. Suposant, però, que realment s’estigués produint un procés com aquest, era més un flux en un sol sentit que no pas un intercanvi. Potser la Fukaeri intentava llegir a través del palmell de la mà alguna cosa de la ment d’en Tengo, però en Tengo no sabia pas què pensava, la Fukaeri. No li feia res, però: igualment, no amagava cap informació ni sentiment que pogués molestar la noia.
De tota manera, encara que no el veiés com un home, en Tengo va suposar que fins a cert punt li agradava a la Fukaeri o que, com a mínim, no li causava una mala impressió. Si no, fos quina fos la seva intenció, no li tindria la mà agafada tanta estona.
Van arribar a l’andana de la línia Ôme i van pujar al tren que hi havia aturat esperant. Al tren hi havia més famílies i grups de gent gran que anaven a caminar per la muntanya del que s’havia esperat, sent diumenge. En lloc de seure, es van quedar tots dos drets, l’un al costat de l’altra, a prop de la porta.
– Deuen anar d’excursió -va dir en Tengo passejant la vista per l’interior del vagó.
– Et fa res que t’agafi la mà -li va preguntar la Fukaeri. Quan havien pujat al tren tampoc no l’hi havia deixat anar.
– No, és clar -li va dir en Tengo.
La Fukaeri, com si s’hagués quedat més tranquil·la, l’hi va mantenir agafada. La seva mà continuava sent molt suau, i no gens suada. Encara devia estar buscant o comprovant alguna cosa que hi havia a l’interior d’en Tengo.
– Ja no tens por -li va preguntar, sense signe d’interrogació.
– No, em sembla que no -va respondre en Tengo. I no era mentida: realment, el pànic de diumenge al matí que l’havia envaït havia perdut intensitat, potser gràcies que ella li agafava la mà. Ja no suava, ni sentia que el cor li bategués amb força. Tampoc no veia visions, i la seva respiració tenia el ritme reposat de sempre.
– Que bé -va fer la Fukaeri, sense entonació.
Que bé, va pensar també en Tengo.
Es va sentir una locució molt senzilla i dita a corre-cuita que avisava que el tren estava a punt d’arrencar, i al cap de poc les portes del vagó es van tancar amb un soroll exagerat, com si un enorme animal d’altres èpoques s’estremís en despertar-se. Com si per fi s’hi hagués decidit, el tren es va començar a allunyar de l’andana.
Agafat de la mà de la Fukaeri, en Tengo va observar el paisatge de la finestra. Al començament hi havia els barris d’habitatges, com era d’esperar, però així que avançaven el paisatge pla de Musashi s’anava transformant i hi apareixien muntanyes. A partir de l’estació de Higashi-Ôme només hi havia una via. Allà van pujar a un tren de quatre vagons i a poc a poc les muntanyes van anar guanyant més presència. A partir d’allí ja no hi havia treballadors que anessin cada dia al centre de Tòquio. Les carenes encara tenien el color mústic de l’hivern, però tot i així el verd dels arbres de fulla perenne era molt viu. Quan van arribar a l’estació de destí i es van obrir les portes, es va adonar que l’olor de l’aire havia canviat, i també li va fer l’efecte que els sons tenien una qualitat diferent. Al costat de la via cridaven l’atenció els camps de conreu, i hi havia més edificis rústics. El nombre de camions petits superava el de turismes. En Tengo es va sorprendre d’haver arribat tan lluny. ¿Fins on haurien d’anar?
– No t’has de preocupar -li va dir la Fukaeri, com si li hagués llegit el pensament.
En Tengo va fer que no sense dir res. Va pensar que semblava que anés a casa dels pares de la xicota per demanar-los que el deixessin casar amb ella.
L’estació on van baixar es deia Futamatao. No recordava haver sentit mai aquest nom tan estrany. Era una petita estació de fusta, força vella. Hi van baixar del tren cinc persones, a part d’ells, i no hi va pujar ningú. La gent venia a Futamatao per caminar per la muntanya i respirar-ne l’aire pur. Ningú no hi venia per veure el musical L’home de la Manxa, ballar en una discoteca coneguda per les seves nits boges, veure una exhibició de cotxes Aston Martin o sopar en un restaurant francès famós per les gambes i els llamàntols gratinats; n’hi havia prou de mirar la pinta de la gent per adonar-se’n.
Davant de l’estació no hi havia res que es pogués considerar un comerç ni cap rastre de persones, però tot i així hi havia un taxi aturat. Devia venir-hi a les hores que arribaven els trens. La Fukaeri hi va fer un petit truc a la finestra. Quan es va obrir la porta hi va entrar i va fer un senyal a en Tengo perquè també hi entrés. Quan la porta va estar tancada la Fukaeri va indicar breument al taxista on anaven, i ell va fer que sí amb el cap.
No feia tant temps que en Tengo no pujava a un taxi, però la ruta era increïblement complicada. Hi havia pujades molt costerudes i baixades molt pronunciades, la carretera era tan estreta com els camins de pagès on es pateix tant quan et trobes algú que ve de cara, i hi havia un munt de revolts i giragonses. Tot i així, el conductor gairebé no reduïa gens la velocitat, i en Tengo, amb els nervis de punta, va haver de fer tot el viatge aferrat a la maneta de la porta. Després va venir una pujada increïblement pronunciada que semblava una pista d’esquí i per fi el taxi es va aturar en una mena de cim d’una petita muntanya. Allò era com pujar en una atracció, més que no pas en un taxi. En Tengo va donar al taxista els dos bitllets que s’havia tret de la cartera i va agafar el rebut i el canvi que li va tornar.
Davant de la casa vella d’estil japonès hi havia un Mitsubishi Pajero compacte de color negre i un gran Jaguar de color verd. El Pajero estava relluent, però el Jaguar era un model antic i estava tot cobert d’una capa de pols blanca que feia que gairebé no se’n distingís el color original. El parabrisa també era molt brut i semblava que feia temps que no l’havien conduït. L’aire tenia una puresa astoradora, i al voltant el silenci era absolut, tan profund que semblava que l’oïda s’hi hagués d’adaptar per sentir-lo. Feia l’efecte que el cel s’enretirés cap amunt, i en sortir a fora es notava a la pell l’agradable calidesa de la llum del sol. De tant en tant se sentia el cant agut d’un ocell que en Tengo no coneixia, però era impossible trobar-lo amb la mirada.
La casa era un gran edifici d’aire distingit. Devia fer molt temps que l’havien construït, però estava molt ben cuidat. Els arbres del jardí també estaven molt ben cuidats, fins al punt que, de tan ben podats, n’hi havia alguns que semblaven de plàstic. Hi havia un pi molt gros que projectava una gran ombra a terra. La vista era molt àmplia, però fins on abastava l’ull no es veia ni una sola casa al voltant. En Tengo va pensar que s’havia de sentir un gran odi pel contacte amb la gent per anar a viure expressament en un lloc tan poc avinent.
La Fukaeri va fer córrer la porta de l’entrada, que estava tancada amb clau, va entrar i va fer un senyal a en Tengo perquè l’acompanyés. No els va sortir a rebre ningú. Es van treure les sabates en un vestíbul terriblement ampli i silenciós, van passar per un corredor glaçat acabat d’encerar i van entrar a la sala de visites. Per la finestra de la sala es veia una vista panoràmica de la serralada. També es distingia un riu que serpentejava reflectint la llum del sol. La vista era meravellosa, però en Tengo no estava amb ànims per posar-se a contemplar-la. La Fukaeri va fer seure en Tengo en un gran sofà i va sortir sense dir res. El sofà feia olor d’una altra època; en Tengo no hauria sabut endevinar de quina.
L’absència de decoració arribava a fer por. Damunt de la tauleta baixa, feta amb una sola peça de fusta gruixuda, no hi havia absolutament res: ni un cendrer, ni un tapet. A les parets tampoc no hi havia cap quadre, ni cap rellotge, ni calendari. No hi havia ni un sol gerro. No hi havia cap bufet, ni cap moble que s’hi assemblés. No hi havia ni revistes ni llibres. Només hi havia una catifa antiga a terra, de la qual ja no es distingia el disseny, i un conjunt de sofàs igual de vells: el sofà on en Tengo estava assegut, gros com una balsa, i tres butaques. Hi havia una gran llar de foc al mig de la sala, però res no feia pensar que s’hi hagués fet foc últimament. Tot i ser a mitjan abril, l’habitació estava glaçada: encara conservava la gelor que hi havia calat durant l’hivern. Semblava que fes força temps que algú hagués pres la ferma decisió que allí no s’hi rebrien visites. La Fukaeri va tornar i, com era d’esperar, es va asseure al costat d’en Tengo sense dir res.
Cap dels dos no va dir res durant una bona estona. La Fukaeri estava reclosa en el seu laberint interior, i en Tengo es calmava respirant profundament, en silenci. A banda dels cants dels ocells que de tant en tant se sentien al lluny, a l’interior de la sala regnava un silenci absolut. En Tengo tenia la sensació que si afinava l’oïda podria percebre totes les implicacions que contenia aquella calma. No era tan sols que no se sentís ni un sol soroll: semblava que el silenci mateix volgués donar compte d’alguna cosa. En Tengo, sense pensar-hi, va fer un cop d’ull al seu rellotge. Va aixecar el cap per observar el paisatge de la finestra i després va tornar a mirar el rellotge. Havien passat molt pocs segons: el temps passa molt a poc a poc, els matins de diumenge.
Al cap de deu minuts, sense cap avís, la porta es va obrir de sobte i amb passos apressats va entrar un home prim a la sala de visita. Devia tenir uns seixanta-cinc anys. Duia l’esquena recta com si a dins hi portés una post de ferro, i la barbeta tirada cap enrere. Tenia les celles molt poblades i portava unes ulleres negres molt gruixudes, com si volgués fer por a la gent. Els moviments de totes les parts del seu cos feien pensar en els d’una màquina compacta i sofisticada. Cap no era sobrer: tots duien a terme una funció determinada. En Tengo va fer l’intent de posar-se dret per saludar-lo, però ell li va fer un gest ràpid amb la mà per indicar-li que es quedés assegut. D’acord amb el senyal, en Tengo va tornar a instal·lar-se al sofà, i l’home, com si es tractés d’una competició, va afanyar-se a seure a la butaca del davant. Llavors, durant un moment, l’home es va limitar a observar la cara d’en Tengo sense dir res. No tenia una mirada penetrant, però els seus ulls ho observaven tot de cap a cap, sense descans. De vegades es tancaven una mica, de vegades s’obrien, com si fossin la lent de la càmera que estigués ajustant un fotògraf.
L’home portava un jersei verd fosc damunt d’una camisa blanca i pantalons de llana de color gris fosc. Totes les peces feien l’efecte d’haver estat molt utilitzades durant deu anys: s’adaptaven molt bé al cos, però estaven una mica gastades. No devia ser una persona que es preocupés gaire pel que es posava, o bé al seu entorn no hi havia ningú que es preocupés per com anava vestit. Tenia els cabells esclarissats, la qual cosa accentuava notòriament la llargada que tenia el seu cap del front al clatell. Anava afaitat i tenia la barra quadrada. Els llavis petits i prominents, com de nen, eren l’únic tret que no s’adeia amb la impressió general que produïa. En alguns llocs li havien quedat pèls de la barba sense afaitar, però potser només ho semblava a causa de la llum: la claror del sol de la muntanya que entrava per la finestra semblava tenir una qualitat diferent d’aquella a què en Tengo estava acostumat.
– Perdona que t’hagi fet venir tan lluny. -Hi havia una vivesa molt característica, en la seva manera de parlar: era la pròpia d’una persona acostumada de fa temps a parlar davant del públic, potser defensant els seus punts de vista.- Hi ha circumstàncies que em fan molt complicat sortir d’aquí, i per això t’he hagut de demanar que vinguessis tu.
En Tengo li va dir que no li feia absolutament res. Després es va presentar i es va disculpar per no tenir targetes de visita.
– Jo em dic Ebisuno -va respondre l’home-, i tampoc tinc targetes de visita.
– Ebisuno -va repetir en Tengo.
– Tots em diuen Professor. Fins i tot, no sé per què, la meva filla real em diu professor.
– ¿Com s’escriu, el seu nom?
– És un nom força insòlit, que només es veu rarament. Eri, escriu-li el meu nom.
La Fukaeri va fer que sí, va treure una mena d’agenda i amb un bolígraf va escriure lentament el caràcters de «salvatge» i de «camp» a la pàgina en blanc, esmerçant-hi força temps. Semblava que els caràcters haguessin estat escrits en un totxo fent servir un clau; no es podia dir que no tinguessin personalitat pròpia.
– En anglès seria «field of savages». Abans em dedicava a l’antropologia cultural, i aquest nom és molt adequat, per a aquest camp d’estudis -va dir el Professor, mentre els seus llavis dibuixaven un gest que recordava un somriure. Tot i així, els ulls no van deixar d’estar alerta ni un moment.- Però vaig deixar la investigació fa força temps. El que faig ara no hi té res a veure. He passat a una altra mena de field of savages, per viure.
Realment era un nom força insòlit, però en Tengo recordava haver-lo sentit en alguna banda. Estava segur que a la segona meitat dels anys seixanta hi havia un professor famós que es deia Ebisuno. Havia publicat uns quants llibres, i en aquella època tenia una reputació considerable. No sabia exactament de què tractaven els llibres, però el nom li havia quedat gravat. Tanmateix, en algun moment s’havia deixat de sentir.
– Em sembla que l’he sentit alguna vegada, aquest nom -va dir en Tengo temptativament.
– Podria ser -va dir el Professor, mirant al lluny, com si parlés amb algú que no era allí-. Però deu fer fa molt temps, en tot cas.
En Tengo era capaç de sentir la respiració silenciosa de la Fukaeri asseguda al seu costat. Una respiració lenta i profunda.
– Tengo Kawana -va dir el Professor, com si llegís el seu nom en una placa.
– Això mateix -va dir en Tengo.
– Vas estudiar matemàtiques a la universitat i ara n’ensenyes en una acadèmia de Yoyogi -va dir el Professor-. Però, per una altra banda, també escrius novel·les. Això és el que m’ha explicat la Fukaeri, fins ara. ¿És correcte?
– Sí -va dir en Tengo.
– Doncs no sembles ni professor de matemàtiques ni novel·lista.
En Tengo va somriure amb amarguesa.
– Algú em va dir el mateix, fa no res. Segur que és per culpa del meu físic.
– No ho he dit en el mal sentit -va dir el Professor. Es va posar un dit al pont de les ulleres negres:- No és pas dolent en absolut, no semblar alguna cosa. És només que encara no t’has acabat de definir.
– Moltes gràcies per dir-ho, però, de fet, encara no sóc novel·lista. Només estic provant d’escriure novel·les.
– Provant.
– És a dir, que intento aprendre’n a força d’equivocar-me.
– Ja ho entenc -va dir el Professor, i es va fregar les mans lleument, com si s’adonés per primera vegada que l’habitació estava glaçada-. I, pel que he sentit, vols refer la novel·la que ha escrit l’Eri perquè sigui més bona i intentar que guanyi el premi per a nous autors d’una revista literària. I voleu presentar-la a ella com a novel·lista. ¿Ho dic bé?
En Tengo va escollir les paraules amb molt de compte.
– Bàsicament, sí. Aquest pla el va pensar un editor que es diu Komatsu. Jo no sé si realment el podem dur a terme, però, ni tampoc si és correcte des d’un punt de vista ètic. La part que em correspon a mi en aquesta història és només la de reescriure el text de Crisàlide d’aire. O sigui, que hi faig una aportació tècnica. De l’altra part se’n fa responsable aquest editor, en Komatsu.
El Professor va estar-se un moment concentrat, pensant alguna cosa. La sala havia tornat a quedar en silenci, i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant. Després va tornar a parlar.
– Ha estat aquest tal Komatsu qui ha tingut aquesta idea i tu hi col·labores en l’aspecte tècnic.
– Exactament.
– Jo vinc del món acadèmic i la veritat és que no m’apassionen gaire, les novel·les, de manera que no conec les pràctiques habituals en aquest àmbit, però em fa tota la impressió que això que vosaltres voleu fer és una mena d’estafa. ¿O m’equivoco?
– No, no s’equivoca. A mi em fa la mateixa impressió -va dir en Tengo.
El Professor va esbossar una ganyota.
– Però, tot i que dius que tens dubtes sobre si aquest pla és ètic, estàs disposat a continuar-hi participant.
– Potser no és exacte dir això de continuar, però és veritat que hi vull participar.
– ¿I com és, això?
– Aquesta és la pregunta que m’he estat fent a mi mateix durant aquesta última setmana -va dir en Tengo amb tota sinceritat.
El Professor i la Fukaeri van esperar callats que en Tengo continués parlant.
– Tant la raó, com el sentit comú, com l’instint em diuen que m’aparti d’aquesta història sense perdre ni un moment. Normalment sóc una persona seriosa i amb sentit comú, i no m’agraden els jocs ni les aventures. Potser hauria de dir que sóc tímid, més aviat. Però, just aquesta vegada, sóc totalment incapaç de dir que no a aquesta idea tan perillosa que ha tingut en Komatsu. I per una sola raó: Crisàlide d’aire m’agrada moltíssim. Si es tractés d’una altra obra, hauria dit que no a l’instant.
El Professor va mirar la cara d’en Tengo amb expressió de sorpresa.
– És a dir, que a tu no t’interessa la part del pla que implica fer una estafa però tens un gran interès a reescriure l’obra. ¿Vols dir això?
– Això mateix. Hi tinc més que un «gran interès». Si Crisàlide d’aire s’ha de reescriure, no penso deixar que sigui ningú altre, que ho faci.
– Ja ho veig -va dir el Professor, i va fer una cara com si s’hagués posat una cosa àcida a la boca sense adonar-se’n-. Ja ho veig. Em sembla que ja ho entenc, més o menys, com et sents. ¿I l’objectiu d’aquest Komatsu, quin és? ¿Els diners? ¿O bé la fama?
– Si li dic la veritat, jo tampoc no ho acabo d’entendre, què vol en Komatsu -va dir en Tengo-. Però diria que el que l’empeny a fer això és alguna cosa més important, que els diners o la fama.
– ¿Per exemple?
– Potser ell no ho admetria, però en Komatsu també té una obsessió per la literatura. Aquesta mena de gent sempre busca el mateix: trobar alguna cosa que, sense cap mena de dubte, sigui autèntica, encara que només sigui una vegada a la vida, i oferir-la al món en safata.
El Professor va observar la cara d’en Tengo durant un moment.
– És a dir, que tots dos teniu una raó diferent per fer-ho; una raó que no són els diners ni la fama.
– Sí, crec que seria això.
– Però sigui quina sigui la raó que tingueu, tal com dius, es tracta d’un pla força perillós. Si en algun moment del procés la veritat sortís a la llum, és segur que hi hauria un escàndol, i les crítiques que rebríeu no anirien dirigides només a vosaltres dos. Podria ser que la vida de l’Eri, que només té disset anys, en sortís afectada d’una manera fatal. Això és el que em preocupa més, de l’assumpte de què estem parlant.
– És normal, que estigui preocupat -va dir en Tengo fent que sí amb el cap-. Té tota la raó.
L’espai que separava les celles negres i espesses del Professor es va reduir un centímetre.
– Però, igualment, encara que això pugui representar un perill per a l’Eri, tu em demanes que et deixi reescriure Crisàlide d’aire.
– Tal com li he dit abans, aquest desig que sento no té res a veure amb la lògica ni amb el sentit comú, i no el puc controlar. Evidentment, faré tot el que pugui perquè a l’Eri no li passi res, però tampoc no li puc prometre que no correrà cap perill. Això seria dir una mentida.
– Ja ho veig -va dir el Professor, i va tossir una vegada com per fer una pausa en la seva argumentació-. Sembla que ets una persona honesta, tot i les circumstàncies.
– Com a mínim, intento ser tan franc com puc.
El Professor es va observar un moment les mans, que s’havia posat damunt els genolls, com si fossin una cosa insòlita. En va mirar els dorsos i després les va girar i en va observar els palmells. Aleshores va alçar el cap i va parlar.
– ¿I, així, a en Komatsu li sembla que aquest pla pot funcionar?
– La seva opinió és que «en qualsevol assumpte sempre hi ha dues cares que cal considerar» -va dir en Tengo-: la cara bona i la cara no tan dolenta.
El Professor va riure.
– Una opinió força insòlita. Aquest Komatsu, ¿és molt optimista o confia molt en si mateix?
– Ni una cosa ni l’altra. Només és un cínic.
El Professor va fer lleugerament que no amb el cap.
– Doncs si és un cínic, vol dir que és molt optimista. O bé confia molt en si mateix. Ha d’anar per aquí.
– Potser sí que hi té tirada.
– Deu ser una persona complicada.
– Força complicada -va dir en Tengo-. Però no és gens ruc.
El Professor va sospirar lentament. Després es va girar cap a la Fukaeri.
– ¿Què et sembla, Eri? ¿Què en penses, tu, d’aquest pla?
La Fukaeri va fitar un punt indeterminat de l’espai durant un moment i després va dir:
– Em sembla bé.
El Professor va aportar les paraules que faltaven a la resposta concisa de la Fukaeri:
– O sigui, que no t’importa que aquest home reescrigui Crisàlide d’aire.
– No m’importa -va respondre la Fukaeri.
– Podria ser que tinguessis problemes, per culpa d’això.
La Fukaeri no va respondre: es va limitar a abrigar-se encara més bé amb el coll del càrdigan. Tanmateix, els gestos amb què ho va fer mostraven ben clarament la fermesa de la decisió que havia pres.
– Potser té raó, la noia -va dir el Professor, com si es donés per vençut.
En Tengo observava les petites mans de la Fukaeri, que s’havien convertit en punys.
– Hi ha un altre problema, però -va dir el Professor-. En Komatsu i tu voleu donar a conèixer Crisàlide d’aire i presentar l’Eri com a novel·lista. Però aquesta noia té un problema de lectura: dislèxia. ¿Ho sabíeu, això?
– Me n’he assabentat per sobre fa una estona, al tren.
– Segurament és de naixement. Per culpa d’això, sempre s’han pensat que té alguna mena de retard mental, a l’escola, però en realitat és una noia molt intel·ligent. Té una saviesa molt profunda. Però, igualment, el fet que tingui dislèxia no pot pas afavorir gaire el vostre pla, per dir-ho suaument.
– ¿Quanta gent hi ha, en total, que n’estigui al corrent?
– A part d’ella mateixa, tres persones -va dir el Professor-: jo, la meva filla Azami i tu. No ho sap ningú més.
– ¿No ho saben, els professors de l’escola on va anar l’Eri?
– No. És una escola de poble molt petita. No deuen haver sentit parlar mai de la dislèxia. I, a més a més, hi va anar durant molt poc temps, a l’escola.
– Així, potser sí que podríem aconseguir d’amagar-ho.
El Professor es va mirar un moment en Tengo, com si estigués intentant valorar-lo.
– Sembla que l’Eri hi confia, en tu -li va dir al cap de poc-, tot i que no acabo d’entendre per què. Però…
En Tengo va callar, tot esperant que continués.
– Però jo hi confio, en l’Eri, i si ella diu que podem deixar l’obra a les teves mans, jo no puc fer res més que acceptar-ho. De tota manera, hi ha unes quantes coses relacionades amb ella que hauríeu de saber, si realment teniu la intenció de continuar amb el vostre pla -va dir el Professor, espolsant-se unes quantes vegades el genoll dret dels pantalons com si hi tingués algun fil-: on va viure, i com, quan era petita, i com va ser que jo me’n vaig fer càrrec. Si t’ho començo a explicar, ens hi estarem força estona.
– L’escolto -va dir en Tengo.
La Fukaeri es va redreçar al costat d’en Tengo. Encara s’aguantava el coll del càrdigan amb totes dues mans i el mantenia al voltant del seu.
– Molt bé -va dir el Professor-. Hem de recular a la dècada dels seixanta. El pare de l’Eri i jo vam ser amics íntims durant molt temps. Jo tenia deu anys més, però tots dos fèiem de professors a la mateixa facultat de la mateixa universitat. El nostre caràcter i la nostra visió del món eren força diferents, però congeniàvem molt. Tots dos ens havíem casat força grans, i tots dos havíem tingut una filla al cap de poc temps de casats, i com que vivíem a la mateixa residència, les nostres famílies sempre anaven juntes a tot arreu. La feina també ens anava bé: en aquella època, ens veníem com a «acadèmics agressius», i de tant en tant sortíem als mitjans de comunicació. Va ser una època plena d’alegria, per diverses raons.
»Però a mesura que s’acostava la fi de la dècada dels seixanta, el món va començar a fer pudor de socarrim. Als setanta, amb vista a la renovació del tractat de pau entre el Japó i els Estats Units, el moviment estudiantil va començar a intensificar-se, la universitat va ser clausurada, hi va haver xocs amb les forces d’ordre públic, es van produir sagnants enfrontaments interns i hi va haver morts. Tot això va fer que la situació es tornés força complicada, i jo vaig decidir deixar la universitat. Ja de bon principi no m’agradava gaire el món acadèmic, i en aquella època se’m va fer totalment insuportable. Tant me feien els qui anaven a favor del sistema com els qui hi anaven en contra: tot plegat, allò no era res més que un enfrontament entre organitzacions diferents. I jo, per començar, no hi confio, en les organitzacions, siguin grans o petites. Per l’edat que aparentes, tu llavors encara no hi devies ser, a la universitat, ¿oi?
– Quan jo hi vaig entrar les protestes ja havien estat totalment reprimides.
– Vas arribar acabada la festa.
– Sí.
El Professor va aixecar un moment les mans enlaire i després les va abaixar fins a col·locar-se-les damunt dels genolls.
– Jo vaig deixar la universitat, i el pare de l’Eri també en va sortir al cap de dos anys. En aquella època, ell compartia les idees revolucionàries de Mao Zedong i donava suport a la Revolució Cultural xinesa, perquè llavors pràcticament no teníem cap informació sobre fins a quin punt arribava a ser cruel i inhumana l’altra cara de la Revolució Cultural. Citar els textos de Mao Zedong es va convertir en una mena de moda, entre una part dels intel·lectuals. El pare de l’Eri va crear una organització d’estudiants, una mena d’exèrcit radical semblant a l’Exèrcit Roig, i va participar en la vaga de la universitat. Hi va haver estudiants d’altres universitats que van entrar a l’organització seguint-lo a ell. Durant un temps, el grup que liderava va arribar a ser força gran. A petició de la direcció de la universitat, les forces antiavalots hi van irrompre, el van detenir juntament amb els estudiants que s’hi havien fet forts i van presentar càrrecs en contra seva. Després, en vista dels fets, el van acomiadar. L’Eri encara era molt petita, i segurament no se’n recorda gens, de tot això.
La Fukaeri no va dir res.
– El seu pare es deia Tamotsu Fukada, i en sortir de la universitat va aplegar deu alumnes que havien format el nucli del seu Exèrcit Roig i van entrar tots a l’Escola Takashima. Com que la major part dels alumnes havien estat expulsats de la universitat, el més urgent era trobar un lloc on anar, i Takashima no era una mala opció. Se’n va parlar una mica, als mitjans de comunicació. ¿N’havies sentit res?
En Tengo va fer que no amb el cap:
– No, no res.
– La família Fukada hi va anar tota junta; és a dir, la seva dona i l’Eri el van acompanyar. Tota la família va entrar a Takashima. ¿Saps què és, oi, l’Escola Takashima?
– En sé quatre coses -va dir en Tengo-. És una mena de comuna en la qual tots els aspectes de la vida quotidiana són compartits, i que viu de l’agricultura. També treballen molt amb productes làctics, a tot el país. Neguen totalment la propietat privada, i tot el que posseeixen és propietat col·lectiva.
– Això mateix. En Fukada buscava la seva utopia al sistema de Takashima -va dir el Professor, amb aire trist-. Però no cal dir que les utopies no existeixen, per molt que les busquem, igual que la pedra filosofal o la joventut eterna. El que fan a Takashima, si vols saber la meva opinió, és fabricar robots incapaços de pensar. Et treuen els engranatges del cervell que et permeten pensar les coses per tu mateix. És un món com el que George Orwell va descriure a la seva novel·la. Però com ja deus saber, no n’hi ha pas poca, al món, de gent que el que vol és viure en aquest estat de mort cerebral. Perquè, al capdavall, és més fàcil així, perquè no has de pensar en res complicat i l’únic que has de fer és callar i seguir les ordres dels de dalt. I no passes gana. Potser sí que Takashima és la utopia, per a la gent que vol viure en un món com aquest.
»Però en Fukada no era aquesta mena de persona. Era una persona que volia pensar-ho tot per ell mateix, un home que s’havia guanyat la vida treballant professionalment en això. Evidentment, això ja ho sabia, de bon començament. Quan el van expulsar de la universitat es va endur els alumnes més intel·ligents, i, com que no tenia cap altre lloc on anar, va triar aquell per refugiar-s’hi de moment. Dit d’una altra manera: el que li interessava a ell eren els coneixements que li podia proporcionar el sistema de Takashima. El primer de tot, per a ells, era aprendre’n les tècniques agrícoles. Tant en Fukada com els estudiants havien crescut a la ciutat i no en sabien absolutament res, d’agricultura, igual que jo no sé com es construeix un coet. Per tant, n’havien d’aprendre els coneixements i les tècniques pràctiques partint de zero. I també tenien moltes coses a aprendre sobre distribució de mercaderies, les possibilitats i els límits de l’agricultura de subsistència o les regles concretes que han de regir la vida comunitària. Van viure durant dos anys a Takashima i hi van aprendre tot allò que hi havia per aprendre. Tots aprenien molt ràpid, quan els interessava. Van analitzar amb molta cura els punts forts i els punts febles de Takashima. Després, en Fukada va deixar Takashima amb un grup d’estudiants que el van seguir i se’n va independitzar.
– Takashima era divertit -va dir la Fukaeri.
El Professor va somriure.
– Sí que deu ser un lloc divertit, per als nens petits. Però quan creixen i arriben a una edat en què ja tenen criteri propi, la vida a Takashima es converteix en un infern, per a la majoria de nens, perquè senten el desig de pensar les coses per si mateixos i els de dalt els l’eliminen a la força. Com si els fessin un embenat al cervell.
– Un embenat -va preguntar la Fukaeri.
– A la Xina, antigament, a les nenes petites els posaven unes sabates que eren massa petites per a elles, perquè els peus no se’ls fessin grossos -va explicar en Tengo.
La Fukaeri va quedar callada mentre mirava d’imaginar-s’ho. El Professor va continuar.
– Evidentment, al nucli del grup escindit que liderava en Fukada hi eren ell i els estudiants que havien integrat la força inspirada en l’Exèrcit Roig, però van sorgir altres persones que s’hi volien afegir i el grup va anar creixent com una bola de neu, de manera que al final va ser més nombrós del que havien imaginat. Al seu voltant no hi havia pas poca gent que havia entrat a Takashima perseguint un ideal però que no en suportaven el funcionament i havien acabat desil·lusionats. Entre ells hi havia qui volia viure en una comuna a la manera hippie, estudiants d’esquerra frustrats per la derrota que havien sofert en les protestes universitàries i persones que havien entrat a Takashima farts de la societat convencional i volien viure en un entorn nou, més espiritual. N’hi havia de solters i d’altres, com en Fukada, que hi havien portat la família. Era com una gran reunió familiar, un grup de gent molt diversa, i en Fukada els feia de líder. Tenia una capacitat de lideratge innata, com Moisès, el guia dels israelians. Era molt intel·ligent, tenia dots d’orador i un gran discerniment. Tenia molt carisma, i era força robust. Sí, diria que feia just la teva alçada. De manera natural, la gent el situava al centre del grup i acceptava les seves decisions.
El Professor va separar les mans i va indicar la grandària del cos d’aquell home. La Fukaeri va observar la distància entre totes dues mans i després va mirar el cos d’en Tengo, però no va dir res.
– En Fukada i jo teníem caràcters i punts de vista totalment diferents. Ell era un líder nat, i jo era un llop solitari. Ell era una persona molt política, i jo sóc totalment apolític. Ell era un gegant, i jo un nan. Ell era guapo i tenia molta presència, i jo era un intel·lectual amb pinta estrafolària que no agradava gens a les dones. Però, tot i així, tots dos érem molt bons amics. Ens respectàvem i confiàvem l’un en l’altre. No exagero si dic que érem els millors amics que es poden tenir.
El grup que liderava en Tamotsu Fukada va trobar un poble deshabitat com el que buscaven a les muntanyes de Yamanashi, un poble on gairebé no vivia ningú perquè no hi havia joves que continuessin conreant els terrenys i la gent que hi quedava era massa gran per fer les feines del camp. Només van haver de posar-hi els diners per adquirir les cases i els terrenys, inclosos els hivernacles. L’ajuntament també els va donar subvencions amb la condició que continuessin l’explotació dels camps existents. També van obtenir descomptes fiscals, com a mínim durant els primers anys. A més a més, en Fukada tenia una font de capital pròpia, per bé que el professor Ebisuno no sabia d’on venien aquests diners, ni de quina manera els havia obtingut.
– En Fukada era molt reservat, en relació amb aquesta font de capital, i mai no en va revelar el secret a ningú, però, fos com fos, va treure d’algun lloc la quantitat no gens menyspreable de diners que necessitava per establir la comuna. Amb aquests diners van comprar maquinària agrícola i materials de construcció i van crear un fons de reserva. Van arreglar ells mateixos les cases que ja existien i van construir les instal·lacions necessàries perquè hi poguessin viure una trentena de persones. Això va ser el 1974. El nom que van escollir per a la nova comuna va ser el de Sakigake.
¿Sakigake?, va pensar en Tengo. Aquest nom li sonava, però, per molt que s’hi esforcés, no aconseguia recordar on l’havia sentit. Això el va posar insòlitament nerviós. El professor va continuar l’explicació.
– En Fukada estava mentalitzat que seria força dur dirigir la comuna durant els primers anys, fins que no s’haguessin adaptat al nou terreny, però tot va ser més fàcil del que havia previst. El temps els va ser molt favorable, i els veïns de la zona també els van ajudar, quan va caldre. A la gent li agradava el caràcter franc d’en Fukada, que era el cap del grup, i va quedar impressionada en veure els joves de Sakigake suant la cansada als camps per tirar endavant la collita. Els habitants de la zona els anaven a veure sovint i els donaven consells útils. D’aquesta manera, el grup va anar assimilant coneixements pràctics sobre l’agricultura i va aprendre a viure en contacte amb la terra.
Bàsicament, fins llavors Sakigake havia continuat funcionant amb els principis que havien après a Takashima, però hi van introduir algunes idees pròpies. Per exemple, es van passar totalment a l’agricultura ecològica. Van optar per no emprar pesticides químics per prevenir les plagues i van cultivar les verdures fent servir només adob orgànic. També van endegar un sistema de venda d’aliments per correu adreçat a les capes més benestants de la ciutat, perquè així podien fixar un preu unitari més alt. Van ser els precursors de l’agricultura ecològica. Van tenir molta vista. Com que la majoria dels membres del grup havien crescut en entorns urbans, sabien molt bé què és el que vol, la gent de ciutat: estaria disposada a pagar força diners, per tenir verdura bona i fresca, no contaminada. Van signar un contracte amb una empresa de distribució, van simplificar el procés d’enviament i van crear un sistema propi que els permetia fer arribar els aliments a la ciutat amb molta rapidesa. També van ser precursors en el fet de presentar com a atractiva la verdura que creix de la terra i no té un aspecte estàndard.
– Vaig visitar diverses vegades la granja d’en Fukada, i vaig parlar amb ell -va dir el Professor-. Se’l veia ple de vida, creava un entorn nou i hi provava noves possibilitats. Potser aquella va ser l’etapa més tranquil·la i satisfactòria de totes. I la seva família també semblava haver-se acostumat a aquella nova vida.
»També va augmentar el nombre de persones que havien sentit parlar bé de la granja de Sakigake i sol·licitaven d’entrar-hi. La venda per correu va fer que el seu nom s’anés coneixent cada vegada a més llocs, i els mitjans de comunicació també n’havien parlat com a exemple de comuna amb èxit. No eren pas poques les persones que tenien ganes de fugir de la realitat, on vivien ofegats pels diners i la informació, i volien viure enmig de la natura, guanyant-se el pa amb la suor del seu front, i aquesta era la mena de gent que se sentia atreta per Sakigake. Quan algú sol·licitava d’entrar-hi li feien una entrevista i un examen i, si semblava que els podia ser útil, l’admetien com a membre. No és que admetessin qualsevol persona que hi anés: els membres havien de tenir unes qualitats i uns principis morals alts. Buscaven gent que tingués coneixements d’agricultura i que fos prou forta per aguantar el treball físic tan dur que feien. També volien que hi hagués un nombre semblant d’homes i de dones, i per això les dones hi eren benvingudes. Amb l’augment de persones es va haver d’engrandir també l’explotació, però com que encara quedaven uns quants terrenys i edificis als voltants, no va ser difícil fer créixer les instal·lacions. Al començament, el nucli central del grup l’havien integrat persones solteres, però el nombre de famílies va anar augmentant gradualment. Entre els nouvinguts també hi havia persones amb formació universitària que es dedicaven a professions especialitzades, com ara metges, enginyers, professors o comptables. Aquesta mena de gent era ben rebuda, a l’organització, perquè els coneixements especialitzats eren útils.
– ¿En aquesta comuna també es va adoptar el sistema de propietat col·lectiva originària, com a Takashima? -va preguntar en Tengo.
El Professor va fer que no amb el cap.
– No, en Fukada va deixar de banda la propietat col·lectiva. Políticament era radical, però es mirava la cosa amb realisme i distància. El que perseguia era crear una comunitat més amable, i no pas una societat que funcionés com una colònia de formigues. El sistema que van adoptar va ser el de dividir el grup en diverses unitats dins les quals es desenvolupava la vida col·lectiva. Es reconeixia la propietat privada, i fins a cert punt també es repartien els beneficis. Si algú no estava content a la unitat a la qual pertanyia, podia passar a formar part d’una altra, i tothom era lliure d’abandonar la mateixa organització de Sakigake. També hi havia llibertat per relacionar-se amb l’exterior, i pràcticament no hi havia cap mena d’adoctrinament ni de rentat de cervell. En Fukada havia après a Takashima que un sistema natural com aquest, que deixava córrer l’aire, feia que el treball fos més eficient.
Sota la direcció d’en Fukada, l’economia de la granja de Sakigake havia anat sobre rodes, però al final la comuna es va dividir en dues faccions ben definides. Això era inevitable, des del moment que en Fukada va crear un sistema d’unitats que convivien en pau. Una era la facció violenta, el nucli de la qual estava integrat per les unitats dels antics membres de l’Exèrcit Roig que havia creat el mateix Fukada, i que tenia la revolució com a fi. Aquest grup considerava que la vida a la comuna agrícola era tan sols una de les fases que havien de conduir a la revolució. Havien de continuar treballant d’amagat mentre feien les tasques del camp fins que, arribat el moment, agafarien les armes i s’aixecarien: aquesta era la posició que mantenien fermament.
L’altra era la facció moderada, i, per bé que compartia amb la violenta l’oposició al sistema capitalista, se n’apartava políticament i tenia com a ideal viure en comunitat enmig de la natura practicant una economia de subsistència. A la granja, la facció moderada era la més nombrosa. Les dues faccions eren com l’oli i l’aigua. Atès que en la feina quotidiana dels camps els objectius eren els mateixos, no hi havia friccions, però quan el conjunt de la comuna havia de prendre alguna decisió que tingués a veure amb les directrius que la regien sempre hi havia dos punts de vista clarament separats. Passava sovint que no trobaven un terreny de debat comú, i en aquestes ocasions es produïen discussions molt violentes. Arribats a aquesta situació, era qüestió de temps, que es dividís la comuna.
A mesura que passava el temps cada vegada es va fer més difícil mantenir una posició de neutralitat a l’interior de la comuna. Al final, en Fukada també es va veure obligat a escollir entre una de les dues posicions. En aquella època ell ja s’havia adonat, més o menys, que al Japó de la dècada dels setanta del segle xx no hi havia espai ni suport per fer la revolució. A més, des de bon començament ell havia pensat en la revolució com en una possibilitat, o, dit d’una altra manera, com en una metàfora, o una hipòtesi. Creia que perquè la societat estigués sana hi havia d’haver qui defensés idees tan contràries al sistema i tan subversives com aquestes, que aquestes idees eren l’espècia que li permetia gaudir de bona salut. Tanmateix, l’objectiu que perseguien els estudiants que havia liderat fins aleshores era una revolució autèntica, que vessés sang de debò. Evidentment, en Fukada també n’era responsable: havia estat ell qui amb els seus discursos encesos, tan afins als temps que corrien, els havia ficat al cap tots aquests disbarats. No els havia avisat en cap moment que aquella revolució només era de mentida. Era un home honest, i molt intel·ligent. Com a intel·lectual també era excel·lent. Però, malauradament, era massa loquaç i tenia tendència a emborratxar-se amb les seves pròpies paraules, i, a un nivell profund, li faltava autocrítica i sentit de la realitat.
Arribada aquesta situació, la comuna Sakigake es va dividir. La facció moderada va continuar vivint al mateix poble amb el nom de Sakigake, mentre que la facció violenta es va traslladar a un altre poble abandonat que hi havia a cinc quilòmetres de distància i el va convertir en la base del seu moviment revolucionari. La família Fukada, com totes les altres, va decidir quedar-se amb la facció Sakigake. La separació va ser més o menys amistosa. Va tornar a ser en Fukada qui va obtenir capital d’algun lloc per finançar l’establiment de la comuna escindida. Després de l’escissió, totes dues comunes van continuar mantenint, formalment, una relació de col·laboració: s’intercanviaven productes que els calien, i, per motius econòmics, empraven els mateixos canals de distribució. Calia que s’ajudessin mútuament, si volien que les dues petites comunitats poguessin sobreviure.
Tanmateix, en realitat el contacte personal entre els membres de la comunitat original, Sakigake, i la nova comuna escindida es va interrompre així que es van separar, perquè els objectius que perseguien eren massa diferents. Tot i així, entre en Fukada i els estudiants radicals que havia liderat fins llavors hi va continuar havent una certa relació, fins i tot després de l’escissió. En Fukada sentia que tenia una gran responsabilitat envers els estudiants, perquè ell era qui en un principi havia creat l’organització i l’havia portat a les muntanyes de Yamanashi. No podia limitar-se a pensar en ell mateix i deixar-los de banda. A més a més, la comuna escindida necessitava la font de capital secreta d’en Fukada, per tirar endavant.
– Era com si en Fukada estigués partit en dos -va dir el Professor-. En realitat ja no creia que la revolució fos possible ni desitjable, però tampoc no la podia negar completament. Negar la revolució hauria estat com negar la vida que havia viscut fins llavors, com reconèixer, ni que fos a si mateix, que s’havia equivocat. Això no ho podia fer: era massa orgullós i, a més a més, tenia por dels conflictes que podrien esclatar entre els estudiants si els deixava sols, perquè en aquell moment en Fukada encara tenia una certa capacitat per controlar-los.
»Així, doncs, en Fukada va començar a viure anant i venint entre Sakigake i la comuna escindida. D’una banda era el cap de Sakigake, i de l’altra aconsellava la comuna de la facció violenta. Per tant, una persona que ja no creia en la revolució continuava alliçonant-ne altres sobre la mateixa qüestió. Alhora que duien a terme les tasques del camp, els membres de la facció escindida també s’entrenaven en l’ús de les armes i van començar a fer un adoctrinament ideològic estricte. A diferència d’en Fukada, es van tornar cada vegada més radicals des del punt de vista polític. La comuna va anar adoptant un secretisme estricte, fins que, arribat un cert moment, van deixar de permetre-hi l’entrada a persones de fora. En considerar-lo potencialment perillós, les forces de seguretat pública van començar a fer un cert seguiment d’aquell grup que predicava la revolta armada.
El Professor es va mirar altre cop els genolls dels pantalons, i després va tornar a alçar el cap.
– L’escissió de Sakigake es va produir el 1976; la Fukaeri se’n va escapar i va venir a casa l’any anterior. Va ser en aquella època que la comuna escindida va canviar de nom i es va passar a dir Akebono.
En Tengo va aixecar el cap i va cloure una mica els ulls.
– Un moment -va dir. Akebono. Aquell nom també l’havia sentit, n’estava segur. Però el record que en tenia també era molt vague, i no el sabia situar. L’únic que en va trobar van ser uns quants fragments aleatoris de coses que semblaven reals.- ¿Akebono no és pas aquell grup que va provocar aquell incident tan greu, no fa gaire temps?
– Exactament -va dir el professor Ebisuno, i va mirar en Tengo amb el posat més seriós que li havia vist fins aleshores-. Estic parlant d’Akebono, és clar; d’aquell grup que es va fer conegut quan es va enfrontar amb armes a la policia, a les muntanyes de Yamanashi, a prop del llac Motosu.
Un enfrontament armat, va pensar en Tengo. Recordava haver sentit parlar d’aquella història. Havia estat un incident molt greu. Però, per alguna raó, no aconseguia recordar-ne els detalls. Els fets estaven desordenats dins el seu cap, i quan intentava ordenar-los sentia com si li retorcessin el cos, com si la part de dalt i la de baix giressin en direccions oposades. Va sentir un dolor molt intens al centre del cap, i de sobte l’aire que l’envoltava es va fer més prim. Els sons li arribaven apagats, com si fos a dins de l’aigua. Li semblava que estava a punt de tenir un d’aquells «atacs».
– ¿Que et passa alguna cosa? -va preguntar el Professor amb aire preocupat. Li sentia la veu terriblement llunyana.
En Tengo va fer que no amb el cap i es va esprémer l’aire dels pulmons per parlar.
– Estic bé. Ara em passarà.
11
AOMAME
El cos és el santuari de la persona
Segurament es podrien comptar amb els dits les persones que havien perfeccionat les puntades de peu als ous fins al punt que ho havia fet l’Aomame. Cada dia n’estudiava les varietats possibles i les posava en pràctica als entrenaments. El més important de tot a l’hora de fer un cop de peu als ous era no vacil·lar absolutament gens. S’havia de llançar un atac despietat a la part més feble del contrari, amb la fúria d’un llamp, com quan Hitler no va dubtar a irrompre a Holanda i Bèlgica passant per alt la seva declaració de neutralitat i així va aconseguir crear un punt feble en la línia defensiva de França i fer-la caure amb facilitat. No es podia dubtar. Un instant de vacil·lació podia ser fatal.
En general aquesta era pràcticament l’única manera que una dona podia vèncer un home més alt i més fort que ella quan s’enfrontaven cara a cara. L’Aomame tenia aquesta profunda convicció. Aquella part del cos era el principal punt feble de les criatures conegudes com a homes, i la major part de vegades no estava prou ben protegida. Era un avantatge que no es podia desaprofitar.
Evidentment, l’Aomame, com a dona, no podia acabar d’entendre com era, concretament, el dolor que se sent quan et fan un bon cop de peu als ous. Tampoc no s’ho podia imaginar. El que sí que s’imaginava, més o menys, veient la reacció i l’expressió de la cara de l’home que n’ha rebut un, era que es tractava d’un dolor considerable. Cap home, per fort o per dur que fos, no semblava poder-lo suportar. I també semblava que hi havia implicada una pèrdua important de l’autoestima, en aquesta qüestió.
– És un dolor que et fa sentir com si el món s’estigués a punt d’acabar. No t’ho sabria explicar d’una altra manera. No és un dolor qualsevol -li va dir un home a l’Aomame, després de pensar-hi una mica, quan ella li va demanar que l’hi expliqués.
L’Aomame va rumiar una estona sobre aquest exemple. ¿Com si el món s’estigués a punt d’acabar?
– Doncs, dit al revés, ¿la fi del món deu ser com si et fessin una puntada de peu als ous? -va preguntar l’Aomame.
– Com que no hi tinc experiència, en la fi del món, no t’ho sabria dir, però potser sí -va dir el seu interlocutor, i va quedar un moment amb la mirada perduda-. L’únic que sents, en aquell moment, és una gran impotència. Que ets en un lloc fosc, desolat, i que ningú no et pot salvar.
Després d’aquesta conversa, l’Aomame, per casualitat, va veure una pel·lícula titulada A la platja que van fer una nit a la televisió, una pel·lícula nord-americana rodada a la segona meitat de la dècada dels seixanta. Esclatava una guerra mundial entre els Estats Units i la Unió Soviètica i una gran quantitat de caps nuclears volaven, com un estol de peixos voladors, entre els dos continents. La Terra quedava devastada i moria la gent de gairebé tot el món. Tanmateix, potser a causa dels vents o d’alguna altra raó, Austràlia, a l’hemisferi sud, era l’únic lloc on encara no havia arribat el núvol de cendra que causava la mort. Només era, però, una qüestió de temps: la destrucció de la humanitat era inevitable. La gent que quedava en aquella zona esperava que arribés el final sense poder-hi fer res, i cadascú passava els últims dies a la seva manera. Aquest era l’argument. Era una pel·lícula fosca, que no oferia cap possibilitat de salvació (en el fons tothom esperava que arribés la fi del món, però, va tornar a pensar l’Aomame veient la pel·lícula).
Fos com fos, mirant aquesta pel·lícula sola a mitjanit, l’Aomame va pensar: «Ja ho veig: és així, com et fa sentir un bon cop de peu als ous», i es va sentir prou satisfeta amb aquesta explicació.
En acabar la carrera d’educació física, l’Aomame havia treballat durant quatre anys en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietètics, i s’havia convertit en una jugadora vital de l’equip de softbol femení de l’empresa (era la llançadora principal i la quarta batedora). L’equip va obtenir molt bons resultats i va arribar a la final dels vuit millors equips unes quantes vegades. Tanmateix, el mes després que morís la Tamaki Ootsuka, l’Aomame havia deixat l’empresa i havia posat punt i final a la seva carrera com a jugadora de softbol, perquè no havia aconseguit tornar a tenir ganes de continuar competint en aquest esport. També tenia ganes de canviar la seva vida, i havia trobat feina com a instructora en un club esportiu de Hiroo gràcies a la recomanació d’un company de l’època de la universitat una mica més gran que ella.
Al club esportiu s’encarregava principalment de les classes de musculació i d’arts marcials. El club era famós i exclusiu, i cobrava una matrícula i unes quotes mensuals molt altes; també tenia molts socis famosos. L’Aomame hi havia organitzat unes quantes classes de defensa personal adreçades a dones. Aquest camp era l’especialitat de l’Aomame. Havia fet un ninot de roba pintat com si fos un home alt i fort, hi havia cosit un guant de treball de cotó negre a l’entrecuix perquè fes de testicles i havia fet que les sòcies hi practiquessin a fons els cops de peu. De vegades, a dins del guant hi entaforava dues pilotes d’esquaix per aconseguir més realisme, i les alumnes hi havien de fer cops de peus sense parar, de pressa i sense pietat. A la majoria de les dones aquest entrenament les entusiasmava, i la seva tècnica progressava de manera evident, però també hi havia socis -la majoria homes, és clar- que arrufaven les celles en veure l’escena, i els de la direcció del club s’havien queixat a l’Aomame que potser allò era fer-ne un gra massa. Com a resultat d’això, el director la va cridar i li va dir que a partir de llavors no s’excedís en l’entrenament dels cops de peu als testicles.
– Però a la pràctica és impossible, que una dona es pugui protegir de l’atac d’un home sense fer-li un cop de peu als ous -va replicar enèrgicament l’Aomame al director del club-. En general, els homes són més alts i més forts. L’única possibilitat de guanyar que tenen les dones és fent-los un atac ràpid als ous. Mao Zedong també ho deia: s’ha de buscar el punt feble de l’enemic i atacar-lo abans que ell ens ataqui a nosaltres. Aquesta és l’única oportunitat que té una guerrilla de derrotar un exèrcit formal.
– Com ja saps, el nostre és un dels clubs esportius més exclusius de la ciutat -va dir el director amb cara contrariada-. Molts dels nostres socis són famosos. Hem de preservar la seva dignitat en tots els aspectes. La imatge és molt important. Sigui quina sigui la raó per fer-ho, no queda gaire digne aplegar un grup de jovenetes i fer que practiquin els cops de peu a l’entrecuix d’un ninot mentre criden. Hi ha hagut casos de persones que han vingut a veure les instal·lacions amb la intenció de fer-se socis i quan per casualitat han vist la teva classe s’han fet enrere. Tant me fa, què diguessin Mao Zedong o Gengis Khan: a molts homes, aquesta imatge els incomoda, els irrita i els fa por.
L’Aomame no se sentia gens ni mica culpable per haver fet una cosa que incomodava, irritava i feia por als homes que eren socis del club. ¿Què era, aquesta incomoditat, comparada amb el dolor que senten les dones que pateixen una violació? Però no podia desobeir el seu superior i va haver de reduir dràsticament la intensitat de l’entrenament dels cops de peu a les seves classes de defensa personal. També li van prohibir fer servir el ninot. Per culpa d’això l’entrenament es va convertir en una cosa molt més formal i descafeïnada. Evidentment, per a l’Aomame les classes van perdre interès, i també hi va haver sòcies que se’n van queixar, però ella, com a treballadora que era, no hi va poder fer res.
Des del seu punt de vista, quan un home t’atacava fent servir tota la seva força, no hi havia pràcticament res que poguessis fer, si no podies recórrer a un bon cop de peu als ous. En un combat real és molt difícil que tècniques com la d’agafar el braç del rival i retorçar-l’hi esquena amunt et surtin bé. La vida real no és com a les pel·lícules. És millor no fer res i limitar-se a córrer que no pas intentar cap d’aquestes tècniques.
De tota manera, l’Aomame sabia executar uns deu cops de peu als ous diferents. Els havia provats amb un noi més jove que treballava amb ella, posant-li una conquilla. «Fan molt de mal els teus cops de peu als ous, encara que porti protector; para, sisplau», va cridar ell. No dubtaria ni un moment a posar en pràctica aquestes tècniques que havia perfeccionat, si en tingués la necessitat. Estava decidida a mostrar-li com era, la fi del món, al valent que s’atrevís a atacar-la, a obligar-lo a mirar fixament la vinguda del Regne, a enviar-lo directament a l’hemisferi sud amb els cangurs i els ualabis, a cobrir-lo amb les cendres de la mort.
Mentre pensava en la vinguda del Regne, l’Aomame anava fent glopets del seu Tom Collins a la barra del bar. Feia veure que havia quedat amb algú, i de tant en tant es mirava el rellotge, però en realitat no esperava ningú. Només buscava algun home adequat entre la clientela del bar. El rellotge marcava dos quarts de nou passats. Portava una brusa d’un blau clar sota una jaqueta beix Calvin Klein i una minifaldilla de color blau marí. Avui no portava el punxó de gel especial: reposava en pau al fons del calaix del moble, embolicat amb una tovallola.
El bar era a Roppongi, i era conegut perquè hi anaven moltes persones soles: el freqüentaven molts homes sols que buscaven una dona, i a l’inrevés. També hi havia molts estrangers. La decoració imitava la de la taverna de les Bahames on solia anar Hemingway. A les parets hi havia peixos espasa, i al sostre penjava una xarxa de pesca. També hi havia diverses fotografies de gent pescant peixos enormes, i un retrat de Hemingway, d’un Papa Hemingway alegre. A les persones que anaven allí no els interessava especialment que el novel·lista se suïcidés de gran amb una escopeta de caça a causa del patiment que li causava l’alcoholisme.
Aquell vespre també se li havien dirigit uns quants homes, però a l’Aomame no li n’havia agradat cap. Un parell d’estudiants universitaris que feien tot l’efecte de ser de la gresca la van provar de convidar, però ella no es va prendre ni la molèstia de contestar-los. Va rebutjar amb fredor un administratiu d’entre trenta-cinc i quaranta anys de mirada esquerpa dient-li que havia quedat amb algú. La majoria d’homes joves no li agradaven: roncaven i estaven molt pagats d’ells mateixos, però no tenien temes de conversa i era avorrit parlar-hi. Al llit anaven massa per feina, i no sabien com gaudir de debò del sexe. A ella li agradaven els homes de mitjana edat una mica castigats, i, si podia ser, que comencessin a quedar calbs. I que fossin nets i no tinguessin res de vulgar. A més a més, havien de tenir un cap de forma bonica. Però no era fàcil, trobar homes així, i per això es feia necessari buscar un terme mitjà.
L’Aomame va fer un sospir mentre mirava al seu voltant. ¿Per què era tan difícil de trobar l’«home adequat», en aquest món? Va pensar en Sean Connery; només de visualitzar la forma del seu cap, va sentir un dolor intens al cos. Si ara aparegués allí de sobte, faria el que fos, per lligar-se’l. Però, no cal dir-ho, Sean Connery no es presentaria pas en un bar per a persones soles de Roppongi decorat a l’estil de les Bahames.
Al gran televisor que hi havia al bar es veien unes imatges de Queen. A l’Aomame no li agradava gaire, la música de Queen, i per això evitava tant com podia mirar en aquella direcció i s’esforçava al màxim a no escoltar la música que sortia dels altaveus. Quan per fi es van acabar les imatges de Queen, en van passar unes d’Abba. Quin desastre, va pensar l’Aomame: li feia l’efecte que aquella nit seria espantosa.
L’Aomame havia conegut la mestressa de la Mansió dels Salzes al club esportiu on treballava. Havia participat en una de les classes de defensa personal de l’Aomame, una de les intenses sessions centrades a atacar el ninot que tan poc van durar. A més de menuda, era la persona de més edat de tota l’aula, però es movia amb agilitat i feia els cops de peu amb molta intenció. L’Aomame va pensar que, arribat el cas, segurament seria capaç de fer un cop de peu als ous del seu atacant sense dubtar. No parlava més del que calia i anava directa al gra, i això li agradava, a l’Aomame.
– No és que calgui saber-se defensar gaire, quan s’arriba a la meva edat -va dir la mestressa a l’Aomame al final de la classe, i va somriure amb elegància.
– No és una qüestió d’edat -va afirmar taxativament l’Aomame-: és una qüestió de com volem viure la nostra vida. És important que sempre estiguem en situació de poder-nos defensar a nosaltres mateixes. No ens podem resignar que ens ataquin en qualsevol moment. El sentiment crònic d’impotència fa molt mal, a la gent.
La mestressa va quedar un moment callada, mirant l’Aomame als ulls. Semblava que alguna cosa del que li havia dit, o del to de veu amb què ho havia dit, li havien causat una forta impressió. Després va fer que sí en silenci.
– És veritat, el que dius. Realment, tens raó. Tens les idees molt clares.
Al cap d’uns dies l’Aomame va rebre un sobre; l’havien deixat al seu nom al taulell de recepció del club. A dins hi havia una carta curta, escrita amb una cal·ligrafia molt bonica, en la qual la mestressa de la mansió li donava el seu nom i el seu número de telèfon i li demanava que, si era tan amable, li truqués quan tingués un moment.
Va respondre el telèfon un home que semblava ser un secretari, i que, així que l’Aomame va donar el seu nom, va passar la trucada. S’hi va posar la mestressa, que li va agrair que hagués trucat, i li va demanar si podien quedar totes dues per sopar, perquè volia parlar amb calma sobre un assumpte personal. L’Aomame va acceptar amb molt de gust, i la dona va proposar de quedar l’endemà al vespre, cosa que va semblar bé a l’Aomame. Només estava una mica estranyada, i es preguntava de què volia parlar, aquella senyora.
Van sopar juntes en un restaurant francès d’una zona tranquil·la d’Azabu. La mestressa devia ser una antiga clienta de la casa; els van donar una bona taula al fons del local i els va atendre molt amablement un cambrer força gran que semblava que la coneixia. La mestressa duia un vestit llis d’una sola peça, de color verd clar, molt ben tallat -semblava un model de Givenchy dels anys seixanta- i un collaret de jade. A mig sopar va venir el maître i la va saludar molt respectuosament. A la carta hi havia molts plats de verdures, de gust subtil i refinat. Casualment, la sopa especial del dia era de mongeta verda. La mestressa només va beure una copa de Chablis, i l’Aomame va demanar el mateix: tenia un gust igual de subtil i delicat que el del menjar. Com a plat principal, l’Aomame va demanar peix blanc a la graella; la mestressa, un plat només de verdures. La manera com se les menjava tenia la bellesa d’una obra d’art. Va comentar que quan s’arribava a la seva edat es podia viure menjant molt poca cosa, i va afegir, mig en broma, que «com més bona millor, però».
La mestressa va demanar a l’Aomame si li podria fer d’entrenadora personal: classes d’arts marcials, dues o tres vegades a la setmana. I, si podia ser, també volia fer estiraments.
– És clar, que puc -va dir l’Aomame-, però per poder fer sessions personals primer ho hauria de demanar a la recepció del club.
– Molt bé -va respondre la mestressa-. Però de la qüestió dels horaris m’estimo més parlar-ne directament amb tu. Voldria evitar la molèstia d’haver de quedar a través de terceres persones. ¿No et fa res, oi?
– No, és clar.
– Així, doncs, podem començar la setmana vinent -va dir la mestressa.
Aquí es va acabar el tema.
La dona va continuar:
– El que vas dir l’altre dia al gimnàs, quan vam parlar, em va impressionar. Allò sobre el sentiment d’impotència, i fins a quin punt pot fer mal a una persona, sentir-se impotent. ¿Te’n recordes?
L’Aomame va fer que sí amb el cap.
– Sí que me’n recordo.
– ¿Em permets que et faci una pregunta? -va dir la mestressa-. Serà una pregunta força directa, perquè és per estalviar temps.
– Pregunti’m el que vulgui -va respondre l’Aomame.
– ¿Ets feminista o lesbiana, tu?
L’Aomame es va posar una mica vermella i després va fer que no amb el cap.
– No. La meva manera de pensar és només personal. No sóc ni feminista ni lesbiana.
– Molt bé -va dir la mestressa, i tot seguit, com si s’hagués quedat alleujada, es va posar un tros de bròquil a la boca, el va mastegar amb molta elegància i va beure una miqueta de vi. Després va continuar parlant.- Suposant que haguessis estat feminista o lesbiana, no m’hauria importat gens ni mica; no hauria afectat gens la nostra relació. Però, si t’he de dir la veritat, em sembla que ens serà més fàcil de parlar, així. No sé si entens el que et vull dir.
– Em sembla que sí -va dir l’Aomame.
L’Aomame anava dues vegades a la setmana a la mansió de la mestressa i la instruïa en arts marcials. La filla de la mestressa havia fet lliçons de ballet quan encara era petita i hi havia una sala d’assaig amb miralls molt àmplia on totes dues podien moure el cos de manera metòdica i escrupolosa. A pesar de l’edat, la mestressa tenia un cos flexible que al llarg dels anys havia rebut molta cura i atenció, i progressava ràpidament. A part d’això, l’Aomame també li ensenyava a fer estiraments bàsics i li feia massatges per relaxar els músculs.
L’Aomame era molt bona, fent massatges de relaxació. En aquella assignatura havia tret les millors notes de la classe, a la universitat. Tenia gravats al cervell els noms de tots els ossos i de tots els músculs. Sabia perfectament quina funció i quines propietats tenia cada múscul, i la manera d’entrenar-lo i mantenir-lo en forma. El cos és el santuari de la persona, i, sigui el que sigui que s’hi veneri, l’Aomame tenia la ferma convicció que calia mantenir-lo fort, bell i net.
No n’havia tingut prou, amb la medicina esportiva general, i també havia après, per interès personal, la tècnica de l’acupuntura. S’havia passat anys aprenent-ne seriosament amb un professor xinès. El professor estava admirat de la velocitat amb què n’aprenia, i li havia comentat que amb els coneixements que tenia s’hi podria dedicar professionalment. L’Aomame aprenia de pressa i tenia unes ganes irrefrenables de conèixer-ho tot sobre el funcionament del cos humà. I, sobretot, els seus dits estaven dotats d’un instint prodigiós: així com hi ha qui té el do de l’oïda absoluta o qui és capaç de trobar una veta d’aigua que corre sota terra, l’Aomame era capaç de trobar a l’instant els punts precisos que controlen les funcions del cos humà amb les puntes dels dits. No és que ningú l’hi hagués ensenyat: senzillament, els trobava de manera natural.
L’Aomame i la mestressa van començar a passar una estona prenent el te i parlant de coses diverses després de l’entrenament i el massatge. En Tamaru sempre portava un joc de te en una safata de plata. Com que durant el primer mes en Tamaru no va obrir la boca davant de l’Aomame, al final ella es va veure obligada a preguntar a la mestressa si aquell home no era pas mut.
Un dia, la mestressa va preguntar a l’Aomame si havia posat mai en pràctica el cop de peu als ous per protegir-se.
L’Aomame va respondre que només una vegada.
– ¿I va funcionar? -va demanar la mestressa.
– Va ser efectiu -va respondre l’Aomame amb compte i amb poques paraules.
– ¿Et sembla que funcionaria, amb en Tamaru, un cop de peu als ous?
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Suposo que no. En Tamaru està preparat per fer front a una cosa com aquesta. No hi tens res a fer, si una persona que sap lluitar s’adona de les teves intencions. El cop de peu als ous només funciona per als aficionats que no hi estan acostumats.
– O sigui que tu saps que en Tamaru no és un «aficionat», ¿oi?
L’Aomame va triar les paraules.
– Sí. Té un aire diferent, de la gent corrent.
La mestressa va posar crema de llet al te i el va remenar una mica amb la cullereta.
– Per tant, aquella vegada tu te les vas haver amb un aficionat, ¿era un home fort?
L’Aomame va fer que sí amb el cap, però no va dir res. L’altre tenia una constitució robusta i se’l veia fort, però era arrogant i es va refiar perquè el rival era una dona. Mai cap dona no li havia fet un cop de peu als ous, i ni se li havia acudit que li pogués passar una cosa com aquesta.
– ¿Que va quedar ferit, l’home? -va preguntar la mestressa.
– No, no va quedar ferit. Només va sentir un dolor molt intens durant una estona.
La mestressa va callar un moment. Després va preguntar:
– ¿T’ha atacat mai cap home, a tu? No vull dir que t’hagi fet mal, només, sinó que t’hagi causat una ferida intencionadament.
– Sí -va respondre l’Aomame. No era la seva especialitat, dir mentides.
– ¿En pots parlar, d’això?
L’Aomame va negar lleugerament amb el cap.
– Em sap greu, però no m’és fàcil, parlar d’això.
– No passa res. És clar, que ha de ser difícil parlar d’una cosa com aquesta. No cal que en parlem, si no en tens ganes -va dir la mestressa.
Van quedar callades i van continuar prenent el te, mentre cadascuna pensava en coses diferents. Al final va parlar la mestressa.
– Però si algun dia et sembla que en pots parlar, ¿em podràs explicar què et va passar, llavors?
– Potser en podré parlar algun dia -va dir l’Aomame-. O potser em moriré sense poder-ho fer. Si li dic la veritat, ni jo mateixa ho sé.
La mestressa va mirar l’Aomame un moment. Després va dir:
– No t’ho pregunto pas per curiositat.
L’Aomame no deia res.
– A mi em sembla que vius amagant alguna cosa a dins. Una càrrega molt pesada. Ho vaig notar des de la primera vegada que ens vam veure. Tens uns ulls plens de força i decisió. La veritat és que a mi també em passa, això. Tinc un gran pes a dins. Per això t’entenc. No hi ha cap pressa. Però seria millor que algun dia te’n desfessis. Jo sóc una persona molt discreta, i també tinc molts recursos pràctics. Amb sort, potser et podria ajudar.
Quan al cap d’un temps li va explicar sense embuts tota la història a la mestressa, va ser com si a la vida de l’Aomame s’obrís una porta nova.
– Ei, ¿què beus? -va preguntar algú a l’Aomame a cau d’orella. Era una veu de dona.
L’Aomame es va girar i va alçar el cap per mirar qui parlava. Al tamboret del costat hi havia asseguda una dona jove amb una cua de cavall a l’estil dels anys cinquanta. Duia un vestit d’una sola peça amb un estampat de flors petites i, a l’espatlla, una petita bossa de mà de Gucci. Tenia les ungles pintades de color rosa pàl·lid. No és que fos grassa, però tenia la cara més aviat rodona, i se la veia molt agradable. Tenia els pits grossos.
L’Aomame va quedar una mica confosa, perquè no s’esperava que una dona li digués res. En aquell bar eren els homes qui es dirigien a les dones.
– Tom Collins -va dir l’Aomame.
– ¿Que és bo?
– No especialment. Però no és gaire fort, i pots anar bevent.
– ¿I per què es diu Tom Collins?
– No ho sé, això -va dir l’Aomame-. Potser és el nom de la persona que se’l va inventar. Tot i que no és que sigui un descobriment sensacional.
La dona va cridar el cambrer amb la mà i li va demanar un altre Tom Collins. Li van portar força de pressa.
– ¿Et fa res, que segui aquí? -li va preguntar la dona.
– No, està lliure. -«¿Què pregunta, si ja s’hi ha assegut?», va pensar l’Aomame, però no va dir res.
– ¿Suposo que no has quedat aquí amb ningú, oi? -va preguntar la dona.
L’Aomame no va respondre res, i la va observar en silenci. Devia tenir tres o quatre anys menys que ella.
– Escolta, no et preocupis, que jo no sóc de l’«altra banda»- li va dir la dona en veu baixa, com si li estigués fent una confidència-. Ho dic per si t’amoïna, això. Jo també prefereixo els homes, igual que tu.
– ¿Igual que jo?
– Dona, si véns aquí sola és perquè busques algun home que estigui bé, ¿no?
– ¿Ho sembla?
L’altra va tancar una mica els ulls.
– Això se sap. Aquí la gent hi ve per això. A més a més, diria que no t’hi dediques professionalment.
– És clar, que no -va dir l’Aomame.
– Escolta, ¿per què no formem un equip? Als homes els és més fàcil parlar amb dues dones que van juntes que amb una que està sola. Nosaltres dues també ens ho passarem més bé juntes, que no pas soles, i ens sentirem més segures. Jo sóc força femenina, d’aspecte, i tu ets molt xicotot, i em sembla que pot funcionar força bé.
«Xicotot», va pensar l’Aomame. Era la primera vegada que algú li deia una cosa com aquella.
– Però encara que formem equip potser ens agrada un tipus d’home diferent, ¿no? ¿Vols dir que funcionarà?
L’altra va arrufar una mica els llavis.
– És veritat, ara que ho dius. El tipus d’home… Bé, doncs, ¿quina mena d’homes t’agraden, a tu?
– De mitjana edat, si pot ser -va dir l’Aomame-. Els joves no m’agraden gaire. I que comencin a estar una mica calbs.
– Ah -va dir la dona, sorpresa-. O sigui que de mitjana edat. A mi m’agraden més aviat els nois joves, animats i guapos, i els homes de mitjana edat no em diuen gran cosa. Però bé, si això és el que t’agrada a tu, ho podria provar. Més que res, com a experiència. ¿Estan bé, els de mitjana edat? El que vull dir és si el sexe està bé, amb ells.
– Depèn de l’home -va dir l’Aomame.
– És clar -va dir la dona, i va tancar una mica els ulls, com si analitzés una teoria científica-. Evidentment, no es poden fer generalitzacions, sobre el sexe. Però, ¿si n’haguessis de fer alguna?
– No està malament. No ho poden fer moltes vegades, però ho fan a poc a poc. No tenen pressa. Si tens sort, et fan córrer uns quants cops.
L’altra hi va rumiar una mica.
– M’ha fet venir curiositat, això que has dit. Potser que ho provi.
– Com et sembli -va dir l’Aomame.
– Ei, ¿has provat mai de fer sexe amb quatre persones? Allò de canviar de parella a mig fer.
– No.
– Jo tampoc, però ¿en tens ganes?
– Em sembla que no -va dir l’Aomame-. Em sembla bé, que formem equip, però si alguna vegada arribem a fer sexe juntes, abans voldria conèixer-te una mica millor. Si no, podria ser que no ens entenguéssim, a mig fer.
– D’acord. Trobo que tens tota la raó. ¿Què t’agradaria saber sobre mi, per exemple?
– Doncs, per exemple… Sí: ¿a què et dediques?
La dona va fer un glop de Tom Collins i va tornar a deixar la copa damunt del rodal. Després es va netejar els llavis amb el tovalló de paper com si se’ls colpegés. Va comprovar el color del pintallavis que havia quedat al tovalló.
– És força bo, això -va dir la dona-. ¿És ginebra, la base?
– Ginebra, suc de llimona i soda.
– És veritat, que no es pot dir que sigui un gran descobriment, però no està gens malament, de gust.
– Me n’alegro.
– Bé, doncs, que a què em dedico. És una qüestió una mica complicada. Encara que et digui la veritat, potser no t’ho creuràs.
– Ja ho diré jo primer, doncs -va dir l’Aomame-. Jo faig d’instructora en un club esportiu, sobretot d’arts marcials i d’estiraments.
– ¿Arts marcials? -va dir l’altra dona, amb expressió de sorpresa-. ¿Com allò que feia Bruce Lee?
– Només com allò.
– ¿I ets bona?
– Més o menys.
La dona va somriure i va alçar la copa com si anés a brindar.
– Doncs, així, potser podem formar un equip invencible, nosaltres dues, perquè encara que no ho sembla fa força temps que practico l’aikido. I la veritat és que sóc policia.
– Policia -va dir l’Aomame. Es va quedar amb la boca una mica oberta, i no li va sortir cap més paraula.
– Sóc de la policia metropolitana. No ho sembla, ¿oi? -va dir l’altra.
– No gens -va dir l’Aomame.
– Però és veritat, de debò. Em dic Ayumi.
– Jo em dic Aomame.
– Aomame. ¿És el teu nom de debò?
L’Aomame va fer que sí enèrgicament.
– Quan dius que ets policia, ¿vols dir que portes uniforme i pistola i vas patrullant pels carrers amb un cotxe de policia?
– Jo em vaig fer policia per fer tot això, però de moment no ho he aconseguit -va dir l’Ayumi, i va agafar un brètzel salat d’un bol ple a vessar i el va mossegar sorollosament-. El que ara faig, principalment, és posar-me un uniforme que sembla de broma, passejar-me en un microcotxe de policia i vigilar les infraccions de trànsit. Evidentment, tampoc no em deixen portar pistola, perquè un ciutadà qualsevol que aparqui el seu Toyota Corolla davant d’una boca de rec no cal intimidar-lo amb una pistola. Als entrenaments de tir trec força bons resultats, però ningú no s’hi fixa. Només perquè sóc una dona, un dia sí i l’altre també em fan voltar pels carrers amb una porra amb punta de guix apuntant hores i números a l’asfalt.
– La pistola amb què dispares, ¿és una Beretta semiautomàtica?
– Sí; ara tots la portem. Per a mi, la Beretta pesa una mica massa. Quan està totalment carregada, em sembla que fa gairebé un quilo.
– El pes total és de 850 grams -va dir l’Aomame.
L’Ayumi es va mirar l’Aomame amb els ulls que faria l’amo d’una casa de préstecs en calcular el valor d’un rellotge.
– Escolta, Aomame: ¿com és que saps una cosa tan de detall?
– Sempre m’han interessat, les armes en general -va dir l’Aomame-. Encara que no n’he disparada mai cap, de debò.
– Vaja -va dir l’Ayumi, com si hagués quedat convençuda-. De fet, a mi m’agrada, disparar amb pistola. És veritat, que la Beretta pesa força, però el retrocés, quan dispares, no és tan fort com amb els revòlvers d’abans, i, amb prou pràctica, una dona menuda la pot fer servir sense problemes. Però els de dalt no pensen així: pensen que una dona no seria capaç de fer servir una arma de foc, perquè els de la direcció són tots una colla de masclistes feixistes. Jo vaig treure molt bona puntuació, en l’ús de la porra, millor que la de la majoria dels homes, però ningú no m’ho valora. Només em fan bromes porques. Que sí que hi tinc traça, a agafar la porra, o que els ho digui a ells, si vull practicar-hi més, i coses així. Tenen la mentalitat de fa un segle i mig, aquests paios.
L’Ayumi es va treure un paquet de Virginia Slims de la bossa i amb uns gestos que revelaven molta pràctica en va agafar un, se’l va posar a la boca i el va encendre amb un petit encenedor d’or. Va expulsar el fum a poc a poc, cap al sostre.
– ¿I com se’t va acudir fer-te policia? -va preguntar l’Aomame.
– En principi no en tenia cap intenció, de ser policia. Però no tenia ganes de fer el treball d’oficina típic, i tampoc no tenia cap habilitat especialitzada, i per tant el marge que tenia per escollir era limitat. I quan feia quart a la universitat vaig fer els exàmens d’ingrés de la policia metropolitana. No sé per què, tinc força parents policies. De fet, el meu pare i el meu germà gran ho són, i també tinc un oncle que fa de policia. Bàsicament, la policia és una societat de gent que es coneix, i si tens algú que hi treballa és més fàcil entrar-hi.
– Una família de policies.
– Això mateix. Però abans d’entrar-hi no hauria dit mai que hi hagués tanta discriminació entre homes i dones. Al món de la policia les dones són com una mena de ciutadans de segona classe. Només ens encarreguen feines avorridíssimes, com sancionar les infraccions de trànsit, seure a l’escriptori a fer paperassa, anar per les escoles primàries per fer educació viària, escorcollar les dones sospitoses, i coses així. Hi ha molts homes que són clarament menys competents que jo que contínuament els envien a fer coses molt més divertides. Per quedar bé davant de la galeria, els de dalt diuen que hi ha igualtat d’oportunitats entre homes i dones, però en realitat no és pas tan senzill. Al final et fan perdre les ganes de treballar. M’entens, ¿oi?
L’Aomame va assentir.
– Em posa furiosa, això, de debò.
– ¿Que no tens xicot?
L’Ayumi va fer una ganyota, i es va quedar mirant el cigarret llarg i prim que sostenia entre dos dits.
– A la pràctica és molt i molt difícil, per a una dona policia, trobar parella. Com que ens van canviant els torns, els horaris no et coincideixen amb els d’algú que tingui una feina normal i corrent, i llavors, quan sembla que la cosa es comença a encarrilar, quan els dius que ets policia, normalment els homes es fan enrere a l’instant, com un cranc que s’escapés per la sorra. ¿No et sembla horrorós?
L’Aomame va fer que sí amb el cap.
– I, per tant, l’única possibilitat que et queda és sortir amb algú que treballi al mateix lloc, però llavors el problema és que no n’hi ha cap amb cara i ulls, només inútils que l’únic que saben és fer bromes picants. Hi ha els qui són rucs de naixement i els qui només pensen a fer carrera, i para de comptar. I aquests són els qui s’encarreguen que la nostra societat sigui segura. Ja pot tremolar, el Japó.
– Però tu ets bonica, i sembla que hauries de tenir èxit amb els homes -va dir l’Aomame.
– Bé, no és que no tingui èxit. Mentre no digui on treballo, és clar. O sigui que aquí sempre dic que treballo en una empresa d’assegurances.
– ¿Hi vens sovint, aquí?
– No es pot dir que hi vingui «sovint». De vegades -va dir l’Ayumi. I, després de pensar-hi un moment, va dir, com si fes una confidència:- De tant en tant, tinc ganes de sexe. O, si vols, d’estar amb un home. És com una cosa cíclica. Llavors m’arreglo, em poso una roba interior ben espectacular i vinc aquí. I quan trobo algú que està bé, ho faig tota la nit. Llavors em calmo durant un temps. No sóc una nimfòmana ni una maníaca sexual, sinó que solament tinc un desig sexual saludable, i un cop m’he esbravat, ja en tinc prou. No busco res que duri. L’endemà torno a ser a la feina, posant multes als cotxes mal aparcats. ¿I tu?
L’Aomame va agafar la copa de Tom Collins i en va xuclar una mica sense fer soroll.
– Bé, més o menys el mateix, diria.
– ¿No tens parella?
– No en vull tenir. No m’agraden, les complicacions.
– ¿És una complicació, estar amb un sol home?
– Bé…
– Però de vegades et vénen tantes ganes de fer-ho que no et pots aguantar -va dir l’Ayumi.
– A mi m’agrada més dir que tinc «ganes d’esbravar-me».
– ¿I què et sembla, dir que tens «ganes de passar una nit en gran»?
– Tampoc no està malament.
– Sigui com sigui, de trobar algú que no pari en tota la nit.
L’Aomame va fer que sí amb el cap.
L’Ayumi va posar els colzes a la barra i hi va pensar un moment amb les mans a les galtes.
– Diria que tenim força coses en comú, nosaltres dues.
– Potser sí -va reconèixer l’Aomame. Però l’altra era policia i ella assassinava gent. Estaven en bandes oposades de la llei. Era una diferència prou important, aquesta.
– Fem això -va dir l’Ayumi-: totes dues treballem a la mateixa companyia d’assegurances. El nom de l’empresa no el podem dir. Tu tens més experiència i jo fa menys que hi treballo. Avui, a la feina, ens ha passat una cosa no gaire agradable, hem vingut a ofegar les penes amb alcohol i ens hem posat bastant alegres. ¿Què et sembla, aquesta història?
– Em sembla bé, però jo no en sé gairebé res, d’assegurances.
– Deixa-m’ho a mi, això. Me’n surto força bé, xerrant amb la gent.
– Tot teu -va dir l’Aomame.
– Per cert, darrere nostre hi ha una taula amb dos homes que fan pinta de ser de mitjana edat i que ja fa una estona que van fent mirades pertot arreu -va dir l’Ayumi-. Gira’t dissimuladament i mira què et semblen.
L’Aomame es va girar discretament, tal com li havia dit l’Ayumi. Dues taules més enllà hi havia asseguts dos homes de mitjana edat. Tots dos portaven vestit i corbata i tenien la pinta de ser empleats que havien acabat la feina i havien sortit a esbargir-se una mica. Els vestits no eren vells, i les corbates estaven ben triades. Com a mínim, tenien un aspecte polit. L’un devia tenir més de quaranta-cinc anys, i l’altre, menys. El més gran era prim i tenia la cara ovalada i el naixement dels cabells una mica cap enrere. L’altre feia l’efecte d’haver format part de l’equip de rugbi quan anava a la universitat, però que últimament la falta d’exercici li hagués fet començar a posar pes: encara conservava un rostre juvenil, però al voltant de la mandíbula ja se li acumulava una capa de greix. Tots dos bevien whisky amb aigua i xerraven animadament, però efectivament anaven buscant per tot el local amb la mirada.
L’Ayumi va analitzar la parella.
– Pel que sembla, no estan gaire acostumats a venir a aquesta mena de lloc. Tenen ganes de lligar, però no saben com acostar-se a les noies. I segurament tots dos estan casats; fan cara de sentir-se força culpables.
L’Aomame es va sorprendre dels dots d’observació de l’Ayumi. ¿Devia haver deduït tot això mentre totes dues parlaven? Potser era perquè pertanyia a una família de policies.
– Aomame, tu et deus estimar més el que és una mica calb, ¿oi? Jo em quedaré amb el que està més fort, doncs. ¿Et sembla bé?
L’Aomame es va tornar a girar. La forma del cap del que era una mica calb no estava malament. Estava a anys llum de Sean Connery, però se li podia donar un aprovat. Al capdavall, aquella nit havia hagut de suportar la música de Queen i després la d’Abba. No podia demanar gaire.
– Sí, em va bé. Però, ¿com ho hem de fer, perquè ens convidin, aquests dos?
– No podem esperar que se’ns faci de dia. Hi hem d’anar nosaltres, amb un somriure ben agradable però ferm -va dir l’Ayumi.
– ¿Ho dius de debò?
– És clar. Hi vaig jo i hi parlo una mica, ja ho veuràs. Tu espera’t aquí -va dir l’Ayumi. Va fer un bon glop de Tom Collins i es va fregar els palmells de les mans. Tot seguit es va penjar amb decisió la bossa de mà de Gucci a l’espatlla i va fer un gran somriure.
– Va, és hora de treure la porra.
12
TENGO
Vingui a nosaltres el Vostre Regne
El professor es va girar cap a la Fukaeri.
– ¿Podries portar una mica de te, Eri, sisplau? -va dir.
La noia es va aixecar i va sortir de la sala de visita. La porta es va tancar sense soroll. El Professor va esperar sense dir res que en Tengo, assegut al sofà, respirés normalment i acabés de tornar en si. Es va treure les ulleres de pasta negra, en va netejar els vidres amb un mocador que no semblava gaire net, i se les va tornar a posar. Alguna cosa negra i petita va passar rabent pel cel davant de la finestra. Potser era un ocell, o potser l’ànima d’algú que volava fins a la fi del món.
– Em sap greu -va dir en Tengo-. Ja estic bé. No passa res. Continuï, sisplau.
El Professor va assentir i va continuar parlant.
– La desaparició de la facció de la comuna Akebono després del violent enfrontament armat es va produir l’any 1981, fa tres anys. Aquest incident va tenir lloc quatre anys després que l’Eri vingués a viure aquí. Però, de fet, el problema d’Akebono no té relació amb el que comentem aquí.
»Quan va venir a viure amb nosaltres, l’Eri tenia deu anys. L’Eri que es va presentar a la porta sense avisar era totalment diferent de la que jo havia conegut fins llavors. Sempre havia estat una nena callada que no parlava amb la gent que no coneixia, però amb mi havia estat molt afectuosa des de petita i em parlava molt. Quan va venir, però, havia deixat de parlar amb tothom, com si n’hagués perdut la capacitat. Quan hi parlaves, per respondre’t només podia fer que sí o que no amb el cap.
El Professor parlava més de pressa i amb una veu força més clara. En Tengo es va adonar que volia aprofitar que la Fukaeri no hi era per continuar amb la història.
– Em sembla que li devia costar força, arribar fins aquí dalt. Per molt que tingués diners i la meva adreça escrita en un paper, havia viscut sempre en un ambient molt isolat, i a més a més no parlava, de fet. Però, tot i així, va anar agafant tots els mitjans de transport amb el paper a la mà i al final va arribar a la porta de casa.
»Es notava a primera vista que li havia passat alguna cosa dolenta. La van cuidar entre la senyora que ajudava a casa i l’Azami. Uns dies després, quan l’Eri va començar a donar signes d’estar una mica més calmada, vaig trucar a Sakigake i vaig demanar per parlar amb en Fukada, però em van dir que les circumstàncies no permetien que s’hi posés. Vaig preguntar quines eren aquestes circumstàncies, però no em van respondre. Després vaig dir que volia parlar amb la seva dona. Em van dir que ella tampoc no s’hi podia posar. Al final no vaig poder parlar amb cap dels dos.
– ¿Els va dir, llavors, que havia acollit l’Eri a casa seva?
El Professor va fer que no amb el cap.
– No, em va semblar que mentre no ho pogués dir directament a en Fukada era millor no comentar-ho. Evidentment, després vaig intentar posar-me en contacte amb ell un munt de vegades, de totes les maneres possibles, però no ho vaig aconseguir mai.
En Tengo va arrufar les celles.
– ¿O sigui que durant aquests set anys no ha pogut parlar amb els seus pares ni una sola vegada?
El Professor va fer que sí.
– En set anys no hi he tingut cap contacte.
– ¿I durant set anys els pares de l’Eri no han intentat saber on era la seva filla?
– Sí, hi he pensat molt, en això, i no té cap mena de sentit. Els pares de l’Eri se l’estimaven moltíssim, i per a ells la seva filla era el més important. Si l’haguessin hagut de confiar a algú, només me la podrien haver enviat a mi. Tots dos havien tallat la relació amb les seves famílies, i l’Eri va créixer sense conèixer els seus avis. Si l’Eri havia d’anar a viure amb algú, havia de ser amb mi, i ells li havien dit que si passava alguna cosa havia de venir a casa meva. Però, d’ells dos, no em va arribar ni una sola paraula. És inconcebible.
– Ha dit que Sakigake era una comuna oberta, ¿oi? -va preguntar en Tengo.
– Exactament. Des que va ser fundada, Sakigake havia funcionat sempre com una comuna oberta. Però des d’una mica abans que l’Eri se n’escapés havia començat a mostrar una tendència a restringir el contacte amb l’exterior. El primer que m’ho va fer notar va ser que la comunicació amb en Fukada es va anar fent cada cop més difícil. En Fukada sempre havia estat un bon corresponsal, i m’enviava cartes molt llargues en què em parlava de coses que havien passat a la comuna, o del que pensava, o el que fos. Va arribar un moment que això es va acabar. Si jo li enviava una carta, no em responia; si li trucava, no aconseguia que li passessin la trucada; encara que aconseguís que s’hi posés, la conversa era molt breu i limitada, i en Fukada parlava sense gens de ganes, com si sabés que algú ens estava escoltant.
El Professor va ajuntar les mans sobre els genolls.
– Vaig anar a Sakigake força vegades, perquè havia de parlar amb en Fukada sobre l’Eri i només hi podia parlar en persona, si ni les cartes ni les trucades de telèfon no servien de res. Però no em van deixar entrar a les instal·lacions. A l’entrada em feien fora amb males maneres, i per molt que intentés d’enraonar-hi, no em feien cas. Un dia les instal·lacions de Sakigake van aparèixer envoltades d’una tanca alta i a tots els de fora ens feien marxar de l’entrada.
»Des de fora no hi havia manera de saber què hi passava, a dins. El secretisme d’Akebono, que era la facció violenta, s’entén: el seu objectiu era fer la revolució amb l’ús de les armes i tenien coses a amagar. Però a Sakigake només explotaven pacíficament una granja d’agricultura ecològica i sempre, des del començament, havien tingut una actitud amistosa envers el món exterior. Per això els apreciaven, la gent de la zona. Però ara, aquella comuna semblava una fortalesa. L’actitud i la cara de la gent de dins havien canviat com de la nit al dia. Els veïns estaven tan perplexos com jo, davant del canvi que s’havia produït a Sakigake. Em moria de preocupació, pensant que a en Fukada i a la seva dona els pogués haver passat alguna cosa greu. Però en aquell moment jo no hi podia fer res, a part de cuidar i educar l’Eri tan bé com pogués. I així van passar set anys, sense que n’aconseguís ni la més mínima informació.
– ¿No sap ni tan sols si en Fukada és viu? -va preguntar en Tengo.
El Professor va fer que no amb el cap.
– No. No en tinc cap pista. Intento no pensar el pitjor, però no és normal que en Fukada no hagi dit absolutament res durant set anys. L’únic que puc pensar és que els ha hagut de passar alguna cosa. -Aquí va abaixar la veu.- Potser els retenen a la força. O potser ha passat alguna cosa encara més terrible.
– ¿Encara més terrible?
– Vull dir que no podem descartar la pitjor possibilitat. Sakigake ja no és el col·lectiu pacífic, dedicat a l’agricultura, d’abans.
– ¿Vol dir que aquesta organització s’ha començat a encaminar cap a una direcció perillosa?
– Jo ho penso. Segons la gent de la zona, el nombre de persones que entren i surten de Sakigake és molt més gran que abans. N’entren i en surten cotxes sovint, molts amb matrícula de Tòquio. I també s’hi veuen força cotxes grossos de luxe, que no són gaire freqüents, al camp. També es veu que el nombre de persones que integren la comuna ha augmentat dràsticament, així com el d’edificis i instal·lacions i el que contenen. S’han dedicat molt activament a comprar els terrenys del voltant a baix preu: també tractors, excavadores i mescladores de ciment. Continuen amb la feina agrícola, com abans, i sembla que això ha de ser una font important d’ingressos: la marca de verdures Sakigake és cada vegada més coneguda, i ara fins i tot n’envien a restaurants que es promocionen amb els productes frescos. També tenen contractes amb supermercats de luxe. Se suposa que els beneficis han augmentat d’acord amb aquestes activitats. Però sembla que, a més de l’agricultura, desenvolupen alguna altra activitat. Per molt bé que els vagi, no és possible que amb l’agricultura es pugui finançar una expansió d’aquestes proporcions. I la impressió que tenen els veïns és que, sigui el que sigui que fan a dins de Sakigake, no deu ser pas una cosa fàcil de donar a conèixer al públic, si l’han de mantenir tan en secret.
– ¿Vol dir que han tornat a l’activitat política? -va preguntar en Tengo.
– No deu ser activitat política -va respondre immediatament el Professor-. Sakigake funcionava seguint una línia diferent de la política. Precisament per això va arribar un moment que es van haver de separar d’Akebono.
– Però després va passar alguna cosa a dins de Sakigake i l’Eri en va haver de fugir.
– Va passar alguna cosa -va dir el Professor-. Un fet prou significatiu perquè hagués d’abandonar els seus pares i fugir tota sola. Però l’Eri no feia cap intent de dir-ne absolutament res, de tot això.
– ¿Vol dir que no en podia parlar perquè va tenir un xoc, o perquè va patir un mal psicològic massa greu?
– No, no semblava que l’Eri no pogués parlar-ne perquè hagués tingut un xoc, o perquè tingués por d’alguna cosa, o perquè se sentís sola o insegura sense els seus pares. Senzillament, estava insensibilitzada. Però, tot i així, es va adaptar a viure a casa sense problemes. Fins i tot va ser una mica decebedor.
El Professor va mirar la porta de la sala de visita i tot seguit va tornar a dirigir la vista cap a en Tengo.
– Encara que li haguessin fet alguna cosa, a l’Eri, jo no volia forçar-la a explicar-me què havia passat. Vaig pensar que el que necessitava, segurament, era que passés el temps. Per això no em vaig atrevir a fer-li cap pregunta, i, encara que no en digués res, vaig fer veure que no hi donava importància. L’Eri sempre estava amb l’Azami. Quan l’Azami tornava de l’escola, menjaven de pressa i corrents i es tancaven totes dues a la seva habitació. No sé què hi feien, allà; potser només es dedicaven a mantenir alguna mena de conversa. Però jo no hi vaig ficar el nas i vaig deixar que fessin el que volguessin. A més a més, deixant de banda el fet que no parlés, no teníem absolutament cap problema per conviure amb l’Eri. Era una nena intel·ligent i feia cas de tot el que li dèiem. Es van convertir en amigues inseparables, amb l’Azami. Però en aquella època no anava a l’escola, perquè no hi pots fer anar una nena que no diu ni una sola paraula.
– ¿Fins llavors havia viscut tot sol amb l’Azami, vostè?
– La meva dona va morir fa deu anys -va dir el Professor, i després va fer una petita pausa-. Un cotxe va xocar per darrere amb el seu i va morir a l’acte. L’Azami i jo ens vam quedar sols. Una parenta llunyana meva vivia en aquesta zona i era ella qui em portava la casa, i també qui em cuidava les nenes. Tant per a mi com per a l’Azami, va ser molt dur, que es morís la meva dona, perquè va ser una mort molt sobtada i no havíem tingut temps de fer-nos-en a la idea. O sigui que per a nosaltres va ser un motiu d’alegria, que l’Eri vingués a viure a casa nostra. Encara que no pogués parlar, el sol fet que estigués amb nosaltres tenia el curiós efecte de calmar-nos. I durant aquests set anys, l’Eri ha anat recuperant la capacitat de parlar, encara que hagi estat a poc a poc. Des que va venir aquí, la seva habilitat per mantenir una conversa ha millorat de manera evident. Als altres els pot semblar que parla d’una manera curiosa, que no és normal, però per a nosaltres el seu progrés ha estat molt notable.
– ¿Que va a l’escola, ara, l’Eri?
– No, a l’escola no hi va. Formalment hi està matriculada, però a la pràctica no podia seguir el ritme de les classes. Per això, jo i els alumnes que venien a casa miràvem de trobar temps per fer-li classes particulars, tot i que no es pot dir que li haguem donat una educació organitzada, sinó solament trossos dispersos d’informació. Com que a ella li costava llegir, vam procurar de llegir-li llibres en veu alta, quan en teníem l’ocasió, i també li vam comprar llibres gravats en cintes. Aquesta és pràcticament tota l’educació que ha rebut. Però és una noia increïblement intel·ligent. Quan li interessa assimilar una cosa, l’assimila molt ràpidament, i d’una manera molt eficient; hi té un talent aclaparador. En canvi, quan una cosa no li interessa, ni se la mira. La diferència entre totes dues actituds és molt gran.
La porta de la sala de visita encara no s’havia obert. Estava trigant força temps, la Fukaeri, a fer bullir l’aigua i preparar el te.
– I, llavors, l’Eri li va explicar la història de Crisàlide d’aire, ¿oi? -va preguntar en Tengo.
– Tal com t’he dit, als vespres l’Eri i l’Azami es tancaven totes dues a l’habitació. No sé què hi feien: era el seu secret. Però sembla que va arribar un moment que el centre de les seves converses va ser la narració que feia l’Eri. L’Azami agafava notes o bé gravava el que explicava l’Eri i ho transcrivia amb el processador de textos que tinc al despatx. A partir d’aquell moment, l’Eri va començar a recuperar gradualment els sentiments. La capa d’indiferència que la cobria per complet va desaparèixer, va recuperar una mica l’expressió de la cara i va tornar a semblar l’Eri d’abans.
– ¿Va ser llavors quan es va començar a recuperar, oi?
– No del tot; només parcialment. Però tens raó. Segurament, l’Eri es va començar a recuperar quan va explicar aquesta història.
En Tengo hi va pensar una mica, i després va canviar el tema de conversa.
– ¿Ho va comentar, a la policia, quan va deixar de tenir notícies d’en Fukada i la seva dona?
– Sí, vaig anar a la policia local. No vaig dir res de l’Eri, però els vaig explicar que feia temps que no podia parlar amb uns amics que eren a Sakigake i que em feia por que no els hi retinguessin a la força. Però en aquell moment ells no hi podien fer res. La granja de Sakigake era propietat privada, i la policia no hi podia entrar a menys que tingués proves que s’hi havia comès algun delicte. Vaig protestar molt, però no vaig aconseguir que em fessin cas. I a partir del 1979, les circumstàncies van fer impossible que la policia hi entrés per dur-hi a terme cap investigació.
El Professor va negar diverses vegades amb el cap, com si pensés en el que havia passat llavors.
– ¿Que va passar alguna cosa, el 1979? -va preguntar en Tengo.
– Aquell any, Sakigake va obtenir el reconeixement com a fundació religiosa.
En Tengo es va quedar un moment sense paraules.
– ¿Com a fundació religiosa?
– És realment increïble. En algun moment, la granja Sakigake s’havia convertit en la fundació religiosa Sakigake. El governador de la prefectura de Yamanashi els en va concedir l’autorització. Un cop van aconseguir el reconeixement com a grup religiós és molt difícil que la policia pugui entrar a les seves instal·lacions per investigar-hi, perquè això suposaria violar la llibertat de culte que garanteix la constitució. I sembla que Sakigake va posar les qüestions legals en mans d’un advocat que va adoptar una actitud molt inflexible, a la defensiva. La policia de la regió no s’hi pot enfrontar.
»Jo també vaig quedar glaçat, quan la policia em va explicar que s’havien convertit en una fundació religiosa. Va ser una galleda d’aigua freda: primer no m’ho creia, i fins i tot quan me’n van ensenyar la documentació i ho vaig veure amb els meus propis ulls, em va costar d’assimilar-ho. Feia molt temps que em tractava amb en Fukada, i en coneixia bé el caràcter i el tarannà. Jo havia tingut força relació amb les religions perquè em dedicava a l’antropologia cultural, però ell, a diferència de mi, era un home profundament polític, que sempre parlava a partir de la lògica. Més aviat sentia aversió envers la religió en general. Encara que hi hagués alguna raó tàctica per fer-ho, m’és difícil pensar que podria sol·licitar el reconeixement com a fundació religiosa.
– A més a més, deu ser força difícil, aconseguir aquest reconeixement.
– No necessàriament -va dir el Professor-. És veritat que es fan moltes investigacions i que s’ha de passar per tot un seguit de tràmits oficials molt complicats, però si pots fer servir influències polítiques de sotamà és relativament fàcil anar superant aquestes proves. Per començar, la línia que separa una religió de debò i una que no ho és és molt fina; no hi ha cap definició clara, i tot depèn de la interpretació. I quan hi ha un cert marge d’interpretació, també hi ha marge perquè hi entrin els interessos i la influència política. Un cop has aconseguit ser reconegut com a fundació religiosa, pots obtenir reduccions fiscals i estàs força protegit des del punt de vista legal.
– Per tant, Sakigake va deixar de ser solament una comuna agrícola i es va convertir en una organització religiosa. I una organització religiosa increïblement tancada.
– Una nova religió. Parlant clar, es va convertir en una secta.
– No ho acabo d’entendre. Devia passar alguna cosa molt important, perquè es produís un canvi tan gran com aquest.
El Professor es va mirar els dorsos de les mans; els tenia plens de pèls grisos retorçats.
– És veritat. No hi ha dubte que havia de passar alguna cosa molt grossa per provocar aquest canvi. Hi he pensat durant molt de temps, i he considerat diverses possibilitats, però no ho entenc. ¿Quina mena de cosa podia haver passat? Van adoptar una posició de secretisme absolut i impedeixen que se sàpiga res, del que hi passa a dins. I, a més a més, des de llavors no n’han tornat a parlar, d’en Fukada, que havia estat el líder de Sakigake.
– I fa tres anys es va produir l’enfrontament armat i Akebono va desaparèixer -va dir en Tengo.
El Professor va fer que sí amb el cap.
– Ha estat la facció de Sakigake, que a la pràctica havia tallat tota relació amb Akebono, la que ha sobreviscut i ha continuat creixent molt de pressa com a fundació religiosa.
– És a dir, que l’incident armat no va representar un cop gaire important, per a Sakigake.
– No -va dir el Professor-. Ben al contrari: els va servir de publicitat. Són molt llestos, i tot ho aprofiten en benefici seu. Però, igualment, això va passar després que l’Eri en sortís. Tal com t’he dit abans, el que va passar no va tenir cap relació directa amb l’Eri.
Feia l’efecte que el professor volia canviar el tema de conversa.
– ¿Ha llegit Crisàlide d’aire? -li va preguntar en Tengo.
– És clar.
– ¿I què en pensa?
– És una història molt interessant -va dir el Professor-. I molt suggerent. Però si t’he de ser sincer, no sé a què es refereix. No sé què significa, la cabra cega, ni la gent petita, ni la crisàlide d’aire.
– ¿Li sembla que la història pot fer referència a coses concretes que l’Eri va viure a Sakigake, o que hi va presenciar?
– Podria ser. Però és difícil saber fins a quin punt és realitat i fins a quin punt és imaginació. Sembla una mena de mite, i també es pot llegir com si fos una al·legoria força intel·ligent.
– L’Eri m’ha dit que la gent petita existeix de debò.
En sentir-ho, el Professor va mostrar una cara de preocupació. Després va parlar:
– ¿O sigui que penses que la història que s’explica a Crisàlide d’aire va passar de debò?
En Tengo va fer que no amb el cap.
– El que vull dir és que tots els detalls de la història estan explicats amb molt realisme i precisió, i que això és una de les raons importants perquè la novel·la tingui tanta força.
– I el que tu vols fer és reescriure la història a partir del context que dóna però fent servir les teves frases, i així presentar «això» a què el text fa referència d’una manera més clara. ¿És així?
– Sí, si tot va bé.
– El meu camp d’estudi és l’antropologia cultural -va dir el Professor-. Professionalment ja m’he retirat, però espiritualment encara n’estic imbuït. Un dels objectius d’aquesta disciplina és comparar les imatges individuals que té cada persona per descobrir-hi els elements universals que tots compartim i després tornar aquesta informació als individus. D’aquesta manera, la gent pot fer-se conscient que alhora que té una vida pròpia i personal també forma part d’alguna cosa més àmplia. ¿Ho entens, el que et vull dir?
– Em sembla que sí.
– Potser és el mateix, el que tu estàs intentant fer.
En Tengo va obrir les mans damunt dels seus genolls.
– Sembla molt difícil.
– Però també sembla que ha de valer la pena intentar-ho.
– Ni tan sols sé si estic qualificat per fer-ho.
El Professor va mirar en Tengo a la cara. Ara hi havia una llum especial, als seus ulls.
– El que jo vull saber és què li va passar, a l’Eri, quan era a Sakigake. I també què els va passar a en Fukada i la seva dona. Durant aquests set anys he fet tot el que he pogut per esbrinar-ho, però al final no he aconseguit ni una sola pista: el mur que tenia al davant era massa gruixut, i massa fort, perquè jo el pogués destruir. Pot ser que a la història de Crisàlide d’aire hi hagi amagada la clau per resoldre aquest enigma. Si hi ha cap possibilitat que sigui així, per petita que sigui, jo aposto per continuar. No sé si tu estàs qualificat o no per fer-ho, però en tens un concepte molt alt, de Crisàlide d’aire, i ara hi estàs immers. Potser això sol ja fa que ho estiguis, de qualificat.
– Hi ha una pregunta a la qual vull que em respongui clarament amb un sí o amb un no -va dir en Tengo-. Si avui he vingut aquí, és per fer-li aquesta pregunta. ¿Em dóna permís perquè jo reescrigui Crisàlide d’aire?
El Professor va fer que sí amb el cap, i després va dir:
– Vull llegir Crisàlide d’aire un cop l’hagis acabada de reescriure. I sembla que l’Eri té molta confiança en tu: ets l’única persona en qui confia, a part de l’Azami i de mi, és clar. Per tant, ho pots intentar. Et confio l’obra. En resum: la meva resposta és que sí.
Un cop van deixar de parlar, un profund silenci es va instal·lar a la sala, com si fos un designi del destí. Just llavors la Fukaeri va tornar amb el te, com si hagués calculat quant trigarien a acabar de parlar.
El camí de tornada el va fer sol. La Fukaeri havia sortit a passejar el gos. En Tengo va demanar que li cridessin un taxi per anar a l’estació a l’hora que sortia el tren i d’allí va anar fins a Futamatao. Després, a Tachikawa, va agafar el tren de la línia Chûo.
A l’estació de Mitaka dues persones van seure davant d’en Tengo, una mare i una filla d’aspecte molt polit. Totes dues portaven roba que no era cara, ni nova, en absolut, però era neta i molt ben cuidada. Les peces blanques eren immaculadament blanques, i totes estaven molt ben planxades. La filla devia fer segon o tercer de primària, més o menys; era una nena d’ulls grossos i trets bonics. La mare era prima, duia els cabells recollits al darrere, portava ulleres de pasta negra i traginava una bossa d’una roba gruixuda i descolorida. La bossa estava repleta d’alguna cosa. Els trets de la mare també eren força bonics, per bé que als costats exteriors dels ulls aflorava un cansament psicològic que devia fer-la semblar més gran que no era. Tot i ser només mitjan abril duia un para-sol tan fermament enrotllat al voltant de l’eix que més aviat semblava una porra.
Totes dues van estar-se tota l’estona callades, sense aixecar-se del seient. La mare semblava planificar alguna cosa mentalment. La filla, asseguda al seu costat, no portava res i es mirava les sabates, el terra o els anuncis que penjaven del sostre, i de tant en tant també feia una llambregada a en Tengo, que seia de cara a elles. Li devien cridar l’atenció les dimensions del seu cos i les seves orelles retorçades. Els nens petits sovint es miraven en Tengo d’aquesta manera, com si miressin un animal estrany però inofensiu. Aquesta nena observava les coses que hi havia al seu voltant sense moure pràcticament gens el cos ni el cap, sinó tan sols els ulls.
Mare i filla van baixar a l’estació d’Ogikubo. Quan el tren va reduir la velocitat la mare va agafar el para-sol i de sobte es va posar dreta sense dir res. Amb la mà esquerra agafava el para-sol, i amb la dreta, la bossa de roba. La filla no va trigar gens a fer com ella: es va aixecar de pressa del seient i va baixar del tren darrere la seva mare. Quan es va aixecar va tornar a fer un cop d’ull a en Tengo. En aquesta mirada hi havia una lluïssor estranya, com si li demanés alguna cosa, o se’n queixés. Era una lluïssor molt tènue, però en Tengo la va notar. Aquella nena li enviava algun senyal: això va ser el que va sentir en Tengo. No cal dir, però, que encara que li hagués enviat un senyal, en Tengo no hi podia fer res. No sabia quina era la seva situació, i no tenia dret a intervenir-hi. La nena va baixar del tren amb la seva mare a l’estació d’Ogikubo i en Tengo va continuar assegut, en direcció a la pròxima estació. Al seient on havia estat la nena s’hi van asseure tres noies de secundària obligatòria que, semblava, tornaven a casa després d’haver fet un examen de preparació i es van posar a xerrar molt animadament en veu alta. Tanmateix, durant una estona encara li va durar la impressió que li havia produït aquella nena silenciosa.
Els ulls d’aquella nena van fer pensar a en Tengo en una altra nena, una que havia anat a la mateixa classe que ell durant dos cursos, els de tercer i quart de primària. Aquella nena feia els mateixos ulls que la que acabava de veure. Observava en Tengo de la mateixa manera. I…
Els pares d’aquella nena eren creients d’un grup religiós anomenat Testimonis de Jehovà. Eren una confessió cristiana que anunciava la fi del món, molt activa en la tasca evangelitzadora, i seguien al peu de la lletra tot el que hi ha escrit a la Bíblia. Per exemple, no consentien en cap cas les transfusions de sang. Per això, si tenien un accident de trànsit i resultaven greument ferits, les seves possibilitats de sobreviure eren molt més reduïdes que les de l’altra gent. També eren contraris a les operacions quirúrgiques importants. A canvi, com a membres del poble escollit de Déu, quan arribés la fi del món no moririen i viurien durant el Mil·lenni o Regne de Crist.
Aquella nena, igual que la que acabava de veure, tenia uns ulls grossos i bonics, uns ulls que impressionaven. També tenia uns trets bonics, però la seva cara sempre estava coberta per una mena de vel opac, com si volgués fer invisible la seva existència. Tret que calgués, no deia res davant de la gent. La cara tampoc no mostrava les seves emocions. Sempre tenia els llavis fermament closos, formant una línia recta.
Al començament, en Tengo es va interessar per aquella nena perquè els caps de setmana anava a evangelitzar amb la seva mare. Així que poden caminar, els pares de les famílies de Testimonis de Jehovà s’enduen els fills a evangelitzar amb ells. Des dels tres anys, van caminant casa per casa, sobretot amb la mare, repartint un llibret que es titula Abans del diluvi i donant a conèixer la seva doctrina. Expliquen de manera entenedora a la gent el nombre incomptable de fets de l’actualitat que anuncien la fi del món. Ells anomenen Jehovà el seu Déu. Òbviament, a la majoria de les cases els fan fora de males maneres i els tanquen la porta als nassos, perquè la seva doctrina és massa intolerant, parcial i allunyada de la realitat -o, com a mínim, massa allunyada del que la majoria de gent creu que és la realitat-. De tant en tant, però, també hi ha alguna persona disposada a escoltar-se’ls seriosament, perquè al món hi ha gent que busca interlocutors, independentment del que vulguin explicar. I, entre aquestes persones, també molt de tant en tant, n’hi ha alguna que assisteix a les seves reunions. Així, doncs, van tocant el timbre casa per casa buscant aquesta sola possibilitat entre un miler. Dur a terme aquest esforç per fer obrir els ulls ni que sigui a una part molt petita de la humanitat és la santa missió que els ha estat encomanada. I com més dura és la seva tasca i més alt l’objectiu a què aspiren, més brillant serà la glòria que aconseguiran.
Aquella nena anava amb la seva mare evangelitzant per les cases. La mare portava una bossa de roba plena d’exemplars d’Abans del diluvi en una mà i, normalment, un para-sol a l’altra. Uns passos enrere la seguia la nena, com sempre amb els llavis tancats formant una línia recta i la cara inexpressiva. En Tengo s’havia creuat amb ella un munt de vegades, quan voltava amb el seu pare fent la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK. En Tengo reconeixia la presència de la nena, i ella reconeixia la d’en Tengo. Cada vegada apareixia una lluïssor furtiva als ulls de la nena. Però, evidentment, no es deien res; ni tan sols se saludaven. El pare d’en Tengo estava massa enfeinat mirant de millorar el seu rendiment laboral, i la mare d’ella estava massa enfeinada voltant per explicar la fi del món que havia d’arribar. Els dos nens tan sols es miraven un instant, quan es creuaven els diumenges mentre caminaven apressadament darrere dels seus pares.
Tota la classe sabia que ella era membre dels Testimonis de Jehovà. Per «motius religiosos», ella no participava en les activitats relacionades amb el Nadal, ni anava a les excursions o les visites que es feien a santuaris xintoistes o temples budistes. Tampoc no participava a les diades esportives ni cantava l’himne de l’escola ni l’himne nacional. Aquella actitud, que no es podia considerar sinó exagerada, va fer que quedés força aïllada a la classe. A més a més, abans de menjar-se el dinar de l’escola havia de recitar una pregària especial, i calia que la digués amb veu força alta, de manera que tothom la sentís perfectament. Com és natural, els altres nens se sentien molestos, amb aquella pregària, i ella, de ben segur, tampoc no devia tenir gens de ganes de fer allò davant de tothom. Però li havien inculcat que abans dels àpats havia de recitar aquella pregària, i no podia deixar de fer-ho encara que cap altre testimoni de Jehovà no la veiés, perquè Jehovà, des de dalt del cel, ho veu tot, i no se li escapa res.
Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.
La memòria és molt curiosa. Tot i haver-la sentit feia vint anys, era capaç de recordar aquesta oració d’una tirada. Vingui a nosaltres el Vostre Regne. Quan anava a primària, en Tengo, cada vegada que sentia aquesta oració, es preguntava com devia ser, aquell regne, i si hi devia haver NHK. Segur que no. I si no hi havia NHK, segur que tampoc no se’n cobrava l’impost, és clar. Per tant, potser el millor seria que aquell regne vingués tan aviat com fos possible.
En Tengo no havia parlat mai amb la nena, perquè tot i ser a la mateixa classe no n’havia tingut l’ocasió. Ella sempre estava sola, allunyada dels altres, i, si no calia, no deia res a ningú. La situació no convidava a anar-hi a parlar expressament. Però, en el fons, en Tengo li tenia simpatia. Compartien el fet de ser diferents dels altres, perquè els dies de festa havien d’anar amb els seus pares tocant el timbre casa per casa. Encara que la tasca evangelitzadora i la de cobrament d’impostos fossin diferents, en Tengo sabia perfectament fins a quin punt feia mal, a un nen, que l’obliguessin a dur-la a terme. Els diumenges, els nens havien de jugar amb els altres nens fins a tenir-ne prou, i no pas amenaçar la gent perquè pagués un impost o anunciar una fi del món terrorífica. Això, en tot cas, ho havien de fer els grans, si és que n’hi havia cap necessitat.
En Tengo solament havia donat la mà a aquella nena una sola vegada, amb motiu d’un petit incident. Va ser quan feien quart, a la tardor. Un dia, durant un experiment de química, un company de classe que seia a la mateixa taula que ella li va deixar anar paraules molt dures perquè havia comès un error amb el procediment, en Tengo no recordava exactament quin. Llavors el nen se’n va començar a riure perquè anava per les cases a evangelitzar, repartint llibrets plens de bestieses. I li va dir «Jehovà». Va ser un incident molt curiós, perquè més que atacar-la o burlar-se d’ella, tots feien com si no existís, com si se l’haguessin treta del cap. Però com que l’experiment de física s’havia de fer en grup no la podien excloure, i les paraules que li van amollar estaven plenes de verí. En Tengo era al grup de la taula del costat, però no va ser capaç de fer veure que no havia sentit res. No sabia per què, però no podia deixar que la cosa quedés així.
Va anar a l’altra taula i va dir a la nena que vingués amb el seu grup. Ho va fer sense pensar-hi gaire, sense dubtar, gairebé com si fos un acte reflex. Després li va explicar amablement com s’havia de fer l’experiment. La nena va escoltar amb molta atenció el que li deia en Tengo, ho va entendre i no va tornar a fer el mateix error. Després d’estar dos cursos a la mateixa classe, aquella era la primera vegada que en Tengo li dirigia la paraula, i també va ser l’última. Ell treia bones notes, era gran i fort, i tothom s’hi fixava. Per això no hi va haver ningú que se’n rigués per haver-la protegit -o, almenys, ningú que ho fes davant seu-. Tanmateix, com que havia ajudat la «Jehovà», va semblar que, sense que ningú en digués res, la seva reputació a la classe havia baixat una mica de categoria, com si es pensessin que per haver-se relacionat amb la nena, ella li hagués encomanat part de la seva brutícia.
Tanmateix, en Tengo ni tan sols se’n va adonar, perquè ell sabia perfectament que aquella nena era completament normal. Si els seus pares no haguessin estat testimonis de Jehovà, ella hauria estat educada com qualsevol altra nena i tots l’haurien acceptada. Segur que també hauria tingut bons amics. Però pel sol fet que els seus pares eren testimonis de Jehovà, a l’escola la tractaven com si fos invisible. Ningú no feia l’intent de parlar amb ella, ni tan sols de mirar-la. En Tengo trobava que allò era molt injust.
Ell i la nena no van tornar a parlar, perquè no en tenien necessitat, ni tampoc no en van tenir l’ocasió. Però, si alguna vegada es trobaven les seves mirades, ella es posava una mica nerviosa, i s’envermellia: en Tengo ho notava. O potser era que l’havia molestada, que en Tengo l’anés a ajudar quan feien l’experiment de química; potser estava enfadada perquè s’hauria estimat més que ell no hagués fet res i l’hagués deixada estar. En Tengo no ho acabava de tenir clar, això; encara era un nen, i no sabia deduir els matisos dels sentiments dels altres a partir de la seva expressió.
I un dia aquella nena li va agafar la mà a en Tengo. Va ser una tarda de principi de desembre que feia un temps molt clar. Per la finestra es veia un cel molt alt i un núvol blanc i recte. Després de netejar l’aula, un cop acabades les classes, en Tengo i ella es van quedar tots dos sols. No hi havia ningú més. La nena, com si hagués pres una decisió, va caminar ràpidament a través de l’aula, va arribar fins on era en Tengo i es va quedar dreta al seu costat. I llavors, sense dubtar, li va agafar la mà i el va mirar fixament a la cara des de baix -en Tengo era deu centímetres més alt-. Ell, sorprès, també la va mirar a la cara. Els seus ulls es van trobar. En Tengo va ser capaç de descobrir en les seves pupil·les una profunditat transparent que no havia vist fins aleshores. La nena es va estar molta estona agafant-li la mà, sense dir res. Molt fort, sense afluixar ni un moment. Després l’hi va deixar anar de sobte i va sortir de la classe mig corrent, fent voleiar els baixos de la faldilla.
En Tengo, que s’havia quedat sense paraules, es va estar una estona allà plantat, sense entendre res de res. El primer que va pensar és que havia estat de sort que ningú no els havia vist; no era capaç ni d’imaginar-se el rebombori que hi hauria hagut, en aquell cas. Va mirar al voltant i va quedar alleujat, i, després, profundament perplex.
Potser la mare i la filla que havien segut de cara a ell des de Mikata fins a Ogikubo també eren testimonis de Jehovà. Potser anaven a evangelitzar, com cada diumenge. Aquella bossa de roba tan plena bé ho podia estar d’exemplars d’Abans del diluvi. El para-sol que portava la mare i la lluïssor que havia travessat els ulls de la filla havien recordat a en Tengo la nena silenciosa que havia estat companya seva de classe.
O no, potser aquelles dues del tren no eren testimonis de Jehovà, sinó tan sols una mare i una filla totalment normals i corrents que anaven a alguna mena de lliçó. Potser a dins de la bossa de roba hi havia partitures de piano, o un joc de materials de cal·ligrafia, o alguna cosa per l’estil. «Segur que estic massa susceptible», va pensar en Tengo, que va tancar els ulls i va sospirar lentament. El temps passava d’una manera estranya, els diumenges, i les imatges es distorsionaven d’una manera sorprenent.
En arribar a casa, es va preparar un sopar senzill i se’l va menjar. Es va adonar que no havia dinat. Va pensar que després de sopar trucaria a en Komatsu: estava segur que voldria saber el resultat de la reunió. Però com que era diumenge no devia ser a l’editorial, i en Tengo no sabia el número de telèfon de casa seva. Bé, tant era: si tenia ganes de saber com havia anat, ja li trucaria ell.
Quan el rellotge marcava les deu passades i ja estava pensant que era hora de ficar-se al llit va sonar el telèfon. Va pensar que seria en Komatsu, però quan va agafar l’auricular va sentir la veu de la seva amiga casada.
– Escolta, no tindré gaire temps, però, ¿puc venir una estona a casa teva, demà passat a la tarda? -li va preguntar.
De fons se sentia, fluixa, música de piano. Semblava que el marit encara no havia tornat a casa. En Tengo hi va estar d’acord. Si ella venia, hauria d’interrompre momentàniament el treball de reescriptura de Crisàlide d’aire, però mentre escoltava la veu de la seva amiga es va adonar que desitjava intensament el seu cos. Va penjar, va anar a la cuina, es va servir un got de Wild Turkey i se’l va veure sol, dret davant de la pica. Després es va ficar al llit, va llegir unes quantes pàgines d’un llibre i es va adormir.
Així es va acabar el llarg i estrany diumenge d’en Tengo.
13
AOMAME
Una víctima nata
Quan es va despertar es va adonar que tenia molta ressaca. L’Aomame no en solia tenir mai: per molt que begués, l’endemà tenia el cap clar i podia posar-se en marxa així que es llevava. Per a ella, això era un motiu d’orgull. Però, per alguna raó, precisament aquell dia tenia un dolor intens als polsos i una boirina que li entelava la ment. Sentia com si al voltant del cap tingués un anell de ferro que s’anés fent més estret. La busca de les hores ja marcava més de les deu. La llum del matí que s’acostava al migdia li feia mal al fons dels ulls, com si li hi clavessin agulles. El soroll de les motos que passaven pel carrer del davant ressonava a l’habitació com una màquina de tortura.
Havia dormit al seu llit despullada, sense res posat, però no recordava gens ni mica com havia arribat fins a casa. A terra hi havia llençada de qualsevol manera, feta un embolic, tota la roba que portava la nit passada; semblava que se l’havia treta ella mateixa, com arrencant-se-la del cos. La bandolera era damunt la taula. Va passar per sobre la roba escampada a terra per anar fins a la cuina i es va beure, seguits, uns quants gots d’aigua de l’aixeta. Després va anar al lavabo, es va rentar la cara amb aigua freda i es va mirar el cos despullat al gran mirall de la porta. Es va examinar detingudament tots els racons del cos, però no hi va notar cap marca. Va fer un sospir d’alleujament: era una sort. Tot i així, a la meitat inferior del cos notava una mica la sensació que tenia sempre després d’una nit de sexe intens: una pesantor dolça que semblava sorgir al fons mateix del seu cos. També es va adonar que tenia una lleugera molèstia a l’anus. «Ostres, tu», va pensar, i es va prémer les temples amb els dits: sí que havien anat lluny, aquells paios. Però no recordava res que li hagués de saber greu.
Amb la consciència encara nebulosa es va dutxar amb aigua calenta recolzant-se a la paret amb una mà. Es va fregar tot el cos amb sabó per eliminar-ne els records -o alguna cosa sense nom, semblant als records- de la nit passada. Va rentar-se la vagina i l’anus amb una cura especial. També es va rentar els cabells. Es va raspallar les dents per eliminar l’olor espessa que li feia la boca, tot i el fàstic que li produïa la pudor de menta de la pasta. Després va plegar el conjunt de roba interior i mitges del terra de l’habitació i el va llançar al cove de la roba bruta per no veure’l.
Va examinar l’interior de la bandolera que hi havia damunt la taula. La cartera hi era, i a dins hi havia totes les targetes de crèdit i del banc. La quantitat de diners que hi portava era gairebé la mateixa: aparentment, l’únic que havia pagat la nit abans era el trajecte del taxi amb què va tornar a casa. Només n’havien desaparegut els condons. Els va comptar i n’hi havia quatre menys. ¿Quatre? A la cartera hi havia una nota ben plegada amb un número de telèfon de la ciutat, però de qui era aquell número de telèfon era un misteri absolut.
Es va tornar a estirar al llit per reposar una estona i va recordar tot el que va poder sobre la nit abans. L’Ayumi havia anat a la taula dels homes, s’hi havia posat a parlar alegrement, havien començat a beure tots quatre i s’havien entonat. Després havien fet el més habitual: havien reservat dues habitacions en un hotel de negocis de prop d’allà. Tal com havien quedat, l’Aomame s’ho va fer amb el dels cabells esclarissats i l’Ayumi amb el jove que estava més fort. No havia estat gens malament. S’havien banyat junts i després s’havien esplaiat amb el sexe oral. No s’havia descuidat del condó, abans de la penetració.
Al cap d’una hora havia sonat el telèfon de l’habitació i l’Ayumi li havia preguntat si podien anar-hi, per tornar a beure junts una estona. L’Aomame hi havia estat d’acord, i al cap de poc havien arribat l’Ayumi i l’home que estava amb ella. Llavors havien demanat whisky i gel al servei d’habitacions i se l’havien begut entre tots quatre.
No aconseguia recordar què havia passat, després. Quan van tornar a estar tots quatre junts li devia haver pujat la borratxera de sobte, potser per culpa del whisky -l’Aomame no bevia whisky, normalment-, o perquè no estava sola amb un home, com sempre, sinó que tenia una companya i havia abaixat la guàrdia. Recordava borrosament que després havien intercanviat les parelles i hi havien tornat, ella al llit amb el més jove i l’Ayumi al sofà amb el que era una mica calb. Sí, havia anat així. I després… Després hi havia una boirina espessa. No recordava res. Bé, tant era: millor oblidar-ho sense trencar-s’hi el cap, si no se’n recordava. S’havia deixat anar i havia perdut el món de vista: només això. Segurament, tampoc no la tornaria a veure més, aquella colla.
Però, ¿segur que se l’havia posat, el condó, la segona vegada? Era això, el que l’amoïnava. No podia pas ser, que per una cosa així es quedés embarassada, o agafés una malaltia venèria. Però segurament no passaria: per molt borratxa que anés i per molt que hagués perdut el món de vista, l’Aomame el cuidava molt, aquest aspecte.
¿Tenia algun compromís de feina, avui? No, no en tenia cap. Era dissabte i mai no agafava res, els dissabtes. No, s’equivocava: havia quedat amb la mestressa de la Mansió dels Salzes per anar a Azabu a les tres de la tarda i fer una sessió d’estiraments. En Tamaru li havia trucat uns dies abans per dir-li que la mestressa havia d’anar a l’hospital per fer-se alguna mena de revisió, i que si podien passar la sessió de divendres a dissabte. Se n’havia oblidat completament. Però encara tenia quatre hores i mitja, fins a les tres de la tarda. Segurament, a aquella hora el cap ja no li faria mal i el tindria més clar.
Va preparar cafè ben calent i es va obligar a fer-se’n passar unes quantes tasses gola avall. Després, vestida solament amb el barnús, es va estirar al llit boca amunt i es va passar el matí sencer mirant el sostre. No tenia ganes de fer res, només de mirar el sostre. No hi havia res d’interessant, al sostre, però no es podia queixar: els sostres no estaven pensats per entretenir la gent. El rellotge va marcar les dotze en punt, però no tenia gens de gana. El soroll dels motors de les motos i els cotxes encara li ressonava dins el cap. Era la primera vegada que tenia una ressaca amb tots els ets i uts.
Tot i així, el sexe semblava haver tingut una influència positiva, en el seu cos. L’experiència d’haver estat abraçada, observada completament nua, acariciada, llepada, mossegada i penetrada, i d’haver tingut diversos orgasmes, havia aconseguit desfer aquella mena de ressentiment que tenia al cos. Òbviament, la ressaca era molt molesta, però també tenia una sensació d’alliberament que la compensava amb escreix.
Però, ¿fins quan continuaria fent això?, es va preguntar. ¿Fins quan ho podria continuar fent? Aviat faria trenta anys, i no trigaria gaire a veure els quaranta a l’horitzó.
Tanmateix, va deixar de pensar en aquesta qüestió. Ja hi reflexionaria amb calma un altre dia. De moment, encara no hi havia cap termini que l’obligués a afanyar-se. Per pensar-hi seriosament, li caldria…
Llavors va sonar el timbre del telèfon, com un brogit esfereïdor a l’orella de l’Aomame, com si anés en un tren que travessés un túnel a tota velocitat. Es va aixecar com va poder del llit i va agafar l’auricular. El gran rellotge de la paret marcava dos quarts d’una.
– ¿Aomame? -li van preguntar. Era una veu de dona una mica ronca: la de l’Ayumi.
– Sí -va dir l’Aomame.
– ¿Estàs bé? Tens una veu com si t’acabés d’atropellar un autobús.
– Ja és això, més o menys.
– ¿Tens ressaca?
– Sí, déu n’hi do -va dir l’Aomame-. ¿Com és que tens el meu número de telèfon?
– ¿No te’n recordes? El vas escriure en un paper i me’l vas donar. I em vas dir que a veure si tornàvem a quedar aviat. Tu també hauries de tenir el meu a la cartera.
– ¿Ah, sí? No recordo res.
– Mm… Ja m’ho pensava, que potser no te’n recordaries. Per això t’he trucat, perquè estava preocupada -va dir l’Ayumi-. No sabia si hauries arribat a casa, encara que et vaig ficar en un taxi en una cruïlla de Roppongi i li vaig donar l’adreça.
L’Aomame va sospirar.
– No me’n recordo, però es veu que hi vaig arribar. Quan m’he despertat era al meu llit.
– És una sort.
– ¿Què fas, ara?
– Sóc a la feina, com ha de ser -va dir l’Ayumi-. Des de les deu que volto amb el minicotxe patrulla, posant multes de trànsit. Ara faig un descans.
– Vaja! -va dir l’Aomame, admirada.
– Tot i que ho noto, que no he dormit prou. Però m’ho vaig passar molt bé, ahir. Mai no m’havia divertit tant. I va ser gràcies a tu.
L’Aomame es va prémer els polsos amb els dits.
– Si et dic la veritat, de la segona meitat no me’n recordo gaire. O sigui, des que vosaltres dos vau venir a la nostra habitació.
– Vaja; això sí que és una llàstima -va dir l’Ayumi amb veu seriosa-. Va ser una passada, després. Vam fer un munt de coses, tots quatre, coses que no et creuries mai, com en una pel·lícula porno. I nosaltres dues també vam fer un número lèsbic despullades. I després…
L’Aomame la va aturar, confosa.
– Em sembla molt bé, però, ¿segur que es van posar el condó? No me’n recordo, i estic preocupada.
– És clar, que sí. Pots estar tranquil·la, perquè jo sóc molt escrupolosa, amb això, i me’n vaig assegurar. A més de posar multes de trànsit, també vaig als instituts del districte i reuneixo les noies a la sala d’actes i els ensenyo com es posa correctament un condó, i aquesta mena de coses.
– ¿Com es posa un condó? -va preguntar l’Aomame, astorada-. ¿Per què els ho ha d’ensenyar, això, la policia, a les noies d’institut?
– En principi, l’objectiu d’anar pels instituts és donar informació sobre el perill que et violin en una cita, què cal fer davant un assetjament, de quina manera es poden evitar les agressions sexuals, i coses d’aquestes, però jo també els explico això altre, de passada, com a aportació personal. Els dic que, com que fins a cert punt és inevitable que tinguin relacions sexuals, que com a mínim vagin amb compte amb els embarassos i les malalties venèries. Bé, encara que davant dels professors no parlo tan clar. I per això, la qüestió del condó s’ha convertit en una mena de deformació professional, per a mi. Per molt que hagi begut, no me’n descuido mai. No te n’has de preocupar gens ni mica. Estàs neta i immaculada. On no hi ha condó, no hi ha penetració: aquest és el meu lema.
– Moltes gràcies. Em deixa més tranquil·la, sentir-te dir això.
– Escolta, ¿no vols que t’expliqui tot el que vam fer, ahir a la nit?
– Un altre dia -va dir l’Aomame, i va expulsar tot l’aire espès que tenia acumulat als pulmons-. Ja me’n donaràs els detalls en un altre moment. Ara no. Tinc la sensació que si m’ho expliques ara, m’explotarà el cap.
– Molt bé, ja t’ho explicaré un altre dia -va dir l’Ayumi, amb veu alegre-. Però escolta, Aomame. Avui hi he estat pensant tota l’estona, des que m’he despertat: ¿no et sembla que podríem formar un bon equip, nosaltres dues? ¿T’importaria, que et tornés a trucar? Vull dir si em vénen ganes de tornar a fer el que vam fer ahir.
– No, és clar -va dir l’Aomame.
– Que bé!
– Gràcies per trucar.
– Que et recuperis -va dir l’Ayumi, i va penjar.
Gràcies als cafès i al descans, a les dues de la tarda tenia el cap molt més clar. Per sort, ja no li feia mal, i només li havia quedat una lleugera pesantor a tot el cos. Va sortir de casa amb una bossa d’esport. Evidentment, no hi portava el picador de gel especial, sinó tan sols una muda de roba i una tovallola. Com sempre, en Tamaru la va sortir a rebre a l’entrada.
La va fer passar a un solàrium de forma estreta i allargada. La gran finestra de vidre que donava al jardí era oberta, però n’havien passat les cortines de puntes perquè no els poguessin veure des de fora. Al costat de la finestra hi havia una filera de plantes de fulles molt boniques. Pels petits altaveus del sostre sonava una música barroca tranquil·la: una sonata per a flauta de bec i clavecí. Al centre de la sala hi havien col·locat una llitera per a massatges, i al damunt ja hi estava estirada la mestressa, de bocaterrosa. Portava un barnús blanc.
Quan en Tamaru va sortir de l’habitació, l’Aomame es va posar la roba còmoda que feia servir quan s’havia de moure. Des de la llitera, torçant el coll, la mestressa va observar com l’Aomame es treia la roba. A l’Aomame no li importava que altres dones la veiessin despullada: per a una esportista, aquesta és la cosa més natural del món, i la mestressa també es quedava pràcticament despullada, quan li feia els massatges, perquè així era més fàcil comprovar l’estat dels músculs. L’Aomame es va treure la brusa i els pantalons de cotó i es va posar una samarreta i uns pantalons de teixit de punt llis. Després va plegar la roba que s’havia tret i la va deixar apilada en un racó de la sala.
– Tens un cos molt fibrat -va dir la mestressa. Després es va alçar, es va treure el barnús i es va quedar amb un conjunt prim de seda.
– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.
– Abans, jo també tenia un cos com aquest.
– Ja ho sé -va dir l’Aomame, i va pensar que realment devia ser així. Fins i tot llavors, que ja havia passat dels setanta anys, el seu cos conservava ben clarament les traces de l’època en què era jove: no havia perdut la forma, i els pits encara eren prou ferms. L’alimentació moderada i l’exercici diari n’havien preservat la bellesa natural. L’Aomame també suposava que a això s’hi havia afegit, a més a més, un cert grau de cirurgia plàstica, per eliminar les arrugues provocades pel temps i refermar els llavis.- Encara ara té un cos molt bonic -li va dir.
La mestressa va torçar una mica els llavis.
– Moltes gràcies. Però no es pot ni comparar amb el d’abans.
L’Aomame no hi va respondre, a això.
– D’aquest cos en vaig gaudir força, jo, i també vaig fer que altres en gaudissin. ¿Saps què vull dir, oi?
– Sí, que ho sé.
– ¿I tu? ¿Tu també en gaudeixes?
– De vegades -va dir l’Aomame.
– Potser no n’hi ha prou, de gaudir-ne de vegades -va dir la mestressa, sense deixar la posició de bocaterrosa-. Se n’ha de gaudir com cal mentre s’és jove, del cos, fins a tenir-ne prou, perquè quan et fas gran i deixes de poder-ho fer, els records d’altres temps serveixen d’escalf.
L’Aomame es va recordar de la nit passada. Encara notava lleugerament la sensació d’haver estat penetrada per l’anus. ¿Li donaria escalf, aquest record, quan fos vella?
Va posar les mans damunt del cos de la mestressa i va començar a estirar-ne els músculs a consciència. La pesantor que sentia una estona abans havia desaparegut. Així que s’havia canviat de roba i els seus dits havien tocat el cos de la dona, se li havien despertat completament els sentits.
Va anar palpant d’un en un els músculs de la mestressa, com si resseguís els camins en un mapa. Recordava amb detall el to, la duresa i els reflexos de cadascun, tal com un pianista recorda les notes d’una extensa composició. L’Aomame estava dotada d’una memòria molt precisa, per als cossos, i encara que ella se’n pogués oblidar, les puntes dels seus dits els recordaven. Si el tacte d’algun múscul era diferent del de sempre, per poc que fos, l’estimulava des d’angles diferents, amb diferents graus de força, i n’observava la reacció: si era de dolor, d’alleujament o d’insensibilitat. Quan descobria alguna part que estava tensa no es limitava a relaxar-la amb un massatge, sinó que ensenyava a la mestressa com podia estirar-la ella mateixa. Evidentment, hi havia parts de les quals era molt difícil que ella sola en pogués eliminar la tensió; llavors, l’Aomame les hi estirava a consciència. Tanmateix, el que els músculs agraeixen més és que la pròpia persona els treballi cada dia.
– ¿Li fa mal, aquí? -va preguntar l’Aomame. El múscul d’on arrencava la cuixa estava molt més tens que els altres dies, com si estigués petrificat. Li va posar la mà a l’obertura de la pelvis i li va moure molt lleugerament la cuixa en un angle determinat.
– Molt -va dir la mestressa fent una ganyota.
– Molt bé. És bo, que senti el dolor. Seria molt mal senyal, que no el sentís. ¿Es podrà aguantar, si li faig una mica més de mal?
– És clar que sí -va dir la mestressa. No calia que es molestés a preguntar-ho: la mestressa era molt soferta, i aguantava la majoria de coses sense dir res; podia fer ganyotes, però no cridava. L’Aomame havia vist moltes vegades cridar de sobte homes grans i forts. Per això mai no podia deixar d’admirar-se de la seva força de voluntat.
L’Aomame va col·locar el colze dret com a punt de recolzament per fer palanca i li va tornar a torçar la cuixa. Es va sentir un espetec sord i l’articulació es va moure de lloc. La mestressa va empassar aire, però no va dir res.
– Ara ja estarà bé -va dir l’Aomame-; no li farà tant de mal.
La mestressa va fer un gran sospir. Tenia el front ple de perles de suor.
– Gràcies -li va dir amb un fil de veu.
L’Aomame es va passar tota una hora estirant tot el cos de la mestressa, estimulant-li els músculs, estirant-los, relaxant-ne les articulacions. Això comportava haver-li de fer força mal, però sense dolor no s’arreglava res. Ho sabia l’Aomame i ho sabia la mestressa, i per això totes dues van passar aquella hora sense dir-se gairebé res. En algun moment es va acabar la sonata per a flauta de bec i el reproductor de discos compactes va quedar en silenci. No se sentia res, a banda dels cants dels ocells que s’acostaven al jardí.
– Tinc la sensació que el cos se m’ha tornat molt més lleuger -va dir la mestressa al cap d’una estona. Estava de bocaterrosa, esgotada. La tovallola grossa que hi havia damunt de la llitera s’havia enfosquit amb la suor.
– Me n’alegro -va dir l’Aomame.
– És una sort, tenir-te. Segur que m’ho passaria molt malament, si desapareguessis.
– No es preocupi, que de moment no tinc cap intenció de desaparèixer.
La mestressa va fer un petit silenci, com si dubtés, i després li va preguntar:
– Em fico on no em demanen, però, ¿t’agrada algú?
– Sí, que m’agrada algú -va dir l’Aomame.
– És una sort.
– Però, per desgràcia, a aquesta persona, jo no li agrado.
– Potser és una pregunta una mica estranya -va dir la mestressa-, però, ¿com és, que tu no li agrades, a aquesta persona? Objectivament, penso que tu ets una jove molt atractiva.
– Perquè aquesta persona ni tan sols sap que jo existeixo.
La mestressa va estar-se una estona cavil·lant sobre el que havia dit l’Aomame.
– ¿I, per part teva, no tens ganes de fer-li saber que existeixes?
– De moment, no -va dir l’Aomame.
– ¿I hi ha alguna raó? Vull dir perquè tu no t’hi vulguis aproximar.
– N’hi ha unes quantes, de raons. Però la principal té a veure amb com em sento jo.
La mestressa va mirar l’Aomame a la cara, com si estigués admirada.
– He conegut força gent estranya, fins ara, però potser tu ets la que ho ets més.
L’Aomame va relaxar una mica els llavis.
– No sóc especialment estranya, jo. Només sóc honesta amb els meus sentiments.
– Un cop has decidit el que vols fer, ho mantens.
– Exactament.
– I ets força tossuda, i t’enfades fàcilment.
– Potser això també és veritat.
– Però ahir et vas deixar anar, ¿oi?
L’Aomame es va posar vermella.
– ¿Se n’ha adonat?
– Se’t veu a la pell. I se sent per l’olor. Et queden rastres d’home al cos. Amb els anys aprens moltes coses.
L’Aomame va arrufar molt lleument el front.
– Ho necessito, de tant en tant. Encara que sé que no és per estar-ne gaire orgullosa.
La mestressa va estirar el braç i va posar suaument la seva mà damunt la de l’Aomame.
– És clar. De vegades cal, això. No t’hi has d’amoïnar. No t’estic pas renyant. Però em fa l’efecte que podries ser feliç d’una manera més «normal»; això d’unir-te amb la persona que estimes i acabar amb un final feliç.
– Tant de bo anés així. Però és molt difícil, ¿no?
– ¿Per què?
L’Aomame no va contestar. No era fàcil d’explicar.
– Si tinguessis ganes de parlar amb algú sobre qüestions personals, parla amb mi, sisplau -va dir la mestressa. Va treure la mà de damunt de la de l’Aomame i es va eixugar la suor amb una tovallola de mà.- Sigui el que sigui. Potser podria fer alguna cosa, per ajudar-te.
– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.
– Hi ha coses que no pots solucionar, deixant-te anar de tant en tant.
– Té tota la raó.
– Tu no has fet res, que et faci ser pitjor -va dir la mestressa-. Absolutament res. Això ho saps, ¿oi?
– Sí que ho sé -va dir l’Aomame. Això era el que pensava: no havia fet res que la fes ser pitjor. Però igualment després, en quedava un rastre silenciós. Com el pòsit al fons d’una ampolla de vi.
Fins i tot ara l’Aomame se’n recordava sovint, de què va passar després de la mort de la Tamaki Ootsuka. I quan recordava que ja no hi podria tornar a parlar sentia un dolor intens, com si la partissin en dues. La Tamaki havia estat la primera amiga íntima que havia tingut mai. Es podien explicar qualsevol cosa, sense amagar-se res. Abans de la Tamaki no havia tingut cap amiga com aquesta, i després d’ella no en va trobar cap més. Ningú no la podia substituir. Si no l’hagués coneguda, la seva vida hauria estat molt més miserable, molt més trista, que no pas ara.
Tenien la mateixa edat i jugaven juntes a l’equip de softbol de l’institut municipal on estudiaven. L’Aomame s’havia dedicat amb passió al softbol durant la secundària obligatòria i la superior. Al principi ho havia fet amb recança, només per acabar de completar l’equip perquè faltaven jugadores, però després es va convertir en la seva raó de viure. S’aferrava a aquest esport tal com algú s’aferra a un pal de la llum perquè no se l’endugui una ventada molt forta. Necessitava alguna cosa com aquella, per viure. I, a més, encara que ella mateixa no se n’hagués adonat, tenia unes qualitats excepcionals, com a esportista. Tant a la secundària obligatòria com a la superior va ser la jugadora més important de l’institut, i gràcies a ella el seu equip es divertia i aconseguia bones classificacions als campionats. Això li va donar una mena de confiança en si mateixa -no exactament confiança, però sí una cosa semblant-. A dins de l’equip ella tenia una existència no gens insignificant, i, per petit que fos aquest món, hi ocupava una posició ben definida, cosa que la feia més feliç que cap altra, perquè algú la necessitava.
L’Aomame era llançadora i quarta batedora, i era literalment la principal llançadora i batedora que tenien. La Tamaki jugava com a segona base i era un puntal de l’equip, del qual també era capitana. Era de constitució petita, però tenia uns reflexos excel·lents i una gran intel·ligència. Llegia les situacions molt de pressa i en tota la seva complexitat. Cada vegada que es llançava la pilota sabia cap on havia d’encarar el cos, i així que el batedor la picava veia perfectament la direcció en què anava i corria a cobrir la posició. Hi ha molt pocs jugadors capaços de fer això. Van ser incomptables les vegades que l’equip va salvar una situació adversa gràcies al seu discerniment. No era capaç de batre la pilota tan lluny com l’Aomame, però la seva batada era precisa i segura, i corria molt de pressa. A més a més, tenia uns grans dots de líder. Mantenia l’equip unit, planificava estratègies, donava consells útils a totes les jugadores i animava tothom. Era molt exigent amb les jugadores, però tenia la seva confiança. Gràcies a ella, l’equip millorava dia a dia i havia arribat a la final del torneig de Tòquio. També havia participat a la lliga nacional. Tant l’Aomame com la Tamaki havien estat seleccionades com a jugadores de l’equip de la regió de Kantô.
L’Aomame i la Tamaki es reconeixien mútuament les virtuts i es van anar fent amigues amb tota naturalitat, sense que cap fes el primer pas, fins a esdevenir inseparables. Quan l’equip feia una sortida passaven molta estona juntes. S’explicaven les coses sense amagar-se res. Quan feia cinquè de primària, l’Aomame havia decidit separar-se dels seus pares per anar a viure amb un oncle matern. A casa de l’oncle s’havien fet càrrec de la situació i l’havien acollit com un membre més de la família, per bé que, igualment, no ho era pas, de la família. L’Aomame se sentia sola i tenia necessitat d’afecte. Vivia sense res on agafar-se, sense saber on havia d’anar a buscar un sentit a la vida, o un objectiu per viure-la. La família de la Tamaki era benestant i tenia una bona posició social, però la relació entre els pares era nefasta, i l’ambient a casa, desolador. El pare gairebé no hi anava mai, i de tant en tant la mare patia deliris, i de vegades també tenia mals de cap molt forts i s’estava dies seguits al llit, sense poder-se llevar. Era gairebé com si la Tamaki i el seu germà petit haguessin estat abandonats. Els dos nois solucionaven la majoria dels àpats anant a buscar menús per emportar-se a restaurants o establiments de menjar ràpid del barri. Tant l’Aomame com la Tamaki tenien raons diferents per dedicar-se apassionadament al softbol.
Aquelles dues noies solitàries i amb problemes tenien un munt de coses per explicar-se. Un estiu, a les vacances, havien fet un viatge totes dues soles. I un vespre que se’ls havien esgotat els temes de conversa s’havien ficat al llit de l’habitació de l’hotel i s’havien acariciat mútuament els cossos despullats. Havia estat un fet inesperat que tan sols va passar una vegada; no es va tornar a repetir, ni tampoc en van parlar mai. Tanmateix, el fet que hagués passat va fer que la seva relació es fes més profunda, més plena de complicitat.
Després d’acabar l’institut i començar a estudiar educació física a la universitat, l’Aomame havia continuat practicant el softbol. Gràcies a ser coneguda a tot el país, havia estat reclutada per una universitat privada que oferia estudis d’educació física i havia rebut una beca d’estudis especial. I, naturalment, també s’havia convertit en una jugadora fonamental per a l’equip. Mentre jugava a softbol s’havia interessat per la medicina esportiva i havia començat a estudiar-ne seriosament. També li interessaven les arts marcials: volia absorbir tots els coneixements i les habilitats tècniques que pogués mentre estava matriculada a la universitat. No tenia temps per passar-se el dia sense fer res.
La Tamaki havia entrat a la facultat de dret d’una de les universitats privades de més prestigi del país. En acabar l’institut s’havia apartat de les competicions de softbol. Per a ella, que treia molt bones notes, el softbol no havia passat de ser una simple dedicació provisional. La seva intenció era aprovar l’examen oficial de jurisprudència i convertir-se en advocada. Tanmateix, encara que totes dues seguissin camins diferents, l’Aomame i ella havien continuat sent amigues inseparables. L’Aomame vivia en una residència d’estudiants on no havia de pagar res perquè la universitat la n’havia eximit, i la Tamaki anava cada dia a la facultat des de la mateixa casa desolada -però còmoda, des del punt de vista econòmic- on havia viscut sempre. Menjaven juntes una vegada a la setmana, i durant l’àpat no paraven de xerrar. Per molt que parlessin, mai no se’ls acabaven els temes de conversa.
La Tamaki havia perdut la virginitat la tardor que feia primer. Havia estat amb un estudiant que feia un curs més i era membre del mateix club de tenis que ella. Després d’una trobada del club ell l’havia convidat a anar a casa seva i pràcticament l’havia violada. No és que el noi no li agradés. Precisament per això havia acceptat la seva invitació i havia anat sola a casa seva. Però per a ella havia estat un xoc que ell la forcés a mantenir-hi relacions sexuals, i que mostrés una actitud tan rude i egoista. A causa d’això, havia deixat el club de tenis i durant un temps havia caigut en una depressió. Aparentment, aquell incident li havia generat un intens sentiment d’impotència. Va perdre la gana i es va aprimar sis quilos en un mes. El que la Tamaki havia esperat d’aquell noi era comprensió i delicadesa. Si almenys l’hi hagués demanat, si almenys li hagués deixat temps per preparar-se, per a ella no hauria estat cap problema, lliurar-li el seu cos. La Tamaki no ho podia entendre de cap manera. Però, ¿per què s’havia hagut de posar tan violent? No en tenia cap necessitat, de fer una cosa com aquesta.
L’Aomame l’havia consolat i li havia aconsellat que el castigués d’alguna manera. La Tamaki, però, no hi havia estat d’acord: deia que la culpa havia estat seva, perquè no havia anat prou amb compte, i que ja era massa tard, per anar-lo a acusar de res. Ella també tenia part de culpa, per haver accedit a anar a casa seva. Potser l’únic que podia fer era oblidar-ho, va dir. Però l’Aomame entenia fins a un punt dolorós el greu impacte emocional que aquest incident havia tingut en la seva amiga. No es tractava d’una qüestió superficial, com la d’haver perdut la virginitat: era un problema que afectava la part més profunda i sagrada de la seva ànima, que ningú no tenia dret a trepitjar. I el sentiment d’impotència podia malmetre una persona fins a límits insospitats.
Per això l’Aomame havia decidit castigar-lo ella mateixa. Havia fet que la Tamaki li donés l’adreça del noi, havia ficat un bat de softbol en un tub gros de plàstic per guardar plànols i havia anat cap allí. Aquell dia, la Tamaki havia anat a Kanazawa per assistir a un servei religiós en memòria d’un parent, o una cosa per l’estil, i això li serviria de coartada. Havia comprovat amb antelació que el noi no seria a casa. Va trencar el pany amb un tornavís i un martell i hi va entrar. A continuació, va embolicar el bat amb unes quantes voltes de tovallola i, fent tan poc soroll com va poder, va començar a destrossar tot el que hi havia a la casa: el televisor, el llum de peu, el rellotge, els discos, la torradora, els gerros, tot el que es podia trencar, sense deixar-hi res. Va tallar el fil del telèfon amb unes tisores. Va arrencar les tapes dels llibres i els va escampar per terra, i va buidar el tub de pasta de dents i el pot de crema d’afaitar damunt la catifa. Va llançar salsa damunt el llit. Va estripar les llibretes que hi havia als calaixos. Va partir els llapis i els bolígrafs. Va trencar totes les bombetes. Va fer forats a les cortines i als coixins amb unes tisores. També va tallar amb les tisores totes les camises que hi havia dins de l’armari. Va tirar un munt de quètxup damunt dels calçotets i els mitjons dels calaixos. Va treure els fusibles de la nevera i els va llençar per la finestra. Va treure el topall de la cisterna del vàter i el va trencar. També va trencar el telèfon de la dutxa. La destrucció que va fer va ser meticulosa, exhaustiva i a consciència. Quan va acabar, l’habitació s’assemblava molt a una fotografia que havia vist al diari feia un temps del centre de Beirut després de ser bombardejat.
La Tamaki era una noia intel·ligent -les notes de l’Aomame no es podien ni comparar amb les seves- i una jugadora de softbol que als partits jugava amb molta concentració, sense abaixar mai la guàrdia. Quan l’Aomame es trobava en un mal pas, la Tamaki s’acostava al monticle immediatament i li donava consells útils, li somreia animadament, li feia un cop al cul amb el guant i se’n tornava a defensar la seva posició. Tenia una visió molt àmplia, un cor molt càlid i un bon sentit de l’humor. En els estudis també era molt treballadora i s’expressava molt bé. Si hagués continuat estudiant, de ben segur que hauria estat una advocada excel·lent.
Tanmateix, amb els homes el seu discerniment perdia pistonada fins a un extrem difícil de creure. A la Tamaki li agradaven els homes guapos: li entraven pels ulls. Des del punt de vista de l’Aomame, aquesta tendència era gairebé malaltissa. Per meravellós que fos el caràcter d’un home, per excel·lents que fossin les seves capacitats, i per molt que aquest home se li acostés, si no li n’agradava l’aspecte, la Tamaki no s’hi sentia gens atreta. Per alguna raó, els homes que li interessaven sempre eren guapos de cara i buits per dintre. I quan es tractava d’homes, la Tamaki era terriblement tossuda i no escoltava el que li deia l’Aomame. Normalment parava atenció als consells de la seva amiga i els tenia en compte, però quan li criticava el noi amb qui sortia, no se l’escoltava gens. Havia arribat un moment que l’Aomame s’havia rendit i havia deixat de donar-li consells, perquè no volia discutir per aquest motiu i acabar perdent la seva amistat. Al capdavall, es tractava de la vida de la Tamaki: no podia sinó deixar-li fer el que volgués. Fos com fos, mentre havia estat a la universitat, la Tamaki havia sortit amb molts nois, i sempre hi havia acabat havent algun problema: la traïen, la ferien i, al final, la deixaven. I ella, cada vegada, es posava histèrica. Havia avortat dues vegades. En les relacions amb l’altre sexe, la Tamaki era una víctima nata.
L’Aomame no sortia amb ningú fix. De vegades la convidaven i ella acceptava, i entre aquells nois n’hi havia alguns que no estaven malament, però aquelles relacions mai no arribaven a ser gaire estretes.
– ¿Penses continuar sola i ser verge per sempre? -li havia preguntat la Tamaki.
– És que estic molt ocupada -havia respost l’Aomame-. Amb prou feines si puc acabar tot el que he de fer, cada dia. No tinc temps per sortir amb un noi.
En acabar a la facultat de dret, la Tamaki havia continuat a la universitat per preparar l’examen de jurisprudència. L’Aomame havia trobat feina en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietètics, i havia continuat jugant al softbol a l’equip de l’empresa. La Tamaki, naturalment, anava cada dia a la universitat des de casa seva, i l’Aomame vivia en una residència que la seva empresa tenia a Yoyogi-Yahata. Menjaven juntes una vegada a la setmana, com quan estudiaven, i parlaven de tot sense cansar-se’n mai.
Als vint-i-quatre anys la Tamaki s’havia casat amb un home dos anys més gran que ella. Quan es va prometre havia deixat d’assistir a les classes de postgrau i havia renunciat a continuar els estudis de dret, perquè el seu marit no l’hi permetia. L’Aomame només l’havia vist una vegada. Era fill d’un home molt ric i, com era d’esperar, tenia una cara bonica però mancada de profunditat. Era aficionat als iots. Sabia parlar i se’l veia prou intel·ligent, però no era una persona considerada, i les seves paraules eren buides. Era la mena d’home que sempre havia atret la Tamaki. Fins i tot feia l’efecte de tenir una part sinistra. A l’Aomame ja no li havia agradat de bon començament; potser a ell tampoc no li havia agradat gaire, l’Aomame.
– No pot pas anar bé, aquest casament -havia dit l’Aomame a la Tamaki. No volia parlar més del compte, però és que ara es tractava d’un casament, i no d’un joc d’enamorats qualsevol. No podia quedar callada i fer veure que no s’adonava del que feia la que durant tant de temps havia estat la seva millor amiga. Aquella va ser la primera vegada que discutien violentament. La Tamaki s’havia posat histèrica, en veure que l’Aomame era contrària al seu casament, i li havia deixat anar unes quantes frases molt dures, entre les quals algunes de les que ella tenia menys ganes de sentir. L’Aomame no havia assistit al casament.
Tanmateix, l’Aomame i la Tamaki no havien trigat gaire a reconciliar-se. Molt poc després de tornar del viatge de noces, la Tamaki, sense avisar, s’havia presentat a la residència de l’Aomame per disculpar-se. Li havia demanat que oblidés tot el que li havia dit l’última vegada. No sabia què li havia passat: havia estat pensant en ella durant tot el viatge de noces. L’Aomame li havia respost que no es preocupés, per això, que estava tot oblidat. I després s’havien abraçat molt fort, i havien fet broma, i havien rigut.
Tot i així, després del casament, les oportunitats que tenien de veure’s havien disminuït molt. S’escrivien sovint, i també parlaven per telèfon, però a la Tamaki semblava que li costava molt trobar moments lliures per poder quedar. Posava l’excusa que estava molt enfeinada, portant la casa, que això de ser mestressa de casa a temps complet era força dur. Però l’efecte que feia, el to de veu amb què ho deia, era que al seu marit no li agradava gaire, que quedés amb gent de fora de casa. A més a més, la Tamaki vivia amb els seus sogres, i no podia sortir quan volia. A l’Aomame tampoc no l’havia convidada mai, a anar a la seva nova casa.
De tant en tant, la Tamaki deia a l’Aomame que la seva vida de casada anava bé: el marit la tractava bé i els seus sogres eren molt amables. També vivia amb tota llibertat. De vegades, els caps de setmana, anaven a Enoshima a navegar amb iot. No li sabia greu, especialment, haver deixat els estudis de dret, perquè la pressió que han de suportar els advocats és força gran. Al capdavall, potser aquella vida tan corrent era la més adequada, per a ella. En algun moment tindrien fills i es convertiria en una mare avorrida qualsevol. ¿I l’Aomame, que no es buscava parella? La veu de la Tamaki sempre era alegre, i no hi havia cap raó per dubtar del que deia. «Doncs, quina sort», li deia l’Aomame, i se n’alegrava de debò: s’estimava molt més haver-se equivocat, en la qüestió del casament, que no pas haver-la encertada. Potser la Tamaki havia trobat el seu lloc a la vida, pensava. O bé s’esforçava a pensar-ho.
Com que no tenia ningú més que pogués considerar amic, en començar a veure menys la Tamaki, l’Aomame s’havia trobat amb més hores per omplir, durant el dia. Ja no era capaç de concentrar-se tant en el softbol com abans; quan la vida de la Tamaki es va anar allunyant de la competició, ella no hi va poder mantenir el mateix grau d’interès. L’Aomame tenia vint-i-cinc anys, però encara era verge. De vegades, quan no aconseguia calmar-se, es masturbava. No es trobava especialment sola: per a ella era dolorós, mantenir una relació gaire estreta amb una altra persona. S’estimava més estar sola que no pas això.
La Tamaki s’havia suïcidat tres dies abans de fer vint-i-sis anys, un vespre de tardor que bufava molt de vent. S’havia penjat a casa seva. L’havia trobat el seu marit la nit del dia següent, en tornar d’un viatge de feina.
– A casa no teníem cap problema, i ella no s’havia queixat de res. No se m’acut, per què es pot haver suïcidat -havia dit el marit a la policia. Els pares del marit havien dit el mateix.
Però era mentida. Tant físicament com psicològicament, la Tamaki estava plena de ferides que li havia causat el sadisme violent i incessant del seu marit. El comportament del marit era molt proper a la paranoia, i els seus pares ho sabien, més o menys. La policia també ho havia suposat en fer l’autòpsia i comprovar l’estat del cos, però, formalment, no havia obert cap cas. Havien cridat el marit i l’havien interrogat, però la causa de la mort era clarament el suïcidi, i quan ella havia mort el marit era a Hokkaidô en un viatge de feina. No l’havien acusat de res. Tot això ho havia explicat el germà de la Tamaki a l’Aomame uns dies després, en privat.
Hi havia hagut violència des del començament, i amb el temps aquesta violència s’havia anat fent més terrible i contínua. La Tamaki, però, no podia escapar del malson on s’havia ficat. No n’havia dit ni una sola paraula a l’Aomame, perquè ja sabia d’entrada què li hauria dit, ella, si li hagués demanat consell: que fugís immediatament d’aquella casa. Però això no ho podia fer.
Just abans del suïcidi, al final de tot, la Tamaki havia enviat una llarga carta a l’Aomame. Al començament de la carta deia que ella havia estat equivocada des del començament, i que l’Aomame sempre havia tingut raó. La carta acabava de la manera següent:
El dia a dia és un infern. Però jo, d’aquest infern, no tinc manera de fugir-ne, perquè no sé on podria anar. M’empresona un terrible sentiment d’impotència. M’hi vaig ficar jo mateixa, m’hi vaig tancar amb clau i la vaig llançar molt lluny. Evidentment, aquest casament va ser un error, tal com deies tu. Però el problema més greu no és el meu marit, ni la meva vida de casada, sinó jo mateixa. Em mereixo tot el dolor que sento; no en puc donar la culpa a ningú més. Tu ets l’única amiga que tinc, l’única persona del món en qui puc confiar. Però ja no tinc salvació. Recorda’m sempre, si pots. Tant de bo haguéssim pogut continuar jugant a softbol per sempre, totes dues juntes.
Mentre llegia la carta, l’Aomame s’havia sentit molt malament. No podia deixar de tremolar. Havia trucat un munt de vegades a casa de la Tamaki, però ningú no agafava el telèfon: només sortia el missatge gravat. Havia agafat el tren i havia anat fins a casa seva, al barri d’Okuzawa, a Setagaya. Era una mansió molt gran, envoltada per un mur altíssim. Havia trucat a l’intèrfon, però, tal com s’esperava, no li havia respost ningú; només se sentia un gos bordant a dins. L’únic que podia fer era rendir-se i tornar a casa. Evidentment, l’Aomame no ho podia saber, però en aquell moment la Tamaki ja havia deixat de respirar. Estava sola, penjant d’una corda que havia lligat a la barana de l’escala, en una casa on regnava el silenci, només trencat pels trucs del telèfon i el timbre inútil de la porta.
L’Aomame gairebé no s’havia sorprès gens, quan li van dir que la Tamaki havia mort; de ben segur que ja s’ho esperava, en el fons. Tampoc no havia sentit tristesa. El que havia sentit, més aviat, després de donar una resposta escaient, penjar l’auricular, seure en una cadira i deixar passar força temps, havia estat com si se li vessessin tots els fluids del cos. Durant molta estona no s’havia pogut alçar de la cadira. Havia trucat a la feina per dir que no es trobava bé, havia agafat uns quants dies lliures i s’havia tancat a casa sense fer res. No menjava, no dormia, gairebé no bevia ni aigua. Tampoc no havia anat al funeral. Li feia l’efecte que a dintre seu alguna cosa s’havia capgirat de sobte, amb un so sec, i sentia amb molta intensitat que a partir d’aquell moment ja no tornaria a ser la d’abans.
Llavors havia determinat que havia de castigar aquell home, que passés el que passés l’havia de fer fora del món, perquè, si no, de ben segur que trobaria alguna altra dona per repetir el que ja havia fet.
L’Aomame havia invertit molt temps preparant un pla calculat fins a l’últim detall. Sabia en quin punt exacte del clatell calia una agulla molt llarga per provocar una mort instantània. És clar que no tothom era capaç de fer-ho, però ella sí, que n’era. El que necessitava era entrenar els dits per trobar en poc temps aquell punt tan extremament precís i aconseguir un estri adequat per dur-ho a terme. Havia reunit diverses eines i s’havia passat moltes hores ideant-ne una d’especial que semblava un petit picador de gel amb una agulla molt llarga i prima, amb una punta tan fina, freda i esmolada com un determini despietat. Després s’hi havia entrenat a consciència, de diverses maneres. I quan va creure que estava preparada, havia posat en pràctica el seu pla. Havia enviat aquell home de cap al Regne del Cel sense vacil·lar, amb fredor i precisió. Després fins i tot havia dit una pregària, una pregària que li havia sortit gairebé automàticament.
Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.
Havia estat després d’això que, cíclicament i amb molta intensitat, l’Aomame havia començat a sentir la necessitat de buscar cossos d’home.
14
TENGO
Una cosa que gairebé cap lector no ha vist mai
En Komatsu i en Tengo havien quedat al lloc de sempre, la cafeteria de prop de l’estació de Shinjuku. El preu del cafè no era gens barat, però els seients estaven força separats i s’hi podia parlar sense por que els altres clients sentissin la conversa. L’aire era relativament net i la música sonava a un volum baix, que no molestava. Com sempre, en Komatsu va arribar vint minuts tard. Ell no arribava mai a l’hora, i en Tengo no feia mai tard: era gairebé una norma establerta. En Komatsu portava una cartera de pell per guardar-hi documents, la jaqueta de pota de gall acostumada i un polo de color blau marí.
– Perdona que arribi tard -va dir en un to que feia pensar que no creia que s’hagués de disculpar. Semblava de més bon humor de l’habitual i tenia els llavis entreoberts en forma de lluna creixent.
En Tengo es va limitar a assentir sense dir res.
– Perdona que t’hagi fet córrer. Déu n’hi do, la feinada que has tingut -va dir en Komatsu, mentre seia davant seu.
– No és que vulgui exagerar, però durant aquests deu dies no he sabut si era viu o mort -va dir en Tengo.
– Però te n’has sortit. Vas aconseguir que el tutor de la Fukaeri te’n donés permís i has reescrit la novel·la de cap a peus. No està gens malament. És tot un èxit, per a algú que viu tan fora del món com tu. M’has deixat parat.
En Tengo va passar per alt aquest elogi.
– ¿Has llegit aquella mena d’informe que et vaig fer sobre la història de la Fukaeri? ¿Aquell text llarg?
– Sí, que l’he llegit, és clar. L’he llegit amb molta atenció. I mira que n’arriba a ser, de complicada, la història! Sembla una part d’una novel·la riu. I a més a més, no ho hauria dit mai, que el tutor de la Fukaeri fos aquell professor Ebisuno tan famós. Que n’és, de petit, el món! ¿I va dir res, el Professor, sobre mi?
– ¿Sobre tu?
– Sí, sobre mi.
– No res, especialment.
– Doncs, és estrany -va dir en Komatsu, força sorprès-. El professor Ebisuno i jo havíem col·laborat, fa temps. Li havia anat a buscar algun original al despatx de la universitat. Fa molt temps, quan jo encara era un jove editor.
– Potser és que ja no se’n recorda, si fa tant de temps. Fins i tot em va preguntar quina mena de persona era, en Komatsu.
– Apa! -va dir amb una ganyota, i fent que no amb el cap-. No pot ser. És totalment impossible. No oblida absolutament res, aquest home. Té una memòria prodigiosa, i en aquella època vam parlar d’un munt de coses. Però bé, tant és: és molt difícil de tractar. Per cert, segons el teu informe, ens podria portar complicacions, la situació en què es troba la Fukaeri.
– No és que ens podria portar complicacions: és que tenim, literalment, una bomba a les mans. La Fukaeri no és una noia corrent, en tots els sentits de la paraula. No és només una noia bonica de disset anys. Té dislèxia i no pot llegir cap llibre, a la pràctica. Tampoc pot escriure com cal. També va tenir alguna mena de trauma i sembla que ha perdut els records que hi tenen a veure. Va créixer en una espècie de comuna i gairebé no ha anat a l’escola. El seu pare era el líder d’una organització revolucionària d’extrema esquerra i va estar relacionat directament amb aquell enfrontament armat que va provocar el grup Akebono. L’home que la va acollir havia estat força famós com a antropòleg cultural. Si la novel·la es converteix en notícia, els mitjans de comunicació en bloc començaran a revelar fets força «sucosos». Hi haurà un rebombori sensacional.
– Sí que podria ser que destapéssim la capsa dels trons -va dir en Komatsu. Tanmateix, el somriure encara no li havia desaparegut dels llavis.
– Així, doncs, ¿aturem el pla?
– ¿Que aturem el pla?
– Això s’ha fet massa gros. És massa perillós. Hem de tornar a canviar el manuscrit per l’original.
– No és tan fàcil, això. Ja he enviat el text de Crisàlide d’aire tal com l’has deixat tu a la impremta i n’estan fent les galerades. I així que les tinguin les enviaran immediatament a l’editor, al cap de publicacions i als quatre membres del jurat. Ara ja no els puc anar a dir: «Perdoneu, m’he equivocat. Feu veure que no heu vist res i torneu-me el text».
En Tengo va sospirar.
– Què vols: el temps no es pot fer tornar enrere -va dir en Komatsu. Es va posar un Marlboro a la boca, va tancar una mica els ulls i el va encendre amb un llumí de la cafeteria.- Ja hi pensaré jo, en què hem de fer a partir d’ara; tu no cal que pensis res. Encara que Crisàlide d’aire guanyi el premi, intentarem que la Fukaeri surti tan poc com sigui possible, en primer pla. Ens inventem una bona història de l’estil de «la jove novel·lista misteriosa que no vol aparèixer en públic». I jo faré d’editor que porta la qüestió i actua com a portaveu. No et preocupis, que ja ho tinc tot pensat.
– No és que posi en dubte la teva capacitat, però la Fukaeri no és com les altres noies. No és de la mena que callen i fan el que els diu la gent. Un cop ha decidit fer una cosa, la fa, independentment del que li diguin. El que no li interessa, li entra per una orella i li surt per una altra. No et serà tan fàcil.
En Komatsu, sense dir res, va fer girar unes quantes vegades la capsa de llumins al palmell de la mà.
– Però, escolta, Tengo: sigui com sigui, arribats a aquest punt, tots dos hem de fer el cor fort. En primer lloc, tu has reescrit Crisàlide d’aire d’una manera esplèndida. És molt millor que el que jo m’esperava. Gairebé perfecta. Sens dubte, ara guanyarà el premi i se’n parlarà. A hores d’ara no la podem amagar en un calaix. Per a mi, això, seria un crim. I, tal com t’acabo de dir, el nostre pla va endavant.
– ¿Un crim? -va dir en Tengo, mirant en Komatsu.
– ¿Coneixes aquesta màxima? -va dir en Komatsu-: «Tota art, tota recerca, com també tota acció i tot propòsit tendeixen, pel que sembla, vers algun bé. Per aquest motiu, hom ha fet veure encertadament que el bé és allò vers el que tot tendeix».
– ¿Què és, això?
– Aristòtil: l’Ètica Nicomaquea. ¿Has llegit Aristòtil?
– Gairebé gens.
– L’hauries de llegir. Segur que t’agradaria, a tu. Jo, quan em quedo sense llibres per llegir, torno als filòsofs grecs. No te’n canses mai; sempre hi aprens alguna cosa.
– ¿I què em vols dir, amb aquesta citació?
– Que les coses condueixen al bé. Que el bé és la conclusió de totes les coses. Que els dubtes val més deixar-los per demà -va dir en Komatsu-. Això, és el que et vull dir.
– ¿I què en diu, Aristòtil, sobre l’holocaust?
En Komatsu va fer resplendir encara més la lluna creixent dels seus llavis.
– Aquí, Aristòtil parla principalment de les arts, el coneixement i la tècnica.
Ja feia uns anys que en Tengo es tractava amb en Komatsu, i durant aquell temps n’havia pogut veure totes dues cares. Al món de l’edició, en Komatsu vivia com un llop solitari i semblava que pogués fer el que volgués. A molta gent l’enganyava, aquesta aparença, però, si s’observaven atentament les circumstàncies que l’envoltaven, es feia evident que el seus moviments eren molt precisos i calculats. Expressant-ho en termes d’escacs, després de llegir la partida s’avançava uns quants moviments. Era veritat, que li agradaven les intrigues, però, quan en tramava alguna, traçava una línia molt clara i anava molt amb compte a no traspassar-la en cap moment. Fins i tot es podria dir que era una mica aprensiu. La major part dels estirabots que deia només eren comèdia de cara a la galeria.
En Komatsu anava amb molt de compte a cobrir-se les espatlles de diverses maneres. Per exemple, cada setmana escrivia una columna sobre literatura a l’edició vespertina d’un diari en la qual lloava o criticava diversos novel·listes. Les columnes crítiques són força enceses, i ell n’era especialista, a escriure aquesta mena de textos. La columna era anònima, però tots els del ram sabien qui n’era l’autor. No cal dir que a ningú no li agrada, que el critiquin en un diari. Per això, els novel·listes anaven amb compte de no estar-hi malament. Quan la revista els demanava un text, intentaven no haver de dir que no. Com a mínim, acceptaven algun encàrrec de tant en tant. Si no, no sabien què hi podia aparèixer escrit, a la columna.
A en Tengo no li agradava gaire, aquella faceta calculadora d’en Komatsu. Si d’una banda es reia del món literari, de l’altra n’aprofitava el funcionament en benefici propi. Tenia un instint excepcional, com a editor, i havia tractat molt bé en Tengo. En general, els consells que li donava sobre com escriure narrativa eren molt valuosos. Tanmateix, en Tengo intentava mantenir una certa distància amb en Komatsu. No volia acostar-s’hi massa i acabar-se ofegant amb ell, si de sobte fallés alguna cosa i es trobessin amb l’aigua al coll. En aquest sentit, en Tengo també era de prendre moltes precaucions.
– Tal com t’acabo de dir, la reescriptura que has fet de Crisàlide d’aire és gairebé perfecta. És impressionant -va continuar dient en Komatsu-. Però hi ha una part, solament una, que voldria que canviessis. No cal que sigui ara. Ja està prou bé, de moment, per guanyar el premi. Ho pots fer quan ja hagi guanyat i s’hagi de publicar a la revista.
– ¿Quina part és?
– Quan la gent petita acaba de fer la crisàlide d’aire, apareixen dues llunes. La noia mira al cel i veu que n’hi ha dues. ¿Te’n recordes, d’aquesta part?
– És clar, que me’n recordo.
– Si em deixes dir el que penso, jo trobo que no n’hi ha prou, amb aquesta referència. No queda prou ben explicat. Voldria que ho descrivissis més concretament, amb més detalls. Això és l’únic que et demanaria.
– Potser sí, que la descripció és massa simple. El que a mi em feia por era posar-hi massa explicacions i fer que el text de la Fukaeri perdés ritme.
En Komatsu va alçar la mà en què tenia el cigarret.
– Mira-t’ho així, Tengo. Els lectors han vist un munt de vegades un cel amb una sola lluna. ¿Oi que sí? Però hem de suposar que de cel amb dues llunes no n’han vist mai cap. Quan en una història introduïm una cosa que gairebé cap lector no ha vist mai, l’hem de descriure amb tant detall i tanta precisió com sigui possible. Les descripcions que poden ser insuficients, o bé que han de ser insuficients, són les que presenten coses que gairebé tots els lectors sí que han vist.
– Ja t’entenc -va dir en Tengo. Era veritat, el que deia en Komatsu.- Tornaré a escriure amb més detall la part en què apareixen les dues llunes.
– Molt bé. Així estarà perfecte -va fer en Komatsu. Després va apagar el cigarret.- A part d’això, no hi tinc res més a dir.
– M’alegra molt, que m’alabis el que he escrit, però aquesta vegada no puc dir que me n’alegri gaire, sincerament -va dir en Tengo.
– Tu millores molt de pressa -va afirmar en Komatsu a poc a poc, com si volgués fer ressaltar cada paraula-. Millores com a escriptor, com a novel·lista. D’això, te n’hauries d’alegrar sincerament. Has d’haver après moltes coses, sobre en què consisteix narrar una història, reescrivint Crisàlide d’aire. I això segur que et servirà molt, quan escriguis la teva pròxima novel·la.
– Tant de bo hi hagi una pròxima novel·la.
En Komatsu va fer un gran somriure.
– No et preocupis: has fet el que havies de fer. La pròxima vegada et toca a tu. Ara, el que has de fer, és seure a la banqueta i observar tranquil·lament com va el joc.
Va venir la cambrera i els va omplir els gots d’aigua freda. En Tengo se’n va beure la meitat. Després es va adonar que no en tenia gens de ganes, de beure aigua.
– ¿Va ser Aristòtil, qui va dir que era la lògica, la voluntat i el desig, que creaven l’ànima de les persones? -va preguntar en Tengo.
– Això ho va dir Plató. La diferència entre Aristòtil i Plató és tan gran, per exemple, com la que hi ha entre Mel Tormé i Bing Crosby. Sigui com sigui, antigament les coses eren més senzilles -va dir en Komatsu-. ¿No ho trobes divertit, imaginar-te que la lògica, la voluntat i el desig es troben al voltant d’una taula i comencen a discutir acaloradament?
– Suposo que cap dels tres no convenceria els altres, però.
– És això, el que m’agrada de tu -va dir en Komatsu, aixecant l’índex enlaire-: aquest sentit de l’humor que tens.
«No en té res, això, d’humor», va pensar en Tengo, però no va dir res.
Després de deixar en Komatsu, en Tengo va entrar a la llibreria Kinokuniya, es va comprar uns quants llibres, va anar a un bar d’allà al costat i es va posar a llegir els llibres que havia comprat. Era en aquests moments, quan es relaxava més: anava a una llibreria a comprar llibres que acabaven de sortir, entrava en un local de la zona i els obria amb una beguda a la mà.
Per alguna raó, però, aquell vespre no es podia concentrar en la lectura. Veia vagament la imatge de la seva mare davant seu, tal com apareixia a la visió que tenia durant els atacs, i no se n’anava. S’abaixava els tirants blancs, treia uns pits molt ben formats i deixava que un home li xuclés els mugrons. L’home no era el seu pare. Era més alt i més jove, i també força guapo. Al llit infantil, en Tengo, encara un nen, tancava els ulls i dormia respirant profundament. Mentre deixava que l’home li xuclés els mugrons, la mare tenia una expressió d’èxtasi. Aquella expressió s’assemblava una mica a la que feia l’amiga d’en Tengo quan arribava a l’orgasme.
Una vegada, en Tengo, per curiositat, li havia demanat si no es posaria un conjunt de roba interior blanc, alguna vegada.
– D’acord -havia dit ella, rient-; la pròxima vegada me’n posaré un, si t’agraden aquestes coses. ¿Tens alguna petició més? Faré tot el que em diguis, o sigui que no siguis vergonyós i demana’m tot el que vulguis.
– M’agradaria que et posessis una brusa blanca, quan vinguis; com més senzilla, millor.
La setmana següent, ella havia vingut amb una brusa blanca i un conjunt de roba interior blanc. Ell li havia demanat que es tragués la brusa i que s’abaixés els tirants dels sostenidors, i li havia xuclat els mugrons, de la mateixa manera i en la mateixa posició que l’home de la seva visió. En aquell moment havia tingut una mena de mareig, com si se li instal·lés una boirina al cap i perdés la noció del que l’envoltava. A la meitat inferior del cos li havia sorgit una sensació tèrbola que se li havia escampat molt ràpidament per tot el cos, i quan se’n va adonar tremolava i tenia una ejaculació molt intensa.
– ¿Ei, què passa? ¿Ja t’has escorregut? -li havia preguntat ella, sorpresa.
En Tengo no acabava d’entendre què havia passat, però havia ejaculat damunt del conjunt de roba interior, a la zona dels malucs.
– Perdona -s’havia disculpat-; no tenia intenció de fer-ho.
– No cal que em demanis perdó -li havia dit ella, com si volgués animar-lo-; això ho rento amb una mica d’aigua i ja està. És el mateix de sempre, ¿no? Si fos salsa de soia o vi negre, potser sí, que em costaria de netejar-ho.
S’havia tret la combinació, havia anat al lavabo i havia netejat les parts tacades d’esperma amb aigua, fregant una mica. Després l’havia penjat a la barra de la dutxa perquè s’eixugués.
– Potser t’has excitat massa -havia dit amb un somriure afectuós. Després havia acariciat la panxa d’en Tengo amb el palmell de la mà.- T’agraden, els conjunts blancs, ¿oi, Tengo?
– No és això -havia respost ell, però no li podia explicar pas, l’autèntic motiu pel qual li havia demanat allò.
– Si tens alguna altra fantasia, me la pots confessar, sigui la que sigui, perquè t’ajudaré a fer-la realitat. A mi també m’agraden, les fantasies. Qui més qui menys, tothom necessita tenir fantasies per viure. ¿No t’ho sembla? ¿I què, doncs? ¿Vols que torni a venir amb el conjunt blanc, la pròxima vegada?
En Tengo va fer que no amb el cap.
– No cal. Amb una vegada ja n’hi ha prou. Moltes gràcies.
En Tengo pensava sovint si l’home jove que en aquella visió li xuclava els mugrons a la seva mare devia ser el seu pare biològic, perquè l’eficient cobrador de l’impost de l’NHK que se suposava que era el seu pare no s’assemblava amb ell en cap sentit. En Tengo era alt i cepat i tenia el front ample, el nas estret i les orelles rodones i arrugades. El seu pare, en canvi, no tenia gaire presència: era baix i grassonet, tenia el front estret, el nas xato i les orelles punxegudes com les d’un cavall. La seva expressió de cara i la d’en Tengo també eren pràcticament oposades en tot: la d’en Tengo era tranquil·la i afable, mentre que la del seu pare era nerviosa i plena d’avarícia. La majoria de la gent, quan els veia junts, feien el comentari que no semblaven pas pare i fill.
Tanmateix, era més per una qüestió d’inclinacions i tarannà que no pas d’aspecte físic que en Tengo sentia una certa incomoditat amb el seu pare. No hi havia res en ell que indiqués que tenia algun interès intel·lectual. Sens dubte, el seu pare havia rebut una educació insuficient: era d’una família pobra i no havia tingut el temps de formar-se un marc intel·lectual propi i coherent. Fins a cert punt en Tengo se’n compadia, per les circumstàncies que li havien tocat de viure. Tot i així, però, el desig bàsic d’assolir un cert nivell de cultura general -desig que en Tengo considerava més o menys natural en les persones- era pràcticament absent, en el cas del seu pare. Fins a cert punt dominava els coneixements pràctics que necessitava per viure, però no mostrava cap indici, ni un, de voler-se esforçar per millorar com a persona, de tenir una visió més àmplia i més profunda del món en general.
Tot i viure treballant tot el dia en un món tan reduït, seguint unes regles tan estrictes, no semblava que aquella estretor i aquell aire corromput li provoquessin cap dolor. Mai no l’havia vist amb un llibre a les mans, quan era a casa; ni tan sols amb un diari -deia que ja n’hi havia prou de mirar els informatius de l’NHK-. Tampoc li interessaven gens la música i les pel·lícules. Ni tan sols anava de viatge. L’únic que li interessava una mica era la ruta de cobrament que tenia assignada: feia un mapa de la zona, el marcava amb bolígrafs de diferents colors i quan tenia un moment lliure se l’estudiava, com un biòleg que intentés dividir els cromosomes.
En canvi, des de petit, en Tengo havia estat conegut com el nen prodigi de les matemàtiques, i sempre havia tret molt bones notes en aquesta assignatura. Quan feia tercer de primària era capaç de resoldre problemes de secundària superior. En les altres assignatures treia unes notes molt superiors a la mitjana sense haver-se d’esforçar realment. I quan tenia temps lliure, devorava llibres. Tenia una gran curiositat, i absorbia coneixements de totes les disciplines possibles amb la mateixa eficiència que una pala mecànica extreu terra. Per això, cada vegada que veia el seu pare era incapaç d’empassar-se que la meitat de gens que s’hereten del pare biològic li vinguessin d’aquell home tan estret de mires i tan poc interessat a aprendre res.
La conclusió a què va arribar en Tengo quan encara era un nen era que el seu pare autèntic devia parar en un altre lloc. Alguna circumstància que no coneixia havia fet que anomenés pare aquell home, però en realitat el criava algú que no tenia cap relació de sang amb ell, tal com els passava als nens dissortats de les novel·les de Dickens.
Per a en Tengo, quan era un nen, aquesta possibilitat era alhora un malson i un desig molt intens. Va devorar els llibres de Dickens. Primer havia llegit Oliver Twist, i després es va obsessionar amb aquest escriptor. N’havia llegit gairebé totes les obres que hi havia a la biblioteca, i, mentre descobria el món que presentaven, no parava d’imaginar-se tot de coses sobre si mateix. Les històries que imaginava -o els deliris que tenia- es feien cada vegada més llargues i més complicades. El patró bàsic era sempre el mateix, però el nombre de variacions era incomptable. Per la raó que fos, allò no era casa seva, es deia a si mateix: estava engabiat per error en un lloc que no li corresponia, i de ben segur els seus pares el trobarien algun dia, gràcies a una casualitat afortunada. I a la fi el traurien d’aquella gàbia estreta i horrible i el tornarien al lloc que li corresponia, i podria gaudir lliurement d’uns diumenges bells i tranquils.
El seu pare estava content que les seves notes fossin tan excepcionals. N’estava fins i tot orgullós, i en presumia amb la gent del barri. Alhora, però, es notava que en el fons no li acabava d’agradar del tot, que el seu fill fos tan intel·ligent i capaç. Quan en Tengo estudiava al seu escriptori el destorbava de tant en tant, potser expressament: l’enviava a fer algun encàrrec, o trobava alguna excusa qualsevol per renyar-lo amb severitat. Sempre el renyava pel mateix: ell treballava cobrant l’impost de l’NHK i s’havia d’estar tot el dia caminant sense parar, cansant-se com un ruc i de tant en tant aguantar que l’insultessin, mentre que en Tengo, en canvi, tenia una vida fàcil i afortunada. Ell, quan tenia més o menys l’edat d’en Tengo, havia de treballar a casa, i de vegades el seu pare o els seus germans l’amenaçaven amb rifles. No li donaven prou menjar, i el tractaven com si fos un animal de càrrega. Que no es pensés que era algú, en Tengo, només perquè a l’escola tragués bones notes. Mai no parava de repetir el mateix.
A partir d’un cert moment, en Tengo va començar a pensar que potser l’odiava, aquell home, que potser li tenia enveja per la manera com era, o per la situació en què es trobava. Però, ¿podia passar, realment, que un home tingués enveja del seu propi fill? Evidentment, en Tengo, que era tan sols un nen, no ho podia saber. Tanmateix, no podia deixar de notar aquella mena de «mesquinesa» que sorgia del que deia i del que feia, i de sentir una repulsió física. Però no, no era tan sols enveja: de tant en tant en Tengo sentia que aquell home odiava alguna cosa que hi havia a dins del seu fill. El seu pare odiava alguna cosa que formava part d’ell; no la podia consentir.
Per a en Tengo, les matemàtiques es van convertir en una bona via d’escapament. Refugiant-se al món de les fórmules trobava una manera de fugir dels problemes de la realitat. Des de ben petit es va adonar que en tenia prou, d’encendre l’interruptor que tenia dins del cap, per traslladar-se a aquest altre món sense cap esforç, i que mentre viatjava per aquest món coherent i sense fi era totalment lliure. Recorria les giragonses del passadís d’un edifici enorme i obria sense parar les portes que hi havia, totes amb un número escrit. Cada vegada que descobria una habitació nova, els rastres horribles de la realitat que havia deixat enrere es feien més subtils i desapareixien completament. Per a ell, aquell món regit per fórmules era un amagatall ordenat i completament segur. N’entenia les regles més bé que ningú i hi sabia escollir les rutes més adients. Ningú no el podia seguir. Mentre era en aquell món es podia oblidar per complet de les regles i les obligacions que li imposava la realitat.
Si les matemàtiques, per a en Tengo, eren com un meravellós edifici fantàstic, el món que presentaven les històries de Dickens era com un espès bosc encantat. Mentre que les matemàtiques s’alçaven enlaire sense parar, el bosc s’engrandia sense dir res sota la seva mirada, alhora que les fosques arrels dels arbres s’enfonsaven obstinadament dins la terra. Allà no hi havia mapes, ni portes amb números escrits.
Des de la primària fins a la secundària obligatòria havia viscut immers en el món de les matemàtiques, perquè se sentia fascinat per aquella llibertat tan absoluta i clarament definida, i perquè la necessitava per viure. Però des que havia entrat a l’adolescència, la sensació que potser amb allò no n’hi havia prou s’havia anat fent cada vegada més forta. Mentre era al món de les matemàtiques no hi havia cap problema: tot anava tal com estava previst. Res no li impedia entrar-hi. Però quan en sortia i tornava al món de la realitat -no podia deixar de tornar-hi-, es trobava en la mateixa gàbia miserable que abans. Res no s’havia arreglat, sinó que, ben al contrari, sentia que les cadenes s’havien fet més pesades. Així, doncs, ¿per a què servien, les matemàtiques? ¿Eren solament un mecanisme d’evasió transitori? ¿No servien solament per empitjorar la realitat?
A mesura que creixien aquells dubtes, en Tengo havia anat posant una distància mental entre ell i el món de les matemàtiques. Alhora, el bosc de les històries l’atreia cada vegada més. Òbviament, llegir novel·les també era una manera de fugir, i quan tancava el llibre, havia de tornar a la realitat. Tanmateix, havia arribat un punt que es va adonar que la frustració que sentia quan tornava del món de les novel·les a la realitat no era tan intensa com quan tornava del de les matemàtiques. ¿Per què devia ser? Després de pensar-hi molt havia arribat a una conclusió: era evident que al bosc de les històries tot estava interrelacionat, i per tant era impossible, per principi, trobar-hi respostes clares. Aquesta era la diferència amb les matemàtiques. El que feien les històries, molt en general, era parlar d’un problema per mitjà d’uns continguts diferents. Era gràcies a la naturalesa i la direcció d’aquella transferència que se suggeria, narrativament, una solució possible. Després, en Tengo tornava a la realitat amb aquestes indicacions suggerides, que eren com un tros de paper on hi ha escrita una fórmula màgica inintel·ligible. De vegades no eren coherents i no es podien posar en pràctica immediatament, però potser es podria fer en el futur. Potser algun dia seria capaç de treure’n l’entrellat, i aquesta possibilitat el reconfortava profundament.
A mesura que s’havia anat fent gran, en Tengo es va anar sentint cada vegada més interessat per la naturalesa d’aquestes indicacions narratives. Fins i tot ara, que ja era gran, les fórmules eren una de les coses que li donaven més alegries, a la vida. Quan ensenyava matemàtiques als alumnes de l’acadèmia, no s’havia d’esforçar gens perquè les fórmules li produïssin la mateixa felicitat que quan era un nen. Volia fer entendre a tothom l’alegria que proporcionava aquella llibertat intel·lectual, perquè era una cosa meravellosa. Ara, però, ja no podia entrar sense reserves en aquell món regit per les fórmules, perquè sabia que, per molt que s’hi endinsés, no hi trobaria la resposta que buscava, en realitat.
Quan feia cinquè de primària, en Tengo, després de pensar-hi molt, havia dit una cosa al seu pare.
Que volia deixar d’anar amb ell a cobrar els impostos de l’NHK, tal com havia fet fins llavors. Que volia aprofitar aquelles hores per estudiar, llegir o anar a jugar. Igual que el seu pare havia de fer la seva feina, ell n’havia de fer unes altres. Que volia viure d’una manera normal, com tothom.
En Tengo només havia dit això: amb poques paraules, però anant al gra.
El seu pare, evidentment, s’havia enfadat moltíssim. Li havia dit que tant era, el que fessin les altres famílies, que allò no tenia res a veure amb la seva: ells tenien la seva pròpia manera de funcionar. Que no es fes l’important. ¿Què era, una vida normal? Ell no en tenia ni idea, de què era una vida normal. En Tengo s’havia limitat a callar i no l’havia contradit. Ja sabia d’entrada que tant era, el que digués, perquè el seu pare no se l’escoltaria. Molt bé, doncs, havia dit el pare: no podia continuar mantenint un ganàpia que no creia. Ja podia marxar de casa immediatament.
Tal com li havia dit el seu pare, en Tengo havia fet la bossa i se n’havia anat de casa. Ja ho tenia decidit, i no li feia gens ni mica de por que el seu pare s’enfadés, l’escridassés o es donés per vençut -encara que, en realitat, no s’hi va donar-. Ben al contrari: s’havia sentit alleujat, quan va veure que el seu pare li donava permís per fugir de la gàbia.
Tanmateix, un nen de deu anys no té mitjans per mantenir-se sol. Com que no tenia cap més remei, aquell dia, després de l’escola, havia exposat amb tota sinceritat les circumstàncies en què es trobava a la tutora de la seva classe. Li havia explicat que no tenia on dormir, aquella nit, i la càrrega que representava per a ell haver de fer la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK amb el seu pare cada diumenge. La tutora era una dona soltera d’uns trenta-cinc anys. No es podia dir que fos gaire bonica, i portava unes ulleres de cul de got, però era una persona bona i sensible. Era menuda i tenia un caràcter reservat i afectuós, però, tot i el seu aspecte, de vegades mostrava cops de geni, i quan s’enfadava es convertia de sobte en una altra persona que era impossible d’aturar. Ningú no se’n sabia avenir, que tingués dues cares tan diferents. A en Tengo, però, li agradava força, aquella professora, i no li feia por ni quan s’enfadava.
La dona havia escoltat les explicacions d’en Tengo, havia entès com se sentia i se n’havia compadit. Aquella nit l’havia acollit a casa seva. Havia posat una manta al sofà de la sala d’estar i havia fet que hi dormís. L’endemà, també li havia preparat l’esmorzar. I al vespre següent havia acompanyat en Tengo a casa seva i havia mantingut una llarga conversa amb el seu pare.
En Tengo no sabia quin havia estat el contingut d’aquella conversa perquè l’havien fet sortir de l’habitació, però, al final, el seu pare va haver d’enterrar la destral de guerra. Per molt enfadat que estigués, no podia treure de casa el seu fill de deu anys. La llei establia que els pares estaven obligats a mantenir els seus fills.
El resultat de la conversa havia estat que en Tengo seria lliure de passar els diumenges com li vingués de gust. Durant el matí hauria de fer les feines de casa, però després podria fer el que volgués. Aquell va ser el primer dret definit que en Tengo va obligar el seu pare a concedir-li des que havia nascut. El seu pare s’havia enfadat i no li havia dirigit la paraula durant un temps, però a en Tengo no li feia ni fred ni calor. Havia aconseguit una cosa molt més important: fer el primer pas cap a la llibertat i la independència.
Després d’acabar la primària, en Tengo havia estat molt de temps sense veure la seva tutora. La podria haver vista si hagués assistit a alguna de les trobades d’antics alumnes de què de tant en tant l’avisaven, però en Tengo no tenia cap intenció d’anar a aquella mena d’actes. Gairebé no en tenia ni un sol record agradable, de la seva estada en aquella escola. Tot i així, però, de vegades pensava en aquella professora que, a més d’acollir-lo una nit a casa seva, havia aconseguit convèncer una persona tan tossuda com el seu pare. No la podia oblidar tan fàcilment.
L’havia tornat a veure quan anava a segon curs de secundària superior. En aquella època en Tengo formava part de l’equip de judo, però s’havia fet mal al tou de la cama i durant dos mesos no va poder competir. Mentrestant, l’havien posat, temporalment, de percussionista de la banda de l’institut. Faltava molt poc per al concurs de bandes, però dels dos percussionistes, un havia canviat de sobte d’institut i l’altre havia agafat una grip molt virulenta, i els de la banda de metall l’havien posat en aquell compromís dient-li que qualsevol que sabés agafar les banquetes ho podia fer. El professor de música s’havia adonat que en Tengo s’havia lesionat la cama i tenia força temps lliure, i l’havia fet assistir als assajos amb la condició que li donaria molt menjar i que faria els ulls grossos amb el treball de final de semestre.
En Tengo no tenia ni la més mínima experiència en el camp de la percussió, ni tampoc s’hi havia interessat mai, però quan ho va provar va quedar ben parat de fins a quin punt s’adeia amb el funcionament del seu cervell. Sentia una alegria espontània en subdividir els temps, anar-los assemblant i convertir-los en una successió de sons efectiva. Veia mentalment l’esquema que dibuixaven els sons, i absorbia els diversos patrons rítmics de la mateixa manera que una esponja xucla l’aigua. El professor de música li va presentar algú que feia de percussionista en una orquestra i va anar a casa seva perquè li ensenyés una mica a tocar la timbala. Amb unes quantes hores de classe va aprendre quina era l’estructura general de l’instrument i la manera de tocar-lo. Com que les partitures s’assemblaven a les fórmules matemàtiques no li va costar gaire aprendre a llegir-les.
El professor de música havia quedat entusiasmat amb el gran talent musical d’en Tengo. Li va dir que tenia un talent innat per als ritmes complexos, i una oïda també excel·lent, i que, si s’hi dedicava, potser podria convertir-se en músic professional.
La timbala era un instrument difícil de tocar, però tenia una profunditat i una força especials, i oferia unes possibilitats infinites a l’hora de combinar-hi sons. Aquells mesos assajaven fragments dels diversos moviments de la Sinfonietta de Janacek, arranjats per a banda de metalls, amb la intenció d’interpretar-los a la secció de peces lliures del concurs de bandes. La Sinfonietta de Janacek era una peça complicada d’interpretar, per als alumnes d’institut. I al començament de la fanfara la timbala sonava sense parar ni un moment. El professor de música, que era el director de la banda, havia triat aquesta peça perquè comptava que podria disposar dels excel·lents percussionistes que tenien. Tanmateix, per les raons ja esmentades, s’havia trobat de sobte sense percussionistes i es va desesperar. Per aquest motiu, la tasca que havia de dur a terme en Tengo, que només era un substitut, era molt important. En Tengo, però, no havia sentit cap pressió i va fruir de la interpretació de tot cor.
Un cop acabada la seva intervenció al concurs sense cap entrebanc -no van resultar guanyadors però van aconseguir una distinció-, la professora l’havia anat a trobar i l’havia felicitat dient-li que havia tocat meravellosament.
– T’he reconegut així que t’he vist -va dir aquella professora menuda (en Tengo no va aconseguir recordar-ne el nom)-. He pensat que l’intèrpret de la timbala ho feia molt bé, i quan he alçat la vista he descobert que eres tu. Ets molt més alt que abans, però t’he reconegut immediatament, per la cara. ¿Quant fa, que vas començar amb la música?
En Tengo li va fer cinc cèntims de com havia anat tot. Ella, en sentir-lo, va quedar admirada.
– Quin munt de talents que tens!
– És molt més fàcil el judo -va dir en Tengo, rient.
– Per cert, ¿com està, el teu pare? -li va preguntar ella.
– Està molt bé -va dir en Tengo, però només era un formulisme. No era cosa seva, si el seu pare estava bé o no, i tampoc no era una qüestió en la qual volgués pensar gaire. En aquella època en Tengo ja vivia en una residència d’estudiants i feia temps que no havia parlat amb el seu pare.
– ¿Com és, que ha vingut aquí? -va preguntar en Tengo.
– La meva neboda toca el clarinet a la banda d’un altre institut, i m’ha demanat que vingués perquè feia un solo -va dir ella-. ¿Que continuaràs amb la música?
– Quan tingui bé la cama, tornaré al club de judo, perquè així segur que no passaré gana. Al meu institut hi donen molta importància, al judo. T’ofereixen un lloc a la residència i et paguen tres menjars al dia. Si estigués a la banda, no ho tindria, tot això.
– Intentes dependre el mínim del teu pare, ¿oi?
– És que és com és -va dir en Tengo.
La dona va somriure.
– És una llàstima, però, amb aquest talent tan gran que tens.
En Tengo va tornar a mirar aquella professora menuda, i va recordar el dia que l’havia deixat dormir a casa seva. Li va venir al cap la imatge de l’apartament endreçat i funcional on vivia: les cortines amb puntes i els testos amb plantes; la taula de planxar i els llibres a mig llegir; el petit vestit d’una sola peça, de color rosa, penjat a la paret; l’olor del sofà on havia dormit. Després es va adonar que la dona que tenia dreta davant seu estava nerviosa com una noieta. Es va tornar a adonar que ja no era un nen indefens de deu anys, sinó un jove alt i fort de disset. Se li havia eixamplat el pit, li havia sortit barba i tenia desig sexual per donar i per vendre. I quan estava amb una dona més gran que ell se sentia curiosament relaxat.
– M’ha agradat molt, veure’t -va dir la professora.
– Jo també he estat molt content, de veure-la -va dir en Tengo. I era el que sentia realment, però per molt que s’hi esforcés no va aconseguir recordar-ne el nom.
15
AOMAME
Amb fermesa, com si posessis llast a un globus
L’Aomame parava molta atenció a la seva alimentació diària. El centre dels àpats que es feia cada dia eren els plats amb verdura, als quals afegia peix, especialment blanc. De tant en tant menjava una mica de pollastre. Només triava productes frescos, i emprava el mínim de condiments. Evitava els aliments amb massa greix i menjava la quantitat adequada de carbohidrats. A les amanides no hi posava salses, sinó tan sols oli d’oliva, sal i suc de llimona. No es limitava a menjar moltes verdures, sinó que en comprovava al detall els nutrients i procurava combinar-les de la manera més equilibrada possible. Es creava menús personalitzats, i fins i tot quan menjava al club d’esports explicava què volia menjar, exactament. «Oblideu-vos del càlcul de les calories» era una de les frases que repetia més sovint. Si triaves els aliments correctes i en menjaves la quantitat adequada, no t’havies de preocupar de comptar res.
Tanmateix, tampoc no era qüestió de seguir sempre aquesta dieta tan estoica, i quan li venien moltes ganes de menjar-ne, corria a algun restaurant i demanava un bistec ben gruixut o unes costelles de xai, perquè pensava que quan no et podies aguantar les ganes de menjar un aliment determinat era perquè per alguna raó el cos el necessitava i t’enviava un senyal. En aquests casos seguia la veu de la natura.
Li agradava beure vi i sake, però, per cuidar el fetge i controlar els nivells de sucre, només en bevia amb moderació, per la qual cosa havia fixat tres dies sense alcohol a la setmana. L’Aomame creia que el cos era el santuari de la persona i que s’havia de cuidar perquè sempre estigués sa i bonic. Sense gens de pols, immaculat. Què s’hi venerava, allí, era una qüestió diferent, que es podia deixar per a més tard.
Al seu cos, de moment, no hi havia gens de greix sobrer: tot era múscul. Cada dia es despullava completament davant del mirall i ho comprovava amb molta atenció. No és pas que estigués fascinada pel seu cos, sinó més aviat al contrari: tenia els pits massa petits, i a més a més no eren iguals, i el pèl públic semblava un herbassar arrasat pel pas d’un exèrcit d’infanteria. Quan se’l mirava no podia deixar de fer una ganyota. Però, tot i així, de greix no en tenia: no hi havia cap tou de carn sobrera que es pogués pessigar.
L’Aomame vivia d’una manera modesta. Allò en què es gastava d’una manera més deliberada els diners era el menjar. No li sabia greu gastar en alimentació, i només bevia vi de bona qualitat. Quan alguna vegada menjava a fora, escollia un restaurant on prestaven molta atenció i molta cura a la cuina. Tanmateix, gairebé no hi tenia cap interès, en les altres coses.
No li interessaven gaire la roba, el maquillatge o els accessoris. Per anar a treballar al club esportiu en tenia prou de vestir-se de manera informal, amb uns texans i un jersei, i un cop a dins del club es passava el dia en xandall; evidentment, no es posava accessoris. Gairebé mai no tenia compromisos que l’obliguessin a empolainar-se per sortir: no tenia xicot, ni quedava per sortir amb ningú. Des que la Tamaki Ootsuka s’havia casat no tenia cap amiga amb qui quedar per menjar juntes. Quan buscava algú per passar-hi la nit es maquillava i es vestia bé, però això passava una vegada al mes, com a màxim. No necessitava gaire roba.
Quan calia anava a les botigues d’Aoyama i es comprava un vestit nou de femme fatale, un o dos accessoris que hi combinessin i un parell de sabates de taló alt, i amb això ja feia. Normalment portava sabates planes i els cabells recollits al darrere. Es rentava bé la cara amb sabó i en tenia prou amb la base de maquillatge perquè li quedés molt lluminosa. Si tenies un cos sa i net, no et calia res més.
Ja de petita s’havia acostumat a fer una vida senzilla i sense ostentacions. Des que tenia ús de raó havia tingut l’ordre i l’austeritat gravats al cervell. A casa no tenien cap mena de luxe; la paraula que s’hi sentia més sovint era «malaguanyat». No tenien televisor ni rebien el diari. A casa seva, fins i tot la informació es considerava «innecessària». Molt poques vegades hi havia carn o peix a taula, i l’Aomame va obtenir els nutrients indispensables per créixer del menjar de l’escola, principalment. Tots els estudiants en deixaven, queixant-se que era molt dolent, però ella fins i tot s’hauria menjat el dinar dels altres.
Sempre portava roba que els havia donat algú. Entre els creients es feien trobades per intercanviar la roba que ja no necessitaven. Per això, a part de l’uniforme de gimnàstica de l’escola i coses per l’estil, mai no li van comprar roba nova, ni recordava haver portat mai roba o sabates que fossin exactament de la seva talla. Les combinacions de colors i de dissenys també era horrible. Si a casa haguessin estat tan pobres que no haguessin pogut viure d’altra manera, s’hi hauria resignat, però la seva família no era pobra en absolut. El seu pare feia d’enginyer i tenia un sou i uns estalvis com els de tothom. Havien escollit viure una vida tan extremament modesta per una qüestió de principis.
Fos com fos, la seva vida era molt diferent de la que feien els nens del seu voltant, i per aquesta raó no va tenir cap amiga durant molt de temps. No tenia roba per posar-se si sortia amb alguna amiga, ni tampoc la possibilitat d’anar enlloc. No li donaven diners per gastar, i encara que l’haguessin convidada a alguna festa d’aniversari -cosa que, per sort o per desgràcia, no va passar mai-, no hauria pogut comprar ni un petit regal.
Per això odiava els seus pares i odiava profundament el món dels seus pares i les idees que hi imperaven. El que ella volia era tenir una vida normal, com la de tots els altres. No demanava luxes: en tenia prou amb una vida ben normal i modesta. Si tingués això, ja no demanaria res més, pensava. Volia fer-se gran tan aviat com fos possible, deixar els seus pares i viure sola fent la vida que ella triés: menjar només el que volgués menjar, gastar lliurement els diners que tingués a la cartera, posar-se roba nova que li agradés, portar sabates de la seva mida, anar on volgués, tenir un munt d’amigues i intercanviar amb elles regals molt ben embolicats.
Tanmateix, en fer-se gran, l’Aomame va descobrir que per estar bé, a ella li convenia fer una vida austera i ordenada. El que buscava no era posar-se ben guapa per anar a algun lloc amb algú, sinó posar-se un xandall i passar l’estona sola a casa seva.
Després de la mort de la Tamaki, l’Aomame havia deixat la feina a l’empresa de begudes esportives i la residència on havia viscut fins aleshores i s’havia traslladat a un apartament de lloguer amb una habitació i cuina americana a Jiyugaoka. No es podia dir que fos gaire espaiós, però hi havia pocs trastos. Malgrat que la cuina estava totalment equipada, hi havia només els mobles indispensables i molt pocs objectes personals. Li agradava llegir llibres, però quan els havia acabat els venia a llibreries de segona mà. També li agradava escoltar música, però tampoc no col·leccionava discos. Li resultava dolorós veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perquè es preguntava si realment la necessitava. Cada vegada que veia la roba i les sabates ben endreçades a dins de l’armari sentia un dolor al pit i li costava respirar. Aquella imatge de llibertat i benestar li recordava, per paradoxal que fos, la manca de llibertat i la pobresa de quan era petita.
Sovint es preguntava què devia voler dir, que algú arribés a ser lliure. Encara que aconseguís escapar-se d’una gàbia, ¿no era només per trobar-se en una altra de més grossa?
Cada vegada que enviava a l’altre món l’home que li havia indicat, la mestressa de la mansió d’Azabu li lliurava una recompensa: un feix de bitllets molt ben embolicat amb paper, sense el nom del remitent o del destinatari i sense adreça, que trobava en un apartat de correus. L’Aomame rebia la clau de l’apartat d’en Tamaru, n’agafava el que hi havia i l’hi tornava. Dipositava els diners tal com estaven embolicats, sense comprovar-ne el contingut, en una caixa forta del banc, com qui amaga els diners entre dos totxos de casa seva.
L’Aomame no es podia gastar ni tan sols el sou de cada mes i, en conseqüència, tenia força diners estalviats. Per això no tenia cap necessitat d’aquells diners, tal com va dir a la mestressa d’Azabu la primera vegada que en va rebre una recompensa.
– És només una formalitat -li havia dit la mestressa amb veu baixa i tranquil·la, com si la volgués convèncer-: pensa-hi com si fos un pas més del procés. Per tant, has d’acceptar-la. Si els diners no et fan falta, te’ls guardes i ja està. I si no els vols de cap manera, els pots donar anònimament a alguna organització. Ets lliure de fer-ne el que vulguis. Però si em vols fer cas, el millor seria que no els toquessis durant una temporada i els guardessis en un lloc segur.
– Però jo no vull rebre diners, per fer una cosa com aquesta -va dir l’Aomame.
– Entenc el que sents. Però, gràcies al fet que tu fas desaparèixer aquests desgraciats, les seves dones no han de passar pel tràngol del judici per divorciar-se ni han de lluitar per la custòdia dels seus fills. I tampoc han de viure més amb la por que el marit les vagi a trobar i les pegui fins que ningú no les reconegui. Poden cobrar l’assegurança de vida i rebre una pensió. Pensa en aquests diners que et donen com en una forma d’agrair-te el que has fet. Has fet el correcte, sense cap mena de dubte. Però no es pot fer de franc. ¿Saps per què?
– No, no ho sé -va respondre l’Aomame amb tota sinceritat.
– Doncs, perquè tu no ets cap àngel, ni cap déu. Sé perfectament que els teus actes sorgeixen d’uns sentiments purs, i per això mateix puc entendre que no vulguis rebre diners a canvi. Tanmateix, els sentiments massa purs, massa immaculats, també tenen el seu perill. No és gens fàcil, per a una persona de carn i ossos, alimentar un sentiment d’aquesta mena. Per això cal que el mantinguis ben a prop de terra, amb fermesa, com si posessis llast a un globus. És per a això, la recompensa. Per correcte que sigui el que fas, i per purs que siguin els teus sentiments, això no vol dir que puguis fer qualsevol cosa. ¿M’entens, ara?
Després de pensar-hi un moment, l’Aomame va fer que sí amb el cap.
– No ho acabo d’entendre, però de moment faré el que em diu.
La mestressa va somriure. Després va fer un glop d’infusió.
– No els ingressis al compte. Si els de l’oficina de recaptació d’impostos ho veuen, es preguntaran d’on han sortit. Guarda’ls en metàl·lic, en una caixa forta del banc. Algun dia et faran servei.
L’Aomame va dir que així ho faria.
Mentre preparava el sopar, després de tornar del club, va sonar el timbre del telèfon.
– ¿Aomame? -va dir una veu de dona una mica ronca. Era l’Ayumi.
L’Aomame es va posar l’auricular a l’orella i va abaixar els fogons mentre parlava.
– ¿Què, t’ha anat bé, la feina de policia?
– He posat multes d’aparcament a tort i a dret i ara tothom m’odia. Jo no faig com els homes, i vaig per feina.
– Com ha de ser.
– ¿Què estàs fent?
– Preparo el sopar.
– ¿Estàs lliure, demà passat? ¿A la nit, vull dir?
– Sí, que estic lliure, però no vull fer com l’altre dia. Vull reposar una mica, en aquest sentit.
– Sí, a mi també em va bé, reposar una mica, d’això. Però fa dies que no ens veiem i m’agradaria veure’t per parlar una mica amb tu, si pot ser.
L’Aomame hi va pensar un moment, però no es va poder acabar de decidir, tan de sobte.
– Perdona, però és que m’has agafat amb coses al foc -va dir l’Aomame-, i ara no puc estar per tu. ¿Et fa res, tornar-me a trucar d’aquí a trenta minuts?
– D’acord, d’aquí a trenta minuts et truco.
L’Aomame va penjar i va acabar de fregir el peix. Després va fer sopa de miso amb brots de soia i s’ho va menjar amb arròs integral. Va veure mitja llauna de cervesa i la resta la va llençar a la pica. Va rentar els plats, va seure al sofà a descansar un moment i llavors l’Ayumi va tornar a trucar.
– Havia pensat que, si pot ser, podíem sopar juntes -va dir l’Ayumi-. És molt avorrit, menjar sempre sola.
– ¿Sempre menges sola?
– Com que visc en una residència que inclou els menjars sempre xerro amb la gent, durant els àpats, però de tant en tant em vénen ganes de menjar bé, en un lloc tranquil i amb calma. Si pot ser, en un lloc una mica elegant. Però no hi vull anar sola. Suposo que m’entens, ¿no?
– És clar que sí.
– Però no tinc amb qui anar-hi, ni home ni dona. Tothom que conec és més d’anar de taverna. I he pensat que potser tu hi vindries amb mi, si és que no et molesta.
– No em molesta gens -va dir l’Aomame-. Molt bé, anirem a sopar a un lloc elegant. Fa temps que no ho faig, jo, tampoc.
– ¿De debò? -va fer l’Ayumi-. Que contenta que estic!
– Demà passat et va bé, ¿oi?
– Sí, demà passat estic lliure. ¿Coneixes algun bon restaurant?
L’Aomame li va dir el nom d’un restaurant francès de Nogizaka. En sentir-lo, l’Ayumi va empassar aire.
– Aomame, ¿que no és aquell restaurant tan famós, aquest? Deu ser caríssim, i en alguna revista vaig llegir que havies de reservar amb dos mesos d’antelació, per tenir taula. Amb el meu sou, em sembla que no me’l puc permetre.
– No et preocupis: el xef, que n’és el propietari, és soci del club on treballo, i li faig d’entrenadora personal. També li faig una mica d’assessora de nutrició, a l’hora de fer els menús. Si l’hi demano, ens colarà davant d’altres reserves i ens farà un bon preu. Encara que, a canvi, potser no ens donarà una taula gaire bona.
– Per mi, com si hem de sopar dins d’un armari.
– Posa’t ben elegant, ¿eh?
Després de penjar, l’Aomame es va sorprendre una mica del fet que sentís una simpatia tan espontània per aquella policia jove. No havia sentit mai res així des que la Tamaki Ootsuka havia mort. Evidentment, el d’ara era un sentiment molt diferent del que havia tingut envers la Tamaki, però, tot i així, feia molt temps que no menjava a soles amb algú, o que no li molestava la idea d’anar a menjar amb companyia. A més a més, era amb una noia que treballava a la policia. L’Aomame va sospirar: el món era una capsa de sorpreses.
L’Aomame portava un vestit d’una sola peça de mitja màniga d’un color blau grisenc, un petit càrdigan blanc a les espatlles i unes sabates de taló de Ferragamo. S’havia posat arracades i un braçalet prim d’or. Havia deixat a casa la bandolera -i, evidentment, el picador de gel- que duia normalment i portava un petit moneder de La Bagagerie. L’Ayumi duia una jaqueta negra de disseny simple de Comme des Garçons, una samarreta beix amb un gran escot, una faldilla évasée amb estampat de flors, la bossa de Gucci de l’altra vegada, unes petites arracades de perles i sabates de taló baix de color beix. Estava molt més bonica i elegant que el dia que s’havien conegut. I, sobretot, no semblava pas que fos policia.
Van quedar al bar, on van prendre un còctel mimosa, i després van seguir el cambrer fins a la taula, que no estava gens mal situada. El xef va venir a saludar-les i va parlar amb l’Aomame. Els va dir que el vi era regal de la casa.
– Em sap greu, però ja està oberta i en falta la quantitat del tast. Ahir se me’n van queixar i en vaig haver de treure una altra, però, de fet, no hi ha cap problema amb aquest vi. El client era un polític molt conegut que als seus ambients té fama de ser un entès en vins, però que en realitat no en sap gran cosa. El que passa és que davant de la gent se’n queixa, per fer veure que hi entén. Em va dir que potser era una mica massa aspre, aquest borgonya. I jo, com que era qui era, vaig haver de fer el paperot de dir-li: «Sí, té raó. Potser sí, que és massa aspre. Segur que els importadors no l’han mantingut en les condicions adequades. Ara mateix els canvio l’ampolla. És increïble, com hi entén. Com se n’ha adonat!», i fer portar una altra ampolla. No el podia pas ofendre. Bé, no és que ho pugui anar explicant gaire a tothom, però només vam haver d’inflar una mica el compte, per quedar en paus. Total, ells ho passen com a despeses de representació. Però, igualment, el que no pot fer, el restaurant, és servir a un client una ampolla que ens ha rebutjat un altre client.
– I has pensat que a nosaltres no ens importaria.
El xef va picar l’ullet.
– Segur que no us fa res, ¿oi?
– És clar, que no ens fa res -va dir l’Aomame.
– Res de res -va dir l’Ayumi.
– ¿Que és la teva germana petita, aquesta noia tan guapa? -va preguntar el xef a l’Aomame.
– ¿Ho sembla? -va preguntar l’Aomame.
– No us assembleu, però feu una mica aquesta impressió -va dir el xef.
– És una amiga -va dir l’Aomame-. Fa de policia.
– ¿De debò? -va dir el xef, tornant a mirar l’Ayumi amb cara de no creure-s’ho-. ¿Dels que porten pistola i patrullen pels carrers?
– Encara no he disparat mai a ningú, però -va dir l’Ayumi.
– Suposo que no he dit res que no hagués de dir, ¿oi? -va dir el xef.
L’Ayumi va fer que no.
– Res de res.
El xef va somriure i es va agafar les mans davant del pit.
– Aquest borgonya és excel·lent, i el puc recomanar sense por a qualsevol client, sigui qui sigui. És d’una zona que té molta tradició, i d’un bon any, i si me’l demana un client normal li surt per uns quants bitllets de cinc mil iens.
Va venir un cambrer i els va omplir les copes amb el vi. L’Aomame i l’Ayumi van brindar. En xocar suaument, les copes van fer un so que semblava el de les llunyanes campanes del paradís.
– Ei, no havia begut mai un vi tan deliciós com aquest -va dir l’Ayumi després de fer-ne un glop, amb els ulls mig tancats-.Però, ¿qui és pot queixar, d’aquest vi?
– Hi ha gent que es queixa per tot -va dir l’Aomame.
Després totes dues van examinar el menú a fons. L’Ayumi en va llegir els plats dues vegades de dalt a baix, amb la mirada penetrant d’un advocat eficient que llegís un contracte important i procurés que no se li escapés res o no contingués cap trampa enginyosa. En considerava totes les clàusules i condicions i reflexionava sobre quines conseqüències podien tenir. Valorava acuradament els guanys i les pèrdues que comportaven. A l’altra banda de la taula, l’Aomame l’observava amb un profund interès.
– ¿Ja ho has decidit? -va preguntar l’Aomame.
– Més o menys -va dir l’Ayumi.
– ¿Què demanaràs, doncs?
– Sopa de musclos, amanida de tres porros i cervell de vedella d’Iwate al vi de Bordeus. ¿I tu?
– Sopa de llenties, assortit tebi de verdures de primavera i rap a la papillota amb acompanyament de polenta. Potser no lliga gaire amb el vi negre, però com que ens l’han regalat, no em puc queixar.
– Ens ho deixarem tastar, ¿oi?
– És clar -va dir l’Aomame-. I, si et va bé, d’entrant podem compartir unes gambes arrebossades.
– Fantàstic -va dir l’Ayumi.
– Si ja has decidit què vols, és millor que tanquis la carta -va dir l’Aomame-, perquè, si no, el cambrer no vindrà mai.
– Tens raó -va dir l’Ayumi, tancant la carta amb recança i deixant-la damunt la taula. Al cap de poc va venir el cambrer i els va prendre nota.
– Als restaurants, quan acabo de demanar, sempre tinc la sensació que m’he equivocat -va dir l’Ayumi quan el cambrer va haver marxat-. ¿A tu no et passa?
– Encara que t’equivoquis, només és menjar. Si ho compares amb els errors que fas a la vida, no té gaire importància.
– Tens raó, és clar -va dir l’Ayumi-. Però per a mi és força important. Sempre m’ha passat, des que era petita. Sempre, però és que sempre, després de demanar, pensava: «Ostres! En lloc d’una hamburguesa, hauria hagut de demanar croquetes de gamba!». ¿Tu sempre has estat tan tranquil·la, a l’hora de demanar?
– Jo vaig pujar en una casa on, per diverses històries, no hi havia el costum d’anar a menjar a fora. Mai. Des que tinc ús de raó no recordo que anéssim ni una sola vegada a cap restaurant de cap mena, i fins que no vaig ser força gran no vaig saber què era, mirar una carta, triar els plats que t’agradaven i demanar-los. Un dia sí i l’altre també m’havia de menjar el que em posaven sense dir res. No em podia queixar encara que fos dolent, que me’n posessin poc o que no m’agradés. Si et dic la veritat, ni tan sols ara, no m’importa gaire.
– ¿Ah, sí? No m’ho acabo d’imaginar, quina era la teva situació, però no fa pas aquest efecte. Sembla que estiguis acostumada a venir a aquesta mena de restaurants des de petita.
Havia estat la Tamaki Oostuka, que les dominava a la perfecció, qui l’havia introduïda en totes aquestes coses: li havia ensenyat pacientment, fins a l’últim detall, com t’has de comportar quan entres en un restaurant elegant, com has de triar els plats perquè no et mirin malament, com has de demanar el vi, quines postres has d’escollir, com has de tractar el cambrer, quina és la manera correcta de fer servir els coberts. L’Aomame també havia après de la Tamaki com havia d’escollir la roba, quins accessoris calia posar-se i com s’havia de maquillar; per a ella, tot això era un descobriment. La Tamaki era d’una família rica de Yamanote, i la seva mare, que feia molta vida en societat, era extremament exigent en qüestió de vestit i maneres. Per aquest motiu, quan encara anava a l’institut, la Tamaki tenia un coneixement molt sòlid d’aquestes qüestions mundanes, i entrava als ambients propis dels adults sense gens de timidesa. L’Aomame havia absorbit aquest savoir faire amb avidesa; segurament, si no hagués tingut la sort de tenir una professora tan bona com la Tamaki, hauria acabat sent una persona ben diferent de com era ara, fins al punt que de vegades tenia la sensació que la Tamaki encara vivia, i que s’amagava dins seu.
Al començament, l’Ayumi estava força nerviosa, però es va anar relaxant a poc a poc, a mesura que prenien el vi.
– Escolta, Aomame, et volia fer una pregunta -va dir l’Ayumi-. Si no em vols contestar, no em contestis, però tinc ganes de preguntar-t’ho. No t’enfadaràs, ¿oi?
– No m’enfadaré.
– Encara que et pregunti una cosa estrambòtica, no ho faig amb mala intenció. Això que quedi clar, ¿eh? És que tinc molta curiositat. Però hi ha gent que s’enfada moltíssim, quan li fas aquesta pregunta.
– No et preocupis, que jo no m’enfadaré.
– ¿Segur? Tots diuen el mateix, però després s’enfaden.
– Jo sóc diferent. O sigui que no pateixis.
– ¿Et va passar, de petita, que algun home et fes alguna cosa rara?
L’Aomame va fer que no.
– Només t’ho volia preguntar. Millor, que no et passés -va dir l’Ayumi. Després va canviar de tema.- Escolta: ¿has tingut mai xicot? Vull dir, algú amb qui hagis sortit seriosament.
– No.
– ¿Ni un de sol?
– Ni un de sol -va dir l’Aomame. Després de dubtar una mica va continuar:- La veritat és que fins als vint-i-sis anys vaig ser verge.
L’Ayumi es va quedar un moment sense paraules. Va deixar la forquilla i el ganivet, es va fregar els llavis amb el tovalló i es va quedar mirant la cara de l’Aomame amb els ulls mig tancats.
– ¿Una dona tan guapa com tu? No m’ho crec.
– És que no hi tenia gens ni mica d’interès.
– ¿En els homes, no hi tenies interès?
– Només hi ha hagut una persona, que m’hagi agradat -va dir l’Aomame-. Quan tenia deu anys me’n vaig enamorar i li vaig agafar la mà.
– Et vas enamorar d’un nen quan tenies deu anys. ¿I ja està?
– Ja està.
L’Ayumi va agafar la forquilla i el ganivet i va fer les gambes a talls ben petits mentre rumiava.
– ¿I ara on és, aquest noi? ¿Què fa?
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– No ho sé. Quan fèiem tercer i quart de primària anàvem a la mateixa classe d’una escola d’Ichikawa, a la prefectura de Chiba, però a cinquè jo vaig venir a estudiar a una escola de Tòquio, i des de llavors no l’he tornat a veure, ni hi he parlat. L’únic que sé, d’ell, és que, si encara és viu, ara ha de tenir vint-i-nou anys; potser en farà trenta a la tardor.
– ¿O sigui que mai no has intentat esbrinar on és, ara, aquest noi, i què fa? No crec que fos gaire difícil, descobrir-ho.
L’Aomame va tornar a fer que no amb decisió.
– Mai no he tingut ganes d’intentar esbrinar-ho.
– És molt estrany. Jo segur que faria servir tots els mitjans possibles per descobrir on viu. Si t’agrada tant, només l’has de trobar i dir-li en persona que l’estimes.
– No ho vull fer, això -va dir l’Aomame-. El que vull és trobar-me’l un dia, en algun lloc, per casualitat. Per exemple, creuar-me amb ell al carrer o pujar al mateix autobús.
– Una trobada del destí.
– Sí, més o menys -va dir l’Aomame, i va fer un glop de vi-. Aquell dia li diré clarament el que sento: que ell és l’única persona de qui m’he enamorat en tota la meva vida.
– Trobo que és increïblement romàntic, això -va dir l’Ayumi amb aire fastiguejat-, però em fa l’efecte que la probabilitat que realment us trobeu és força petita. A més a més, si fa vint anys que no l’has vist, pot ser que li hagi canviat la cara. Encara que te’l trobessis pel carrer, potser no el reconeixeries.
L’Aomame va fer que no.
– Per molt que li hagi canviat la cara, el reconeixeria a primer cop d’ull. És impossible que m’equivoqui.
– Si n’estàs segura…
– N’estic segura.
– I tu creus que aquesta trobada casual es produirà i l’únic que fas és esperar-la.
– Per això sempre estic a l’aguait, quan vaig pel carrer.
– Vaja… -va dir l’Ayumi-. Però, encara que n’estiguis tan enamorada, no et fa res anar-te’n al llit amb altres homes. Vull dir, des dels vint-i-sis anys.
L’Aomame hi va pensar un moment, i després va continuar.
– Només són coses puntuals, això. Després no en queda res.
Hi va haver una estona de silenci durant el qual totes dues es van concentrar en el menjar. Després va parlar l’Ayumi.
– Potser em fico on no em demanen, però, ¿et va passar alguna cosa, quan tenies vint-i-sis anys?
L’Aomame va fer que sí.
– Em va passar una cosa que em va fer canviar molt. Però no és qüestió de parlar-ne ara, aquí. Perdona.
– No, i ara -va dir l’Ayumi-. Espero no haver-te molestat, amb aquesta espècie d’interrogatori.
– Gens ni mica -va dir l’Aomame.
Van arribar les sopes i se les van prendre en silenci. Mentrestant, la conversa va quedar interrompuda. La van reprendre després de deixar les culleres i que el cambrer els retirés els plats.
– Però, ¿no tens por, Aomame?
– ¿Por de què, per exemple?
– Doncs, de no trobar-te mai de la vida aquest home, posem per cas. Evidentment, no són impossibles, les trobades casuals. Me n’alegraria molt, que et passés. I t’ho desitjo de debò. Però la qüestió és que la possibilitat que no us acabeu trobant és força gran. I, encara que us trobéssiu, podria ser que ell ja estigués casat, i que tingués dos fills i tot. ¿Tinc raó, no? Si passés això, tu potser t’hauries de passar la resta de la vida sola, sense poder-te unir amb l’únic home que estimes. ¿No et fa por, pensar això?
L’Aomame va observar el vi negre de la seva copa.
– Potser sí, que em fa por. Però, com a mínim, estimo algú.
– ¿Encara que potser ell no t’estimi a tu?
– Encara que sigui només una sola persona, si ets capaç d’estimar algú amb tot el cor tens una esperança de salvació. Encara que potser no puguis estar amb aquesta persona.
L’Ayumi s’ho va rumiar una estona. El cambrer va venir a omplir-los les copes de vi. L’Aomame en va beure un glop i va tornar a pensar que l’Ayumi tenia raó: ¿qui es podia queixar d’un vi tan magnífic com aquell?
– Aomame, és increïble, que t’ho prenguis amb aquesta filosofia.
– No m’ho prenc amb filosofia. Senzillament crec que és així.
– Jo també vaig estar enamorada -va dir l’Ayumi, en to de confessió-. Del noi amb qui vaig tenir la primera relació sexual, poc després d’acabar l’institut. Tenia tres anys més que jo. Però aviat se’n va anar amb una altra. Després vaig estar força malament, jo. Va ser bastant dur. Ja hi he renunciat, a estar amb ell, però encara no me n’he recuperat del tot, del mal que em va fer. Era un paio bastant poca-solta, que jugava a dues bandes, i que anava de qui sap què. Però, tot i saber-ho, me’n vaig enamorar.
L’Aomame va fer que sí amb el cap. L’Ayumi va agafar la copa i va beure una mica de vi.
– Ara encara em truca, de vegades, i em diu de quedar. Evidentment, l’únic que vol és fer-s’ho amb mi. Jo ja ho sé, i per això no hi quedo. Si el torno a veure, m’ho tornaré a passar horrorosament. Però tot i que el cap em digui que no, el meu cos encara en té ganes. Em moro de ganes que m’abraci. I això es va acumulant i de tant en tant em vénen ganes d’esbravar-me. No ho sé, si entens què vull dir.
– Sí, que ho entenc -va dir l’Aomame.
– De debò que no val la pena, aquest paio. És un egoista, i no és que fos gaire bo, al llit. Però, com a mínim, jo no li feia por, i quan estàvem junts em tractava increïblement bé.
– No els podem triar, aquesta mena de sentiments -va dir l’Aomame-, perquè són ells els que ens envaeixen quan volen. No és com quan tries els plats de la carta.
– Però quan t’equivoques i després et sap greu, sí, que és igual.
Van riure totes dues. Després va parlar l’Aomame.
– Tant amb les cartes, com amb els homes, com amb el que sigui, ens pensem que som nosaltres, qui tria, però en realitat potser no triem nosaltres. Potser ja està decidit des del principi, i nosaltres només fem veure que triem. Potser això del lliure albir només és una fantasia que ens hem cregut. De vegades ho penso.
– Si només fos una fantasia, la vida seria força depriment.
– Potser sí.
– Però si som capaços d’estimar algú amb tot el cor, encara que sigui una persona terrible, encara que no aconseguim que ens estimi a nosaltres, la vida, com a mínim, no serà un infern, per molt depriment que sigui.
– Exactament.
– Però, escolta, Aomame -va dir l’Ayumi-: a mi em fa l’efecte que el món no és gens lògic, i que no és pas gaire amable, amb nosaltres.
– Potser tens raó -va dir l’Aomame-. Però ara ja no el podem tornar.
– Ja ens ha passat, el termini de devolució -va dir l’Ayumi.
– I hem llençat el rebut.
– Ja ho pots ben dir.
– Però no cal patir-hi. Aquest món s’acabarà en un tres i no res -va dir l’Aomame.
– Serà molt divertit.
– I llavors vindrà el Regne del Cel.
– Me’n moro de ganes -va dir l’Ayumi.
Van menjar postres, van prendre un cafè i van pagar el compte a mitges -els va sortir increïblement barat-. Després van anar a un bar de la vora a prendre un còctel.
– Ei, aquell home d’allà potser és del tipus que t’agrada a tu, Aomame.
L’Aomame li va fer un cop d’ull. Hi havia un home alt de mitjana edat assegut sol a la barra, prenent-se un martini. Era el tipus d’home de mitjana edat que a l’institut treia bones notes i era bon esportista, i que ha anat fent anys sense canviar gaire. Se li començaven a esclarissar els cabells, però tenia un rostre molt juvenil.
– Potser sí, però avui no em ve de gust, un home -va dir l’Aomame categòricament-. A més a més, això és un bar elegant.
– Ja ho sé. Només t’ho deia.
– Un altre dia.
L’Ayumi va mirar l’Aomame.
– ¿Amb això vols dir que un altre dia sortiràs amb mi? Vull dir, per anar a buscar homes.
– És clar -va dir l’Aomame-. Podem sortir juntes.
– Que bé! Em sembla que si anem juntes, podem aconseguir el que vulguem.
L’Aomame bevia un daiquiri; l’Ayumi, un Tom Collins.
– Per cert, l’altre dia, per telèfon, em vas dir que havíem fet un número lèsbic -va dir l’Aomame-. ¿Quina mena de coses vam fer, si es pot saber?
– Ah, sí -va dir l’Ayumi-. No gran cosa. Només vam fer veure una mica que érem lesbianes, per animar la festa. ¿No em diguis que no et recordes de res? Perquè estaves força animada, tu.
– No recordo absolutament res, ni poc ni molt.
– Doncs ens vam despullar i ens vam tocar una mica els pits l’una a l’altra, i ens vam llepar allà baix…
– ¿Ens vam llepar allà baix?! -va dir l’Aomame, i després va mirar espantada al seu voltant, perquè la seva veu havia sonat massa forta en el silenci del bar. Per sort, semblava que ningú no havia sentit el que acabava de dir.
– Només ho vam fer veure, dona. No vam fer servir la llengua.
– Quin desastre -va sospirar l’Aomame, mentre es premia els polsos amb els dits-. Quines coses de fer, també!
– Em sap greu -va dir l’Ayumi.
– No passa res, no et preocupis. La culpa és meva, per emborratxar-me d’aquella manera.
– Però ho tenies molt maco, tu, allò d’allà baix. Semblava nou de trinca.
– És que és com si fos nou de trinca.
– ¿Perquè només ho fas servir de tant en tant?
L’Aomame va fer que sí amb el cap.
– Això mateix. Escolta, ¿per casualitat no tens pas una veta lesbiana, tu?
L’Ayumi va negar amb el cap.
– Va ser la primera vegada a la vida que feia això. De debò. Però jo també estava força beguda, i vaig pensar que amb tu no m’importaria fer-ho. Només fer-ho veure, per divertir-nos una estona. ¿I tu, Aomame? ¿Què me’n dius?
– A mi tampoc no em va, això. Però una vegada, només, quan anava a l’institut superior, ho vaig fer amb una bona amiga meva. No és que ho volguéssim fer, però entre una cosa i l’altra, vam acabar al llit.
– Sí, segurament passen, aquestes coses. ¿I t’ho vas passar bé?
– Sí, em sembla que sí -va dir l’Aomame amb sinceritat-. Però només ho vam fer aquella vegada. Vaig pensar que no havia de ser així, i no ho vaig tornar a repetir.
– ¿Vols dir que no havies de ser lesbiana?
– No, això no. No és que ser lesbiana em semblés una cosa dolenta, o bruta, ni res d’això. El que vull dir és que em va semblar que no havia de tenir aquesta mena de relació amb aquella noia. Aquella amistat era molt important, per a mi, i no volia que canviés per una cosa com aquesta.
– Ah -va dir l’Ayumi-. Aomame: si no et fa res, ¿que em podria quedar a dormir a casa teva, aquesta nit? No me’n vull anar a la residència, ara. Quan hi torni, desapareixerà a l’instant, aquesta atmosfera d’elegància que hem aconseguit crear durant tot el vespre.
L’Aomame va fer l’últim glop del daiquiri i va deixar la copa damunt de la barra.
– Et pots quedar a dormir, però no vull coses rares, ¿eh?
– Sí, és clar. No vull venir per això. Només tinc ganes d’estar una mica més amb tu. Tant me fa, on hagi de dormir, perquè jo sóc de les que dormen a terra, si cal. I a més a més, demà no treballo, i em puc llevar tard.
Van tornar a l’apartament de Jiyugaoka en metro. El rellotge marcava que eren poc abans de les onze. Totes dues havien agafat un puntet agradable i tenien son. Van preparar el sofà per dormir-hi i l’Aomame va deixar un pijama a l’Ayumi.
– ¿Puc quedar-me una estona al llit? Vull estar una estona més amb tu. No faré res, t’ho prometo -va dir l’Ayumi.
– Molt bé -va dir l’Aomame. Es va sorprendre en pensar que una dona que fins al moment havia matat tres homes i una policia en actiu es fiquessin al mateix llit. El món era ben boig.
L’Ayumi es va posar al llit i va passar tots dos braços al voltant de l’Aomame. Els seus mugrons ferms premien amb força el braç de l’Aomame. L’alè li feia olor d’alcohol i de pasta de dents.
– Aomame, ¿no et sembla que tinc els pits massa grossos?
– No m’ho sembla pas. Els tens molt bonics.
– Però sembla que hagis de ser una mica curta, si tens els pits grossos. I quan corro, em van amunt i avall. I quan els estenc a l’estenedor, els sostenidors, és com si hi pengés dos bols d’amanida, un al costat de l’altre.
– Es veu que als homes els agraden, així.
– I a més a més, tinc els mugrons massa grossos.
L’Ayumi es va descordar un botó del pijama, es va treure un pit i en va ensenyar el mugró a l’Aomame.
– Mira, que grossos que els tinc. ¿No són estranys?
L’Aomame li va mirar el mugró. Era veritat, que no era petit, però tampoc no n’hi havia per atabalar-s’hi. Era una mica més gros que els de la Tamaki.
– Els tens molt bonics. ¿Qui t’ho ha dit, que els tens massa grossos?
– Un home. Em va dir que no havia vist mai uns mugrons tan grossos.
– No havia vist gaires mugrons, aquest home. És normal, aquesta mida. El que passa és que jo els tinc massa petits.
– Doncs jo penso que tu tens uns pits molt bonics. Són molt elegants, i et fan semblar intel·ligent.
– Apa! Els tinc massa petits, i tenen formes diferents. És un pal, quan he d’anar a comprar sostenidors, perquè cada pit és d’una talla diferent.
– Vaja. A tots ens amoïnen coses diferents, a la vida.
– Exactament -va dir l’Aomame-. O sigui que ja pots dormir.
L’Ayumi va allargar la mà cap avall i va intentar ficar els dits dins el pijama de l’Aomame. Ella li va agafar la mà i la va apartar.
– No. M’ho has promès, ¿oi?, que no faries coses rares?
– Perdona -va dir l’Ayumi, i va enretirar la mà-. Sí, és veritat, que t’ho he promès. Dec estar borratxa. Però és que jo t’admiro molt, Aomame; sóc com una pobra estudiant d’institut que va al darrere d’una companya més gran.
L’Aomame callava.
– Escolta, segur que tu guardes el que penses que és el més important que tens per a aquell noi, ¿no? -va dir l’Ayumi en veu baixa, com si mormolés-. Em fa molta enveja, això. Que tinguis algú per a qui et puguis reservar.
Potser sí, va pensar l’Aomame. Però, ¿què devia ser, per a ella, el més important que tenia?
– Va, dorm -va dir l’Aomame-. T’abraçaré fins que t’adormis.
– Gràcies -va dir l’Ayumi-. Em sap greu molestar.
– No cal que et disculpis -va dir l’Aomame-; no em molestes pas.
L’Aomame sentia la respiració càlida de l’Ayumi al costat del seu cos. Va bordar un gos al lluny, i algú va tancar una finestra de cop. Durant tota aquella estona, l’Aomame va estar amanyagant els cabells de l’Ayumi.
L’Aomame va sortir del llit i hi va deixar l’Ayumi adormida. Semblava que li tocaria a ella, dormir al sofà aquella nit. Va treure una ampolla d’aigua mineral de la nevera i se’n va beure dos gots. Després va sortir a l’estreta terrassa de l’apartament, es va asseure en una de les cadires d’alumini i va observar la ciutat. Era una nit tranquil·la de primavera. La brisa portava el so llunyà de la carretera, que semblava la remor d’un mar artificial. Passava de mitjanit i ja no hi havia tants neons encesos.
Realment sentia molt d’afecte per l’Ayumi, i volia estar al seu costat. Durant molt temps, des de la mort de la Tamaki, havia evitat establir cap relació estreta amb ningú. No havia tingut ganes de tenir noves amigues. Per alguna raó, però, amb l’Ayumi es podia obrir amb tota naturalitat. Fins a cert punt també li podia explicar com se sentia. «Però ella no té res a veure amb tu, és clar», va dir l’Aomame dirigint-se a la Tamaki que hi havia dins seu; «tu ets especial, perquè ens vam fer grans totes dues juntes. Ningú no es pot comparar amb tu».
L’Aomame es va asseure de manera que pogués tirar el cap enrere i va mirar el cel. Encara que els seus ulls observessin el cel, la seva atenció vagava entre records llunyans: el temps que havia passat amb la Tamaki, les coses de què havien parlat, la vegada que es van acariciar el cos l’una a l’altra… Però, mentre pensava, es va adonar que el cel d’aquella nit no era del tot igual que el de les altres nits. Hi havia alguna cosa diferent; algun detall, petit però innegable, fora de lloc.
Va trigar una estona a descobrir on era, el detall que havia canviat, i un cop el va haver descobert li va caldre fer un gran esforç per admetre’l. La seva ment no donava crèdit a allò que li mostrava la vista.
Al cel hi havia dues llunes, una de petita i una de grossa. El recorrien una al costat de l’altra. La grossa era la de sempre, gairebé plena, de color groc. Al seu costat, però, n’hi havia una altra de diferent, una lluna de forma insòlita, irregular. Era d’un to verdós, com si estigués coberta de molsa. Allò era el que li mostrava la vista.
L’Aomame va tancar una mica els ulls i va mirar fixament les dues llunes. Després va tancar els ulls, va respirar fondo durant una estona i els va tornar a obrir. Esperava que tot tornés a ser com sempre i hi hagués una sola lluna, però tot era exactament com abans. No era una il·lusió òptica, ni un problema de visió seu. Sense cap dubte, ni cap possibilitat d’error, hi havia dues llunes perfectament visibles al cel: una de groga i una de verda.
Va pensar a despertar l’Ayumi per preguntar-li si realment hi havia o no dues llunes, allà, però s’hi va repensar. Potser li diria: «Però, ¿què t’esperaves, si no? Tenim dues llunes, des de l’any passat». O bé: «Però, ¿què dius, Aomame? Només n’hi ha una, de lluna. ¿Vols dir que no hi tens algun problema, a la vista?». Li digués el que li digués, la seva resposta no li resoldria el problema; només serviria per complicar-lo.
Es va cobrir la part inferior de la cara amb totes dues mans i va continuar observant les dues llunes fixament. No hi havia dubte que passava alguna cosa, va pensar. El cor li bategava de pressa. O bé passava alguna cosa al món o bé li passava alguna cosa a ella: o una cosa o l’altra. ¿El problema era el pot, o bé la tapa?
Va tornar a dintre, va tancar la porta de vidre amb el passador i va córrer la cortina. Va treure una ampolla de brandi de l’armari i se’n va posar una copa. Se sentia la respiració de l’Ayumi, que dormia de gust al llit. L’Aomame es va anar prenent el brandi xarrupant-lo mentre la mirava, amb els dos colzes damunt la taula de la cuina i esforçant-se a no pensar en el que hi havia al darrere de la cortina.
Potser el que passava, va pensar, és que la fi del món estava començant, realment.
– I arribarà el Regne del Cel -va dir l’Aomame, en veu baixa.
– Me’n moro de ganes -va respondre algú, en algun lloc.
16
TENGO
Em fa molt content, que t’hagi agradat
Després d’estar-se treballant deu dies en Crisàlide d’aire per convertir-la en una obra nova i lliurar-la a en Komatsu, en Tengo va poder gaudir d’uns dies tranquils com la mar en calma. Anava a fer classes a l’acadèmia tres dies a la setmana i quedava amb la seva amiga casada. La resta del temps s’estava a casa, sortia a passejar o escrivia les seves pròpies històries. D’aquesta manera va passar l’abril. Van florir els cirerers, van sortir els brots nous, les flors de les magnòlies es van descloure i l’estació va anar avançant pas a pas. Els dies transcorrien ordenadament, plàcidament, sense incidents. Aquesta, precisament, era la vida a la qual aspirava en Tengo: cada setmana conduïa automàticament a la següent sense entrebancs.
Tanmateix, en aquesta vida s’havia manifestat un canvi. Un canvi positiu. Mentre escrivia, en Tengo es va adonar que a dins seu havia sorgit una mena de deu nova. No és que en sortís un doll d’aigua gaire gran, sinó més aviat una petita font entre les pedres. Tanmateix, per poca que fos, l’aigua en sorgia sense parar, sense pressa, sense nervis; n’hi havia prou de quedar-se esperant que s’acumulés entre les pedres. Quan n’hi hagués prou, la podria recollir amb les mans, i després només s’hauria d’asseure davant de l’escriptori i anar posant per escrit el que havia recollit. D’aquesta manera la història aniria progressant tota sola.
Potser era concentrar-se exclusivament en la reescriptura de Crisàlide d’aire el que li havia permès enretirar la roca que impedia que brollés aquesta font. En Tengo no n’acabava d’entendre el perquè, però sens dubte s’havia produït l’efecte de «llevar aquella tapa tan pesada». Sentia com si tingués el cos més lleuger i hagués sortit d’un lloc estret, i ara pogués estirar amb tota llibertat braços i cames. Potser Crisàlide d’aire havia aconseguit desvetllar alguna cosa que sempre havia tingut a dins.
També es va adonar que al seu interior havia sorgit una mena d’ambició. Era una cosa que en Tengo no recordava haver sentit mai gaire, des de petit. A l’institut i a la universitat l’hi havien dit sovint, els entrenadors de judo i els companys d’equip més grans: «Tu tens qualitats, ets fort i t’entrenes molt, però no tens ambició». I potser era veritat: per alguna raó, en Tengo no tenia aquell sentiment intents de «vull guanyar, sigui com sigui». Per això, moltes vegades arribava a les semifinals o a la final, tal com s’esperava d’ell, però llavors perdia clarament el combat decisiu. I això no li passava solament amb el judo, sinó en tots els aspectes de la vida. Potser estava massa tranquil, o no tenia l’actitud de voler aguantar fins al final. Amb les novel·les li passava el mateix. No escrivia malament, i era capaç d’inventar històries força interessants, però no tenien la força de l’autor que posa la seva vida en risc per atreure l’atenció del lector. En acabar-les de llegir, tothom en treia la impressió que hi faltava alguna cosa. Per això, tal com li havia dit en Komatsu, sempre quedava entre els finalistes del concurs de nous autors però no havia guanyat mai.
Tanmateix, després de reescriure Crisàlide d’aire en Tengo es va enrabiar amb si mateix per primera vegada a la vida. Mentre hi havia treballat s’havia concentrat totalment en la feina; es limitava a picar pedra sense pensar en res. Però després d’acabar-la i donar-la a en Komatsu l’havia envaït un profund sentiment d’impotència. Quan aquest sentiment es va fer encara més profund, del fons de l’estómac li va sorgir una mena de ràbia, una ràbia que anava dirigida contra ell mateix. Havia agafat una història d’una altra persona i l’havia reescrit per cometre un frau. I, a més a més, hi havia treballat amb molta més passió que no pas en les seves pròpies obres. Quan hi pensava, sentia vergonya d’ell mateix. ¿Que no havia de descobrir les històries que duia a dintre i explicar-les amb les paraules adequades, un novel·lista? ¿No li feia vergonya? Segur que podria escriure alguna cosa igual de bona, ell, també, si s’hi posés de veritat. ¿O no?
Tanmateix, això ho havia de demostrar.
En Tengo va decidir llençar d’un plegat tots els textos que tenia començats i es va posar a treballar en històries completament noves. Va tancar els ulls i va parar detingudament l’orella al borbolleig de la petita font que hi havia dintre seu. A la fi les paraules van començar a sorgir de manera natural, i, a poc a poc, prenent-se tot el temps del món, en Tengo les anava aplegant als seus textos.
Va arribar el maig i en Komatsu li va trucar després de temps de no fer-ho. Era al vespre, abans de les nou.
– Ja està -li va dir l’editor. Hi havia un lleu to d’entusiasme, en la seva veu, cosa força estranya en ell.
D’entrada, en Tengo no va entendre a què es referia, en Komatsu.
– ¿De què parles?
– ¿Com, que de què parlo? De Crisàlide d’aire: fa un moment que li han donat el premi per a nous autors. Tots els membres del jurat hi han estat d’acord; ni tan sols han hagut de discutir. És normal, de fet, amb una obra amb tanta força com aquesta. Bé, la qüestió és que tot tira endavant. La glòria ens espera. A veure si estem a l’altura.
En Tengo va mirar el calendari de la paret. Era veritat, que aquell era el dia que es reunia el jurat del concurs. Estava tan immers en l’escriptura de les seves històries que no sabia ni a quin dia eren.
– ¿I ara què passarà? Vull dir, ¿quines són, les dates?
– Demà sortirà als diaris. Hi haurà articles a tots els diaris nacionals. Potser també hi haurà alguna foto. Ja només per això serà notícia, amb una noia de disset anys tan guapa. Potser no està bé, que ho digui, però l’impacte informatiu serà molt diferent, de si el premi l’hagués guanyat un professor de matemàtiques d’una acadèmia que no s’ha despertat com a novel·lista fins als trenta anys.
– Com de la nit al dia -va dir en Tengo.
– La cerimònia de lliurament serà el 16 de maig, en un hotel de Shimbashi. Aquell dia també hi hauria una roda de premsa.
– ¿I hi serà, la Fukaeri?
– Hi haurà de ser. Només aquesta vegada. No pot ser, que el guanyador del concurs de nous autors no vagi a la cerimònia de lliurament. Si aquesta vegada no l’espifiem, després adoptarem una estratègia totalment críptica; farem callar els periodistes dient que ho sentim, però que a l’autora no li agrada aparèixer en públic. Així no se’ns veurà el llautó.
En Tengo va mirar d’imaginar-se la Fukaeri fent una roda de premsa al saló d’un hotel: la filera de micròfons, els flaixos de les càmeres. No se’n va acabar de sortir.
– Komatsu, ¿de debò que li vols fer fer una roda de premsa?
– Si no en fa una, no s’empassaran la història.
– Segur que serà un desastre.
– Doncs, tu ets el responsable d’evitar que sigui un desastre.
En Tengo va quedar callat al telèfon. Tenia un mal pressentiment, sinistre com un estol de núvols foscos que s’apleguessin a l’horitzó.
– Ei, ¿que encara hi ets?
– Sí que hi sóc -va dir en Tengo-. Però, ¿es pot saber què vols dir, amb això que jo en sóc el responsable?
– Doncs, que has de preparar la Fukaeri perquè sàpiga exactament com s’ha de presentar i com ha de reaccionar durant la roda de premsa. Explicar-li quina mena de preguntes li poden fer, i aquesta mena de coses. Li has de fer una llista de les respostes que ha de donar a les preguntes que li poden fer i aconseguir que se les aprengui de memòria. Tu ets professor en una acadèmia, i deus saber com fer-ho.
– ¿I ho he de fer jo, això?
– Sí. No sé per què, però la Fukaeri confia molt en tu. Si l’hi expliques tu, t’escoltarà. No serviria de res, que ho intentés jo; ni tan sols m’ha volgut veure, encara.
En Tengo va fer un sospir. Si depengués d’ell, s’estimaria més no tenir res més a veure amb tota la qüestió de Crisàlide d’aire. Ja havia fet el que li havien demanat i ara es volia concentrar en la seva pròpia obra, però tenia el pressentiment que no li seria tan fàcil. I els mals pressentiments tenen un índex d’encert molt més alt que no pas els bons.
– ¿Que estàs lliure, demà passat al vespre?
– Sí, estic lliure.
– A les sis, a la cafeteria de Shinjuku de sempre, doncs. La Fukaeri hi serà.
– Escolta, Komatsu: jo, això, no ho puc fer. No sé gaire com van, les rodes de premsa; no n’he vist mai cap.
– Tu vols ser novel·lista, ¿no? Doncs, imagina-t’ho. ¿Que no és la feina dels novel·listes, imaginar-se coses que no han vist mai?
– Però, ¿no vas ser tu, qui em va dir que quan hagués acabat de refer Crisàlide d’aire ja no hauria de fer res més, que em podria quedar a la banqueta mirant tranquil·lament el partit?
– Tengo: si ho pogués fer jo, ho faria amb molt de gust. A mi no m’agrada, haver de demanar coses a la gent. Però com que jo no ho puc fer, et truco i et demano per favor que ho facis tu. Si ho comparéssim amb una barca que baixa pels ràpids d’un riu, jo, ara, estic massa ocupat amb el timó, i no me’n puc apartar. Per això et passo els rems. Si tu em dius que no ho pots fer, la barca es capgirarà i potser acabarem tots al fons del riu, ofegats. La Fukaeri i tot. I això no vols que passi, ¿no?
En Tengo va tornar a sospirar. ¿Com era, que tot, sempre, es conjurava per embolicar-lo a ell?
– Molt bé. Miraré de fer-hi el que pugui, però no et puc assegurar que vagi bé.
– Moltes gràcies. Te n’estic molt agraït. Perquè sembla que la Fukaeri té decidit que només vol parlar amb tu -va dir en Komatsu-. I una altra cosa. Crearem una empresa nova.
– ¿Una empresa?
– Una empresa, una oficina, una agència… Digues-ho com vulguis. Una empresa per portar la carrera literària de la Fukaeri. Serà una societat fictícia, és clar. Oficialment serà aquesta empresa qui pagarà el premi a la Fukaeri. El seu representant serà el professor Ebisuno. Tu també treballaràs per a aquesta empresa. Hi tindràs un càrrec, el que sigui, i també cobraràs d’allà. Jo també en formaré part, sense que el meu nom es faci públic, perquè si es descobreix que hi estic ficat, podríem tenir problemes. D’aquesta manera repartirem els beneficis. Tu només hauràs de signar uns quants documents. De tota la resta ja me n’encarregaré jo, perquè tinc un conegut que és molt bon advocat.
En Tengo hi va pensar un moment.
– Escolta, Komatsu: ¿no me’n pots mantenir al marge, a mi, d’aquesta empresa? No vull els diners. M’ho vaig passar molt bé, reescrivint Crisàlide d’aire. Hi vaig aprendre moltes coses. El més important era que la Fukaeri guanyés el premi, i ara la prepararé tan bé com pugui perquè la roda de premsa vagi bé. Fins aquí, faré el que pugui. Però no m’hi vull enredar, amb aquesta empresa. Ara sí, que tot això es converteix en un frau organitzat.
– Ja no ens en podem fer enrere, Tengo -va dir en Komatsu-. ¿Un frau organitzat? Potser és veritat, ara que ho dius; potser en pots dir així. Però això, tu, ho sabies des del començament. ¿Que no era reescriure aquesta història mig fantàstica de la Fukaeri i presentar-la al món com si fos solament seva, l’objectiu que teníem des de bon començament? Tinc raó, ¿no? És normal que hi hagi diners pel mig, i necessitem un sistema per administrar-los. Això no és un joc de criatures. Ara ja no et serveix, l’excusa de dir que tens por, que no hi vols tenir res a veure, i que ens podem quedar els diners. Si volies baixar de la barca, hauries d’haver-ne baixat abans, quan el corrent encara era tranquil. Ara ja has fet tard. Per crear l’empresa hem de ser un mínim de persones, i no hi podem ficar ningú que no sàpiga de què va, tot això. Hi has de ser tant sí com no, a l’empresa. La cosa tira endavant, i tu hi estàs ficat fins al coll.
En Tengo va pensar un moment, però no va tenir ni una sola bona idea.
– Tinc una pregunta -va dir en Tengo-. Tal com ho expliques, sembla que el professor Ebisuno té la intenció de participar de ple en aquest projecte, i que ja ha acceptat crear la societat fictícia i ser-ne el representant.
– El Professor, com a tutor de la Fukaeri, està informat de tot, ho ha acceptat i m’ha donat llum verda. Després de parlar amb tu, l’altra vegada, li vaig trucar immediatament. Sí que es recordava de mi, és clar. El que passa és que volia que tu li expliquessis què en pensaves, de mi. Estava impressionat, de fins a quin punt ets capaç de veure com són, les persones. ¿Es pot saber què li vas dir, sobre mi?
– ¿Què en treu, el professor Ebisuno, de participar en aquest projecte? No crec que ho faci pels diners.
– Jo no ho sé, tampoc. No tinc ni idea de què vol, aquest home.
– Doncs, si no ho saps tu, que no se sap mai què vols, deu ser ben difícil d’endevinar.
– Bé -va dir en Komatsu-. Pel que en sé, no crec que estigui interessat en els diners, ell, però és un home molt estrany.
– ¿I fins a quin punt ho sap, tot això, la Fukaeri?
– Del que no és públic, no en sap res de res, i tampoc no n’hi ha cap necessitat. La Fukaeri confia en el professor Ebisuno, i tu també li caus bé. És per això, que et demano que ens donis un cop de mà.
En Tengo es va canviar l’auricular de mà. Semblava que havia de continuar implicat en els esdeveniments.
– Per cert, el professor Ebisuno ja no forma part del món acadèmic, ¿no? Va deixar la universitat, i ja no escriu llibres, tampoc.
– Sí, va tallar completament amb el món acadèmic. Era un investigador excel·lent, però aquest àmbit no li interessava especialment. Per començar, no li agradaven gaire les institucions ni l’autoritat, i més aviat havia estat sempre un heterodox.
– ¿I ara, treballa en alguna cosa?
– Es veu que és accionista -va dir en Komatsu-. O, si la paraula «accionista» et sembla antiquada, assessor d’inversions. Reuneix grans quantitats de diners i les mou per obtenir-ne un marge ampli de beneficis. Des del cim de la muntanya on viu reclòs dóna ordres per comprar i per vendre accions. Té una intuïció extraordinària. Fa temps que analitza dades i ha creat el seu propi sistema. Al començament només ho feia com a afició, però al final s’ha convertit en la seva feina. Això és el que en sé. Es veu que en aquest àmbit és força famós. El que et puc assegurar és que no va curt de diners.
– No entenc quina relació hi ha entre l’antropologia cultural i les accions.
– En principi no n’hi ha cap. Però per a ell, sí.
– I no saps què vol.
– No.
En Tengo es va prémer un moment les temples amb els dits. Es va donar per vençut.
– Demà passat, a les sis de la tarda, em trobaré amb la Fukaeri a la cafeteria de Shinjuku de sempre i parlarem de la roda de premsa que ha de fer. ¿És això, oi?
– Sí, l’hauries de preparar -va dir en Komatsu-. Escolta, Tengo: no t’hi escalfis gaire el cap. Deixa’t portar i prou. Una oportunitat com aquesta no es presenta gaires vegades, a la vida. Som a dins d’una esplèndida novel·la picaresca. Fes-te’n a la idea i gaudeix a fons d’aquest aire viciat. Divertim-nos baixant pels ràpids d’aquest riu. I quan caiguem per la cascada, caiguem-hi junts, sense estar-nos de res.
Dos dies després, a la tarda, en Tengo es va trobar amb la Fukaeri a la cafeteria de Shinjuku. Ella portava un jersei prim d’estiu que li marcava els pits i uns texans estrets. Tenia els cabells llargs i llisos, i la pell radiant. Els homes del voltant se la miraven tot sovint; en Tengo en sentia les mirades, però semblava que la Fukaeri ni se n’adonés. Segurament hi hauria un bon esvalot, quan una noia com aquella rebés el premi per a nous autors de la revista.
A la Fukaeri ja li havien fet saber que Crisàlide d’aire havia guanyat el premi, però no se la veia especialment contenta o entusiasmada: tant li feia guanyar-lo com no guanyar-lo. El dia feia pensar en l’estiu que s’acostava, però ella havia demanat un cacau calent: aguantava la tassa amb totes dues mans i se’l bevia amb la màxima concentració. No li havien dit que hi hauria una roda de premsa, però quan ho va saber no va reaccionar.
– ¿Saps què és, oi, una roda de premsa?
– Una roda de premsa -va repetir la Fukaeri.
– Vindran periodistes dels diaris i les revistes i tu hauràs de pujar a una tarima i respondre a les preguntes que et facin. També et faran fotos. I també podria ser que vingués la televisió. Les respostes que els donis es publicaran a tot el país. És molt insòlit, que una noia de disset anys guanyi el premi per a nous autors d’una revista literària, i la notícia tindrà molta repercussió. També se’n parlarà, del fet que tots els membres del jurat van estar totalment d’acord a premiar aquesta obra, perquè això no passa gaire.
– Em faran preguntes -va demanar la Fukaeri.
– Ells et faran preguntes i tu hauràs de respondre.
– Quines preguntes.
– Preguntes de tota mena. Sobre l’obra, sobre tu mateixa, la teva vida, les teves aficions, el que vols fer a partir d’ara… Potser seria millor que preparéssim les respostes a aquestes preguntes abans de la roda de premsa.
– Per què.
– Per anar sobre segur. Perquè no et quedis encallada quan responguis, o perquè no diguis res que pogués crear confusió. No hi podem perdre res, per preparar-les una mica. Farem una mena d’assaig.
La Fukaeri va beure cacau, sense dir res. Després va mirar en Tengo amb ulls de «jo no hi tinc cap interès, però si a tu et sembla que cal…». De vegades, els seus ulls deien més que no les seves paraules; o, com a mínim, deien més frases. Però no es podia fer pas una roda de premsa només amb mirades.
En Tengo va treure uns papers de la cartera i els va estendre damunt la taula. Hi havia escrit les preguntes que suposava que podien sortir a la roda de premsa. La nit anterior havia dedicat unes quantes hores, i tots els seus coneixements, a preparar-les.
– Jo et faig preguntes i tu t’imagines que jo sóc els periodistes i respons, ¿d’acord?
La Fukaeri va assentir.
– ¿Has escrit gaires novel·les, fins ara?
– Moltes -va respondre la Fukaeri.
– ¿Quan vas començar a escriure’n?
– Fa molt de temps.
– Molt bé -va dir en Tengo-. Està bé, que donis respostes curtes. No cal que diguis res que no faci falta. Això està bé. El que vols dir és que l’Azami les ha escrit per tu, ¿oi?
La Fukaeri va fer que sí.
– Això no cal que ho diguis. És un secret entre tu i jo.
– Això no ho dic -va dir la Fukaeri.
– Quan vas participar al concurs de nous autors, ¿pensaves que podies guanyar?
La Fukaeri va somriure, però no va badar boca. Hi va haver un moment de silenci.
– No vols respondre, ¿oi?
– No.
– Molt bé. Quan no vulguis respondre, calles i somrius. De fet, és una pregunta espantosa.
La Fukaeri va tornar a fer que sí.
– ¿Com se’t va acudir, la història de Crisàlide d’aire?
– Vaig començar amb la cabra tarada.
– «Tarada», no -va dir en Tengo-. És millor que diguis «la cabra cega».
– Per què.
– Perquè «tarada» és una paraula discriminatòria. Si la dius, potser a algun periodista li agafarà un atac de cor.
– Discriminatòria.
– És una mica llarg d’explicar. En tot cas, ¿pots parlar de «la cabra cega», en lloc de «la cabra tarada»?
La Fukaeri va fer una pausa i després va tornar a parlar.
– Vaig començar amb la cabra cega.
– Molt bé -va dir en Tengo.
– No puc dir «tarada» -va voler confirmar la Fukaeri.
– Això mateix. Però aquesta resposta no està gens malament.
En Tengo va continuar amb les preguntes.
– ¿Què t’han dit, els companys de l’institut, quan han sabut que has guanyat el premi?
– No vaig a l’institut.
– ¿I com és, que no hi vas?
No hi va haver resposta.
– ¿Penses escriure més novel·les?
Silenci, com era d’esperar.
En Tengo es va acabar el cafè i va tornar la tassa al platet. Als altaveus encastats al sostre de la cafeteria sonava, en un volum baix, una versió orquestral d’una cançó de Somriures i llàgrimes: gotes de pluja, roses, gatets amb bigotis…
– No responc bé -va preguntar la Fukaeri.
– Sí, és clar -va respondre en Tengo-. No ho fas gens malament. Així està bé.
– Que bé -va dir la Fukaeri.
En Tengo li havia dit el que pensava. Encara que només digués una frase cada cop i que parlés sense signes de puntuació, en cert sentit les seves respostes eren impecables. El millor de tot era que responia a l’instant, sense deixar temps ni per respirar, i que mirava directament als ulls de qui li feia la pregunta, sense parpellejar ni una sola vegada. Això demostrava que responia amb sincerat. No feia pas l’efecte que es rigués de l’interlocutor donant-li respostes massa curtes. Gràcies a la brevetat ningú no podia saber exactament què era, el que havia volgut dir. Això era precisament el que volia en Tengo: que fes impressió de sinceritat alhora que envoltava el qui preguntava amb una cortina de fum.
– ¿Quina és la teva obra literària preferida?
– El conte dels Heike.
En Tengo va pensar que era una resposta extraordinària.
– ¿I quina part t’agrada més, d’El conte dels Heike?
– Totes.
– ¿Quines altres obres t’agraden?
– Els Contes del passat.
– ¿Que no llegeixes literatura actual?
La Fukaeri hi va pensar un moment.
– L’intendent Shanshô.
Increïble. A en Tengo li semblava recordar que Ôgai Mori havia escrit L’intendent Sanshô al principi de l’era Taishô. Allò era el que la Fukaeri considerava literatura actual.
– ¿Quines aficions tens?
– Escoltar música.
– ¿Quina mena de música?
– M’agrada Bach.
– ¿Hi ha alguna obra, que te n’agradi especialment?
– De la BWV 846 a la BWV 893.
En Tengo hi va pensar un moment, abans de parlar.
– El primer i el segon volum d’El clavecí ben temperat.
– Sí.
– ¿Com és, que respons amb els números de catàleg?
– Perquè són més fàcils de recordar.
Per als matemàtics, El clavecí ben temperat era música celestial. Hi havia un preludi i una fuga en els modes major i menor de cadascun dels dotze sons de l’escala. Vint-i-quatre peces en total; quaranta-vuit, sumant les de tots dos volums. Formaven un cicle complet.
– ¿I te n’agrada alguna altra?
– La BWV 244.
En Tengo no va recordar immediatament quina peça era, la BWV 244. El nombre li sonava, però el nom de l’obra no li venia al cap.
La Fukaeri es va posar a cantar:
Buß’ und Reu’
Buß’ und Reu’
Knirscht das Sündenherz entzwei
Buß’ und Reu’
Buß’ und Reu’
Knirscht das Sündenherz entzwei
Knirscht das Sündenherz entzwei
Buß’ und Reu’
Buß’ und Reu’
Knirscht das Sündenherz entzwei
Buß’ und Reu’
Knirscht das Sündenherz entzwei
Daß die Tropfen meiner Zähren
Angenehme Spezerei
Treuer Jesu, dir gebëren.
En Tengo es va quedar un moment sense paraules. L’afinació no havia estat gaire precisa, però la seva pronunciació de l’alemany era clara i increïblement acurada.
– La passió segons sant Mateu -va dir en Tengo-. Te n’has après la lletra.
– No l’he apresa -va dir la noia.
En Tengo va mirar de dir alguna cosa, però no li va venir res al cap. No va tenir més remei que mirar les notes que tenia al davant i passar a la pregunta següent.
– ¿Tens xicot?
La Fukaeri va fer que no amb el cap.
– ¿Com és, que no en tens?
– Perquè no em vull quedar embarassada.
– Em sembla que encara que tinguis xicot, no et quedaràs per força embarassada.
La Fukaeri no va dir res; es va limitar a parpellejar en silenci unes quantes vegades.
– ¿Per què no et vols quedar embarassada?
La Fukaeri va callar, tal com esperava en Tengo, el qual va tenir la sensació d’haver fet una pregunta molt idiota.
– Deixem-ho estar -va dir en Tengo, mentre guardava la llista de preguntes a la cartera-. De fet, no sé quines preguntes et faran, i pots respondre com vulguis. Tu ho pots fer.
– Que bé -va dir la Fukaeri, com si se sentís alleujada.
– Crec que per molt que preparem la roda de premsa, no servirà de res.
La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.
– Estic d’acord amb tu. Jo tampoc no ho faig perquè en tingui ganes, això. El que passa és que en Komatsu m’ho va demanar.
La Fukaeri va assentir.
– El que sí que vull, però -va dir en Tengo-, és que no li diguis a ningú que jo vaig reescriure Crisàlide d’aire. ¿Això ho saps, oi?
La Fukaeri va fer que sí dues vegades.
– La vaig escriure jo sola.
– Passi el que passi, Crisàlide d’aire és una obra teva i de ningú més. I això ha de quedar clar des del començament.
– La vaig escriure jo sola -va repetir la Fukaeri.
– ¿Has llegit Crisàlide d’aire tal com la vaig deixar jo?
– Me l’ha llegida l’Azami.
– ¿I què t’ha semblat?
– Escrius molt bé.
– ¿Amb això vols dir que t’ha agradat?
– És com si l’hagués escrita jo -va dir la Fukaeri.
En Tengo va mirar la Fukaeri a la cara. Havia agafat la tassa de cacau i n’estava bevent. En Tengo s’havia d’esforçar a no dirigir la mirada cap als seus pits preciosos.
– Em fa molt content, sentir-te dir això -va dir en Tengo-. M’ho vaig passar molt bé, reescrivint Crisàlide d’aire. Però, evidentment, hi vaig patir força, també, per aconseguir que realment fos «només teva». Per això, per a mi era molt important que, un cop hi hagués acabat de treballar, t’agradés a tu.
La Fukaeri va assentir sense dir res. Després es va dur les mans als lòbuls de les orelles, petits i ben formats, com si volgués comprovar alguna cosa.
Va venir el cambrer i els va omplir els gots d’aigua freda. En Tengo en va fer un glop per humitejar-se la boca. Després va trobar el valor per dir una cosa que feia una estona que pensava.
– Et volia demanar una cosa a títol personal. És clar que només l’has de fer si vols.
– Quina cosa.
– ¿Podries anar a la roda de premsa vestida tal com vas avui?
La Fukaeri va mirar en Tengo amb cara de no acabar-ho d’entendre. Després, va mirar, peça per peça, la roba que duia, com si fins llavors no s’hagués adonat de què s’havia posat.
– M’he de posar aquesta roba -va preguntar.
– Sí. Vas a la roda de premsa vestida amb la mateixa roba que portes avui.
– Per què.
– Perquè et queda molt bé. Vull dir que et realça el pit i que crec, encara que això no sigui res més que una suposició personal, que els periodistes es fixaran en aquests pits tan bonics que tens i no et faran preguntes gaire difícils. Però si no ho vols, no passa res; no t’hi estic pas obligant.
– Tota la roba me la tria l’Azami -va dir la Fukaeri.
– ¿No te la tries tu?
– A mi no m’importa, què porto posat.
– ¿El que portes avui també ho ha triat l’Azami, doncs?
– Ho ha triat l’Azami.
– Doncs, et queda molt bé.
– Aquesta roba em realça el pit -va preguntar, sense signe d’interrogació.
– Això mateix. Te’l fa molt bonic.
– Aquest jersei i aquests sostenidors combinen bé.
En Tengo va notar com se li envermellien les galtes sota la mirada fixa de la Fukaeri.
– No t’ho sé dir, si combinen bé, però en tot cas, em sembla que podrien jugar a favor nostre -va dir ell.
La Fukaeri continuava amb la vista clavada en els ulls d’en Tengo. Després va preguntar, seriosament:
– Els ulls se te n’hi van.
– No puc dir que no -va respondre en Tengo, escollint les paraules amb compte.
La Fukaeri es va estirar el coll del jersei i va mirar-hi a dins, com si volgués ficar-hi el nas. Potser era per comprovar quina roba interior s’havia posat, aquell dia. Després va mirar un moment la cara vermella d’en Tengo com si veiés una cosa estranya.
– Faré el que dius -va dir al cap d’una estona.
– Moltes gràcies -li va agrair en Tengo, i aquí va acabar l’entrevista.
En Tengo va acompanyar la Fukaeri fins a l’estació de Shinjuku. Pel carrer hi havia molta gent que s’havia tret la jaqueta; algunes dones fins i tot anaven sense mànigues. Les veus de la gent i el soroll dels cotxes es barrejaven per crear el so franc característic de la ciutat. Als carrers corria una brisa fresca de principi d’estiu. ¿D’on devia venir aquella brisa, que portava un perfum tan meravellós als carrers de Shinjuku?, es va preguntar, sorprès, en Tengo.
– ¿Ara tornaràs a aquella casa? -va preguntar en Tengo a la Fukaeri. El tren estaria molt ple, i trigaria moltíssim, a arribar fins allà.
La Fukaeri va fer que no amb el cap.
– Tenim un pis a Shinanomachi.
– ¿I quan se’t fa tard, et quedés a dormir allà, doncs?
– Futamatao és massa lluny.
Igual que l’altra vegada, la Fukaeri va agafar la mà esquerra d’en Tengo mentre caminaven cap a l’estació, tal com una nena petita s’agafaria a la mà d’una persona gran. Tanmateix, a ell se li accelerava el cor, estant agafat de la mà d’una noia tan bonica com ella.
Quan van arribar a l’estació, la Fukaeri va deixar anar la mà d’en Tengo i va comprar un bitllet fins a Shinanomachi a la màquina.
– No et preocupis per la roda de premsa -va dir la Fukaeri.
– No estic gens preocupat.
– No cal que et preocupis perquè ho faré bé.
– Ja ho sé -va dir en Tengo-. No estic preocupat. Segur que anirà bé.
Sense dir res, la Fukaeri es va dirigir a l’entrada de la zona de vies i va desaparèixer entre la gent.
Després de separar-se de la Fukaeri, en Tengo va entrar en un petit bar de prop de la llibreria Kinokuniya i va demanar un gintònic. Era un bar on anava de vegades. La decoració tenia un aire antic, i li agradava que no hi hagués música. Assegut sol a la barra, es va mirar un moment, sense pensar res, la mà esquerra, la que li havia agafat la Fukaeri feia una estona. Encara hi notava els dits de la noia. Després en va recordar la forma del pit, d’aquell pit tan bonic; era tan bella i tan perfecta que pràcticament no li produïa cap atracció sexual.
Mentre pensava això li van venir ganes de trucar a la seva amiga casada. Tant era, de què parlessin: dels problemes que li provocaven les nenes, de l’índex de popularitat del govern de Nakasone o del que fos. Només volia sentir-li la veu dient alguna cosa. Si hagués pogut, hauria volgut quedar amb ella a qualsevol lloc per anar-se’n al llit. Però no li podia trucar a casa: podia ser que el telèfon l’agafés el seu marit, o les seves filles. Ell no li trucava mai: havien fet aquest tracte.
En Tengo va demanar un altre gintònic i mentre l’esperava es va imaginar a si mateix en una barqueta, baixant pels ràpids d’un riu. «Quan caiguem per la cascada, caiguem-hi junts, sense estar-nos de res», li havia dit en Komatsu per telèfon. Però no sabia si podia confiar en les seves paraules. ¿No saltaria sol a una roca de la vora, en Komatsu, quan tinguessin la cascada just al davant, tot dient-li: «Perdona, Tengo, em sap greu, però acabo de recordar que havia de fer una cosa; et deixo encarregat de tot, eh»? I al final no tindria escapatòria i seria només ell, qui cauria per la cascada sense estar-se de res. No era pas impossible. No: era força probable.
En tornar a casa i adormir-se va tenir un somni, un somni clar com feia temps que no havia tingut. Al somni, ell era una petita peça entre totes les que formaven un trencaclosques gegant. Però no era una peça determinada, sinó que anava canviant de forma de tant en tant. Com és natural, no encaixava enlloc. Això feia que provés diverses maneres de trobar el seu lloc, i que, en el temps de què disposava, hagués d’aplegar les pàgines d’una partitura per a timbala. El fort vent que bufava s’havia endut la partitura i les pàgines estaven escampades pertot arreu. Les havia d’anar reunint d’una en una, i després n’havia de comprovar el número de pàgina i posar-les en ordre. Mentre ho feia, el seu cos continuava canviant de forma, com si fos una ameba. La situació se li havia escapat de les mans. A la fi apareixia la Fukaeri i li agafava la mà esquerra. Llavors en Tengo deixava de canviar de forma. El vent també s’aturava de sobte i deixava d’esbarriar les pàgines de la partitura. Quina sort, pensava en Tengo, però el temps de què disposava s’acabava llavors mateix. «S’ha acabat», li deia la Fukaeri en veu baixa. Amb una sola frase, és clar. El temps s’aturava per complet i s’acabava el món. A poc a poc, la Terra deixava de girar i la llum i els sons desapareixien.
L’endemà, quan es va despertar, el món continuava existint sense novetat i tot ja estava en moviment, avançant i atropellant totes les criatures que trobava al seu pas, com el carro gegant de la mitologia índia.
17
AOMAME
Si nosaltres som feliços o infeliços
L’endemà a la nit hi continuava havent, efectivament, dues llunes. La més grossa era la de sempre. Tota ella era d’un color increïblement blanc, com si acabés de passar a través d’una muntanya de cendres, però, a banda d’això, era la lluna que des de sempre s’havia vist al cel, la lluna en la qual un dia calorós de l’estiu del 1969 es va fer un petit gran pas. I al seu costat hi havia una lluna petita de forma irregular i tonalitat verdosa, que acompanyava tímidament la grossa, com si fos un nen nascut amb una malformació.
L’Aomame va pensar que segur que el seu cap no acabava de rutllar. De lluna, des de sempre, n’hi havia hagut només una, i ara també n’hi havia d’haver una de sola. Si de sobte hi hagués dues llunes, això hauria d’influir de diverses maneres en la vida de la gent. Per exemple, el moviment de les marees hauria quedat totalment alterat, i se n’hauria parlat molt àmpliament a tot arreu. Era impossible, que ella no se n’hagués adonat, que per alguna raó no n’hagués llegit cap article al diari.
Però, ¿devia ser així, realment? ¿En podia estar segura al cent per cent?
L’Aomame va arrufar el front durant un moment. Al seu voltant continuaven passant coses estranyes. El món seguia un curs propi en zones que ella no coneixia, com si juguessin a un joc en el qual tot es pogués moure, només, quan ella tenia els ulls tancats. En aquest cas, potser el fet que hi hagués dues llunes al cel no s’havia de considerar pas tan estrany. Potser la segona lluna havia aparegut a l’espai de sobte, sense que ella en fos conscient, com una mena de cosí llunyà de la primera lluna que s’havia presentat i havia decidit quedar-se al seu camp gravitatori.
La policia havia renovat els uniformes i les armes, i a les muntanyes de Yamanashi hi havia hagut un enfrontament armat molt violent entre les forces policials i un grup extremista. I tot això s’havia produït sense que ella en sabés res. També havia aparegut la notícia que els Estats Units i la Unió Soviètica col·laboraven per construir una base permanent a la superfície de la lluna. ¿Hi devia haver alguna relació entre aquests fets i l’aparició de la segona lluna? Va intentar recordar si a les microformes dels diaris que havia llegit a la biblioteca hi havia algun article que tingués relació amb l’aparició d’una segona lluna, però no en tenia cap de present.
Tant de bo ho pogués preguntar a algú. Però no se li acudia a qui, ni de quina manera ho podia preguntar. ¿Havia de demanar, per exemple: «Ei, em sembla que hi ha dues llunes al cel; ¿que ho podries anar a mirar?»? Però, ben pensat, era una petició totalment absurda. Si era veritat que ara hi havia una lluna més, seria molt estrany que ella no en sabés res, i si, en canvi, hi continués havent només l’única lluna de sempre, de ben segur que la prendrien per boja.
L’Aomame es va arrepapar a la cadira d’alumini, va posar tots dos peus a la barana i va pensar deu maneres diferents de formular la pregunta. També les va pronunciar en veu alta. Totes, però, sonaven igual d’estúpides. No hi havia res a fer: era la situació mateixa, que era absurda, i per tant era evident que no podia pretendre fer-ne cap pregunta amb solta.
Va decidir que de moment deixaria de banda la qüestió de la segona lluna. Ja se la tornaria a mirar més endavant, perquè de moment, a la pràctica, no li causava cap inconvenient. I, a més a més, també podia ser que quan se n’adonés ja hagués desaparegut.
L’endemà a primera hora de la tarda va anar al club esportiu de Hiroo i va dirigir dues classes d’arts marcials i una sessió d’entrenament personal. Quan va passar pel taulell de recepció va descobrir que hi tenia un missatge de la mestressa d’Azabu, cosa insòlita. Hi havia escrit que fes el favor de trucar-li així que tingués un moment.
Com sempre, va ser en Tamaru qui li va agafar la trucada.
Li va demanar si li aniria bé d’anar a la mansió l’endemà, que la mestressa volia fer el programa de sempre i després sopar una mica totes dues juntes.
L’Aomame va respondre que hi podia anar passades les quatre, i que soparia amb la mestressa amb molt de gust.
– Molt bé -va dir en Tamaru-. Així, doncs, demà passades les quatre.
– Escolta, Tamaru: ¿has mirat la lluna, últimament? -li va preguntar l’Aomame.
– ¿La lluna? -va dir en Tamaru-. ¿Vols dir la lluna del cel?
– Sí.
– No recordo haver-la mirat expressament. ¿Que passa res, amb la lluna?
– No, no res -va dir l’Aomame-. Fins demà, passades les quatre, doncs.
En Tamaru va esperar-se un moment i després va penjar.
Aquella nit també hi havia dues llunes. A totes dues els faltaven dos dies per ser plenes. L’Aomame, amb una copa de brandi a la mà, en va observar el contrast de mides durant una llarga estona, com qui mira les peces d’un trencaclosques que no hi ha manera de resoldre. Com més les mirava, més ple de misteri en trobava el contrast. Si hagués pogut, els hauria mirat de preguntar com havia estat, que de sobte la lluna de sempre estigués acompanyada d’aquella altra de color verd, més petita. Però, evidentment, no li haurien respost.
La lluna havia observat la Terra de més a prop i durant més temps que ningú. Segurament havia presenciat tots els fenòmens i tots els actes que havien tingut lloc a la seva superfície. Tanmateix, callava i no deia res: es limitava a guardar el pes del passat amb la màxima fredor i precisió. Allà no hi havia aire, ni vent. El buit era perfecte per conservar-hi els records intactes. Ningú no podia desentranyar què hi havia, al cor d’aquella lluna. L’Aomame va brandar la copa cap a ella.
– ¿Has dormit abraçada a algú, últimament? -li va preguntar.
La lluna no va respondre.
– ¿Tens amics? -li va preguntar.
La lluna no va respondre.
– ¿No et canses, de vegades, de viure així, tan distant?
La lluna no va respondre.
Com sempre, va ser en Tamaru qui va rebre l’Aomame a l’entrada.
– Ahir al vespre vaig mirar la lluna -va ser el primer que li va dir.
– ¿Ah, sí? -va dir l’Aomame.
– Com que m’ho vas preguntar, hi vaig estar pensant. Després de tant de temps de no veure-la, vaig trobar que està molt bé, la lluna. T’omple de calma, quan la mires.
– ¿La vas mirar amb el teu xicot?
– És clar -va dir en Tamaru. Després es va posar un dit damunt l’aleta del nas.- I, ¿què deies que passava amb la lluna?
– No res, no passa -va dir l’Aomame. Després, va escollir bé les paraules.- Només que últimament hi penso força.
– ¿Sense cap motiu?
– Sense cap motiu especial -va respondre l’Aomame.
En Tamaru va assentir sense dir res. Semblava que volgués esbrinar alguna cosa. Aquell home desconfiava de les coses que es feien sense cap motiu. Però no hi va insistir i, com sempre, va conduir l’Aomame cap al solàrium caminant davant seu. La mestressa, vestida amb roba d’esport, estava asseguda en una butaca de lectura i llegia un llibre mentre escoltava les Lachrimae de John Dowland. Aquelles peces instrumentals eren unes de les seves preferides, i l’Aomame se n’havia après la melodia després d’haver-les sentit allí diverses vegades.
– Perdona que et demanés ahir que vinguessis avui -li va dir la mestressa-. M’hauria agradat poder haver quedat amb més antelació, però resulta que avui tenia unes hores lliures.
– No s’ha de preocupar, per mi -va dir l’Aomame.
En Tamaru va portar una safata amb una tetera amb infusió i la va servir en dues tasses molt elegants. Quan va haver sortit de la sala i tancat la porta, la mestressa i l’Aomame es van prendre la infusió sense dir res, escoltant la música de Dowland i guaitant les azalees, que havien esclatat com una foguera al jardí. L’Aomame va pensar que sempre que anava a aquell lloc sentia com si es trobés en un altre món. L’aire hi pesava, i el temps transcorria d’una manera especial.
– De vegades, quan sento aquesta música, penso en el pas del temps i m’envaeix un sentiment molt curiós -va dir la mestressa, com si li hagués llegit el pensament a l’Aomame-. Penso que fa quatre-cents anys la gent sentia aquesta mateixa música que ara sentim nosaltres. ¿No tens una sensació estranya, si penses això?
– Bé, sí -va dir l’Aomame-. Però, ara que ho diu, fa quatre-cents anys la gent també veia la mateixa lluna que veiem nosaltres.
La mestressa va mirar l’Aomame amb una expressió una mica sorpresa. Després va assentir.
– Sí, tens raó; és tal com dius. Si ho mires així, potser no té res d’estrany, escoltar la mateixa música que fa quatre segles.
– Però potser hauria hagut de dir «gairebé» la mateixa lluna.
En dir això, l’Aomame va mirar la mestressa, però semblava que el que li havia dit no li havia fet cap efecte.
– La música d’aquest compacte està interpretada amb instruments antics, també -va dir la mestressa-. Fan servir instruments de l’època i toquen la partitura tal com es tocava llavors. Per tant, el so de la música és més o menys igual que el d’aquella època. Igual com passa amb la lluna.
– El que passa -va dir l’Aomame- és que encara que la «cosa» fos la mateixa, la manera com ells la percebien devia ser força diferent de la d’ara. En aquella època, la foscor de la nit devia ser més densa i més profunda, i, per tant, la lluna es devia veure més brillant i més grossa. I la gent, no cal dir-ho, no tenia discos, ni cassets, ni compactes, ni la possibilitat d’escoltar música quan volguessin, ni en les condicions tan bones en què ho podem fer avui dia. Escoltar música devia ser una experiència completament diferent.
– Sí, tens raó -va reconèixer la mestressa-. Com que vivim en un món tan ple de comoditats, se’ns deu haver esmussat força la sensibilitat. Encara que la lluna que hi ha el cel sigui la mateixa, potser el que veiem és una cosa diferent. Potser fa quatre segles teníem una ànima més plena, més propera a la natura.
– Igualment, però, aquell món era molt cruel. Més de la meitat dels nens es morien abans d’arribar a l’edat adulta a causa de les epidèmies freqüents o de la malnutrició. La gent és moria com si res de poliomielitis, tuberculosi, verola o galteres. Les dones tenien un munt de fills, i abans d’arribar als quaranta anys els queien les dents i ja eren velles. De tant en tant s’havia de recórrer a la violència, per poder sobreviure. Els nens, des de ben petits, havien de fer feines tan pesades que els ossos se’ls deformaven, i la prostitució de nenes era una cosa habitual; i de nens, també. La majoria de gent vivia en unes condicions terribles, que no tenien res a veure amb el món de la sensibilitat i la riquesa espiritual. Els carrers de les ciutats eren plens a vessar de gent que estava privada de llibertat, de pidolaires i de delinqüents. Només devia ser una minoria molt reduïda, la de gent capaç d’emocionar-se mirant la lluna, d’admirar una obra de Shakespeare o d’escoltar aquesta música tan bella de Dowland.
La mestressa va somriure.
– Ets una persona molt interessant.
– Sóc una persona ben normal -va dir l’Aomame-; el que passa és que m’agrada llegir, sobretot llibres d’història.
– A mi també m’agrada llegir llibres d’història. El que ens ensenya la història és que continuem essent bàsicament iguals, ara que abans. Encara que hi hagi hagut molts canvis en la roba i l’estil de vida, les coses que pensem i que fem no han canviat gaire. Al final, les persones no som res més que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d’unes persones a unes altres de generació en generació, com si muntessin cavalls que abandonessin per uns altres quan ja no poguessin córrer més. Als gens no els importa, què és bo i què és dolent; tant els fa, si nosaltres som feliços o infeliços, perquè per a ells només som un instrument. L’únic que tenen en compte és què és, el més útil per a si mateixos.
– La qual cosa no vol dir, però, que nosaltres no haguem de pensar què és bo i què és dolent, ¿oi?
La mestressa va fer que sí amb el cap.
– Exactament. Les persones no podem deixar de pensar-hi, en això. Igualment, però, són els gens els qui constitueixen la base de la nostra manera de viure. És normal, que sigui així, però això genera una contradicció -va dir, somrient.
Aquí va acabar la conversa sobre història. Les dues dones es van beure la infusió i van passar a la classe d’arts marcials.
Aquell dia van fer un sopar senzill a la mansió.
– Només et puc oferir un sopar molt modest. Espero que no t’importi -va dir la mestressa.
– És clar que no -va dir l’Aomame.
En Tamaru va portar els plats amb una safata amb rodes; devia ser un cuiner professional qui els havia preparat, però la tasca de portar-los i servir-los li corresponia a ell. Va obrir l’ampolla de vi blanc que hi havia en una glaçonera i en va omplir les copes amb mà experta. La mestressa i l’Aomame en van beure: tenia molt bona aroma i era a la temperatura justa. Per menjar només hi havia espàrrecs blancs bullits, ensalada niçarda i truita de cranc; la mestressa sempre menjava molt poc. Feia servir la forquilla i el ganivet amb molta elegància per posar-se a la boca molt poca quantitat de menjar cada vegada, com si fos un ocellet. Tota l’estona que van passar sopant en Tamaru es va estar al punt més llunyà de l’habitació. L’Aomame sempre se sorprenia de fins a quin punt un home amb un cos tan imponent podia passar-se tanta estona sense fer-se notar gens ni mica.
Mentre van estar sopant, les dues dones només van parlar de tant en tant, concentrades com estaven a menjar. Sonava música a un volum baix: el concert per a violoncel de Haydn, una altra de les peces preferides de la mestressa.
En Tamaru va enretirar els plats i va portar la cafetera. Mentre els servia el cafè la mestressa va aixecar la mà cap a ell.
– Ja no et necessitarem més, ara. Moltes gràcies -li va dir.
En Tamaru va inclinar una mica el cap i va sortir de l’habitació com sempre, sense fer gens de soroll en caminar. La porta es va tancar en silenci. Mentre les dues dones prenien el cafè es va acabar el disc i un silenci nou va envair la sala.
– Nosaltres confiem l’una en l’altra, ¿oi? -va preguntar la mestressa, mirant directament l’Aomame als ulls.
L’Aomame li va expressar el seu acord, de manera concisa però sense cap reserva.
– Compartim un secret molt important -va dir la mestressa-; totes dues tenim la vida de l’altra a les nostres mans.
L’Aomame va fer que sí en silenci.
Havia estat en aquella mateixa sala on l’Aomame havia explicar per primera vegada el seu secret a la mestressa. Recordava molt bé aquell moment. Necessitava confessar-lo a algú per treure’s de sobre aquell pes que l’oprimia, perquè viure amb aquella càrrega li exigia un esforç que estava a punt d’arribar al límit. Per això, quan per fi es va obrir a la mestressa li va explicar tots els detalls del secret que havia guardat durant tant de temps.
Una amiga amb qui eren inseparables havia estat sotmesa a la violència del marit durant molts anys, havia acabat perdent l’equilibri mental i, com que no havia estat capaç de fugir, s’havia acabat suïcidant després de patir molt. Quan havia passat prop d’un any, l’Aomame va buscar una excusa per anar a visitar el marit a casa seva i va trobar el moment precís per matar-lo clavant-li una agulla molt fina al clatell. Havia estat només una punxada, i no va deixar ni marca ni sang. Tothom va pensar que s’havia tractat d’una mort natural, i ningú no va sospitar res. L’Aomame no havia trobat que hagués fet res mal fet, i encara ho pensava. Tampoc no tenia remordiments. De tota manera, però, no es podia treure de sobre el pes d’haver llevat intencionadament la vida a una persona.
La mestressa va parar molta atenció a la llarga confessió de l’Aomame, i va limitar-se a callar i escoltar fins al final els fets que li explicava amb veu vacil·lant. Quan l’Aomame va haver acabat li va fer unes quantes preguntes sobre alguns detalls que no li havien quedat clars. Després va allargar les mans cap a les de l’Aomame i les hi va tenir agafades molt fort durant una llarga estona.
– Vas fer el correcte -va dir la mestressa, parlant a poc a poc i articulant molt bé-. Si aquest home fos viu, en algun moment trobaria una altra dona per fer-li una cosa semblant. Sempre troben víctimes on sigui i tornen a fer el mateix. Tu ho vas tallar d’arrel. Això no va ser una simple venjança personal. Estigues tranquil·la.
L’Aomame es va tapar la cara amb les mans i va plorar una estona. Plorava per la Tamaki. La mestressa va treure un mocador i li va eixugar les llàgrimes.
– És molt curiós -va dir la mestressa en veu baixa, sense dubtar gens-: jo he «fet desaparèixer» homes exactament per la mateixa raó.
L’Aomame va aixecar el cap i va mirar la mestressa. No aconseguia dir res. ¿De què parlava, aquella dona?
La mestressa va continuar.
– Evidentment, no me n’he encarregat jo mateixa; jo no sóc gaire forta, ni tampoc tinc una habilitat especial com tens tu. Jo els he «fet desaparèixer» amb els mitjans de què disposava. Però no ha quedat cap prova concreta del que vaig fer. Suposant que ara jo confessés el que he fet, no em podrien acusar de res, tal com passa en el teu cas. Si és veritat que hi ha un judici quan morim, serà déu qui em jutjarà. Però això no em fa cap por. Jo no he fet res de dolent. Em puc justificar davant de qui sigui.
La mestressa va fer un sospir que semblava d’alleujament, i després va continuar.
– Molt bé, ara totes dues sabem un secret molt important, l’una de l’altra, ¿oi?
L’Aomame encara no havia acabat d’entendre del tot de què li parlava, la mestressa. ¿Els havia fet desaparèixer? La seva expressió, a mig camí entre el dubte i l’estupor, suggeria que estava a punt de perdre les maneres. Per calmar-la, la mestressa va continuar l’explicació en to reposat.
La seva pròpia filla s’havia llevat la vida en unes circumstàncies molt semblants a les de la Tamaki Ootsuka. S’havia casat amb la persona equivocada. La mestressa ja sabia de bon començament que segurament la vida de casada no li aniria bé. Des del seu punt de vista, era evident que l’home tenia un esperit retorçat: ja havia creat problemes abans, i segurament la causa tenia unes arrels molt profundes. Tanmateix, ningú no va poder impedir aquell casament. Tal com era d’esperar, sovint es produïen episodis d’una forta violència domèstica. La seva filla va anar perdent gradualment la confiança i l’autoestima, es va trobar arraconada i va caure en una depressió. El marit li va prendre la força de controlar la seva pròpia vida, i ella es va endinsar en un infern on vivia com una formiga i del qual no podia escapar. Finalment, un dia es va tirar coll avall una gran quantitat de pastilles per dormir barrejades amb whisky.
En fer-li l’autòpsia van descobrir senyals de maltractaments al cos: marques de cops de puny i pallisses molt violentes, fractures d’ossos i un gran nombre de cremades causades per puntes de cigarrets. A tots dos canells tenia marques d’haver estat lligada molt fort: sembla que a l’home li agradava fer servir cordills. Tenia els mugrons deformats. La policia va cridar el marit i el va interrogar. Ell va reconèixer fins a cert punt que havia fet servir la violència, però va al·legar que havia estat solament en mantenir relacions sexuals i amb el consentiment de la seva dona, a qui, va insistir, agradaven aquestes pràctiques.
Al final, tal com havia passat en el cas de la Tamaki, la policia no va trobar motius legals per acusar-lo. La seva dona no l’havia demandat, i ja era morta. El marit tenia una bona posició social i disposava dels serveis d’un bon advocat. A més, no hi havia cap dubte que la causa de la mort havia estat el suïcidi.
– ¿Vostè va matar aquest home? -va preguntar l’Aomame directament.
– No, aquest no el vaig matar -va dir la mestressa.
L’Aomame va callar i va mirar fixament la mestressa, incapaç d’entendre què li estava explicant. La mestressa va continuar.
– El que va ser marit de la meva filla, aquell miserable, encara viu en aquest món. Es desperta cada dia al seu llit i camina pel carrer sense ajuda de ningú. No tinc intenció de matar-lo, o res per l’estil.
La mestressa va fer una pausa. Va esperar que l’Aomame assimilés el que li acabava de dir.
– El que li vaig fer, al que va ser marit de la meva filla, va ser destruir-lo socialment. Destruir-lo sense cap mena de pietat, perquè resulta que jo tinc poder per fer això. Aquest home era feble; fins a cert punt era intel·ligent, i sabia expressar-se, i havia aconseguit un cert reconeixement social, però tenia una naturalesa feble i mesquina. Els homes que fan servir la violència contra la dona i els fills quan són a casa sempre són febles de caràcter. Precisament perquè són febles han de trobar algú que sigui més feble que ells i convertir-lo en la seva víctima. Va ser fàcil destruir-lo, i aquesta mena d’homes, un cop els has fet caure, ja no poden tornar a aixecar el cap. Ja fa força temps que va morir la meva filla, però fins avui he continuat vigilant aquest home sense descans. Si intentés tornar a aixecar el cap, jo no ho permetria. Encara és viu, però és com un mort vivent. Si no se suïcida és perquè no és prou valent. Va ser així, com ho faig fer. No el vaig matar i prou, sinó que el vaig fer patir sense pietat i sense descans, sense arribar-lo a matar, com si li arrenqués la pell. Són altres homes els que he «fet desaparèixer». Hi havia raons pràctiques per fer-los marxar d’aquest món.
La mestressa va continuar l’explicació. L’any abans que se suïcidés la seva filla havia creat una casa d’acollida privada per a dones que, com ella, havien patit violència domèstica. Tenia una propietat a tocar de la mansió d’Azabu, un petit edifici d’apartaments de dos pisos, i hi havia deixat de tenir llogaters perquè tenia la intenció d’aterrar-la en un futur pròxim. Li va ser fàcil tornar a disposar de l’edifici i convertir-lo en una casa d’acollida per a dones que no tenien on anar. A la ciutat hi havia un consultori dirigit per una advocada i adreçat a dones que eren víctimes de la violència domèstica, i un grup de voluntàries hi feia torns per oferir un servei d’entrevistes i d’assistència telefònica. La mestressa estava en contacte amb el consultori, i quan hi havia casos d’emergència en què es feia necessari li enviaven dones a la casa d’acollida. També hi havia força casos en què les dones hi anaven acompanyades de fills petits, i alguns de noies adolescents que havien patit abusos per part del pare. Aquestes dones es quedaven allí fins que trobaven un lloc on poder-se instal·lar. A la casa hi havia l’indispensable per viure-hi. Les dones disposaven de roba i menjar, i feien una mena de vida comunitària ajudant-se les unes a les altres. Les despeses les cobria la mestressa amb els seus propis diners.
L’advocada i l’assessora visitaven les dones periòdicament per fer-ne un seguiment i parlar dels passos que calia seguir. També la mestressa, quan tenia un moment, hi passava, escoltava totes les dones que hi havia i els donava consells. De vegades també els buscava feina o un lloc on viure. Si hi havia algun problema que exigia una intervenció física, hi enviava en Tamaru perquè fes el que calgués. Per exemple, hi havia casos en què el marit havia descobert on era la dona i hi havia anat per endur-se-la a la força. No hi havia ningú que resolgués aquella mena de problemes d’una manera més ràpida i eficient que en Tamaru.
– Hi ha alguns casos, però, que en Tamaru i jo sols no podem solucionar, i en què la llei no ens ofereix cap possibilitat real d’ajudar aquestes dones -va dir la mestressa.
L’Aomame es va adonar que, mentre parlava, la cara de la mestressa havia adquirit una brillantor especial, d’un color bronzejat, i que, alhora, la sensació d’elegància i calidesa de sempre n’havia desaparegut. En aquell rostre es revelava alguna cosa que anava més enllà del simple odi o ràbia. Era una mena de nucli petit i dur, sense nom, que s’amagava al fons de tot de la seva ànima. L’únic que no havia canviat de principi a fi era el to calmat de la seva veu.
– Evidentment, no podem decidir sobre la vida o la mort d’una persona només per raons pràctiques, com ara que si mor el marit la dona es podrà estalviar els tràmits del divorci o podrà disposar en poc temps dels diners de l’assegurança de vida. Només duem a terme intervencions irreparables quan no es pot evitar, quan hem estudiat tots els factors amb la màxima atenció i imparcialitat i hem arribat a la conclusió que l’home no es mereix cap mena de pietat, que és un simple paràsit que només sap viure xuclant la sang de persones febles: que té un esperit retorçat, que és impossible que es rehabiliti, que no té cap intenció de canviar, que no es mereix continuar vivint en aquest món.
La mestressa va callar i va clavar en l’Aomame una mirada que podria travessar una paret. Després va continuar parlant amb la mateixa veu calma.
– L’únic que podem fer, amb aquests homes, és fer-los desaparèixer com sigui; de la manera que cridi menys l’atenció.
– ¿I ho poden fer, això?
– Hi ha diverses maneres de fer desaparèixer la gent -va dir la mestressa, escollint amb cura les paraules. Després va fer una pausa.- Jo la puc fer desaparèixer d’una determinada manera, perquè tinc aquest poder.
L’Aomame va pensar en aquelles paraules, però l’expressió de la mestressa era massa vaga.
– Totes dues hem perdut una persona que ens importava molt d’una manera absurda, i tenim ferides molt profundes. Segurament, res no pot curar el mal que ens han fet, però no ens podem quedar assegudes sense fer res, llepant-nos la ferida: ens hem d’aixecar i posar fil a l’agulla. I no per dur a terme una venjança personal, sinó amb un sentit més ampli de la justícia. ¿Què hi dius? ¿Em vols ajudar, en aquesta feina? Em cal tenir un col·laborador competent, en qui pugui confiar; algú amb qui pugui compartir els secrets i les missions que s’han de dur a terme.
Un cop sentida tota l’explicació, a l’Aomame li va caldre una estona per assimilar-la. Era una confessió increïble, i hi havia, a més, la proposta de la mestressa, que li havia provocat un esclat de sentiments que encara va trigar més a calmar-se. La mestressa es va limitar a callar i a observar l’Aomame sense canviar de posició, asseguda a la cadira. No tenia cap pressa: semblava estar disposada a esperar tant com fes falta.
L’Aomame va pensar que, sens dubte, aquella dona patia alguna mena de bogeria. No pas una bogeria que tingués res a veure amb el cap, o que li afectés la ment. No: la seva ment no podia ser més freda i més segura, tal com li acabava de demostrar. Allò, més que bogeria, era alguna cosa que s’assemblava a la bogeria. Potser hauria estat més exacte dir que era un prejudici correcte. El que la mestressa estava procurant era que l’Aomame compartís amb la mateixa fredor, aquella bogeria, o aquell prejudici, amb ella, perquè creia que hi estava preparada.
¿Quanta estona es devia haver estat rumiant? Mentre estava immersa en els seus pensaments va perdre la noció del temps; només se sentia el cor que li bategava amb força, amb un ritme regular. L’Aomame va visitar diverses estances que hi havia dins seu, remuntant el curs del temps tal com els peixos remunten el dels rius. Hi va descobrir escenes familiars, olors que feia temps que havia oblidat. Hi havia records que l’omplien de malenconia, i dolors molt vius. De sobte un fi raig de llum que entrava per alguna banda li va travessar el cos. Va tenir l’estranya sensació d’haver-se tornat transparent tot d’una. Es va mirar la mà a contrallum i hi va veure a través. Va sentir que de sobte el cos se li havia fet més lleuger. En aquell moment, l’Aomame va pensar que ara que s’havia lliurat a aquella bogeria, o a aquell prejudici, havia passat a tenir alguna cosa per perdre, encara que potser ella acabés sent destruïda o que s’acabés el món.
– Molt bé -va dir l’Aomame. Es va mossegar un moment el llavi i després va tornar a parlar:- si hi ha res que jo pugui fer, l’ajudaré.
La mestressa va estirar les mans cap a l’Aomame i li va agafar les seves. A partir de llavors, l’Aomame va compartir el seu secret amb la mestressa, així com les missions i «allò» que s’assemblava a la bogeria. No: potser allò era bogeria, amb tots els ets i uts. Tanmateix, ella no hauria sabut dir on començava i on acabava, la bogeria. A més a més, els homes que la mestressa i ella enviaven a l’altre món no es mereixien ni la més mínima compassió.
– Encara no ha passat gaire temps des que vas enviar a l’altre barri aquell home, a l’hotel de Shibuya -va dir la mestressa en veu baixa. En dir «enviar a l’altre barri» va sonar com si estigués parlant d’una mudança de mobles.
– D’aquí a quatre dies farà dos mesos, exactament -va precisar l’Aomame.
– No fa ni dos mesos -va continuar la mestressa-. Per tant, encara no és gens aconsellable que et demani que facis una altra feina. Com a mínim, voldria esperar-me mig any. Si reduïm aquest interval, la càrrega psicològica que et provoca es pot fer massa gran, perquè… No sé com dir-ho… No es tracta d’una feina normal i corrent. A més a més, podria ser que algú se n’estranyés, si l’índex de morts per atac de cor fos massa alt, entre els marits de les dones que passen per la meva casa d’acollida.
L’Aomame va somriure una mica, abans de parlar.
– Hi ha gent que sospita de tot, al món.
La mestressa també va somriure.
– Ja ho saps, que sóc una persona molt cautelosa. No em refio de les casualitats, les expectatives o la sort. Considero totes les possibilitats pacífiques, fins a l’última, i només recorro a aquesta quan no n’hi ha absolutament cap altra. I, quan em veig forçada a recórrer a aquesta possibilitat, evito tots els riscos que sóc capaç de preveure. Sospeso amb cura i precisió tots els factors que hi intervenen, ho preparo tot fins a l’últim detall i, quan estic segura que tot és correcte, et demano que ho facis. Per això, fins ara, no hem tingut mai cap mena de problema. Tinc raó, ¿oi?
– Sí -va reconèixer l’Aomame. Era realment així. Ella preparava l’eina i anava al lloc que li havien indicat. La situació s’havia preparat amb antelació i amb la màxima cura. Ella clavava una sola vegada l’agulla llarga i fina en aquell punt exacte del clatell de l’home i després, un cop comprovat que l’havia «enviat a l’altre barri», se n’anava. Fins ara, tot s’havia dut a terme de la manera prevista, sense incidents.
– Aquesta vegada, però, i per molt greu que em sàpiga, t’he de demanar que facis una cosa que no és gens raonable. Encara no hem madurat el pla, hi ha molts factors que no tenim clars i és possible que no et puguem proporcionar una situació tan favorable com les que has tingut fins ara. Les circumstàncies són una mica diferents de les de les altres vegades.
– ¿En què, són diferents?
– La situació de l’home no és gens corrent -va dir la mestressa, escollint les paraules amb molta cura-. Concretament, i per començar, està molt ben vigilat.
– ¿És un polític, o alguna cosa d’aquestes?
La mestressa va fer que no amb el cap.
– No, no és un polític. Ja t’ho explicaré després, això. També he pensat molt en maneres d’encarregar-me’n sense enviar-t’hi a tu, però no sembla que n’hi hagi cap que pugui funcionar. Cap mètode normal no serviria de res. Em sap molt de greu, però no se m’acut cap altra manera de fer-ho que demanar-t’ho a tu.
– ¿Corre pressa, aquesta feina? -va preguntar l’Aomame.
– No, no és que corri pressa; no tenim cap termini concret, per fer-la. Però com més triguem, més persones podrien quedar afectades. A més a més, només tindrem un nombre limitat d’oportunitats. Si en deixem escapar alguna, no sabem quan en podrem tenir una altra.
A fora s’havia fet força fosc i al solàrium regnava el silenci. L’Aomame es va preguntar si devia haver sortit la lluna, però des del lloc on estava asseguda no es veia.
La mestressa va continuar.
– Miraré d’explicar-te la situació amb el màxim de detall possible, però abans voldria que coneguessis algú. Ara l’anirem a veure totes dues.
– ¿Viu a la casa d’acollida, ara, aquesta persona? -va preguntar l’Aomame.
La mestressa va sospirar a poc a poc i del fons de la seva gola va sorgir un petit soroll. Als ulls li brillava una llum especial que no hi tenia normalment.
– La van enviar aquí fa sis setmanes, des de l’oficina d’assessorament. Durant quatre setmanes no va obrir la boca, potser perquè estava en estat de xoc; la qüestió era que havia perdut completament la paraula. Només en sabíem el nom i l’edat, i que l’havien trobada dormint a l’estació en un estat lamentable. Els serveis de protecció la van acollir i la van fer voltar per diversos llocs, fins que ens la van enviar a nosaltres. Jo hi he anat parlant a poc a poc, amb molta paciència, i he trigat molt temps a aconseguir que entengués que aquí estava segura i que no havia de tenir por de res. Ara ja diu algunes coses; coses curtes i molt confuses, però ajuntant aquests fragments m’he pogut fer una idea aproximada de què li devia passar. És una cosa terrible, molt difícil d’explicar; una tragèdia.
– ¿La va maltractar el marit?
– No -va dir la mestressa, amb la gola seca-: només té deu anys, ella.
La mestressa i l’Aomame van travessar juntes el jardí, van passar per una petita porta de fusta tancada amb clau i es van dirigir a la casa d’acollida que hi havia al costat. Era un edifici de pisos fet de fusta, petit i acollidor, on abans, quan hi havia més gent treballant a la mansió, vivien principalment les persones que hi servien. Tenia dues plantes i la construcció en si era elegant, però no estava en prou bon estat per poder-ne llogar els pisos com a habitatges. Tanmateix, estava prou bé per servir de refugi a les dones que de moment no tenien on anar. Uns vells roures estenien les branques al voltant de l’edifici com si el volguessin protegir, i a la porta d’entrada hi havia una vidriera amb motius molt bells. En total hi havia deu apartaments. De vegades eren tots plens, i de vegades gairebé tots eren buits, però el més habitual era que hi visquessin discretament unes cinc o sis dones. Ara hi havia llum a les finestres de la meitat d’habitacions. A banda dels crits d’algun nen petit que se sentien de tant en tant, sempre hi regnava un silenci que arribava a ser estrany: semblava que l’edifici mateix contingués la respiració. No s’hi sentien els sons que acostumen a acompanyar la vida domèstica. A prop de l’entrada hi havia lligat un pastor alemany femella, que grunyia una mica quan algú s’hi acostava, i després bordava uns quants cops. L’Aomame no sabia qui l’havia entrenat, però quan era un home, qui s’hi acostava, bordava molt fort. Tanmateix, la persona a qui estava més avesada era en Tamaru.
Quan s’hi va acostar la mestressa, la gossa va deixar de grunyir immediatament i va començar a roncar i a remenar vivament la cua. La mestressa s’hi va inclinar i li va fer uns copets al cap. L’Aomame li va tocar rere les orelles. La gossa la recordava: era molt intel·ligent. I, per alguna raó, li agradaven els espinacs. Després, la mestressa va obrir la porta d’entrada amb la clau.
– Una de les dones que hi ha aquí té cura de la nena -va dir la mestressa a l’Aomame-. Viu amb ella al mateix apartament i procura no treure-li els ulls de sobre, perquè encara ens fa una mica de por, que es quedi sola.
A la casa d’acollida s’animava les dones a ajudar-se les unes a les altres en el dia a dia, a explicar-se les experiències per les quals havien hagut de passar i a compartir tàcitament el dolor que sentien. Moltes, gràcies a això, s’anaven recuperant soles, a poc a poc. Les que feia més temps que s’hi estaven explicaven a les que hi arribaven després l’essencial de la vida que es feia a la casa, i els donaven les coses que necessitaven. En principi hi havia torns per cuinar i netejar. Òbviament, entre elles hi havia qui volia estar sola i no explicar res sobre la seva experiència, i es respectava el desig de solitud i silenci d’aquestes dones. Tanmateix, la majoria s’alegrava de poder compartir les seves vivències amb altres dones que havien viscut el mateix, i de relacionar-s’hi. A dins la casa estava prohibit beure i fumar, així com que hi entrés i en sortís ningú que no en tingués autorització, però a banda d’aquestes regles no n’hi havia cap altra de concreta.
A l’edifici hi havia un telèfon i un televisor que es trobaven a la sala comunitària, al costat de l’entrada. En aquella sala també hi havia un conjunt de sofàs vells i una taula de menjador. La majoria de les dones hi passaven gran part del dia, però, igualment, el televisor gairebé no estava mai encès, i les poques vegades que ho estava el volum era tan baix que es feia difícil de dir si se sentia res o no. Les dones preferien més aviat llegir llibres, fullejar el diari, fer mitja o explicar-se coses en veu molt baixa, acostant els caps per parlar. També hi havia qui es passava el dia dibuixant. Era un lloc molt especial: semblava una mena d’espai de transició entre aquest món i el món de després de la mort en el qual hagués quedat aturada la llum. Tant els dies clars com els núvols, tant de dia com de nit, hi havia el mateix tipus de llum. Cada vegada que visitava la casa, l’Aomame s’hi sentia fora de lloc, com si fos una intrusa desconsiderada. Era com un club per entrar al qual calia complir determinades condicions. La soledat que sentien aquelles dones procedia d’un lloc diferent de la soledat que sentia l’Aomame.
En entrar la mestressa, les tres dones que hi havia a la sala es van posar dretes. Es veia a l’instant que li tenien un profund respecte. La mestressa les va fer seure.
– No cal que us aixequeu. Només venia a parlar amb la Tsubasa.
– La Tsubasa és a la seva habitació -va dir una dona que devia tenir la mateixa edat que l’Aomame. Tenia els cabells llargs i llisos.
– La Sachiko és amb ella. Es veu que encara no pot baixar -va dir una dona una mica més gran.
– Encara necessitarà un cert temps -va dir la mestressa somrient.
Les tres dones van assentir sense dir res. Sabien perfectament què volia dir, «necessitar un cert temps».
En pujar al primer pis i entrar a l’habitació, la mestressa va demanar a una dona menuda i de presència discreta si podia sortir-ne un moment. La dona, a qui havia anomenat Sachiko, va fer un somriure apagat, va sortir de l’habitació, va tancar la porta i se’n va anar escales avall. A l’habitació hi va quedar la Tsubasa, la noia de deu anys. Hi havia una taula petita per menjar. La nena, la mestressa i l’Aomame s’hi van asseure al voltant. A la finestra hi havia passada una cortina gruixuda.
– Aquesta noia es diu Aomame -va dir la mestressa dirigint-se a la nena-, i treballa amb mi. O sigui que no has de tenir por.
La nena va fer una llambregada a l’Aomame i va assentir tan sols una mica, amb un moviment tan lleu que era fàcil passar-lo per alt.
– Aquesta nena és la Tsubasa -la va presentar la mestressa. Després, se li va tornar a adreçar:- ¿Tsubasa, quant fa, que vas venir aquí?
Com era d’esperar, la nena va moure el cap lleugeríssimament cap a una banda, ni tan sols un centímetre, per indicar que no ho sabia.
– Sis setmanes i tres dies -va dir la mestressa-. Tu potser no ho has comptat, però jo sí. ¿I saps per què?
La nena va tornar a moure el cap una mica cap a un costat.
– Doncs, perquè hi ha vegades que el temps es converteix en una cosa molt important -va dir la mestressa-. I el sol fet de comptar-lo ja té un significat molt gran.
A ulls de l’Aomame, la Tsubasa era una nena de deu anys com qualsevol altra. Devia ser més aviat alta, per la seva edat, però era prima i encara no li havien crescut els pits. Semblava que hagués patit malnutrició crònica. No tenia uns trets lletjos, però la impressió que causaven era ínfima. Les seves ninetes feien pensar en una finestra amb els vidres entelats: per molt que hi miressis, no se’n podia veure l’interior. De vegades movia els llavis eixuts i pàl·lids sense parar, com si volgués articular alguna paraula, però no arribava a emetre cap so.
La mestressa va treure una capsa de bombons d’una bossa de paper que havia dut; a la capsa hi havia pintat un paisatge de les muntanyes de Suïssa. A dins, hi havia una dotzena de bombons molt bonics, cadascun d’una forma diferent. La mestressa en va donar un a la Tsubasa i un altre a l’Aomame, i es va posar el seu a la boca. L’Aomame també se’l va posar a la boca. Després de veure-les a totes dues, la Tsubasa es va menjar el seu.
Totes tres van quedar callades un moment, menjant els bombons.
– ¿Te’n recordes, de quan tu tenies deu anys? -va preguntar la mestressa a l’Aomame.
– Me’n recordo molt bé -va dir l’Aomame. A aquella edat va estrènyer la mà d’un nen i es va jurar que el continuaria estimant tota la vida. Al cap d’uns mesos va tenir la primera regla. En aquella època estaven canviant moltes coses, a l’interior de l’Aomame. Es va apartar de la religió i va decidir tallar el vincle amb els seus pares.
– Jo també me’n recordo molt bé -va dir la mestressa-. Quan tenia deu anys vaig anar a París amb el meu pare i hi vaig viure durant un any. En aquella època el meu pare treballava al cos diplomàtic. Vivíem en un pis vell que hi havia a prop dels jardins de Luxemburg. Era al final de la Primera Guerra Mundial i l’estació de tren era plena de soldats ferits. Hi havia soldats que encara eren nens, pràcticament, i altres que eren pràcticament vells. A totes les estacions de l’any, París és una ciutat que talla la respiració, de tan bonica que és, però a mi només me n’ha quedat la impressió de veure sang pertot arreu. La lluita al front havia estat molt acarnissada i els carrers eren plens de persones que havien perdut un braç, o una cama, o un ull, i que vagaven com fantasmes abandonats. Els ulls se t’omplien de les benes blanques que cobrien les ferides dels soldats i dels braçalets negres de dol de les dones. Es veien molts carros que transportaven taüts nous cap als cementiris. Cada vegada que passava un carro pel carrer, els vianants n’apartaven els ulls i callaven.
La mestressa va obrir les mans damunt la taula. La nena, després de pensar-s’ho un moment, va alçar les mans que tenia sobre els genolls i les va posar damunt de les de la mestressa. La mestressa les hi va estrènyer; potser a ella també les hi estrenyien així, ben fort, el seu pare o la seva mare, quan era una nena i es trobaven algun carro ple de taüts nous apilats en alguna cantonada de París. I també la devien animar, dient-li que no havia de tenir por; que estigués tranquil·la, perquè es trobava en un lloc segur i no s’havia de preocupar de res.
– Els homes produeixen desenes de milions d’espermatozous cada dia -va dir la mestressa a l’Aomame-. ¿Ho sabies, això?
– No en sabia la xifra exacta -va dir l’Aomame.
– Jo tampoc no la sé, és clar, la xifra exacta. Però, igualment, és un gran nombre. I els expulsen tots d’una vegada. En canvi, el nombre d’òvuls que una dona pot fer madurar i alliberar és limitat. ¿Saps quants són?
– No ho sé, amb exactitud.
– No són més que uns quatre-cents en tota la vida -va dir la mestressa-. No en fabriquen un de nou cada mes, sinó que quan neixen ja els tenen tots emmagatzemats al cos. A partir de la primera regla cada mes en fan madurar un i el deixen anar. Dins d’aquesta nena també hi ha aquests òvuls guardats. Com que encara no ha tingut la regla, els deu tenir pràcticament tots, ben guardats en un calaix. No cal dir que l’objectiu d’aquests òvuls és rebre els espermatozous per ser fecundats.
L’Aomame va fer que sí amb el cap.
– Sembla que gran part de la diferència entre la mentalitat dels homes i la de les dones sorgeix d’aquesta diferència entre els aparells reproductors. Dient-ho d’una manera simple, en termes psicològics, nosaltres, les dones, vivim sobretot amb la prioritat de protegir aquest nombre limitat d’òvuls. Tant tu, com jo, com aquesta nena. -Aquí, els llavis de la mestressa van esbossar un somriure apagat.- Tot i que, en el meu cas, hauria de dir «vivia», en passat.
L’Aomame va calcular ràpidament, dins del cap, que ella, fins aleshores, ja en devia haver expulsat uns dos-cents. A dins, li’n devien quedar més o menys la meitat, potser amb la targeta de «reservat» enganxada.
– Tanmateix, els òvuls d’aquesta nena no seran fecundats -va dir la mestressa-. La setmana passada la va examinar un metge conegut meu. Té l’úter esquinçat.
L’Aomame va contreure la cara i va mirar la mestressa. Després va desviar una mica el cap i va mirar la nena. No li sortien les paraules.
– ¿Esquinçat?
– Això mateix: esquinçat -va dir la mestressa-. Encara que l’operessin, no l’hi podrien arreglar.
– Però, ¿qui li ha fet una cosa com aquesta?
– Encara no ho sabem, exactament.
– La gent petita -va dir la nena.
18
TENGO
El Gran Germà ja no apareixerà, a hores d’ara
Després de la roda de premsa en Komatsu va trucar a en Tengo i li va dir que no havien tingut cap entrebanc i tot havia anat com una seda.
– Ha estat increïble -va dir en Komatsu amb un to emocionat gens habitual en ell-. No m’ho pensava, que se’n pogués sortir tan bé. Les respostes que ha donat eren molt intel·ligents, i ha fet molt bona impressió a tothom.
En Tengo no es va sorprendre gens de sentir el que li deia en Komatsu. Tot i que no tenia cap raó especialment bona per estar tranquil, no havia estat gaire preocupat per la roda de premsa. Preveia que la Fukaeri se’n sortiria prou bé, tota sola. Tanmateix, l’expressió «fer molt bona impressió» no li acabava d’encaixar, amb la Fukaeri.
– No se’ns ha vist el llautó, ¿oi? -va preguntar en Tengo, per si de cas.
– No. Ha anat tan de pressa com ha pogut i ha trampejat molt bé les preguntes incòmodes. I, a més a més, la veritat és que no li han fet gaires preguntes compromeses. Com que al davant hi tenien una noia espectacular de disset anys, cap periodista no ha volgut fer el paper de dolent, tot i que, és clar, cal dir que és «de moment», això. No sé com anirà, més endavant. En aquest món, el vent pot canviar de direcció en qualsevol moment.
En Tengo es va imaginar en Komatsu seriós, dret dalt d’un penya-segat, llepant-se el dit i comprovant la direcció d’on bufava el vent.
– Sigui com sigui: si ens n’hem sortit tan bé, d’això, també és perquè vas preparar molt bé la Fukaeri. Te n’estic molt agraït. La informació sobre el premi i els articles sobre la roda de premsa suposo que sortiran als diaris de demà al vespre.
– ¿Com anava vestida, la Fukaeri?
– ¿Com anava vestida? Doncs, amb roba molt normal. Un jersei prim que li anava a la mida i uns texans.
– ¿Un jersei que li marcava els pits?
– Sí, és veritat, ara que ho dius. Se li marcaven força, els pits. Se li veien molt bonics; semblaven nous de trinca, i calentets -va dir en Komatsu-. Escolta, Tengo: se’n parlarà molt, d’aquesta noia, com a jove escriptora prodigi. És molt bonica, i, encara que parli d’una manera una mica estrambòtica, es nota que és molt intel·ligent. Sobretot, fa l’efecte de no ser una persona normal i corrent. Jo he vist molts debuts literaris, fins ara, però aquesta noia és especial. I si jo dic que és especial, és que és especial de debò. D’aquí a una setmana serà a les llibreries la revista amb la primera part de Crisàlide d’aire, i m’hi jugo el que vulguis, la mà esquerra i la cama dreta, si cal, que s’esgotarà en tres dies.
En Tengo va agrair a en Komatsu que li hagués trucat expressament per informar-lo i va penjar. Es va sentir alleujat: el més important era que, de moment, ja havien superat la primera prova, tot i que no hauria sabut dir quantes més els n’esperaven.
Els articles sobre la roda de premsa van sortir als diaris del vespre de l’endemà. En tornar de treballar a l’acadèmia en Tengo en va comprar quatre al quiosc de l’estació i els va comparar en arribar a casa. Tots deien més o menys el mateix. No hi havia cap article gaire llarg, però el tractament que feien de la informació relativa al lliurament del premi per a nous autors de la revista era força insòlit: gairebé tots la liquidaven en les cinc primeres línies. Tal com havia previst en Tengo, els mitjans havien corregut a anunciar que la guanyadora del premi era una noia de disset anys. També deien que els quatre membres del jurat havien coincidit a l’hora d’escollir guanyadora l’obra Crisàlide d’aire. No hi havia hagut cap mena de discussió, i la deliberació s’havia acabat al cap de quinze minuts. Aquest fet era veritablement insòlit. Per començar, era impensable que quan quatre novel·listes actuals, tots amb un fort criteri propi, es reunissin les seves opinions coincidissin totalment. Només per això, l’obra ja s’havia creat una bona reputació als ambients literaris. A més, a la petita roda de premsa que es va fer en un saló de l’hotel després del lliurament del premi, l’autora va respondre a les preguntes dels periodistes «de manera clara i riallera».
A la pregunta de «¿penses continuar escrivint novel·les?», la Fukaeri havia respost que «la novel·la no és res més que un instrument per transmetre el que penses. Aquesta vegada ha resultat que les meves idees han pres la forma de novel·la, però no sé quina forma prendran, la pròxima vegada». Era difícil pensar que la Fukaeri havia dit, realment, aquella frase tan llarga i tan ben estructurada tota seguida; segurament, els periodistes havien unit en una de sola les frases desmanegades que ella havia dit, i hi havien afegit el que hi faltava de la seva pròpia collita. Però potser sí, que havia parlat realment així, amb frases tan llargues i tan ben organitzades. No se sabia mai amb què podia sortir, la Fukaeri.
Quan li havien preguntat «¿quina és la teva obra preferida?», ella havia respost, naturalment, que «El conte dels Heike». Un periodista li havia preguntat quina era la part d’El conte dels Heike que li agradava més, i ella els l’havia recitat. Es va passar uns cinc minuts dient el text de memòria. Tothom va quedar tan impressionat que quan va acabar es va fer un moment de silenci. Per sort -segurament-, cap periodista no li havia preguntat quina era la seva música preferida.
A la pregunta de «¿qui ha estat més content, que tu hagis guanyat el premi?», havia respost, després de fer una llarga pausa, que «era un secret».
Pel que en Tengo va llegir al diari, la Fukaeri no havia dit ni una sola mentida en respondre a les preguntes: totes les seves afirmacions eren veritat. Els diaris duien la seva fotografia, i la Fukaeri que hi apareixia era encara més bonica que la que recordava. Quan parlaves amb ella cara a cara, l’atenció se te n’anava sense voler cap als gestos que feia, els canvis d’expressió o la seva manera de parlar, però quan l’observaves immòbil en una fotografia t’adonaves de fins a quin punt eren bells, els trets d’aquella noia. Les fotografies, que semblaven haver estat preses a la roda de premsa -efectivament, la Fukaeri portava el mateix jersei d’estiu de l’altre dia-, eren força petites, però semblaven desprendre una resplendor especial. Potser això era el mateix que en Komatsu havia anomenat «l’efecte de no ser una persona qualsevol».
En Tengo va plegar els diaris i, tot bevent una llauna de cervesa dret a la cuina, va començar a preparar-se un sopar senzill. L’obra que ell havia reescrit havia aconseguit el premi per a nous autors de la revista per unanimitat, els mitjans en parlaven i potser es convertiria en un èxit de vendes. Pensar això li produïa una sensació estranya. D’una banda, li hauria agradat poder-se’n alegrar sincerament, però al mateix temps no podia deixar d’estar intranquil, inquiet. ¿Podia ser, que tot anés tan bé, encara que ja ho havien previst?
Mentre feia el sopar es va adonar que havia perdut completament la gana. Fins feia un moment tenia ganes de menjar, però ara li havien passat del tot. Va embolicar amb film transparent el que havia començat a preparar, ho va guardar a la nevera i es va asseure en una cadira de la cuina, només bevent cervesa i mirant el calendari de la paret. L’hi havien donat al banc i tenia fotos sobre el pas de les estacions al mont Fuji. En Tengo encara no hi havia pujat mai. Tampoc no havia pujat a la torre de Tòquio, ni al terrat de cap edifici alt. Mai no li havien interessat els edificis alts, i es va preguntar per què. Potser era perquè sempre havia viscut mirant a terra.
En Komatsu la va encertar, amb la seva previsió. El número de la revista que incloïa Crisàlide d’aire gairebé es va esgotar el mateix dia que es va posar a la venda, i va desaparèixer de les llibreries. No passava mai, que s’esgotés un número d’una revista literària. Les editorials continuaven publicant revistes literàries a pesar que cada mes hi havia números vermells. L’objectiu que perseguien era reunir després les obres que hi apareixien en lliuraments per treure-les en forma de llibre, així com servir de plataforma de llançament de joves autors. Pràcticament no s’esperava que les revistes mateixes es venguessin gaire, o generessin beneficis. En conseqüència, que una revista literària s’esgotés el mateix dia que s’havia posat a la venda constituïa una notícia tan impactant com que haguessin caigut flocs de neu a Okinawa, encara que el fet que s’hagués esgotat no fes desaparèixer els números vermells.
En Komatsu va trucar a en Tengo i l’hi va fer saber.
– Ens va molt bé -li va dir-. Si s’esgota la revista, tothom s’interessarà moltíssim per l’obra i voldran llegir-la per saber com és. Els de la impremta ja treballen a tota màquina per treure Crisàlide d’aire com a llibre. Té la màxima prioritat, perquè aparegui tan aviat com sigui possible. Ara tant és, ja, si li donen el premi Akutagawa o no. Ja ens haurem fet un fart de vendre’n, abans que el concedeixin. Serà un gran èxit de vendes, t’ho garanteixo. Ja pots començar a pensar com et gastaràs els diners, Tengo!
A la secció literària de dissabte al vespre hi havia un article sobre Crisàlide d’aire. El titular destacava el fet que el número de la revista que incloïa l’obra s’havia venut en un obrir i tancar d’ulls. Uns quants crítics explicaven la impressió que els havia produït la novel·la. Totes les opinions eren positives. Deien que semblava impossible que una noia de disset anys tingués un estil tan segur, una sensibilitat tan aguda i una imaginació tan fecunda. L’obra indicava, «potser», l’aparició d’un nou estil literari. Un crític opinava que «l’excés de força imaginativa fa que potser l’obra tingui massa pocs punts de contacte amb la realitat»: aquest era l’únic comentari negatiu. Tanmateix, el mateix crític es mostrava conciliador dient tot seguit que «serà molt interessant veure quines obres escriurà aquesta noia a partir d’ara». Semblava que, de moment, el vent bufava en una direcció favorable.
La Fukaeri li va trucar quan faltaven quatre dies per a la data prevista perquè aparegués el llibre. Eren les nou del matí.
– Estaves llevat -va preguntar, com sempre amb una entonació plana i sense signe d’interrogació.
– És clar, que estava llevat -va dir en Tengo.
– Aquesta tarda estàs lliure.
– Estic lliure, si és després de les quatre.
– Podem quedar.
– Podem quedar -va dir en Tengo.
– Va bé al mateix lloc -va preguntar la Fukaeri.
– D’acord -va dir en Tengo-. A les quatre seré a la mateixa cafeteria de Shinjuku de l’altre dia. Per cert, vas quedar molt bé, a les fotografies del diari, les que et van fer a la roda de premsa.
– Portava el mateix jersei -va dir ella.
– Et quedava molt bé -va dir en Tengo.
– Perquè t’agrada com em realça el pit.
– Bé, sí. Però el més important, en aquest cas, era que caiguessis simpàtica a la gent.
La Fukaeri va quedar un moment callada, a l’altra banda de la línia. Es va fer un silenci com si hagués agafat alguna cosa d’un prestatge i se l’estigués mirant. Potser pensava en la relació que hi havia entre el seu pit i caure simpàtica a la gent. En Tengo també va pensar en la relació que hi havia entre la bellesa del pit i caure simpàtic a la gent, i cada vegada la veia menys clara.
– A les quatre -va dir la Fukaeri, i després va penjar.
Quan va entrar a la cafeteria de sempre, poc abans de les quatre, la Fukaeri ja l’esperava. Assegut al seu costat hi havia el professor Ebisuno, vestit amb una camisa de màniga llarga d’un gris clar i uns pantalons de color gris fosc. Com sempre, tenia l’esquena completament recta, com una estàtua. En Tengo es va sorprendre una mica de veure’l allí. Pel que li havia explicat en Komatsu, era un fet excepcional, que el professor «descendís de la muntanya».
En Tengo va seure al seient de davant d’ells i va demanar un cafè. Tot i que encara no havia començat l’estació plujosa, feia un dia molt calorós, com de ple estiu. Tanmateix, la Fukaeri anava fent glopets d’un cacau calent, com l’altra vegada. El professor Ebisuno tenia un cafè amb gel, però no l’havia tocat; se n’havia desfet el gel i l’aigua havia creat una capa transparent a la superfície.
– Gràcies per venir -va dir el professor Ebisuno.
Van portar el cafè i en Tengo en va fer un glop.
– Sembla que, de moment, tot va força bé -va dir el Professor a poc a poc, com si volgués comprovar en quin estat tenia la veu-. Has tingut molt d’èxit. Un èxit realment formidable. En primer lloc, et vull donar les gràcies per això.
– Em fa molt content, sentir-li dir això, però tal com sap, jo no existeixo, oficialment, en l’assumpte que ens ocupa -va dir en Tengo-. I una persona que no existeix oficialment no pot tenir un gran èxit.
El professor Ebisuno va fregar-se les mans damunt la taula, com si volgués escalfar-se-les.
– No cal que siguis tan modest, home. Tant és, el que haguem de dir a la gent: tu existeixes de debò. Si tu no hi fossis, no hauríem arribat fins aquí. Gràcies a tu, Crisàlide d’aire s’ha convertit en una obra molt millor. Ara el contingut encara és més ric i més profund del que jo m’havia imaginat. Es nota, que en Komatsu té bon ull, a l’hora d’escollir la gent.
Al seu costat, la Fukaeri continuava bevent el cacau, com un gatet que begués llet. Portava una brusa blanca senzilla, de mitja màniga, i una faldilla de color blau marí més aviat curta. Com sempre, no portava ni un sol accessori. Quan s’inclinava cap endavant, els cabells llargs i llisos li ocultaven el rostre.
– T’ho volia agrair en persona. És per això, que t’he demanat que vinguessis aquí -va dir el professor Ebisuno.
– No caldria que s’hagués molestat. Per a mi, poder reescriure Crisàlide d’aire també ha significat molt.
– Tot i així, penso que t’ho he d’agrair.
– Ja m’ho agraït, doncs -va dir en Tengo-. ¿Li importa, que li faci una pregunta personal sobre la Fukaeri?
– És clar que no. Si puc respondre…
– ¿És el tutor legal de la Fukaeri, vostè?
El professor va fer que no amb el cap.
– No, no en sóc el tutor legal. M’agradaria poder-ho ser, si fos possible, però, com ja et vaig explicar, no hi ha manera de posar-se en contacte amb els seus pares. Des del punt de vista legal, jo no hi tinc cap dret, sobre ella. Simplement, la vaig acollir a casa meva quan hi va venir fa set anys i des de llavors me n’he encarregat.
– Llavors, ¿el més adequat no seria que vostè intentés no atreure l’atenció cap a la Fukaeri? Podria tenir problemes, ara que tothom en parla. Encara és menor.
– Per exemple, estaria en una situació difícil, si els seus pares decidissin demandar-me per recuperar-la. Després d’haver aconseguit fugir, ara la podrien obligar a tornar. És això, el que vols dir, ¿oi?
– Sí. Això és una altra cosa que no entenc.
– És normal, que t’ho preguntis. Tanmateix, ells tampoc no es troben en una situació que els permeti fer-se veure gaire. Com més al centre d’atenció estigui la Fukaeri, més cridarà l’atenció de tothom, també, qualsevol cosa que facin en relació amb ella. I això és el que ells volen evitar costi el que costi.
– «Ells» -va dir en Tengo-. Vol dir els membres de Sakigake, ¿oi?
– Exactament -va dir el Professor-, el grup religiós Sakigake. Jo he tingut cura de l’Eri durant set anys. Ella mateixa ha expressat molt clarament el seu desig de continuar vivint amb mi. I els seus pares, sigui quina sigui la situació en què es troben, l’han deixada sola durant aquests set anys. No els seria pas tan fàcil, obligar-la a tornar amb ells.
En Tengo hi va pensar un moment. Després va tornar a parlar.
– Tal com prevèiem, Crisàlide d’aire s’ha convertit en un èxit de vendes, l’Eri és el centre d’atenció de l’opinió pública i això, paradoxalment, fa més complicat per a Sakigake fer-la tornar. Fins aquí, ho entenc. El que em pregunto és què és el que vol fer, vostè, a partir d’ara.
– Jo tampoc no ho sé -va dir el professor Ebisuno amb veu apagada-. A partir d’ara entrem en un territori desconegut per a tothom. No en tenim cap mapa, i fins que no girem a la pròxima cantonada no sabrem què s’hi amaga, al darrere. No ens ho podem ni imaginar.
– ¿No ens ho podem ni imaginar? -va dir en Tengo.
– No. Pot sonar irresponsable, però l’essencial, en tota aquesta història, és que «no ens ho podem ni imaginar». És com llançar una pedra en un llac molt profund. El soroll que fa ressona pertot arreu. Després, l’únic que podem fer és contenir la respiració i esperar a veure què en sortirà, del llac.
Van quedar un moment callats. Tots tres s’imaginaven, per separat, com creixien les ones a la superfície del llac. En Tengo es va esperar fins que, segons els seus càlculs, haguessin desaparegut les ones, i després va començar a parlar amb calma.
– Tal com li vaig dir la primera vegada, això que estem fent és una mena d’estafa; potser fins i tot es podria dir que una estafa a la societat. A partir d’ara, segurament també hi haurà força diners pel mig, i la mentida anirà creixent com una bola de neu. Aquesta mentida en farà néixer altres, i la relació entre totes aquestes mentides serà cada vegada més complicada, i potser al final no podrem evitar que tot plegat se’ns escapi de les mans. I quan es descobreixi el que hem fet, tots els que hi hem estat involucrats, incloent-hi l’Eri, en sortirem perjudicats d’alguna manera, o totalment destruïts, si tenim mala sort. Potser serà com si haguéssim mort, socialment. ¿Hi està d’acord, amb això?
El professor Ebisuno es va posar les mans al voltant del marc de les ulleres.
– No puc deixar d’estar-hi.
– Però, tot i així, segons em va dir en Komatsu, vostè ha acceptat ser el cap visible de l’empresa que formarem al voltant de Crisàlide d’aire. És a dir, que serà la cara pública del seu projecte. O, dit d’una altra manera, està disposat a enfangar-se fins al coll.
– En darrer terme, potser sí que és més o menys això.
– Pel que jo entenc, vostè és una persona d’una gran intel·ligència, molt de sentit comú i un criteri propi a l’hora de jutjar les coses. Però, igualment, no sap com pot acabar, aquesta història. Diu que no sap què ens podem trobar, quan girem a la pròxima cantonada. Jo no entenc com és que una persona com vostè està disposada a posar-se en una situació tan tèrbola i imprevisible.
– T’agraeixo molt, aquesta opinió tan bona que tens de mi -va dir el professor Ebisuno, i després va fer un sospir-. Entenc molt bé el que vols dir.
Hi va haver un silenci.
– Ningú no sap què passarà -va intervenir de sobte la Fukaeri, que després va tornar a quedar en silenci. La tassa de cacau ja era buida.
– És veritat -va dir el Professor-: ningú no sap què passarà. Tens tota la raó.
– Però fins a cert punt deu tenir alguna previsió de què podria passar, ¿oi? -va dir en Tengo.
– Fins a cert punt, sí.
– ¿Li fa res, si miro d’endevinar-la, aquesta previsió?
– No, és clar.
– Pot ser que la publicació de Crisàlide d’aire li permeti descobrir què els va passar, als pares de l’Eri. ¿És això, el que ha volgut dir quan parlava de llançar una pedra en un llac?
– L’has encertada, més o menys -va dir el professor Ebisuno-. Si Crisàlide d’aire es converteix en un èxit de vendes, tots els mitjans de comunicació s’hi aplegaran al voltant, com fan les carpes en un llac. La veritat és que ara mateix ja hi ha força rebombori. Des de la roda de premsa les revistes i les televisions no paren de demanar-nos entrevistes. Evidentment les hem rebutjat totes, però amb la publicació del llibre la cosa encara s’animarà més. Quan vegin que no concedim entrevistes, faran servir tots els mitjans possibles per descobrir coses sobre l’Eri. I tard o d’hora sortiran tot d’informacions sobre ella: qui eren els seus pares, on i en quines condicions va créixer, i qui se n’encarrega, ara. Serà un material molt interessant, per treure’l a les notícies.
»No és que ho faci per gust, això. Jo, ara, visc tranquil a la muntanya i no tinc gens de ganes d’atreure l’atenció pública. I no en trauré ni un cèntim, de tot això. El que intento és fer-ho servir d’esquer per atreure l’atenció dels mitjans de comunicació cap als pares de l’Eri, perquè es preguntin on són, i què fan. És a dir, procuro que els mitjans facin el que la policia no pot, o no vol, fer. Si tinc sort, potser podré aprofitar aquest moviment informatiu per salvar-los a tots dos. La qüestió és que tant per a mi com, evidentment, per a l’Eri, el matrimoni Fukada és molt important. No ens podem resignar a no saber què se n’ha fet.
– Però, suposant que els Fukada siguin allà, ¿per què els haurien hagut de retenir durant set anys? És molt de temps.
– Jo tampoc no ho sé. Només ho puc suposar -va dir el professor Ebisuno-. Tal com et vaig explicar, Sakigake va començar com a comuna agrícola d’inspiració revolucionària, i en un moment determinat es va escindir de la facció violenta Akebono, es va produir un gran canvi en les orientacions que la regien i es va convertir en grup religiós. La policia la va investigar en relació amb l’incident d’Akebono, però la investigació només va servir per confirmar que ells no hi havien tingut absolutament res a veure. A partir d’aquell moment, el grup religiós ha anat enfortint gradualment la seva posició. No, gradualment no: molt ràpidament. Però gairebé no se’n sap res, de les activitats que realment duen a terme. Tu mateix no en deus saber res.
– No en sé res de res -va dir en Tengo-. Jo no miro la televisió ni llegeixo amb gaire atenció els diaris, i per tant no crec que pugui servir com a referència sobre què en sap la majoria de la gent.
– No, no ets només tu, qui no en sap res. Es mouen amb discreció, per evitar al màxim que se sàpiga què fan. Altres nous grups religiosos intenten cridar l’atenció per augmentar poc o molt el nombre de creients, però Sakigake no, perquè el seu objectiu no és augmentar el nombre de fidels. Normalment, els grups religiosos intenten atreure com més gent millor per assegurar-se ingressos, però sembla que, a Sakigake, això no li cal. El que busquen no són diners, sinó recursos humans. Ells volen creients joves i saludables, amb un alt nivell de compromís i de coneixements especialitzats en diversos camps. Per això no obliguen a ningú a convertir-se a la seva religió, ni accepten qualsevol persona dins el grup. Fan entrevistes als candidats per escollir els que els interessen, o bé busquen entre la gent que té els coneixements que els interessen. Gràcies a això han aconseguit crear un grup religiós integrat per persones molt motivades, capacitades i combatives. De portes enfora continuen sent una explotació agrícola, però alhora s’entrenen molt durament.
– ¿I en quines creences se suposa que es basa, la seva religió?
– Segurament no hi ha un cos de doctrina ben definit, i, si n’hi ha, deu ser molt eclèctic. A grans trets, es deu basar en el budisme esotèric, però, més que les creences concretes, al centre de la vida del grup hi deu haver el treball i l’entrenament, que a més a més deuen ser força durs, i no cap passatemps. Hi van joves de tot el país que volen tenir una vida més plena espiritualment i que n’han sentit parlar bé. La cohesió, a dins, és molt forta, però amb l’exterior mantenen una política de secret absolut.
– ¿Tenen algun cap espiritual?
– De portes enfora, no. Rebutgen el culte a la personalitat i la col·lectivitat és qui regeix el grup. Però no queda clar què hi passa, a dins, realment. Jo miro d’aplegar-ne tanta informació com puc, però les dades que arriben a l’altra banda de la tanca són molt escasses. L’únic que en puc dir amb seguretat és que la religió creix d’una manera constant i que està molt ben finançada. Sakigake cada vegada posseeix més terreny i té unes instal·lacions més ben condicionades. I la tanca que l’encercla és cada vegada més forta.
– I, en algun moment, el nom d’en Fukada, que originalment n’havia estat el líder, va desaparèixer, de cara a l’exterior.
– Exactament. No hi ha res normal, res que tingui sentit -va dir el professor Ebisuno. Va fer una llambregada a la Fukaeri i després va tornar a mirar en Tengo.- Sakigake amaga algun secret important. Estic segur que en algun moment, a l’interior de Sakigake es va produir un gran moviment tectònic. No sé què va ser, exactament, però això va provocar que passés de ser una comuna agrícola a convertir-se en una fundació religiosa, i, al mateix temps, que passés de ser un grup pacífic i obert a l’exterior a adoptar, de sobte, una política de secretisme estricte.
»Jo m’imagino que en aquell moment es va produir alguna mena de cop d’estat intern, a Sakigake, i que potser en Fukada s’hi va veure embolicat. Tal com ja t’he explicat, en Fukada no hi tenia gens de tirada, cap a la religió. Era un materialista de pedra picada. No era un home que es quedaria de braços plegats, si veiés que la comunitat que ell havia creat feia un tomb cap a la religió, sinó que faria tot el possible per evitar-ho. Segurament, quan va passar això, va perdre la lluita interna per controlar Sakigake.
En Tengo va reflexionar sobre el que havia sentit.
– Entenc el que diu, però suposant que fos això, el que va passar, ¿no n’haurien tingut prou d’expulsar en Fukada de Sakigake, tal com va passar quan Akebono va abandonar la posició pacifista? No calia que es molestessin a retenir-lo, ¿no?
– Tens raó. En circumstàncies normals no hauria calgut que es prenguessin la molèstia de tenir-lo tancat. Però, ¿no pot ser que en Fukada conegués el secret de Sakigake, un secret que els hauria causat problemes, si s’hagués fet públic? Per això, no en tenien prou de deixar-lo anar, senzillament.
»Com a fundador original del grup, en Fukada, a la pràctica, n’havia estat el líder durant molt de temps. Segurament, havia estat testimoni de tot el que havia passat allí fins a aquell moment, sense excepció. Potser sabia massa coses. A més a més, era una persona molt coneguda. El nom de Tamotsu Fukada està lligat a una època i a uns fets determinats, i encara conserva molt de prestigi, avui dia, en alguns àmbits. Si hagués abandonat Sakigake, tot el que hagués dit o hagués fet hauria estat al punt de mira, independentment que ell ho hagués volgut o no. Per tant, suposant que en Fukada i la seva dona haguessin volgut sortir de Sakigake, el grup no els podia deixar marxar com si res.
– O sigui que el que vostè vol és que l’Eri, que és la filla d’en Tamotsu Fukada, tingui un debut sensacional com a escriptora i que Crisàlide d’aire es converteixi en un gran èxit de vendes per atreure l’atenció de tothom cap a Sakigake i així sortir del punt mort en què es troba.
– Set anys és molt de temps, i res del que he fet durant aquest temps no ha servit en absolut. Si ara no aprofito aquesta oportunitat, potser mai no aconseguiré resoldre aquest enigma.
– Vol fer servir l’Eri d’esquer per fer sortir el tigre de l’espessor de la selva.
– Ningú no ho sap, què en sortirà. No és segur ni que sigui un tigre.
– Però, tal com ho ha explicat, fa l’efecte que pensa que pot ser alguna cosa perillosa.
– Aquesta possibilitat existeix -amb un to molt reflexiu-. Ja ho deus saber, tu: a l’interior dels grups tancats i homogenis pot passar qualsevol cosa.
Es va fer un silenci pesant, des del qual va parlar la Fukaeri.
– És perquè va venir la gent petita -va dir en veu baixa.
En Tengo va mirar la Fukaeri, que seia al costat del professor. Com sempre, la cara no mostrava cap mena d’expressió.
– ¿Vols dir que va venir la gent petita i que per això va canviar alguna cosa, a dins de Sakigake? -va demanar en Tengo a la Fukaeri.
La Fukaeri no va respondre a la pregunta; els seus dits jugaven amb el botó del coll de la brusa.
El professor Ebisuno va parlar com si volgués omplir el silenci de la Fukaeri.
– No sé quin significat té, la gent petita que descriu l’Eri, i ella tampoc no sap explicar amb paraules què és, la gent petita. O potser és que no ho vol explicar. El que sembla segur, però, és que aquesta gent petita hi va tenir algun paper, en la transformació sobtada de Sakigake de comuna agrícola en grup religiós.
– O bé el que ella en diu gent petita -va dir en Tengo.
– Exactament -va dir el Professor-. Jo tampoc no sé si és la gent petita o bé el que ella anomena gent petita. Però, com a mínim, sembla que si l’Eri fa aparèixer aquesta gent petita a Crisàlide d’aire és per referir-se a alguna cosa important.
El Professor es va mirar les mans una estona, però al final va tornar a parlar.
– A 1984, de George Orwell, apareix, tal com saps, un dictador que s’anomena Gran Germà. Evidentment, l’obra és una al·legoria de l’estalinisme, i el terme «Gran Germà» ha acabat funcionant com a icona social. Se li ha de reconèixer un gran mèrit, a Orwell. Però ara que ja som al 1984, el Gran Germà és massa conegut, massa obvi. Si ara aparegués aquí, tothom l’assenyalaria amb el dit i diria: «Vigileu! Aquest d’aquí és el Gran Germà!». Dit d’una altra manera, el Gran Germà ja no apareixerà, a hores d’ara. Al seu lloc, ha aparegut això que la Fukaeri anomena gent petita. ¿No trobes que el contrast entre tots dos noms és molt interessant?
El Professor va mirar en Tengo i va deixar traspuar una mena de somriure.
– La gent petita és invisible. Ni tan sols sabem si són bons o dolents, o si existeixen realment, però van soscavant sense descans la terra que tenim sota els peus. -Aquí, el Professor va fer una petita pausa.- Potser per saber què els va passar, al matrimoni Fukada i a l’Eri mateix, primer haurem de descobrir què és, la gent petita.
– ¿O sigui que el que vostè vol és fer sortir la gent petita del seu amagatall? -va preguntar en Tengo.
– ¿Vols dir, que podem fer sortir de l’amagatall una cosa que ni tan sols sabem si existeix o no? -va dir el Professor. El somriure continuava esbossat als seus llavis.- Potser encara és més realista parlar del tigre que dius tu.
– Sigui el que sigui, el que no canvia és que l’Eri continua fent d’esquer.
– No, la paraula «esquer» no és del tot exacta. S’hi acosta més la imatge d’un remolí. Arriba un moment que tots els elements que hi ha al voltant giren a l’entorn d’aquest remolí. Això, és el que estic esperant.
El Professor va moure el dit a poc a poc, dibuixant cercles a l’aire, i després va tornar a parlar.
– El que hi ha al centre del remolí és l’Eri. I el que hi ha al centre no cal que es mogui. El que es mou són les coses que hi ha al seu voltant.
En Tengo l’escoltava sense dir res.
– Si em permets emprar la teva imatge, tan arriscada, pot ser que no solament l’Eri, sinó tots nosaltres, ens haguem convertit en l’esquer. -El Professor va entretancar els ulls i va mirar en Tengo.- Tu inclòs.
– Jo només havia de reescriure Crisàlide d’aire, com a especialista treballant per encàrrec. Aquesta és la proposta que em va fer en Komatsu, al principi.
– Ja ho veig.
– Però després la història ha anat canviant a poc a poc, quan ja hi estava ficat -va dir en Tengo-. Això, ¿no deu pas haver passat perquè vostè ha introduït canvis al projecte inicial d’en Komatsu?
– No, jo no tinc intenció d’introduir-hi cap canvi. En Komatsu té els seus objectius i jo tinc els meus. I ara tots dos objectius avancen en la mateixa direcció.
– O sigui que és com si els seus objectius compartissin un vehicle per arribar al mateix lloc, i que per això el pla tira endavant.
– Potser es podria dir així.
– Dues persones que van a llocs diferents pugen al mateix cotxe i van avançant. Fins a un punt determinat han de seguir el mateix camí, però quan hi arribin, no se sap, què pot passar.
– Es nota, que ets escriptor, perquè t’expresses molt bé.
En Tengo va sospirar.
– Jo no diria que la perspectiva sigui gaire optimista. Però, sigui com sigui, arribarà un moment que no podrem fer marxa enrere.
– I encara que puguem fer marxa enrere, segurament serà molt difícil tornar al punt de sortida -va dir el Professor.
La conversa es va acabar aquí; a en Tengo no se li va acudir res més per dir.
El professor Ebisuno va marxar abans, tot dient que havia quedat amb algú a prop d’allí. La Fukaeri es va quedar, i ella i en Tengo es van estar una estona l’un davant de l’altra sense dir res.
– ¿No tens gana? -va preguntar en Tengo.
– No especialment -va dir la Fukaeri.
La cafeteria es va omplir de gent, i en van sortir sense que cap de tots dos ho hagués de proposar. Després van passejar una mica pels carrers de Shinjuku, sense anar enlloc en concret. Ja eren gairebé les sis i havia molta gent que caminava de pressa cap a l’estació, però al cel encara hi havia llum. El sol de principi d’estiu embolcallava la ciutat. Sortint de la cafeteria, que es trobava en un local subterrani, es tenia l’estranya sensació que la llum que hi havia al carrer era artificial.
– ¿Vas a algun lloc, ara? -va preguntar en Tengo.
– No he d’anar enlloc -va dir la Fukaeri.
– ¿Vols que t’acompanyi a casa? -li va proposar en Tengo-. Vull dir al pis de Shinanomachi. Avui et quedes a dormir allà, ¿no?
– No hi aniré, allà -va dir la Fukaeri.
– ¿Per què, no?
Ella no va respondre.
– ¿Perquè et sembla que avui és millor que no hi vagis? -va preguntar, temptativament, en Tengo.
La Fukaeri va assentir sense dir res.
En Tengo va tenir ganes de preguntar-li per què li semblava que era millor que no hi anés, però va pensar que tampoc no li respondria, i ho va deixar córrer.
– Doncs, ¿te’n vas a casa del Professor?
– Futamatao és massa lluny.
– ¿Tens algun altre lloc, per anar?
– Em quedaré a casa teva -va dir la Fukaeri.
– No ho sé, si t’hi hauries de quedar -va dir en Tengo, escollint les paraules amb molt de compte-. El meu apartament és petit, i jo visc sol, i segur que el professor Ebisuno no deixaria que t’hi quedessis.
– Al Professor no li fa res -va dir la Fukaeri. Després va fer el gest d’arronsar les espatlles.- A mi tampoc no em fa res.
– Però potser a mi sí, que em fa res -va dir en Tengo.
– Per què.
– Doncs perquè… -va començar a dir, però no li va sortir res més. No va aconseguir recordar què era, el que havia volgut dir. De vegades li passava, quan parlava amb la Fukaeri: de sobte, s’oblidava de què estaven parlant, com si d’un plegat un cop de vent se li hagués endut els fulls de la partitura a mig concert.
La Fukaeri va allargar la mà dreta i va agafar suaument l’esquerra d’en Tengo com si volgués consolar-lo.
– Tu no ho entens -va dir la noia.
– ¿Què és, el que no entenc?
– Nosaltres dos som una sola persona.
– ¿Una sola persona? -es va sorprendre en Tengo.
– Vam escriure el llibre junts.
En Tengo va sentir la força dels dits de la Fukaeri al palmell de la mà. No l’hi agafava amb força, però sí amb una fermesa constant.
– És veritat. Vam escriure Crisàlide d’aire tots dos junts. I segurament també estarem junts, quan se’ns mengi el tigre.
– No sortirà cap tigre -va dir la Fukaeri amb un to insòlitament seriós.
– Que bé -va dir en Tengo, però no és que el fes gaire content, sentir això. Potser no en sortiria cap, de tigre, però tampoc no sabien què sortiria, en lloc seu.
Es van quedar drets davant de les màquines dels bitllets de l’estació de Shinjuku. La Fukaeri mirava en Tengo a la cara, agafant-li encara la mà. Al seu voltant la gent caminava de pressa, avançant com les aigües d’un riu.
– Molt bé, doncs. Si et vols quedar a dormir a casa, t’hi pots quedar -es va rendir en Tengo-. Jo puc dormir al sofà.
– Gràcies -va dir la Fukaeri.
En Tengo va pensar que aquella era la primera vegada que li havia sentit donar les gràcies per res. O no, potser no era la primera vegada. Tanmateix, no va aconseguir recordar quan l’hi havia sentit, abans.
19
AOMAME
Dones compartint un secret
– ¿La gent petita? -va preguntar l’Aomame en un to amable, mentre escodrinyava el rostre de la nena-. ¿I qui és, aquesta gent petita?
Tanmateix, després de dir això la boca de la Tsubasa no es va tornar a obrir i les seves ninetes van perdre profunditat un altre cop, com si hagués consumit pràcticament tota l’energia per dir aquelles paraules.
– ¿Tu la coneixes, aquesta gent? -va dir l’Aomame.
Cap resposta, com era d’esperar.
– Els ha esmentat unes quantes vegades -va dir la mestressa-: la gent petita. No sé què vol dir.
Hi havia alguna cosa sinistra, en aquells mots; a l’Aomame li van produir la mateixa sensació que quan sentia una sirena al lluny.
L’Aomame es va adreçar a la mestressa:
– ¿Devia ser aquesta gent petita, qui li va fer mal?
La mestressa va fer que no amb el cap.
– No ho sé. El que sí que sembla segur és que, sigui el que sigui, això a què es refereix com a gent petita és molt important, per a ella.
La Tsubasa va posar les seves petites mans damunt la taula, una sobre l’altra, i, sense canviar de posició, es va quedar fitant un punt determinat de l’aire amb aquells ulls opacs.
– Però, ¿què li va passar? -va preguntar l’Aomame a la mestressa.
Ella li va respondre amb una veu apagada.
– Vam trobar signes que l’havien violada, i que ho havien fet diverses vegades. Tenia diversos esquinços als òrgans sexuals exteriors i a la vagina, i l’úter també estava danyat. Això va passar perquè la va penetrar el fal·lus erecte d’un home adult quan l’úter encara no havia arribat a la maduresa. La conseqüència va ser que la part on s’instal·len els òvuls va quedar destrossada. El metge pensa que segurament no es podrà quedar embarassada, quan sigui gran.
Feia l’efecte que la mestressa exposava la qüestió en uns termes tan crus davant la nena expressament. La Tsubasa se l’escoltava sense dir res, i en la seva expressió no es va produir cap canvi; de tant en tant movia una mica la boca, però no en va sortir cap so. Semblava més aviat com si es trobés molt lluny i escoltés, mig per educació, el que s’explicava sobre una persona que ella no coneixia.
– I no és només això -va continuar la mestressa en veu baixa-. Encara que resultés que, d’alguna manera, li poguéssim tornar la possibilitat de concebre, segurament aquesta nena mai no voldrà mantenir relacions sexuals amb ningú. Veient les ferides que li va provocar, la penetració devia ser molt dolorosa, i a més a més es va repetir diverses vegades. No és tan fàcil, oblidar un patiment com aquest. ¿Saps què vull dir, oi?
L’Aomame va fer que sí amb el cap. Tenia els dits de les mans estretament entrellaçats damunt dels genolls.
– És a dir: que els òvuls que aquesta nena tenia preparats a dintre seu ja no tenen on anar. Ara… -la mestressa va fer un cop d’ull a la Tsubasa, abans de continuar-, ja s’ha quedat estèril.
L’Aomame no sabia fins a quin punt la Tsubasa entenia el que deien. Igualment, però, semblava que les emocions que pogués sentir fossin en alguna altra banda. Com a mínim, no eren allí. El seu cor estava tancat amb pany i clau en una habitació petita i fosca que es trobava en un altre lloc.
La mestressa va continuar.
– No estic dient pas que l’única raó de viure, per a una dona, hagi de ser quedar-se embarassada i tenir fills. Cadascú és lliure d’escollir la vida que vol fer. Igualment, però, una dona, com a dona que és, té per naturalesa el dret de tenir fills, i és molt difícil de perdonar una persona que li hagi arrabassat aquest dret.
L’Aomame va assentir sense dir res.
– És clar, que és difícil de perdonar -va repetir la mestressa. L’Aomame es va adonar que la veu li tremolava una mica: cada vegada li costava més contenir l’emoció.- Aquesta nena va fugir d’un lloc tota sola. Com ho va aconseguir, no ho sabem. Però no pot anar enlloc més que aquí, perquè enlloc més no està segura.
– ¿On són, els seus pares?
La mestressa va fer cara de circumstàncies i va repicar lleugerament la taula amb les ungles.
– Els seus pares, sé on són. Però van ser ells, els qui la van fer passar per una cosa tan horrible. És a dir, que aquesta nena es va escapar dels seus pares.
– O sigui que els pares van consentir que algú violés la seva filla. ¿És això, el que vol dir?
– No tan sols ho van permetre: ho van encoratjar.
– Però, ¿com la podien fer, una cosa tan…? -va començar l’Aomame, però no li van acabar de sortir les paraules.
La mestressa va fer que no amb el cap.
– És terrible, tot plegat. Fos com fos, no es pot perdonar. Però les circumstàncies fan que sigui molt complicat, resoldre-ho. No es tracta de simple violència domèstica. El metge em va dir que ho havia de comunicar a la policia, però jo li vaig demanar que no ho fes, i com que tenim una relació força estreta, el vaig aconseguir convèncer.
– ¿I com és? -va preguntar l’Aomame-. ¿Com és, que no en van informar la policia?
– El que li van fer a aquesta nena és clarament immoral, i la societat no pot deixar-ho de castigar. És evident que ens trobem davant d’uns fets menyspreables que han de ser castigats severament per la llei -va dir la mestressa escollint les paraules amb molt de compte-. Però, tot i així, ¿com reaccionarien, ells, si ara truquéssim a la policia? Ja ho veus, que aquesta nena gairebé no parla: no és capaç d’explicar realment què va passar, i què li van fer. I encara que ho pogués explicar, no tindríem manera de demostrar que el que digués és veritat. Si la policia ens la prengués, potser la tornarien a enviar amb els seus pares. I si estigués amb ells, potser li tornarien a fer el mateix. I això no ho podem permetre.
L’Aomame va fer que sí.
– Me n’encarregaré jo, d’aquesta nena -va dir la mestressa taxativament-. No deixaré que se l’enduguin. No la penso donar ni als seus pares ni a ningú. L’amagaré en algun lloc i me n’encarregaré jo, de pujar-la.
Durant un moment l’Aomame va mirar la mestressa i la nena alternativament.
– I així, doncs, ¿sap qui és, exactament, el que va abusar de la nena? ¿És un sol home? -va preguntar l’Aomame.
– Sé qui és. Va ser un sol home.
– Però no el pot denunciar, ¿oi?
– Aquest home té molta influència -va dir la mestressa-; moltíssima influència directa. Els seus pares estaven sota la seva influència, i encara hi continuen estant. Actuen sempre seguint les seves ordres; no tenen personalitat ni opinió pròpia. Per a ells, tot el que diu aquest home és absolutament correcte. Per tant, si ell els digués que li han de donar la seva filla, ells no s’hi podrien oposar: s’empassarien les seves explicacions i li entregarien la nena alegrement, tot i saber què li faria.
L’Aomame va necessitar un moment per analitzar el que la mestressa li havia explicat i acabar-ho d’entendre.
– ¿Formen part d’algun grup especial?
– Sí. D’un grup especial, que comparteix unes idees estretes i malaltisses.
– ¿Una mena de secta? -va preguntar l’Aomame.
La mestressa va fer que sí.
– Sí. I d’una secta extremament perversa i perillosa.
És clar: només podia tractar-se d’una secta. Gent que sempre actua seguint ordres, que no té personalitat ni opinió pròpia. «No hauria estat estrany que a mi m’hagués passat el mateix», va pensar l’Aomame mossegant-se el llavi.
Evidentment, entre els testimonis de Jehovà no es produïen casos de violació, a la pràctica. Com a mínim, a ella mai no l’havia molestada ningú sexualment. Tots els «germans» i «germanes» que ella coneixia eren persones pacífiques i honestes. Donaven molta importància a les seves creences i vivien la vida -de vegades, fins i tot arriscant-la- d’acord amb aquestes creences. Tanmateix, que l’objectiu que es persegueix sigui correcte no garanteix que les conseqüències també ho siguin. I una violació no s’ha d’exercir necessàriament sobre el cos. La violència no sempre adopta una forma visible, i les ferides que provoca no sempre vessen sang.
Veient la Tsubasa, l’Aomame es va recordar a si mateixa a la seva edat. Al final, ella havia aconseguit escapar del lloc on es trobava, tal com volia, però, en el cas d’aquella nena, el mal que li havien fet era tan gran que potser ja no podria fer marxa enrere. Potser no podria recuperar la innocència d’abans. L’Aomame va sentir un fort dolor al pit, mentre hi pensava: potser el que havia vist en la Tsubasa era a si mateixa, tal com podria haver estat.
– Aomame -va dir la mestressa, com si li volgués confessar alguna cosa-. Fins ara no t’ho havia dit, i sé que no està bé, però vaig demanar que t’investiguessin.
En sentir això, l’Aomame es va girar i se la va mirar.
La mestressa va continuar.
– Va ser poc després de veure’t aquí i parlar amb tu. Espero que no et sàpiga greu.
– No, no me’n sap -va dir l’Aomame-. És normal, que em fes investigar, ateses les circumstàncies, perquè el que fem no és gaire corrent.
– Exactament. Nosaltres travessem una línia molt fina, molt subtil, i és per això, que hem de confiar l’una en l’altra. Però no es pot pas confiar en algú que no coneixem, sigui qui sigui, sense saber-ne res. Per això vaig fer que ho investiguessin tot, sobre tu, des de l’actualitat fins al teu passat més llunyà. Vull dir «gairebé tot», és clar. Ningú no ho pot saber absolutament tot, sobre una altra persona; potser ni tan sols Déu.
– Ni el dimoni -va dir l’Aomame.
– Ni el dimoni -va repetir la mestressa, que tot seguit va somriure imperceptiblement-. Sé que tu també carregues les conseqüències d’haver format part d’una secta, quan eres petita: els teus pares eren fervents testimonis de Jehovà, i ho continuen sent. Ara encara no t’han perdonat que renunciessis a la seva fe, i a tu també et continua dolent, això.
L’Aomame va assentir sense dir res.
La mestressa va continuar:
– Si et dic el que penso, de debò, els testimonis de Jehovà no són una religió com cal. Si tu, quan eres petita, haguessis tingut un accident important o haguessis patit alguna malaltia que requerís cirurgia, potser t’hauries mort. Una religió que rebutja la cirurgia quan és indispensable per salvar la vida només perquè és contrària a la interpretació literal de les escriptures no és res més que una secta. Això és portar el dogma massa lluny.
L’Aomame va fer que sí. El rebuig de les transfusions de sang és el primer principi que els testimonis de Jehovà inculquen als nens: els ensenyen que és molt millor morir amb el cos immaculat i que la teva ànima vagi al paradís que no pas fer-te una transfusió de sang que va en contra dels ensenyaments de Déu i anar a l’infern. No hi ha lloc per a les mitges tintes. Només hi ha dues possibilitats: anar al cel o anar a l’infern. Els nens encara no tenen la capacitat de jutjar les coses ells mateixos, ni tampoc la possibilitat de saber si el principi que els estan inculcant és compartit per tota la societat o admissible des del punt de vista científic. S’han de creure cegament allò que els pares els ensenyen. Si quan era petita l’Aomame hagués necessitat rebre una transfusió de sang, segurament hauria seguit les ordres dels seus pares, l’hauria rebutjada, s’hauria mort i hauria anat a parar al paradís o a algun altre lloc igual d’absurd.
– ¿És coneguda, aquesta secta? -va preguntar l’Aomame.
– Es diu Sakigake. Segur que tu també has sentit aquest nom, alguna vegada, perquè durant un temps sortia als diaris pràcticament cada dia.
L’Aomame no recordava haver-lo sentit mai, però va assentir ambiguament sense dir res, perquè li va semblar que era el millor. Era conscient que el món en què es trobava ara no era el de 1984, sinó el de 1Q84, que havia sofert diversos canvis. Això només era una hipòtesi, de moment, però cada dia que passava aquesta hipòtesi prenia més força. I semblava que en aquest món nou encara hi havia moltes coses de les quals no estava informada. Havia d’anar amb peus de plom.
La mestressa va continuar l’explicació.
– Al principi, Sakigake era una petita comuna agrícola formada al voltant d’un nucli de gent d’extrema esquerra que havia fugit de la ciutat, però en un moment determinat es va produir un canvi d’orientació sobtat i es va convertir en un grup religiós. No sé com ni per què es va produir aquest canvi. És una història molt, molt estranya. Però, sigui com sigui, gran part dels membres s’hi va quedar. Ara estan reconeguts com a fundació religiosa, però gairebé ningú no en sap res, sobre quina mena de religió practiquen. Bàsicament deu ser alguna derivació esotèrica del budisme, però és molt probable que el contingut de la seva doctrina estigui feta de retalls diversos. El grup ha captat molts creients nous, i s’està fent molt poderós. Sembla que van tenir alguna cosa a veure amb aquell incident tan greu, però la seva imatge no en va sortir gens perjudicada, perquè van saber resoldre la situació amb una intel·ligència impressionant, fins al punt que encara els va servir de publicitat.
La mestressa va sospirar, i després va continuar parlant.
– Gairebé ningú no en sap res, d’aquesta secta, però tenen un cap espiritual a qui anomenen «Líder». Ells pensen que aquest Líder té poders especials, i que de vegades els fa servir per guarir malalties incurables, per predir el futur o per produir diversos fenòmens sobrenaturals. Segur que tot és un muntatge, és clar, però això li serveix per atreure gent.
– ¿Fenòmens sobrenaturals?
La mestressa va arrufar aquelles celles tan ben dibuixades.
– No sé què vol dir, això, concretament. Si et dic la veritat, no m’interessa absolutament gens, tot això de l’ocultisme. Aquesta mena d’enganyifes sempre són iguals, i s’han fet en totes les èpoques, i a tot arreu del món. Sempre funcionen igual. Però mai no passen de moda, aquests trucs infames, perquè la majoria de gent no creu el que és real, sinó allò que li agradaria que fos real. Per molt que obri els ulls, aquesta mena de gent no veu absolutament res, en realitat. Per a un estafador, enganyar-la és tan fàcil com enredar un nen de bolquers.
– Sakigake -va dir l’Aomame, per veure com sonava. Semblava el nom d’un tren exprés, i no pas el d’un grup religiós.
En sentir el nom de Sakigake, la Tsubasa va abaixar un moment els ulls, com si reaccionés davant d’alguna clau secreta, però aviat els va tornar a aixecar i va recuperar el rostre inexpressiu d’abans. Semblava que a dintre seu s’hagués format de sobte una mena de remolí que s’havia calmat a l’instant.
– Va ser el Líder de Sakigake qui va violar la Tsubasa -va dir la mestressa-. Com a excusa, va insistir que era per il·luminar-la espiritualment. Als pares els va dir que calia dur a terme aquesta cerimònia abans que tingués la primera regla, i que l’intens dolor que sentiria era una prova que havia de superar tant sí com no per passar a un estadi superior. I els pares se’l van creure; és increïble, fins a quin grau d’estupidesa pot arribar la gent. I el de la Tsubasa no és l’únic cas. Segons la informació que hem aconseguit, el grup els ha fet el mateix a altres nens. El Líder és un maníac sexual amb el cap ple de fantasies retorçades: no en tinc cap dubte. Aquesta religió i la seva doctrina no són res més que instruments per amagar els seus propis desitjos personals.
– ¿Com es diu, el Líder?
– Desgraciadament, encara no hem aconseguit saber-ne el nom; només que li diuen «Líder». Tampoc no sabem quina mena de persona és, d’on ha sortit ni quina cara fa. Per molt que ho intentem, no hi ha manera d’aconseguir aquestes dades. Viu totalment aïllat, reclòs a la base d’operacions de la secta, al mig de les muntanyes de Yamanashi, i gairebé no deixa mai que el vegin. Fins i tot a dins de la secta hi ha poquíssimes persones que hi puguin parlar, perquè sempre és en un espai fosc, fent meditació.
– I nosaltres no podem deixar que aquest home vagi campant pel món.
La mestressa va mirar la Tsubasa i va fer que no a poc a poc.
– No podem permetre que hi hagi més víctimes. ¿No t’ho sembla?
– És a dir, que hi hem de fer alguna cosa.
La mestressa va allargar una mà i la va posar damunt la de la Tsubasa. Es va quedar un moment immersa en el silenci. Després va tornar a parlar.
– Això mateix.
– ¿N’està segura, oi, que ell continua cometent aquestes perversions? -va preguntar l’Aomame a la mestressa.
La mestressa va fer que sí.
– He confirmat que tota l’organització està involucrada en les violacions de les nenes.
– Si això és veritat, és imperdonable -va dir l’Aomame en veu baixa-. Tal com diu, no podem permetre que hi hagi més víctimes.
Feia l’efecte que la mestressa tenia la ment plena d’un garbuix d’idees que competien per imposar-se. Finalment va parlar.
– Hem d’aconseguir informació més completa i detallada sobre aquest Líder. No podem deixar res a les fosques. Al capdavall, hi ha en joc la vida d’una persona.
– Ha dit que aquest home no es deixa veure gairebé mai, ¿oi?
– Exactament. I de ben segur que està molt ben protegit.
L’Aomame va cloure una mica les parpelles i va pensar en el picador de gel especial desat al fons d’un calaix, en la seva agulla fina i punxeguda.
– Em sembla que serà una feina difícil -va dir.
– Especialment difícil -va dir la mestressa. Després va treure la mà del damunt de la de la Tsubasa i es va posar el dit del mig a la cella. Aquest gest, que de fet no era gaire habitual en ella, era senyal que no aconseguia trobar alguna idea.
Va ser l’Aomame qui va parlar.
– Em sembla que, a la pràctica, em seria molt complicat anar tota sola fins al mig de les muntanyes de la prefectura de Yamanashi, entrar d’esquitllentes en un grup que manté una vigilància estricta, «encarregar-me» d’aquest Líder i sortir-ne sense prendre mal. Ni que fos una pel·lícula de ninges.
– No penso demanar-te que facis tot això, és clar -va dir la mestressa amb veu seriosa. Després, als llavis li va aparèixer un somriure apagat, com si hagués caigut que l’Aomame acabava de fer una broma.- Això ni m’ho plantejo.
– I hi ha una altra cosa que m’amoïna -va dir l’Aomame fitant els ulls de la mestressa-: la gent petita. ¿Què deu ser, això de la gent petita? ¿Què li van fer, a la Tsubasa? Pot ser que necessitem més informació sobre aquesta gent petita.
La mestressa va parlar amb el dit del mig encara a la cella.
– A mi també em preocupa, això. Aquesta nena gairebé no diu res, però ja n’ha parlat unes quantes vegades, de la gent petita, tal com ha fet abans. Segurament, fa referència a alguna cosa important. Però quan li preguntes què és, la gent petita, no t’ho explica. Si li treus aquest tema, no hi ha manera que digui res. Deixa’ns una mica més de temps: mirarem de trobar-ne més informació.
– ¿En té cap idea, de com podem esbrinar més coses sobre Sakigake?
La mestressa va somriure amistosament.
– No hi ha res que no es pugui comprar amb diners. I jo tinc diners estalviats per gastar-los quan calgui, sobretot per al cas que ens ocupa. Potser trigaré una mica, però t’asseguro que aconseguiré més informació.
L’Aomame va pensar que hi havia coses que per molts diners que tinguis no pots comprar: la lluna, per exemple.
Va canviar el tema de conversa.
– ¿De debò, que vol quedar-se la Tsubasa i criar-la vostè?
– És clar, que sí. Estic pensant d’adoptar-la oficialment.
– Suposo que ja ho sap, però el procediment legal per fer-ho no és gens senzill. Sobretot tenint en compte les circumstàncies.
– Això ja ho sé, naturalment -va dir la mestressa-. Faré servir tots els mitjans de què disposo. Faré tot el que sigui a les meves mans. No penso donar aquesta nena a ningú.
Hi havia un matís de dolor en el seu to de veu. La mestressa, que mai no havia exhibit els seus sentiments tan obertament davant l’Aomame, es va adonar de l’aprensió que hi havia dibuixada al seu rostre.
Va abaixar la veu, com si volgués fer una confessió.
– No ho he dit mai a ningú, això; fins ara, m’ho he guardat a dins, perquè m’és massa dolorós, dir-ho. La veritat és que quan la meva filla es va suïcidar estava embarassada. De sis mesos. Potser no volia tenir el fill d’aquell home. Per això es va treure la vida, i es va endur el fill amb ella. Si hagués arribat a néixer, ara el seu fill tindria la mateixa edat que aquesta nena. En aquell moment, jo vaig perdre dues persones que eren molt importants, per a mi; totes dues alhora.
– Em sap molt de greu -va dir l’Aomame.
– Però estigues tranquil·la: aquestes circumstàncies personals no m’entelen el discerniment. No et penso exposar a cap perill inútil. A tu també t’estimo com una filla: nosaltres dues ja som com una família.
L’Aomame va assentir sense dir res.
– El lligam que ens uneix és més fort que el de la sang -va dir la mestressa en un to tranquil.
L’Aomame va tornar a assentir.
– Sigui qui sigui, aquest home, l’hem d’eliminar -va dir la mestressa, com si fos per a si mateixa. Després va mirar l’Aomame.- Hem d’enviar-lo a l’altre món a la primera oportunitat que en tinguem, abans que torni a fer mal a algú.
L’Aomame va mirar la Tsubasa, que seia a la taula, davant seu. Les seves ninetes no enfocaven cap punt concret: no mirava res més que un punt en l’aire. Per a l’Aomame, aquella nena era tan sols com una closca buida.
– Però, al mateix temps, no ens podem precipitar -va dir la mestressa-. Hem d’anar amb molt de compte, i tenir molta paciència.
L’Aomame va deixar la mestressa i la Tsubasa a l’habitació; la mestressa li havia dit que es quedaria fins que la Tsubasa s’adormís. A la sala d’entrada de la primera planta hi havia quatre dones al voltant d’una taula rodona, amb els fronts gairebé a tocar, xiuxiuejant entre elles. Li va semblar que l’escena no era real: feia l’efecte, més aviat, que s’havien disposat com en el disseny d’un quadre, el títol del qual podria haver estat Dones compartint un secret. Ni tan sols quan l’Aomame va passar davant seu no van variar gens la composició que formaven.
En sortir del vestíbul es va posar a la gatzoneta i va acariciar el pastor alemany durant una estona. El gos, content, remenava la cua amb força. Cada vegada que el veia, l’Aomame se sorprenia que els gossos poguessin arribar a ser tan incondicionalment feliços. Ella no havia tingut mai a la vida un gos, un gat o un ocell; ni tan sols havia fet l’intent de comprar ni una planta. Després hi va pensar i va girar la vista enlaire. El cel, però, estava cobert de núvols grisos, com si l’estació plujosa s’hagués avançat, i no es veia la lluna. La nit era silenciosa, sense vent. Darrere els núvols es percebia lleument la resplendor lunar, però no es veia de quantes llunes provenia.
Mentre caminava cap a l’estació de metro, l’Aomame va reflexionar sobre com n’era, d’estrany, el món. Si, tal com havia dit la mestressa, no érem més que portadors de gens, ¿per què tants de nosaltres havíem de tenir una vida tan estrambòtica? ¿No n’hi hauria prou, per transmetre l’ADN, si tinguéssim una vida senzilla i la visquéssim de manera senzilla, sense trencar-nos el cap amb coses inútils, i ens limitéssim a sobreviure i a reproduir-nos? ¿De què els servia, als gens, que la vida de la gent fos tan enrevessada, i de vegades tan grotesca, fins i tot?
Un home que sentia plaer abusant de nenes que encara no havien tingut la primera regla, un vigilant gai musculat, fidels religiosos que rebutjaven les transfusions de sang fins a l’extrem de morir, una dona embarassada de sis mesos que se suïcidava amb pastilles per dormir, una dona que matava homes conflictius clavant-los una agulla molt fina al clatell, homes que odiaven les dones, dones que odiaven els homes: ¿de què els servia, als gens, que existissin totes aquelles persones? ¿Els servia d’estímul plaent i variat, als gens, aquell batibull de situacions, o bé els servia per aconseguir algun altre objectiu?
L’Aomame no ho sabia. L’únic que sabia era que, a hores d’ara, ja no podia escollir una altra vida; que, fos com fos, només podia continuar vivint aquella. No podia tornar-la i demanar que l’hi canviessin per una altra. Per estranya que fos, per retorçada que fos, aquella era la seva manera de fer de portadora de gens.
Tant de bo poguessin ser felices, la mestressa i la Tsubasa, va pensar l’Aomame mentre caminava. Ella estava disposada a sacrificar-se, si realment havia de servir perquè totes dues fossin felices; no tenia cap perspectiva de futur que valgués la pena mencionar. Tanmateix, la veritat era que l’Aomame no creia que poguessin gaudir d’una vida tranquil·la i plena -o, com a mínim, normal-. A totes tres els passava més o menys el mateix, va pensar: la vida els havia carregat un pes excessiu a les espatlles. Tal com havia dit la mestressa, eren una família: una gran família els membres de la qual tenien en comú les profundes ferides que havien rebut, les mancances, el fet de continuar una guerra sense fi.
Tot pensant això, l’Aomame es va adonar que tenia moltes ganes d’estar amb un home. ¿Com podia ser, que precisament llavors li’n vinguessin tantes ganes?, es va preguntar, fent que no amb el cap mentre caminava. No sabia aclarir si aquell intens desig sexual li provocava la tensió psicològica, la veu de la natura que volia fecundar els òvuls que tenia guardats a dins, o un pla retorçat dels seus gens. El que era inqüestionable era que aquell desig tenia unes arrels molt fondes. Segur que l’Ayumi, ara, hauria dit: «Tinc ganes de deixar-me anar, aquesta nit», o alguna cosa semblant. L’Aomame va pensar què podia fer. Podia anar al bar de sempre i buscar un home que li anés bé; en metro només hi havia una estació, fins a Roppongi. Però estava massa cansada. I, a més a més, no anava com per sortir a caçar homes: no estava maquillada i anava amb unes vambes i una bossa d’esports de fibra de vinil. Va decidir tornar a casa, obrir una ampolla de vi negre, masturbar-se i ficar-se al llit: seria el millor. I ja n’hi havia prou, de pensar en la història de les dues llunes.
Durant el trajecte de Hiroo a Jiyugaoka va tenir assegut de cara a ella un home l’aspecte del qual li agradava. Tenia uns quaranta-cinc anys, la cara ovalada i la línia dels cabells una mica enretirada. La forma del cap tampoc no estava malament. Feia bon color de cara i portava unes ulleres negres amb el marc fi, força elegants. La roba també estava força ben triada: jaqueta de cotó prima, d’estiu, combinada amb un polo blanc i, damunt dels genolls, una cartera de pell. Les sabates eren uns mocassins marrons. Per l’aspecte devia treballar en una oficina, però la seva empresa no devia ser gaire estricta, amb la roba: devia ser editor, arquitecte d’alguna petita empresa de construcció, empleat d’una empresa de confecció o alguna cosa així. Estava concentrat en la lectura d’un llibre de butxaca folrat amb paper.
Si hagués pogut, l’Aomame hauria anat a qualsevol lloc amb aquell home i s’hi hauria enrotllat. S’imaginava agafant-li amb força el penis erecte: l’hi agafaria tan fort que hi deixaria de circular la sang. I amb l’altra mà li acariciaria suaument els testicles. Les mans li tremolaven a la falda; sense adonar-se, n’obria i en tancava els dits. Cada cop que respirava li pujaven i baixaven les espatlles. Es passava la punta de la llengua pels llavis molt a poc a poc.
Va haver de baixar a l’estació de Jiyugaoka, però. L’home va continuar assegut, llegint el llibre de butxaca, cap a on fos que anés, sense ni tan sols adonar-se que era l’objecte de les fantasies eròtiques de l’Aomame. Semblava que ni tan sols li interessés saber quina mena de dona tenia asseguda al davant. En baixar del tren, l’Aomame va sentir l’impuls d’arrencar-li aquell llibre fastigós de les mans i estripar-l’hi, però, evidentment, no ho va fer.
A la una de la nit, l’Aomame dormia profundament al seu llit. Tenia un somni sexual. Al somni apareixia amb uns pits molt bells, de la forma i la grandària d’una aranja. Els mugrons eren grossos i durs. Ella premia els pits contra la meitat inferior del cos d’un home. La roba que s’havia tret estava escampada als peus del llit i ella dormia despullada, amb les cames obertes. Com que dormia, no tenia manera de saber-ho, però en aquell moment, també hi havia dues llunes al cel. Una era la lluna grossa de sempre; l’altra era una lluna petita, nova.
La Tsubasa i la mestressa dormien a la mateixa habitació. La Tsubasa portava un pijama nou amb motius infantils i dormia damunt del llit amb el cos una mica arrupit. La mestressa, encara vestida, dormia reclinada a la butaca de lectura. Una manta li cobria les cames. Havia volgut marxar quan la Tsubasa es quedés adormida, però l’havia vençut la son. Un profund silenci envoltava aquell apartament situat al mig d’un turó apartat; només se sentien, de tant en tant, el so agut del tub d’escapament d’una moto que accelerava en passar per algun carrer llunyà o el d’alguna ambulància. El pastor alemany també dormia ajagut davant la porta d’entrada de l’edifici. Les cortines de la finestra estaven passades, però la claror dels llums de mercuri les tenyien de blanc. Els núvols es començaven a dispersar i, de tant en tant, les dues llunes hi treien el nas. Els mars de tot el món adaptaven els moviments de les marees a aquestes dues llunes.
La Tsubasa dormia amb la galta al coixí i la boca lleugerament oberta. La seva respiració no podria haver estat més silenciosa, i el cos pràcticament no se li movia; només, de tant en tant, li tremolaven una mica les espatlles.
Al final va obrir la boca a poc a poc i en van sortir, l’un rere l’altre, la gent petita. Sortien per comprovar la situació, amb molt de compte, primer l’un, després l’altre. Si la mestressa s’hagués despertat els hauria vist, però dormia profundament. No es despertaria fins al cap d’una bona estona, i la gent petita ho sabia. En total, eren cinc. Quan havien sortit de la boca de la Tsubasa tenien la mida del seu dit petit, més o menys, però en acabar de sortir van començar a bellugar-se amb els moviments amb què es desplega un aparell plegable i van arribar a fer uns trenta centímetres d’alçada. Tots portaven la mateixa roba, sense cap element que els distingís. Els seus rostres tampoc no tenien cap tret distintiu, i no era possible dir quin era l’un i quin era l’altre.
Van baixar del llit fins a terra sense fer fressa i van estirar una cosa de la grandària d’un panet fins a treure-la de sota del llit. Després van posar-se en cercle al seu voltant i van començar a manipular-la tots, molt concentrats. Era una cosa blanca i elàstica. Ells estiraven les mans cap enlaire per treure’n, amb dits experts, uns fils blancs semitransparents amb els quals anaven engrandint aquella massa tova. Els fils tenien el grau just d’adherència. Va arribar un moment que la gent petita feia prop de seixanta centímetres d’alçada, perquè són capaços d’adaptar la seva mida a cada necessitat.
La feina va continuar unes quantes hores, durant les quals els cinc membres de la gent petita van treballar intensament, sense dir ni una paraula. El seu treball en equip era impecable, perfectament coordinat. La Tsubasa i la mestressa van dormir profundament tota l’estona, sense moure’s gens ni mica. En algun moment totes les altres dones de la casa d’acollida s’havien anat quedant adormides a les seves habitacions. El pastor alemany va emetre un petit so des del fons de l’inconscient, com si somiés alguna cosa mentre jeia a la gespa.
Damunt seu, les dues llunes projectaven una llum estranya sobre el món, com si s’haguessin posat d’acord.
20
TENGO
Pobres guiliaks
En Tengo no podia dormir. La Fukaeri dormia profundament al seu llit, amb un pijama seu. Ell havia arreglat una mica el sofà per passar-hi la nit -no el molestava especialment perquè sovint hi feia la migdiada-, però, com que quan s’hi va estirar no li va venir gens de son, es va asseure a la taula de la cuina i es va posar a escriure una narració llarga. El processador de textos era a l’habitació, i per això escrivia amb paper i bolígraf. Això tampoc no el molestava especialment: sens dubte, el processador era més pràctic a l’hora d’escriure de pressa i guardar còpies, però a ell li agradava la manera clàssica de fer-ho, fent servir les mans i escrivint sobre paper.
Era més aviat estrany, que en Tengo escrivís a la nit. Preferia treballar mentre hi havia llum a fora i la gent passava pel carrer. Quan escrivia a les hores que l’envoltaven la foscor i el silenci profund, de vegades els textos li quedaven massa densos. Molt sovint havia de refer totalment a la llum del dia el que havia escrit durant la nit, i per prendre-s’hi tantes molèsties, el millor era escriure directament de dia.
Tanmateix, escrivint amb bolígraf a mitjanit després de temps de no fer-ho, va trobar que el cap li treballava amb molta agilitat. La imaginació volava sense traves, i la història fluïa lliurement. Una idea portava amb tota naturalitat a una altra idea, i aquest flux no quedava interromput gairebé mai. La punta del bolígraf no descansava ni un moment, i produïa un soroll constant damunt del paper blanc. Quan se li cansava la mà, deixava el bolígraf i movia els dits en l’aire, com un pianista que practiqués escales imaginàries. Les agulles del rellotge indicaven que faltava poc per a dos quarts de dues. Era sorprenent fins a quin punt no se sentia cap soroll a fora, com si els núvols de cotó fluix que cobrien el cel de la ciutat absorbissin els sons excessius.
En Tengo va tornar a agafar el bolígraf i a escriure una paraula rere l’altra damunt el paper. De sobte, mentre escrivia, hi va pensar: l’endemà era el dia que venia la seva amiga. Sempre venia els divendres, cap a les onze del matí. Havia de fer que la Fukaeri se n’anés abans d’aquella hora. Per sort no feia servir perfum o colònia. Si quedés l’olor d’alguna persona al llit, la seva amiga se n’adonaria a l’instant. En Tengo sabia molt bé que era una dona que es fixava molt en tot i que era molt gelosa. No importava que ella mantingués relacions sexuals amb el seu marit de tant en tant, però si en Tengo sortís a passejar amb alguna altra dona, s’enfadaria de debò.
– El sexe entre persones casades és una cosa diferent -li havia explicat-. És com si hagués d’anar a una altra partida.
– ¿A una altra partida?
– Vull dir que s’ha d’incloure en un altre apartat, al llibre de comptes.
– Potser vols dir que fas servir un altre tipus de sentiments.
– Això mateix. Encara que les parts del cos que es fan servir siguin les mateixes, els sentiments són diferents. O sigui que no passa res. Com a dona adulta que sóc, jo ho sé fer, això. Però a tu no et perdonaria que te n’anessis al llit amb una altra.
– No ho faig pas, això -havia dit en Tengo.
– Encara que no te n’hagis anat al llit amb cap altra -li havia respost l’amiga-, només de pensar que existeix aquesta possibilitat em sento insultada.
– ¿Només perquè existeixi aquesta possibilitat? -s’havia sorprès en Tengo.
– Em sembla que no els entens gaire, els sentiments de les dones. I això que escrius novel·les!
– A mi, el que em sembla, és que això és força injust.
– Potser sí. Però ja ho veuràs, com t’ho compensaré -havia dit ella. I no va ser mentida.
En Tengo estava satisfet, de la relació que tenia amb aquella amiga casada més gran que ell. No es podia dir que fos bonica en el sentit habitual de la paraula. Més aviat tenia un rostre idiosincràtic; fins i tot hi hauria, potser, qui la considerés lletja. Tanmateix, a ell, la seva cara li havia agradat d’entrada. A més, des del punt de vista del sexe no en tenia cap queixa. En Tengo tampoc no demanava gran cosa: veure-la durant tres o quatre hores una vegada a la setmana i fer-ho a consciència; fer-ho dues vegades, si podia ser; i no acostar-se a altres dones. Això era, bàsicament, el que volia en Tengo. Ella donava molta importància a la seva família, i no pensava perdre-la per culpa d’ell. Senzillament, les relacions sexuals amb el seu marit no aconseguien satisfer-la del tot. En línies generals, els seus interessos coincidien.
En Tengo no se sentia especialment atret per altres dones. El que volia, sobretot, era poder gaudir de temps de calma i llibertat. Si aconseguia assegurar-se moments periòdics de sexe, no necessitava res més de les dones. Conèixer alguna dona de la seva edat, enamorar-se’n, mantenir-hi relacions sexuals i fer-se càrrec de la inevitable responsabilitat que se’n derivaria no era pas una cosa que li vingués de gust. Si podia, volia evitar carregar amb totes les molèsties que comportaven les diverses fases de l’enamorament, l’elecció entre possibilitats gens engrescadores, el xoc de punts de vista…
Les obligacions sempre havien fet por a en Tengo, que evitava hàbilment col·locar-se en situació d’haver-ne d’assumir cap. Defugia els lligams inherents a la complexitat de les relacions personals, els constrenyiments de les regles establertes i els compromisos amb la gent, que l’haurien privat de tenir la vida lliure, tranquil·la i solitària que perseguia. Mai no perdia de vista aquest objectiu, per al qual estava disposat a acceptar la majoria d’inconvenients.
Per escapar de les obligacions havia après, des de ben petit, a no cridar l’atenció. En públic s’esforçava a dissimular la seva capacitat, a no expressar les seves opinions personals, a no significar-se, a passar al màxim de desapercebut. Des que era infant les circumstàncies l’havien obligat a sortir-se’n sol, sense l’ajuda de ningú. Tanmateix, els nens no tenen, a la pràctica, aquesta capacitat. Per això, quan es produeix una ventada massa forta s’han d’amagar i aferrar-se al que sigui per evitar que el vent se’ls endugui, i sempre han de tenir molt present aquest recurs, igual que els orfes de les novel·les de Dickens.
Es podia dir que, fins a aquell moment, a en Tengo tot li havia anat més o menys bé. Havia pogut escapolir-se de totes les obligacions. No s’havia quedat a la universitat, no havia fet una carrera professional sòlida, ni s’havia casat, sinó que havia trobat una feina que li donava una llibertat relativament gran, una amiga que el satisfeia al llit -i que no li exigia gran cosa- i força temps lliure que podia invertir a escriure narracions. Havia tingut la sort que en Komatsu es convertís en el seu padrí literari i que, gràcies a això, rebés de tant en tant alguna feina relacionada amb l’escriptura. Les seves històries encara no havien vist la llum, però, de moment, no es podia queixar de la vida que feia. No tenia amics íntims ni una parella amb qui tingués un compromís sòlid. Fins llavors havia sortit amb deu dones, hi havia mantingut relacions sexuals i se n’havia separat al cap de poc temps. Però, com a mínim, era lliure.
No obstant això, des que havia reescrit la novel·la de la Fukaeri s’havien produït algunes fissures en la vida tranquil·la que menava. En primer lloc, l’havien embolicat gairebé a la força en l’arriscat projecte d’en Komatsu. Aquella noia tan bonica, la Fukaeri, li provocava una agitació íntima d’una naturalesa molt estranya. També el fet de reescriure Crisàlide d’aire li havia provocat un canvi intern: li havia fet néixer un intens desig d’escriure les seves pròpies històries. Evidentment, aquest canvi era positiu, però, al mateix temps, era innegable que aquell estil de vida tan satisfactori, pràcticament perfecte, que havia aconseguit tenir corria el perill de sofrir uns canvis imprevisibles.
Fos com fos, l’endemà era divendres i vindria la seva amiga. Havia de fer que la Fukaeri se n’anés abans que arribés ella.
Passava de les dues de la matinada quan la Fukaeri es va llevar. Va obrir la porta vestida amb el pijama i va entrar a la cuina. Després de beure un gran got d’aigua de l’aixeta, es va asseure a la taula, davant d’en Tengo, fregant-se els ulls.
– Et molesto -va preguntar, com sempre, sense fer servir el signe d’interrogació.
– No, és clar que no. No em fa res.
– Què escrius.
En Tengo va tancar el quadern i va deixar el bolígraf.
– No gran cosa -va dir-. A més a més, ja estava a punt de deixar-ho córrer.
– Em puc quedar una estona -va demanar ella.
– És clar. Jo estic bevent una mica de vi. ¿Que vols beure alguna cosa, tu?
Ella va fer que no amb el cap, per dir que no volia res.
– Em vull quedar aquí una estona.
– Molt bé. Jo encara no tinc son, tampoc.
Com que el pijama d’en Tengo li anava gran, la Fukaeri n’havia doblegat diverses vegades les mànigues i els baixos dels pantalons. Quan s’inclinava cap endavant se li marcaven els pits a prop de l’escot. A en Tengo li costava una mica respirar, veient la Fukaeri amb el seu pijama posat. Va obrir la nevera i es va servir el vi que quedava al fons d’una ampolla.
– ¿Tens gana? -va preguntar en Tengo. En tornar a l’apartament havien entrat en un petit restaurant que hi havia a prop de l’estació de Koenji i s’havien menjat uns espaguetis, però els plats no eren gaire grossos i ja havia passat una bona estona.- Et puc fer un entrepà, o alguna cosa senzilla.
– No tinc gana. M’estimo més que em llegeixis el que has escrit.
– ¿El que jo he escrit?
– Sí.
En Tengo va agafar el bolígraf i el va fer girar entre els dits: semblava diminut, en aquella mà tan grossa.
– Fins que no ho he acabat del tot i ho he revisat no ho ensenyo a ningú, el que escric, per no espatllar-ho.
– Per no espatllar-ho.
– És una mena de regla personal que tinc.
La Fukaeri va mirar un moment en Tengo i després es va posar bé el coll del pijama.
– Doncs, llegeix-me algun llibre.
– ¿Pots dormir, si et llegeixen un llibre?
– Sí.
– És per això que el professor Ebisuno sempre et llegeix llibres, ¿oi?
– És que ell sempre està despert fins que es fa de dia.
– ¿També te’l va llegir el Professor, El conte dels Heike?
La Fukaeri va fer que no.
– L’escoltava en cassets.
– I te’l vas aprendre així. Però devien ser unes quantes cassets, ¿oi?
La Fukaeri li va indicar amb les mans la pila que feien.
– Molts.
– ¿Quina part en vas recitar, a la roda de premsa?
– La fugida de Yoshitsune Minamoto de la capital.
– Quan Yoshitsune Minamoto, després de destruir el clan dels Taira, ha de fugir de Kyoto perseguit pel seu germà Yoritomo. Després de la victòria, comencen les disputes dins al clan Minamoto.
– Sí.
– ¿Quines altres parts pots recitar?
– Digues quina vols sentir.
En Tengo va mirar de recordar episodis d’El conte dels Heike. Era una història molt llarga i tenia una infinitat d’episodis. Li va demanar el de la batalla de Dan-no-Ura.
La Fukaeri es va concentrar durant uns vint segons, sense dir res. Després va començar a recitar.
Els soldats dels Minamoto ja havien abordat les naus dels Taira,
n’havien colpit els timoners i els mariners amb fletxes i espases,
i els vaixells desgovernats se submergien al fons de les aigües.
Tomomori, conseller del mig, pujà a una barca i anà a cercar la nau imperial.
– Prepareu-vos per a la fi. Tot allò que ofengui la vista,
»llenceu-ho al mar -digué, i amb les seves pròpies mans
s’afanyava a escombrar, a netejar, a llevar la pols.
– ¿Quin és el curs de la batalla, conseller del mig? -li preguntaren les dames.
– Veureu quins homes tan bells han vingut de l’est a visitar-vos -se’n befà ell, rient.
– ¿Com podeu fer broma, en trobar-nos en tal destret? -es queixaren elles,
plorant, mortes de por.
Nî-dono, veient la situació, demostrà estar-hi a l’altura.
Es posà dues túniques de color gris, s’arromangà l’ampla faldilla de seda,
s’assegurà sota el braç les joies de jade, se cenyí l’espasa imperial, i parlà així a l’Emperador:
– Puc ser una dona, però no cauré en mans de l’enemic.
»Vindré amb vós, i tots els qui us siguin fidels
»s’afanyaran a seguir-nos. -I s’encaminà cap a la borda.
L’Emperador tenia tan sols set anys,
però se’l veia molt més gran.
De tan bella, la seva figura semblava resplendir.
Els llargs cabells negres li queien esquena avall.
Estranyat, va demanar-li:
– ¿On és, que em porteu, àvia?
I, girant-se cap a ell, maldant per contenir les llàgrimes, ella digué:
– És clar: vós encara no ho sabeu!
»Si ara sou Emperador,
»és perquè en el passat complíreu els Deu Sants Preceptes.
»Però ara se us gira en contra la fortuna,
»i un mal karma us arrossega.
»Mireu, Majestat, cap a l’est,
»i acomiadeu-vos del santuari d’Ise;
»mireu després cap a l’oest,
»on us espera el Buda per acollir-vos.
»És aquest món una terra de sofriment:
»jo us menaré al Paradís de la Terra Pura!
I, sense poder-se contenir, arrencà a plorar.
Vestit amb una túnica verda i amb els cabells partits en dues cues,
l’Emperador uní, amb llàgrimes als ulls, les belles petites mans,
i va mirar cap a l’est
per acomiadar-se del santuari d’Ise,
i va mirar cap a l’oest per invocar el nom d’Amida.
Després l’àvia l’agafà a coll i li digué, per consolar-lo:
– Veureu com sota les aigües també hi ha una capital.
I es llançà amb ell al fons del mar.
Escoltant-la amb els ulls tancats, a en Tengo li va fer l’efecte que sentia un recitador cec que s’acompanyés amb un llaüt. Va recordar que originalment El conte dels Heike era un poema èpic oral. Normalment, la Fukaeri parlava d’una manera totalment plana, sense fer pràcticament cap distinció d’accent ni d’entonació, però així que havia començat a recitar el poema la seva veu s’havia tornat increïblement poderosa, rica i plena de matisos, com si l’hagués posseïda algun esperit: els detalls de l’heroica batalla naval que va tenir lloc l’any 1185 a l’estret de Shimonoseki tornaven a la vida amb tota vivesa. La derrota del clan Taira era definitiva, i Nî-tomo, vídua de Kiyomori, va agafar entre els braços el nen emperador Antoku i es va llançar a l’aigua; les dames de la cort van seguir-los per evitar caure en mans dels guerrers orientals. Tomomori, amagant el gran dolor que sentia, s’havia rigut de les dames per empènyer-les a cometre suïcidi, tot dient-los que si sobrevivien viurien un terrible infern, i que era millor que es traguessin la vida elles mateixes.
– ¿Continuo? -va preguntar la Fukaeri.
– No, ja n’hi ha prou -va respondre en Tengo, amb la ment absent. Entenia perfectament que els periodistes haguessin quedat bocabadats, a la roda de premsa.- Però, ¿com te’n pots recordar, d’una obra tan llarga?
– Vaig sentir les cassets moltes vegades.
– Encara que sentís les cassets moltes vegades, no se’l podria aprendre, una persona normal i corrent -va dir en Tengo.
Després se li va acudir que a la Fukaeri li costava molt llegir, i que potser per això tenia molta més memòria per recordar el que sentia que les altres persones, igual que els nens que pateixen la síndrome del savant, que són capaços de processar instantàniament i retenir una gran quantitat d’informació visual.
– Llegeix-me un llibre -va demanar la Fukaeri.
– ¿Quin llibre t’agradaria?
– Tens el llibre de què heu parlat amb el Professor -va preguntar-. Aquell on surt el Gran Germà.
– ¿1984? No, aquí no el tinc.
– De què parla.
En Tengo va mirar de recordar-ne l’argument.
– Només l’he llegit una vegada, fa molt de temps, a la biblioteca de l’escola, i no en recordo gaires detalls, però, de tota manera, es va publicar l’any 1949, i llavors l’any 1984 formava part del futur llunyà.
– És aquest any.
– Sí, ara som just al 1984; el futur sempre s’acabava fent realitat, i després es converteix en passat molt de pressa. En aquesta novel·la, George Orwell descriu una societat molt grisa controlada per un sistema totalitari. Tota la gent està estrictament vigilada per un dictador que es diu Gran Germà. La informació està molt controlada, i la història es reescriu sense parar. El protagonista treballa per al govern, em sembla que en una secció on canvien uns textos per uns altres. Quan es crea una nova versió de la història, la vella s’ha de destruir completament. Al mateix temps, les paraules es canvien, i les paraules que tenim ara canvien de significat. Com que la història es reescriu tan sovint, arriba un moment que ningú no sap què va passar, realment. Ni tan sols és possible saber qui és amic teu i qui és el teu enemic. És aquesta, la història de la novel·la.
– Reescriure la història.
– Robar la veritat històrica és com robar una part de la personalitat de la gent. És un crim.
La Fukaeri hi va pensar un moment.
– La nostra memòria està integrada pels nostres records individuals i per tots els records col·lectius -va dir en Tengo-. Aquests dos tipus de memòria estan estretament lligats. I la història està integrada pels records col·lectius. Si ens prenen aquests records, o ens els canvien per uns altres, perdem la capacitat de preservar la nostra personalitat.
– Tu també reescrius.
En Tengo va riure i va fer un glop de vi.
– Jo només he retocat la teva novel·la per sobre. És molt diferent, de reescriure la història.
– I ara no el tens, aquest llibre sobre el Gran Germà -va preguntar la noia.
– No, em sap greu. O sigui que no te’l puc llegir.
– Doncs, un altre llibre.
En Tengo va anar cap al prestatge i va mirar els lloms dels llibres. Havia llegit molts llibres, fins llavors, però en tenia molt pocs, de seus, més que res perquè no li agradava tenir gaires coses, al lloc on vivia. Per això, llevat d’algunes excepcions, quan acabava de llegir un llibre el venia als llibreters de vell. Només comprava els que podia llegir de pressa, i els importants els llegia i rellegia amb molta atenció fins que li quedaven gravats. La resta de llibres que necessitava els demanava a la biblioteca del barri.
Va trigar força a escollir-ne un, perquè no estava acostumat a llegir en veu alta i no sabia quin li podia anar bé. Després de dubtar molt, va agafar L’illa de Sakhalín, d’Anton Txèkhov, que havia acabat just la setmana abans. Com que havia enganxat papers als llocs més interessants, podia anar llegint el que li semblés més adequat.
Abans de començar a llegir en veu alta, en Tengo va explicar quatre coses sobre el llibre a la Fukaeri. Quan el 1890 Txèkhov va viatjar fins a l’illa de Sakhalín, només tenia trenta anys. Ningú no acabava d’entendre com era que un amant de les ciutats com Txèkhov, que era de la generació posterior a la de Tolstoi i Dostoievski, havia estat rebut com a digne successor seu en el camp de la novel·la i menava una vida d’ostentació a Moscou, la capital del país, decidís anar tot sol fins a l’illa de Sakhalín, que es trobava pràcticament a la fi de la terra, i s’hi volgués quedar tant de temps. L’illa de Sakhalín s’havia colonitzat més que res perquè servís de presidi, i a la majoria de la gent el seu nom li produïa una sensació grisa i sinistra. A més a més, en aquella època encara no s’havia construït el ferrocarril transsiberià, i Txèkhov, que per començar ja no tenia una salut gaire bona, va haver de recórrer quatre mil quilòmetres en cotxe de cavalls, suportant estoicament l’indescriptible dolor que li causava aquell clima de fred extrem. El resultat d’aquell viatge de vuit mesos que va fer fins a l’extrem del continent va ser aquest llibre que es titula L’illa de Sakhalín, que va desconcertar la majoria dels lectors perquè conté poquíssims elements literaris i està més a prop d’una descripció topogràfica o un informe sobre una investigació de caràcter pràctic. Tothom es preguntava com podia ser, que Txèkhov hagués dedicat el temps preciós que podria haver passat escrivint narracions per fer aquell text inútil i sense sentit. Entre els crítics hi va haver qui el va acusar d’haver-ho fet per cridar l’atenció i vendre més. També hi havia qui opinava que ja se li havien acabat els temes per escriure, i que hi havia anat a buscar material. En Tengo va ensenyar el mapa que incloïa el llibre per mostrar a la Fukaeri on es trobava l’illa de Sakhalín.
– Per què va anar a Sakhalín, Txèkhov -li va preguntar ella.
– Vols dir que per què em sembla, a mi, que hi va anar, ¿oi?
– Sí. Tu has llegit el llibre.
– Sí, que l’he llegit.
– Què en penses.
– Que potser el mateix Txèkhov no tenia gaire clar per què ho feia -va dir en Tengo-. Vull dir que potser senzillament va voler anar fins allà; que mirant la forma de l’illa de Sakhalín al mapa li van venir ganes d’anar a veure quina mena de lloc era, perquè sí. A mi m’ha passat, alguna vegada, una cosa semblant; hi ha llocs que els veus als mapes i penses: «Hi vull anar, hi hagi el que hi hagi». I moltes vegades, no sé per què, són llocs molt llunyans, i que costa arribar-hi. Et mors de ganes de conèixer-los per saber com són els paisatges, i quina mena de coses hi fa, la gent. És com si t’agafés una febrada. O sigui que no puc anar assenyalant els altres amb el dit i criticant-los perquè hagin tingut un atac de passió. És curiositat, en el sentit més pur de la paraula. Una inspiració que no pots explicar. Tot i que el viatge de Moscou a Sakhalín era d’una duresa inimaginable, a l’època de Txèkhov, o sigui que hi devia haver alguna altra raó.
– ¿Per exemple?
– A més de novel·lista Txèkhov era metge, i potser per això, com a científic, volia examinar en persona una part de l’enorme imperi rus que considerava malalta. Tot i que era un escriptor molt conegut que vivia a la capital, sentia una certa incomoditat. N’estava tip, dels ambients literaris de Moscou, perquè no s’hi sentia a gust, vivint entre les rivalitats i l’afectació dels seus companys escriptors. Els crítics malintencionats només li provocaven rebuig. Potser el viatge a l’illa de Sakhalín va ser com una mena de pelegrinatge per purificar-se d’aquest embrutiment literari. I quan hi va ser, l’illa el va superar, en molts sentits. Potser és precisament per això que no la va fer servir com a material per escriure cap obra literària. Hauria estat molt complicat, escriure una narració amb aquell material en brut. És com si aquella part malalta del país s’hagués convertit en una part d’ell mateix. Encara que també és possible que fos precisament això, el que perseguia.
– El llibre és interessant -va preguntar la Fukaeri.
– Jo l’he llegit amb molt d’interès. Està escrit amb una gran acumulació de xifres i estadístiques sobre l’illa, i, com ja t’he dit, no hi ha gaires parts interessants, literàriament. Hi predomina molt clarament la faceta de científic de Txèkhov. Però jo, en això, hi he sentit la voluntat de l’autor. I entre totes aquestes explicacions pràctiques, de tant en tant hi ha descripcions molt vives de personatges o de paisatges que apareixen. Tot i que això no vol dir que les parts que es limiten a recollir dades reals objectives siguin dolentes. Algunes són fantàstiques. Per exemple, el capítol sobre els guiliaks.
– Els guiliaks -va dir la Fukaeri.
– Els guiliaks són el poble que havien viscut a Sakhalín des de molt abans que hi arribessin els colonitzadors russos. Al començament vivien al sud de l’illa, però després els ainus van pujar des de Hokkaidô i els van fer pujar cap a la zona del centre, com si diguéssim. Tot i que els ainus també havien pujat des de Hokkaidô a causa de la pressió dels japonesos. Txèkhov va observar de prop l’estil de vida dels guiliaks per tal de deixar-ne un testimoni escrit acurat, en un moment en què la seva cultura desapareixia molt ràpidament a causa de la russificació.
En Tengo va obrir el llibre pel capítol que tractava dels guiliaks i va començar a llegir. Per tal que el que llegia fos més fàcil d’entendre, de vegades escurçava les frases o les canviava, segons el cas.
Els guiliaks tenen una constitució forta i rodona. Són de mida mitjana, o fins i tot petita. Una gran alçada els seria un destorb, a la taigà. Tenen els ossos molt grossos i es caracteritzen pel notable desenvolupament de les apòfisis, crestes i eminències on s’insereixen els músculs, la qual cosa pressuposa una musculatura molt vigorosa i desenvolupada, feta per lluitar constantment amb la natura. Tenen el cos sec, fibrós i sense acumulació de greix: no es veuen guiliaks grassos o obesos. Sembla que cremen tots els greixos per generar la gran quantitat de calor que necessita un cos a Sakhalín per contrarestar les pèrdues produïdes per les baixes temperatures i l’extrema humitat, cosa que explica per què la seva alimentació és tan rica en greix: carn de foca, salmó, esturió i balena, així com també carn ensangonada, tot això en grans quantitats, sec i, ben sovint, congelat. Aquesta alimentació fa que els punts on s’insereixen els músculs de la masticació estiguin molt desenvolupats, i la seva dentadura, en molt mal estat. La seva alimentació és exclusivament animal, i només molt de tant en tant, quan mengen a casa o participen en algun banquet, afegeixen all de Manxúria o baies a la carn i al peix. Segons les observacions de Nevelskói, els guiliaks consideren que l’agricultura constitueix un pecat molt greu: qui cultiva la terra o hi planta res no triga a morir. No obstant això, el pa, que coneixen pels russos, els agrada molt, i se’l mengen com si fos una llaminadura. Actualment no és estrany trobar-se guiliaks a Aleksàndrovsk o Ríkovskoie amb una barra de pa sota el braç.
En Tengo va deixar de llegir i va sospirar. No sabia quina impressió li feia, el text, a la Fukaeri, a partir de la seva expressió.
– ¿Què, vols que continuï llegint? ¿O vols que canviï de llibre? -li va preguntar.
– Vull saber més coses sobre els guiliaks.
– Doncs, continuaré llegint.
– Em puc posar al llit -va preguntar la Fukaeri.
– D’acord -va dir en Tengo.
Van passar tots dos a l’habitació. La Fukaeri es va ficar el llit i en Tengo hi va posar una cadira al costat i s’hi va asseure. Després va continuar llegint.
Com que els guiliaks no es renten mai, fins i tot per als etnògrafs resulta difícil determinar quin és el seu veritable color de pell. Tampoc no es renten la roba interior, i les seves peces de vestir i botes de pell semblen acabades d’arrencar d’un gos mort. Els guiliaks emanen una fortor intensa i penetrant, i hom sap que es troba a prop d’un dels seus habitatges per la pudor repugnant, de vegades gairebé insuportable, de peix curat i deixalles podrides. Normalment, al costat de totes les cases hi ha un assecador ple a vessar de peixos oberts i estesos que, vistos de lluny, especialment quan hi toca el sol, semblen fils de corall. Al costat d’aquests assecadors, Kruzenshtern va veure una quantitat enorme de cucs que formaven una capa d’uns tres centímetres de gruix.
– Kruzenshtern.
– Em sembla que va ser un dels primers exploradors. Txèkhov, com a estudiós que era, havia llegit tots els llibres que s’havien escrit sobre Sakhalín fins al moment.
– Continua llegint.
A l’hivern, els habitatges són plens d’una fumera acre causada per la llar de foc, però també pel tabac que fumen els guiliaks, les seves dones i fins i tot els seus fills. A pesar que no sabem res de la seva morbiditat i mortalitat, cal suposar que aquestes condicions higièniques tan poc favorables no poden sinó tenir una influència negativa en la seva salut. Potser és això el que en provoca la baixa estatura, la inflor de la cara i certa indolència i lentitud que caracteritza els seus moviments; potser també cal atribuir-hi, en part, la seva poca resistència a les epidèmies.
– Pobres guiliaks -va dir la Fukaeri.
Sobre el caràcter dels guiliaks, els autors sostenen opinions diverses, però tots coincideixen a dir que no són un poble bel·licós, que rebutgen les disputes i les baralles i que viuen en pau amb els seus veïns. Reben els nouvinguts amb recel, perquè temen pel seu futur, però sempre es mostren amables i mai no es rebel·len; com a màxim, els menteixen, tot descrivint-los Sakhalín en termes exageradament negatius, amb l’esperança d’allunyar els estrangers de l’illa. Van rebre els companys de Kruzenshtern amb els braços oberts, i quan L.I. Shrenk va caure malalt la notícia va córrer molt ràpidament i va causar una pena sincera. Només menteixen quan comercien o parlen amb una persona que consideren sospitosa o perillosa, però abans de dir la mentida es miren entre ells, tal com fan les criatures. Els repugna qualsevol mena de falsedat o presumpció en la vida diària, fora de l’àmbit dels negocis.
– Són fantàstics, els guiliaks -va dir la Fukaeri.
Quan un guiliak accepta un encàrrec, el du a terme amb la màxima diligència: encara no s’ha donat el cas que un guiliak abandoni el correu al mig del camí o malmeti un objecte d’altri. Pliákov, que va haver de tractar amb els seus barquers, va escriure que són molt primmirats a l’hora de complir les seves obligacions, sobretot quan transporten mercaderies de l’Estat. Són coratjosos, desperts, alegres i desenfadats, i no se senten gens intimidats en presència d’homes importants i rics. No reconeixen cap mena d’autoritat i, segons sembla, no saben què significa «superior» i «inferior». Tal com s’ha dit i s’ha escrit, la noció de l’autoritat familiar els és aliena. El pare no pensa que és superior al fill, i el fill no sent respecte pel pare i viu com vol. Una mare d’edat avançada no té més poder, a casa, que la seva filla adolescent. Boshniak escriu que va veure diverses vegades un fill que pegava a la seva mare i la treia de casa sense que ningú gosés dir-li res. Tots els membres masculins d’una família tenen la mateixa autoritat. Si se’ls convida a beure vodka, cal oferir-ne fins i tot als més menuts.
Cap dona de la casa, tant si és l’àvia, com la mare o una nena que encara pren el pit, no té cap dret. Se’ls tracta com animals domèstics, com un objecte que l’home pot llençar o vendre, o com un gos que es pot fer fora a puntades de peu. No obstant això, els gossos reben carícies de tant en tant; les dones, mai. Donen menys importància a un casament que a una borratxera, i no l’acompanyen amb cap ritus religiós o pagà. Els guiliaks canvien una llança, una barca o un gos per una noia, se l’enduen a casa seva, jeuen amb ella damunt la pell d’un ós, i llestos. La poligàmia està acceptada però no gaire estesa, per bé que sembla que hi ha més dones que homes. El menyspreu envers la dona, que és considerada una criatura inferior o un objecte, arriba a tal extrem entre els guiliaks que ni tan sols consideren censurable reduir-les a l’esclavatge, en el sentit més exacte i literal de la paraula. Sens dubte, per al guiliak la dona no és res més que una mercaderia, igual que el tabac o el teixit. Strindberg, escriptor suec famós per la seva misogínia que voldria que la dona estigués totalment sotmesa als desitjos de l’home, comparteix els principis dels guiliaks. Si algun dia visités la part meridional de Sakhalín, els abraçaria càlidament.
Aquí, en Tengo va fer una pausa, però la Fukaeri es va limitar a callar, sense fer cap comentari. En Tengo va continuar.
És evident que l’acostament dels nadius al penal no és un mitjà de russificació, sinó de depravació. Encara són lluny de comprendre les nostres exigències, i dubto que estiguem en condicions de fer-los entendre que els presos se’ls captura, se’ls priva de llibertat, se’ls fereix i de vegades se’ls mata, no pas per caprici, sinó en interès de la justícia.
La Fukaeri tenia els ulls tancats i respirava molt silenciosament. En Tengo se la va quedar mirant, però no estava segur de si dormia o no. Per tant, va decidir obrir el llibre per una altra pàgina i continuar llegint en veu alta. En part volia estar segur que realment s’havia adormit, i en part tenia ganes de continuar llegint les frases de Txèkhov en veu alta.
Al costat de la desembocadura s’alçava en altres temps el lloc de Nibuchi, fundat el 1866. Mitsul hi trobà divuit construccions, habitables o no, una capella i una botiga de queviures. Un periodista que va visitar Nibuchi el 1871 escriu que hi havia vint soldats a les ordres d’un cadet. En una de les isbes va trobar l’esposa d’un soldat, una dona alta i formosa, que li oferí ous frescos i pa negre. La dona lloava la vida local i només es queixava que el sucre era molt car. Actualment no queda cap rastre d’aquestes isbes, i, en mirar al voltant i veure l’espai desert, sembla que aquella dona alta i formosa hagi de ser un mite. S’està construint una casa nova que serà la residència d’un inspector o una estació, i això és tot. El mar és fred i tèrbol, i les altes onades grisoses trenquen a la sorra i semblen exclamar: «Senyor, ¿per què ens vau crear?». Ja és el Gran Oceà, o oceà Pacífic. A la vora del Naibu se senten els cops de destral dels presos, que treballen en alguna construcció; al lluny, a l’altra banda del mar, hi imaginem Amèrica. A l’esquerra, a través de la boirina, es veuen els caps de Sakhalín; a la dreta, més caps… I, tot al voltant, ni una ànima, ni una au, ni una mosca. En contemplar aquest espectacle, no entenc per què rugeixen les onades, qui les escolta a les nits, què volen, per què continuaran rugint quan jo me n’hagi anat. Aquesta riba no m’inspira pensaments sinó una llarga meditació, i m’estremeixo d’angoixa, encara que al mateix temps m’agradaria quedar-me aquí per sempre, contemplant el moviment monòton de les onades i escoltant-ne el brogit amenaçador.
Semblava que la Fukaeri s’havia adormit del tot. Parant bé l’orella, en podia sentir la respiració. En Tengo va tancar el llibre i el va deixar damunt la tauleta que hi havia al costat del llit. Després es va aixecar i va tancar el llum de l’habitació. Finalment, va tornar a mirar la Fukaeri: estava estirada enlaire, amb la boca tancada, dormint pacíficament. En Tengo va tancar la porta i va tornar a la cuina.
Tanmateix, ja no va poder tornar-se a posar a escriure. L’aspre litoral de l’illa de Sakhalín de la descripció de Txèkhov li havia quedat gravat al cervell. Fins i tot en sentia les onades, i si tancava els ulls, es veia dret, tot sol, immers en els seus pensaments, mirant com les ones trencaven a la costa desolada del mar d’Okhotsk. Era capaç de compartir amb Txèkhov aquell sentiment irremissible de depressió. El que devia experimentar, allà on s’acabava la terra, devia ser un sentiment d’impotència aclaparador. Ser un novel·lista rus al final del segle xix devia significar haver de carregar amb un amarg destí sense escapatòria: com més intentava fugir de Rússia, més l’engolia aquesta nació.
Després d’esbandir el got de vi i raspallar-se les dents a la pica, en Tengo va apagar el llum de la cuina, es va estirar al sofà amb una manta a sobre i va intentar dormir. Al fons de les orelles encara li ressonaven intensament les onades. Igualment, però, va anar perdent la consciència i va ser arrossegat cap a un son profund.
Quan es va despertar eren dos quarts de nou del matí. No va trobar la Fukaeri al llit. El pijama que li havia deixat era al safareig, fet una pilota dins la rentadora, amb els punys i els baixos dels pantalons encara arromangats. Damunt la taula de la cuina hi havia una nota escrita amb bolígraf en un full de paper: «¿Què deuen fer, avui dia, els guiliaks? Me’n vaig a casa». Els caràcters eren petits i molt angulosos, i produïen un efecte molt poc natural, com si miressis des de l’aire uns caràcters escrits a la sorra amb petxines acabades de recollir a la platja. En Tengo va plegar el full de paper i el va tancar en un calaix de l’escriptori: segur que hi hauria un bon rebombori, si la seva amiga trobava allò quan vingués a les onze.
Va fer el llit amb molta cura i va tornar el llibre que havia costat tants esforços a Txèkhov al prestatge. Després va fer cafè i torrades. Mentre esmorzava, es va adonar que tenia un gran pes al cor. Va trigar força estona a descobrir d’on venia: de la serenor del rostre de la Fukaeri adormida.
¿Que potser n’estava enamorat, d’aquella noia? No, es va dir a si mateix, no era això. Era només que hi havia alguna cosa, en ella, que, per alguna raó, li agitava literalment el cor. Però, així, ¿per què l’atreia tant, el pijama que havia portat? ¿Per què -sense ser-ne gaire conscient- l’havia agafat i l’havia olorat?
Massa preguntes. ¿No va ser Txèkhov qui va dir que «un narrador no és una persona que solucioni problemes: és una persona que els planteja»? Una frase esplèndida. Tanmateix, Txèkhov no tan sols tenia aquesta actitud amb les obres d’art, sinó també amb la seva pròpia vida. Plantejava problemes però no hi aportava solucions. Tot i saber que patia una malaltia pulmonar incurable -era impossible que no ho sabés, perquè era metge-, va esforçar-se per ignorar-ho i no s’ho va creure fins a trobar-se agonitzant al seu llit de mort. Va morir encara jove, entre violentes expectoracions de sang.
En Tengo va fer que no amb el cap i es va aixecar de la taula. Aquell era el dia que venia la seva amiga. Havia de fer la bugada i netejar. Ja pensaria després.
21
AOMAME
Per lluny que anés
L’Aomame va anar a la biblioteca del districte i, després de seguir els mateixos passos que l’altra vegada, va obrir les microformes del diari damunt la taula. Hi havia anat per tornar a buscar informació sobre l’enfrontament armat que s’havia produït a la tardor de feia tres anys, a la prefectura de Yamanashi, entre la policia i un grup extremista. Sakigake, el grup religiós del qual li havia parlat la mestressa, tenia la seu central a les muntanyes de la prefectura de Yamanashi. I l’enfrontament armat també havia tingut lloc, precisament, en aquella prefectura. Potser tan sols es tractava d’una coincidència, però les coincidències eren una altra de les coses que no suportava l’Aomame. Podia ser que hi hagués alguna relació, entre aquelles dues coses. L’expressió «aquell incident tan greu» que havia fet servir la mestressa també semblava indicar que hi havia alguna mena de relació.
L’enfrontament armat s’havia produït tres anys abans, el 1981 -l’any «1Q81», d’acord amb la hipòtesi de l’Aomame-, el dia 19 d’octubre. L’altra vegada que havia vingut a la biblioteca havia llegit els detalls d’aquell enfrontament als articles d’actualitat, i sabia, a grans trets, com havia anat. Per tant, es va saltar totalment aquella part i es va concentrar en els articles dels dies posteriors, que feien un seguiment de la notícia o analitzaven l’incident des de diversos angles.
Al primer enfrontament havien mort tres policies i dos havien rebut ferides greus per trets de kalàixnikovs automàtics de fabricació xinesa. Després, el grup d’extremistes havia fugit a les muntanyes i la brigada armada de la policia havia dut a terme una operació de captura a gran escala. Al mateix temps, l’aviació de les Forces d’Autodefensa hi havia enviat una unitat d’helicòpters amb soldats armats de cap a peus. El resultat havia estat que van ser abatuts tres membres del grup extremista que s’havien negat a rendir-se, dos van resultar greument ferits -un va morir tres dies després a l’hospital; no quedava clar, als articles del diari, què havia passat amb l’altre-, i quatre més van ser capturats amb ferides lleus o sense partir cap ferida. Gràcies a les armilles antibales d’última generació, no es va produir cap ferit entre els membres de la policia i de les Forces d’Autodefensa; tan sols un policia, que es va trencar la cama en caure per un penya-segat durant la persecució. Un sol dels membres del grup extremista estava en parador desconegut. A pesar que es va dur a terme una àmplia investigació per tal de trobar-lo, era com si la terra se l’hagués empassat.
Un cop passat l’impacte inicial de la notícia, els diaris van començar a informar sobre com s’havia constituït el grup extremista. Estava integrat per fills de les lluites universitàries de la primera meitat dels setanta. Més de la meitat dels seus membres havien pres part en l’ocupació de l’Auditori Yasuda, a la Universitat de Tòquio, o de la Universitat del Japó. Després que les unitats mòbils de l’estat fessin caure les seves «fortaleses» mitjançant l’ús de la força, una colla d’estudiants que havien estat expulsats de la universitat, o que havien estat integrats en moviments polítics urbans centrats en els campus universitaris, i havien vist com els seus objectius arribaven a un punt mort, així com una part del professorat, van deixar de banda les seves diferències polítiques per unir-se i començar una nova vida en una comuna agrícola a les muntanyes de Yamanashi. De primer, s’havien integrat en el col·lectiu anomenat Escola Takashima, una comuna centrada en l’explotació agrícola, però es van sentir insatisfets amb la vida que s’hi feia i el grup es va tornar a organitzar per independitzar-se. Després de comprar a un preu extraordinàriament baix un poble abandonat al mig de les muntanyes de Yamanashi, hi van establir el seu propi negoci. Al començament van haver de treballar molt dur, però finalment els aliments d’agricultura ecològica que produïen van tenir un petit boom a la ciutat i van crear el seu propi negoci de venda de verdura per correu. Aquella bona sort els va permetre anar millorant les seves plantacions i engrandint l’explotació. Fos d’on fos que haguessin sortit, eren persones serioses i treballadores, i estaven molt ben organitzats al voltant del seu cap. El nom d’aquella comuna era Sakigake.
L’Aomame va fer una gran ganyota i va empassar saliva. Del fons de la seva gola va sorgir un soroll molt fort. Després va picar la taula amb el bolígraf que tenia a la mà.
Va continuar llegint els articles.
Per bé que el negoci rutllava perfectament, a Sakigake es va anar produint una divisió interna molt clara. Es van formar dos grans grups clarament diferenciats: una «facció armada» extremista, que continuava mantenint com a objectiu una revolució armada d’inspiració marxista mitjançant la lluita de guerrilles, i una «facció comunal» relativament pacífica que acceptava el fet que dur a terme una revolució per la força no era una opció realista al Japó actual i que, rebutjant l’esperit del capitalisme, aspirava a viure a prop de la naturalesa, en contacte amb la terra. Finalment, l’any 1976, els partidaris de la vida comunal van imposar la seva majoria dins de Sakigake i en van expulsar els membres de la facció violenta.
Això no obstant, l’expulsió de la facció violenta no es va dur a terme per la força. Segons el diari, Sakigake va oferir als seus membres terrenys per establir-se i una certa quantitat de capital, i els va «demanar que ho acceptessin» amistosament. La facció violenta va accedir a aquesta proposta i va establir la seva pròpia comuna, Akebono, als nous terrenys. Després, en algun moment, van començar a adquirir armes de gran eficàcia. S’estava duent a terme una investigació per establir per quines vies i amb quins diners havien aconseguit aquestes armes.
D’altra banda, ni la policia ni els periodistes no havien aconseguit esbrinar exactament en quin moment, de quina manera i per quina raó la comuna agrícola Sakigake havia canviat el seu objectiu i havia passat a convertir-se en un grup religiós. El cas era, però, que més o menys a partir del moment que es van separar sense conflictes de la facció violenta, la comuna havia adoptat ràpidament una orientació religiosa cada cop més marcada, i que l’any 1979 havia obtingut el reconeixement oficial com a fundació religiosa. A partir de llavors havia anat comprant les finques adjacents i havia augmentat els terrenys i les instal·lacions. També havia construït una tanca molt alta al voltant dels edificis i havia deixat de permetre que les persones alienes al grup hi entressin lliurement, perquè això, segons deien, «hauria destorbat la pràctica religiosa». Tampoc no quedava clar d’on havien obtingut un capital tan gran, ni com havien pogut aconseguir en un període de temps tan breu el reconeixement com a fundació religiosa.
Alhora que duia a terme les feines agrícoles, el grup radical que s’havia instal·lat als nous terrenys es va concentrar a entrenar-se en l’ús de les armes dins de les instal·lacions i va provocar diversos conflictes amb els agricultors de la zona. Un d’aquests conflictes va sorgir arran dels drets d’utilització per al rec d’un rierol que corria per la finca d’Akebono. Els pagesos de la zona sempre n’havien compartit l’aigua, però Akebono no els permetia entrar a la seva propietat. La disputa es va prolongar durant uns anys, fins que uns quants membres d’Akebono van apallissar violentament un resident de la zona que protestava perquè havien envoltat la finca amb una tanca de xarxa metàl·lica. La policia de Yamanashi s’hi va presentar amb una ordre de registre per investigar l’agressió, i llavors, impensadament, es va produir l’enfrontament armat.
Immediatament després del violent enfrontament que es va produir a les muntanyes, i un cop Akebono havia quedat completament dissolt, el grup religiós Sakigake va fer un comunicat oficial. El va llegir un portaveu del grup, jove i ben plantat, vestit amb americana i corbata, en una roda de premsa. L’essència de la declaració era molt clara: a pesar del seu passat comú, en el present no hi havia cap mena de relació entre Akebono i Sakigake. Després de l’escissió, pràcticament no havien tingut cap contacte que no tingués a veure amb la feina. Sakigake era un col·lectiu que treballava la terra, respectava les lleis i aspirava a construir un món més pacífic i espiritual, i s’havia separat amistosament dels integrants de la facció Akebono, que tenia com a objectiu dur a terme una revolució armada, en arribar a la conclusió que no podien continuar treballant junts. Després d’això, Sakigake es va orientar cap a la religió i va rebre el reconeixement com a fundació religiosa. Lamentaven profundament el vessament de sang que s’havia produït, i expressaven el seu condol més sincer a les famílies dels policies que havien mort en acte de servei. El grup religiós Sakigake no tenia cap mena de relació amb l’incident que s’havia produït. Tanmateix, no podia negar que Akebono havia sorgit del seu interior, i, per tal d’evitar cap malentès desafortunat, estava disposat a sotmetre’s a qualsevol tipus d’investigació que fos necessària en relació amb l’incident. Sakigake era una organització que respectava les lleis i estava oberta a la societat i, per tant, no tenia res a amagar. Estava disposada a proporcionar, en la mesura del possible, tota la informació que se li demanés.
Al cap d’uns dies, com si volgués respondre al comunicat, la policia de Yamanashi es va presentar a la seu de Sakigake amb una ordre de registre i es va passar tot un dia voltant per l’extensa finca i revisant atentament totes les instal·lacions i els documents que hi van trobar. També en van interrogar uns quants dirigents. Tot i que de cara enfora les relacions entre Sakigake i Akebono s’havien interromput, els tractes entre els dos grups havien continuat fins i tot després de la ruptura, i la investigació va fer sospitar a la policia que podien haver dut a terme alguna activitat secreta. Tanmateix, no es va trobar ni una sola pista que ho demostrés: tan sols un bosc preciós amb diversos tipus d’arbres i uns quants edificis religiosos de fusta units per un caminoi, dins dels quals un gran nombre de persones vestides amb hàbits senzills meditaven i feien pràctiques espirituals. Al mateix temps, altres membres del grup religiós treballaven en les tasques del camp. Tan sols hi havia maquinària i eines agrícoles molt ben cuidades, i no es va trobar res que s’assemblés a una arma, ni cap indici de tendències violentes. Tot era net i estava endreçat. També hi havia un menjador molt acollidor, un dormitori i una infermeria senzilla però pràctica. A l’edifici de dues plantes que servia de biblioteca hi havia moltes escriptures i textos budistes, i una bona col·lecció d’obres d’especialistes i traduccions. Més que unes instal·lacions religioses, semblaven el petit campus d’una universitat privada. La policia en va marxar decebuda, pràcticament amb les mans buides.
Al cap d’uns dies més, els periodistes dels diaris i les televisions van ser convidats a visitar les instal·lacions, però el que hi van veure va ser més o menys el mateix que hi havia trobat la policia. No els van fer la típica visita organitzada, sinó que van poder voltar tot sols per les instal·lacions, i anar on volguessin i parlar amb qui volguessin per fer els articles. Tanmateix, els mitjans havien de respectar la condició que només podien filmar o fer fotografies si el grup els en donava permís, per tal de preservar la intimitat dels fidels. Un grup de dirigents vestits amb l’hàbit del grup es van aplegar en una àmplia sala de reunions per respondre a les preguntes dels periodistes i explicar-los la naturalesa de la seva religió, la doctrina i les directrius que regien la seva vida. Van parlar de manera educada i franca. Van evitar en tot moment fer el discurs propagandístic tan habitual de les sectes religioses. Més que no pas els directors d’un grup espiritual, semblaven directius d’una agència de publicitat molt familiaritzats amb la feina de fer presentacions; l’únic que els en diferenciava era la roba.
Van explicar que el grup no tenia cap doctrina clarament definida, ni necessitava cap manual concret, o res per l’estil. El que feien era una investigació científica sobre el budisme primitiu, la qual servia de base per a la pràctica religiosa. Amb la seva pràctica religiosa aspiraven a tenir un coneixement viscut de la religió, i no tan sols intel·lectual. Podia dir-se que la seva religió estava integrada per la suma de tots els coneixements que cadascun dels creients assolia gràcies a l’esforç individual. La vivència religiosa no s’aconseguia gràcies a la doctrina, sinó que, del conjunt d’experiències religioses de tots els membres, n’anaven sorgint els preceptes de la seva religió, que n’era el resultat. Aquesta era la seva directriu bàsica. En aquest sentit, eren molt diferents de les religions establertes.
Quant al finançament, de moment, tal com passava amb la majoria de fundacions religioses, una part provenia de les donacions dels fidels. Tanmateix, l’objectiu a què aspiraven en darrer terme era no haver de confiar en aquestes donacions i aconseguir viure d’una manera senzilla a partir del conreu de la terra. Aquest estil de vida modest, basat en la capacitat de distingir entre el que és necessari i el que no ho és, tenia com a fi purificar el cos i entrenar la ment per assolir un estat de calma espiritual. Contínuament rebien persones desencantades amb el materialisme de la societat actual, tan competitiva. Aquestes persones volien viure d’acord amb uns principis més profunds. No eren pas pocs els qui havien rebut una bona formació, havien tingut una feina especialitzada i gaudien d’una bona posició social. A ells, ningú no els havia de confondre amb el que generalment es coneixia com a «noves religions»: ells no eren cap mena d’equivalent religiós dels establiments de menjar ràpid que ajudés la gent a desfer-se d’un plegat de les preocupacions de la vida moderna, ni tampoc hi aspiraven. Evidentment, era important ajudar els febles, però potser seria més exacte pensar en ells com en una mena de centre religiós «de postgrau» que proporcionava el lloc i l’ajuda adequats per a persones que tenien un alt nivell de consciència i volien ajudar-se a si mateixes.
A partir d’un moment determinat, entre Akebono i Sakigake hi va haver grans diferències d’opinió sobre quines directrius havien de regir la seva activitat, i durant un temps fins i tot es va produir un enfrontament directe entre tots dos grups. Tanmateix, el resultat final de les converses va ser l’acord pacífic de separar-se i que cadascun seguís el seu propi camí. Akebono, d’acord amb els seus principis, havia continuat perseguint el seu ideal d’una manera pura i estoica, per bé que el resultat final havia estat aquell desgraciat incident que no podia ser qualificat sinó de tragèdia. La causa principal d’aquest desenllaç havia estat, segurament, el seu excés de dogmatisme, que li havia fet perdre el contacte amb la societat actual. Sakigake, en canvi, tenia molt clar, i especialment després de l’incident, que havia de continuar complint escrupolosament la llei i mantenint un contacte constant amb el món exterior. La violència no solucionava cap problema, ni un. El punt que volien deixar totalment clar era que ells no imposaven la seva religió a ningú. No intentaven captar fidels ni atacaven les altres religions: l’únic que feien era oferir un entorn humà adequat i propici a persones que es proposaven aconseguir la il·luminació religiosa i espiritual.
La major part dels periodistes se n’havien tornat a casa amb una impressió favorable sobre el grup. Tots els fidels, tant homes com dones, estaven prims, eren relativament joves -tot i que de tant en tant també es veia alguna persona gran- i tenien uns ulls bells i serens. Parlaven amb educació i eren amables. La majoria no semblava tenir gaires ganes de parlar del passat, però era indubtable que molts havien rebut una bona educació. El dinar que els havien servit -un àpat, segons els van dir, molt semblant als que menjaven cada dia els fidels- era senzill, però l’havien cuinat amb productes acabats de collir dels camps de l’organització i, per tant, era força saborós.
En conseqüència, la majoria dels mitjans de comunicació va acabar considerant que els membres del grup revolucionari que havien passat a formar part d’Akebono eren els inevitables fills descarrilats de Sakigake, el qual, en canvi, perseguia un objectiu lloable des del punt de vista espiritual. Al Japó de la dècada dels vuitanta, els ideals revolucionaris d’inspiració marxista s’havien convertit en una curiositat d’antiquari. Ara, els joves que a principi de la dècada dels setanta s’havien sentit atrets per les posicions polítiques radicals treballaven en tot tipus d’empreses i lluitaven entre si en la violenta arena de l’economia, o bé s’apartaven de les lluites i baralles de la societat actual i s’esforçaven, cadascú al lloc on es trobés, a donar un sentit a la seva pròpia existència. Fos com fos, el signe del temps havia canviat completament, i l’època de la política ja formava part del passat llunyà. L’incident del grup Akebono havia estat extremament sagnant i lamentable, però, mirat fredament, no havia suposat res més que l’aparició casual d’un fantasma del passat, d’un episodi sobtat i extemporani. Només es podia interpretar com el punt i final que tancava tota una època. Aquest era el contingut general dels articles del diari. Sakigake havia pres una opció plena d’esperança per avançar cap a un món nou; Akebono, en canvi, no tenia futur.
L’Aomame va deixar el bolígraf damunt la taula i va respirar profundament. Va pensar en les ninetes de la Tsubasa, tan inexpressives i mancades de profunditat. Aquelles ninetes l’havien observada a ella. Però, al mateix temps, no l’havien vista en absolut. En tot allò hi faltava alguna peça important.
No podia ser tan senzill, va pensar l’Aomame; el grup Sakigake no podia estar tan net com suggerien els articles del diari. Hi havia alguna cosa amagada a la foscor. Segons la mestressa, la persona que anomenaven «Líder» violava nenes que tenien més o menys deu anys i ho justificava adduint motius religiosos. La gent dels mitjans no ho sabia, això. Només hi havien passat mig dia, a la seva seu. Els havien ensenyat les impol·lutes instal·lacions religioses, els havien servit un dinar preparat amb productes frescos i els havien fet unes explicacions molt boniques sobre la il·luminació espiritual, i després tots se n’havien tornat a casa satisfets. En cap moment havien tingut l’oportunitat de veure què hi feia, el grup, amagat a les fosques.
En sortir de la biblioteca, l’Aomame va entrar en una cafeteria i va demanar un cafè. Va trucar a l’Ayumi des del telèfon de l’establiment, a un número al qual, segons li havia dit, li podia trucar quan volgués. S’hi va posar un company de feina que li va dir que l’Ayumi estava patrullant, i que havia de tornar al cap de dues hores. L’Aomame es va limitar a dir que ja tornaria a trucar, i no va deixar el seu nom.
Va anar al seu apartament i al cap de dues hores va trucar al mateix número. S’hi va posar l’Ayumi.
– Hola, Aomame! ¿Com va?
– Bé. ¿I tu, com va tot?
– Bé, també. Però no trobo cap home que em faci el pes. ¿I tu?
– Jo estic igual -va dir l’Aomame.
– Doncs, això no pot ser, ¿no? -va dir l’Ayumi-. Si unes noies tan joves i esplèndides com nosaltres, amb un desig sexual tan fort i saludable, ens queixem, és que alguna cosa no va bé, al món. Hi hem de fer alguna cosa.
– Sí, és clar… Però, escolta: ¿vols dir que pots parlar tan alt? ¿Ets a la feina, no? ¿Que no tens ningú, al voltant?
– No et preocupis. Podem parlar del que vulguis -va dir l’Ayumi.
– Et volia demanar un favor, però si no pots, no passa res. No se m’acut ningú més, a qui demanar-ho.
– D’acord. No sé si et podré ajudar, però de moment digues de què es tracta.
– ¿Coneixes una organització religiosa que es diu Sakigake? Tenen la seu a les muntanyes de la prefectura de Yamanashi.
– ¿Sakigake? -va dir l’Ayumi, i hi va estar rumiant durant uns deu segons-. Sí, em sembla que la conec. És una mena de comuna religiosa d’on va sortir aquell grup extremista que es deia Akebono, que va provocar l’enfrontament armat a Yamanashi, ¿no? En l’intercanvi de trets van morir tres policies de la prefectura. Una desgràcia. Però Sakigake no hi va estar implicada, en aquell incident. Després de tot allò es va investigar aquesta organització, però estava completament neta. ¿I què era, el que volies?
– Voldria saber si després de l’enfrontament armat hi ha hagut cap conflicte, amb Sakigake; si els han posat cap demanda, penal o civil, per exemple. Però no sé com investigar-ho, com a ciutadana normal i corrent. I tampoc no em puc llegir tots els articles que han sortit als diaris. I he pensat que potser tu, com a policia, tindries manera de buscar-ne informació.
– Cap problema! Entro a l’ordinador i en trec totes les dades en un moment…! Bé, això és el que m’agradaria poder-te dir, però, per desgràcia, la informatització de la policia japonesa encara no ha arribat fins aquí; trigarem uns quants anys, a tenir-ho tot funcionant. O sigui que, per ara, si vull aconseguir aquesta mena d’informació, potser puc demanar a la policia de Yamanashi que m’enviïn una còpia per correu de tots els documents que en tenen. A més a més, primer he d’omplir un imprès de sol·licitud i demanar l’autorització al meu cap. I, evidentment, també he de dir ben clar per a què la vull. Has de tenir en compte que treballo en un organisme públic, i aquí la gent es guanya la vida perdent el temps en tot de coses inútils.
– Vaja… -va dir l’Aomame-. O sigui que està descartat.
– Però, ¿per què ho vols saber, això? ¿Que coneixes algú que ha tingut cap problema amb Sakigake?
L’Aomame va dubtar sobre què li havia de dir. Finalment, va decidir ser sincera.
– Més o menys. Té a veure amb violacions. De moment, no te’n puc donar gaires detalls, però són violacions de nenes. Segons la meva informació, a Sakigake aquesta mena de violacions estan institucionalitzades, amb la religió com a pretext.
L’Aomame va notar, a través de l’auricular, que l’Ayumi feia el gest d’arrufar les celles.
– Uf, violació de nenes. Això no ho podem permetre.
– És clar, que no ho podem permetre -va dir l’Aomame.
– ¿I quants anys tenen, les nenes?
– Uns deu, més o menys. O, com a mínim, encara no han tingut la primera regla.
L’Ayumi va quedar un moment callada a l’auricular. Després va tornar a parlar, amb una veu plana.
– Molt bé. En aquest cas, miraré de pensar alguna cosa. ¿Em pots deixar dos o tres dies?
– D’acord. Truca’m tu, sisplau.
Després van xerrar una estona, fins que l’Ayumi va dir que havia de tornar a la feina.
Quan va haver penjat, l’Aomame es va asseure a la butaca de lectura que hi havia al costat de la finestra i es va mirar la mà dreta. Tenia els dits llargs i prims, i les ungles tallades curtes. Les ungles estaven ben cuidades, però no se les havia pintat. Mentre se les mirava, la va assaltar la sensació que el «jo» tenia una existència extremament limitada i precària. El seu jo no havia escollit la forma de ni una sola de les seves ungles. Algú l’havia escollida i ella s’havia hagut de limitar a callar i acceptar-la, sense importar gens si li agradava o no. ¿Qui devia haver decidit que les seves ungles havien de ser així?
Feia poc, la mestressa li havia dit: «els teus pares eren fervents testimonis de Jehovà, i ho continuen sent». Per tant, encara devien continuar dedicant-se a la tasca d’evangelització, tal com feien abans. L’Aomame tenia un germà quatre anys més gran. Era un noi molt obedient. Quan ella va decidir marxar de casa, ell seguia les ordres dels seus pares i vivia d’acord amb els preceptes de la seva religió. ¿Què devia fer, ara? Tanmateix, ella no tenia cap interès especial a saber res de la seva família; formaven part d’una etapa de la seva vida que ja s’havia acabat, i hi havia trencat tots els lligams.
Durant molt de temps s’havia esforçat a oblidar tots els records que tenia del que havia viscut fins als deu anys. Per a ella, la seva vida, en realitat, havia començat als deu anys, i tot el que hi havia abans no era més que un malson horrible. Havia intentat oblidar-ho tot, i deixar-ho enrere, però per molt que s’hi esforcés, de tant en tant algun incident la tornava a arrossegar a l’interior d’aquell horrible malson. Sentia que gairebé tot el que tenia sorgia de la foscor d’aquell sòl, i que se n’alimentava. Li semblava que, per lluny que anés, sempre hi hauria d’acabar tornant.
Va decidir que havia d’enviar aquell «Líder» a l’altre món, també per a si mateixa.
Al cap de tres dies, al vespre, va rebre la trucada de l’Ayumi.
– Ja en sé unes quantes coses -li va dir.
– ¿Sobre Sakigake?
– Sí. De sobte, mentre hi pensava, vaig recordar que un que va entrar a treballar al mateix temps que jo té un oncle que és policia a Yamanashi i que, a més a més, aquest oncle té un càrrec bastant important. O sigui que li vaig demanar el favor a aquest paio. Li vaig dir que tinc un parent, un noi jove, que s’ha fet creient d’aquest grup i que tenim molts problemes, per culpa d’això, i que intentava trobar informació sobre Sakigake. I que em sabia molt greu, haver-l’hi de demanar, però que em faria un gran favor. Sóc força bona, per a aquesta mena de coses.
– Gràcies. T’ho agraeixo molt -va dir l’Aomame.
– Llavors ell va trucar al seu oncle de Yamanashi i li va explicar la història, i l’oncle li va dir que, com que es tractava d’un cas com aquest, em posaria en contacte amb la persona que havia portat la investigació sobre Sakigake. I al final vaig aconseguir parlar directament amb aquesta persona per telèfon.
– Ets fantàstica!
– Bé, vam parlar força estona per telèfon i me’n va explicar un munt de coses, però com que ja deus saber tot el que va sortir als diaris, ara només te n’explicaré la resta, la part que no coneix gaire gent. ¿Et sembla bé?
– Sí, està bé.
– En primer lloc, fins ara, Sakigake ha tingut diversos conflictes legals, i li han posat unes quantes demandes civils. Gairebé totes estan relacionades amb la compra de terrenys. Sembla que aquesta organització té moltíssim capital, perquè no para de comprar totes les finques de la zona que pot. Bé, és veritat, que al camp la terra és barata, però tot i així, déu n’hi do. I moltes vegades la seva actitud és força agressiva. Van crear una societat pantalla perquè semblés que la seva organització no hi tenia res a veure, però compren propietats immobiliàries com bojos. I sovint tenen conflictes amb els propietaris de les finques o amb les autoritats locals. Els mètodes que fan sevir són els típics de les immobiliàries especuladores. Fins ara, però, la policia no ha arribat mai a haver d’intervenir en relació amb cap d’aquestes demandes. Alguna vegada ha anat de molt poc, però encara no ho han fet prou descaradament. En alguns casos sembla que hi podria haver gent molt important implicada, del món de la política, perquè de vegades la policia fa els ulls grossos, quan convé, si li arriben aquesta mena d’instruccions des de l’esfera política. Tot i que si la cosa anés a més, potser seria diferent i hi hauria una investigació oficial.
– O sigui que les activitats econòmiques de Sakigake no són tan clares com sembla, ¿oi?
– Les dels membres de base no ho sé, però si mires els registres de compravenda de béns immobles, potser les dels seus dirigents, que són els qui en controlen el capital, no ho són gaire, de clares. Encara que t’ho miris amb bons ulls, es fa difícil de creure, que necessitis tants diners, si el teu objectiu és ser net d’esperit. A més a més, aquestes activitats no les fan només a la prefectura de Yamanashi, sinó que també compren terrenys i edificis al centre de ciutats com Tòquio i Osaka. I tots en les millors zones: Shibuya, Minamiaoyama, Shôtô… Sembla que l’organització té la intenció d’expandir-se per tot el país. Això si és que no es volen passar al negoci immobiliari…
– ¿Per què hauria de voler tornar a introduir-se a les ciutats, un grup religiós que té com a últim objectiu viure enmig de la natura per purificar-se amb la pràctica espiritual?
– ¿I d’on les deuen treure, aquests sumes enormes de capital? -va plantejar l’Ayumi-. És impossible que aquestes quantitats de diners les facin plantant raves i pastanagues i venent-les.
– Les deuen esprémer dels membres, obligant-los a fer donacions.
– Això també ho deuen fer, però no crec que n’hi hagi prou. Segur que tenen alguna font d’ingressos molt important. I també he sabut una altra cosa que em té una mica intrigada i que potser també et pot interessar. Al grup hi ha força membres que tenen nens, i bàsicament aquests nens van a l’escola primària de la zona, però es veu que, al cap d’un temps, la majoria deixa d’anar-hi. Els de l’escola exigeixen que els nens vagin a classe perquè l’educació és obligatòria, però els de Sakigake sempre els responen que hi ha alguns nens que no hi volen anar, i que no s’han de preocupar per la seva formació, perquè ja els la donaran ells.
L’Aomame va recordar l’època que feia primària. Entenia molt bé que alguns nens del grup no volguessin anar a escola, perquè només servia perquè els altres nens se’n riguessin o no els fessin cas, perquè eren diferents.
– ¿Vols dir que no se senten incòmodes, a l’escola? -va dir l’Aomame-. A més a més, tampoc no és tan estrany, no anar-hi.
– Però, segons els mestres que tenen aquests alumnes a classe, la majoria dels que vénen de Sakigake, tant els nens com les nenes, semblen tenir alguna mena de problema psicològic. Al començament, són nens normals, alegres, com tots els altres, però a mesura que es fan grans, cada cop parlen menys i perden l’expressió, fins que arriba un moment que són totalment insensibles i acaben deixant d’anar a classe. La majoria d’alumnes de Sakigake passen per les mateixes fases i acaben mostrant els mateixos símptomes. Els professors estan molt desconcertats, i preocupats; es pregunten en quina situació es deuen trobar, aquests nens que no van a l’escola i que no surten mai de les instal·lacions del grup, si deuen estar bé o no. Però no els poden anar a veure, perquè a la gent de fora no l’hi deixen entrar, allà on viuen.
L’Aomame va pensar que aquests símptomes eren els de la Tsubasa: insensibilitat extrema, falta d’expressió, no dir gairebé res…
– ¿Tu penses que potser maltracten les nenes, oi, a Sakigake? D’una manera organitzada. I que, a més a més, això potser inclou violar-les.
– Sí, però la policia no hi farà res, només perquè una ciutadana qualsevol els expliqui coses que s’imagina sense tenir-ne cap prova.
– No. Més que res, perquè la policia és una institució molt encarcarada, i els de dalt només pensen en la seva carrera. Hi ha algunes excepcions, però, per a la majoria, l’objectiu a la vida és fer una bona carrera, sense cap entrebanc, per poder tenir un bon càrrec en una organització no governamental o a l’empresa privada, quan es jubilin. O sigui que només mouen el cul quan passa alguna cosa molt grossa, o que té molt ressò. Segur que fins i tot deixen refredar les pizzes, aquests, abans de menjar-se-les. Si tinguéssim testimonis que n’haguessin estat víctimes i volguessin declarar-ho tot en un judici, seria diferent, però suposo que això seria molt complicat, ¿no?
– Sí, em sembla que seria complicat -va dir l’Aomame-. Però moltes gràcies, igualment. La informació que m’has donat és molt útil. T’ho he d’agrair d’alguna manera.
– No cal que m’ho agraeixis, però a veure si anem totes dues juntes a Roppongi, un dia d’aquests, per perdre el món de vista una estona i oblidar les penes.
– D’acord -va dir l’Aomame.
– Quedem enteses, doncs -va dir l’Ayumi-. Per cert, Aomame: ¿a tu t’agraden, els jocs amb manilles?
– Suposo que no -va dir l’Aomame. ¿Jocs amb manilles?
– ¿Ah, no? Quina llàstima! -va dir l’Aomame, amb veu decebuda.
22
TENGO
El temps es pot distorsionar, quan progressa
En Tengo pensava en el seu propi cervell. Hi havia moltes coses a considerar, sobre el cervell.
La mida del cervell humà pràcticament s’havia quadruplicat, en els darrers dos milions i mig d’anys. Segons un llibre que havia llegit no feia gaire, el seu pes constituïa tan sols el dos per cent del total d’un cos humà, però, tanmateix, en consumia aproximadament el quaranta per cent de l’energia. El que les persones havien assolit gràcies a l’augment espectacular d’aquest òrgan eren les nocions del temps, de l’espai i de la possibilitat.
Les nocions del temps, de l’espai i de la possibilitat.
En Tengo sabia que el temps es pot distorsionar, quan progressa. En principi, segueix un curs regular, però després, quan el fas servir, es distorsiona. De vegades és terriblement lent i pesant, i altres, ràpid i lleuger. Algunes vegades també es pot desordenar, i en el pitjor dels casos pot desaparèixer completament. De vegades n’apareix quan se suposava que ja no n’hi havia. Manipulant el temps d’aquesta manera, el que la gent manipula és potser el sentit de la seva pròpia existència. O, dit amb altres paraules, potser és gràcies a aquestes operacions que aconseguim, amb prou penes, conservar el seny. Sens dubte, si haguéssim de franquejar el temps seguint-ne l’ordenació i el ritme uniforme, els nostres nervis no ho aguantarien. Segurament, la nostra vida es convertiria en una mena de tortura. Això era el que pensava en Tengo.
Gràcies a l’expansió del cervell, la gent ha pogut concebre la noció de pas del temps, però, alhora, ha après la manera d’alterar-lo. El consumeix sense parar, i, alhora, reprodueix sense parar el temps tal com l’ha manipulat la seva consciència. No és gens fàcil. No és pas impossible, doncs, que realment el cervell consumeixi un quaranta per cent del total de l’energia del cos.
En Tengo pensava sovint sobre si realment havia vist el que recordava de quan tenia un any i mig o, com a màxim, dos anys: la seva mare, en roba interior, amb els braços al voltant del cos d’un home que no era el seu pare que li xuclava els mugrons. ¿Podia adonar-se de tants detalls, un nen d’un o dos anys? ¿Podia recordar-los amb tanta vivesa? ¿No devia tractar-se d’una escena falsa que ell mateix s’havia inventat més tard, per protegir-se?
Podia ser. Potser, en algun moment, el cervell d’en Tengo havia fabricat inconscientment el record d’un altre home -que podia ser el seu pare real- per tenir la prova que biològicament no era fill d’aquell a qui anomenava pare, i d’aquesta manera escapar del lligam de sang que els unia. Establir, dintre seu, l’existència hipotètica d’una mare que devia viure en algun lloc i d’un pare autèntic li permetia disposar d’una nova via d’escapament d’aquella vida limitada i asfixiant que havia de suportar.
Tanmateix, aquell record anava acompanyat d’una intensa sensació de realitat, d’un tacte, un pes, una olor i una profunditat molt precisos. Estava tan fermament aferrat a la seva consciència com els mol·luscos al casc d’una vaixell que ja no navega: per molt que intentés arrencar-lo, o esbandir-lo, no hi havia manera de desfer-se’n. A en Tengo no li cabia al cap que aquell record fos tan sols una falsificació, un producte que havia fabricat la seva consciència per satisfer les seves necessitats. Era massa real i massa resistent per tractar-se d’una fantasia.
Va intentar pensar-hi assumint que es tractava d’un record real, basat en alguna experiència que havia tingut lloc efectivament.
Sens dubte, a en Tengo, que era un infant, li havia fet molta por veure una escena com aquella. Algú altre, un home, xuclava els pits que haurien d’haver estat per a ell. Algú molt més gran i molt més fort que ell. I semblava que, ni que fos per un instant, la seva mare s’hagués oblidat completament de la seva existència. Aquella circumstància amenaçava l’arrel de l’existència d’una criatura tan feble com ell, i devia quedar profundament gravada en la seva consciència.
Era aquell record paorós el que tornava de sobte, sense avisar, i s’enduia en Tengo com una riuada, i li provocava una mena d’estat de pànic. Era com si el torrent li parlés per obligar-lo a recordar: vagis on vagis, i facis el que facis, mai no en podràs fugir, d’aquesta tromba d’aigua; aquest record et té lligat, et defineix com a persona, malda per enviar-te a un lloc predestinat; per molt que t’hi esforcis, no aconseguiràs fugir d’aquesta força.
Després, a en Tengo se li va acudir que quan havia tret de la rentadora el pijama que havia portat la Fukaeri i l’havia olorat, potser intentava sentir-hi l’olor de la seva mare. Aquest era l’efecte que li feia. Però, ¿per què havia de buscar la figura de la seva mare perduda precisament en l’olor corporal d’una noia de disset anys? Hi havia d’haver llocs més adequats, per anar-la a trobar. Per exemple, al cos de la seva amiga, que era més gran que ell.
L’amiga d’en Tengo tenia deu anys més que ell, i uns pits grossos i ben formats que s’assemblaven als que ell recordava de la seva mare. La roba interior blanca també li quedava molt bé. Pel que fos, però, en Tengo no hi buscava la figura materna, en ella. Tampoc no li interessava l’olor del seu cos. Ella espremia amb gran eficiència el desig sexual que s’havia acumulat dintre seu al llarg d’una setmana, i ell també aconseguia -la majoria de vegades- satisfer-la sexualment. Evidentment, això era força important, però la relació entre tots dos no tenia cap significació més profunda.
En les relacions sexuals, ella prenia gran part de la iniciativa. En Tengo es limitava a fer el que li deia ella, pràcticament sense pensar. No havia de triar res, ni de decidir res. D’ell, només se n’esperaven dues coses: que tingués una erecció i que ejaculés al moment just. Quan ella li deia: «Encara no, ¿eh? Aguanta’t una mica més», ell s’esforçava al màxim per aguantar-se. Quan ella li mormolava a l’orella: «Va, ara! Escorre’t ara mateix!», ell ejaculava amb tanta precisió i intensitat com podia. Si ho aconseguia, després ella el felicitava: li acariciava la galta i li deia que era meravellós. La precisió era un dels camps en què en Tengo tenia un talent innat, i incloïa posar els signes de puntuació oportuns en els llocs adequats i trobar la fórmula més directa per arribar a l’objectiu.
Quan anava al llit amb una dona més jove que ell, les coses no anaven així. Des del principi fins al final havia de pensar en tot de coses, fer diverses tries i prendre decisions. Això l’incomodava, li carregava a les espatlles un seguit de responsabilitats. Se sentia com el capità d’un petit vaixell: havia d’estar al timó, comprovar l’estat de les veles i estar pendent de la pressió atmosfèrica i l’orientació del vent. Havia de refiar-se del seu propi criteri i guanyar-se la confiança dels mariners. Un petit error de càlcul o una errada al timó podien provocar una tragèdia. Més que mantenint una relació sexual, li feia l’efecte d’estar fent una feina de responsabilitat. El resultat era que es posava nerviós i ejaculava a destemps, o bé no aconseguia tenir una erecció quan tocava, i cada vegada tenia menys confiança en si mateix.
Però, en canvi, per començar, amb la seva amiga més gran ja no cometia aquesta mena d’errors. Ella tenia molt bona opinió de la seva capacitat sexual. Sempre el felicitava, i l’animava. Després de l’única vegada que en Tengo havia ejaculat abans d’hora, va anar molt amb compte a no posar-se roba interior blanca: no tan sols evitava els sostenidors blancs, sinó també les calces.
Aquell dia també s’havia posat roba interior de color negre. Li va fer una fel·lació a consciència, gaudint a cor què vols de la duresa del seu penis i la suavitat dels testicles. En Tengo veia com els pits se li movien dins dels sostenidors negres de puntes seguint el ritme dels moviments de la boca. Per evitar ejacular massa aviat, va tancar els ulls i va pensar en els guiliaks.
Com que no tenen tribunals, no entenen quina mena de cosa és, un judici. A partir del fet que encara ara no han entès en absolut per a què serveix construir carreteres, hom pot fer-se una idea de fins a quin punt els és difícil d’entendre’ns a nosaltres. Fins i tot quan ja existeix una carretera, continuen viatjant pel bosc, com sempre, i se’n veuen fileres de famílies i gossos caminant amb penes i treballs pel fang, al costat de les carreteres.
Es va imaginar un grup de guiliaks, vestits amb robes bastes i acompanyats dels gossos i les dones, caminant entre la jungla, al costat de la carretera, gairebé sense parlar. Dins del seu concepte del temps, l’espai i la possibilitat no hi havia cabuda, per a les carreteres. Per incòmode que fos caminar amagats entre els arbres i no per la carretera, devia encaixar dins el seu sentit de l’existència.
«Pobres guiliaks», havia dit la Fukaeri.
En Tengo va recordar la cara de la Fukaeri quan dormia. S’havia arromangat les mànigues i els baixos dels pantalons del pijama perquè li anava gros, i després en Tengo havia tret el pijama de la rentadora i l’havia olorat.
«No hi he de pensar, en això», es va dir en Tengo; però ja era massa tard.
Va ejacular amb espasmes seguits i intensos dins la boca de la seva amiga. Ella va retenir el semen a la boca fins que ell va haver acabat i després va sortir del llit i va anar cap al lavabo. Es van sentir el soroll de l’aixeta que s’obria per deixar córrer l’aigua i ella fent gàrgares.
– Perdona -es va disculpar en Tengo.
– No t’has pogut aguantar, ¿oi? -li va dir l’amiga-. No passa res, home. ¿Tant, t’ha agradat?
– Molt -va dir ell-. D’aquí a una mica hi podré tornar, em sembla.
– En tinc moltes ganes -va dir ella, i després va recolzar el cap damunt el pit nu d’en Tengo. Va tancar els ulls i es va quedar quieta. Ell notava als mugrons la seva respiració reposada.
– ¿Què et sembla que em recorda, el teu pit, cada vegada que el miro i el toco? -li va preguntar a en Tengo.
– No ho sé pas.
– Els portals dels castells que surten a les pel·lícules d’Akira Kurosawa.
– Els portals dels castells -va dir en Tengo, tot acariciant-li l’esquena.
– Sí, aquells portals tan grossos i tan sòlids dels castells que surten a les pel·lícules en blanc i negre, com Tron de sang o La fortalesa amagada, tots plens de reblons clavats, molt grossos. Sempre me’ls recorda, tan ample i tan sòlid.
– Però no n’hi ha, de reblons clavats -va dir en Tengo.
– No me n’havia adonat -va respondre ella.
Al cap de dues setmanes de posar-se a la venda en forma de llibre, Crisàlide d’aire va entrar a la llista de llibres més venuts, i quan en feia tres s’havia situat en la primera posició de la secció de literatura. En Tengo era a la sala de professors de l’acadèmia, estudiant la trajectòria del llibre als diaris que hi tenien. També en sortien dos anuncis, en els quals, a més d’una imatge de la coberta del llibre, s’incloïa una fotografia de la Fukaeri. Hi apareixia amb el jersei prim d’estiu ajustat i la forma preciosa, tan ben definida, dels pits -potser eren fotografies del dia de la roda de premsa- que ja li havia vist en Tengo. Els cabells llargs i llisos li queien damunt les espatlles, i els ulls, negres i misteriosos, miraven directament el lector. Feia l’efecte que, a través de la lent de la càmera, aquells ulls observessin directament alguna cosa amagada dins el cor del lector, una cosa que ni tan sols un mateix sabia que tenia a dins; eren neutres, però bells. Aquella mirada decidida d’una noia de disset anys feia caure les defenses de la persona que se sentia observada, i al mateix temps li causava una certa incomoditat. Les fotografies eren petites i en blanc i negre, però segurament no serien pas poques les persones que decidirien comprar el llibre només pel fet d’haver-les vist.
Al cap de dos dies que Crisàlide d’aire es posés a la venda, en Komatsu li’n va enviar dos exemplars, però en Tengo ni tan sols els va obrir. Certament, havia estat ell qui havia escrit el text que hi havia imprès, i no cal dir que era la primera vegada que un text seu apareixia en forma de llibre, però quan el va tenir a les mans no li van venir ganes de llegir-lo; ni tan sols de fer-hi un cop d’ull ràpid. En veure’l no va sentir cap alegria. Per molt que el text l’hagués escrit ell, la història que explicava era de la Fukaeri i de ningú més; havia estat de la seva ment, d’on havia sorgit. Ell ja havia acomplert la seva modesta tasca com a tècnic treballant entre bastidors, i el destí que li esperés a partir de llavors ja no tenia res a veure amb ell, ni hi havia de tenir res a veure. Va entaforar els dos exemplars, encara embolicats amb el plàstic, en un lloc de la prestatgeria on no els veiés.
Durant un temps, després de la nit que la Fukaeri s’havia quedat a dormir al seu apartament, la vida d’en Tengo va transcórrer tranquil·lament, sense novetats. Va ploure força, però ell no hi va parar gairebé gens d’atenció. La qüestió del temps ocupava un lloc força baix, a la llista de coses que li interessaven. A partir d’aquella nit, no va tenir cap notícia de la Fukaeri, i va suposar que no tenir-ne notícies significava que tampoc no hi havia cap problema especial.
Es passava els dies escrivint històries, que compaginava amb algunes feines breus que li demanaven per a revistes. Eren textos sense signar que podria haver escrit qualsevol, però li van servir per canviar una mica d’aires, i pel temps que hi va dedicar no estaven mal pagats. Com sempre, també anava tres cops per setmana a fer classes de matemàtiques a l’acadèmia. Per tal d’oblidar-se de diverses qüestions molestes -que tenien a veure, principalment, amb Crisàlide d’aire i la Fukaeri-, es va submergir encara més profundament que abans al món de les matemàtiques. Així que s’hi endinsava, els engranatges del cervell li feien un petit soroll i començaven a funcionar d’una manera diferent. De la seva boca en sortia una altra mena de paraules, i el seu cos començava a fer servir uns músculs diferents; també li canviava el to de veu, i una mica l’expressió de la cara. A en Tengo li agradava la sensació que li produïen aquests canvis, que era una mica com la de passar d’una habitació a una altra, o de canviar-se unes sabates per unes altres.
Quan entrava al món de les matemàtiques, assolia un grau de tranquil·litat, i d’eloqüència, molt més gran que no pas el que tenia a la vida diària, o quan escrivia narracions. Alhora, però, també tenia la sensació d’esdevenir una persona molt més expeditiva. No hauria sabut dir quina d’aquestes dues personalitats era l’original, però duia a terme aquesta transformació molt fàcilment i sense haver-hi de parar atenció. També era conscient que, fins a un cert punt, li calia fer aquesta mena de canvi.
Com a professor de matemàtiques, des de la tarima procurava fer entendre als alumnes fins a quin punt els nombres tenien set de lògica. En aquell àmbit, el que no es podia demostrar no comptava, i, un cop havies aconseguit demostrar-los, tenies a la mà tots els misteris del món, arrecerats com un mol·lusc a la closca. Quan s’apassionava durant les classes, els alumnes escoltaven les seves explicacions amb un interès insòlit. A més d’ensenyar-los com s’havien de resoldre els problemes concrets, els feia veure tot el romanticisme i la bellesa que contenien. Mirava la classe i veia que hi havia unes quantes noies de disset o divuit anys que l’observaven fixament, amb ulls plens d’admiració. Sabia que les seduïa mitjançant les matemàtiques. Partint de la premissa intel·lectual que oferia el seu discurs, els acariciava l’esquena amb les funcions, els mormolava a l’orella amb els teoremes. Tanmateix, des que havia conegut la Fukaeri, no sentia cap interès sexual envers aquelles noies, ni es preguntava quina olor devien fer els pijames que havien portat.
En Tengo va tornar a pensar que la Fukaeri era completament diferent: no es podia comparar amb les altres noies. No tenia cap dubte que la Fukaeri, per a ell, tenia una significació especial. Per dir-ho d’alguna manera, era com si li enviés un missatge total, malgrat que ell no aconseguia desxifrar-lo.
Tanmateix, a força de pensar-hi, havia arribat a la clara convicció que seria millor no tenir res més a veure amb la Fukaeri, allunyar-se tant com pogués dels exemplars de Crisàlide d’aire que s’apilaven a l’entrada de les llibreries, d’aquell professor Ebisuno que no se sabia què tramava, d’aquella organització religiosa farcida de misteris tèrbols. També hauria de mantenir la distància amb en Komatsu, almenys de moment. Si no, corria el risc de ser arrossegat cap a un lloc cada vegada més confús i acabar-se trobant en un racó perillós, absurd, del qual no podria fugir.
Tanmateix, era molt conscient que a hores d’ara ja no li seria gens fàcil, retirar-se d’aquell projecte tan enrevessat. Ell ja hi estava enredat, en «allò». No havia anat com en les pel·lícules de Hitchcock, en què el protagonista es veu embolicat en una conspiració criminal sense saber-ho: ell s’hi havia ficat conscientment, sabent, fins a cert punt, el risc que comportava. La màquina ja havia començat a funcionar. Un cop havia agafat ímpetu ja no es podia aturar, i en Tengo havia passat a ser, sense cap mena de dubte, una peça més del seu engranatge; i una peça important, a més a més. Sentia la remor que feia l’engranatge, i en notava a dins seu el moviment obstinat.
Quan va rebre la trucada d’en Komatsu, feia uns quants dies que Crisàlide d’aire havia encapçalat per segona setmana consecutiva la llista d’obres literàries més venudes. El telèfon va sonar passades les onze de la nit. En Tengo ja s’havia posat el pijama i era al llit. Havia estat una estona de bocaterrosa llegint un llibre i estava a punt de tancar el llum de la tauleta de nit. Per la manera que va sonar el telèfon, es va imaginar que seria ell. No hauria sabut explicar per què, però sempre li passava, quan la trucada era d’en Komatsu. La manera de sonar era especial. De la mateixa manera que els textos tenen un estil determinat, les trucades d’en Komatsu tenien un so particular.
En Tengo va sortir del llit, va anar a la cuina i va despenjar l’auricular. En realitat s’hauria estimat més no agafar-lo, adormir-se tranquil·lament, i somiar el gat d’Iriomota, el canal de Panamà, la capa d’ozó, Matsuo Bashô o el que fos, com més remot millor. Però si no hagués agafat el telèfon, hauria tornat a sonar de la mateixa manera al cap d’un quart o mitja hora. En Komatsu no tenia noció del temps, ni cap consideració envers la gent que feia una vida normal. El millor era agafar el telèfon llavors mateix.
– Ei, Tengo! ¿Què ja dormies? -va dir en Komatsu, amb el to despreocupat de sempre.
– Estava a punt de posar-m’hi -va dir en Tengo.
– Perdona -va dir en Komatsu, en un to no gaire compungit-. Et volia comentar que les vendes de Crisàlide d’aire van força bé.
– És bo saber-ho.
– Ens en prenen els exemplars de les mans. Els venem tan de pressa que els pobres impressors han de treballar de nit i tot. Bé, encara que ja preveia que en vendríem molts exemplars, és clar. És una novel·la que ha escrit una noia de disset anys guapíssima i, a més a més, se n’ha parlat als mitjans de comunicació. Hi ha tots els elements necessaris perquè es vengui.
– Seria molt diferent, si fos una novel·la escrita per un professor d’acadèmia que tingués trenta anys i semblés un ós.
– Sí, és clar. Però, de tota manera, no es pot dir que el contingut de la novel·la sigui gaire alegre, ni hi ha escenes de sexe, ni parts que et facin plorar d’emoció. O sigui que ni tan sols jo, no m’imaginava que s’arribés a vendre tant.
En Komatsu va fer una pausa, com si esperés la reacció d’en Tengo, però com que ell no deia res, va continuar parlant.
– I, a més a més, no és només que en venguem molts exemplars: les crítiques també són boníssimes. Diuen que no és una d’aquestes novel·les estrambòtiques que ara escriuen els joves, amb un argument que faci patxoca i prou, sinó que la història és excepcional. Tot i que, és clar, això també ha estat gràcies a aquesta tècnica prodigiosa que tens, que et permet escriure amb un estil tan segur, amb què n’has extret totes les possibilitats. Realment, el teu treball va ser impecable.
«Amb què n’has extret totes les possibilitats»: en Tengo es va prémer lleument els polsos amb la punta dels dits i va passar per alt els elogis d’en Komatsu. Quan el lloava tant, després sempre li donava, indefectiblement, alguna notícia no gaire bona.
– Molt bé -va dir en Tengo-. ¿I la mala notícia quina és?
– ¿Com ho saps, que t’he de donar una mala notícia?
– Home, has sigut tu, qui m’ha trucat a aquestes hores. No pot ser, que no m’hagis de donar cap mala notícia.
– Tens raó -va dir en Komatsu en to d’admiració-. Tens tota la raó. Quina intuïció més bona que tens.
No era intuïció, sinó experiència pura i dura, va pensar en Tengo. Però no va dir res, tot esperant que l’altre continués.
– És veritat: em sap greu, però tinc una notícia no gaire bona -va dir en Komatsu, i va fer una pausa molt eloqüent. En Tengo se’l va imaginar a l’altra banda de l’auricular, amb els ulls que li brillaven dins la fosca, com els d’una mangosta.
– Deu tenir a veure amb l’autora de Crisàlide d’aire, ¿oi?
– Sí, té a veure amb la Fukaeri. Tenim un petit problema. La veritat és que fa un temps que no sabem on és.
En Tengo va continuar prement-se els polsos amb els dits.
– ¿Quant és, un temps?
– Fa tres dies, el matí de dimecres, va sortir de la casa de Futamatao i va venir a Tòquio. El professor Ebisuno la va portar a l’estació. No va dir on anava. Va trucar més tard i va dir que no tornaria a la casa de la muntanya, i que passaria la nit al pis de Shinanomachi. Aquell dia, la filla del professor Ebisuno es quedava a dormir al pis, però va estar esperant la Fukaeri i ella no hi va anar. I ja no se n’ha sabut res més.
En Tengo va repassar el que havia fet aquells tres dies, però no va trobar res significatiu.
– No sabem on pot ser, i he pensat que potser s’havia posat en contacte amb tu.
– Jo no n’he sabut res -va dir en Tengo. Ja feia més de quatre setmanes que la Fukaeri s’havia quedat a passar la nit a casa seva.
En Tengo va dubtar un moment si havia de dir a en Komatsu que aquell dia la Fukaeri li havia dit que li semblava millor no anar al pis de Shinanomachi. Potser hi havia alguna cosa que li feia mala espina, allà. Al final, però, va decidir no dir res. No li volia dir a en Komatsu que la Fukaeri havia passat la nit a casa seva.
– És una noia força peculiar -va dir en Tengo-. Potser se li va acudir de sobte anar a algun lloc i no va dir res.
– No, això no pot ser. Encara que no ho sembli, la Fukaeri és una noia força responsable. Sempre saben on és; ella truca per telèfon i diu on es troba, i cap a on va. M’ho va dir el professor Ebisuno. O sigui que no és gens normal, que durant tres dies sencers no se’n sàpiga res. Li pot haver passat alguna cosa greu.
En Tengo va grunyir una mica.
– Una cosa greu.
– Tant el Professor com la seva filla estan molt preocupats -va dir en Tengo.
– Sigui com sigui, si no aparegués, tu et trobaries en una posició força difícil, ¿oi?
– Sí. Si hi hem de ficar la policia, la cosa pot ser complicada. Es tractaria de la desaparició d’una jove molt bonica que ha escrit un llibre que es ven a rem i a vela. Els mitjans de comunicació es tornarien bojos, i suposo que com a editor responsable de l’obra se’m tirarien a sobre per demanar-me declaracions. No seria gens divertit. A mi m’agrada treballar a l’ombra, i no m’hi sento gens bé, davant dels focus. A més a més, amb tot aquest rebombori, podria ser que abans que ens n’adonéssim algú ens ventilés tots els draps bruts.
– ¿Què hi diu, el professor Ebisuno?
– Volia denunciar-ne la desaparició a la policia demà mateix -va dir en Komatsu-. Al final, a força de demanar-l’hi, he aconseguit que s’esperi uns quants dies, però no crec que el pugui aguantar gaire.
– Així que sàpiguen que ha denunciat la desaparició de la Fukaeri, els mitjans se’ns tiraran a sobre, ¿oi?
– No sé com respondrà la policia, però la Fukaeri és un personatge d’actualitat, i no pas una adolescent qualsevol que ha fugit de casa. Els serà difícil amagar-ho al públic.
Potser era precisament això, el que pretenia el professor Ebisuno, va pensar en Tengo: provocar un rebombori fent servir la Fukaeri d’esquer i aprofitar-lo per intentar aclarir quina era la situació dels seus pares a Sakigake i trobar-los. Si era així, de moment el pla del Professor anava tal com ell havia previst. ¿Devia ser conscient, però, el Professor, de fins a quin punt s’arriscava? Segurament sí, perquè no era una persona eixelebrada; la seva feina consistia, precisament, a pensar les coses en profunditat. A més a més, feia tot l’efecte que encara no l’hi havia explicat tot, a en Tengo, sobre les circumstàncies que envoltaven la Fukaeri. Si ho hagués hagut d’expressar amb les seves pròpies paraules, hauria dit que li havien donat un trencaclosques en el qual faltaven algunes peces i li havien demanat que el fes. De bon principi, una persona amb prou enteniment no s’hauria posat en una situació com aquella.
– ¿Que se t’acut, a tu, on podria haver anat, la Fukaeri?
– Ara mateix, no.
– Vaja -va dir en Komatsu. Se li notava el cansament a la veu; no era gens habitual que mostrés les seves debilitats.- Perdona que t’hagi fet llevar tan tard.
També era força estrany que en Komatsu es disculpés.
– No passa res, en aquestes circumstàncies -va dir en Tengo.
– Si pogués, no t’hi hauria embolicat, en tots aquests problemes pràctics; la teva feina era reescriure la novel·la, i ja la vas fer molt bé. Però les coses no sempre van com voldries, i, tal com et vaig dir, som a la mateixa barca, baixant pels ràpids d’un riu.
– Directes al paradís -va afegir en Tengo mecànicament.
– Exactament.
– Però, escolta, Komatsu: si la desaparició de la Fukaeri sortís a les notícies, ¿no es vendria encara més, Crisàlide d’aire?
– Ja es ven prou -va dir en Komatsu, amb veu derrotada-. Ja no ens cal més publicitat. Un escàndol només ens portaria complicacions. Ara, del que ens hem de preocupar, és d’aterrar sense prendre mal.
– Aterrar sense prendre mal -va repetir en Tengo.
En Komatsu va fer un soroll com si s’hagués ennuegat amb alguna cosa imaginària. Després va tossir fluixet, una sola vegada.
– D’això ja en parlarem amb calma algun altre dia, menjant alguna cosa, quan hàgim arreglat aquest daltabaix. Bona nit, Tengo. Que dormis bé.
En Komatsu va penjar el telèfon després de dir això, però en Tengo no va poder dormir, com si li hagués llançat una maledicció. Tenia son, però no aconseguia adormir-se.
«Que dormis bé», va pensar en Tengo. Va decidir seure a la taula de la cuina i mirar d’escriure alguna cosa, però no se li acudia res. Va treure una ampolla de whisky de l’armari, se’n va posar una mica en un got i se’l va beure sol, a petits glops.
Potser la Fukaeri havia funcionat com a esquer i els de Sakigake l’havien segrestada. A en Tengo li semblava que aquella possibilitat no era pas petita. Potser tenien vigilat el pis de Shinanomachi i quan va aparèixer la Fukaeri la van obligar a pujar a un cotxe entre uns quants i se la van endur; si ho feien de pressa i triaven bé el moment, no era pas impossible. Potser quan havia dit que era millor que no tornés al pis de Shinanomachi, la Fukaeri pressentia alguna cosa.
Havia dit a en Tengo que la gent petita i la crisàlide d’aire existien de debò. Havia descobert la gent petita quan vivia a la comuna de Sakigake, i havia estat castigada per haver deixat morir, en un descuit, la cabra cega. Cada nit havia fet la crisàlide d’aire amb ells, i, en conseqüència, havia experimentat una transformació molt important. Després, havia donat forma d’història a aquella experiència, i en Tengo havia donat forma de novel·la a aquella història. O, dit d’una altra manera: l’havia convertida en un «producte». I aquell producte, fent servir l’expressió d’en Komatsu, els el prenien de les mans. Potser això no els convenia, als de Sakigake; potser la gent petita i la crisàlide d’aire, per a ells, eren secrets molt importants que no volien que se sabessin, i havien segrestat la Fukaeri per fer-la callar i evitar que continués filtrant informació. Encara que la seva desaparició podria haver cridat l’atenció del públic cap a ells, havien hagut d’arriscar-se a fer servir la força.
Tanmateix, això no passava de ser, evidentment, una hipòtesi d’en Tengo. No tenia cap pista que la confirmés, i no la podia demostrar de cap manera. ¿Qui li faria cas, si anés explicant que la gent petita i la crisàlide d’aire existien de debò? En primer lloc, ni en Tengo mateix no sabia què volia dir, exactament, allò que «existien».
Potser el que havia passat era que la Fukaeri s’havia cansat de l’esvalot que havia generat l’èxit de vendes de Crisàlide d’aire i s’havia amagat en algun lloc per estar sola. Evidentment, això també era una possibilitat. Era gairebé impossible, preveure el seu comportament. Però, si fos així, la Fukaeri hauria deixat algun missatge perquè el professor Ebisuno i la seva filla Azami no es preocupessin: no hauria tingut cap motiu per no fer-ho.
Tanmateix, si realment la Fukaeri havia estat segrestada per l’organització religiosa, a en Tengo no li costava gens d’imaginar-se la perillosa situació en què es trobava. Podia ser que ja no en tinguessin cap més notícia, tal com havia passat amb els seus pares a partir d’un moment determinat. Encara que la relació entre la Fukaeri i Sakigake es fes pública -cosa que no trigaria gaire a passar- i els mitjans de comunicació n’anessin plens, si la policia digués que no hi havia cap prova material que la noia hagués estat segrestada, tot aquell soroll no serviria per a res, i ella quedaria reclosa en algun racó de les instal·lacions del grup, dins l’alta tanca que les envoltava, o alguna cosa encara més terrible. ¿Devia haver tingut en compte la pitjor possibilitat de totes, el professor Ebisuno, quan va pensar el seu pla?
En Tengo tenia ganes de trucar al professor Ebisuno i parlar de totes aquestes coses, però ja passava de la mitjanit. L’únic que podia fer era esperar-se fins al dia següent.
L’endemà al matí, en Tengo va trucar al número de telèfon que el professor Ebisuno li havia donat de casa seva, però no hi va poder parlar. Li va sortir una missatge gravat que repetia que «aquest telèfon no existeix; sisplau, comproveu-ne el número i torneu a marcar». Hi va trucar unes quantes vegades, però el resultat sempre va ser el mateix. Potser després del debut literari de la Fukaeri els periodistes els havien aclaparat amb trucades i havien canviat el número.
No hi va haver cap novetat durant una setmana. Crisàlide d’aire es continuava venent molt bé i ocupava el primer lloc de les llistes de vendes nacionals. Durant aquell temps, en Tengo no va parlar amb ningú. Va trucar a l’editorial d’en Komatsu diverses vegades, però sempre era fora -això no era gens estrany-. Va deixar dit que en Komatsu li truqués, però no en va rebre cap trucada -això tampoc no era gens estrany-. Cada dia mirava els diaris sens falta, però no va veure cap notícia que digués que s’havia denunciat la desaparició de la Fukaeri. Potser, al final, el professor Ebisuno no l’havia denunciada, o potser l’havia denunciada però la policia havia preferit no fer-ho públic per poder mantenir la investigació en secret. O bé no li havien fet cas, pensant que es tractava del típic cas d’una adolescent que havia fugit de casa.
En Tengo va continuar fent la vida de sempre: anava a fer classes de matemàtiques a l’acadèmia tres cops per setmana, s’asseia davant la taula per escriure novel·les la resta dels dies i rebia la seva amiga a l’apartament els divendres per mantenir-hi intenses relacions sexuals a primera hora de la tarda. Tanmateix, fes el que fes, no aconseguia concentrar-se en res concret. Passava els dies intranquil, preocupat, com si hagués menjat, per error, alguna cosa que no se li posava bé i no l’aconseguís digerir. També va anar perdent la gana. Es despertava durant la nit, a unes hores absurdes, i no podia tornar a agafar el son. Mentre estava despert pensava en la Fukaeri: on devia ser, què devia fer, amb qui devia estar, què li devia estar passant… S’imaginava totes les situacions en què es podia trobar, i totes les escenes que es representava estaven, amb petites diferències, plenes de pessimisme. I en totes la Fukaeri apareixia sempre amb el jersei prim d’estiu que li feia ressaltar la forma dels pits. Aquella imatge provocava una intensa agitació en ell, fins al punt que li costava respirar.
El dia que va rebre notícies de la Fukaeri va ser el dijous de la sisena setmana que Crisàlide d’aire estava instal·lada a les llistes de llibres més venuts.
23
AOMAME
Això només és el començament
L’Aomame i l’Ayumi formaven una parella que es podia qualificar de perfecta a l’hora de passar nits en bona companyia però, alhora, força plenes d’erotisme. L’Ayumi era menuda, alegre, desimbolta, bona conversadora i, si s’ho proposava, capaç d’afrontar-ho pràcticament tot amb una actitud positiva. També tenia un sentit de l’humor molt saludable. En comparació, l’Aomame era prima i fibrada, i més aviat esquerpa i poc expressiva. Quan coneixia un home, no era capaç de dir la mena de coses agradables que haurien estat apropiades. No parlava gaire, però quan ho feia les seves paraules tenien un to cínic i agressiu. Al fons dels ulls li brillava una lleu espurna de censura. Tanmateix, quan volia, era capaç de projectar una aura d’elegància i tranquil·litat que atreia els homes de manera natural, tal com alguns perfums produeixen un estímul sexual en determinats animals o insectes per atreure’ls quan convé. No era una cosa que es pogués aconseguir amb voluntat o esforç; segurament, era una habilitat innata. O no: potser, per algun motiu, havia adquirit l’habilitat d’emanar aquest perfum en algun moment de la vida. Fos com fos, però, aquesta aura no solament estimulava els homes, sinó també, d’un manera curiosa, la seva companya Ayumi, que sota els seus efectes parlava i actuava d’un manera molt més llançada i ostentosa.
Quan trobaven una parella d’homes que els feia el pes, primer hi anava l’Ayumi sola a estudiar el terreny i a desplegar la seva simpatia natural per assegurar que després hi pogués haver una bona entesa. Al cap d’una estona, que tenien calculada, s’hi afegia l’Aomame i entre totes dues aprofundien l’amistat naixent, de manera que es creés una atmosfera molt especial, a mig camí de la d’una opereta i la d’una pel·lícula de cinema negre. Si arribaven fins aquí, la resta era molt senzilla: només havien d’anar on fos i, fent servir l’expressió de l’Ayumi, «fer-se un fart de follar». El més difícil era trobar homes apropiats. Era millor que fossin dos, i calia que tinguessin un aspecte net i que fossin raonablement guapos. També havien de ser una mica intel·ligents, però, si ho eren gaire, podia convertir-se en un problema -els podien espatllar la nit parlant de coses avorrides-. També era un punt a favor que semblessin anar bé de diners, perquè, com era natural, els homes pagaven el compte dels bars i els locals, així com l’habitació de l’hotel.
Tanmateix, quan van intentar organitzar una petita festa sexual cap a final de juny -va resultar que aquesta va ser la darrera vegada que van actuar en parella-, no hi va haver manera de trobar ningú adequat. Hi van dedicar hores i van canviar unes quantes vegades de lloc, però al final no va servir de res. Era l’últim divendres del mes, però a tots els bars on van anar, des de Roppongi fins a Asakusa, hi regnava l’avorriment, amb molt pocs clients i sense homes entre els quals escollir. A més, el cel estava completament cobert de núvols, i tot Tòquio estava dominat per una atmosfera depriment, com si la ciutat s’hagués vestit de dol.
– Avui la cosa no funciona. Deixem-ho córrer -va dir l’Aomame, quan el rellotge ja marcava dos quarts d’onze.
L’Ayumi s’hi va haver de resignar.
– Quin desastre! No havia vist mai un nit de divendres tan penosa! I jo que m’he posat roba interior lila tan sexi!
– Vés-te’n a casa i mira-te-la tu sola, davant del mirall.
– Ni jo, no tinc valor per fer això als banys comunitaris de la residència de la policia.
– Sigui com sigui, avui ho haurem de deixar córrer. Fem una copa tranquil·lament, tornem a casa i ens fiquem al llit.
– Potser val més així -va dir l’Ayumi. Després, com si se n’acabés de recordar, va dir:- Ah, és veritat! Aomame, ¿per què no mengem alguna coseta, abans de tornar a casa? Encara em sobren trenta mil iens.
L’Aomame va fer una ganyota.
– ¿Et sobren? Però, ¿què dius? Si sempre et queixes que el teu sou és molt baix i no tens diners!
L’Ayumi es va posar el dit índex damunt l’aleta del nas.
– La veritat és que l’altre dia un home em va donar trenta mil iens. Me’ls va donar quan ens dèiem adéu, per al taxi. Sí, dona, la nit que ens ho vam fer amb aquells dos que treballaven en una immobiliària.
– ¿I tu els hi vas agafar sense dir res? -va preguntar l’Aomame, sorpresa.
– Potser es va pensar que érem semiprofessionals -va dir l’Ayumi rient-. Ni li devia passar pel cap, que poguéssim ser una policia i una instructora d’arts marcials. Però no passa res. Segur que guanyen diners a cabassos, a la immobiliària, i els en sobren. Els vaig guardar a part pensant que podíem anar algun dia a fer un bon sopar, perquè, és clar, no m’agradaria fer-los servir per a les despeses del dia a dia.
L’Aomame no li va dir què en pensava. Li semblava impossible que realment haguessin acceptat una compensació econòmica d’uns desconeguts amb qui s’havien embolicat una nit. No li cabia al cap que una cosa així li hagués passat a ella. Se sentia com si s’estigués mirant en un mirall deformat. De fet, però, des del punt de vista de la moral, ¿què era «millor»: cobrar a canvi de matar homes o bé acceptar els diners d’un home amb qui has mantingut una relació sexual? Era difícil de decidir.
– Escolta, ¿que et molesta, que acceptés diners d’aquells dos? -li va preguntar l’Ayumi, amb posat de preocupació.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Més que molestar-me, em fa sentir una mica d’angúnia. Diria que hauria de ser més difícil per a una dona policia, però, comportar-se com una prostituta.
– Gens ni mica -va dir l’Ayumi amb veu alegre-. A mi no m’importa. Perquè mira, Aomame: és prostitució quan el sexe es fa després d’haver acordat el preu. Sempre es paga per avançat. A l’home li dius que, sisplau, et pagui abans d’abaixar-se els calçotets. Per principi, perquè si després et diu que no té diners, no fas ni negoci ni res. Però si abans no negocies el preu, i és després, que et diuen: «té, això és per al taxi», i et donen uns quants diners, l’únic que estan fent és demostrar-te que t’estan agraïts. És diferent, de la prostitució, que es fa per diners. Hi ha una distinció clara.
L’explicació de l’Ayumi no deixava de tenir una certa lògica.
La darrera vegada, l’Aomame i l’Ayumi havien triat dos homes d’entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys. Tots dos tenien els cabells espessos, però l’Aomame s’hi va avenir. Van dir que treballaven en una empresa immobiliària, però, veient els vestits d’Hugo Boss i les corbates de Missoni Uomo que duien, era evident que no era en una gran empresa del ram, com ara Mitsubishi o Mitsui, sinó en una de més localitzada i més agressiva. Potser una empresa amb nom estranger, en la qual no havien d’aguantar normes internes gaire estrictes, discursos sobre l’orgullosa tradició de la casa o reunions que no s’acabaven mai, i on no podies treballar si no tenies uns grans dots personals, però que, en conseqüència, pagava uns bons sous. Un d’ells portava les claus d’un Alfa Romeo nou de trinca. Es van queixar que a Tòquio faltaven espais d’oficina. L’economia ja s’havia recuperat del xoc del petroli i començaven a sorgir molt bones perspectives, i el capital cada vegada circulava amb més fluïdesa. Arribaria el moment que per molts gratacels que es construïssin, no aconseguirien satisfer tota la demanda que hi hauria.
– Sembla que últimament els va bé, a les immobiliàries -va dir l’Aomame.
– I tant. Si et sobren diners, el millor que pots fer és comprar-te una propietat -li va dir l’Ayumi-. Com que a Tòquio l’espai és limitat i no paren d’arribar-hi grans quantitats de diners, els preus dels terrenys pugen sense parar, encara que no facis res. Si en compres un ara, tens els guanys assegurats. És com apostar a un cavall que ja saps que guanyarà. Encara que, per desgràcia, una pobra funcionària com jo no té prou diners per fer aquesta mena d’inversió. Per cert, Aomame, ¿que tens cap inversió, tu?
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Jo només em refio dels diners en metàl·lic.
L’Ayumi va riure en veu alta.
– Ei, això és mentalitat de criminal!
– Guardo els diners sota el matalàs, i així, si algun dia he de córrer, els puc treure d’una estrebada i fugir per la finestra.
– Ah, és clar! -va dir l’Ayumi, fent petar els dits-. Com a La fugida, aquella pel·lícula de Steve Mcqueen! Els bitllets de banc i una escopeta. M’encanta, això.
– ¿Més que estar del costat de la llei?
– En l’àmbit personal -va dir l’Ayumi, dibuixant un somriure-. Personalment, m’agraden més els qui estan fora de la llei. Té més encant això que no pas passar-se el dia en un microcotxe de patrulla, posant multes d’aparcament; moltíssim més encant. Potser és precisament per això, que et trobo tan interessant, a tu.
– ¿Jo faig pinta d’estar fora de la llei?
L’Ayumi va assentir.
– No sé com explicar-ho, però sí que en fas una mica la sensació, encara que no arribis a l’extrem de Faye Dunaway amb una metralladora.
– No la vull per a res, una metralladora -va dir l’Aomame.
– Escolta, aquella organització religiosa que es diu Sakigake, de què vam parlar l’altre dia… -va començar l’Ayumi.
Havien entrat en un petit restaurant italià que estava obert fins tard i feien un sopar lleuger mentre bevien chianti. L’Aomame menjava una amanida amb tonyina i l’Ayumi, uns nyoquis amb salsa d’alfàbrega.
– ¿Sí? -va dir l’Aomame.
– Com que em va interessar, he estat investigant una mica pel meu compte, i com més investigo, més mala espina em fa. Diuen que són una organització religiosa, i fins i tot en van aconseguir un permís oficial, però no hi ha res, que sigui religiós de debò. És com si la seva doctrina no tingués cap base, com si només fos una qüestió d’imatge. L’únic que han fet és barrejar com els ha anat bé espiritualitat new age, academicisme de saló i sentiments anticapitalistes i de retorn a la natura i ho han amanit tot amb un polsim d’ocultisme al gust. No hi ha res, que sigui autèntic. O bé, potser és aquesta falta d’autenticitat, l’essència real d’aquesta organització. Dit en paraules de McLuhan: el mitjà mateix és el missatge. En aquest sentit, sí que estan al dia.
– ¿McLuhan?
– Que jo també llegeixo llibres, ¿eh? -va dir l’Ayumi, una mica picada-. McLuhan es va avançar a la seva època. Ara no se li dóna gaire importància perquè durant una època va estar de moda, però el que diu és encertat, en general.
– És a dir, que l’embolcall mateix inclou la cosa que embolcalla. ¿És això?
– Això mateix. El contingut queda definit per allò que l’embolcalla, no a l’inrevés.
L’Aomame hi van reflexionar un moment, i després va tornar a intervenir.
– No sabem què s’hi amaga, a Sakigake, però, igualment, la gent s’hi sent atreta i hi entra. ¿Vols dir això?
L’Ayumi va fer que sí.
– No es pot dir que sigui una exageració de gent, la que hi entra, però sí que no és poca. I com més gent hi entra, més diners tenen. És lògic, de fet. I si em preguntes com és que hi ha tanta gent que s’hi sent atreta, a mi em sembla que, sobretot, és perquè la imatge que donen no és de religió. Tenen una imatge de transparència, d’intel·ligència, de bona organització. Parlant clar: no fan pinta de pobres. És aquesta faceta la que atreu investigadors i professionals especialitzats de les noves generacions. Estimulen la seva curiositat intel·lectual; els prometen un sentiment d’èxit que no es pot aconseguir al món real, un èxit que es pot experimentar de debò, que es pot tocar amb les mans. I són aquests intel·lectuals els que integren el cervell del grup, com si es tractés dels generals que formen l’elit d’un exèrcit.
»A més a més, sembla que el cap, que ells anomenen «Líder», és força carismàtic, i que tots l’adoren. Jo diria que és precisament aquest home el que fa la funció de nucli de la seva religió. La manera com es va formar el grup és semblant a la de les primeres religions; el cristianisme també devia ser més o menys així, al principi. El que passa és que aquest paio no apareix mai en públic. Ningú no sap quina cara fa, ni com es diu, ni l’edat que té. Oficialment, el grup està dirigit per un consell, i el lloc de president l’ocupa una altra persona, que és qui fa de representant del grup en els actes públics, però fa tot l’efecte que en realitat només es tracta d’un titella. Al centre del sistema hi ha precisament aquest «Líder» que ningú no sap qui és.
– Sembla que té molt d’interès a ocultar la seva identitat, aquest home.
– No sé si el que vol és amagar alguna cosa o bé mantenir en secret la seva identitat per envoltar-se d’una aura de misteri.
– O potser és que té una cara horripilant.
– També podria ser que fos l’home més monstruós que hagi nascut mai-va dir l’Ayumi, grunyint baixet com si fos un monstre-. Però bé, sigui com sigui, en aquest grup hi ha massa coses, a més del fundador, que no surten a la llum. Una, que et vaig comentar per telèfon l’altre dia, són les compres tan agressives que duen a terme de propietats immobles. L’únic que en veiem, en públic, és el que ells volen que en vegem: precioses instal·lacions, notícies positives, teories intel·ligents, creients que provenen dels cercles intel·lectuals, ascetisme, ioga, pau espiritual, rebuig del materialisme, agricultura ecològica, aire pur, una deliciosa dieta vegetariana… Tot això són com fotografies preparades per causar una imatge determinada, igual que les dels destins turístics de luxe que surten als dominicals dels diaris. L’embolcall és preciós, però fa tota la pinta que a dins s’hi trama alguna cosa que fa pudor de socarrim; alguna cosa que, com a mínim en part, és il·legal. Aquesta va ser la impressió que vaig tenir després de mirar un munt de documents.
– Però, de moment, la policia no hi fa res.
– Podria ser que sí que hi estiguessin fent alguna cosa, de manera no oficial, però fins aquí no hi he arribat. De tota manera, sembla que, fins a cert punt, la policia de Yamanashi està pendent dels moviments que fa el grup, o aquesta va ser la sensació que vaig tenir quan vaig parlar per telèfon amb la persona que se n’havia encarregat. Perquè, vulguis o no, Sakigake és el grup d’on va sortir Akebono abans de provocar aquell enfrontament armat, i, a més a més, hi ha la hipòtesi que els kalàixnikovs de fabricació xinesa devien entrar via Corea del Nord, però encara no s’ha aclarit del tot. En certa manera, Sakigake també està al punt de mira. Però com que són una fundació religiosa, la policia ha d’anar amb molt de compte, perquè ja va entrar una vegada a les seves instal·lacions per investigar-los i fins a aquell moment es va comprovar que no tenien cap relació directa amb l’enfrontament armat. El que passa és que no ho sé, si la Comissió Nacional de Seguretat Pública hi està fent alguna cosa; sempre ho mantenen tot molt en secret, i, a més a més, la seva relació amb la policia no ha estat mai gaire bona.
– ¿N’has sabut res més, des que vam parlar, dels nens que deixen d’anar a l’escola?
– No, tampoc. Sembla que quan deixen d’anar a l’escola ja no tornen a sortir més de les instal·lacions del grup. I jo tampoc no tinc manera d’esbrinar-ne res més, en la meva situació. Si hi hagués alguna prova concreta que els estan maltractant, seria diferent, però de moment no n’hi ha cap.
– ¿I no en pot donar cap informació, sobre això, la gent que ha sortit de Sakigake? Hi deu haver gent que es desil·lusiona, amb el grup, o que es cansa del rigor de la disciplina i en surt.
– Evidentment, hi ha moviments, al grup. Hi ha gent que se’n fa adepta, i gent que es desencanta i en surt. Bàsicament, ets lliure d’abandonar l’organització. Quan hi entres has de pagar una gran suma de diners en concepte de donatiu per a l’ús de les instal·lacions, i d’acord amb el contracte que et van fer signar no te’n tornen ni un ien, però si te’n fas a la idea, te’n pots anar amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha una associació de persones que n’han sortit que denuncia que Sakigake és una secta perillosa que va en contra de la societat i que fa estafes. Els han denunciat i fins i tot publiquen una mena de butlletí. Però no tenen gaire capacitat per fer-se sentir, i pràcticament cap influència dins la societat. L’organització té un equip d’advocats molt bo i un sistema de protecció legal molt sòlid, i les demandes no els afecten gens ni mica.
– ¿I les persones que n’han sortit no han dit res sobre el Líder, o sobre els nens que hi ha a l’organització?
– No ho sé, perquè no l’he pogut llegir amb calma, aquest butlletí -va dir l’Ayumi-, però quan me’l vaig mirar per sobre em va semblar que una de les queixes que tenien tots els que n’han sortit és que eren creients de base, més o menys. Membres de segona. Els de Sakigake no paren de proclamar que estan en contra dels valors mundans, però resulta que si no tens una bona formació acadèmica o coneixements especialitzats d’alguna mena, no entres a formar part de l’equip directiu. Els únics que poden veure el Líder per rebre’n instrucció religiosa o que poden formar part del nucli dur de l’organització són els creients que formen part de l’elit. Tota la resta de fidels, en general, només poden fer una vida estèril que consisteix a fer la donació obligatòria, fer pràctiques religioses en aquell aire tan pur, treballar ben dur als camps, meditar i coses d’aquestes. Igual que un ramat de bens: al matí, el pastor i els seus gossos els treuen a pasturar als camps, i al vespre, els fan tornar a l’estable, i tots els dies són igual de tranquils. Tothom espera amb il·lusió el dia que podrà ascendir dins del grup i coneixerà el formidable Gran Germà, però aquest dia no arriba mai. Per tant, els creients de base pràcticament no en saben res, de l’organització interna del grup, i encara que abandonin Sakigake no poden fer pública cap informació important. Ni tan sols saben quina cara té, el Líder.
– ¿I no en surten membres importants?
– Pel que jo he pogut saber, em sembla que no n’hi ha hagut cap cas.
– Això, ¿deu voler dir que un cop saps els secrets de l’organització, ja no en pots sortir?
– Podria ser que si s’arribés a aquest punt el desenllaç fos força tràgic -va dir l’Ayumi, que tot seguit va fer un breu sospir-. Per cert, Aomame: l’altre dia em vas parlar de la violació d’una nena. ¿Fins a quin punt n’estàs segura, que es va produir?
– N’estic força segura, però de moment encara no ho puc demostrar.
– ¿I aquestes violacions es produeixen a dins de l’organització, de manera institucionalitzada?
– Això tampoc no ho sé, encara. Però la víctima existeix de debò, i jo hi he parlat. Està força malament.
– ¿Quan parles de violació, vols dir que hi ha hagut penetració?
– Sense cap dubte.
L’Ayumi va torçar el llavi mentre pensava alguna cosa.
– Molt bé. Miraré d’esbrinar-ne alguna cosa més, si puc.
– No facis cap imprudència.
– No en faré, d’imprudències -va dir l’Ayumi-. Encara que no ho sembli, sóc força previnguda, jo.
Van acabar de sopar i el cambrer els va retirar els plats. Van dir que no volien postres i van continuar amb el vi.
– Escolta, em vas dir que quan eres petita mai no t’havia molestat cap home, ¿oi?
L’Aomame va mirar un moment l’expressió de l’Ayumi i després va fer que no.
– La meva família era molt creient i mai no es tocava la qüestió del sexe. I al nostre entorn era igual. El tema del sexe no es podia ni esmentar.
– Sí, però la fermesa de les conviccions religioses i les dinàmiques del desig sexual són qüestions diferents. Tothom sap que entre les persones que tenen càrrecs religiosos hi ha molts maníacs sexuals. De fet, entre els paios que deté la policia per delictes de prostitució o d’assetjament, n’hi ha una quantitat molt considerable que es dediquen a la religió i a l’educació.
– Potser sí, però com a mínim en el meu entorn no n’hi havia ni el més petit indici, d’això. I tampoc hi havia ningú que fes coses rares.
– Bé, això és fantàstic -va dir l’Ayumi-. Me n’alegro molt, de sentir-ho.
– ¿No va ser així, en el teu cas?
L’Ayumi va arronsar una mica les espatlles, sense saber què dir.
– La veritat -va dir finalment- és que a mi em va passar unes quantes vegades, quan era petita.
– ¿Amb qui?
– Amb el meu germà i el meu oncle.
L’Aomame va arrufar força el front.
– ¿Amb el teu germà i el teu oncle?
– Sí. Ara tots dos són policies en actiu. Fa poc, al meu oncle li van donar una medalla i tot, per la gran contribució a la pau i la seguretat de la població local al llarg de trenta anys de servei. Fins i tot va sortir al diari, perquè en un pas a nivell va salvar una gossa idiota amb el seu cadell que s’havien perdut.
– ¿I què et van fer, aquests dos?
– Em van tocar allà baix, i van fer que els la xuclés.
Les arrugues del front de l’Aomame encara es van fer més fondes.
– ¿El teu germà i el teu oncle?
– Però per separat, és clar. Jo devia tenir uns deu anys, i el meu germà, quinze. Amb el meu oncle va ser més aviat, dues o tres vegades, quan es quedava a dormir a casa.
– ¿I no ho vas dir a ningú?
L’Ayumi va fer que no amb el cap unes quantes vegades, a poc a poc.
– És clar que no. Em van dir que no ho digués absolutament a ningú, i em van amenaçar de fer-me unes coses terribles, si ho explicava. I, a més a més, encara que no m’haguessin amenaçat, em feia l’efecte que si ho explicava, seria a mi, i no pas a ells, a qui renyarien, i que em posarien uns càstigs horribles. I aquesta por em va impedir de dir-ho a ningú.
– ¿No ho podies explicar ni a la teva mare?
– Sobretot no ho podia explicar a la meva mare -va dir l’Ayumi-. La meva mare sempre havia tingut predilecció pel meu germà, i sempre s’havia sentit decebuda, amb mi. Perquè era basta, no era gens bonica, era grassa i no treia unes notes especialment bones, a l’escola. La meva mare hauria volgut tenir una altra mena de filla, una que semblés una nina, una nena bonica i delicada que anés a classes de ballet. I jo era pràcticament el contrari d’això.
– I no la volies decebre encara més.
– Exactament. Em semblava que si explicava què em feia el meu germà, la meva mare encara m’agafaria més mania, i estava convençuda que en lloc de renyar-lo a ell, em diria que jo devia haver fet alguna cosa, per provocar-lo.
L’Aomame va fer-se desaparèixer les arrugues del front ajudant-se amb les dits de totes dues mans. Des que als deu anys va anunciar als seus pares que abandonava la religió, no li havien tornat a dirigir la paraula. Quan calia, li escrivien una nota i l’hi donaven, però no li parlaven. Havia deixat de ser la seva filla per passar a ser solament «una que havia abandonat la fe». Després ella havia marxat de casa.
– Però, ¿no hi va haver penetració? -li va preguntar l’Aomame.
– Penetració, no -va respondre l’Ayumi-. No la podria haver fet de cap manera, una cosa tan dolorosa. I ells tampoc no m’ho van arribar a demanar.
– ¿I encara els veus, aquest germà i aquest oncle?
– Jo vaig marxar de casa quan vaig començar a treballar, i ara gairebé no coincidim mai. Però no deixen de ser parents meus, i, a més a més, treballem en el mateix. Hi ha vegades que no puc evitar de veure’ls. Llavors intento fer bona cara, i no faig res que creï mal ambient. De fet, estic segura que ni tan sols se’n recorden, del que va passar.
– ¿Que no se’n recorden?
– Ells sí, que se’n poden oblidar -va dir l’Ayumi-. Però jo no.
– És clar -va dir l’Aomame.
– És igual que amb les grans massacres de la història.
– ¿Les grans massacres?
– Els que les han comès les poden racionalitzar buscant les justificacions que els convinguin, i les poden acabar oblidant. Poden apartar la vista del que no volen veure. Però els que les han patit no les poden oblidar, no en poden apartar els ulls. El record es transmet de pares a fills. El món, Aomame, és una lluita inacabable entre un record i el record oposat.
– Tens raó -va dir l’Aomame, que va arrugar una mica el front. ¿Una lluita inacabable entre un record i el record oposat?
– La veritat és que pensava que potser a tu et devia haver passat alguna cosa semblant.
– ¿I per què t’ho pensaves?
– No t’ho sabria explicar, però m’ho semblava. Pensava que potser t’havia passat una cosa d’aquesta mena i que era per això, que vius així, passant de tant en tant una sola nit esbojarrada amb desconeguts. I també em fa l’efecte que, en el teu cas, hi ha una certa ràbia amagada, en això; ràbia, o indignació. Tu no sembla que puguis fer com la gent normal i corrent, que busquen una parella estable, queden, van a sopar i només se’n van al llit amb la seva parella com si fos una cosa que no s’hagués ni de plantejar. Encara que a mi em passa el mateix.
– ¿Vols dir que no ets capaç de tenir la mena de relació habitual perquè quan eres petita van abusar de tu?
– Aquesta és la sensació que tinc -va dir l’Ayumi, que després va arronsar una mica les espatlles-. A mi, el que em passa és que tinc por dels homes. O, més ben dit, d’establir una relació massa profunda amb un home determinat, i d’haver-ho d’acceptar pràcticament tot, d’ell. Tremolo només de pensar-hi. Però de vegades se’m fa molt difícil, estar sola; em vénen ganes que un home m’abraci i em penetri. Me’n vénen tantes ganes que no em puc aguantar. En aquests casos, m’és més fàcil estar amb algú que no conec gens ni mica; molt més.
– ¿Et fan por?
– Sí, diria que molta.
– A mi diria que no em fan gens de por, els homes -va dir l’Aomame.
– ¿A tu hi ha alguna cosa que et faci por, Aomame?
– És clar, que sí -va dir l’Aomame-. El que em fa més por de tot sóc jo mateixa. Por de no saber què faig, de no saber exactament què estic fent, ara mateix.
– ¿I què estàs fent, ara mateix?
L’Aomame es va quedar mirant un moment la copa de vi que tenia a la mà.
– Tant de bo ho sabés -va dir alçant el cap-. Però no ho sé. Ni tan sols estic segura d’en quin món visc, i a quin any som.
– Som a l’any 1984 i som a Tòquio, al Japó.
– Com m’agradaria, tenir-ho tan clar com tu!
– Dius coses molt estranyes! -va dir l’Ayumi, rient-. Parles de coses que són evidents, i que no cal ni dir.
– Encara no t’ho puc explicar, però jo no puc dir que siguin coses evidents, per a mi.
– Ostres! -va dir l’Ayumi, admirada-. No entenc gaire què et passa, ni com et sents, però, igualment, sigui l’any que sigui i et trobis on et trobis, tu estàs profundament enamorada d’algú. A mi em fa moltíssima enveja, això. Jo no tinc ningú així.
L’Aomame va deixar la copa de vi damunt la taula i es va fregar lleugerament els llavis amb el tovalló.
– Potser tens raó -va dir-: tinc ganes d’estar amb ell, independentment del moment i del lloc en què em trobi. Em moro de ganes d’estar amb ell. Sembla que això és de l’únic que puc estar segura, l’únic que puc afirmar amb tota segura.
– ¿Vols que el busqui a les dades de la policia? Si me’n dónes alguna informació, potser podria saber on és, ell, ara, i què fa.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– No el busquis, sisplau. Em sembla que ja t’ho vaig dir: me’l trobaré per casualitat, no sé on, ni quan. Per atzar. I espero aquest moment, sense fer res.
– Com un culebrot de la tele -va dir l’Ayumi, amb veu d’admiració-. M’encanta, això. Se’m posa la pell de gallina.
– És més dur fer-ho que no pas dir-ho.
– Ja ho sé, que és dur -va dir l’Ayumi, que després es va prémer lleugerament els polsos amb les puntes dels dits-. Però, igualment, encara que estiguis tan enamorada d’aquest home, de vegades tens ganes de ficar-te al llit amb desconeguts.
L’Aomame va fer repicar les ungles a la vora de la fina copa de vidre.
– Ho faig perquè ho necessito. Sóc una persona de carn i ossos i he de mantenir un equilibri.
– Però això no fa que disminueixi l’amor que sents per ell.
– És com la roda del desig que tenen al Tibet. Quan la roda gira, els valors i els sentiments que hi ha a la part de fora pugen i baixen, i surten a la llum o s’enfonsen a la tenebra. Però l’amor autèntic es troba a l’eix de la roda, i no es mou.
– És fantàstic! -va dir l’Ayumi-. La roda del desig del Tibet!
I es va acabar el vi que li quedava a la copa.
Al cap de dos dies, després de les vuit del vespre, va rebre una trucada d’en Tamaru. Com sempre, van deixar de banda les salutacions i van començar la conversa parlant directament de qüestions de feina.
– ¿Tens l’agenda lliure, demà a la tarda?
– A la tarda no tinc cap compromís, o sigui que puc venir quan us vagi bé.
– ¿Com et va, a dos quarts de cinc?
L’Aomame va dir que li anava bé.
– Entesos -va dir en Tamaru. Es va sentir el so del bolígraf escrivint la cita a l’agenda; el premia molt fort.
– Per cert, ¿està bé, la Tsubasa? -va preguntar l’Aomame.
– Sí, crec que sí. La senyora hi va cada dia a cuidar-la, i sembla que la nena també li ha agafat afecte.
– Que bé!
– Però això tant és. Tinc una notícia no gaire bona, en un altre ordre de coses.
– ¿Una notícia no gaire bona? -va preguntar l’Aomame; sabia que si en Tamaru parlava d’una notícia «no gaire bona», havia de ser «absolutament nefasta».
– S’ha mort la gossa -va dir en Tamaru.
– ¿La gossa? ¿No deus pas voler dir la Bun?
– Sí: la pastor alemany tan curiosa, que li agradaven els espinacs. S’ha mort aquesta nit.
L’Aomame va quedar parada. La gossa només tenia cinc o sis anys; encara no era edat, per morir-se.
– Quan la vaig veure, l’últim dia, se la veia bé.
– No s’ha mort per raons de salut -va dir en Tamaru amb un to de veu neutre-. Aquest matí l’hem trobada feta a trossos.
– ¿L’heu trobada «feta a trossos»?
– Tenia els budells escampats pertot arreu, com si hagués explotat; força lluny, en totes direccions. N’hem hagut de recollir els trossos un per un, fent servir tovallons de paper. El cos estava com si l’haguessin girat de dins enfora, com un mitjó. Com si algú li hagués posat una petita bomba molt potent a l’estómac.
– Pobreta.
– Sobre la qüestió de la gossa, ja no s’hi pot fer res -va dir en Tamaru-. No la podem fer ressuscitar. Ja trobarem un altre gos guardià que la substitueixi. El que em preocupa és què deu haver passat, aquí. Una cosa com aquesta no la pot fer qualsevol. Introduir-li un potent explosiu a l’estómac, per exemple. Per començar, quan se li acostava algú que no coneixia, aquesta gossa es posava a bordar que semblava que s’haguessin obert les calderes de l’infern. Una cosa així no és gens fàcil de fer.
– Tens raó -va dir l’Aomame amb la gola seca.
– Les dones de la casa d’acollida també han tingut un xoc i estan espantades. La dona que s’encarregava de dur-li el menjar a la gossa ha vist com ha quedat, aquest matí. Primer ha vomitat tot el que tenia a l’estómac i després m’ha trucat. Li he preguntat si ha passat res d’estrany, durant la nit, i m’ha dit que no. Tampoc no ha sentit cap explosió. El so d’una explosió com aquesta hauria hagut de despertar tothom, sobretot tenint en compte que aquestes dones viuen mortes de por. O sigui que l’explosió no ha produït cap soroll. Ningú no ha sentit bordar la gossa, tampoc; ha estat una nit excepcionalment silenciosa. Però quan s’ha fet de dia, la gossa estava destrossada; les seves entranyes fresques estaven escampades als quatre vents i els corbs del veïnat han fet un gran banquet. Però, evidentment, a mi hi ha un munt de coses que no m’agraden gens.
– És ben estrany, això que ha passat.
– Sens dubte -va dir en Tamaru-. És ben estrany, el que ha passat. I si el que em diu la intuïció és correcte, això només és el començament.
– ¿Heu trucat a la policia?
– I ara! -va dir en Tamaru, tot deixant escapar un so curiós, com de burla, pel nas-. La policia no serveix de res. L’únic que farien seria perdre el temps en coses que no fan al cas, i encara ho enredarien més.
– ¿Què n’ha dit, la mestressa, sobre el que ha passat?
– No n’ha dit res. Quan l’hi he explicat, només ha fet que sí amb el cap -va dir en Tamaru-. De tot el que té a veure amb la seguretat, me’n responsabilitzo jo, des de la primera cosa fins a l’última, perquè aquesta és la meva feina.
Hi va haver un silenci, un silenci ple de sentit de la responsabilitat.
– Demà a dos quarts de cinc -va dir l’Aomame.
– Demà a dos quarts de cinc -va repetir en Tamaru. Després, va penjar el telèfon sense fer soroll.
24
TENGO
¿Quin sentit té, que aquest món no sigui el nostre?
Dijous a primera hora, quan en Tengo es va llevar estava plovent. La pluja no era excessivament intensa, però queia amb una obstinació impressionant. Havia començat el dia abans, passat el migdia, i des de llavors no havia parat ni un moment. Quan semblava que estava a punt de parar de ploure, la pluja tornava a caure amb força, com si de sobte s’hagués recordat de què estava fent. Ja es trobaven a la segona meitat de juliol, però res no feia pensar que s’hagués d’acabar l’estació plujosa. El cel era fosc com si l’haguessin cobert amb una tapa, i tot estava embolcallat per una humitat pesada.
Abans de migdia, quan ja s’havia posat l’impermeable i el barret i estava a punt de sortir a comprar al veïnat, en Tengo va veure un sobre protector gruixut de color marró que havien deixat a la bústia de la porta. Al sobre no hi havia cap segell, ni estava timbrat. No hi havia adreça, ni remitent. Al centre de la part del davant hi havia escrit «Tengo» amb caràcters petits i quadrats, que semblaven escrits amb un clau damunt argila seca. Només podien ser de la Fukaeri. En obrir el sobre, en Tengo hi va trobar una casset TDK de seixanta minuts d’aspecte molt professional, sense cap carta ni cap nota que l’acompanyés. La casset tampoc no duia capsa, ni cap etiqueta enganxada.
Va dubtar un moment, però va decidir no anar a comprar i quedar-se a l’apartament per escoltar-lo. Va mirar la casset a contrallum i la va sacsejar uns quants cops. Per misteriós que fos tot allò, semblava que es tractava d’una casset normal i corrent, fabricada en sèrie, que no havia d’explotar en escoltar-la.
Es va treure l’impermeable i va posar el radiocasset damunt la taula de la cuina. Va treure la casset del sobre i la va introduir a la platina. Es va posar a punt paper i bolígraf per si li calia apuntar alguna cosa. Va mirar al seu voltant per assegurar-se que no hi havia ningú i va prémer el botó de reproducció.
Al començament no se sentia res. La part sense so va durar una estona. Quan ja començava a pensar que potser només era una cinta en blanc, es va sentir una remor de fons. Semblava que arrossegaven una cadira. També es va sentir un so que podia ser tos. Després, de sobte, va començar a parlar la Fukaeri.
«Tengo», va dir, com si s’estigués provant la veu. Pel que ell recordava, aquesta devia ser la primera vegada que sentia la Fukaeri pronunciant el seu nom.
La noia va tornar a tossir. Semblava una mica nerviosa.
M’agradaria escriure’t una carta però com que em costa t’ho gravo en una casset. Així puc parlar més tranquil·lament que per telèfon. Per telèfon algú ens podria sentir. Espera’t un moment bec aigua.
Es van sentir els sorolls que feia la Fukaeri agafant el got, fent un glop d’aigua i deixant-lo -potser- damunt una taula. A la casset, la seva manera peculiar de parlar, sense entonació ni signes d’interrogació o de puntuació, produïa un efecte encara més poc natural que quan parlava, un efecte gairebé irreal. En tot cas, però, parlava amb frases més complexes i articulades que quan mantenia una conversa.
M’han dit que no saps on sóc. Potser estàs preocupat. Però no passa res ara sóc en un lloc que no és perillós. T’ho volia dir. En realitat no t’ho hauria de dir però he pensat que seria millor.
(Deu segons de silenci.)
M’han dit que no ho digui a ningú. Que sóc aquí. El Professor va denunciar la meva desaparició a la policia. Però la policia no fa res. Perquè no és estrany que els fills s’escapin de casa. Per això em quedaré de moment aquí i prou.
(Quinze segons de silenci.)
Sóc en un lloc que és molt lluny i mentre no surti a voltar per fora no em trobarà ningú. Molt lluny. L’Azami et portarà aquesta casset. Val més no enviar-la per correu. Hem d’anar amb compte. Espera’t un moment. Miro si s’està gravant.
(So d’aturar la cinta; un moment de silenci; torna el so.)
Sí que s’està gravant.
Se sentien veus de nens cridant al lluny. També se sentia música no gaire forta. Potser aquests son entraven per la finestra oberta. Podia ser que hi hagués un parvulari a prop.
Gràcies per deixar-me quedar a casa teva l’altre dia. Havia de quedar-m’hi. També t’havia de conèixer. Gràcies per llegir-me el llibre. Els guiliaks m’agraden molt. Per què els guiliaks no passen per la carretera sinó que caminen per dins del bosc enfangat.
(En Tengo va afegir curosament un signe d’interrogació al final d’aquesta frase.)
Encara que les carreteres van molt bé per als guiliaks és més fàcil apartar-se’n i caminar pel bosc. Per caminar per la carretera s’ha de començar per canviar des del principi la manera de caminar. I si canvies de manera de caminar has de canviar altres coses. Jo no podria viure com els guiliaks. No voldria que els homes em peguessin sempre. Tampoc voldria viure en un lloc brut ple de cucs. Però a mi tampoc m’agrada caminar per les carreteres. Bec més aigua.
La Fukaeri va tornar a beure. Hi va haver un moment de silenci i després es va sentir el so sec del got en deixar-lo damunt la taula. En acabat, el temps d’eixugar-se els llavis amb els dits. ¿Que no sabia que hi havia un botó per aturar momentàniament la gravació, aquella noia?
Potser et sap greu que hagi marxat. Però jo no vull ser novel·lista i no penso escriure res més a partir d’ara. Vaig demanar a l’Azami que busqués informació sobre els guiliaks. Va anar a la biblioteca a buscar-la. Els guiliaks viuen a Sakhalín i no tenen escriptura igual que els ainus i els indis americans. No deixen textos escrits. Igual que jo. Quan està escrit deixa de ser el que jo he dit. Tu ho vas escriure molt bé i crec que ningú no ho hauria fet tan bé com tu. Però ja no és la meva història. Però no et preocupis. No és culpa teva. El que passa és només que camino lluny de la carretera.
En aquell punt, la Fukaeri va tornar a fer una pausa. En Tengo se la va imaginar caminant tota sola, en silenci, pel mig del bosc, allunyada d’una carretera ben ampla.
El Professor té molt de poder i una profunda saviesa. Encara que la gent petita té un poder i una saviesa igual de grans. Al bosc has d’anar amb compte. L’important és saber que la gent petita és a dins del bosc. Per protegir-te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen. Així es pot travessar el bosc sense que et passi res.
Després de dir tot això pràcticament sense respirar, la Fukaeri va fer una gran inspiració. Com que no devia haver enretirat la cara del micròfon, va quedar gravada com si un cop de vent sobtat hagués passat entre els edificis. En acabar-se, es va sentir el clàxon d’un vehicle que es trobava força lluny; un so profund, com el que fan les botzines dels camions de gran tonatge. Va fer dos tocs curts. El lloc on es trobava la Fukaeri no devia ser gaire lluny d’una carretera important.
(Tos.) Se m’acaba la veu. Gràcies per preocupar-te per mi. Gràcies per fixar-te en els meus pits, deixar-me quedar a casa teva i deixar-me el pijama. Potser trigarem a veure’ns. Potser la gent petita està enfadada perquè hem escrit la seva història. Però no t’has de preocupar. Jo estic acostumada al bosc. Adéu.
En aquell punt se sentia un soroll i s’acabava la gravació.
En Tengo va prémer la tecla per aturar la casset i la va rebobinar fins al començament. Va fer unes quantes respiracions profundes mentre sentia les gotes de pluja que queien pel ràfec de la teulada i feia girar el bolígraf de plàstic a la mà. Després va deixar el bolígraf damunt del radiocasset. Al final, no havia pres ni una sola nota; s’havia limitat a escoltar atentament la veu estranya però familiar de la Fukaeri. Tanmateix, no li havia calgut escriure res per tenir clars els punts principals del que havia dit:
(1) La Fukaeri no havia estat segrestada, sinó que tan sols s’havia amagat en algun lloc durant una temporada.
(2) No volia escriure cap més llibre. La seva història era per explicar-la, i no per posar-la per escrit.
(3) La gent petita tenia una saviesa i un poder tan grans com els del professor Ebisuno. Havia d’anar amb compte.
Aquestes tres coses eren les que la Fukaeri li havia volgut dir. La resta era sobre els guiliaks, aquella gent que havia de caminar apartada de les carreteres.
Va anar a la cuina i va preparar cafè. Mentre se’l bevia, va mirar el radiocasset sense cap propòsit. Després va tornar a escoltar la cinta des del principi. Aquest cop, per si de cas, la va anar aturant de tant en tant i va prendre notes breus dels punts principals. En acabat, va resseguir amb els ulls el que havia escrit, però no hi va descobrir res de nou que fos especialment important.
¿Es devia haver preparat algunes notes, la Fukaeri, abans de començar, i les havia seguit mentre parlava? A en Tengo li semblava que no. No era persona de fer aquestes coses. Segur que havia parlat al micròfon en temps real (sense ni tan sols prémer el botó de pausa), dient el que li anava venint al cap.
¿On devia ser? Els sorolls de fons de la gravació no li donaven gaires pistes. Un cop de porta distant. Crits de nens que semblaven entrar per una finestra oberta. ¿Una llar d’infants? El clàxon d’un camió de gran tonatge. El lloc on es trobava no devia ser al mig d’un bosc espès, sinó més aviat algun racó d’una ciutat gran. Devia haver gravat la cinta a primera hora del matí, o bé de la tarda. El so de la porta en tancar-se potser indicava que no estava sola.
El que quedava clar era que la Fukaeri s’amagava en aquell lloc per voluntat pròpia. Ningú no l’havia obligat a gravar aquella cinta; n’hi havia prou de sentir-li la veu, i la manera com parlava. A la part del principi es notava que estava més o menys nerviosa, però, per la resta, parlava amb tota llibertat davant del micròfon, dient les coses tal com les pensava.
El Professor té molt de poder i una profunda saviesa. Encara que la gent petita té un poder i una saviesa igual de grans. Al bosc has d’anar amb compte. L’important és saber que la gent petita és a dins del bosc. Per protegir-te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen. Així es pot travessar el bosc sense que et passi res.
En Tengo va tornar a reproduir aquesta part. La Fukaeri hi parlava força de pressa, i les pauses entre les frases eren una mica curtes. La gent petita era capaç de causar algun dany a en Tengo o al professor Ebisuno. Tanmateix, el to de veu de la Fukaeri no feia pensar necessàriament que la gent petita fos alguna entitat malvada. De la manera com en parlava, semblava més aviat que ocupés una posició neutral i es pogués inclinar tant en un sentit com l’altre. Hi havia una altra part que també cridava l’atenció d’en Tengo.
Potser la gent petita està enfadada perquè hem escrit la seva història.
Si, realment, la gent petita estava enfadada, era natural que en Tengo formés part de l’objecte cap al qual es dirigia la seva ràbia, perquè havia estat un dels responsables que la seva història s’hagués imprès i anés circulant pel món. Segurament no se l’escoltarien, si els digués, com a excusa, que no ho havia fet amb mala intenció.
¿Quin dany devia poder causar, la gent petita, a les persones? En Tengo no tenia manera de saber-ho. Va tornar a rebobinar la casset, la va ficar al sobre i el va tancar en un calaix. Va posar-se altre cop l’impermeable i el barret i va sortir a comprar sota una pluja intensa.
Aquell vespre, passades les nou, li va trucar en Komatsu. Aquesta vegada també va saber que la trucada era seva abans d’agafar-la. En Tengo ja era al llit, llegint un llibre. Va deixar que el telèfon fes tres trucs abans d’aixecar-se a poc a poc i despenjar-ne l’auricular davant la taula de la cuina.
– Ei, Tengo! -li va dir en Komatsu-. ¿Que estàs bevent?
– No, estic sobri.
– Potser tindràs ganes de beure, després de parlar -va dir en Tengo.
– Doncs, segur que serà una conversa ben agradable i divertida, ¿no?
– No ho sé pas. Segur que no serà gens agradable, però estarà plena de paradoxes ben curioses.
– ¿Com en els contes de Txèkhov?
– Exactament -va dir en Komatsu-, com en els contes de Txèkhov. Ho has expressat admirablement. La teva manera d’expressar-te sempre és concisa i directa al gra.
En Tengo no va dir res, i en Komatsu va continuar.
– La cosa s’ha enredat una mica. El professor Ebisuno va denunciar que la Fukaeri havia desaparegut, i la policia ha començat a buscar-la oficialment. Bé, suposo que, per molt que es tracti de la policia, encara no han començat a buscar-la de debò. A part que ningú no ha demanat cap rescat, tampoc. M’imagino que ho han deixat de banda, perquè ara no els va bé dedicar-s’hi, i només han fet veure que hi començaven a treballar. Però els mitjans de comunicació no ho deixen córrer tan fàcilment. A mi m’han trucat uns quants diaris demanant informació. Jo, evidentment, els he dit a tots que no en sabia res, perquè, a més a més, ara mateix tampoc no els podria dir res. A hores d’ara ja deuen saber quina relació hi ha entre la Fukaeri i el professor Ebisuno, i també l’historial revolucionari dels pares. Segur que tot això es farà públic aviat. El problema són els setmanaris: els periodistes i els escriptors freelance s’hi han tirat a sobre com una colla de taurons que han sentit olor de sang. Tots hi tenen la mà trencada, i un cop claven les dents no deixen anar la presa, perquè viuen d’això. La privacitat i el respecte per la gent no els importen gens ni mica. Encara que visquin d’escriure, no tenen res a veure amb els joves autors literaris, que són pacífics com tu.
– Vols dir que jo també he d’anar amb compte, ¿oi?
– Això mateix. Val més que estiguis preparat i no abaixis la guàrdia. No podem estar segurs que ningú no s’ensumi alguna cosa.
En Tengo es va imaginar una petita barca envoltada d’un grup de taurons, però l’escena li va semblar més pròpia d’un còmic dolent. La Fukaeri havia dit que «per protegir-te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen», però, ¿quina podia ser, aquesta cosa?
– Però, escolta, Komatsu, ¿vols dir que el professor Ebisuno no esperava, des del principi, que arribéssim a una situació com aquesta?
– Sí, podria ser -va dir en Komatsu-. Podria ser que ens hagués utilitzat com li ha vingut bé. Però no es pot dir que, fins a cert punt, no li veiés les intencions des del principi, perquè tampoc no les ha amagat. En aquest sentit, s’ha comportat amb força honestedat. En aquell moment, li podria haver dit: «Miri, professor: això és massa gros, i m’estimo més no embolicar-m’hi», i deixar-ho en aquell punt. Un editor com cal segur que hauria fet això. Però tu ja saps que jo no sóc un editor com cal. Llavors la cosa ja estava en marxa i jo també tenia ganes de tirar-la endavant. Potser per això vaig abaixar una mica la guàrdia.
Hi va haver un silenci a l’altra banda del telèfon; un silenci breu però intens.
– És a dir -va intervenir en Tengo-, que el professor Ebisuno es va afegir al teu projecte quan ja estava a mitges.
– També es podria dir així, suposo. La qual cosa vol dir que al final s’han imposat les seves expectatives, per sobre de les meves.
– ¿Et sembla que el professor Ebisuno se’n sabrà sortir, de tot aquest enrenou? -va preguntar en Tengo.
– Evidentment, ell creu que sí, que en sabrà; té molta vista i confia molt en si mateix. Podria ser que tot anés bé. Però si aquest rebombori acaba superant fins i tot les seves expectatives, pot ser que tot se’n vagi en orris. Hi ha coses que superen la capacitat de les persones, per excepcionals que siguin. O sigui que val més que ens lliguem bé el cinturó de seguretat, per si de cas.
– Komatsu, si l’avió s’estavella, per molt fort que ens lliguem el cinturó de seguretat, no ens servirà de res.
– Però estarem més tranquils.
En Tengo va somriure sense voler, per bé que era un somriure d’impotència.
– ¿Era això, el que em volies dir? ¿Era aquesta, la conversa no gens agradable però plena de paradoxes ben curioses?
– Em sap greu, haver-te embolicat en tot això. T’ho dic sincerament -va dir en Komatsu amb veu inexpressiva.
– Per mi, no et preocupis. No tinc res que m’importi perdre, especialment. No tinc família, ni una bona situació social, ni un gran futur. Qui em preocupa és la Fukaeri. Només és una noia de disset anys.
– A mi també em preocupa, és clar; no pot deixar-me de preocupar. Però, ara mateix, no serveix de res que ens hi trenquem el cap, Tengo. El que hem de fer és aferrar-nos en alguna cosa ben sòlida, per evitar que se’ns endugui la ventada. I, de moment, val més que llegeixis els diaris amb molta atenció.
– Ara prenc la precaució de llegir-los cada dia, per si de cas.
– Ben fet -va dir en Komatsu-. Per cert, ¿no tens cap idea, sobre on podria ser la Fukaeri? ¿Per petita que sigui?
– Cap -va respondre en Tengo. No en sabia gaire, de dir mentides, i en Komatsu tenia un instint molt fi, per a algunes coses. Tanmateix, va semblar que no s’adonava que a en Tengo li tremolava una mica la veu, potser perquè el cap li anava ple d’altres coses.
– Si hi ha res de nou, et torno a trucar -va dir en Komatsu abans de penjar.
El primer que va fer en Tengo després de penjar l’auricular va ser treure un got i servir-se un dit de bourbon. Tal com li havia dit en Komatsu, després de parlar li havien vingut ganes de beure.
Divendres, com sempre, l’amiga d’en Tengo va venir al seu apartament. Havia deixat de ploure, però el cel encara estava cobert d’una compacta capa de núvols. Van fer un dinar lleuger i es van ficar al llit. Mentre ho feien, en Tengo no va parar de pensar en fragments de coses diverses, però això no li va fer perdre gens de l’alegria carnal que proporcionen les relacions sexuals. Ella, com sempre, va extreure amb eficiència el desig que en Tengo havia acumulat al llarg d’una setmana i se’n va encarregar expeditivament, alhora que gaudia d’una satisfacció completa, amb la mateixa profunda alegria que mostraria un auditor col·legiat competent en fer les complexes operacions numèriques d’un llibre de comptes. Tanmateix, es va adonar que en Tengo tenia el cap en una altra banda.
– Em sembla que últimament ha baixat bastant, el whisky de l’ampolla -li va dir, tot posant la mà damunt del fort pit d’en Tengo, com si assaborís el regust que li havia deixat el sexe. Al dit anular portava l’anell de casada amb un diamant petit però molt brillant. Es referia a l’ampolla de Wild Turkey que feia força temps que estava tancada a l’armari de la cuina. Igual que moltes dones de mitjana edat que tenen relacions amb homes més joves, s’adonava dels petits canvis que es produïen als escenaris de les seves vides.
– És que últimament em desperto sovint a mitjanit -va dir en Tengo.
– No et deus pas haver enamorat, ¿oi?
En Tengo va fer que no.
– No, no m’he enamorat.
– ¿No et va bé, la feina?
– De moment, va bé. O, com a mínim, va.
– Però, igualment, sembla que et preocupi alguna cosa.
– No ho sé. L’únic que passa és que no dormo bé. Tot i que això no em sol passar. Sóc dels que dormen bé, quan s’adormen.
– Pobre Tengo! -va dir ella, tot acariciant-li els testicles amb la mà on no duia l’anell-. ¿I tens malsons?
– Gairebé no somio mai -va dir en Tengo. Era la veritat.
– Jo somio molt. I també tinc molts cops el mateix somni, fins al punt que de vegades m’adono que el que estic somiant ja ho havia somiat abans. ¿No ho trobes estrany?
– ¿I què somies, per exemple?
– Doncs, per exemple, somio una cabana que hi ha al mig del bosc.
– Una cabana al mig del bosc -va dir en Tengo. Va pensar en la gent que hi havia al mig del bosc: els guiliaks, la gent petita, la Fukaeri.- ¿I com és, aquesta cabana?
– ¿De debò, que vols que t’ho expliqui? ¿No t’avorreix, sentir els somnis dels altres?
– No, no m’avorreix. Explica-m’ho, sisplau -li va demanar en Tengo de debò.
– Jo camino sola per un bosc. No un bosc espès i sinistre com aquell on es perden en Hansel i la Gretel, sinó un bosc clar i ple de llum. És a la tarda, fa bo i em sento molt bé, caminant tan tranquil·la pel bosc. Llavors veig una casa petita davant meu. Té una xemeneia i un petit porxo, i a les finestres hi ha cortines de tela de quadres de vichy. O sigui, que té un aspecte molt acollidor. Jo truco a la porta i dic: «Hola!». Però no em responen. Torno a trucar una mica més fort que abans i la porta s’obre tota sola. Resulta que no estava ben tancada. Entro a la casa, cridant: «Hola! ¿Que no hi ha ningú? Entro, ¿eh?».
Va mirar en Tengo a la cara mentre li acariciava els testicles.
– ¿La captes, oi, l’atmosfera?
– Sí, sí.
– La cabana només té una habitació. La construcció és molt senzilla: hi ha una petita cuina, un llit i un menjador. Al mig hi ha uns fogons de llenya i una taula molt ben parada, amb menjar servit per a quatre persones. Dels plats en surt un vapor blanc. Però a la cabana no hi ha ningú. Sembla com si, quan tenien el menjar preparat i estaven a punt de seure a taula, hagués passat alguna cosa estranya, com, per exemple, que de sobte hagués aparegut un monstre, i haguessin fugit tots corrents. Però les cadires estan ben posades, i tot està en calma, tan normal que sorprèn i tot. L’únic que passa és que no hi ha ningú.
– ¿Què hi ha, per menjar, a la taula?
Ella va fer un gest de desconcert.
– No me’n recordo. ¿Què hi deu haver, ara que ho dius? Però la qüestió no és què hi ha per menjar, sinó que és calent, acabat de fer. Sigui com sigui, jo m’assec en una cadira i decideixo esperar que torni la família que hi viu. En aquell moment, tinc la necessitat d’esperar que tornin. Per què, no ho sé. Com que és un somni, no tot el que passa es pot explicar perfectament. Potser vull que m’expliquin com puc tornar a casa, o he d’aconseguir alguna cosa, o vés a saber. Però, sigui com sigui, em quedo allà quieta, esperant que tornin. Però per molt que esperi, no ve ningú. El menjar continua fumejant. Quan ho veig, em ve moltíssima gana. Però per molta gana que tingui, i per molt que la gent de la casa no hi sigui, no em puc menjar el que hi ha a taula, perquè no és meu. ¿Hi estàs d’acord, oi?
– Em sembla que sí -va dir en Tengo-. Encara que, com que és un somni, no n’estic gaire segur.
– Però, mentre estic així, es pon el sol. A dins de la cabana ja és fosc. El bosc que l’envolta cada vegada és més negre. Voldria encendre els llums, però no sé com fer-ho. Cada vegada estic més nerviosa. I llavors m’adono d’una cosa: per estrany que sembli, els plats continuen fumejant igual que abans. Ja han passat unes quantes hores, però el menjar encara treu fum. Començo a pensar que allò és molt estrany, que hi ha alguna cosa que no quadra. I el somni s’acaba aquí.
– ¿I no saps què passa, després?
– Segur que després passa alguna cosa -va dir ella-. Es deu pondre el sol, no sé tornar a casa i em quedo tota sola en aquella cabana sense cap ni peus. Està a punt de passar alguna cosa, i tinc la sensació que no és una cosa gaire bona. Però el somni sempre s’acaba aquí. I no paro de somiar el mateix.
Va deixar d’acariciar els testicles d’en Tengo i li va posar la galta damunt el pit.
– Potser vol dir alguna cosa, aquest somni.
– ¿Què, per exemple?
Ella no va respondre a aquella pregunta, sinó que en va fer una altra.
– ¿Vols que et digui què és, el que em fa més por, d’aquest somni?
– Sí.
Ella va sospirar profundament i l’aire va fregar els mugrons d’en Tengo com un cop de vent calent que passés per un estret angost.
– Doncs, el que em fa més por és que potser jo sóc el monstre. Se’m va acudir un dia, aquesta possibilitat. Que potser és precisament perquè han vist que jo m’acostava, que aquella gent ha fugit corrents de la cabana quan estava a punt de menjar. I que potser no podran tornar, mentre jo sigui allí. Però, igualment, jo m’he de quedar allà dins, sense fer res, esperant que tornin. Quan hi penso, em ve molta por, perquè potser no hi ha cap salvació possible.
– O, potser, el que passa -va dir en Tengo- és que allò és casa teva i t’estàs esperant a tu mateixa, que has fugit.
Així que va haver acabat de parlar, en Tengo es va adonar que no ho hauria d’haver dit. Però ja no es podia empassar les seves paraules. Ella va quedar callada força estona. Després li va estrènyer els testicles amb força, fins al punt que no podia respirar.
– ¿Per què dius una cosa tan horrorosa?
– No vull dir res. Només se m’ha acudit -va aconseguir articular en Tengo.
Ella va relaxar la mà amb què li agafava els testicles i va sospirar.
– Ara explica’m alguna cosa que hagis somiat tu. Algun somni teu.
En Tengo va començar a parlar quan per fi va aconseguir respirar amb normalitat.
– Ja t’ho he dit abans, que jo gairebé no somio mai. Sobretot últimament.
– Algun somni sí, que deus haver tingut. No hi ha ningú, al món, que no somiï mai, absolutament. El doctor Freud s’enfadaria, si et sentís parlar.
– Potser sí, que somio, però quan em desperto pràcticament no recordo res. I encara que tingui la sensació d’haver somiat alguna cosa, no recordo què era.
Ella es va posar el penis d’en Tengo, altre cop flàccid, al palmell de la mà i el va sospesar atentament, com si el pes expliqués alguna cosa important.
– Doncs, no m’expliquis cap somni. Em pots explicar alguna història que estiguis escrivint ara.
– Si pot ser, m’estimaria més no parlar de les històries que estic escrivint.
– Escolta, no t’estic dient que m’expliquis una història tota sencera, de principi a final, exactament com l’estàs escrivint. No et demano tant: sé perfectament que, encara que siguis tan alt i fort, ets un jovenet molt susceptible. Només vull que me n’expliquis una mica alguna part, o algun episodi secundari, o el que sigui. Vull que m’expliquis, només a mi, alguna cosa que encara no conegui cap altra persona a tot el món. Tu m’acabes de dir una cosa horrorosa, i vull que m’ho compensis. ¿M’entens, oi?
– Em sembla que sí -va dir en Tengo sense gens de convicció.
– Va, doncs, explica.
En Tengo va parlar amb el penis encara a la mà d’ella.
– És una història que parla sobre mi mateix. O sobre un personatge basat en mi mateix.
– Deu ser més aviat això -li va dir l’amiga-. ¿I hi surto, jo, en aquesta història?
– No hi surts. Perquè jo sóc en un món que no és el nostre.
– I jo no sóc en aquest món que no és el nostre.
– No només tu. La gent que és al nostre món no és en aquest altre.
– ¿I en què es diferencien, aquest altre món i el nostre? ¿Tu ho saps, ara, en quin dels dos mons et trobes?
– És clar, que sí, perquè jo escric la novel·la.
– El que et pregunto és si ho sabria una persona que no fossis tu. Per exemple, jo, si pel que fos anés a parar a aquest altre món.
– Em sembla que sí -va dir en Tengo-. Per exemple, en aquest altre món hi ha dues llunes. Per tant, els distingeixes.
La idea de les dues llunes l’havia extreta de Crisàlide d’aire. En Tengo intentava escriure una narració més llarga i complexa -i també pròpia- sobre el món que s’hi descrivia. Potser més endavant es convertiria en un problema, el fet d’haver fet servir la mateixa idea, però, de moment, en Tengo volia escriure tant sí com no una història sobre aquest món amb dues llunes. Ja hi pensaria després, en les altres qüestions.
– O sigui -va començar ella-, que quan es fa de nit i mires el cel, hi veus dues llunes, i per això dius: «Ah, és clar, ara sóc en aquest món que no és el nostre», ¿oi?
– Perquè això és un senyal.
– I les dues llunes mai no coincideixen, al cel -va demanar ella.
En Tengo va fer que no amb el cap.
– No sé per què és, però entre les dues llunes sempre hi ha la mateixa distància.
La seva amiga va pensar un moment en aquest altre món sense dir-li res. Els seus dits traçaven alguna figura damunt del pit despullat d’en Tengo.
– Ei, ¿saps quina és la diferència, en anglès, entre lunatic i insane? -li va preguntar.
– Tots dos són adjectius que es refereixen a un estat mental alterat, però no sé en què es diferencien, exactament.
– Insane vol dir que potser és de naixement, que el cap no et funciona prou bé. I segurament cal rebre ajuda mèdica especialitzada. En canvi, lunatic, que fa referència a la lluna, vol dir que pateixes una bogeria transitòria. A Anglaterra, al segle xix, les persones que eren considerades llunàtiques rebien penes més lleus, quan cometien un delicte, perquè es pensava que la culpa era de la llum de la lluna, més que no pas seva. Sembla impossible de creure, però realment existia una llei que deia això. O sigui, que la idea que la lluna podia fer tornar boja la gent estava admesa legalment.
– ¿Com ho saps, tu, això? -va preguntar en Tengo, bocabadat.
– No se de què t’estranyes tant: jo he viscut deu anys més que tu, i per tant és normal que sàpiga més coses que tu.
En Tengo va admetre que tenia raó.
– Exactament, ho vaig aprendre a la Universitat Femenina del Japó, en una assignatura de literatura anglesa. Ens van fer una conferència sobre Dickens, i el professor era molt estrany i es va passar tota l’estona explicant coses que no tenien res a veure amb les seves novel·les. El que et volia dir, amb això, és que si amb una sola lluna, com ara, la gent ja es pot tornar boja, si n’hi hagués dues, segurament encara estaria més malament del cap. El cicle de les marees també canviaria, i les dones tindríem la regla més sovint. Segur que hi hauria un munt de coses que no anirien a l’hora.
En Tengo es va quedar pensant en això.
– Potser sí, que tens raó.
– ¿En aquest món, la gent té molts atacs de bogeria?
– No, no és que la gent es torni boja més sovint. Vull dir que més o menys fa les mateixes coses que nosaltres fem aquí, al nostre món.
Ella va agafar suaument el penis d’en Tengo.
– En aquest altre món, la gent fa més o menys el mateix que nosaltres fem aquí. Així, ¿quin sentit té, que aquest món no sigui el nostre?
– El sentit que té que aquest altre món no sigui el nostre és que hi pots reescriure el passat del nostre món -va dir en Tengo.
– ¿Pots reescriure el passat tant com vulguis, i de la manera que vulguis?
– Sí.
– ¿Que vols reescriure el passat?
– ¿Que no el vols reescriure, tu?
Ella va fer que no amb el cap.
– No en tinc gens de ganes, de reescriure el passat, i la història, i tot això. El que vull reescriure és la realitat d’ara i d’aquí.
– Però si reescrius el passat, el present també canvia, perquè el present està definit per tots els fets del passat.
Ella va tornar a fer un profund sospir, i després va fer pujar i baixar uns quants cops el penis d’en Tengo, que tenia a la mà, com si estigués fent proves amb un ascensor.
– Només et puc dir una cosa: tu vas ser un nen prodigi de les matemàtiques, ets cinturó negre de judo, i fins i tot ets capaç d’escriure novel·les, però, igualment, no en saps absolutament res, del món. Absolutament res.
En Tengo no es va sorprendre gaire, en sentir una afirmació tan categòrica sobre si mateix. Últimament, sempre tenia la sensació de no entendre res de res, del món que l’envoltava. No era pas cap descobriment.
– Però no et preocupis, perquè no en sàpigues res -va dir l’amiga madura canviant la posició del cos i prement els pits contra el cos d’en Tengo-. Tu ets un professor de matemàtiques somiatruites que treballa en una acadèmia i es passa els dies escrivint novel·les, i has de continuar així. A mi m’agrada molt, la teva tita: la forma que té, la grandària, el tacte… M’agrada quan està dura i quan està tova, quan està malaltona i quan està en forma. I, de moment, és només per a mi. ¿Oi que sí? ¿Eh?
– Sí -va reconèixer en Tengo.
– Escolta, ¿t’ho havia dit, que jo sóc una persona molt gelosa?
– Sí, que m’ho havies dit. Gelosa més enllà de lògica.
– Més enllà de tota lògica. Sempre he estat així -va dir, per després començar a moure els dits lentament i amb fermesa-. Ara mateix te la tornaré a posar dura. ¿Que hi tens res a dir?
En Tengo hi va estar d’acord.
– ¿En què penses, ara?
– Penso en tu, quan estudiaves a la universitat i anaves a les classes de literatura anglesa a la Universitat Femenina del Japó.
– Llegíem Martin Chuzzlewit. Jo tenia divuit anys, portava un vestit molt bonic amb volants i una cua de cavall. Era una estudiant molt aplicada, i llavors encara era verge. Em sento com si estigués parlant d’una vida anterior, però, sigui com sigui, la diferència entre lunatic i insane va ser el primer que vaig aprendre quan vaig entrar a la universitat. ¿Què? ¿T’excita, imaginar-t’ho?
– És clar que sí -va dir ell tancant els ulls i imaginant-se el vestit amb volants i la cua de cavall, l’estudiant molt seriosa que era verge però gelosa més enllà de tota lògica, la lluna brillant al Londres de Dickens, la gent boja i la gent llunàtica que hi voltava, tota amb barrets semblants i pentinats semblants. ¿Com se la podia distingir? En tancar els ulls, en Tengo va deixar d’estar segur de quin era món en què es trobava, en aquell moment.
1Q84
llibre 2
(juliol-setembre)
1
AOMAME
La ciutat més avorrida del món
Tot i que encara no s’havia declarat oficialment la fi de l’estació plujosa, el cel era completament blau, i un sol de ple estiu queia brillant sense reserves a terra. Per primera vegada després de força temps, els salzes coberts de fulles verdes projectaven una ombra densa damunt el camí.
En Tamaru va rebre l’Aomame a l’entrada. Duia un vestit fosc d’estiu, una camisa blanca i una corbata llisa, i no suava gens ni mica. L’Aomame sempre quedava parada que un home tan fort com ell no sués ni gota per molta calor que fes, a l’estiu.
En Tamaru només va fer un petit cop de cap i va pronunciar una salutació curta i gairebé inaudible a l’Aomame, i després no va dir ni una sola paraula. No van mantenir cap conversa casual, com feien sempre. Ell va portar-la fins al lloc on l’esperava la mestressa caminant davant seu, sense girar-se ni una sola vegada. L’Aomame va suposar que no devia estar d’humor per parlar amb ningú, potser per culpa de la mort de la gossa. «Ja en trobarem un altre, de gos guardià», li havia dit per telèfon, com qui parla del temps, però ella sabia que no era així com se sentia. Aquell pastor alemany femella era important, per a ell, i al llarg dels anys havien forjat una relació molt profunda. S’havia pres aquella mort tan sobtada i estranya com una mena d’insult personal, o de desafiament. L’Aomame es va imaginar la ràbia silenciosa que sentia mentre li mirava l’esquena muda, ampla com la pissarra d’una aula.
En Tamaru va obrir la porta de la sala, va fer passar l’Aomame i es va quedar dret al trespol, sense dir res, esperant les instruccions de la mestressa.
– No cal que portis res per beure, de moment -li va dir ella.
Ell va assentir lleugerament i, sense dir res, va tancar silenciosament la porta. Totes dues es van quedar soles a la sala. A la taula situada al costat de la butaca on seia la mestressa hi havia una peixera rodona amb dos peixets vermells: peixos de colors normals i corrents, com n’hi ha tants, i una peixera rodona normal i corrent com tantes altres. A l’aigua hi suraven les algues verdes de rigor. L’Aomame havia visitat força vegades aquella sala endreçada i espaiosa, però era la primera vegada que veia aquells peixos. De tant en tant notava un lleu corrent d’aire fresc damunt la pell, com si l’aire condicionat estigués posat fluix. A la taula que tenia al darrere hi havia un gerro amb tres lliris blancs, grossos i immòbils, com petits animals exòtics immersos en la meditació.
La mestressa va fer seure l’Aomame al sofà que tenia al costat fent un gest amb la mà. Les cortines blanques de puntes estaven passades davant la finestra que donava al jardí, però els raigs del sol d’aquella tarda d’estiu eren excepcionalment intensos. Sota aquella llum se la veia exhausta com mai. Apuntalava sense esma les galtes als braços prims, ensorrada a la gran butaca. Tenia els ulls enfonsats i més arrugues que abans al coll. Els seus llavis estaven pàl·lids, i els extrems d’aquelles llargues celles s’inclinaven una mica cap avall, com si haguessin renunciat a lluitar contra la llei de la gravetat. En algunes zones tenia la pell blanca, escamada, potser perquè la sang li circulava més malament. Se la veia com a mínim cinc o sis anys més gran que la darrera vegada que hi havia parlat l’Aomame, i no semblava importar-li que se li notés el cansament. Allò no era normal: almenys davant de l’Aomame, ella sempre cuidava la seva aparença i feia servir tota la força interior de què disposava per intentar mantenir-se dreta i en bona postura, controlar l’expressió del rostre i no deixar traspuar cap senyal de vellesa a l’exterior. I aquests esforços sempre aconseguien un èxit admirable.
L’Aomame va pensar que aquell dia hi havia força coses que eren diferents de sempre, en aquella casa. Fins i tot la llum de l’interior de la sala tenia un to diferent de l’habitual. I hi havia, a més, aquells peixos i aquella peixera tan vulgars, que desentonaven lleugerament a la sala de sostre alt, plena de mobles antics i elegants.
La mestressa es va estar una estona sense dir res, amb els colzes als braços de la butaca i les galtes repenjades a les mans, mirant un punt concret de l’aire que hi havia a tocar de l’Aomame. Tanmateix, l’Aomame sabia que en aquell punt no hi havia res d’especial; la mestressa necessitava un lloc on deixar reposar un moment la mirada.
– ¿Tens set? -li va demanar en veu baixa.
– No, no en tinc -va respondre l’Aomame.
– Hi ha te fred. Serveix-te’n un got, si vols.
Va assenyalar una tauleta de servei situada a prop de l’entrada. Al damunt hi havia una gerra de te fred amb gel i llimona i, al costat, tres gots de vidre gravat d’un to diferent.
– Moltes gràcies -li va dir l’Aomame, que tanmateix va continuar en la mateixa posició, esperant veure què diria a continuació.
La mestressa es va tornar a quedar en silenci. Li havia de parlar d’alguna cosa, però potser així que hi posés paraules encara es faria més real, i volia posposar aquest moment tant com pogués: això era el que significava aquell silenci. Finalment, com si s’hagués donat per vençuda, va mirar directament l’Aomame. Tenia els llavis tancats i formaven una línia recta, amb un esforç conscient per alçar-ne una mica els extrems.
– En Tamaru et va explicar que la gossa que vigilava la casa d’acollida és morta, ¿oi? I que va morir d’una manera inexplicable.
– Sí que m’ho va explicar.
– I ara ha marxat la Tsubasa.
L’Aomame va arrugar lleument el front.
– ¿Ha marxat?
– Ha desaparegut. Segurament durant la nit. Avui al matí ja no hi era.
L’Aomame va arrufar una mica els llavis, intentant trobar les paraules adequades, que li van trigar a sortir.
– Però… L’últim dia que vaig venir vostè em va dir que sempre s’hi quedava algú, a dormir a l’habitació de la Tsubasa, per si de cas.
– Sí. Però en algun moment la dona que era amb ella s’ha adormit i no s’ha adonat de res, quan la Tsubasa ha desaparegut. Quan s’ha fet de dia, la nena ja no era al llit.
– La Tsubasa ha desaparegut la nit següent que es morís el pastor alemany -va dir l’Aomame com si ho volgués confirmar.
La mestressa va fer que sí.
– De moment no estem segurs de si hi ha cap relació, entre aquests dos fets; però jo penso que sí, que n’hi deu haver.
L’Aomame, sense cap motiu especial, va mirar la peixera que hi havia damunt la taula. La mestressa també hi va dirigir els ulls, com si seguís la mirada de l’Aomame. Els dos peixets de colors recorrien tranquil·lament el petit estany de vidre amb subtils moviments de les aletes. La llum estival es refractava de manera molt curiosa a la peixera, i creava la il·lusió d’estar contemplant una part profundament misteriosa del fons marí.
– Aquests peixos de colors els vaig comprar per a la Tsubasa -va dir la mestressa mirant cap a l’Aomame, com si l’hi volgués explicar-. Hi havia un petit festival a la zona comercial d’Azabu i hi vaig anar a passejar amb la nena. Vaig pensar que no era bo, per a la salut, que es passés els dies tancada a l’habitació. En Tamaru també va venir, és clar. I els vam comprar amb la peixera en una paradeta nocturna que hi havia. Semblava molt interessada, pels peixos. Els tenia a la seva habitació i es passava el dia mirant-los, no se’n cansava mai. Però com que ella ha desaparegut, els he portat aquí. Ara jo també me’ls miro molt. Me’ls quedo mirant, sense fer res. Sembla estrany, però, realment, sembla que no te n’hagis de cansar mai. Tot i que fins ara no m’hi havia parat mai, a contemplar els peixos de colors.
– ¿I té alguna idea, sobre on pot haver anat, la Tsubasa? -li va demanar l’Aomame.
– No, cap -va respondre la mestressa-. No té parents que la puguin acollir. Pel que sé, no té cap lloc al món on anar, aquesta nena.
– ¿Pot ser que algú se l’hagi enduta a la força?
La mestressa va fer que no amb el cap, movent-lo d’una manera tan lleu i nerviosa que més aviat semblava voler espantar una mosca invisible.
– No, la Tsubasa se n’ha anat, senzillament. No ha vingut ningú a endur-se-la a la força. Si hagués passat això, les dones que hi havia a l’edifici s’haurien despertat, ni que sigui només perquè sempre tenen un son molt lleuger. Jo crec que la Tsubasa se n’ha anat perquè ho ha decidit ella mateixa. Ha baixat les escales sense fer soroll, ha fet girar la clau de la porta d’entrada, l’ha oberta i se n’ha anat. La gossa no ha bordat perquè s’havia mort la nit abans. Ni tan sols s’ha canviat. Tenia la roba per vestir-se quan es llevés allà mateix, ben plegada, però se n’ha anat en pijama, sense ni un cèntim a la butxaca.
L’Aomame encara va arrufar més el front.
– ¿Ha marxat sola, en pijama?
La mestressa va fer que sí.
– Sí. ¿On pot anar, en plena nit, una nena de deu anys, tota sola, en pijama, sense ni un cèntim al damunt? No té ni cap ni peus. Però a mi, no sé per què, no em sembla especialment estrany. No, al contrari: ara tinc la sensació que ha passat el que havia de passar. Per això no l’estic buscant. Només m’estic aquí, sense fer res, mirant els peixos de colors.
La mestressa va fer un cop d’ull a la peixera i després va tornar a dirigir la mirada cap a l’Aomame.
– Perquè sé que no serviria de res, buscar-la. Ara, aquesta nena ja està fora del nostre abast.
En dir això, va aixecar la galta de la mà i va expulsar a poc a poc l’aire que feia estona que retenia dins del cos. Es va posar totes dues mans als genolls.
– Però, ¿per què deu haver marxat? -va dir l’Aomame-. A la casa d’acollida estava protegida, i no té cap altre lloc on anar.
– No ho sé, per què, però em fa l’efecte que ho ha provocat la mort de la gossa. Des que va venir aquí que n’estava molt, ella, de la gossa, i la gossa també li havia agafat molt d’afecte; era com si fossin amigues íntimes. Quan va morir la gossa, i d’una manera tan sagnant i tan estranya, a més a més, la Tsubasa va tenir una commoció. És normal: totes les dones de la casa estan commocionades. Però, pensant-hi ara, podria ser que aquella mort tan cruel fos una mena de missatge dirigit a la Tsubasa.
– ¿Un missatge?
– Un missatge que li deia que no es podia quedar; que sabien que s’amagava aquí i que n’havia de marxar, i que si no ho feia podria passar el mateix a les persones que vivien amb ella. Era aquest, el missatge.
Els dits de la mestressa marcaven el pas d’un temps imaginari damunt els genolls. L’Aomame va esperar que continués parlant.
– Potser la nena va entendre què significava, el missatge, i se n’ha anat ella sola. Segur que no ha marxat perquè en tingués ganes: sabia que no tenia cap altre lloc on anar, però també sabia que se n’havia d’anar d’aquí. Em sembla insuportable, quan hi penso, que una nena que només té deu anys hagi de prendre una decisió com aquesta.
L’Aomame va tenir ganes d’estrènyer les mans de la mestressa entre les seves, però es va contenir perquè encara no havia acabat de parlar.
La mestressa va continuar.
– No cal dir que això ha estat un cop molt dur, per a mi. Em sento com si m’haguessin arrencat una part del cos, perquè volia adoptar aquesta nena legalment. És clar que sabia que no seria gens fàcil, però ho volia fer malgrat totes les dificultats. No me n’hauria anat a queixar a ningú, si no ho hagués aconseguit. Però, si et dic la veritat, a la meva edat es fa molt dur, un cop com aquest.
– Però, podria ser que la Tsubasa tornés a venir, un dia d’aquests -va intervenir l’Aomame-. No té diners, ni tampoc cap lloc on anar.
– M’agradaria pensar-ho, però no crec que torni -va dir la mestressa sense fer cap mena d’entonació-. Només té deu anys, però ja té força criteri, i ha estat ella qui ha decidit marxar. No crec que torni per iniciativa pròpia.
L’Aomame es va excusar, es va aixecar i va anar fins a la taula de servei que hi havia al costat de la porta per servir-se te fred en un dels gots de cristall gravat. No tenia set, especialment, però sentia la necessitat de posar-se dreta i fer una petita pausa. Va tornar al sofà, en va fer un glop i va deixar el got damunt el vidre de la taula.
– Deixem-la aquí, de moment, la qüestió de la Tsubasa -va dir la mestressa un cop l’Aomame va tornar a estar ben acomodada al sofà. Després, com si volgués canviar una mica d’aires, va estirar les vèrtebres cervicals i va entrellaçar fermament els dits de les mans davant del cos.- Ara parlem de Sakigake i del seu Líder. T’explicaré el que he pogut esbrinar sobre ell. Aquest és el principal motiu pel qual t’he fet venir aquí, avui. Encara que, a la pràctica, està relacionat amb la qüestió de la Tsubasa, és clar.
L’Aomame va fer que sí; això era el que s’esperava, de fet.
– Tal com et vaig dir l’altre dia, ens hem d’encarregar d’aquest Líder sigui com sigui. És a dir: l’hem d’enviar a l’altre món. Com ja saps, aquest home té el costum de violar nenes d’uns deu anys, totes abans que hagin tingut la primera regla. Per justificar un acte com aquest, s’ha inventat una religió i utilitza el grup de creients que el segueixen. N’he intentat descobrir tants detalls com he pogut. Vaig encarregar una investigació sobre aquest tema i hi he invertit un cert esforç econòmic. No ha estat gens senzill, i m’hi he hagut de gastar més diners que no em pensava, però he aconseguit identificar quatre nenes que fins ara han estat víctimes, probablement, de les violacions d’aquest home. La quarta és la Tsubasa.
L’Aomame va fer un glop de te fred. No hi va trobar cap gust, com si tingués la boca plena de cotó fluix que l’absorbís tot.
– Encara no en tenim tots els detalls, però com a mínim dues d’aquestes quatre nenes encara viuen dins del grup -va dir la mestressa-. Formen part del cercle íntim del Líder i hi fan el paper de vestals. No es poden deixar veure davant dels creients comuns. No sé si aquestes noies continuen a dins del grup per voluntat pròpia o si s’hi han hagut de quedar perquè no han aconseguit fugir-ne. Tampoc no és clar si encara mantenien alguna mena de relació sexual amb el Líder. Però, sigui com sigui, sembla que el Líder i elles continuen vivint al mateix lloc, com si fossin una família. La residència del Líder es troba en una zona d’accés totalment restringit, i els creients de base no s’hi poden acostar. Viu envoltat de tota mena de misteris.
El got de vidre gravat que hi havia damunt la taula començava a suar. La mestressa va fer una pausa i quan va haver recuperat un ritme de respiració normal va continuar parlant.
– Hi ha una cosa segura: la primera de les quatre víctimes va ser la pròpia filla del Líder.
L’Aomame va fer una ganyota. Els músculs de la cara es van moure tots sols, i la van desfigurar completament. Va pensar a dir alguna cosa, però no li sortia la veu.
– Sí, sembla que, al principi, aquest home va abusar de la seva pròpia filla. Va ser fa set anys, quan ella en tenia deu -va dir la mestressa.
La mestressa va agafar l’auricular de l’intèrfon i va fer que en Tamaru els portés una ampolla de xerès i dos gots. Mentrestant, totes dues es van estar callades, cadascuna posant en ordre els seus pensaments. En Tamaru va portar una safata amb una ampolla de xerès sense encetar i dues copes de cristall fi molt elegants. Va deixar la safata sobre la taula i va obrir l’ampolla amb moviments ferms i precisos, com si retorcés el coll d’una au. Després va abocar el xerès a les copes fent que dringuessin. En veure que la mestressa assentia, va fer una inclinació i va sortir de la sala. Com era habitual, no va pronunciar ni una sola paraula; ni tan sols se sentia el soroll dels seus passos.
L’Aomame va pensar que no era només la mort de la gossa. En Tamaru se sentia profundament ferit perquè la nena, aquella nena que era el més important per a la mestressa, havia desaparegut davant dels seus nassos. No es podia dir, amb propietat, que la culpa fos seva: ell no vivia allà, i, a menys que hi hagués alguna raó especial per no fer-ho, a la nit se n’anava a dormir a casa seva, que era a uns deu minuts a peu. Tant la mort de la gossa com la desaparició de la nena s’havien produït de nit, mentre ell no hi era, i totes dues coses semblaven difícilment evitables. La seva feina consistia solament a protegir la mestressa i la Mansió dels Salzes, i era difícil que també pogués mantenir vigilada la casa d’acollida, que es trobava fora dels terrenys de la mansió. Tot i així, però, en Tamaru considerava que aquests fets eren conseqüència d’errors seus, i, per tant, insults intolerables dirigits a la seva pròpia persona.
– ¿Estàs preparada per encarregar-te d’aquest home? -va preguntar la mestressa a l’Aomame.
– Estic preparada -li va respondre l’Aomame amb decisió.
– Aquesta feina no serà fàcil -va dir la mestressa-. Evidentment, les feines que t’encarrego no són mai fàcils. Però aquesta vegada serà especialment difícil. Jo faré servir tots els recursos que tinc a l’abast, però encara no sé si et podré garantir que en sortiràs sana i estàlvia. Amb tota probabilitat, aquesta feina serà més arriscada que les altres.
– En sóc conscient, d’això.
– Ja t’ho he dit alguna vegada, que no et vull fer córrer cap perill, però la veritat és que aquesta ocasió les opcions que tenim són limitades.
– No em fa res -va dir l’Aomame-. No podem permetre que aquest home continuï campant tranquil·lament pel món.
La mestressa va agafar la copa i va fer un petit glop de xerès, com si el xuclés. Després va tornar a mirar un moment els peixos de colors.
– Sempre m’ha agradat veure xerès a temperatura ambient, les tardes d’estiu. No m’agrada gaire beure coses fredes quan fa calor. Al cap d’una estoneta de beure xerès, m’estiro i dormo una mica. M’adormo sense ni adonar-me’n, i quan em desperto, m’ha passat un xic la calor. Sovint penso que tant de bo em mori així: prenc una mica de xerès una tarda d’estiu, m’estiro al sofà, em quedo adormida sense ni adonar-me’n i no em torno a despertar mai.
L’Aomame va agafar la copa i va beure una mica de xerès. El gust del xerès no li agradava gaire, però sí que tenia ganes de beure alguna cosa. A diferència de quan havia pres el te fred, ara notava força el gust del xerès, l’intens estímul de l’alcohol a la llengua.
– Voldria que em responguessis amb sinceritat -va dir la mestressa-: ¿a tu et fa por, morir?
L’Aomame no va trigar gens a respondre. Va fer que no amb el cap.
– No em fa por; sobretot, comparant-ho amb viure tal com sóc.
Per la cara de la mestressa va passar un somriure fràgil. Se la veia més jove que feia una estona, i els seus llavis havien recuperat la vitalitat. Potser l’estimulava la conversa amb l’Aomame, o potser era que la mica de xerès que havia begut començava a fer un cert efecte.
– Però se suposa que estaves enamorada d’un home, ¿no?
– Sí. Però la probabilitat que realment pugui estar amb ell és pràcticament nul·la. Per tant, si ara em morís, no hi perdria res.
La mestressa va entretancar els ulls.
– ¿Hi ha alguna raó concreta que et faci creure que segurament no estaràs mai amb aquest home?
– Cap, especialment -va respondre l’Aomame-, a part del fet que jo sóc jo.
– No tens cap intenció de ser tu qui faci algun moviment per acostar-te a aquest home, ¿oi?
L’Aomame va fer que no.
– Per a mi, el més important de tot és que jo me l’estimo de tot cor.
La mestressa es va mirar un moment l’Aomame com si estigués impressionada.
– Veig que tens les idees molt clares, ¿oi?
– Les hi vaig haver de tenir -va dir l’Aomame, que es va acostar la copa de xerès als llavis sense arribar-ne a beure-. No va ser per gust, que vaig començar a pensar així.
Durant uns instants, el silenci va omplir l’habitació. Els lliris mantenien els pètals inclinats, i els peixos encara nedaven en la llum refractada de l’estiu.
– Puc preparar-ho tot perquè el Líder i tu us quedeu tots dos sols -va dir la mestressa-. No serà fàcil, i segurament necessitaré força temps. Però, de tota manera, ho puc aconseguir. Llavors, només has de fer el mateix que fas sempre. Aquesta vegada, però, hauràs de desaparèixer quan ho hagis fet. T’hauràs de fer cirurgia plàstica per canviar de cara. Evidentment, deixaràs la feina que tens ara i aniràs a viure lluny d’aquí. També et canviaràs el nom. T’hauràs de desfer de tot el que tens pel fet de ser l’Aomame. Et convertiràs en una altra persona. Rebràs una quantitat de diners molt considerable, com a honoraris. De tota la resta me’n faig càrrec jo. ¿Et sembla bé?
– Tal com ja li he dit abans -va respondre l’Aomame-, no tinc res per perdre. Ni la feina, ni el nom, ni la vida que faig a Tòquio, no signifiquen res, per a mi. Em sembla bé.
– ¿Canviar de cara, també?
– ¿La tindré més maca que ara?
– Si això és el que vols, ho podem fer, és clar -va dir la mestressa amb expressió seriosa-. Evidentment, hi ha uns certs límits, però et podem refer la cara seguint les teves preferències.
– Potser també podria aprofitar-ho per posar-me uns pits més grossos, ¿no?
La mestressa va assentir.
– Potser també estaria bé. Vull dir per despistar, és clar.
– Ho deia de broma -va fer l’Aomame, que tot seguit va relaxar l’expressió-. No és que en pugui estar gaire orgullosa, però a mi no m’importa continuar tenint aquests pits. Són lleugers i fàcils de traginar, i tampoc no vull haver-me de comprar sostenidors d’una altra talla, ara.
– Te’n compraré tants com vulguis.
– Això també era broma -va dir l’Aomame.
La mestressa li va tornar el somriure.
– Perdona. És que no estic gaire acostumada a sentir-te fer bromes.
– No em fa res, haver-me de fer cirurgia plàstica -va dir l’Aomame-. Mai no he tingut ganes d’operar-me, però tampoc no tinc cap raó per oposar-m’hi, ara. La meva cara no m’agrada especialment, ni hi ha ningú que hi tingui una afició especial.
– També perdràs els amics.
– No tinc ningú a qui pugui considerar un amic -va respondre l’Aomame. Llavors, de sobte, va pensar en l’Ayumi. Potser la trobaria a faltar, l’Ayumi, quan desaparegués de sobte, sense dir res. O potser se sentiria traïda. Però, ja d’entrada, sempre havia estat molt difícil, que pogués arribar a considerar mai que l’Ayumi era amiga seva. L’Aomame entrava en un terreny molt perillós, fent-se amiga d’una dona policia.
– Jo tenia dos fills -va dir la mestressa-. El fill gran i una filla tres anys més petita. La filla es va morir; es va suïcidar, tal com ja et vaig explicar. Ella no tenia fills. Amb el fill, per diverses raons, fa molt de temps que no hi tinc bona relació. Ara gairebé no parlem mai. Tinc tres néts, però també fa molt que no els he vist. Això no obstant, igualment, si em morís, la major part de la meva fortuna l’heretarien el meu únic fill i els meus néts, gairebé automàticament; ara els testaments ja no tenen tanta força com abans. De tota manera, de moment puc disposar lliurement d’una quantitat considerable de diners. Si aconsegueixes dur a terme aquesta feina, tinc la intenció de donar-te’n la major part. Espero que no m’interpretis malament: no és pas que et vulgui comprar, amb aquests diners. El que et vull dir és que, per a mi, tu ets com la meva pròpia filla; que penso que tant de bo haguessis estat filla meva.
L’Aomame va mirar la mestressa en silenci. Com si se n’acabés de recordar, la mestressa va deixar la copa de xerès que tenia a la mà damunt la tauleta de vidre. Després es va girar i va mirar els pètals brillants dels lliris. En va olorar l’intens perfum i es va tornar a tombar cap a l’Aomame.
– Ja et vaig dir que tenia la intenció de convertir la Tsubasa en la meva filla adoptiva. Però, al final, l’he perduda. No he pogut ajudar-la. M’he quedat de braços plegats, veient com ella se n’anava sola, en la foscor de la nit. En realitat no voldria haver de fer això, però, per desgràcia, de moment no se m’acut cap altra manera d’aconseguir el nostre objectiu. L’únic que puc fer, a la pràctica, és compensar-ho d’aquesta manera.
L’Aomame l’escoltava sense dir res. Quan la mestressa va callar, es van sentir els clars refilets d’un ocell a l’altra banda de la porta de vidre. Va cantar un moment i després se’n va anar a alguna altra banda.
– Ens hem d’encarregar d’aquest home, sigui com sigui -va dir l’Aomame-. Això és el més important. Li estic profundament agraïda per tenir-me en tanta consideració. Em sembla que ja ho sap, que jo sóc una persona que, per diversos motius, va abandonar la seva família; una persona a qui els seus pares, per diversos motius, van abandonar quan era petita. Em vaig veure obligada a renunciar a l’afecte dels meus pares i a seguir el meu propi camí. Em vaig haver d’acostumar a viure així, per poder sobreviure sola. No va ser gens fàcil. De vegades em sentia com si fos una pila d’escombraries; una pila d’escombraries absurda i fastigosa. Per tant, li agraeixo molt, que em digui això, però per a mi ja és massa tard, per canviar de manera de pensar, o de manera de viure. Però per a la Tsubasa, no: ella encara es pot salvar. No es doni per vençuda tan fàcilment. No perdi l’esperança i intenti recuperar-la.
La mestressa va fer que sí amb el cap.
– Em sembla que m’he explicat malament. Evidentment, no renuncio a la Tsubasa: passi el que passi, faré tot el possible per recuperar-la. Però, tal com pots veure, ara estic massa cansada. No haver-la pogut ajudar m’ha produït un sentiment d’impotència molt intens. Necessito una mica de temps, per recuperar l’energia. A més a més, potser ja tinc massa anys. Podria ser que per molt que esperés, ja no recuperés les forces.
L’Aomame es va alçar del sofà i se li va acostar. Es va asseure al braç de la butaca i va agafar les mans fines i elegants de la mestressa entre les seves.
– Vostè és una dona increïblement forta -va dir l’Aomame-. Té més força per viure que ningú altre. Ara només està cansada, perquè ha tingut una decepció. El millor que pot fer és estirar-se i reposar una mica. Quan es desperti, ho tornarà a veure tot com sempre.
– Moltes gràcies -va dir la mestressa, estrenyent també les mans de l’Aomame-. Potser sí, que és millor que dormi una mica.
– Jo començaré a passar -va dir l’Aomame-. Esperaré notícies seves. I endreçaré les meves coses. Tot i que no tinc gran cosa, per endur-me.
– Procura no haver d’anar gaire carregada. Si et faltés alguna cosa, jo te la faria arribar immediatament.
L’Aomame va deixar anar les mans de la mestressa i es va posar dreta.
– Que descansi. Segur que tot anirà bé.
La mestressa va fer que sí amb el cap. Després va tancar els ulls, asseguda a la butaca. L’Aomame va tornar a mirar la peixera que hi havia damunt la taula, va olorar els lliris i va abandonar aquella sala de sostre alt.
En Tamaru l’esperava a la porta. Ja eren les cinc, però el sol encara era al mig del cel i els seus raigs no havien perdut gens de força; les sabates de cordovà negre d’en Tamaru, excepcionalment ben enllustrades, els reflectien fins al punt d’enlluernar. Hi havia uns quants núvols blancs escampats per aquell cel radiant, però s’havien col·locat a les bandes, com si no volguessin destorbar la llum del sol. Encara era massa aviat perquè s’hagués acabat l’estació plujosa, però últimament s’havien succeït diversos dies que semblaven de ple estiu. Se sentien cantar les cigales als arbres del jardí. El seu cant encara no era massa fort, com si els insectes fossin més aviat tímids. No deixava, però, de ser un senyal inequívoc: el món conservava el seu ordre habitual. Les cigales cantaven, els núvols d’estiu creuaven el cel, les sabates de pell d’en Tamaru estaven impol·lutes. Tanmateix, el fet que el món continués com sempre produïa en l’Aomame una sensació de frescor.
– Tamaru -va dir l’Aomame-, ¿puc parlar un moment amb tu? ¿Tens temps?
– Sí -va respondre en Tamaru, sense canviar d’expressió-. Tinc temps. Matar el temps és part de la meva feina. -Va seure en una de les cadires de jardí que hi havia davant de l’entrada. L’Aomame es va asseure a la cadira del costat. El ràfec de la casa els protegia dels raigs del sol, i tots dos estaven força frescos a l’ombra. Se sentia l’olor de l’herba nova.
– Ja som a l’estiu -va dir en Tamaru.
– Les cigales han començat a cantar -va dir l’Aomame.
– Aquest any sembla que han començat una mica més d’hora. A partir d’ara, en aquesta zona, cada vegada cantaran més fort; t’arriben a fer mal i tot, les orelles. És exactament el mateix soroll que hi havia en una ciutat que hi ha prop de les cascades del Niàgara, on vaig anar una vegada. Se sentia del matí al vespre, sense parar ni un moment. Un soroll com d’un milió de cigales cantant alhora.
– ¿Has anat a les cascades del Niàgara?
En Tamaru va fer que sí.
– Era la ciutat més avorrida del món. Hi vaig passar tres dies sol, i no hi havia absolutament res més a fer, a part d’escoltar el soroll de les cascades. Hi havia tan soroll que no podies ni llegir.
– ¿Què hi vas fer, tres dies sol al Niàgara?
En Tamaru no va respondre a la pregunta; tan sols va fer una mica que no amb el cap.
Es van estar un moment sense dir res, escoltant el cant apagat de les cigales.
– Et volia demanar una cosa -va dir l’Aomame.
En Tamaru va semblar interessat: l’Aomame no era de la mena de gent que sempre està demanant favors.
– No és una cosa gaire normal -va dir ella-. Espero que no t’ho prenguis malament.
– No sé si et podré ajudar o no, però de moment t’escolto. En principi, considero que és de bona educació fer cas a una dona, quan et demana alguna cosa.
– Necessito una pistola -va dir l’Aomame amb un to de veu expeditiu-. D’una mida que la pugui portar a la bossa. Que tingui poc retrocés però que sigui bastant potent, i que me’n pugui refiar. No en vull una de joguina, ni una còpia feta a les Filipines. Si l’arribo a fer servir, només serà una vegada. Potser amb una sola bala ja en tindria prou.
Es va produir un silenci durant el qual ell no va apartar els ulls de la cara de l’Aomame; la seva mirada no es va moure ni un mil·límetre.
En Tamaru va parlar a poc a poc, per evitar qualsevol confusió.
– En aquest país, la llei prohibeix que els ciutadans corrents tinguin pistoles. Això ho saps, ¿oi?
– És clar.
– Només t’ho dic perquè quedi clar: a mi no m’han demandat mai, pel penal -va dir en Tamaru-. Dit d’una altra manera: no tinc antecedents. Pot ser que la justícia m’hagi investigat unes quantes vegades, això no ho puc negar, però el meu expedient policial està completament net. El meu expedient està immaculat, no té ni una sola taca. Sóc gai, però això no va en contra de la llei. Pago els impostos que em corresponen, i voto a les eleccions, encara que mai no ha sortit cap candidat que jo hagi votat. Fins i tot he pagat totes les multes de trànsit dins del termini. En els últims deu anys ni tan sols m’han aturat mai, per excés de velocitat. Sóc a la seguretat social, tinc domiciliat al banc l’impost de l’NHK i tinc targetes American Express i Mastercard. No en tinc cap intenció, però, si volgués, segurament podria demanar una hipoteca a trenta anys. I a més a més, estic força satisfet, de trobar-me en aquesta situació. I tu et plantes davant meu, un ciutadà que es podria dir que és exemplar, i em demanes una pistola. ¿N’ets conscient, d’això?
– Per això t’he dit que esperava que no t’ho prenguessis malament.
– Ah, sí que ho has dit.
– Em sap molt de greu, però és que, a part de tu, no se m’acut ningú més a qui poder-ho demanar.
Del fons de la gola d’en Tamaru va sortir un so apagat que podria haver estat el d’un sospir reprimit.
– I, suposant, només, que jo estigués en situació de poder-te proporcionar una pistola, potser el sentit comú em faria plantejar-te una pregunta com aquesta: ¿es pot saber a qui dispararies, amb aquesta pistola?
L’Aomame va assenyalar-se el pols amb el dit índex.
– Potser dispararia aquí.
En Tamaru va mirar un moment el dit sense reaccionar.
– Llavors, potser et preguntaria per què.
– Perquè no vull que m’agafin. No em fa por, morir. Anar a la presó tampoc no deu ser gens agradable, però suposo que ho podria aguantar. Però no vull que m’agafin una colla de bojos i em torturin, perquè no vull donar cap nom. Entens què vull dir, ¿oi?
– Em sembla que sí.
– No penso disparar a ningú, ni tampoc vull atracar cap banc. O sigui que no necessito una semiautomàtica de vint cartutxos ni cap exageració d’aquestes, sinó una pistola compacta amb poc retrocés.
– També pots optar pel verí. És més realista que no pas una pistola, a l’hora d’aconseguir-ne.
– Amb el verí necessites temps per treure’l i prendre-te’l. Pot ser que t’immobilitzin i et posin les mans a la boca abans que hagis pogut trencar la càpsula. Però amb una pistola ho pots enllestir mantenint l’altre a ratlla.
En Tamaru hi va pensar un moment. Va alçar una mica la cella dreta.
– No m’agradaria perdre’t, si pot ser -va dir-. M’agrades força. Vull dir, com a persona.
L’Aomame va somriure un instant.
– ¿Vols dir com a dona?
– A mi no hi ha gaire gent que m’agradi, tant si són homes, com dones, com gossos.
– És clar -va dir l’Aomame.
– Però, al mateix temps, ara, per a mi, el més important és assegurar la tranquil·litat i la seguretat de la senyora. I, a més a més… ¿Com ho diria? Sóc una mena de professional.
– No cal que ho diguis.
– Des d’aquest punt de vista, miraré a veure què hi puc fer. No t’asseguro res, però podria ser que trobés algú que t’ajudés a aconseguir el que vols. Però es tracta d’una qüestió extremament delicada: no és com comprar una manta elèctrica per correu. Pot passar una setmana, abans no et pugui dir res.
– Em sembla bé -va dir l’Aomame.
En Tamaru va tancar una mica els ulls i va mirar cap als arbres on cantaven les cigales.
– Tant de bo tot vagi bé. Jo faré tot el que em sembli que puc fer.
– Moltes gràcies. Segurament, aquesta serà la meva última feina. Podria ser que no ens tornéssim a veure.
En Tamaru va obrir les mans i va posar els palmells cap amunt, tal com faria algú que esperés la pluja al bell mig del desert, però no va dir res. Tenia els palmells grossos i forts, amb algunes marques de ferides. Més que no pas una part del cos, semblaven peces de maquinària pesant.
– No m’agrada gaire, dir adéu -va dir-. Ni tan sols vaig tenir l’oportunitat de dir adéu als meus pares.
– ¿Són morts?
– No sé si són vius o morts. Jo vaig néixer a Sakhalín l’any abans que s’acabés la guerra. El sud de l’illa de Sakhalín formava part del territori japonès, i en aquella època s’anomenava Karafuto, però l’estiu de 1945 l’exèrcit soviètic la va ocupar i els meus pares van ser fets presoners. Es veu que el meu pare treballava al port. La majoria de presoners japonesos van ser enviats al cap de poc temps al Japó, però els meus pares eren coreans que havien estat enviats a treballar allí, i no van poder tornar, perquè el govern japonès no ho va permetre, amb l’argument que un cop acabada la guerra les persones originàries de la península de Corea ja no formaven part del Gran Imperi Japonès. És una història terrible. És no tenir humanitat, això. Si haguessin volgut, haurien pogut anar a Corea del Nord, però no a la del Sud, perquè en aquella època els soviètics no reconeixien l’existència de Corea del Sud. Els meus pares eren d’un poble de pescadors de prop de Pusan, i no tenien cap intenció d’anar al nord. No hi tenien ni un sol parent ni conegut. Jo només era un nadó, i em van donar a un matrimoni que tornava al Japó i vaig entrar per Hokkaidô. En aquella època, hi havia una manca terrible d’aliments, a Sakhalín, i el tracte que l’exèrcit soviètic donava als presoners era esfereïdor. Els meus pares tenien més fills petits, a part de mi, i hauria estat molt difícil criar-me en aquell lloc. Devien pensar que era millor enviar-me primer a mi a Hokkaidô i que després ens podríem retrobar. O potser només es volien treure una càrrega de sobre. No en sé les circumstàncies exactes. Sigui com sigui, no els he tornat a veure mai. Els meus pares encara deuen ser a Sakhalín, si no s’han mort.
– ¿No en recordes res, d’ells?
– Res de res. Quan ens vam separar jo tenia poc més d’un any. Després de cuidar-me durant un temps, aquell matrimoni em va deixar en una institució per a nens orfes que hi havia a les muntanyes de la zona de Hakodate; segurament, ells no es podien permetre mantenir-me per sempre. La institució la portava una organització catòlica, però era un lloc molt dur. Just després de la guerra hi havia molts orfes, i havien d’estalviar en menjar i calefacció. Havies de fer tota mena de coses, per sobreviure-hi. -En Tamaru va fer un cop d’ull al dors de la seva mà dreta.- Allà em van adoptar, ni que només fos formalment, em van donar la nacionalitat japonesa i em van donar un nom japonès. Kenichi Tamaru. De l’autèntic, només sé que és Park, però de coreans que es diuen Park n’hi ha una infinitat.
L’Aomame i en Tamaru es van quedar asseguts una al costat de l’altre, escoltant per separat el cant de les cigales.
– Hauríeu de trobar un altre gos -va dir l’Aomame.
– La senyora també m’ho diu, que necessitem un gos guardià nou, per als apartaments. Però em costa, fer-me’n a la idea.
– Ho entenc, que et costi. Però n’hauríeu de trobar un. No és que jo estigui en situació de donar consells, però així m’ho sembla.
– Ja ho faré -va dir en Tamaru-. És veritat, que necessitem un gos entrenat per vigilar. Em posaré en contacte amb alguna botiga de gossos així que pugui.
L’Aomame es va mirar el rellotge i es va posar dreta. Encara faltava força perquè es pongués el sol, però al cel ja començaven a aparèixer alguns indicis lleus que s’acostava el vespre: al mig del blau començaven a aparèixer zones on es barrejaven altres tonalitats. Li quedava una mica l’efecte del xerès al cos. ¿Devia dormir, encara, la mestressa?
– Txèkhov diu una cosa -va dir en Tamaru mentre s’alçava a poc a poc-: que si en una història hi surt una pistola, s’ha de disparar.
– ¿I què vol dir?
En Tamaru va parlar dret, mirant l’Aomame cara a cara. Ell era només uns centímetres més alt que ella.
– Que en una història no hi has de fer sortir cap element que no sigui necessari. Si hi surt una pistola, cal que en algun moment de la història algú la dispari. A Txèkhov li agradava escriure històries sense ornaments innecessaris.
L’Aomame es va posar bé les mànigues del vestit i es va penjar la bandolera a l’espatlla.
– I això et preocupa. Penses que si apareix una pistola, vol dir que en algun moment s’haurà de disparar, tant sí com no.
– Si t’ho mires des del punt de vista de Txèkhov.
– I per això, si ho poguessis evitar, t’estimaries més no donar-me cap pistola.
– És perillós, i il·legal. I, a més a més, Txèkhov és un escriptor digne de confiança.
– Però això no és cap novel·la. És el món real.
En Tamaru va entretancar els ulls i es va mirar fixament l’Aomame. Després li va dir, parlant a poc a poc:
– ¿Qui ho pot saber, això?
2
TENGO
No tinc res, a part de l’ànima
En Tengo va posar el disc de la Sinfonietta de Janacek al tocadiscos i va prémer el botó de reproducció automàtica. Era la versió de l’Orquestra Simfònica de Chicago dirigida per Seiji Ozawa. La platina va girar a trenta-tres revolucions per minut, el braç acústic va començar a avançar cap al centre del disc i l’agulla en va resseguir els solcs. Després de la introducció dels metalls, va irrompre als altaveus el so brillant de la timbala. Era la seva part preferida.
Mentre sentia aquesta música, anava picant un text assegut davant la pantalla del processador. Escoltar la Sinfonietta de Janacek a primera hora del matí s’havia convertit en un costum quotidià. Per a ell, aquella peça havia tingut un significat especial des que l’havia interpretada amb la banda de l’institut, quan havia substituït temporalment els percussionistes. Aquesta peça sempre l’animava i li donava seguretat. O, com a mínim, això era el que ell sentia.
De vegades, també sentia la Sinfonietta amb la seva amiga. «No està gens malament», deia ella, però, més que no pas la música clàssica, li agradaven els discos antics de jazz; i, pel que semblava, com més antics, millor. Era un gust una mica estrany, per a una dona de la seva edat. Li agradava especialment un disc recopilatori de blues de W. C. Handy que Louis Armstrong havia cantat de jove. Barney Bigard hi tocava el clarinet, i Trummy Young, el trombó. L’hi havia regalat a en Tengo, però més per escoltar-lo ella que no pas per fer-li escoltar a ell.
L’escoltaven sovint del llit estant, quan havien acabat del sexe. Per molt que el sentís, ella no se’n cansava mai. «Evidentment, la manera com en Louis canta i toca la trompeta és impecable, fantàstica, però, si vols que et doni la meva opinió, el que has d’escoltar amb més atenció, aquí, és sobretot el clarinet d’en Barney Bigard», li comentava. Tanmateix, en aquell disc Barney Bigard tenia poques ocasions per fer solos, perquè, al capdavall, l’intèrpret principal era Louis Armstrong. Igualment, però, ella se sabia de memòria cadascun dels pocs solos de Bigard que hi havia, com si tots fossin preciosos, i sempre els taral·lejava fluixet quan sonaven.
Ella li explicava que potser hi havia clarinetistes que eren millors que Barney Bigard, però que, per molt que busquessis, no trobaries cap intèrpret de clarinet de jazz que fos capaç de tocar-lo amb tanta precisió i calidesa. Les seves interpretacions -tot i que, evidentment, tan sols en el cas de les més excepcionals- evocaven un paisatge imaginari. En Tengo no coneixia altres clarinetistes de jazz, però a força d’escoltar aquell disc va anar entenent fins a quin punt era bella l’atmosfera que hi creava la interpretació del clarinet, la seva força, la seva gran riquesa d’imaginació i creativitat. Tanmateix, per comprendre-la, hi havies de parar molta atenció. També calia un guia competent. Si la senties sense fixar-t’hi, se t’escapava.
– En Barney Bigard toca molt bé, com un segona base genial -li havia dit ella una vegada-. Els seus solos també són fantàstics, però quan demostra millor la seva qualitat és quan toca acompanyant algú. Toca parts dificilíssimes com si fos bufar i fer ampolles. El valor que realment té això només ho noten els que escolten amb molta atenció.
Cada cop que començava a sonar la sisena peça de la cara be de l’elapé, Atlanta Blues, ella agafava una part del cos d’en Tengo i alabava la concisió i el refinament del solo de Bigard. Aquest solo apareixia entre la part cantada i el solo de trompeta de Louis Armstrong. «Mira, escolta-ho bé. Primer, comença amb un crit llarg com de sorpresa, com el que faria un nen petit; pot ser por, o un esclat d’alegria, o una demanda de felicitat. Després es converteix en un sospir enjogassat, que avança pels revolts d’un canal preciós i et transporta a un lloc molt bonic, que ningú no coneix. Escolta-ho. Ningú no és capaç de tocar un solo que t’entusiasmi d’aquesta manera. Jimmie Noone, Sidney Bechet o Benny Goodman són intèrprets excel·lents de clarinet, però no són capaços de fer un treball d’artesania tan sublim com aquest».
– ¿Com és, que el coneixes tan bé, el jazz antic? -li havia preguntat una vegada en Tengo.
– Hi ha moltes coses del meu passat que tu no coneixes. Moltes coses que ningú no podria canviar mai -li havia respost ella, acariciant-li suaument els testicles amb el palmell de la mà.
En acabar la feina del matí, en Tengo va anar passejant fins a l’estació i va comprar el diari en un quiosc. Després va entrar en una cafeteria i va demanar el menú d’esmorzar, de torrades amb mantega i un ou dur. Mentre esperava que li portessin, es va prendre el cafè i va obrir el diari. Tal com havia previst en Komatsu, a la secció de notícies nacionals hi havia un article sobre la Fukaeri. No era gaire llarg, i apareixia al damunt d’un anunci de cotxes Mitsubishi que ocupava la part inferior de la pàgina. El titular deia: «Famosa novel·lista d’institut desapareguda».
La tarda del dia ** es va saber que Eriko Fukada (nom real de l’escriptora Fukaeri), de disset anys, autora de la novel·la Crisàlide d’aire, un dels llibres més venuts actualment, es troba en parador desconegut. Segons el seu tutor, el professor d’antropologia cultural Takashi Ebisuno, de seixanta-tres anys, que en va denunciar la desaparició a la comissaria d’Aômi, el vespre del 27 de juny Eriko no va tornar a la seva residència d’Aômi ni va anar al pis que el professor té a Tòquio, i des de llavors no se n’ha sabut res més. En entrevista telefònica, el professor Ebisuno ha declarat que la darrera vegada que va veure la noia estava bé i no se li notava res d’estrany, i que no se li acut cap raó que n’expliqui la desaparició. També ha explicat que la noia no havia marxat mai de casa sense permís, i que tem que no li hagi passat alguna cosa. Yûjishi Komatsu, de l’editorial **, responsable de l’edició de Crisàlide d’aire, ha declarat: «La novel·la ha encapçalat durant sis setmanes seguides les llistes de llibres més venuts, i a l’Eriko Fukada no li agrada aparèixer als mitjans de comunicació. L’editorial encara no sap si la seva desaparició està relacionada o no amb la seva reticència a aparèixer als mitjans. L’Eriko Fukada és una autora jove de gran talent que té un futur molt prometedor com a novel·lista, i l’editorial espera que aparegui sana i estàlvia tan aviat com sigui possible». La policia en continua la recerca amb diverses línies d’investigació obertes.
En Tengo va pensar que, ara per ara, això devia ser tot el que podien dir els diaris. Si en fessin un tractament sensacionalista i al cap d’un parell de dies la Fukaeri tornava a casa sense més ni més, l’autor de l’article es posaria vermell de vergonya, i fins i tot el diari perdria credibilitat. El mateix es podia dir, més o menys, de la policia. Totes dues parts s’estimaven més, de moment, llançar un globus sonda amb declaracions concises i poc compromeses i observar el curs dels esdeveniments, per veure quins moviments es produïen en l’opinió pública. Seria amb les revistes setmanals i els especials informatius de la televisió que la cosa es faria grossa, i per tant encara els quedaven uns quants dies de marge.
Tanmateix, era indubtable que, tard o d’hora, la notícia es convertiria en un tema candent. Crisàlide d’aire s’havia convertit en un èxit de vendes, i la seva autora, la Fukaeri, era una noia de disset anys molt bonica, que cridava l’atenció. I ara havia desaparegut. Era impossible que no hi hagués un bon rebombori. Segurament, només hi havia quatre persones a tot el món que sabessin que no l’havien segrestada, sinó que estava amagada en algun lloc. Ho sabia ella, evidentment, i també ho sabia en Tengo, així com el professor Ebisuno i la seva filla Azami. Però ningú més era conscient que la desaparició de la Fukaeri era una farsa per atreure l’atenció pública.
En Tengo no acabava de tenir clar si el fet d’estar-ne al corrent era un motiu d’alegria o més aviat de preocupació. Potser era d’alegria, perquè així no s’havia d’amoïnar pel que li hagués pogut passar a la noia: sabia que es trobava en un lloc segur. Però, alhora, era evident que ell havia pres part en un complot força enrevessat. El professor Ebisuno havia aixecat, fent palanca, una gran roca d’aspecte sinistre perquè la llum del sol il·luminés el que hi havia a sota, i estava esperant a veure quina criatura en sortiria reptant. En Tengo, a contracor, s’estava dret al seu costat, sense gens de ganes de saber què en podia sortir. Si hagués pogut, s’hauria estalviat de mirar, perquè, al capdavall, l’únic que en podia sortir era una complicació no gens agradable. Tanmateix, li feia l’efecte que no podia apartar-ne la vista.
Després de beure’s el cafè i menjar-se l’ou i les torrades, va deixar el diari, que ja havia acabat de llegir, i va sortir de la cafeteria. Va tornar a l’apartament, es va raspallar les dents, es va dutxar i es va preparar per anar a l’acadèmia.
A l’acadèmia, a l’hora de dinar, va rebre la visita d’una persona que no coneixia. Havia acabat les classes del matí i estava descansant a la sala de professors, a punt de llegir uns quants diaris matutins que ja tenia oberts al davant, quan va venir la secretària del director i li va fer saber que hi havia algú que demanava per ell. La secretària tenia un any més que ell i era una persona molt capaç. A pesar del càrrec que ocupava, era ella, a la pràctica, qui portava gairebé totes les qüestions del dia a dia que tenien a veure amb el funcionament de l’acadèmia. Tenia uns trets massa poc harmoniosos per dir que era bonica, però tenia molt estil i un gust magnífic per a la roba.
– És un home que es diu Ushikawa -li va dir.
No recordava haver sentit aquell nom.
Per alguna raó, ella va arrugar una mica el front.
– Diu que ha de parlar amb tu d’una cosa important, i que, si pot ser, voldria que estiguéssiu a soles.
– ¿D’una cosa important? -va preguntar en Tengo, sorprès. En aquella acadèmia, mai ningú no li parlava de res important.
– Com que la sala de visita estava lliure, de moment l’he fet passar allà. Encara que, de fet, un treballador ras com tu no la podria fer servir.
– Moltes gràcies -li va agrair en Tengo, i va fer un somriure reservat per a ocasions com aquella.
Tanmateix, ella el va ignorar i se’n va anar cap a alguna banda amb passos ràpids, fent voleiar els baixos d’una jaqueta d’estiu nova d’Aniesube.
L’Ushikawa era un home baix que aparentava uns quaranta-cinc anys. La forma del tronc ja havia cedit i estava gras; també començava a tenir greix al voltant del coll. Tanmateix, en Tengo no estava segur de quina edat podia tenir, perquè la idiosincràsia -o anormalitat- dels seus trets feien molt difícil trobar elements per calcular-la. Es podia pensar que era més gran, o també més jove: si li haguessin dit que tenia entre trenta-dos i cinquanta-sis anys, s’hauria hagut de limitar a creure-s’ho. Les dents estaven mal col·locades, i la columna vertebral, lleument desviada en un angle curiós. Tenia l’àpex molt gros però anormalment pla i calb, i la part del crani que l’envoltava adoptava una forma irregular. Aquella superfície llisa feia pensar en un petit heliport provisional, construït per motius tàctics al capdamunt d’un turó, com el que en Tengo havia vist en una pel·lícula documental sobre la guerra del Vietnam. Els cabells, torts i gruixuts, que s’aferraven a la zona irregular del cap que envoltava la plana, els portava molt més llargs del que seria recomanable, i li queien desordenadament sobre les orelles. Segurament, al noranta-vuit per cent de les persones que els veien, aquells cabells els feien pensar en pèl púbic, i en Tengo no tenia cap interès a saber en què els devien fer pensar al dos per cent restant.
Tant el cos com la cara d’aquell individu havien assolit una asimetria perfecta: en Tengo se’n va adonar a primer cop d’ull. Evidentment, tothom té un cert grau d’asimetria, i això no va en contra de cap llei de la natura: en Tengo mateix tenia les parpelles dreta i esquerra una mica diferents, i el testicle esquerre situat una mica per sota del dret. Els nostres cossos no són productes fabricats en massa que s’ajustin a unes mesures exactes. Tanmateix, en el cas d’aquell home, la diferència entre les parts dreta i esquerra del cos anava més enllà del que admetia el sentit comú. Aquella falta d’equilibri, que tothom percebia a primera vista, posava irremissiblement nerviosos i incòmodes els seus interlocutors, com quan et trobes davant d’un mirall que deforma, però que alhora mostra, amb una claredat irritant, la teva pròpia imatge.
El vestit gris que portava era ple d’una infinitat de petites arrugues, i evocava el paisatge d’una glacera erosionada. Un extrem del coll de la camisa blanca li havia sortit del de l’americana, i tenia el nus de la corbata tort, com si es debatés per la incomoditat de trobar-se en un lloc com aquell; l’estampat podria haver estat executat ben bé per un mal estudiant de pintura que s’hagués inspirat en uns fideus massa bullits. Totes les peces semblaven comprades en una botiga de saldos per sortir del pas. Igualment, però, al cap d’una estona de mirar-les, feia l’efecte que eren més dignes de compassió les peces de roba que no pas l’home que les portava. En Tengo era de la mena de gent que pràcticament no para gens d’atenció a la roba que es posa, però que en canvi es fixa molt en la que porten els altres, i si hagués hagut de fer una llista de les persones més mal vestides que havia conegut durant els últims deu anys, sense dubte, per curta que fos la llista, aquell home hi hauria estat inclòs. No era només que la seva vestimenta fos espantosa: feia tota la impressió que era un atemptat deliberat contra el bon gust a l’hora de vestir.
Quan en Tengo va entrar a la sala, l’home es va aixecar, va treure una targeta de visita del targeter i l’hi va donar amb una reverència. A la targeta hi havia imprès el nom de Toshiharu Ushikawa en caràcters xinesos i, a sota, en alfabet llatí. També hi havia escrit: «Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts» i «Director permanent». L’adreça de l’entitat era a Kôjimachi, al districte de Chiyoda, i també hi havia un número de telèfon. Evidentment, en Tengo no sabia quina mena d’organització podia ser aquella «Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts», ni quina mena de càrrec era el de director permanent. Tanmateix, la targeta era de molt bona qualitat, amb motius en relleu i tot, i no semblava pas feta a corre-cuita. En Tengo se la va mirar un moment i després va tornar a dirigir la vista cap a l’home. Va pensar que no hi devia haver ningú que produís una impressió tan poc adequada com ell per ocupar el càrrec de «director permanent» de la «Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts».
Van seure cadascun en una butaca, l’un davant de l’altre, amb la tauleta baixa entre tots dos. L’home es va eixugar unes quantes vegades la suor del front amb un dissortat mocador que es va acabar posant a la butxaca de l’americana. La noia de recepció els va portar dos tes, i en Tengo l’hi va agrair. L’Ushikawa no va dir res.
– Perdoni, ¿eh?, que el vingui a veure a l’hora de descans, sense tenir cap cita -es va disculpar l’Ushikawa. S’expressava amb paraules més o menys educades, però la manera com parlava tenia un lleu aire d’informalitat que tampoc no va acabar d’agradar a en Tengo.- ¿Que ja ha dinat? Si vol, podem sortir i parlar mentre mengem alguna cosa.
– No dino, quan sóc a la feina -va respondre en Tengo-. Menjo una mica a la tarda, quan he acabat les classes. O sigui que no cal que s’amoïni, pel dinar.
– Molt bé; parlem aquí, doncs. Em fa l’efecte que aquí podrem parlar amb calma, sense que ens molesti ningú -va dir l’Ushikawa, passejant la vista per la sala de visita com si l’avalués. No era una gran sala. A la paret hi havia un oli de grans dimensions d’una muntanya que només cridava l’atenció per la quantitat de pintura que s’hi devia haver fet servir. Hi havia un gerro amb unes quantes flors que s’assemblaven a les dàlies, unes flors feixugues que evocaven la presència d’una dona de mitjana edat no gaire intel·ligent. A en Tengo no se li acudia per què una acadèmia que preparava els exàmens d’ingrés a la universitat necessitava una sala de visita tan depriment.
– Perdoni, encara no m’he presentat. Em dic Ushikawa, tal com posa a la targeta. Els meus amics sempre em diuen Ushi, però; ningú no em diu Ushikawa, com hauria de ser. Ushi i prou -va dir l’home amb un somriure.
¿Amics? ¿Qui voldria ser amic d’un home com aquell?, es va preguntar en Tengo, per pura curiositat.
Per explicar de manera acurada la primera impressió que en va tenir, es podria dir que l’Ushikawa va fer que en Tengo pensés en alguna cosa sinistra que hagués sortit reptant de dins d’un forat negre de terra; una cosa relliscosa, difícil d’identificar, que no hauria d’haver sortit mai a la llum del dia. Potser aquell home era una de les coses que el professor Ebisuno volia fer sortir de sota la roca. En Tengo va arrufar inconscientment les celles i va deixar la targeta de visita que encara tenia a la mà damunt la tauleta. Toshiharu Ushikawa: era així, com es deia aquell home.
– Deu estar molt ocupat, senyor Kawana. O sigui que m’estalviaré els preliminars i aniré directe al gra. Només li explicaré les qüestions més importants.
En Tengo va assentir lleument.
L’Ushikawa va fer un glop de te i va començar a parlar.
– Suposo que no ha sentit parlar mai de la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts. -En Tengo va fer que no.- És una fundació que fa relativament poc temps que s’ha creat, i es dedica fonamentalment a donar suport a joves escollits de la nova generació que treballen en solitari en l’àmbit de les ciències i de les arts, especialment aquells que encara no són gaire coneguts per al gran públic. És a dir, que el nostre objectiu és ajudar a formar els joves que més endavant prendran les regnes en els diversos àmbits de la cultura japonesa contemporània. Tenim contractes signats amb investigadors de diferents disciplines perquè ens ajudin a escollir candidats. Cada any seleccionem cinc creadors o investigadors que reben un ajut econòmic. Durant tot un any poden fer el que vulguin, de la manera que vulguin. No hi ha cap limitació. L’única obligació que tenen és lliurar un informe per complir l’expedient al final de l’any. N’hi ha prou que escriguin quatre frases sobre què han fet durant aquell any i quins resultats han obtingut. Aquests informes apareixen a la revista que edita la nostra Fundació. No cal complir cap requisit complicat. Com que acabem de començar, per a nosaltres, de moment, l’important és deixar constància de les activitats que hem dut a terme. És a dir: encara estem a la fase de sembrar. Concretament, cada persona rep un ajut anual de tres milions de iens.
– És força generós -va dir en Tengo.
– Per crear alguna cosa important, o bé per trobar alguna cosa important, cal invertir-hi temps, i també diners. És clar que no n’hi ha prou, amb temps i diners, per aconseguir alguna cosa excepcional, però tampoc no fan cap nosa. Sobretot el temps de què disposem, és limitat. Ara mateix, el rellotge compta com s’escolen els minuts, i el temps va passant. I això són possibilitats perdudes. Però, amb diners, es pot comprar temps. Si es vol, fins i tot es pot comprar la llibertat, amb diners. Temps i llibertat: aquestes dues coses són les més importants que es poden comprar amb diners.
En sentir això, en Tengo va fer un cop d’ull al rellotge de polsera de manera gairebé reflexa. Era veritat, que el temps passava sense descans.
– Em sap greu robar-li aquest temps -va dir l’Ushikawa, confós; havia pres el gest d’en Tengo per un senyal voluntari-. Faré via. Evidentment, avui dia, amb tres milions de iens anuals no es pot portar un ritme de vida luxós, però una persona jove en té prou per viure. El nostre objectiu de partida és que la persona que rep l’ajut no hagi d’escarrassar-se a treballar, i es pugui concentrar completament en la investigació o la creació durant tot un any. Si a l’avaluació que es fa en acabar l’any el nostre comitè reconeix que els resultats que s’han obtingut són satisfactoris, també hi ha la possibilitat de renovar l’ajut un altre any.
En Tengo va esperar que continués l’explicació sense dir res.
– L’altre dia vaig sentir tota una classe d’una hora que vostè va fer aquí, a l’acadèmia -va continuar l’Ushikawa-. I la vaig trobar interessantíssima, de debò. Jo pràcticament no en sé res, de matemàtiques. O, més ben dit, sempre m’han anat molt malament, i a l’escola sempre havia odiat les classes de matemàtiques. Només de sentir aquesta paraula em marejava i em venien ganes de fugir corrent. Però la seva xerrada, la vaig trobar molt entretinguda. Evidentment, jo no en sé ni un borrall, d’integrals i de derivades, però, escoltant-lo, vaig pensar que eren prou divertides, les matemàtiques, i fins i tot em van venir ganes d’estudiar-ne una mica. I això té mèrit. Vostè té un talent excepcional; un talent que es podria dir que consisteix a arrossegar la gent cap on vol. Jo ja havia sentit dir que vostè era molt popular, com a professor d’acadèmia, i ara entenc perfectament per què.
En Tengo no sabia quan ni on l’Ushikawa podia haver sentit una de les seves classes. Quan ensenyava, sempre es fixava molt en qui hi havia a l’aula. No és que recordés la cara de tots els alumnes que tenia, però si entre ells hi hagués hagut una persona tan estranya com l’Ushikawa, se n’hauria adonat: li hauria cridat tant l’atenció com un cuc en una sucrera. De tota manera, va decidir no preguntar-l’hi. Aquella història ja era prou llarga, i encara s’allargaria més, si ho feia.
– Jo només sóc un professor contractat en una acadèmia -va intervenir en Tengo, intentant fer una mica de drecera en aquella conversa-. No faig investigació, en el camp de les matemàtiques. L’únic que intento és explicar als alumnes, d’una manera entretinguda, uns coneixements ja consolidats en aquest àmbit científic. Em limito a intentar que aprenguin la manera més efectiva de solucionar els problemes dels exàmens d’ingrés a la universitat. I pot ser que hi tingui traça, en això, però ja fa temps que vaig renunciar a dedicar-me a les matemàtiques com a investigador. En part va ser perquè no m’ho podia permetre, econòmicament, però també perquè em semblava que jo no tenia les qualitats i la capacitat per dedicar-me al món acadèmic. O sigui que crec que no li puc ser de cap utilitat.
L’Ushikawa, confós, va alçar una mà i en va dirigir el palmell cap a en Tengo.
– No, no és això, el que ens interessa. Potser he embolicat massa la troca, parlant-ne, i li demano excuses. És veritat que les seves classes de matemàtiques són molt divertides: són realment úniques, molt creatives. Però no he vingut per parlar d’això, avui. El que ens ha cridat l’atenció és la seva activitat com a escriptor.
En Tengo va quedar glaçat, i durant uns quants segons no va poder dir res.
– ¿La meva activitat com a escriptor? -va preguntar.
– Exactament.
– No entenc gaire de què parla. És cert que fa uns quants anys que escric, però encara no m’han publicat ni un sol llibre. No es pot dir que algú que es troba en aquesta situació sigui un escriptor. ¿Com els puc haver cridat l’atenció?
L’Ushikawa va riure sardònicament, com si trobés divertida la reacció d’en Tengo. Quan reia, se li veien aquelles dents tan mal col·locades. Estaven desviades en angles diversos, cadascuna assenyalant una direcció diferent, i cobertes també de diferents tipus de brutícia, com els pilars d’un moll que uns dies abans hagués sofert l’embat d’una onada gegant. Ara, aquelles dents ja no devien tenir remei, però com a mínim algú li podria haver ensenyat a raspallar-se-les.
– Això és el que fa que la nostra Fundació sigui excepcional -va dir l’Ushikawa, ple d’orgull-. Els investigadors que tenim contractats troben persones en qui encara no s’ha fixat ningú: aquest és un dels nostres objectius. És veritat, tal com diu, que vostè no ha arribat a publicar cap llibre; d’això en som perfectament conscients. Però, fins ara, ha participat pràcticament cada any al concurs de nous autors d’una revista literària, fent servir pseudònims. Per desgràcia, encara no l’ha guanyat mai, però ha quedat diverses vegades entre els finalistes. I això vol dir, naturalment, que com a mínim unes quantes persones han llegit el que ha escrit. Una d’aquestes persones s’ha fixat en el seu talent. L’opinió del nostre investigador és que, sens dubte, en un futur pròxim vostè guanyarà el premi per a nous autors i debutarà com a escriptor. Potser no seria adequat dir que el volem comprar abans que tothom el conegui, però, com ja li he comentat, el que ens proposem és «ajudar a formar els joves que més endavant prendran les regnes».
En Tengo va agafar la tassa i va beure te, ara una mica fred.
– O sigui que jo sóc candidat a rebre l’ajut en qualitat d’escriptor novell. ¿És això?
– Això mateix. Tot i que, encara que vostè només sigui candidat, en realitat ja està pràcticament decidit. Només cal que ens digui que accepta l’ajut i la qüestió quedarà tancada. Ens signa la documentació i li ingressarem immediatament tres milions de iens al banc. Podrà agafar-se un permís de sis mesos, o d’un any, de l’acadèmia i dedicar-se a escriure. Sabem que acaba de començar una novel·la. És una oportunitat perfecta, ¿no?
En Tengo va arrufar el front.
– ¿Com ho sap, vostè, que he començat una novel·la?
L’Ushikawa va tornar a riure ensenyant les dents. Tanmateix, parant-hi prou atenció, es veia que els seus ulls no reien en absolut: la llum del fons de les pupil·les era glaçada.
– Els nostres investigadors són incansables, i molt competents. Escullen uns candidats i els estudien des de tots els punts de vista possibles. Hi deu haver unes quantes persones, al seu entorn, que saben que està escrivint una novel·la. Les notícies sempre s’acaben escampant.
Que en Tengo estava escrivint una novel·la, ho sabia en Komatsu. La seva amiga també ho sabia. ¿Hi devia haver algú més, que ho sabés? No, segurament no.
– M’agradaria fer-li una pregunta, sobre la seva Fundació.
– Endavant. Pregunti’m el que vulgui.
– ¿D’on provenen, els seus fons?
– Hi ha un particular que hi aporta capital. O l’organització d’aquest particular, si ho vol dir així. En un terreny pràctic, i sense que surti d’aquí, aquestes aportacions també li serveixen per desgravar impostos. Evidentment, i a banda d’això, aquesta persona té un profund interès en l’art i la ciència, i vol donar suport a les noves generacions. No li’n puc donar més detalls, de moment. Aquest particular, i també la seva organització, volen quedar en l’anonimat. El funcionament de la Fundació és responsabilitat del seu comitè, del qual jo mateix sóc membre.
En Tengo hi va pensar un moment, però no hi havia gran cosa a pensar; en va tenir prou a destriar el que li havia dit l’Ushikawa i a ordenar-ho mentalment.
– Suposo que no li fa res, que fumi, ¿oi? -va demanar l’Ushikawa.
– No, és clar -va dir en Tengo, que va empènyer el feixuc cendrer de vidre cap a ell.
L’Ushikawa es va treure un paquet de Seven Stars de la butxaca de l’americana, se’n va posar un a la boca i el va encendre amb un encenedor d’or, prim però d’aspecte car.
– ¿Què hi diu, doncs, senyor Kawana? -va fer l’Ushikawa-. ¿Vol acceptar el nostre ajut? Si li sóc sincer, després de sentir aquella xerrada tan entretinguda que va fer, jo, personalment, tinc moltes ganes de saber quins mons crearà, en la seva producció futura.
– Li agraeixo molt, que em faci aquesta proposta -va respondre en Tengo-. Estic aclaparat. Però no puc acceptar l’ajut.
L’Ushikawa, amb el cigarret encès a la mà, va cloure una mica els ulls i va mirar en Tengo.
– ¿Què vol dir?
– En primer lloc, jo no penso acceptar diners d’algú que no sé ben bé qui és. En segon lloc, ara mateix no tinc gaire necessitat de diners. Faig classe a l’acadèmia tres dies a la setmana, i els altres em puc concentrar a escriure, i de moment em va prou bé. No tinc ganes de canviar aquest ritme de vida.
«En tercer lloc, senyor Ushikawa, personalment, no tinc gens de ganes de tenir tractes amb vostè. En quart lloc, aquesta història de l’ajut em sembla molt sospitosa. Tot encaixa massa bé: segur que hi ha alguna cosa que no m’explica. No és que sigui la persona amb més intuïció del món, jo, però una cosa com aquesta sí, que me l’ensumo». Evidentment, però, en Tengo no va exposar aquestes altres raons.
– Ja ho veig -va dir l’Ushikawa, que es va omplir els pulmons de fum i el va expulsar amb complaença-. Ja ho veig. Ho entenc prou bé, el que està pensant. Té sentit, el que diu. Però, de tota manera, no m’ha pas de donar una resposta ara mateix. ¿Per què no hi pensa amb calma durant dos o tres dies, quan torni a casa? I, quan hagi decidit alguna cosa, ens la fa saber. Nosaltres no tenim cap pressa. Rumiï-s’ho bé. No li estem fent cap mala proposta.
En Tengo va fer que no breument però amb fermesa.
– Li agraeixo molt que em digui això, però si prenc la decisió ara i aquí, tots ens estalviarem temps i esforços. És un honor que m’hagin escollit com a candidat per al seu ajut, i també li agraeixo molt la molèstia de venir fins aquí per fer-me la proposta. Però, aquesta vegada, he de refusar-la. Aquesta és la meva decisió definitiva, i no m’hi repensaré.
L’Ushikawa va assentir unes quantes vegades i va apagar amb cara de recança el cigarret, al qual només havia fet dues pipades, al cendrer.
– Molt bé. Entenc perfectament el seu punt de vista, i penso respectar la seva decisió. Sóc jo, qui li he fet perdre el temps. Em sap greu, però avui me’n tornaré tal com he vingut.
Tanmateix, l’Ushikawa no va fer cap signe d’aixecar-se. Es va limitar a gratar-se el clatell i a entretancar els ulls.
– Però sàpiga, senyor Kawana, que potser vostè no se n’adona, però té un futur molt prometedor com a escriptor. Vostè té un gran talent. Potser no hi ha una relació directa entre les matemàtiques i la literatura, però a mi em va semblar que a la seva classe de matemàtiques era ben bé com si expliqués una història. I això no és una cosa que pugui fer qualsevol persona. Vostè té alguna cosa especial, alguna cosa que ha d’explicar al món. Això és evident, fins i tot per a algú com jo. I hi hauria de donar la importància que té. Potser em fico on no em demanen, però hauria de seguir el seu propi camí, amb decisió, i no embolicar-se en assumptes que no són cosa seva.
– ¿Assumptes que no són cosa meva? -va repetir en Tengo.
– Per exemple, sembla que vostè manté alguna mena de relació amb l’Eriko Fukada, l’autora de Crisàlide d’aire. O, com a mínim, s’han vist unes quantes vegades, fins ara. ¿Oi que sí? I segons un article que apareix al diari d’avui, i que acabo de llegir casualment, resulta que aquesta noia ha desaparegut. Segur que els mitjans faran un bon esvalot, perquè és una notícia molt sucosa, informativament.
– ¿I què passaria, si jo m’hagués vist amb l’Eriko Fukada?
L’Ushikawa va tornar a dirigir el palmell de la mà cap a en Tengo.
– Va, home, no s’ho prengui així, tampoc. No ho dic amb mala intenció. El que vull dir és que vendre el seu temps i el seu talent per guanyar-se la vida no porta res de bo. Potser li semblarà que xerro massa, però vostè té un gran talent, com un diamant en brut, i no vull veure com s’embolica en històries no gens recomanables i aquest talent s’acaba perdent. Si finalment es fa públic el que hi ha entre l’Eriko Fukada i vostè, segur que algú vindrà a casa seva a fer-li preguntes, i no el deixarà en pau fins que no en tregui l’aigua clara. Acabarà havent-ho d’explicar tot. Aquesta gent no es dóna mai per vençuda.
En Tengo va quedar callat, mirant el rostre de l’Ushikawa. L’home, amb els ulls mig closos, es tocava el lòbul de l’orella. Tenia les orelles petites, però els lòbuls, en canvi, eren anormalment grossos. Per molt que te’l miressis, al cos d’aquell home sempre hi quedaven coses per descobrir.
– Bé, però jo no ho penso explicar a ningú -va insistir l’Ushikawa, fent el gest de tancar la boca amb una cremallera-. L’hi prometo. Encara que no ho sembli, sé guardar els secrets. De vegades em diuen que devia haver estat una petxina, en una altra vida. Això només ho sé jo, i m’ho penso quedar ben guardat a dins, com a mostra d’afecte cap a vostè.
Finalment, després de dir això, l’Ushikawa es va aixecar de la butaca i es va estirar unes quantes vegades el vestit, per allisar-ne les petites arrugues. Igualment, però, aquelles arrugues que no feien sinó atreure encara més l’atenció cap a ell no van desaparèixer.
– Si canvia de pensament en relació amb l’ajut, em pot trucar sempre que vulgui al telèfon que hi ha a la targeta. Encara tenim força temps. I si aquest any no pot ser, el pot rebre el que ve -va dir, mentre amb els índexs de totes dues mans feia el gest de la Terra girant al voltant del Sol-. Nosaltres no tenim pressa. Com a mínim, nosaltres ja l’hem pogut veure, i parlar-hi, i vostè ha rebut el nostre missatge.
Després l’Ushikawa va tornar a somriure, mostrant aquell desastre de dents com si n’estigués orgullós, es va girar i va sortir de la sala de visita.
Abans que comencés la classe següent, en Tengo va anar recordant el que li havia dit l’Ushikawa i es repetia mentalment les seves rèpliques. Semblava que aquell home estava al corrent que ell havia pres part en el pla per refer Crisàlide d’aire: hi havia coses, en el que havia dit, que ho feien pensar. Vendre el seu temps i el seu talent per guanyar-se la vida no porta res de bo, li havia dit, com si li hagués acabat de venir al cap.
«Nosaltres ho sabem». ¿Devia ser aquest, el missatge que li havien volgut fer arribar?
Com a mínim, nosaltres ja l’hem pogut veure, i parlar-hi, i vostè ha rebut el nostre missatge.
¿Havien fet que l’Ushikawa anés a veure en Tengo i li oferís un «ajut» anual de tres milions de iens per fer-li arribar aquest missatge, i només per a això? No tenia gaire sentit. No calia pas dur a terme una representació tan elaborada. Ells havien descobert el seu punt feble. Si haguessin volgut amenaçar-lo, l’Ushikawa podria haver començat per allí. ¿O potser volien comprar en Tengo, amb aquell «ajut»? Fos com fos, tot havia estat massa teatral. Per començar, ¿qui devien ser, aquella gent? ¿Devia tenir alguna relació amb Sakigake, aquella Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts? ¿Existia, realment, aquella Fundació?
En Tengo va anar a veure la secretària amb la targeta de l’Ushikawa.
– Perdona, et voldria demanar un altre favor.
– ¿Quin favor? – li va preguntar ella a en Tengo, alçant el cap però sense aixecar-se de la cadira.
– Que truquis aquí i preguntis si és la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts. I si hi ha l’Ushikawa, el director. Com que suposo que et diran que ara no hi és, voldria que els preguntessis cap a quina hora tornarà. Si et pregunten des d’on truques, inventa’t qualsevol nom. Hi podria trucar jo mateix, però si em reconeguessin la veu, la cosa es podria complicar.
Ella va introduir el número als botons del telèfon. Quan li van respondre, va fer les preguntes oportunes. Va ser una conversa de professional a professional, breu i concisa.
– La Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts existeix de debò. M’ha respost la noia de la recepció. Devia tenir entre vint i vint-i-cinc anys. M’ha tractat de manera força seriosa. Aquest tal Ushikawa treballa allà, efectivament. Està previst que torni a l’oficina cap a quarts de quatre. No m’ha preguntat qui era, jo, tot i que jo ho pregunto, per norma.
– És clar -va dir en Tengo-. En tot cas, moltes gràcies.
– De res -va respondre ella, tornant-li la targeta de l’Ushikawa-. Per cert: aquest Ushikawa, ¿és l’home que ha vingut abans?
– Sí.
– Només l’he vist un moment, però m’ha fet molt mal efecte.
En Tengo es va guardar la targeta a la cartera.
– Si tinguessis més temps per mirar-te’l, no crec que canviés gaire, aquesta impressió.
– A mi, normalment, no m’agrada jutjar les persones per l’aparença, perquè ja m’ha passat alguna vegada, de fer-ho i haver-ho lamentat. Però així que l’he vist, aquest home, he pensat que no s’hi podia confiar. I encara ho penso.
– No ets l’única que ho pensa.
– No sóc l’única que ho penso -va repetir ella, com si volgués estar segura d’aquestes paraules.
– Portes una jaqueta preciosa -va dir en Tengo. No era pas un afalac per guanyar-se la seva simpatia, sinó la seva sincera opinió. Després de contemplar el vestit barat i ple d’arrugues de l’Ushikawa, aquella jaqueta de lli de tall tan elegant semblava un meravellós vestit de plomes caigut del cel a primera hora d’una tarda sense vent.
– Moltes gràcies -va respondre ella.
– Però, perquè hi hàgim trucat i ens hagin respost, no vol dir, necessàriament, que existeixi de debò, la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts.
– Sí, tens raó. També podria ser un engany molt elaborat, és clar. N’haurien tingut prou de fer la instal·lació telefònica i contractar una línia. Com en aquella pel·lícula, El cop. Però, ¿per què ho haurien de fer, tot això? Potser queda malament que ho digui, però no sembla pas que tinguis gaires diners, tu, per poder-te estafar.
– No tinc res -va dir en Tengo-. A part de l’ànima.
– Com a la història de Mefistòfil, doncs -va fer ella.
– Potser seria millor que anés a aquesta adreça i comprovés si existeix, realment, l’oficina.
– Fes-m’ho saber, quan ho esbrinis -va dir ella, entretancant els ulls per examinar-se l’esmalt d’ungles.
La Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts sí que existia. Després de les classes, en Tengo va anar en tren fins a Yotsuya i des d’allí va caminar fins a Kôjimachi. Va buscar l’adreça de la targeta i va trobar un edifici de tres plantes amb una placa daurada a l’entrada amb el nom de la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts. L’oficina era a la segona planta. En aquell pis també hi havia l’Editorial Musical Mikimoto i l’Oficina de Comptabilitat Kôda. Per la mida de l’edifici, les oficines no podien ser gaire grans, i, per l’aspecte, cap d’aquells negocis no devia ser gaire pròsper. És clar que, igualment, des de fora no es podia saber com eren, per dins. En Tengo va dubtar si havia d’agafar l’ascensor i pujar fins a la segona planta per saber com era. Tenia ganes de veure’n la porta, com a mínim, per saber quina mena d’oficina era. Però potser la cosa es complicaria una mica, si trobava l’Ushikawa pel passadís.
Va tornar a casa agafant dos trens i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. Excepcionalment, en Komatsu hi era, i es va posar al telèfon de seguida.
– Ara no em va gens bé -va dir en Komatsu. Parlava més de pressa de l’habitual, i en veu més baixa.- Em sap greu, però ara no puc parlar, aquí.
– És per una cosa molt important, Komatsu -va dir en Tengo-. Avui ha vingut un home molt estrany, a l’acadèmia. I em sembla que sap que hi ha alguna relació entre Crisàlide d’aire i jo.
En Komatsu va quedar uns quants segons callat a l’auricular.
– Crec que et podré trucar d’aquí a vint minuts. ¿Ets a casa, ara?
En Tengo va dir que sí, i en Komatsu va penjar. Mentre esperava la trucada, en Tengo va esmolar dos ganivets de cuina, va fer bullir aigua i es va preparar un te. Al cap de vint minuts justos va sonar el telèfon. Era estrany, tractant-se d’en Komatsu.
El to de veu d’en Komatsu que sortia per l’auricular era molt més calmat que abans. Devia haver anat a un lloc més tranquil per trucar des d’allà. En Tengo li va explicar, de manera breu i resumida, la conversa que havia mantingut amb l’Ushikawa a la sala de visita.
– ¿La Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts? No n’he sentit a parlar mai. I això que et donin un ajut de tres milions de iens tampoc no té ni cap ni peus. Evidentment, jo reconec que tu tens molt futur, com a escriptor, però encara no has publicat ni una sola obra. No pot ser. Aquesta gent amaga alguna cosa.
– Això és exactament el que he pensat jo.
– Deixa’m una mica de temps. Miraré d’esbrinar alguna cosa sobre aquesta Fundació. Quan en sàpiga res, ja t’avisaré. Però, sigui com sigui, aquest tal Ushikawa sap que hi ha alguna relació, entre la Fukaeri i tu.
– Sembla que sí.
– Això ens pot portar complicacions.
– S’ha posat en marxa alguna cosa -va dir en Tengo-. Està bé, que haguem aixecat la roca, però la sensació que tinc és que ara, de sota, en sortirà reptant alguna cosa esgarrifosa.
En Komatsu va fer un sospir a l’auricular.
– A mi tampoc no paren de molestar-me. Les revistes setmanals estan revolucionades. També han vingut les cadenes de televisió. Avui, al matí, s’ha presentat la policia a l’editorial i no han parat de fer preguntes. Ja saben quina és la relació que hi ha entre la Fukaeri i Sakigake. I que els seus pares estan en parador desconegut, és clar. Els mitjans també ho esbombaran als quatre vents, això.
– I ¿què fa, el professor Ebisuno?
– Des de fa uns quants dies, no m’hi he pogut posar en contacte, amb el Professor. No té línia telefònica, i ell tampoc no m’ha trucat. Pot ser que ell també tingui un bon daltabaix, a casa seva. O pot ser que torni a tramar alguna cosa.
– Per cert, Komatsu, canviant una mica de tema: ¿ho has dit a algú, que estic escrivint una novel·la?
– No, no ho he dit a ningú -va respondre en Komatsu a l’instant-. ¿Per què ho hauria de dir a ningú, això?
– No, tant és. Només t’ho volia preguntar.
En Komatsu va quedar un moment callat.
– Tengo, potser no ho hauria de dir, a aquestes alçades, però em sembla que ens hem ficat en un bon embolic.
– Tant és, on ens hàgim ficat: ara, el que és segur és que ja no ens podem fer enrere.
– I si no ens podem fer enrere, hem de tirar endavant, sigui com sigui. Encara que ens surti aquesta cosa esgarrifosa que dius.
– Ens haurem de lligar bé els cinturons de seguretat -va dir en Tengo.
– Exactament -va respondre en Komatsu, i va penjar.
Va ser un dia molt llarg. En Tengo es va asseure a taula i va pensar en la Fukaeri mentre es prenia el te ja fred. ¿Què devia fer, ella, sola tot el dia, tancada al seu amagatall? Evidentment, però, ningú no ho podia saber, què feia.
A la casset, la Fukaeri li havia dit que el poder i la saviesa de la gent petita podien causar algun dany al Professor o a ell mateix. «Al bosc has d’anar amb compte». En Tengo va mirar al seu voltant involuntàriament. Sí, el seu món era a dins del bosc.
3
AOMAME
No podem decidir com naixem, però podem decidir com morim
Aquell vespre de final de juliol, quan per fi es va dissipar l’espessa capa de núvols que havia cobert el cel durant tants dies, es van veure clarament les dues llunes al cel. L’Aomame les observava des de la petita terrassa del seu apartament. Li hauria agradat poder trucar a algú immediatament i demanar: «¿Pots treure un moment el cap per la finestra i mirar el cel? ¿Quantes llunes hi ha? Des d’on sóc jo, se’n veuen dues clarament. ¿I des d’on ets tu?».
Però no tenia a qui fer una trucada com aquesta. Potser hauria pogut trucar a l’Ayumi, però no volia que la relació personal que hi mantenia es fes més estreta. L’Ayumi era una policia en actiu, i ella, segurament, aviat mataria un altre home, es canviaria la cara, s’inventaria un nom, aniria a viure en una altra banda i deixaria d’existir. Naturalment, tampoc no tornaria a veure l’Ayumi, ni s’hi podria posar en contacte. Un cop has intimitat amb algú, és molt dur, haver-hi de tallar la relació.
L’Aomame va entrar a dins, va tancar la porta de vidre i va posar l’aire condicionat. Va passar la cortina per aïllar-se de les llunes. Aquelles dues llunes que solcaven el cel tenien un efecte pertorbador, en ella. També alteraven subtilment la gravetat de la Terra, i ella sentia que, d’alguna manera, l’afectaven físicament. Encara faltaven dies perquè li hagués de venir la regla, però se sentia el cos una mica lent i pesant. Tenia la pell seca i el pols alterat. Va decidir no pensar més en les llunes, per molt que es tractés d’una qüestió sobre la qual no es pogués permetre no pensar-hi.
Va fer estiraments damunt la catifa per eliminar aquella sensació de lentitud que tenia al cos. Va passar llista, d’un en un, a tots els músculs que pràcticament no es fan servir habitualment i els va estirar de manera sistemàtica, a consciència. Els músculs es van queixar en silenci, i li van començar a caure gotes de suor a terra. Havia creat aquella sèrie d’estiraments per a si mateixa, i cada dia l’anava modificant per fer-la encara més intensa i efectiva. Només li servia a ella: no la podia fer servir per a les classes del club esportiu, perquè una persona normal no hauria pogut aguantar aquell grau de dolor; fins i tot la major part dels seus companys monitors haurien cridat de sofriment.
Mentre feia els exercicis, tenia posat el disc de la Sinfonietta de Janacek dirigida per George Szell. La Sinfonietta només durava uns vint-i-cinc minuts, però en aquest temps podia fer patir cadascun dels músculs amb prou profit. No era ni massa ni massa poc, sinó el temps just. Quan s’acabava la música, aturava la platina i tornava a posar el braç acústic en la posició inicial, sentia com si tant el seu cos com la seva ment fossin una baieta acabada d’escórrer.
L’Aomame ja se sabia tota la Sinfonietta, de principi a final, de memòria. Quan escoltava aquella música mentre estirava el cos pràcticament fins al límit, assolia un estat de calma increïble. Era com si estigués fent de torturadora i, al mateix temps, l’estiguessin torturant; com si estigués forçant algú i, al mateix temps, l’estiguessin forçant a ella. Aquest desenllaç íntim, que tenia l’efecte de consolar-la, era el que intentava aconseguir, i la Sinfonietta de Janácek era la música de fons perfecta per a aquest fi.
A les deu de la nit va sonar el telèfon. En agafar l’auricular va sentir la veu d’en Tamaru.
– ¿Com ho tens, demà? -li va preguntar.
– Acabo de treballar a dos quarts de set.
– ¿Pots passar per aquí, després?
– Sí -va dir l’Aomame.
– Molt bé -va dir en Tamaru. Es va sentir el so del bolígraf escrivint a l’agenda.
– Per cert, ¿ja heu trobat un gos nou? -va preguntar l’Aomame.
– ¿Un gos? Ah, sí. M’he decidit per un altre pastor alemany, una femella. Encara no en conec gaire bé el caràcter, però ha fet l’ensinistrament bàsic i sembla que fa força cas del que se li diu. Va venir fa uns deu dies, i més o menys ja s’ha acostumat a la casa. I les dones també estan més tranquil·les, des que ha arribat la gossa.
– Que bé!
– Aquesta en té prou, amb menjar de gos normal i corrent. Res de complicacions.
– Normalment, els pastors alemanys no mengen espinacs.
– És veritat, que l’altra era rara. I hi ha èpoques que els espinacs no són gens barats -es va queixar en Tamaru, amb una certa malenconia. Després va fer una pausa d’uns quants segons i va canviar de tema.- Avui és molt bonic, el cel.
L’Aomame va arrugar una mica el front a l’altra banda del telèfon.
– ¿Per què em parles del cel, de sobte?
– Jo també parlo del cel, a vegades.
– És clar -va dir l’Aomame. Però ell no era dels que es posen a parlar perquè sí sobre la bellesa de la natura, quan són al telèfon.
En Tamaru va callar un moment amb l’auricular a la mà, i després va continuar:
– L’altre dia vas ser tu, qui va treure el tema del cel, quan parlàvem per telèfon. ¿Te’n recordes? Des de llavors que em ronda pel cap. I abans me l’he mirat: no hi havia ni un núvol, i era molt bonic.
«¿I quantes llunes hi havia?», va anar de poc que no li preguntés l’Aomame. Però no ho va arribar a dir. Hauria estat massa perillós. L’últim dia, en Tamaru li havia parlat sobre ell mateix: que no havia conegut els seus pares, que havia crescut en un orfenat, com havia aconseguit la nacionalitat. Era la primera vegada que parlava tanta estona amb ell. No era home de parlar gaire sobre si mateix. L’Aomame li queia bé, personalment, i estava relativament relaxat, quan hi parlava. Però, igualment, era un professional, i estava entrenat per assolir el seu objectiu recorrent la distància més curta possible. Era millor no dir-li més del que calgués.
– Crec que hi puc arribar cap a les set, després de la feina -va dir l’Aomame.
– Molt bé -va respondre en Tamaru-. Suposo que tindràs gana. Demà el cuiner té festa i no et podrem oferir un sopar com cal, però si et van bé uns sandvitxos, els puc preparar.
– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.
– Necessitaré el teu permís de conduir, el passaport i l’assegurança mèdica. Els hauries de portar demà. I també m’hauries de donar una còpia de la clau del teu apartament. ¿Ho podràs tenir a punt?
– Em sembla que sí.
– I una altra cosa: voldria que parléssim nosaltres dos sols, sobre allò de l’altre dia. ¿Em podràs dedicar un moment, quan acabis amb la senyora?
– ¿Allò de l’altre dia?
En Tamaru va fer un moment de silenci, d’un silenci pesant com el d’una alosa.
– Em pensava que volies una cosa. ¿No te’n recordes?
– És clar, que me’n recordo -va dir l’Aomame, confosa. Encara tenia al cap la història de les llunes.
– Demà a les set -va dir en Tamaru, i va penjar.
L’endemà al vespre, el nombre de llunes continuava essent el mateix. Després d’acabar la feina, dutxar-se a corre-cuita i sortir del club esportiu, a la banda est del cel, encara clar, hi havia dues llunes pàl·lides. Es va quedar dreta al pas de vianants elevat del carrer Gaien-nishi, es va recolzar a la barana i va contemplar una estona aquelles dues llunes. Tanmateix, no hi havia ningú més, a part d’ella, que es molestés a mirar-les. La gent que passava es limitava a observar amb cara de sorpresa l’Aomame, palplantada allà mirant el cel, i continuava caminant amb pas lleuger cap a l’estació de metro sense mostrar cap interès pel cel. Guaitant les llunes, l’Aomame va començar a sentir la mateixa pesantor que havia notat el dia abans. Va pensar que havia de deixar de contemplar les llunes d’aquella manera, perquè no li feia cap bé. Però per molt que s’esforcés a no mirar-les, no deixava de notar-ne la mirada damunt la pell. Encara que ella no les observés, elles sí, que se la miraven. I sabien el que es disposava a fer.
La mestressa i l’Aomame van beure cafè fort i calent en unes tasses antigues molt ornamentades. La mestressa s’hi va posar un pensament de llet i se’l va beure sense remenar-lo. Tampoc no hi va afegir sucre. L’Aomame se’l va beure sol, com sempre. Tal com li havia promès, en Tamaru els havia preparat sandvitxos i els els va portar. Els havia fet a trossos petits perquè se’ls poguessin menjar d’una sola mossada. Ella se’n va menjar uns quants. Eren molt senzills, de pa negre amb cogombre i formatge, però tenien un gust exquisit. En Tamaru sabia preparar coses senzilles de manera molt escaient i refinada. Era molt destre amb el ganivet, i tallava tots els ingredients a la mida i el gruix adequats. Sabia de quina manera calia procedir, a la cuina. Només per això, el gust del que preparava canviava d’una manera increïble.
– ¿Tens l’equipatge preparat? -li va preguntar la mestressa.
– He donat la roba i els llibres que no necessito. El que necessito per començar una nova vida, ho tinc tot en una bossa, per poder-m’ho endur quan calgui. L’únic que queda a l’apartament són els electrodomèstics i els estris de cuina per estar-m’hi de moment, el llit, el futon, i la vaixella i els coberts.
– Ja ens n’encarregarem nosaltres, del que hi deixis. Tampoc no cal que hi pensis, en tots els tràmits del contracte del pis. L’únic que has de fer és tenir preparat l’equipatge que realment necessites per marxar així que calgui.
– ¿Hauria d’avisar, a la feina? Es poden estranyar, si un dia, de sobte, hi deixo d’anar.
La mestressa va deixar la tassa de cafè damunt la taula sense fer soroll.
– No cal que hi pensis, tampoc, en això.
L’Aomame va assentir sense dir res. Es va menjar un altre tros de sandvitx i va fer un glop de cafè.
– Per cert, ¿tens diners al banc?
– Al compte corrent hi tinc uns sis-cents mil iens. I tinc dos milions de iens en un compte d’estalvi.
La mestressa va considerar aquestes quantitats.
– Del compte corrent, en pots treure fins a quatre-cents mil iens, en unes quantes vegades. Els del compte d’estalvi no els toquis. Val més que no els retiris, ara, a corre-cuita. Podria ser que t’estiguessin investigant. Hem d’anar amb molt de compte. Ja te’ls donaré jo després, aquests diners. ¿Tens cap altra mena de propietat?
– Els diners que he rebut de vostè fins ara, els tinc en una caixa forta al banc.
– Doncs, treu-los de la caixa forta, però no els guardis a casa. Pensa en un lloc on els puguis guardar amb seguretat.
– D’acord.
– De moment és això, el que vull que facis. A part d’això, has de fer la vida de sempre. No canviïs de costums, ni facis res que pugui cridar l’atenció. I evita tant com puguis parlar de coses importants per telèfon.
Així que va haver acabat de dir això, la mestressa es va ensorrar a la butaca, com si hagués esgotat tota l’energia que tenia.
– ¿Ja s’ha fixat, el dia? -va preguntar l’Aomame.
– Encara no, per desgràcia -va respondre la mestressa-. Estem esperant que ens diguin alguna cosa. Les condicions ja estan decidides, però ells concreten l’agenda tan tard com els és possible. Pot ser que ens ho diguin amb una setmana de temps. O pot ser que amb un mes. Tampoc no sabem el lloc. Suposo que deus estar nerviosa, però hauràs de prendre paciència.
– No em fa res, haver-me d’esperar -va dir l’Aomame-. Però, ¿em podria explicar, ni que fos per sobre, en quines circumstàncies ho hauré de fer?
– Li faràs una sessió d’estiraments musculars -va dir la mestressa-. El que fas normalment. Aquest home té alguna mena de problema físic. No posa la seva vida en perill, però es veu que li causa força dolor. Ha provat diverses tècniques curatives, per intentar solucionar-lo. A més de la medicina oficial, ho ha provat tot: el shiatsu, l’acupuntura, els massatges… Però, fins ara, no ha aconseguit cap resultat evident. Precisament, aquest problema físic és l’únic punt feble del Líder, i s’ha convertit en la nostra via d’entrada.
Al darrere de la mestressa hi havia la cortina passada. No es veien les llunes. L’Aomame, però, en sentia a la pell la fredor de la mirada. Semblava que el seu silenci conspirés per penetrar d’amagat a la sala.
– Ara tenim una persona infiltrada a dins del grup. Per mitjà d’aquesta persona, jo els he fet arribar la informació que tu ets una gran experta en estiraments musculars. No ha estat gaire difícil, perquè realment ho ets. Estan molt interessats en tu. Primer et volien fer anar fins a la base del grup, a Yamanashi, però tu no pots sortir de Tòquio, a causa de la teva feina. Això és el que els he venut. Sigui com sigui, aquest home sol venir una vegada al mes a Tòquio, a fer gestions, i s’allotja discretament en un hotel de la ciutat. Tu li faràs una sessió d’estiraments en una habitació d’aquest hotel. I, allà, només hauràs de fer el de sempre.
L’Aomame va visualitzar mentalment la situació: una habitació d’hotel; un home ajagut en una estora d’exercici, i ella li fa estiraments musculars, sense veure-li la cara; ell, de bocaterrosa, amb el clatell desprotegit; ella allarga el braç i treu de la bossa el picador de gel que sempre fa servir en aquests casos.
– ¿Podrem estat tots dos sols a l’habitació, oi? -va preguntar l’Aomame.
La mestressa va fer que sí amb el cap.
– El Líder procura que la gent del grup no vegi que té un problema físic. Per això segurament no hi haurà ningú més, en aquell moment. Sereu vosaltres dos sols.
– ¿Ja els saben, ells, el meu nom i el lloc on treballo?
– Són molt previnguts. Ja deuen haver investigat el teu passat amb lupa. Però sembla que no hi han trobat res. Ahir ens van dir que volen que vagis a l’hotel on s’estaran quan vinguin a la ciutat. Així que sàpiguen l’hora i el lloc, ens avisaran.
– Suposo que el fet que vingui a veure-la aquí no els farà sospitar de vostè, ¿oi?
– Jo sóc sòcia del club esportiu on treballes, i només véns a casa meva per fer-me sessions d’entrenament personal. No tenen cap raó per pensar que hi hagi res més, entre tu i jo.
L’Aomame va fer que sí amb el cap.
La mestressa va continuar:
– Aquest Líder sempre va amb dos guardaespatlles, quan surt de viatge. Tots dos són fidels del grup i experts en karate. No hem arribat a saber si porten armes, però es veu que són força bons, i s’entrenen cada dia. Ara bé, segons en Tamaru, només són uns aficionats, al capdavall.
– A diferència d’ell.
– A diferència d’ell. En Tamaru havia estat membre de les Forces d’Autodefensa. Està entrenat per fer tot el que calgui, immediatament i sense vacil·lar, a fi d’assolir el seu objectiu. No dubta mai, sigui qui sigui amb qui s’hagi d’enfrontar. Els aficionats sí, que dubten. Sobretot, quan s’enfronten amb una dona jove.
La mestressa va tirar el cap enrere, es va recolzar al respatller i va fer un profund sospir. Després va tornar a seure bé i va mirar directament l’Aomame a la cara.
– Segurament, aquests dos guardaespatlles s’esperaran en una altra habitació, mentre tu tens cura del Líder. Estaràs una hora sola amb ell. De moment, això és el que tenim fixat. Però, tot i així, ningú no ho sap, què pot passar, realment. Les coses canvien amb extrema facilitat. El Líder no informa mai dels seus moviments fins a última hora.
– ¿Quants anys té, més o menys?
– Segons m’han dit, deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i és força alt. Em sap greu, però, a part d’això, no en sé res més.
En Tamaru l’esperava a l’entrada. L’Aomame li va donar la còpia de la clau, el permís de conduir, el passaport i l’assegurança mèdica. Ell es va retirar un moment per fer còpies de la documentació i, després de comprovar que ja les tenia totes, l’hi va tornar. A continuació va fer que l’Aomame l’acompanyés al seu despatx, que era a un extrem de la sala. Era una habitació quadrada sense cap decoració. Tenia una finestra minúscula, que donava al jardí. A la paret hi havia un aparell d’aire condicionat que feia una lleugera remor. En Tamaru va fer seure l’Aomame en una petita cadira de fusta i es va acomodar a la seva, davant de l’escriptori. Hi havia una renglera de monitors a la paret. Si calia, podia variar l’angle de les càmeres. Hi havia el mateix nombre d’aparells de vídeo que gravaven les imatges dels monitors. Les càmeres enfocaven diversos punts de fora del mur. La de més a la dreta mostrava l’entrada de la casa d’acollida on vivien les dones. S’hi veia el nou gos guardià, descansant ajagut a terra. Era força més petit que el gos d’abans.
– El cadàver del gos no va quedar gravat -va dir en Tamaru, com si es volgués avançar a la pregunta de l’Aomame-. En aquell moment no estava lligat. Com que no pot ser que es deslligués sol, algú ho devia fer.
– Algú a qui el gos no bordaria, si se li acostés.
– Hem de suposar això.
– És estrany, ¿oi?
En Tamaru va fer que sí amb el cap, però no va dir res. No havia deixat de rumiar en totes les possibilitats plausibles, i ara no tenia gens de ganes d’explicar-les a ningú.
Després en Tamaru va allargar la mà per obrir un calaix del cabinet que tenia al costat i en va treure una bossa negra de plàstic. A dins de la bossa hi havia una tovallola blava descolorida, i quan la va desplegar en va sortir un objecte metàl·lic, negre i lluent. Era una pistola automàtica petita. La va donar a l’Aomame sense dir res. Ella la va agafar en silenci i la va sospesar. Era molt més lleugera del que semblava. Aquella cosa tan lleugera podia provocar la mort d’una persona.
– Acabes de cometre dos errors molt greus. ¿Saps quins? -li va preguntar en Tamaru.
L’Aomame va intentar recordar tots els moviments que havia fet, però no va saber en què es podia haver equivocat. S’havia limitat a agafar la pistola que ell li havia donat.
– No ho sé -va reconèixer.
– El primer -va explicar en Tamaru- és que quan has agafat la pistola, no has comprovat si estava carregada o no; si hagués estat carregada, hauries d’haver comprovat si el fiador estava posat o no. L’altre és que després d’agafar-la has dirigit el canó cap a mi, encara que només hagi estat un instant. No pots fer de cap manera ni una cosa ni l’altra. A més a més, quan no tens intenció de disparar, és millor que no fiquis el dit a dins del guardamà.
– D’acord. A partir d’ara aniré amb compte.
– Deixant de banda els casos d’emergència, per norma no has de posar ni un sol cartutx a la pistola quan l’agafis, la donis o la portis a sobre. A més a més, quan vegis una pistola, per principi l’has de manipular com si estigués carregada, fins que sàpigues que no ho està. Les pistoles estan fetes per matar gent. Per molt amb compte que vagis, mai no et passaràs. Segurament hi ha gent que riuria, si em sentís dir això, i afirmaria que sóc massa cautelós, però els accidents idiotes passen de debò, i els qui hi resulten morts o greument ferits sempre són els qui es riuen dels qui som massa cautelosos.
Es va treure una bossa de polietilè de la butxaca de l’americana. A dins hi havia set cartutxos nous. Els va deixar damunt la taula.
– Tal com veus, ara la pistola no té cartutxos. El carregador està posat, però és buit. A la recambra tampoc no hi ha cap cartutx.
L’Aomame va assentir.
– Això t’ho regalo jo. Però si no ho fas servir, m’ho has de tornar tot tal com està.
– És clar -va dir l’Aomame amb la gola seca-. Però, et deu haver costat diners, aconseguir-ho, ¿no?
– No et preocupis, per això -va respondre en Tamaru-: tens altres coses més importants de què preocupar-te. Deixa’m parlar a mi. ¿Has disparat mai una pistola?
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Ni una sola vegada.
– En principi, els revòlvers són més fàcils de fer servir que no pas les pistoles automàtiques. Sobretot per a un aficionat. El mecanisme és més senzill, són més fàcils de manipular i és més difícil cometre errors. Però els revòlvers mínimament eficients són grossos i poc pràctics, per traginar-los. O sigui que t’anirà millor aquesta pistola automàtica. És una Heckler & Koch HK4, de fabricació alemanya i quatre-cents vuitanta grams de pes, sense munició. És petita i lleugera, però fa servir munició de nou mil·límetres, i és potent. I també té poc retrocés. No en pots esperar gaire precisió, a molta distància, però per al que tu penses fer-la servir està bé. Heckler & Koch és una empresa de fabricació d’armes creada després de la guerra, però la HK4 està basada en el model HSc, que ja es feia servir abans de la guerra i era molt reconegut. Es fabrica des del 1968 i encara compleix els estàndards actuals. O sigui que és de fiar. No és nova però la feia servir una persona que hi entenia, i està molt ben cuidada. Les armes són com els cotxes, i te’n pots refiar més d’una que s’hagi fet servir una mica que no pas d’una que sigui nova del tot.
En Tamaru li va agafar la pistola i li va explicar com l’havia de manipular. Li va mostrar com es posava i es treia el fiador. Va treure el fiador, en va extreure el carregador i després el va tornar a posar.
– Sempre que treguis el carregador, has de posar el fiador. Si treus el fiador i treus el carregador de dins de la pistola, quan tiris la corredora cap enrere, caurà el cartutx de la recambra; ara no surt perquè no n’hi ha cap. Després, quan la corredora està completament oberta, tires el gallet cap enrere, així. Llavors es tanca la corredora. Així, el carregador queda travat. Si tornes a tirar el gallet enrere, el carregador baixa, i ja n’hi pots posar un altre.
En Tamaru va fer tot aquest seguit d’operacions de pressa, amb mà experta. Després el va repetir fent-les a poc a poc, d’una en una, comprovant-les totes. L’Aomame l’observava per assimilar-ho tot.
– Prova-ho tu.
L’Aomame, amb molt de compte, va treure el carregador, va tirar la corredora enrere, va buidar la recambra, va treure el carregador i el va tornar a ficar a dins de la pistola.
– Així està bé -va dir en Tamaru. Després li va agafar la pistola, en va treure el carregador, hi va posar els set cartutxos amb molta atenció i els va ficar a la pistola fent un so fort i sec. Va tirar enrere la corredora i va introduir un cartutx a la recambra. Després va abaixar una palanca que hi havia a la banda esquerra de la pistola i va passar el topall del carregador.
– Intenta fer el mateix que abans. Ara està totalment carregada, i també hi ha un cartutx a la recambra. El fiador està passat, però això no canvia el fet que no has de dirigir el canó cap a ningú -va dir en Tamaru.
L’Aomame va agafar la pistola amb el fiador passat i es va adonar que pesava més; no era tan lleugera com abans. Emanava, ben perceptiblement, un aire de mort. Era una eina fabricada amb precisió per matar gent. Li van començar a suar les aixelles.
L’Aomame va tornar a comprovar que el fiador estava passat, va treure el topall del carregador, en va extreure el carregador i el va deixar damunt la taula. Després va tirar la corredora cap enrere i va treure el cartutx que hi havia a la recambra. El cartutx va fer un so sec en caure al terra de fusta. Va prémer el gallet, va tancar la corredora, va tornar a prémer el gallet i va tornar a ficar el carregador al seu lloc. Tot seguit, amb les mans tremoloses, va recollir el cartutx de nou mil·límetres que li havia caigut als peus. Tenia la gola seca i sentia un dolor cada vegada que respirava.
– No està malament, per ser la primera vegada -va dir en Tamaru mentre tornava a introduir al carregador el cartutx de nou mil·límetres que havia caigut a terra-. Però encara necessitaràs molta pràctica. I et tremolen les mans. Has de practicar unes quantes vegades al dia els moviments per treure el carregador, perquè el teu cos memoritzi completament el tacte de la pistola. Has d’aconseguir fer-ho tan de pressa i tan mecànicament com jo ho acabo de fer. I poder-ho fer també a les fosques, sense equivocar-te gens. En el teu cas, no necessitaràs canviar el carregador a mig fer, però aquests moviments són l’abecé de com es fa servir una pistola. Te’ls has d’aprendre.
– ¿No cal que m’entreni a disparar-la?
– No la faràs servir per disparar-li a ningú. Només et dispararàs a tu mateixa, ¿no?
L’Aomame va fer que sí.
– Així, no cal que t’entrenis a disparar. En tens prou d’aprendre a ficar-hi els cartutxos, treure el fiador i fer servir el gallet. Per començar, ¿on aniries, a fer pràctiques de punteria?
L’Aomame va fer que no amb el cap: no se li acudia cap lloc.
– Per cert, si t’has de disparar a tu mateixa, ¿on et dispararies? Fes-ho veure.
En Tamaru va comprovar que el carregador fos a dins de la pistola i que el fiador estigués passat i la va donar a l’Aomame.
– El fiador està passat -li va dir.
L’Aomame es va posar el canó de la pistola a la templa. Va notar el fred del metall. En veure-ho, en Tamaru va moure el cap a banda i banda unes quantes vegades.
– No dic que estigui malament, però és millor que no t’apuntis al pols. És molt més difícil del que et penses, travessar l’os de la templa per arribar fins al cervell. Normalment, en aquests casos et tremola la mà, i si et tremola la mà, el retrocés fa que el tret es desviï. Això fa que hi hagi força casos en què només es trenca el crani, però la persona no es mor. I no deus voler que et passi això.
L’Aomame va fer que no sense dir res.
– Quan es va acabar la guerra, Hideki Tôjô, per evitar que l’agafés l’exèrcit nord-americà, es va posar el canó de la pistola damunt del cor per disparar-se i va prémer el gallet, però el tret es va desviar i li va anar a parar a l’estómac, i no es va morir. Era un pobre desgraciat, perquè dirigia tot un exèrcit de professionals i ni tan sols va ser capaç de matar-se a si mateix d’un tret. El van traslladar corrents a l’hospital, va ser atès amb la màxima diligència per un equip de metges nord-americans i, quan es va haver recuperat, el van jutjar i el van condemnar a morir penjat. És una mort terrible. El moment de la mort és molt important, per a les persones. No podem decidir com naixem, però podem decidir com morim.
L’Aomame es va mossegar el llavi.
– La manera més segura és ficar-se la pistola a la boca i travessar el cervell des de sota. Així.
En Tamaru li va agafar la pistola i li va ensenyar com fer-ho. L’Aomame sabia que el fiador estava passat, però, igualment, veure com ho feia la va posar molt nerviosa. Li costava respirar, com si s’hagués ennuegat amb alguna cosa.
– De tota manera, això tampoc no és cent per cent segur. Jo conec personalment un home que no es va morir i va quedar en un estat horrorós. Estàvem junts a les Forces d’Autodefensa. Es va posar el canó d’un rifle a la boca, va posar una cullera de través damunt el gallet i la va empènyer amb els dits grossos dels peus. Però el rifle se li devia moure una mica. No es va arribar a morir, i va quedar com un vegetal. Va viure així durant deu anys. No és tan fàcil, acabar amb la pròpia vida. No és com a les pel·lícules, que tothom es mor com si res, sense sentir cap dolor. A la realitat les coses no van així: hi ha qui no es mor, i es passa deu anys ajagut al llit, pixant-se i fent de tot.
L’Aomame va fer que sí sense dir res.
En Tamaru va treure els cartutxos del carregador de la pistola i els va ficar a la bossa de polietilè. Després va donar la pistola i els cartutxos, per separat, a l’Aomame.
– Els cartutxos no són a la pistola.
L’Aomame va assentir i els va agafar.
– No pensis en el pitjor -va dir en Tamaru-. Crec que és més intel·ligent pensar que en sortiràs amb vida. I més realista, també. Aquest és el meu consell.
– D’acord -va dir l’Aomame amb la gola seca. Va embolicar la Heckler & Koch HK4 amb un mocador de coll, com si fos un estri cantellut, i la va desar al fons de la bandolera. Va ficar la bossa de polietilè amb les bales en un dels compartiments. La bandolera pesava cinc-cents grams més, però no havia canviat gens de forma; era una pistola molt petita.
– Un aficionat no l’hauria de tenir, una cosa com aquesta -va dir en Tamaru-. Per experiència sé que no en pot sortir res de bo. Però suposo que a tu no et passarà res. Tu ets una mica com jo: quan vols, ets capaç d’anteposar les regles a tu mateixa.
– Potser perquè en realitat no hi ha cap «jo mateixa».
En Tamaru no hi va afegir cap comentari.
– ¿Havies estat a les Forces d’Autodefensa, doncs? -li va preguntar l’Aomame.
– Sí, a la unitat més dura. Ens feien menjar rates, i serps, i llagostes. No és que no me les pogués menjar, però no eren gaire bones.
– ¿I què vas fer, després?
– Diverses coses. Vaig treballar en seguretat, sobretot de guardaespatlles. Sempre centrant-me en feines que feia sol. I no vaig poder evitar treballar en negocis il·legals, tot i que va ser durant poc temps. Hi vaig veure coses de tota mena, coses que la gent normalment no veu en tota la seva vida. Però vaig aconseguir no caure al fons del pou. Sempre vaig anar amb compte per poder-ne sortir quan calgués. Sóc una persona força previnguda, i no m’agraden, les màfies. És per això que, tal com ja et vaig dir, no tinc antecedents. I després vaig venir aquí. -En Tamaru va assenyalar cap a terra amb el dit.- Espero passar aquí tota la meva vida. No és que només em preocupi tenir una vida segura, però, si puc, espero no perdre la vida que tinc ara. No és gens fàcil, trobar una feina que t’agradi.
– No, és clar -va dir l’Aomame-. Però, ¿de debò, no vols que te la pagui?
En Tamaru va fer que no amb el cap.
– No vull diners. No són els diners, els que mouen el món, sinó els intercanvis. A mi no m’agrada deure favors a la gent, i, per això, més aviat miro de fer-los.
– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.
– Si per casualitat la policia et preguntés d’on has tret aquesta pistola, no vull que donis el meu nom. Òbviament, si la policia em vingués a preguntar a mi, jo ho negaria tot, i no diria res per molt que em peguessin. Però si la senyora s’hi veiés embolicada, jo no podria continuar aquí.
– Evidentment, no donaria el teu nom.
En Tamaru es va treure un paper doblegat de la butxaca i el va donar a l’Aomame. Hi havia escrit un nom d’home.
– El dia 4 de juliol, en una cafeteria que es diu Renoir, que és a prop de l’estació de Sendagaya, aquest home et va donar la pistola i els set cartutxos, i tu li vas pagar cinquanta mil iens en metàl·lic. Tu volies aconseguir una pistola, i aquest paio ho va saber i es va posar en contacte amb tu. Si la policia li pregunta, estic segur que admetrà tot allò de què l’acusin, i es passarà uns quants anys a la presó. No hi ha cap necessitat que en sàpigues res més. Si aconsegueix demostrar d’on ha sortit la pistola, la policia haurà salvat les aparences. I també pot ser que tu passis una temporada curta a la presó, per haver violat la llei de tinença d’armes.
L’Aomame va memoritzar el nom que hi havia escrit al paper i el va tornar a en Tamaru. Ell el va fer a trossos petits i el va llençar a la paperera.
– Tal com t’he dit -va continuar en Tamaru-, jo sóc una persona previnguda. Poques vegades confio en la gent, però ni tan sols llavors me’n refio. No deixo les coses al curs dels esdeveniments. Però el que m’estimo més és que no facis servir aquesta pistola i me la tornis. Així, no hi haurà complicacions per a ningú. No morirà ningú, ningú no resultarà ferit i ningú no anirà a la presó.
L’Aomame va assentir.
– No seguirem les regles novel·lístiques de Txèkhov.
– Això mateix. Txèkhov era un gran escriptor, però, naturalment, la seva manera de fer les coses no és l’única que hi ha. No totes les armes que surten en una història es disparen -va dir en Tamaru. Després va arrugar una mica el front, com si s’hagués recordat d’alguna cosa.- Ah, m’oblidava d’una cosa important. T’he de donar un cercapersones.
Va treure un petit aparell d’un calaix de l’escriptori i el va deixar damunt la taula. Tenia una pinça metàl·lica per agafar-lo a la roba o al cinturó. En Tamaru va despenjar l’auricular del telèfon i va prémer un codi de marcació ràpida de tres xifres. Després de tres trucs, el cercapersones va rebre la trucada i va començar a emetre un so electrònic intermitent. En Tamaru en va apujar el volum al màxim, en va prémer un botó i el so es va aturar. Va entretancar els ulls per comprovar que el número de la persona que trucava apareixia a la pantalla i el va donar a l’Aomame.
– Intenta tenir-lo a mà sempre que puguis -va dir en Tamaru-. O, com a mínim, no te n’allunyis gaire. Si sona, vol dir que tinc un missatge per tu. Un missatge important: no sonarà perquè tingui ganes de saber com t’ha anat el dia. Has de trucar immediatament al número que hi aparegui. I ha de ser des d’un telèfon públic. I una altra cosa: si necessites endur-te equipatge, deixa’l en un armariet de l’estació de Shinjuku.
– A l’estació de Shinjuku -va repetir l’Aomame.
– No cal que et digui que com més lleuger sigui, millor.
– No, és clar -va dir l’Aomame.
En tornar al seu apartament, l’Aomame va passar totalment la cortina de la terrassa i va treure de la bandolera la pistola Heckler & Koch HK4 i els cartutxos. Es va asseure a la taula de la cuina i va practicar unes quantes vegades treure’n el carregador buit. Cada vegada que ho repetia, ho feia més de pressa. Els seus moviments van començar a tenir un cert ritme, i les mans li van deixar de tremolar. Després va embolicar la pistola amb una samarreta vella i la va amagar en una capsa de sabates; va posar la capsa al fons de l’armari. La bossa de polietilè amb els cartutxos, la va ficar a la butxaca interior de la gavardina que hi havia penjada a l’armari. Tenia moltíssima set, i va treure te d’ordi fred de la nevera i se’n va beure tres gots seguits. Per culpa dels nervis tenia els músculs de les espatlles tensos i les aixelles li feien pudor de suor, cosa no gens habitual. Només de pensar que ara tenia una pistola veia el món d’una manera una mica diferent: les coses que l’envoltaven havien pres una tonalitat estranya, desacostumada.
Es va treure la roba i es va dutxar amb aigua calenta per treure’s aquella olor desagradable.
«No totes les pistoles s’han de disparar per força», es va dir mentre es dutxava. Una pistola no era res més que un instrument. I el món en què vivia no era el d’una història inventada, sinó un món real, ple de fissures, incoherències i d’anticlímaxs.
Van passar dues setmanes sense novetat. L’Aomame va anar com sempre a treballar al club esportiu i hi va fer classes d’arts marcials i estiraments: no podia canviar els patrons de conducta habituals. Va intentar complir escrupolosament el que li havia dit la mestressa. En tornar a casa, després de sopar, passava la cortina i s’asseia a la taula de la cuina per entrenar-se a fer servir la Heckler & Koch. Va ser com si el seu pes i consistència, l’olor de l’oli, la força destructora i el silenci del mecanisme s’anessin convertint gradualment en part del seu cos.
De vegades s’entrenava a manipular la pistola tapant-se els ulls amb un mocador de coll. Va aconseguir posar el carregador, treure el fiador i tirar enrere la corredora a gran velocitat sense veure-hi. Cadascun dels sons concisos i cadenciosos que provocaven els seus moviments li ressonaven a l’oïda d’una manera agradable. Dins la foscor, s’anaven confonent a poc a poc els sorolls reals que sorgien de l’instrument que manipulava i els que ella reproduïa mentalment. La separació que hi havia entre ella i els moviments que feia es va anar esborrant fins a desaparèixer completament.
Una vegada al dia es posava davant del mirall del lavabo i es ficava el canó de la pistola, amb el carregador posat, a la boca. Sentia la duresa del metall a les dents i s’imaginava prement el gallet. Amb aquell moviment, la seva vida s’acabaria. A l’instant següent ja no seria en aquest món. Donava indicacions a la imatge de si mateixa de dins el mirall i li recordava les coses a què havia de parar atenció: que no li tremolés la mà; que contrarestés el retrocés de la pistola; que no tingués por, i, sobretot, que no vacil·lés davant de res.
Si volgués, ho podria fer ara, pensava. N’hi hauria prou de tirar el dit un centímetre enrere. Fins i tot tenia ganes de fer-ho. Però s’hi repensava i es treia la pistola de la boca, n’extreia el carregador, posava el fiador i la deixava a la pica, entre el tub de pasta de dents i el raspall. No, era massa aviat: abans encara havia de fer una cosa.
Sempre portava el cercapersones a la cintura, tal com li havia dit en Tamaru. Quan dormia, el deixava al costat del despertador. El tenia a punt en tot moment per poder reaccionar així que sonés. Però el cercapersones no sonava. Ja havia passat una setmana.
La pistola, dins la capsa de sabates; els set cartutxos a la butxaca de la gavardina; el cercapersones, que continuava en silenci; el picador de gel especial, amb la seva agulla mortal, fina i punxeguda; la bossa de viatge amb els efectes personals. I la cara nova i la vida nova que l’esperaven; l’armariet de l’estació de Shinjuku, amb els feixos de bitllets. L’Aomame vivia aquells dies de ple estiu rebent els senyals que li enviaven totes aquelles coses. La gent ja es trobava de ple a les vacances estivals, moltes botigues havien abaixat les persianes, hi havia menys persones pel carrer. També havia disminuït el nombre de cotxes, i la ciutat s’havia sumit en el silenci. De vegades tenia la sensació de no saber on es trobava. Es preguntava a si mateixa si allò era la realitat; si no ho era, però, no se li acudia a quin altre lloc havia d’anar-la a cercar. Per tant, de moment no podia sinó reconèixer aquella com a única realitat, i trampejar-la com pogués.
«No em fa por morir», es va tornar a dir, per estar-ne segura. «El que em fa por és que m’enganyi la realitat, que em deixi de banda».
Ho tenia tot a punt. També estava preparada mentalment. En qualsevol moment, així que en Tamaru li digués alguna cosa, podia sortir immediatament de casa seva. Però en Tamaru no li deia res. El calendari deia que ja s’acostaven al final de l’agost. Faltava poc perquè s’acabés l’estiu, i a fora les cigales entonaven els últims cants agònics. ¿Com podia ser, que si els dies se li feien tan terriblement llargs, hagués passat tot un mes tan de pressa?
Quan tornava de treballar al club esportiu, l’Aomame es treia la roba amarada de suor, la ficava a la cistella de la bugada i es quedava en top i pantalons curts. Passat el migdia hi havia aiguats molt intensos. El cel s’enfosquia completament i començava a sentir-se el so de les gotes de pluja, grosses com còdols petits, picant a terra i, durant una estona, el rugit dels trons. Després de la tempesta, quedaven els carrers molls. Quan tornava a sortir el sol, els seus raigs intensos feien evaporar l’aigua i la ciutat quedava presa per la calitja. Al vespre es tornava a ennuvolar i el cel quedava cobert per un vel espès. Les llunes no es veien.
Necessitava reposar una mica abans de començar a preparar el sopar. Obria el diari del vespre a la taula de la cuina mentre es prenia un got de te d’ordi fred i es menjava unes llavors de soia que havia bullit abans. Començava a la primera pàgina i anava passant les següents per ordre, mirant-ne els articles.
Aquell dia no n’hi havia cap que li cridés l’atenció. Era el diari vespertí de sempre. Però quan va obrir la secció de notícies locals, de sobte es va trobar una foto de la cara de l’Ayumi davant dels ulls. Va contenir l’alè i va arrufar el front.
Al principi va pensar que no podia ser. Devia ser la fotografia d’alguna persona que s’assemblava molt a l’Ayumi, i l’havia confós amb ella. Però, per molt que la mirés, aquella fotografia havia de ser de la jove policia que tan bé coneixia, la companya amb qui algunes vegades havia organitzat petites celebracions sexuals. En aquella fotografia somreia de manera molt lleu. Més aviat semblava un somriure incòmode, artificial. Els somriures de l’Ayumi de debò eren molt més naturals, i li omplien tot el rostre. Aquella fotografia semblava feta per enganxar-la en algun àlbum oficial. En la incomoditat del somriure hi havia un element d’intranquil·litat, de turbulència.
Si hagués pogut, l’Aomame no hauria llegit aquell article, perquè ja s’imaginava què diria, veient el titular que hi havia al costat de la fotografia. Però ho havia de fer. Allò era la realitat, i, passés el que passés, no la podia deixar de banda. Va respirar profundament i va començar.
Ayumi Nakano, soltera, de vint-i-sis anys, resident al districte de Shinjuku, a Tòquio.
L’havien assassinada a l’habitació d’un hotel de Shibuya, escanyant-la amb el cinturó d’un barnús. Estava completament despullada. Tenia les mans emmanillades al capçal del llit. Li havien entaforat una peça de roba a la boca perquè no pogués cridar. El cadàver l’havia descobert una treballadora de l’hotel, abans del migdia, quan havia anat a netejar l’habitació. Ella i un home hi havien entrat la nit anterior, abans de les onze, i l’home havia marxat tot sol a l’alba. Havien pagat l’habitació per avançat. No es tractava pas d’un incident excepcional, en una ciutat com Tòquio. A les grans ciutats es reuneix tota mena de gent, i en qualsevol moment pot sorgir la passió, i, de vegades, aquesta passió deriva cap a la violència. El diari era ple d’esdeveniments com aquells. Tanmateix, en aquest hi havia una part no gens corrent. La víctima era una agent en actiu de la policia de Tòquio, i les manilles que s’havien fet servir, suposadament, per dur a terme un joc sexual eren les reglamentàries de la policia, i no pas les manilles barates, de joguina, que es venien a les botigues d’articles eròtics. Naturalment, una notícia com aquella havia de cridar l’atenció de la gent.
4
TENGO
Potser seria millor no voler-ho
¿On devia ser, i què devia fer, ara, ella? ¿Encara devia ser testimoni de Jehovà?
En Tengo pensava que tant de bo que no. Evidentment, tothom és lliure de ser-ne creient o no, i en Tengo no tenia cap dret a dir-hi res. Però, pel que recordava, a ella, de petita, no semblava que li agradés, ser testimoni de Jehovà.
A l’època d’estudiant havia treballat al magatzem d’una botiga de licors. El sou no estava malament, però la feina era molt dura, perquè havia de carregar grans pesos. Quan s’acabava la jornada, fins i tot a una persona tan robusta com en Tengo, li feia mal tot el cos. Casualment, allà treballava amb dos nois que s’havien educat com a «testimonis de Jehovà de segona generació». Tots dos eren amables i educats. Tenien la mateixa edat que en Tengo i eren bons treballadors. A la feina no feien el ronsa ni es queixaven. Una vegada, després de plegar, havien anat tots tres junts a fer unes cerveses en una taverna. Ells dos eren amics d’infantesa, però, per diverses raons, uns anys abans havien deixat la seva religió, havien sortit junts del grup i havien entrat al món real. A en Tengo, però, li feia l’efecte que cap del dos s’havia acabat d’acostumar a aquell món nou. Des del naixement havien viscut en una comunitat reduïda i tancada, i els costava entendre i acceptar les regles d’aquell món més ampli. Sovint desconfiaven del seu propi criteri i se sentien perduts. S’havien sentit alliberats en deixar la seva religió, però al mateix temps no podien evitar pensar que potser s’havien equivocat, quan van prendre aquella decisió.
En Tengo se’n compadia. Si t’apartaves d’aquell món quan encara eres petit, abans que la teva identitat estigués clarament definida, tenies força possibilitats d’adaptar-te a la societat normal. Però si deixaves escapar aquella oportunitat, l’únic que podies fer era viure dins de la comunitat dels testimonis de Jehovà, d’acord amb els seus principis. O bé havies de pagar un preu força considerable i intentar canviar tu sol de costums i de manera de pensar. La vegada que havia parlat amb els dos nois, en Tengo s’havia recordat d’aquella nena. I havia pensat que tant de bo ella no hagués hagut de passar per una cosa com aquella.
Quan la nena va deixar-li la mà i va sortir corrents de l’aula sense ni tan sols girar-se, en Tengo s’havia quedat allà dret, sense poder fer res durant una estona. Li havia agafat la mà amb molta força. Encara notava perfectament el tacte dels dits d’ella a la mà esquerra, i el va continuar notant durant uns quants dies. I fins i tot quan, amb el pas del temps, aquella sensació es va anar fent més tènue, l’empremta que li havia deixat al cor no es va esborrar gens ni mica.
Al cap de poc es va adonar d’una cosa. Li havia sortit una miqueta de líquid de la punta del penis, que s’havia posat dur, un líquid una mica més enganxós que l’orina. Hi havia notat com un espasme, acompanyat d’una mica de dolor. Llavors encara no sabia que allò era un anunci de les pol·lucions nocturnes. Es va sentir intranquil, perquè no havia vist mai una cosa com aquella: potser, al seu cos, hi passava alguna cosa que no era normal. Però no ho podia explicar al seu pare, ni tampoc ho volia preguntar als companys de classe. A mitjanit, quan es va despertar després de somiar alguna cosa -no recordava quina-, tenia els calçotets una mica humits. Li semblava que el fet que ella li hagués agafat la mà havia desencadenat alguna cosa dintre seu.
Després no va tenir cap més contacte amb la nena. L’Aomame va continuar mantenint la seva soledat a la classe, tal com havia fet fins aleshores, sense parlar amb ningú, recitant en veu alta la seva estranya pregària. Encara que es trobés amb en Tengo en alguna banda, no canviava en absolut d’expressió, com si no hagués passat res; semblava que ni tan sols el veiés.
Tanmateix, en Tengo va començar a observar l’Aomame quan en tenia l’oportunitat, amb molt de compte i molta discreció perquè no se n’adonés ningú. Si t’hi fixaves bé, tenia uns trets molt bonics; com a mínim uns trets que es podien fer molt agradables. Tenia un cos prim, i sempre anava vestida amb roba descolorida que no era de la seva talla. Quan anava amb la roba de gimnàstica se li notava que encara no li havien crescut els pits. Era molt poc expressiva, gairebé no parlava, i sempre semblava estar mirant a algun punt llunyà. A les ninetes no s’hi notava gens de vitalitat. Això sorprenia molt en Tengo, perquè aquell dia, quan ella l’havia mirat directament als ulls, aquelles mateixes ninetes estaven plenes de llum.
Des que li havia agafat la mà, ell sabia que a dins d’aquella nena prima s’hi amagava una energia i una voluntat extraordinàries. La força amb què li havia agafat la mà era impressionant, però no era només això. La seva ment encara semblava més forta. Normalment, ella amagava aquella energia en un lloc on els altres alumnes no la podien veure. Durant les classes, fins i tot quan els professors la cridaven pel nom, només deia el que era estrictament imprescindible -de vegades, ni tan sols això-, però quan els deien les notes, les seves no eren gens dolentes. En Tengo suposava que, si hagués volgut, segurament encara les hauria pogut treure més bones. Podia ser que quan feia els exàmens no respongués expressament tot el que sabia, per no cridar l’atenció. Potser allò era una estratègia que desenvolupaven els nens que es trobaven en la seva situació, per minimitzar els danys i poder sobreviure: arrupir-se, fer-se tan petit com es podia, passar tan desapercebut com fos possible.
A en Tengo li hauria agradat moltíssim que ella s’hagués trobat en una situació normal i li fos fàcil parlar amb els altres. Així potser es podrien haver fet bons amics. Mai no és fàcil que un nen i una nena de deu anys es facin amics. O potser és una de les empreses més difícils del món. Però, de tant en tant, sí que almenys poden trobar l’ocasió per mantenir una conversa amistosa. Tanmateix, aquella ocasió no havia arribat a presentar-se mai. Ella no es trobava en una situació normal, i a la classe estava aïllada, no es feia amb ningú, i continuava mantenint un silenci obstinat. En Tengo, d’altra banda, va preferir relacionar-s’hi en secret, per mitjà de la imaginació i el record, més que no pas forçar les coses per tractar realment l’Aomame de carn i ossos.
Als deu anys, en Tengo no tenia cap idea concreta sobre el sexe. El que li hauria agradat aconseguir d’aquella nena, si hagués pogut, hauria estat que li agafés una altra vegada la mà: estar sols, en un lloc on no hi hagués ningú més, i que ella es quedés agafant-li ben fort la mà. I que li expliqués alguna cosa sobre si mateixa, el que fos. Hauria volgut que li expliqués, en veu baixa, algun secret sobre qui era, ella, o sobre com era ser una nena de deu anys. Ell intentaria esforçar-se a entendre-ho. I, potser, d’allò en naixeria alguna cosa, tot i que en Tengo encara no se li acudia quina mena de cosa podia ser.
En arribar l’abril i començar cinquè, en Tengo i la nena van anar a classes diferents. De vegades tots dos es creuaven al passadís de l’escola, o coincidien a la parada d’autobús. Però ella continuava, aparentment, sense parar cap atenció a la presència d’en Tengo. Almenys, a ell l’hi semblava. Encara que ell fos al seu costat, ella no movia ni una pestanya. Tampoc no n’apartava la mirada. Les seves pupil·les tenien la mateixa manca de lluïssor i profunditat de sempre. ¿Què devia haver estat, allò que havia passat a l’aula, aquell dia?, es preguntava en Tengo. De vegades tenia la sensació que havia tingut lloc en somnis, com si no hagués passat de debò. D’altra banda, però, la seva mà encara conservava ben viu el record de l’extraordinària força de l’agafada de l’Aomame. El món era massa ple de misteris, per a en Tengo.
I llavors, quan se’n va adonar, l’Aomame ja no hi era. Devia haver anat a alguna altra escola, però en Tengo no en sabia res més. Ningú no sabia on havia anat a viure. Segurament, a l’escola no hi havia ningú, a part d’ell mateix, a qui la desaparició d’aquella nena afectés mínimament.
Després, durant força temps, en Tengo es va retreure la seva actuació. O, més exactament, la seva falta d’actuació. Ara se li acudien tot de coses que li podria haver dit. Bé tenia coses, al cap, que li hauria agradat dir-li, o que li hauria hagut de dir. Quan hi va pensar, ja era massa tard, es va adonar que tampoc no hauria estat tan difícil, aturar-la en algun lloc i parlar-hi. N’hauria tingut prou de trobar el moment i reunir tan sols una mica de valor. Però no en va ser capaç. I n’havia perdut l’oportunitat per sempre.
Després d’acabar la primària i començar a estudiar en un institut públic, en Tengo va continuar pensant en l’Aomame. Cada vegada experimentava ereccions més freqüents, i de vegades es masturbava pensant en ella. Sempre feia servir la mà esquerra, aquella mà que encara conservava la sensació d’haver estat agafada. En el seu record, l’Aomame era una nena prima, encara sense pit. Tanmateix, ell aconseguia escórrer-se recordant-la vestida amb la roba de gimnàstica.
Quan va ser a la secundària superior, de vegades sortia amb noies de la seva edat. Sota la roba se’ls marcava clarament la forma dels pits, nous de trinca. A en Tengo li costava respirar, en veure-les. I, això no obstant, quan era al llit, abans d’adormir-se, de vegades encara feia servir la mà esquerra pensant en aquella nena amb el pit pla, que no donava cap senyal de voler desenvolupar-se. I cada vegada que ho feia l’envaïa un sentiment de culpabilitat. Pensava que, sens dubte, hi havia alguna cosa retorçada, alguna cosa que no estava bé, dins seu.
Però, a partir de la universitat, cada vegada hi va anar pensant menys sovint, en l’Aomame. La raó principal va ser que es va començar a fer amb noies de carn i ossos, i a mantenir-hi relacions sexuals. Físicament ja era un home adult, i, naturalment, la imatge d’una nena prima de deu anys, vestida amb roba de gimnàstica, estava massa lluny d’ell per continuar sent l’objecte del seu desig.
Tanmateix, mai no havia tornat a experimentar una emoció tan intensa com la que havia sentit quan l’Aomame li havia agafat la mà a l’aula de l’escola primària. Ni mentre era a la universitat, ni des que n’havia sortit fins aleshores, cap ni una de les noies amb qui s’havia relacionat li havia causat una impressió tan viva com la que li havia deixat aquella nena. En aquelles noies, en Tengo no hi trobava allò que en realitat buscava. Algunes eren boniques; algunes, molt afectuoses; a algunes, ell els havia importat molt. Però, al capdavall, totes havien arribat i totes havien marxat, com ocells amb plomes de colors vius que s’haguessin aturat en una branca i s’haguessin envolat de nou, per anar-se’n a alguna altra banda. Ni elles havien pogut satisfer en Tengo, ni ell, tampoc, havia pogut satisfer-les a elles.
Fins i tot ara, que ja estava a punt de complir trenta anys, hi havia vegades, quan no feia res i quedava amb la ment absorta, que se sorprenia de sobte a si mateix pensant, sense adonar-se’n, en aquella nena de deu anys. En el dia que aquella nena, a l’aula, després de les classes, li havia agafat molt fort la mà i l’havia mirat directament als ulls, amb les ninetes plenes de llum. O en el seu cos prim, vestit amb roba de gimnàstica. O en quan caminava per la zona comercial d’Ichikawa, al darrere de la seva mare, els diumenges al matí. Sempre tenia els llavis tancats amb fermesa i els ulls miraven cap a un lloc qualsevol.
En aquelles ocasions, en Tengo pensava que, pel que es veia, el seu cor no es podia oblidar d’aquella nena. I encara es retreia no haver-li dit mai res, al passadís de l’escola. Si li hagués dit alguna cosa, potser la seva vida hauria estat diferent de com era ara.
Aquella vegada havia recordat l’Aomame perquè havia anat al supermercat a comprar llavors de soia. Mentre les triava, havia pensat en ella sense voler. I, sense adonar-se’n, mentre agafa la bossa de grans de soia s’havia quedat palplantat, somiant despert. No sabia quanta estona s’hi havia estat. El va fer tornar en si la veu d’una dona que li demanava que s’apartés. L’embalum del seu cos li impedia arribar fins al prestatge de la soia.
En Tengo va deixar de pensar-hi, es va disculpar, es va posar la bossa de grans de soia a la cistella i se la va endur a la caixa amb els altres productes que havia comprat: gambes, llet, tofu, enciam i galetes salades. Va esperar el torn per pagar barrejat amb les mestresses de casa del veïnat. Era just l’hora del vespre que hi havia més gent i l’encarregat de la caixa era nou i no en sabia gaire, i s’havia format una llarga cua, però a en Tengo no el va molestar especialment.
¿La reconeixeria, a primera vista, l’Aomame, si hagués estat a la cua de la caixa? No ho sabia. Ja feia vint anys que no s’havien vist. La probabilitat que es reconeguessin era força petita, segurament. I si es creuessin i ell pensés que potser era ella, ¿s’atreviria a dir-li alguna cosa, allà mateix, de sobte? Això tampoc no ho tenia gaire clar. Potser reaccionaria massa tard, i passaria pel seu costat sense dir-li res, i potser després s’ho tornaria a retreure amargament, dient-se que per què no li havia dit alguna cosa, quan l’havia vista.
En Komatsu li deia sovint que el que li faltava era iniciativa i ambició. Potser tenia raó. Quan dubtava, pensava: «Bah, tant és», i ho deixava córrer molt fàcilment. Tenia aquest caràcter.
Però, si per casualitat, es trobessin en algun lloc, i tinguessin la sort de reconèixer-se, potser li ho confessaria tot sincerament, sense amagar res, tal com era. Entrarien en alguna cafeteria, o en algun lloc que fos a prop -evidentment, si ella tenia temps i acceptava la invitació d’en Tengo-, i prendrien alguna cosa mentre parlaven.
Tenia moltes coses per explicar a l’Aomame. Que ell encara recordava perfectament quan ella li havia agafat la mà a l’aula del col·legi. Que després havia tingut ganes de ser amic seu, de conèixer-la més bé, però que no s’hi havia atrevit. Hi havia hagut diverses raons, per a això, però el problema principal havia estat que era molt tímid. Sempre ho havia lamentat, i encara ho continuava lamentant. I li diria que encara pensava sovint en ella. Evidentment, no li explicaria que s’havia masturbat pensant en ella. Això ja anava més enllà de la sinceritat, i era tota una altra cosa.
Però potser seria millor no voler-ho; potser seria millor que no es tornessin a veure mai. Si es tornaven a trobar, podia tenir una decepció. Potser ella faria cara de cansada, i s’hauria convertit en una simple oficinista avorrida, o en una mare plena d’insatisfaccions que renyava els fills petits amb veu aguda. Podia ser que no trobessin ni un sol tema en comú per parlar. Evidentment, això podia passar. En aquest cas, en Tengo perdria per sempre una cosa molt important que havia guardat a dintre des que era petit. Però tenia una certa seguretat que no aniria així. Els ulls resolts d’aquella nena de deu anys i el perfil del seu rostre, d’aparença tan decidida, feien pensar que la seva voluntat no es doblegaria fàcilment davant de les adversitats de la vida.
¿I ell, doncs, en comparació?
En pensar-hi, en Tengo se sentia insegur.
¿No seria més aviat l’Aomame, qui se sentiria decebuda, quan el veiés a ell? Quan feien primària, en Tengo era un nen prodigi de les matemàtiques reconegut per tots, treia les notes més altes en gairebé totes les assignatures, era alt i fort i tenia traça en els esports. Els professors es fixaven molt en ell i n’esperaven un gran futur. Potser ella l’havia vist com un heroi. Ara, però, feia de professor contractat en una acadèmia, i no es podia dir que allò fos una col·locació per a tota la vida. Certament, era una feina còmoda, i en tenia prou per viure tot sol sense estretors, però estava molt lluny d’haver-se convertit en un pilar de la societat. A banda de les classes escrivia narracions, però encara no havia aconseguit publicar. Escrivia, per encàrrec, les prediccions astrològiques en una revista femenina, i aquestes prediccions tenien molt bona reputació, però en realitat les escrivia tal com li venien, i no passaven de ser una pila de mentides. Tampoc no tenia amics que valgués la pena mencionar, ni xicota. Pràcticament, l’única relació personal que mantenia eren les trobades setmanals secretes amb una dona casada deu anys més gran que ell. L’única feina de què es podia enorgullir fins al moment era la d’haver convertit Crisàlide d’aire en un èxit de vendes fent de negre de la Fukaeri, i, justament, d’això no en podia dir absolutament res.
El fil dels seus pensaments l’havia portat fins a aquest punt quan l’encarregat de la caixa li va agafar la cistella.
Va tornar a l’apartament carregant les bosses de paper. Es va posar uns pantalons curts, va treure una cervesa de la nevera i, mentre se la bevia dret, va posar aigua a bullir en una olla grossa. Va triar les llavors de soia mentre esperava que l’aigua arrenqués el bull i les va salar bé damunt una taula de fusta. Després les va tirar a l’aigua.
Es va preguntar com era que no s’havia tret mai del cap aquella nena prima de deu anys. Havia vingut un dia, quan s’havien acabat les classes, i li havia agafat la mà. No havia dit res en tota l’estona. Només això. Però sentia que l’Aomame, aquell dia, s’havia endut una part d’ell. Una part del cor, o del cos. I, a canvi, ella havia deixat una part del seu cor, o del seu cos, dintre seu. En aquell període de temps tan breu s’havia produït aquest intercanvi tan important.
Va picar una gran quantitat de gingebre amb el ganivet de cuina. Després va tallar api i xampinyons a trossos de la mida adequada. També va picar coriandre. Va pelar les gambes i les va rentar amb aigua de l’aixeta; va estendre un paper de cuina i les va posar en filera, d’una en una, tan ben disposades com els soldats d’un exèrcit. Quan els grans de soia van estar bullits, els va escórrer amb un colador i els hi va deixar perquè es refredessin. Després va posar a escalfar una paella grossa, hi va tirar oli de sèsam blanc i el va escampar per tot el fons. Va fregir-hi el gingebre que havia tallat a foc lent, molt a poc a poc.
Va tornar a pensar que tant de bo es trobés l’Aomame ben aviat. No li feia res, que ella es decebés, o que ell també tingués una petita decepció. Tenia ganes de veure-la, passés el que passés. Encara que només fos per saber com li havia anat la vida, on vivia, quines coses l’alegraven, quines la posaven trista. Per molt que tots dos haguessin canviat, o que ja no els fos possible estar junts, el fet que un dia, feia molt temps, a l’aula de l’escola, després de les classes, s’havien intercanviat una cosa molt important, no canviava.
Va posar a la paella l’api i els xampinyons tallats. Va apujar el fogó al màxim i, movent la paella lleugerament, en va remenar el contingut amb energia, fent servir una espàtula de bambú. Ho va salpebrar una mica. Quan les verdures començaven a estar una mica cuites, hi va afegir les gambes que havia deixat per escórrer. Ho va tornar a salpebrar tot i hi va posar un got petit de sake. Hi va tirar un raig de salsa de soia i, per acabar, ho va empolsimar amb coriandre. Va dur a terme totes aquelles operacions de manera mecànica: pràcticament no pensava en el que feia, com un avió que volés amb el pilot automàtic. No era un plat gaire complicat de cuinar. Les seves mans feien els moviments que calien, però el seu cap va estar tota l’estona pensant en l’Aomame.
Quan van estar a punt les gambes amb verdures fregides, les va passar de la paella a un plat gros. Va treure una altra cervesa de la nevera, es va asseure a taula i es va menjar el plat, que encara fumejava, immers en els seus pensaments.
Va pensar que durant els últims mesos s’havien produït uns quants canvis evidents, en ell. Potser es podia dir que per fi havia madurat com a persona, quan ja estava a punt de fer trenta anys. «Déu n’hi do», va pensar, rient-se de si mateix, fent que no amb el cap amb la cervesa tot just començada a la mà. Déu n’hi do. ¿Quant de temps li caldria, per arribar a un grau de maduresa normal, si continuava a aquell ritme?
Fos com fos, però, el que havia desencadenat aquella evolució interna havia estat Crisàlide d’aire. El fet de reescriure la història de la Fukaeri fent servir les seves pròpies paraules li havia fet créixer el desig de donar forma literària a les històries que portava a dintre. D’allí havia nascut una cosa que es podia anomenar ambició. I semblava que el desig de trobar l’Aomame formava part d’aquesta nova ambició. Últimament, per alguna raó, hi pensava sovint, en l’Aomame. Amb qualsevol excusa, la seva ment tornava a aquella aula i a aquella tarda de vint anys enrere, com si fos un home dreçat al trencant de les onades, i la força del mar, en retirar-se, se’l volgués endur.
Al final, en Tengo va deixar la meitat de la segona cervesa i de les gambes amb verdures. Va llençar la cervesa que quedava a la pica, i va posar la resta del menjar en un plat petit, que va cobrir amb film transparent i va guardar a la nevera.
Després de sopar, es va asseure davant de l’escriptori, va encendre el processador de textos i va obrir el document que havia començat a escriure.
S’adonava que tampoc no tenia gaire sentit, reescriure el passat. Era tal com li havia dit la seva amiga casada. Ella tenia raó: per molta passió i molta cura que posés a reescriure el passat, les circumstàncies bàsiques en què es trobava en el present no canviarien. El pas del temps era prou poderós per anul·lar completament els canvis que s’hi introduïen artificialment. Sens dubte, per moltes esmenes que s’hi fessin, acabaria tornant a seguir el seu curs. En Tengo en podia canviar tots els detalls que volgués, que, al capdavall, mai no deixaria de ser ell mateix.
Potser el que havia de fer era plantar-se a la cruïlla del present i observar el passat honestament, i anar escrivint el seu futur per tal de reescriure el passat. No podia seguir cap altre camí.
Constricció i penediment
torturen el meu cor culpable.
Que les meves llàgrimes siguin per a Tu,
fidel Jesús, essències perfumades.
Això era el que deia el text de l’ària de la Passió segons sant Mateu que la Fukaeri li havia cantat l’altre dia. Com que li havia cridat l’atenció, l’endemà en Tengo havia tornat a escoltar el disc que tenia a casa i n’havia buscat la traducció. Era una ària de la primera part de la Passió, «Ungit a Betània». Quan Jesús era a la ciutat de Betània, visitant la casa d’un malalt de lepra, una dona li va vessar un vas de perfum molt car damunt del cap. Els seus deixebles van renyar la dona per haver fet una cosa tan extravagant i inútil, dient-li que podria haver venut el perfum i donar-ne els diners als pobres. Jesús, però, va fer callar els deixebles indignats i els digué que aquella dona havia fet una bona obra, perquè l’havia preparat per a la sepultura.
La dona ho sabia, que Jesús havia de morir al cap de poc. Per això havia de vessar aquell perfum tan valuós damunt del cap de Jesús, com si hi vessés les seves pròpies llàgrimes. Jesús també ho sabia, que faltava poc perquè hagués de recórrer el camí cap a la mort. Per això va dir als deixebles: «En veritat us dic que en qualsevol lloc del món on sigui predicat aquest Evangeli, es preservarà la memòria del que ella acaba de fer».
Evidentment, ells no van poder canviar el futur.
En Tengo va tornar a tancar els ulls, va respirar profundament i va organitzar mentalment les paraules oportunes. Després en va canviar l’ordre i va aconseguir que la imatge que volia transmetre fos més precisa, i el ritme, més exacte.
Va moure els dits a l’aire, sense fer soroll, com si fos Vladimir Horowitz davant de les vuitanta-vuit tecles d’un piano nou de trinca. Després es va decidir i va començar a picar els caràcters.
Va descriure un món en el qual, a la banda est d’un cel que es començava a enfosquir, hi havia dues llunes de costat; va descriure les persones que hi vivien, i la manera com hi transcorria el temps.
«En veritat us dic que en qualsevol lloc del món on sigui predicat aquest Evangeli, es preservarà la memòria del que ella acaba de fer».
5
AOMAME
El ratolí que es va trobar amb un gat vegetarià
Un cop l’Aomame va acceptar com a real la mort de l’Ayumi, durant un temps dins seu es va produir una mena d’ajustament mental. Quan a la fi es va acabar aquest procés, va començar a plorar. Va plorar en silenci, tapant-se la cara amb les mans, sense fer cap so, amb les espatlles que li tremolaven una mica. Com si no volgués que ningú, al món, s’adonés que plorava.
Tenia la cortina completament passada, sense deixar-hi cap escletxa, però tot i així no sabia qui, i des d’on, la podia estar mirant. Aquella nit va plorar sense parar amb el diari del vespre obert al davant. De vegades no ho podia evitar i somicava, però després plorava sense fer cap so. Les llàgrimes li corrien per les mans i queien damunt el diari.
No havia estat mai fàcil, que l’Aomame plorés. Quan alguna cosa li feia venir ganes de plorar, s’enrabiava, ja fos amb algú altre o amb si mateixa. En conseqüència, era força insòlit que vessés cap llàgrima. En canvi, així que es posava a plorar, no hi havia manera que parés. No havia plorat tant temps seguit des que s’havia suïcidat la Tamaki Ootsuka. ¿Quants anys en devia fer? No se’n recordava. Tant era: havia estat feia molt de temps. Aquella vegada havia plorat sense aturador, uns quants dies seguits. Sense menjar res, sense sortir de casa, només bevent de tant en tant l’aigua que havia perdut en forma de llàgrimes i fent dormides curtes, com si es desmaiés. La resta del temps, havia plorat sense descans. I no ho havia tornat a fer des de llavors.
L’Ayumi ja no era en aquest món. S’havia convertit en un cadàver fred, i ja li devien estar practicant l’autòpsia. Quan haguessin acabat, la tornarien a cosir per deixar-la d’una peça, li farien un funeral senzill, i després la durien al crematori i la incinerarien. Es convertiria en fum, pujaria al cel i es barrejaria amb els núvols. I tornaria a la terra convertida en pluja, i faria créixer l’herba en algun lloc; herba sense nom, sense res per explicar. Però l’Aomame ja no tornaria a veure mai més viva l’Ayumi. Allò contradeia el curs natural de les coses, era terriblement injust, era fruit d’una manera de pensar retorçada, totalment desencaminada.
Des que la Tamaki Ootsuka havia abandonat aquest món, l’Aomame no havia sentit res que s’assemblés mínimament a l’amistat per ningú més que per l’Ayumi. Però, malauradament, aquella amistat tenia un límit. L’Ayumi era una policia en actiu, i l’Aomame, una assassina en sèrie. Era una assassina amb bones intencions i convençuda del que feia, però una assassina és una assassina, i, des del punt de vista de la llei, ella era, sens dubte, una delinqüent. L’Aomame formava part de les persones que havien de ser detingudes, i l’Ayumi, de les que havien de detenir-les.
Per això, encara que l’Ayumi hagués intentat mantenir-hi una relació més estreta, l’Aomame havia hagut de fer el cor fort i esforçar-se per no deixar-s’hi arrossegar. Si entre elles hagués nascut una amistat íntima que les hagués obligat a veure’s habitualment, haurien sorgit diverses paradoxes i contradiccions difícils d’evitar que haurien pogut resultar fatals per a l’Aomame. Ella era, bàsicament, una persona franca i directa, i no podia mantenir una relació personal sincera amb algú a qui hagués de mentir sobre coses importants, o les hi hagués d’amagar. Aquesta situació l’hauria confós, i la confusió no era pas una cosa que volgués gens ni mica.
Segurament, l’Ayumi era conscient, fins a cert punt, que l’Aomame tenia algun secret personal que no podia revelar i que per això mantenia expressament una certa distància. L’Ayumi tenia una intuïció excel·lent. Bona part d’aquell caràcter obert que mostrava era comèdia, i a sota hi amagava una sensibilitat dolça i delicada. L’Aomame ho sabia, això. Potser a l’Ayumi l’havia entristit, aquella actitud defensiva que ella havia adoptat. Potser s’havia sentit rebutjada i evitada. Quan pensava això, l’Aomame sentia com si li clavessin tot d’agulles al pit.
I, així, l’Ayumi havia estat assassinada. Potser s’havia trobat amb algun desconegut en algun lloc de la ciutat, havien begut junts i se n’havien anat a l’hotel. Després, en la foscor de l’habitació tancada amb clau, havien començat un intens joc eròtic. Les manilles, la mordassa, la bena als ulls. L’Aomame s’imaginava l’escena: un home escanyant una dona amb el cinturó del barnús i excitant-se amb el seu patiment fins a ejacular. Aquella vegada, però, l’home havia estirat amb massa força el cinturó del barnús. El que només hauria hagut d’arribar fins just abans del final havia arribat al final de tot.
Segurament, l’Ayumi mateixa devia tenir por que allò no li acabés passant, alguna vegada. De tant en tant necessitava sessions de sexe molt intens; el seu cos -i potser també la seva ment- les hi demanava. Però no volia tenir xicot, perquè les relacions estables l’ofegaven i la feien sentir insegura. Per això se n’anava al llit amb homes que acabava de conèixer i que li feien el pes. En aquest aspecte s’assemblava a l’Aomame, amb la diferència que l’Ayumi tenia tendència a anar molt més enllà. A ella li agradava mantenir relacions sexuals més extremes i arriscades, i, inconscientment, potser li agradava que li fessin mal. A l’Aomame, no. L’Aomame anava amb molt de compte, i no deixava que ningú li fes mal. Si s’hi hagués trobat, s’hi hauria resistit amb totes les seves forces. Però l’Ayumi tenia la tendència a dir que sí, sense pensar-hi, a qualsevol cosa que l’home li demanés, fos el que fos. Esperava que l’home li donés alguna cosa, a canvi. Era una tendència perillosa, sobretot perquè se n’anava al llit amb homes que tot just acabava de conèixer, i fins que no s’hi trobava no sabia què era, el que l’home volia, i quines tendències ocultava. Evidentment, l’Ayumi era conscient del risc que corria. Per això necessitava una companya fixa com l’Aomame, algú que la frenés quan calia, i que estigués pendent que no li passés res.
L’Aomame també necessitava l’Ayumi. L’Ayumi tenia unes habilitats que ella no tenia: un caràcter obert i alegre que feia que la gent se sentís còmoda, un tarannà sociable, una curiositat natural, una gosadia semblant a la dels nens, una conversa divertida, uns pits grossos que cridaven l’atenció. Quan era al seu costat, l’Aomame només s’havia de limitar a esbossar un somriure misteriós perquè els homes es preguntessin què s’hi podia amagar, al darrere. En aquest sentit, l’Aomame i l’Ayumi formaven un equip perfecte, una màquina sexual sense rival possible.
L’Aomame va pensar que, independentment de les circumstàncies, hauria hagut de deixar que l’Ayumi se li acostés més. Hauria hagut d’entendre millor els seus sentiments i acceptar-los; estar més relaxada amb ella, encara que només hagués estat per una vegada. Però no havia estat capaç de correspondre a les seves demandes. El seu instint d’autoprotecció havia estat massa fort, així com també el desig de no embrutar el record de la Tamaki Ootsuka.
I llavors, una nit, l’Ayumi havia sortit sola per la ciutat, i havia mort escanyada, amb totes dues mans fermades amb unes manilles fredes, autèntiques, els ulls tapats, i unes mitges o unes calces entaforades a la boca. Allò que l’Ayumi sempre havia tingut por que passés s’havia acabat fent realitat. Si l’Aomame hagués tingut una actitud més receptiva amb l’Ayumi, potser ella, aquell dia, no hauria sortit sola. Li hauria trucat i l’hauria convidada a sortir amb ella. I haurien anat totes dues juntes a un lloc més segur, i haurien estat a l’aguait que l’altra estigués bé mentre deixaven que algun home les abracés. Però, segurament, l’Ayumi no havia gosat trucar-li. I l’Aomame no li havia trucat ni una sola vegada per convidar-la a sortir plegades.
A les quatre de la matinada, l’Aomame ja no va poder aguantar més estar sola a l’apartament i es va posar unes sandàlies i va sortir. Tal com anava, amb uns pantalons curts i un top, va caminar sense rumb per la ciutat on encara era de nit. Algú li va dir alguna cosa, però ni tan sols es va girar. Mentre caminava li va venir set i va entrar en una botiga que estava oberta tota la nit, va comprar un bric gros de suc de taronja i se’l va beure sencer allà mateix. Després, va tornar a l’apartament i va plorar una estona més. Va pensar que se l’estimava, l’Ayumi, que se l’estimava més del que s’havia pensat. Si l’Ayumi la volia tocar, hauria hagut de deixar que la toqués tant com volgués, a la part del cos que volgués.
L’endemà, al diari, també hi havia un article sobre la «dona policia estrangulada a l’hotel de Shibuya». La policia feia tot el possible per trobar l’home que havia estat amb ella a l’habitació. Segons l’article, els companys de la víctima estaven desconcertats. L’Ayumi tenia un caràcter molt alegre, tots els seus companys l’apreciaven molt, era molt responsable i eficient i tenia un expedient excel·lent, com a policia. Molts dels seus parents, començant pel seu pare i el seu germà, treballaven a la policia, i els vincles entre els membres de la seva família eren molt estrets. Ningú no se’n sabia avenir, que hagués passat una cosa com aquella.
No ho sabia ningú, va pensar l’Aomame; però ella, sí. A dins, l’Ayumi tenia una gran necessitat, com un desert que s’estengués fins a la fi del món: per aigua que hi aboquessis, la terra l’absorbia immediatament, i després no quedava ni rastre d’humitat. No hi podia arrelar cap forma de vida; ni tan sols el sobrevolaven els ocells. Només l’Ayumi sabia què era el que havia creat aquella extensió tan absolutament estèril en ella; o potser ni tan sols ella. Però del que no hi havia cap dubte era que els homes del seu entorn, que l’havien obligada a cedir als seus desigs retorçats amb l’ús de la força, n’eren una de les causes. Ella havia hagut de construir la seva identitat com a persona creant una barrera al voltant d’aquella necessitat fatal. Si anaves traient d’una en una les capes que havia fabricat per embellir el seu jo íntim, l’únic que et quedava, al final, era un abisme buit, i la set insaciable que generava aquest abisme. I per molt que ella s’esforcés a oblidar-la, aquella buidor tornava a envair-la periòdicament, una tarda de pluja que se sentia sola, o un dia, a l’alba, quan es despertava després d’un malson. I llavors necessitava que l’abracés algú, qui fos.
L’Aomame va treure la pistola Heckler & Koch HK4 de la capsa de sabates, hi va introduir el carregador amb mà experta, en va treure el fiador, va tirar cap enrere la corredora per fer entrar un cartutx a la recambra, va posar el dit al gallet i, agafant bé la culata amb totes dues mans, va apuntar a un punt determinat de la paret. La pistola no es movia gens ni mica: ja no li tremolaven les mans. L’Aomame va contenir la respiració, es va concentrar, i va expulsar tot l’aire dels pulmons. Va deixar la pistola i va tornar a passar-hi el fiador. Va sospesar la pistola i en va observar la lluïssor mat. Aquella pistola s’havia convertit en una part del seu cos.
Es va dir a si mateixa que s’havia de calmar. Si l’Ayumi hagués castigat el seu oncle i el seu germà, segurament ells ni tan sols haurien entès per què era, que els castigava. I ara, fes el que fes l’Aomame, no tornaria l’Ayumi a la vida. Era una llàstima, però allò, més tard o més d’hora, hauria acabat passant. L’Ayumi es dirigia, a poc a poc però de manera irremissible, cap al centre d’un remolí mortal. Encara que l’Aomame hagués estat més amable amb ella, la seva ajuda hauria estat limitada. Havia de deixar de plorar, havia de sobreposar-se. L’important era anteposar les regles a si mateixa, tal com havia dit en Tamaru.
El cercapersones va sonar el matí del dia que en feia cinc que havia mort l’Ayumi. L’Aomame feia bullir aigua per preparar cafè mentre escoltava el butlletí informatiu de la ràdio. Tenia el cercapersones damunt la taula. Va mirar el número de telèfon que apareixia a la petita pantalla de l’aparell. El número no li sonava gens, però era indubtable que havia estat en Tamaru qui li havia enviat l’avís. Va anar a un telèfon públic que hi havia a prop de casa seva i el va marcar. A la tercera trucada s’hi va posar en Tamaru.
– ¿Ho tens tot a punt? -li va preguntar.
– És clar -va respondre l’Aomame.
– Tinc un missatge de la senyora. Avui, a les set de la tarda, al vestíbul de l’Hotel Ôkura Honkan. Estigues preparada per fer la feina de sempre. Li sap greu avisar-te amb tan poc temps, però no ho ha pogut arranjar fins a última hora.
– Avui, a les set de la tarda, al vestíbul de l’Hotel Ôkura Honkan -va repetir l’Aomame mecànicament.
– Et diria que reso perquè tinguis sort, però segur que no serviria de res, que jo resés perquè tinguessis sort.
– Perquè tu no confies en la sort.
– Encara que hi volgués confiar, no acabo d’entendre quina mena de cosa és -va dir en Tamaru-. No l’he vista mai.
– No cal que resis per res, però, a canvi, voldria que em fessis un favor. Tinc un test amb un ficus a l’habitació, i voldria que me’l cuidessis. No m’he vist amb cor de llençar-lo.
– Ja me’l quedaré jo.
– Moltes gràcies.
– Un ficus és molt més fàcil de cuidar, que no pas un gat o uns peixos tropicals. ¿Vols res més?
– No, res més. Llença tota la resta.
– Quan acabis la feina, vés a l’estació de Shinjuku i torna’m a trucar a aquest número des d’allà. Llavors et donaré més instruccions.
– Quan acabi la feina, et tornaré a trucar a aquest número des de l’estació de Shinjuku -va repetir l’Aomame.
– Suposo que ja ho saps, però no et pots escriure aquest número enlloc. Quan surtis de casa, trenca el cercapersones i llença’l on sigui.
– D’acord, ja ho faré.
– Tot està preparat fins a l’últim detall. No t’has de preocupar per res. Quan hagis acabat, de tota la resta ens n’encarreguem nosaltres.
– No estic preocupada -va dir l’Aomame.
En Tamaru va quedar un moment callat.
– ¿Et puc dir el que penso de debò?
– Endavant.
– No tinc cap intenció de dir que això que feu sigui una pèrdua de temps. Això és el vostre problema, i no pas el meu. Però, dient-ho molt suaument, és una bogeria. I, a més a més, no té fi.
– Potser tens raó -va dir l’Aomame-. Però no hi podem fer res.
– Com amb les allaus que es produeixen a la primavera.
– Potser sí.
– Però la gent que té una mica de seny no s’acosta als llocs on hi pot haver allaus, a l’època que n’hi ha.
– És que aquesta conversa no la tindries, amb gent que tingués una mica de seny.
– Potser no -va reconèixer en Tamaru-. Per cert, ¿tens família a qui s’hagués d’avisar, en cas d’allau?
– No en tinc, de família.
– ¿No en tens, o «en tens però no en tens»?
– En tinc però no en tinc -va respondre l’Aomame.
– D’acord -va dir en Tamaru-. Val més no tenir gaire equipatge. Com a família, un ficus és ideal.
– Vaig veure els peixets de colors quan vaig parlar amb la senyora, i de sobte em van venir ganes de tenir-ne. Vaig pensar que no estaria malament, tenir-los a casa: són petits, no diuen res, i no et demanen gran cosa. L’endemà vaig anar a una botiga que hi ha al costat de l’estació, a comprar-ne, però quan els vaig tenir al davant, a dins de la peixera, se me’n van anar les ganes. I vaig comprar un pobre ficus que no havien aconseguit vendre, en lloc dels peixos.
– Jo penso que vas fer una bona elecció.
– Potser mai no me’n podré comprar, de peixets.
– Potser no -va dir en Tamaru-. Val més que et compris un altre ficus.
Hi va haver un silenci breu.
– Avui, a les set de la tarda, al vestíbul de l’Hotel Ôkura Honkan-va tornar a confirmar l’Aomame.
– Només t’has d’asseure allà i esperar. Ja et trobaran ells.
– Em trobaran ells.
En Tamaru va tossir una mica.
– Per cert, ¿saps la història del ratolí que es va trobar amb un gat vegetarià?
– No.
– ¿Tens ganes de sentir-la?
– Moltes.
– A un ratolí que era en unes golfes se li va aparèixer de sobte un gat molt gros. El ratolí va quedar atrapat en un racó, sense escapatòria, i va dir, tremolant: «Sisplau, gat, no te’m mengis! He de tornar amb la meva família. Els meus fills m’estan esperant morts de gana. Deixa’m marxar, sisplau». «No et preocupis», li va dir el gat. «No et penso pas menjar. La veritat, tot i que no ho puc anar explicant a tothom, és que sóc vegetarià. No menjo mai carn. O sigui que has tingut molta sort, de trobar-me a mi». El ratolí li va respondre: «Oh, quin dia tan fantàstic! Quina bona sort que he tingut, de topar amb un gat vegetarià!». Però tot just acabava de dir això que el gat se li llença al damunt, l’immobilitza amb les ungles i l’agafa pel coll amb les dents esmolades. El ratolí, patint molt, li va preguntar al gat amb l’últim alè que li quedava: «Però, ¿que no m’havies dit que eres vegetarià i no menjaves mai carn?». I el gat li va respondre, llepant-se els llavis: «Sí, jo no en menjo, de carn. No t’he dit pas mentida. El que faré serà endur-te’m i canviar-te per un enciam».
L’Aomame hi va pensar un moment.
– ¿I què és, el que ensenya aquesta història?
– No ensenya res, especialment. Com que abans hem parlat de la bona sort, m’ha vingut al cap. Només això. Però si tens ganes de buscar-hi cap lliçó, ets lliure de fer-ho, és clar.
– És una història reconfortant.
– Una altra cosa. Abans de començar, em sembla que t’escorcollaran i et registraran la bossa, perquè prenen moltes precaucions. Val més que ho tinguis en compte.
– Ho tindré en compte.
– Molt bé, doncs -va dir en Tamaru-. Ja ens veurem, on sigui.
– On sigui -va repetir l’Aomame de manera reflexa.
En Tamaru va penjar. Ella es va mirar l’auricular un moment, va arrugar una mica el front i va penjar l’auricular. Després es va gravar a la memòria el número de telèfon que apareixia al cercapersones i el va esborrar. «On sigui», es va tornar a repetir mentalment. Però ho sabia perfectament: el més probable era que mai no tornés a veure en Tamaru.
Va fullejar el diari del matí de cap a cap, però no hi va veure cap article que digués res sobre la mort de l’Ayumi. Semblava que no hi havia progressos en la investigació, per ara. Segurament, les revistes setmanals s’hi tirarien a sobre aviat, explotant el vessant grotesc de l’incident: una jove policia en actiu havia mort estrangulada en un hotel de cites de Shibuya, completament despullada, mentre practicava un joc sexual amb manilles. L’Aomame, però, no tenia gens de ganes de llegir aquella mena d’articles morbosos. Des que havia passat allò, havia decidit no engegar el televisor: no volia sentir la presentadora, amb una veu aguda i artificial, explicant-li com havia mort l’Ayumi.
Evidentment, volia que trobessin el criminal. Havia de ser castigat fos com fos. Però, ¿què en trauria, que el detinguessin, fos jutjat i se sabessin tots els detalls de l’assassinat? Tant era el que li fessin: l’Ayumi no ressuscitaria. Això era evident. I segur que la sentència seria molt lleugera: dirien que no havia estat un assassinat, sinó una mort per imprudència. Encara que ni tan sols una condemna de mort no serviria de compensació. L’Aomame va tancar el diari, va recolzar els colzes a la taula i es va aguantar el cap amb les mans durant una estona. Va pensar en l’Ayumi, però ja no li sortien les llàgrimes: només estava enfadada.
Encara li quedava força temps, fins a les set de la tarda, i no tenia res a fer fins llavors. No tenia cap activitat al club esportiu. Ja havia deixat la petita bossa de viatge i la bandolera a l’armariet de l’estació de Shinjuku, tal com li havia dit en Tamaru. A dins de la bossa hi havia els feixos de bitllets i mudes de roba per a uns quants dies. Cada tres dies havia anat a l’estació de Shinjuku per posar més diners a l’armariet automàtic, i cada cop n’havia comprovat el contingut. No calia que netegés l’apartament, i, encara que hagués volgut cuinar, la nevera era pràcticament buida. A part del ficus, a l’apartament gairebé no hi quedava res que fes pensar que hi vivia algú. També havia llençat tot allò que es podia relacionar amb ella. Tots els calaixos eren buits. Demà, ella ja no seria allà, i segurament no hi quedaria cap rastre de la seva presència.
Tenia la roba que s’havia de posar aquell vespre ben plegada i apilada damunt del llit. Al costat hi havia una bossa d’esport blava. A dins, hi tenia totes les coses que necessitava per fer la sessió d’estiraments. Ho va tornar a comprovar per si de cas: un xandall de punt, una estora de ioga, una tovallola grossa i una petita funda dura amb el picador de gel llarg i prim a dins. Hi era tot. Va treure el picador de gel de la funda, va llevar-ne el tap de suro i va confirmar, tocant-ne l’agulla amb la punta del dit, que continuava estant ben esmolada. Tot i així, per estar-ne completament segura, va esmolar-la una mica fent servir la pedra d’esmolar més petita de totes les que tenia. Es va imaginar la punta de l’agulla enfonsant-se sense fer gens de soroll, com si la xuclessin, en aquell punt tan precís del clatell de l’home. Tot s’acabaria en un instant, com sempre: sense crits, sense sang, tan sols amb un espasme momentani. Va tornar a clavar el suro a la punta de l’agulla i la va desar a la funda amb molt de compte.
Tot seguit va treure la Heckler & Koch de la capsa de sabates on estava embolicada amb una samarreta i va introduir amb molta destresa els set cartutxos de nou mil·límetres al carregador. Un cartutx va entrar a la recambra amb un soroll sec. Va treure el fiador i el va tornar a passar. Va embolicar la pistola amb un mocador blanc i la va ficar en una bossa de plàstic. Al damunt hi va posar la muda de roba interior de manera que no es veiés la pistola.
¿Havia de fer res més?
No se li va acudir res. Va anar a la cuina i es va preparar un cafè. Després es va asseure a la taula i se’l va prendre amb un croissant.
Va pensar que segurament aquella seria la seva última feina; la més important, i la més difícil. Quan acabés aquella missió, no caldria que matés ningú més.
No sentia cap recança, pensant que perdria la pròpia identitat. En cert sentit, fins i tot en tenia ganes. Ni el seu nom ni la seva cara li agradaven especialment, i en el seu passat no hi havia ni una sola cosa que li sabés greu de perdre. Potser aquella reinicialització de la seva vida era precisament el que estava esperant.
Per curiós que semblés, l’únic de si mateixa que, si podia ser, no voldria perdre, eren aquells dos pits raquítics. Sempre, des que tenia dotze anys, s’havia sentit insatisfeta de la forma i la mida dels seus pits. Sovint es preguntava si no viuria la vida amb més tranquil·litat, si tingués uns pits una mica més grossos. Tanmateix, quan realment se li havia presentat la possibilitat de canviar de mida de pit -una elecció que anava acompanyada d’un cert grau de necessitat-, s’havia adonat que no tenia gens de ganes de canviar-la. Ja li anaven bé, així. Tenien la mida perfecta.
Es va tocar els dos pits per damunt del top. Eren els mateixos pits de sempre. Tenien la forma de dos panets que no haguessin acabat de llevar perquè les proporcions dels ingredients de la massa no eren les correctes. A més a més, el dret i l’esquerre tenien una mida una mica diferent. L’Aomame va fer que no amb el cap. No li importava: ella era així.
¿Què li quedaria, a part d’aquells pits?
Evidentment, li quedaria el record d’en Tengo; el tacte de la seva mà; els forts batecs del cor; l’ànsia que ell l’abracés. Encara que es convertís en una altra persona, no li podrien arrabassar el que sentia per en Tengo. Aquella era la principal diferència entre l’Ayumi i ella, va pensar. Al nucli de la seva identitat no hi havia buidor, ni un erm sense rastre d’humitat: al nucli de la seva identitat hi havia amor. Ella continuaria estimant, com sempre, aquell nen de deus anys que es deia Tengo; en continuaria estimant la força, la intel·ligència, l’amabilitat. Ell no existia, aquí. Però un cos que no existeix no es pot destruir, i les promeses que no s’han fet no es poden trencar.
El Tengo de trenta anys que vivia a dins de l’Aomame no era el Tengo real: no era més que una hipòtesi, una imatge que potser ella s’havia inventat completament. Encara conservava aquella força, aquella intel·ligència, aquella amabilitat, i ara tenia els braços forts, el pit ample, els genitals ferms d’un adult. Sempre que l’Aomame ho volia, ell era al seu costat, i l’abraçava amb força, li acariciava els cabells, la besava. L’habitació on es trobaven sempre era a les fosques, i l’Aomame no veia en Tengo. L’únic que en veia eren les ninetes: fins i tot a dins de la foscor veia aquelles ninetes càlides. Mirava dins aquelles ninetes i, al fons, veia el món que ell observava.
Si, de vegades, l’Aomame sentia unes ganes irrefrenables d’anar-se’n al llit amb homes, potser era perquè volia conservar tan pura com fos possible la imatge d’en Tengo que guardava a dintre seu. Potser les nits boges amb desconeguts li permetien alliberar-se del desig que envaïa el seu cos. Volia estar a soles amb en Tengo en el món tranquil i secret que sorgia després d’aquell alliberament, en una intimitat lliure de tota preocupació. Com a mínim, això era al que aspirava.
L’Aomame va passar les hores de la tarda que li quedaven pensant en en Tengo. Es va asseure en una de les cadires d’alumini de la petita terrassa i va pensar en ell mentre mirava el cel, escoltava el soroll dels cotxes i, de tant en tant, agafava entre els dits una fulla del pobre ficus. Al cel encara no hi havia cap lluna; faltaven unes quantes hores perquè sortissin. Es va preguntar on seria, l’endemà, a aquella hora. No en tenia ni idea. Però no tenia cap importància, perquè en Tengo existia, en algun lloc del món.
L’Aomame va regar el ficus per última vegada i va posar la Sinfonietta de Janacek al tocadiscos. S’havia desfet de tots els discos que tenia, i només havia guardat aquell fins al final. Va tancar els ulls i es va concentrar en la música. Es va imaginar el vent solcant les planures de Bohèmia. Va pensar que meravellós seria poder caminar amb en Tengo per un lloc com aquell, sense aturar-se mai. Evidentment, tindrien les mans agafades. Només hi hauria el vent bufant per les planures i l’herba verda i tova que el vent agitaria sense fer soroll. L’Aomame notaria amb tota claredat l’escalfor de la mà d’en Tengo dins la seva. I l’escena es fondria silenciosament a negre, com en un final feliç de pel·lícula.
Després, l’Aomame es va estirar al llit, es va arrupir com si fos una pilota i va dormir trenta minuts. No va somiar res: aquell son no necessitava somnis. Quan es va despertar, el rellotge marcava dos quarts de cinc. Amb els ous, el pernil i la mantega que quedaven a la nevera es va preparar uns ous ferrats amb pernil. Es va beure un suc de taronja directament del bric. El silenci de després de la migdiada era estranyament pesant. Quan va posar la ràdio, va començar a sonar un concert per a corda de Vivaldi. El piccolo feia un trinat lleuger com el refilet d’un petit ocell. Li va semblar que aquella música servia per emfatitzar la irrealitat d’aquella realitat que estava vivint.
Després de rentar i endreçar els plats, es va dutxar i es va posar la roba que feia setmanes que tenia preparada per a aquell dia. Era roba senzilla i còmoda: uns pantalons de cotó d’un blau clar i una brusa de màniga curta sense floritures. Es va recollir els cabells cap amunt i s’hi va posar un passador. No es va posar accessoris. En lloc de llançar la roba que havia portat fins llavors al cistell de la bugada, en va fer una pilota i la va ficar en una bossa d’escombraries de plàstic negre; ja la llençaria en Tamaru. Es va tallar bé les ungles i es va raspallar les dents a consciència. També es va netejar les orelles. Es va arreglar les celles amb unes tisoretes, es va posar una mica de crema a la cara i es va tirar unes quantes gotes, molt poques, de colònia al coll. Es va examinar tots els detalls de la cara des de diversos angles per estar segura que no hi havia res que estigués malament. Després va agafar la bossa d’esport de plàstic amb el logo de la marca Nike i va sortir de l’apartament.
Quan es va girar per última vegada davant la porta, va pensar que ja no hi tornaria mai més. Així que ho va pensar, li va semblar que l’apartament no podia ser més desolador: era com una presó que només es podia tancar des de dins. No hi havia ni un sol quadre penjat, ni un sol gerro; tan sols, a la terrassa, un ficus que havia comprat rebaixat en lloc de peixets de colors. No s’acabava de creure que hagués viscut durant anys, sense sentir-se especialment insatisfeta o fora de lloc, en un indret com aquell.
«Adéu», va dir en veu baixa. No s’acomiadava de l’apartament, sinó d’ella mateixa, que hi havia viscut.
6
TENGO
Nosaltres tenim el braç molt llarg
Després, durant uns dies, no hi va haver cap novetat. En Tengo no va tenir cap notícia, no va rebre cap mena de missatge, ni d’en Komatsu, ni del professor Ebisuno, ni tampoc de la Fukaeri. Potser tots s’havien oblidat d’ell i se n’havien anat a la lluna; tot i que, si realment era així, ell tampoc no hi hauria tingut res a dir. Però no podia ser que tot rutllés tan bé: segur que no se n’havien anat tots a la lluna. L’únic que passava era que tots anaven massa enfeinats, amb tantes coses com havien de fer, i ningú no tenia prou temps ni prou consideració per molestar-se a informar en Tengo de res.
Tal com li havia suggerit en Komatsu, en Tengo intentava llegir cada dia els diaris, almenys; però, com a mínim en els que llegia ell, ja no hi havia cap notícia relacionada amb la Fukaeri. Els diaris són un mitjà que es llança corrents sobre les coses que «passen», però que té una actitud relativament passiva davant d’aquelles que «continuen». Precisament per això, el missatge mut que s’hi podia llegir era: «De moment, no ha passat res important». Com que no tenia televisor, en Tengo no podia saber de cap manera quin tractament en feien, els informatius de les diverses cadenes.
Gairebé totes les revistes de publicació setmanal van parlar del cas de la Fukaeri, però, en realitat, en Tengo no se les va ni mirar; només va veure els titulars sensacionalistes que sortien als diaris per anunciar les revistes, i que deien coses com: «Tota la veritat sobre la desaparició de la bella autora del gran èxit de vendes», o «¿On és Fukaeri, l’autora de disset anys de Crisàlide d’aire?», o bé «El passat ocult de la jove autora en parador desconegut». Uns quants anuncis incloïen fins i tot una fotografia de la Fukaeri, totes fetes el dia de la roda de premsa. No és que no li interessés gens saber què deien aquells articles, evidentment, però no va tenir prou ganes per anar expressament a gastar-se els diners per comprar totes les revistes. Si hi havia alguna cosa de què en Tengo hagués d’estar informat, segurament en Komatsu l’avisaria al moment. I si en Komatsu no li havia dit res, era que no hi havia cap novetat. És a dir, que encara ningú no s’havia adonat del fet que (suposadament) Crisàlide d’aire l’havia reescrit un negre.
Pel que deien els titulars, semblava que, de moment, l’atenció dels mitjans de comunicació es concentrava en qüestions com que el pare de la Fukaeri havia estat un conegut activista del moviment extremista, que havia crescut apartada del món, en una comuna al mig de les muntanyes de Yamanashi, o que actualment el seu tutor era el professor Ebisuno, un antropòleg cultural que durant una època havia estat força famós. I que, mentre la seva bella i misteriosa autora, encara adolescent, es trobava en parador desconegut, Crisàlide d’aire continuava ben instal·lada a les llistes dels llibres més venuts. De moment, amb aquests continguts els articles ja atreien prou l’atenció del públic.
Tanmateix, si la desaparició de la Fukaeri s’allargava gaire, segurament seria tan sols una qüestió de temps que comencessin a buscar altres menes d’informació, i llavors la cosa es complicaria. Per exemple, si algú anés a investigar a l’escola on havia anat la Fukaeri, sortiria a la llum que tenia un problema de lectura, i que, precisament per això, pràcticament no havia assistit a classe. Potser fins i tot sortirien les notes que havia tret a la classe de llengua, o les redaccions que havia escrit -suposant, és clar, que n’hagués arribat a escriure-. I, naturalment, sorgiria el dubte de «¿no és estrany, que una noia que té problemes de lectura escrigui amb un estil tan acurat?». I si s’arribava fins aquí, no calia tenir una imaginació excepcional per formular la hipòtesi de «potser l’ha ajudat alguna altra persona».
Evidentment, primer anirien a buscar en Komatsu, per fer-li aquestes preguntes, perquè era l’editor que havia portat Crisàlide d’aire i s’havia encarregat de tots els detalls a l’hora de publicar-lo. I, segurament, en Komatsu diria que no en sabia res; afirmaria, amb expressió tranquil·la, que s’havia limitat a fer arribar al jurat l’original que els havia enviat la Fukaeri, i que no sabia res del procés de redacció de l’obra. Tots els editors amb anys d’experiència a les espatlles tenien, més o menys, aquesta habilitat, però en Komatsu era molt bo a l’hora de dir una mentida sense canviar gens ni mica l’expressió de la cara. Segurament, després correria a trucar a en Tengo i li diria: «Ei, Tengo, l’aigua ens està a punt d’arribar al coll», o alguna cosa per l’estil. I ho diria amb una entonació teatral, com si trobés divertit tot aquell desgavell.
De vegades, en Tengo tenia la sensació que realment en Komatsu s’ho passava bé, amb aquell embolic. En ocasions li notava una mena d’impuls autodestructiu. Potser, en el fons, volia que esclatés un escàndol ben sucós i tots els implicats saltessin volant pels aires: tenia aquesta faceta, en Komatsu. Però, al mateix temps, era un realista que tenia les coses clares. Volgués el que volgués, a la pràctica no s’acostaria tan fàcilment a l’abisme on podia caure.
O potser estava intentant salvar-se ell tot sol, fos com fos. En Tengo no ho sabia, com pensava esquivar els riscos que comportava tot aquell assumpte. Potser en Komatsu seria capaç d’aprofitar les circumstàncies que fossin -un escàndol per estafa, la seva caiguda com a editor- a favor seu. No era pas un home digne de confiança, ni tenia cap dret a retreure res al professor Ebisuno. Igualment, però, si comencés a aparèixer cap ombra de dubte sobre l’autoria de Crisàlide d’aire, sens dubte en Komatsu es posaria en contacte amb ell. En Tengo n’estava força segur, d’això. Fins ara, per a en Komatsu, ell havia estat una eina útil i eficient, però ara també s’havia convertit en el seu taló d’Aquil·les. Si en Tengo cantés tot el que havia passat, en Komatsu quedaria d’esquena a la paret, sense escapatòria possible, i, per tant, no el podia deixar de banda. Per tant, en Tengo en tenia prou d’esperar que en Komatsu es posés en contacte amb ell. Mentre no sonés el telèfon, l’aigua encara no els arribava al coll.
En Tengo estava més interessat a saber què feia el professor Ebisuno. Sens dubte, el Professor, per mitjà de la policia, estava fent avançar el cas. De ben segur que s’havia afanyat a comentar-los la possibilitat que hi hagués una relació entre la desaparició de la Fukaeri i Sakigake. Intentava fer servir el cas de la Fukaeri per trencar les fortíssimes defenses del grup Sakigake. ¿Devia estar seguint aquesta línia d’investigació, la policia? Sí, segurament. Els mitjans ja n’anaven plens, de la relació entre la Fukaeri i Sakigake; si la policia no la investigués i després es descobrís que aquesta era la línia que havia portat a descobriments importants, seria durament criticada per negligència. Però, de tota manera, la investigació es devia portar de manera discreta, evitant publicitat. Per tant, per molt que en Tengo llegís els setmanaris o mirés els telenotícies, no hi sortiria cap informació nova que fos rellevant.
Un dia, en tornar a casa havent acabat la feina a l’acadèmia, en Tengo es va trobar un sobre gruixut a la bústia de l’entrada. El remitent era en Komatsu, i al sobre hi havia el logotip de la seva empresa i sis timbres de correu urgent. En entrar a l’apartament i obrir-lo, va descobrir que hi havia còpies de les crítiques de Crisàlide d’aire. També hi havia una carta d’en Komatsu, però estava escrita amb la seva lletra desgavellada de sempre i va trigar força a llegir-la.
Tengo,
De moment, no hi ha hagut moviments importants. Encara no s’ha descobert on és la Fukaeri. Els setmanaris i les televisions s’ocupen sobretot del tema del seu passat. Per sort, això no ens perjudica. El llibre es ven moltíssim; arribats a aquest punt, no sé pas si me n’hauria d’alegrar o no, però els de l’editorial estan molt contents i el president m’ha fet arribar un sobre amb diners i una carta d’agraïment. Fa més de vint anys que treballo en aquesta empresa, però és la primera vegada que el president em felicita. M’agradaria veure quina cara farien, tota aquesta colla, si sabessin la veritat.
En aquest sobre t’incloc totes les crítiques i els articles que han sortit fins ara de Crisàlide d’aire. Llegeix-te’ls quan tinguis un moment, perquè et pot servir per aprendre’n. Segur que hi trobaràs coses que et poden interessar molt, a tu. I si tens ganes de riure, també hi trobaràs unes quantes coses per poder-ho fer.
Vaig demanar a una persona que conec que investigués aquella Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts que va sortir mentre parlàvem. Aquesta organització va ser creada fa uns quants anys, té reconeixement oficial i realment duu a terme diverses activitats. També tenen una oficina, i a finals d’any presenten una memòria anual. Cada any escullen uns quants investigadors o creadors i els concedeixen un ajut econòmic; com a mínim, això és el que diuen. No se sap d’on treuen els diners. Sigui com sigui, la persona que m’ho va investigar em va dir directament que la cosa li feia mala espina. També és possible que sigui una organització pantalla creada només per desgravar. Fent una investigació exhaustiva segurament en descobriríem més coses, però jo no tinc temps per dedicar-m’hi. De tota manera, tal com et vaig dir quan vam parlar, en sembla molt estrany que aquesta organització et vulgui donar tres milions de iens a tu, que ets un autor que no coneix ningú. De ben segur que tramen alguna cosa. Tampoc no puc negar la possibilitat que Sakigake hi tingui alguna cosa a veure. Si és això, vol dir que s’ensumen que tu tens alguna relació amb Crisàlide d’aire. Sigui com sigui, el més intel·ligent seria no tenir tractes amb aquesta gent.
En Tengo va tornar a ficar la carta d’en Komatsu al sobre. ¿Com era, que s’havia molestat a escriure-li una carta? Potser havia aprofitat que li enviava les crítiques per posar la carta al sobre, però no feia per a ell. Si li havia de dir res, n’hi hauria hagut prou que li truqués, com feia sempre. Escrivint una carta com aquella estava deixant una prova potencial. No podia ser que una persona tan cautelosa com ell no hi hagués caigut. O potser li havia fet menys por deixar una prova que no pas la possibilitat que el telèfon estigués punxat.
Va mirar el telèfon. ¿L’hi havien punxat? No se li havia acudit que li estiguessin escoltant les trucades. Ara que hi pensava, però, feia una setmana que no li havia trucat ningú. Potser tothom ho sabia, que el seu telèfon estava intervingut. Ni tan sols la seva amiga, a qui agradava tant parlar amb ell per telèfon, li havia trucat ni una sola vegada.
I no era només això. Divendres de la setmana passada no havia vingut al seu apartament, cosa que no havia passat mai. Si alguna circumstància li impedia anar-hi, sempre, sens falta, li trucava amb antelació. Generalment era perquè alguna filla tenia un refredat i no podia anar a l’escola, o perquè li havia vingut la regla de sobte, o alguna cosa per l’estil. Però, aquell divendres, senzillament no s’havia presentat, sense ni tan sols avisar-lo. En Tengo l’esperava amb el modest dinar que havia preparat, però al final no hi va anar. Potser li havia sorgit un imprevist d’última hora, però no era normal que no li digués res, ni abans ni després. I ell no es podia posar en contacte amb ella.
En Tengo va deixar de pensar en la seva amiga i en el telèfon, es va asseure a la taula de la cuina i va començar a llegir les còpies de les crítiques que havia rebut en l’ordre en què estaven. Estaven ordenades per la data, i al marge superior esquerre hi havia escrit en bolígraf el nom del diari o revista on havien aparegut i la data de publicació. Potser ho havia fet fer a alguna noia que tinguessin treballant a temps parcial. En Komatsu no la faria mai, una tasca tan entretinguda com aquella. Gairebé tot el contingut de les crítiques era favorable. La majoria de crítics elogiaven la profunditat de la història i valoraven positivament la precisió de l’estil de l’obra, fins al punt que diversos articles afirmaven que «és increïble que aquesta obra hagi estat escrita per una noia de disset anys».
En Tengo va pensar que no anaven gaire desencaminats.
També hi havia un article que parlava d’un «François Sagan que respira l’atmosfera del realisme màgic». Assenyalava que sobre alguns punts es podien expressar certes reserves, i que hi havia algun defecte comprensible, com ara el sentit no prou clar d’alguna frase, però la valoració que feia de l’ambient de l’obra en conjunt semblava força favorable.
Tanmateix, els crítics es mostraven com a mínim desconcertats davant del que podien significar la crisàlide d’aire i la gent petita, o no sabien quina valoració n’havien de fer. Un crític concloïa: «La història és molt entretinguda i el lector no pot parar de llegir fins al final, però amb relació a la qüestió de què és la crisàlide d’aire, i què és la gent petita, acabem la lectura sense sortir de la piscina misteriosa que acaben creant tots aquests interrogants. Pot ser que cada lector hi pugui donar la seva interpretació, però segurament no seran pas pocs els que pensaran que això és degut a la descurança de l’autora. Admetent que es tracta d’una primera obra molt meritòria, si l’autora vol continuar l’activitat de novel·lista, en un futur pròxim s’haurà de replantejar seriosament aquest tractament vague i suggerent que fa del material».
En Tengo va fer una expressió de desconcert en llegir això. Si «la història és molt entretinguda i el lector no pot parar de llegir fins al final», això constituïa un èxit per a l’autora, i per tant ningú no podia dir que hagués estat descurada.
Tanmateix, sent sincer, en Tengo no n’estava segur. Potser ell estava equivocat i el que deia el crític era veritat. Ell havia estat literalment immers en la reescriptura de Crisàlide d’aire i li era pràcticament impossible mirar-se l’obra objectivament, amb el distanciament que podia assolir una tercera persona. Ja veia la crisàlide d’aire i la gent petita com si fossin coses que existien dintre seu. La veritat era que ell tampoc no acabava d’entendre què volien dir, exactament, però, des del seu punt de vista, això no era gaire important; el més important, o significatiu, de tot, era si els lectors podien acceptar o no la seva existència. I, en el seu cas, no li havia costat gens acceptar-la; era precisament per això que s’havia pogut submergir completament en la tasca de reescriure Crisàlide d’aire. Si ell mateix no hagués pogut acceptar aquella història, de ben segur que no hauria col·laborat en aquella estafa per molts diners que li haguessin ofert, o per molt que l’haguessin amenaçat.
Tanmateix, aquesta no passava de ser l’opinió personal d’en Tengo, i no la podia imposar als altres. No és que no simpatitzés amb la bona gent que acabaven de llegir Crisàlide d’aire «sense sortir de la piscina misteriosa que acaben creant tots aquests interrogants»: s’imaginava tot de gent amb flotadors de colors vius i expressions contrariades surant sense rumb per una àmplia piscina plena de signes d’interrogació, i un sol irreal brillant al cel, i se sentia una mica responsable pel fet d’haver col·laborat a crear aquest estat de coses en la societat.
Tanmateix, es preguntava en Tengo, ¿qui hi havia, al món, que fos capaç de salvar tothom? Ni tan sols s’aconseguiria abolir les armes nuclears o acabar amb el terrorisme reunint tots els déus del món, ni tampoc acabar amb la sequera de l’Àfrica, o fer ressuscitar John Lennon. Ben al contrari: els déus es discutirien, i començarien a barallar-se entre ells, i potser encara hi acabaria havent més desordre al món. Comparat amb el sentiment d’impotència que generaria una situació com aquesta, haver submergit la gent durant una estona en una piscina misteriosa plena d’interrogants no era una falta gaire greu.
En Tengo va llegir la meitat de crítiques que li havia enviat en Komatsu i les va tornar a ficar dins el sobre amb les altres que no havia llegit. Amb la meitat, ja es podia imaginar, més o menys, què deien, la resta. La història de Crisàlide d’aire atreia l’atenció de la majoria de la gent. Havia atret la d’en Tengo, la d’en Komatsu, la del professor Ebisuno, i, també, la d’un nombre increïblement elevat de lectors. ¿Què més se li podia demanar?
El telèfon va sonar dimarts, passades les nou del vespre. En Tengo llegia un llibre mentre escoltava música. Era el seu moment preferit del dia: llegir un llibre fins a tenir-ne prou i, quan es cansava de llegir, adormir-se immediatament.
Feia temps que no sentia els trucs del telèfon, però li va semblar que reflectien alguna cosa sinistra. No era en Komatsu, qui li trucava: les trucades d’en Komatsu tenien un timbre diferent. Va dubtar un moment si havia d’agafar el telèfon o no. Va deixar que sonés cinc vegades, i després va aixecar l’agulla del disc i va despenjar l’auricular. Podia ser que li truqués la seva amiga.
– ¿Parlo amb el senyor Kawana? -van preguntar. Era la veu d’un home de mitjana edat, greu i suau. En Tengo no recordava haver-la sentit.
– Sí -va respondre en Tengo, a l’expectativa.
– Perdoni que li truqui tan tard. Em dic Yasuda -va dir l’home. Tenia un to de veu molt neutre, ni amistós ni agressiu, ni íntim ni expeditiu.
¿Yasuda? No recordava ningú que es digués Yasuda.
– Li truco per informar-lo d’una cosa -va dir l’home, que tot seguit va fer una pausa, com si posés un punt entre les pàgines d’un llibre-. La meva dona ja no el podrà venir a veure més. Només és això, el que li volia dir.
De sobte, en Tengo hi va caure. Yasuda era el cognom de la seva amiga: Kyôko Yasuda, era el seu nom complet. Havia trigat a recordar-ho perquè ella, davant d’en Tengo, no tenia motius per dir mai el seu cognom. Aquell home que li trucava era el seu marit. En Tengo va sentir com si s’hagués ennuegat amb alguna cosa.
– Suposo que ja m’entén, ¿oi? -li va preguntar l’home. En la seva veu no hi havia ni la més lleu emoció, o com a mínim en Tengo no hi va notar res de semblant; només un lleu rastre d’entonació dialectal, potser de Hiroshima, o de Kyûshû, o d’aquella zona, que no acabava d’identificar.
– No em podrà venir a veure més -va repetir en Tengo.
– Sí, les circumstàncies no li permetran visitar-lo.
En Tengo va trobar valor per fer-li una pregunta.
– ¿Que li ha passat alguna cosa?
Hi va haver un silenci. A falta de resposta, la pregunta d’en Tengo vagava sense rumb per l’espai. Finalment, l’altre va parlar:
– Per tant, no crec que torni a veure mai més la meva dona. Només volia informar-lo d’això.
Aquell home sabia que en Tengo se n’anava al llit amb la seva esposa, i que allò havia passat una vegada a la setmana, durant un any, aproximadament. D’això, en Tengo n’era ben conscient. Tanmateix, sorprenentment, a la seva veu no hi havia enuig, ni ràbia, sinó alguna cosa d’una mena completament diferent: una imatge objectiva, més que no pas un sentiment personal; la imatge, per exemple, d’un jardí descuidat, en molt mal estat, o del llit sec d’un riu, després d’una gran inundació.
– No ho acabo d’entendre…
– Doncs, val més que ho deixi així -va dir l’home, com si volgués evitar que en Tengo continués parlant. Li va captar una ombra de cansament a la veu.- Li vull deixar una cosa clara: la meva dona ja està perduda, i no podrà tornar a visitar-lo en cap concepte. O sigui que ja ho sap.
– Ja està perduda -va repetir en Tengo, absent.
– Senyor Kawana, jo, personalment, no tenia gens de ganes de fer aquesta trucada. Però no m’hauria quedat tranquil, tancant aquest assumpte sense dir-li res. ¿O es pensa que li he trucat per gust?
Un cop l’altre va haver callat, no es va sentir cap so de l’auricular. Li devia truca des d’un lloc increïblement silenciós, o bé els seus sentiments actuaven com un buit que absorbia totes les ones acústiques del voltant.
En Tengo va pensar que li havia de preguntar alguna cosa. Si no, tot quedaria en aquelles insinuacions sense solta ni volta. No li podia deixar acabar la conversa així. De fet, però, l’home, des del començament, no havia tingut intenció de donar-li cap detall sobre la situació. ¿Què se li podia preguntar, a algú que no pensava explicar res? ¿Què s’havia de dir, quan es parlava al buit? Mentre en Tengo s’espremia el cervell per trobar les paraules adequades, la trucada es va interrompre sense cap avís previ. L’home havia penjat l’auricular sense dir res i havia desaparegut de la presència d’en Tengo, potser per sempre.
En Tengo va continuar un moment amb l’orella a l’auricular inert. Potser sentiria alguna cosa, si algú estava escoltant la trucada. Va contenir la respiració i va parar l’orella, però no va sentir cap soroll sospitós que ho pogués fer pensar; només sentia els batecs del seu propi cor. Escoltant aquells batecs es va sentir com un lladre miserable que hagués entrat de nit, d’amagat, a casa d’algú altre: s’estava amagat a l’ombra, contenint la respiració, esperant que tothom estigués profundament adormit.
Per tranquil·litzar-se, en Tengo va fer bullir aigua i es va preparar te verd. Després va agafar la tassa, es va asseure a taula i va reproduir mentalment totes les parts de la conversa que havia mantingut per telèfon, per ordre, des del principi.
«La meva dona ja està perduda, i no podrà tornar a visitar-lo en cap concepte», havia dit l’home. «En cap concepte»: aquesta, especialment, era l’expressió que confonia en Tengo. Hi notava alguna cosa fosca i llefiscosa.
Pel que semblava, el que en Yasuda li havia volgut comunicar a en Tengo era que, suposant que la seva dona el volgués tornar a visitar, li seria impossible de fer-ho, a la pràctica. Però, ¿per què, i de quina manera, li seria impossible? ¿Què volia dir, exactament, que estava perduda? Al fons del cervell d’en Tengo es va dibuixar la imatge de la Kyôko Yasuda greument ferida per culpa d’un accident, patint una malaltia incurable, amb la cara totalment deformada a causa de la violència. Anava en cadira de rodes, havia perdut una part del cos, tenia tot el cos embenat perquè no es pogués moure. O bé era en un soterrani, lligada amb una cadena gruixuda, com si fos un gos. Tanmateix, totes aquestes fantasies eren massa desbocades per poder ser possibles.
La Kyôko Yasuda -en Tengo havia passat a pensar-hi fent servir el nom i el cognom- gairebé mai no li parlava del seu marit. En Tengo no en sabia absolutament res, de la feina que feia, l’edat que tenia, la cara, el caràcter, el lloc on l’havia conegut o quan s’havien casat. No sabia si era prim o gras, si era alt o baix, si era guapo o no ho era, si el matrimoni s’entenia o no. L’únic que sabia era que ella no tenia problemes econòmics -de fet, més aviat semblava anar força bé de diners- i que no semblava gaire satisfeta amb la freqüència, o la qualitat, de les relacions sexuals que mantenia amb el seu marit. Tanmateix, tot allò eren suposicions. En Tengo i ella havien passat moltes hores d’aquelles tardes parlant de temes diversos al llit, però el seu marit no s’havia convertit en tema de conversa cap vegada. I en Tengo tampoc no hi havia tingut gens d’interès, en aquestes coses. Si podia ser, s’estimava més no saber com era l’home a qui estava robant la dona; pensava que era una qüestió gairebé d’educació. En les circumstàncies en què es trobava ara, però, lamentava no haver-li fet ni una sola pregunta sobre el seu marit (només que li hagués fet, segurament ella li hauria respost amb força franquesa). ¿Era gelós, aquell home? ¿Era possessiu? ¿Tenia tendència a ser violent?
En Tengo va intentar posar-se al lloc de l’home. ¿Com se sentiria, ell, si es trobés al seu lloc? És a dir: si tingués una dona, dues filles petites i una vida em família força normal i tranquil·la, però llavors descobrís que la dona se n’anava al llit amb un altre home una vegada a la setmana. Que l’home era deu anys més jove que ella. Que la relació havia durat una mica més d’un any. Suposant que es trobés en una situació com aquesta, ¿com es trobaria, ell? ¿Quins sentiments l’envairien? ¿Una ràbia intensa? ¿Una profunda decepció? ¿Una tristesa infinita? ¿Ganes de riure sardònicament? ¿Un sentiment real de pèrdua? ¿O bé una barreja d’emocions difícils de separar?
Per molt que hi pensés, no aconseguia imaginar-se quin sentiment podria experimentar, en aquella situació. El que totes aquelles suposicions li van fer venir a la ment va ser la imatge de la seva mare amb unes calces blanques, deixant que un jove desconegut li xuclés els mugrons. Tenia un pit abundant i els mugrons grossos i durs. Al rostre hi havia dibuixat un somriure extàtic. Tenia la boca mig oberta, i els ulls tancats. Els llavis, que li tremolaven una mica, feien pensar en una vagina. Al seu costat, en Tengo dormia. Era com una relació de causa i efecte, va pensar. Aquell jove misteriós devia ser el Tengo d’ara, i la dona que en Tengo abraçava, la Kyôko Yasuda. L’estructura era la mateixa: l’únic que canviaven eren els personatges. Per tant, doncs, ¿era la seva vida una encarnació de la imatge latent que duia a dins, i consistia solament a plasmar-la? ¿I fins a quin punt era culpa seva, que la Kyôko Yasuda estigués perduda?
No va poder dormir. La veu d’en Yasuda encara li ressonava a l’oïda. Les seves insinuacions li pesaven massa, i les paraules que li havia dit estaven tenyides d’una estranya versemblança. Va pensar en la Kyôko Yasuda; va recordar la seva cara, i tots els detalls del seu cos. L’havia vista per última vegada feia dos divendres. Com sempre, s’ho havien agafat amb calma mentre eren al llit. Tanmateix, després de la trucada del seu marit, tenia la sensació que aquella trobada havia tingut lloc en un passat molt llunyà, com si fos una memòria històrica.
Els elapés que havia portat per escoltar-los amb ell al llit eren al prestatge dels discos. Tots eren discos de jazz de feia molt de temps: Louis Armstrong, Billy Halliday -en aquest també hi col·laborava Bernie Bigard com a músic d’acompanyament-, un disc de Duke Ellington de la dècada dels quaranta… Tots els havia escoltat moltes vegades, i estaven molt ben cuidats. Les solapes estaven una mica descolorides pel pas del temps, però els discos semblaven nous. Mentre els agafava i en contemplava les solapes, en Tengo es va anar fent a la idea que segurament no la tornaria a veure mai més.
Evidentment, en Tengo no estimava la Kyôko Yasuda en el sentit estricte de la paraula. Mai no havia pensat que volia viure amb ella, o que li seria molt difícil separar-se’n, o res per l’estil. Tampoc no havia sentit una intensa passió per ella. Però s’havia acostumat a la presència d’aquella amiga més gran que ell, i li havia anat agafant afecte sense ni adonar-se’n. Que ella vingués al seu apartament una vegada a la setmana i passessin unes hores junts al llit s’havia convertit en una part de la seva rutina que esperava amb il·lusió. Allò era força insòlit, per a en Tengo: ell no solia sentir-se tan bé, amb les dones. La majoria, tant si hi mantenia relacions sexuals com si no, el feien sentir incòmode, i per tenir sota control aquella sensació d’incomoditat havia de mantenir tancada una part del seu interior. O, dit d’una altra manera, havia de mantenir tancades amb pany i clau unes quantes de les habitacions que integraven la seva psique. Quan era amb la Kyôko Yasuda, però, no li calia prendre’s tantes molèsties. Ella semblava acceptar d’entrada tot allò que volia en Tengo, i tot el que no volia. Per tant, ell considerava que havia tingut molta sort, havent-la conegut.
Tanmateix, havia passat alguna cosa, el que fos, i l’havia perduda. Per alguna raó, ella ja no tornaria més al seu apartament, «en cap concepte». I, segons el seu marit, era millor que en Tengo no en sabés la raó, ni les conseqüències que podia comportar.
El telèfon va tornar a sonar quan en Tengo, que continuava sense poder dormir, estava assegut a terra escoltant el disc de Duke Ellington a un volum baix. El rellotge de paret marcava les onze i dotze minuts. A part d’en Komatsu, no se li acudia ningú més que li pogués trucar a aquella hora. Però, per la manera com sonava el telèfon, no semblava que la trucada hagués de ser d’en Komatsu. Potser era d’aquell home, en Yasuda, que s’havia descuidat de dir-li alguna cosa a en Tengo. Si hagués pogut, no hauria agafat el telèfon. La seva experiència era que les trucades que et feien a aquella hora no servien mai per tranquil·litzar-te. Tot i així, però, quan va pensar en la situació en què es trobava, es va adonar que no tenia cap més remei que despenjar l’auricular.
– És el senyor Kawana, ¿oi? -va dir un home. No era en Komatsu, ni en Yasuda; aquella veu era, sens dubte, la de l’Ushikawa. Parlava com si tingués la boca plena de saliva, o d’algun líquid estrambòtic. A en Tengo li van venir al cap automàticament aquella cara rara i el cap pla i de forma irregular que tenia.
– Ai, perdoni que el molesti tan tard. Sóc l’Ushikawa. L’altre dia em vaig presentar d’imprevist a la seva feina i li vaig robar una estona. Avui també m’hauria agradat poder-li trucar més d’hora, però de sobte m’ha sortit un assumpte urgent i quan me n’he adonat ja era aquesta hora. Sé molt bé que vostè té el costum d’anar a dormir d’hora. Em sembla magnífic. No se’n treu res, d’estar-se llevat fins a altes hores, perdent el temps en qualsevol cosa. No hi ha res com ficar-se al llit així que es pot, quan es fa fosc, i llevar-se amb el sol. Però, no sé si hauria de dir que ha estat un pressentiment, senyor Kawana, de sobte m’ha semblat que avui encara devia estar despert. I per això, tot i que ja sé que no és de gaire bona educació, m’he decidit a trucar-li. ¿Què me’n diu? ¿Li sembla que l’he molestat?
A en Tengo no li va agradar el que li deia l’Ushikawa. Tampoc no li agradava que sabés el número de telèfon de casa seva. Allò no havia estat pas un pressentiment. Si li havia trucat, era perquè sabia que en Tengo estava despert. Potser sabia que el llum del seu apartament encara estava encès. ¿Hi devia haver algú vigilant l’apartament? Es va imaginar un investigador eficient i concentrat en la seva feina, amb uns potents binocles a les mans, vigilant què passava a casa seva.
– És veritat, que aquest vespre encara estic llevat -va dir en Tengo-. Aquest pressentiment seu era encertat. Potser és perquè abans m’he pres un te verd massa carregat.
– Vaja, això no m’agrada gens. La gent, quan dorm malament gaires nits seguides, al final acaba pensant coses que no els ajuden gens. ¿Què li sembla? ¿Li fa res que parlem una estona?
– Si no és d’alguna cosa que encara em tregui més la son…
L’Ushikawa va riure d’una manera estranya, amb una veu encara més aguda.
– Ha ha ha! Quines sortides tan divertides que té, senyor Kawana! Potser el que li diré no serà tan agradable com una cançó de bressol, però tampoc no serà tan seriós com per fer-li perdre el son. Estigui tranquil. És només qüestió de dir sí o no. Li parlo de l’ajut. Un ajut anual de tres milions de iens. ¿No li sembla una proposta interessant? ¿Què hi diu? ¿Hi ha pensat? Per part nostra, ja hauríem de començar a tenir una resposta definitiva.
– Diria que l’ajut ja el vaig rebutjar clarament l’altre dia. Els agraeixo molt l’oferiment. Però a mi, de moment, no em falta res, tal com estic ara. No tinc cap problema econòmic, i voldria continuar vivint com fins ara.
– No vol l’ajuda de ningú, ¿oi?
– Més o menys, parlant clarament.
– Ai, no sé si s’ho ha pensat prou bé, això -va dir l’Ushikawa, fent un so com el d’una tos lleu-; això de continuar sol, de voler tenir tan poca relació com pugui amb cap organització. Entenc perfectament com se sent. Però escolti, senyor Kawana, i l’hi dic per pura amabilitat desinteressada: no sé si sap en quin món viu. No se sap mai amb què et pots trobar. I, per tant, sempre cal tenir alguna mena d’assegurança. No saps mai què et pot passar, si no tens algun lloc per agafar-te, o per arrecerar-te del vent. No sé si l’hi hauria de dir, això, senyor Kawana, però ara, vostè, no té res on agafar-se. Les persones del seu entorn no li servirien de protecció. Al seu voltant només té persones que si, de sobte, les coses se li giressin en contra, fugirien corrents i el deixarien plantat. ¿No li sembla que és així? Diuen que val més prevenir que curar. ¿No li sembla que és important, tenir alguna mena d’assegurança, per si hi ha cap imprevist? No és només qüestió de diners. Els diners no són res més que una espècie de senyal.
– No acabo d’entendre això que diu -va replicar en Tengo. Li estava tornant la sensació instintiva de rebuig que havia sentit la primera vegada que havia parlat amb l’Ushikawa.
– Sí, és clar; potser a vostè li costa d’entendre, tot això, perquè encara és jove i fort. Li posaré un exemple. Quan es passa d’una certa edat, la vida es converteix en un procés que consisteix a perdre una cosa rere l’altra. Totes les coses que són importants a la teva vida se’t van escapant de les mans, com les pues d’una pinta vella. I el que obtens a canvi d’aquestes coses són només imitacions que no serveixen per a res. La capacitat física, els desigs, els somnis, els ideals, la confiança, el sentit, o les persones que estimes… Totes aquestes coses es van allunyant de tu d’una en una, i acaben desapareixent. De vegades et diuen adéu i se’n van; d’altres, desapareixen un dia, de sobte, sense cap avís. I una vegada les has perdudes, ja no les pots tornar a recuperar mai. I tampoc no trobes les coses que voldries, per substituir-les. És força dur, això. De vegades, és tan dolorós com si t’arrenquessin una part del cos. Vostè aviat farà trenta anys, senyor Kawana. Aviat entrarà en aquesta etapa fosca de la vida. Això és el que comporta, anar fent anys. Ja deu començar a entendre fins a quin punt és dolorós, perdre alguna cosa. ¿M’equivoco?
En Tengo es va preguntar si aquell l’home es referia a la Kyôko Yasuda. Potser sabia que es veien en secret al seu apartament, un cop a la setmana, i que per alguna raó ella no el tornaria a visitar.
– Trobo que sap moltes coses sobre la vida que faig, ¿oi? -va fer en Tengo.
– No, no en sé res -va dir l’Ushikawa-. El que li estic dient són només afirmacions generals sobre la vida humana. L’hi dic de debò. Jo no en sé gran cosa, sobre la vida que fa vostè, senyor Kawana.
En Tengo no va dir res.
– Faci el favor i sigui tan amable d’acceptar el nostre ajut, senyor Kawana -va dir l’Ushikawa, barrejant les paraules amb un sospir-. Si li sóc franc, vostè es troba en una situació una mica perillosa, ara mateix. Nosaltres li podem cobrir les espatlles, si té cap imprevist, li podem llançar un salvavides. Si no, potser arribarà un moment que ja no tindrà salvació.
– Que ja no tindré salvació -va dir en Tengo.
– Això mateix.
– ¿I quin moment seria, aquest, concretament?
L’Ushikawa va fer una petita pausa, i després va continuar parlant.
– Miri, senyor Kawana, hi ha coses que val més no saber. Hi ha certs coneixements que treuen el son a la gent, i que no tenen ni punt de comparació amb el te verd. Potser no tornaria a dormir mai bé, si les sabés. Bé, és això, el que li volia dir. Pensi-hi bé. És com si, sense ser gaire conscient de les circumstàncies, vostè hagués obert una aixeta que no és com les altres i n’hagués sortit una cosa especial. I això està influint en la gent que l’envolta; hi influeix d’una manera que no es pot dir que sigui gaire positiva.
– ¿Hi té res a veure, amb això, la gent petita?
Ho havia dit mig per veure què passava, però l’Ushikawa va quedar un moment callat. Va ser un silenci pesant, com el que envolta una sola pedra negra que hem llançat al fons d’unes aigües molt profundes.
– Senyor Ushikawa, m’agradaria saber què està passant, exactament. Deixem de dir les coses a mitges i comencem a parlar en termes concrets. ¿Què li ha passat, a ella?
– ¿A ella? No entenc qui vol dir.
En Tengo va fer un sospir. Aquell tema era massa estrany, per parlar-ne per telèfon.
– Em sap greu, senyor Kawana, però jo només sóc un subordinat. Aquest missatge és dels nostres clients. I la missió que m’han encarregat, de moment, és que li parli dels fets més fonamentals d’una manera tan eufemística com em sigui possible -va dir l’Ushikawa amb veu seriosa-. Em sap greu si això el posa nerviós, però només puc parlar d’aquesta qüestió d’una manera vaga. I, si li dic la veritat, el coneixement que jo en tinc també és força limitat. Però, igualment, no sé a qui es refereix, quan diu «ella». ¿No podria ser una mica més concret?
– Molt bé, doncs: ¿què és, aquesta gent petita?
– Miri, senyor Kawana: jo tampoc no en sé res, d’aquesta gent petita que diu. A part, evidentment, del fet que surten en aquella novel·la que es titula Crisàlide d’aire. Però, pel curs que està seguint la conversa, sembla que vostè ha fet pública alguna cosa, tot i que vostè mateix no és gaire conscient de quina cosa es tracta. I això, en alguns casos, pot ser extremament perillós. Els nostres clients ho saben molt bé, fins a quin punt és perillós, i de quina mena de perill es tracta. I, fins a cert punt, també saben com fer front a aquest perill. És precisament per això que li estem allargant la mà per ajudar-lo. I, parlant-li amb franquesa, nosaltres tenim el braç molt llarg; el braç molt llarg i molt fort.
– ¿Es pot saber qui són, aquests clients de qui parla? ¿Tenen cap relació amb Sakigake?
– Malauradament, no estic autoritzat a revelar-li el seu nom -va dir l’Ushikawa, com si realment ho sentís-. Però, sigui com sigui, els nostres clients tenen força poder; un poder no gens menyspreable. Nosaltres li podem cobrir les espatlles. Escolti: aquesta és l’última oferta que li fem, senyor Kawana. És lliure d’acceptar-la o de rebutjar-la, però un cop s’hagi decidit, ja no es podrà fer enrere fàcilment. O sigui que pensi-s’ho bé. I si decideix que no vol estar al seu costat, seria possible, per desgràcia, que això els obligués a fer servir el seu poder per provocar unes conseqüències no gens agradables.
– ¿I quines serien, aquestes conseqüències no gens agradables que provocaria aquest poder seu?
– Jo tampoc no ho sé, quines serien, concretament -va dir l’Ushikawa-. Això no m’ho han explicat. És per això que només parlo en termes generals.
– ¿I què és, si es pot saber, això que he fet públic? -va preguntar en Tengo.
– Això tampoc no ho sé, jo -va respondre l’Ushikawa-. Em sembla que em repeteixo, però jo només sóc un representant que han enviat per negociar. No en conec els detalls de fons: només m’han donat una informació limitada. Fins on jo em trobo, la informació només arriba de mica em mica, com si fossin gotes que caiguessin de dalt. A mi, els clients només m’han donat una autoritat limitada, i jo només li dic a vostè allò que m’han indicat. Potser es pregunta com és que els meus clients no vénen a parlar directament amb vostè, si així anirien més de pressa, i com és que han hagut de triar un intermediari tan estrambòtic. ¿Per què deu ser? Jo tampoc no ho sé.
L’Ushikawa va tossir una vegada i va esperar la pregunta d’en Tengo. Ell, però, no li va preguntar res i, per tant, va continuar parlant.
– Així, doncs, m’havia demanat què era, el que vostè ha fet públic, ¿oi?
En Tengo li va dir que sí.
– El que a mi em sembla, senyor Kawana, és que no hi ha ningú que li pugui respondre: «Sí, és tal cosa». ¿Vol dir que això no ha de sortir a buscar-ho vostè mateix, fent els esforços que calgui? Però pot ser que quan per fi ho descobreixi, després de molt cercar, ja sigui massa tard. Pel que he vist, vostè té una habilitat especial, una habilitat extraordinària, capaç de produir una gran bellesa, una habilitat que la gent corrent no té. Això és indubtable. I precisament per això, el que ha fet té una força que és difícil passar per alt. I, segons sembla, els meus clients tenen una opinió molt positiva, sobre aquesta habilitat seva. És per això, que li han ofert l’ajut. Per desgràcia, però, no n’hi ha prou, de tenir una habilitat concreta. I, segons com t’ho miris, no és només que pugui no servir-te de res, tenir una habilitat extraordinària, sinó que pot resultar perillós. Aquesta és la impressió que em fa, d’alguna manera, tot aquest assumpte.
– En canvi, els seus clients sí que tenen prou coneixements i habilitats. ¿És això, el que vol dir?
– No, em sembla que no en puc dir res, sobre això. Ningú no ho pot dir, si en tenen prou o no. Miri, potser hi podria pensar com si es tractés d’una malaltia infecciosa nova. Ells saben com tractar-la; o sigui, en tenen una vacuna. I, en aquest moment, ja poden demostrar que aquesta vacuna té un cert grau d’efectivitat. Tanmateix, el microbi és viu, i es pot fer més fort, i evolucionar, en qualsevol moment. És molt dur, i molt llest, i intenta superar els anticossos. No se sap fins quan serà efectiva, la vacuna, ni si l’estoc de vacunes que tenen arribarà a temps. Suposo que és per això que els nostres clients li volen infondre un sentiment de por.
– ¿Per què em necessita, a mi, aquesta gent?
– Si em permet continuar amb l’analogia de la malaltia infecciosa, i espero que no es molesti, potser vostès fan el paper de portadors principals.
– ¿Vostès? -va preguntar en Tengo-. ¿Vol dir la Kyôko Yasuda i jo?
L’Ushikawa no li va respondre a aquesta pregunta.
– Bé, si em permet fer servir una expressió clàssica, potser vostès han obert la capsa de Pandora. I en obrir-la, hi ha diverses coses que han fet entrada al món. Si vol que li digui la meva impressió, em sembla que això és el que pensen els nostres clients. Vostès dos, encara que potser hagi estat per un cop de sort, han format una combinació més poderosa del que es pensa. Cadascun ha suplert les mancances de l’altre d’una manera molt efectiva.
– Però això, des del punt de vista legal, no és pas cap delicte.
– Naturalment. Des del punt de vista legal, i des del punt de vista del sentit comú, no, és clar, no és cap delicte. Però si em permet citar el gran clàssic de George Orwell, o la gran font de citacions que és la seva narració, han estat molt a prop de cometre el que ell en deia «crimpensar». Curiosament, som a l’any 1984; no sé si hi deu haver cap relació. Però em sembla que aquesta nit estic parlant una mica massa, senyor Kawana, i, a més a més, la majoria de coses que he dit no són més que suposicions personals meves. Suposicions personals i prou: no és pas que les digui perquè en tingui cap prova concloent. Com que vostè m’ha preguntat, jo li he dit la impressió aproximada que tinc d’aquest assumpte.
Quan l’Ushikawa va callar, en Tengo es va quedar pensant. ¿Suposicions personals i prou? ¿Fins a quin punt es podia creure el que li deia aquell home?
– Ja hauria d’anar acabant -va dir l’Ushikawa-. Com que es tracta d’una qüestió important, li deixarem una mica més de temps. Però no gaire més, perquè el rellotge no s’atura ni un moment. Fa tic-tac, tic-tac, tic-tac, sense parar. Pensi amb calma en l’oferta que li hem fet. D’aquí a no gaire ens tornarem a posar en contacte amb vostè. Que descansi bé. M’ha agradat molt, que haguem pogut parlar. I tant de bo que pugui dormir ben profundament, senyor Kawana.
Després de deixar-li anar tot això, l’Ushikawa va penjar sense dubtar ni un moment. En Tengo va mirar un moment, en silenci, l’auricular que li havia quedat mort a l’orella, com un pagès que collís les verdures seques a l’època que el sol brilla més i les examinés. Últimament, tothom deixava en Tengo amb la paraula a la boca.
Tal com s’esperava, el son reparador no el va visitar. Fins que la llum tènue del matí va tenyir les cortines de la finestra i els ocells aguerrits de la gran ciutat es van despertar i van començar la seva feina diària, es va estar assegut a terra amb l’esquena a la paret, pensant en la seva amiga i en un braç molt llarg i molt fort que venia d’alguna banda. Aquests pensaments, però, no el van dur enlloc; només el tornaven un cop rere l’altre al mateix punt.
En Tengo va mirar al seu voltant i va sospirar. Llavors es va adonar que s’havia quedat completament sol. Potser sí que l’Ushikawa tenia raó. No hi ha havia res, al seu voltant, on es pogués aferrar.
7
AOMAME
El lloc on està a punt d’entrar
El vestíbul de l’hotel Ôkura Honkan era una sala molt gran, de sostre alt, una mica fosca, que semblava una mena de cova gegant de luxe. Les veus de les persones que seien als sofàs parlant de qualsevol cosa hi ressonaven amb la buidor del sospir d’un animal que tingués els òrgans interns foradats. La catifa suau i gruixuda semblava una molsa prehistòrica que cresqués en alguna illa nòrdica i hagués absorbit, al llarg de tota la seva història, els passos de la gent. Les persones que passaven pel vestíbul feien l’efecte d’un estol de fantasmes que, a causa d’alguna maledicció que els haguessin llançat feia molt temps, repetissin incessantment les accions que els havien estat imposades. Hi havia homes amb vestits de negocis que els cobrien el cos sense deixar cap escletxa, com si fossin armadures, i noies joves i primes amb vestits negres i elegants que semblaven haver-se posat per assistir a una cerimònia que hagués de celebrar-se en algun saló de l’hotel. Els accessoris petits però valuosos que portaven les noies semblava que buscaven amb avidesa la poca llum que hi havia per reflectir-la, com si fossin ocells xucladors de sang. Un matrimoni estranger de cossos voluminosos descansava en un racó del vestíbul, com un rei i una reina que haguessin deixat enrere la plenitud de la vida asseguts al seu tron.
Els pantalons de cotó de color blau clar, la brusa blanca i senzilla, les vambes blanques i la bossa d’esport blava de marca Nike de l’Aomame no encaixaven gens en aquell lloc tan ple de llegendes evocadores. Segur que semblava una mainadera que haguessin fet venir uns clients de l’hotel, va pensar mentre passava l’estona asseguda en una butaca de grans dimensions. Però quin remei: ella no hi havia pas anat a fer una visita de cortesia. Mentre estava asseguda, tenia l’estranya sensació que algú l’estava observant. Per molt que mirés al seu voltant, però, no veia qui podia ser. Bé, tant era: que se la miressin tant com volguessin.
Quan el seu rellotge de polsera marcava deu minuts per a les set, l’Aomame es va posar dreta i va anar al lavabo amb la bossa d’esport. Es va rentar les mans amb sabó i va tornar a comprovar que tots els detalls de la seva aparença fossin correctes. Després va fer unes quantes respiracions profundes de cara al gran mirall impol·lut. El lavabo era molt espaiós, i no hi havia cap rastre de presència humana. Potser era més gran i tot que l’apartament on vivia. «Aquesta serà l’última feina», va dir l’Aomame en veu baixa, de cara al mirall. Quan l’hagués acomplerta, desapareixeria; tot d’un plegat, com si fos un fantasma. Ara era aquí; demà ja no hi seria. Al cap d’uns dies, tindria un altre nom, i una altra cara.
Va tornar al vestíbul i va seure de bell nou a la butaca. Va deixar la bossa d’esport a la tauleta que tenia al costat. A dins de la bossa hi havia una petita pistola semiautomàtica amb set cartutxos, i una agulla molt fina per clavar-la al clatell d’un home. S’havia de calmar. Aquella era l’última feina, i era molt important. Havia de ser l’Aomame dura i tranquil·la de sempre.
Tanmateix, no podia passar per alt que no tenia la calma de sempre. Li costava una mica respirar, i estava preocupada perquè el cor li anava molt de pressa. També tenia les aixelles entresuades. Notava una frisança a la pell. No era només que estigués nerviosa: tenia un pressentiment, i aquest pressentiment intentava avisar-la d’alguna cosa. Trucava a la seva porta sense parar, i li deia que encara no era massa tard, que havia de sortir d’allà i oblidar-ho tot.
Si hagués pogut, hauria fet cas d’aquell avís. Tenia ganes de deixar-ho tot i sortir del vestíbul de l’hotel. Hi havia alguna cosa sinistra, en aquell lloc. S’hi sentia, soterradament, una premonició de mort; una mort silenciosa, lenta, però indefugible. Això no obstant, no se’n podia anar amb la cua entre cames: no era així, com ella encarava la vida.
Van ser deu minuts molt llargs. El temps semblava que no avançava gens. L’Aomame va controlar la respiració asseguda a la butaca. Els fantasmes del vestíbul continuaven produint aquells sons buits sense parar. La gent continuava desplaçant-se per la gruixuda catifa sense fer cap so, com ànimes que no tinguessin on anar. De tant en tant se sentien, com a únic so real, els sorolls que feia la cambrera en portar un joc de cafè en una safata. Tanmateix, fins i tot aquests sorolls tenien una estranya ambigüitat. Allò no anava bé: si ara ja estava tan nerviosa, quan arribés el moment de la veritat no seria capaç de fer res de res. L’Aomame va tancar els ulls i va recitar una pregària gairebé de manera reflexa. Des que tenia ús de raó, sempre l’hi havien fet recitar abans dels tres àpats del dia. Ja en feia molt temps, d’allò, però encara en recordava totes i cadascuna de les paraules.
Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.
L’Aomame admetia amb força reluctància que aquella pregària que per a ella, en altre temps, havia estat una tortura, ara li servia de suport. El so d’aquelles paraules la tranquil·litzava, no deixava que tingués por i li calmava la respiració. Es va prémer les parpelles amb els dits i va repetir mentalment aquella pregària unes quantes vegades.
– És l’Aomame, ¿oi? -va demanar un home a prop seu. Era la veu d’un home jove.
En sentir-lo, l’Aomame va obrir els ulls i va aixecar el cap a poc a poc en direcció al propietari de la veu. Davant d’ella hi havia dos homes joves, tots dos amb vestits foscos semblants. Veient-ne el material i la confecció, es notava que no eren pas de bona qualitat; potser els havien comprat d’oferta en alguna gran superfície. No els acabaven d’anar del tot bé, però, increïblement, no hi tenien ni una sola arruga; potser hi passaven la planxa cada vegada que se’ls posaven. Cap dels dos no duia corbata; l’un tenia cordats tots els botons de la camisa, fins al de dalt de tot, i l’altre portava una mena de camisa grisa de coll rodó sota la jaqueta. Portaven posades unes sabates negres molt atrotinades.
L’home que duia la camisa blanca devia fer un metre vuitanta-cinc d’alçada i portava una cua de cavall. Tenia una cara bonica, com de suficiència. Podria haver passat per actor. L’altre feia un metre seixanta-cinc com a màxim, i portava els cabells rapats. Tenia el nas pla i s’havia deixat créixer una petita perilla, que més aviat semblava que s’hagués pintat per error, a l’extrem de la barbeta. Tenia la marca d’un petit tall al costat de l’ull dret. Tots dos eren prims, tenien les galtes enfonsades i estaven morenos. No se’ls notava excés de greix en cap part del cos. Per la manera com se’ls eixamplaven les espatlles de les jaquetes s’endevinava que a sota hi devia haver uns músculs considerables. Devien tenir al voltant de vint-i-cinc anys. No feien cap gest innecessari, com els ulls d’una bèstia que estigués caçant.
L’Aomame es va aixecar automàticament de la butaca i es va mirar el rellotge. Les agulles marcaven les set en punt. Arribaven just a l’hora.
– Sí -va dir l’Aomame.
Ni l’un ni l’altre no tenia cap mena d’expressió a la cara. Van fer un cop d’ull ràpid a l’Aomame per comprovar-ne l’aparença i van mirar la bossa d’esport blava que hi havia al seu costat.
– ¿Només porta això? -li va preguntar el del cap rapat.
– Només això -va respondre l’Aomame.
– Molt bé, doncs, anem. ¿Està a punt? -li va demanar el del cap rapat. El de la cua de cavall es limitava a mirar-la sense dir res.
– Sí, és clar -va dir l’Aomame. Va suposar que el més baix devia tenir uns quants anys més, i que per això portava la veu cantant.
El del cap rapat va travessar el vestíbul caminant a poc a poc davant seu i es va dirigir cap a l’ascensor per a ús dels clients. L’Aomame el va acompanyar carregant la bossa d’esport, i el de la cua de cavall els va seguir a dos metres darrere seu. L’Aomame va quedar entre tots dos. Es notava que hi estaven molt acostumats: caminaven amb l’esquena completament dreta i passos ferms i segurs. La mestressa li havia dit que feien karate. Si hagués de lluitar cara a cara amb tots dos alhora, segurament li seria impossible guanyar-los: havia practicat arts marcials durant prou temps per saber-ho. Tanmateix, ells no tenien un aire de força bruta tan aclaparador com en Tamaru. No eren rivals que estiguessin tan lluny de les seves possibilitats. Si s’enfrontessin, primer hauria de deixar fora de combat el rapat més baixet, perquè era la ment pensant. Si només quedés el de la cua de cavall, potser podria aconseguir escapolir-se d’alguna manera.
Van pujar tots tres a l’ascensor. El de la cua va prémer el botó del setè pis. El rapat era al costat de l’Aomame, i el de la cua es va posar al racó oposat, mirant cap a ells. Ho van fer tot sense dir res. Actuaven d’una manera sistemàtica, com una parella de segona base i llançador que saben la importància d’estar ben coordinats per sobreviure en el joc.
Tot pensant això, l’Aomame es va adonar que la seva respiració i els batecs del cor tornaven a tenir el ritme normal. No s’havia de preocupar, va pensar: tornava a ser la de sempre, l’Aomame dura i tranquil·la. Tot sortiria bé. Aquell mal pressentiment ja s’havia esvaït.
La porta de l’ascensor es va obrir sense fer cap soroll. El de la cua de cavall va prémer el botó per mantenir la porta oberta i primer en va sortir el del cap rapat. Després en va sortir l’Aomame, i finalment el de la cua va deixar anar el botó i també en va sortir. Després el rapat va enfilar el passadís caminant al davant, l’Aomame el va seguir i el de la cua va tancar la fila, tal com havia fet abans. Al passadís, molt espaiós, no hi havia ni rastre de gent: tot estava completament silenciós i immaculat. S’hi havien cuidat tots els detalls, com corresponia a un hotel de primera categoria. No hi havia serveis de taula davant de les portes, esperant després de l’àpat que els vingués a recollir el servei d’habitacions. Al cendrer de davant de l’ascensor no hi havia ni una punta de cigarret. Les flors arranjades als gerros desprenien un perfum fresc que feia pensar que les acabaven de tallar. Tots tres van resseguir diversos passadissos i es van aturar davant d’una porta. El de la cua de cavall hi va fer dos trucs. Després, sense esperar cap resposta, va obrir la porta amb la targeta que servia de clau. Va entrar, va mirar al voltant i, un cop va haver comprovat que tot estava en ordre, es va girar cap al del cap rapat i va assentir lleument.
– Ja pot entrar -va dir el rapat amb la gola seca.
L’Aomame va passar cap a dins. El del cap rapat va entrar darrere seu, va tancar la porta i hi va passar el pestell. Era una habitació molt espaiosa, no pas com les habitacions dels clients normals. Hi havia una gran zona per rebre visitants i un escriptori de treball. El televisor i la nevera també eren de grans dimensions. Devia ser la sala d’estar d’una suite especial. A través de la finestra es podia gaudir a pler de la vista nocturna de Tòquio. Devia ser una habitació força cara. El del cap rapat va comprovar l’hora al rellotge i la va convidar a seure al sofà. L’Aomame va fer el que li havia indicat, i va deixar la bossa d’esport al seu costat.
– ¿S’haurà de canviar? -li va preguntar el del cap rapat.
– Si pot ser -va respondre l’Aomame-. És que estic més còmoda, treballant, si vaig amb xandall.
El del cap rapat va fer que sí.
– Abans l’haurem de registrar. Ens sap greu, però això forma part de la nostra feina.
– No em fa res. Registrin tot el que vulguin -va dir l’Aomame. No hi havia ni rastre de nervis, a la seva veu; sonava com si la divertís, veure fins a quin punt es prenien seriosament la seva feina.
El de la cua de cavall es va posar al seu costat i li va escorcollar tot el cos per assegurar-se que no portava res sospitós. Només duia posats uns pantalons prims de cotó i una brusa: no calia escorcollar-la, per saber que no hi amagava res, a sota. Aquells dos solament seguien el procediment establert. Semblava que les mans del de la cua de cavall estaven tenses, com si estigués nerviós. No es podia dir, ni sent generós, que ho fes gaire bé. Potser estava nerviós perquè no tenia gaire experiència a escorcollar dones. El del cap rapat estava recolzat a l’escriptori, observant com treballava el seu company.
Quan la va acabar d’escorcollar, la mateixa Aomame va obrir la bossa d’esport. A dins hi havia un càrdigan prim d’estiu, el xandall per treballar i una tovallola grossa; un estoig de maquillatge senzill i un llibre de butxaca, i una petita bossa de mà de perles de vidre amb una cartera i un clauer amb moneder a dins. L’Aomame va anar traient totes aquestes coses d’una en una i les va donar al de la cua de cavall. Finalment, va treure una bossa de plàstic negra i en va obrir la cremallera; a dins hi havia una muda de roba interior i tampons i tovalloletes per a la regla.
– Necessito portar roba interior per canviar-me, perquè suo mentre treballo -va dir l’Aomame. Va treure una peça de roba interior amb puntes, de color blanc, i la va desplegar per ensenyar-l’hi. El de la cua de cavall es va posar una mica vermell i va intentar fer que sí amb el cap unes quantes vegades, per dir-li que ja estava bé, que ja ho havia vist. L’Aomame es va preguntar, divertida, si devia ser mut, aquell home.
L’Aomame va tornar a posar a poc a poc la roba interior i els productes per a la regla dins la bossa de plàstic i en va tancar la cremallera. Després la va retornar a la bossa d’esport. Va pensar que eren uns aficionats, aquell parell. Un guardaespatlles no es podia posar vermell cada vegada que veiés llenceria bonica i productes per a la regla. Si en Tamaru hagués hagut de fer aquella feina, hauria remenat la bossa de dalt a baix encara que hagués estat de la mateixa Blancaneus. Hauria arribat fins al fons encara que hagués hagut de passar a través d’un carregament de sostenidors, camisoles o calcetes. Tot allò, per a ell, no haurien estat més que trossos de roba, encara que, naturalment, el fet que fos un gai de pedra picada hi podria haver tingut alguna cosa a veure. O, encara que no hagués arribat fins allí, com a mínim hauria agafat la bossa i l’hauria sospesada, i hauria descobert sens falta la pistola Heckler & Koch, que pesava uns cinc-cents grams, i la funda dura amb el petit picador de gel especial.
Aquell parell eren uns aficionats. Potser eren força bons, com a lluitadors de karate, i potser havien jurat fidelitat al Líder, però un aficionat no és res més que un aficionat. Era tal com li havia dit la mestressa. L’Aomame havia suposat que no gosarien anar tan lluny com per ficar la mà en una bossa plena d’articles femenins, i la seva suposició havia estat encertada. Evidentment, se l’havia jugada, però no havia arribat a pensar què faria, si la cosa no hagués anat com havia previst. L’únic que podia fer era resar: ella sabia que les pregàries serveixen.
L’Aomame va entrar a l’espaiós lavabo de l’habitació i es va posar el xandall. Va plegar la brusa i els pantalons de cotó i els va guardar a la bossa d’esport. Va comprovar que tingués els cabells ben agafats. Es va tirar una mica d’esprai a la boca per prevenir la mala olor. Va treure la Heckler & Koch de la bossa de plàstic, va estirar la cadena del vàter perquè no la sentissin des de fora i va tirar cap enrere la corredora per fer entrar un cartutx a la recambra. Ja només faltava treure el fiador. Va posar la funda amb el picador de gel a la part de dalt de la bossa, per poder-la treure fàcilment. Quan va haver acabat aquests preparatius, es va posar davant del mirall i va esborrar l’expressió preocupada que tenia a la cara. Tot anava bé: de moment havia superat tranquil·lament tots els entrebancs que se li havien presentat.
Quan va sortir del lavabo, el del cap rapat estava parlant d’alguna cosa per telèfon, en veu baixa, mantenint l’esquena completament recta. Quan va veure l’Aomame, va deixar de parlar i va penjar el telèfon sense dir res. Després va mirar el xandall Adidas de l’Aomame per assegurar-se que no hi havia res d’estrany.
– ¿Ja està a punt? -li va preguntar.
– Quan vulgui -va respondre l’Aomame.
– Abans, li voldria demanar una cosa -va dir el del cap rapat.
L’Aomame va apuntar un lleu somriure.
– Voldríem que no expliqués a absolutament ningú això d’aquesta nit -va dir el del cap rapat. Després va fer una petita pausa per comprovar si l’Aomame havia captat el missatge que li havia enviat, com si hagués vessat aigua damunt la terra seca i s’esperés a veure com desapareixia. L’Aomame, mentrestant, el mirava sense dir res. El del cap rapat va continuar parlant.- Potser no està bé, que ho digui així, però li pagarem uns honoraris força generosos, i és possible que, a partir d’ara, li tornem a sol·licitar diverses vegades els seus serveis. Per tant, caldria que oblidés completament el que passarà avui, aquí. El que vegi, el que senti…: tot.
– Jo faig aquesta feina, que implica treballar amb el cos dels pacients -va dir l’Aomame amb una certa fredor a la veu-. Per tant, sóc perfectament conscient de la importància de guardar el secret professional. Sigui quin sigui, el mal que pateixi, d’aquesta habitació no sortirà cap informació relacionada amb l’estat físic del meu client. O sigui que no cal que es preocupi, si això és el que l’amoïna.
– Molt bé: això és el que volíem sentir -va dir el del cap rapat-. Tanmateix, si em permet insistir-hi, ha de pensar que el que li estem demanant va més enllà del secret professional, en el sentit general del terme. El lloc on està a punt d’entrar és com una mena d’espai sagrat.
– ¿D’espai sagrat?
– Potser li semblarà que exagero, però no és així en absolut. El que està a punt de veure i a punt de tocar, són coses sagrades. No hi ha cap altra manera adequada de descriure-les.
L’Aomame va fer que sí sense dir res: era millor que no digués res de sobrer, en un moment com aquell.
El del cap rapat va continuar:
– Ens hem pres la llibertat d’investigar-la. És possible que no li agradi gens saber-ho, però calia que ho féssim. Tenim motius per anar amb molt de compte.
Mentre l’escoltava, l’Aomame va mirar el de la cua de cavall. Estava assegut en una cadira que hi havia al costat de la porta. Tenia l’esquena recta, les dues mans posades damunt dels genolls i la barbeta entrada. No es movia gens ni mica, com si estigués posant per a una fotografia de grup. La seva mirada no s’apartava ni un moment de l’Aomame.
El del cap rapat va abaixar un moment la vista, com si volgués comprovar l’estat d’aquelles sabates negres atrotinades, i després va tornar a aixecar el cap i a mirar l’Aomame.
– Al final hem arribat a la conclusió que no hi havia cap inconvenient, i per això li hem demanat que vingui avui. Tothom diu que és una entrenadora molt competent, i les persones del seu entorn tenen una opinió extremament positiva, sobre vostè.
– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.
– Pel que hem sentit, vostè havia format part dels Testimonis de Jehovà. És correcte, ¿oi?
– Sí. Els meus pares n’eren, i, naturalment, a mi me’n van fer des que vaig néixer -va respondre l’Aomame-. No és que me’n fes perquè hi cregués, i ja fa molt temps que me’n vaig apartar.
¿Devien haver descobert que de vegades se n’anaven a Roppongi, l’Ayumi i ella, a pescar homes a ram i a vela, en aquella investigació seva? No, allò no era gens important: encara que ho haguessin descobert, no ho devien haver considerat un impediment per contractar els seus serveis. Era precisament per això, que ara es trobava allí.
L’home va continuar.
– Això també ho sabem. Però, igualment, va viure entre els Testimonis de Jehovà durant un temps. I precisament durant la infantesa, que és l’època de la vida que som més receptius. Per tant, deu entendre, més o menys, què significa, que una cosa és sagrada. La noció del que és sagrat es troba a l’arrel de qualsevol religió, sigui la que sigui. Al món hi ha espais on no podem entrar, o bé on no hem d’entrar. Reconèixer, acceptar i tenir un respecte absolut envers aquests espais és el primer pas que ha de fer qualsevol creient. Suposo que entén el que li estic intentant explicar, ¿oi?
– Em sembla que sí -va dir l’Aomame-. Tot i que si hi estic d’acord o no és una altra qüestió.
– És clar -va dir el del cap rapat-. Òbviament, no hi ha cap necessitat que ho accepti, vostè, això: aquesta és la nostra religió, no pas la seva. Però avui, independentment de si n’és creient o no, segurament presenciarà coses molt especials; coses no gens corrents.
L’Aomame no va dir res. Coses no gens corrents.
El del cap rapat va tancar una mica els ulls i va estudiar el seu silenci durant un moment. Després va dir, lentament:
– Sigui el que sigui, el que vegi, no ho pot dir a ningú. Si se sabés fora d’aquí, això provocaria una contaminació irreparable en aquest espai sagrat, com si un llac bell i impol·lut resultés contaminat per un cos estrany. A banda del que digui el sentit comú, i de les lleis que regeixen la societat, nosaltres ho sentim així. Voldria que ho entengués, això. Tal com li he dit abans, només que entengui això i respecti la seva promesa, nosaltres li compensarem amb escreix els seus serveis.
– D’acord -va dir l’Aomame.
– Nosaltres som un grup religiós petit, però tenim un esperit molt decidit i el braç molt llarg -va dir el del cap rapat.
El braç molt llarg, va pensar l’Aomame: ara comprovaria fins a quin punt devia ser llarg, doncs, aquell braç.
El del cap rapat es recolzava a l’escriptori amb els braços plegats, i mirava amb molta atenció l’Aomame, amb uns ulls que semblaven voler comprovar si un quadre penjat a la paret estava completament recte. El de la cua de cavall continuava en la mateixa posició que abans. La seva mirada, com era d’esperar, també estava clavada en l’Aomame, amb una atenció constant, sense interrupcions.
El del cap rapat es va mirar el rellotge de polsera i va comprovar l’hora.
– Molt bé, doncs. Som-hi -va dir. Va tossir una vegada, amb la gola seca, va travessar l’habitació a poc a poc, amb passos atents, com els d’un iogui que caminés damunt les aigües d’un llac, i va fer dos trucs lleus a la porta que connectava amb l’habitació del costat. Sense esperar resposta va obrir la porta cap a ell. Després va fer una petita inclinació i va entrar. L’Aomame el va seguir carregant la bossa d’esport. Mentre trepitjava fermament la catifa va comprovar que no tingués la respiració agitada. Tenia l’índex ben col·locat damunt el gallet d’una pistola imaginària. No s’havia de preocupar: tot era com sempre. Tot i així, però, estava espantada. Sentia com si tingués trossos de gel enganxats a l’esquena, d’un gel que no es fondria fàcilment. Tenia el cap fred, estava calmada, però, alhora, estava morta de por.
L’home del cap rapat li havia dit que al món hi havia espais on no podem entrar, o bé on no hem d’entrar. L’Aomame sabia de quina mena d’espais parlava. Ella mateixa, feia temps, havia viscut en un món al centre del qual hi havia un espai d’aquesta mena. No, potser fins i tot ara, en realitat, continuava vivint en aquell món, i només passava que no se n’havia adonat.
L’Aomame va repetir les paraules de la pregària mentalment, sense arribar-les a pronunciar. Després va fer una gran inspiració, es va decidir, i va entrar a l’habitació del costat.
8
TENGO
Ja gairebé era l’hora que arribaven els gats
Després d’això, en Tengo va passar una mica més d’una setmana amb una calma estranya. Un vespre li havia trucat un home que es deia Yasuda i li havia dit que la seva dona ja estava perduda, i que no el tornaria a visitar mai. Al cap d’un hora, li havia trucat l’Ushikawa i li havia dit que la Fukaeri i ella, formant parella, havien comès el delicte de «crimpensar», i que, a conseqüència d’això, s’havia convertit en el principal portador d’aquesta malaltia infecciosa. Cadascun d’ells li havia fet arribar un missatge d’implicacions -no podia deixar de pensar que aquestes implicacions hi eren presents- molt profundes, com romans embolcallats amb la toga que haguessin pujat a la tarima que hi havia al bell mig del fòrum i haguessin fet una proclama per a tots els ciutadans que els volguessin escoltar. I tots dos, així que havien acabat de dir tot el que li volien dir, havien penjat i l’havien deixat amb la paraula a la boca.
Després d’aquestes dues últimes trucades nocturnes, ningú més no s’havia posat en contacte amb en Tengo. No havia sonat el telèfon, no havia rebut cap carta, ningú no havia trucat a la porta, cap colom missatger ple d’intel·ligència havia vingut a ell parrupejant. Semblava que ni en Komatsu, ni el professor Ebisuno, ni la Fukaeri, ni la Kyôko Yasuda tenien absolutament res a dir-li.
En Tengo, per la seva banda, també semblava haver perdut tot l’interès en aquella gent. No, no tan sols en aquella gent: havia perdut l’interès per tot. No li importaven gens ni mica les vendes de Crisàlide d’aire; què feia ni on es podia trobar la Fukaeri, la seva autora; con rutllava el pla que havia tramat en Komatsu, aquell genial editor; si les fredes previsions que el professor Ebisuno havia fet s’estaven complint o no; fins a quin punt els mitjans de comunicació s’ensumaven la veritat, o quins moviments feia Sakigake, aquell grup religiós tan carregat de misteris. Si la barca en què navegaven s’acostava a la cascada i realment estava a punt de caure, no hi havia res a fer, llevat de deixar-se caure. Per molt que en Tengo s’hi resistís, aleshores ja no hi havia manera de fer front al corrent.
Evidentment, estava preocupat per la Kyôko Yasuda. No sabia exactament què li passava, però, si hagués pogut fer alguna cosa per ajudar-la, no hi hauria estalviat cap esforç. Tanmateix, fos quin fos el problema en què es trobava, resoldre’l no era a les mans d’en Tengo. A la pràctica, no hi podia fer absolutament res.
També va deixar completament de llegir els diaris. El món avançava en una direcció que no tenia res a veure amb ell. Tot el seu cos estava envaït per una falta de vigor que semblava una mena de boirina personal. No anava a les llibreries perquè el molestava veure els exemplars de Crisàlide d’aire apilats a l’entrada. Només sortia per anar i tornar directament de l’acadèmia. La ciutat ja havia entrat de ple a les vacances, i, com que a l’acadèmia feien els cursos d’estiu, en aquella època encara estava més ocupat del que era habitual. Tanmateix, per a en Tengo això suposava un motiu d’alegria. Com a mínim, mentre era a la tarima no havia de pensar en res més que els problemes matemàtics.
També havia deixat d’escriure històries. Encara que s’assegués a l’escriptori, engegués el processador de textos i s’encengués la pantalla, no tenia gens de ganes d’escriure res. Cada vegada que intentava pensar alguna cosa, li venien al cap trossos de la conversa que havia tingut amb el marit de la Kyôko Yasuda, i de la conversa amb l’Ushikawa. No es podia concentrar en la història.
«La meva dona ja està perduda, i no podrà tornar a visitar-lo en cap concepte», li havia dit el marit de la Kyôko Yasuda.
«Si em permet fer servir una expressió clàssica, potser vostès han obert la capsa de Pandora. I en obrir-la, hi ha diverses coses que han fet entrada al món. Si vol que li digui la meva impressió, em sembla que això és el que pensen els nostres clients. Vostès dos, encara que potser hagi estat per un cop de sort, han format una combinació més poderosa del que es pensa. Cadascun ha suplert les mancances de l’altre d’una manera molt efectiva», li havia dit l’Ushikawa.
El que havien dit era extremament ambigu. Havien ocultat el centre de l’assumpte, que quedava indefinit. Tanmateix, tots dos li havien dit el mateix: que, segons semblava, en Tengo, sense ser-ne gaire conscient, havia despertat alguna mena de força que estava influint d’una manera efectiva -i, segurament, d’una manera no gaire positiva- en el món que l’envoltava.
Aleshores, en Tengo apagava el processador de textos, s’asseia a terra i es quedava mirant el telèfon. Necessitava moltes més pistes, moltes més peces del trencaclosques. Ningú no les hi podia donar, però. L’amabilitat era una de les coses que últimament -o sempre- faltaven en aquest món.
Pensava a trucar a algú. A en Komatsu, o al professor Ebisuno, o a l’Ushikawa. Però no aconseguia decidir-se. Ja n’estava tip, que li diguessin coses sense solta ni volta que només servien per escalfar-li el cap. Quan aconseguia una pista per solucionar un misteri, es trobava que el que li havien donat era tan sols un altre misteri. No podia pas continuar jugant per sempre a aquell joc interminable. Si li deien que la Fukaeri i ell havien format una combinació molt poderosa, ¿no ho podia deixar aquí? En Tengo i la Fukaeri eren com Sonny i Cher. El duo més potent. The Beat Goes On.
Passaven els dies. Finalment, en Tengo es va afartar d’estar-se a casa, sense fer res, esperant que passés alguna cosa. Es va ficar la cartera i un llibre a la butxaca, es va calar una gorra de beisbol al cap, es va posar unes ulleres de sol i va sortir de l’apartament. Va caminar amb passos decidits fins a l’estació, va ensenyar el passi temporal i va pujar al tren ràpid de la línia Chûo. No anava a cap lloc concret: es va limitar a pujar al primer tren que va arribar. El tren sotraguejava. No tenia res a fer en tot el dia. Era totalment lliure d’anar on volgués, i de fer -o deixar de fer- el que volgués. Eren les deu d’un matí d’estiu, sense vent, i amb un sol intens.
Pensava que podia ser que el seguís algun d’aquells «investigadors» de qui li havia parlat l’Ushikawa, i parava atenció a si el veia. Durant el trajecte fins a l’estació s’havia aturat de sobte i s’havia girat de pressa, però no havia vist cap persona sospitosa. A l’estació s’havia dirigit expressament a l’andana oposada i després havia fet veure que canviava d’idea tot d’un plegat i havia baixat per les escales per agafar el tren que anava en l’altre sentit, però no havia vist ningú que fes els mateixos moviments que ell. Era la clàssica mania persecutòria. ¿Qui l’havia de seguir? Ni ell era tan important, ni els altres devien tenir tant de temps per perdre. Ni tan sols ell mateix sabia on anava i què faria. L’únic que tenia prou interès per observar des d’una certa distància què feia en Tengo era ell mateix.
El tren en què anava va deixar enrere Shinjuku, Yotsuya i Ochanomizu, i va arribar l’estació de Tòquio, que era la darrera. Tots els passatgers del seu voltant van baixar, i ell va fer el mateix. Després, de moment es va asseure en un banc i va tornar a pensar què havia de fer a continuació. ¿On havia d’anar? Va pensar que es trobava a l’estació de Tòquio, i que no tenia res a fer en tot el dia. Des d’allí podia anar a qualsevol lloc que volgués. Semblava que aquell dia faria calor; podia anar a la platja. Va alçar la vista i va mirar els avisos dels trens que podia agafar.
Llavors es va adonar del lloc on anava.
Va fer unes quantes vegades que no amb el cap, però per molt que fes que no, no semblava pas que aquella idea hagués de desaparèixer. Segurament, quan, a l’estació de Kôenji, havia agafat el tren de la línia Chûo en direcció al centre, ja havia decidit inconscientment on anava. Va deixar anar un sospir, es va alçar del banc, va baixar l’escala de l’andana i es va dirigir cap a l’andana dels trens de la línia Sôbu. Quan va preguntar quan sortia el primer tren que arribava a Chikura, l’empleat de l’estació l’hi va buscar a la guia d’horaris. A dos quarts de dotze sortia un tren ràpid especial en direcció a Tateyama; si després es canviava a un tren normal, arribaria a l’estació de Chikura passades les dues. En Tengo va comprar un bitllet d’anada i tornada de Tòquio a Chikura i el seient reservat per al tren ràpid. Després va entrar en un restaurant que hi havia a dins de l’estació i va demanar un arròs amb curri i una amanida, i va matar el temps prenent-se un cafè aigualit.
El deprimia anar a veure el seu pare. No era algú per qui hagués tingut mai simpatia, i segurament, el seu pare tampoc no li tenia gaire afecte, a ell. No sabia ni tan sols si el seu pare el voldria veure. Des que en Tengo, quan anava a l’escola primària, s’havia negat a acompanyar-lo a fer els cobraments de l’NHK, la relació entre tots dos havia estat sempre molt freda. I a partir d’un moment determinat, en Tengo havia deixat de visitar el seu pare pràcticament del tot. No parlaven si no era en casos d’extrema necessitat. El seu pare s’havia jubilat de la NHK feia quatre anys i al cap de poc temps havia ingressat en una residència per a gent gran de Chikura especialitzada en la cura de persones que patien demència senil. Fins llavors, en Tengo només hi havia estat dues vegades. Just després que el seu pare hi ingressés, en Tengo, com a únic familiar que tenia, hi va haver d’anar, en part per resoldre les qüestions administratives. Hi havia tornat una altra vegada, també, és clar, perquè hi havia una qüestió administrativa que exigia, indefugiblement, la seva presència. Després no hi havia tornat.
La residència estava construïda en un gran terreny separat dels penya-segats de la costa per una carretera. Originalment havia estat la mansió dels membres d’un gran grup industrial, però després l’havia comprada una empresa d’assegurances de vida per fer-la servir com a instal·lació de vacances per als seus treballadors, i més tard s’havia convertit en una residència que acollia principalment persones afectades per demències senils. Per això hi convivien un edifici de fusta d’aire antic i uns pavellons de tres plantes de ciment armat que produïen una impressió de certa incompatibilitat. Tanmateix, l’aire era molt net i, a banda de la remor de les onades, era un lloc molt silenciós. El dies que no feia gaire vent també es podia passejar pels penya-segats. Al jardí hi havia una barrera de pins magnífics que protegien del vent. La residència també disposava d’instal·lacions mèdiques.
Gràcies a l’assegurança mèdica, la jubilació, els estalvis i la pensió, segurament el pare d’en Tengo podria passar el que li quedava de vida sense problemes econòmics. Havia tingut sort d’haver estat contractat oficialment per l’NHK. Encara que no pogués deixar cap fortuna, quan es morís, com a mínim podria fer-se càrrec de si mateix; això era el que en Tengo agraïa més. Tant si aquell home era realment el seu pare biològic com si no l’era, ell no tenia cap intenció d’acceptar-ne absolutament res, ni tampoc de donar-li res: eren individus que venien de llocs diferents i que també anaven cap a llocs diferents. S’havia donat el cas que van compartir uns quants anys de les seves vides: només això. A en Tengo li sabia greu que fos així, però no hi podia fer res.
Tanmateix, havia arribat el moment de tornar a visitar el seu pare. En Tengo ho sabia. No en tenia gens de ganes, i si hagués pogut hauria fet mitja volta i se n’hauria tornat a casa, però ja tenia a la butxaca el bitllet de tren i la reserva del tren ràpid. Les coses havien anat així.
Es va aixecar, va pagar el compte del restaurant, va anar a l’andana i va esperar que arribés el tren ràpid que anava a Tateyama. Va tornar a mirar al seu voltant amb atenció, però no va veure ningú que semblés un investigador. Al seu voltant només hi havia famílies amb cares alegres que anaven a passar el cap de setmana a la platja. Es va treure les ulleres de sol, se les va ficar a la butxaca i es va posar bé la gorra de beisbol. Va pensar que tant li feia: que el miressin tant com volguessin, si en tenien ganes. Anava a una ciutat de la costa de la prefectura de Chiba, a veure el seu pare, que patia demència. Podia ser que es recordés del seu fill, o podia ser que no se’n recordés. De fet, l’última vegada que s’havien vist, la memòria ja li fallava bastant. Ara, segurament encara la tindria més malament. Les demències van cap endavant, no cap endarrere, o això era el que deien. Eren com un engranatge que només pot girar per avançar en un sentit. Aquesta era una de les poques coses que en Tengo sabia sobre aquesta mena de malalties.
Així que el tren va sortir de l’estació de Tòquio, es va treure de la butxaca el llibre que havia portat i es va posar a llegir. Era una antologia de narracions curtes sobre el tema del viatge, entre les quals hi havia una història sobre un noi que viatjava a un poble controlat pels gats. Es titulava «El poble dels gats». Era una història fantàstica escrita per un autor alemany el nom del qual no havia sentit mai. El llibre explicava que havia estat escrita a l’època compresa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.
El noi viatjava sol, al seu aire, amb només una bossa. No es dirigia a cap lloc concret. Pujava al tren i, quan algun lloc li cridava l’atenció, s’hi aturava. Buscava allotjament, visitava la ciutat i s’hi quedava tot el temps que volia. Si se’n cansava, tornava a pujar al tren. Aquella era la manera com passava sempre les vacances.
Un dia va veure un riu molt bonic per la finestra del tren. El riu serpentejava als peus d’un pujol verd damunt del qual hi havia un poble que produïa una gran sensació de tranquil·litat. S’hi arribava per un pont de pedra antic. Aquella vista li va cridar l’atenció; va pensar que potser hi podria menjar algun plat de peix de riu fresc. Quan el tren es va aturar a l’estació, el jove va agafar la bossa i va baixar. No hi va haver cap altre passatger que baixés amb ell. Així que va ser a l’andana, el tren se’n va anar.
A l’estació no hi havia cap empleat: devia ser una parada molt tranquil·la. El jove va creuar el pont de pedra i va caminar pels carrers. Al poble hi regnava un gran silenci. No s’hi veia absolutament ningú. Totes les botigues tenien la persiana abaixada, i a l’ajuntament tampoc no hi havia ningú. A la recepció de l’únic hostal que hi havia al poble tampoc no hi havia ni rastre de gent; va tocar el timbre, però no va sortir ningú. Semblava un poble completament deshabitat. Podia ser que tothom estigués fent la migdiada; però només eren dos quarts d’onze, una mica massa aviat per a la migdiada. O potser, per alguna raó, tothom havia abandonat el poble. Fos com fos, el pròxim tren no passava fins l’endemà al matí, i hauria de passar la nit allà. Va matar les hores passejant sense rumb.
En realitat, però, aquell era el poble dels gats. Quan es va pondre el sol, hi van fer cap un gran nombre de gats travessant el pont; gats de diferents menes i colors. Eren força més grossos que els gats normals i corrents, però, tot i així, eren gats. Quan els va veure arribar, el jove, garratibat, va córrer a amagar-se a un campanar que hi havia al mig del poble. Els gats, amb posat d’estar-hi totalment acostumats, van apujar les persianes de les botigues, es van asseure als escriptoris de l’ajuntament, i van començar a fer cadascun les seves tasques. Al cap d’una estona van tornar a arribar una gran quantitat de gats més a través del pont. Entraven a comprar a les botigues, anaven a fer tràmits a l’ajuntament, sopaven als restaurants. Bevien cervesa a les tavernes, i després, ja alegres, es posaven a cantar cançons de gat. N’hi havia que tocaven l’acordió, i altres que ballaven al seu so. Com que els gats hi veuen de nit, pràcticament no necessitaven llum, però aquella nit la lluna plena il·luminava tots els racons del poble i el jove ho va veure tot perfectament des de dalt del campanar. A prop de l’alba, els gats van tancar les botigues, van acabar la feina o els encàrrecs que havien de fer i van anar tornant pel pont cap al lloc d’on havien vingut.
Quan es va haver fet de dia i els gats havien desaparegut, i havien deixat la ciutat deshabitada d’abans, el jove va baixar, es va ficar en un llit de l’hostal i es va posar a dormir. Quan va tenir gana, va anar a la cuina de l’hostal i es va menjar una mica de pa i de peix que havia sobrat. En començar-se a fer fosc altre cop, es va tornar a amagar a dalt del campanar i va observar el que feien els gats fins que es va tornar a fer de dia. El tren s’aturava a l’estació abans del migdia i abans del vespre. Si pujava al tren del matí, podia continuar el seu viatge, i si pujava al tren de la tarda, podia tornar al lloc d’on havia vingut. A l’estació no baixava ni un sol passatger del tren, ni tampoc n’hi havia cap que hi pugés, però, igualment, el tren s’hi aturava a les hores, i arrencava al cap d’un minut. Per tant, si volia, el noi hi podia pujar i abandonar aquell poble tan sinistre dels gats. No ho va fer, però: era jove i ple de curiositat, i també tenia molta ambició i set d’aventures. Volia continuar observant una mica més aquell poble tan estrany, amb tots aquells gats. Volia esbrinar, si podia, per què aquell poble s’havia convertit en el poble dels gats, com estava organitzat, què hi feien, els gats. Segurament, ningú més no havia vist mai aquell poble tan curiós.
La tercera nit hi va haver un cert rebombori a la plaça de sota el campanar. «¿No us sembla que fa olor d’humà?», va preguntar un gat de sobte. «Ara que ho dius, fa uns quants dies que em sembla sentir una olor estranya», va respondre un altre gat movent el nas. «Jo també l’he sentida, de fet», va afegir un altre gat. «Però és estrany: se suposa que els humans no hi vénen mai, aquí», va dir algun gat. «Sí, tens raó: no pot ser, que un humà vingui al poble dels gats». «Però també és veritat que se’n sent l’olor».
Els gats es van aplegar en grups i van començar a patrullar per tot el poble. Tenen un olfacte molt fi, quan cal. No van trigar gaire temps a adonar-se que el lloc d’on provenia l’olor era el campanar. El jove va sentir el soroll que feien aquelles potes encoixinades en pujar per les escales del campanar. Va pensar que estava perdut. Semblava que els gats estaven indignats, per haver sentit olor d’humà. Tenien les ungles grosses i esmolades, i les dents blanques i punxegudes, i aquell poble era un espai on no podien entrar, els humans. El jove no sabia què li farien, si el descobrien, però no pensava que el deixessin marxar tan tranquil, del poble, coneixent el seu secret.
Van pujar al campanar tres gats i van començar a olorar. «És estrany», va dir un dels gats, fent tremolar els bigotis; «se sent olor d’humà, però no hi ha ningú». «És veritat, que és estrany», va dir un altre gat. «Però, sigui com sigui, aquí no hi ha ningú. Anem a mirar a un altre lloc». «Però, ¿com s’entén, això?». I tots tres se’n van anar amb cara de desconcert. El so dels seus passos va baixar per les escales i va desaparèixer dins la foscor. El jove va fer un sospir d’alleujament, però tampoc no entenia res de res. Els gats havien arribat fins al reduït espai on es trobava i s’havien plantat davant seu, fins que gairebé s’havien arribat a tocar, literalment, amb el nas. Era impossible que no l’haguessin vist. Però semblava que, per alguna raó, no l’havien vist. Es va posar les mans davant dels ulls: sí, que se les veia. No s’havia pas tornat invisible. Era molt estrany. Fos com fos, va decidir que quan es fes de dia aniria a l’estació i marxaria d’aquell poble amb el tren del matí. Era massa perillós, quedar-se allà. No sempre tindria tanta sort.
L’endemà, però, el tren del matí no es va aturar a l’estació. Va passar de llarg davant seu, sense ni tan sols reduir la velocitat. Amb el de la tarda va passar el mateix. En va veure el conductor a la cabina, i a les finestres també hi havia cares de passatgers, però el tren no va mostrar cap indici de voler-se aturar. Semblava que ningú del tren no havia captat la imatge del noi que s’esperava a l’estació per agafar-lo. O potser ni tan sols havien vist l’estació. Quan es va deixar de veure la cua del tren de la tarda, es va tornar a fer un silenci encara més gran que el d’abans, i el sol es va començar a pondre. Ja gairebé era l’hora que arribaven els gats. El noi sabia que estava perdut. A la fi es va adonar que aquell no era el poble dels gats: aquell era el lloc on es perdria. Aquell era un espai creat per a ell, que no es trobava en aquest món. I el tren ja no s’aturaria mai en aquella estació per retornar-lo al món d’on provenia.
En Tengo va llegir aquell conte dues vegades seguides. Li van cridar l’atenció les paraules «el lloc on es perdria». Després va tancar el llibre i va contemplar per la finestra, sense cap motiu, les zones industrials costaneres que anaven deixant enrere: les flames de les refineries de petroli, els dipòsits gegants de gas, les xemeneies altes i primes, que semblaven canons de llarga distància, la carretera on avançaven en filera els camions cisterna i els de gran tonatge. Un paisatge molt diferent del d’«El poble dels gats». Tanmateix, aquell també tenia una certa qualitat fantàstica. Era una mena de món subterrani sobre el qual es recolzava la vida a la ciutat.
Al cap d’una estona, en Tengo va tancar els ulls i es va imaginar el lloc on «estava perduda», i d’on no podia sortir, la Kyôko Yasuda. Allà no s’hi aturava el tren, ni hi havia telèfons, ni bústies de correu. Durant el dia hi regnava una solitud absoluta, i, a la nit, la fosca anava acompanyada de la incansable recerca dels gats. I això es repetia una vegada i una altra, sense acabar mai. Es devia quedar adormit al seient, sense ni tan sols adonar-se’n. No va ser un son gaire llarg, però sí molt profund. Quan es va despertar, estava suant. El tren avançava resseguint el paisatge plenament estival de la costa de Minamibôsô.
Va baixar del tren ràpid a Tateyama i va agafar el tren normal que anava a Chikura. A l’estació es va trobar amb l’olor del mar, que l’omplia de records, i els carrers plens de gent morena. Allà va agafar un taxi que el va portar a la residència. Va donar el seu nom i el del seu pare al taulell de recepció.
– ¿Havia avisat, que avui vindria de visita? -li va preguntar, amb veu dura, la infermera de mitjana edat que seia al taulell. Era menuda, portava unes ulleres de muntura metàl·lica i entre els cabells, que portava tallats curts, en tenia uns quants de blancs. Al dit anular, força curt, hi tenia un anell que semblava que hagués comprat a joc amb les ulleres. A la placa hi posava el nom de «Tamura».
– No. És que aquest matí se m’ha acudit de sobte que podia venir, i he anat directament a agafar el tren -va respondre en Tengo amb tota sinceritat.
La infermera va mirar en Tengo amb cara d’estar una mica empipada, i li va dir:
– Cal avisar amb antelació, quan es ve de visita. Nosaltres ens hem de coordinar, i també s’ha de tenir en compte els pacients.
– Em sap molt de greu. És que no ho sabia.
– ¿Quan va ser, l’última vegada que va venir?
– Fa dos anys.
– Fa dos anys -va dir la infermera Tamura comprovant la llista de visitants amb un bolígraf a la mà-. O sigui que fa dos anys que no ha vingut de visita, ¿oi?
– Sí -va respondre en Tengo.
– Segons el registre, vostè és l’únic familiar que té el senyor Kawana.
– Sí, és veritat.
La infermera va deixar la llista damunt del taulell i va fer un cop d’ull a en Tengo, però no hi va afegir cap comentari. No era una mirada de retret: tan sols comprovava alguna cosa. No semblava que el cas d’en Tengo fos especial en absolut.
– Ara mateix, el seu pare és en un grup de rehabilitació. Acabarà d’aquí a trenta minuts. Després el pot veure.
– ¿Com està, el meu pare?
– Físicament, està bé, no té cap problema. Per la resta, va a estones -va dir la infermera, prement-se una mica el pols amb l’índex-. Ja ho veurà vostè mateix, com està.
En Tengo li va donar les gràcies i va anar a passar l’estona a la sala d’estar que hi havia al costat de l’entrada. Es va asseure en un sofà que feia olor d’antic, es va treure el llibre de la butxaca i va continuar llegint. De tant en tant, el vent carregat d’olor de mar passava a través de les branques dels pins i produïa un so fresc. A les branques dels pins hi havia moltes cigales que cantaven amb totes les seves forces. Es trobaven en el moment àlgid de l’estiu, però devien saber que allò no duraria gaire: feien sentir la seva veu tot a l’entorn com si volguessin aprofitar la poca vida que els quedava.
Finalment va venir la infermera de les ulleres, la Tamura, i va dir a en Tengo que la rehabilitació ja s’havia acabat i que podia veure el seu pare.
– L’acompanyaré -li va dir. En aixecar-se del sofà i passar per davant d’un gran mirall que hi havia a la paret es va adonar, per primera vegada, de l’aspecte lamentable que tenia. Portava una camisa texana descolorida, a la qual faltava algun botó, damunt d’una samarreta del concert que Jeff Beck havia fet al Japó, uns pantalons xinos amb una petita taca de salsa de pizza al genoll, unes vambes de color caqui que feia temps que no havia rentat i la gorra de beisbol. Aquella no era, de cap manera, la pinta d’un fill de gairebé trenta anys que anava a veure el seu pare malalt després de dos anys de no fer-ho. Tampoc no li havia portat cap de les coses que se solen portar als malalts: només duia un llibre entaforat a la butxaca. No era gens estrany, doncs, que la infermera se l’hagués mirat amb cara d’estar empipada.
Mentre travessaven el jardí en direcció al pavelló on es trobava el seu pare, la infermera li va explicar una mica el funcionament de la residència. Hi havia tres pavellons, i els residents s’hi repartien en funció del grau d’avanç de la malaltia. Ara, el pare d’en Tengo es trobava al pavelló dels pacients que estaven en la fase intermèdia. En general, els residents entraven al pavelló dels pacients que tenien els símptomes més lleus, després passaven al dels pacients que es trobaven en la fase intermèdia, i finalment es traslladaven al pavelló dels pacients que eren a la fase més avançada de la malaltia. Era com un recorregut de portes que no tan sols s’obrien en un sol sentit: no es podia seguir en el sentit contrari. Del pavelló per a pacients en la fase avançada de la malaltia, no s’anava enlloc; evidentment, la infermera no va arribar a dir que només al crematori. Tanmateix, el que volia dir era molt clar.
L’habitació del seu pare era doble, però l’altre pacient havia anat a alguna classe i no hi era. A la residència es feien diverses classes que se suposava que eren de rehabilitació per als pacients: ceràmica, jardineria, gimnàstica. Tot i que es digués que eren de rehabilitació, en realitat no servien perquè els pacients es recuperessin: eren tan sols per alentir, per poc que es pogués, l’avenç de la malaltia, o senzillament per entretenir els pacients. El seu pare estava assegut en una cadira, al costat de la finestra, contemplant la vista de fora. Tenia les dues mans damunt els genolls. Al damunt de la taula que tenia a la vora hi havia una planta amb flors de pètals petits de color groc. El terra era d’un material tou que evitava que es fessin mal si queien. Hi havia dos llits senzills de fusta, dos escriptoris i dues calaixeres per desar-hi roba o objectes diversos. Al costat de cada escriptori hi havia un prestatge per a llibres, i les cortines grogues de la finestra estaven descolorides, després d’anys d’exposició a la llum del sol.
En Tengo va trigar una mica a adonar-se que aquell home vell que seia al costat de la finestra era el seu pare. S’havia tornat molt més petit. O no: seria més exacte dir que s’havia encongit. Portava els cabells més curts, i eren blancs com un camp de gespa gebrat. Tenia les galtes enfonsades, i, potser per això, les conques dels ulls se li veien molt més grosses. Tenia tres arrugues profundes gravades al front. Semblava que tingués la forma del cap més irregular que abans, però potser això era culpa dels cabells curts, que feien més visible la forma del cap. Tenia les celles llargues i molt poblades, i també molts cabells blancs a les orelles. Les orelles grosses i punxegudes de sempre encara semblaven més grosses, com les ales d’un ratpenat. Només la forma del nas era igual que abans, i contrastava amb les orelles per la forma rodona i poc polida, i el to vermell fosc. Tenia els dos llavis caiguts, com si en qualsevol moment se’n pogués escapar bava, i la boca una mica oberta, on era visible una dentadura incompleta. A en Tengo, la imatge del seu pare quiet, assegut al costat de la finestra, li va recordar els autoretrats que Van Gogh es va fer en els últims anys.
Quan va entrar a l’habitació, l’home només va desviar un moment la vista cap a ell, i després va continuar contemplant el paisatge de la finestra. Vist des d’una certa distància, semblava un ésser més proper a una rata o a un esquirol que no pas a una persona: una criatura potser no gaire neta, però dotada d’una certa intel·ligència. Tanmateix, es tractava, sens dubte, del pare d’en Tengo, o bé, es podria dir, de la seva desferra. En dos anys, moltes coses havien abandonat el seu cos, com si els cobradors d’impostos s’haguessin endut sense pietat els mobles de la casa d’una família pobra. El pare que recordava en Tengo era un home dur, sempre treballant sense parar. No posseïa cap mena d’imaginació o de tendència a la introspecció, però tenia uns certs principis i una voluntat simple i forta. Era molt pacient, i en Tengo no li havia sentit dir mai cap excusa o queixa. Però el que ara tenia al davant era solament una carcassa buida, una estança buida que havia perdut tota l’escalfor.
– Senyor Kawana -va dir la infermera, dirigint-se al pare d’en Tengo. Parlava d’una manera molt clara, articulant bé les paraules; aquella devia ser la manera com els ensenyaven a parlar als pacients.- Senyor Kawana. Miri, fixi-s’hi. Té una visita.
El seu pare es va tornar a girar cap a ell. A en Tengo, aquells dos ulls inexpressius el van fer pensar en dos nius d’oreneta que haguessin quedat sota un ràfec.
– Bon dia -va dir en Tengo.
– Miri, senyor Kawana: el seu fill l’ha vingut a veure des de Tòquio -li va dir la infermera.
El seu pare, sense dir res, es va limitar a mirar directament en Tengo, com si llegís un avís que no entengués perquè estava escrit en una llengua estrangera.
– El sopar és a dos quarts de set -va dir la infermera a en Tengo-. Fins llavors, poden fer el que vulguin.
Quan la infermera se’n va haver anat, en Tengo, després de dubtar un moment, va acostar-se al seu pare i es va asseure a la cadira que hi havia davant seu. Era una cadira encoixinada; tenia la tela descolorida, i moltes marques a la fusta, com si s’hagués fet servir durant molt de temps. El seu pare va mirar com s’asseia.
– ¿Estàs bé? -li va preguntar en Tengo.
– Sí, moltes gràcies -li va respondre el seu pare, en to formal.
En Tengo no va saber què dir a continuació. Va mirar la barrera d’arbres que es veia per la finestra mentre jugava amb el tercer botó de la camisa texana, i després va tornar a dirigir la vista cap al seu pare.
– ¿Ha vingut des de Tòquio? -li va preguntar el seu pare; semblava que no el recordava.
– He vingut des de Tòquio.
– ¿Ha vingut amb el tren ràpid, doncs?
– Sí -va dir en Tengo-. He anat fins a Tateyama en tren ràpid i allà he agafat un tren normal i he vingut fins a Chikura.
– ¿Ha vingut per anar a la platja? -li va preguntar el seu pare.
– Sóc en Tengo -va dir ell-. En Tengo Kawana. El teu fill.
– ¿I on viu, a Tòquio?
– A Kôenji. Al districte de Suginami.
Les tres arrugues del front del seu pare es van fer més profundes.
– Hi ha molta gent que diu mentides per no pagar l’impost de recepció de l’NHK.
– Pare -li va dir en Tengo. Feia molt de temps que no havia pronunciat aquella paraula.- Sóc en Tengo. Sóc el teu fill.
– Jo no en tinc cap, de fill -va dir el seu pare sense dubtar.
– Tu no en tens cap, de fill -va repetir en Tengo mecànicament.
El seu pare va fer que no.
– Doncs, ¿qui sóc jo, si es pot saber? -li va preguntar en Tengo.
– Tu no ets res -va dir el seu pare, i va fer que no, amb gest concís, dues vegades.
En Tengo va contenir la respiració i es va quedar un moment sense paraules. El seu pare tampoc no tenia ganes de continuar parlant. Es van estar tots dos callats, cadascun seguint el curs dels seus pensaments. Només se sentia el cant de les cigales, que cantaven sense defallir en cap moment.
En Tengo va tenir la sensació que potser, en aquell moment, l’home li estava dient la veritat. Potser havia perdut la memòria i tenia la consciència confusa, però el que acabava de dir devia ser la veritat. En Tengo ho va captar instintivament.
– ¿Què vols dir, amb això? -li va preguntar en Tengo.
– Tu no ets res -va repetir el seu pare, amb una veu que no contenia cap emoció-. No eres res, no ets res i mai no seràs res.
«Ja n’hi ha prou», va pensar en Tengo.
Tenia ganes d’alçar-se de la cadira, anar caminant fins a l’estació i agafar el tren per tornar a Tòquio. Ja li havia preguntat el que li podia preguntar. Però no es va poder posar dret. Li passava el mateix que al jove viatger del poble dels gats: tenia curiositat, volia descobrir què hi havia al darrere d’aquelles paraules. Volia sentir una resposta més clara. Això, naturalment, implicava un cert perill, però si ara deixava escapar aquella oportunitat, segurament no descobriria mai el secret sobre si mateix, i quedaria submergit per sempre en el caos.
En Tengo va fer una filera de paraules mentalment i en va canviar l’ordre. I després les va dir tot d’un plegat: va fer la pregunta que, quan era petit, va estar tantes vegades a punt de fer, però que al final no va fer mai.
– El que vols dir, doncs, és que en el sentit biològic de la paraula, tu no ets el meu pare, ¿oi? Que entre nosaltres dos no hi ha cap relació de sang, ¿oi?
El seu pare va mirar en Tengo sense dir res. Per l’expressió, no se sabia si havia arribat a entendre la pregunta o no.
– Va en contra de la llei, robar el senyal d’emissió -va dir el seu pare mirant en Tengo als ulls-. No hi ha cap diferència amb robar diners, o productes. ¿No t’ho sembla?
– Suposo que no -va acceptar en Tengo, momentàniament resignat.
El seu pare va assentir unes quantes vegades, amb posat de satisfacció.
– El senyal no cau gratis del cel, com la neu o la pluja -va dir el pare.
En Tengo va mirar les mans del seu pare sense obrir la boca. Les tenia totes dues ben posades damunt els genolls: la dreta al genoll dret i l’esquerra al genoll esquerre. No es movien gens ni mica. Tenia les mans petites i fosques, com si la morenor li arribés fins al centre mateix del cos. Eren les mans d’una persona que s’havia passat molts anys treballant a l’aire lliure.
– La meva mare no es va morir d’una malaltia quan jo era petit, ¿oi? -va dir en Tengo a poc a poc, separant bé les paraules.
El seu pare no li va respondre. No va canviar d’expressió, ni va moure les mans. Els seus ulls miraven en Tengo com si no l’haguessin vist mai.
– La meva mare et va deixar. Em va deixar i se’n va anar. Potser amb un altre home. ¿O no?
El seu pare va fer que sí amb el cap.
– No està bé, robar el senyal d’emissió. No pots fer el que et doni la gana i quedar-te tan tranquil.
Aquell home havia entès perfectament el significat de la pregunta que li havia fet. L’únic que passava era que no en volia parlar cara a cara: aquesta era la impressió que tenia en Tengo.
– Pare -li va dir-; potser en realitat no ets el meu pare, però, de moment, et diré així, perquè no sé de quina altra manera et podria dir. La veritat és que fins ara no t’he estimat, i potser la majoria de vegades més aviat t’he odiat. Això ja ho saps, ¿oi? Però si tu no fossis el meu pare de debò, si entre nosaltres dos no hi hagués cap relació de sang, les raons que tinc per odiar-te desapareixerien. Si podria arribar a sentir afecte per tu, ja no ho sé. Però, com a mínim, em seria més fàcil entendre’t, perquè el que sempre he intentat ha estat saber la veritat: qui sóc, i d’on vinc. Només era això, el que volia saber. Però ningú no m’ho ha dit. Si ara m’expliquessis la veritat, jo ja no t’odiaria ni et retrauria res. Per a mi, seria una cosa molt bona, poder viure sense haver-te d’odiar o de retreure’t res.
El seu pare no li va dir res, i el va continuar observant amb aquells ulls inexpressius, però a en Tengo li va semblar que al fons dels nius d’oreneta buits hi brillava alguna cosa minúscula.
– Dius que no sóc res -va dir en Tengo-. I és tal com dius: sóc només algú que han llançat de nit al mar i sura damunt l’aigua. Allargo la mà i no hi ha ningú, crido però no em respon ningú. No estic lligat a res. Ni tan sols tinc ningú a qui pugui considerar família, a part de tu. Però tu t’aferres al teu secret i no me’n dius ni una paraula, i els teus records, en aquesta ciutat, al costat del mar, van i vénen un cop i un altre, i es van perdent inexorablement. I la veritat sobre mi també s’anirà perdent. Sense l’ajuda d’aquesta veritat jo no sóc res, ni aconseguiré mai ser res. En això també tens raó.
– La informació és un capital important de la societat -va dir el seu pare com si ho llegís mecànicament. Parlava amb una veu més fluixa que abans, com si algú que estigués amagat darrere seu li hagués abaixat el volum.- I aquest capital s’ha d’acumular i s’ha de distribuir amb molta cura. Els fruits que en traurem ens portaran a una nova era. I per aconseguir això, l’NHK necessita que tothom pagui l’impost de…
En Tengo va pensar que el que deia aquell home era una mena de mantra; sempre s’havia protegit recitant aquelles frases. Havia de vèncer aquella obstinada fórmula de protecció, havia de treure la persona de carn i ossos de dins la barrera que l’envoltava.
Va interrompre el seu pare.
– ¿Com era, la meva mare? ¿On se’n va anar? ¿I què se’n va fer?
El seu pare va callar de sobte; va deixar de recitar el seu encanteri.
En Tengo va continuar:
– Ja me n’he cansat, de viure ple d’odi, ressentiments i recances. I també m’he cansat de viure sense poder estimar ningú. No tinc ni un amic: ni un sol amic. I, sobretot, ni tan sols sóc capaç d’estimar-me a mi mateix. ¿I per què no em puc estimar a mi mateix? Perquè no sóc capaç d’estimar els altres. És a través d’estimar una altra persona, i que alguna altra persona ens estimi, que aprenem a estimar-nos a nosaltres mateixos. ¿Ho entens, el que vull dir? Si no puc estimar una altra persona, no em puc estimar de debò a mi mateix. No és que estigui dient que és culpa teva; de fet, pensant-hi, potser a tu et va passar el mateix. Segurament, tu tampoc no et saps estimar, a tu mateix. ¿M’equivoco?
El seu pare es va tancar dins el seu silenci, mantenint els llavis fermament closos. La seva expressió no permetia endevinar fins a quin punt entenia el que li deia. En Tengo també va callar i es va ensorrar a la cadira. El vent entrava per la finestra oberta agitant les cortines descolorides pel sol i fent tremolar les petites flors de la planta, i després passava cap al corredor a través de la porta, que havia quedat completament oberta. L’olor del mar era encara més intens que abans. Barrejat amb el cant de les cigales, se sentia el so suau del frec de les agulles dels pins.
En Tengo va continuar amb veu calmada.
– Jo tinc una visió; l’he tinguda des que era petit, sempre la mateixa. I penso que potser no és una visió, sinó el record d’una cosa que va passar realment. Jo tinc un any i mig i al meu costat hi ha la mare. L’abraça un home jove. I aquest home no ets tu. No sé qui és, però el que és segur, com a mínim, és que no ets tu. No sé per què, però aquesta imatge em va quedar gravada a les retines, i no hi ha manera de treure-me-la del cap.
El seu pare no deia res, però era evident que els seus ulls observaven una altra cosa, una cosa que no era allà. Tots dos van continuar callats. En Tengo parava l’orella al so del vent, que de sobte s’havia fet més fort; no hauria sabut dir què era, que escoltava el seu pare.
– ¿Que em podria llegir alguna cosa? -li va preguntar el seu pare, amb veu formal, després d’una llarga estona de silenci-. No tinc la vista gaire bé, i no puc llegir. No puc concentrar la vista als llibres gaire temps. Hi ha llibres en aquell prestatge. Pot triar el que vulgui.
En Tengo, donant-se per vençut, es va alçar de la cadira i va mirar els lloms dels llibres arrenglerats al prestatge. La majoria eren novel·les d’època; hi havia tots els volums de L’espasa del destí. Però no es va veure amb cor de llegir en veu alta, al seu pare, una novel·la històrica plena de paraules clàssiques.
– Si vols, et puc llegir el conte d’«El poble dels gats». ¿Et va bé? -li va preguntar-. És d’un llibre que he portat per llegir-lo jo.
– La història del poble dels gats -va dir el seu pare. Va pensar un moment en aquestes paraules.- Llegeixi’m aquesta història, si no és molèstia.
En Tengo es va mirar el rellotge de polsera.
– No és cap molèstia. Encara falta força estona, perquè surti el tren. Tot i que és una història una mica estranya, i no sé si t’agradarà.
Es va treure el llibre de la butxaca i va començar a llegir «El poble dels gats» en veu alta. El seu pare escoltava la història que li llegia assegut a la cadira, sense canviar gens de posició. En Tengo llegia les frases a poc a poc, pronunciant de manera que fos fàcil d’entendre. Es va aturar dues o tres vegades per descansar, fent un sospir, i cada vegada va mirar la cara del seu pare, però no hi va notar cap reacció. No hauria sabut dir si la història li agradava o no. Quan la va haver acabada de llegir, el seu pare estava completament immòbil, amb els ulls tancats. Semblava que s’hagués adormit, però no dormia: era, tan sols, que estava totalment immers al món de la història. Va trigar una estona a sortir-ne, durant la qual en Tengo el va esperar pacientment. La llum de la tarda s’havia afeblit una mica, i s’hi començaven a notar els primers indicis del vespre. El vent que arribava del mar continuava agitant les branques dels pins.
– ¿Que hi deu haver televisió, en aquest poble dels gats? -li va preguntar el seu pare en primer lloc, imposant la seva perspectiva professional.
– Aquesta història va ser escrita a Alemanya a la dècada del 1930, i en aquella època encara no hi havia televisió. Però de ràdio sí, que n’hi havia.
– Jo vaig viure a Manxúria, i allà no hi havia ni ràdios. Ni tan sols hi havia gaire cosa per menjar, ni dones. De vegades es veien llops. Era com ser a la fi del món.
Va callar un moment, pensant alguna cosa. Potser s’havia recordat de la vida tan dura que havia hagut de suportar quan era jove i havia anat a Manxúria com a colonitzador, però aquells records aviat es van confondre i van desaparèixer en el no-res: aquest era el moviment de la consciència que es podia llegir en el canvi d’expressió de la seva cara.
– ¿El poble el van construir els gats? ¿O l’havia construït la gent, feia molt de temps, i després hi van anar a viure els gats? -va dir el seu pare, mirant a la finestra, com si parlés per a ell mateix. Semblava, però, que en realitat la pregunta anava dirigida a en Tengo.
– No ho sé -li va respondre-. Però deu ser un poble que va construir la gent fa molt de temps. Potser va passar alguna cosa que va fer que la gent se n’anés, i llavors els gats hi van començar a viure. Potser tothom es va morir per culpa d’una malaltia infecciosa, per exemple, o alguna cosa així.
El seu pare va fer que sí.
– Quan es crea un buit, algú l’ha de venir a omplir. Tothom fa el mateix.
– ¿Tothom fa el mateix?
– Sí -va sentenciar el seu pare.
– ¿I quin buit has vingut a omplir, tu?
El seu pare va fer cara de contrarietat. Les llargues celles es van arrufar i li van amagar els ulls. Després va dir, en un to de veu una mica burleta:
– Tu no ho saps, això.
– No ho sé -va dir en Tengo.
El seu pare va eixamplar els narius i va aixecar una mica una cella: aquella era l’expressió que havia fet sempre quan alguna cosa el molestava.
– Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs.
En Tengo va tancar una mica els ulls i va intentar desxifrar l’expressió del seu pare. Ell mai, ni una sola vegada, li havia parlat d’aquella manera tan estranya i tan plena d’insinuacions: sempre deia coses concretes i pràctiques. Tenia la ferma convicció que una conversa consistia a dir el que calia, quan calia, de la manera més breu possible. Tanmateix, al seu rostre no hi havia cap expressió que s’hagués de desxifrar.
– D’acord. Així, doncs, tu omples un buit -va dir en Tengo-. ¿I qui ha d’omplir el buit que deixes tu?
– Tu -va dir el seu pare amb concisió, i va dirigir l’índex cap a en Tengo, assenyalant-lo enèrgicament.- És evident, això. Jo he omplert el buit que va deixar algú, i el buit que deixo jo l’ompliràs tu. Això passa d’una persona a una altra.
– Tal com els gats omplen el poble que havia quedat deshabitat.
– Sí, es perden igual que el poble -va dir el seu pare, que després es va quedar mirant l’índex que havia estès com si fos una cosa estranya que estigués fora de lloc.
– Es perden igual que el poble -va dir en Tengo, repetint les paraules del seu pare.
– La dona que et va tenir ja no és enlloc.
– Ja no és enlloc. Es perden com el poble. Amb això, ¿vols dir que es va morir?
El seu pare no va respondre a aquesta pregunta.
En Tengo va sospirar.
– Així, doncs, ¿qui és, el meu pare?
– El buit. La teva mare es va trobar amb el buit i et va tenir a tu. Jo he omplert aquest buit.
En acabar de dir això, el seu pare va tancar els ulls i va cloure la boca.
– ¿Es va trobar amb el buit?
– Sí.
– I tu em vas criar. Vols dir això, ¿oi?
– ¿Que no t’ho he dit? -li va dir el seu pare després de tossir solemnement una vegada, com si expliqués una cosa de manera ben senzilla perquè l’entengués un nen una mica aturat-. Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs.
– ¿Jo vaig sortir del buit? -li va preguntar en Tengo.
No hi va haver resposta.
En Tengo va encreuar els dits damunt dels genolls i va tornar a mirar el seu pare directament a la cara. Després va pensar que aquell home no era cap carcassa buida, que no era una casa abandonada: era un home de carn i ossos que sobrevivia a la vora del mar carregant a les espatlles un caràcter obstinat i estret de mires i un seguit de records depriments. Es veia obligat a viure amb aquell buit que anava creixent a poc a poc dintre seu. Ara, el buit i els records encara lluitaven, però al final, tant si ho volia com si no, el buit s’acabaria empassant totalment els records que li quedaven; era només una qüestió de temps. ¿Devia ser el mateix buit d’on havia sortit en Tengo, aquell al qual es dirigia el seu pare?
Li va semblar sentir la remor del mar barrejada amb el so del vent d’abans del vespre que passava entre les copes dels pins, però potser només era una il·lusió.
9
AOMAME
El preu que ha de pagar per la gràcia
Així que l’Aomame va haver entrat, el del cap rapat va córrer a posar-se-li al darrere i va tancar la porta. L’habitació estava completament a les fosques. Havien passat les gruixudes cortines de la finestra, i havien apagat tots els llums de la sala. El mínim raig de llum que passava a través d’una escletxa tan sols servia, paradoxalment, per fer més densa la foscor.
Els ulls li van trigar una estona a acostumar-se a la fosca, com quan entres en un planetari o en un cinema amb pantalla inclinada. El primer que va veure van ser les xifres de color verd d’un rellotge electrònic que hi havia damunt d’una tauleta baixa: indicaven que passaven vint minuts de les set del vespre. Al cap d’una estona, es va adonar que hi havia un llit gros col·locat contra la paret oposada; el rellotge electrònic era al costat del capçal del llit. Comparada amb la sala del costat, tan àmplia, aquesta es veia una mica més petita, però, de tota manera, era més gran que les habitacions d’hotel habituals.
Al llit hi havia un embalum negre, com un turó. L’Aomame encara va necessitar més temps per adonar-se que aquella silueta indefinida corresponia al cos d’una persona ajaguda. Durant aquella estona, la silueta no es va moure gens ni mica: no mostrava cap senyal de vida, ni se’n sentia la respiració. L’únic que es percebia era la lleu remor de la reixeta de l’aire condicionat, situada a prop del sostre. Però la persona no devia ser pas morta: el del cap rapat actuava partint de l’assumpció que allò era viu.
Era una persona força alta, segurament un home. No se la veia gaire bé, però feia l’efecte que no estava de cara a ells. I tampoc no era a dins del llit: estava immòbil, de bocaterrosa damunt de la vànova del llit fet, ben bé com una bèstia ferida que, ajaguda al fons d’una cova, intentés lluitar contra la consumpció del cos.
– Ja és l’hora -va dir el del cap rapat adreçant-se a l’ombra. Tenia una tensió a la veu que abans l’Aomame no li havia notat.
No van saber si l’home l’havia sentit: el turó fosc del llit no es va moure en absolut. El del cap rapat estava dret davant la porta, esperant, sense reduir gens ni mica la formalitat de la seva actitud. L’habitació es va tornar a sumir en un profund silenci, fins al punt que es va sentir clarament que algú empassava saliva; després, l’Aomame es va adonar que havia estat ella. Encara tenia la bossa d’esport a la mà dreta, mentre el del cap rapat continuava esperant en la mateixa posició què passaria tot seguit. Les xifres del rellotge electrònic van marcar les 7:21, les 7:22, les 7:23.
Per fi, la silueta del llit es va agitar una mica, anunciant que es disposava a moure’s. Era només una tremolor molt lleu, però finalment es va convertir en una acció ferma. Pel que es veia, l’home havia estat immers en un son molt profund, o bé en un estat molt semblant al son. Se li van despertar els músculs i va començar a dreçar la part superior del cos mentre recuperava la consciència a poc a poc. A la fi, l’ombra es va posar recta damunt del llit i va encreuar les cames. L’Aomame va pensar que es tractava d’un home, sens dubte.
– Ja és l’hora -va repetir el del cap rapat.
Es va sentir que l’home expulsava molt d’aire, un gran flux d’aire que pujava lentament des del fons d’un pou profund. A continuació es va sentir una gran inspiració, el so aspre i turbulent d’una ventada quan passa a través dels arbres d’un bosc. Els dos sons, tan diferents, es van anar repetint alternativament, amb llargs intervals de silenci entre si. Aquella repetició rítmica i carregada de connotacions va posar nerviosa l’Aomame, que va tenir la sensació d’haver entrat en un terreny sagrat, diferent de tots els indrets que havia conegut fins aleshores. Com si es trobés al fons del mar, o a la superfície d’un petit satèl·lit desconegut: en un lloc on havia aconseguit arribar, però d’on no sabia com en podia tornar.
Els ulls no se li acabaven d’acostumar a la foscor. Hi veia fins a una certa distància, però a partir d’allà no distingia res. De moment, només aconseguia destriar la silueta fosca de l’home, però no sabia si tenia la cara cap a ella o no, o què mirava. L’únic que hauria sabut dir era que tenia unes proporcions formidables, i que les espatlles li pujaven i baixaven, en silenci però de manera molt notòria, seguint el ritme de la respiració. Una respiració que no era normal: l’executava amb tot el cos, i tenia un objectiu i una funció especials. N’intuïa el grau d’expansió i contracció pels grans moviments de l’escàpula i el diafragma. Una persona normal no hauria estat capaç de respirar amb tanta intensitat: s’havia de tractar d’un mètode de respiració especial, que només es podia dominar amb un entrenament llarg i intens.
El del cap rapat continuava dret al seu costat. Tenia l’esquena recta i la barbeta entrada. La seva respiració, al contrari que la de l’home del llit, era lleu i ràpida. Intentava passar desapercebut mentre esperava que s’acabés aquell seguit de respiracions profundes. Semblava, doncs, que allò era una pràctica que l’home duia a terme diàriament per mantenir-se en forma. L’Aomame no podia sinó esperar-se amb el del cap rapat fins que acabés: l’home devia necessitar fer allò per despertar-se.
Finalment, com si estiguessin davant d’una màquina que hagués acabat la seva tasca, les respiracions es van anar aturant. Es van espaiar a poc a poc i, per acabar, es va sentir un sospir llarg, com si l’home expulsés tot l’aire que tenia als pulmons. Un profund silenci va tornar a envair l’habitació.
– Ja és l’hora -va dir el del cap rapat per tercera vegada.
El cap de l’home es va moure lentament. Feia l’efecte que mirava el del cap rapat.
– Ja et pots retirar -va dir l’home. Tenia una veu clara i profunda de baríton. Era ferma, sense cap rastre d’ambigüitat. Ara semblava completament despert.
El del cap rapat va fer una petita reverència dins la foscor i va sortir de l’habitació tal com n’havia entrat, sense fer cap moviment sobrer. La porta es va tancar i l’Aomame i l’home es van quedar sols.
– Perdona que sigui tan fosc -va dir l’home; segurament ho havia dit dirigint-se a ella.
– A mi no em molesta -va respondre l’Aomame.
– Necessitava que fos fosc -va dir l’home amb un to suau-. Però no et preocupis: no et passarà res.
L’Aomame va assentir, sense fer cap comentari. Després es va recordar que era a les fosques i va dir:
– Molt bé.
Li va semblar que ho deia amb una veu més fluixa, més dura i més aguda que la seva habitual.
Després, a les fosques, l’home va mirar un moment l’Aomame. Ella va tenir la sensació que l’observava fixament, amb una mirada segura i precisa; potser seria més exacte dir que l’escodrinyava, en lloc que l’observava. Li va fer l’efecte que l’home li veia tots els racons del cos, com si per un instant li arranqués tot el que portava posat i la deixés despullada. Aquella mirada no es limitava a resseguir-li la pell, sinó que li penetrava els músculs, les vísceres, l’úter. Va pensar que aquell home hi veia a les fosques, que veia coses que els ulls no distingeixen.
– Hi veig més bé a les fosques -va dir l’home, com si hagués llegit el pensament a l’Aomame-. Però si estic massa temps a la foscor, se’m fa difícil tornar al món on regna la llum. Arriba un punt que ho he de deixar.
Va continuar observant l’Aomame. Res no feia pensar que es tractés d’una mirada sensual: l’home l’«escodrinyava» com si fos un objecte, tal com el passatger d’un vaixell estudiaria des de la coberta la forma d’una illa en passar-hi pel davant. Aquell, però, no era un passatger qualsevol: intentava veure-ho absolutament tot, de l’illa. A força de sentir-se observada per aquell esguard tan agut i implacable, l’Aomame va començar a notar fins a quin punt era inadequat i poc digne de confiança, el seu cos. Mai no se sentia així, normalment. Deixant de banda la mida del pit, més aviat se’n sentia orgullosa, del seu cos. L’entrenava cada dia, i el mantenia en molt bon estat. Tenia els músculs flexibles i tonificats, sense gens ni mica de greix. Tanmateix, sota la mirada d’aquell home, sentia que el seu cos era un sac d’ossos vell i miserable.
Com si hagués llegit el que pensava, l’home va deixar de mirar-la fixament. L’Aomame va notar que aquella mirada perdia força ràpidament, com si algú, des del darrere de l’edifici, hagués tancat l’aixeta de la mànega amb què es rega.
– Perdona, però, ¿podries obrir la cortina? -li va preguntar l’home en veu baixa-. Et deu ser difícil treballar, completament a les fosques.
L’Aomame va deixar la bossa d’esport a terra, va anar cap a la finestra, va descórrer la cortina més gruixuda i pesada amb el cordó i va obrir la cortina de puntes blanca de dins. Va entrar la llum del paisatge nocturn de Tòquio: la llum de la torre de Tòquio, els fanals de l’autopista, els fars dels cotxes en moviment, les habitacions il·luminades dels gratacels, els senyals de neó de diferents colors dels sostres dels edificis alts, la llum característica de la gran ciutat, que resultava de la barreja de totes les anteriors, van il·luminar l’interior de l’habitació d’hotel. No era gaire intensa: una llum tènue que a penes permetia distingir els mobles de l’habitació. Va omplir l’Aomame de nostàlgia: aquella llum arribava del món d’on venia ella. Es va adonar de fins a quin punt la necessitava. Tanmateix, fins i tot aquella llum tan mínima semblava massa forta per als ulls de l’home: per evitar-la, es va cobrir la cara amb totes dues mans, assegut, tal com estava, amb les cames encreuades damunt del llit.
– ¿Està bé? -li va preguntar l’Aomame.
– Sí, no et preocupis -va respondre ell.
– Tancaré una mica més la cortina.
– Deixa-ho així. Tinc un problema a les retines. Necessito una estona, per acostumar-me a la llum. D’aquí a una mica tornaré a estar bé. ¿Pots seure, i esperar-te un moment?
L’Aomame es va repetir mentalment que tenia un problema a les retines. La majoria dels qui tenen problemes a les retines corren el risc de perdre la visió. Tanmateix, allò no era problema seu: no era de la seva vista, del que s’havia d’encarregar.
Mentre ell es cobria la cara amb les mans i deixava que els ulls se li acostumessin a la llum que entrava per la finestra, l’Aomame el va observar directament des del sofà on seia. Ara li tocava a ella, examinar-lo detingudament.
Era un home gros; no pas gras, sinó tan sols de grans proporcions. Era alt i ample. També se’l veia fort. La mestressa li havia dit que era una persona robusta, però no s’esperava unes proporcions com aquelles. És clar que, tanmateix, no hi havia cap raó per la qual el cap d’una secta hagués de ser un gegant. Llavors, l’Aomame es va imaginar les nenes de deu anys violades per aquell home tan enorme i va fer una ganyota sense adonar-se’n. Segurament, les nenes no podien haver fet absolutament res, per resistir-s’hi; potser ni tan sols una dona adulta, no hi podria haver fet res.
L’home duia una mena de pantalons de xandall prims amb goma a la cintura i una camisa de màniga llarga. La camisa era llisa i una mica lluent, com si fos de seda. Era folgada i es cordava al davant amb botons, però l’home portava els dos de dalt descordats. Tant la camisa com els pantalons eren blancs, o d’un color crema molt clar. No semblava roba per dormir, però sí per relaxar-se a l’habitació, o adequada per estar-se a l’ombra d’un arbre en algun país tropical. Els peus, que tenia descalços, eren molt grossos. Les espatlles, amples com una paret de pedra, feien pensar en un lluitador d’arts marcials amb molts anys d’entrenament.
– T’agraeixo molt que hagis vingut -va dir l’home, quan ja feia una estona que l’Aomame l’estava contemplant.
– Aquesta és la meva feina. Vaig on em diuen, quan cal -va dir ella amb veu inexpressiva. Tanmateix, mentre deia això, es va sentir com una prostituta que hagués anat allà perquè l’havien cridada. Devia ser per culpa de l’aguda mirada d’abans, quan eren a les fosques, que l’havia fet sentir despullada.
– ¿Fins a quin punt em coneixes? -li va preguntar l’home, cobrint-se encara la cara amb les mans.
– ¿Vol dir què en sé, de vostè?
– Sí.
– Gairebé no res -va respondre l’Aomame, escollint les paraules amb molta precaució-. Ni tan sols me n’han dit el nom. Només sé que és el cap d’un grup religiós de Nagano o de Yamanashi. Té algun problema físic i pensa que potser jo hi podria fer alguna cosa, per solucionar-lo.
L’home va moure una mica el cap a banda i banda uns quants cops, es va treure les mans de la cara i va mirar cap a l’Aomame.
Tenia els cabells llargs; eren llisos i abundants, i li arribaven gairebé fins a l’espatlla. En tenia molts de blancs. Devia tenir entre quaranta-cinc i cinquanta-cinc anys. El nas, força gros, li ocupava gran part de la cara, i era sorprenentment recte, fins al punt de recordar les fotografies dels Alps que surten als calendaris. Tenia la base molt ampla, i estava ple de dignitat. El primer que cridava l’atenció, de la seva cara, era aquell nas. Per contrast, tenia les òrbites molt profundes: era molt difícil esbrinar què podien estar mirant les ninetes que hi havia al fons. En relació amb el cos, el conjunt de la cara era ampla i grossa. Anava ben afaitat, i no hi tenia cap piga ni cap ferida. Posseïa uns trets força agradables, que li donaven un aire de calma i intel·ligència. Tanmateix, en aquella cara hi havia alguna cosa diferent, fora del comú, difícilment perdonable: era la mena de cara que feia parpellejar la gent, la primera vegada que la veia. Potser passava perquè el nas era massa gros, la qual cosa provocava que els trets, en conjunt, no estiguessin gaire equilibrats, i la persona que els veia se sentís insegura. O potser era per culpa d’aquells dos ulls silenciosos, enretirats al fons de les òrbites, que desprenien una llum de glacera immemorial. O, potser, d’aquells llavis prims, que produïen una impressió de crueltat, com si en qualsevol moment poguessin deixar anar paraules imprevisibles.
– ¿I què més?
– No m’han dit res més, d’important; només que vingués aquí preparada per fer una sessió d’estiraments musculars. El meu àmbit d’especialització són els músculs i les articulacions. No cal que en sàpiga gran cosa, de la situació o del caràcter dels clients.
«Igual que una prostituta», va pensar l’Aomame.
– Ja t’entenc -va dir l’home amb una veu profunda-. Però, en el meu cas, em sembla que caldrà que et faci una mica d’explicació.
– L’escolto.
– La gent em diu «Líder», però gairebé no em deixo veure mai. Fins i tot a dins del grup, vivint a les mateixes instal·lacions, la majoria de creients no saben ni quina cara faig.
L’Aomame va fer que sí amb el cap.
– Però a tu sí, que t’estic ensenyant la cara, perquè no et puc pas demanar que em facis el tractament a les fosques, o tenint tota l’estona els ulls tapats.
– El que li faré no és un tractament -va precisar l’Aomame amb un to de veu fred-. Són només estiraments musculars. No tinc cap mena de llicència per fer tractaments mèdics. El que jo faig és obligar a estirar-se els músculs que normalment no fem servir gaire, o que a la majoria de la gent els costa fer servir, per evitar que el cos perdi mobilitat.
L’home va semblar que somreia lleument, però també podia ser que només li hagués tremolat una mica algun múscul de la cara.
– Això ja ho sé. Només he fet servir la paraula «tractament» per comoditat. No et preocupis, per això. El que et volia dir és que estàs veient una cosa que la majoria de la gent no veu. M’agradaria que ho tinguessis present.
– Abans, m’han dit que no expliqui a ningú que he fet aquesta sessió -va dir l’Aomame assenyalant amb el dit la porta que connectava amb l’habitació del costat-. Però no s’ha de preocupar. Sigui el que sigui, el que vegi, no sortirà d’aquí. A causa de la meva feina, per les meves mans passen molts cossos, i pot ser que la seva situació sigui especial, però, des del meu punt de vista, vostè és solament una de tantes persones amb problemes musculars. A mi només m’interessen els seus músculs.
– M’han dit que, de petita, vas ser testimoni de Jehovà.
– No ho vaig decidir jo. Només em van educar perquè ho fos. Hi ha una gran diferència.
– És veritat, que hi ha una gran diferència -va dir l’home-. Però la gent no es pot allunyar de les idees que li van inculcar de petita.
– Per a bé o per a mal-va dir l’Aomame.
– La doctrina dels Testimonis de Jehovà és molt diferent, de la del meu grup. Des del meu punt de vista, totes les religions que tenen com a centre les qüestions últimes de la vida són, més o menys, un frau. Jo penso que aquestes qüestions sempre són totalment personals. Però, deixant això de banda, els Testimonis de Jehovà són un grup increïblement dur. No tenen una història gens llarga, però han hagut de suportar moltes proves, i han continuat augmentant el nombre de creients. Són tota una lliçó, en molts sentits.
– Això és pel seu fanatisme. Com més petit i estret de mires sigui un grup, més fàcil li és unir-se per fer front a una amenaça que ve de fora.
– Segurament és veritat, el que dius -va dir l’home. Després va fer una pausa.- Però, sigui com sigui, ara no som aquí per parlar de religió.
L’Aomame no va dir res.
– El que vull que entenguis és que al meu cos hi passen moltes coses especials.
L’Aomame, del sofà estant, va esperar que continués.
– Tal com t’he comentat, els meus ulls no aguanten la llum intensa. Em passa des de fa uns quants anys. Abans no hi tenia cap problema important, però després em va començar a passar això. Aquesta és la raó principal per la qual no em deixo veure en públic. Em passo gairebé tot el dia en una habitació a les fosques.
– Jo no hi puc fer res, amb aquest problema de vista -va dir l’Aomame-. Abans ja li he comentat que la meva especialitat són els músculs.
– Sí, això ja ho sé. Evidentment, he consultat especialistes. He anat a uns quants oculistes famosos, i m’han fet moltes proves. Però, de moment, sembla que no s’hi pot fer res. Tinc alguna mena de problema a les retines, però no en troben la causa, i la malaltia va avançant a poc a poc. Si continuo així, podria ser que perdés la visió d’aquí a no gaire. És clar que, tal com acabes de dir, aquest problema no té cap relació amb els músculs. Abans de començar, però, et voldria enumerar, per ordre, els problemes físics que tinc. Ja ho pensaràs després, què pots fer i què no pots fer.
L’Aomame va assentir.
– A més a més, de tant en tant, tots els músculs del cos se’m posen rígids -va dir l’home-. No em puc moure gens ni mica. Em torno dur com una pedra, literalment i això dura unes quantes hores. Quan em passa, l’únic que puc fer és quedar-me estirat. No em fa mal: senzillament, no puc moure cap múscul del cos. No puc ni moure un dit. L’únic que moc a voluntat, i encara amb molt d’esforç, són els ulls. Això em passa una o dues vegades al mes.
– ¿Nota alguna cosa, abans, quan li ha de passar això?
– Primer tinc contraccions. Se’m mouen músculs de diverses parts del cos. Això dura uns deu o vint minuts. Després se’m moren tots els músculs, com si algú, en alguna banda, hagués apagat un interruptor. O sigui que abans que faci deu o vint minuts que he notat els primers símptomes busco un lloc on em pugui estirar i m’ajec. M’amago i espero que em passi la paràlisi, com una barca que s’arrecerés d’una tempesta en una badia. Encara que tingui el cos paralitzat, estic conscient. O no: encara tinc la ment més desperta del normal.
– ¿I no sent dolor físic, oi?
– Perdo tota la sensibilitat. Encara que em punxin amb una agulla, no sento res.
– ¿Ho ha consultat, això, amb els metges?
– He fet la ronda per les clíniques especialitzades, i m’han examinat diversos metges. Però l’únic que n’he tret, al final, és que em diguin que pateixo una malaltia estranya, que no té precedents, i que amb els coneixements mèdics actuals no s’hi pot fer res. He provat la medicina xinesa, la traumatologia, l’osteopatia, l’acupuntura, els massatges, els tractaments termals… Tot el que et puguis imaginar. Però no he notat cap millora remarcable.
L’Aomame va arrugar una mica el front.
– El que jo faig és activar el cos perquè funcioni més bé en el dia a dia. Em sembla que hi podré fer ben poca cosa, davant d’un problema tan greu.
– Això ja ho sé, també. L’únic que vull és intentar totes les possibilitats. Encara que el que em facis no serveixi de res, no serà culpa teva. Només cal que em facis el que fas sempre. Vull saber com reacciona el meu cos.
L’Aomame es va imaginar aquell home tan enorme estirat en un lloc fosc, sense moure’s, com un animal que hibernés.
– ¿Quan la va tenir, l’última paràlisi?
– Fa deu dies -va dir l’home-. A més a més, hi ha una altra cosa que t’hauria de comentar, tot i que és de mal explicar.
– Em pot explicar tot el que vulgui.
– Quan estic en aquest estat de mort transitòria dels músculs, tinc una erecció, tota l’estona que dura.
L’Aomame va arrugar encara més el front.
– ¿Vol dir que, durant totes aquestes hores que està paralitzat, té el penis erecte?
– Això mateix.
– Però no té sensibilitat.
– No tinc sensibilitat -va dir l’home-. Ni desig sexual. Només se’m posa rígid, dur com una pedra. Com els altres músculs.
L’Aomame va negar una mica amb el cap. Després va intentar allisar-se el front tant com fos possible.
– Em sembla que, en això, jo tampoc no hi podré fer res. És un problema que està força allunyat del meu camp d’especialització.
– A mi em costa, parlar d’aquest tema, i potser tu no tens ganes de saber-ne res, però, ¿te’n puc explicar una altra cosa?
– Sí, endavant. Li guardaré el secret.
– Mentre passa això, tinc relacions sexuals amb dones.
– ¿Amb «dones»?
– Al meu voltant hi ha unes quantes dones. Quan jo em quedo en aquest estat de paràlisi, elles es van canviant per posar-se’m a sobre i mantenir relacions sexuals amb mi. Jo no noto res, ni tampoc sento desig sexual. Però, tot i així, ejaculo. Tinc unes quantes ejaculacions.
L’Aomame va quedar-se en silenci.
L’home va continuar.
– Les dones són tres, en total. Totes tenen entre deu i vint anys. Suposo que et preguntes com és, que hi ha unes noies tan joves al meu costat, i per què han de mantenir relacions sexuals amb mi.
– Això… ¿És un acte que forma part de la seva religió?
L’home, tal com estava, assegut damunt del llit amb les cames encreuades, va fer un gran sospir.
– Pensen que aquest estat de paràlisi que experimento és una gràcia que ve del cel, una mena d’estat sagrat. Per això, quan m’hi trobo, aquestes dones vénen i tenen relacions sexuals amb mi. El que intenten és donar a llum el meu successor.
L’Aomame mirava l’home sense dir res. Ell també estava en silenci.
– ¿O sigui que el seu objectiu és quedar-se embarassades, concebre un fill seu en aquestes circumstàncies? -va preguntar l’Aomame.
– Això mateix.
– ¿I vostè, durant aquestes hores que dura la paràlisi, té relacions sexuals amb aquestes tres dones i ejacula tres vegades?
– Exactament.
L’Aomame es va adonar que es trobava en una situació molt complexa. Estava a punt de matar aquell home, d’«enviar-lo a l’altra banda». Però, tot i així, ell li estava confessant aquells secrets tan estranys sobre el seu propi cos.
– No ho acabo d’entendre: ¿quin problema hi ha, concretament? A vostè, una vegada o dues al mes, se li paralitzen tots els músculs del cos. Mentre està paralitzat, vénen les seves tres amants joves i mantenen relacions sexuals amb vostè. És veritat, que, mirant-ho des del punt de vista de la societat general, això no és gaire corrent, però…
– No són les meves amants -la va interrompre l’home-: aquestes dones m’acompanyen en qualitat de vestals. Mantenir relacions sexuals amb mi és un dels serveis que duen a terme.
– ¿Serveis?
– Forma part de la funció que els està assignada: tenen la funció de donar a llum el meu successor.
– ¿I qui els la va assignar, aquesta funció? -va preguntar l’Aomame.
– Seria molt llarg d’explicar -va dir l’home-. El problema és que això està provocant, clarament, que el cos se’m consumeixi.
– ¿I s’han quedat embarassades, aquestes dones?
– Encara no s’hi ha quedat cap. Segurament no és possible, que s’hi quedin, perquè encara no tenen la regla. Però, igualment, elles intenten aconseguir la gràcia d’un miracle.
– Encara no n’hi ha cap que s’hi hagi quedat, d’embarassada; encara no tenen la regla -va dir l’Aomame-. I el seu cos s’està consumint.
– Cada cop són més llargues i més freqüents, les paràlisis. En vaig començar a tenir fa uns set anys, i al principi en tenia una cada dos o tres mesos. Ara en tinc una o dues al mes. Quan s’acaben, sempre tinc un dolor molt intens a tot el cos, i estic esgotat. M’he de passar una setmana, més o menys, convivint amb aquest dolor i aquest esgotament. És com si em clavessin agulles molt gruixudes per tot el cos, i tinc molt mal de cap, i sensació de fatiga. No puc dormir, tampoc. I no hi ha cap medicina que em calmi el dolor.
L’home va fer un sospir, i va continuar.
– La segona setmana estic una mica més bé, comparat amb la primera, però, tot i així, el dolor no desapareix. Al llarg del dia em vénen unes quantes onades de dolor molt intens. Em costa respirar, els intestins no em treballen bé, i em grinyolen totes les articulacions, com si fos una màquina sense oli. Noto clarament que em roseguen el cos i em xuclen la sang. Però no és un càncer, o un paràsit, el que m’està devorant. M’han fet proves de tota mena, per esbrinar-ho, però no m’han trobat res malament. Em diuen que sóc la salut personificada. La medicina no pot explicar què em passa: és el preu que he de pagar per haver rebut la gràcia.
L’Aomame va pensar que, realment, aquell home semblava encaminar-se cap a l’anihilació. Pràcticament no se li notava cap signe d’esgotament: tenia un cos molt fort i robust, i se’l veia preparat per aguantar dolor intens. Tanmateix, ella sentia que aquell cos s’estava consumint. Aquell home estava malalt. No hauria sabut dir quina era la malaltia que patia, però, encara que ella no acabés amb la seva vida, el seu cos s’aniria ensorrant a poc a poc, enmig de grans dolors, fins a arribar a una mort inevitable.
– Aquest procés no es pot aturar -va dir l’home com si li hagués llegit el pensament-. Això m’anirà devorant el cos fins que em quedin només els ossos, i al final em moriré enmig d’immensos dolors. Ells em llençaran, com un vehicle que ja no serveix per a res.
– ¿«Ells»? -va preguntar l’Aomame-. ¿A qui es refereix?
– Als qui estan devorant el meu cos d’aquesta manera -va respondre l’home-. Però tant és, això. Jo, el que intento, de moment, és alleujar el dolor, per poc que sigui. Ho necessito, encara que no hi hagi cap solució definitiva. És molt dur, aguantar-lo. De vegades, de tant en tant, encara es fa més fort, i més profund, com si estigués connectat directament amb el centre de la Terra. És una mena de dolor que ningú més no pot entendre. M’ha arrabassat moltes coses, però al mateix temps, com a compensació, me n’ha donades moltes. Rebre un dolor especialment profund és rebre una gràcia especialment profunda. Però, evidentment, saber això no l’alleuja, ni pot impedir que m’acabi consumint.
Després, durant un moment, es va fer un silenci molt intens.
L’Aomame va aconseguir parlar.
– Em sembla que em repeteixo, però crec que, tècnicament, jo no hi puc fer pràcticament res, per solucionar el seu problema. Sobretot, si és el preu que ha de pagar per la gràcia que ha rebut.
El Líder es va redreçar i va mirar l’Aomame des dels petits ulls com glaceres que hi havia al fons de les seves òrbites. Després va descloure els llavis llargs i prims.
– Sí, sí que hi pots fer alguna cosa. Una cosa que només pots fer tu.
– Tant de bo tingui raó.
– Ho sé -va dir l’home-. Sé moltes coses. Ja pots començar, si vols. Fes-me el de sempre.
– Ho provaré -va dir l’Aomame, amb una veu buida i tensa. «Li faré el de sempre», va pensar.
10
TENGO
Ha refusat la proposta
En Tengo es va acomiadar del seu pare abans de les sis. Es van estar tots dos asseguts al costat de la finestra, cara a cara, sense dir-se res, fins que va arribar el taxi. En Tengo estava immers en els seus propis pensaments, i el seu pare, amb cara d’enfadat, mirava fixament el paisatge de la finestra. El sol ja començava a davallar, i el blau clar de la finestra s’anava convertint en un blau més profund.
Tenia més preguntes, però tant era, el que preguntés, perquè el seu pare no li respondria: n’hi havia prou de mirar-li els llavis, tancats amb força. Semblava decidit a no dir res més, i, per tant, en Tengo no li va fer cap més pregunta. Tal com li havia dit, si l’hi havia d’explicar perquè ho entengués, encara que l’hi expliqués, no ho entendria.
Quan s’acostava l’hora que havia de marxar, en Tengo va tornar a parlar.
– Avui m’has dit unes quantes coses. Les has dites d’una manera molt enrevessada i difícil d’entendre, però crec que, en la mesura que pots, m’has parlat força sincerament.
En Tengo el va mirar, però no li va canviar gens ni mica l’expressió. Va continuar.
– Encara et voldria preguntar algunes coses més, però sé que et causarien força dolor. O sigui que només puc fer suposicions a partir del que m’has dit. Tu i jo no devem tenir la mateixa sang: això és el que suposo. No sé les circumstàncies concretes que van fer que fos així, però res no m’impedeix pensar-ho. ¿M’ho pots dir, si m’equivoco?
El seu pare no li va respondre.
En Tengo va continuar:
– Si la meva suposició fos correcta, jo em quedaria més tranquil. Però no perquè t’odiï, sinó perquè, com t’he dit abans, ja no necessitaria odiar-te. Perquè, pel que sembla, em vas criar com si fos fill teu, encara que no tinguéssim la mateixa sang. Te n’he d’estar agraït, d’això. Per desgràcia, no ho vam fer gaire bé, com a pare i fill, però aquesta ja és una altra qüestió.
El seu pare, naturalment, va continuar mirant el paisatge de la finestra sense dir res, com si fos un guaita que no es volgués perdre el moment que els bàrbars apareixerien al capdamunt d’un turó llunyà. En Tengo, de manera temptativa, va buscar el lloc cap al qual el seu pare dirigia la mirada, però no hi va veure cap indici de l’arribada dels enemics: solament el grup de pins tenyits per aquella llum d’abans del vespre.
– Em sap molt de greu, però jo gairebé no puc fer res, per tu. Només resar perquè el procés que fa que el buit vagi creixent a dintre teu sigui tan poc dolorós com sigui possible. Ja deus haver patit prou. Segurament, vas estimar prou profundament la meva mare; aquest és l’efecte que em fa. Però ella se’n va anar. No sé si l’home era el meu pare biològic, o si era un altre, i em sembla que tu no tens cap intenció d’explicar-m’ho. Però, sigui com sigui, ella et va abandonar, i em va deixar a mi, que encara era un infant. Potser comptaves que si em tenies al teu costat i em criaves, qui sap si algun dia ella tornaria amb tu. Però, al final, no va tornar, ni a buscar-te a tu, ni a buscar-me a mi. Estic segur que això devia ser molt dur, per a tu. Devia ser com viure en una ciutat buida. Però, igualment, tu em vas criar en aquella ciutat. Per omplir el buit.
L’expressió del seu pare no va mostrar cap canvi. En Tengo no sabia si entenia el que li deia; ni tan sols si el sentia.
– Potser el que suposo no és correcte. I potser és millor, que no ho sigui; per a tots dos. Però, pensant d’aquesta manera, poso en ordre unes quantes qüestions, a dintre meu. Elimino alguns dubtes que tinc.
Un estol de corbs van solcar el cel grallant. En Tengo es va mirar el rellotge. Ja era l’hora de marxar d’allí. Es va aixecar de la cadira, es va acostar al seu pare i li va posar la mà a l’espatlla.
– Adéu, pare. Tornaré a venir aviat.
Quan va agafar el pom de la porta i es va girar per última vegada, en Tengo va quedar astorat de veure que al seu pare li queia un fil de llàgrimes d’un ull. La llum del fluorescent del sostre les feia brillar amb reflexos d’argent mat. Segurament, havia hagut d’esprémer amb totes les seves forces els pocs sentiments que li quedaven per vessar aquelles llàgrimes, que li recorrien la galta a poc a poc i li queien damunt del genoll. En Tengo va obrir la porta i va sortir de l’habitació. Va pujar a un taxi, va anar a l’estació i va agafar el primer tren que va arribar.
El tren ràpid de Tateyama a Tòquio anava molt ple, i estava força animat. La major part dels passatgers eren famílies que tornaven de la platja. Veient-los, en Tengo es va recordar de quan feia primària. Ell mai no havia fet cap sortida o cap viatge amb la família. El seu pare es passava les festes de l’Obon i de Cap d’Any a casa, dormint, sense fer res. Aquells dies semblava un aparell electrònic desconnectat, una mica brut.
En seure va pensar de continuar llegint el llibre de butxaca, però es va adonar que se l’havia deixat a l’habitació del seu pare. Va fer un sospir, però després va trobar que potser ja estava bé, així. A més, encara que es posés a llegir, segurament no li entraria res. I, d’altra banda, era millor que la història d’«El poble dels gats» es quedés a l’habitació del seu pare, i no amb ell.
El paisatge de la finestra transcorria en l’ordre invers del de l’anada. La línia fosca i solitària de la costa, ocupada per les muntanyes fins a la vora de l’aigua, va donar pas, finalment, a les zones industrials costaneres. Fins i tot a la nit, la majoria de fàbriques continuaven treballant. El bosc de xemeneies es dreçaven dins la fosca i vomitaven flamarades vermelles, com serps que traguessin llargues llengües. Els potents fars dels camions de gran tonatge il·luminaven totalment la carretera. El mar que hi havia més enllà era fosc com el fang.
Va arribar a casa abans de les deu. A la bústia no hi havia res. Quan va obrir la porta, l’apartament li va semblar encara més desert que abans. Només hi havia el buit que hi havia deixat ell en sortir al matí: la camisa tirada a terra, el processador de textos apagat, la cadira giratòria amb la depressió que hi havia creat el seu pes, les restes de goma d’esborrar damunt l’escriptori. Va beure dos gots d’aigua, es va treure la roba i es va ficar directament al llit. Aviat li va venir la son, i, després de dies de no fer-ho, va dormir profundament.
En despertar-se l’endemà, passades les vuit, en Tengo es va adonar que s’havia convertit en una persona nova. Es va llevar de gust, amb els braços i les cames desentumits, receptius a tot d’estímuls saludables. Se sentia completament descansat. Tenia la mateixa sensació que quan, de nen, obria els llibres de text nous al començament del semestre: encara no n’entenia el contingut, però li transmetien la sensació que estava a punt d’aprendre un munt de coses noves. Va anar al lavabo i es va afaitar. Es va eixugar la cara amb una tovallola, es va posar loció i es va tornar a mirar al mirall: va confirmar que s’havia convertit en una persona nova.
Li feia l’efecte que tot el que havia passat el dia abans havia tingut lloc en un somni. Semblava que no pogués haver passat, realment. Tot era molt vívid, però, alhora, les siluetes de les coses anaven adquirint a poc a poc una aparença irreal. Havia pujat al tren, havia anat al «poble dels gats» i n’havia tornat. Per sort, a diferència del protagonista del conte, havia pogut agafar el tren de tornada. I, aparentment, el que havia viscut en aquell poble li havia produït un gran canvi dins seu.
Evidentment, cap ni una de les circumstàncies reals en què es trobava havia canviat gens. Continuava avançant a contracor per un terreny perillós, ple a vessar de problemes i enigmes. Tot s’encaminava en una direcció que no s’hauria imaginat mai, i no sabia què li podia passar, tot seguit. Però el Tengo d’ara era capaç de reaccionar, de pensar que ja trobaria la manera de superar els perills.
Se li va acudir que ara, per fi, es trobava al punt de sortida. No és que hagués descobert cap fet decisiu, però pel que havia dit el seu pare, i per la seva actitud, havia aconseguit distingir vagament alguna cosa que tenia un cert aire de veritat sobre els seus orígens. Aquella «pel·lícula» que durant tant de temps l’havia confós i preocupat tant no era una fantasia infantil sense cap ni peus. No sabia, exactament, fins a quin punt podia ser un reflex de la veritat, però segurament era l’única dada que li havia deixat la seva mare, i, per a bé o per a mal, era el fonament de la seva vida. Aclarir això li havia tret un gran pes de sobre, i un cop se’l va haver tret, es va adonar de fins a quin punt li havia pesat, aquella càrrega.
Durant dues setmanes, els dies es van succeir amb una pau i una tranquil·litat gairebé sorprenents. Van ser dues setmanes de llarga bonança. Com en totes les vacances d’estiu, en Tengo feia classes a l’acadèmia quatre dies a la setmana, i dedicava la resta del temps a treballar en les seves narracions. Ni una sola persona es va posar en contacte amb ell. No sabia res en absolut de si hi havia hagut cap progrés en el cas de la desaparició de la Fukaeri, o de si Crisàlide d’aire encara es continuava venent, ni tampoc estava especialment interessat a saber-ne res. Que avancés com volgués, el món: si en volia res, ja li diria alguna cosa.
Es va acabar l’agost i va arribar el setembre. Mentre es feia el cafè del matí, en Tengo va pensar que tant de bo no s’acabessin mai aquells dies tranquils. No ho va dir en veu alta, però: si ho deia, algun dimoni que tingués l’oïda prou fina el podia sentir. Per tant, va demanar mentalment que no s’acabés aquella calma. Com sempre, però, les coses no van anar com volia: el món semblava estar més interessat en el que no volia.
Aquell dia, passades les deu del matí, va sonar el telèfon. En Tengo va deixar que fes set trucs, i després, resignat, va allargar el braç i va despenjar l’auricular.
– Puc venir ara -li va xiuxiuejar una veu. Pel que sabia en Tengo, només hi havia una persona al món capaç de fer una pregunta sense signe d’interrogació. De fons, se sentia un avís de megafonia i tubs d’escapament de cotxes.
– ¿On ets, ara? -va preguntar en Tengo.
– A l’entrada d’una botiga que es diu Marushô.
No era ni a dos-cents metres de casa seva, aquell supermercat. Li trucava des d’un telèfon públic.
En Tengo va tenir el reflex de mirar tot al voltant.
– Però no sé si hauries de venir a casa meva. Podria ser que estiguessin vigilant l’apartament. I tothom es pensa que has desaparegut.
– Podria ser que estiguessin vigilant l’apartament -va dir la Fukaeri, repetint exactament les paraules d’en Tengo.
– Sí -va dir en Tengo-. Han passat unes quantes coses estranyes, últimament, al voltant meu. I estic segur que tenien a veure amb Crisàlide d’aire.
– Hi ha gent que està enfadada.
– Potser sí. Sembla que estan enfadats amb tu, i, de retruc, també estan una mica enfadats amb mi, perquè vaig reescriure Crisàlide d’aire.
– A mi no m’importa.
– ¿«A mi no m’importa»? -va dir en Tengo, repetint també les paraules de la Fukaeri: sens dubte, es tractava d’un hàbit contagiós-. ¿Què, no t’importa?
– Que vigilin l’apartament.
Durant un moment, a en Tengo no li van sortir les paraules.
– Però potser a mi sí, que m’importa -va dir finalment.
– És millor que estiguem junts -va dir la Fukaeri-. Junts, serem més forts.
– Com Sonny i Cher -va dir en Tengo-. El duo mixt més potent que hi ha.
– Més potent.
– No em facis cas. Són coses meves -va fer ell.
– Ara vinc.
En Tengo estava a punt de dir alguna cosa quan es va interrompre la trucada. Tothom li penjava el telèfon a mitja conversa, com si tallessin les cordes d’un pont d’un cop de destral.
La Fukaeri va arribar al cap de deu minuts. Portava una bossa de plàstic del supermercat a cada mà. Duia una camisa de màniga llarga amb ratlles blaves i uns texans ajustats. La camisa era d’home, havia estat estesa de qualsevol manera i no estava planxada. També portava una bandolera de lona a l’espatlla. S’havia posat unes grans ulleres de sol per tapar-se la cara, però no eren gaire útils, com a disfressa: més aviat feien que cridés l’atenció.
– He pensat que era millor que tinguéssim molt de menjar -va dir. Va treure el contingut de les bosses i el va posar a la nevera. Gairebé tot el que havia comprat era menjar preparat que només s’havia de posar al microones. A part d’això, hi havia galetes salades, formatge, pomes, tomàquets i llaunes.
– On és el microones -va preguntar passejant la mirada per la petita cuina.
– No en tinc, de microones – li va respondre en Tengo.
La Fukaeri va arronsar les espatlles i es va quedar un moment rumiant, però no va dir què en pensava. Semblava que no es pogués imaginar com devia ser, un món sense microones.
– Em quedaré a dormir aquí -va dir com si exposés un fet objectiu.
– ¿Fins quan? -li va preguntar en Tengo.
Ella va fer que no amb el cap: no ho sabia.
– ¿I què ha passat, amb la casa on t’amagaves?
– No vull estar sola, si passa res.
– ¿Et sembla que passarà alguna cosa?
La Fukaeri no li va respondre.
– Diria que em repeteixo, però el meu apartament no és segur -va dir en Tengo-. Em sembla que hi ha una gent que em vigila, tot i que encara no sé quina mena de gent és.
– No hi ha cap lloc segur -li va respondre la Fukaeri. Després va tancar una mica els ulls i es va agafar lleument el lòbul de l’orella, amb un gest eloqüent. A en Tengo no se li va acudir què podia voler dir, amb aquell gest; potser no res.
– O sigui, que tant és on siguem -va dir en Tengo.
– No hi ha cap lloc segur -va repetir la Fukaeri.
– Potser tens raó -va dir en Tengo, resignat-. Quan s’arriba a un nivell determinat, les diferències entre uns perills i uns altres ja no són gaire importants. Però, igualment, jo aviat hauré d’anar a la feina.
– A l’acadèmia.
– Sí.
– Jo em quedaré aquí -va dir la Fukaeri.
– Tu et quedaràs aquí -va repetir en Tengo-. Serà millor. No surtis de l’apartament i no obris a ningú, encara que truquin. I si sona el telèfon, no l’agafis.
La Fukaeri va fer que sí sense dir res.
– Per cert, ¿què fa, el professor Ebisuno?
– Ahir van fer una inspecció a Sakigake.
– ¿Vols dir que, investigant el teu cas, la policia va anar a fer una inspecció a la seu de Sakigake? -li va preguntar en Tengo, astorat.
– No llegeixes els diaris.
– No llegeixo els diaris -va respondre en Tengo, fent servir altre cop les mateixes paraules que ella-. Últimament no n’he tingut gens de ganes, i per aquest motiu no sé els detalls del cas. Però això deu haver estat un bon enrenou, per als del grup.
La Fukaeri va assentir.
En Tengo va fer un profund sospir.
– I encara deuen estar més enfadats que abans. Com una munió de vespes a les quals els hagin burxat el niu.
La Fukaeri va entretancar els ulls i va quedar un moment callada. Es devia estar imaginant una colònia de vespes sortint del niu, boges de ràbia.
– Potser sí -va dir en veu baixa.
– ¿I n’has sabut alguna cosa, dels teus pares?
La Fukaeri va fer que no: encara no se n’havia descobert res.
– Sigui com sigui, els de Sakigake deuen estar enfadats -va dir en Tengo-. I si la policia descobreix que la teva desaparició ha estat una comèdia, segur que també s’enfadarà amb tu, perquè tot i saber què passava, et vas quedar amagada.
– Precisament per això hem d’unir les nostres forces -va dir la Fukaeri.
– ¿Acabes de dir «precisament per això»?
La Fukaeri va fer que sí.
– Ho he dit malament -va preguntar.
En Tengo va fer que no amb el cap.
– No, no és això. És només que m’ha sonat com si fos una expressió molt viva.
– Si et molesto, me’n vaig a un altre lloc -va dir la Fukaeri.
– No m’importa, que et quedis aquí -va dir en Tengo, resignat-.Tampoc no tens cap altre lloc on anar, ¿no?
La Fukaeri va fer un no curt i clar amb el cap.
En Tengo va treure te d’ordi fred de la nevera i en va beure.
– No em fan cap il·lusió, els grups de vespes enrabiades, però suposo que de tu sí, que me’n puc encarregar.
La Fukaeri es va mirar fixament la cara d’en Tengo durant un moment. Després va dir:
– Et veus diferent d’abans.
– ¿En què, em veig diferent?
La Fukaeri va torçar un moment els llavis en un angle estrany i els va tornar a la posició inicial. No ho sabia explicar.
– No cal que m’ho expliquis -li va dir en Tengo. «Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs».
Abans de sortir de l’apartament, en Tengo li va donar instruccions.
– Quan truqui, deixaré sonar el telèfon tres vegades i penjaré, i després tornaré a trucar. Llavors agafes el telèfon. ¿Ho has entès?
– Sí -va respondre ella, i tot seguit va repetir les instruccions-: Deixaràs que soni tres vegades i penjaràs, i després tornaràs a trucar i jo l’agafaré. -Semblava com si traduís a vista una inscripció gravada en un monument de pedra antic.
– No te n’oblidis, perquè és molt important -li va dir en Tengo.
La Fukaeri va fer dues vegades que sí.
Després de les dues classes que tenia, en Tengo havia tornat a la sala de professors i es preparava per tornar a casa quan va venir la noia de la recepció i li va dir que un tal Ushikawa l’havia vingut a veure. Se li va adreçar en to de disculpa, com un missatger de bon cor que sabés que porta notícies que no seran gaire benvingudes. En Tengo li va fer un gran somriure i l’hi va agrair. No en podia pas donar la culpa a la missatgera.
L’Ushikawa esperava en Tengo a la cafeteria que hi havia al costat del vestíbul d’entrada, prenent-se un cafè amb llet. Es mirés com es mirés, el cafè amb llet no era pas una beguda que fes per a ell. A més, entre tots aquells estudiants joves i plens d’energia, l’estrany aspecte de l’Ushikawa encara cridava més l’atenció. La zona on es trobava semblava tenir una gravetat, una pressió atmosfèrica i un angle de reflexió de la llum diferent de les altres. Vist de lluny, tenia realment la pinta de portador de males notícies. Era l’hora de dinar i la cafeteria estava plena de gom a gom, però l’Ushikawa seia sol en una de les taules per a sis persones; els estudiants se n’apartaven instintivament, com ho faria un grup d’antílops que evitessin uns gos feréstec.
En Tengo va demanar un cafè a la barra i va anar a seure al davant de l’Ushikawa. Semblava que l’home havia acabat llavors mateix de menjar-se un panet farcit de crema, perquè hi havia una bossa de paper feta una bola damunt la taula i ell tenia molles de pa a les comissures de la boca. Els panets farcits de crema tampoc no feien gens per a ell.
– Quant de temps, senyor Kawana! -va saludar a en Tengo en veure’l arribar, aixecant-se una mica del seient-. Sempre faig el mateix, però perdoni que l’hagi vingut a veure sense avisar.
En Tengo es va saltar la salutació.
– Suposo que ha vingut perquè li doni una resposta, ¿oi? Una resposta a la proposició que em va fer l’altre dia.
– Bé, sí -va dir l’Ushikawa-, per dir-ho de pressa.
– ¿Avui em podria parlar d’una manera més concreta i més directa, senyor Ushikawa? ¿Què és, el que volen, de mi? ¿Què volen, a canvi d’aquest «ajut» seu?
L’Ushikawa va mirar atentament tot al voltant, però al seu costat no hi havia ningú, i a la cafeteria se sentien massa veus cridant perquè ningú pogués entendre el que deien.
– Molt bé. Li diré una cosa directament, i de franc -va dir l’Ushikawa abaixant la veu, com repenjant el cos damunt la taula-: els diners només són una manera de formalitzar-ho. Tampoc no és una gran quantitat. El que li poden oferir els meus clients és, sobretot, protecció. O, dit d’una altra manera, la seguretat que no li passarà res. Això l’hi poden garantir.
– ¿I a canvi? -va preguntar en Tengo.
– El que volen, a canvi, és que calli i oblidi. Vostè ha participat en aquest assumpte, però ho ha fet sense saber-ne l’objectiu ni les circumstàncies. Només ha fet el paper de soldat que compleix ordres, i no pensen anar en contra de vostè, per això. Per tant, l’únic que ha de fer és oblidar tot el que ha passat i quedarem en paus. No se sabrà que va fer de negre a Crisàlide d’aire. Vostè no té absolutament cap relació amb aquest llibre, ni n’hi tindrà d’ara endavant. Volem que les coses quedin així. A més a més, això també el beneficia a vostè.
– A mi no em passarà res -va dir en Tengo-. Això, doncs, ¿vol dir que a les altres persones que hi han participat sí, que els passarà alguna cosa?
– Bé, doncs, suposo que això s’haurà d’estudiar cas per cas -va dir l’Ushikawa, una mica a contracor-. No sóc jo, qui ho ha de decidir, i per tant no li puc dir res concret, però suposo que caldrà prendre mesures d’alguna mena.
– I vostès tenen el braç llarg i fort.
– Això mateix. Molt llarg i molt fort, com ja li vaig comentar. I bé, doncs: ¿quina és la seva resposta?
– Si començo per la conclusió a què he arribat, és que no puc acceptar els seus diners.
L’Ushikawa, sense dir res, es va dur la mà a les ulleres, se les va treure, en va netejar curosament els vidres amb un mocador que s’havia tret de la butxaca i se les va tornar a posar. Feia l’efecte que hi havia d’haver alguna mena de relació, entre la seva oïda i la seva vista.
– Així, doncs, ¿rebutja la nostra proposta?
– Exactament.
Des de darrere les ulleres, l’Ushikawa mirava en Tengo com si observés un núvol que tingués una forma curiosa.
– Però, ¿com és? Des del meu humil punt de vista, em sembla que no és pas un mal tracte.
– Tant és, com hagin anat les coses: tots nosaltres anem a la mateixa barca, i jo no en puc baixar sol -va respondre en Tengo.
– És estrany -va dir l’Ushikawa, que semblava realment sorprès-. No ho acabo d’entendre. Perquè vostè diu això, però als altres no els importa gens ni mica, vostè. De debò. A vostè només li donen uns quants calés per utilitzar-lo, i després ells s’omplen les butxaques gràcies a la seva feina. ¿Que no és per enfadar-se i dir que ja n’hi ha prou, que el tractin com un ruc? Jo m’enfadaria. Però vostè, en canvi, encara intenta protegir-los, dient que no està bé, que baixi vostè sol de la barca, o no sé què. No ho entenc. ¿Per què ho fa?
– Una de les raons per les quals ho faig és la Kyôko Yasuda.
L’Ushikawa va agafar la tassa de cafè amb llet i en va xarrupar una mica a disgust. Després va preguntar:
– ¿La Kyôko Yasuda?
– Vostès saben alguna cosa de la Kyôko Yasuda -va dir en Tengo.
L’Ushikawa va quedar un moment amb la boca oberta, com si no entengués de què li parlava.
– No, li asseguro que no en sé res, de cap dona que es digui Kyôko Yasuda. Li juro que és veritat. ¿Qui és, si es pot saber?
En Tengo va callar un moment, tot mirant l’Ushikawa, però no li va saber llegir res al rostre.
– Una dona que conec.
– ¿No deu ser pas la seva xicota?
En Tengo no li va respondre.
– El que vull saber és si li han fet alguna cosa.
– ¿Si li hem fet alguna cosa? I ara! No li hem fet res! -va dir l’Ushikawa-. L’hi dic de debò. Perquè ja li acabo de dir que jo no sé qui és, aquesta dona, i no li pots fer res a algú que no saps ni qui és.
– Però em va dir que tenien contractats uns investigadors molt eficients, i que m’havien investigat a fons. I també van descobrir que jo vaig reescriure la novel·la de l’Eriko Fukada. Saben moltes coses, sobre la meva vida. A mi em semblaria ben normal, que els seus investigadors sabessin que jo mantenia una relació amb la Kyôko Yasuda.
– Sí, és veritat, que nosaltres tenim contractats uns investigadors molt eficients, que han dut a terme una recerca molt a fons sobre vostè. I, per tant, tal com diu, pot ser que coneguessin la relació que hi ha entre tots dos. Però, suposant que tinguin aquesta informació, a mi no m’ha arribat.
– Jo hi tenia una relació, amb aquesta dona -va dir en Tengo-. Venia un cop a la setmana a casa meva. En secret, sense que ho sabés ningú, perquè tenia marit i fills. Però de sobte, un dia, sense dir res, va desaparèixer davant dels meus nassos.
L’Ushikawa es va eixugar la suor de la punta del nas amb el mocador amb què abans s’havia netejat els vidres de les ulleres.
– I vostè, senyor Kawana, pensa que nosaltres hi tenim alguna cosa a veure, amb la desaparició d’aquesta dona casada. És això, ¿oi?
– Potser ho van dir al seu marit, que ens vèiem.
L’Ushikawa va cloure els llavis com si estigués perdut.
– ¿I per què l’hauríem de fer, una cosa com aquesta?
En Tengo va tensar les mans que tenia damunt dels genolls.
– No paro de pensar en una cosa que em va dir l’altre dia, quan em va trucar per telèfon.
– ¿Què li vaig dir?
– Que, quan s’arriba a una certa edat, la vida es converteix en un procés que consisteix a perdre coses, l’una rere l’altra. Que totes les coses importants se’t van esmunyint entre els dits, com les pues d’una pinta vella. Que les persones que estimes van desapareixent d’una en una. Aquesta mena de coses. Se’n recorda, ¿oi?
– Sí, sí que me’n recordo. És veritat, que l’altre dia li vaig dir això. Però miri, senyor Kawana, això només era una afirmació general. Només li vaig donar la meva modesta opinió personal sobre fins a quin punt és dur i dolorós, fer-se gran. No ho vaig dir pas referint-me concretament a aquesta Kyôko Yasuda de qui em parla.
– Doncs, a mi em va semblar que m’estava amenaçant.
L’Ushikawa va fer enèrgicament que no uns quants cops.
– De cap manera. No l’estava amenaçant pas. Només li donava la meva opinió personal. Li juro que no en sé res, de la Kyôko Yasuda. ¿Ha desaparegut?
En Tengo va continuar.
– I també em va dir una altra cosa: que si no els feia cas, potser això influiria negativament damunt les persones del meu entorn.
– Sí, és veritat, que ho vaig dir.
– ¿I no era una amenaça, això, també?
L’Ushikawa es va ficar el mocador a la butxaca de l’americana i va fer un sospir.
– Potser sí, que pot semblar una amenaça, però, en el fons, això també era una afirmació general. Escolti, senyor Kawana: jo no en sé res, d’aquesta Kyôko Yasuda. Ni tan sols n’havia sentit el nom. L’hi juro.
En Tengo va tornar a examinar el rostre de l’Ushikawa. Podria ser que realment no en sabés res, de la Kyôko Yasuda. L’expressió de desconcert que tenia a la cara semblava autèntica. Però que aquell home no en sabés res, no volia dir, necessàriament, que «ells» no n’haguessin de saber res. Potser passava, tan sols, que no li havien passat aquesta informació.
– Potser em fico on no em demanen, senyor Kawana, però és perillós, embolicar-se amb les dones dels altres. Vostè és un home jove, sa i solter. No té cap motiu per arriscar-se d’aquesta manera; podria tenir totes les noies joves i solteres que volgués -va dir l’Ushikawa, pescant hàbilment amb la llengua les molles de pa que tenia a les comissures de la boca.
En Tengo mirava l’Ushikawa sense dir res.
– Evidentment, no es pot explicar, fent servir només la raó, el que passa entre un home i una dona, i en tot matrimoni sempre hi ha moltes contradiccions -va continuar l’home-. Però, igualment, i és només un consell desinteressat, si aquesta dona se n’ha anat, potser el millor és que deixi les coses tal com estan. El que vull dir és que de vegades hi ha coses que val més no saber. Per exemple, també podria ser el cas de la seva mare. Li faria mal, saber-ne la veritat. I, a més a més, si les sabés, no podria deixar d’assumir-ne la seva part de responsabilitat.
En Tengo va fer una ganyota i va contenir la respiració un moment.
– ¿En sap alguna cosa, vostè, de la meva mare?
L’Ushikawa es va llepar una mica els llavis.
– Sí, en tinc certa informació. Els nostres investigadors també van estudiar aquest tema amb molta atenció. Per tant, si vostè la volgués conèixer, li podria donar tota la informació que tenim sobre ella. Pel que sé, vostè va pujar sense saber-ne absolutament res, de la seva mare. Però també pot ser que algunes de les coses que hem descobert no li agradin gaire.
– Senyor Ushikawa -va dir en Tengo, que tot seguit va enretirar la cadira i es va posar dempeus-. Faci el favor d’anar-se’n ara mateix. No vull parlar més amb vostè. I, a partir d’ara, no vull que em torni a venir a veure mai més. M’estimo més que em passi el que sigui, abans que tenir tractes amb vostè. No vull que em donin cap ajut ni que m’assegurin que no em passarà res. Només vull una cosa: no tornar-lo a veure en la meva vida.
L’Ushikawa no va mostrar cap mena de reacció. Potser li havien dit coses pitjors moltes altres vegades. Al fons dels ulls, fins i tot hi tenia una lluïssor apagada que semblava un somriure.
– Molt bé -va respondre-. Com a mínim, ja m’ha donat una resposta: no. Ha refusat la proposta. Una resposta molt clara i fàcil d’entendre. La comunicaré als meus superiors, perquè jo només sóc un missatger. I perquè ara hagi dit que no, no per força li han de començar a passar desgràcies tot d’un plegat. Només li dic que li poden passar. Potser tot acabarà sense cap novetat. Tant de bo sigui així. I no ho dic de mentida: ho penso de debò. Perquè vostè m’agrada, a mi, senyor Kawana. Segurament a vostè no li importa, si m’és simpàtic o no, però bé, jo no hi puc fer res. Em veu com un home guillat que li ve a explicar tot de coses sense cap ni peus. El meu aspecte, fins i tot, difícilment podria ser més lamentable. Jo mai no he estat la mena de persona que intenta caure bé a la gent. Però, a mi, senyor Kawana, encara que potser no li agradarà que li digui, vostè m’agrada. I penso que tant de bo no tingui cap entrebanc i aconsegueixi l’èxit que es mereix.
Després de dir això, l’Ushikawa es va mirar els dits de les mans. Tenia uns dits molt curts i gruixuts. Va girar les mans unes quantes vegades per mirar-se’ls per totes dues bandes i després es va posar dret.
– Bé, doncs, me’n vaig. Suposo que ja no em tornarà a veure. Espero que tot vagi com vostè vol. Resaré perquè tingui sort. Adéu-siau.
L’Ushikawa va agafar la cartera de pell gastada que havia deixat al seient del costat i es va endinsar entre la gentada que hi havia a la cafeteria. Mentre caminava, els estudiants que eren al mig s’apartaven instintivament per fer-li pas, com nens petits d’un poble que defugissin un terrible tractant d’esclaus.
En Tengo va trucar al seu apartament des del telèfon públic que hi havia al vestíbul de l’acadèmia. Volia deixar sonar el telèfon tres vegades, però la Fukaeri va despenjar al segon truc.
– ¿Que no hem quedat que deixaria sonar el telèfon tres vegades i després tornaria a trucar? -li va dir amb veu de desànim.
– Me n’he oblidat -va respondre la Fukaeri, com si no passés res.
– T’he dit que no te n’oblidessis, ¿no?
– Ho vols tornar a repetir -va preguntar ella.
– No, no cal que ho repetim, ara que ja t’hi has posat. ¿Ha passat res d’estrany, mentre jo no hi era?
– No ha trucat ningú, ni ha vingut ningú.
– Molt bé. Ja he acabat de treballar, i ara torno.
– Abans ha vingut un corb molt gros i s’ha posat a cridar a la finestra -va dir la Fukaeri.
– Aquest corb sempre ve, al vespre. No t’hi has d’amoïnar. És com una visita de cortesia. Em sembla que arribaré abans de les set.
– Val més que t’afanyis.
– ¿Per què? -li va demanar en Tengo.
– La gent petita està molt esvalotada.
– La gent petita està molt esvalotada -va dir en Tengo, repetint les seves paraules-. ¿I aquest esvalot és al meu apartament?
– No. En un altre lloc.
– En un altre lloc.
– Molt lluny.
– Però tu els sents.
– Sí, jo els sento.
– ¿I vol dir alguna cosa, això? -va preguntar en Tengo.
– Que passarà alguna cosa anormal.
– Alguna cosa normal -va dir en Tengo. Va trigar una mica a entendre que la Fukaeri havia dit «anormal».- ¿I què serà, això que passarà?
– Això ja no ho sé.
– ¿I la provocarà la gent petita, aquesta cosa?
La Fukaeri va fer que no amb el cap; els seus moviments es van notar a través del telèfon. No ho sabia.
– Torna abans que comenci a tronar.
– ¿A tronar?
– Si s’aturen els trens, quedarem separats.
En Tengo es va girar i va mirar a través del vidre de la finestra. Feia un vespre tranquil de finals d’estiu, i no hi havia ni un núvol.
– No sembla que s’hagi de posar a tronar.
– És que no es veu.
– Ja m’afanyo -va dir en Tengo.
– Val més, que t’afanyis -va dir la Fukaeri, i va penjar.
En sortir del vestíbul de l’acadèmia, en Tengo va tornar a mirar el cel clar del vespre i es va dirigir amb passos ràpids a l’estació de Yoyogi. Mentrestant, al seu cap es repetien les paraules que li havia dit l’Ushikawa, com si fossin part d’una cinta que es reproduís automàticament.
El que vull dir és que de vegades hi ha coses que val més no saber. Per exemple, també podria ser el cas de la seva mare. Li faria mal, saber-ne la veritat. I, a més a més, si les sabés, no podria deixar d’assumir-ne la seva part de responsabilitat.
I, en alguna banda, la gent petita estava molt esvalotada. Semblava que tenien alguna relació amb la cosa anormal que estava a punt de passar. De moment, el cel era molt clar i molt bonic, però no es podia preveure què passaria, només mirant-lo. Podia ser que tronés, es posés a ploure i s’aturessin els trens. Havia d’afanyar-se a tornar a l’apartament. La veu de la Fukaeri havia tingut un poder de convicció sorprenent.
«Hem d’unir les nostres forces», li havia dit ella.
Des d’alguna banda, se’ls apropava un braç molt llarg, i havien d’unir les seves forces: eren el duo mixt més potent sota la capa del sol.
The Beat Goes On.
11
AOMAME
El bo és l’equilibri
L’Aomame va obrir, damunt la catifa de l’habitació, la bossa d’esport blava que havia portat i va demanar a l’home que es tragués la roba. Ell va sortir del llit i es va treure la camisa. El cos encara se li veia més imponent sense camisa que quan la portava. Tenia el pit fort i ample, amb músculs prominents però sense cap acumulació de greix. A primera vista, semblava un cos totalment sa.
L’home, seguint les indicacions de l’Aomame, es va estirar de bocaterrosa damunt de l’estora de ioga. El primer que va fer ella va ser posar-li els dits al coll per mirar-li el pols. Les pulsacions eren fortes i constants.
– ¿Fa algun tipus d’exercici, regularment? -li va preguntar l’Aomame.
– Cap, especialment. Només faig respiracions.
– ¿Només respiracions?
– Són una mica diferents de les normals -va dir l’home.
– Respiracions com les que ha fet abans, quan érem a les fosques, ¿oi? Respiracions profundes, fent servir tot el cos.
L’home va assentir una mica tal com estava, ajagut de bocaterrosa.
A l’Aomame no li acabava de quadrar. Era veritat, que per fer aquelles respiracions tan intenses calia tenir una condició física considerable, però, tot i així, es preguntava si n’hi podia haver prou per mantenir el cos tan musculat i lliure de greix.
– El que li faré ara li farà mal -va dir l’Aomame, sense cap entonació especial-, perquè si no li faig mal, no serveix de res. Però sí que puc regular una mica el nivell de dolor. O sigui que si li faig mal, no s’aguanti, i cridi.
L’home li va respondre després d’una pausa.
– Si hi ha alguna mena de dolor que encara no he sentit, vull saber com és -va dir amb un lleu toc d’ironia a la veu.
– A ningú no li agrada, el dolor.
– Però si em fa mal, serà més efectiu. ¿No era això? Si el dolor serveix per a alguna cosa, el podré aguantar.
L’expressió de l’Aomame va canviar un moment dins la fosca.
– Molt bé. De moment, estiguem pendents l’un de l’altre -li va dir.
L’Aomame va començar amb l’estirament dels omòplats, com feia sempre. El primer de què es va adonar en posar la mà damunt del cos de l’home és que tenia uns músculs flexibles, sans i ben desenvolupats. Ja d’entrada, no tenien res a veure amb la musculatura rígida i fatigada de la gent de ciutat que solia atendre al club esportiu. Alhora, però, notava molt clarament que alguna cosa impedia el flux natural que hi hauria hagut d’haver, com en un riu el curs del qual estigués obstruït puntualment per la brossa i els arbres caiguts.
L’Aomame li va estirar cap amunt l’espatlla, fent servir el seu colze com a palanca; primer a poc a poc, i després amb força. Es va adonar que l’home sentia dolor, un dolor considerable. Qualsevol persona hauria grunyit, com a mínim, però ell no va fer cap so; tampoc no se li va alterar la respiració, ni, aparentment, va fer cap ganyota. L’Aomame va pensar que era molt sofert. Va decidir comprovar fins on podia aguantar. Hi va tornar fent servir tota la força que tenia, i, finalment, l’articulació de l’omòplat va cruixir amb un so sord. Hi va haver una reacció com de canvi d’agulles d’una via de tren. L’home va contenir la respiració un instant, però immediatament va tornar a respirar silenciosament.
– Tenia una contractura molt gran a l’omòplat -li va explicar ella-. Però ja l’he desfeta, i ha recuperat la mobilitat.
Va introduir els dits, fins a la segona articulació, sota l’omòplat. Era un múscul tou per naturalesa, i un cop se’n desfeia la contractura, tornava a recuperar la forma immediatament.
– Tinc la sensació que el tinc molt millor -va dir l’home en veu baixa.
– Li dec haver fet força mal, però.
– Es podia aguantar.
– Jo sóc més aviat soferta, però si m’haguessin fet això, estic segura que hauria cridat, com a mínim.
– La majoria de vegades, un dolor n’alleuja o n’elimina un altre. La sensibilitat, en el fons, és una cosa relativa.
L’Aomame li va posar la mà a l’omòplat esquerre per palpar-li els músculs amb els dits, i va veure que els tenia més o menys com els del costat esquerre. Va decidir comprovar fins a quin punt la sensibilitat era una cosa relativa.
– Ara li faré el del costat esquerre. Suposo que li farà més o menys el mateix mal.
– Ho deixo a les teves mans. Per mi no et preocupis.
– Vol dir que no cal que tingui cap contemplació, ¿oi?
– No cal.
L’Aomame va solucionar els mateixos problemes dels músculs i les articulacions del costat esquerre fent servir les mateixes tècniques. No va anar amb contemplacions, tal com li havia dit l’home. Un cop va decidir no tenir miraments, va fer servir els mètodes més expeditius sense vacil·lar. Tanmateix, la reacció de l’home encara va ser més tranquil·la que quan havia treballat al costat dret. Es limitava a fer un soroll apagat al fons de la gola, i acceptava el dolor com si fos la cosa més natural del món. Molt bé, va pensar l’Aomame: a veure fins on era capaç d’aguantar.
Li va anar estirant metòdicament tots els músculs del cos. Tenia una llista mental de tots els punts que havia de seguir, i es limitava a recórrer aquell itinerari de manera mecànica i ordenada, tal com faria un vigilant competent i sense por de res voltant per un edifici de nit, amb la lot a la mà.
Poc o molt, tenia tots els músculs contrets. El seu cos era com un territori que hagués patit una gran catàstrofe natural: la majoria de cursos d’aigua estaven obstruïts, i els marges, desfets. Segurament, si una persona normal es trobés en aquella situació, ni tan sols seria capaç de posar-se dreta; potser no seria capaç ni de controlar la respiració. El que sostenia aquell home eren el cos tan robust i la força de voluntat que tenia. Per molts actes infames que hagués comès, l’Aomame no podia deixar d’admirar, des d’un punt de vista professional, algú que fos capaç d’aguantar un dolor tan intens sense dir res.
Va anar agafant aquells músculs d’un en un i els va obligar a moure’s, torçant-los i estirant-los fins al límit. Les articulacions cruixien amb un so sord. Sabia que allò que estava fent era força semblant a la tortura. Havia fet massatges d’estirament a molts atletes, gent molt forta, acostumada a conviure amb el dolor físic, però tots, fins els paios més durs, cridaven en algun moment, o emetien alguna mena de so que s’assemblava a un crit, quan estaven a les seves mans. Fins i tot algun s’havia pixat a sobre. En canvi, aquell home ni tan sols grunyia. Era increïble. No obstant això, l’Aomame va poder calcular el grau de dolor que sentia quan va veure que el clatell li començava a suar. A ella mateixa li havia començat a suar tot el cos.
Va trigar gairebé trenta minuts a estirar tots els músculs de la part del darrere del cos. Quan va acabar, va fer un sospir i es va eixugar la suor que li perlejava al front amb una tovallola.
Va pensar que era una situació ben estranya: havia anat fins allí per assassinar aquell home. Tenia el picador de gel especial, amb l’agulla llarga i prima, a la bossa. Si li col·locava la punta de l’agulla al punt precís del clatell i deixava caure la mà damunt el mànec, s’hauria acabat tot: ell perdria la vida a l’instant, sense ni adonar-se de què passava, se n’aniria a l’altre món, i, per tant, el seu cos quedaria alliberat de tot el dolor. I, tanmateix, l’Aomame intentava amb totes les forces intentar alleugerir, ni que fos una mica, el dolor que aquell home sentia en aquest món.
Va pensar que potser això passava perquè aquella era la tasca que li havien donat. Quan tenia al davant una feina per fer, havia d’esforçar-s’hi tant com pogués, per dur-la a terme. Ella era així: quan li encarregaven solucionar un problema muscular, s’hi esforçava tant com podia, per aconseguir-ho; si havia d’assassinar algú, i si hi havia una raó justificada per fer-ho, ho feia tan bé com podia.
Però, naturalment, no podia fer totes dues coses alhora. Aquestes accions perseguien objectius oposats, i exigien mètodes incompatibles. Per tant, en un moment determinant, només en podia dur a terme una. Ara, intentava millorar, per poc que fos, l’estat muscular d’aquell home: estava concentrada en aquella feina, i hi dedicava tots els seus efectius. En l’altra feina, ja hi pensaria quan hagués acabat aquesta.
D’altra banda, l’Aomame no podia reprimir la curiositat. L’afecció no gens habitual que patia aquell home, aquella musculatura tan sana i tan ben formada que patia unes conseqüències tan greus, aquell cos i aquella voluntat tan forts que li permetien suportar un dolor immens que ell considerava «el preu de la gràcia»: tot això li desvetllava una gran curiositat. Volia saber què podia fer ella, per a aquell home, i com reaccionaria el seu cos davant de les tècniques que hi aplicava. Es tractava d’una curiositat professional, però, al mateix temps, també tenia un component personal. A més, si el matava ara, se n’hauria d’anar immediatament, i potser els dos de l’habitació del costat trobarien sospitós que hagués acabat tan de pressa. Els havien dit que per fer un massatge complet trigaria una hora, anant de pressa.
– Ja hem acabat la primera part. Ara començaré la que queda. ¿Es podria posar boca per amunt, sisplau? -va dir l’Aomame.
L’home es va posar de panxa enlaire a poc a poc, com un animal aquàtic que haguessin tret de l’aigua i llançat a terra.
– Realment, noto menys dolor -va dir l’home després de fer un gran sospir-. Cap de les tècniques que he provat fins ara m’havia fet tant efecte.
– Té els músculs força malament -li va dir l’Aomame-. La causa, no la sé, però l’estat en què es troben és força preocupant. El que intento és que els músculs tornin a estar en una situació tan normal com sigui possible. No és un procés senzill, i comporta força dolor, però aquest dolor sí que serveix per a alguna cosa. Vostè té una bona musculatura, i és capaç d’aguantar-lo. Igualment, però, això només és un remei pal·liatiu, i no soluciona el problema de base. Mentre no en descobreixi la causa, li acabarà passant el mateix un cop i un altre.
– Ja ho sé. No hi ha cap solució. Sempre em tornarà a passar el mateix, i cada vegada que em passi, el meu estat serà pitjor. Però encara que només sigui un remei pal·liatiu, si això em serveix per alleugerir una mica el dolor, t’estaré molt agraït. Segurament ni t’ho imagines, fins a quin punt te n’estaré. També havia pensat a prendre morfina, però vull fer servir tan poques medecines com pugui. Si prens productes químics durant molt de temps, et perjudiquen el funcionament del cervell.
– Començo la part que queda -va dir l’Aomame-. Suposo que no li importa que no vagi amb contemplacions, ara, tampoc, ¿oi?
– No, és clar -va respondre l’home.
L’Aomame va deixar la ment en blanc i va començar a treballar en la seva musculatura. A la part de la memòria dedicada a la feina, tenia gravades les dades de tots els músculs que integren el cos humà: sabia quina funció duu a terme cadascun, a quins ossos estan units, quines particularitats tenen, quines sensacions produeixen. Va anar comprovant per ordre l’estat de cadascun dels músculs i articulacions, movent-los, estirant-los fins al màxim, tal com farien els membres d’un tribunal religiós apassionats per la seva feina, burxant tots els punts dolorosos del cos de l’acusat.
Al cap de trenta minuts tots dos suaven i respiraven agitadament, ben bé com dos amants que haguessin mantingut una relació sexual d’una intensitat extraordinària. Durant una estona l’home no va badar boca, i l’Aomame tampoc no tenia res a dir.
– No vull semblar exagerat -va dir, finalment, l’home-, però em sento com si m’haguessin canviat totes les parts del cos.
– Aquesta nit pot tenir una mena de recaiguda -li va dir l’Aomame-. Pot ser que mentre dormi tingui alguna rampa i es desperti cridant de dolor. Però no s’ha de preocupar: demà al matí tornarà a estar bé.
«Si és que hi arriba», va pensar.
L’home es va asseure amb les cames encreuades damunt de l’estora de ioga i va respirar profundament uns quants cops, com si volgués comprovar l’estat del cos.
– Realment, tens uns talent especial -va comentar.
L’Aomame li va respondre eixugant-se la suor de la cara amb la tovallola.
– El que jo faig és solament aplicar coneixements pràctics. A la universitat vaig estudiar l’estructura i les funcions dels músculs, i després he anat ampliant aquests coneixements amb la pràctica. A poc a poc he introduït petites millores en les tècniques i he creat una mena de sistema personal. Senzillament, treballo amb el que veig, aplicant-hi la lògica. Gairebé tots els coneixements que aplico són visibles i demostrables. Encara que, és clar, el meu sistema també comporta força dolor.
L’home va obrir els ulls i va mirar l’Aomame amb una expressió de profund interès.
– És així, com penses.
– ¿Què vol dir? -li va preguntar l’Aomame.
– Penses que, al capdavall, la veritat és el que es pot veure, i demostrar.
L’Aomame va frunzir una mica els llavis.
– No dic que totes les veritats hagin de ser demostrables. Només dic que és així en el meu àmbit d’especialització. Encara que, naturalment, tot seria més senzill, si fos igual en tots els camps.
– No t’ho pensis pas -va dir l’home.
– ¿Ah, no?
– La gran majoria de gent no busca veritats demostrables. En general, la veritat, tal com has dit tu, comporta força dolor. I gairebé ningú no vol veritats que comportin dolor. El que la gent busca són històries boniques i còmodes, que els facin sentir que la seva existència té una mica més de sentit. És precisament per això que es creen les religions.
L’home va girar el cap fent uns quants cercles i va continuar parlant.
– Si la teoria A fa sentir als homes o les dones que la seva existència té sentit, consideren que és veritat, i si la teoria B, en canvi, fa que se sentin impotents i insignificants, pensen que és falsa. Ho tenen molt clar. Si algú insisteix que la teoria B és la que diu la veritat, segurament la gent l’odiarà, l’ignorarà o, de vegades, fins i tot l’atacarà. A la gent no li importa gens, si és lògica, o si es pot demostrar. La majoria nega allò que els fa sentir impotents i insignificants, i aquesta negació permet que no es tornin completament bojos.
– Però els cossos de les persones, tots els cossos, precisament perquè hi ha petites diferències entre els uns i els altres, ens fan veure que som impotents i insignificants. ¿No és evident, això?
– Sí, tens raó -va dir l’home-. Els nostres cossos, amb les seves diferències, ens recorden que som éssers impotents i insignificants, que d’aquí a no gaire morirem i desapareixerem per sempre. Aquesta certesa és innegable. Però, ¿i la nostra ànima?
– Hi penso tan poc com puc, en l’ànima.
– ¿Per què?
– Perquè no en tinc cap necessitat.
– ¿No tens cap necessitat de pensar en l’ànima? Tant si creiem que existeix com si no, pensar en la pròpia ànima és una activitat essencial, en la vida d’una persona.
– Jo tinc l’amor -va dir l’Aomame taxativament.
Però amb què sortia, ara, va pensar: es posava a parlar de l’amor amb l’home que estava a punt de matar.
A la cara de l’home es va dibuixar un petit somriure, tal com a la superfície de l’aigua apareixen dissenys silenciosos quan hi bufa el vent. Aquell somriure manifestava un sentiment natural de simpatia.
– ¿Vols dir que ja n’hi ha prou, amb l’amor?
– Sí.
– I aquest amor de què parles, ¿va dirigit a alguna persona concreta?
– Sí -va respondre l’Aomame-. A un home concret.
– Un cos impotent i insignificant i un amor absolut i immaculat -va dir l’home, en veu baixa. Després va fer una pausa.- Pel que sembla, tu no la necessites, la religió.
– Potser no.
– Perquè aquesta manera de pensar que tens és una religió, per a tu.
– Vostè, abans, m’ha dit que les religions ofereixen idees boniques, més que no pas veritats, però, ¿què passa, en el cas de la que vostè encapçala?
– La veritat és que les activitats que jo duc a terme no les considero religioses -va dir l’home-. Jo em limito a escoltar el que diuen les veus i comunicar-ho a la gent. Aquestes veus només les sento jo. Que les sento, és innegable, però no puc assegurar que els missatges que em fan arribar siguin veritat. L’únic que puc fer és materialitzar les petites gràcies que els acompanyen.
L’Aomame es va mossegar una mica el llavi i va deixar la tovallola. Tenia ganes de preguntar quines gràcies eren aquelles, però s’hi va repensar: la conversa s’allargaria massa, i ella encara tenia una feina molt important per dur a terme.
– ¿Es pot tornar a posar de bocaterrosa? Per acabar, li relaxaré els músculs del coll -li va dir.
L’home va tornar a estirar aquell cos de grans proporcions damunt l’estora de ioga, amb el clatell robust de cara a l’Aomame.
– Sigui com sigui, tens un tacte màgic -va dir.
– ¿Un tacte màgic?
– Uns dits amb un poder que no és normal, un tacte molt sensible que et permet trobar punts especials al cos de la gent. És una habilitat molt específica, que tan sols ha estat concedida a un nombre molt reduït de persones, i que no es pot aconseguir amb l’estudi i la pràctica. Jo també tinc aquesta mena d’habilitats, per bé que són d’una altra mena. Però, com passa amb totes les gràcies, he de pagar un preu per la que he rebut.
– No ho havia vist mai, d’aquesta manera -va dir l’Aomame-. Jo he aconseguit aquesta tècnica només a força d’estudiar i de practicar sola. No és una cosa que m’hagi concedit ningú.
– No tinc cap intenció de discutir. Però val més que ho tinguis en compte: els déus t’ho donen i els déus t’ho prenen. Encara que tu no sàpigues que una cosa t’ha estat concedida, els déus se’n recorden perfectament, que te l’han concedida. No obliden mai res. Fes-ne tan bon ús com puguis, del talent que t’ha estat concedit.
L’Aomame es va mirar els deu dits de les mans. Després els va posar al clatell de l’home i es va concentrar en les puntes. «Els déus t’ho donen i els déus t’ho prenen».
– Ja falta poc. Això és l’últim que farem, avui -va dir amb la gola seca, parlant a l’esquena de l’home.
Li va semblar sentir un tro al lluny. Va aixecar el cap i va mirar per la finestra. No es veia res, només el cel fosc. Però al cap de no res va tornar a sentir el mateix so, que va ressonar vàcuament en el silenci de l’habitació.
– Aviat començarà a ploure -va dir l’home amb veu inexpressiva.
L’Aomame va posar les mans damunt la robusta nuca de l’home i hi va buscar aquell punt concret. Necessitava concentrar-s’hi especialment. Va tancar els ulls, va contenir la respiració i va parar l’orella a la circulació de la sang. Va intentar trobar la informació que necessitava comprovant l’elasticitat i l’escalfor de la pell amb les puntes dels dits. Era un punt únic, molt petit. Hi havia persones en qui era fàcil trobar-lo, i altres en qui costava més. Aquell Líder pertanyia clarament al segon grup: era com buscar una moneda procurant no fer gens de soroll en una habitació que estigués totalment a les fosques. Tot i així, l’Aomame, finalment, va trobar el punt. Hi va posar la punta del dit i en va enregistrar mentalment el tacte i la posició precisa, com si fes una marca en un mapa. Tenia aquesta habilitat concreta.
– Quedi’s en aquesta posició, sense moure’s -li va dir a l’home que estava de bocaterrosa, mentre allargava la mà cap a la bossa d’esport i en treia la funda del petit picador de gel-. Li queda un sol punt al clatell que encara està obstruït -li va dir amb veu calmada-, i només amb els dits no puc fer prou força per desfer aquesta obstrucció. Si l’aconsegueixo eliminar, segurament se li alleujarà molt el dolor. Li clavaré una sola agulla en aquest punt. És una part una mica estranya, però ja hi he treballat unes quantes vegades, i no hi ha cap perill. ¿Li fa res?
L’home va fer un sospir profund.
– Estic totalment a les seves mans. Si pot fer alguna cosa perquè aquest dolor que sento desaparegui, estic preparat per a tot el que em vulgui fer.
Ella va treure el picador de gel de la funda i en va llevar el petit tap que hi havia clavat. Com sempre, la punta estava mortalment esmolada. El va agafar amb la mà esquerra i, amb el dit índex de la dreta va tocar el punt que havia localitzat abans. No hi havia cap dubte: era aquell punt. Va col·locar la punta de l’agulla i va fer una gran inspiració. Ja només faltava deixar caure la mà dreta com un martell damunt del mànec i enfonsar la punta d’aquella agulla extremament fina fins al fons. Llavors s’hauria acabat tot.
Tanmateix, alguna cosa la retenia. Per alguna raó, no aconseguia deixar caure el puny dret que tenia alçat. Va pensar que amb allò s’acabava tot: podia enviar aquell home a l’«altra banda» amb un sol cop. Després sortiria d’aquella habitació fent com si no hagués passat res, es canviaria la cara i el nom i tindria una nova identitat. Ho podia fer. No tenia por, ni dubtes morals. Era evident que aquell home havia comès repetidament uns actes execrables pels quals mereixia la mort. Però, per alguna raó, no ho podia fer. Hi havia un dubte persistent, irrefrenable, que li feia vacil·lar la mà dreta.
La intuïció li deia que tot era massa fàcil.
No hi va haver de pensar: senzillament, ho sabia. Passava alguna cosa estranya, alguna cosa que no era normal. Dintre seu, tot de sentiments contraposats s’enfrontaven entre si per intentar imposar-se. L’Aomame va fer una intensa ganyota dins la penombra de l’habitació.
– ¿Què passa? -li va dir l’home-. Estic esperant. Esperant que facis l’última feina.
En sentir això, l’Aomame es va adonar, per fi, que era per això, que vacil·lava: l’home sabia què li estava a punt de fer.
– No has de dubtar -li va dir ell, amb veu reposada-. No passa res: jo vull el mateix que tu.
Continuava tronant, però no es veien llampecs. Tan sols se sentia un so com d’artilleria llunyana: el front encara era molt lluny. L’home va continuar parlant.
– Aquesta sí, que serà una cura perfecta. M’has fet molt bé el massatge muscular. Sento un respecte sincer per la teva competència. Però, tal com tu mateixa has dit, el massatge no passa de ser un remei pal·liatiu. El dolor que tinc no es pot eliminar si no és tallant la meva vida d’arrel. S’ha de baixar al soterrani i treure els fusibles. I això és el que tu estàs a punt de fer per mi.
L’Aomame continuava en la mateixa posició, aguantant el picador amb la mà esquerra, amb la punta damunt del punt especial de la nuca de l’home, i la mà dreta encara aixecada. No podia tirar cap endavant ni cap endarrere.
– Si volgués impedir el que estàs a punt de fer, ho podria fer de moltes maneres. És molt senzill -va dir l’home-. Intenta abaixar la mà dreta.
L’Aomame va intentar abaixar-la, tal com li havia dit, però no se li va moure gens ni mica: era com si la seva mà dreta fos una escultura de pedra suspesa al mig de l’aire.
– No és que el volgués, però tinc aquest poder. Va, ja pots moure la mà dreta, si vols. Ja tornes a tenir la meva vida a les teves mans.
L’Aomame va estirar la mà dreta i es va adonar que ja la podia moure lliurement. La va tancar i la va tornar a obrir. No notava res d’estrany. Potser havia fet servir alguna mena d’hipnosi; però, fos el que fos, era molt poderosa.
– A mi m’han concedit aquest poder especial. Però, a canvi, m’han imposat diverses exigències. El que ells volen ha passat a ser el que vull jo. Les seves exigències són extremament imperioses, i no m’hi he pogut oposar.
– «Ells» -va dir l’Aomame-: ¿vol dir la gent petita?
– Ah, els coneixes. Molt bé. Així farem més via.
– L’únic que en sé és el nom. Però no sé a què es refereix, això de «gent petita».
– Segurament no hi ha ningú que sàpiga exactament què és, aquesta gent petita -va dir l’home-. L’únic que en podem saber, nosaltres, és que existeix. ¿Has llegit La branca daurada, de Frazer?
– No.
– És una obra molt interessant, que ens ensenya moltes coses. En temps històrics, encara que molt reculats, en diverses zones del món el rei era assassinat quan s’acabava el seu regnat. El regnat durava uns deu o dotze anys. Quan arribava a la fi, la gent venia i el matava d’una manera molt cruel. Es considerava que això era necessari per al funcionament del col·lectiu, i el rei ho acceptava per voluntat pròpia. L’assassinat havia de ser cruel i sagnant, i, a més a més, es considerava que aquesta mort era un gran honor, per a la persona que regnava. ¿I per què havia de ser assassinat, el rei? Doncs perquè, en aquella època, el rei era «el qui sent les veus» com a representant dels homes. La persona que es convertia en rei feia de canal de comunicació entre ells i nosaltres. I per al col·lectiu era imprescindible matar cruelment aquesta persona que «sentia les veus» quan s’acabava el termini de temps fixat, per mantenir l’equilibri entre la consciència de la gent que viu en aquest món i el poder que desencadena la gent petita. Al món antic, regnar i escoltar la veu dels déus era el mateix. Però, evidentment, aquest sistema va anar desapareixent, els reis a poc a poc van deixar de ser assassinats, i les monarquies es van convertir en una institució terrenal i hereditària. I la gent va parar d’escoltar les veus dels déus.
L’Aomame escoltava el que li explicava l’home obrint i tancant inconscientment la mà dreta, que tenia aixecada.
L’home va continuar:
– En el passat, han rebut diversos noms, però la majoria de vegades, no n’han rebut cap: senzillament, eren allí. «Gent petita» no és res més que una manera pràctica d’anomenar-los. Quan la meva filla encara era petita, en deia «les persones petitetes». Va ser ella qui els va portar. Jo els vaig canviar el nom pel de «gent petita», perquè era més fàcil.
– I vostè es va convertir en el rei.
L’home va inspirar molt aire pel nas i el va retenir un moment als pulmons. Després el va expulsar a poc a poc.
– En el rei, no. En «el qui sent les veus».
– I ara, el que vol és que l’assassinin cruelment.
– No, no ha de ser cruelment per força. Som a l’any 1984, en una gran ciutat. No hi ha cap necessitat que mori d’una manera sagnant. Només cal que em treguis la vida i prou.
L’Aomame va fer que no amb el cap i va relaxar els músculs. Encara tenia la punta de l’agulla damunt del punt especial de la nuca, però no sentia gens de ganes de matar aquell home.
– Vostè ha violat moltes nenes -va dir-; nenes que tenien més o menys deu anys.
– És veritat -va dir l’home-. Vist des del punt de vista del sentit comú, s’ha de dir així. Segons les lleis que regeixen la nostra societat, sóc un delinqüent. He mantingut relacions físiques amb nenes que encara no havien arribat a la maduresa, encara que no hagi estat volent.
L’Aomame es va limitar a fer un gran sospir. No sabia com calmar aquell xoc d’intenses emocions que tenia lloc dintre seu. Era com si fes una ganyota en la qual les parts dreta i esquerra de la cara volguessin anar en sentits diferents.
– Vull que em prenguis la vida -va dir l’home-. És millor, m’ho miri com m’ho miri, que jo no continuï vivint en aquest món. He de deixar d’existir, perquè el món pugui mantenir l’equilibri.
– ¿Què passarà, si el mato?
– La gent petita no tindrà ningú que els senti. Encara no tenen un successor per a mi.
– ¿Per què me l’he de creure, una cosa com aquesta? -li va preguntar l’Aomame, parlant amb els llavis mig tancats-. Potser vostè és només un pervertit que s’inventa les històries que li convenen per justificar actes repugnants. La gent petita no ha existit mai, i els déus no parlen, ni concedeixen gràcies. Potser vostè només és un estafador miserable, que es fa passar per profeta, o per cap d’una religió.
– Allà hi ha un rellotge -va dir l’home sense aixecar el cap-. Al damunt de la calaixera de la dreta.
L’Aomame va mirar cap a la dreta. Hi havia una calaixera repujada, de l’alçada del maluc, amb un rellotge de marbre al damunt. Semblava molt pesant.
– Mira-te’l, sense apartar-ne la vista.
Tal com li havia dit, l’Aomame va girar el cap i va clavar la mirada al rellotge. Va notar com, sota els seus dits, tots els músculs del cos de l’home es contreien fins a tornar-se durs com una pedra. Hi havia concentrada una força increïble, en aquells músculs. Va veure que el rellotge, responent a aquella força, es començava a separar de la superfície de la calaixera i es quedava suspès a l’aire. Es va aixecar uns cinc centímetres, tremolant una mica, com si vacil·lés, es va quedar en una posició fixa i s’hi va mantenir uns deu segons. Després els músculs de l’home es van relaxar i el rellotge va caure damunt la calaixera amb un so sord, com si de sobte s’hagués recordat que a la Terra hi havia gravetat.
L’home, esgotat, va fer un sospir llarg i profund.
– Fins i tot per fer una cosa tan modesta com aquesta em cal fer un gran esforç -va dir un cop va haver expulsat tot l’aire que tenia als pulmons-. Un esforç matador. Però, com a mínim, espero que hagis entès que jo no sóc cap estafador miserable.
L’Aomame no li va respondre. L’home estava recuperant les forces fent grans respiracions. El rellotge continuava callat damunt la calaixera, comptant el pas del temps com si no hagués passat res. Només havia canviat una mica de posició. L’Aomame el va continuar mirant fixament fins que l’agulla dels segons va haver fet una volta completa.
– Vostè té un poder especial -va dir amb la gola seca.
– Ja ho has vist.
– Em sembla que és a Els germans Karamàzov, que surt una conversa entre Crist i el dimoni -va dir l’Aomame-. Crist és al desert, fent pràctiques ascètiques, i el dimoni li demana que faci un miracle, que converteixi les pedres en pans. Però Crist no li fa cas, perquè el dimoni l’està temptant, demanant-li un miracle.
– Sí, conec aquesta història. Jo també he llegit Els germans Karamàzov. Sí, és clar, és tal com dius: aquesta mena d’exhibicions no serveixen de res. Però et necessitava convèncer en el temps de què disposo. Per això t’ho he fet.
L’Aomame va quedar callada.
– En aquest món no hi ha ni el bé absolut ni el mal absolut -va dir l’home-. El bé i el mal no són coses fixes i immòbils, sinó que canvien constantment de lloc i de posició. Una cosa bona es pot convertir en dolenta a l’instant següent, i a l’inrevés. És aquesta qualitat del món el que va descriure Dostoievski a Els germans Karamàzov. L’important és mantenir l’equilibri entre el bé i el mal, que estan sempre en moviment. Si la balança s’inclina massa cap a una banda, a la pràctica es fa molt difícil continuar mantenint els valors morals. Sí: el bo és l’equilibri. I és precisament per mantenir l’equilibri, que jo he de morir.
– Jo, ara, no sento la necessitat de matar-lo -va afirmar l’Aomame-. Suposo que ja ho sap, però havia vingut aquí a matar-lo. No puc permetre que les persones com vostè continuïn existint. Pensava esborrar-lo d’aquest món, passés el que passés. Però ara ja no tinc cap intenció de fer-ho: està sofrint molt, i entenc el seu sofriment. Vostè ha de continuar sofrint fins que es converteixi en una desferra i es mori. No tinc gens de ganes de concedir-li una mort sense dolor.
L’home va assentir una mica, de bocaterrosa com estava.
– Si em matessis, segurament la meva gent et perseguiria fins que aconseguís acabar amb tu. Són molt fanàtics, i molt poderosos i obstinats. Si jo desaparegués, el meu grup perdria el centre que el manté cohesionat, però les organitzacions, un cop comencen a funcionar, es mantenen vives totes soles.
L’Aomame escoltava el que li deia l’home, ajagut de bocaterrosa.
– Va ser terrible, el que li vaig fer a la teva amiga.
– ¿A la meva amiga?
– L’amiga de les manilles. ¿Com era, el nom?
A l’interior de l’Aomame es va fer un gran silenci. Ja no hi havia emocions en conflicte, sinó tan sols un silenci pesant que ho omplia tot.
– Ayumi Nakano -va dir.
– Va ser una desgràcia.
– ¿Ho va fer vostè, allò? -li va preguntar l’Aomame amb una gran fredor a la veu-. ¿Vostè va matar l’Ayumi?
– No, no vaig ser jo, qui la va matar.
– Però en sap alguna cosa, sobre qui va ser.
– Ho van descobrir els nostres investigadors -va dir l’home-. No he arribat a saber qui la va matar. L’únic que sé és que la teva amiga, que feia de policia, va morir estrangulada en un hotel.
L’Aomame va tornar a cloure amb força el puny dret.
– Però vostè ha dit: «Va ser terrible, el que li vaig fer a la teva amiga».
– El que vull dir és que no ho vaig poder impedir. Fos qui fos, que la matés, quan s’intenta acabar amb algú, primer s’ataca el seu punt feble, igual com els llops sempre trien l’ovella més feble d’un ramat, per perseguir-la.
– És a dir, ¿l’Ayumi era el meu punt feble?
L’home no li va respondre.
L’Aomame va tancar els ulls.
– Però, ¿per què l’havien de matar, a ella? Era molt bona noia. Mai no hauria fet mal a ningú. ¿Per què? ¿Perquè jo em vaig embolicar en tot això? Si era per això, ¿no n’hi hauria hagut prou de destruir-me a mi?
– Ells no et poden destruir, a tu -va dir l’home.
– ¿Per què, no? -va preguntar l’Aomame-. ¿Per què no em poden destruir, a mi?
– Perquè t’has convertit en un ésser especial.
– En un ésser especial -va dir l’Aomame-. ¿Especial de quina manera?
– Segurament ho acabaràs descobrint tu mateixa, al capdavall.
– ¿Al capdavall?
– Quan arribi el moment.
L’Aomame va tornar a fer una ganyota.
– No entenc el que diu.
– Ho acabaràs entenent.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Sigui com sigui, ells, de moment, no em poden atacar, i per això ataquen les persones que hi ha al meu voltant, els meus punts febles. Per avisar-me del que pot passar si el mato a vostè.
L’home callava. El seu silenci era d’assentiment.
– És terrible -va dir l’Aomame, i després va fer que no amb el cap-. L’han matada i, en realitat, no ha canviat absolutament res.
– No, ells no són els assassins. Ells no destrueixen ningú directament. El que va matar la teva amiga devia ser alguna cosa que portava a dins. Més tard o més d’hora li hauria passat alguna tragèdia com aquesta. Vivia d’una manera molt arriscada. Ells només van estimular aquesta part. Va ser com si li manipulessin el temporitzador.
«¿El temporitzador?».
– No era un forn elèctric, ella: era una persona de carn i ossos. I tant és, si vivia d’una manera arriscada o hi deixava de viure: era una persona molt important, per a mi. I li van prendre la vida com si res. Perquè sí, de la manera més cruel.
– Tens raó, d’estar enrabiada -va dir l’home-. El que has de fer és dirigir aquesta ràbia contra mi.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Encara que acabi amb vostè, l’Ayumi no tornarà.
– Però sí que tornaries el cop a la gent petita. Te’n pots venjar. Ells encara no em volen perdre. Si ara jo em morís, es crearia un buit. Un buit transitori, com a mínim fins que em trobessin un successor. Seria un cop molt dolorós, per a ells. I, al mateix temps, tu aconseguiries el que vols.
– Algú va dir que no hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjança -va dir l’Aomame.
– Winston Churchill. Però, si no ho recordo malament, va ser una declaració que va fer com a pretext, perquè l’imperi Britànic no tenia prou finançament. Aquesta afirmació no conté cap lliçó moral.
– Tant me fan, les lliçons morals. No cal que jo faci res, perquè vostè es mori entre immensos dolors, devorat per aquesta malaltia que no se sap ni d’on ve. No tinc cap motiu per compadir-me de vostè. I no serà culpa meva, si el món perd el sentit del bé i del mal i acaba completament destruït.
L’home va tornar a fer un profund sospir.
– Ja ho veig. Entenc perfectament el que dius. Podem fer una altra cosa, doncs, una mena de tracte. Si ara em mates, a canvi li salvaré la vida a en Tengo Kawana. Encara tinc prou poder per fer això.
– En Tengo -va dir l’Aomame. Li va desaparèixer tota la força del cos.- També ho sap, això.
– Jo ho sé tot, sobre tu. Ja t’ho he dit. Bé, gairebé tot.
– Però no pot ser, que també sàpiga això. El nom d’en Tengo no ha sortit mai de dintre meu.
– Aomame -va dir l’home, que va fer un sospir de desànim-. No hi ha res, al món, que no surti mai de dintre nostre. A més a més, en Tengo Kawana s’ha convertit, d’una manera que potser hauria de dir casual, en una persona força important, per a nosaltres.
L’Aomame s’havia quedat sense paraules.
– Però, si et dic la veritat -va continuar l’home-, potser no ha estat només casualitat. No són tan sols les circumstàncies, el que han fet que els vostres destins es trobin aquí. Vosaltres dos heu entrat en aquest món perquè ho havíeu de fer. I, pel fet d’haver-hi entrat, us ha estat assignat un paper determinat a cadascun, us agradi o no.
– ¿«Hem entrat en aquest món»?
– Sí, al de l’any 1Q84.
– ¿L’any 1Q84? -va dir l’Aomame. Va tornar a fer una gran ganyota. ¿Que no se l’havia inventat ella, aquell nom?
– Exactament. Aquest nom te’l vas inventar tu -va dir l’home com si hagués llegit la ment de l’Aomame-. Jo només em prenc la llibertat de fer-lo servir.
«L’any 1Q84», va articular l’Aomame sense descloure els llavis.
– No hi ha res, al món, que no surti mai de dintre nostre -va repetir el Líder en veu baixa.
12
TENGO
No es podien comptar amb els dits
En Tengo va aconseguir arribar a l’apartament abans que comencés a ploure, caminant de pressa de l’estació a casa. Encara no es veia ni un sol núvol al cel vespertí: res no feia pensar que hagués de ploure, ni se sentia tronar. Va mirar la gent del seu voltant, però no hi havia ni una sola persona que portés paraigua. Era un vespre agradable de finals d’estiu, ideal per anar a un estadi de beisbol i prendre una cervesa ben fresca. Però ell, des de feia una estona, havia acceptat com a bo el que li havia dit la Fukaeri. Pensava que era millor creure-se-la que no pas no fer-ho, més per experiència que no pas per lògica.
En mirar la bústia, hi va trobar un sobre d’oficina sense remitent. El va obrir allà mateix i va mirar què contenia. Era una notificació que li havien ingressat 1.627.534 iens al compte corrent. L’ingrés li havia fet una tal Oficina ERI; devia ser l’empresa pantalla que havia creat en Komatsu. O potser li havia fet el professor Ebisuno. En Komatsu li havia dit que li donarien una part dels beneficis de Crisàlide d’aire com a compensació per la feina que havia fet, i potser aquells diners eren la part que li corresponia. Segur que el pagament li havien fet en concepte d’una «col·laboració», o un «informe», o alguna cosa semblant. Després de tornar a comprovar la quantitat, va ficar la notificació dins del sobre i se’l va entaforar a la butxaca.
Per a en Tengo, un milió sis-cents mil iens era una quantitat força considerable; de fet, mai, en tota la seva vida, no havia tingut una suma tan gran de diners. Però ni es va alegrar ni es va sorprendre, especialment, d’haver-la rebuda. De moment, per a ell, els diners no eren un problema gaire important: com a mínim tenia ingressos periòdics i no havia de viure amb estretors, ni patir pel futur. Però, igualment, tothom s’entestava a fer-li acceptar feixos de bitllets. El món era ben boig.
Tanmateix, li semblava que aquell milió sis-cents mil iens no compensaven del tot les molèsties que havia d’aguantar per haver reescrit Crisàlide d’aire. Si li haguessin demanat directament quina era la quantitat adequada, però, no hauria sabut què respondre. Per començar, no sabia ben bé si hi havia un import exacte per compensar una molèstia. De ben segur que hi ha moltes molèsties, a la vida, a les quals no es pot posar preu, o que ningú no està disposat a compensar. Com que, segons semblava, Crisàlide d’aire es continuava venent, segurament encara li farien més ingressos al compte, però com més alta fos la suma de diners que l’hi ingressessin, més grans es farien, també, els seus maldecaps. Com més elevades fossin les compensacions que rebés, més clar quedaria que la participació d’en Tengo en Crisàlide d’aire era un fet consumat.
Va pensar que el primer que faria l’endemà al matí seria tornar a transferir aquell poc més d’un milió sis-cents mil iens a en Komatsu. Així podria evitar un cert tipus de responsabilitat, i potser se sentiria més tranquil. Com a mínim, hi hauria constància que ell s’havia negat a rebre la compensació. Tanmateix, això no faria desaparèixer la seva responsabilitat moral, ni justificaria el que havia fet, sinó que tan sols li permetria adduir que hi havia hagut circumstàncies atenuants. O, també, podia ser que tan sols servís perquè els seus actes encara tinguessin més l’aspecte de frau: potser li dirien que havia tornat els diners perquè se sentia culpable.
Mentre pensava en tot això li va venir mal de cap, i va decidir deixar de pensar en aquell milió sis-cents mil iens. Ja hi rumiaria després amb calma. Els diners no tenien cames, i encara que no n’estigués pendent, no sortirien corrents, segurament.
El primer problema a resoldre era com reconstruir la seva vida, va pensar mentre pujava per les escales al seu apartament del tercer pis. Havia anat fins al sud de la península de Bôsô per veure el seu pare, i de la visita n’havia obtingut la convicció, més o menys segura, que aquell home no era el seu pare de debò. També havia aconseguit situar-se en un nou punt de sortida per viure la seva vida. Potser aquella oportunitat li arribava en el moment just. Potser no era mala idea, fugir de tots els problemes que havia tingut últimament i començar una nova vida, amb una feina nova, un lloc nou i gent nova. Tot i que encara no sentia res que es pogués considerar confiança, sí que tenia el pressentiment que podia tenir una vida una mica més lògica que la que havia viscut fins llavors.
Abans, però, havia de solucionar unes quantes coses. No podia desaparèixer tot d’un plegat sense dir res a la Fukaeri, en Komatsu o el professor Ebisuno. Evidentment, no és que hi estigués en deute, o hi tingués cap responsabilitat moral; tal com li havia dit l’Ushikawa, de tot aquell assumpte, ell només n’havia tret maldecaps. Però per molt que l’hi haguessin embolicat a la força i que ell no sabés què hi havia al darrere, fins llavors realment hi havia pres part. No podia pas dir que no en volia saber res més, que fessin el que volguessin. Fes el que fes, a partir d’aleshores, volia tancar la qüestió d’alguna manera, i sortir-ne net. Si no, aquella vida nova de trinca que estava a punt d’estrenar ja estaria contaminada de bon començament.
La paraula «contaminada» li va fer recordar l’Ushikawa. «L’Ushikawa», va pensar fent un sospir. Aquell home tenia informació sobre la seva mare, i li havia dit que l’hi podia donar.
Si vostè la volgués conèixer, li podria donar tota la informació que tenim sobre ella. Pel que sé, vostè va pujar sense saber-ne absolutament res, de la seva mare. Però també pot ser que algunes de les coses que hem descobert no li agradin gaire.
En Tengo ni tan sols li havia respost, perquè no tenia cap ganes de saber res sobre la seva mare de boca de l’Ushikawa. Tant se valia, quina fos la informació que li hauria donat: així que hagués sortit de la seva boca, hauria quedat contaminada. No, tant era, de quina boca sortís, aquella informació: en Tengo no tenia gens de ganes de sentir-la. Si li explicaven res de la seva mare, en cas que algú l’hi hagués d’explicar, no havia de ser cap informació parcial, sinó una mena de «revelació» general, una imatge gegantina i claríssima d’abast còsmic, que li permetés contemplar-ho tot en un instant.
Evidentment, en Tengo no sabia si mai ningú li faria una revelació tan dramàtica o no; podia ser que un moment com aquell no s’arribés a presentar per temps que passés. Tanmateix, necessitava que li fos revelada alguna cosa d’una magnitud aclaparadora, que contrarestés i sobrepassés les imatges tan clares d’aquella mena de «somni lúcid» tan real que durant tant de temps l’havia fet sentir confós, indignat i ferit. Havia d’atènyer aquella revelació per tal de poder-se purificar; unes quantes dades inconnexes no li servirien per a res.
Això és el que li passava pel cap a en Tengo mentre pujava les escales fins al tercer pis.
En Tengo es va aturar davant la porta del seu apartament, es va treure la clau de la butxaca i la va fer girar dins el pany. Tot seguit, abans d’obrir, va fer tres trucs a la porta, va esperar una mica, i hi va fer dos trucs més. Després la va obrir sense fer soroll.
La Fukaeri estava asseguda a la taula i bevia suc de tomàquet en un got alt. Portava la mateixa roba que quan havia vingut a l’apartament: una camisa de ratlles d’home i uns texans ajustats. Tanmateix, la impressió que produïa era molt diferent de quan l’havia vista al matí. En Tengo va necessitar un moment per adonar-se de per què: portava els cabells recollits amunt, la qual cosa feia que se li veiessin perfectament el coll i les orelles. Aquelles dues orelles, petites i rosades, semblaven acabades de fer, més amb una finalitat purament estètica que no pas per escoltar cap so, i que tot just les haguessin espolsades amb un raspall molt suau; com a mínim, aquest era l’efecte que li van fer a en Tengo. I aquell coll ben format que hi havia més avall resplendia, llustrós com la verdura que ha crescut rebent la llum del sol en abundància, tan pur que la rosada i les marietes n’haurien estat ornaments apropiats. Era la primera vegada que la veia amb els cabells recollits amunt, però la seva imatge transmetia una bellesa i una sensació d’intimitat miraculoses.
En Tengo havia tancat la porta, però es va aturar un moment al llindar. Aquell coll i aquelles orelles exposades a la vista li feien bategar el cor tan de pressa, i el feien sentir tan confós, com si al davant hagués tingut una dona totalment despullada. Es va quedar sense paraules, observant la Fukaeri amb els ulls mig closos, com si fos un explotador que hagués trobat la deu d’aigua secreta on neix el Nil; encara tenia la mà al pom de la porta.
– M’he dutxat -li va dir ella amb veu seriosa, com si s’acabés de recordar d’alguna cosa important, a en Tengo, que era dempeus-. T’he agafat xampú i suavitzant.
En Tengo va fer que sí amb el cap. Després va sospirar i per fi va deixar anar el pom de la porta i va tancar amb clau. ¿Xampú i suavitzant? Va tirar el peu cap endavant i es va allunyar del llindar.
– ¿No ha sonat, el telèfon, des que t’he trucat? -va preguntar.
– No, cap vegada -va respondre la Fukaeri, i va negar una mica amb el cap.
En Tengo va anar a la finestra, va obrir una mica la cortina i va mirar enfora. Des d’aquella finestra del tercer pis no es notava cap canvi remarcable: no es veia ningú sospitós ni hi havia aparcat cap cotxe estrany; tan sols el paisatge i els edificis residencials de sempre, tan anodins, que s’estenien cap a l’horitzó. Les branques retorçades dels arbres del carrer estaven cobertes d’una pols grisa, les barreres de seguretat eren plenes de bonys i unes quantes bicicletes que estaven abandonades al costat de la carretera es rovellaven a la intempèrie. Hi havia un avís de la policia enganxat en una paret: «Conduir sota els efectes de l’alcohol és una via d’un sol sentit cap al desastre» (¿hi devia haver algun departament policial especialitzat a fer aquells anuncis?). Un vell amb cara de no tramar res de bo passejava un gos petaner amb cara de no ser gaire intel·ligent. Una dona amb cara de poca intel·ligència conduïa un cotxe petit horrorós. Els pals de l’electricitat, horrorosos, mantenien suspesos els cables que feien pinta de no tramar res de bo. El paisatge de fora de la finestra evidenciava que el món tenia una presència entre miserable i mancada d’alegria, i que els petits mons que l’integraven estaven formats a partir d’una acumulació inacabable de realitats diverses.
D’altra banda, però, al món també hi havia coses tan incontestablement belles com les orelles i el coll de la Fukaeri. Era difícil decidir en quina d’aquelles dues realitats calia creure. En Tengo va fer un petit ronc al fons de la gola, com el que faria un gos gros que estigués confós, va tancar les cortines i va tornar al seu petit món particular.
– ¿Ho sap, el professor Ebisuno, que has vingut aquí? -va preguntar.
La Fukaeri va fer que no amb el cap: el Professor no ho sabia.
– ¿I no l’hi penses dir?
La Fukaeri va fer que no.
– No m’hi puc posar en contacte.
– ¿Perquè és perillós?
– Per telèfon ens podrien escoltar, i una carta potser no li arribaria.
– ¿Només ho sé jo, que tu ets aquí?
La Fukaeri va fer que sí.
– ¿T’has emportat roba per canviar-te, i tot això?
– Només una mica -va dir la Fukaeri, i va mirar la bandolera de tela que havia dut. Era veritat, que en aquella bossa no hi podia cabre gran cosa.- Però no passa res.
– Evidentment, si a tu no et preocupa, a mi tampoc -va dir ell.
En Tengo va anar a la cuina i va fer escalfar aigua. Va posar fulles de te a la tetera.
– Et ve a visitar mai cap amiga -li va preguntar la Fukaeri.
– Ja no ve -li va respondre en Tengo breument.
La Fukaeri se’l va quedar mirant sense dir res.
– De moment -va afegir en Tengo.
– És per culpa meva -li va preguntar ella.
En Tengo va fer que no.
– Ni jo mateix, no sé de qui és la culpa. Però em sembla que no és teva. Deu ser culpa meva. I ella també en deu tenir una mica.
– Però, sigui com sigui, ja no hi ve, aquí.
– No. Ja no tornarà a venir, segurament. O sigui que et pots quedar tant de temps com vulguis.
La Fukaeri hi va rumiar un moment, sense dir res.
– Estava casada, aquesta dona -va preguntar.
– Sí, estava casada, i tenia dues filles.
– Les filles no eren teves.
– És clar, que no eren meves. Quan jo la vaig conèixer, ja les tenia.
– Tu te l’estimaves, aquesta dona.
– Potser sí -va dir en Tengo. «Tenint en compte la situació», hi va afegir mentalment.
– I ella també t’estimava.
– Potser sí, fins a cert punt.
– Teníeu relacions.
En Tengo va trigar una mica a adonar-se que la paraula «relacions» es referia a relacions sexuals. No era pas una paraula que fes per a la Fukaeri.
– Sí, és clar. No venia aquí un cop a la setmana a jugar al Monopoly.
– Al Monopoly -va preguntar a ella.
– Deixa-ho córrer -va dir en Tengo.
– Però ella ja no ve.
– Com a mínim, això és el que em van dir. Que segurament ja no tornaria a venir.
– T’ho van dir ells -li va demanar la Fukaeri.
– No, no m’ho van dir directament. M’ho va dir el seu marit, que ella «estava perduda», i ja no vindria més.
– Que estava perduda.
– Jo tampoc no ho sé, què vol dir això, concretament. L’hi vaig preguntar, però no em va respondre. Tinc moltes preguntes, però molt poques respostes. És un mal negoci. ¿Vols te?
La Fukaeri va assentir.
En Tengo va vessar a la tetera l’aigua que havia fet bullir, hi va posar la tapa i va deixar que s’infusionés.
– No s’hi pot fer res -va dir la Fukaeri.
– ¿Ho dius per les poques respostes que tinc? ¿O perquè ella està perduda?
La Fukaeri no li va respondre.
En Tengo es va donar per vençut i va servir el te en dues tasses.
– ¿Vols sucre?
– Una culleradeta rasa -va dir ella.
– ¿I llimona, o llet?
La Fukaeri va fer que no amb el cap. En Tengo hi va posar una culleradeta de sucre, va remenar el te a poc a poc i l’hi va donar. Ell va agafar la tassa de te sense afegir-hi res i es va asseure a l’altra banda de la taula.
– T’agradava, tenir relacions amb ella.
– ¿Que si m’agradava tenir relacions sexuals amb la meva amiga? -va dir en Tengo, reformulant la frase de la Fukaeri i afegint-hi el signe d’interrogació.
La Fukaeri va fer que sí.
– Em sembla que sí -va dir ell-. Mantenim relacions sexuals amb persones de l’altre sexe que ens atreuen. A la majoria de gent li agrada, això.
I a més a més, va pensar, ella era molt bona, en això. Igual que en cada poble hi ha un pagès que té una traça especial per inundar els camps d’arròs, ella era una experta, en relacions sexuals. Li agradava provar sempre coses noves.
– Et sents sol, perquè ella ja no ve.
– Potser sí -va dir en Tengo, i va beure una mica de te.
– Perquè no pots tenir relacions.
– Això també, és clar.
La Fukaeri es va estar un moment mirant-lo fixament al rostre. Semblava que pensés en les relacions sexuals, però, evidentment, ningú no hauria pogut dir en què pensava, en realitat.
– ¿Tens gana? -li va preguntar en Tengo.
La Fukaeri va assentir.
– Fem sopar, doncs -va dir ell. Gairebé no havia menjat res des del matí, i tenia gana. I, a més a més, tampoc no se li acudia res per fer, a part de preparar el sopar.
En Tengo va rentar l’arròs, va encendre la màquina per bullir-lo i, mentre esperava que estigués a punt, va preparar sopa de miso amb algues wakame i porro, va fer sorell sec a la graella i va treure tofu de la nevera i el va amanir amb gingebre. Va ratllar rave japonès. Va escalfar a la paella la verdura fregida que tenia a la nevera. També va treure rave i prunes en conserva. La cuina, ja petita, encara s’hi veia més amb un cos tan gros com el d’en Tengo movent-s’hi. Tanmateix, ell no s’hi sentia gens incòmode, perquè feia temps que s’havia acostumat a viure amb les poques coses que hi havia.
– Em sap greu, poder-te preparar només un sopar tan senzill -va dir en Tengo.
La Fukaeri havia estat observant amb molta atenció les hàbils evolucions d’en Tengo a la cuina, i havia contemplat amb gran interès el desplegament dels resultats damunt la taula.
– Estàs acostumat a cuinar -va remarcar.
– És que fa molt de temps que visc sol. Em preparo jo sol alguna cosa ben de pressa i me la menjo també sol, i de pressa. Ja s’ha convertit en un costum.
– Sempre menges sol.
– Sí. És bastant poc freqüent, que mengi assegut davant d’algú. Quan venia aquella amiga, un cop a la setmana, dinàvem junts. Però, si m’hi paro a pensar, ja fa força temps que no he sopat amb ningú.
– Estàs nerviós -li va preguntar la Fukaeri.
En Tengo va fer que no.
– No, no especialment. És només un sopar. Només se’m fa una mica estrany.
– Jo sempre he sopat amb molta gent. Quan era petita, perquè vivia amb molta gent. I a casa del Professor, també menjava molta gent amb nosaltres, perquè el Professor sempre tenia visites.
Era la primera vegada que la Fukaeri deia tantes frases seguides.
– Però mentre has estat amagada, has menjat sempre sola -li va preguntar en Tengo.
La Fukaeri va fer que sí.
– ¿On era, aquella casa on t’has estat amagant? -va preguntar ell.
– Molt lluny. Me’l va preparar el Professor, l’amagatall.
– ¿I què has menjat, mentre has estat sola?
– Menjar instantani. Coses empaquetades -va dir la Fukaeri-. Fa temps, que no menjava coses com aquestes.
La Fukaeri s’ho agafava amb calma a l’hora de separar la carn de les espines del sorell amb la punta dels bastonets, i després se l’enduia a la boca i altre cop amb calma a l’hora de mastegar-la, com si estigués menjant un aliment insòlit. Després va fer un glop de sopa de miso, la va degustar, va arribar a alguna conclusió, va deixar els bastonets damunt la taula i es va quedar rumiant alguna cosa.
Quan faltava poc per a les nou, a en Tengo li va semblar sentir una remor de trons llunyans. En obrir una mica la cortina i mirar enfora, va veure tot de núvols sinistres, d’una forma estranya, passant un rere l’altre per un cel ara completament fosc.
– Tenies raó. Hi ha un munt de núvols que fan molt mala pinta -va dir, tancant la cortina.
– Perquè la gent petita està esvalotada.
– ¿I quan la gent petita està esvalotada, canvia el temps?
– Depèn. El temps només és una manera d’agafar-s’ho.
– ¿Una manera d’agafar-s’ho?
La Fukaeri va fer que no amb el cap.
– No ho acabo d’entendre, ben bé.
En Tengo tampoc no ho entenia. Ell es pensava que el temps era una realitat objectiva i autònoma. Però per molt que hi pensés, en aquesta qüestió, segurament no arribaria enlloc, i per tant, va decidir fer una altra pregunta.
– ¿Està enfadada per algun motiu, la gent petita?
– Està a punt de passar alguna cosa -va dir ella.
– ¿Quina cosa?
La Fukaeri va fer que no.
– Aviat ho sabrem.
Van rentar els plats a la pica, els van deixar al prestatge un cop eixuts i van prendre un te verd asseguts a taula. A en Tengo li hauria vingut de gust una cervesa, però va pensar que era millor que aquell dia no prengués alcohol. Estaven envoltats de vagues presagis de perill. El més prudent semblava intentar mantenir el cap tan clar com fos possible.
– Potser hauríem d’anar a dormir aviat -va dir la Fukaeri, i es va posar les dues mans a les galtes, com l’home que crida al mig d’un pont al quadre de Munch. Però ella no cridava: només tenia son.
– Molt bé. Tu pots dormir al llit. Jo dormiré al sofà, com l’altra vegada -va dir en Tengo-. No passa res: jo puc dormir a qualsevol lloc.
Era veritat: en Tengo era capaç d’adormir-se a l’instant a qualsevol banda; gairebé es podia dir que es tractava d’un talent.
La Fukaeri es va limitar a fer que sí amb el cap. Es va mirar en Tengo, sense expressar cap mena d’opinió. Després es va tocar una d’aquelles orelles tan boniques, noves de trinca, com si volgués comprovar que encara hi fos.
– Em podries deixar un pijama. No he portat el meu.
En Tengo va treure un pijama net de la calaixera del dormitori i l’hi va donar. Era el mateix que li havia deixat l’altra vegada que s’havia quedat a dormir, un pijama llis de cotó; l’havia rentat i planxat quan ella se’n va haver anat, i encara no se l’havia tornat a posar. Per si de cas, se’l va acostar al nas i el va flairar, però no feia cap olor. La Fukaeri va agafar el pijama, va anar a canviar-se al lavabo i va tornar a taula. S’havia deixat anar els cabells, i s’havia arromangat els extrems de les mànigues i els camals, com l’altra vegada.
– Encara no són les nou -va dir en Tengo, després de mirar el rellotge de la paret-. ¿Sempre vas a dormir tan d’hora?
La Fukaeri va fer que no.
– Avui és diferent.
– ¿Perquè la gent petita està esvalotada?
– No ho sé. Ara només tinc son.
– Sí, que és veritat, que fas ulls de son -va reconèixer en Tengo.
– Quan sigui al llit, em podràs llegir algun llibre, o explicar-me alguna història -va demanar la Fukaeri.
– D’acord -va dir en Tengo-. Tampoc no tinc res més a fer.
Feia una nit calorosa i humida, però quan es va ficar al llit, la Fukaeri es va apujar el cobrellit fins a la barbeta, com si volgués separar estrictament el seu món del de fora. Per alguna raó, a dins del llit semblava una nena que no tingués més de dotze anys. Feia l’efecte que els trons se sentien més a prop, i amb cada tro, tremolaven, dringant, els vidres de la finestra. Per estrany que semblés, però, no es veien llampecs: només se sentien els trons quan ressonaven en un cel completament negre. Tampoc no hi havia cap signe que anunciés pluja. Alguna cosa que no acabava d’encaixar, sens dubte.
– Ens estan mirant -va dir la Fukaeri.
– ¿La gent petita? -li va preguntar en Tengo.
La Fukaeri no li va respondre.
– O sigui que saben que som aquí -va dir en Tengo.
– És clar, que ho saben -va dir la Fukaeri.
– ¿Que ens volen fer alguna cosa?
– A nosaltres no ens poden fer res.
– És una sort -va dir en Tengo.
– De moment.
– De moment, a nosaltres no ens poden fer res -va repetir en Tengo, sense força a la veu-. Però no sabem fins quan serà així.
– No ho sap ningú -va sentenciar la Fukaeri.
– Però, encara que a nosaltres no ens puguin fer res, en canvi sí que els poden fer alguna cosa, a les persones del nostre entorn -va preguntar en Tengo.
– Podria ser.
– Potser poden fer que tinguin problemes molt greus.
Abans de respondre, la Fukaeri es va estar un moment seriosa, amb els ulls entretancats, com un mariner que intentés sentir cants procedents d’un vaixell fantasma.
– Depèn del cas.
– Potser és això, el que la gent petita li ha fet a la meva amiga. Per enviar-me un missatge.
La Fukaeri va treure les mans de sota el cobrellit sense fer soroll i es va tocar unes quantes vegades les orelles acabades de fer. Després les va tornar a amagar sota el cobrellit, també sense fer gens de soroll.
– Hi ha coses que la gent petita no pot fer.
En Tengo es va mossegar el llavi.
– I, per exemple, ¿quines coses pot fer, la gent petita, exactament? -va preguntar.
Va semblar que la Fukaeri estava a punt d’exposar el seu punt de vista, però s’hi va repensar i va callar, i la seva opinió no expressada se’n va tornar discretament al lloc d’on havia vingut: un lloc que no se sabia on era, però que, sens dubte, era molt fosc i molt fondo.
– Tu em vas dir que la gent petita té molt de poder, i molta saviesa.
La Fukaeri va assentir.
– Però hi ha coses que ells tampoc no poden fer.
La Fukaeri va tornar a fer que sí.
– Perquè ells viuen a dins del bosc, i quan se n’allunyen, no tenen tant de poder. I al món hi ha algunes coses, alguns valors, que són capaços de fer front al seu poder i a la seva saviesa. ¿És això?
La Fukaeri no li va respondre; potser la pregunta era massa llarga.
– ¿Tu l’has coneguda de debò, la gent petita? -li va demanar en Tengo.
La Fukaeri es va quedar mirant la cara d’en Tengo sense reaccionar: semblava que no acabava d’entendre què li preguntava.
– ¿Tu els has vist realment, amb els teus propis ulls? -li va tornar a preguntar.
– Sí -va dir la Fukaeri.
– ¿I quants eren, quan els vas veure?
– No ho sé, no es podien comptar amb els dits.
– Però no era una persona sola.
– De vegades són més i de vegades menys. Però mai no n’hi ha només un.
– Tal com ho vas descriure a Crisàlide d’aire.
La Fukaeri va fer que sí.
En Tengo li va deixar anar de sobte la pregunta que feia estona que li volia fer.
– Escolta: ¿fins a quin punt és real, el que expliques a Crisàlide d’aire?
– Què vol dir, real -li va preguntar la Fukaeri, sense el signe d’interrogació.
Evidentment, en Tengo no tenia cap resposta.
Al cel ressonaven, molt forts, els trons, i els vidres tremolaven, però encara no hi havia llampecs, ni se sentia caure la pluja. En Tengo va pensar en un submarí que havia vist feia temps en una pel·lícula. No paraven d’explotar torpedes que sacsejaven amb violència el submarí, però les persones que hi havia tancades a dins d’aquella caixa d’acer, completament a les fosques, no veien res, i només sentien aquella vibració ininterrompuda.
– Em llegeixes un llibre, o m’expliques una història -va dir la Fukaeri.
– D’acord -va dir en Tengo-. No se m’acut cap llibre que et pugui llegir en veu alta, però, si vols, encara que no tingui el llibre aquí, et puc explicar el conte d’«El poble dels gats».
– El poble dels gats.
– És una història sobre un poble controlat pels gats.
– Explica-me-la.
– Potser fa massa por, per sentir-la abans d’anar a dormir.
– Tant és. Jo m’adormo amb qualsevol història.
En Tengo va acostar la cadira al llit, s’hi va asseure, va encreuar els dits de les mans damunt dels genolls i li va començar a explicar la història d’«El poble dels gats» amb el soroll de fons dels trons. Havia llegit el conte dues vegades mentre era al tren ràpid, i una altra vegada, en veu alta, a l’habitació del seu pare. Es recordava bé de l’argument general. La història no era gaire complexa ni enrevessada, ni estava escrita amb un estil especialment elegant, de manera que no li importava anar-la refent a mesura que l’explicava. Va anar eliminant les parts més repetitives i afegint-hi episodis de collita pròpia mentre la Fukaeri l’escoltava.
La història original no era gaire llarga, però va necessitar més temps del que havia pensat per explicar-la, perquè quan la Fukaeri tenia alguna pregunta, la feia, i cada vegada en Tengo interrompia la narració i l’hi responia pacientment. Li va donar explicacions sobre els detalls de la ciutat, sobre el comportament dels gats, sobre el caràcter del protagonista. Quan li preguntava sobre coses que no eren al conte, que era gairebé sempre, s’inventava el que li anava bé, tal com havia fet en reescriure Crisàlide d’aire. La Fukaeri estava completament immersa en la història d’«El poble dels gats». Ja no feia ulls de son. De tant en tant, els tancava i s’imaginava el poble dels gats, i després els tornava a obrir i demanava a en Tengo que li continués explicant la història.
Quan l’hi va haver acabat d’explicar, la Fukaeri va obrir els ulls de bat a bat i se’l va quedar mirant fixament uns moments, com un gat amb les pupil·les totalment dilatades que observés alguna cosa en la foscor.
– Tu has anat al poble dels gats -va dir com si li estigués recriminant alguna cosa.
– ¿Jo?
– Tu has anat al teu poble dels gats, i has agafat el tren i n’has tornat.
– ¿T’ho sembla?
La Fukaeri va fer que sí, amb el cobrellit d’estiu apujat fins a la barbeta.
– Sí, tens raó -va dir en Tengo-. He anat al poble dels gats, he agafat el tren i he tornat.
– T’has purificat -li va preguntar la noia.
– ¿Purificat? -va dir en Tengo. ¿Purificat?- No, diria que encara no.
– T’has de purificar.
– ¿De quina manera, per exemple?
La Fukaeri no li va respondre.
– No està bé, anar al poble dels gats i no fer res.
Es va sentir un tro molt fort, que semblava que hagués d’esquinçar el cel en dues meitats. El soroll era cada vegada més eixordador. La Fukaeri va arronsar el cos dins del llit.
– Vine aquí i abraça’m -va dir la Fukaeri-. Hem de tornar a anar tots dos junts al poble dels gats.
– ¿Per què?
– Perquè la gent petita podria trobar la porta d’entrada.
– ¿Perquè no m’he purificat?
– Perquè nosaltres dos som un de sol -va dir la noia.
13
AOMAME
Si no estimessis ningú
– 1Q84 -va dir l’Aomame-. El món en què jo visc ara es diu 1Q84, i no és el 1984 real. ¿Vol dir això?
– És extremament complicada, la qüestió de quin és el món real -va dir l’home a qui anomenaven Líder, parlant en la mateixa posició, de bocaterrosa-. T’acaba portant al terreny de la metafísica. Però aquest món és real: d’això no n’hi ha cap dubte. En aquest món, el dolor que sentim és dolor real; la mort que hi sofrim és real; la sang que hi vessem és de debò. No és un món fals, ni imaginari, ni metafísic: això t’ho garanteixo. Però no és el món de 1984 que tu coneixies.
– ¿És una mena de món paral·lel?
L’home va riure, sacsejant una mica les espatlles.
– Em sembla que has llegit massa llibres de ciència-ficció. No, no és un món paral·lel. No és que aquí hi hagi el món de 1984, i aquí, al costat, el de 1Q84, i tots dos avancin paral·lelament. El món de 1984 ja no és enlloc. Tant per a tu com per a mi, no hi ha cap més present que el de 1Q84.
– Hem entrat en aquest curs temporal.
– Exactament. Hem entrat aquí; o aquest curs temporal ha entrat a dintre nostre. I, pel que jo entenc, la porta només s’obre en un sentit. No hi ha camí de tornada.
– I això va passar quan baixava per l’escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana, ¿oi? -li va preguntar l’Aomame.
– ¿L’Autopista Metropolitana?
– A la zona de Sangen-jaya -va dir l’Aomame.
– Tant és, el lloc -va fer l’home-. Potser a tu et va passar quan eres a Sangen-jaya, però la qüestió no és a quin lloc concret et trobessis. És una qüestió bàsicament temporal. És, diguéssim, com si en un moment determinat haguessin canviat l’agulla de la via del tren i el món entrés al 1Q84.
L’Aomame es va imaginar un grupet de gent petita unint esforços per canviar l’agulla d’una via de tren de nit, a la llum blanca de la lluna.
– I al 1Q84 hi ha dues llunes al cel, ¿oi? -va preguntar.
– Exactament. Hi ha dues llunes. Això és un senyal que hem canviat de via. Així podem distingir entre tots dos mons. Però això no vol dir que tota la gent que hi ha aquí vegi dues llunes. Bé, no: gairebé ningú no les veu. O, dit d’una altra manera: el nombre de persones que saben que ens trobem al 1Q84 és limitat.
– ¿La majoria de la gent que hi ha aquí no s’ha adonat d’aquest canvi temporal?
– No. Per a la majoria, aquest és el món de sempre. Quan dic que «aquest món és real», també ho dic per això.
– En un moment determinat, va canviar el curs del temps -va dir l’Aomame-. Si aquest canvi no s’hagués produït, ara, nosaltres dos, no seríem junts aquí. ¿És així?
– Això no ho pot dir ningú. És una qüestió de probabilitats. Però segurament seria tal com dius.
– Això que m’explica, ¿és estrictament real, o només és una hipòtesi?
– És una bona pregunta. Però és molt difícil, destriar una cosa de l’altra. Hi ha una cançó antiga que parla d’això. «Without your love, it’s a honkey-tonk parade» -va cantussejar l’home-. «Sense el teu amor, això només seria una rua barata». ¿La coneixes, aquesta cançó?
– «It’s Only a Paper Moon».
– Sí. Tant el 1984 com el 1Q84 funcionen bàsicament igual: si no creguessis en el món, o si no estimessis ningú, tot seria una falsificació i prou. Tant és, en quin dels dos mons et trobis, o de quina mena de món es tracti: la majoria de vegades, la línia que separa les hipòtesis de la realitat és invisible. Aquesta línia només es pot veure amb el cor.
– ¿I qui les va canviar, les agulles de la via?
– ¿Que qui va canviar les agulles? Aquesta pregunta també és difícil de respondre. Les lleis de causa i efecte no són gaire útils, per explicar-ho.
– Però, igualment, si jo vaig ser transportada a aquest món de 1Q84, va ser perquè algú, o alguna cosa, ho va voler -va dir l’Aomame-. Per la força d’una voluntat que no era la meva.
– Sí. El tren en què viatjaves va arribar a aquest món perquè algú va canviar les agulles de la via.
– ¿Hi va tenir res a veure, la gent petita?
– En aquest món, això que anomenem gent petita existeix; o, com a mínim, aquí s’anomena gent petita. Però això no vol dir que sempre tinguin una forma determinada, i un nom.
L’Aomame es va mossegar el llavi i hi va rumiar un moment.
– Em sembla que hi ha una contradicció, en això que diu -va començar a dir, finalment-. Suposem que això que anomenem gent petita va canviar les agulles de la via i em van portar al 1Q84. Però si ells no volien que jo fes el que ara estic a punt de fer, ¿per què m’hi haurien d’haver portat? Hauria estat millor, per a ells, que jo no fos aquí.
– No és fàcil, explicar-ho -va dir l’home, parlant sense fer cap mena d’entonació-. Però veig que ets molt espavilada, tu. A veure si entens el que intentaré explicar-te, encara que sigui intuïtivament. Tal com t’he dit abans, el més important, per al món en què vivim, és que es mantingui la proporció, l’equilibri, entre el bé i el mal. Realment, la gent petita, o la voluntat de què parlàvem, té un poder molt gran. Però com més gran sigui el poder que faci servir, més gran serà també el poder que sorgirà automàticament per contrarestar-lo. És d’aquesta manera que el món manté el seu delicat equilibri. Aquest principi no canvia mai, sigui quin sigui el món en què et trobis. I exactament el mateix es pot dir d’aquest món de 1Q84 del qual ara formem part. Així que la gent petita va començar a utilitzar el gran poder que té, automàticament en va aparèixer un altre que intenta contrarestar-lo. I segurament va ser aquest moviment de reacció el que et va portar a tu al 1Q84.
Del cos gegantí de l’home, ajagut damunt l’estora de ioga de color blau, va sorgir un gran sospir, com el d’una balena encallada en una platja.
– Si continuem fent servir l’analogia de les vies de tren, podríem dir el següent: ells poden canviar les agulles, i, en conseqüència, el tren passa a circular per aquesta via, la de 1Q84. Però el que no poden fer és anar destriant i escollint d’un en un els passatgers que viatgen en aquest tren. És a dir, que pot ser que entre els passatgers n’hi hagi alguns que a ells no els interessi que vinguin.
– Passatgers que no han convidat -va dir l’Aomame.
– Exactament.
Es va sentir un tro. El so va ser molt més fort que abans, però no es va veure cap llamp: es va sentir el tro i prou. L’Aomame va pensar que era molt estrany: se sentia tronar allà mateix, però no llampegava, ni plovia.
– ¿Ho has entès, fins aquí?
– L’estic escoltant. -Ella ja li havia enretirat la punta de l’agulla del punt especial de la nuca, i la mantenia cap amunt, amb molt de compte: ara s’havia de concentrar en el que li explicava l’home.
– On hi ha llum, hi ha d’haver ombra, i on hi ha ombra, hi ha d’haver llum. No hi ha llum sense ombra ni ombra sense llum. En un dels seus llibres, Carl Jung diu el següent: «En la mateixa mesura que té un valor positiu per als humans, l’ombra té un valor negatiu equiparable. Com més ens esforcem a perfeccionar-nos, a convertir-nos en persones excel·lents, més clarament es manifesta la voluntat destructiva de l’ombra, que intenta arrossegar-nos cap a la foscor i el mal. Quan intentem anar més enllà de les nostres possibilitats, més perversa i infernal esdevé l’ombra, perquè en el món natural el pecat de convertir-nos en més del que som és tan greu com el de convertir-nos en menys del que som.
»No sé si el que anomenem gent petita és bo o dolent; en cert sentit, això va més enllà dels nostres conceptes i definicions. Hi hem conviscut des de temps immemorials, des d’abans que existissin el bé i el mal, quan l’ésser humà encara no tenia consciència. Però l’important, tant si són bons com si són dolents, tant si pertanyen a la llum com si pertanyen a l’ombra, és que quan fan servir el seu poder, indefectiblement es produeix una compensació. En aquest cas, gairebé al mateix temps que jo em vaig convertir en el representant de la gent petita, la meva filla es va convertir en la representant de les forces que actuaven en contra d’ells. Així s’ha mantingut l’equilibri.
– ¿La seva filla?
– Sí. La qui va conduir la gent petita fins aquí, al principi, va ser la meva filla. Llavors tenia deu anys; ara en té disset. En un moment determinat, ells van aparèixer en la foscor, i van arribar fins aquí a través de la meva filla. I després em van convertir en el seu representant. La meva filla va fer de parsiva -la qui percep-, i jo em vaig convertir en el resciva -el qui rep-, perquè va resultar que teníem la capacitat per ser-ho. Sigui com sigui, ells ens van trobar a nosaltres; no vam ser nosaltres que els vam trobar a ells.
– I vostè va violar la seva pròpia filla.
– M’hi vaig unir -va dir ell-: aquesta paraula s’acosta més a la veritat. I amb qui em vaig unir, en el fons, va ser amb la idea de la meva filla. «Unir» és una paraula figurada. L’essencial és que ens vam convertir en un de sol, com a parsiva i resciva.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– No entenc això que diu. ¿Vostè va mantenir relacions sexuals amb la seva filla, sí o no?
– A aquesta pregunta només hi puc respondre, al capdavall, dient que sí i que no.
– ¿I va fer el mateix amb la Tsubasa?
– El mateix, bàsicament.
– Però la Tsubasa té l’úter destrossat; destrossat «de debò».
L’home va fer que no.
– El que tu vas veure era només un concepte, no una realitat.
L’Aomame no va poder seguir el curs d’aquella conversa tan ràpida. Abans de tornar a parlar, va fer una pausa i va controlar la respiració.
– ¿Vol dir que aquest concepte va prendre forma de persona i va fugir amb les seves pròpies cames?
– Dient-ho de manera molt senzilla.
– ¿La nena que jo vaig veure no era la Tsubasa real?
– Per això la van reclamar.
– La van reclamar -va dir l’Aomame.
– La van reclamar, i l’estan curant. Li estan fent el tractament que necessita.
– No m’ho crec, això que diu -va dir l’Aomame amb contundència.
– Em sembla que no t’hi puc obligar -va dir l’home amb veu inexpressiva.
L’Aomame es va quedar un moment sense paraules. Després va fer una altra pregunta.
– Vostè es va convertir en el representant de la gent petita abusant de la seva filla d’una manera figurada i conceptual. Però al mateix temps que vostè es convertia en representant de la gent petita, la seva filla, per compensar-ho, es va allunyar de vostè i es va convertir en la seva adversària. ¿És això, el que vol dir?
– Això mateix. Per fer-ho, ella va haver de renunciar a la seva filia -va dir l’home-. Però suposo que, dient-te això, no deus entendre de què et parlo, ¿oi?
– ¿La seva filia? -va preguntar l’Aomame.
– És una mena d’ombra vivent. Hi ha una altra persona que hi està relacionada, en tot això. Un home que és amic meu des de fa molt de temps, una persona totalment digna de confiança. Vaig enviar la meva filla a viure amb aquest amic. I ara, tot i que des de no fa gaire temps, també hi ha en Tengo Kawana, que tu coneixes tan bé. En Tengo i la meva filla s’han trobat per casualitat, i han format un equip.
Va semblar que el temps s’aturava de sobte. L’Aomame no trobava les paraules; esperava immòbil, amb el cos tens, que el temps tornés a avançar.
L’home va continuar.
– Tots dos tenen qualitats que es poden aportar mútuament. El que li falta a en Tengo, ho té l’Eriko, i el que li falta a l’Eriko, ho té en Tengo. Han unit les seves forces per suplir les mancances de l’altre i han dut a terme una empresa el resultat de la qual ha tingut una gran repercussió. En un context en què la força contrària a la gent petita guanya terreny, estic parlant.
– ¿Han format un equip?
– No tenen una relació sentimental, ni física, o sigui que no t’has de preocupar, si és el que has entès. L’Eriko no s’enamora de ningú, perquè ella… està més enllà, de tot això.
– ¿I quin és el resultat d’aquesta empresa que han dut a terme tots dos junts, concretament?
– Necessitaré fer servir una altra analogia, per explicar-t’ho: diguem que ells dos han creat una mena d’anticossos per lluitar contra un virus. Si les accions de la gent petita són el virus, ells han creat uns anticossos que hi poden fer front i els han disseminat. Evidentment, aquesta analogia es basa en un punt de vista determinat; mirant-t’ho des de la perspectiva de la gent petita, ells dos són els portadors del virus. Totes les coses tenen dues cares.
– Això és aquella compensació de què parlava, ¿oi?
– Exactament. L’home de qui tu estàs enamorada i la meva filla, tots dos junts, han aconseguit dur a terme això. O sigui, que, en aquest món, en Tengo i tu esteu literalment units.
– Però vostè ha dit que això no era una casualitat. És a dir, que jo em trobo en aquest món perquè m’hi ha portat una voluntat determinada. ¿És així?
– Sí. A tu t’ha portat aquí, a aquest món de 1Q84, una voluntat determinada, amb un objectiu concret. No és pas producte de la casualitat, que en Tengo i tu estigueu relacionats, sigui de la manera que sigui.
– ¿I quina és, aquesta voluntat, i aquest objectiu?
– No em correspon a mi, explicar-te això -va dir l’home-. Em sap greu.
– ¿Per què no m’ho pot explicar?
– No és que no te’n pugui explicar el significat. Però una part es perdria, així que te’l digués amb paraules.
– Doncs, li faré una altra pregunta -va dir l’Aomame-. ¿Per què havia de ser jo?
– Es veu que encara no ho has entès, per què.
L’Aomame va fer que no uns quants cops, enèrgicament.
– No, no ho he entès, per què. No en tinc ni idea.
– És senzillíssim: perquè hi ha una gran atracció, entre en Tengo i tu.
L’Aomame va restar en silenci una llarga estona. Notava gotes de suor que li baixaven pel front, i sentia com si tingués tot el cos cobert per una prima pel·lícula invisible.
– Una atracció -va dir.
– Una atracció mútua, molt forta.
Li va pujar una mena de sentiment de ràbia incongruent; fins i tot tenia una mena de basques.
– No m’ho crec, això. No pot ser, que ell em recordi.
– Sí, en Tengo ho recorda perfectament, que tu existeixes, i fins i tot t’està buscant. I, fins ara, mai no s’ha enamorat de cap dona, a part de tu.
L’Aomame es va quedar un moment sense paraules. Mentrestant, es continuaven sentin els trons, molt forts, separats per pauses molt curtes. Semblava que finalment també es posava a ploure: a la finestra de l’hotel van començar a estavellar-se amb força grans gotes de pluja. El so, però, gairebé no arribava a l’oïda de l’Aomame.
– Ets lliure de creure’m o no -va dir l’home-. Però és millor que em creguis, perquè és una veritat inqüestionable.
– ¿M’està dient que encara es recorda de mi, si ja han passat vint anys, des de l’últim cop que ens vam veure? ¿Si ni tan sols hem parlat?
– Tu li vas estrènyer la mà a en Tengo, en una aula de l’escola on no hi havia ningú més. Teníeu deu anys. Devies haver de reunir tot el teu valor, per fer-ho.
L’Aomame va fer una intensa ganyota.
– ¿Com ho sap, vostè, això?
L’home no li va respondre.
– En Tengo no se n’ha oblidat en absolut, i sempre ha pensat en tu. Encara continua pensant en tu. Val més que em creguis: jo sé moltes coses. Per exemple, tu, quan et masturbes, encara penses en ell, te l’imagines. ¿Oi que sí?
L’Aomame va restar sense paraules, amb la boca una mica oberta. Només respirava superficialment. L’home va continuar.
– No t’has d’avergonyir de res: és així, la nostra naturalesa. Ell fa el mateix: pensa en tu, encara, quan ho fa.
– Però, ¿com és, que vostè…?
– ¿Com és, que jo ho sé, això? En tinc prou de parar l’orella: escoltar les veus és la meva feina.
L’Aomame tenia ganes d’esclafir a riure i, alhora, de posar-se a plorar, però no podia fer ni una cosa ni l’altra. Era allà al mig, incapaç de dir res, sense saber cap on s’havia de decantar.
– No has de tenir por.
– ¿Por?
– Tu tens por, com quan la gent del Vaticà tenia por d’acceptar que la Terra es movia. No és que consideressin que la teoria geocèntrica fos infal·lible: l’únic que passava és que tenien por de com podia canviar el món si acceptaven que la Terra es movia, d’haver de canviar de manera de pensar per adaptar-la a aquesta teoria. De fet, l’Església catòlica encara no ha acceptat oficialment que la Terra es mou. Igual que tu: tens por de treure’t aquesta armadura que has portat tant de temps per protegir-te.
L’Aomame es va cobrir la cara amb les mans i va fer uns quants sanglots. No ho volia, però en aquell moment no es va poder contenir. Li hauria agradat fer veure que reia, però no ho va aconseguir.
– Vosaltres dos, com si diguéssim, vau venir a aquest món amb el mateix tren -va dir l’home en veu baixa-. En Tengo ha col·laborat amb la força que lluita contra la gent petita formant equip amb la meva filla, i tu estàs a punt de matar-me a mi per una altra raó. Dit d’una altra manera: tots dos, per separat, us trobeu en una situació molt perillosa i feu coses molt perilloses.
– ¿Perquè hi ha alguna voluntat que vol que ho fem, vol dir?
– Segurament.
– Però, ¿per què?
Així que va haver fet aquesta pregunta, l’Aomame es va adonar que era una pèrdua de temps: era evident que no respondria.
– El millor final per a tota aquesta història seria que vosaltres dos us trobéssiu, us agaféssiu les mans i sortíssiu junts d’aquest món -li va dir l’home, sense contestar la seva pregunta-. Però això no és gens fàcil.
– No és gens fàcil -va dir l’Aomame, repetint les paraules de l’home inconscientment.
– Per desgràcia, i dient-ho d’una manera molt suau, no és gens fàcil. Parlant clar, és pràcticament impossible. El poder al qual us enfronteu, sigui quin sigui el nom que li vulguis donar, és implacable.
– I per això… -va dir l’Aomame amb la gola seca, i va tossir. Havia aconseguit controlar una mica la confusió que sentia: ara no era hora de plorar, pensava.- I per això, vostè em fa aquesta proposta, ¿oi? Jo li proporciono una mort sense dolor, i vostè, a canvi, m’ofereix alguna cosa, una possibilitat d’elecció diferent.
– Ets molt intel·ligent -va dir l’home, parlant de bocaterrosa-. És exactament això. El que t’ofereixo és poder prendre una decisió sobre en Tengo i tu. Potser no és una decisió agradable, però, com a mínim, tens la possibilitat de prendre-la.
– La gent petita té por de perdre’m -va dir l’home-, perquè encara em necessiten. Jo els sóc extremament útil, com a representant. No els serà fàcil, trobar una persona que em reemplaci, i ara mateix encara no tenen cap successor per a mi. La persona que els representi ha de tenir diverses característiques difícils de trobar, i jo era una de les poquíssimes persones que les complia totes. Tenen por de perdre’m. Si ara em perden a mi, durant un temps els quedarà un buit per omplir. Per això intenten evitar que tu acabis amb la meva vida. Encara em volen deixar viure un temps. Els trons que se senten a fora són un senyal de la seva ràbia, però no et poden atacar directament. Només t’avisen que estan furiosos. Va ser per la mateixa raó, segurament, que van fer que la teva amiga morís d’aquella manera tan estranya. I, igualment, intentaran fer mal a en Tengo.
– ¿Intentaran fer mal a en Tengo?
– En Tengo ha escrit una novel·la sobre la gent petita, i la mena de coses que fan. L’Eriko li va proporcionar la història i ell la va reescriure fent servir un estil adequat. Van fer l’obra a quatre mans. I aquesta història ha fet la funció dels anticossos que lluiten contra l’atac de la gent petita: ha estat publicada en forma de llibre i s’ha convertit en un èxit de vendes. Per això, encara que només sigui momentàniament, la gent petita ha perdut diverses oportunitats, i ha vist limitada la seva llibertat d’acció. ¿Has sentit parlar d’una novel·la que es titula Crisàlide d’aire?
L’Aomame va assentir.
– He vist articles al diari sobre aquest llibre, i anuncis de l’editorial, però no l’he llegit.
– En realitat, qui ha escrit Crisàlide d’aire ha estat en Tengo. I ara està escrivint una novel·la pròpia, perquè en el món de Crisàlide d’aire, és a dir, en un món que té dues llunes, ha trobat la seva pròpia història per explicar. L’Eriko, que és una parsiva excepcional, ha fet sorgir de dintre seu aquesta història, que actua com un anticòs; pel que sembla, en Tengo també té una capacitat extraordinària, com a resciva. Pot ser que el que et va portar aquí, el que et va fer pujar a aquell tren, fos aquesta capacitat seva.
L’Aomame va fer una gran ganyota en la penombra: s’esforçava a intentar seguir el que li explicava l’home.
– ¿El que vol dir, doncs, és que ha estat la capacitat d’en Tengo per explicar històries, o, tal com diu vostè, el seu poder com a resciva, el que m’ha portat fins a aquest món, el de 1Q84?
– Això és el que suposo, com a mínim -va dir l’home.
L’Aomame es va mirar les mans: tenia els dits molls de llàgrimes.
– Si les coses no canvien, és molt probable que assassinin en Tengo, perquè ara mateix s’ha convertit en la persona més perillosa, per a la gent petita. I, al cap i a la fi, aquest món és real: la sang que s’hi vessa és real, i la mort que hi sofrim és de debò. I la mort, evidentment, és per sempre.
L’Aomame es va mossegar el llavi.
– Pensa-hi així -va dir l’home-: imagina’t que ara em mates i em fas desaparèixer d’aquest món. En aquest cas, la gent petita deixaria de tenir cap motiu per fer mal a en Tengo, perquè si deixen de tenir-me a mi per servir-los de canal, per molt que en Tengo i la meva filla siguin un obstacle per a aquest canal, ja no representen cap amenaça, per a ells. La gent petita els deixaria estar i aniria a buscar un altre canal, en algun altre lloc: aquest seria el seu objectiu prioritari. ¿Entens, el que t’explico?
– El raonament, sí -va dir l’Aomame.
– Però, d’altra banda, si em mates, la meva organització no et deixarà escapar. Potser trigaran un temps, a trobar-te, perquè segur que tu et canviaràs el nom, i aniràs a viure en algun altre lloc, i potser fins i tot t’operaràs per canviar-te la cara. Però, igualment, t’acabaran localitzant i et castigaran molt durament, perquè l’organització que nosaltres hem creat és així de tancada i violenta, i no s’atura davant de res. Aquesta és una de les opcions que pots escollir.
L’Aomame va processar mentalment el que li havia dit l’home. Ell va esperar que el seu cervell assimilés el fil de la seva argumentació abans de continuar parlant.
– Suposem, en canvi, que ara no em mates: tu te’n vas d’aquí sense haver fet res i jo continuo viu. En aquest cas, la gent petita, per tal de defensar-me a mi, com a representant seu que sóc, farà servir tot el seu poder per eliminar en Tengo. Ell encara no està prou ben protegit. De ben segur que intentaran trobar els seus punts febles i destruir-lo d’alguna manera, perquè no poden permetre que continuï escampant anticossos. En canvi, tu deixaràs de ser una amenaça, i ja no tindran cap raó per castigar-te. Aquesta és l’altra opció que tens.
– En aquest cas, en Tengo moriria i jo continuaria vivint. En aquest món de 1Q84 -va dir l’Aomame, resumint el que havia exposat ell.
– Segurament.
– Però per a mi no té cap sentit, viure en un món en què no existeixi en Tengo, perquè perdo per sempre la possibilitat de trobar-lo.
– Des del teu punt de vista, deu ser així.
L’Aomame es va mossegar el llavi amb força i es va imaginar aquella situació.
– Però això és només el que diu vostè -va assenyalar-. ¿Té alguna prova, o algun argument, perquè me l’hagi de creure?
L’home va fer que no amb el cap.
– No, no tinc cap prova, ni cap argument irrefutable. És només el que penso. Però fa un moment has vist que tinc poders extraordinaris. No hi ha cap fil, en aquell rellotge de sobretaula, i pesa molt. Vés i sospesa’l; decideix si vols creure el que et dic o no t’ho vols creure. Ja no ens queda gaire temps.
L’Aomame va mirar el rellotge que hi havia damunt la calaixera. Les agulles marcaven poc abans de les nou. Havia canviat una mica de lloc, i estava col·locat en un angle una mica estrany, de resultes del moviment d’abans.
– De moment, no sembla pas que us pugueu salvar tots dos, en aquest món de 1Q84 -va dir l’home-. Tens dues opcions: en una, tu segurament moriràs i en Tengo viurà; en l’altra, segurament ell morirà i tu viuràs. És o l’una o l’altra. D’entrada ja t’he dit que no seria una decisió agradable.
– Però no hi ha cap altra opció, a part d’aquestes.
L’home va fer que no.
– Ara mateix, només pots triar entre aquestes dues.
L’Aomame es va omplir els pulmons d’aire i el va deixar anar a poc a poc.
– Em sap molt de greu -va dir l’home-. Si haguessis continuat al 1984, no t’hauries d’haver enfrontat amb aquesta decisió. Però, al mateix temps, si encara fossis al 1984, potser no sabries que en Tengo ha estat pensant en tu durant tot aquest temps. Sigui com sigui, és precisament perquè has fet cap al 1Q84 que has sabut que, en cert sentit, els vostres cors estan units.
L’Aomame va tancar els ulls. No havia de plorar, va pensar: encara no havia arribat el moment de plorar.
– ¿De debò, que en Tengo em vol trobar? ¿Ho pot afirmar sense mentir, això? -va preguntar.
– En Tengo, fins ara, no ha estimat mai cap dona amb tot el cor, a part de tu. Això és un fet irrefutable.
– Però, tot i així, no m’ha buscat.
– Tu tampoc no l’has buscat a ell. ¿M’equivoco?
L’Aomame va tancar els ulls i en un instant va contemplar tots els anys que havia deixat enrere, com si mirés un estret des de dalt d’un penya-segat abrupte: sentia l’olor del mar, el so profund del vent.
– Hauríem d’haver estat valents i buscar-nos l’un a l’altre abans, ¿oi? -va dir-. Així podríem haver estat units al món d’on venim.
– Hipotèticament -va dir l’home-. Però el més segur és que al món de 1984, tu ni tan sols hauries pensat això; fins a tal punt és paradoxal, aquesta relació entre causa i efecte. I per molts mons que hi hagi pel mig, segurament és irresoluble, aquesta paradoxa.
Dels ulls de l’Aomame van caure llàgrimes: plorava per tot el que havia perdut fins llavors, i pel que estava a punt de perdre. I, finalment -no sabia quant de temps havia estat plorant- va arribar al punt que ja no podia plorar més: se li van acabar les llàgrimes, com si els seus sentiments haguessin topat de sobte amb un mur invisible.
– Molt bé -va dir-. No té cap prova segura, no em pot demostrar res, i hi ha detalls que no acabo d’entendre. Però, tot i així, sembla que he d’acceptar la seva proposta. El faré desaparèixer d’aquest món, tal com em demana. Li donaré una mort instantània, sense patiment, perquè en Tengo pugui continuar vivint.
– Ho sigui que acceptes el tracte, ¿oi?
– Sí, accepto el tracte.
– Segurament moriràs -va dir l’home-. Et buscaran fins que et trobin, per castigar-te, i el càstig serà cruel i despietat. Són molt fanàtics.
– No m’importa.
– Perquè tens l’amor.
L’Aomame va assentir.
– Sense el teu amor, això només seria una rua barata -va dir l’home-: igual que a la cançó.
– ¿És de debò, oi, que si el mato en Tengo viurà?
L’home es va estar un moment callat, abans de parlar.
– En Tengo viurà. Em pots creure. Això t’ho puc oferir amb tota seguretat, a canvi de la meva vida.
– I de la meva -va dir l’Aomame.
– Hi ha coses que només es poden aconseguir a canvi de la vida -va dir l’home.
L’Aomame tenia les mans agafades.
– Però, en realitat, el que jo hauria volgut és poder viure i unir-me amb en Tengo.
Per un moment es va fer el silenci a l’habitació. Mentrestant, tampoc no es va sentir cap tro. Tot estava silenciós.
– M’agradaria donar-te això, si pogués -va dir l’home en veu baixa-; m’agradaria personalment, vull dir. Però, per desgràcia, no és possible. No ho era al 1984 i tampoc no ho és al 1Q84, encara que sigui per raons diferents, en cada cas.
– Al 1984, el camí d’en Tengo i el meu ni tan sols s’haurien trobat. ¿És això, el que vol dir?
– Sí. Segurament no us hauríeu arribat a trobar mai, i tots dos us hauríeu fet vells estant sols, cadascun per la seva banda, sense deixar de pensar en l’altre.
– Però, com a mínim, al 1Q84 jo em puc morir sabent que ho faig per ell.
L’home va respirar profundament, sense dir res.
– Voldria que em digués una cosa -va dir l’Aomame.
– Si la sé… -va dir l’home, de bocaterrosa.
– ¿Ho sabrà mai, en Tengo, d’alguna manera, que moro per ell? ¿O tot s’acabarà sense que en sàpiga res?
L’home va pensar una llarga estona en aquesta pregunta.
– Això depèn de tu, segurament.
– Depèn de mi -va dir l’Aomame, i va arrugar una mica el front-. ¿Què vol dir, això?
L’home va fer que no amb el cap, sense dir res.
– Hauràs de passar una prova molt dura. Quan l’hagis passada, segurament veuràs la forma real de les coses. No te’n puc dir res més. Ningú no ho sap amb seguretat, què és la mort, fins que no morim de debò.
Després d’agafar la tovallola i eixugar-se suaument les llàgrimes de la cara, l’Aomame va agafar el fi picador de gel de terra i va tornar a comprovar que la punta estigués ben esmolada. Tot seguit, amb els dits de la mà dreta, va buscar el punt mortal que ja havia trobat abans a la nuca de l’home. Tenia aquell punt gravat a la memòria, i el va trobar molt de pressa. El va prémer amb la punta del dit i en va comprovar el tacte, per assegurar-se que la intuïció no l’enganyava. Després va respirar fondo unes quantes vegades, a poc a poc, per calmar-se i fer que el cor no li bategués tan de pressa. Havia de deixar el cap en blanc. En va treure, per un moment, l’amor que sentia per en Tengo; va desar l’odi, la ràbia, els dubtes i la pietat en una altra banda. No es podia permetre cap error. S’havia de concentrar totalment en la mort, tal com els raigs de llum es concentren en el punt focal.
– Enllestim la feina -va dir amb veu calmada-. L’he de fer desaparèixer d’aquest món.
– I, així, jo podré deixar enrere tot el dolor que m’han provocat.
– Tot el dolor, i la gent petita, i aquest món tan estrany, i totes les hipòtesis… I l’amor.
– I l’amor, és veritat -va dir l’home, com si parlés per a si mateix-. Jo també he tingut persones estimades. Va, enllestim cadascú la nostra feina. Tens una habilitat prodigiosa, Aomame. Ho sé.
– Vostè també -va dir l’Aomame. La seva veu ja tenia l’estranya transparència de les persones que porten la mort.- Vostè també deu ser una persona excepcional, molt dotada. Segur que en el món d’abans no l’hauria hagut de matar.
– Aquell món ja no existeix -va dir l’home. Aquestes van ser les darreres paraules que va pronunciar.
«Aquell món ja no existeix».
L’Aomame li va posar la punta de l’agulla damunt d’aquell punt tan precís del clatell. Es va concentrar i va buscar l’angle correcte. Després va aixecar el puny dret en l’aire. Va contenir la respiració i es va quedar quieta, esperant un senyal. Ja no havia de pensar en res: cadascú havia d’enllestir la seva feina, i prou. No calia pensar res. No calia explicar res. Només esperar el senyal. El seu puny era una pedra, dur i sense cor.
A fora es va sentir l’esclat d’un tro encara més fort, sense llampec. Les ratxes de pluja impactaven a la finestra. En aquell moment, es trobaven en una cova immemorial, una cova fosca i humida, de sostre baix, amb esperits i bèsties obscures apostats a l’entrada. Al seu voltant, la llum i l’ombra es van unir durant un brevíssim instant. Un cop de vent sense nom va travessar l’estret llunyà. Aquell era el senyal: just llavors, l’Aomame va deixar caure el puny amb un moviment curt i precís.
Tot va acabar en aquell moment de silenci. Els esperits i les bèsties van fer un profund sospir, van desfer el setge i es van endinsar al bosc, que s’havia quedat sense cor.
14
TENGO
El paquet
– Vine aquí i abraça’m -va dir la Fukaeri-. Hem de tornar a anar tots dos junts al poble dels gats.
– ¿T’he d’abraçar? -va dir en Tengo.
– No em vols abraçar -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogació.
– No, no és això. És que no entenc per què ho he de fer.
– T’has de purificar -va dir la Fukaeri sense fer cap entonació determinada-. Vine aquí i abraça’m. Posa’t el pijama i apaga el llum.
En Tengo va tancar el llum del sostre de l’habitació, tal com li havia dit la Fukaeri. Es va despullar, va treure el seu pijama i es va canviar. Mentre se’l posava, va pensar quan havia estat l’última vegada que l’havia rentat. Si no se’n recordava, és que devia fer força temps. Per sort, però, no feia olor de suor. En Tengo no suava gaire, ni tenia una olor corporal gaire forta. Igualment, però, va pensar que hauria de rentar els pijames més sovint: no se sap mai amb què ens pot sorprendre la vida, i rentar els pijames quan toca és una de les mesures que podem prendre per lluitar contra aquesta incertesa.
Es va ficar al llit i va posar tímidament els braços al voltant de la Fukaeri. Ella va reposar el cap damunt del seu braç dret, i es va quedar quieta, en silenci, com un animal a punt de començar la hibernació. Tenia el cos calent, d’una suavitat que gairebé semblava indefensió, però no suava.
Els trons encara eren més forts que abans. Ara començava a ploure, i les gotes impactaven horitzontalment al vidre de la finestra, sense parar, com si estiguessin boges de ràbia. L’aire era humit i carregat, semblava que el món s’acostés a un final obscur. Potser aquella sensació era la mateixa que quan s’havia produït el diluvi universal. Si havia estat realment així, fer pujar les parelles de porcs senglars, de lleons, de serps pitó, i de totes les altres bèsties al reduït espai de l’arca havia d’haver estat una tasca ingent. Cada parella tenia uns costums molt diferents, les possibilitats de comunicació devien ser força limitades i, fins i tot, l’olor que devien emanar totes plegades devia ser considerable.
La paraula «parella» va fer que en Tengo pensés en Sonny i Cher, però potser no hauria estat una elecció gaire encertada, fer pujar Sonny i Cher a l’arca de Noè com a representats de la humanitat. Potser no es podia dir que la tria fos inadequada, però segurament hi havia altres parelles que haurien estat més representatives.
En Tengo se sentia una mica estrany, allà, al llit, abraçant la Fukaeri, que portava posat un pijama seu. Tenia la sensació que abraçava una part d’ell mateix, una cosa feta de la seva pròpia carn, amb la qual compartia l’olor corporal i es comunicava a un nivell profund.
Es va imaginar que, en lloc de Sonny i Cher, els triaven a ells com a parella i els feien pujar a l’arca de Noè, però no li semblava pas que ells dos es poguessin considerar una mostra gaire representativa de la humanitat, tampoc. Per començar, el mateix fet d’estar tots dos junts al llit, abraçats, no era gaire adequat. Pensar això el va fer posar nerviós, i per treure’s aquella idea del cap es va imaginar Sonny i Cher a dins de l’arca, fent-se amics de la parella de pitons. Era una fantasia absurda, però li va permetre reduir una mica la tensió que tenia a tot el cos.
La Fukaeri es deixava abraçar sense dir res; no es movia, ni obria la boca. En Tengo tampoc no deia res. Tot i trobar-se al llit, abraçant la Fukaeri, gairebé no sentia gens de desig sexual. Per a ell, el desig sexual, bàsicament, era una manera de dur la comunicació més enllà, i, per tant, considerava difícil justificar les relacions sexuals quan no hi havia possibilitat de comunicació. A més a més, també entenia, més o menys, que el que la Fukaeri volia, d’ell, no era desig sexual, sinó alguna altra cosa, tot i que no sabia quina.
Fos quin fos l’objectiu que perseguissin, però, abraçar una noia bonica de disset anys no el feia sentir especialment malament. De tant en tant, l’orella d’ella li fregava la galta. Sentia la seva respiració càlida al coll. Tenia els pits ferms i sorprenentment grossos, per tenir un cos tan prim; els notava just a sobre de l’estómac. I la seva pell desprenia una olor meravellosa, una olor especial de vida, que només pot desprendre un cos que encara s’està formant, com el de les flors encara cobertes de rosada a l’estiu. Quan feia primària, sentia sovint aquesta olor mentre seguia els exercicis de gimnàstica de la ràdio.
Va pensar que tant de bo no tingués cap erecció. Tal com estaven, si tingués una erecció, ella ho notaria immediatament, i la situació es faria una mica incòmoda. ¿Com, i amb quines paraules, se li podia explicar, a una noia de disset anys, que de vegades es tenen ereccions, encara que no estiguin relacionades directament amb el desig sexual? Per sort, però, de moment no en tenia cap, ni semblava que n’hagués de tenir. Va decidir deixar de pensar en l’olor, i centrar-se en coses que no tinguessin a veure amb el sexe.
Va tornar a pensar una mica en Sonny i Cher fent-se amics de la parella de pitons. ¿Devien poder trobar algun tema de conversa en comú? I, si el trobaven, ¿quin devia ser? ¿Els devien cantar una cançó? Quan se li va acabar la imaginació per pensar què podia passar a l’arca durant la tempesta, va començar a multiplicar mentalment nombres de tres xifres. Ho feia sovint, quan era al llit amb la seva amiga, per endarrerir l’ejaculació -ella era extremament estricta, sobre quan havia d’ejacular-. No sabia si li serviria per evitar tenir una erecció, però millor allò que no fer res, perquè bé havia de fer alguna cosa.
– No m’importa, que se’t posi dura -li va dir la Fukaeri, com si li hagués llegit el pensament.
– ¿No t’importa?
– No és res de dolent.
– No és res de dolent -va dir ell, repetint les seves paraules. «Semblo un estudiant de primària en una classe d’educació sexual», va pensar. No s’havia d’avergonyir de tenir una erecció, ni era res de dolent, però, evidentment, s’havia de tenir en compte el lloc i el moment.- I, així, ¿ja ha començat, la purificació? -va preguntar per canviar de tema.
La Fukaeri no li va respondre. Les orelles petites i boniques semblava que continuaven intentant sentir alguna cosa enmig del brogit dels trons. En Tengo se’n va adonar, i va decidir no dir-li res més. Va deixar de multiplicar nombres de tres xifres, pensant que si a la Fukaeri no li feia res que se li posés dura, tant era, que s’hi posés. Igualment, però, el seu penis no mostrava cap signe de posar-se erecte; de moment, jeia en silenci, en pau, en un repòs informe.
– M’agrada molt, la teva tita -li havia dit la seva amiga-. Tant la forma, com el color, com la grandària.
– Doncs a mi no m’agrada gaire -va dir en Tengo.
– ¿Per què, no? -li va preguntar ella mentre li agafava el penis en repòs i se’l posava al palmell de la mà per sospesar-lo, com si fos una mascota adormida.
– No ho sé -va dir en Tengo-. Potser perquè no la vaig triar jo.
– Que estrany que ets! -va dir l’amiga-. Quina manera de pensar tan estrambòtica!
Havia passat feia molt de temps, això; potser abans del diluvi.
La respiració lleu i càlida de la Fukaeri, que havia adoptat un ritme constant, fregava el coll d’en Tengo. Ell li veia l’orella gràcies a la llum verda, molt feble, del rellotge electrònic, o dels llamps que de tant en tant havien començat a esclatar al cel; semblava una cova suau i secreta. Va pensar que si ella fos la seva parella, no es cansaria mai de fer-li un petó rere l’altre en aquella orella. Durant el sexe, mentre ell fos dins d’ella, li faria petons a l’orella, l’hi mossegaria, l’hi lleparia, hi sospiraria, l’hi oloraria. No és que tingués ganes de fer-ho llavors mateix: només s’imaginava que segur que ho faria, en el cas purament hipotètic que ella fos la seva parella. Teòricament, no s’havia d’avergonyir de res, segurament.
Tanmateix, tant si teòricament s’havia d’avergonyir com si no, no hi havia de pensar, en allò. Semblava que el seu penis es gratava l’esquena, ja despert del son pacífic i informe en què havia estat sumit fins llavors. Va fer un badall i va començar a alçar el cap i a anar-se tornant més dur a poc a poc, fins a assolir una erecció sense reserves, a tot drap, com la vela d’un iot que aprofités una forta ratxa de vent del nord-oest. En conseqüència, el penis ja completament dur d’en Tengo es va trobar empès inexorablement a la zona dels malucs de la Fukaeri. En Tengo va sospirar per dins, molt profundament: ja feia més d’un mes que no havia tingut relacions sexuals, des que havia desaparegut la seva amiga. Potser era per culpa d’això. Hauria hagut de continuar multiplicant nombres de tres xifres.
– No passa res -va dir la Fukaeri-. És una cosa natural, que es posi dura.
– Gràcies -va dir en Tengo-. Però potser la gent petita ens està mirant.
– Ens poden mirar però no ens poden fer res.
– És una sort -va dir en Tengo, amb veu nerviosa-. Però em fa sentir incòmode, pensar que potser ens estan mirant.
Un altre llamp va partir el cel en dos, com si volgués estripar la cortina vella, i el tro va fer tremolar violentament el vidre de la finestra. Semblava que realment intentessin esbotzar el vidre, o que s’hagués de trencar en qualsevol moment. La finestra era corredissa, amb un marc d’alumini, molt sòlida, però si continuava tremolant d’aquella manera, podia ser que no aguantés gaire. Les grosses gotes de pluja impactaven contínuament al vidre, com si fossin cérvols enfurismats.
– Sembla que els trons gairebé no s’han desplaçat gens, des que han començat -va dir en Tengo-. Normalment no duren tant.
La Fukaeri va mirar al sostre.
– De moment no pararan.
– ¿Quant és, «de moment»?
La Fukaeri no li va respondre, i en Tengo la va continuar abraçant tímidament, sense saber què fer amb aquella pregunta sense resposta i aquella erecció sense adreça.
– Hem de tornar a anar al poble dels gats -va dir la Fukaeri-. O sigui que hem de dormir.
– Però no sé si em podré adormir, amb aquesta tronada, i tot just passades les nou -va dir en Tengo, apologèticament.
Va traçar mentalment un seguit de fórmules. Era un problema amb fórmules molt llargues i complicades, però ja en sabia la solució, i es va imposar la tasca de trobar la manera més curta i ràpida d’arribar-hi. Va fer treballar el cervell ràpidament. Aquella era una manera despietada de fer-li venir mal de cap, però ni així no li va baixar l’erecció, sinó que, ben al contrari, més aviat semblava cada cop més ferma.
– Podràs dormir -va dir la Fukaeri.
I va ser tal com li havia dit. Fins i tot enmig d’aquella pluja intensa, dels trons que els envoltaven i que semblaven fer tremolar els edificis, dels nervis que el tenallaven i de la duresa d’aquella erecció, en Tengo es va quedar adormit sense adonar-se’n, tot i semblar impossible…
Abans d’adormir-se va pensar que tot era un caos. Havia de trobar el camí més curt cap a la solució. Tenia un temps limitat, i en els fulls que li havien donat per respondre hi havia molt poc espai. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, comptava el rellotge amb diligència.
Quan se’n va adonar, estava despullat. La Fukaeri, tal com s’esperava, també estava despullada: completament despullada, sense res a sobre. Els seus pits eren dues mitges esferes prodigiosament perfectes, a les quals no es podia retreure res. Els mugrons no eren gaire grossos, i encara eren tous i cercaven, silenciosos, la forma perfectament definida que havien d’assolir. Els pits, però, sí que eren grossos, i ja havien arribat a la maduresa. Semblava que, per alguna raó, la gravetat no els afectés. Els dos mugrons es dreçaven polidament cap amunt, com brots nous d’una planta enfiladissa que busqués el sol. El següent de què es va adonar en Tengo era que no tenia pèl púbic: al lloc on hi hauria hagut d’haver el pèl púbic només hi tenia una pell blanca i fina, completament exposada a la vista. La blancor d’aquella pell encara accentuava més la indefensió de la noia. Tenia les cames obertes, i al mig hi va veure els genitals. Igual que les orelles, semblaven acabats de fer; potser estaven acabats de fer, realment. Va pensar que les orelles noves de trinca i els genitals nous de trinca s’assemblaven molt: s’orientaven cap a l’espai com si volguessin parar molta atenció al que poguessin sentir, com ara el so lleu d’una sirena sonant al lluny.
En Tengo era damunt el llit boca amunt, mirant el sostre. La Fukaeri se li havia posat a sobre, com si anés a cavall. Ell encara continuava tenint l’erecció. També es continuaven sentint els trons: ¿fins quan havien de durar? Feia tanta estona que tronava, que el cel ja es devia haver convertit en un munt d’esquinçalls; de ben segur que ja no hi hauria qui el pogués arreglar, aleshores.
En Tengo es va recordar que estava dormint, que s’havia adormit tenint una erecció. I encara la tenia, ben ferma. ¿La devia haver tinguda durant tota l’estona que havia dormit? ¿O bé la d’abans li havia baixat i aquella erecció era nova, com si fos alguna mena de segon gabinet de crisi? ¿Quanta estona devia haver dormit? No, tant era, això: la qüestió, tant si hi havia hagut una interrupció com si no, era que continuava tenint una erecció, i que res no feia pensar que li hagués de baixar. Ni Sonny i Cher, ni multiplicar nombres de tres xifres, ni les fórmules enrevessades no li servirien per controlar-la.
– No passa res -va dir la Fukaeri. Va obrir les cames i li va pressionar l’estómac amb aquells genitals acabats de fer. No semblava que li fes gens de vergonya.- No és dolent, que se’t posi dura -li va dir.
– No em puc moure -va dir en Tengo. I era veritat: intentava alçar-se, però no podia moure ni un dit. Notava el cos, i sentia el pes de la Fukaeri damunt seu. També notava que tenia una forta erecció, però estava molt rígid, com si alguna cosa hagués fet que se li endurís el cos.
– No cal que et moguis -va dir la Fukaeri.
– Sí, que cal que em mogui: aquest cos és meu -va dir en Tengo.
La Fukaeri no va fer cap comentari.
En Tengo ni tan sols estava segur de si el que deia es convertia realment en paraules audibles. No tenia la sensació de moure a voluntat els músculs del voltant de la boca i articular sons. Semblava, almenys, que la Fukaeri captava el que ell intentava dir, però la comunicació entre tots dos era molt precària, com en una conversa telefònica a llarga distància en què la connexió fos dolenta. Com a mínim, la Fukaeri semblava capaç d’ignorar allò que no calia escoltar; ell, en canvi, no ho aconseguia.
– No et preocupis -va dir la Fukaeri, lliscant cap avall a poc a poc. Era ben evident què significava, aquell moviment. Als ulls de la noia hi brillava una llum d’un color que en Tengo no li havia vist mai.
No semblava pas que el seu penis, tan gros, hagués de cabre en aquells genitals tan petits i tan nous. Era massa gros, i massa dur. Segurament li faria molt mal. Quan se’n va haver adonat, però, ja estava totalment a dins de la Fukaeri. No li va notar cap gest que semblés de resistència. Quan ella se’l va introduir, no es va produir cap canvi en la seva expressió: tan sols li va variar una mica la respiració i el ritme del moviment vertical dels pits va canviar una mica durant cinc o sis segons. A banda d’això, tot tenia una aparença completament natural, evident, com si estiguessin fent alguna cosa quotidiana.
Es van quedar quiets, la Fukaeri rebent profundament en Tengo i en Tengo essent rebut profundament per la Fukaeri. En Tengo encara no es podia bellugar, i la Fukaeri havia parat de moure’s, i s’havia quedat dreçada damunt seu, com un parallamps, amb els ulls tancats. Tenia la boca entreoberta, i els llavis li tremolaven lleument, com les petites onades de la superfície d’un llac. Semblava que intentés articular alguna paraula, però no feia cap altre moviment, a banda d’aquest, com si esperés en aquella posició que passés alguna cosa.
Un profund sentiment d’impotència va envair en Tengo. Estava a punt de passar alguna cosa, però no sabia què era, ni podia fer res per controlar-la. No es notava el cos, ni es podia moure. El penis, però, sí que se’l sentia. O no, potser més que sentir-se’l, tenia noció de la seva presència, i, fos com fos, era conscient que el tenia a dins de la Fukaeri, i que estava totalment erecte. Es va posar nerviós, pensant que potser s’hauria d’haver posat un condó. Seria un bon problema, que la Fukaeri es quedés embarassada. La seva amiga era extremament rigorosa, amb les mesures anticonceptives, i en Tengo estava avesat a aquell rigor.
Va decidir intentar pensar en alguna altra cosa amb totes les seves forces, però no va aconseguir pensar en res. Es trobava dins el caos, i en aquest caos el temps semblava que s’havia aturat. Però no podia ser, que el temps s’aturés: era impossible, per principi. Potser només s’havia tornat irregular. Si es considera un període de temps llarg, el temps avança a un ritme fix: d’això, no n’hi ha cap dubte. Tanmateix, si es delimita un moment concret, és possible que el temps hi transcorri de manera irregular, i en el marc d’aquest àmbit temporal irregular, l’ordre i la probabilitat de les coses pràcticament no tenen cap valor.
– Tengo -va dir la Fukaeri; era la primera vegada que se li adreçava així-. Tengo -va repetir, com si practiqués la pronunciació d’un mot estranger. En Tengo es va estranyar que de sobte se li dirigís fent servir el seu nom de pila. Després, la Fukaeri es va inclinar cap endavant a poc a poc, va acostar la seva cara a la d’en Tengo i va posar els llavis sobre els d’ell. Els llavis entreoberts es van obrir del tot, i la noia va introduir la seva llengua suau a la boca d’en Tengo. Feia molt bona olor. La llengua va buscar amb obstinació unes paraules sense so, un codi secret que hi havia gravat allí. La llengua d’en Tengo va correspondre inconscientment a aquells moviments, com si les seves llengües fossin dues serps joves, acabades de despertar de la hibernació, que es busquessin en un prat fent servir l’olfacte, i s’entortolliguessin i es devoressin mútuament.
Després, la Fukaeri va estirar el braç dret i va agafar la mà esquerra d’en Tengo; l’hi va agafar fort, amb fermesa, com si l’hi volgués embolicar amb la seva. Les seves ungles petites es van clavar al palmell d’en Tengo. Tot seguit va acabar aquell petó tan intens i la Fukaeri es va redreçar.
– Tanca els ulls.
En Tengo va tancar els ulls, tal com li havia dit. En tancar-los, va descobrir un espai amb profunditat, sumit en la penombra; un espai molt profund, que semblava estendre’s fins al centre de la Terra. Hi brillava una llum suggeridora, com si fos de capvespre: una llum dolça, nostàlgica, que hagués arribat després d’un dia llarguíssim. Dins la llum brillaven un gran nombre de coses que semblaven partícules. No eren pols, ni pol·len, sinó alguna altra cosa, segurament. A la fi, la profunditat es va anar reduint a poc a poc, i la llum es va fer més i més clara, fins que en Tengo va començar a veure el que tenia al voltant.
Quan se’n va adonar, tenia deu anys i era en una aula de primària. El temps era real, el lloc era real, i la llum i el seu jo de deu anys eren reals. Respirava realment l’aire de l’aula, i sentia l’olor de la fusta envernissada, i del guix de l’esborrador de la pissarra. A l’aula només hi eren ell i aquella nena de deu anys; no hi havia cap altre nen. La nena havia estat molt ràpida i molt valenta en aprofitar aquella casualitat, o potser l’havia estat esperant durant molt de temps. Fos com fos, era allí, dreta, i allargava la mà dreta per agafar l’esquerra d’en Tengo. Les seves pupil·les estaven clavades als ulls d’en Tengo.
Tenia la boca seca, sense gens ni mica d’humitat. Allò havia passat tan de sobte que no se li acudia què havia de fer, o de dir: només s’estava allà, dret, amb aquella nena agafant-li la mà. Finalment, va sentir un dolor, lleu però molt profund, a l’interior del maluc. Era una sensació que no havia experimentat mai, un dolor com si fos una remor llunyana de mar. Al mateix temps, li arribaven sons reals per la finestra: els crits dels nens, el so dels xuts de la pilota de futbol, el d’un bat de beisbol colpejant una pilota de softbol, el crit agut d’una de les alumnes més petites que es queixava per alguna cosa, les flautes dolces assajant, tocant Les mil herbes del jardí a batzegades… S’havien acabat les classes.
Volia estrènyer la mà de la nena tan fort com ella, però no hi tenia força. En part era perquè ella l’hi estrenyia massa fort, però també perquè en Tengo no controlava el seu cos. No sabia per què, però no podia moure ni un dit, com si s’hagués tornat de pedra.
Semblava que el temps s’hagués aturat. Va escoltar la seva pròpia respiració. La remor de mar continuava. Quan se’n va adonar, s’havien fos tots els sons de la realitat, i el dolor de dins dels malucs s’havia transformat, i havia pres una forma molt més definida. Hi notava, barrejat amb el dolor, una rampa molt particular. La rampa es va convertir en una mena de pols molt fina que, barrejada amb la sang vermella i calenta, i bombada pel cor que treballava sense descans, es va repartir per tot el seu cos a través de les venes. A dins del pit se li havia format una mena de núvol petit i compacte que li va canviar el ritme de la respiració i li va fer bategar el cor amb més força.
Va pensar que, de ben segur, més endavant entendria el sentit i l’objectiu d’això que li estava passant, i que per tant calia que retingués aquell instant amb tanta precisió i claredat com li fos possible. Ara només era un nen de deu anys, amb l’únic mèrit de ser un geni de les matemàtiques. Davant seu s’havia obert una porta nova, però no sabia què l’esperava, al darrere. No podia fer res, no sabia res, tenia un munt de sentiments contradictoris, un dels quals era, com a mínim, la por. Ell n’era conscient, d’això, i la nena tampoc no esperava que l’entengués en aquell precís moment. L’únic que volia, ella, era transmetre-li ben clarament els seus propis sentiments: això i prou. Els havia ficat en una capsa petita i compacta, l’havia embolicada amb cura i l’havia lligada ben fort amb un cordill. Aquest era el paquet que d’ella havia rebut en Tengo.
La nena li havia dit, sense paraules, que no calia que obrís el paquet allà mateix: ja l’obriria quan arribés el moment. L’únic que havia de fer, llavors, era agafar-lo.
En Tengo va pensar que ella ja sabia moltes coses. Ell encara no sabia res. En aquell nou terreny, ella tenia la iniciativa. Allà hi havia unes regles noves, uns objectius nous, unes dinàmiques noves. En Tengo no sabia res; ella, sí.
Finalment, la nena va retirar la mà dreta amb què estrenyia l’esquerra d’en Tengo i va sortir de l’aula amb passos ràpids, sense dir res, sense ni tan sols girar-se. En Tengo es va quedar sol en aquella aula tan gran. Sentia les veus dels nens per la finestra oberta.
A l’instant següent, en Tengo es va adonar que estava ejaculant. L’ejaculació, molt intensa, va durar una estona. Va expel·lir molt d’esperma, i amb molta força. Però, ¿on estava ejaculant?, es va preguntar, totalment confós. No era gens apropiat, ejacular d’aquella manera en una aula de primària, després de les classes; seria una bona nosa, si el veia algú. Però ja no era a l’aula de primària: quan se’n va adonar, era a dins de la Fukaeri, i ejaculava al seu úter. No ho volia pas fer, però no ho va poder evitar. Tot havia passat sense que ell hi pogués fer res.
– No et preocupis -li va dir la Fukaeri, al cap de poc, amb la mateixa veu plana de sempre-. Jo no em puc quedar embarassada, perquè no tinc la regla.
En Tengo va obrir els ulls i va mirar la Fukaeri. Encara estava encavallada damunt seu, mirant-lo des de dalt. Veia aquell parell de pits de forma ideal davant dels ulls, i respirava amb un ritme calmat i regular.
Tenia ganes de preguntar-li si era allò, anar al poble dels gats. Però, ¿quina mena de lloc era, el poble dels gats? Va intentar expressar la pregunta en veu alta, però els músculs de la boca no se li van moure gens ni mica.
– Ho havíem de fer -va dir la Fukaeri, com si li hagués llegit el pensament. Era una resposta concisa, que, com sempre, no responia res.
En Tengo va tornar a tancar els ulls. Havia anat allà, havia ejaculat, i havia tornat aquí. L’ejaculació havia estat real, i l’esperma que havia ejaculat també havia estat real. I si la Fukaeri deia que ho havien de fer, potser realment havia calgut que ho fessin. Encara tenia el cos adormit, i no sentia res. La pesantor característica de després d’ejacular també li embolcallava tot el cos, com un vel prim.
La Fukaeri es va estar en aquella posició durant una llarga estona, absorbint amb eficiència tot l’esperma d’en Tengo, com una abella que xuclés mel; fins a l’última gota, literalment. Després es va treure en silenci el penis d’en Tengo de dins, va sortir del llit sense dir res i va entrar al bany. Quan en Tengo se’n va adonar, havia parat de tronar, i també, en algun moment, havia deixat de caure aquella pluja tan intensa. Els núvols de tempesta que s’havien mantingut damunt de l’apartament d’en Tengo amb tanta obstinació havien desaparegut sense deixar cap rastre. El silenci era tan profund que fins i tot semblava real. L’únic que se sentia era el soroll apagat de la Fukaeri dutxant-se al bany. En Tengo es va quedar mirant el sostre, esperant que li tornés la sensibilitat al cos. Encara tenia el penis erecte, després de l’ejaculació, però, com era d’esperar, cada vegada el tenia menys dur.
Una part del seu cor encara era en aquella aula de primària. Notava molt vívidament el tacte dels dits de la nena a la mà esquerra. No podia obrir la mà per mirar-se-la, però suposava que al palmell hi devia tenir les marques vermelles de les seves ungles. Els batecs del cor se li havien calmat una mica, després de l’orgasme, i havia desaparegut el núvol compacte del pit, però, en canvi, la part imaginària que estava al costat mateix del cor es queixava, plena de gust, d’un dolor intens.
Aomame, va pensar en Tengo.
Havia de veure l’Aomame, va pensar. L’havia de trobar. ¿Per què no hi havia caigut fins llavors, si era tan evident? Ella li havia donat aquell paquet tan important. ¿Per què l’havia deixat en un racó, i no l’havia obert mai? Va intentar fer que no amb el cap, però encara no el podia moure. El cos no se li havia despertat.
Al cap d’una estona, la Fukaeri va tornar a l’habitació. Es va embolicar amb una tovallola i es va quedar asseguda en un costat del llit.
– La gent petita ja no està esvalotada -va dir, com si fos un explorador fred i eficient que informés de la situació al front de batalla, i va dibuixar un petit cercle a l’aire amb la punta del dit, un cercle perfecte, preciós, com el que hauria pintat un artista italià del Renaixement al mur d’una església, un cercle sense principi ni fi. El cercle va restar un moment suspès a l’espai.- Ja s’ha acabat.
En dir això, es va treure la tovallola de bany que li embolcallava el cos i es va quedar un moment dreta on era, despullada, sense res al damunt, com si volgués que la humitat que li quedava al cos se li eixugués tota sola en l’aire immòbil de l’habitació. Oferia una visió molt bella: els pits suaus, la part baixa de l’abdomen sense pèl.
Després es va ajupir, va agafar el pijama de terra i se’l va posar directament, sense roba interior. Se’n va cordar els botons i es va lligar el cinturó al voltant de la cintura. En Tengo se la mirava dins la penombra, sense pensar en res: era com contemplar la metamorfosi d’un insecte. El pijama d’en Tengo li anava gros, però s’havia acostumat a aquella grandària excessiva. A continuació va lliscar a dins del llit, va trobar el seu lloc en aquell espai tan reduït i va recolzar el cap a l’espatlla d’en Tengo. Ell va notar la forma de la seva orella damunt l’espatlla nua, i la seva respiració càlida a la base del coll. Al mateix temps, el cos se li va anar despertant, com si, arribada l’hora, la marea se n’enretirés a poc a poc.
Encara quedava humitat a l’aire, però ja no era enganxosa i desagradable. Es va començar a sentir cantar els insectes per la finestra. L’erecció ja li havia baixat totalment, i ara el seu penis tornava a reposar en pau, sumit en un son informe. Semblava que havien passat totes les fases del recorregut, i s’havia acabat un cicle: s’havia traçat un cercle perfecte a l’aire. Els animals baixaven de l’arca i s’escampaven per la terra, tan plena de records. Cadascuna de les parelles tornava al lloc que li corresponia.
– És millor que dormis -li va dir la Fukaeri-. Ben profundament.
Dormir ben profundament, va pensar en Tengo; dormir, i després despertar-se. ¿Quin món es trobaria, l’endemà?
– Això no ho sap ningú -va dir la Fukaeri, llegint-li el pensament.
15
AOMAME
L’hora dels fantasmes
L’Aomame va treure una de les mantes addicionals de l’armari i va cobrir el gran cos de l’home. Després li va tornar a posar els dits al coll i va comprovar que ja no tingués pols. Aquell home conegut com a Líder ja havia passat a un altre món. A quin, l’Aomame no ho sabia, però amb tota seguretat no era el de 1Q84; en aquest, s’havia convertit en un difunt. Només havia tremolat lleument un instant, com si tingués fred, sense dir absolutament res, i havia creuat la carena que separa la vida i la mort. No li havia sortit ni una sola gota de sang. Ara, alliberat de tots els dolors, jeia mort, de bocaterrosa damunt l’estora de ioga blava, sense emetre cap so. L’Aomame, com sempre, havia dut a terme la seva feina amb rapidesa i precisió.
L’Aomame va clavar la punta de l’agulla al suro i la va desar a la funda dura, que després va ficar a la bossa. Va treure la Heckler & Koch de la bossa de plàstic i se la va entaforar a la cintura dels pantalons de xandall. El pestell de seguretat estava tret i hi havia un cartutx a la recambra. La va calmar sentir el metall dur a l’espinada. Va anar a la finestra, va passar la cortina gruixuda i va tornar a deixar l’habitació a les fosques.
Tot seguit va agafar la bossa d’esport i es va dirigir cap a la porta. En posar la mà al pom, es va girar i va tornar a mirar la gran silueta de l’home estirat de bocaterrosa dins la fosca. Semblava profundament adormit, com quan l’havia vist en entrar. L’única a tot el món que sabia que era mort era l’Aomame. I potser la gent petita: per això havien deixat de provocar aquells trons, perquè sabien que no tenia cap sentit, a hores d’ara, avisar-la de res; l’home que havien escollit com a representant ja havia perdut la vida.
Va obrir la porta i va entrar a la sala il·luminada mirant a banda i banda. Va tancar la porta suaument, intentant de no fer soroll. El del cap rapat seia al sofà i prenia cafè. Damunt la taula hi havia una cafetera i una safata plena de sandvitxos que devien haver demanat al servei d’habitacions. La meitat dels sandvitxos havien desaparegut. Al costat hi havia dues tasses de cafè sense fer servir. El de la cua de cavall seia al costat de la porta en una cadira d’estil rococó, amb l’esquena tan recta com abans. Semblava que tots dos havien passat tota aquella estona sense dir res, en la mateixa posició: això era el que feia pensar l’atmosfera de l’habitació.
En entrar l’Aomame, el del cap rapat va posar la tassa de cafè al damunt del platet i es va aixecar en silenci.
– Ja he acabat -va dir l’Aomame-. Ara dorm. Hi hem estat força estona, i hem fet treballar molt els músculs. Deixin-lo dormir.
– ¿Ara està adormit?
– Molt profundament -va dir l’Aomame.
El del cap rapat va mirar l’Aomame directament a la cara, escorcollant-li els ulls fins al fons. Després, com si volgués comprovar que no hi hagués res d’estrany, va abaixar lentament la mirada fins als dits dels peus i la va tornar a mirar a la cara.
– ¿És normal, això?
– Hi ha molta gent que s’adorm profundament, quan té molta tensió muscular i els la treus. No és gens estrany.
El del cap rapat va anar fins a la porta que unia la sala d’estar amb l’habitació, va fer girar el pom en silenci, la va obrir una mica i va mirar a dins. L’Aomame es va posar la mà dreta a la cintura dels pantalons, per poder treure la pistola ben de pressa, si passava alguna cosa. L’home es va estar uns deu segons mirant l’habitació, però al final va retirar el cap i va tancar la porta.
– ¿Quanta estona pot dormir? -li va preguntar a l’Aomame-. No el podem deixar tota la nit dormint a terra.
– Segurament es despertarà d’aquí a dues hores. Fins llavors, deixin-lo en aquesta posició, si pot ser.
El del cap rapat es va mirar el rellotge per comprovar l’hora, i després va assentir lleument.
– D’acord. De moment, el deixarem tal com està -va dir-. ¿Es voldrà dutxar?
– No, no m’he de dutxar, però sí que em voldria tornar a canviar.
– És clar. Pot fer servir la sala de bany.
Si hagués pogut, l’Aomame hauria marxat d’allí llavors mateix, sense canviar-se, però havia d’evitar despertar sospites. En arribar s’havia canviat, i calia que també es canviés en anar-se’n. Va anar al lavabo i es va treure el xandall. Després es va treure la roba interior, xopa de suor, es va eixugar el cos amb una tovallola de bany i es va posar roba interior neta. Finalment, es va tornar a posar els pantalons de cotó i la brusa blanca amb què havia vingut. Es va ficar la pistola dins del cinturó dels pantalons, de manera que no es veiés des de fora. Es va bellugar de diverses maneres per assegurar-se que els seus moviments no semblessin poc naturals. Es va rentar la cara amb sabó i es va pentinar amb un raspall. Després es va posar davant del gran mirall de la pica i va fer unes quantes ganyotes, arrugant la cara en diversos angles per relaxar-ne els músculs. En acabar, al cap d’uns moments, hi va tornar a deixar la seva expressió normal. Després d’estar-se una estona fent ganyotes, trigava una mica a recordar quina era, la seva cara de sempre, però al cap d’unes quantes provatures s’hi va acostar, més o menys. Es va contemplar al mirall i es va examinar el rostre detingudament. Va trobar que tot era correcte: era la seva cara habitual, i fins i tot podia esbossar un somriure. Les mans no li tremolaven. La mirada era segura. Tornava a ser l’Aomame freda de sempre.
Tanmateix, abans, quan acabava de sortir de l’habitació, el del cap rapat li havia estat mirant la cara fixament. Potser hi havia detectat el rastre de les llàgrimes; havia plorat força, i segurament se li notava. Es va posar nerviosa, pensant-hi: potser l’home s’havia preguntat, sorprès, per què havia hagut de plorar, mentre feien els estiraments musculars, i havia sospitat que no hagués passat alguna cosa. I, després, potser havia obert la porta de l’habitació i havia tornat a mirar què feia el Líder, i havia descobert que no li bategava el cor…
L’Aomame es va posar la mà a l’esquena i va comprovar que podia agafar ràpidament la culata de la pistola. S’havia de calmar. No podia tenir por. Si se li notava la por a la cara, els homes sospitarien.
Preparada per al pitjor, va agafar la bossa d’esport amb la mà esquerra i va sortir amb compte de la sala de bany. Tenia la mà dreta col·locada de manera que pogués agafar la pistola en qualsevol moment. Tanmateix, no s’havia produït cap canvi. El del cap rapat era dret al mig de la sala, amb els braços plegats i els ulls mig tancats, pensant alguna cosa. El de la cua de cavall continuava assegut a la cadira del costat de la porta, mirant tranquil·lament l’habitació amb la mirada taciturna del soldat que seu rere la metralladora d’un bombarder; estava acostumat a observar el cel blau i solitari, i els seus ulls n’havien adquirit el color.
– Deu estar cansada -va dir el del cap rapat-. ¿Vol una mica de cafè? I també hi ha sandvitxos, si li vénen de gust.
– No, gràcies -va respondre l’Aomame-. No tinc gana, just després de les sessions. Al cap d’una hora me’n comença a venir una mica.
El del cap rapat va assentir. Es va treure un sobre gruixut de la butxaca de l’americana i, després de sospesar-lo, el va donar a l’Aomame.
– Com veurà, hi ha força més diners que els que havíem acordat -va dir l’home-. Tal com li he comentat abans, esperem que no parli d’això amb ningú.
– ¿És un suborn perquè calli, això? -va dir ella, en to de broma.
– És només per compensar-la per totes les molèsties -va respondre l’home, sense ni l’ombra d’un somriure.
– Guardaré el secret, independentment de quina sigui la quantitat. Això forma part de la meva feina. No en diré res a ningú -va dir l’Aomame, i va guardar el sobre que li havia donat dins la bossa d’esport, sense ni mirar-lo-. ¿Necessiten un rebut?
El del cap rapat va fer que no.
– No, no cal. Això queda entre nosaltres. Vostè no cal que ho declari, tampoc.
L’Aomame va assentir en silenci.
– Deu haver hagut de fer servir molta força, ¿oi? -va preguntar el del cap rapat, temptativament.
– Més de l’habitual -va dir ella.
– És que no es tracta d’una persona corrent.
– No, no ho sembla pas.
– És una persona irreemplaçable -va dir l’home-, i durant molt de temps ha patit un dolor molt intens. És com si el seu cos suportés els mals i els dolors de tots nosaltres. I volem fer-li una mica més lleu aquest dolor, per poc que puguem.
– Com que no sé quina és, l’arrel de la seva afecció, no n’estic gaire segura -va dir l’Aomame, escollint les paraules amb compte-, però diria que sí, que li he alleujat una mica el dolor.
El del cap rapat va assentir.
– Vostè també fa cara d’estar esgotada.
– Potser sí.
Mentre l’Aomame i el del cap rapat parlaven, el de la cua de cavall observava l’habitació assegut al costat de la porta. No movia el cap, sinó solament els ulls. La seva expressió no variava gens ni mica. L’Aomame ni tan sols hauria sabut dir si sentia la seva conversa. Estava sol, callat, profundament atent, buscant entre els núvols qualsevol indici d’un avió de guerra enemic, que al començament no seria més gros que un gra de mostassa.
– Potser em fico on no em demanen -va dir l’Aomame al del cap rapat després de dubtar un moment-, però, ¿no va en contra dels preceptes del seu grup, beure cafè o menjar sandvitxos de pernil?
El del cap rapat es va girar i va mirar la cafetera i la safata amb els sandvitxos que hi havia damunt de la taula, i després va esbossar una mena de somriure lleu amb els llavis.
– No són tan estrictes, els preceptes del nostre grup. En principi, l’alcohol i el tabac estan prohibits, i també hi ha algunes restriccions sobre el sexe, però en qüestions de menjar tenim una llibertat relativament gran. Normalment, només mengem coses molt senzilles, però ni el cafè ni els sandvitxos de pernil estan prohibits.
L’Aomame es va limitar a assentir, sense dir què en pensava.
– Com que som un grup força nombrós, necessitem tenir unes certes regles, és clar, però quan tot està massa fixat i formalitzat, es perd de vista l’objectiu original. Els preceptes i la doctrina han de ser útils, al capdavall. L’important no és el marc, sinó el que conté.
– I és el Líder, qui proporciona aquest contingut, ¿oi?
– Sí. Ell és capaç de sentir les veus que nosaltres no sentim. És una persona especial -va dir el del cap rapat, tornant a mirar l’Aomame als ulls. Després va continuar:- Moltes gràcies per tot. Precisament, sembla que ha deixat de ploure.
– Eren terribles, els trons -va dir l’Aomame.
– I tant -va dir el del cap rapat, però no semblava especialment interessat en els trons o la pluja.
L’Aomame va fer una petita inclinació, va agafar la bossa d’esport i va anar cap a la porta.
– Un moment! -la va cridar el del cap rapat des de darrere, amb un to de veu penetrant.
L’Aomame es va aturar al mig de la sala i es va girar. El cor li bategava fent uns cops secs. Es va posar la mà a la cintura, dissimulant.
– L’estora de ioga -va dir el jove-. S’oblida l’estora de ioga. L’ha deixada a l’habitació, a terra.
L’Aomame va somriure.
– Ara hi està dormint al damunt, i no el podem apartar per agafar-la. Se la poden quedar, si volen. No és cara, i l’he feta servir molt. Si no la necessiten, la poden llençar.
El del cap rapat hi va pensar un moment, però al final va assentir.
– Moltes gràcies -va dir.
Quan l’Aomame va ser a prop de la porta, el de la cua de cavall es va alçar, l’hi va obrir i va fer una lleu reverència. Al final no li havia sentit dir res, va pensar l’Aomame. Li va tornar la reverència i es va disposar a passar davant seu.
Tanmateix, en aquell instant, una llambregada de gran violència, com una forta descàrrega elèctrica, va recórrer la pell de l’Aomame. El de la cua de cavall va estirar la mà de sobte fent el gest d’agafar-li el braç dret. Havia estat un moviment extremament ràpid i precís, prou ràpid per agafar una mosca a ple vol: el gest contenia tota la vivesa d’aquesta acció. Es van tensar tots els músculs del cos de l’Aomame, se li va posar la pell de gallina, el cor li va fer un salt, es va quedar sense respiració i un calfred li va recórrer la columna. Una intensa llum blanca li va envair la ment. Si ara aquell home li agafava el braç dret, no podria agafar la pistola, i llavors no tindria cap possibilitat de sortir-se’n. Aquell home sentia que ella havia fet alguna cosa, sabia instintivament que en aquella habitació havia passat alguna cosa; no sabia quina, però sí que era alguna cosa del tot impròpia. L’instint li deia que havia d’agafar l’Aomame, llançar-la a terra, tirar-se-li al damunt i desllorigar-li l’espatlla, per començar. Però, al capdavall, es tractava només d’una intuïció, i no d’una prova. Si s’equivocava, es trobaria en una situació molt complicada. L’home va dubtar molt, i al final ho va deixar córrer. Era el del cap rapat, qui jutjava i decidia què s’havia de fer, i ell no hi estava autoritzat. Va aturar el gest de la mà dreta com va poder i va relaxar l’espatlla. Ella va notar molt vivament totes les fases per les quals va passar la consciència de l’home de la cua de cavall en aquell segon i escaig.
L’Aomame va sortir al passadís emmoquetat. Es va dirigir a l’ascensor sense girar-se, caminant recte i amb passos lleugers. Li semblava que el de la cua de cavall havia tret el cap per la porta i seguia els seus moviments: en notava la mirada a l’esquena, esmolada com la fulla d’un ganivet. Tenia tots els músculs del cos immersos en una gran tensió, però no es va girar: no es podia girar. Després del revolt del passadís, per fi es va poder relaxar una mica. Però encara no podia abaixar la guàrdia: no sabia què podia passar, a continuació. Va prémer el botó de baixada de l’ascensor, i, mentre esperava que arribés -li va semblar que trigava una eternitat-, es va posar la mà a l’esquena i va agafar la culata de la pistola, per poder-la treure en qualsevol moment, si el de la cua de cavall s’hi repensava i la venia a buscar. Abans que l’agafés aquella mà tan poderosa, li havia de disparar sense dubtar ni un moment, o bé s’havia de disparar a si mateixa, sense dubtar ni un moment. No aconseguia decidir quina de les dues opcions havia d’escollir; potser no ho aconseguiria decidir fins al final.
Tanmateix, no la va seguir ningú. El passadís de l’hotel estava completament en silenci. L’ascensor es va obrir al so d’un dring metàl·lic i l’Aomame hi va pujar. Va prémer el botó de la planta baixa i va esperar que es tanqués la porta. Va mirar l’indicador dels pisos mossegant-se el llavi. Va sortir de l’ascensor, va travessar l’ampli vestíbul i va agafar un dels taxis que esperaven els clients a l’entrada. Ja havia parat de ploure del tot, però els cotxes estaven completament coberts de gotes, com si haguessin travessat una massa d’aigua. L’Aomame va dir que anava a la sortida oest de l’estació de Shinjuku. Quan el taxi es va posar en marxa i es va allunyar de l’hotel, va expulsar tot l’aire que tenia acumulat als pulmons. Després va tancar els ulls i va deixar la ment en blanc: durant una estona no volia pensar en res.
Li van venir moltes ganes de vomitar. Va sentir que tot el que tenia dins l’estómac li pujava fins a la gola, però va aconseguir fer-ho tornar enrere. Va prémer el botó per fer baixar el vidre de la finestra fins a la meitat i es va omplir els pulmons de l’aire humit de la nit. Es va recolzar al seient i va fer unes quantes respiracions profundes. Tenia una olor terrible a la boca, com si alguna cosa se li comencés a podrir a dintre el cos.
De sobte va tenir una idea. Es va començar a furgar les butxaques dels pantalons de cotó i hi va trobar dos xiclets en forma de làmina. En va desembolicar un amb les mans tremoloses, se’l va ficar a la boca i el va mastegar a poc a poc. Era de menta fresca; aquell gust li portava molts records. Això va aconseguir calmar-la una mica. Mentre movia les barres, aquella olor tan desagradable li va marxar una mica de la boca. No podia ser, que realment se li estigués podrint alguna cosa a dins: només era la por, que la feia sentir estranya.
Va pensar que, fos com fos, ja s’havia acabat tot. Ja no hauria de matar ningú més. I es va dir que el que havia fet era correcte: era d’esperar, que aquell home fos assassinat; només havia rebut el que es mereixia. A més a més, per bé que fos només una casualitat, ell mateix havia desitjat intensament que el matessin. Ella només li havia proporcionat una mort tranquil·la, tal com volia ell. El que havia fet no era dolent: només anava en contra de la llei.
Tanmateix, per molt que es repetís això, en el fons no ho podia acceptar. Acabava de matar un home del tot atípic amb les seves pròpies mans. Encara tenia ben present la sensació d’enfonsar-li al clatell la punta esmolada de l’agulla sense fer cap soroll. El tacte, en aquell punt, no era gens corrent, i aquest fet, per dir-ho molt suaument, inquietava l’Aomame. Va obrir les dues mans i en va contemplar els palmells. Hi havia hagut alguna cosa diferent, aquell cop, alguna cosa completament diferent de la de sempre, però no aconseguia discernir què era, el que havia estat diferent, i per què.
Si havia de creure el que li havia dit ell, l’home que havia assassinat era un profeta, un dipositari de la veu dels déus. Tanmateix, els amos d’aquelles veus no eren els déus. Potser era la gent petita. El profeta era, al mateix temps, el rei, i el destí del rei era ser assassinat. És a dir: ella era l’assassina que havia fet complir el destí, i en eliminar aquell home, que era alhora rei i profeta amb l’ús de la força, havia mantingut l’equilibri entre el bé i el mal a tot el món. I, en conseqüència, havia de morir. Però, en aquell moment, havia fet un tracte: matant aquell home, i renunciant, a la pràctica, a la seva pròpia vida, havia salvat la d’en Tengo. Aquests eren els termes del tracte, assumint que fos veritat el que havia dit aquell home.
No era pas que l’Aomame no es cregués, bàsicament, el que li havia dit: ell no era cap fanàtic, i les persones que estan a punt de morir no menteixen. I, sobretot, les seves paraules tenien un gran poder de convicció: el mateix poder de convicció que una àncora molt pesada, la grandària i el pes de la qual hauria bastat per a qualsevol vaixell. Per vergonyosos que haguessin estat els seus actes, aquell home, realment, evocava la imatge d’un gran vaixell; l’Aomame ho havia de reconèixer.
Procurant que el conductor no la veiés, es va treure la Heckler & Koch del cinturó, hi va passar el fiador i la va guardar a la bossa de plàstic. S’havia tret del damunt un pes sòlid, mortal, de cinc-cents grams.
– Quins trons que hi ha hagut, abans, ¿oi? I com ha plogut, també -va dir el taxista.
– ¿Trons? -va preguntar l’Aomame. Tenia la sensació que allò havia passat feia segles, tot i que només en feia trenta minuts. Era veritat, que havia tronat.- Ah, sí. Quins trons!
– I això que no n’havien dit res, a la previsió meteorològica. Se suposava que havia de fer bon temps durant tot el dia.
L’Aomame es va quedar rumiant. Havia de dir alguna cosa, però no se li acudia res. No devia tenir el cap gaire clar.
– És que no ho encerten mai, els del temps -va dir.
El taxista li va dirigir una llambregada pel retrovisor. Potser la manera com havia parlat no havia estat gaire natural.
– Es veu que les clavegueres no han pogut absorbir la pluja i l’aigua ha entrat a l’estació de metro d’Akasaka-Mitsuke i la via ha quedat inundada, perquè ha plogut molt en una zona molt concreta. La circulació de les línies Ginza i Marunouchi ha quedat interrompuda, de moment. Ho han dit abans, a les notícies de la ràdio.
La circulació del metro havia quedat interrompuda per culpa de la pluja intensa i concentrada. ¿Afectaria d’alguna manera l’Aomame, això? Havia de fer treballar el cap ben de pressa. Aniria a l’estació de Shinjuku i trauria la bossa i la bandolera de l’armariet automàtic. Després trucaria a en Tamaru i rebria instruccions. Si hagués d’agafar la línia Marunouchi des de Shinjuku, la cosa es podria complicar. Només tenia dues hores d’avantatge, per fugir; al cap de dues hores, els homes trobarien sospitós que el Líder no es despertés i segurament entrarien a l’habitació i descobririen que no respirava. Llavors, començarien a actuar immediatament.
– ¿Que ja deu funcionar, la línia Marunouchi? -va preguntar l’Aomame al conductor.
– No ho sé. ¿Vol que posi les notícies de la ràdio?
– Sí, sisplau.
Segons el Líder, la gent petita havia provocat la tempesta. Havien fet que plogués amb molta intensitat en una zona molt concreta d’Akasaka, de manera que la línia de metro quedés tallada. L’Aomame va fer que no amb el cap: potser tenien algun pla preparat per a la seva fugida, però no seria tan fàcil, dur-lo a terme.
El conductor va sintonitzar l’emissora de ràdio de l’NHK. Feien un programa de música, un especial de cantants de folk japonesos que havien estat de moda a la segona meitat dels seixanta. L’Aomame havia sentit aquelles cançons a la ràdio de petita, i se les havia apreses sense adonar-se’n, però no li provocaven cap mena de nostàlgia. Ben al contrari, la va envair una sensació de malestar. A ella, aquelles cançons només li recordaven la mena de coses que no volia recordar. Es va aguantar una estona, escoltant el programa, però per molt que esperés, les notícies sobre la situació del metro no arribaven mai.
– Perdoni. ¿Podria apagar la ràdio, sisplau? Ja veuré com va tot quan arribi a l’estació de Shinjuku.
El conductor va apagar la ràdio.
– Segur que és plena de gom a gom, l’estació.
Tal com li havia dit, l’estació de Shinjuku era plena de gom a gom. Com que la línia Marunouchi, que connectava amb els ferrocarrils en aquella estació, estava aturada, s’hi havia format una gran aglomeració de gent, i era un campi qui pugui. Ja havia passat l’hora punta de quan la gent tornava a casa, però, tot i així, encara era molt pesat haver de caminar entre aquella munió de gent.
L’Aomame va arribar, per fi, a l’armariet automàtic i en va treure la bandolera i la bossa negra de pell artificial. A la bossa hi havia els diners en metàl·lic que havia tret de la caixa forta del banc. Va agafar unes quantes coses de la bossa d’esport i les va repartir entre la bandolera i la bossa de viatge: els diners que havia rebut de l’home del cap rapat, la bossa de plàstic amb la pistola i la funda dura del picador de gel. Va deixar la bossa d’esport de la marca Nike, que ja no necessitava, en un armariet que hi havia a la vora, hi va introduir una moneda de cent iens i en va tancar el pestell. No tenia intenció de recollir-la; no hi havia res que poguessin relacionar amb ella.
Va voltar per l’estació amb la bossa a coll, buscant algun telèfon públic, però tots estaven ocupats. Hi havia llargues cues de gent esperant el seu torn per trucar a casa i dir que arribarien tard perquè el metro estava aturat. L’Aomame va contreure una mica la cara: semblava que la gent petita no la deixaria escapar tan fàcilment. Segons li havia dit el Líder, la gent petita no li podia fer res, a ella, directament, però podien trobar maneres indirectes de destorbar els seus moviments.
Va renunciar a esperar el seu torn per trucar i va sortir de l’estació, va caminar una mica, va entrar en una cafeteria que va veure i va demanar un cafè amb gel. El telèfon rosa de l’establiment estava ocupat, però, com era d’esperar, no hi havia cua. Es va posar al darrere de la dona de mitjana edat que el feia servir i es va esperar allí, sense moure’s, que acabés una llarga conversa. La dona semblava incòmoda, i de tant en tant mirava l’Aomame, però al cap de cinc minuts es va rendir i va penjar l’auricular.
L’Aomame va ficar totes les monedes que tenia al telèfon i va marcar el número que havia memoritzat. Després de tres trucs, la veu artificial d’una cinta va dir: «Ara no hi som. Deixeu un missatge després del senyal acústic, sisplau».
En sentir el senyal, l’Aomame va parlar a l’auricular:
– Ei, Tamaru, ¿t’hi pots posar, si hi ets?
Van agafar el telèfon.
– Sóc aquí -va dir en Tamaru.
– Que bé -va fer l’Aomame.
Semblava que en la veu d’en Tamaru hi havia un deix de neguit que no era habitual.
– ¿Estàs bé?
– De moment, sí.
– ¿Ha anat bé, la feina?
– Dorm profundament -va respondre l’Aomame-. Seria impossible, dormir més profundament.
– És clar -va dir en Tamaru. A la veu se li notava el gran alleujament que sentia, cosa insòlita, tractant-se d’una persona que manifestava tan poc les emocions.
– Ja n’informaré. Segur que es quedarà més tranquil·la.
– Tot i que no ha estat gens fàcil.
– Ja ho sé. Però has complert la feina.
– Més o menys -va dir l’Aomame-. ¿És segur, aquest telèfon?
– Estem fent servir una línia especial. Pots parlar tranquil·lament.
– He tret l’equipatge de l’armariet de l’estació de Shinjuku. ¿Què faig, ara?
– ¿Quant de temps tens, de marge?
– Una hora i mitja -va dir l’Aomame. Li va explicar la situació a grans trets: al cap d’una hora i mitja, els dos guardaespatlles entrarien a mirar a l’habitació i descobririen que el Líder era mort.
– En tens prou, amb una hora i mitja -va dir en Tamaru.
– ¿Et sembla que ho diran a la policia, quan se n’adonin?
– Això no ho sé. Ahir mateix la policia va inspeccionar la seu central del grup. De moment, només els estan fent preguntes, i encara no han començat a fer una investigació a fons, però si ara es descobrís que el seu cap ha mort en circumstàncies estranyes, la cosa se’ls podria complicar força.
– ¿Vols dir que potser no n’informaran les autoritats, i se n’encarregaran ells mateixos?
– Això ho poden fer tranquil·lament, aquesta colla. Quan vegis el diari de demà, sabràs com ha anat, si han denunciat o no la mort del seu cap a la policia. A mi no m’agraden, les apostes, però si n’hagués de fer alguna, apostaria que no la denunciaran.
– ¿No podrien pensar que ha estat una mort natural?
– A simple vista, no es veu, i mentre no li facin una autòpsia molt escrupolosa, no sabran si la mort ha estat natural o provocada. Però, segurament, el primer que faran, ells, és intentar parlar amb tu, perquè has estat l’última persona que has vist el Líder amb vida. I quan s’adonin que has deixat el teu apartament i has desaparegut, el més normal és que assumeixin que no ha estat una mort natural.
– I llavors em començaran a buscar, fent servir tots els mitjans possibles.
– Això és segur.
– ¿I et sembla que podré desaparèixer?
– Tenim un pla preparat, un pla molt pensat. Si segueixes aquest pla i actues amb molt de compte i amb molta paciència, en principi no et trobarà ningú. El pitjor que pots fer és tenir por.
– M’estic esforçant a no tenir-ne.
– Continua esforçant-hi. Si actues de pressa, el temps està de part teva. Tu ets una persona molt previnguda i molt pacient. Només has de fer el que fas sempre.
– Hi ha hagut una gran tromba d’aigua a la zona d’Akasaka, i el metro no funciona -va dir l’Aomame.
– Ja ho sé -va respondre en Tamaru-. Però no et preocupis: no teníem previst fer servir el metro. Ara agafaràs un taxi i aniràs a una casa d’acollida que hi ha a la ciutat.
– ¿A la ciutat? ¿Que no me n’havia d’anar molt lluny?
– És clar, que aniràs molt lluny -va dir en Tamaru, parlant a poc a poc com si volgués que l’entengués ben bé-. Però abans haurem de fer uns quants preparatius. T’has de canviar el nom i la cara. I, a més a més, aquesta feina ha estat molt dura; segur que estàs molt nerviosa. I no se’n treu res de bo, de córrer a la desesperada, en moments com aquests. Et quedaràs un temps amagada en aquesta casa d’acollida. No et preocupis, que nosaltres estarem al teu costat.
– ¿On és, aquesta casa?
– A Kôenji -va dir en Tamaru.
«A Kôenji», va pensar l’Aomame, i es va colpejar les dents del davant amb les ungles; no hi estava gens familiaritzada, amb la zona de Kôenji.
En Tamaru li va donar l’adreça i el nom de l’edifici. Com sempre, l’Aomame se’ls va aprendre de memòria, sense prendre’n nota.
– És a la sortida sud de l’estació de Kôenji, a prop del carrer Kannana. L’apartament és el 303. La porta té un codi de seguretat, i per obrir has de marcar les xifres: 2, 8, 3, 1.
En Tamaru va fer una pausa. L’Aomame va repetir mentalment el número d’apartament i el codi de seguretat.
– La clau està enganxada amb cinta aïllant a sota l’estora de l’apartament. Hi ha tot el que necessites per viure-hi de moment, i tot està preparat perquè no et calgui sortir-ne durant un temps. Jo em posaré en contacte amb tu. Deixaré que el telèfon faci tres trucs i penjaré, i et tornaré a trucar al cap de vint segons. No t’has de posar en contacte amb nosaltres, si pot ser.
– D’acord -va dir l’Aomame.
– ¿Eren durs, aquells paios? -va preguntar en Tamaru.
– Als dos que han estat amb mi se’ls veia força ben entrenats. Fins i tot he tingut algun petit calfred. Però no eren professionals. No estaven al teu nivell.
– No hi ha gaire gent, que estigui al meu nivell.
– Potser és millor, que no n’hi hagi gaire.
– Potser -va dir en Tamaru.
L’Aomame va agafar la bossa i es va dirigir a la parada de taxis que hi havia a dins de l’estació. Allà també hi havia una llarga cua; encara no es devia haver restablert la circulació del metro. L’únic que podia fer, però, era posar-se a la cua i esperar el seu torn amb paciència; no tenia cap altra opció.
Mentre esperava que li toqués pujar al taxi, entre la multitud de passatgers amb cara d’irritació que tornaven de la feina, va repetir mentalment l’adreça i el nom de l’edifici de la casa d’acollida, el número d’apartament, el codi de la porta i el número de telèfon d’en Tamaru, com un asceta que repetís un mantra molt important assegut al capdamunt d’una muntanya. L’Aomame sempre havia confiat molt en la seva memòria, i era capaç de retenir aquestes dades sense patir-hi gens ni mica, però en aquell moment, aquelles xifres eren la seva taula de salvació: oblidar-ne una de sola li hauria fet més difícil poder continuar viva. Se les havia de gravar ben clarament a la memòria.
Quan per fi va pujar al taxi, feia aproximadament una hora que havia sortit de l’habitació i havia deixat darrere seu el cadàver del Líder. Havia trigat el doble de temps del que havia previst fins a arribar allí, i potser aquest temps el guanyava la gent petita. Havien endarrerit els seus moviments fent caure una tromba d’aigua damunt d’Akasaka, havien impedit que la gent arribés a casa aturant el metro, havien creat una gran confusió a l’estació de Shinjuku i havien fet que no hi hagués prou taxis. D’aquesta manera, també la feien posar nerviosa, intentaven que perdés la calma. O potser no, potser senzillament les coses havien anat així, i tot era casualitat; potser tenia massa por d’aquella gent petita que ni tan sols estava segura que existissin.
Així que va donar l’adreça al taxista, l’Aomame es va deixar caure al respatller del seient i va tancar els ulls. A hores d’ara, aquell parell dels vestits foscos es devien estar mirant el rellotge, esperant que es despertés el seu cap. Se’ls va imaginar. El del cap rapat devia estar pensant en diverses coses, tot prenent cafè. Pensar era la seva funció: pensar i prendre decisions. Potser s’estranyava que el Líder no fes gens de soroll, mentre dormia, que no ronqués, o respirés profundament. L’Aomame, però, li havia dit que era molt habitual, que la persona dormís dues hores, després del massatge; que l’havien de deixar reposar, perquè es recuperessin els músculs, i només havia passat una hora. Però, igualment, potser hi hauria alguna cosa que no el deixaria tranquil. Potser pensaria que seria millor que anés a mirar com estava. Potser no sabria què havia de fer.
Tanmateix, el perillós de debò era el de la cua de cavall. L’Aomame encara tenia molt viu el record del gest de violència que havia manifestat durant un instant, quan ella sortia de l’habitació. Era un home callat i amb una gran intuïció. I, segurament, un lluitador excepcional, molt més del que ella havia imaginat. Amb els seus coneixements d’arts marcials, l’Aomame no hi hauria pogut fer res, contra ell; ni tan sols li hauria deixat temps per treure la pistola. Però, per sort, no era un professional. Abans de saltar de l’instint a l’acció, passava per la raó. Estava acostumat a rebre instruccions d’algú. En Tamaru era diferent. Segurament, en Tamaru atacaria primer, per reduir l’adversari, i després pensaria. Abans de res, actuaria: confiaria en l’instint i deixaria les decisions lògiques per després. Ell sabia que si dubtes un instant, pot ser massa tard.
Pensant en aquell moment, a l’Aomame se li van humitejar les aixelles de suor. En silenci, va fer que no amb el cap. Havia estat de sort. Com a mínim, havia pogut sortir amb vida de l’escena del crim. A partir d’ara, hauria d’anar amb molt de compte, tal com li havia dit en Tamaru. El més important de tot era anar amb molt de compte, i tenir molta paciència. Un moment de distracció podia ser fatal.
El taxista era un home de mitjana edat que parlava amb molta educació. Va tenir l’amabilitat de treure un mapa, parar el taxi, aturar el comptador, buscar-li el codi de la zona i trobar-li l’edifici on anava. L’Aomame li’n va donar les gràcies i va baixar del taxi. Era un edifici nou de sis plantes, de disseny molt elegant. Estava situat enmig d’una zona residencial. A l’entrada no hi havia ningú. L’Aomame va introduir les xifres -2, 8, 3, 1- del codi d’entrada, va empènyer la porta del vestíbul i va pujar fins al tercer pis amb l’ascensor, que era petit però net. El primer que va fer en sortir de l’ascensor va ser comprovar on era l’escala d’emergència. Després va agafar la clau que hi havia enganxada a sota de l’estora de la porta i la va fer servir per entrar a l’apartament. La instal·lació estava feta de manera que, quan obries la porta d’entrada, el llum del rebedor s’encenia automàticament. L’apartament feia l’olor característica dels pisos acabats de construir. Tots els mobles i els electrodomèstics eren nous de trinca, sense cap evidència d’haver estat usats; segur que els acabaven de treure de la capsa i de retirar-ne la bossa de plàstic. Feia l’efecte que els mobles i els electrodomèstics els havia comprats tots alhora un dissenyador per decorar el pis de mostra de l’edifici: tenien un disseny senzill, eren eficients i no feien olor de viscut.
A la dreta de l’entrada hi havia el menjador i sala d’estar. Després hi havia un passadís amb un lavabo i una sala de bany i, al fons, dos dormitoris. En un dels dormitoris hi havia un llit de matrimoni, que estava fet. L’estor de la finestra estava abaixat. En obrir la finestra que donava al carrer, se sentia la remor del trànsit de la ronda número 7, com un mar de fons; en tancar-la, gairebé no se sentia res. A la sala d’estar hi havia una terrasseta que donava a un petit parc a l’altra banda del carrer, amb gronxadors, un tobogan, una zona de sorra i uns lavabos públics. Hi havia un fanal de mercuri molt alt que il·luminava la zona amb una intensitat no gens natural, i una gran zelkova que estenia les branques tot al voltant. L’apartament era en un tercer pis, però al veïnat no hi havia edificis alts, i no calia preocupar-se de no ser vist.
L’Aomame va recordar l’apartament de Jiyugaoka que acabava de deixar. L’edifici era vell i no gaire net, de vegades hi havia escarabats, i les parets eren molt primes. No es podia dir pas que fos una casa que et poguessis estimar, però ara en va sentir nostàlgia: en aquell pis nou de trinca, sense una sola taca, tenia la sensació d’haver-se convertit en una persona anònima, privada de memòria i personalitat.
Va obrir la nevera i va trobar quatre llaunes de cervesa fredes al prestatge de la porta. En va obrir una i en va fer un glop. Va encendre el televisor de vint-i-una polzades i s’hi va asseure al davant per mirar les notícies. Van informar sobre els trons i la tromba d’aigua. La inundació de l’estació d’Akasaka-Mitsuke i la interrupció de la circulació de trens a les línies Marunouchi i Ginza eren les notícies de portada. L’aigua sobreeixida havia baixat per les escales de l’estació formant una cascada. Uns treballadors de l’estació vestits amb impermeables apilaven sacs de sorra a l’entrada, però era evident que ja havien fet tard. Els metros encara estaven aturats, i no s’havia fet pública cap previsió sobre quan es reprendria la circulació. El reporter de la televisió anava amb un micròfon preguntant l’opinió a les persones que no havien pogut tornar a casa. Hi havia gent que es queixava que a la previsió del temps del matí havien dit que faria bon temps durant tot el dia.
Va mirar les notícies fins al final, però, evidentment, encara no els havia arribat la notícia que havia mort el Líder de Sakigake. Aquell parell encara devien esperar a l’habitació del costat que passessin les dues hores. Llavors sabrien la veritat. L’Aomame va agafar la bossa de plàstic que hi havia dins la de viatge, en va treure la Heckler & Koch i la va deixar damunt la taula del menjador. Damunt d’aquella taula de menjador nova, la pistola semiautomàtica de fabricació alemanya tenia un aspecte terriblement rude i taciturn, d’una negror infinita. Tanmateix, proporcionava un punt de referència integrador en aquella sala totalment impersonal. «Natura morta amb pistola automàtica», va mormolar l’Aomame, com si fos el títol d’un quadre. Fos com fos, a partir d’ara l’havia de dur sempre a sobre, i tenir-la sempre ben a mà, tant si era per disparar a algú altre com per disparar-se a si mateixa.
A l’interior de la nevera, molt grossa, hi havia prou menjar per no haver de sortir de l’apartament durant mig mes, si feia falta. Hi havia fruita i verdura i menjars preparats que es podien tenir a punt en un moment. Al congelador hi havia diversos tipus de carn i de peix, i també pa. Fins i tot hi havia gelats. Als prestatges de la cuina s’arrengleraven aliments envasats, llaunes i menjars precuinats. També hi havia arròs i fideus i una gran quantitat d’aigua mineral. També hi havien inclòs vi, dues ampolles de blanc i dues de negre. No sabia qui ho havia preparat, tot allò, però ho havia fet a consciència. De moment, no hi va trobar a faltar res.
Com que tenia una mica de gana, va treure el formatge Camembert, en va tallar uns quants trossos i se’l va menjar amb galetes salades. Després d’acabar-se’n la meitat, va rentar un api i se’l va menjar sencer a queixalades, amb maionesa.
Tot seguit, va obrir un rere l’altre els calaixos de la calaixera del dormitori. Al de dalt hi havia pijames i un barnús prim. Tots eren nous, encara a dins l’embolcall de plàstic. Havien pensat en tot. Al calaix següent hi havia samarretes i tres parells de mitjons, mitges i mudes de roba interior. També eren nous, blancs i senzills, a joc amb els mobles, i, com es podia suposar, tots tenien l’embolcall de plàstic. Devien ser els mateixos que els donaven a les dones de la casa d’acollida: estaven fets de bons materials, però tenien un cert aire de beneficència.
Al lavabo hi havia xampú, suavitzant, crema per a la pell i colònia: tot el que li calia. Com que l’Aomame gairebé no es maquillava, necessitava molt pocs productes cosmètics. Hi havia un raspall de dents, raspallets interdentals i un tub de pasta de dents, i un raspall per als cabells, bastonets de cotó per a les orelles, fulles d’afaitar, unes tisores petites i, fins i tot, productes per a la regla. Hi havia una bona reserva de paper higiènic i mocadors de paper. Damunt d’un prestatge hi havia tovalloles de bany i de lavabo, ben plegades i apilades. Tot estava arranjat amb molta cura.
Va obrir l’armari: potser hi trobaria un vestit d’una peça i unes sabates de la seva mida, que no li hauria importat gens que fossin d’Armani i Ferragamo. Però, en contra del que havia esperat, l’armari era buit. Era normal, que no arribessin a aquell extrem: sabien quina era la diferència entre fer una cosa a consciència i passar-se. Igual que Jay Gatsby i la seva biblioteca: els llibres que hi tenia eren de debò, però no s’havia molestat a tallar-ne les pàgines. A més a més, mentre fos allí, no esperava pas tenir compromisos que l’obliguessin a sortir. No li havien preparat les coses que no necessitaria. En canvi, però, sí que hi havia un munt de penjadors buits.
L’Aomame va treure de la bossa de viatge la roba que havia portat i va anar penjant les peces d’una en una després de comprovar que no tinguessin cap arruga. Sabia que per poder fugir tan de pressa com fos possible, si calia, hauria estat millor deixar la roba dins la bossa, però el que més odiava l’Aomame en aquest món era les arrugues que es feien a la roba plegada.
Va pensar que mai no seria una freda delinqüent professional. ¿Com es podia preocupar, en una situació com aquella, per les arrugues que apareixen a la roba quan la plegues? Llavors va pensar en una conversa que havia mantingut amb l’Ayumi.
– Guardo els diners sota el matalàs, i així, si algun dia he de córrer, els puc treure d’una estrebada i fugir per la finestra.
– Ah, és clar! -va dir l’Ayumi, fent petar els dits-. Com a La fugida, aquella pel·lícula de Steve McQueen! Els bitllets de banc i una escopeta. M’encanta, això.
«No és un estil de vida tan divertit com això», va dir l’Aomame parlant per a la paret.
Després, va anar a la sala de bany, es va treure la roba que duia i es va dutxar. Es va esbandir la suor desagradable que li quedava al cos amb aigua ben calenta. Va sortir del bany, es va asseure davant del taulell de cuina i va fer un altre glop de la cervesa que quedava a la llauna mentre s’eixugava els cabells amb una tovallola.
Va pensar que aquell dia s’havien produït uns quants progressos importants. L’engranatge havia avançat amb un so sec, i un cop avança, un engranatge no es pot fer tornar enrere: aquesta és una de les regles que imperen al món.
Va agafar la pistola, la va capgirar i es va ficar el canó, dirigit cap amunt, a la boca. El contacte de l’acer amb la punta de les dents era terriblement dur i fred. Feia una mica d’olor d’oli d’engreixar. En tenia prou de disparar-se un tret que li travessés el cervell. Tirar la corredora enrere i prémer el gallet: llavors, tot s’acabaria a l’instant. Ja no hauria de pensar en res. Ja no hauria de fugir.
Morir no li feia por, especialment. Ella moriria i en Tengo viuria. Ell continuaria viu en aquest món de dues llunes de l’any 1Q84. Però ella no en formaria part. En aquest món, ella no es trobaria mai amb ell. Per mons que hi hagués, ella no es trobaria mai amb ell. Com a mínim, això era el que li havia dit el Líder.
Va tornar a mirar l’habitació a poc a poc. Va pensar que realment semblava un pis de mostra. Era net, tot hi combinava, i hi havia totes les coses necessàries, però era fred i impersonal, un simple decorat. Si moria allà, no es podria dir que la seva mort hagués estat gaire acollidora. Però encara que pogués triar el decorat, no sabia si hi podia haver cap manera acollidora de morir, en aquell món. Al capdavall, pensant-hi bé, ¿no era una mena de pis de mostra gegant, el món? Hi entràvem, sèiem, preníem el te, miràvem el paisatge a través de la finestra i, quan arribava l’hora, donàvem les gràcies i en sortíem. Tots els mobles que hi havia no eren res més que una enganyifa arranjada per sortir del pas. Potser la lluna que es veia per la finestra també era un element del decorat, i estava feta de paper.
Però ella estimava en Tengo, va pensar. Ho va dir fluixet: «Jo estimo en Tengo». Allò no era una rua barata. El món de l’any 1Q84 era real, i si et tallaves, et sortia sang. El dolor, en darrer terme, era dolor, i la por era por. La lluna que brillava al cel no era un decorat: era una lluna de debò. Dues llunes de debò. I ella, en aquest món, havia acceptat morir per en Tengo. Ningú no li podia dir que era fals, això.
Va mirar el rellotge rodó que hi havia penjat a la paret. Era de la marca Braun, d’un disseny senzill. Combinava bé amb la Heckler & Koch. A part d’aquell rellotge, no hi havia res penjat a les parets de l’apartament. Les agulles marcaven les deu passades. Aviat arribaria l’hora que els dos homes descobririen el cadàver del Líder.
Al dormitori d’una elegant suite de l’Hotel Ôkura hi havia un home que no respirava. Un home no gens corrent, de grans proporcions. Havia anat a l’altre món. Res ni ningú no el podia fer tornar a aquest.
A la fi arribava l’hora dels fantasmes.
16
TENGO
Com un vaixell fantasma
¿Quin món es trobaria, l’endemà?
– Això no ho sap ningú -va dir la Fukaeri.
Tanmateix, semblava que al món on en Tengo s’havia despertat al matí no havia canviat res respecte d’aquell on s’havia adormit. El rellotge de la tauleta de nit marcava les sis passades. A fora ja era ben clar. L’aire era transparent, i per l’escletxa de la cortina entrava una falca de llum. Semblava que finalment l’estiu s’acostava a la seva fi. Se sentia el cant dels ocells, viu i penetrant. Els trons i la pluja intensos del vespre anterior semblaven un somni, o alguna cosa que s’hagués esdevingut en un passat molt llunyà, en algun altre lloc.
El primer que li va venir al cap a en Tengo, així que es va despertar, va ser que la Fukaeri no hagués desaparegut durant la nit. La noia, però, era al seu costat, profundament adormida, com un petit animal que hibernés. El seu rostre, mentre dormia, era molt bonic, amb els cabells negres i prims dibuixant motius molt complexos damunt les galtes blanques. No se li veien les orelles, ocultes pels cabells. Feia una mica de soroll en respirar. En Tengo es va quedar una estona mirant el sostre i escoltant aquell panteix lleu.
Encara recordava perfectament la sensació d’haver ejaculat el vespre abans. Se sentia del tot confós, pensant que realment havia vessat el seu esperma dins d’aquella noia. I que n’havia vessat molt, a més. Mirant-ho a la llum del matí, li feia l’efecte que allò, igual que aquella violenta tempesta, no havia tingut lloc, de debò; era, ben bé, com si ho hagués viscut en un somni. D’adolescent havia tingut pol·lucions nocturnes: havia tingut somnis eròtics molt reals, havia ejaculat dins dels somnis i després s’havia despertat. Tot el que havia passat era un somni, i tan sols l’ejaculació havia estat real. La sensació que tenia ara s’hi assemblava molt.
Allò no havia estat un somni eròtic, però. No hi havia cap dubte que havia ejaculat a dins de la Fukaeri. Ella l’havia guiat perquè introduís el penis dintre seu i li havia extret tot l’esperma; ell només l’havia seguida. Llavors tenia tot el cos adormit i no podia moure ni un dit. A més a més, li havia semblat que ejaculava a l’aula de l’escola. Tanmateix, la Fukaeri li havia dit que no s’havia de preocupar que es pogués quedar embarassada, perquè no tenia la regla. No es podia creure que realment hagués passat tot allò, però havia passat de debò. Havia estat un fet real que havia tingut lloc al món real, segurament.
Va sortir del llit, es va canviar, va anar a la cuina i va posar aigua a bullir per fer cafè. Mentre el feia, va intentar ordenar les idees, com si posés ordre en un calaix, però no se’n va sortir. Només va canviar de lloc unes quantes coses: va posar els clips on abans hi havia la goma d’esborrar, la maquineta de fer punta on abans hi havia els clips, la goma on abans hi havia la maquineta. Es va limitar a canviar una forma de caos per una altra.
Es va prendre el cafè acabat de fer, va anar al lavabo i es va afaitar mentre escoltava un programa de música barroca de la ràdio. Feien partites per a diversos instruments solistes de Telemann. Era el mateix de sempre: feia cafè a la cuina, se’l prenia i s’afaitava mentre escoltava Regal Barroc a la ràdio. L’únic que canviava, d’un dia a l’altre, eren les peces. Creia recordar que el dia abans havien fet música per a teclat de Rameau.
Telemann va aconseguir una gran fama com a compositor a tot Europa durant la primera meitat del segle xviii, però la seva enorme producció va fer que les seves obres fossin considerades amb menyspreu a partir de la primeria del segle xix. Això, però, no va ser pas culpa de Telemann: els canvis que es produïren a la societat europea van anar acompanyats d’un canvi en l’objectiu per al qual s’escrivia la música, i fou aquesta variació la que va provocar el canvi de valoració de l’obra del compositor alemany.
Es va preguntar si es trobava en un món nou.
Va tornar a mirar al voltant. No, no notava cap canvi. De moment, encara no veia ningú que hagués de menysprear. Però, igualment, s’havia d’afaitar. Tant si el món havia canviat com si no, ningú no vindria a afaitar-lo: no tenia més remei que fer-ho ell mateix.
En acabar d’afaitar-se es va fer unes torrades i se les va menjar amb mantega, i va prendre una altra tassa de cafè. Va anar a l’habitació a veure què feia la Fukaeri, però semblava dormir molt profundament, i no es movia gens ni mica. No havia canviat de posició. Els cabells li dibuixaven els mateixos motius damunt les galtes, i la respiració era igual de calmada que abans.
De moment, no tenia cap pla. No tenia classes a l’acadèmia. Tampoc no l’havia de venir a veure ningú, ni ell tenia intenció d’anar a veure ningú. Era lliure de fer el que volgués durant tot el dia. Es va asseure a la taula de la cuina i va continuar escrivint la seva novel·la. Inseria els caràcters al paper pautat amb una ploma estilogràfica. Com sempre, no va trigar gens a concentrar-se en la feina. Havia canviat de canal mental, i tota la resta de coses havia desaparegut del seu camp de visió.
Quan la Fukaeri es va despertar encara no eren les nou. S’havia tret el pijama i s’havia posat una samarreta d’en Tengo, la de la gira de Jeff Beck pel Japó que ell portava quan va anar a visitar el seu pare a Chikura. Els pits se li marcaven clarament, i van fer pensar a en Tengo en l’ejaculació de la nit passada, tal com un any faria pensar en un fet històric.
A la ràdio sonava una peça per a orgue de Marcel Dupré. En Tengo va deixar d’escriure i li va preparar l’esmorzar. La Fukaeri va prendre un te Earl Grey i torrades amb melmelada de maduixa: estenia la melmelada damunt les torrades invertint el mateix temps i la mateixa cura que Rembrandt per pintar el plec d’un vestit.
– ¿Quants exemplars es deuen haver venut, del teu llibre? -li va demanar en Tengo.
– Vols dir Crisàlide d’aire -va preguntar ella.
– Sí.
– No ho sé -va dir la Fukaeri, i va arrufar una mica les celles-. Moltíssims.
En Tengo va pensar que per a ella les xifres no devien ser un factor gaire important. «Moltíssims» el va fer pensar en un extens camp completament cobert de trèvols; els trèvols evocaven la idea d’una gran quantitat, i ningú no els podia arribar a comptar.
– Crisàlide d’aire l’està llegint molta gent -va dir en Tengo.
La Fukaeri no va dir res, i va comprovar si havia untat bé la melmelada.
– He de veure en Komatsu, tan aviat com pugui -va dir en Tengo mirant la Fukaeri, que seia a l’altra banda de la taula. Com sempre, al seu rostre no hi havia cap mena d’expressió.- Tu l’has vist, en Komatsu, ¿oi?
– A la roda de premsa.
– ¿Hi vas parlar?
La Fukaeri va fer una mica que no: o sigui que gairebé no hi havia parlat.
En Tengo es va imaginar la situació amb tota vivesa: en Komatsu, com sempre, parlant a tota velocitat i dient tot allò que pensava, o que deixava de pensar, i ella sense dir gairebé res en tota l’estona, i no fent gaire cas del que l’altre li deia. En Komatsu no s’hi hauria amoïnat, per això. Si li haguessin dit que posés un exemple concret de parella incompatible, en Tengo hauria dit la Fukaeri i en Komatsu.
– Fa força temps que no l’he vist, en Komatsu -va dir en Tengo-. Ni n’he sabut res. Deu haver estat força enfeinat, últimament, perquè ha hagut d’ocupar-se d’un munt de coses, des que Crisàlide d’aire es va convertir en un èxit de vendes. Però ja és el moment que el vegi i hi parli seriosament d’unes quantes coses. I, a més a més, tu ets aquí. És una bona oportunitat. ¿Vols venir amb mi, a veure’l?
– Per parlar tots tres.
– Sí. Així ens estalviarem feina.
La Fukaeri hi va rumiar un moment. Potser imaginava alguna cosa.
– No m’importa, si és que podem -va dir.
«Si és que podem», va repetir en Tengo mentalment. Hi percebia un matís profètic.
– ¿Penses que potser no podrem? -va preguntar en Tengo tímidament.
La Fukaeri no li va respondre.
– Si podem, hi anirem a parlar. ¿No et fa res, oi?
– Què faràs, quan el vegis.
– ¿Que què faré quan el vegi? -va repetir en Tengo-. Primer li tornaré els diners. Fa poc em van ingressar molts diners al compte bancari, com a pagament per haver reescrit Crisàlide d’aire, però jo no els vull acceptar. No és que em penedeixi d’haver reescrit Crisàlide d’aire: per a mi va ser molt estimulant, aquesta feina, i em va portar cap a la direcció adequada. Potser no està bé, que ho digui jo, però em sembla que va quedar molt bé. De fet, les crítiques són bones, i el llibre es ven molt. Crec que no va ser una equivocació, el fet mateix d’acceptar la feina, però no em pensava que tot això es faria tan gros. Evidentment, vaig ser jo qui la va acceptar, i no hi ha dubte que n’he d’assumir la responsabilitat. Però, igualment, no penso acceptar cap pagament, per haver-ho fet.
La Fukaeri va fer el gest d’arronsar una mica les espatlles.
– Sí, tens raó -va dir en Tengo-. Potser no canviarà gens, la situació, perquè faci això. Però, personalment, tinc ganes de deixar clara la meva posició.
– A qui.
– Sobretot, a mi mateix -va dir en Tengo, amb un to de veu una mica més baix.
La Fukaeri va agafar la tapa del pot de la melmelada i se la va mirar com si fos una cosa insòlita.
– Però potser ja és massa tard -va dir en Tengo.
La Fukaeri no va fer cap comentari.
Quan va trucar a en Komatsu a l’empresa, passada la una -en Komatsu no anava mai a la feina al matí-, la dona que s’hi va posar li va dir que l’editor no havia anat a treballar els últims dies. No en sabia res més, o bé, si sabia alguna cosa, no semblava tenir cap intenció de dir-l’hi. A petició d’en Tengo, va passar la trucada a un altre editor a qui coneixia de vista. Aquell home portava una revista mensual en la qual en Tengo havia escrit algunes columnes curtes fent servir un pseudònim. Tenia dos o tres anys més que en Tengo i havia estudiat a la mateixa universitat, per la qual cosa li tenia força simpatia.
– En Komatsu ja fa una setmana que no ve -va dir l’editor-. Al tercer dia va trucar ell mateix per dir que no vindria durant uns quants dies perquè no es trobava bé. Des de llavors, no ha vingut més. Els de la secció de llibres estan desesperats, perquè s’havia encarregat de l’edició de Crisàlide d’aire i havia portat ell sol tot el que tenia a veure amb el llibre. Ell és responsable de la revista, però ha deixat de banda tota la secció i ho porta tot ell personalment, sense deixar que ningú s’hi fiqui. O sigui que ara que no ve, no hi ha ningú que sàpiga què s’ha de fer. Però bé, suposo que no podem dir res, si està malalt.
– ¿I què té, exactament?
– No ho sé. Ell només va dir que es trobava malament. Va dir això i va penjar. I des de llavors, no se n’ha sabut res més. Quan hem trucat a casa seva per preguntar-li alguna cosa, no agafen el telèfon, i sempre surt el contestador. És per això, que anem tan malament.
– ¿No té família, en Komatsu?
– Viu sol. Tenia dona i un fill, però fa força temps que es va divorciar. No en sé els detalls perquè ell no en parla mai, però això és el que es diu.
– Sigui com sigui, és estrany, que hagi faltat una setmana i només hagi trucat un cop, ¿oi?
– Potser sí, però ja ho saps, que el sentit comú no és el seu fort.
En Tengo hi va rumiar un moment, amb l’auricular a la mà.
– És veritat, que no se sap mai amb què et sortirà -va dir-. No és una persona gens convencional, i també té una part egoista, però, pel que jo sé, no és pas un irresponsable, quan es tracta de la feina. Per malament que es trobi, no s’entén, que en un moment en què Crisàlide d’aire es ven tant deixi la feina a mitges i ni tan sols estigui en contacte amb l’editorial. No va tant a la seva.
– Sí, tens raó -hi va coincidir l’editor-. Potser seria millor anar a casa seva, a veure com va tot. També ha tingut problemes amb Sakigake, a causa de la desaparició de la Fukaeri, i la noia encara no ha aparegut. També podria ser que li hagués passat alguna cosa. Suposo que no es deu haver agafat festa dient que estava malalt i s’ha amagat en algun lloc amb la Fukaeri.
En Tengo va callar. No li podia dir que tenia la Fukaeri al davant, netejant-se les orelles amb un bastonet de cotó.
– No és només això: també hi ha alguna cosa que no em lliga, amb el llibre. Està molt bé, que es vengui, però no tot em quadra. I no sóc només jo: hi ha molta gent, a l’empresa, que tenen la mateixa sensació. Per cert, Tengo: ¿que volies parlar d’alguna cosa, amb en Komatsu?
– No, de res, especialment. Com que feia temps que no parlàvem, m’he preguntat què devia fer.
– Ha tingut molta feina, últimament. Potser també estava estressat per això. Però, sigui com sigui, Crisàlide d’aire és el primer èxit de vendes de la història de l’editorial. Em moro de ganes de saber quina prima ens donaran, aquest any! ¿Tu ja l’has llegit, Tengo?
– És clar, vaig llegir l’original que van enviar.
– Ah, és clar, és veritat. Tu ets dels que fèieu les primeres lectures.
– És una novel·la interessant, i ben escrita.
– Sí, és veritat, que la història està molt bé. Val la pena llegir-la.
En Tengo va notar alguna cosa que no li va agradar gens, en la manera com ho havia dit.
– Però, ¿hi trobes alguna pega?
– És el meu instint d’editor. Està molt ben escrita, això és veritat. Però potser ho està una mica massa, per ser la primera novel·la d’una noia de disset anys. I ara l’autora ha desaparegut, i tampoc no ens podem posar en contacte amb l’editor. I el llibre es continua venent a ram i a vela, avançant tot sol, com un antic vaixell fantasma que navegués sense passatgers.
En Tengo va fer un so ambigu.
– És fosc, misteriós, i la història està massa ben explicada. Que quedi entre nosaltres, però per l’editorial corre la veu que en Komatsu devia ficar-hi cullerada, en aquesta obra; més del que seria d’esperar, vull dir. Espero que no ho hagi fet, però si és el cas, tenim una bomba de rellotgeria entre les mans.
– O potser, senzillament, ha estat un cop de sort, i s’han produït unes quantes coincidències felices.
– Si és així, la bona sort no durarà per sempre -va dir l’editor.
En Tengo li va donar les gràcies i va penjar.
Després de penjar l’auricular, en Tengo es va dirigir a la Fukaeri.
– En Komatsu no ha anat a la feina des de fa una setmana. I no s’hi poden posar en contacte.
La Fukaeri no va dir res.
– Sembla que totes les persones que conec desapareixen, una rere l’altra -va dir en Tengo.
Tal com es podia esperar, la Fukaeri no va dir res.
En Tengo va recordar de sobte que els humans perdem cada dia quaranta milions de cèl·lules de la pell. Es moren, cauen i es converteixen en una pols diminuta que desapareix a l’aire. Va pensar que potser nosaltres també érem una mena de cèl·lules del món, i que per tant no era estrany que algú desaparegués de sobte davant nostre.
– Potser ara em tocarà a mi -va dir.
La Fukaeri li va fer que no a través del mirall de l’estoig de maquillatge.
– Tu no desapareixeràs.
– ¿I per què no desapareixeré, jo?
– Perquè t’has purificat.
En Tengo hi va rumiar uns segons, però, evidentment, no va arribar a cap conclusió. Ja sabia de bon començament que no en trauria res, per molt que hi rumiés. Tot i així, però, no podia deixar d’intentar entendre-ho.
– Sigui com sigui, de moment no puc veure en Komatsu -va dir-. Ni li puc tornar els diners.
– Els diners no són el problema -va dir la Fukaeri.
– Doncs, ¿quin és, el problema? -li va preguntar en Tengo.
Evidentment, no va obtenir cap resposta.
En Tengo va resoldre buscar l’Aomame, tal com havia decidit la nit abans. Si s’hi concentrava durant tot el dia, segurament en podria trobar alguna pista. Però quan s’hi va posar de debò, es va adonar que no seria tan fàcil com s’havia imaginat. Va deixar la Fukaeri a l’apartament -«Encara que vingui algú, no li obris la porta», li va repetir diverses vegades- i va anar a la seu central de telefonia. Allà tenien les guies telefòniques de tot el Japó, i es podien consultar. Va resseguir del principi al final les guies dels vint-i-tres districtes de Tòquio buscant el nom d’Aomame, perquè pensava que encara que ella no hi visqués, potser hi viuria algun familiar, i llavors li’n podria demanar informació.
Tanmateix, no va trobar ningú que es digués Aomame a cap guia. Va ampliar la recerca a tota l’àrea metropolitana i, efectivament, no n’hi va trobar cap. Després va buscar a les prefectures de Kantô veïnes: Chiba, Kanagawa, Saitama… En això va esgotar tot el temps i l’energia de què disposava. Li van començar a fer mal els ulls, a força de mirar els petits caràcters de les guies telefòniques.
Se li acudien diverses possibilitats:
(1) L’Aomame vivia en un barri residencial d’Utashinai, a Hokkaidô.
(2) L’Aomame s’havia casat i ara el seu cognom era Itô.
(3) L’Aomame volia protegir la seva intimitat i el seu nom no sortia a la guia.
(4) L’Aomame havia mort feia dos anys, a causa d’una grip virulenta.
Segurament, hi havia altres possibilitats. No es podia limitar a fer servir només les guies telefòniques, i resseguir totes les del Japó, fins a l’última: quan arribés a les de Hokkaidô, potser ja haurien canviat de mes. Havia de trobar alguna altra manera de buscar-la.
Va comprar una targeta telefònica, va entrar en una cabina de la seu de telefonia i va trucar a l’escola primària d’Ichikawa on havia estudiat. Va explicar que es volia posar en contacte amb una antiga companya de classe i va demanar que li busquessin l’adreça que tenien de l’Aomame. L’administrativa, molt amable i segurament amb poca feina, li va buscar el nom al registre d’antics alumnes. Com que l’Aomame havia canviat d’escola a mig curs quan feia cinquè, no havia acabat la primària allà. Per tant, el seu nom no apareixia al registre d’antics alumnes, ni en tenien l’adreça actual. El que sí que li podien mirar era on havia anat a viure en aquella època, si ho volia saber.
En Tengo va dir que sí, que ho volia.
Va apuntar l’adreça i el telèfon. L’adreça era del districte d’Ashidachi de Tòquio, i corresponia al domicili d’un tal Takashi Tazaki. Semblava, doncs, que l’Aomame s’havia separat de la seva família, en canviar d’escola. En Tengo va fer la provatura de trucar a aquell telèfon, però, tal com s’esperava, aquella línia ja no s’utilitzava: les dades que tenia eren de feia vint anys. Va trucar al servei d’informació telefònica i va demanar el telèfon i l’adreça d’en Takashi Tazaki, però li van dir que no hi havia cap número que correspongués a aquell nom.
Després, en Tengo va buscar el telèfon de la seu central dels Testimonis de Jehovà, però per molt que va mirar, no hi havia manera de trobar-ne les dades de contacte a cap guia. No apareixia res per Testimonis de Jehovà, o Abans del diluvi, o cap nom per l’estil. Tampoc no va trobar res a la secció d’organitzacions religioses de la guia de serveis professionals. Mentre s’hi trencava les banyes, va arribar a la conclusió que potser ells no volien que ningú s’hi posés en contacte.
Pensant-hi bé, era força curiós. Ells anaven a veure la gent quan els venia bé. No els importava que tu estiguessis fent un suflé al forn, o soldant alguna cosa, o rentant-te els cabells, o ensinistrant un ratolí, o pensant en una funció linear: trucaven al timbre de casa teva, o bé a la porta, i et convidaven a «estudiar junts la Bíblia» amb un gran somriure. No passava res, que ells et vinguessin a veure a tu, però tu no els podies anar a trobar quan volguessis; almenys, mentre no et fessis testimoni, potser.
Tanmateix, veient l’estricta política de confidencialitat que tenien, encara que trobés el seu número i els truqués, era força improbable que accedissin a aquella demanda i fossin tan amables de proporcionar-li dades sobre un dels seus membres. Des del seu punt de vista, segurament hi havia alguna raó perquè tinguessin aquesta política tan estricta. L’extremisme i l’estranyesa de les seves doctrines, així com la tossuderia dels seus fidels, feia que molta gent els trobés ofensius i els tingués tírria. A més, també provocaven diversos problemes socials, i, en conseqüència, podien patir alguna mena de persecució. Defensar el grup de l’actitud no gens positiva del món exterior es devia haver convertit en una rutina, per a ells.
Fos com fos, de moment semblava que aquell camí per trobar l’Aomame estava barrat. Ara mateix no se li acudien altres maneres de buscar-la, a part d’aquella. El cognom Aomame era força estrany. Si el senties, no se t’oblidava. Però quan havia començat a buscar el rastre d’una persona que es deia així, havia topat de sobte amb un mur impenetrable.
Potser seria més ràpid anar a preguntar directament a membres dels Testimonis de Jehovà. Tenia la sensació que si anava a preguntar a la central, el trobarien sospitós i no li dirien res, però, en canvi, si s’adreçava personalment a algun membre, potser li donaria alguna informació. Tanmateix, no coneixia ni un sol membre dels Testimonis de Jehovà. A més, ara que hi pensava, devia fer gairebé deu anys que no havia rebut la visita de cap testimoni. ¿Com era que, quan volies que vinguessin, no venien, i que, en canvi, quan tu no ho volies, vinguessin?
També podia posar un anunci per paraules al diari: «Aomame, posa’t en contacte amb mi immediatament. Kawana». Era una frase patètica. I encara que llegís un anunci com aquest, no creia que l’Aomame es molestés a posar-se en contacte amb ell. Potser es malfiaria. Kawana no era un cognom gaire freqüent, però a en Tengo no li semblava que l’Aomame encara es pogués recordar de com es deia. Segurament, ella no hi contactaria perquè no aconseguiria recordar qui era, aquell tal Kawana. A més a més, ¿qui es dedica a llegir els anuncis per paraules del diari?
També podia encarregar que la busquessin a una agència d’investigadors important. Hi devien estar acostumades, aquests agències, a buscar persones, i devien tenir diversos mètodes i connexions per fer-ho. Potser, amb les dades que en tenia, la trobarien en un tres i no res. Potser tampoc no li cobrarien unes tarifes gaire elevades. Tanmateix, va pensar que gairebé era millor deixar aquest recurs per al final. Primer la buscaria ell mateix. Li feia l’efecte que valia més que primer s’exprimís el cervell per veure què hi podia fer, tot sol.
Va tornar a l’apartament quan ja es començava a fer fosc i va trobar la Fukaeri asseguda a terra, escoltant un disc tota sola. Era un disc antic de jazz que havia deixat allà la seva amiga. A terra hi havia escampades caràtules de discos de gent com Duke Ellington, Bernie Bigard o Billy Halliday. En aquell moment, la cançó que reproduïa la platina del tocadiscos era Shantel Bar, cantada per Louis Armstrong. Era una cançó molt emotiva. En sentir-la, en Tengo es va recordar de la seva amiga. Durant les pauses entre el sexe, havien escoltat sovint aquell disc. A la part final d’aquella cançó, Trummy Young entusiasmat amb el solo de trombó, s’oblidava de parar quan ho havia de fer i continuava tocant durant vuit compassos a l’última repetició. «Aquí, escolta-ho», li indicava la seva amiga. Evidentment, quan s’acabava una cara del disc, li tocava a en Tengo sortir despullat del llit i anar fins a l’habitació del costat per girar l’elapé. El va envair un sentiment de nostàlgia. Mai no havia cregut que aquella relació hagués de durar sempre, però tampoc no esperava que s’acabés d’aquella manera tan sobtada.
Li va fer un efecte estrany, veure la Fukaeri escoltant entusiasmada els discos que havia deixat la Kyôko Yasuda. Estava concentrada, amb les celles arrufades, i semblava intentar captar alguna cosa, a banda de la música, en aquelles velles composicions.
– ¿T’agrada, aquest disc?
– L’he escoltat un munt de vegades -va dir la Fukaeri-. No et fa res.
– És clar, que no em fa res. ¿No t’has avorrit, tota sola?
La Fukaeri va fer una mica que no.
– Havia de pensar.
En Tengo tenia ganes de fer-li preguntes sobre el que havia tingut lloc la nit passada entre tots dos, enmig de la tempesta, de preguntar-li per què havia fet allò. No li semblava pas que la Fukaeri se sentís atreta sexualment cap a ell, i, per tant, allò que havien fet no devia tenir res a veure amb el sexe. Però, llavors, ¿quin sentit podia tenir?
Tanmateix, no creia que la Fukaeri li donés cap resposta definida, si l’hi preguntava directament. A més, no tenia gens de ganes de posar aquell tema sobre la taula un vespre de setembre tan tranquil i ple de pau com aquell. Havien dut a terme aquell acte envoltats de la foscor de l’hora i del lloc, enmig d’una intensa tempesta, i potser adquiriria un significat diferent, si en parlessin en un context quotidià.
– Tu no tens la regla -li va preguntar, abordant la qüestió des d’un altre angle. Podia funcionar, començar amb una pregunta de sí o no.
– No -va respondre la Fukaeri concisament.
– ¿No l’has tinguda mai?
– No.
– Potser no t’ho hauria de dir, jo, això, però ja tens disset anys, i no em sembla gaire normal, que no hagis tingut mai la regla.
La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.
– ¿Has anat mai al metge, perquè t’ho mirin?
La Fukaeri va fer que no amb el cap.
– No serviria de res.
– ¿Per què, no serviria de res?
La Fukaeri no li va donar cap resposta; ni tan sols va semblar que hagués sentit la pregunta d’en Tengo. Semblava que les seves orelles tinguessin un mecanisme especial per distingir la pertinència o falta de pertinència de les preguntes, i s’obrissin o es tanquessin segons el cas, com les ganyes dels homes peix.
– ¿Hi té alguna cosa a veure, amb això, la gent petita? -va preguntar en Tengo.
Cap resposta, evidentment.
En Tengo va sospirar. No se li acudia ni una sola pregunta més per treure una mica l’entrellat del que havia passat la nit abans. El camí estret i incert que havia seguit s’acabava allí, i més endavant s’estenia un bosc molt dens. Va afermar bé els peus, va mirar al voltant i va aixecar la vista al cel. Aquest era el problema que tenia quan parlava amb la Fukaeri: tots els camins s’acabaven interrompent irremissiblement, en algun moment. Potser els guiliaks podrien haver continuat avançant, encara que no hi hagués camí, però ell no.
– Ara estic buscant una persona -va dir en Tengo, canviant de tema-. Una dona. -Sabia perfectament que no serviria de res, treure-li aquell tema a la Fukaeri. Però tenia ganes de parlar-ne amb algú. Volia explicar els pensaments que tenia en relació amb l’Aomame en veu alta, a qui fos. Tenia la sensació que si no ho feia, l’Aomame tornaria a allunyar-se una mica d’ell.
– Fa vint anys que no l’he vista. L’últim cop que la vaig veure, jo tenia deu anys, i ella era de la mateixa edat. Anàvem a la mateixa classe, a primària. He provat diverses maneres de buscar-la, però no n’he trobat cap rastre.
Es va acabar el disc. La Fukaeri el va treure de la platina i, amb els ulls entretancats, en va olorar unes quantes vegades el vinil. Després el va ficar a la funda amb compte de no deixar-hi ditades, i va introduir la funda a la caràtula amb una gran delicadesa, com si dugués al seu jaç un gatet que es comencés a adormir.
– La vols veure -li fa preguntar la Fukaeri, sense signe d’interrogació.
– És que per a mi és molt important, aquesta dona.
– L’has buscada durant aquests vint anys -li va preguntar la Fukaeri.
– No, no és això -va dir en Tengo. Va entrellaçar els dits de les dues mans damunt la taula mentre buscava les paraules següents.- De fet, l’he començada a buscar avui mateix.
La Fukaeri va fer cara de no acabar-ho d’entendre.
– Avui mateix -va dir.
– Vols dir que per què no l’he buscada mai, si és tan important, per a mi, ¿oi? -va dir en Tengo, en lloc de la noia-. És una bona pregunta.
La Fukaeri se’l mirava sense dir res.
En Tengo va posar en ordre les idees que tenia al cap, abans de parlar.
– Dec haver estat fent marrada, durant molt de temps. Aquesta nena, que es deia Aomame… No sé com dir-ho… Ha estat durant molt de temps, invariablement, al centre dels meus pensaments. Per a mi ha estat un punt de referència essencial. Però, tot i així, pel fet de trobar-se tan al centre de tot, fins ara no he entès fins a quin punt era important.
La Fukaeri mirava en Tengo fixament. Per la seva expressió, en Tengo no hauria sabut dir si entenia poc o molt el que li estava explicant. Això tant era, però: estava parlant mig per a ell mateix.
– Però, per fi, me n’he adonat. Ella no és un concepte, o un símbol, o una metàfora. És una persona real, amb un cos calent i un esperit en moviment. I jo no puc passar per alt aquesta escalfor i aquest moviment. He trigat vint anys, a entendre una cosa tan evident com aquesta. Jo sóc més aviat lent, a l’hora de pensar-me les coses, però aquesta vegada m’he passat una mica. Potser ja és massa tard. Però la vull trobar, sigui com sigui. Fins i tot suposant que ja sigui massa tard.
Tal com estava, agenollada a terra, la Fukaeri va dreçar el cos. Els mugrons se li van tornar a marcar a la samarreta de la gira de Jeff Beck.
– Aomame -va dir.
– Sí. S’escriu amb els caràcters de «verd» i «mongeta». És un nom molt poc freqüent.
– Vols veure aquesta dona -va preguntar la Fukaeri, sense signe d’interrogació.
– És clar, que la vull veure -va dir en Tengo.
La Fukaeri es va quedar un moment rumiant alguna cosa, mentre es mossegava el llavi de baix. Després va aixecar el cap i va dir, pensativa:
– Potser aquesta dona és molt a prop d’aquí.
17
AOMAME
Treure el ratolí
Al telenotícies de les set del matí van informar àmpliament sobre la inundació de l’estació de metro d’Akasaka-Mitsuke, però no van fer cap referència a la mort del Líder de Sakigake en una suite de l’Hotel Ôkura. Quan es va acabar l’informatiu de l’NHK, l’Aomame va anar canviant de canal i en va mirar uns quants d’altres cadenes, però cap programa no va fer pública la mort indolora d’aquell home tan alt i robust.
Va pensar, amb una ganyota, que aquells paios n’havien ocultat el cadàver. En Tamaru ja l’havia avisada que era ben possible, però ella no s’acabava de creure que ho fos realment. ¿Devien haver tret, d’alguna manera, el cadàver del Líder de la suite de l’Hotel Ôkura, l’havien portat fins al cotxe i havien marxat d’allí? ¿Un cos d’un home tan robust? El cadàver devia pesar força, i l’hotel era ple d’hostes i treballadors. Hi havia càmeres de seguretat per tots els racons. ¿Com s’ho devien haver fet, per dur el cadàver fins a l’aparcament del soterrani de l’hotel sense que els veiés ningú?
Fos com fos, de ben segur que durant la nit havien dut el cos a la seu central del grup, a les muntanyes de Yamanashi, i potser allà havien celebrat una assemblea per decidir què n’havien de fer. Com a mínim, calia suposar que no havien informat oficialment la policia de la seva mort. Un cop havies ocultat una cosa, l’havies de continuar ocultant fins al final.
Segurament, la confusió que havien provocat la intensa tromba d’aigua localitzada i la tempesta de llamps havien facilitat els seus moviments; com a mínim, els havia permès no cridar l’atenció. Per sort per a ells, el Líder gairebé no es mostrava mai en públic, i la seva persona i els seus actes estaven envoltats de misteri. Per tant, encara que hagués desaparegut de sobte, la seva absència no cridaria l’atenció durant un cert temps, i el fet que hagués mort, o hagués estat assassinat, seria un secret conegut només per un nombre molt reduït de persones.
Òbviament, l’Aomame no sabia de quina manera intentarien omplir el buit que crearia la mort del Líder, però calia suposar que farien tot el possible perquè l’organització continués existint. Tal com li havia dit aquell home, encara que en desaparegués el cap, el sistema continuaria existint i actuant. ¿Qui prendria el relleu del Líder? Tanmateix, aquesta qüestió ja no tenia res a veure amb ella: la feina que li havien encomanat era assassinar el Líder, i no eliminar un grup religiós.
Va pensar en els dos guardaespatlles dels vestits foscos, el del cap rapat i el de la cua de cavall. ¿Els farien assumir la responsabilitat pel fet que el Líder hagués estat assassinat tan fàcilment davant dels seus nassos, en tornar a la seu del grup? Se’ls va imaginar rebent l’ordre de buscar-la i matar-la, o bé de capturar-la. «Trobeu aquesta dona com sigui, i no torneu fins que no la tingueu», els ordenaven. Podia molt ben ser: l’havien vista de prop, eren eficients, i tenien una gran set de venjança. Eren les persones apropiades, per fer de caçadors. I els dirigents del grup voldrien saber si hi havia algú, al darrere de l’Aomame.
Va menjar una poma per esmorzar, perquè gairebé no tenia gens de gana. Encara conservava a la mà la sensació de quan havia enfonsat l’agulla al clatell de l’home. Mentre sostenia el petit ganivet a la mà dreta per pelar la poma, va notar que el cos li tremolava una mica. Mai, abans, no havia sentit una tremolor com aquella. Tant era, qui matés: després de dormir una nit, el record del que havia fet desapareixia gairebé del tot. Evidentment, no era gens agradable, llevar la vida a una persona, però, al capdavall, totes les seves víctimes havien estat homes que no mereixien viure, i l’horror que li inspiraven els seus actes pesava més que la llàstima que sentia per ells. Aquesta vegada, però, era diferent. Considerant-ho de manera objectiva, potser els actes que havia comès aquell home eren un ultratge per a la humanitat, però, d’altra banda, ell mateix era, en molts sentits, una persona no gens corrent i, com a mínim en part, aquest caràcter excepcional semblava que estava més enllà del bé i del mal. Així mateix, acabar amb la seva vida també havia estat una experiència no gens corrent, i havia produït un efecte estrany en l’Aomame, un efecte no gens corrent.
El que ell li havia deixat era la «promesa» que li havia fet abans de morir: aquesta va ser la conclusió a què va arribar l’Aomame, després de pensar-hi una estona. Era conscient que el pes que sentia a les mans era el senyal de la promesa que ell li havia fet, i que, segurament, aquell senyal ja no en desapareixeria mai.
Li van trucar passades les nou del matí. Era en Tamaru. El telèfon va sonar tres vegades i van penjar; al cap de vint segons va tornar a sonar.
– No han cridat la policia, aquells paios -li va dir en Tamaru-. A les notícies de la televisió no n’han dit res, i els diaris tampoc no en parlen.
– Però és segur que és mort.
– Això ja ho sé, és clar. El Líder és mort, sens dubte. Hi ha hagut uns quants moviments. Ja han sortit de l’hotel. A la nit van fer venir unes persones de la delegació que el grup té a la ciutat, potser per desfer-se del cos de manera que no el veiés ningú; aquesta gent sap perfectament com fer-ho, això. I cap a la una de la matinada van sortir de l’aparcament de l’hotel un Mercedes-Benz Classe S amb els vidres fumats i un Toyota Hiace amb les finestres pintades negres. Tots dos vehicles tenien matrícula de Yamanashi. Segurament han arribat a la seu central de Sakigake abans que es fes de dia. Abans-d’ahir la policia els va fer una inspecció, però no va ser exhaustiva, i com que ja l’havien acabada els agents eren tots fora. A la seu tenen una instal·lació completa per incinerar els morts, i si hi han posat el cadàver, ja no en deu quedar ni un os; tot deu ser fum.
– Quina angúnia, ¿no?
– Sí, són repugnants, aquesta colla. Encara que el Líder sigui mort, l’organització continuarà funcionant sola, durant un temps, igual que una serp que es continua movent tot i que li hagin tallat el cap. Saben perfectament de quina manera han d’actuar, encara que ja no tinguin el cap pensant. Després, no tinc ni idea de què pot passar. Pot ser que l’organització mori, o bé que li surti un altre cap.
– Aquell home no era una persona corrent.
En Tamaru no va expressar el seu punt de vista, sobre aquesta afirmació.
– No tenia res a veure amb els altres d’abans -va dir l’Aomame.
En Tamaru va sospesar les paraules de l’Aomame, abans de parlar.
– Jo també m’ho imagino, que era diferent dels d’abans. Però és millor pensar què farem a partir d’ara. Hem d’intentar ser pràctics, per poc que puguem. Si no, no aconseguiràs sobreviure.
L’Aomame va voler dir alguna cosa, però no li van sortir les paraules. El cos encara li tremolava.
– La senyora voldria parlar amb tu -va dir en Tamaru-. ¿Hi pots parlar?
– Sí, és clar -va dir l’Aomame.
La mestressa es va posar al telèfon. Li va notar un punt d’alleujament a la veu.
– T’estic profundament agraïda; més del que es pot expressar amb paraules. Aquesta vegada també has fet una feina perfecta.
– Moltes gràcies. Però em sembla que ja no la podré tornar a fer mai més -va dir l’Aomame.
– Ja ho sé; no t’hauria d’haver fet aquest comentari. Estic molt contenta, que n’hagis pogut sortir sana i estàlvia. No tinc cap intenció de tornar-te a demanar que ho facis mai més. Aquesta ha estat l’última vegada. T’hem preparat un lloc per instal·lar-te; no t’has de preocupar de res. Tu espera’t en aquest casa d’acollida, mentre nosaltres fem els preparatius perquè puguis començar a viure una nova vida.
L’Aomame li’n va donar les gràcies.
– ¿Hi ha res, de moment, que trobis a faltar? Si et cal alguna cosa només m’ho has de dir, i faré que en Tamaru t’ho porti immediatament.
– No. De moment, pel que he vist, hi ha tot el que necessito.
La mestressa va tossir lleument.
– Escolta’m bé. Vull que tinguis present una cosa: el que hem fet és totalment correcte. Hem castigat aquest home pels delictes que ha comès, i hem evitat el que podria haver passat en el futur. Hem impedit que hi hagi més víctimes. No has de sentir cap mena de remordiment.
– Ell també em va dir el mateix.
– ¿Ell?
– El Líder de Sakigake. L’home de qui em vaig encarregar ahir al vespre.
La mestressa va quedar callada durant uns cinc segons, abans de parlar.
– ¿Ell ho sabia?
– Sí, aquell home sabia que jo hi havia anat per liquidar-lo. Em va rebre sabent amb quin objectiu hi havia anat. Resulta que ell volia morir. El seu cos ja havia sofert un gran dany, i s’encaminava cap a una mort lenta però inevitable. L’únic que vaig fer, jo, va ser avançar una mica aquesta mort, i fer reposar en pau el seu cos, que havia de conviure amb dolors molt intensos.
La mestressa va semblar veritablement sorpresa de sentir això. Es va tornar a quedar un moment sense paraules, cosa molt estranya, en ella.
– ¿Aquest home…? -va dir. Després va buscar les paraules.- ¿Ell mateix volia ser castigat pels actes que havia comès?
– El que volia era posar fi a aquella vida plena de dolor tan aviat com pogués.
– ¿I ha deixat que el matessis sabent què era, el que volies fer?
– Això mateix.
L’Aomame no va dir res del tracte que havia fet amb el Líder: que, a canvi que en Tengo pogués continuar viu en aquest món, ella hauria de morir. Era un pacte secret entre ells dos, i no el podia revelar a ningú.
– Les perversions que havia comès aquest home eren actes totalment desencaminats, i era inevitable que el matéssim -va dir l’Aomame-. Però no era una persona corrent. Com a mínim, tenia alguna cosa especial. D’això, n’estic segura.
– Alguna cosa especial -va dir la mestressa.
– No ho puc explicar -va dir l’Aomame-. Tenia unes capacitats o unes qualitats especials, però alhora havia de suportar una càrrega molt pesada. I això li estava devorant el cos per dintre.
– ¿Vols dir que va ser aquesta cosa especial, que el va empènyer a cometre aquelles perversions?
– Potser sí.
– Sigui com sigui, tu has fet que s’acabin.
– Sí -va dir l’Aomame amb la gola seca.
Mentre aguantava l’auricular amb la mà esquerra, l’Aomame va obrir la mà dreta, en la qual encara notava la sensació d’haver mort una persona, i en va mirar el palmell. No entenia què volia dir que l’home s’havia unit amb les nenes d’una manera figurada, i, evidentment, no ho podia explicar a la mestressa.
– Com sempre, la mort semblava natural, però suposo que ells no ens faran el favor de considerar-la així. Segurament, per les circumstàncies, pensaran que jo he mort el Líder d’alguna manera. I ja sap que, de moment, no n’han informat la policia.
– Facin el que facin, a partir d’ara, nosaltres farem tot el possible per protegir-te -va dir la mestressa-. Ells tenen la seva organització, però nosaltres també tenim molt bons contactes i molts diners. I tu ets una persona molt previnguda i intel·ligent. No deixarem que se surtin amb la seva.
– ¿Encara no l’han trobada, la Tsubasa? -va preguntar l’Aomame.
– Encara està desapareguda. Jo crec que deu ser a la seu del grup, perquè no té cap altre lloc on anar. De moment encara no hem trobat la manera de recuperar-la, però, segurament, la mort del Líder crearà confusió al grup, i potser podrem aprofitar aquesta confusió per treure-la d’allà. He de protegir aquesta nena com sigui.
El Líder havia dit que la Tsubasa que hi havia a la casa d’acollida no era real; que només era un concepte, i que havia estat reclamada. Això, però, no l’hi podia explicar, a la mestressa. En realitat, ni la mateixa Aomame no acabava d’entendre què significava. Tanmateix, recordava el pesant rellotge de pedra que havia vist alçar-se a l’aire, i això havia tingut lloc realment, davant dels seus ulls.
– ¿Quants dies m’hauré d’estar amagada en aquest apartament? -va preguntar l’Aomame.
– Calcula que seran entre quatre dies i una setmana. Després et donarem un nom i un aspecte nou, i aniràs a viure molt lluny d’aquí. Per motius de seguretat, durant un temps, quan t’hagis instal·lat, haurem de tallar completament el contacte. No et podré veure durant una temporada. Tenint en compte la meva edat, pot ser que ja no ens tornem a veure. Tant de bo no t’hagués hagut d’embolicar en tot això. Ho penso molt sovint. Si no ho hagués fet, potser no t’hauria perdut. Però…
A la mestressa se li va ennuegar la veu. L’Aomame va esperar en silenci que continués.
– …però no me’n penedeixo. Tot ha estat cosa del destí, segurament. No vaig poder deixar d’enredar-t’hi; no vaig tenir cap més elecció. Hi havia forces molt poderoses, en joc, i són les que m’han fet actuar a mi. Em sap molt de greu per tu, que tot hagi anat així.
– Però, a canvi d’això, hem pogut compartir alguna cosa: una cosa molt important, d’una mena que no hauríem pogut compartir amb ningú més; una cosa que no hauríem trobat en altres persones.
– Tens raó -va dir la mestressa.
– I a mi també em calia, compartir-la.
– Gràcies. Em fa sentir una mica més bé, que diguis això.
Per a l’Aomame, efectivament, també era molt dur no poder veure la mestressa. Ella era un dels pocs lligams que tenia, un dels pocs lligams que la unien al món exterior.
– Cuidi’s -va dir l’Aomame.
– Tu també, cuida’t molt -va dir la mestressa-. I mira de ser tan feliç com puguis.
– Si puc -va dir l’Aomame; la felicitat era una de les coses que li quedaven més lluny.
En Tamaru es va posar al telèfon.
– De moment, encara no ho has fet servir, allò, ¿oi?
– Encara no.
– És millor que no ho facis servir, si pots.
– Miraré de complir els teus desitjos -va dir l’Aomame.
Hi va haver una petita pausa, i després en Tamaru va tornar a parlar.
– L’altre dia et vaig explicar que jo m’havia criat en un orfenat, al mig de les muntanyes de Hokkaidô, ¿oi?
– Em vas dir que t’hi havien deixat quan et vas separar dels teus pares i vas venir de l’illa de Sakhalín.
– En aquella institució hi havia un nen que tenia dos anys menys que jo. Tenia part de sang negra. Suposo que era fill d’un soldat que estava destinat a la base de Misawa. La mare no sé qui era, però devia ser prostituta, o hostessa en algun bar. Al cap de poc de néixer, la mare el va abandonar i el van portar allí. Era més alt i més fort que jo, però era força aturat. I, evidentment, tothom l’atonyinava. També hi havia la qüestió del color de pell. Suposo que m’entens, ¿oi?
– Més o menys.
– Com que jo tampoc no sóc japonès, les circumstàncies van fer que em convertís en el seu protector, perquè, bé, estàvem en una situació semblant: el coreà de Sakhalín i el fill del negre i la puta. Érem de la casta més baixa. Però gràcies a això, vaig aprendre a lluitar, i em vaig endurir. Ell, però, era impossible, que s’endurís; si l’hagués deixat sol, segur que hauria acabat morint. En aquell ambient, per sobreviure, o eres molt llest, o eres un rival temible, a l’hora de barallar-te.
L’Aomame se l’escoltava en silenci.
– Tant era, el que li manessin, a aquell paio, que no sabia fer res. Era un negat per a tot. Ni tan sols sabia cordar-se els botons de la camisa, o netejar-se el cul. Però, en canvi, era boníssim fent escultures. Li donaves un ganivet i un tros de fusta, i te’n feia una en un moment. No necessitava cap dibuix, ni res: s’imaginava l’escultura que volia fer i te la feia perfectament, en tres dimensions, amb un realisme i uns detalls impressionants. Era una mena de geni, un paio increïble.
– Era un savant -va dir l’Aomame.
– Ah, sí. Ho vaig saber després, què era això de la síndrome del savant, la de les persones que tenen habilitats excepcionals. Però llavors no ho sabia ningú, que això existís. Tothom pensava que era curt i prou, que era un nen molt aturat però que, en canvi, tenia molt bones mans, per tallar la fusta. No sé per què, només feia figures de ratolins. Els ratolins li sortien fantàstics: semblaven vius, te’ls miressis com te’ls miressis. Però no feia absolutament cap altra cosa. Tothom intentava que fes figures d’altres animals: de cavalls, o d’ossos, o del que fos. Fins i tot el van portar expressament al zoo, per veure si ho aconseguien. Però ell mai no va mostrar gens ni mica d’interès pels altres animals, de manera que tothom es va donar per vençut i van deixar que només fes ratolins. Feia ratolins de formes diferents, de grandàries diferents, en postures diferents. Realment, era curiosíssim, perquè a l’orfenat no hi havia ratolins; feia massa fred, i no hi trobàvem res per menjar. Fins i tot era massa pobre per als ratolins. Ningú no entenia com podia ser, que hi tingués aquella obsessió. Sigui com sigui, va córrer la veu que hi havia un nen que feia figures de ratolins, i va sortir al diari local, i fins i tot venia gent que en volia comprar. El director de l’orfenat, que era un capellà catòlic, deixava aquests ratolins de fusta en una botiga d’artesania popular perquè els venguessin als turistes. En devien treure alguns diners, però, evidentment, nosaltres no en vam veure ni cinc; suposo que els peixos grossos de l’orfenat els devien dedicar a alguna altra cosa. A ell només li donaven els ganivets i les peces de fusta i deixaven que es passés les hores a la sala de manualitats, fent ratolins. Bé, suposo que es podria dir que va estar de sort, perquè no el feien anar a treballar als camps, que era una feina molt dura, i mentrestant es podia quedar fent ratolins tot sol.
– ¿I què se’n va fer, d’aquest nen?
– No ho sé, què se’n va fer. Jo em vaig escapar de l’orfenat quan tenia catorze anys, i des de llavors he viscut sempre sol. Al cap de molt poc vaig agafar un ferri per venir a l’illa central, i mai no he tornat a posar els peus a Hokkaidô. L’última vegada que el vaig veure, el paio estava ajupit damunt la peanya amb què treballava, fent un ratolí. En aquells moments, tant era, el que li diguessis, que no et sentia. O sigui que no li vaig dir adéu. Si se’n va sortir i encara és viu, encara deu ser en alguna banda fent ratolins, perquè pràcticament no sabia fer res més.
L’Aomame va esperar en silenci que en Tamaru continués parlant.
– Encara ara hi penso sovint, en ell. La vida a l’orfenat era terrible. El menjar era molt dolent, i sempre estàvem morts de gana; a l’hivern et pelaves de fred; la feina era molt dura, i els alumnes més grans t’apallissaven sempre que podien. Però semblava que ell no la trobava especialment dura, la vida, allà. Si tenia un ganivet i podia estar-se sol fent figures de ratolins, ja era feliç. De vegades, quan agafava el ganivet es tornava mig boig, però, a part d’això, era un nen molt tranquil. No molestava ningú. Només callava i feia ratolins. Agafava un bloc de fusta, se’l mirava fixament una bona estona, i veia quina mena de ratolí hi havia a dins, i en quina postura estava. Passava força temps, fins que el veia, però un cop l’havia vist, ja només havia de fer anar el ganivet per treure’l. Ho deia molt sovint, això: «Treure el ratolí». I realment, un cop l’havia tret, semblava que el ratolí s’hagués d’arrencar a córrer en qualsevol moment. No parava d’alliberar ratolins imaginaris que estaven tancats dins dels blocs de fusta.
– I tu protegies aquest nen.
– Sí. No és que ho volgués, però al final ho vaig acabar fent. Ocupava aquesta posició. Una vegada t’han assignat una posició, l’has de defensar, passi el que passi. Aquesta era la regla d’aquell lloc, i jo la vaig seguir. Per exemple, si algú li agafava el ganivet per prendre-li el pèl, jo l’estomacava. Tant era, que l’altre fos més gran que jo, o més fort, o que fossin més d’un: jo l’estomacava igual. O, de vegades, m’estomacaven a mi, és clar; això va passar unes quantes vegades. Però no es tractava de guanyar o de perdre. Tant si jo els estomacava a ells com si ells m’estomacaven a mi, jo sempre recuperava el ganivet i l’hi tornava. Era això, l’important. ¿M’entens?
– Em sembla que sí -va dir l’Aomame-. Però, al final, el vas abandonar.
– Jo havia de viure sol, i no em podia quedar allà tenint-ne cura per sempre. No m’ho podia permetre. Era normal que passés.
L’Aomame va tornar a obrir la mà dreta i se la va mirar.
– T’he vist unes quantes vegades amb un petit ratolí de fusta a la mà. ¿El va fer aquell nen?
– Sí, el va fer ell. Me’n va donar un de petit. Quan vaig fugir de l’orfenat, me’l vaig endur, i encara el tinc.
– Escolta, Tamaru: ¿com és, que m’expliques això, ara? Jo diria que tu no ets la mena d’home que explica històries sobre si mateix perquè sí.
– Una de les coses que et vull dir és que encara ara hi penso força sovint, en aquell paio -va dir en Tamaru-. No perquè el vulgui tornar a veure. No en tinc cap ganes, especialment; tampoc no tindríem res de què parlar, encara que ens veiéssim. Però encara tinc gravada al cervell la imatge d’aquell nen totalment concentrat a «treure el ratolí» de dins d’un bloc de fusta, i aquesta és una de les imatges que han estat importants, per a mi, al llarg de la vida. Aquesta imatge m’ha ensenyat alguna cosa, o me l’ha intentada ensenyar. I necessitem aquesta mena de coses, per viure: aquestes imatges que tenen un significat que no es pot explicar amb paraules. El que articula les nostres vides és el desig d’explicar aquesta cosa que no sabem què és. O, almenys, a mi m’ho sembla.
– ¿I aquesta és la base a partir de la qual vivim les nostres vides?
– Potser sí.
– Jo també tinc una imatge d’aquesta mena.
– Doncs, cuida-la molt.
– Ja la cuido -va dir l’Aomame.
– I una altra cosa que et vull dir és que jo faré tot el que pugui, per protegir-te. Si he d’estomacar algú, sigui qui sigui, hi aniré i l’estomacaré. Tant me fa, si guanyo o si perdo: no et deixaré penjada.
– Gràcies.
Durant uns segons es va fer un silenci ple de calma.
– De moment, no surtis de l’apartament. Pensa que així que posis un peu a fora de casa, et trobaràs enmig de la selva. ¿Entesos?
– Entesos -va dir l’Aomame.
Després van penjar. En deixar l’auricular, l’Aomame es va adonar de la força amb què l’havia estat agafant.
Potser el missatge que li havia volgut fer arribar en Tamaru era que, ara, ella era un membre essencial de la família que formaven tots, i que el llaç d’unió que havien creat no es tallaria mai; almenys, aquest era l’efecte que li feia. Era gairebé com si els unissin llaços de sang. Estava molt agraïda a en Tamaru per haver-li enviat aquell missatge. Devia ser conscient de fins a quin punt ella estava passant per un moment difícil. Era precisament perquè la considerava un membre de la seva família que li anava explicant, a poc a poc, els seus secrets personals.
Tanmateix, es va sentir molt malament en pensar que aquella relació tan estreta s’havia creat únicament a partir de la violència. Si se sentien tan units, era perquè ella es trobava en una situació molt especial, pel fet que havia violat la llei assassinant diverses persones, i ara la perseguien i era ella qui corria el risc de ser assassinada. Tanmateix, ¿hauria estat possible, que mai establissin una relació, si ella no hagués comès els assassinats? ¿Podrien haver creat aquells llaços de confiança si ella no es trobés fora de la llei? Segurament, no.
Va mirar les notícies de la televisió mentre prenia un te. Ja no hi havia informacions sobre la inundació de l’estació d’Akasaka-Mitsuke. Un cop s’havia fet de dia, n’havien tret l’aigua i s’havia restablert la circulació del metro, aquella història ja formava part del passat. I el món encara no sabia que el Líder de Sakigake era mort. Només ho sabia un grup molt reduït de persones. L’Aomame es va imaginar aquell cos tan enorme cremant a dins del forn d’alta temperatura. En Tamaru havia dit que no en quedaria ni un os. Tot es convertiria en fum que s’escamparia per l’aire de començament de tardor, sense que ni la gràcia ni el dolor hi tinguessin res a veure. L’Aomame s’imaginava perfectament el fum i el cel.
Van donar la notícia que l’autora de l’èxit de vendes Crisàlide d’aire, una noia de disset anys, es trobava en parador desconegut. Ja feia dos mesos que l’Eriko Fukada, nom real de la Fukaeri, havia desaparegut. El seu tutor n’havia denunciat la desaparició, i la policia duia a terme una investigació exhaustiva, però de moment no se l’havia localitzada, segons deia la presentadora. Van mostrar l’entrada d’una llibreria amb altes piles d’exemplars de Crisàlide d’aire. A la paret hi havia un gran pòster d’aquella noia tan bonica. Una jove treballadora de la llibreria va parlar al micròfon de la cadena de televisió: «El llibre encara es continua venent moltíssim. Jo també me’l vaig comprar, i l’he llegit. És una novel·la molt interessant, plena d’imaginació. Tant de bo trobin la Fukaeri ben aviat».
Al telenotícies no van fer cap referència a la relació que hi havia entre l’Eriko Fukada i l’organització religiosa Sakigake. Els mitjans anaven amb molt de compte, quan parlaven d’algun tema relacionat amb organitzacions religioses.
Fos com fos, l’Eriko Fukada continuava desapareguda. Quan tenia deu anys, el seu pare l’havia violada. Si acceptava al peu de la lletra el que li havia dit ell, «s’havien unit d’una manera figurada», i, per mitjà d’aquest acte, la gent petita s’havia introduït al seu interior. ¿Com era, que ho havia dit? Sí: parsiva i resciva. L’Eriko Fukada era «la qui percep» i el seu pare era «el qui rep». I, llavors, l’home havia començat a sentir veus especials; s’havia convertit en el representant de la gent petita i en el cap espiritual de l’organització religiosa Sakigake. Després, ella havia sortit del grup, havia encapçalat un moviment de reacció en contra de la gent petita i, formant equip amb en Tengo, havia escrit una novel·la, Crisàlide d’aire, que s’havia convertit en un èxit de vendes. I ara, per alguna raó, havia desaparegut, i la policia l’estava buscant.
D’altra banda, la nit abans, ella havia assassinat el pare de l’Eriko Fukada, el Líder de Sakigake, amb el picador de gel especial. Els membres del grup n’havien tret el cadàver de l’hotel i se n’havien «encarregat» en secret. No era capaç d’imaginar-se com s’ho prendria, l’Eriko Fukada, quan sabés que el seu pare era mort. Encara que ell mateix volgués morir, i que l’Aomame li hagués proporcionat una mort sense dolor, és a dir compassiva, no per això deixava d’haver-li arrabassat la vida amb les seves pròpies mans. Per molt que la vida fos una realitat individual, això no significava pas que es tractés d’una realitat isolada. Aquella vida devia estar lligada a altres vides, i també per aquest fet l’Aomame havia d’assumir la seva responsabilitat.
En Tengo també tenia una relació molt estreta amb aquests esdeveniments. El vincle d’unió entre en Tengo i l’Aomame eren els Fukada: la filla i el pare, la parsiva i el resciva. ¿On devia ser, ara, en Tengo, i què devia estar fent? ¿Devia tenir alguna cosa a veure amb la desaparició de l’Eriko Fukada? ¿Devien col·laborar junts, encara? Òbviament, a les notícies no havien donat absolutament cap pista sobre la situació d’en Tengo; de moment, no ho devia saber ningú, que, a la pràctica, havia estat ell qui havia escrit Crisàlide d’aire. Però ella sí, que ho sabia.
Semblava que la distància que els separava s’anava reduint de mica en mica. Alguna circumstància havia fet que tant ella com en Tengo fessin cap a aquest món, i ara els arrossegava un gran remolí que se’ls anava acostant. Segurament era un remolí mortal. Tanmateix, segons el Líder, la seva trobada només podia tenir lloc en un context mortal, igual com passava amb els llaços purs que s’establien a partir d’un cert tipus de violència.
Va fer una respiració profunda. Després va allargar la mà cap a la Heckler & Koch i en va sentir el tacte dur. Es va imaginar el canó dins la seva boca i el seu dit prement el gallet.
De sobte va aparèixer un gran corb a la terrassa, es va aturar a la barana i va fer uns quants crits curts molt estridents. L’Aomame i el corb es van estudiar durant una estona a través del vidre. El corb observava els moviments de l’Aomame, dins la sala, amb el gran ull que li brillava a un costat de la cara; semblava considerar el significat de la pistola que ella tenia a la mà. Els corbs són molt intel·ligents, i aquell coneixia el sentit tan important que tenia, aquell tros de metall; l’Aomame no sabia per què, però ho coneixia.
Després, de manera tan sobtada com quan havia arribat, el corb va estendre les ales i se’n va anar volant, com si ja hagués vist tot el que havia de veure. Quan se’n va haver anat, l’Aomame es va posar dreta, va apagar el televisor i va fer un sospir, resant perquè aquell corb no fos un espia de la gent petita.
L’Aomame va fer els estiraments de sempre damunt la catifa de la sala d’estar. Es va castigar els músculs durant una hora; va passar aquell temps amb el dolor que tocava. Va convocar successivament tots els músculs del cos, d’un en un, i els va interpel·lar a consciència, amb el màxim rigor. Tenia gravats al cap el nom, la funció i les característiques d’aquells músculs. No se’n va passar cap per alt. Va suar molt, va fer treballar al màxim el cor i els òrgans respiratoris i va canviar el canal de la seva consciència. Va parar l’orella al flux de la sang, va rebre els missatges que el cor li enviava sense necessitat de paraules i els va anar mastegant movent de manera extrema tots els músculs de la cara, com si participés en una competició de ganyotes.
Després es va dutxar per treure’s la suor. Es va pesar i va veure que no havia variat gaire de pes. Es va plantar davant el mirall, va comprovar que la grandària dels pits i l’estat del pèl púbic fossin els mateixos d’abans i va fer una gran ganyota. Era un ritual que seguia cada matí.
En sortir del bany, es va posar un xandall de punt per estar còmoda. Després, per passar l’estona, va decidir tornar a comprovar el que hi havia a l’apartament. Va començar per la cuina: va examinar els productes, la vaixella i la coberteria, i els estris per cuinar. Va prendre nota mental de tots els elements, un per un. Va fer un pla aproximat de l’ordre en què cuinaria i es menjaria els aliments. Va calcular que, com a mínim, podia estar-se deu dies sense posar un peu a fora de l’apartament i no passar gana; dues setmanes, potser, si els racionava. Fins a tal punt estava ben proveïda de menjar.
Després va comprovar amb detall les reserves que tenia d’altres productes de consum habitual: paper higiènic, mocadors de paper, detergent, bosses d’escombraries… No hi faltava res; hi havien parat molta atenció, a comprar de tot. Havien calculat escrupolosament què necessitava una dona de trenta anys amb bona salut per viure-hi sola durant una breu temporada. Això no ho podia haver fet un home, tot i que un home gai que fos molt observador i s’hi hagués fixat molt, potser sí.
A l’armari rober de l’habitació hi havia llençols, mantes, cobrellits i coixins de reserva. Tot feia olor de roba de llit nova, i, evidentment, tot era llis i de color blanc, sense cap decoració. No hi havia cap necessitat que s’adeqüessin al gust o a la personalitat de ningú.
A la sala d’estar hi havia un televisor, un reproductor de vídeo i un petit equip estèreo, amb tocadiscos i platina per a cassets. A la paret contrària a la terrassa hi havia un moble de fusta que li arribava fins al maluc, i quan es va ajupir i en va obrir les portes, va veure que a dins hi havia una vintena de llibres. No sabia qui havia estat, però algú s’havia preocupat que l’Aomame no s’avorrís mentre estigués amagada allà, i havia pensat en tot. Tots els llibres eren nous, de tapa dura, sense cap senyal d’haver estat fullejats. Va fer un cop d’ull als títols i va veure que la majoria eren obres publicades feia poc, i que havien tingut força repercussió. Segurament, els havien escollit entre les piles de novetats d’alguna gran llibreria, però, tot i així, era evident que s’hi havia aplicat, si no un gust personal, sí un criteri de selecció. Més o menys, n’hi havia la meitat de ficció i la meitat de no-ficció. La tria també incloïa Crisàlide d’aire.
L’Aomame va fer un lleu gest d’assentiment, va agafar aquest llibre i es va asseure al sofà de la sala. La llum suau del sol queia damunt del sofà. No era un llibre gaire gruixut; era lleuger, i els caràcters eren força grossos. En va observar la coberta i el nom de l’autora, Fukaeri, que hi estava imprès. El va sospesar al palmell de la mà i va llegir la banda publicitària de la coberta. Després en va flairar l’olor. Al llibre no hi havia el nom d’en Tengo imprès, però sí la seva presència. Les frases que contenia havien passat a través del seu cos. Quan es va haver calmat una mica, l’Aomame en va obrir la primera pàgina.
Tenia la tassa de te i la Heckler & Koch a mà.
18
TENGO
El satèl·lit callat i solitari
– Potser aquesta dona és molt a prop d’aquí -va dir la Fukaeri després de rumiar un moment tot mossegant-se el llavi de sota.
En Tengo va tornar a encreuar els dits de les mans damunt la taula i va mirar la Fukaeri als ulls.
– ¿A prop d’aquí? ¿Vols dir a Kôenji?
– En un lloc fins on es pot anar caminant.
En Tengo tenia ganes de preguntar-li com era, que ho sabia, però segurament no li hauria respost: ell era capaç de preveure una cosa tan evident. El que havia de fer eren preguntes concretes, que es responguessin amb un sí o amb un no.
– O sigui, que si la busco en aquesta zona, potser la puc trobar, ¿doncs? -li va demanar.
La Fukaeri va fer que no.
– No la trobaràs, només caminant pel carrer.
– Es troba en un lloc que és prou a prop d’aquí per anar-hi caminant, però si només faig tombs pel carrer no la trobaré. ¿Vols dir això?
– És que està amagada.
– ¿Està amagada?
– Com un gat ferit.
Pel cap d’en Tengo va passar la imatge de l’Aomame arrupida, amagada en un lloc que feia olor de verdet, sota un pont.
– ¿I per què s’ha d’amagar?
Naturalment, no li va respondre.
– Però, si està amagada, vol dir que es troba en una situació perillosa, ¿oi? -va preguntar en Tengo.
– En una situació perillosa -va repetir la Fukaeri. Després va fer la cara d’un nen petit a qui haguessin posat una medecina amarga davant la boca. Potser no li agradava com sonaven aquelles paraules.
– Que algú la persegueix, per exemple -va dir en Tengo.
La Fukaeri va fer un petit gest de dubte: no ho sabia.
– Però no s’hi estarà per sempre, aquí.
– Només s’hi estarà un temps.
– Un temps.
– Però s’està amagada en algun lloc, com un gat ferit, i per això no surt a caminar pels carrers.
– No surt al carrer -va dir, taxativament, aquella noia tan bonica.
– O sigui, que l’he de buscar en un lloc especial.
La Fukaeri va assentir.
– ¿I de quina manera és especial, aquest lloc? -li va demanar en Tengo.
No cal dir que no va obtenir cap resposta.
– Intenta recordar-ne coses -va dir la Fukaeri, al cap d’una estona-. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi.
– Que em serveixi -va dir en Tengo-. ¿Vols dir que si recordo alguna cosa sobre ella, pot ser que em serveixi de pista per trobar el lloc on s’amaga?
La Fukaeri es va limitar a arronsar les espatlles, sense respondre. El seu gest potser implicava un cert to afirmatiu.
– Gràcies -li va agrair en Tengo.
La Fukaeri va fer una mica que sí, com un gat satisfet.
En Tengo va preparar el sopar a la cuina. La Fukaeri estava totalment concentrada escollint un disc del prestatge. No és que hi hagués una exageració de discos, però va trigar molt a escollir-ne un. Després de dubtar força, en va agafar un d’antic dels Rolling Stones, el va col·locar al giradiscos i hi va posar l’agulla. Era un disc que li havien deixat a en Tengo quan feia la secundària superior, i per alguna raó no l’havia tornat mai. Feia força temps que no l’escoltava.
Mentre sentia «Mother’s Little Helper» i «Lady Jane», en Tengo va fer un pilaf amb pernil, bolets i arròs integral i sopa de miso amb tofu i wakame. Va bullir coliflor i hi va posar salsa de curri que ja tenia preparada. Va fer una amanida amb ceba i mongetes. Per a ell, cuinar no era cap molèstia, perquè tenia el costum de pensar mentre cuinava: sobre els problemes quotidians, sobre problemes matemàtics, sobre les seves narracions, o sobre qüestions metafísiques. Quan feinejava a la cuina, aconseguia pensar d’una manera més ordenada que no pas quan no feia res. Però, per molt que s’hi trenqués el cap, no se li acudia quin podia ser aquell «lloc especial» que havia dit la Fukaeri. Era inútil, esforçar-se a pensar ordenadament sobre una cosa que, ja d’entrada, no tenia cap ordre: les conclusions a què podia arribar eren molt limitades.
Van sopar asseguts cadascun a una banda de la taula. No van arribar a mantenir res que es pogués considerar pròpiament una conversa. Es posaven el menjar a la boca sense dir res, com un matrimoni avorrit, pensant cadascun en les seves coses, o bé no pensant res; en el cas de la Fukaeri, era especialment difícil distingir una cosa de l’altra. En acabar, en Tengo es va prendre un cafè, i la Fukaeri va treure púding de la nevera i en va menjar. Mengés el que mengés, no li canviava l’expressió del rostre; semblava que només pensés a mastegar.
En Tengo es va asseure a la taula on treballava i, seguint les indicacions de la Fukaeri, es va esforçar a recordar alguna cosa de l’Aomame.
«Intenta recordar-ne coses. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi».
Tanmateix, no es va poder concentrar en aquesta tasca. Sonava un altre disc dels Rolling Stones, la cançó «Little Red Rooster», de l’època en què Mick Jagger estava obsessionat pel blues de Chicago. No estava malament, però no era una música composta pensant en una persona que s’espremia el cervell per intentar recordar alguna cosa. La banda dels Rolling Stones pràcticament no tenia cançons d’aquesta mena, tan atentes amb l’oient. En Tengo va pensar que havia d’anar a algun lloc per estar sol.
– Surto un moment -va dir.
La Fukaeri, que observava la caràtula del disc dels Rolling Stones que tenia a les mans, va fer que sí com si no li importés gaire.
– Si ve algú, no obris, sigui qui sigui -li va dir en Tengo.
En Tengo, vestit amb una samarreta blau marí de màniga llarga, uns pantalons xinos de color caqui que feia temps que no planxava i unes vambes, va caminar una estona en direcció a l’estació i va entrar en un bar que es deia Cap d’Ordi que hi havia una mica abans d’arribar-hi. Va demanar una cervesa. En aquell bar servien begudes i menjar lleuger. El local era petit, i quan hi havia una vintena de persones, ja era ple. Hi havia estat unes quantes vegades, abans. Entrada la nit hi anaven colles de gent jove i estava molt animat, però entre les set i les vuit del vespre hi havia relativament pocs clients, i s’hi estava molt bé, molt tranquil. Era ideal per asseure’s sol en un racó i llegir prenent una cervesa. Els seients també eren còmodes. En Tengo no sabia d’on havia sortit el nom del bar, ni què significava. Ho podria haver preguntat a l’amo, però de xerrar amb desconeguts no se’n sortia gaire bé. A més, no li suposava cap problema, no saber d’on venia el nom: en tenia prou de saber que aquell bar es deia Cap d’Ordi i que s’hi estava molt bé.
Per sort, al bar no hi havia música posada. Assegut en una taula al costat de la finestra, bevent una Carlsberg i rosegant fruita seca d’un petit bol que n’era ple a vessar, en Tengo va pensar en l’Aomame. Per a ell, recordar l’Aomame era tornar a ser un nen de deu anys, i també tornar a reviure el moment que la seva vida va fer un gir. Quan tenia deu anys, l’Aomame li havia agafat la mà amb força, i després ell s’havia negat a acompanyar el seu pare a cobrar l’impost de l’NHK. Al cap de molt poc es va familiaritzar amb les ereccions. Aquell havia estat un gir molt important en la seva vida. Evidentment, aquell gir hauria tingut lloc sense que l’Aomame li hagués estret la mà, més tard o més d’hora. Tanmateix, ella l’havia encoratjat i havia estimulat aquells canvis, com si l’hagués empès pel darrere.
Va obrir la mà esquerra i en va observar el palmell durant força estona. Als deu anys, ella li havia agafat aquella mà i havia fet que alguna cosa de dintre seu canviés dràsticament. No podia explicar de manera coherent com havia estat possible, però en aquell moment tots dos s’havien entès, i acceptat, amb tota la naturalitat del món, i d’una manera completa, gairebé miraculosa. Una cosa com aquella no passava gaires vegades, a la vida de la gent; o, fins i tot, podia ser que algú morís sense haver-la viscuda mai. Tanmateix, en aquell moment, en Tengo no va acabar d’entendre la importància decisiva que tenia. I no tan sols en aquell moment: s’havia limitat a conservar la imatge d’aquella nena al cor, sense aprofundir-hi gens ni mica.
Ara, ella devia tenir trenta anys, i potser el seu aspecte devia ser força diferent. Devia ser més alta, i tenir pit, i segurament també s’hauria canviat el pentinat. I, suposant que hagués deixat els Testimonis de Jehovà, potser fins i tot es maquillava. Potser ara anava vestida amb roba cara i vistosa. En Tengo no va aconseguir imaginar-se l’Aomame caminant amb pas poderós amb un vestit Calvin Klein i sabates de taló. Però, evidentment, aquesta imatge era perfectament possible: la gent es fa gran, i fer-se gran implica canviar. Podia ser, fins i tot, que ara, ella, fos en aquell mateix bar, i que ell no se n’adonés.
Va tornar a mirar al seu voltant mentre xarrupava una mica de cervesa. Ella era a prop d’allí, en un lloc on es podia arribar caminant. L’hi havia dit la Fukaeri, i ell ho havia acceptat sense més ni més: si ho deia ella, devia ser així.
Tanmateix, a part d’en Tengo, al bar només hi havia una parella jove que semblaven estudiants universitaris, asseguts tots dos junts a la barra, amb els fronts a tocar, parlant apassionadament d’algun tema íntim. Veient-los, en Tengo es va sentir intensament sol per primera vegada en molt de temps. Va pensar que estava sol en aquest món; no estava lligat a ningú.
Va tancar suaument els ulls, es va concentrar i va tornar a recordar l’escena de l’aula de primària. Aquell era, efectivament, l’indret que havia visitat amb els ulls tancats la nit anterior, quan s’havia unit amb la Fukaeri enmig de la intensa tempesta de pluja i trons. L’havia vist de manera molt real, i molt present, i, gràcies a això, el record que en tenia s’havia fet encara més viu que abans, ben bé com si una pluja nocturna n’hagués esbandit la pols que s’hi havia dipositat.
Les inseguretats, les esperances, les pors, estaven escampades per tots els racons de l’aula buida, i s’amagaven, com animalons tímids, dins els objectes. La pissarra amb fórmules mig esborrades; els guixos trencats, curts; les cortines barates gastades pel sol; les flors del gerro de la tarima -no recordava com es deien-; els dibuixos que havien fet els nens, enganxats a la paret amb xinxetes; el mapamundi de la paret del fons de la tarima; l’olor de cera del parquet; les cortines tremoloses; els crits de fora que se sentien per la finestra: en Tengo era capaç de reproduir mentalment aquella escena fins a l’últim detall, i resseguia amb els ulls cada indici, cada projecte, cada endevinalla.
Durant els segons que l’Aomame li havia agafat la mà, en Tengo havia vist força coses, i aquestes coses li havien quedat gravades a les retines amb tanta exactitud com si haguessin estat la lent d’una càmera fotogràfica. Aquella havia estat una de les imatges bàsiques que li havien permès continuar endavant quan tenia deu anys i la seva vida era plena de dolor. La imatge anava acompanyada sempre de la intensa sensació dels dits de la nena. El record de la mà dreta de la nena havia donat valor a en Tengo, invariablement, per afrontar el dolor mentre es feia gran. «No et preocupis: em tens a mi», li deia aquella mà.
No estàs sol.
La Fukaeri havia dit que l’Aomame estava amagada, com un gat ferit.
Pensant-hi bé, era ben curiós. La Fukaeri també s’estava amagant, i no posava ni un peu a fora de l’apartament d’en Tengo. En aquell racó de Tòquio hi havia dues dones que s’amagaven, que fugien d’alguna cosa, i totes dues tenien una relació molt estreta amb en Tengo. ¿Hi devia haver alguna cosa en comú? ¿O només era casualitat?
Evidentment, ningú no li va donar cap resposta. Senzillament, havia llançat la pregunta a l’aire. Massa preguntes, i massa poques respostes, com sempre.
Quan es va acabar la cervesa, el cambrer, un home jove, va venir a preguntar-li si volia res més. Després de dubtar un moment, en Tengo li va demanar un bourbon amb gel i un altre bol de fruita seca. El cambrer li va dir que, de bourbon, només tenien Four Roses, i en Tengo li va respondre que ja li anava bé; tant li feia, la marca. Després va tornar a pensar en l’Aomame. De la cuina que hi havia al fons del local arribava l’aroma d’una pizza coent-se.
¿De qui es devia amagar, l’Aomame? Potser fugia de la justícia, va pensar en Tengo. Tanmateix, trobava impensable que s’hagués convertit en una delinqüent. ¿Quin delicte podia haver comès, ella? No, no la perseguia la policia. Fos qui fos, que la perseguís, no devia tenir res a veure amb la justícia.
De sobte, se li va acudir la possibilitat que fos la mateixa gent que perseguia la Fukaeri. ¿La gent petita? Però, ¿per què, amb quin objectiu, hauria hagut de perseguir l’Aomame, la gent petita?
Tanmateix, suposant que realment fossin ells els qui perseguissin l’Aomame, això significaria, potser, que el nexe d’unió entre totes dues coses era ell. Evidentment, en Tengo no entenia com podia ser-ho; però, suposant que hi hagués alguna relació entre la Fukaeri i l’Aomame, el vincle només podia ser ell mateix. Potser, de manera inconscient, havia exercit alguna mena de força que havia portat l’Aomame fins a prop seu.
¿«Alguna mena de força»?
Es va mirar les mans. No ho entenia. ¿On la devia tenir, aquella força?
Li van portar el Four Roses amb gel, i un altre bol de fruita seca. Va fer un glop de bourbon, es va posar unes quantes fruites seques al palmell de la mà i les va sacsejar lleument, com si fossin daus.
Fos com fos, l’Aomame era en algun lloc de la zona, a una distància que es podia recórrer a peu. Ho havia dit la Fukaeri, i ell la creia. No hauria sabut dir per què, però, en tot cas, la creia. Però, ¿com ho havia de fer, per descobrir el lloc on s’amagava l’Aomame? Si no és fàcil trobar una persona que fa una vida social normal; quan es tracta d’algú que s’amaga amb tota la intenció, naturalment la cosa encara es complica més. ¿Podia anar voltant pels carrers amb un megàfon, cridant el seu nom? No, és clar: ella no sortiria tan tranquil·lament del seu amagatall. Només serviria per cridar l’atenció, i fer més gran el perill que corria.
Encara li devia quedar alguna cosa per recordar, va pensar en Tengo.
«Intenta recordar-ne coses. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi», li havia dit la Fukaeri. Però, des d’abans que ella l’hi digués, en Tengo sempre havia sentit que encara hi havia una o dues coses importants relacionades amb l’Aomame que no recordava, i que de tant en tant el feien posar nerviós, com una pedreta que li hagués entrat a la sabata. No hi havia parat mai gaire atenció, en aquest sentiment, però era molt intens.
En Tengo va deixar la ment totalment en blanc, com si esborrés una pissarra, i va intentar recordar de nou alguna cosa sobre l’Aomame. Va tornar a pentinar el llot tou del fons de la memòria, com un pescador que estirés la xarxa, buscant coses que tinguessin a veure amb l’Aomame, amb ell mateix, amb el que els envoltava. En va tornar a examinar tots els elements, d’un en un, per ordre i amb molta cura. Però es tractava, al capdavall, del record d’un fet que havia tingut lloc vint anys enrere, i, per viu que fos, les dades concretes que en podia extreure eren limitades.
Tanmateix, havia de trobar «alguna» cosa que era allà, «alguna» cosa que li havia passat per alt, i l’havia de trobar ben aviat. Si no, potser tampoc no aconseguiria trobar l’Aomame, que se suposava que era en aquella zona. Si havia de creure el que li havia dit la Fukaeri, el temps que tenia era limitat, i algú perseguia l’Aomame.
Va decidir pensar en la mirada. ¿Què havia mirat, l’Aomame, quan eren a l’aula? ¿I què havia mirat, ell? Va intentar recordar el curs del temps i el moviment de les mirades.
Mentre li estrenyia la mà, la nena havia mirat directament a la cara d’en Tengo; la seva mirada no se n’havia apartat ni un moment. Al principi, en Tengo, totalment desconcertat pel comportament de la nena, l’havia mirada als ulls buscant una explicació. Pensava que allà hi devia haver alguna mena de malentès, o alguna equivocació. Tanmateix, no era cap malentès, ni cap equivocació: el que va veure, als ulls de la nena, era que tenia unes ninetes increïblement clares, unes ninetes tan llises i immaculades com no havia vist mai, com una deu d’aigua tan profunda, tot i ser completament transparent, que no se n’arribés a veure el fons. Semblava que l’haguessin de xuclar, si se les mirava massa estona, i va desviar la mirada per fugir dels ulls de la nena: l’havia de desviar.
Primer va observar els llistons del parquet que tenia als peus i l’entrada de l’aula deserta, i després va girar una mica el cap i va mirar per la finestra. Mentrestant, la mirada de l’Aomame no va vacil·lar gens ni mica: va continuar fitant els ulls d’en Tengo, que miraven per la finestra. Ell notava el pessigolleig que li provocava a la pell. Els seus dits també li estrenyien la mà esquerra amb una força constant, sense defallir en cap moment, sense dubtar. Ella no tenia por, perquè no hi havia absolutament res de què hagués de tenir por, i amb les puntes dels dits intentava transmetre a en Tengo el que sentia.
Com que acabaven de netejar l’aula, havien obert les finestres de bat a bat per ventilar-la, i el vent agitava lleugerament les cortines blanques. Més enllà, s’estenia el cel blau. Encara no feia gaire fred, per ser al desembre. Al cel, molt amunt, hi havia un núvol flotant, un rastre blanc i allargat de la tardor, que semblava acabat de pintar. I també hi havia alguna altra cosa, una cosa que surava sota el núvol. ¿El sol? No; allò no era el sol.
En Tengo va contenir la respiració, es va posar els dits als polsos i va intentar veure-hi més endins, en aquell record, concentrant tant la seva atenció que semblava un fil que es pogués trencar en qualsevol moment.
Sí, hi havia la lluna.
Encara faltava una estona perquè es pongués el sol, però la lluna ja es veia clarament: una lluna creixent, que havia assolit tres quarts de la seva mida completa. Havia quedat meravellat que, tot i ser encara clar, la lluna es veiés tan grossa i tan clara; d’això, se’n recordava. Aquella massa de pedra insensible, que semblava penjar d’un fil invisible, estava suspesa en un punt baix del cel, com si no sabes on col·locar-se. Tenia, per alguna raó, un aspecte artificial, i a primer cop d’ull semblava fabricada per l’home, com si fos un element que formés part d’un decorat. Tanmateix, era, naturalment, la lluna de debò: ningú no es prendria la molèstia de penjar una lluna falsa al cel de debò.
Quan se’n va adonar, l’Aomame ja no mirava als ulls d’en Tengo. La seva mirada es dirigia al mateix indret que la d’ell. L’Aomame observava la mateixa lluna diürna suspesa al cel que ell, mentre li estrenyia encara la mà, amb una cara molt seriosa. En Tengo li va tornar a mirar els ulls. Ja no els tenia tan clars com abans: aquella transparència que hi havia feia tot just un moment havia estat d’una naturalesa excepcional. Ara, però, el que s’hi veia era una cosa dura i cristal·lina que, si bé brillava, tenia, al mateix temps, un rigor que feia pensar en el gebre. En Tengo no va aconseguir comprendre què significava, aquell canvi.
Finalment, la nena va semblar prendre una resolució ferma. Li va deixar anar la mà de sobte, va donar l’esquena a en Tengo i, sense dir ni una sola paraula, va sortir corrents de l’aula i el va deixar en un buit profund, sense girar-se ni una sola vegada.
En Tengo va obrir els ulls, va deixar de concentrar-se, va sospirar profundament i després va fer un glop de bourbon. Va notar com el líquid li passava pel coll i li baixava per l’esòfag. Després va tornar a agafar aire i el va deixar anar. Ja no veia l’Aomame: ella li havia girat l’esquena i havia sortit de l’aula. I també havia desaparegut de la seva vida.
I després havien passat vint anys.
«És la lluna», va pensar en Tengo.
En aquell moment, ell havia mirat la lluna. I l’Aomame, com es podia esperar, havia mirat la mateixa lluna; la massa de pedra cendrosa suspesa al cel encara clar de quarts de quatre, el satèl·lit callat i solitari. Havien mirat aquella lluna un al costat de l’altre. Però, ¿què podia significar, allò? ¿Que la lluna el portaria al lloc on era l’Aomame?
De sobte se li va acudir que en aquell moment, l’Aomame potser li havia confiat en secret alguna cosa a la lluna. Potser havien fet algun pacte secret, ella i la lluna. A la mirada que la nena havia dirigit a la lluna hi havia alguna cosa terriblement seriosa que ho feia pensar.
Evidentment, en Tengo no sabia què havia pogut oferir l’Aomame a la lluna, en aquell moment, però, més o menys, s’imaginava què li podia haver concedit la lluna a ella. Segurament, una solitud i una calma pures, perquè aquests són els millors dons que la lluna ens pot concedir.
En Tengo va pagar el compte i va sortir del Cap d’Ordi. Va mirar cap amunt, però no va veure la lluna. El cel era clar, i la lluna ja devia haver sortit, però des del carrer, envoltat d’edificis, no es veia. Va caminar d’un carrer a l’altre amb les mans a les butxaques, buscant-la. Volia anar a algun lloc on tingués un bon angle de visió, però a Kôenji no era fàcil, trobar un lloc així; el terreny era tan pla que fins i tot costava trobar alguna zona amb pendent. Tampoc no hi havia cap lloc una mica elevat. Hauria estat bé pujar al terrat d’algun edifici des d’on pogués mirar en totes direccions, però no en veia cap d’adequat per pujar-hi.
Mentre caminava a l’atzar, però, en Tengo va recordar de sobte que hi havia un parc infantil a prop d’allí. De vegades hi havia passat pel davant tot passejant. No era un parc gaire gran, però li semblava recordar que hi havia un tobogan. Si s’hi enfilava, potser veuria bé el cel. No és que fos una gran alçada, però segurament el camp de visió seria una mica més ampli que des de terra. Va caminar cap a aquell parc. Les agulles del rellotge indicaven que faltava poc per a les vuit.
Al parc no hi havia ningú. Al bell mig s’hi dreçava un fanal de mercuri molt alt que n’il·luminava tots els racons. Hi havia un gran zelkova, encara amb el fullatge molt espès. També hi havia diverses plantes de poca alçada, una font, bancs, uns gronxadors i el tobogan, així com uns lavabos públics, que tanmateix els treballadors del districte tancaven amb clau quan es feia fosc, potser per evitar que hi entressin els vagabunds. De dia, hi venien mares joves amb fills que encara no anaven al parvulari, i deixaven que els nens juguessin mentre elles xerraven. En Tengo les havia vistes moltes vegades. Això no obstant, després de la posta de sol, gairebé no el visitava ningú.
En Tengo es va enfilar al tobogan, s’hi va posar dret i va mirar cap al cel nocturn. A la banda nord del parc s’alçava un edifici nou de sis plantes. Abans no hi era. El devien haver construït feia molt poc. L’edifici impedia veure el cel a la banda nord, com si fos un mur, però a les altres només hi havia edificis baixos. En Tengo va mirar al voltant i va trobar la lluna al sud-oest. Estava suspesa damunt d’una casa vella de dues plantes. Era creixent, i tenia tres quarts de la seva grandària total. Igual que la lluna de feia vint anys, va pensar en Tengo. Tenia exactament la mateixa grandària, i la mateixa forma. Era una casualitat ben curiosa. O potser no.
Tanmateix, aquella lluna que brillava clara i lluminosa, suspesa al cel nocturn de principi de tardor, tenia la calidesa introspectiva característica de l’estació, i la impressió que produïa era força diferent de la d’aquella altra de quarts de quatre d’una tarda del mes de desembre. Aquella llum pacífica i natural reconfortava el cor de la gent que la mirava, de la mateixa manera que el reconforten els corrents d’aigua clara o la remor suau de les fulles dels arbres.
En Tengo es va estar una bona estona dret al capdamunt del tobogan, observant la lluna. Des de la direcció de la ronda número set li arribava una barreja de sons de pneumàtics de diverses mides que semblava la remor del mar. De sobte, aquest so va fer pensar a en Tengo en la residència de la costa de Chikura on es trobava el seu pare.
Com sempre, la llum mundana de la ciutat feia invisibles les estrelles. El cel era ben clar, però només es veien unes quantes estrelles especialment brillants, que titil·laven tènuement en diversos punts del cel. Tot i així, però, la lluna es veia perfectament. La lluna brillava amb diligència, sense queixar-se gens ni mica de l’enllumenat, de la contaminació acústica, o de la pol·lució de l’aire. Esforçant la vista, s’hi reconeixien les curioses ombres que hi creaven els cràters i els mars gegants. Mentre en contemplava la brillantor amb tota innocència, a l’interior d’en Tengo es va despertar una mena de memòria ancestral. La lluna havia acompanyat sempre la humanitat, des d’abans que dominés el foc, les eines o el llenguatge: la il·luminava quan el món quedava a les fosques, com una lluminària enviada pel cel, calmant-li la por, i el seu cicle li havia proporcionat la noció del temps. Fins i tot ara, quan a la major part del món les tenebres ja havien estat vençudes, l’agraïment que la gent sentia per la pietat desinteressada de la lluna estava gravada profundament en els seus gens, en forma d’un record col·lectiu ple de calidesa.
En Tengo es va adonar que, si s’hi parava a pensar, feia molt temps que no havia mirat la lluna amb tanta atenció. No recordava l’última vegada que l’havia vista. Quan vivies a la ciutat, sempre corrent d’un lloc a l’altre, sense adonar-te’n acabaves mirant-te sempre els peus. Fins i tot t’oblidaves de mirar al cel de nit.
Després, en Tengo es va adonar que en un punt una mica separat de la lluna n’hi brillava una altra. Al començament es va pensar que només l’hi semblava, o bé que era una il·lusió òptica que creava la llum. Tanmateix, per vegades que se les mirés, allà hi havia dues llunes de contorns perfectament definits. Es va quedar un moment sense paraules, amb la boca una mica oberta, mirant en aquella direcció amb la ment en blanc. Era incapaç de concentrar-se en allò que veia. No aconseguia casar la silueta amb l’objecte, de la manera com, de vegades, no aconseguim lligar un concepte amb una paraula.
¿Hi havia una altra lluna?
Va tancar els ulls i es va masegar les galtes amb els palmells de les mans. ¿Què li passava? No havia begut pas tant. Va inspirar lentament i va expirar l’aire a poc a poc. Va comprovar que tingués el cap clar. En la foscor en què el sumien els ulls tancats, va confirmar qui era, on es trobava en aquell moment i què estava fent: setembre de 1984, Tengo Kawana, barri de Kôenji del districte de Suginami, parc infantil, mirant el cel i la lluna. No n’hi havia cap dubte.
Després va obrir els ulls a poc a poc i va tornar a alçar la vista al cel. Amb calma, amb molt de compte. Però, efectivament, hi havia dues llunes.
No era cap il·lusió. Hi havia dues llunes. En Tengo es va quedar molta estona amb el puny dret tancat amb molta força.
La lluna callava, com sempre. Però ja no estava sola.
19
AOMAME
Quan es va despertar la filia
Tot i tractar-se d’una història fantàstica, Crisàlide d’aire era bàsicament una novel·la fàcil de llegir. Estava escrita amb l’estil de llengua oral propi d’una nena de deu anys. No hi havia paraules difícils, raonaments complicats, descripcions llargues ni expressions formals. Tota la narració, de principi a final, era explicada per la nena. El que deia era fàcil d’entendre, concís i, la majoria de vegades, agradable a l’oïda, però, tot i així, pràcticament no donava cap explicació: la protagonista es limitava a narrar el que ella mateixa havia vist seguint el curs dels esdeveniments. No hi havia moments en què s’aturés a plantejar-se preguntes com ara: «¿Què està passant?» o «¿Què vol dir, això?». Senzillament, anava avançant a poc a poc però amb pas segur, i el lector n’adoptava el punt de vista i caminava al seu costat amb tota naturalitat, de manera que quan se n’adonava, ja es trobava en un altre món: en un món «que no era aquest», en un món on la gent petita feia crisàlides d’aire.
Després de llegir les deu primeres pàgines, l’Aomame va quedar molt impressionada per l’estil. Si realment havia estat en Tengo, qui havia escrit la novel·la, no hi havia cap dubte que tenia un gran talent com a escriptor. El Tengo que l’Aomame havia conegut era famós, sobretot, com a geni de les matemàtiques, i se’l considerava un nen prodigi. Solucionava com si res problemes matemàtics tan difícils que ni tan sols els grans els haurien sabut resoldre. Tot i que no tant com en matemàtiques, en les altres assignatures també treia unes notes fantàstiques, i, fes el que fes, cap dels altres nens estava al seu nivell. També era alt i fort, i sobresortia en tots els esports. Tanmateix, l’Aomame no recordava que destaqués a l’hora d’escriure. Potser, en aquella època, aquest talent quedava a l’ombra de la seva capacitat matemàtica, i no cridava gaire l’atenció.
O, potser, en Tengo s’havia limitat a traslladar per escrit el que la noia li havia explicat; potser al text no hi havia posat gran cosa de collita pròpia. Tanmateix, a l’Aomame li feia l’efecte que no es devia haver limitat a fer això. A primera vista, l’estil semblava senzill i completament franc, però, llegint-lo amb atenció, es feia evident que havia estat perfectament calculat i disposat. No hi havia ni un sol fragment massa llarg, però, alhora, hi havia tota la informació necessària. Se n’havien eliminat al màxim les expressions adjectives, però les descripcions eren precises i plenes de matisos. I, sobretot, les frases tenien una musicalitat excepcional. Encara que no les llegissin en veu alta, els lectors hi percebien ressonàncies molt profundes. No eren pas frases que una noia de disset anys pogués escriure de manera natural i espontània.
Després de constatar aquest fet, l’Aomame va continuar llegint les pàgines següents amb la màxima atenció.
La protagonista era una nena de deu anys que vivia en una petita «comunitat» al mig de les muntanyes. Tant el seu pare com la seva mare prenien part en la vida col·lectiva de la comunitat. La nena no tenia germans. Com que havia anat a viure en aquell lloc poc després d’haver nascut, gairebé no sabia res del món exterior. Els tres membres de la família, enfeinats com estaven en les seves tasques respectives, no tenien gaires oportunitats per reunir-se i parlar tranquil·lament, però, tot i així, s’entenien molt bé. Durant el dia, la nena anava a l’escola local, i els pares treballaven, principalment fent les feines agrícoles. Sempre que tenien un moment lliure, els nens també ajudaven al camp.
Als adults que vivien a la comunitat no els agradava com funcionava el món exterior. Tot sovint repetien que aquell món on vivien era una fortalesa, una bella illa solitària enmig del mar del capitalisme. La nena no sabia què era el capitalisme -de vegades, ella també feia servir la paraula «materialisme»-; només deduïa, a partir del matís de menyspreu que notava quan els altres usaven aquella paraula, que devia ser alguna cosa retorçada, que anava en contra de la naturalesa i del que ha de ser. Li havien ensenyat que per mantenir el cos i el pensament nets, havia de relacionar-se tan poc com pogués amb el món exterior, perquè, si no, se’t contaminava el cor.
La comunitat estava formada per una cinquantena d’homes i dones relativament joves, i es dividia en dos grups principals. Un tenia la revolució com a objectiu, i l’altre perseguia la pau. Els pares de la nena pertanyien més aviat al segon. El seu pare era la persona més gran que hi havia a la comunitat, i hi havia tingut un paper central des que havia estat creada.
Evidentment, una nena de deu anys era incapaç d’explicar, de manera raonada, el conflicte que hi havia entre tots dos grups. Tampoc no acabava d’entendre la diferència entre la revolució i la pau: només tenia la impressió que la revolució era una manera de pensar punxeguda, i que la pau tenia una forma més aviat arrodonida. Cadascuna d’aquestes maneres de pensar tenia una forma i uns matisos propis, i anaven creixent i empetitint-se cíclicament, com la lluna. Aquest era el grau de comprensió que en tenia.
La nena tampoc no sabia com s’havia creat la comunitat; només li havien explicat que feia uns deu anys, al cap de poc que ella nasqués, hi havia hagut un gran moviment a la societat i que la gent de la comunitat havia deixat la vida urbana i s’havia traslladat a aquell poble aïllat de les muntanyes. Tampoc no sabia gran cosa de la gran ciutat. Mai no havia anat en tren, ni havia pujat a un ascensor, ni havia vist cap edifici de més de tres plantes. Hi havia massa coses que no entenia. L’únic que coneixia eren les coses que tenia al voltant, que podia veure i tocar.
Precisament perquè hi havia diverses maneres de pensar, la gent que vivia allà tenia un sentiment de comunitat molt sòlid. Tots compartien la idea que viure apartat del capitalisme era bo, i sabien perfectament que, encara que les seves maneres de pensar prenguessin formes i matisos diversos, no sobreviurien si no feien pinya. A penes en tenien prou per viure. Es passaven els dies treballant sense descans, conreaven verdures, feien intercanvis amb els veïns de la zona, venien els excedents, evitaven tant com podien fer servir productes fabricats en massa, vivien enmig de la naturalesa. Els aparells elèctrics que es veien obligats a utilitzar, els havien recollits en deixalleries i els havien arreglats ells mateixos, i gairebé tota la roba que portaven era vella, i els l’havien enviada d’alguna banda.
Hi havia gent que abandonava la comunitat perquè era incapaç d’adaptar-se a aquella vida pura però molt dura, i altra gent que n’havia sentit parlar i venia a integrar-s’hi. Les noves incorporacions eren més nombroses que no pas les baixes, de manera que la comunitat anava augmentant gradualment de membres, i aquesta tendència era benvinguda. Al poble abandonat on vivien encara hi havia moltes cases que es podien ocupar si s’arreglaven una mica, i quedaven molts camps per conrear. Era una notícia excel·lent, que hi hagués més mans per ajudar.
Entre els membres, hi havia uns vuit o deu nens. La majoria havien nascut a la comunitat, i la més gran era la protagonista. Els nens assistien al col·legi de primària de la zona. Anaven i tornaven de l’escola tots junts, a peu. Havien d’anar al col·legi local perquè ho establia la llei; a més, els fundadors de la comunitat pensaven que era imprescindible mantenir bones relacions amb la gent del voltant. D’altra banda, però, els nens de la població local bandejaven els de la comunitat, o fins i tot els pegaven, i, per aquesta raó, ells ho feien tot en grup. Si es mantenien junts, estaven més protegits, tant dels atacs físics com de la contaminació del cor.
A banda del col·legi, a la comunitat havien creat una escola pròpia, i els membres feien torns per ensenyar a la canalla. La majoria tenien estudis superiors, i no eren pas pocs els qui havien rebut formació com a professors, per la qual cosa no havia estat gens difícil crear l’escola. Havien fet els seus propis llibres de text, i ensenyaven les bases per llegir, escriure i calcular, així com els fonaments de la química, la física, la fisiologia i la biologia. També hi ensenyaven com era al món. Hi havia dos sistemes, el capitalista i el comunista, que s’odiaven mútuament. Tanmateix, tots dos tenien problemes molt greus, i, en general, el món anava en una direcció que no era gens bona. Originalment, el comunisme tenia una doctrina excel·lent, plena de grans idees, però per culpa dels polítics egoistes havia perdut el rumb i s’havia convertit en un sistema pervers. Havien ensenyat la fotografia d’un d’aquells «polítics egoistes» a la nena. Era un home amb un nas molt recte i una barba molt negra i molt grossa, i a ella li havia fet pensar en el rei dels dimonis.
A la comunitat no hi havia televisors, i estava prohibit escoltar la ràdio, llevat d’alguns casos especials. Els diaris i les revistes també estaven restringits. Les notícies que es considerava que calia saber s’explicaven oralment a la sala de reunió, durant el sopar. Els membres presents reaccionaven fent crits de celebració o esbufecs de rebuig davant de cadascuna de les notícies: hi havia molts més esbufecs que no pas crits de celebració. Aquesta era l’única experiència amb els mitjans de comunicació que havia tingut la protagonista. Mai no havia vist una pel·lícula, ni llegit un còmic; l’únic que li permetien era escoltar música clàssica. A la sala de reunió hi havia un equip de música i un munt de discos que algú havia portat. Quan tenia una estona lliure, podia anar allà a escoltar simfonies de Brahms, peces per a piano de Schumann, música per a clavecí de Bach o música religiosa. Aquest era el principal passatemps, pràcticament l’únic, que tenia.
Un dia van castigar la nena. Aquella setmana li havien manat que s’encarregués, al matí i al vespre, d’unes quantes cabres, però havia estat molt enfeinada amb els deures de l’escola i les altres feines que havia de fer i un vespre se n’havia oblidat completament. L’endemà al matí havien trobat el cos ja fred de la cabra més vella, que era cega. El càstig consistia a estar-se deu dies apartada de la comunitat.
La gent creia que aquella cabra tenia un simbolisme especial, però era força vella i estava consumida per una malaltia -no es deia quina- que no hi havia manera de curar-li. Independentment de qui la cuidés o la deixés de cuidar, no hi havia cap expectativa que la cabra es guarís, i només era qüestió de temps, que es morís. Però no per això es podia passar per alt la falta que havia comès la nena. No era qüestió, només, que la cabra s’hagués mort, sinó que la nena havia descuidat la tasca que li havia estat assignada. L’exclusió era un dels càstigs més severs que es podien rebre dins la comunitat.
Van tancar la nena, amb el cadàver de la cabra cega, en un petit magatzem fet de fang. Anomenaven aquell magatzem l’«espai de reflexió»: a les persones que violaven alguna regla de la comunitat, els donaven la possibilitat de reflexionar sobre la falta que havien comès. Mentre complia el càstig d’exclusió, ningú no va parlar amb la nena, que havia de passar deu dies en silenci complet. Li portaven l’aigua i el menjar imprescindibles, però l’interior del magatzem era fosc, fred i humit. I hi havia, a més, la pudor que feia la cabra morta. La porta estava tancada amb clau per fora, i en un racó hi havia una galleda perquè fes les necessitats. En un punt molt alt d’una paret hi havia una petita finestra per la qual entrava la llum del sol i de la lluna, i, quan no estava ennuvolat, també s’hi veien unes quantes estrelles. No hi havia més llum, a part de la dels astres. La nena passava les nits tremolant estirada en un matalàs, damunt el terra de fusta dur, embolicada amb dues mantes velles. Ja eren a l’abril, però les nits a la muntanya eren fredes. Quan es feia fosc, els ulls de la cabra morta brillaven, reflectint la llum de les estrelles. A la nena li feia por, i no podia dormir.
A la tercera nit, la cabra va obrir completament la boca. L’hi havien oberta empenyent des de dins. Tot seguit, en van sortir uns homenets petits, un rere l’altre. Eren sis en total. Quan sortien només feien uns deu centímetres d’alçada, però així que tocaven a terra començaven a créixer ràpidament, com bolets després de la pluja. Tanmateix, només van arribar a fer uns seixanta centímetres. Van dir que eren «la gent petita».
La nena va pensar que allò semblava La Blancaneus i els set nans; quan era petita, el seu pare li havia llegit aquell conte. Però en faltava un, perquè fos com al conte.
– Si t’estimes més que siguem set, podem ser set -va dir un dels homenets amb la veu greu. Li podien llegir el pensament, pel que es veia. La nena els va tornar a comptar i no eren sis, sinó set. Igualment, però, no li va semblar especialment estrany: quan la gent petita havia sortit de la boca de la cabra, les regles del món havien canviat, i a partir d’aquell moment res del que passés no seria insòlit.
– ¿Com és, que heu sortit de la boca de la cabra morta? -els va preguntar la nena. Es va adonar que la veu li sonava una mica diferent, i que no parlava com sempre. Potser era perquè havia passat tres dies sense parlar amb ningú.
– Perquè la boca de la cabra fa de camí de pas -va dir un homenet amb la veu ronca-. Fins que no hem arribat aquí, nosaltres tampoc no sabíem que era la boca d’una cabra.
– A nosaltres no ens fa res -va dir un amb la veu aguda-. Tant ens fa que sigui una cabra, una balena o un pèsol, mentre ens serveixi de camí d’entrada.
– Com que l’has creat, nosaltres l’hem provat, per veure on fèiem cap -va dir el de la veu greu.
– Jo he creat el camí d’entrada -va dir la nena. Realment, no semblava la seva veu.
– Ens has fet un gran favor -va dir un homenet amb la veu molt fluixa.
Uns quants van fer sons per indicar que hi estaven d’acord.
– ¿Vols jugar a fer una crisàlide d’aire? -va proposar un que tenia veu de tenor.
– Ja que som aquí… -va dir un baríton.
– Una crisàlide d’aire -va preguntar la nena.
– Traiem fils de l’aire i en fem un cau. I cada vegada es fa més gran -va dir el de la veu greu.
– I per a qui és, aquest cau -va preguntar la nena.
– Ja ho veuràs -va dir el baríton.
– Quan surti, ho sabràs -va dir el de la veu greu.
– He he -va riure un altre homenet.
– Us hi puc ajudar -va preguntar la nena.
– Oh, i tant! -va fer el de la veu ronca.
– Ens has fet un gran favor. Fem-la junts -va dir el tenor.
Un cop t’hi acostumaves, no era gens difícil, treure fils de l’aire. Com que la nena tenia força traça, amb les mans, no va trigar gaire a fer-ho prou de pressa. Si t’hi fixaves bé, a l’aire hi havia fils; per veure’ls, només ho havies d’intentar.
– Sí, així. Ho fas molt bé -va dir l’homenet de la veu fluixa.
– Ets una nena molt llesta. Aprens de pressa -va dir el de la veu aguda. Tots anaven vestits amb la mateixa roba i feien la mateixa cara, però, en canvi, cadascun tenia una veu diferent.
La roba que portava la gent petita era corrent, de la que pots trobar en qualsevol lloc. El curiós era que no se’n podia fer cap més descripció. Així que n’apartaves els ulls, t’era impossible recordar quina roba portaven posada. I es podia dir el mateix de les seves cares: eren totalment corrents, ni maques ni lletges, i, un cop en desviaves la vista, era impossible recordar com eren. Amb els cabells passava el mateix: no eren llargs ni curts, eren cabells i prou. I no feien cap olor.
Quan va apuntar l’alba, van cantar els galls i el cel es va començar a il·luminar a l’est, els set homenets van deixar de treballar i es van estirar per desentumir-se. Després van amagar la crisàlide d’aire blanca, que només tenia la grandària d’una cria de conill, en un racó del magatzem. Devia ser perquè no la trobés la persona que venia a portar l’esmorzar.
– Es fa de dia -va dir el de la veu fluixa.
– S’ha acabat la nit -va dir el de la veu greu.
«Podrien fer una coral, amb tantes veus diferents», va pensar la nena.
– Nosaltres no tenim cançons -va dir l’homenet amb veu de tenor.
– He he -va fer el més rialler.
La gent petita va tornar a encongir-se fins a fer deu centímetres, com quan havien vingut, van formar una fila i van anar entrant a la boca de la cabra.
– Aquesta nit tornarem a venir -va dir a la nena l’homenet de la veu fluixa des de dins la boca de la cabra, abans de tancar-la-. No pots dir a ningú que hem vingut.
– Si parles de nosaltres amb algú, passarà una cosa que no serà gens bona -va afegir el de la veu ronca per si de cas.
– He he -va fer el més rialler.
– No ho diré a ningú -va dir la nena.
Igualment, segur que no se la creurien, encara que ho digués. Moltes vegades, quan deia alguna cosa que li passava pel cap, els grans la renyaven; li deien que no sabia distingir la realitat de la imaginació. Pel que es veia, la forma i els matisos del seu pensament eren força diferents dels de l’altra gent. Ella no acabava d’entendre què tenia de dolent, la manera com pensava, però era millor que no parlés amb ningú sobre la gent petita.
Després que desaparegués la gent petita i que la boca de la cabra es tornés a tancar, la nena es va estar força estona buscant el lloc on havien amagat la crisàlide d’aire, però no hi va haver manera de trobar-la. L’havien amagada molt bé, perquè tot i que hi havia molt poc espai, no aconseguia trobar-la, per molt que cerqués. ¿On la podien haver ficada?
Després, es va embolicar amb les mantes i va dormir amb una pau amb què feia temps que no dormia, sense somiar, sense despertar-se cap cop. Va gaudir molt d’aquell son profund.
Durant el dia, la cabra va continuar morta. Tenia el cos rígid i els ulls entelats, com boles de vidre. Tanmateix, així que es va pondre el sol i el magatzem va quedar a les fosques, els ulls li van brillar a la llum de les estrelles, i llavors, com si els guiés aquella llum, la boca de la cabra es va obrir i en va sortir la gent petita. Aquesta vegada eren set des de bon començament.
– Continuem la feina d’ahir -va dir l’homenet de la veu ronca.
Els altres sis van anar fent sons que indicaven que hi estaven d’acord.
Els set homenets i la nena es van asseure formant un cercle al voltant de la crisàlide i van continuar la feina. Treien fils blancs de l’aire amb els quals anaven fent la crisàlide. Pràcticament no obrien la boca, i s’afanyaven a treballar en silenci. Si et concentraves en la feina i no paraves de fer anar les mans, no notaves el fred de la nit. El temps va passar sense que la nena se n’adonés. Tampoc no es va avorrir, ni li va venir son. La crisàlide s’anava fent grossa, a poc a poc però de manera evident.
– Com l’haurem de fer, de grossa -va demanar la nena quan faltava poc per a l’alba. Volia saber si tindrien temps d’enllestir la feina abans que s’acabessin els deu dies d’exclusió.
– Tan grossa com puguem -li va respondre el de la veu aguda.
– Quan és prou grossa, s’obre tota sola -va dir el tenor, com si estigués content.
– I llavors en surt una cosa -va dir el baríton amb la seva veu poderosa.
– Quina cosa -va preguntar la nena.
– T’hauràs d’esperar que surti -va dir el de la veu greu.
– He he -va fer el més rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
L’estil de la novel·la tenia una foscor particular, molt curiosa. Quan se’n va adonar, l’Aomame va fer una lleu ganyota. La història semblava un conte fantàstic per a nens, però per sota hi circulava un corrent fosc, invisible, molt poderós; l’Aomame el notava en la ressonància sinistra d’aquelles frases despullades i concises. Hi havia una grisor que feia pensar que s’estava a punt de declarar alguna malaltia; una malaltia mortal que aniria devorant la persona a partir del centre de la seva ànima. I el que havia portat la malaltia era aquella mena de coral formada pels set homenets. L’Aomame va pensar que, sens dubte, hi havia alguna cosa que no era sana, allà. I, tanmateix, a les veus dels homenets hi captava alguna cosa que li era molt familiar, fins al punt que l’envaïa un sentiment de fatalitat.
Va aixecar els ulls del llibre i va recordar que, abans de morir, el Líder li havia parlat de la gent petita.
«Hi hem conviscut des de temps immemorials, des d’abans que existissin el bé i el mal, quan l’ésser humà encara no tenia consciència».
Va continuar llegint la història.
La gent petita i la nena van continuar treballant, i al cap d’uns dies, la crisàlide d’aire havia assolit la mida d’un gos gros.
– Demà s’acaba el càstig, i me’n vaig d’aquí -els va dir la nena abans que es fes de dia.
Els set homenets la van escoltar sense dir res.
– O sigui que ja no podrem fer la crisàlide d’aire junts.
– Si que és llàstima! -va dir el tenor, com si realment ho sentís.
– Però ja falta molt poc, perquè acabem -va dir el de la veu aguda-. Una miqueta més, i estarà llesta.
Els set homenets es van posar l’un al costat de l’altre i van mirar la crisàlide d’aire, com si la mesuressin amb els ulls.
– Ja falta poc -va dir el de la veu ronca, com si entonés la tornada d’una cançó de mariners.
– He he -va fer el més rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
El càstig de deu dies d’exclusió es va acabar i la nena va tornar a la comunitat. Es va tornar a incorporar a aquella vida plena de regles i va deixar de tenir temps per estar sola. Òbviament, tampoc no podia ajudar la gent petita a fer la crisàlide d’aire. Cada nit, abans d’adormir-se, s’imaginava els set homenets asseguts al voltant de la crisàlide, treballant i fent-la cada vegada més grossa. No podia pensar en res més. Era, realment, com si aquella crisàlide se li hagués ficat dins el cap.
Es moria de ganes de saber què hi havia a dins de la crisàlide d’aire, què en sortiria, quan arribés el moment i s’obrís. Li sabia moltíssim greu no poder-hi estar present, per veure-ho amb els seus propis ulls. Després d’ajudar-los tant, bé s’havia guanyat el dret a ser-hi. Va arribar a pensar seriosament que podria cometre alguna altra falta perquè la castiguessin amb l’exclusió i la tornessin a enviar al magatzem. Però encara que passés per aquell tràngol, potser la gent petita no tornaria a anar al magatzem. A més a més, ja s’havien endut la cabra morta i l’havien enterrada en alguna banda. Els seus ulls ja no brillarien a la llum de les estrelles.
La novel·la explicava la vida que feia la nena dins la comunitat: les tasques perfectament organitzades i els treballs assignats; la cura que havia de tenir dels nens petits, pel fet de ser la més gran, i la manera com els ajudava; els àpats senzills; els contes que de vegades li llegien els seus pares abans que s’adormís; la música clàssica que escoltava quan trobava el moment; la vida sense contaminació.
La gent petita la va visitar mentre dormia, perquè, quan volien, es podien introduir en els somnis de la gent. Li van dir que la crisàlide d’aire ja estava a punt d’obrir-se, i la van convidar a anar-ho a veure. Quan es pongués el sol, havia d’agafar una espelma i anar al magatzem sense que la veiés ningú.
La nena no va poder reprimir la curiositat. Va sortir del llit, va agafar l’espelma que tenia preparada i va anar al magatzem vigilant de no fer soroll en caminar. No hi havia ningú, només la crisàlide d’aire a terra, a les fosques. Era força més grossa que l’última vegada que l’havia vista. Devia fer una llargada d’un metre i trenta o quaranta centímetres, i tota la superfície emetia una llum suau. Tenia una forma molt bonica, i a la part del centre hi havia una banda una mica més estreta, que quan era més menuda encara no tenia. Semblava que la gent petita havia treballat de valent, des de l’última vegada que els havia ajudat. I la crisàlide ja es començava a obrir: tenia una esquerda vertical clarament visible. La nena es va ajupir i va mirar a l’interior a través de l’esquerda.
Va descobrir que el que hi havia a dins de la crisàlide d’aire era ella mateixa. Es va contemplar a si mateixa estirada tota nua allà dins. Aquella rèplica seva estava estirada cap amunt, amb els ulls tancats. Semblava inconscient, i no respirava. Era com una nina.
– Aquesta d’aquí és la teva filia -va dir el que tenia la veu ronca, i després va tossir.
En girar-se, es va adonar que de sobte hi havia els set homenets i formaven un semicercle.
– Filia -va repetir la nena mecànicament.
– I tu ets la seva mater -va dir el de la veu greu.
– Mater i filia -va repetir la nena.
– La filia és la representant de la mater -va dir l’homenet de la veu aguda.
– Estic partida en dues -va preguntar la nena.
– No és això -va dir el tenor-. No és que estiguis partida en dues. Tu ets la de sempre, de cap a peus, no et preocupis. La filia no és res més que una ombra de l’esperit de la mater, que ha pres forma.
– Quan es despertarà, aquesta nena.
– Aviat. Quan arribi el moment -va dir l’homenet amb veu de baríton.
– Què farà, aquesta filia, si és l’ombra del meu esperit -va preguntar la nena.
– Farà el paper de parsiva -va dir, baixet, el de la veu fluixa.
– De parsiva -va dir la nena.
– És la persona que percep -va dir el de la veu ronca.
– Li diu al resciva el que ha percebut -va afegir el de la veu aguda.
– O sigui, que la filia és el nostre camí d’entrada -va dir l’homenet amb veu de tenor.
– En lloc de la cabra -va preguntar ella.
– La cabra morta només era un camí de pas provisional -va dir l’homenet de la veu greu-. Per unir el lloc on vivim amb aquest, necessitem una filia viva que ens faci de parsiva.
– Què fa, la mater -va preguntar la nena.
– La mater s’està a prop de la filia -va dir el de la veu aguda.
– Quan es despertarà, la filia -va demanar la nena.
– D’aquí a dos o tres dies -va dir el tenor.
– O demà passat, o l’altre -va dir el de la veu fluixa.
– Has de cuidar bé aquesta filia -va dir el baríton-, perquè és la teva.
– Si no la cuida la mater, la filia no està completa, i és difícil que visqui gaire temps -va dir el de la veu aguda.
– Si perd la filia, la mater perd l’ombra del seu esperit -va dir el tenor.
– I què li passa, a la mater que perd l’ombra del seu esperit -va preguntar la nena.
Els homenets es van mirar entre ells, però ningú no va respondre a aquesta pregunta.
– Quan la filia es desperti, hi haurà dues llunes al cel -va dir el de la veu ronca.
– Les dues llunes reflecteixen l’ombra de l’esperit -va dir el baríton.
– Hi haurà dues llunes -va repetir la nena mecànicament.
– És el senyal. Mira el cel amb molta atenció -va dir la veu fluixa.
– Fixa-t’hi molt -va insistir el de la veu greu-. Compta les llunes que hi ha.
– He he -va fer el més rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
La nena va fugir.
Allà hi havia alguna cosa errònia, que no estava bé, que era retorçada i antinatural: la nena se n’adonava. No sabia què volia la gent petita, però en veure’s a si mateixa a dins de la crisàlide d’aire va tenir por. Era incapaç de conviure amb una còpia de si mateixa que estigués viva i es mogués. Havia de fugir d’allà, i havia de fugir tan aviat com pogués, abans que es despertés la seva filia; abans que hi hagués dues llunes al cel.
A la comunitat estava prohibit que els membres tinguessin diners. El pare de la nena, però, li havia donat d’amagat un bitllet de deu mil iens i una mica de canvi. «Els has d’amagar de manera que no els trobi ningú», li havia dit. Després li havia donat un paper amb un nom, una adreça i un número de telèfon. «Si arribés un moment que haguessis de marxar d’aquí, fes servir aquests diners per comprar un bitllet, agafa el tren, i vés a aquesta adreça».
Potser el seu pare temia la possibilitat que algun dia hi hagués problemes a dins de la comunitat. La nena no va dubtar, i es va posar en acció immediatament: no tenia temps per acomiadar-se dels seus pares.
Va treure el bitllet de deu mil iens, el canvi i el paper de l’ampolla que havia enterrat sota terra. Al col·legi, durant una classe, va demanar si podia anar a la infermeria perquè es trobava malament, va sortir de l’aula i se’n va anar directament. Va agafar el primer autobús que va venir i va baixar a l’estació de trens. A la finestreta va donar el bitllet de deu mil iens i va comprar un bitllet fins a l’estació de Takao. Va agafar el canvi. Era la primera vegada, en tota la seva vida, que comprava un bitllet, que li tornaven canvi i que agafava el tren, però el seu pare li havia explicat amb molt de detall com anava tot, i ella recordava perfectament tot el que havia de fer.
Seguint les instruccions que tenia escrites al paper, va anar fins a Takao amb la línia Chûo, va baixar del tren i va trucar al número de telèfon. La persona a qui trucava era un pintor japonès, vell amic del seu pare. Tenia uns deu anys més que ell, i vivia amb la seva filla al mig de les muntanyes, a prop de Takao. La seva dona havia mort no feia gaire, i la seva filla, que es deia Kurumi, tenia un any menys que la nena. Així que va rebre la trucada, l’amic del pare va córrer a l’estació i va rebre la nena fugitiva molt efusivament.
L’endemà, a la casa del pintor on l’havien acollida, la nena va mirar el cel per la finestra i va descobrir que hi havia dues llunes. A prop de la lluna de sempre n’hi havia una altra de més petita que semblava una mongeta seca. Va pensar que la filia s’havia despertat. Les dues llunes reflectien l’ombra del seu esperit. La nena es va sentir defallir: el món havia canviat, i estava a punt de passar alguna cosa.
No va saber res dels seus pares. Potser la gent de la comunitat no s’havien adonat que la nena havia fugit perquè ella hi havia deixat la seva filia, i com que, aparentment, eren idèntiques, no havien notat la diferència. Tanmateix, era evident que els seus pares s’havien d’adonar que la filia no era ella, sinó tan sols una còpia, i que ella havia fugit de la comunitat i havia deixat la filia per substituir-la. A més a més, tan sols hi havia un lloc on podia anar. Igualment, però, els seus pares no s’hi van posar mai en contacte. Potser d’aquella manera li estaven enviant, implícitament, el missatge que no havia de tornar.
La nena anava a l’escola o deixava d’anar-hi segons les èpoques. El món de fora li era nou, i massa diferent del de la comunitat on s’havia criat: tenia unes altres regles i uns altres objectius, i les paraules que s’hi feien servir també eren diferents. Per això no aconseguia fer-hi amics, ni adaptar-se a l’escola.
Tanmateix, quan feia secundària obligatòria, es va fer amiga d’un nen que es deia Tooru. En Tooru era baixet i prim, i tenia unes arrugues molt profundes a la cara, com un mico. Quan era petit havia patit una malaltia greu, i no podia fer exercici intens. També tenia la columna una mica desviada. A l’hora del pati sempre s’apartava dels altres i llegia un llibre. Ell tampoc no tenia amics, perquè era massa petit, i massa lleig. A l’hora de dinar, la nena s’asseia al seu costat i hi parlava. Li feia preguntes sobre el llibre que llegia, i ell l’hi llegia en veu alta. A ella li agradava la seva veu, que era fluixa i ronca, però que la nena sentia perfectament. Les històries que ell li explicava amb aquella veu la captivaven. En Tooru llegia aquells textos en veu alta d’una manera molt bonica, com si fossin poemes. Al final, va acabar passant sempre l’hora de dinar amb ell, escoltant amb tota l’atenció del món les històries que li llegia.
Tanmateix, al cap de poc temps la nena va perdre en Tooru: la gent petita l’hi va prendre.
Un dia va aparèixer una crisàlide d’aire a l’habitació d’en Tooru. La gent petita la va anar fent més grossa dia a dia, i cada nit la mostraven a la nena per mitjà dels somnis. Ella, però, no podia fer res per aturar-los. Finalment, la crisàlide va ser prou grossa i es va obrir verticalment, com havia passat amb la de la seva filia. Tanmateix, en aquella hi havia tres serps negres molt grosses. Les tres serps estaven totalment entortolligades, i no semblava que ningú, potser ni tan sols elles mateixes, les pogués separar. Tenien l’aspecte d’un nus llefiscós amb tres caps que no s’hagués de desfer mai. Les serps estaven furioses perquè no es podien alliberar soles, i es retorçaven desesperadament per intentar desfer-se de les altres, però com més es retorçaven, més greu es feia l’embolic. La gent petita va ensenyar aquelles criatures a la nena. En Tooru dormia al seu costat, sense saber-ne res: allò només ho podia veure la nena.
Al cap d’uns dies, el nen es va posar malalt de sobte i el van enviar a una residència que era molt lluny. No van dir quina era la malaltia que tenia, però segurament en Tooru ja no tornaria a l’escola. L’havia perdut.
La nena va entendre que allò era un missatge que li enviava la gent petita. Semblava que, a ella, no li podien fer res directament, perquè era la mater, però, en canvi, sí que podien perjudicar o destruir les persones del seu entorn. No és que ho poguessin fer amb tothom, però: la prova era que no podien fer res al pintor que la cuidava, ni a la seva filla Kurumi. La gent petita atacava les persones més febles. Havien fet sortir les tres serps negres del fons de la consciència del nen i les havien despertades. Destruint en Tooru havien enviat un avís a la nena per obligar-la a tornar al costat de la seva filia: li estaven dient que era per culpa seva, que havia acabat passant allò.
La nena es va tornar a quedar sola. Va deixar d’anar a l’escola. Fer-se amic d’algú volia dir posar-lo en perill. Era això, viure sota un cel amb dues llunes, i ella ho sabia.
Finalment, la nena va resoldre començar a fer la seva pròpia crisàlide d’aire, perquè sabia com fer-la. La gent petita li havia dit que havien vingut des del lloc on eren a través d’un camí d’entrada, i, per tant, segurament ella podia recórrer el camí en el sentit contrari. Potser allí aconseguiria resoldre el misteri de per què es trobava en aquella situació i de quin sentit tenia allò de la mater i la filia, o potser aconseguiria rescatar en Tooru, l’amic que havia perdut. Va començar a construir el camí de pas: només havia de treure fils de l’aire i fer-ne una crisàlide. Anava molt a poc a poc, però si hi dedicava prou temps, l’acabaria enllestint.
De tant en tant, però, perdia la confiança i l’envaïa una gran confusió. ¿Ella devia ser la mater, realment? ¿No podia ser que en algun moment l’haguessin canviada per la filia? Com més hi pensava, més insegura se sentia. ¿Com ho podia demostrar, que ella era realment ella mateixa?
La història s’acabava amb un final simbòlic, quan la protagonista es disposava a obrir la porta d’entrada al camí de pas. No es deia què passava darrere aquella porta; potser allò encara no havia passat.
L’Aomame va pensar en la paraula filia. El Líder l’havia feta servir, abans de morir: havia dit que la seva filla havia fugit deixant la seva pròpia filia enrere per crear un moviment de reacció en contra de la gent petita. Potser havia tingut lloc de debò, allò, i l’Aomame no era l’única que veia dues llunes.
Deixant de banda tot això, però, l’Aomame creia entendre per què aquella novel·la havia estat tan ben rebuda, i havia aconseguit tenir tants lectors. Evidentment, el fet que l’autora fos una noia preciosa de disset anys hi havia influït fins a cert punt, però amb això no n’hi havia prou, perquè un llibre es convertís en un èxit de vendes. Sens dubte, l’encant de la novel·la s’aconseguia gràcies a aquelles descripcions tan vívides i acurades, que aconseguien que els lectors veiessin com es desplegava davant seu el món de la nena a través de la mirada d’ella. La història tractava de les experiències irreals d’una nena que vivia en un entorn molt especial, però els sentiments que s’hi descrivien eren molt naturals, i tothom els podia compartir. Potser despertava alguna emoció inconscient que feia que els lectors no poguessin parar de llegir.
Segurament, gran part d’aquella qualitat literària era aportació d’en Tengo, però l’Aomame no es podia aturar a admirar per sempre aquesta qualitat: s’havia de concentrar en la part de la història en què apareix la gent petita, perquè, per a ella, aquella part era real, i en depenia la seva vida. Era una mena de manual, i n’havia d’extreure la informació i les estratègies que necessitava. Hi havia d’esbrinar, amb més detall i concreció, quin sentit tenia el món on es trobava.
Crisàlide d’aire no era una fantasia desbocada que havia sorgit del cap d’una noia de disset anys, tal com pensava tothom. L’Aomame estava convençuda que, encara que hi hagués canviat uns quants noms, aquella noia havia viscut en persona la gran majoria de les coses que hi descrivia, i que, per tant, aquestes coses eren totalment reals. La Fukaeri hi havia deixat constància, amb la màxima exactitud possible, de les experiències que havia viscut, per tal que el món conegués aquells secrets ocults i el màxim nombre de persones sabessin qui era i què feia la gent petita.
Segurament, la gent petita havia fet servir la filia de la qual havia fugit la nena com a camí de pas, i gràcies a ella havien arribat al Líder, que era el pare de la nena, i l’havien convertit en el seu resciva, o receptor. Després, havien empès el grup Akebono, que ja no necessitaven, cap a un final sagnant, i havien convertit la part restant de Sakigake en un grup religiós radical, tancat i astut. A la gent petita els devia ser molt pràctic disposar d’un entorn com aquest.
¿Devia haver pogut sobreviure gaire temps, la filia de la Fukaeri, sense la seva mater? La gent petita havia dit que era difícil que la filia visqués gaire temps, sense la mater. ¿I com devies viure, quan t’havies convertit en mater, si perdies l’ombra del teu esperit?
¿Devia haver creat més filies de membres de Sakigake, la gent petita, fent servir el mateix procediment, després que la nena en fugís? El seu objectiu devia ser assegurar-se tants camins de pas com poguessin, com si augmentessin el nombre de carrils d’una carretera. D’aquesta manera, la gent petita disposaria de diverses filies que farien el paper de rescives, o receptores, i durien a terme el paper de vestals. La Tsubasa era una d’elles. Si es considerava que el Líder havia mantingut relacions sexuals, no amb les maters de les nenes, sinó amb les seves filies, s’entenia l’expressió d’«unir-se d’una manera figurada» que havia fet servir. Això també explicaria que la Tsubasa tingués uns ulls tan inexpressius i poc profunds, i que gairebé no parlés. L’Aomame no acabava d’entendre per què la filia de la Tsubasa havia hagut de fugir del grup, però potser l’havien reclamada perquè tornés amb la seva mater tancant-la en una crisàlide d’aire. L’assassinat sagnant de la gossa havia estat un avís que li havia enviat la gent petita, igual com havia passat amb en Tooru.
Les filies intentaven concebre un fill del Líder, però no tenien la regla perquè eren les còpies, i no les nenes originals. Igualment, però, feien tot el possible per quedar-se embarassades. ¿Per què devia ser?
L’Aomame va fer que no amb el cap. Encara hi havia un munt de coses que no entenia.
Ho hauria volgut dir immediatament a la mestressa: que potser les nenes que aquell home havia violat només eren les ombres de les nenes, que potser no hauria calgut que el matessin.
Naturalment, però, era difícil que la cregués, si l’hi explicava. I ho entenia perfectament: la mestressa era una persona molt entenimentada, i encara que li parlés de la gent petita, de les maters, de les filies i de les crisàlides d’aire, li costaria molt convèncer-la que existien realment, perquè per a la gent amb una mica de seny, totes aquestes coses només eren invencions que apareixien en una novel·la, igual que la Reina de Cors o el Conillet Blanc del rellotge d’Alícia al país de les meravelles.
Tanmateix, l’Aomame havia vist realment les dues llunes al cel, la vella i la nova, vivia realment sota els seus raigs, i notava a la pell l’alteració gravitatòria que produïen. I havia mort amb les seves pròpies mans, a l’habitació fosca d’un hotel, l’home a qui anomenaven Líder. Encara tenia al palmell de la mà la desagradable sensació que havia notat en clavar-li l’agulla fina i punxeguda en aquell punt especial del clatell; el pessigolleig que sentia a la pell encara era molt intens. I, no feia gaire, havia vist com el Líder feia aixecar cinc centímetres un rellotge molt pesant. No havia estat cap il·lusió, ni cap truc: havia estat una realitat que havia hagut de limitar-se a acceptar objectivament.
D’aquesta manera, la gent petita havia pres el control efectiu de la comunitat de Sakigake. L’Aomame no sabia quin era l’objectiu últim que perseguien per mitjà d’aquest control; potser es tractava d’alguna cosa que es trobava més enllà del bé i del mal. Tanmateix, la nena protagonista de Crisàlide d’aire percebia instintivament que es tractava d’alguna cosa «errònia», i feia el que podia per impedir-la: abandonava la seva pròpia filia fugint de la comunitat i, en paraules del Líder, intentava crear un moviment d’oposició en contra de la gent petita. Es proposava recórrer el camí que havia fet servir la gent petita en el sentit contrari i arribar al lloc d’on havien vingut ells. La novel·la li servia de vehicle, i en Tengo havia fet equip amb ella i l’havia ajudada a crear-la. Segurament, llavors en Tengo no era conscient del que feia, i potser encara no n’era ara.
Fos com fos, la història que explicava Crisàlide d’aire s’havia convertit en una clau molt important.
Tot havia començat a partir d’aquella història.
Però, ¿quin lloc ocupava, l’Aomame, en aquella història?
Havia estat arrossegada a aquell món amb dues llunes desiguals, a aquell món ple d’enigmes de 1Q84, mentre baixava per l’escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana durant un embús de trànsit, tot sentint la Sinfonietta de Janacek. ¿Què devia significar, allò?
Va tancar els ulls per pensar.
Potser ella havia estat arrossegada cap al camí d’entrada que havia creat el moviment contrari a la gent petita de la Fukaeri i en Tengo. Havia estat aquest moviment de reacció el que l’havia portada cap a «aquesta banda», o, com a mínim, això era el que pensava. ¿Quina altra cosa podia pensar, si no? I li havia tocat interpretar un paper no gens insignificant, en aquella història. No: potser fins i tot es podia dir que era un dels protagonistes.
L’Aomame va mirar al voltant. Va arribar a la conclusió que ella es trobava a dins de la història que havia escrit en Tengo. En cert sentit, era a dins del seu cos. Se’n va adonar de sobte: era com si fos a l’interior d’un temple.
Feia temps, havia vist una vella pel·lícula de ciència-ficció. No en recordava el títol, però en aquella pel·lícula, un grup de científics eren miniaturitzats fins a assolir una mida microscòpica i s’introduïen, en una mena de submarí que també havia estat miniaturitzat, a les venes d’un pacient, per tal d’anar fins al cervell i dur a terme una complicada operació quirúrgica que no es podia practicar amb les tècniques habituals. Ella es trobava en una situació semblant: era dins del corrent sanguini d’en Tengo, i viatjava pel seu cos. Mentre cercava el lloc on es localitzava l’arrel de la malaltia, havia de lluitar contra els glòbuls blancs, que atacaven aquell cos estrany que havia vingut de fora -és a dir, ella- i intentaven eliminar-lo. I en assassinar el Líder a l’habitació de l’Hotel Ôkura, ella havia aconseguit acabar amb l’arrel de la malaltia.
L’Aomame es va sentir una mica reconfortada, pensant això. Havia dut a terme la seva missió, una missió que era, sens dubte, molt difícil d’acomplir. Havia passat força por, però havia aconseguit acabar la feina enmig de la tempesta de trons, mantenint la sang freda i sense descuidar-se res, potser mentre en Tengo la mirava. Se’n va sentir molt orgullosa.
I, continuant amb l’analogia del flux sanguini, ara que ja havia acomplert la seva funció, no trigaria a ser arrossegada per les venes com a rebuig, i acabaria essent expulsada a fora del cos. Era així, com funcionava l’organisme: no podia escapar d’aquest destí. Però, ¿per què li havia d’importar?, va pensar. Ara era dins d’en Tengo: l’embolcallava la seva calor, i avançava al ritme dels batecs del seu cor; seguia la seva lògica, i les seves regles, i potser també la seva prosa. ¿No era meravellós, formar part d’ell d’aquella manera?
Tal com estava, asseguda a terra, va tancar els ulls. Va acostar el nas a les pàgines del llibre i en va aspirar l’olor: olor de paper, de tinta. Va abandonar-se suaument a aquell flux. Va parar l’orella als batecs del cor d’en Tengo.
«Això és el paradís», va pensar.
Estava preparada per morir en qualsevol moment.
20
TENGO
La Morsa i el Barreter boig
No n’hi havia cap dubte: hi havia dues llunes.
Una era la lluna original, la que hi havia hagut sempre, i l’altra era una lluna verda força més petita. La segona tenia una forma molt més irregular que l’original, i també era més brillant. Semblava un nen pobre que fos un parent llunyà a qui les circumstàncies haguessin obligat a acollir sense que ningú, però, s’alegrés de la seva vinguda. Tanmateix, era allà, i era innegable. No era una aparició, ni una il·lusió òptica. Era allà, al cel, com a cos celeste amb massa i contorn definits. No era un avió, ni un dirigible, ni un satèl·lit artificial, ni, tampoc, un element de decorat que algú hagués construït per gastar una broma: era, sense dubte, una massa de roca. Havia ocupat el seu lloc al cel, amb posat callat i impertorbable, com un signe de puntuació escrit després de considerar-ho llargament, o una piga que el destí hagués decidit col·locar allí.
En Tengo va guaitar una llarga estona aquella lluna nova, com si la desafiés. No en podia apartar la mirada. Gairebé ni tan sols parpellejava. Tanmateix, per molt que la mirés, la lluna no es movia gens ni mica: estava fermament instal·lada en aquell punt del cel, amb aquell posat infinitament taciturn i un cor obstinat de pedra.
En Tengo va obrir el puny dret, que havia mantingut tancat amb molta força, i va negar una mica amb el cap, de manera gairebé inconscient. ¿Que no era com a Crisàlide d’aire, allò? Un món amb dues llunes al cel, una al costat de l’altra. Quan naixia la filia, apareixia una altra lluna.
«És el senyal. Mira el cel amb molta atenció», li havia dit la gent petita a la nena.
Havia estat en Tengo, qui havia escrit aquella frase. Seguint el consell d’en Komatsu, havia descrit aquella nova lluna amb tant de detall i precisió com havia pogut. Era la part que havia escrit amb més esforç. I, a més, la lluna nova era pràcticament igual com se l’havia imaginada en Tengo.
«Mira-t’ho així, Tengo», li havia dit en Komatsu. «Els lectors han vist un munt de vegades un cel amb una sola lluna. ¿Oi que sí? Però hem de suposar que de cel amb dues llunes no n’han vist mai cap. Quan en una història introduïm una cosa que gairebé cap lector no ha vist mai, l’hem de descriure amb tant de detall i tanta precisió com sigui possible».
Era un punt de vista ben raonable.
En Tengo va tornar a fer una mica que no, encara amb la vista clavada al cel. Aquella nova lluna addicional tenia, en tots els aspectes, la grandària i la forma que ell havia descrit seguint la seva pròpia imaginació, i gairebé tot el que n’havia dit al text de la novel·la s’hi podia aplicar al peu de la lletra.
Va pensar que no podia ser, allò. ¿La realitat copiava la ficció? «No pot ser, això», va intentar dir, però no li va sortir la veu, com si tingués la gola completament seca després d’haver corregut una llarga distància. No podia ser, allò, per molt que hi pensés. El món de Crisàlide d’aire era de ficció, no existia realment. Era el món d’una història fantàstica que la Fukaeri explicava a l’Azami a les nits, i al qual ell havia fornit la carnadura literària.
Per tant, es va preguntar en Tengo, ¿es trobava al món de la novel·la? ¿Podia ser que, per alguna raó, hagués sortit del món real i hagués entrat al de Crisàlide d’aire, com li passa a Alícia quan cau per la lloriguera? ¿O bé passava que el món real s’havia transformat en un món clavat al de Crisàlide d’aire? ¿Que el món de sempre, el món familiar, amb una sola lluna, hagués deixat d’existir? ¿Hi devia tenir alguna cosa a veure, en això, el poder de la gent petita?
Va mirar al voltant cercant una resposta. Tanmateix, els ulls només li mostraven una zona residencial ben normal i corrent. No hi havia res d’estrany, res que hagués canviat. Ni la Reina de Cors, ni la Morsa, ni el Barreter boig no es veien per enlloc. Al seu voltant només hi havia la zona de sorra i els gronxadors deserts, el fanal de mercuri escampant la seva llum artificial, el zelkova amb les branques esteses, els lavabos públics tancats amb clau, l’edifici de pisos de sis plantes -amb només quatre finestres il·luminades-, els cartells amb avisos del districte, una màquina expenedora vermella amb el logotip de la Coca-Cola, un model vell de Volkswagen Golf de color verd mal aparcat, els pals i els cables de l’electricitat, els signes de neó de colors primaris al lluny. Els sorolls de sempre, les llums de sempre. En Tengo havia viscut a Kôenji durant set anys. No s’hi havia quedat perquè li agradés especialment. Senzillament, hi havia trobat per casualitat un apartament de lloguer força barat, no gaire lluny de l’estació, s’hi havia traslladat i hi havia continuat vivint perquè des d’allà era fàcil anar a la feina i li feia mandra traslladar-se. Tanmateix, sí que estava ben familiaritzat amb la zona, i si s’hi produís cap canvi, se n’adonaria immediatament.
Però, ¿quan devia haver augmentat, el nombre de llunes? No ho sabia. Podia ser que hi hagués dues llunes des de feia anys, i que ell no se n’hagués adonat fins aleshores. Hi havia hagut moltes altres coses que li havien passat per alt. No llegia gaire els diaris, ni mirava la televisió, i eren incomptables les coses que sabia tothom menys ell. O també podia ser que acabés de passar alguna cosa i de sobte hagués aparegut la segona lluna. L’hi hauria pogut preguntar a algú que fos per allí: «Perdoni, és una pregunta una mica estranya, però, ¿no deu saber pas, per casualitat, des de quan hi ha dues llunes?». Però no hi havia ningú, per allí; ni tan sols un gat desvagat.
No, sí que hi havia algú; algú que, molt a prop d’allí, clavava un clau en una paret a cops de martell. Se’n sentia el so sec i incessant. Tant el clau com la paret devien ser molt durs. Però, ¿qui podia posar-se a clavar un clau a aquelles hores? En Tengo va mirar sorprès al seu voltant, però no va veure cap paret on ningú pogués clavar un clau, ni ningú clavant-lo.
Al cap d’uns instants es va adonar que aquell soroll era el que feien els batecs del seu cor, que, estimulat per l’adrenalina, bategava amb un gran rebombori per enviar a tota pressa la sang pel seu cos.
La imatge de les dues llunes li va provocar un mareig lleu, com un rodament de cap, a en Tengo. Havia perdut els nervis. Es va asseure al capdamunt del tobogan, es va recolzar a la barana i va esperar que li passés amb els ulls tancats. Tenia la sensació que s’havia produït una petita alteració de la gravetat. En algun lloc pujava la marea; en algun altre, baixava. La gent passava de la bogeria al llunatisme amb rostre inexpressiu.
Durant el mareig, en Tengo es va adonar de sobte que feia temps que no havia patit aquells atacs amb la visió de la seva mare. Feia molt que no l’assaltava aquella escena en què ell era un nadó que dormia i, al seu costat, la seva mare, amb sostenidors blancs, deixava que un home jove li xuclés els mugrons, fins al punt que havia oblidat del tot que durant molts anys aquella visió l’havia pertorbat profundament. ¿Quan havia estat l’última vegada que l’havia tinguda? No se’n recordava exactament, però potser va ser quan havia començat a escriure la nova novel·la. No sabia per què, però semblava que havia estat en aquell moment, quan el fantasma de la seva mare havia deixat de rondar-lo.
Ara, en canvi, en Tengo seia al capdamunt d’un tobogan en un parc infantil de Kôenji i mirava el parell de llunes que brillaven al cel. L’envoltava un món nou sense cap ni peus, que anava ocupant-ho tot com les aigües fosques d’una inundació silenciosa. Potser, el que passava, era que un nou problema havia desplaçat l’antic, que un vell misteri familiar havia estat substituït per un altre de nou, molt present. Això és el que va pensar en Tengo, sense ironia. Tampoc no va tenir ganes de presentar cap objecció a aquest pensament. Fos com fos el món nou que ara tenia al davant, no podia fer altra cosa, segurament, que callar i acceptar-lo. No li semblava pas que es pogués fer gaire el llepafils, ara, igual que no ho havia pogut fer al món de fins aleshores. Era el mateix. I, per començar, es va preguntar a si mateix, ¿a qui li hauria de formular, l’objecció, en cas que en tingués cap?
El cor li continuava bategant amb cops sords i secs, però la sensació de mareig li va anar passant a poc a poc. Mentre sentia els batecs a les orelles, en Tengo va contemplar les dues llunes que brillaven al cel, damunt de Kôenji, amb el cap recolzat a la barana. Era una imatge estranyíssima. Un món nou, amb una lluna nova. Tot era incert, i infinitament ambigu. Tanmateix, va pensar, sí que estava segur d’una cosa: que, passés el que passés, mai no s’acostumaria a mirar aquell cel amb dues llunes com si fos una cosa natural, òbvia. Mai, per temps que passés.
¿Quin pacte secret devia fer l’Aomame, amb la lluna, aquell dia?, es va preguntar en Tengo, i va recordar els ulls tan seriosos amb què havia observat aquella lluna blanca, diürna. ¿Què li devia haver ofert, en aquell moment?
¿I què seria, d’ell, a partir d’ara?
Això era el que s’havia estat preguntant en Tengo, als deu anys, tota l’estona que l’Aomame li va estar estrenyent la mà a l’aula, després de les classes: un nen espantat, dret davant d’una gran porta. I ara, després de tant de temps, es tornava a preguntar el mateix que aleshores: tenia la mateixa angoixa, la mateixa por, la mateixa tremolor. Tenia al davant una porta nova, més grossa, i davant seu brillava, altre cop, la lluna. Però ara n’hi havia dues.
¿On devia ser, l’Aomame?
Va tornar a mirar al voltant des de dalt del tobogan, però no va veure enlloc la persona que buscava. Va obrir la mà esquerra davant dels ulls i va intentar desxifrar-hi algun senyal. Al palmell, però, només hi tenia les mateixes arrugues profundes de sempre, que sota la llum plana del fanal de mercuri semblaven els llits secs dels rius de la superfície de Mart. Els llits secs, però, no li van revelar absolutament res. L’únic que li deia aquella mà tan grossa era que des dels deu anys havia recorregut un camí molt llarg, i que havia arribat fins allí, fins a dalt d’aquell tobogan d’un parc infantil de Kôenji, i que al cel brillaven dues llunes, una al costat de l’altra.
¿On devia ser, l’Aomame?, es va tornar a preguntar a si mateix. ¿On es devia amagar?
«Potser aquesta dona és molt a prop d’aquí», li havia dit la Fukaeri. «En un lloc fins on es pot anar caminant».
¿També les devia veure, aquelles dues llunes, l’Aomame, que se suposava que s’amagava a prop d’allí?
Segur que sí, va pensar en Tengo. Evidentment, no tenia cap base per pensar-ho, però n’estava estranyament convençut. No tenia cap dubte que ella devia estar veient exactament el que veia ell. Va cloure el puny esquerre amb força i va clavar uns quants cops a la superfície del tobogan, fins que el dors de la mà li va començar a fer mal.
Va pensar que era precisament per això, que ells dos s’havien de trobar, en algun lloc a prop d’allí, algun lloc al qual es podia arribar caminant. L’Aomame es devia amagar d’algú que la perseguia, com si fos un gat ferit. I el temps de què disposava en Tengo per trobar-la era limitat. No tenia, però, cap idea d’on l’havia de buscar.
– He he -va fer el més rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
21
AOMAME
¿Què havia de fer?
Aquella nit, l’Aomame va sortir a la terrassa amb un xandall gris de punt i sabatilles per mirar la lluna. Tenia una tassa de cacau a la mà. Feia força temps que no li venia de gust prendre’n, però quan va trobar un paquet de cacau Van Houten a l’armari de la cuina i se’l va quedar mirant, de sobte li’n van entrar ganes. A la banda sud-est del cel, clar i sense ni un núvol, es veien perfectament les dues llunes, la grossa i la petita. Va fer un sospir, però només li va sortir un petit ronc del fons de la gola. Quan la filia va sortir de la crisàlide d’aire havia passat a haver-hi dues llunes, i l’any 1984 s’havia convertit en el 1Q84. El món d’abans havia desaparegut, i ja no tornaria mai.
Es va asseure en una de les cadires d’exterior de la terrassa i, mentre mirava les llunes amb els ulls entretancats tot fent petits glops del cacau calent, va intentar recordar el món d’abans. Però tot el que n’aconseguia recordar, en aquell moment, era el ficus que havia deixat al seu antic apartament. ¿On devia ser, ara? ¿En devia tenir cura, en Tamaru, tal com li havia promès per telèfon? Segur que sí, es va dir; no tenia cap motiu per preocupar-se. En Tamaru era home de complir les promeses. Potser a ella la mataria sense vacil·lar, si ho hagués de fer, però, tot i així, cuidaria fins al final el ficus que li havia encomanat.
Però, ¿com era, que estava tan amoïnada per aquell ficus?
Ni tan sols hi havia pensat gaire, en el ficus, abans d’abandonar l’apartament i deixar-lo allí. Realment, era un ficus sense cap gràcia. No lluïa gens, i es notava a simple vista que no estava gaire sa. A la botiga d’oportunitats on l’havia comprat estava marcat a mil vuit-cents iens, però quan l’havia dut a la caixa enregistradora, l’hi havien rebaixat a mil cinc-cents iens sense que ella digués res; si hagués regatejat, potser encara l’hi haurien deixat més barat. Segur que l’havien tingut molt de temps i no l’havien pogut vendre. Durant tot el trajecte de tornada a casa, carregant el test, va estar lamentant aquella compra impulsiva, perquè per molt que aquell embalum de tan mal carregar fos tan sols un ficus sense cap gràcia, al capdavall es tractava d’una cosa viva.
Era la primera vegada a la vida que tenia a les mans una cosa amb vida. Mai no havia comprat, ni rebut, ni recollit, cap animal domèstic, ni cap planta. Tenir aquell ficus, per a ella, seria la primera experiència de conviure amb un ésser viu.
En veure els peixets vermells que la mestressa havia comprat a la Tsubasa a la parada d’una fira nocturna, li havien entrat ganes de tenir-ne, també, fins al punt de no poder-ne apartar la vista. ¿Per què li havia vingut aquell desig, de sobte? Potser tenia enveja de la Tsubasa. A ella mai, ni una sola vegada, ningú no li havia comprat res en una parada de fira. Els seus pares, fervents testimonis de Jehovà i proclamadors incansables de la paraula de la Bíblia, menyspreaven tota mena de fires mundanes, i evitaven d’anar-hi.
Per tant, l’Aomame havia decidit anar a una botiga d’oportunitats que hi havia a prop de l’estació de Jiyugaoka i comprar-se peixets de colors. Si ningú no li regalava uns peixets de colors i una peixera, no tenia més remei que anar-hi i comprar-se’ls ella mateixa. ¿Què hi havia de dolent?, va pensar. Ja era una persona adulta de trenta anys, i vivia sola al seu apartament. Tenia un feix de bitllets de la mida d’un maó a la caixa forta del banc, i no havia de demanar permís a ningú, per comprar-se uns peixets de colors.
Però en anar a la secció d’animals i trobar-se realment davant dels peixos de colors, nedant a dins de la peixera amb aquelles aletes fines com puntes de coixí, no es va veure amb cor de comprar-los. Eren peixos petits, i feien la impressió de no tenir personalitat ni capacitat de reflexió, però, tanmateix, eren formes de vida completes i acabades. L’acte de pagar diners per apropiar-se d’aquelles vides no li va semblar adequat. Aquells éssers impotents, reclosos en un petit receptacle, sense poder anar enlloc, la van fer pensar en ella mateixa de petita. No semblava que als peixos els importés, i potser no els importava, realment. Potser no volien anar enlloc. Aquella idea, però, amoïnava l’Aomame.
Quan els havia vist a la sala de la mansió de la mestressa, no havia tingut aquella sensació en absolut. Els peixos nedaven a la peixera amb molta elegància, com si s’ho passessin bé. La llum de l’estiu tremolava dins l’aigua. Llavors li havia semblat que la idea de conviure amb uns peixets de colors era meravellosa, i que els peixets li farien més passador el dia a dia. Tanmateix, veure’ls a la secció d’animals de la botiga d’oportunitats de prop de l’estació només va servir per angoixar-la. Després d’observar durant una estona els petits peixos de colors de dins de la peixera, va cloure els llavis amb fermesa. No podia ser: ella era totalment incapaç de cuidar uns peixets de colors.
Llavors va veure el ficus en un racó. Estava arraulit al lloc més inconspicu de la botiga, com un orfe abandonat; almenys, aquest va ser l’efecte que li va fer. No lluïa gaire, ni tenia una forma equilibrada, però el va comprar pràcticament sense pensar-s’ho. No el va comprar perquè li agradés: només el va comprar perquè no se’n va poder estar. La veritat era que després de portar-lo fins a l’apartament i deixar-lo en un racó, gairebé només se’l mirava quan el regava, molt de tant en tant.
Tanmateix, per alguna raó, així que el va haver deixat a l’apartament i va pensar que no el tornaria a veure mai més, no se’l va poder treure del cap. Va fer una gran ganyota, com feia sovint quan se sentia confosa i tenia ganes de cridar. Va tensar al màxim tots els músculs de la cara, com si passés a tenir la d’una altra persona. A la fi, després de contreure-la tant com va poder i retorçar-ne els músculs en totes direccions, va tornar a la cara de sempre.
¿Com era, que no parava de pensar en aquell ficus?
Fos com fos, segur que en Tamaru cuidaria molt bé el ficus, d’una manera més curosa i responsable que no pas ella. A diferència de l’Aomame, ell estava acostumat a cuidar i estimar tota mena de criatures. Tractava els gossos com si fossin iguals, i, fins i tot, quan tenia un moment voltava pel jardí de la vil·la de la mestressa i comprovava com estaven els arbres. Quan era a l’orfenat, s’havia exposat per defensar un nen més petit que no hi tocava gaire. L’Aomame pensava que ella no la podia fer, una cosa com aquella. Ella no es podia permetre ajudar a viure altres persones: suportar el pes de la seva pròpia vida i de la seva pròpia soledat li exigia totes les forces.
La paraula «soledat» li va recordar l’Ayumi.
L’Ayumi havia mort en un hotel de cites, emmanillada, violada, escanyada per algun home amb el cinturó d’un barnús. Pel que sabia l’Aomame, de moment el criminal no havia estat detingut. L’Ayumi tenia família, i companys de feina, però estava sola; tan sola que havia hagut de morir d’aquella manera tan terrible. I l’Aomame havia estat incapaç de respondre a les demandes que ella li havia fet. No hi havia cap dubte que l’Ayumi havia esperat trobar alguna cosa, en l’Aomame, però ella tenia un secret per guardar, i la seva pròpia soledat; un secret i una soledat d’una mena que no podia compartir de cap manera amb l’Ayumi. ¿Per què havia hagut d’intentar establir aquella mena de relació precisament amb ella, l’Ayumi, amb tanta altra gent com hi havia al món?
En tancar els ulls, va recordar la imatge del test amb el ficus que havia deixat a l’apartament buit.
¿Com era, que no parava de pensar en aquell ficus?
Després va plorar una estona. Però, ¿què li havia agafat?, va pensar negant lleument amb el cap. Plorava massa, últimament, i no volia plorar. ¿Per què s’havia de posar a plorar, pensant en aquell ficus tan penós? No podia contenir les llàgrimes, però. Mentre plorava li tremolaven les espatlles. Ho havia perdut tot, fins i tot aquell miserable ficus. Anava perdent tot el que tenia un mínim de valor, desapareixia tot el que tenia al voltant, a banda de l’escalf del record d’en Tengo.
Havia de deixar de plorar, es va dir a si mateixa. Ara era a dins d’en Tengo, com els científics de Viatge fantàstic -sí, la pel·lícula es titulava Viatge fantàstic. En recordar-ne el títol, l’Aomame va aconseguir calmar-se una mica. Va deixar de plorar: no arreglaria res, plorant, per llàgrimes que vessés. Havia de tornar a ser l’Aomame dura i tranquil·la de sempre.
¿Qui volia que fos així?
Ella, ho volia.
Després, va mirar al seu voltant. Al cel encara brillaven les dues llunes.
– És el senyal. Mira el cel amb molta atenció -havia dit un dels membres de la gent petita, el de la veu fluixa.
– He he -va fer el més rialler.
Llavors, de sobte se’n va adonar: no era l’única persona que era allà mirant la lluna. Al parc infantil de l’altra banda del carrer hi havia un home jove. Estava assegut a dalt del tobogan i mirava en la mateixa direcció que ella. Aquell home veia dues llunes, igual que ella: ho va saber instintivament. Estava mirant el mateix que ella, n’estava segura: ell també les veia.
El Líder li havia dit que en aquell món hi havia dues llunes, però que això no volia dir que totes les persones que hi vivien les veiessin. Tanmateix, no hi havia cap dubte que aquell home jove, alt i fort, mirava les dues llunes que brillaven al cel. Ho sabia, s’hi jugaria el que fos. Seia allà i mirava la lluna gran, de color groc, i la lluna petita i irregular, verda, com estigués coberta de molsa, i semblava que es preguntava què significaven aquelles dues llunes que hi havia allà, una al costat de l’altra. Potser aquell home també era una de les persones que havien estat arrossegades cap a aquell món nou de 1Q84, i potser estava confós, perquè no aconseguia entendre quin sentit tenia, aquell món. Sí, segur que sí. Era per això, que havia entrat al parc de nit, s’havia enfilat al tobogan i mirava les llunes tot sol, considerant mentalment, exhaustivament, totes les possibilitats i totes les hipòtesis.
O potser no; potser aquell home era un dels qui Sakigake havia enviat a perseguir-la, i havia arribat fins allí buscant-la.
Immediatament, se li van accelerar els batecs del cor i va sentir un so sord. De manera reflexa, amb la mà dreta va buscar la pistola automàtica que duia al cinturó i en va estrènyer amb força la culata.
Tanmateix, l’home no tenia un aspecte amenaçador, ni hi havia res que fes pensar que pogués ser violent. S’estava assegut tot sol al capdamunt del tobogan, immers en els seus pensaments, amb el cap recolzat a la barana, mirant directament les dues llunes. L’Aomame era a la terrassa d’un tercer pis, i ell, al parc de sota. L’Aomame, asseguda a la cadira d’exterior, el mirava per l’escletxa que hi havia entre una pantalla de plàstic opac i la barana metàl·lica. Encara que ell mirés cap a l’apartament, segurament no la veuria, des d’on era. A més, l’home estava totalment absort contemplant el cel, i el pensament que algú el pogués estar observant ni li passava pel cap.
L’Aomame es va calmar i va deixar anar l’aire que retenia als pulmons sense fer soroll. Després va afluixar els dits, va treure la mà de la culata de la pistola i va continuar observant l’home en la mateixa posició. Des d’on era, tan sols en veia el perfil. El fanal de mercuri del parc l’il·luminava perfectament des de dalt. Era un home alt i ample d’espatlles. Duia els cabells, que semblaven molt forts, tallats ben curts, i portava una samarreta de màniga llarga, arromangada fins als colzes. No era guapo, però tenia uns trets agradables i ben definits. La forma del cap tampoc no estava malament; encara que fos més gran i tingués els cabells esclarissats, segur que estaria molt bé.
Després, de sobte, se’n va adonar.
Aquell era en Tengo.
Va pensar que no podia ser. Va fer uns quants nos curts i decidits amb el cap. Era evident que es tractava d’una confusió absurda. Per ganes que en tingués, no podia ser, que passés una cosa com aquella. No aconseguia respirar amb normalitat. Tenia tot el cos alterat, i els actes i la voluntat no li anaven alhora. Va pensar que havia de tornar a mirar-se’l bé, però, per alguna raó, no aconseguia enfocar-lo amb els ulls, com si, de sobte, hagués passat alguna cosa que fes que la visió de l’ull dret i l’ull esquerre fossin molt diferents. Sense ser-ne conscient, va fer una gran ganyota.
¿Què havia de fer?
Es va aixecar de la cadira d’exterior i va mirar al voltant sense buscar res. Després va recordar que a dins del gabinet de la sala hi havia uns petits binocles Nikon i els va anar a buscar. Es va afanyar a tornar a la terrassa i va mirar a dalt del tobogan. L’home jove encara hi era, en la mateixa posició d’abans. Se’l veia de perfil, mirant la lluna. Estava concentrat, contenia la respiració. No n’hi havia cap dubte: aquell era en Tengo. L’Aomame ho sabia, encara que haguessin passat vint anys. Era en Tengo i ningú més que en Tengo.
El que va sorprendre més l’Aomame va ser que l’aparença d’en Tengo pràcticament no havia canviat gens des que tenia deu anys. Era com si el nen de deu anys hagués passat a tenir-ne trenta sense cap canvi important. No és que tingués un aspecte infantil. Evidentment, era molt més alt i fort que abans, tenia un coll poderós, i la cara que feia era la d’un adult. La seva expressió també era més profunda. Les mans de damunt dels genolls eren grosses i fortes: la mà que l’Aomame havia agafat feia vint anys en una aula de primària havia canviat força. Igualment, però, l’atmosfera que emanava d’aquell cos era la mateixa que la que desprenia en Tengo als deu anys. Aquell cos ferm i robust donava a l’Aomame un escalf càlid i una profunda sensació de seguretat. Tenia ganes de recolzar-li la galta al pit; en tenia moltíssimes ganes. S’ho va imaginar plena d’alegria. A més, en Tengo seia al capdamunt del tobogan del parc infantil mirant enlaire, concentrat en la contemplació del mateix que veia ella: les dues llunes. Sí: tots dos les veien.
¿Què havia de fer?
L’Aomame no sabia què havia de fer. Va deixar els binocles damunt dels genolls i es va agafar les dues mans amb força, fins a clavar-s’hi les ungles i deixar-hi marques; la pistola que aguantaven aquelles mans tremolava lleugerament.
¿Què havia de fer?
Sentia la seva pròpia respiració agitada. Era com si, de sobte, tingués el cos totalment dividit en dues meitats: una volia acceptar el fet que en Tengo era allà al davant; l’altra es negava a acceptar-ho, i el volia apartar cap on no el veiés, per intentar de convèncer-se que allò no estava passant. Aquelles dues forces que anaven en direccions oposades mantenien una intensa lluita a l’interior de l’Aomame: totes dues feien el possible per arrossegar-la cap als seus objectius respectius, i semblava que la carn se li hagués d’esquinçar, que les articulacions se li haguessin de desconjuntar, que se li haguessin de trencar els ossos.
Volia sortir corrent cap al parc, pujar al tobogan on era en Tengo i parlar amb ell. Però, ¿què li podia dir? No sabia quins músculs de la boca havia de moure. Això no obstant, segurament, aconseguiria dir-li alguna cosa. «Em dic Aomame, i fa vint anys et vaig agafar la mà en una aula d’una escola primària d’Ichikawa. ¿Te’n recordes?».
¿Li havia de dir això?
Segur que li podia dir alguna cosa amb més cara i ulls.
L’altra meitat li ordenava que es quedés amagada a la terrassa, sense moure’s. Ja no hi podia fer res, ella. ¿Que potser no tenia raó? La nit passada havia fet un tracte amb el Líder. Havia renunciat a la seva vida a canvi que en Tengo se salvés. Havia aconseguit que ell pogués continuar viu. Aquell havia estat el tracte, i ja estava fet. Ella havia estat d’acord a enviar el Líder a l’altre món i a lliurar la seva pròpia vida. ¿Què en trauria, ara, de posar-se a xerrar del passat amb en Tengo? ¿I què faria, si ell ni tan sols la recordés, o només la recordés com «la nena patètica que deia aquella oració tan estrambòtica»? ¿Com se sentiria, ella, llavors, quan s’hagués d’enfrontar amb la mort?
Pensant això, el cos se li va tensar i endurir, i li va començar a tremolar lleugerament. Era incapaç de contenir aquella tremolor, com si estigués molt refredada i tingués calfreds. Semblava que se li hagués congelat la part de dins del cos. Es va abraçar a si mateixa amb tots dos braços i va estar una estona tremolant de fred; mentrestant, però, no va apartar ni un moment la mirada d’en Tengo, assegut a dalt del tobogan, mirant cap al cel. Li feia l’efecte que així que n’apartés la mirada, ell desapareixeria.
Volia que en Tengo l’abracés, que l’acariciés amb aquelles mans grosses, i sentir al cos la seva escalfor. Volia que li acariciés tots els racons del cos, que l’escalfés, que li fes desaparèixer la gelor que sentia a dins. I que després la penetrés i la remogués completament, com es remou el cacau amb una cullera, a poc a poc i fins al fons. Si l’hi feia, a ella no li importaria morir llavors mateix. De debò.
No, no era veritat, va pensar l’Aomame. Si l’hi feia, potser ella ja no voldria morir, potser voldria estar amb ell per sempre més. Potser la resolució de morir que havia pres s’evaporaria totalment, com la rosada quan surt el sol. O potser el voldria matar. Potser agafaria la Heckler & Koch i primer el mataria a ell d’un tret i després es dispararia al cervell. No tenia ni la més remota idea de què passaria, amb què podia sortir.
¿Què havia de fer?
No aconseguia decidir què havia de fer. Tenia la respiració agitada. Sentiments de tota mena se substituïen els uns als altres, xocaven entre ells. Tampoc no era capaç de seguir una sola línia de pensament. ¿Què era el que havia de fer, què era el que no havia de fer? Només sabia una cosa: que volia que l’abracessin aquells braços forts, ara i aquí. Després ja passaria el que hagués de passar; ja ho decidiria Déu, o el dimoni.
Es va decidir. Va anar al lavabo i es va eixugar el rastre de les llàgrimes amb una tovallola. Es va posar davant del mirall i es va arreglar els cabells ràpidament. Tenia la cara feta un daltabaix, amb els ulls injectats de sang. I anava vestida d’una manera espantosa: amb un xandall de punt descolorit i una pistola semiautomàtica de nou mil·límetres entaforada a la goma del cinturó, com si tingués un bon estrany a l’esquena. No es podia presentar davant de la persona que havia esperat durant vint anys amb aquella pinta. Potser s’hauria de posar una roba una mica més presentable. Però ara ja no s’hi podia fer res, no tenia temps per canviar-se. Es va calçar unes vambes de pressa, va sortir de l’apartament sense tancar amb clau i va baixar els tres pisos corrent per l’escala d’emergència. Després va travessar el carrer, va entrar al parc desert i va anar al tobogan. En Tengo, però, ja no hi era. Al capdamunt del tobogan, il·luminat per la llum artificial del fanal de mercuri no hi havia ningú: era més fosc, més fred, més buit, que la cara oculta de la lluna.
¿Devia haver estat una il·lusió?
No, no havia estat cap il·lusió, va pensar, panteixant. En Tengo era allí, fins feia no res, n’estava segura. Es va enfilar al tobogan, s’hi va posar dempeus i va mirar al voltant. No es veia ningú. Però no podia haver anat gaire lluny. Era allí feia uns quants minuts. Ella n’havia trigat quatre o cinc, només. Si corria, encara el podia atrapar.
S’hi va repensar, però. Es va haver de retenir gairebé a la força. No, no ho podia fer. Ni tan sols sabia cap on havia anat, ell. No volia córrer sense rumb pels carrers de Kôenji, de nit, cercant en Tengo. No era el que havia de fer. Mentre era a la cadira d’exterior de la terrassa, sense poder decidir què calia fer, en Tengo havia baixat del tobogan i havia marxat caminant cap a alguna banda. Si s’hi parava a pensar, aquell era el seu destí: dubtar, continuar dubtant, perdre momentàniament la capacitat de decisió i que, mentrestant, en Tengo s’allunyés d’ella. Era això, el que li havia passat.
Es va dir que, al capdavall, ja estava bé, així. Potser era el millor. Com a mínim s’havia trobat amb en Tengo. L’havia pogut veure a l’altra banda del carrer, i tremolar davant la possibilitat que ell l’abracés. Encara que només hagués estat durant pocs minuts, havia pogut experimentar amb tot el cos aquella esperança, aquella intensa felicitat. Va tancar els ulls, es va agafar a la barana i es va mossegar el llavi.
Es va asseure a dalt del tobogan i va mirar a la banda sud-est del cel en la mateixa posició que havia adoptat en Tengo. Hi brillaven les dues llunes, la grossa i la petita. Després va mirar la terrassa del tercer pis de l’edifici. Hi havia llum a l’apartament. Fins feia un moment, havia estat mirant en Tengo, assegut allí, des de la terrassa d’aquell apartament, i encara semblava que hi quedava un rastre de la profunda incertesa que hi havia sentit.
El nom que havia donat a aquell món era el de 1Q84. Hi havia entrat feia mig any, més o menys, i ara es disposava a sortir-ne. Hi havia entrat sense voler-ho, i estava a punt de sortir-ne volent-ho. Quan ella ja no hi fos, en Tengo hi continuaria essent. Evidentment, no sabia quina mena de món era, aquell, per a en Tengo, ni tenia manera d’esbrinar-ho, però no li importava: estava a punt de morir per ell. L’Aomame no podia viure per a si mateixa: aquesta possibilitat ja l’hi havien arrabassat abans. Però, en canvi, podia morir per ell. I ja li estava bé: podia morir amb un somriure a la boca.
No era pas mentida.
Es va esforçar per sentir el rastre de la presència d’en Tengo a dalt del tobogan, per poc que fos, però ja no hi quedava cap escalfor. El vent nocturn, que anunciava la tardor, passava a través de les fulles del zelkova i es disposava a esborrar totes les traces que hi haguessin pogut quedar. Tanmateix, l’Aomame es va estar asseguda allà molta estona, mirant les dues llunes, una al costat de l’altra, sota la seva llum estranya i inexpressiva. Els sons urbans de tota mena es confonien en un de sol i esdevenien un baix continu que l’embolcallava. Va recordar la petita aranya que teixia la seva teranyina a l’escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana. ¿Encara devia ser viva, i devia continuar teixint la teranyina?
L’Aomame va somriure.
«Estic preparada», va pensar.
Abans, però, havia d’anar a un lloc.
22
TENGO
Mentre hi hagi dues llunes al cel
En Tengo va baixar del tobogan, va sortir del parc infantil i va caminar sense rumb pels carrers, passant de l’un a l’altre. Gairebé no s’adonava ni per on passava. Tot caminant, intentava aclarir, per poc que fos, el confús devessall d’idees que tenia al cap. Per molt que s’hi esforcés, però, ja no aconseguia centrar-se en res, perquè quan era a dalt del tobogan havia pensat en massa coses de cop: en les dues llunes, en la relació de sang, en el nou punt de partida de la vida, en el somni conscient tan real que el feia marejar, en la Fukaeri i Crisàlide d’aire, i en l’Aomame, que suposadament s’amagava en algun lloc de la zona. Tots aquells pensaments se li havien confós al cap i havien superat la seva capacitat de concentració. Si hagués pogut, hauria anat de dret al llit per adormir-se ben profundament. Ja hi continuaria pensant l’endemà al matí, quan es despertés. Encara que s’hi trenqués el cap, no arribaria a cap conclusió mínimament plausible, ara.
En tornar a l’apartament, la Fukaeri estava asseguda al seu escriptori, concentrada fent punta als llapis amb un petit tallaplomes. En Tengo sempre tenia una desena de llapis al portallapis, però ara el nombre havia augmentat fins a la vintena. La noia els havia esmolat amb una perfecció admirable. En Tengo no havia vist mai uns llapis amb la punta tan ben feta: les tenien fines i punxegudes com la d’una agulla de cosir.
– T’han trucat -li va dir la Fukaeri mentre comprovava la punta d’un llapis amb el dit-. De Chikura.
– T’he dit que no agafessis el telèfon.
– És que era important.
¿Ho devia haver notat per com sonava el telèfon, que era important?
– ¿I què volien? -li va demanar en Tengo.
– No ho han dit.
– Però trucaven de la residència de Chikura, ¿oi?
– Volen que els truquis.
– ¿T’han dit que els truqués jo?
– Avui, encara que sigui tard.
En Tengo va fer un sospir.
– No sé el seu número.
– Jo sí.
La Fukaeri recordava el número de telèfon. En Tengo en va prendre nota i va mirar el rellotge: eren dos quarts de nou.
– ¿Cap a quina hora han trucat? -va preguntar.
– Fa poc.
En Tengo va anar a la cuina i va beure un got d’aigua. Va posar totes dues mans al cantell de la pica, va tancar els ulls i va comprovar que el cap li funcionés d’una manera més o menys normal. Després va anar cap al telèfon i va marcar el número. Potser el seu pare s’havia mort. Com a mínim, segur que es tractava d’una qüestió de vida o mort, perquè si no fos un assumpte molt important, no s’haurien pres la molèstia de trucar-li a aquelles hores.
S’hi va posar una dona. En Tengo li va donar el nom i li va dir que feia poc li havien trucat ells i li havien demanat que els tornés la trucada.
– És el fill del senyor Kawana, ¿oi? -li va preguntar la dona.
– Sí -va respondre en Tengo.
– El vaig veure l’altre dia -va dir la dona.
En Tengo tenia present la cara de la infermera de mitjana edat amb les ulleres de muntura metàl·lica, però no n’aconseguia recordar el nom.
La va saludar amb brevetat.
– Es veu que m’han trucat fa poc.
– Sí, és veritat. Ara li passo el metge que avui està al càrrec, i pot parlar directament amb ell.
En Tengo va esperar que l’hi passessin amb l’auricular a l’orella. El metge va trigar força estona a posar-s’hi; mentrestant, va sentir un arranjament insuls de La meva casa a les muntanyes que feia la impressió de no haver-se d’acabar mai. Va tancar els ulls i va recordar la residència de la costa de Bôsô: els pinars espessos que semblaven encavallar-se, amb el vent de mar passant-hi a través; les onades del Pacífic, trencant a la costa sense descans; el silenciós vestíbul de l’entrada, sense cap visita per als malalts; el soroll de les rodes dels llits per traslladar els pacients al passadís; la cortina descolorida pel sol; l’uniforme blanc de la infermera, tan ben planxat; el cafè dolent i aigualit del menjador.
Per fi s’hi va posar el metge.
– Perdoni que l’hagi fet esperar. Fa un moment m’han cridat a una altra habitació per una urgència.
– No passa res -va dir en Tengo. Va mirar de recordar la cara del metge que s’encarregava dels malalts, però després es va adonar que per molt que ho intentés, no l’havia vist mai. El cap encara no li acabava de rutllar.- Així, doncs, ¿passa alguna cosa, amb el meu pare?
El metge va fer una petita pausa.
– No és que hi hagi hagut cap novetat, avui, però últimament no ha estat gaire bé. Em sap greu haver-l’hi de dir, però el seu pare està en coma.
– En coma -va dir en Tengo.
– Està profundament adormit.
– O sigui, que no està conscient.
– Això mateix.
En Tengo es va quedar pensant; havia d’aconseguir que li funcionés el cap.
– ¿Vol dir que l’ha afectat alguna malaltia, i que per això ha entrat en coma?
– No exactament -va dir el metge, com si li costés explicar-ho.
En Tengo es va esperar.
– És una mica difícil, explicar-ho per telèfon, però no és que hi hagi especialment res que no vagi bé. No pateix cap malaltia amb un nom concret, com ara càncer, o pneumònia. Des del punt de vista mèdic, no li hem vist cap problema específic. El que passa és que, per alguna raó que no ens acabem d’explicar, el seu pare està perdent molt de pressa les forces per continuar viu, i s’està acostant a una situació perillosa. Però com que no en sabem la causa, no hi podem fer res. L’estem alimentant amb el gota a gota, però això només és una mesura pal·liativa, i no va a l’arrel del problema.
– ¿Li puc fer una pregunta directa? -li va demanar en Tengo.
– Sí, és clar -va dir el metge.
– ¿Vol dir que sembla que el meu pare no hagi de durar gaire?
– Si continua així, és ben possible.
– ¿I és conseqüència de l’edat, això?
El metge va fer un so ambigu a l’auricular.
– El seu pare encara és a la seixantena. No és pas una edat tan avançada. A més a més, bàsicament, està força bé de salut. A part de la demència, no té cap malaltia específica, i a les proves físiques que els fem periòdicament als pacients obté força bons resultats. No li hem trobat res que sembli estar malament.
En aquest punt, el metge va callar un moment. Després va continuar parlant.
– Però… Bé, pel que he vist els últims dies, sí que sembla que l’estat en què es troba sigui conseqüència de la senilitat. Totes les funcions fisiològiques se li han alentit, i també sembla haver perdut la voluntat de continuar vivint. Normalment, aquests símptomes solen aparèixer a partir dels vuitanta-cinc anys, més o menys. A partir d’aquesta edat, hi ha persones que perden les ganes de viure i deixen de fer cap esforç. Però, de moment, no entenc com li pot passar això, al senyor Kawana, si encara no ha arribat als setanta anys.
En Tengo va pensar un moment, mossegant-se el llavi.
– ¿Quan hi va entrar, en coma? -va preguntar.
– Fa tres dies -va respondre el metge.
– ¿I durant aquests tres dies no s’ha despertat, doncs?
– Ni una sola vegada.
– I cada cop ha anat donant menys senyals de vida.
– No ha estat de sobte -va dir el metge-, però, tal com li he comentat abans, la seva força vital va disminuint a poc a poc, però de manera evident, com un tren que anés reduint lentament la velocitat abans d’arribar a la parada.
– ¿Quant de temps li sembla que li pot quedar?
– No li puc dir res amb certesa, però si continua com fins ara, podria ser que no durés més d’una setmana, en el pitjor dels casos -va respondre el metge.
En Tengo es va canviar l’auricular de mà i es va tornar a mossegar el llavi.
– Vindré demà -va dir-. Encara que no m’haguessin trucat, pensava venir un dia d’aquests. Però ha estat una sort que em truquessin. L’hi agraeixo molt.
El metge va semblar que quedava alleujat, en sentir això.
– Sí, sisplau: em sembla que hauria de venir tan aviat com li sigui possible. Potser no hi podrà parlar, però estic segur que el seu pare s’alegrarà molt, que el vingui a veure.
– Però no està conscient, ¿oi?
– No, no està conscient.
– ¿I li sembla que pateix?
– De moment, no. Suposo que no. És una sort, dins de la desgràcia. Dorm profundament, i prou.
– Moltes gràcies -li va agrair en Tengo.
– Senyor Kawana -va dir el metge-. El seu pare… No sé com dir-l’hi… No ens ha causat gens de feina. Ha estat un home que no ha volgut molestar a ningú.
– Sempre ha estat així, ell -va dir en Tengo. Després va tornar a donar les gràcies al metge i va penjar.
En Tengo es va escalfar cafè, va seure a taula, davant de la Fukaeri, i se’l va prendre.
– Demà sortiràs -li va preguntar la noia.
En Tengo va fer que sí.
– Quan es faci de dia, he de pujar al tren i tornar a anar al poble dels gats.
– Aniràs al poble dels gats -va dir la Fukaeri amb cara inexpressiva.
– T’esperaràs aquí, tu -li va preguntar en Tengo; des que vivia amb ella s’havia acostumat a fer les preguntes sense signe d’interrogació.
– M’esperaré aquí.
– Jo aniré sol al poble dels gats -va dir en Tengo, i va fer un altre glop de cafè. Després hi va pensar de sobte i li va preguntar a la Fukaeri:- ¿Vols beure alguna cosa?
– Si tens vi blanc.
En Tengo va obrir la nevera i va mirar si tenia alguna ampolla de vi blanc freda. Al cap d’un moment, al fons hi va trobar una ampolla de Chardonnay que havia comprat d’oferta feia un temps. A l’etiqueta hi havia el dibuix d’un porc senglar. En va llevar el tap, en va omplir una copa i la va deixar davant la Fukaeri. Després de dubtar una mica, també se’n va servir una copa per a ell. Realment, li venia més de gust beure alcohol que no pas cafè. El vi era una mica massa fred i tenia un punt excessivament dolç, però l’alcohol el va calmar una mica.
– Demà aniràs al poble dels gats -va repetir la Fukaeri.
– A primera hora del matí, en tren -va dir en Tengo.
Mentre feia un glop de vi blanc, va recordar que havia ejaculat dins d’aquella noia de disset anys tan preciosa que seia a l’altra banda de la taula. Tot just havia passat la nit abans, allò, però sentia com si hagués tingut lloc en un passat llunyà, com si es tractés d’un esdeveniment històric. Tanmateix, interiorment, encara tenia molt present aquella sensació.
– Hi ha més llunes -va dir en Tengo, en to confessional, mentre feia girar la copa dins la mà-. Abans he mirat al cel i n’hi havia dues. Una de grossa, de color groc, i una altra de més petita, de color verd. Potser ja n’hi havia dues, abans, però jo no me n’havia adonat. No ha estat fins fa un moment.
La Fukaeri no va fer cap comentari sobre el fet que hi hagués una altra lluna, ni va semblar gens sorpresa per la notícia. No va canviar gens ni mica d’expressió; ni tan sols va arronsar les espatlles. Semblava que per a ella aquella informació no fos especialment sorprenent.
– Suposo que no cal que t’ho digui, però un cel amb dues llunes és com el del món que es descriu a Crisàlide d’aire -va dir en Tengo-. I la lluna nova era tal com jo l’havia descrita, tant per la grandària com pel color.
La Fukaeri callava: ella no responia mai a les preguntes que no exigien una resposta.
– ¿Per què deu haver passat, això? ¿Com pot ser, que passi?
Cap resposta, efectivament.
En Tengo li va fer una pregunta directa.
– En definitiva: ¿això vol dir que ens trobem al món que es descriu a Crisàlide d’aire?
Abans de respondre res, la Fukaeri es va estar un moment estudiant amb molta atenció la forma de les seves ungles.
– És que nosaltres vam escriure el llibre tots dos junts.
En Tengo va deixar la copa damunt la taula i tot seguit li va fer una altra pregunta.
– Tu i jo, tots dos junts, vam escriure Crisàlide d’aire i el vam publicar. És una obra a quatre mans. I el llibre s’ha convertit en un èxit de vendes i ara hi ha molta gent que ha sentit parlar de la gent petita, i la mater, i la filia, i tot això. I, en conseqüència, tots dos hem passat a formar part d’aquest món nou, alterat. ¿És això, el que vols dir?
– Tu fas de resciva.
– Jo faig de resciva -va repetir en Tengo-. És veritat, que a Crisàlide d’aire vaig escriure sobre el resciva, però no vaig acabar d’entendre què volia dir, això. ¿Quin paper fa, concretament, el resciva?
La Fukaeri va fer una mica que no: no l’hi podia explicar.
«Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs», li havia dit algun cop el seu pare.
– És millor que estiguem junts -va dir la Fukaeri-. Fins que trobis aquella persona.
En Tengo va quedar un moment callat, mirant la Fukaeri. Intentava llegir-li alguna cosa a la cara, però, com sempre, no hi havia cap mena d’expressió, en el seu rostre. Després va girar el cap inconscientment i va mirar per la finestra. Les llunes no es veien, però; només es veien pals d’electricitat i cables lletjos i entortolligats.
– ¿Cal tenir alguna qualitat especial, per fer de resciva? -va preguntar.
La Fukaeri va moure una mica la barbeta verticalment: sí, que calia.
– Però, originalment, la història de Crisàlide d’aire era teva. Tu la vas crear a partir de zero. És una història que va sortir de dintre teu. Jo només vaig rebre l’encàrrec per casualitat i en vaig arreglar la redacció. Només hi vaig fer una aportació tècnica.
– Nosaltres vam escriure el llibre tots dos junts -va repetir la Fukaeri, amb les mateixes paraules d’abans.
En Tengo, inconscientment, es va posar les puntes dels dits als polsos.
– ¿O sigui que, a partir d’aquell moment, jo vaig fer el paper de resciva sense saber-ho?
– Des d’abans -va dir la Fukaeri, i amb l’índex de la mà dreta es va assenyalar a si mateixa i després va assenyalar en Tengo-. Jo sóc la parsiva i tu ets el resciva.
– La perceiver i el receiver -va repetir en Tengo corregint les paraules-. O sigui que tu ets la qui percep i jo sóc el qui rep. ¿És això, el que vols dir?
La Fukaeri va fer un sí curt amb el cap.
En Tengo va esbossar una lleu ganyota.
– És a dir, que tu sabies que jo era un resciva, o bé que tenia les qualitats per poder-ho ser, i va ser per això que vas deixar que reescrivís Crisàlide d’aire. Va ser a través meu que el que tu havies percebut es va convertir en llibre. ¿És això?
No hi va haver resposta.
En Tengo va relaxar la cara per recuperar la de sempre, i després va parlar mirant la Fukaeri als ulls.
– Encara no tinc clars els fets concrets, però, segurament, més o menys en aquell moment, vaig passar a trobar-me en aquest món amb dues llunes. L’únic que passa és que fins ara no me n’havia adonat. Com que no havia mirat cap vegada el cel de nit, no havia vist que hi havia dues llunes. Segur que és això, ¿oi?
La Fukaeri es va limitar a continuar callada. Aquell silenci era com un petit polsim que surava discretament per l’aire, on tot just l’havien escampat un grup de formigues procedents d’un espai especial. En Tengo es va estar un moment observant les figures que creava aquell polsim. Se sentia com el diari del vespre del dia abans: la informació canviava cada dia, i ell era l’únic que no n’estava al corrent.
– Les relacions de causa i efecte estan totalment alterades, pel que sembla -va dir, en refer-se una mica-. No se sap què va abans i què va després. Però, sigui com sigui, el que sabem és que som en aquest món nou.
La Fukaeri va alçar el cap i va mirar als ulls d’en Tengo. Potser només l’hi va semblar, però a en Tengo li va fer l’efecte que dins les seves ninetes brillava una llum molt càlida.
– Sigui com sigui, el món d’abans ja no existeix.
La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.
– Nosaltres vivim aquí.
– ¿En aquest món amb dues llunes?
La Fukaeri no li va respondre. Aquella noia preciosa de disset anys mirava directament als ulls d’en Tengo, amb els llavis fermament closos, de la mateixa manera que a l’aula, després de les classes, l’Aomame l’havia mirat als ulls quan tenia deu anys. La Fukaeri estava totalment concentrada en aquella mirada. En Tengo va tenir la sensació que s’acabaria convertint en pedra; que s’acabaria convertint en pedra i després es transformaria en una nova lluna, una lluna petita i de forma irregular. Al cap d’una estona, la noia va relaxar la mirada, i després va alçar la mà dreta i es va posar suaument les puntes dels dits sobre la templa, com si estigués llegint un pensament secret que hi hagués a dins del seu propi cap.
– Has estat buscant aquella persona -li va preguntar ella.
– Sí.
– Però no l’has trobada.
– No, no l’he trobada -va respondre en Tengo.
No havia trobat l’Aomame. Però, en canvi, havia descobert que ara hi havia dues llunes, perquè, seguint les indicacions de la Fukaeri, havia escorcollat els seus records i, en conseqüència, havia decidit anar a mirar la lluna.
La Fukaeri va relaxar només una mica la mirada i va agafar la copa de vi. Va mantenir un moment el vi a la boca i després se’l va beure a poc a poc, com un insecte que xuclés la rosada.
– M’has dit que s’amaga en alguna banda -va dir en Tengo-. Per tant, no em serà gaire fàcil, trobar-la.
– No cal que et preocupis -va dir la noia.
– No cal que em preocupi -va dir en Tengo, només repetint les seves paraules.
La Fukaeri va fer un gran assentiment.
– ¿Vols dir que la trobaré, doncs?
– Ella et trobarà a tu -va respondre la Fukaeri amb un to de veu baix que feia pensar en el vent solcant dolçament les planures verdes.
– ¿Aquí, a la zona de Kôenji?
La Fukaeri va fer un gest d’incertesa: no ho sabia.
– En algun lloc -va dir.
– En algun lloc d’«aquest món» -va dir en Tengo.
La Fukaeri va fer una mica que sí.
– Mentre hi hagi dues llunes al cel.
– Em sembla que no tinc més remei que creure’t -va dir en Tengo, donant-se per vençut, després de pensar-hi un moment.
– Jo percebré i tu rebràs -va dir la Fukaeri reflexivament.
– Tu percebràs i jo rebré -va dir en Tengo canviant els pronoms de lloc.
La Fukaeri va fer que sí.
En Tengo li hauria volgut preguntar si era per això, que s’havien «unit» la nit passada, durant la intensa tempesta de trons i pluja. ¿Què havia significat, allò? Tanmateix, se’n va estar. Segurament, hauria estat una pregunta inapropiada, i la Fukaeri tampoc no l’hi hauria contestat, com sabia perfectament en Tengo.
«Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs», li havia dit algun cop el seu pare.
– Tu percebràs i jo rebré -va tornar a repetir en Tengo-. Igual com quan vaig reescriure Crisàlide d’aire.
La Fukaeri va fer que no. Es va tirar els cabells cap enrere i va descobrir una d’aquelles orelles petites i boniques, com si desplegués una antena receptora.
– Igual, no -va dir-. Tu has canviat.
– Jo he canviat -va repetir en Tengo.
La Fukaeri va assentir.
– ¿I en què he canviat?
La Fukaeri va observar durant una llarga estona l’interior de la copa de vi que tenia a la mà, com si s’hi veiés alguna cosa molt important.
– Ho sabràs quan vagis al poble dels gats -va dir aquella noia tan bonica, i tot seguit va fer un glop de vi, amb l’orella encara al descobert.
23
AOMAME
Posi un tigre al seu dipòsit
L’Aomame es va despertar passades les sis del matí. Feia un dia preciós, de cel clar. Va fer cafè amb la cafetera elèctrica i se’l va prendre amb unes torrades. També es va fer un ou dur. Va mirar les notícies de la televisió i va comprovar que Sakigake encara no havia informat de la mort del Líder. Es devien haver desfet del cos en secret, sense denunciar-ne la mort a la policia ni fer-la pública. Que fessin el que volguessin: no era pas una qüestió gaire important. En fessis el que en fessis, els morts eren morts, i això no es podia canviar.
A les vuit es va dutxar, es va pentinar curosament davant del mirall del lavabo i es va fer un toc de pintallavis d’un to suau, que gairebé no es notava. Es va posar mitges. Va agafar la brusa blanca de seda que havia deixat penjada a l’armari i el vestit de Junko Shimada, tan elegant. Mentre retorçava i relaxava el cos alternativament perquè els sostenidors amb barnilles i copes folrades se li ajustessin bé va pensar que era una llàstima que no tingués els pits una mica més grossos. Ho devia haver pensat setanta mil vegades, davant del mirall, però tant li feia. Era cosa seva, què pensés i quantes vegades ho pensés. ¿Què passava, si aquella era la vegada que feia setanta mil u? Com a mínim mentre fos viva, pensaria el que volgués, quan volgués i les vegades que volgués. I si a algú no li agradava, que s’aguantés. Per acabar, es va posar les sabates de taló alt Charles Jourdan.
Es va situar davant del mirall de cos sencer que hi havia penjat a l’entrada i va comprovar que anés vestida de manera impecable. Va alçar una mica una espatlla i es va preguntar si no s’assemblava una mica a Faye Dunaway tal com sortia a El cas de Thomas Crown. En aquella pel·lícula feia el paper d’investigadora d’una empresa d’assegurances freda i implacable com la fulla d’un ganivet: una dona sexi, amb molta sang freda i un vestit que li quedava fantàstic. Evidentment, l’Aomame no s’assemblava a Faye Dunaway, però sí que tenia una presència una mica semblant, o, com a mínim, no la deixava de tenir: aquella presència tan especial exclusiva dels professionals de primera fila. A més a més, a dins de la bandolera hi tenia una pistola automàtica dura i freda.
Es va posar les petites ulleres de sol Ray Ban i va sortir de l’apartament. Va entrar al parc infantil que hi havia a l’altra banda del carrer, es va quedar dreta davant del tobogan on en Tengo havia estat assegut la nit passada i en va reproduir mentalment la imatge. Feia unes dotze hores, allà hi havia hagut el Tengo real: allà, a tan sols un carrer de distància d’on era ella. Havia estat assegut sol allà, observant durant una estona les dues llunes, les mateixes que veia ella.
A l’Aomame li semblava que era pràcticament un miracle, que hagués trobat en Tengo d’aquella manera, i aquell fet havia produït un gran canvi en el seu cos. En despertar-se al matí continuava sentint la mateixa frisança que en aquell moment. Ell havia aparegut davant seu i se n’havia anat. No hi havia pogut parlar, ni tocar-lo. Tanmateix, durant aquell breu espai de temps, en Tengo havia canviat moltes coses de dintre seu; li havia remogut, literalment, el cos i la ment, fins al fons de les vísceres i de l’úter, com qui remou una tassa de cacau amb una cullera.
Es va quedar allà dreta durant cinc minuts, amb les dues mans a l’escala del tobogan i la cara una mica contreta, picant lleument a terra amb els fins talons de les sabates. Va estudiar de quina manera tenia el cos i la ment remoguts, i en va assaborir la sensació. Després es va decidir, va sortir del parc, va caminar fins a un carrer ample i va agafar un taxi.
– Primer vagi fins a Yôga i allí agafi l’Autopista Metropolitana 3 i vagi fins abans de la sortida d’Ikejiri -va dir al taxista.
Com podia esperar, el taxista va quedar desconcertat.
– Perdoni, senyora, però, així, doncs, ¿a quin lloc vol anar a parar, al final? -li va preguntar amb un to de veu més bonhomiós que altra cosa.
– A la sortida d’Ikejiri, de moment.
– Així, és moltíssim més ràpid anar a Ikejiri directament des d’aquí. Si anem fins a Yôga farem una volta impressionant, i, a més a més, a l’Autopista 3, a aquesta hora del matí, hi deu haver un embús formidable. Deuen estar aturats, pràcticament. N’estic tan segur com que avui és dimecres.
– No em fa res, que hi hagi molt de trànsit. I tant me fa, si avui és dijous, o divendres, o l’aniversari de l’Emperador. Vostè agafi l’Autopista Metropolitana a Yôga. Jo tinc tot el temps del món.
El taxista tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Era prim, amb la pell clara, i tenia la cara llarga i prima, com la d’un herbívor espantadís. La barra li sortia cap enfora, com la de les estàtues de l’illa de Pasqua. Mirava l’Aomame pel retrovisor, intentant esbrinar, a partir de la seva expressió, si la dona amb qui parlava era una persona normal i corrent que tenia algun problema o senzillament estava tocada del bolet. Tanmateix, no era fàcil d’esbrinar; sobretot, en un mirall tan petit.
L’Aomame va treure la cartera de la bandolera i va plantar un bitllet de deu mil iens completament nou, com acabat d’imprimir, davant del nas del taxista.
– No cal que em torni el canvi, ni que em doni cap rebut -li va dir per fer via-. O sigui que deixi de queixar-se i faci el que li dic. Primer va a Yôga i allí agafa l’Autopista Metropolitana 3 i va fins a Ikejiri. N’hi deu haver prou amb això, encara que hi hagi un embús.
– Sí, és clar, que n’hi ha prou -va respondre el taxista com si no se n’acabés de refiar-. Però, ¿que hi ha d’anar a fer alguna cosa, a l’Autopista Metropolitana?
L’Aomame va fer voleiar el bitllet de deu mil iens com si fos un anemòmetre.
– Si no hi vol anar, baixaré i agafaré un altre taxi, o sigui que faci el favor de decidir d’una vegada si m’hi porta o no.
El taxista va observar el bitllet de deu mil iens durant uns deu segons, amb les celles arrufades. Després es va decidir i el va agafar. El va mirar a contrallum, per assegurar-se que no era fals, i el va ficar a la bossa que feia servir per a la feina.
– Molt bé, doncs: anem a l’Autopista Metropolitana 3. Però l’hi dic de debò, que hi haurà un embús espantós. I, a més a més, entre Yôga i Ikejiri no hi ha cap sortida, ni cap lavabo públic. O sigui que si li sembla que haurà d’anar al servei, val més que hi vagi ara.
– No cal, però faci el favor d’anar tirant.
El taxista va deixar enrere els carrers enrevessats de la zona residencial, va sortir a la ronda número 8, que anava força carregada, i es va dirigir cap a Yôga. Mentrestant, ell i l’Aomame no es van dir res. El taxista va estar tota l’estona escoltant un informatiu de la ràdio, i l’Aomame estava immersa en els seus propis pensaments. Quan arribaven a l’entrada de l’Autopista Metropolitana, l’home va abaixar el volum de la ràdio i es va dirigir a l’Aomame.
– Potser em fico on no em demanen, però, ¿que es dedica a alguna cosa especial, vostè?
– Sóc investigadora d’una empresa d’assegurances -va dir l’Aomame sense dubtar.
– Investigadora d’una empresa d’assegurances -va repetir el taxista amb molt de compte, com si s’hagués ficat a la boca un menjar que no havia tastat mai.
– Investigo estafes de l’àmbit de les assegurances -va dir l’Aomame.
– Vaja -va dir el taxista, com si estigués impressionat-. I l’Autopista Metropolitana 3 deu tenir alguna relació amb alguna estafa d’aquestes que investiga, ¿oi?
– Exactament.
– Com en aquella pel·lícula, ¿no?
– ¿Quina pel·lícula?
– Una pel·lícula de fa molt de temps, que hi sortia Steve McQueen. Mm… No el recordo, el títol.
– El cas de Thomas Crown -va dir l’Aomame.
– Sí, sí, aquesta. Faye Dunaway fa d’investigadora d’una empresa d’assegurances, i és especialista en robatoris. I Steve McQueen és un milionari que organitza un robatori per divertir-se. Està molt bé, aquesta pel·lícula. La vaig veure quan anava a l’institut. M’encantava la música que s’hi sentia; tenia molt d’estil.
– És de Michel Legrand.
El taxista en va cantussejar els quatre primers compassos. Després va tornar a dirigir la vista al mirall i va estudiar de nou la cara de l’Aomame.
– Perdoni, potser no l’hi hauria de dir, però vostè té un aire a la Faye Dunaway d’aquella època.
– Moltes gràcies -va dir l’Aomame, que va haver de fer un esforç per reprimir el somriure que se li començava a dibuixar als llavis.
Quan van entrar a l’Autopista Metropolitana 3, s’hi van trobar un embús monumental, tal com havia pronosticat el taxista. Començava al cap de menys de cent metres de l’entrada. Era un embús impressionant, de manual. Tanmateix, allò era precisament el que volia l’Aomame: la mateixa roba, la mateixa autopista, el mateix embús. Era una llàstima que a la ràdio del taxi no sonés la Sinfonietta de Janacek, i que el so no fos de tanta qualitat com el de la ràdio del Toyota Crown Royal Saloon, però això ja hauria estat demanar massa.
El cotxe avançava a poc a poc entre els camions. Es quedava molta estona aturat en un lloc i després avançava una mica, com si acabés de recordar què estava fent. Quan no avançava, el jove conductor del camió refrigerat del carril del costat se submergia en la lectura d’un còmic. En un Toyota Corona Mark II de color beix hi havia assegut un matrimoni de mitjana edat que es va estar tota l’estona mirant cap endavant, amb cara d’enuig, sense dirigir-se ni un sol cop la paraula. Potser no tenien de què parlar, o potser estaven així per culpa d’alguna cosa de què havien parlat. L’Aomame estava ben reclinada al seient, pensant en les seves coses, i el conductor del taxi escoltava un programa de la ràdio.
Per fi van arribar al rètol que assenyalava la direcció de Komazawa i es van dirigir cap a Sangen-jaya a pas de tortuga. De tant en tant, l’Aomame aixecava el cap i mirava el paisatge de la finestra. Era l’última vegada que veia aquella ciutat. Se n’anava molt lluny. Tot i pensar això, però, no aconseguia sentir cap mena d’afecte per la ciutat de Tòquio. Tots i cadascun dels edificis que es dreçaven al costat de l’autopista eren horrorosos, bruts i ennegrits pels fums d’escapament dels cotxes, i en tots hi havia rètols cridaners. Aquella visió la va fer sentir malament. ¿Per què s’havia de dedicar a construir llocs tan desoladors com aquells, la gent? Tampoc no es tractava que tots els racons dels món fossin meravellosos, però, ¿no estaria bé, que almenys no n’hi hagués de tan horribles com aquell?
Mentrestant, al camp visual de l’Aomame va aparèixer, per fi, un lloc familiar: aquell on havia baixat del taxi, perquè el misteriós conductor de mitjana edat li havia explicat a l’Aomame que allí hi havia una escala d’emergència. Més endavant hi havia un gran rètol publicitari d’Esso. El tigre somreia amb la mànega de gasolina a la mà. Era el mateix de l’altra vegada.
«Posi un tigre al seu dipòsit».
De sobte, l’Aomame es va adonar que tenia la gola seca. Va tossir una vegada, va ficar la mà a la bandolera i en va treure unes gotes per aturar la tos amb gust de llimona. Se’n va posar una a la boca i va tornar a deixar l’ampolleta a la bandolera. De passada, va agafar amb força la culata de la Heckler & Koch, sense treure-la. La va sostenir per comprovar-ne el pes i la duresa. Sí, així estava bé, va pensar. Llavors el cotxe va avançar una mica.
– Posi’s al carril de l’esquerra -va dir l’Aomame al taxista.
– Però encara avancen, els de la dreta -va objectar pacíficament el taxista-. I, a més a més, la sortida d’Ikejiri és a la dreta, i si ara anem cap a l’esquerra, després serà una nosa.
L’Aomame va deixar de banda la seva objecció.
– Tant és, vostè posi’s a la dreta.
– Com vulgui -va respondre el taxista, donant-se per vençut.
Va treure la mà per la finestra, va fer un senyal al camió refrigerat que tenien al darrere i, quan va estar segur que l’altre conductor l’havia vist, va ficar el morro del cotxe al carril de l’esquerra. Després d’avançar cinquanta metres més, van tornar a quedar aturats.
– ¿Pot obrir la porta, que baixaré aquí?
– ¿Vol baixar? -va preguntar el taxista, com si no s’ho acabés de creure-. ¿Aquí, vol baixar?
– Sí, vull baixar aquí. He de fer una cosa.
– Però, escolti, som al mig de l’Autopista. És perillós, i encara que baixi, no pot anar enlloc.
– No passa res: hi ha una escala d’emergència aquí mateix.
– ¿Una escala d’emergència? -va dir el taxista, negant amb el cap-. No ho sé, si n’hi ha cap, d’escala d’emergència, però si a l’empresa saben que he deixat baixar un passatger aquí, les passaré magres. I els qui gestionen l’autopista em faran una escridassada. Aquí no hi pot baixar, faci el favor.
– Miri, he de baixar aquí perquè tinc una feina per fer -va dir l’Aomame, que es va treure un altre bitllet de deu mil iens de la cartera i el va fer espetegar en allargar-lo al taxista-. Em sap greu haver-l’hi de demanar, però accepti això com a compensació. O sigui que calli i deixi’m baixar aquí, sisplau.
El taxista no va agafar els deu mil iens. Va estirar la palanca que tenia al costat amb posat de derrota i la porta esquerra del darrere es va obrir automàticament.
– No cal que em doni els diners; amb el que m’ha donat abans ja n’hi ha prou. Però vagi amb molt de compte, de debò. Aquí no hi ha voral, i encara que hi hagi un embús, és molt perillós, caminar-hi.
– Gràcies -va dir l’Aomame. En sortir del cotxe va picar a la finestra de l’acompanyant perquè l’abaixés. S’hi va abocar i va ficar el bitllet de deu mil iens dins la mà del conductor.
– Faci el favor d’acceptar-ho. I no es preocupi, que tinc tants diners que no sé què fer-ne.
El taxista va mirar el bitllet i la cara de l’Aomame alternativament.
– Si la policia o l’empresa li diu alguna cosa -va dir l’Aomame-, els explica que l’he obligat a agafar-lo a punta de pistola, i que no hi ha pogut fer res. Així, segur que el deixen en pau.
Semblava que el taxista no se l’acabava de creure. ¿Que tenia tants diners que no sabia què fer-ne? ¿Que l’hi havia obligat a punta de pistola? Tot i així, va acceptar els deu mil iens, segurament perquè tenia por del que li podia fer, aquella dona, si els refusava.
L’Aomame va caminar entre la paret de seguretat i els cotxes del carril esquerre en direcció a Shibuya, com l’altra vegada. Havia de recórrer uns cinquanta metres. Des de dins dels cotxes, la gent se la mirava amb ulls incrèduls. Ella, però, sense fer-ne gens de cas, caminava amb passos majestuosos i l’esquena recta, com una model que passegés per la passarel·la de la moda de París. El vent li feia voleiar els cabells. Els cotxes de gran tonatge que passaven pels carrils del sentit contrari a gran velocitat feien tremolar el ferm de l’autopista. El rètol d’Esso es va anar fent gros, i finalment va arribar a la zona reservada perquè els cotxes s’hi poguessin aturar.
Tot estava igual que l’altra vegada. Hi havia la tanca metàl·lica i, al costat, la cabina groga amb el telèfon d’emergència.
Aquell era el punt de partida de 1Q84, va pensar l’Aomame.
Per a ella, el món havia canviat a partir del moment que havia baixat per aquella escala d’emergència fins a la Nacional 246, que passava per sota. Per tant, tornaria a baixar per aquella escala. L’altra vegada que hi havia baixat eren a principi d’abril i portava un abric beix. Ara, encara eren a principi de setembre i feia massa calor per posar-se l’abric. Tanmateix, a banda de l’abric, portava exactament la mateixa roba que el dia que havia assassinat, a l’hotel de Shibuya, aquell miserable que treballava en una empresa relacionada amb el petroli: el vestit de Junko Shimada, les sabates de taló alt de Charles Jourdan, la brusa blanca, les mitges, els sostenidors blancs amb barnilles. Havia saltat la tanca metàl·lica amb les faldilles arregussades i després havia baixat per l’escala d’emergència.
Miraria de tornar a fer el mateix. Ho intentaria per pura curiositat: volia saber què passaria si feia el mateix que l’altra vegada, al mateix lloc, portant la mateixa roba. No és que volgués salvar-se: morir no li feia gens de por. Si arribés el moment, no vacil·laria. Estava preparada per morir amb un somriure als llavis. Però no volia morir de manera anònima, sense entendre què estava passant. Volia intentar fer el que estigués a les seves mans. Ja es rendiria, si no ho aconseguia, però volia fer tot el que pogués, fins que li fos possible. Era així, com ella vivia la vida.
L’Aomame es va abocar damunt la tanca metàl·lica i va buscar l’escala d’emergència. Però allà no hi havia cap escala d’emergència. No hi era, per molt que mirés. L’escala d’emergència havia desaparegut.
Es va mossegar el llavi i va fer una ganyota.
No s’havia equivocat de lloc. Estava segura que havia estat en aquella zona d’emergència. L’entorn també era el mateix, i tenia el rètol publicitari d’Esso al davant. Al món de 1984, allà hi havia una escala d’emergència. Aquell taxista tan estrany l’hi havia explicat, i ella havia trobat l’escala sense cap problema. Després havia saltat la tanca i hi havia pogut baixar. Al món de 1Q84, però, l’escala d’emergència ja no existia.
La sortida estava tancada.
L’Aomame es va esborrar la ganyota de la cara, va mirar al voltant amb molta atenció i va tornar a alçar la mirada al rètol d’Esso. El tigre també se la mirava, amb la mànega de gasolina a la mà i la cua aixecada, somrient divertit, com si fos absolutament impossible estar més feliç i satisfet.
«Ja m’ho podia esperar», va pensar l’Aomame.
Ho havia sabut des del principi. El Líder l’hi havia dit clarament, abans de morir a les seves mans: que al 1Q84 no hi havia cap camí de tornada al 1984; que la porta d’entrada a aquest món només s’obria en un sol sentit.
Evidentment, però, això no significava que l’Aomame no ho volgués veure amb els seus propis ulls. Aquesta era la seva naturalesa. I ja ho havia vist. Fi. Demostrat. QED.
Recolzada a la tanca metàl·lica, l’Aomame va mirar al cel. Feia un dia perfecte. Hi havia uns quants núvols rectes, llargs i prims, amb un blau profund de fons. La visibilitat era immillorable, i es divisava el cel fins molt lluny; no semblava pas el d’una gran ciutat. Les llunes, però, no es veien enlloc. ¿On es devien haver ficat? Bah, tant era: les llunes eren les llunes, i ella era ella, i cadascú vivia la vida a la seva manera, i tenia els seus plans.
Si hagués estat Faye Dunaway, ara potser trauria un cigarret llarg i prim i n’encendria la punta amb un encenedor, amb molt d’estil, entretancant aquells ulls tan elegants. Però l’Aomame no fumava, ni portava tabac ni encenedor; a la bossa, només hi tenia gotes amb gust de llimona per treure la tos. I, de torna, una pistola automàtica de nou mil·límetres, de metall dur, i un picador de gel especial que havia clavat al clatell de diversos homes. Potser totes dues coses eren més mortals que no pas el tabac.
Va mirar les fileres de cotxes que hi havia a l’embús. Tothom, des de l’interior dels vehicles, la mirava fixament. Era normal: no era gaire habitual veure caminar un ciutadà normal i corrent per l’Autopista Metropolitana, sobretot si es tractava d’una dona jove que, a més, portava minifaldilla, unes sabates amb taló alt i prim i unes ulleres de sol de color verd i lluïa un somriure als llavis. Hauria estat més estrany no mirar-la.
La majoria de vehicles que hi havia aturats eren camions de transport, que portaven a Tòquio una gran quantitat de productes de diversos llocs. Segurament havien viatjat durant tota la nit, i havien acabat aturats a l’embús fatídic del matí. Els conductors estaven avorrits, cansats, farts, amb ganes de banyar-se, afaitar-se i estirar-se a dormir. Això era tot el que volien. Es limitaven a mirar l’Aomame sense pensar res, com si veiessin un animal estrany, desacostumat. Estaven massa cansats per voler-hi prendre part.
Entre el munt de camions de transport hi havia un Mercedes Benz Coupé de color gris que semblava un delicat impala que hagués quedat enmig d’un ramat d’aspres rinoceronts. El cotxe semblava nou de trinca, i el sol del matí, que acabava de sortir, es reflectia enlluernador en la seva magnífica carrosseria. Els tapaboques eren del mateix color que la carrosseria. La finestra del conductor estava abaixada, i a dins hi havia una dona elegant de mitjana edat que mirava fixament l’Aomame. Duia unes ulleres de sol Givenchy, i també se li veien les mans que tenia al volant, amb un anell que brillava.
Tenia aspecte de ser una persona amable, i se la veia preocupada per l’Aomame. Es preguntava què devia fer, o quin problema devia tenir, aquella dona jove tan ben vestida, per haver de caminar sola pel ferm de l’autopista.
L’Aomame es va treure les Ray Ban i se les va ficar a la butxaca de l’abric. Mentre tancava els ulls per culpa de la resplendor del sol del matí, es va passar un moment els dits per les marques que les ulleres li havien deixat al nas. Es va humitejar els llavis secs amb la llengua. Va notar una mica el gust del pintallavis. Va mirar el cel clar que tenia al damunt i, per si de cas, el terra que tenia sota els peus.
Va obrir la bandolera i en va treure tranquil·lament la Heckler & Koch. Va deixar caure la bandolera a terra i es va quedar amb les mans lliures. Amb la mà esquerra va treure el fiador de la pistola, va tirar la corredora cap enrere i va fer entrar un cartutx a la recambra. Va fer tots aquests moviments de pressa, amb precisió. Els sons, discrets i agradables, van ressonar a l’aire. Va moure una mica la mà on tenia la pistola per comprovar-ne el pes. La pistola sola feia quatre-cents vuitanta grams, als quals s’havia d’afegir el pes de les set bales; sens dubte, ara estava carregada. L’Aomame en notava la diferència de pes.
Encara tenia un somriure als llavis horitzontals. La gent observava els gestos que feia. Ningú no s’havia espantat en veure que treia una pistola de la bandolera, o, com a mínim, no n’havien fet la cara. Potser no creien que fos una pistola de debò. Però sí, que era una pistola de debò, va pensar l’Aomame.
Després va posar la culata cap amunt i es va introduir el canó a la boca. Estava apuntat directament cap al cervell, cap al laberint gris on resideix la consciència.
L’oració li va sortir automàticament, sense haver-la de pensar. La va recitar de pressa, amb el canó de la pistola a la boca. Segurament, ningú no hauria entès què deia, però no hi feia res: n’hi havia prou que l’entengués Déu. Quan era petita, gairebé no n’entenia res, de les frases que recitava, però aquell seguit de paraules s’havien introduït al centre mateix del seu cos. A l’escola, abans de dinar, també l’havia de recitar sens falta, sola però en veu ben alta, sense fer cas de les mirades curioses o burletes dels altres nens. L’important era que Déu t’estava veient; ningú no se’n podia escapar, de la seva mirada.
Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.
La dona de mitjana edat de trets agradables que seia al voltant del Mercedes Benz nou de trinca la continuava mirant fixament. Semblava, igual que la resta de persones del voltant, que no acabava d’entendre què significava aquella pistola que tenia a la mà. Si ho entengués, deixaria de mirar-la, va pensar l’Aomame. Si veia com se li escampava el cervell pertot arreu, segurament, aquell dia no seria capaç de menjar res, ni per dinar ni per sopar, i per això l’Aomame li va suplicar, sense dir-ho en veu alta, que fes el favor de deixar de mirar-la. No s’estava raspallant les dents: tenia una pistola automàtica de la marca Heckler & Koch, de fabricació alemanya, a la boca. Havia recitat una pregària i tot. Bé devia entendre què significava, això.
«Li dono un consell; un consell molt important. Aparti la mirada, no miri res, i continuï conduint el seu Mercedes Benz gris, nou de trinca, i vagi-se’n a casa seva, a la casa tan preciosa on l’esperen el marit i els fills que s’estima tant, i continuï endavant amb la seva vida tranquil·la. Una persona com vostè no l’hauria de veure, una cosa com aquesta. Aquesta cosa tan horrible és una pistola de debò, i està carregada amb set cartutxos de nou mil·límetres de debò. I, tal com diu Anton Txèkhov, quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar. És això, el que dóna sentit a la història».
La dona de mitjana edat, però, no deixava de mirar l’Aomame. Al final, ella es va rendir i va negar lleument amb el cap. Li sabia greu, però no es podia esperar més. S’havia acabat el temps. Havia de començar l’espectacle.
«Posi un tigre al seu dipòsit».
– He he -va fer el més rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
– Tengo -va dir l’Aomame, i va fer força amb el dit que tenia al gallet.
24
TENGO
Mentre en quedi l’escalfor
En Tengo va agafar un tren ràpid que sortia al matí de l’estació de Tòquio en direcció a Tateyama. Allà va fer transbordament a un tren que parava a totes les estacions i va anar fins a Chikura. Feia un dia totalment clar; no hi havia vent, i al mar gairebé no es veien onades. L’estiu ja quedava lluny, i amb una samarreta de màniga curta i una jaqueta prima de cotó s’hi estava la mar de bé. En contra del que havia esperat, tots els banyistes havien desaparegut de la ciutat costanera, i els carrers tenien l’ambient desolat de la temporada baixa. En Tengo va pensar que semblava, realment, que s’hagués convertit en el poble dels gats.
A prop de l’estació va dinar una mica i va agafar un taxi. Quan va arribar a la residència era la una tocada. Al taulell el va rebre la infermera de l’altra vegada, la mateixa que l’havia atès el vespre abans per telèfon. Es deia Tamura. Recordava la cara d’en Tengo, i va ser un xic més amable que a la visita anterior; fins i tot li va somriure una mica. Potser també hi va influir el fet que, aquesta vegada, en Tengo anés una mica més ben vestit.
Primer, la infermera el va portar al menjador i li va servir un cafè.
– Esperi’s un moment aquí. Ara vindrà el doctor -li va dir. Al cap de deu minuts va aparèixer el metge que estava al càrrec, fregant-se les mans amb una tovallola. Tenia els cabells forts, n’hi havia molts de blancs, i devia tenir entre cinquanta-cinc i seixanta anys. Devia estar fent alguna cosa, perquè no portava la bata blanca. Anava vestit amb una dessuadora grisa i uns pantalons de xandall a joc, calçava unes vambes per córrer i tenia un cos ben format: més que no pas el metge d’una residència de gent gran, semblava l’entrenador d’algun equip esportiu universitari que mai no hagués aconseguit arribar a entrenar-ne cap de professional.
El metge li va explicar més o menys el que li havia dit per telèfon el vespre abans. Li va dir que, per desgràcia, de moment no s’hi podia fer res, des del punt de vista mèdic, i semblava sincer; les paraules i expressions que emprava feien pensar que realment ho sentia.
– L’únic que hi podem fer és que el seu fill li parli, per animar-lo i intentar que recuperi les ganes de viure.
– ¿I sentirà el que li digui, el meu pare? -va demanar en Tengo.
El metge va fer cara de compromís mentre bevia te verd, ja tebi.
– Si li dic la veritat, no ho sé. El seu pare està en coma. Encara que el cridis, no hi ha cap reacció física. Però, per profund que sigui l’estat de coma, hi ha pacients que senten el que es diu al seu costat, i alguns també ho entenen, fins a cert punt.
– Però, a simple vista, no se sap, ¿oi?
– No.
– Jo em puc quedar fins a quarts de set de la tarda -va dir en Tengo-. Fins llavors, em quedaré al costat del pare i li parlaré tant com pugui.
– Si observa alguna reacció, avisi’m, sisplau -va dir el metge-. Jo seré en alguna banda de la residència.
Una infermera jove amb una placa que indicava que es deia Adachi va portar en Tengo fins a l’habitació. Havien traslladat el seu pare a una habitació individual d’un dels pavellons nous, el dels pacients que es trobaven en un estadi més avançat de la malaltia. L’engranatge havia corregut encara una mica més, i, després d’allà, ja no s’anava enlloc. L’habitació era llarga i estreta, despullada, i el llit n’ocupava prop de la meitat de la superfície. Al davant de la finestra s’estenia el bosquet de pins que feia la funció de tallavent; les copes espesses dels pins semblaven un mur que separava la residència de l’activitat del món real. En sortir la infermera, en Tengo es va quedar tot sol amb el seu pare, que dormia mirant al sostre. Es va asseure en un petit tamboret de fusta que hi havia al costat del llit i li va contemplar la cara.
Al costat del capçal hi havia un suport per al degotador, i un tub portava el líquid de la bossa de plàstic a les venes del braç. També li havien posat una sonda per a l’orina, però, pel que es veia, la quantitat de líquid que havia evacuat era extraordinàriament escassa. El seu pare semblava encara més petit i encongit que quan l’havia vist el mes abans. Tenia les galtes i les barres, que duia afaitades, cobertes d’una barba blanca incipient, de potser dos dies. Sempre havia tingut els ulls més aviat enfonsats, però ara les òrbites encara eren més profundes, fins al punt que feia la sensació que li haurien de fer sortir els ulls una mica més endavant amb algun instrument especial. Tenia les parpelles fermament tancades damunt aquells dos forats, com si fossin persianes abaixades, i la boca una mica oberta. No se’l sentia respirar, però quan s’hi acostava l’orella es notava que l’aire vibrava molt lleument. Encara s’hi mantenia una vida imperceptible, funcionant al ritme més lent possible.
En Tengo va sentir fins a quin punt era realista la imatge que el metge havia fet servir la nit passada: «com un tren que anés reduint lentament la velocitat abans d’arribar a la parada». El tren del seu pare anava perdent velocitat a poc a poc, esperant que se li acabés la inèrcia i es quedés aturat en silenci enmig d’una planura totalment verda. L’única esperança que hi havia és que al tren ja no hi quedés cap passatger, i que encara que s’aturés, ningú no es pogués queixar.
En Tengo va pensar que li havia de parlar d’alguna cosa, però no sabia de què, com, amb quin to de veu ho havia de fer. Per molt que volgués dir-li alguna cosa, no se li n’acudia cap que pogués tenir algun sentit.
– Pare -va dir de moment en veu baixa, com si mormolés. Després, però, no li va sortir res.
Es va alçar del tamboret, va anar al costat de la finestra i va contemplar la gespa ben cuidada del jardí i el cel que s’estenia damunt del bosquet de pins. Hi havia un corb aturat en una antena molt grossa, mirant d’esquitllentes al voltant, com si estigués immers en alguna consideració. Al costat del capçal del llit hi havia una ràdio amb despertador, però cap de les dues funcions no li servia per a res al pare d’en Tengo.
– Sóc en Tengo. Fa poc et vaig venir a veure des de Tòquio. ¿Que sents la meva veu? -li va preguntar del costat de la finestra estant, mirant-lo des de dalt. No hi va haver absolutament cap reacció. Després de fer vibrar l’aire un instant, la seva veu va ser engolida pel buit que s’havia instal·lat a l’habitació, sense deixar-hi cap rastre.
Aquell home es volia morir, va pensar en Tengo. N’hi havia prou de veure’n els ulls enfonsats. Havia decidit deixar de viure, i després havia tancat els ulls i s’havia adormit profundament. Per molt que l’animés, que li digués el que li digués, segurament no aconseguiria fer-lo canviar d’opinió. Des del punt de vista mèdic, encara era viu, però, tanmateix, per a ell, la vida ja s’havia acabat, i no li quedava cap motiu o cap il·lusió per esforçar-se a continuar viu. L’únic que podia fer en Tengo era acceptar el seu desig i deixar-lo morir tranquil, en pau. La seva expressió estava plena de calma. En aquell moment no semblava sentir cap dolor. Tal com li havia dit el metge per telèfon, aquell era l’únic consol que tenien.
Tot i així, en Tengo li havia de parlar d’alguna cosa, al seu pare. En part, perquè ho havia promès al metge, que s’havia encarregat del seu pare en lloc seu. I, en part, perquè també es tractava d’una qüestió -no trobava una expressió que hi acabés d’encaixar- de bones maneres. Feia molt de temps que en Tengo no havia mantingut una conversa de debò amb el seu pare, ni tan sols sobre temes quotidians. L’última vegada que havien tingut una conversa pròpiament dita havia estat quan ell feia la secundària obligatòria. A partir de llavors, en Tengo gairebé mai no tornava a casa, i fins i tot quan hi anava perquè tenia algun assumpte per resoldre, evitava tant com podia veure el seu pare.
Ara, però, aquell home, en un estat profund de coma, es disposava a morir discretament davant seu. Després d’haver confessat a en Tengo, a la pràctica, que ell no era el seu pare de debò, semblava haver-se tret un gran pes de sobre, i sentir-se alleujat, d’alguna manera. Tots dos, s’havien tret un gran pes de sobre, just abans que fos massa tard.
Encara que segurament no tinguessin cap vincle de sang, qui havia acollit oficialment en Tengo com a fill i se n’havia encarregat fins que es va poder mantenir tot sol havia estat aquell home. Com a mínim hi estava en deute per això, i segurament tenia l’obligació moral d’explicar-li com havia viscut, fins aleshores, i d’acord amb quines idees havia viscut, o almenys l’hi semblava. Però no, no era una obligació moral: era una qüestió de bones maneres. Independentment de si ell sentiria el que li expliqués o no, i si li serviria o no d’alguna cosa.
En Tengo es va tornar a asseure al tamboret que hi havia al costat del llit i li va començar a explicar, a grans trets, com havia estat la seva vida. Va començar a partir del moment que havia entrat a l’institut de secundària superior i va marxar de casa per viure a la residència del club de judo. A partir de llavors, la vida d’ell i la del seu pare havien perdut pràcticament tots els punts de contacte, i tots dos havien deixat d’interessar-se del tot pel que feia l’altre. Potser era millor intentar omplir tant com pogués aquell buit tan gran.
Tanmateix, no hi havia gran cosa a explicar, sobre la vida d’en Tengo quan feia la secundària superior. Havia entrat en un institut privat de la prefectura de Chiba que era força conegut pel seu equip de judo. Podria haver entrat fàcilment en un institut millor que aquell, però les condicions que li van oferir eren les més bones. No havia de pagar les taxes acadèmiques, i, a més, podia viure en una residència on li donaven tres àpats al dia. Es va convertir en el lluitador més important de l’equip de judo de l’institut. Estudiava quan no tenia entrenaments -en aquell institut podia treure les notes més altes de la classe encara que no s’hi esforcés tant com podia-, i els dies de festa treballava amb altres companys de l’equip fent feines físiques per poder tenir uns diners per gastar. Tenia moltes coses a fer, i es passava els dies corrent d’un lloc a l’altre, del matí al vespre. Sobre els tres anys de la secundària superior no tenia gran cosa a dir, a part que havia estat molt enfeinat. No s’ho havia passat especialment bé, ni havia fet bons amics. A més, a l’escola hi havia un munt de regles, i no li agradava gens. Amb els companys de l’equip de judo tenia una actitud amistosa, però bàsicament no sabia de què parlar-hi. La veritat era que a en Tengo no l’havia apassionat mai, el judo; només s’havia dedicat a fons a entrenar per no defraudar les expectatives dels altres, perquè necessitava obtenir bons resultats a les competicions per poder-se continuar mantenint. El judo, per a ell, havia estat un recurs pràctic per sobreviure, més que no pas un esport; gairebé es podria dir que havia estat una feina. Es va passar els tres anys en aquell institut morint-se de ganes de graduar-se d’una vegada i menar una vida més com calia.
Tanmateix, a la universitat va continuar amb el judo. Bàsicament, va fer la mateixa vida que a l’institut, perquè si continuava practicant el judo, podia entrar en una residència i tenir solucionades les qüestions del llit i del menjar, encara que fos de manera molt precària. Havia rebut una beca, però amb els diners que li donaven no podia mantenir-se de cap de les maneres, i, per tant, havia de continuar amb el judo. Evidentment, els seus estudis es van centrar en les matemàtiques. Com que, atesa la situació, va estudiar força i va obtenir bones notes, el seu tutor li va aconsellar fer estudis de tercer cicle. Tanmateix, a partir de tercer i quart curs, va perdre molt ràpidament la passió per les matemàtiques com a disciplina acadèmica. Les matemàtiques mateix li continuaven agradant, com sempre, però no tenia gens de ganes de treballar-hi fent recerca. Li passava igual que amb el judo: era força bo com a aficionat, però no tenia ni les qualitats ni l’ambició per dedicar-hi tota la seva vida. Ell mateix n’era ben conscient.
Quan va perdre interès per les matemàtiques i estava a punt de graduar-se a la universitat, i per tant ja no hi havia cap motiu per continuar practicant judo, en Tengo no tenia ni idea de què havia de fer, a partir d’aleshores, de quin camí havia de seguir. Era com si la seva vida s’hagués quedat sense centre. De fet, la seva vida mai no n’havia tingut, de centre, però fins llavors els altres sempre n’havien esperat o demanat alguna cosa, d’ell, i ell havia estat força atrafegat intentant no defraudar-los. Tanmateix, un cop desaparegudes aquestes demandes i esperances, ja no hi quedava res digne de menció. No tenia cap objectiu a la vida, ni cap amic íntim: es trobava enmig d’una calma absoluta, incapaç de concentrar la seva atenció en res.
Mentre va ser a la universitat va sortir amb unes quantes noies, i hi va mantenir relacions sexuals. Ell no era guapo, en el sentit convencional, ni era extravertit, ni tampoc tenia una conversa especialment divertida. Sempre anava curt de diners, i la roba que portava no era gens vistosa. Tanmateix, de la mateixa manera que hi ha plantes que atreuen un cert tipus d’insectes, ell era capaç d’atreure un cert tipus de noies, i d’atreure-les amb una força considerable.
Ho va descobrir quan tenia uns vint anys, més o menys a la mateixa època que començava a perdre la passió per les matemàtiques com a disciplina acadèmica. Al seu voltant sempre hi havia alguna noia que s’interessava per ell i se li acostava, encara que ell no fes res. Aquestes noies volien que les abracés amb els seus braços forts; o, com a mínim, no s’hi oposaven. Al principi no entenia aquest mecanisme i se sentia molt confós, però al final va acceptar-ne el funcionament i va aprendre a explotar-lo. A partir d’aleshores, pràcticament mai no li van faltar noies. Tanmateix, ell mai no se’n va enamorar activament: només sortia amb elles i hi mantenia relacions sexuals; només es tapaven mútuament el buit que sentien. Per estrany que pogués semblar, no es va sentir fortament atret ni una sola vegada per cap noia que se sentís atreta per ell.
En Tengo va explicar aquests fets al seu pare inconscient. Primer a poc a poc, escollint les paraules, després amb més fluïdesa, i al final amb una passió considerable. També va intentar ser tan franc com va poder en parlar de les relacions sexuals, pensant que ja no tenia cap motiu per tenir vergonya, a hores d’ara. El seu pare continuava profundament adormit, boca amunt, sense canviar de posició. Tampoc no es va produir cap canvi en la seva respiració.
Abans de les tres va venir una infermera que li va canviar la bossa de plàstic del degotador, va substituir la d’orina per una de nova i li va mirar la temperatura. A la seva placa hi posava que es deia Ômura. Duia els cabells recollits en un monyo ben estret, amb un bolígraf clavat.
– ¿Hi ha hagut algun canvi? -va preguntar a en Tengo mentre escrivia unes xifres amb el bolígraf al full de registre.
– Cap. Ha estat dormint tota l’estona -va respondre en Tengo.
– Si hi ha cap novetat, premi aquell botó -li va dir ella, assenyalant un botó per avisar les infermeres que hi havia una mica per sota del capçal del llit, i es va tornar a clavar el bolígraf al monyo.
– D’acord.
Al cap de poc que la infermera hagués sortit de l’habitació, van trucar a la porta i la infermera Tamura, la de les ulleres, va treure el cap.
– ¿Vol dinar? Si va al menjador, podrà menjar alguna cosa.
– Gràcies, però encara no tinc gana -va dir en Tengo.
– ¿Com està, el seu pare?
En Tengo va fer que sí.
– Li he estat parlant tota l’estona, encara que no sé si em sent o no.
– És bo, que li parli -va dir ella, i va somriure com si el volgués animar-. No es preocupi: segur que el seu pare el sent.
La infermera va tancar la porta. En Tengo i el seu pare es van tornar a quedar sols a la petita habitació.
En Tengo va continuar parlant.
Quan va acabar la universitat, va trobar feina en una acadèmia del centre de Tòquio i va començar a fer de professor de matemàtiques. Ja no era el nen prodigi de les matemàtiques de qui tant s’esperava, ni un lluitador de judo amb un futur prometedor, sinó un simple professor d’acadèmia. Ell, però, n’estava content. Per fi es va poder relaxar una mica. Per primera vegada a la vida no hi havia ningú que li digués què havia de fer, i podia viure amb tota llibertat.
Finalment, va començar a escriure narracions. Va escriure unes quantes obres i les va presentar al premi de nous autors d’una editorial. Al cap d’un temps, va conèixer un editor força especial que es deia Komatsu, i aquest editor li va encomanar que refés una novel·la titulada Crisàlide d’aire que havia escrit la Fukaeri, o Eriko Fukada, una noia de disset anys. Ella havia creat la història però no sabia escriure, i va ser en Tengo qui se’n va encarregar. Va fer molt bé aquesta feina, i l’obra va guanyar el premi per a nous autors d’una revista, es va publicar com a llibre i es va convertir en un gran èxit de vendes. Es va parlar tant de Crisàlide d’aire que les persones que escollien les obres candidates al premi Akutagawa la van bandejar i no el va poder guanyar, però el llibre havia venut tant que, en paraules d’en Komatsu, «no ens fa falta per a res, el premi aquest».
En Tengo no estava gens segur que el seu pare sentís el que li explicava, i, encara que el sentís, no hi havia manera de saber si ho entenia o no; no se li notava cap reacció, ni cap resposta. I, suposant que ho entengués, en Tengo no sabia si li podia interessar o no. Potser li hauria dit que callés, si hagués pogut; potser tant li feia, la vida dels altres, i només volia continuar dormint tranquil. L’únic que en Tengo podia fer, però, era continuar-li explicant tot el que li passava pel cap. No se li acudia què més podien fer tots dos, un al costat de l’altre, en aquella habitació tan petita.
El seu pare continuava sense fer ni el moviment més lleu. Els seus ulls estaven fermament closos al fons d’aquells forats profunds i foscos, com si esperés, del tot immòbil, que comencés a nevar i els forats quedessin tapats per una barrera blanca.
– De moment, encara no puc dir que em vagi bé, però, si puc, vull viure del que escrigui; no reescrivint obres d’altra gent, sinó escrivint el que vulgui, i com vulgui. Jo crec que tinc el caràcter que cal per escriure, sobretot per escriure novel·les. Està molt bé, que hi hagi una cosa que vols fer. I per fi jo en tinc una. Encara no he publicat cap llibre amb el meu nom, però pot ser que no trigui gaire a aconseguir-ho. Potser no està bé que ho digui jo, però diria que hi tinc força traça, a escriure. Hi ha uns quants editors que em valoren una mica. Això no em preocupa gaire.
Potser hi hauria d’haver afegir que, a més a més, es veia que tenia qualitats per fer de resciva, fins al punt que el món fictici sobre el qual havia escrit estava apareixent en la realitat. Tanmateix, no es tractava de treure una qüestió tan complicada, en aquell moment. Allò era una altra història. Va decidir canviar de tema.
– Em sembla que el problema més important que tinc és que fins ara no he aconseguit estimar ningú de debò. Mai no he estimat ningú incondicionalment. Mai no he sentit que estava disposat a sacrificar-me a mi mateix per una altra persona. Ni una sola vegada.
Mentre deia això, en Tengo es va preguntar si aquell pobre vell que tenia al davant havia viscut mai l’experiència d’estimar una persona amb tot el cor. Potser havia estat realment enamorat de la seva mare. Potser era precisament per això, que, tot i saber que entre ells dos no hi havia cap vincle de sang, l’havia criat com si fos fill seu. Si era així, el seu pare havia tingut una vida espiritualment molt més plena que no pas en Tengo.
– L’única excepció, diguem, és una nena que recordo molt bé. Vam ser a la mateixa classe quan fèiem tercer i quart de primària a l’escola d’Ichikawa. Sí, ja en fa vint anys. Aquella nena m’atreia molt. Sempre hi he pensat força, i encara hi penso sovint. Però, de fet, gairebé ni tan sols hi vaig parlar. Va canviar de col·legi a mig curs, i des de llavors no l’he vista. Però fa poc em va passar una cosa i em van venir ganes de buscar-la. Per fi em vaig adonar que la necessitava. La volia trobar i parlar amb ella d’un munt de coses. Però al final no l’he poguda trobar. Potser l’hauria d’haver començat a buscar abans. Així potser hauria estat més fàcil.
En aquest punt, en Tengo va callar un moment, i va esperar que el cap del seu pare assimilés tot el que li havia explicat fins llavors. O, més aviat, que ho assimilés el seu propi cap. Després va continuar parlant.
– Sí, vaig ser massa covard, en això. És pel mateix, que no vaig demanar el registre de família. Si ho hagués volgut, hauria estat molt fàcil saber si realment la meva mare era morta o no: n’hi hauria hagut prou d’anar a l’ajuntament i consultar el registre. De fet, ho vaig pensar moltes vegades, de mirar-ho, i fins i tot vaig anar fins a l’ajuntament. Però no em vaig veure amb cor de demanar la documentació. Em feia por que em plantessin la veritat al davant, descobrir-la jo mateix. Per això he estat esperant que siguin les circumstàncies que, en algun moment, em revelin què va passar.
En Tengo va fer un sospir.
– A part d’això, però, hauria d’haver començat a buscar aquella nena abans. He malgastat massa temps. Però no aconseguia posar-m’hi. Perquè jo… No sé com dir-ho… Jo sóc molt covard, quan es tracta de sentiments. Això és el que em mata.
En Tengo es va alçar del tamboret, va anar al costat de la finestra i va mirar els pins. El vent s’havia aturat. Tampoc no se sentia la remor del mar. Una gata molt grossa passava pel jardí; devia estar prenyada, per la panxa que feia. Es va estirar al costat del tronc d’un arbre, va obrir les potes i es va començar a llepar la panxa.
Recolzat a l’ampit de la finestra, en Tengo va continuar parlant tot mirant el seu pare.
– Però, deixant això de banda, sembla que per fi la meva vida ha començat a canviar, últimament. Em fa aquest efecte. La veritat és que durant molt de temps et vaig odiar. Des que era petit pensava que jo no estava fet per viure en un entorn tan miserable i asfixiant, que per a mi hauria estat millor viure en un ambient més benestant. Sentia que la vida que m’havia tocat era molt injusta, i em semblava que la de tots els meus companys d’escola estava plena de felicitat i satisfaccions. N’hi havia molts que no tenien tantes capacitats o qualitats com jo però que, en canvi, s’ho passaven incomparablement més bé. En aquella època, lamentava sincerament que tu fossis el meu pare. Sempre m’imaginava que hi havia hagut un error, i que en realitat tu no eres el meu pare, que no teníem cap vincle de sang.
En Tengo va tornar a mirar per la finestra i va veure la gata, que es llepava distretament el ventre inflat, sense adonar-se que l’estaven observant. Va continuar parlant mentre la mirava.
– Ara no em sento així, ni penso d’aquesta manera. Ara crec que vaig viure en un entorn adequat per a mi, i que vaig tenir el pare que em convenia. No ho dic de broma. Crec que he estat una persona avorrida, una persona insignificant. En cert sentit, vaig ser jo, qui em vaig espatllar a mi mateix. Ara ho veig perfectament. Realment, vaig ser un nen prodigi de les matemàtiques, de petit, i trobo que el talent que tenia era força excepcional. Tothom es fixava en mi, i era el centre d’atenció. Però, al capdavall, es tractava d’un talent que no tenia cap perspectiva de conduir-me enlloc. Era allà, i prou. Des de petit, vaig ser alt i fort, i era bo lluitant a judo. Als campionats de la prefectura sempre arribava fins a les últimes rondes de combats. Però si hagués sortit de la prefectura, m’hauria trobat amb molts lluitadors que eren millors que jo. Quan era a la universitat, ni tan sols em van seleccionar mai per anar al campionat nacional. Això va ser un xoc, per a mi, i durant un temps no vaig saber qui era. I era normal, perquè en realitat no era ningú.
En Tengo va obrir l’ampolla d’aigua mineral que havia portat i en va fer un glop. Després va tornar a seure al tamboret.
– Ja t’ho vaig dir l’altre dia, que t’estic agraït. Penso que en realitat jo no sóc fill teu; n’estic gairebé segur. I t’estic agraït perquè em vas criar encara que no tinguéssim cap lligam de sang. No devia ser gens fàcil, per a un home sol, fer pujar un nen petit. Encara em deprimeix, i em fa mal, recordar que te m’enduies a fer la ruta dels cobraments de l’impost de l’NHK. És un record molt desagradable. Però suposo que a tu no se t’acudia cap altra manera de comunicar-te amb mi. No sé com dir-ho… Suposo que allò era el que sabies fer millor. Era l’únic vincle real que tenies amb la societat. Segur que volies que et veiés treballant. Ara sí, que ho entenc. Evidentment, també pensaves que si hi anaves amb un nen et seria més fàcil fer els cobraments, però no ho crec que ho fessis només per això.
En Tengo va tornar a fer una petita pausa per deixar que el que havia dit s’assentés al cap del seu pare, i mentrestant va ordenar els pensaments.
– Però quan era petit, no ho entenia, és clar. Em semblava molt vergonyós, i molt dur, i prou. Els diumenges, mentre els companys de l’escola es divertien jugant, jo havia de venir a fer la ruta dels cobraments amb tu. Odiava que arribés el diumenge. Però ara ho entenc, fins a cert punt. No dic que el que vas fer fos correcte. Em vas ferir d’una manera que és molt dolorosa, per a un nen. Però ja ha passat, això, i no t’has de preocupar. A més a més, em sembla que gràcies a això em vaig fer una mica més dur. No és gens fàcil, viure en aquest món, i va ser així, que ho vaig aprendre.
En Tengo va obrir totes dues mans i en va contemplar un moment els palmells.
– Jo continuaré vivint la meva vida, i em sembla que ho sabré fer més bé que fins ara, sense perdre tant el temps. No sé què vols fer, tu, a partir d’ara; potser et vols quedar aquí, adormit, sense dir res, i no tornar-te a despertar mai. I si això és el que vols fer, em sembla bé. Si és això, el que vols, jo no t’ho puc pas impedir; l’únic que puc fer és deixar-te dormir. Però, independentment d’això, jo et volia explicar tot el que t’he explicat: les coses que he fet fins ara, i el que penso ara mateix. Potser tu no tenies gens de ganes de sentir-ho, i en aquest cas em sap greu, si t’he molestat. Però, com a mínim, ja no em queda res per explicar. T’he dit tot el que em semblava que t’havia de dir. Ara no et molestaré més; ja pots dormir tant com vulguis.
Passades les cinc va tornar a venir la infermera Ômura, amb el bolígraf clavat al monyo, i va comprovar el líquid del degotador. Després li va posar el termòmetre.
– ¿Hi ha hagut algun canvi?
– Cap, especialment. Ha continuat dormint i prou -va dir en Tengo.
La infermera va assentir.
– Aviat vindrà el metge. Senyor Kawana, ¿fins a quina hora es quedarà, avui?
En Tengo es va mirar el rellotge.
– Agafaré el tren d’abans de les set, o sigui que em puc quedar fins a quarts de set.
En acabar d’anotar les dades al registre, la infermera es va tornar a clavar el bolígraf al monyo.
– Li he estat parlant sense parar des de passat el migdia, però em sembla que no sent res -va dir en Tengo.
– Quan vaig estudiar infermeria ens van ensenyar una cosa -va dir la infermera-: que les paraules alegres ens fan vibrar els timpans amb alegria. Tant si la persona a qui parlem ens entén com si no ens entén, els timpans li vibren d’una manera que físicament produeix alegria. Per tant, ens van dir que tant si el pacient ens sent com si no, li havíem de dir coses alegres amb veu ben alta, perquè li anirà bé independentment del que li expliquem. I jo, per l’experiència que tinc, penso el mateix.
En Tengo hi va rumiar un moment, abans de respondre.
– Moltes gràcies.
La infermera Ômura va assentir lleument i va sortir de l’habitació amb passos ràpids.
Després, en Tengo i el seu pare es van quedar en silenci durant una bona estona. En Tengo ja no li havia d’explicar res més. Tanmateix, aquell silenci no era incòmode en absolut. La llum de la tarda va anar perdent intensitat, i van començar a aparèixer signes que anunciaven el capvespre. Els darrers raigs de sol es desplaçaven silenciosament per l’habitació.
De sobte, en Tengo es va preguntar si li havia parlat de les dues llunes, al seu pare. Li feia l’efecte que encara no. Ara, ell vivia en un món amb un cel on brillaven dues llunes. «No t’hi acabes d’acostumar mai, per molt que te les miris», li hauria agradat dir-li. Però li semblava que no trauria cap a res, fer sortir aquell tema ara, allà. Li semblava que al seu pare ja no li interessava gens ni mica, quantes llunes hi hagués al cel. Aquest era un problema al qual en Tengo s’hauria d’enfrontar tot sol, a partir d’aleshores.
A més, al capdavall, tant si en aquest món -o en aquell- hi havia una sola lluna, com si n’hi havia dues o tres, de Tengo només n’hi havia un. ¿Quina diferència hi havia? Es trobés on es trobés, en Tengo era en Tengo. No era res més que una persona amb els seus propis problemes, i les seves pròpies qualitats. No, la qüestió no eren les llunes: era ell mateix.
Al cap d’uns trenta minuts va tornar a venir la infermera Ômura. Per alguna raó, ja no portava el bolígraf clavat al monyo. ¿On devia haver anat a parar? Sense saber per què, a en Tengo l’amoïnava molt, aquesta qüestió.
L’acompanyaven dos treballadors que empenyien un llit amb rodes. Tots dos eren grassos i foscos de pell, i cap no va dir absolutament res, com si fossin estrangers.
– Senyor Kawana, ens hem d’endur el seu pare per fer-li unes proves. ¿Es podrà esperar aquí, mentrestant? -li va dir la infermera.
En Tengo va mirar el rellotge.
– ¿Que potser no està bé?
La infermera va fer que no amb el cap.
– No, no és això. Només ens l’emportem perquè en aquesta habitació no tenim els aparells per fer-li les proves. És el que fem habitualment. Després suposo que vindrà el doctor per parlar amb vostè.
– D’acord, m’esperaré aquí.
– Si va al menjador, hi podrà prendre te calent. Hauria de descansar una mica.
– Moltes gràcies -va dir en Tengo.
Els dos homes van traslladar el cos prim del seu pare al llit de rodes sostenint-lo amb delicadesa, sense treure-li el tub del degotador. Eren molt eficients i, efectivament, no van dir res en tota l’estona.
– No trigarem gaire -va dir la infermera.
Tanmateix, al cap de força estona encara no havia tornat. La llum que entrava per la finestra es va anar afeblint a poc a poc. En Tengo, però, no va encendre el llum de l’habitació, perquè tenia la sensació que si l’encenia es perdria alguna cosa molt important que hi havia allà.
Al llit s’havia format una depressió amb la forma del seu pare. El seu cos no devia pesar gaire, però, igualment, hi havia deixat la seva silueta perfectament dibuixada. Mirant-la, en Tengo va tenir la sensació que s’havia quedat sol al món, i fins i tot que un cop s’hagués post el sol, potser ja no tornaria a sortir mai.
Es va asseure al tamboret i, mentre l’habitació anava adquirint una tonalitat que anunciava la foscor de la nit, es va quedar en la mateixa posició, immers en els seus pensaments. Després, de sobte, es va adonar que, de fet, no pensava en res, que només s’havia submergit en un buit sense objectiu. Es va alçar lentament del tamboret, va anar al lavabo i va fer les seves necessitats. Després es va rentar la cara amb aigua freda, se la va eixugar amb un mocador i es va mirar al mirall. Es va recordar del que li havia dit la infermera i va baixar al menjador a prendre’s un te verd calent.
Quan va tornar a l’habitació, després de fer temps durant uns vint minuts, encara no hi havien tornat el seu pare. Tanmateix, damunt la depressió que el seu pare havia deixat al llit hi havia un objecte blanc que en Tengo no havia vist mai.
Feia un metre i quaranta o cinquanta centímetres de llargada, i tenia una forma suaument ondulada, molt bella. A primera vista, tenia una figura semblant a la d’un cacauet, i tota la seva superfície estava coberta d’una mena de borrissol suau i curt. El borrissol desprenia una lluïssor suau però uniforme. A dins de l’habitació, que s’enfosquia per moments, l’objecte apareixia embolcallat per una llum molt lleu amb un punt blavós, i jeia discretament damunt del llit, com si el seu pare l’hagués deixat per omplir temporalment el buit que ell havia creat en anar-se’n. En Tengo es va quedar aturat al llindar de la porta, contemplant aquell objecte insòlit amb la mà encara al pom. Els seus llavis van fer el gest de moure’s, però no en va sortir cap paraula.
¿Què era, allò?, es va preguntar entretancant els ulls, dret on era. ¿Per què hi havia aquella cosa, allà, en lloc del seu pare? N’hi havia prou de veure’l per saber que no l’havien portada el metge ni les infermeres. Al seu voltant es percebia una atmosfera especial, com de cosa d’un altre món.
Després, de sobte, se’n va adonar: era una crisàlide d’aire.
Aquella era la primera vegada que en Tengo veia una crisàlide d’aire. N’havia descrit amb detall a Crisàlide d’aire, però, evidentment, no n’havia vista mai cap, ni tampoc s’havia imaginat que pogués existir realment. Tanmateix, allò d’allà era una crisàlide d’aire tal com se l’havia imaginada i l’havia descrita. Va experimentar una intensa sensació de déjà vu que el feia sentir com si li tenallessin l’estómac. En tot cas, va entrar a l’habitació i va tancar la porta. Era millor que no ho veiés ningú. Després es va empassar la saliva que se li havia acumulat a la boca, i del fons de la gola li va sorgir un so no gens natural.
En Tengo es va acostar al llit a poc a poc fins a quedar-s’hi a un metre de distància, i va observar la crisàlide d’aire amb molta atenció. Llavors va constatar que tenia la mateixa forma que la crisàlide d’aire que havia dibuixat en escriure la novel·la. Abans de descriure-la al text, n’havia fet un esbós senzill amb llapis, per fixar la imatge visual que se n’havia format mentalment, i després la va traslladar a les paraules. Durant tot el temps que havia estat refent el text de Crisàlide d’aire, havia tingut aquell dibuix clavat amb una xinxeta a la paret del davant de l’escriptori. Per la forma, recordava més un capoll que no pas una crisàlide. Tanmateix, per a la Fukaeri, així com també per a en Tengo, allò no es podia anomenar de cap altra manera que «crisàlide d’aire».
En aquell moment, en Tengo havia afegit de la seva collita moltes de les característiques externes de la crisàlide d’aire, com, per exemple, l’elegant depressió de la part central i les protuberàncies considerables, de forma arrodonida i decorativa, que hi havia als dos extrems. En darrer terme, aquells elements se li havien acudit a en Tengo. A la història «oral» original no s’hi feia referència. Per a la Fukaeri, una crisàlide d’aire no era res més que una crisàlide d’aire, un element que es trobava entre la realitat física i la conceptual, i no sentia cap necessitat de descriure-la verbalment. Per tant, havia hagut de ser en Tengo mateix qui s’inventés aquells detalls físics. I la crisàlide d’aire que ara veia tenia la depressió de la part central i les belles protuberàncies dels extrems.
Va pensar que allò era la crisàlide d’aire que ell havia esbossat i descrit amb paraules, ni més ni menys. Igual que les dues llunes que brillaven al cel. Per alguna raó, el que ell havia posat per escrit s’havia fet realitat fins a l’últim detall, fins al punt que era difícil dir què havia estat primer, si el text o la realitat.
Va notar una sensació estranya a les extremitats, com si li retorcessin els nervis, i un pessigolleig a la pell. Ja no sabia fins a quin punt era real i fins a quin punt era ficció, aquell món que tenia al davant. ¿Fins a quin punt era de la Fukaeri, i fins a quin punt seu? ¿I fins a quin punt era de tots dos?
Al capdamunt de la crisàlide hi havia una esquerda recta i vertical. La crisàlide d’aire tot just es començava a obrir, i per això hi havia aparegut aquella escletxa d’uns dos centímetres de llarg. Segurament, si s’inclinava i hi mirava, en Tengo podria veure el que hi havia a dins. Tanmateix, no tenia prou valor. Es va asseure al tamboret que hi havia al costat del llit, va controlar la respiració fins que les espatlles li van començar a pujar i baixar lleument, amb un ritme regular, i va continuar amb la vista clavada a la crisàlide d’aire. La crisàlide blanca era allà, immòbil, emetia aquella resplendor suau, esperava, amb el mateix silenci que un problema matemàtic per resoldre, que en Tengo s’hi acostés.
Però, ¿què hi podia haver, a dins de la crisàlide?
¿Li devia voler ensenyar alguna cosa?
A Crisàlide d’aire, la nena protagonista hi descobria la seva pròpia còpia, la seva filia. Llavors, la nena abandonava tota sola la comunitat i hi deixava la filia. Però, ¿què hi devia haver, dins la seva crisàlide d’aire -en Tengo havia arribat instintivament a la conclusió que aquella crisàlide d’aire era la seva-? ¿Devia ser una cosa bona, o bé una cosa dolenta? ¿Una cosa que el guiaria fins a algun lloc, o bé que li provocaria alguna pèrdua? I, ¿qui la devia haver portada fins allà, aquella crisàlide?
En Tengo era perfectament conscient que s’esperava d’ell que fes alguna cosa, però era totalment incapaç de reunir el valor per aixecar-se i mirar a dins de la crisàlide d’aire. Tenia por. Potser el que hi havia dins de la crisàlide li faria mal; potser faria que la seva vida canviés radicalment. En pensar això, se li tensava el cos, se li posava rígid, com a una persona sense escapatòria. La por que sentia era de la mateixa mena que aquella que li havia impedit mirar el llibre de família, o buscar l’Aomame. No volia saber què hi havia, en aquella crisàlide d’aire que havien fet per a ell. Si hagués pogut passar sense descobrir-ho, ho hauria fet. Si hagués pogut, hauria sortit immediatament de l’habitació i hauria anat de dret a agafar el tren per tornar cap a Tòquio. Hauria volgut tancar els ulls, tapar-se les orelles, i fugir al seu petit món privat.
Tanmateix, també sabia que no ho podia fer, això. De ben segur, si se n’anava sense veure què hi havia allà dins, ho lamentaria tota la vida. Si apartava la vista d’allò, no s’ho perdonaria mai.
Es va quedar assegut molta estona al tamboret, sense saber què fer. No podia tirar ni cap endavant ni cap endarrere. Tenia les mans encreuades damunt dels genolls i la vista clavada a la crisàlide d’aire de damunt del llit, i de tant en tant mirava per la finestra, com si volgués fugir. Ja s’havia post el sol, i la llum tènue del capvespre anava embolcallant a poc a poc el bosquet de pins. Continuava sense bufar gens de vent, i tampoc no se sentia la remor del mar. Hi havia un silenci que s’arribava a fer estrany, i a l’habitació, cada vegada més fosca, la llum que emetia aquell objecte blanc s’anava fent més intensa i profunda. En Tengo sentia com si aquella cosa fos viva: tenia la tranquil·la irradiació de la vida, una escalfor pròpia, i una ressonància secreta.
Finalment, en Tengo es va decidir, es va alçar del tamboret i es va inclinar damunt el llit. No podia fugir. No podia continuar vivint per sempre com un nen espantat, apartant la mirada de les coses que tenia al davant. La força que calia tenir per viure només s’obtenia sabent la veritat, fos quina fos.
L’esquerda de la crisàlide d’aire continuava al mateix lloc, sense canvis. No era ni més grossa ni més petita que abans. En Tengo va entretancar els ulls i va intentar veure què hi havia a dins, però no va aconseguir distingir-ho. L’interior era fosc, i semblava que al mig hi havia una membrana prima. En Tengo va fer un esforç per calmar la respiració i va comprovar que els dits no li tremolessin. Després va ficar dos dits en aquella obertura de dos centímetres i la va badar a poc a poc fent força cap a totes dues bandes, com si obrís una porta corredissa de dues fulles. Es va descloure fàcilment, sense oferir cap resistència especial, sense fer cap so, com si estigués esperant que les mans d’en Tengo l’obrissin.
Ara, la llum que desprenia la crisàlide d’aire brillava suaument al seu interior, amb una resplendor com la de la neu. No es podia dir que n’hi hagués prou, però es distingia el que hi havia a dins.
El que en Tengo hi va veure va ser una nena de deu anys molt bonica.
La nena estava adormida. Portava un senzill vestit blanc d’una sola peça, sense cap ornament, com una camisa de dormir, i tenia les dues manetes, una sobre l’altra, damunt el pit llis. En Tengo va saber qui era a primer cop d’ull. Tenia la cara prima i els llavis li dibuixaven una línia recta, com traçada amb un regle. Damunt del front llis i ben format li queia un serrell recte, ben retallat. El nas era petit, i s’alçava com si busqués discretament alguna cosa a l’espai que l’envoltava. Els pòmuls que hi havia a banda i banda sobresortien força. Les parpelles estaven tancades, però en Tengo sabia quines ninetes mostrarien, quan s’obrissin. ¿Com podia no saber-ho? Havia viscut durant vint anys amb aquell rostre gravat al cor.
«Aomame», va dir en Tengo.
La nena va continuar adormida. Semblava un son totalment profund i natural. Només respirava amb un fil d’aire. El cor li bategava d’una manera tan lleu que l’oïda humana no ho podia percebre. La nena no tenia prou força ni tan sols per alçar les parpelles: encara no havia arribat el moment. La seva consciència no era allí, sinó en algun lloc molt llunyà. Tanmateix, el mot que havia pronunciat en Tengo li havia fet vibrar molt lleument els timpans, perquè era el seu nom.
L’Aomame va sentir que la cridaven des d’un lloc molt llunyà. «Tengo», va pensar. Va pronunciar el seu nom clarament. Tanmateix, aquesta paraula no va fer moure els llavis de la nena de la crisàlide d’aire, ni va arribar fins a l’oïda d’en Tengo.
Ell contemplava la seva cara sense cansar-se’n, respirant d’una manera molt superficial, com una persona a qui haguessin robat l’ànima. La cara de la nena estava plena de pau, sense ni l’ombra més lleu de patiment, dolor o temor. Semblava que en qualsevol moment aquells llavis prims s’haguessin de moure i pronunciar algun mot ple de sentit, que en qualsevol moment se li haguessin d’obrir les parpelles. En Tengo va pregar amb tot el cor perquè fos així. No coneixia cap pregària que pogués recitar amb paraules, però el seu cor va teixir una pregària sense forma que va alliberar en l’espai. En la nena, però, no es va produir cap senyal que fes pensar que hagués de despertar-se.
«Aomame», va tornar-la a cridar en Tengo.
Tenia coses a dir-li, a l’Aomame, i la sensació que les hi havia de dir; coses amb les quals havia conviscut al llarg de molts anys. Tanmateix, l’únic que podia fer, de moment, era pronunciar el seu nom.
«Aomame», la va cridar.
Després va allargar la mà amb decisió i va tocar la mà de la nena que jeia dins la crisàlide d’aire. Va posar suaument la seva mà grossa d’adult damunt de la d’ella. Aquella petita mà havia agafat amb força la d’en Tengo quan tenia deu anys. Aquella mà havia anat directament cap a ell i l’havia encoratjat. A la mà de la nena que dormia a dins d’aquella suau resplendor hi havia l’escalfor inconfusible de la vida. En Tengo va pensar que l’Aomame havia anat fins allà per comunicar-li aquella escalfor. Era allò, el que significava el paquet que li havia donat vint anys abans, en aquella aula. Per fi ell havia pogut obrir el paquet i veure què hi havia a dins.
«Aomame», va dir en Tengo. «Et trobaré, sigui com sigui».
Fins i tot després que la crisàlide d’aire s’anés apagant a poc a poc per desaparèixer com si l’hagués xuclada la foscor del capvespre, i que, juntament, també desaparegués la figura de l’Aomame de deu anys, i fins i tot després que en Tengo deixés d’estar segur de si allò havia passat realment o no, als dits encara hi tenia el tacte d’aquelles petites mans, i la seva íntima escalfor.
Segurament no desapareixeria mai, aquella sensació, pensava en Tengo al tren ràpid que es dirigia cap a Tòquio. Durant vint anys, fins llavors, havia viscut amb el record de la sensació que li havia deixat la mà d’aquella nena, i segurament, a partir d’aleshores podria viure amb aquesta nova escalfor.
Quan el tren ràpid va fer un gran revolt resseguint la costa envaïda per les muntanyes, en Tengo va veure les dues llunes al cel, una al costat de l’altra. Estaven suspeses damunt del mar silenciós, clarament visibles: una lluna grossa, de color groc, i una de petita, de color verd. Els seus contorns estaven perfectament definits, però era difícil dir a quina distància es trobaven. Sota els seus raigs, les petites onades de la platja brillaven amb una llum misteriosa, com de vidres trencats. Després, al ritme que marcava el revolt, les dues llunes es van anar desplaçant a poc a poc cap a fora de la finestra fins a desaparèixer finalment del camp visual, tot deixant aquells petits fragments silenciosos com a senyal de la seva presència.
Quan van haver desaparegut les dues llunes, li va tornar l’escalfor al pit, una escalfor lleu però present, que li feia arribar una promesa, com el petit fanal que el caminant que sortia de viatge duia a la mà.
A partir d’ara hauria de viure en aquest món, va pensar en Tengo, tancant els ulls. Encara no sabia com estava fet, ni quins principis el regien. No tenia ni idea de què podia passar, d’ara endavant. Però ja estava bé. No tenia cap motiu per tenir por. Tant era, el que l’esperés: continuaria vivint en aquest món amb dues llunes, i segurament trobaria el seu propi camí, mentre no oblidés aquesta escalfor, mentre no renunciés a si mateix.
Va continuar força estona amb els ulls tancats. Finalment, els va obrir i va observar per la finestra la foscor d’aquella nit de començament de tardor. Ja no es veia el mar.
Es va refermar en la decisió de trobar l’Aomame. Sense importar què pogués passar, quina mena de món era aquell, o qui fos, ella.
Haruki Murakami